Una miqueta sobre l‘“Antinomian Catalonian” i les excrescències, vós.

Una miqueta sobre l‘“Antinomian Catalonian” i les excrescències, vós.


Llegit, doncs, “M.F.” de n’Anthony Burgess, escrita (diu, al capdavall de la darrera pàgina) a Deià, a Malta i a Roma, entre 1969 i 1970, publicada el 1971.

És una novel·la amb bons bocins, mes també molt xerraire i per tant força somnífera.

Que la llegís m’hi atiava això trobat a la pàg. 189 i 190 del segon volum de “les confessions”, com diu ell, d’en Burgess mateix, el llibre “You’ve Had Your Time”, 1990.

Hi diu, parlant de 1968: “—I had an artistic shock in Barcelona (…) It was the architecture of Gaudí (…) that provided the shock and the revelation.”

Parla d’aquell pastís xaró i malpaït que en diuen la Sagrada Família (s’hauria de dir la S’Agrada Massa, Família de Presumits). I continua dient que en Gaudí, com l’aixafà el tramvia i doncs ho va deixar tot penjat, no tenia cap pla ni d’acabar-ho. I que tampoc no n’havia tingut cap per a començar-ho. Diu que en Gaudí va anar fent com s’ho anava trobant…

Fa: “—Gaudí had worked on the structure like a novelist, letting new ideas effloresce as he built.”

Diu que veure l’excrescència gegantina aquella li duu a l’esment una “excèntrica negació del rectangular, autèntica musica glaçada de mena rapsòdica, i, des d’un angle fosc, també hi veia una reflex del meu cervell…”

Continua: “—Gaudí had gone his own way in the manner of an antinomian Catalonian, scorning the four-square critics: he was an encouragement to any artist. I was desperate to be (…) at work on a Gaudiesque novel.” [Com qualsevol catalònic antinòmic, en Gaudí anà a la seua, fotent-se dels escairats de l’escaire. Era un encoratjament per a qualsevol artista. Jo estava neguitós de ficar’m a la feina en una novel·la gaudiesca…]

A part de l’amanosa al·literació “antinomian Catalonian”, què volia dir, i què és una “novel·la gaudiesca”, segons ell…?

Primer calia sàpiguer què volia dir amb antinòmic. Antinòmic pressuposa antinomia, és clar. Obr (perquè em cau més a la vora) el meu “Marxistisch-Leninistisches Wörterbuch der Philosophie” i hi trob: dues pàgines de xerrera. I això:

“—En el sentit etimològic de la paraula, ein logischer Widerspruch zwischen Aussagen, die, jede für sich, aus irgendwelchen Gründen für wahr gehalten werden müssen.” [Una contradicció lògica entre (dues) frases o proposicions, les quals, cadascuna per ella mateixa, per raons peculiars, cal prendre per veres.]

Diu que són filosòficament significatives les quatre antinòmies d’en Kant, a la “Kritik der reinen Vernuft”, la primera de les quals fa: “Tesi: el món té un principi en el temps, i, pel que fa a l’espai, és limitat. Antítesi: El món no té ni principi en el temps ni límits a l’espai, ans és, tant pel que fa al temps com a l’espai, il·limitat.” Aqueixa feble antinòmia la teoria de la relativitat (i les que vindran) ha vinguda a despuntar-la de tot fibló. Les altres tres les desarmava n’Hegel dialècticament. En tot cas són bromera metafísica.

Preses en un sentit més estricte, tenim les antinòmies de la lògica formal, on se subdivideixen en semàntiques i sintàctiques. Entre les primeres destaquen les russel·lianes expressades en fórmules de flaire matemàtica. Entre les segones ja tenim les dels primitius. Amb la famosa antinòmia del cretà, o del cretà mentider. El qual quan diu: “Això que et dic és fals”, no saps com recodonys prendre-t’ho. Car si sempre diu mentides i diu que el que diu és mentida ha dita una veritat…

