9. com avui ahir

Com ahir avui








Per què tant d’odi ni de ràbia del llamp envers la virolla?



Els havia anats sentint discutir

Sense fer’n gaire cas

Com qui sent ploure

La virolla del meu paraigua i el llamp

I tot de sobte la violència l’agressivitat s’esbaldrega i fa estralls

La fúria la bogeria del més fort

Es desmanega es desferma s’abat damunt el més fluix:

En fa ferro colat.



Faig cap a casa amb el cap estarrufat

Me’n vaig ràpidament a pentinar’m

Ben acuradament i amb brillantina per poc que calgui

No fos cas que encara em confonguessin

Amb un altre d’aquells de qui forces de parts de llurs cossos

Són fetes de sípies calamarsos meduses pops

I hom els els pispa arrenca estreba arravata

Per a ficar’ls dins la cassola l’olla la paella

No voldria pas que hom es pensés que els meus cabells estarrufats

Són les potes de cap popet i m’escalpaven

De cop sobte...



Bon paper fotria amb el cap sanguinolent

Potser el cervell guipant-hi per qualque fenella al suc del crani.



Aquest fou el meu matí fins ara.



La vesprada no començava pas millor.



Havent berenat sortia

I pel carrer objectes llancívols

Voleiaven sense ni com va ni com ve

Eren metàl·lics negres curtament cilíndrics i de les clivelles d’enmig

Com qui diu d’on va el tall entre les llesques d’un badall

Fiblons letals en suraven i se t’encastaven al cos i queies mort

Sense gaires compliments.



Aquells palets mortífers que atacaven tothom

Sentien la calor dels cossos

I doncs com més s’esvalotaven els cossos a fugir més calor desprenien

D’on que més fàcil fossin de trobar i de punxar pels objectes llençats

Pels enemics invisibles.



Això em dic:

Avui més val la pena no moure’s doncs pas

L’estatuesc és l’intocat.



Al cap de poca estona ja veig que totdéu s’ha acostumat al nou perill

Totdéu ho acceptat

Totdéu s’hi ha adaptat

Capsdecony com sempre!



Tothom va esbojarrat pel carrer i pertot arreu

I veig tothom:

Els metges els guàrdies els no-ningús perbocats tragitosament i quotidiana per les oficines

Veig que tots hi porten al trau del girell de dalt de l’americana

L’insígnia de la por

Pitjor

L’insígnia del terror

Llur nova adoració llur nova religió llur nova devoció:

És una petita virolla d’on penja un petit cercle.



És el cercle llur cos travessat per l’objecte plogut per l’enemic a la babalà?

O és el cercle l’objecte misteriós que encercla llur cos?

Llur cos així doncs santificat

Fet sacre per l’aurèola...?



Es belluguen tan esbojarradament tot i que deuen haver col·legit a hores d’ara

Que bellugar’s és allò pitjor

I com més esbojarradament més bajana.



S’hi belluguen tan bojalment perquè es volen ja morir...?



I es volen doncs morts

I ascendits al cel del no-res...?

Això els empeny:

La dèria de pus no-ésser?



Quina gàbia d’eixelebrat aviram eixalat

Quin galliner de buit i d’inútil aldarull!

Ecs!



Com qui sent ploure

Amb el meu nou paraigua

Xano-xano me’n tornaré aquesta nit a casa

Jo rai

Prou sé que sóc a la bona via

Plogui o no plogui

Llampegui o no

Xano-xano xano-xano

Amb virolla gens roent i muda perquè l’embolicava amb esparadrap

Ja sense esvalotar gens farem via

Per la via bona...



La bona via és la que duu on duu.