Diuen que el safarós cagalló ja s’ha retratat amb la seua petarrera nadalenca…

Diuen que el safarós cagalló ja s’ha retratat amb la seua petarrera nadalenca…





Es veu que ha sortit el fètid Borborigme repugnant, vull dir, aquell ninot morònic qui el Franco va posar de rei dels nostres enemics, els xarnecs, i ha tornat a dir el que deia el seu pare i patró, l’assassí feixista Franco.



Ha dit, diuen, que Espagacaganya és una “nafion unah, gran-deh i bugre” — exactament el que deia aquell criminal merdós — i diu que ha dit, a sobre, que aquell paper de torcar merda que els enemics en diuen “contitufion” és un paper de molta de vàlua, pobre desgraciat, un paper de torcar merda ja emprat per tota la politicarra petarraire milions de vegades i sense rentar en acabat de cada ús ni un sol camí, i doncs cada vegada més i més emmerdat… Això diuen que ha dit el pobre lamentable cagalló coronat.



Decebuts, estrafollejats enemics, bah!



Se’ns han menjats, però mai no ens han païts. Menjar és fàcil, sobretot si t’ajuden els nazis del Hil·la i els feixistes de la Mussol-Ina amb llurs avions de bombardeig de matança a l’engròs i llurs submarins de bombardeig de vaixells pescaires i mercants, i llurs covards soldats rere canons i metralladores contra les nostres forques i ganivets pelats [un poble desarmat és un poble esclau; vejam què hi farem]… Tant se val, cruspir és fàcil, doncs, i més fàcil si el feixisme internacional et fica la víctima sencereta i embut avall, com si ets un oc presoner. Ara…



Ara, pair ja costa molt més… Tots aquells becs i plomes, i arestes i ganyes, i punxes i griers… I per això llur fetge i llur estómac i llurs nítols, tot plegat, cada òrgan, el tenen fet malbé.



Els som — impaïbles, sempre impaïbles — el tap indesencallable. Mai no ens pairan. Abans es moriran d’un esbudellament esclatant i massiu. Abans espetegaran d’un esmerdegament esclatant i massiu. Esclatant i massiu, abans, d’un molt fètid foniment s’esbotifarraran.



Ecs, ensumeu-ne ja la merda sobreixent en les paraules molt feixistes del successor de Franco, el desgraciat Borborigme pudent i llefiscós. Diuen que ha dit que Espagacaganya és una gran “nafion”. No! No, desgraciat merdós del cagalló per barret! Espacaganya només és una gran merda a frec de fotre el gran pet!



No sé si ha dit re d’aquella cagarrineta de l’“estatururut…”, d’aquell “contracte bavós perquè els lladres ens continuïn robant…”



Ara, això sé: els impaïts continuarem amb les nostres estratègies de llibertat... En la destrucció tenaç de l’infraestructura de l’enemic — com ells fa 300 anys que destrueixen la nostra… — tractant de pair’ns del tot, il·lusos, ja ho veieu…



Mentrestant tot s’hi val, compatricis. L’Objectiu Estratègic Cabdal, que tenim sempre a l’esment, és el mateix: l’Independència per qualsevol mitjà que calgui.



Tantost lliures, la festa nacional deixarà d’ésser l’onze i serà la nova diada de l’unitat — on els catalunyencs i els baleàrics tornaven — amb València — a fer Catalònia i prou — la Catalònia de sempre — ara de moment encara molt transitòriament dividida i espoliada pels envejosos xarnecs i gavatxs…



Impaïbles sempre, serem el tap que no es desencastarà fins la llibertat.



Patufets! Patufets, on som…! A la panxa de la bèstia! Fent la viu-viu a la panxa de la bèstia, de la qual n’eixirem (en acabat de tres cents anys d’esclavatge) molt emmerdats.



Mes, ah, amb tres cents anys de neteja, quins preciosets més elegants i valentets no serem!



Au, au, estigueu bonets, com ara, ferms…



Mai no passarem! Mai no passarem, formats en cagalló, com ens voldrien, castellufes de l’irrespirabilíssima llufa eterna.



Au.