[Ací me’n record de com resoldre el problema dels pagerols lacònics i sorruts qui només responen a una sola qüestió, només ho fan amb sí o no, i la meitat del poble sempre diu ver i l’altra sempre diu fals. Arribes a una cruïlla de dos camins, un et portarà a la quinta forca, l’altre al poblet on vols fer cap i on la teua tietarra s’ha mort i t’hi espera una bona pessigada. Com li demanes (a un pagerol o pastor qui et trobes gratant-se els collons a la cruïlla) quin és el bon camí per anar al poblet…? Li ho demanes en el condicional. Li dius: “Oi que si us digués que aquest és el bon camí em diríeu que sí…?” Tant l’un com l’altre estan condemnats a dir-te ver. Tot això són foteses del llenguatge…]

—”Tot això es resol parant compte a distingir entre l’objectiu del llenguatge i el metallenguatge. Cap mot dit no pot garantir la pròpia veritat del que diu…”

Etc. Al capdavall allò que en Burgess volia dir (no crec que volgués dir-hi res religiós) sobre el catalònic antinòmic Gaudí… És que qui soluciona un enigma produeix, en soltar’l, un altre enigma amb dues solucions possibles més, d’on en tries ara una, ara una altra segons te la bufa — i això és el que fa l’artista en llibertat “creadora” — cada camí que et trobes un tap has de triar com sortir’n, si per aquest cantó o per aqueix…

Què té a veure tot això amb la novel·la gaudiesca d’en Burgess. No gaire.

De fet, la seua novel·la és la menys lliure, i doncs la més estructurada possible, segons explica ell mateix. Completament determinada per les estructures precedents… [Tret que del nombre d’estructures gairebé infinites que pot triar, en tria unes quantes que són les que li fan la novel·la, com ara triar la pàgina d’un diccionari indonesi-anglès per a confegir un capítol (el setè) tot emprant-ne les paraules que s’hi troben… Així que diu ver i fals alhora, és totalment antinòmic, i en aquest aspecte té raó que la novel·la té la llibertat de la creació.]

Abans però. A la pàg. 199 de “You’ve Had Your Time”, això (som a l’estiu de 1969): “—In high summer we [ell i la dona, Liana] took Andrea [el fill] to Mallorca, not to meet Catalonians but to encourage him to speak English again. [Se’n van a Mallorca no pas a trobar-s’hi catalonis ni a aprendre-hi català ans a fer que el fill hi reaprengui l’anglès, que a Malta se li havia rovellat!] The town of Deià was full of expatriate Anglophones, the greatest of whom was Robert Graves. (…) The one hotel where the students were put up, was owned by one of the sons of Graves. Like most of the Graves ventures outside the literary field it had been a financial failure. Deià had little to recommend it except the Graves magic, a literal magic apparently, since the hills were said to be full of iron of a highly magnetic type which drew at the metallic deposits of the brain and made people mad. Graves himself was said to go around spluttering exorcisms while waving an olive branch. I did not see him, and I did not want to see him. The bad blood between us went back…” [L’odi que es portaven els dos autors s’enfonsava a les joveneses d’en Burgess, qui no pensava que els poemes d’en Graves fossin gaire re i els havia anat criticant profusament.]

A la pàg. 208 i 209, explica tot el llibre gaudiesc. [Encara més al capítol 10, pàg. 162 i següents de “This Man and Music”, 1983, amb onze assaigs de l’interacció entre musica i literatura, d’on el que diu al llibre de confessions posterior és en bona part extret.]

—“My structuralist novel… William Conrad, the robust actor who played Cannon [ep, i encara millor: Nero Wolfe] in the television series, expressed a half-serious desire to make an all-black film on Oedipus, calling it Mother Fucker. This suggested the title.”

Inspirada en Lévi-Strauss. En un bar, el personatge principal [Miles Faber] “veu a la televisió uns atletes LEVItant al ritme de la musica d’en Johann STRAUSS…” [Indicació clara si ho saps. Jo, llegint, no me n’adonava pas.]

