Tres en u

Tres en u



Qui era doncs, el paio aquell…?

Uns quants erudits ens hem entretinguts a esbrinar qui era aqueix personatge lleugerament llegendari — o si més conegut entre els experts — tot i que forces pretenien o aprioritzaven si no fos que fos palesament mitològic, i au, és a dir fum pudent, com la vasta empastifada de déus de totes les eres…

Eres de gàbia sotjada per l’ull mortridor dels enjòlits punidors… [La nostra era, és clar, l’única alliberada d’aquell pensament animalitzador de creure’t davall l’ull sotjaire de qualque malparit eteri amb la corretja o les xurriaques o el canó disgregador a tret… A frec de fotre’t (de fotre de tu) un gargall de merdegada en un tres i no res, el dit al gallet, el desig d’anorrear’t tothora roent… Tros de criminal molt repugnant. És inaesmable com aquells mesquins ignorants (primitius engabiats, els nostres molt reculats avantpassats) podien viure així. Enfangats angoixadament en safaroses secrecions de déus, i collats i sorrats per sectes atenallaires. Tothora vigilats, i clatellots tombant-los sense ni com va ni com ve.]

Teníem l’avinentesa d’enraonar — dic, doncs — d’un tal J. Pujol — un bon minyó qui — deien les espellifades cròniques — havia començat d’abjecte llepaculs provincià — se sobreposà a la tasca indigna i se’n penedí — trameté heroic els enemics a la Merda (llur capital es veu que se’n deia, ha-hà!), i continuà d’espia de submarins interplanetaris — per acabar, en un salt diabòlic (o diguem-ne, de magistral artista de circ, acròbata, per tal de no embolicar’ns), acabà, dic, de gran figura estimada per tothom, actuant per tots els escenaris de la galàxia…

Érem (com els erudits ens ficàrem a discutir del J. Pujol) l’any 2005 PM…

[PM vol dir del Plantificament a Mart. La vella tribu catalònia ací establerta, enraonàvem, doncs, de qüestions de déu-n’hi-do l’estoneta que feia, pel cap baix de dos mil anys i alguns menuts de centenars després que les esdevinences (o pus tost assumits episodis) no s’esdevinguessin. I no s’esdevinguessin a la gàbia — a aquell planeta mare que hom en deia — carallot, com sempre — terra — quan, és clar, era tot d’aigua i ferro.]

I tant se val. La qüestió, que, efectivament, a poc a poc, vam veure que aquell J. Pujol no era pas un paio sol. Que eren si més no tres cossos catalonis contemporanis, encara engabiats com dic a la gàbia… Tres en u, com no sé quina mà d’altres d’aquells irrisoris déus sense solta ni volta.

Entre els tres J. Pujol, el primer — i més obscur, sí, en efecte — era algú qui traí els catalonis, qui col·laborà amb l’enemic només perquè el deixissin fer de satrapeta provincial molt carrincló… No val la pena de parlar’n gaire. Era un no-ningú, i sempre ho serà… I d’ençà d’ara encara pus. Cal recordar tanmateix que era molt missaire (això vol dir que s’acollonia davant un déu imaginat molt malparit al qual calia besar el cul i qui sap les indecències). El pitjor del cas, es veu que era, que aquell J. Pujol… [I la J en aquest cas ningú no ha estat capaç d’escatir quin nom amagava — n’hi ha que diuen que no era una J ans una K, la K de Khorkhete, mes aquest sembla ésser encara un altre zero a l’esquerra, potser un altre d’aquells merdosos herois de l’enemic, només ocupat per l’avarícia del robar i del crim, un Khorkhete Pukholete, diuen els qui més se n’entenen — i no se n’entenen realment gens.] El pitjor semblava ésser (que missaire que ja era, el pobrissó) encara pitjor: n’era del déu dels enemics.

És a dir, no n’era del déu de la tribu catalònia. És a dir, com tothom sap, del caganer.

