el temps destrueix tot moble i immoble noble i innoble

 

Decrepitud del mobiliari.

Carles Reig.

Abans la instauració del reialme de les mosques, quan encar érem un poble serè i assenyat, i amb tots els ets i uts, una nació idònia... Abans doncs no fóssim envaïts pels monstruosos malparits i esdevinguéssim espontàniament un poble prohibit, incoherent, sagnant i intimidat, l’esfèrula era moderadament habitable.

Tot allò lleig ho dúiem pròpiament amagat. Érem com cals. Amb els lleigs qui se’ns acarnissaven damunt, tota la brutícia era fora... Com quan hom fa prendre als malalts aquella medecina ecstròfica (que els fa que els hemorroides interiors els ixin del l’esfínter)... I en fi, totes les degradacions inherents a l’anar existint, eren ara patents i a la vista de tothom, car havíem per decret d’ésser avorridament, abjectament, abominablement, lleigs i incorrectes com ells, els llords i molt immodests invasors, garlant llur odiós i merdós algaraví..

I tot, entre naltres, havia esdevingut menyspreu mutu i malentès general.

I, per si fos poc, per obligació, havíem de menjar exclusivament les gasòfies llurs, amb els ingredients adequats per a metamorfosar-nos en histèrics criminals i en babaus exorcistes, com ells, i creient-nos tota mena d’inconcebible bestiesa, o només concebible per psicòpates desfermats...

(...)

L’oprobi que patim els desconfits, cal fotre-se’l, impàvids, a l’esquena, i continuar sense fer-nos els al·ludits, esfingins, insoldables.

Els oronells se m’inflamen com ara aflictes de purulent sàlpinx; vol dir que som prop d’un altre pútid escorxador (això de la invasió definitiva per al nostre anorreament, en planta un a cada cantonada); de malgoig, se’m tensen els anguniats tendons; al coll l’esquella que duc (obligatòria) dringa alarmadament; allò em denunciarà; cal ésser esplèndidament obtús per a lleixar-se desconfir per la ràbia; l’enemic només l’eliminarem i ens el traurem de casa havent abans escandallats tots els perills, amb una organització pregonament acurada, plena de prístines inconfusibles vies; sistemàticament i calmament desplegada.

No podem pertànyer als escamots de betzols; els persuadeixen les ximpleries més bel·licoses ni patriòtiques, i ‘religioses’, és a dir, supersticioses, perquè surtin a fotre-ho tot damunt davall; una fal·lera inextingible per a instaurar el perpetu desori, i, amb allò, ai, desviar-nos del recte camí de la recuperació de l’ara terriblement devaluat territori sencer.

(...)

Cony calb com una llosa fesa de cementiri fosc, on als cenotafis hi habiten prohoms copròfils malgirbats com llardosos babuïns. Llurs idees decadents teoritzen sobre quines foren les molt recordables més sublims línies. Som les lentes ombres, engarrotades en la torbera, sovint sublimment terroritzats, ecplèctics, cataplèctics, per sobtats acudits, cabòries notòries, que ens posseeixen. En soc una. Ombra mig petrificada.

Ajornada agonia d’un cos, la decrepitud del mobiliari del qual cada nit s’accelera. Aviat caldrà llençar-ho, sencer, tot plegat, al carro de la brossa.

Dins la incertitud radical, s’aixeca, al rescat, el somni libidinal. He viscut mig marejat, tothora a trenc de vòrtex. I els vòrtexs són els conys encantadors. No pas debades he estat tota ma vida un admirador de la forma femenina; per això sempre he entrevinguts els indrets on les femelles s’exhibeixen: Prats gerds, piscines, parcs, platges... Sales de balls, balls forans...

Davant les incomprensibles immensitats, panteixem apoplèctics, trastocats, vigilats pels clercs i d’altres buròcrates qui ens guien al repetitiu infinit del mai no acabar. No arribarem jamai enlloc.

A la cua, repulsives ressonen les òrbites de l’oceà, bo i voltant, inexhaustes, mes orelles sordes. Tot i que sé que hi seré inadmès, què altre puc fer? El rodar del món, tantost no neixes, ja t’hi situa, a l’eternal cua, i és impossible de descol·locar-t’hi. No et pots fugir de tu mateix, com no pots així mateix poc fer-ho del lloc on t’han clavat. La cua és mou sola, absorbeix tota mena de menyspreu ni empetetiment, personal i ambiental, i t’empeny al mateix femer i gatxull final, on no hi cabries ni si mai hi fessis cap.

Fastiguejat d’aquesta obscena situació, com si el cargolessis i descargolessis mantes de vegades, tombes el cap pertot arreu. En cercaries una de millor...

El teu endèmic excés d’imaginació et porta de continu a l’horror... T’arribes al racó més arcà i llavors hi demanes a l’aranya accés a la teranyina. On deu haver-hi gent més galana, com la qui som i serem idòniament sota la capa del Sol, o del cel...