La novel·la comença a Nova York, a l’hotel Algonquin [nou entretoc, si ho saps rai] i s’estructura en el conte incestuós explicat per Lévi-Strauss: “In an ALGONQUIN tribe a girl accuses her brother of coming to her tent and attempting sexual relations with her. The incest taboo is powerful in the tribe, and the brother is appalled at the very suggestion. There is only one explanation for her allegation, and he finds it: a boy who is exactly his double comes to her tent and tries to rape her. Enraged, the brother kills the boy and disposes of the body. Then he discovers that the boy was the son of a powerful sorceress who has talking owls. The mother comes looking for her son, and the brother has to pretend to be that son to allay an obvious suspicion – that he himself is the boy’s murderer. The mother is doubtful. The only way in which the brother can convince her that he is really her son is to marry the girl. The incest taboo being so powerful, he will not do this if he is really, as she suspects, the brother. But he marries his own sister and seems to quell her suspicion. She is not satisfied, however, and sets her talking owls on him. They ask riddles, and if he gives the right answer she will know that incest has been committed and that she has her son’s murderer in her power.”

Tot rau en endevinalles. Al carrer de l’Endevinalla s’esdevé bon tros de l’acció. I una endevinalla gairebé al final duu la vida de l’heroi [més que protagonista, car duu tota la novel·la a sobre, tret que qui l’ordena és un padrí seu, un motherfucker, això és el títol M(other)F(ucker), doncs un negre (sempre deien “motherfucker” fins fa poc), un mare-cardaire qui vol interrompre el cicle d’incests a la família provocant-ne un, és a dir, al contrari que s’esdevinguin edípicament, és a dir, per malfat], una endevinalla duu la vida de l’heroi a la balança. Tret que les endevinalles com les antinòmies només són defectes d’estructura del llenguatge.

“Who was the final final, say / That was put back but had his day?” “Digues qui fou el final final qui fou rebutjat mes tanmateix gaudí del jorn?”

—There are two opposed answers, both equally valid. One is God, which is dog backwards (every dog has his day), the final final, the ultimate reality. But the opposed ultimate reality is devil, lived backwards: if you have lived you have had your day. Whichever answer Miles [l’heroic personatge] gives will be the wrong one.

[El final final (per a Burgess, qui al capdavall era catòlic, i doncs estranyament creient) és la realitat darrera, d’on tot ix, déu [god, que rebutjat o ficat a l’inrevés és dog (gos) i cada gos gaudeix del seu jorn (un jorn o altre al Sol)], tret que l’inrevés de déu (el seu rebuig) és el dimoni [devil, i l’inrevés de devil, lived (viscut; i si has viscut has gaudit del teu jorn al Sol)]. Respongui el que respongui, l’errarà. I patirà un destí d’eixorbament edípic…

Com resoldre aitals antinòmies…? Quan el coneixement és ambigu…?

Diu en Burgess, com deien els marxistes-leninistes, que tot això té a veure no pas amb la realitat ans amb el llenguatge: “Questions about these structural relations are as meaningless as attempts to find out the meaning of a fugue or a sonata.” [Intentar resoldre-ho equivaldria a voler resoldre el significat de qualque fuga o sonata.]

I: “For neither a scale nor an alphabet is a significant structure, it is merely the code out of which significant structures are made.” [Car ni una escala (de musica) ni un alfabet són estructures “significants”; no són altre que codis dels quals extreure’n (estructures significants).]

Afegeix: “He recognizes dimly that he is contained in a structure he does not understand and which he cannot control.” [Se n’adona foscament que està contingut en una estructura que ni comprèn ni pot controlar.]

I que: “It is possible to juggle with the free will of fictional characters and the predestination of an imposed structure. This is, after all, the manner of music, in which the component strands seem to go their own way but are locked in a preconceived pattern…” I encara que: “As a bare skeleton, the story discloses all the elements of a closed structure, like a piece of music…” [Tot i que al canemàs l’argument revela els elements d’una estructura closa, com una peça de musica, és tanmateix possible de jugar-hi (amb la predestinació de tal estructura, i amb el lliure albir dels personatges de la ficció). És al capdavall una mena de composició musical, on les trenes de notes semblen embalar’s de pròpia embranzida mes estan totalment atrapades per un model preconcebut…]

Tot és antinòmia que cal resoldre a mesura que avances.

—El protagonista veu en la feina (inventada pel padrí) d’un virtual Sib Legeru [Incest Entre Germans, en angloxaxó] “a total artistic freedom, an abandonment of form and meaning, a disdain of structure. Miles, being very young, has a negative attitude to structure whether in art or in morality The taxonomy, or arranging of the world into categories, is painful to him because he desires total freedom, the collapse of structures. But he cannot escape from structures as easily as he thinks…” [Tot i que es vol amb lliure albir, pel fet d’ésser atrapat per déu (o pel llenguatge), no pot escapar les antinòmies estructurades al viure.]