La tribu catalònia, ací a Mart, ens en recordem de mà de coses, i això mercès al fet que el català de Mart no ha deixat mai d’ésser tan magnífic i collonut com el que portàrem al començament del plantificament…

Sabem per això que el caganer era el déu dels catalonis d’aquells anys tan foscs on el carallot i l’humà eren idèntics. Tanmateix, és clar. Ja aleshores, els catalans eren la gens més assenyada del món… Havien suposat — sobretot burxats per altres pobles molt més datspelcul, que et feien la guerra si no tenies un déu o altre, i sovint i tot si no tenies precisament el llur, per impossiblement capdecony que fos — doncs, els catalans, sempre tan assenyats, havien vist que, si calia creure que un déu ha feta aqueixa cagada incommensurable que se’n diu univers, per força havia d’ésser un déu cagaire. D’ací que si calia coldre ningú triessin de coldre el caganer.

Llas, no pas el Khorkhete i d’altres traïdors…

Es veu que el K. adorava molt fanocament el déu dels enemics, el darrer representant del qual — un gueto repapiejós qui es deia Beneit o Ximplet Setzè — abans aquella secta molt repugnant no se n’anés definitivament en orris — el darrer representant, dic — i hi havia una imatge molt simbòlica — a qualque patètic paperot restituït d’aleshores — i que de sotamà els erudits hem (per qualque banal miracle, com dic) fet refer — s’hi mostrava, res, un altre beneit qui es met el barret d’assassí — això ens demàrem (sense gaire intenció d’esbrinar-ho): es meté a tornajornals l’assassí el xaronot barretot de faraó que duia el beneit…? — es veu que fa dos mil anys i menuts tot hi era joc d’assassins — doncs tant se val, això deia, que abans que l’anticrist molt saludable no els enviés tots a la merda, el Ximplet s’havia fet fotografiar amb el barret dels guàrdies assessins — els assassins eren uns escamots de trinxeraires molt pecs qui assassinaven a tort i a dret per compte d’un dels darrers dictadors terroristes de l’enemic, un reietó molt carrinclonet qui es deia Frasco (o Farrasco o Merdasco) de l’Estantisso Moco, i volia anihilar els catalonis fins que no en romangués ni la memòria…

I ara no en roman pràctimanent memòria, ni d’ell, ni dels nostres merdosos enemics qui tant es desficiaren per anorrear’ns. No se’n canta ni gall ni gallina ni marsellesa, pobra gent. Hò, ves… Què hi voleu fer. Prou s’esdevé sovint. I després diem, musclejant, com als temps immemorials, gabiencs o màrtics: “Així rossolen els mons…!”

Mes tard, en acabat dels paperots patètics — on hem trobada l’imatge simbòlica del faraó embarretat d’assassí — hi va haver un sol mitjà d’informació (fa cap als dos mil anys i escapoló, com dic)… Es deia Interfot o Interrot, i era un indret si fa no fa elèctric on tothom hi ficava numèricament les mentides (els rots o lleterades o pets o exabruptes) que li passaven pels collons — ai, anònimament per a més mentida i més llibertat… Primitius, l’amarga pena que ens causen ara...

Ara reintegrem els mitjans — tot el que un hom diu o vol dir pot ésser llegit (i vist en espectacle) al núvol o la nuu diversament acolorida qui sura al seu damunt… Quan allò que hom vol publicar ve dit per un grup d’excel·lents erudits com el nostre, la nuu és més visible i autoritzada a mantindre’s al cel per a més estona, i en acabat hom l’emmagatzema en bombolla al magatzem més segur (dementre que els núvols de reintegració divulgaire individual cal guardar’ls en indrets no pas tan oficials, en llocs privats o en establiments al cas). Però no cal pas allargassar’s en allò que tothom sap…

Ara, els altres dos catalonis (adés malfenyuts en el finalment brillantment descompartit mític cataloni J. Pujol) sí prou que semblen de molt de més de pes. Si ens guiem per bibliografies i rucades d’aqueixes no hi ha punt d’acomparament ni pensaments.