(...)

Un arreplegat qui, xirimberga enlaire, clapava entre escombraries, que algun miserable brètol barliqui-barloqui ha transformades furtivament en foguera, no es plega pas del tot al seu ignominiós destí, i nu i dejú, emergeix entre policromes guspires, gairebé emblemàticament heroic, i amb el força versemblant aspecte del kamikaze, qui de la seua mortal missió n’eixís amb l’uniforme cremat, mes ell tanmateix incòlume.

Potser el malparit cabeili qui l’encenia, el prenia per mort i el cremava en, diguem-ne, respectuosa pira.

Un mort, suposéssim, diu ell, hostilitzat per larves, llurs tàctils insolències produint-li arcaiques pessigolles en les sumptuoses pregoneses de la seua ànima fosa, mentre se somia pòstum infant de bell nou, a la insabuda mímic dels seus altrament més atrofiats avantpassats, els quals imita o escarneix en llurs més emocionals esdevinences.

Avantpassats qui encar potser caminaven elegantment amb uns tentacles inarticulats, finament llambrescs, que els duien, pels fons boteruts dels oceans, justament a les portes enlluernadores de les grutes paradisíacs on tresors coruscants els feien dentetes, i sempre en acabat, a través de les èpoques, els descendents somiàrem.

Descendents, sobirà i jussà, som damunt solc i cavalló, obedients, drets vers l’oceànic podrit aiguamort.

Dagues ensangonades hi suren ubiquament, oceà maragde i malalt d’on eflueixen bilions i bilions de casposos escarabats; venen a rompre’ns i esbarriar-nos els cistells amb els xorrèstics i joguines, els aixovars, els arjaus, els ormeigs... Ens conquereixen fàcilment, i exerceixen d’implacables emperadors. Ponen pertot ouets qui esdevenen grossos com bulbs i germinen ràpidament en forma d’autòmats voladors teledirigits remotament. Eixams i eixams mecànics i assassins cobreixen l’esfèrula que silenciosament i moribunda es penedeix d’haver-nos parit.

Anicònic, sense imatges ni imaginació, i doncs asindètic, sense senderi. Incapaç de desxifrar cap misteri dels que importen, el gènere humà s’ha ficat molt rucament a l’atzucac de l’extinció espasmòdica.

Amb els cervells d’arnes i ixòdids, no pogueren concebre ni entendre com caldria esbrinar les grotesques exhibicions, i aparences i aparicions (suposats promiscus miracles), als rònecs xibius de les firetes del viure.

I es retien als instints, i es dilueixen en el present impresentable i ventís.

(...)

La feble baula de l’idil·li vellutat arrossega les baules fermes de les patologies sens fi.

La seua dona afegeix de lluny en lluny joiells als bunyols d’halibut, i quan els profans clients no se’ls empassen (anells de noces, medalles d’or i brillants), cal veure les ganyotes i gests simiescs que no han de fer per a desar-se’ls a les butxaques sense que ningú els clissi.

Si els dius què els passa? Si els agafa basca — si els sap greu d’haver-se empassat un bunyol massa oliós, o què...? — fan l’orni com l’ornitorrinc.

(...)

Solitari, de visita, com apagat, anònim, turista qualsevol.

A cal pontífex, tot hi són fòtils i atzimboris; bimbirimboies i foteses amb molt de preu i no cap vàlua. Cada objecte contaminat per la seua futilitat i fugacitat; la seua labilitat. Volàtil, obsolescent i oldà al cap de no gaire estona.

Te’n tornes enfonsat, i les jovencelles qui fan la bandarreta, mentre pretenen de saltar la corda, a qualque fosca cantonada, et seduirien. Esquers de presó, perquè la teua vida sobtadament empitjorés encar.

Per la barjaula, via a la garjola.

De casualitat, indemne a casa. Constret a patir-hi l’atac en incessant eixam dels vespres angoixants.

Vespres de vespers enfellonits. Enfollits.

Vespres de cansaments aclaparadors. Emasculants.

Vespres de dolors inexpertes. Incertes. Difuses.

Vespres de pànics abassegadors. Anorreadors.

Vespres de buits inexprimibles. Inefables.

I el matí que no arriba. On són les assolellades espigolaires? Els formals, tan com cals, japonesos? Els òpals al coll de les esveltes prenyadetes?

Ocells i paisatges qui hom enyora. Re no torna a l’hora. Tot s’enfosqueix amb cada jorn que s’exhaureix.

(...)

Amb estupefacció veig que, impenitent, el cavall em puja a l’esquena, i em recargola i afeixuga, i a contracor i defallint, començ de donar voltes en un exigu cercle virtuós, o viciós, tant se val...

Estossega llavors, i gita un gargall voluminós. Amb la qual implícita sacsada, m’avia part damunt son cap, i caic de memòria davant seu (en sent els ruflets, potser infecciosos, al clatell), i entr en l’incipient malson.

