Tres miques

Una mica, una mica, una mica…



Una mica d’en Howard Zinn (2005)


Howard Zinn, l’historiador més important d’Amèrica — el seu llibre sobre l’història del poble americà estudiat a tots els instituts — diu ara mateix:

Sobre l’agressió dels lladres criminals a l’Iraq: “The overall sense is not even it's a question of being a winnable war, it's a war we shouldn't win. If we were winning that wouldn't have made it right; the point is we shouldn't be there in the first place. We don't belong there. We invaded that country. It didn't attack us. It's as clear cut a case of naked aggression as you can find. People were sentenced to hang at Nuremberg in World War II for engaging in a war of aggression against other nations and that's what we've done in Iraq. Just reading about Tookie [who was executed by lethal injection in California]... and here is Schwarzenegger showing no remorse... Bush and Cheney and the whole White House group are responsible for the killing of millions of people. They have shown no remorse. So we are in a crazy world where this black man who may have killed four people twenty years ago is sent to prison and other people who are killing people daily right now are free. We're living in absurdity.”

—Allò que compta no és pas si la guerra pot ésser guanyada — és que no l’hauríem de guanyar. Que la guanyéssim, poc la faria més justa, car el fet és que no hi hauríem ni d’ésser. Què hi fem, allí. Els envaírem. Sense que ens ataquessin. És un cas d’agressió tan clar com no en podríeu trobar gaires. A Nuremberg, després de la segona guerra mundial, hi hagué responsables qui foren condemnats a la forca exactament pel mateix crim nostre a l’Iraq de començar una guerra d’agressió contra d’altres pobles. Llegia sobre l’execució d’en Tookie [mort per injecció letal a l’estat de Califòrnia]…, i t’hi trobes l’Schwarzenegger sense cap mena de recança… I et trobes el Bush, el Cheney i tota la gent a la Casa Blanca, i són reponsables de la mort de milions de persones, i no se’ls veu tampoc cap recança. Així, ens trobem en un món boig on tenim un negre qui potser va matar quatre persones fa vint anys i acaba mort a la presó i tenim d’altra gent qui maten cada dia, ara mateix, i se les campen tan feliços. Vivim en l’absurd.

“The media is not educating the American public. The media is not playing the role that the media should be which is to sharply criticize the government when it knows the government is wrong and to represent the interests of the people. And you see the press conferences, and you see how soft the questions are. Take what's supposed to be the best of the media, that is public television, and the Lehrer Newshour, and what you see is... blatant government policies. They have a discussion on torture and they have a lawyer for torture and a lawyer who is sort of against torture. And you wouldn't there have someone on the Holocaust - you wouldn't have somebody who supports the Holocaust and someone who is sort of against the Holocaust. The spectrum that's represented in the media runs from slightly left of center to the extreme right.”

—Els mitjans de comunicació no eduquen el poble. No fan el paper que han de fer, que és el de representar el poble i doncs criticar ferotgement el govern quan saben que és àvol. En canvi, veus les conferències de premsa i te n’adones si en són, de tovetes, les qüestions que els posen. Només cal veure allò que suposadament hauria d’ésser el millor que hi ha, quant a mitjans d’informació, la televisió pública, a les Notícies d’en Lehrer mateix, ja ho veus…, desvergonyida propaganda a favor del govern. Tenen una discussió sobre la tortura i és entre un advocat a favor de la tortura i un altre qui dubta si la tortura és tan bona idea. Ara, no els passaria pel cap de tindre una discussió sobre l’eliminació feixista dels jueus i altres a Europa amb un qui en defensés l’eliminació i un altre qui n’estigués mig en contra… La gamma del pensament representada als mitjans va del centre una mica esquerranet fins a l’extrema dreta.


Una mica de n’Upton Sinclair (a la seua força llegívola sèrie — d’onze llibres — on en Lanny Budd, esplai-noi espia qui rau al Cap d’Agde, a la costa blava, i qui fent veure que viu només de traficar amb art viatja pertot recollint dades perquè el feixisme mori).

Les diu ben clares. Al llibre que fa nou, que es diu “One Clear Call” (1948), pàg. 211., t’hi trobes:

“They talked about… what could be done about this war, and about the next which would be so much worse. He hadn’t said anything about the new weapons, but she had heard about atomic fission before the blackout had begun, and she had not forgotten it as one of the possibilities; also rockets and planes in the stratosphere, and poison gas, and death rays, and war with germs — these horrors… must be on the way.