El menor dels altres dos era espia. Es deia Joan Pujol, i era un perfecte cataloni de l’època — son pare d’Olot, sa mare andalusa, de Motril... Tothom sap que els catalans d’aleshores els andalusos els havien gloriosament vinguts a rebombar amb sang feinejadora… La tribu andalusa de fet només ha sobreviscuda a Mart mercès a naltres, i fins hi ha haguts eminents erudits que han proposats de dir’n, de la nostra tribu, catalúsia i, de l’idioma immarcescibilíssim, és clar, catalús. Tret que el brau entretoc no ha surat.

(…)

De tarannà un pèl presumptuós, el segon Pujol, actor mut, el qual es veu que tots els marietes (allò de marieta es veu que era una perversió massa anòmala on els homes volien ficar un sifó de carn anomenat sexe a les pobres dones patidores — estrany tripijoc, i incòmode i insalubre rai per a tothom, és clar), la tribu marieta, dic, doncs, adorava aquell Pujol actor com sortia espectacularment a escena…

Es veu que per qualsevol juguesca d’il·limitat renom i de conseqüències imprevisiblement cabdals, va enganyar una tribu qui llavòrens es feia dir d’ales-manya (potser perquè tenien traça a volar amb manxes i toveres a reacció amagades als mirinyacs), els quals es veu que volien eixir per un esfínter estel·lar, o forat al cel, i ell els va fer eixir per un altre, d’on de poc que gairebé no tots s’estimben i desapareixen del mapa. L’atraparen i li van fer portar una creu de ferro al coll i el van creuclavar a una muntanya que fotia si fa no fa cara de mort-seca…

Com aquest segon Pujol molt més famós es deia, doncs, Joan, resulta que ja tenim un Joan i un ase… D’on que ens manqui un Josep, per a fer la molt científica dita d’aleshores totalment certa. [“Joans, Joseps i ases n’hi ha a totes les cases.”]

El Josep Pujol, és clar, és el tercer. L’autèntic personatge ara recordat. Ell és qui compta a tots els cervells de totes les tribus i al Cervell de les Tribus del Plantificament a Mart.

Era català, de pare escultor de pedra de tomba d’enterrament, anomenat Francesc — ara no sebollim ningú, és clar; quina idea més bruta! — i de mare catalana anomenada Rosa Mauri, rentadora — ara no rentem res, no som aitampoc tan bruts per a embrutar-ho abans!

Va néixer al carrer dels Incurables, al número tretze. La seua feina era de fer de pastisser — sempre, a totes les eres i a totes les esferes i pertot arreu, els forners han estats la gent més eixerida de les diverses humanitats. Era, doncs, un bon flequer qui, a més a més, sabia fer-la petar…

De saber-la fer petar a fer de petaire…, això fou un pas de geni — un trascameig que només podia fer sense pendre-hi mal un ésser superdotat…

Qualque detractor, per comptes de petaire, en va voler dir petòman, o maniàtic dels pets, mes en Josep Pujol era comcal i vegetarià, i no tenia pas mals vicis ni manies.

Al contrari, s’espetarrufava amb una petarrufa musical ja de petitet. A casa seua deien: “Si n’és de bufó, en Pepet!” I li pessigaven les galtetes. Sempre enyorà dolçament aquella felicitat…

Un vespre xafogós, fenyent pets de monja en calçotets damunt el taulell enfarinat, remembrant les joies bressolenques… Fent petarrufes part de dalt, se li va ocórrer de fer’n també part de baix… Petant-petant, li va vindre a l’esment de tocar una cançó molt pagesívola que se’n deia “marsellesa” i servia per a cridar i ficar galls i gallines als barrastrals molt uniformats dels galliners…

