8. trons foradats el cul hi espia

historietes de garatge on el ventijol salutífer et bressa els cabells









em vaig endur els dos xiquets a passejar

els deia que l’humà és fet per al lleure

que només hom s’esforça en casos d’emergència

en casos de fam

en casos de fred

en casos de virulència...



altrament doncs que

“tothom acabi les copulacions amb prou pausa ans suavitat

mai no emprenyat per ningú”

els deia que només aquest era el comandament que de debò

importava

que tot altra camàndula religiosa

era doncs caca...



me’ls vaig endur a una casa on del temps que era geòmetra reputat

fent d’arquitecte tou

n’havia dissenyades les molt intel·ligents amenitats

ara pertanyia a un antic actor de teatre

un home trempat amable elegant i bell...



era una preciosa casa on en pic en travessaves el jardí

et trobaves que hi tenia tot d’automatismes sorprenents

per exemple:

per quan arribis ebri a casa de nit

saps que dissimulades entre les pedretes a l’atri fals

hi ha piuets a pitjar on en pitjar’ls s’encenen certs llumets

o s’obren certes portetes a les parets

com ara aquest foradet elàstic a l’estil del cul d’una gallina

d’on en fots ficar o treure (i doncs beure-te’n només obrint la boca ran de paret)

ous sencers per a donar’t forces per a continuar

en acabat cercant el forat del pany on metre-hi la clau...



així estàvem quan va sortir l’actor

i li vaig dir què hi fèiem i trempat i elegant i una mica pet

ens convidà dintre i tot...



els meus dos marrecs estaven impressionats

aquell era un actor universalment famós

un estel antic i clàssic

adorat per tothom...



ens va convidar a conyacs

ens va fer veure-li qualcunes de les dones del seu serrall

en bavejàvem – jo llas no pas menys que els meus infants

algunes feien per al nostre benefici quadres lesbians

on amb prou lleure i a pler es llepaven lentament conys...



vaig comentar aleshores sàviament

per a més i millor formació de mos fills tendres

“seguint les lliçons del gran esteta en Donacià Alfons Francesc

Cal voltar’s de culs quan és un cul allò que hom fot

i de conys quan és un cony (que afegiré)

i de capsdecony quan és un altre capdecony

(això darrer és el que fan els polítics

en llurs cambres i sales del tron i d’altres canfelips i congressos

– us n’adoneu que tots els termes de llocs on s’apleguen

aqueixa infame munió o funesta belitralla

són sinònims de latrina)...”



manllevàrem graciosament per un instant

les tovalloles que el magnífic actor ens proposava

per tal que ens torquéssim les carranxes

i en acabat de recomanar’ns mútuament

l’estel artístic universal tant de l’escena popular com de l’exquisida i jo

“sobrietat repòs i banys alternativament gèlids i calds”

ens acomiadàrem

sempre amicalment i tranquil·la...



vaig deixar els nens a casa nostra que se n’anessin a dormir

i llur mare gens polida

allò que feia ultrapassava l’ultratge

(tant pel que tenia de simbòlic com de fefaent)

era entre tenebres esmussant amb papers de vidre

els caralls trempats de certs Montserrats

que els infants tingueren com a rerefons de certes joguines

que els educaven en l’amor a la natura

tal com raja

com eren encara més petits...



aquell esguerro de dona

ens espatlla sempre el panorama

un panorama que voldríem totsjorns en pau

harmònic

platxeriós

i gradual...



em vénen a l’esment

les meravelles salivoses de les copulacions

camperoles

no pas interrompudes ni per ventegades ni per focs

ni per terratrèmols ni per avalots

dels anys on érem joves

i ella encara no s’havia pervertit al vici del neguit

i me’n vaig de casa somrient

com deuen somriure (em dic) els minyons a llurs llits per angèliques

tovetes minyones

entrevingudets...



m’he unit camí del garatge de nit

al boldró qui passeja badoquejant pel barri artístic

hi esguardem amb les velles de l’asil

les pintures de coits reposats

pintats als vidres baixos i llarguíssims

d’un palau de les arts...



de sobte un vidre s’ascla i es trenca

i darrere

(toc hiperrealista sublimment apujat!)

un coit de viu en viu hi té lloc gairebé sense solució de continuïtat

la mateixa escena pintada mes ara amb parella vivent

les velles i jo tots fem oh una mica esverats

i llavors ens en riem alleujats i plens de bonhomia...



al garatge de nit em plau de repenjar’m a les columnes del defora

i sentir les contarelles dels mecànics

cadascuna de llurs vides millor que no pas cap novel·la

plena de vicissituds i de còpules dutes a terme

en la pau més deliberada...



m’impressiona

l’història d’aquell qui era tancat al camp de concentració

per les forces enemigues

on els era permès tanmateix de copular amb prou lleure

a lloure rai

sense distinció de sexes i tots en recers respectats

tant per guardians com per presoners...



mes on tot d’una s’escaigué

que l’horda enemiga

(enemiga tant dels empresonats com dels qui els engarjolaven)

irromp

redéu

i malament rai...



els dolents són bestials

primitius

neguitosos

esbojarrats

cancerosos

canins

repugnants

i volen occir totdéu

tant els d’un exèrcit com els de l’altre...



veuen alarmats els doblement presoners

escapolir’s una dona mig nua

i també lluents un heroi tot blanc damunt un corser tot negre

els metrallen els salvatges bàrbars dolents

la dona cau morta

(i ací tothom al garatge hi llagrimejàvem de dolça pena

en honor a l’heroïna qui temps ha tan estèticament caigué)

mes l’heroi blanc al corser negre fot el camp

(i tothom l’aplaudia mentalment)

tret que en acabat abans els bàrbars no han estats

capaços de delmar la bona gent del camp

torna l’heroi

ara amb una llança llarga al capdavant

una mica de gairell

servant-la amb pols ferm

i al capdavall de la qual hi ha un enorme

vesper!

és un vesper de gegantines vespes mortíferes

que l’heroi molt atansat

llença al bell mig del camp...



tothom fuig

i més de pressa que ningú encara

i sense cap concert i fellonament ans esbojarrada

els brutals dolents

qui o morien picats o morien d’accident o morien d’atacs

sanguinis (massa poc

per no saber’s prendre la vida amb prou lloure...!)



diu el garatgista:

l’heroi tot de blanc en corser tot negre lluent

té clavells vermells de sang

qui li creixen exquisidament d’un cos ja ascendent

té clavells porpres de sang porfirs pampalluguejants el seu cavall

qui també mor

ja constel·lat...



i diu (i tots li portem un gran respecte):

jo no em vaig moure pas de lloc

i doncs no em va passar re

mentalment esgranava per comptes rosaris de lentes copulacions...



car qui no es mou no és fiblat

per fiblons malignes

com qui es mou lentament copulant a lloure

cap atac de bogeria ni sanguini tampoc no el desfà...



sempre hi sortim guanyant

els deliberats.