“(They) were agreed that war could never be abolished while the present economic system endured. Capitalism was war carried on like a game, under a set of rules and conventions, but its end was the same: the taking away from the other person of the means of life. Capitalism was a game of ‘freeze-out’ poker; when you had lost all your chips, you were out of the game for good. Commercial competition inevitable tended to monopoly, and monopoly froze out whole classes and whole nations from their chance of life.

“But how were you to change this system and get a co-operative world? The Socialists appeared to be too polite and inclined toward compromise; when they took power they seemed to shrink from the immensity of their task and were tempted to show that they could run capitalism better than the capitalists — a fatal mistake, for the capitalists knew the game. But the only alternative to that was violent revolution, a Communist dictatorship; and from that all people with kindness in their hearts shrank in dread.”

—Discutiren sobre què podria hom fer sobre aquesta guerra d’ara — i de la que vindria en acabat, que encara fóra molt pitjor. Ell no havia dit re del que sabia sobre els nous armament, mes ella havia sentit a parlar de la fissió atòmica abans no fos establert el mutisme més absolut, i ho veia com una més de les possibilitats, sense oblidar els coets i els avions estratosfèrics, i el gas verinós, i els raigs de la mort, i la guerra amb microbis — totes aqueixes horrors a frec de prendre lloc…

—Es posaren d’acord que la guerra mai no fóra abolida mentre persistís el present sistema econòmic. El capitalisme era la guerra conduïda com si fos un joc, depenent de regles i enteses, amb el mateix objectiu, que era el de robar a altri dels seus mitjans de supervivència. Era un joc de pòker glaçat on, en pic perdies totes les teues peces, et trobaves fora de joc per sempre més. La competició comercial duia inevitablement al monopoli, i el monopoli glaçava el joc, deixava fora d’oportunitat de viure a classes i nacions senceres.

—Mes com canviar doncs aquest sistema i adquirir’n un de cooperatiu… Els socialistes semblaven massa polits i massa inclinats al compromís. Quan prenien el poder semblaven arronsar’s davant l’immensitat de la tasca que els esperava; al contrari, es veien temptats a mostrar que podien dirigir el sistema capitalista encara millor que els capitalistes mateixos — greu, fatal error, és clar, car els capitalistes eren els amos del joc. Mes aleshores l’única alternativa que romania era la revolució, la dictadura comunista, i d’aquesta violència tota la gent d’ànima amable se n’allunyaven curulls de por llurs cors…

[Merdosa gàbia rovellada del món. Tan bé que s’hi estigué més tard a Mart!]


Al llibre cinc, “Presidential Agent” (1945), pàg. 132, en Lanny parla en català…

“She (an elderly peasant woman who had been to Barcelona to nurse a son wounded in the fighting on the Aragon front) had brought in a load of produce to pay her expenses, and now was carrying home such necessities as salt and kerosene. Lanny had picked up many words of the Catalan language, which is allied to the Provençal of the fisherboys with whom he had played in childhood; and anyhow, he had no shyness about trying to jabber in all the tongues of polyglot Europe…”

—La vella pagesa havia vingut a Barcelona a prendre cura d’un fill seu nafrat al front d’Aragó; havia vingut carregada de verdures fresques per pagar les despeses del viatge, i ara tornava a casa amb allò que més els calia, com ara sal i querosè. En Lanny havia anat aprenent molts de mots del parlar català, un idioma aliat al provençal dels pescadorets amb els quals havia jugats durant la seua infantesa, i, fos com fos, ell rai, qui poc es tallava gens a l’hora de xampurrejar en totes les llengües de la poliglota Europa.”

[Signe d’intel·ligència, Lanny. Ets tot un heroi!]


Al llibre sisè. “Dragon Harvest” (1945), pàg. 4.


“Franco is the most efficient little murderer that any devil could have invented; he doesn’t know the meaning of mercy, or even of statesmanship, and his one idea is to slaughter every man, woman, and child who has opposed him. The safest way, he figures, is to kill all who did not actively support him. He has a whole hierarchy of priests to tell him that this is god’s will, and to absolve him every night for mistakes he may have made during the day. After all, if they were good people, he has sent them to heaven; and they won’t complain when they arrive.”