Els companys del forn s’hi divertiren qui-sap-lo. L’encoratjaren a entonar noves cançons… Llavòrens se n’adonà. Era un personatge únic, d’aquells que abans hom en fotia — ves si n’eren de beneits — déus i tot. Dominava els músculs abdominals i l’esfínter jussà a la perfecció. Podia absorbir aigua com allò que hom en diu un faquir — la tribu hindú, la més intel·ligent a Mart, ens en podria fer cinc cèntims més — o podia, en Pep, xuclar, amb el trau del cul, bocois i bocois d’aquelles begudes molt lubricants i bigarrades que es deien teflons (ens sembla) — o ja aspirar-hi vent flairós — i després tot plegat treure’ls a voluntat: raigs de líquids, i torbs i ventegades... I fer les mil i una… Regar jardins, pintar palaus, fer córrer molins… Era un gran personatge, admirat per la gàbia sencera. I feia riure tant el personal…! Tant els pastissers com els altres. Les dones encotillades s’ofegaven de riure. Hom se les enduia a l’hospital on es petaven de riure molt més a lloure, és a dir, desencotillades…

Estranyament, feia fum amb uns cilindres primets i pudents que marejaven i arruquien — la gent ho feia normalment — i per un sol forat: l’orella — per sacrifici religiós, de secta carallot… Allò de fer’s boigües a les membranes d’embolcall — pell, se’n deia… Calia ésser ninot!

Costums deplorables dels primitius… D’ençà de la màrtica llibertat, fa ja dos mil anys o més, ningú no beu fum per fotre sacrifici a ningú — tothom sap que tot fum és fastigós i podreix els integuments del cos…

Ell amb els cilindres en feia fumeguera per cada forat del cos a l’ensems i, no pas per sacrifici, només per a fer fer espetegar la gent…

Es va presentar a un teatre i l’amo — un altre català qui feia olles, i per això li’n deien — com al petaire li’n deien petaire — oller — li va voler estudiar l’esfínter jussà. El petaire s’ofengué…

Se n’anà de ca n’Oller i es casà amb una dona qui venia olives a les cantonades i es deia Madama Pompis-dur. L’ataconava en públic (salvatges primitius) per a demostrar al públic quin pompis més dur no tenia la dona — el tenia tan dur que no era capaç de petar gens.

Així com les noietes peten viules i les casades peten com rosaris de cascades amazòniques, així les zero-petaires són dones introbables… Es veu que aleshores n’hi havia sisvol una per bilió, ço que no és pas gaire… Amb la gabiota superpoblada, curulla, a sobreeixir, això vol dir que en una determinada centúria en devien haver tres o quatre, de miracles de dona així… I una li havia tocada a ell, home sortós en tots els envits.

(…)

“A la claror de la lluna”, cançó masturbatòria qui parla d’antiga obsoleta astronomia, era una de les cançons que tocava amb el cul… Les dones s’hi embadalien i es fregaven de cuixes… Una altra cançoneta del seu repertori genial feia referència a un avantpassat seu (i doncs nostre!), del qual tanmateix no en sabem res més. Semblava dir’s Això-Rai Dagobert i era un excèntric, qui dos mil anys i pus abans nostre ja portava la bragueta a la part de l’esfínter jussà, com naltres ara… Un precursor qui potser com diu el seu nom, Això-Rai, era un altre tranquil faquir pastisser…

(…)

I ara hauré de deixar córrer això dels tres Pujols en un, perquè m’ha vingut un atac de flàstula. Ai, ui, i fa tan mal, i és tan perillós.

Ai, la flàstula…! Ui. Ja sabeu, aquella membrana que ens viu darrere l’altra membrana, aquella de veure-hi a tres quarts de quinze i pus… I davall, no gaire lluny, ai, ai, de les ganyes respiràtories, ai…

Ai, amb l’atac no sé el que dic, ai, no hi veig de cap ull… Aquest immillorívol report l’haurà d’enllestir qualque altre membre del c… Ui, ai, ui.