Burgess: “That mother-discourse on the relationship between incest and riddles moved me a great deal. It was one of the three major revelations of my later life, the others being Gaudí in Barcelona and Belli in Trastevere.”

“The hero [de la seua novel·la] was to have the riddle-answering gift — which would inecluctably lead him to the commission of incest with his sister.” [L’heroi havia de tindre el dot de resoldre endevinalles, ço que el duria per força a l’incest amb la germana.]

Reforça: “Rereading "Finnegans Wake" (…) I noted an even closer anticipation of the structural approach to incest. The whole dream which is the book is powered by sin, which sets the world of fallen man spinning, and the sin is the desire to commit incest. Earwicker is in love with his own daughter. Incest being too terrible a word to be admitted even in a dream, the term is metathetized to insect, which explains both Earwicker's name and the fable of the Ondt and the Gracehoper. I was particularly interested to note that Earwicker’s son Shem is prevented from committing incest with his sister by his inability to answer a very easy riddle. He is asked to guess what a particular colour is. The phonemes in its name are described as “up tightly in the front ...down again on the loose ... drim and drumming on her back ... and a pop from her whistle.” This works out as heliotrope…” [Això parlant d’una obra encara més estructurada, i disfressada de lliure… Tot plegat estructures (i doncs constrenys) mentals duts pel llenguatge. Si no podíem tots haver esdevinguts marxistes-leninistes, o si això ofén per culpa d’aquell nyap nyapíssim que foteren els çoviètics, si més no fourieristes o alliberats de les estructures religioses…! Car només en indrets acollonits pels eclesiàstics, com ara Irlanda, o Malta, o Itàlia, o certs estats bibliosos dels Estats Units, es comprèn tant d’escarafall per tan poca cosa com qui es carda qui…]

I, llavors, la relació amb l’antinòmic catalònic…? No sé pas. Excuses per a trobar’s congèneres prou elevats…? Tant Gaudí amb la seua mania religiosa, com en Joyce amb la seua repressió i culpabilitat, com en Burgess mateix amb la seua credulitat [els catòlics anglesos són els únics entre els europeus qui de debò (si més no alguns, i parl només de la gent intel·ligent) es creuen tota la falòrnia. Això els ve dels patiments molt cruels, tortures bojals, a què els someteren els anglicans. És com els moros i jueus inquisitoriats. Si tantes de malvestats et fan patir per qualques nocions carallotetes sobre si déu això o allò, deu ser que és veritat (com més t’ataquen més raó tens), i si els meus avantpassats hi van perir, els haig d’honorar creient-hi… Etc. Fal·làcies rai. Som presoners de les estructures…), no foren lliures de la superestructura damunt la qual aleshores construïren llurs catedrals d’excrescències malatisses…

No em sembla ni bé ni malament. En art tot s’hi val, i allò que compta és el resultat i prou. Ara, m’abelliria molt més poder ésser artista sense haver de dependre d’estructures tan ignorants… Els meus monuments segurament no foren tan monstruosos, mes per què afegir por al món…? Com si no en fos prou, d’esfereïdor…? I per què afegir-hi prohibicions sense solta ni volta — com si el cos mateix i les lleis de la natura no fossin prou prohibitives…

Ganes d’anar emprenyant la gent. Tot això de les lleis religioses (i les basades en tabús religiosos), ecs, el vòmit, i la desesperació de veure tant de ximplet manant.

I certs artistes cohibits, totes aquelles grotesques manifestacions de llur espant… Crec que s’espanten per ben poc. Hi ha coses molt més espantoses que no els pecats de la carn — monomania dels religiosos torracollons… I potser revelant les infraestructures on manta d’obra s’estintola, el monument, per comptes de recolzar’s en més sòlids suports, s’esqueletitza en esparracat espantall…? Si l’artista era tan banau, com pot doncs la seua obra surar tan alt…, si el fonament està podrit d’idea, com hi basteixes altre que ruïnós amuntegament…?

Hum, el dubte em fiça, fa?