—Franco és l’assassí més mesquí i eficaç mai inventat per cap diable. No sap què vol dir pietat humana, no sap què vol dir dirigir un govern, només té una idea i prou: la de matar tothom, home, dona, infant, qui hagi estat contra seu. Es pensa que encara millor és allò de matar tothom qui no li hagi donat explícit suport. Té darrere seu tota una jerarquia de capellanots qui li diuen que aquesta és la voluntat de déu, i amb això allí són, a absoldre’l cada nit de les espifiades que hagi pogut fer matant durant el jorn. Li diuen que això rai, car al capdavall si els morts per equivocació havien estat bona gent, matant-los els havia ficats al cel, i contents doncs que estarien ara de trobar-s’hi!

[Perfecte retrat d’aquell assassí mai no tret del seu tron d’assassí per cap president americà ni britànic ni gavatx molt preocupat per la trepitjada “democràcia” — és a dir, per l’explotació del poble per part d’uns quants lladres criminals — i els qui hi ha ara encara treient-ne molt rigorós profit, amb llur cara de jutges afamegats de sang.]

[Maleïts, encara hi fórem, anys i panys, fins que s’acabaren les llonganisses i s’acabaren els dies. Sempre endurits, sempre encastats, la mateixa malaltia, el mateix creixent paràsit qui corromp cada teixit viu, la mateixa castellufada estintolada per la mateixa capellufada — molta de llufa de gas verinós viatjant per les ones arnades dels mitjans — i naltres mig asfixiats del tot, massa d’anys enverinats.]



Una mica d’en Vit Julivímet a “Suren al Son els Arquetips” (2005 PM)


“Desposseïts com antanyasses, quan els invasors castellufes ho anorrearen tot. Afusellaren totdéu. Cap resistent o potencialment resistent jaquit per a empoixevolir’ls ni agrir’ls la cruel disbauxa.

“Mig milió de soldats marroquins, italians, alemanys — tota la crema tuixegosa del feixisme — contra nosaltres sols. Avions i bombardeigs sense aturar contra fusells de caça i ganivets — i per això només els lladres assassins van guanyar — per llur superioritat numèrica i llur vasta superioritat mortífera. Amb quin dret aixequen ara llurs drets de victòria…! No se’n donen vergonya…; com poden viure…? I tanta força tenen encara…? Encara els fan costat els mateixos de sempre, les classes criminals, les votades a l’esplet del treball i la beneiteria dels deseducats humans encara enganyats amb les avials falòrnies…

“Final de guerra. Desposseïts novament. Ens romania només un armari de fusta negra amb essencials pertinences dintre. L’arrossegàvem pel rònec carrer. Tots els edificis dels voltants eren enderrocats pels bombardeigs d’abans de la desfeta…

“Arribà un escamot de nacionalistes castellufes i buidaren les lleixes de l’armari i tot ho trepitjaren per terra, i llavors pensaren de divertir’s una miqueta… Reuniren un equip de gent nostrada i ens feren jugar a pilota amb una bola de pedra treta de l’angle mestre de qualque balustrada… La pedra ho arrasava tot (cada essencial pertinença salvada), i ensems ens feia malbé peus i cames… Em vaig treure de l’esquena la pistola, em vaig atansar al qui se’n reia més entre els invasors… Li vaig volar el cervell… Ara van vindre les represàlies… La mort seguí per a tots nosaltres… Presa amb cruel menjasopisme… Com qui es pessiga els taps del nas i en fa lentes xixines… Maleïts feixistes de l’ànima morta… Ens torturaven ensopidament abans de no pelar’ns definitivament amb un tret al clatell… Mes què altre fer. Ningú no és prou banau de creure que pot destruir ell mateix tot allò seu i encara sobreviure… Suposant que no t’assassinaven després de fer-t’ho fer malbé tot tu mateix amb la bola de pedra, encara què et sobrevivia altre que la pell pollosa, ratada, repel·lent, infecciosa…? Sense res de teu enlloc, ets mort i buit per dins, ets només un titella qui ells empren per a llur diversió…

“I si més tard doncs no et fan jugar a futbol damunt allò a què dónes vàlua (o dóna cap sentit a la teua vida) amb una pedra d’enderrocar edificis, igual tanmateix et fan fer el merdós col·laborador de les contínues destrosses que es desprenen (encara ara, encara ara!) de llur victòria nacionalista, és a dir, la victòria del malèfic flagell que tot ho anorrea mentre ells grassament se’n riuen…”