Soc en un mon inquiet i opressiu, de tenebres clafertes de salvatgines furtives, on, tètric, o simplement taciturn i rudimentari, em veig pres nogensmenys d’una fulminant erudició... Astronòmics ditirambes m’adreça el món acadèmic; i entonen, melismàtics, en llurs assídues melodies, el meu nom, esdevingut gloriós en aquell altre solemne reialme, de fantasmagòrics togats.

Anècdota irònica. Onírica possessió d’una ànima púsil·la.

Part de terra, estès ara al raspós bruguer, he oberts comatosament els ulls, i, fitant-lo (l’ase), li escorcollava els trets del seu equí visatge; car es veu que ara hec de més a més el do d’endevinar-hi indicis de criminalitat, d’idees diabòliques i calzes enverinats, que li poden brollar a qualsevol instant, i aleshores occir-me capriciosament, per exemple, sols amb una guitza ben donada, al punt neuràlgic, que en diuen (amb raó).

Qui pateix, n’aprèn. Rodolant queia a la sèquia.

Indulgent amb l’agressor, fascinant cavall Bernat qui condueix, lúgubre, el fèretre, mentre rere el Carall Trempat badalla, evaginat, el Solell, i eu torn ara mateix a trobar’m congru i despert.

Torna també ell, de dins l’ombrívola grevoleda, aparentment mansuet, tret que crec que mentrestant ha perdut el fúnebre farciment. El breu llogater potser ja l’han colgat i tot... Tot allò que et perds dormint o noquejat.

Amb roba arnada i esfilagarsada per les bestioles immisericordes de la nit, he reaparegut i ell, contrit, m’ha readmès.

Triomf de la tornada a casa, vull dir, al seient de la gropa, mentre reemprenem, a bon pas, a no anar tampoc enlloc...

(...)

Qui colgaven...? I durant l’anònima nit...? Quin desconegut amb rares osques al musell, i posseït per l’íncub de la perpètua neteja...?

El seu fèretre impol·lut i lluent com impressionant joiell de preu. El carro dels morts un luxe amb franel·les flamígeres. Amb ocells burells brodats. Les rodes del carro rondinen com el llop qui ensuma vianda. Cavall arrogant sense aclucalls ni regnes. Se sap el camí millor que no el sever embarretat preliminar. Ninot aparatós.

No hi ha afligits qui el seguici avalin. Desèrtics verals. Ondulacions escabroses del terreny.

La gana que et ve quan colgues algú és omnívora. Menges per tu i pel mort. Hom s’atipa com el dimoni mana.

Núvols neden opalins. El ventijol duu pols. La cerimònia és nul·la. No n’hi ha haguda cap. Anul·lada per les circumstàncies. Hom, el ninot probablement, ha omplert el clot amb el mort, i s’ha estalviat el fèretre segurament per al proper, al qual caldre colgar, diguem-ne, probablement, el més malalt de l’enfilall. Tots caiem com denes de rosari. Perles a la mar. La mar rau lluny. S’hi arriba amb barca. La barca del desig. Som-hi, ganuts. Nauxers per les pedres. Sotsobrant sovint.

I el desconegut desaparegut? Ja us n’acomiadeu? Desconegut. Desaparegut. Encar un altre. Massiva heteròclita fossa. Adob rai. Puixants creixences qui sap si qualque endemà podríem visitar.

(...)

Hem pres el tren vers l’extinció.

Tràgic tren de foscúries i ventúries, d’alçàries i ventegueres, d’altituds procel·loses, de congosts ominosos, i bares penya-segats. Tren esventat que ens condemna tots a estavellar’ns abís avall.

Matussera pantomima la de la natura que sovint se’t presenta amable i saludable, i tot d’una esdevé enfellonida i descordada, i ta màxima enemiga, amb set i fam de veure’t i veure’ns d’una puta vegada tots al clot del mai pus.

És un tren que dona voltes i mai no sap on cal frenar... Estroncar la com més anem més accelerada marxa. Tot ho fot malbé per on passa; res no l’aturarà, només la darrera irremissible caiguda.

Lloable abolició d’un cruel energumen qui ho fotia tot a rodar.

O un giravolt espaordidor que l’empelti, amb l’esclat, a un arbre de rels robustes i fort pregones: Que a lloc s’hi ennuegui per a una altra eternitat (hi ha arbres qui vivim milers d’anys), mentre els minúsculs ens impracticables ens movem com si re no hagués passat — una altra estranya i sobtada mania de la natura, a la qual, com tot sospitós foraster de múltiples personalitats, cal tractar, com cal tractar de dones, sempre de vós, no pas per urbanitat, ans pel fet que s’escau que, per qüestions hormonals, o per les que siguin, es captenen com si fossin moltes amagades i afetgegades al mateix cos, per exemple, amb delicats jorns amorosos, i en canvi, tot d’una, perquè sí, boges nits assassines, amb crits i escenes expressionistes d’horror i d’extrema angoixa.

Sí ves, direu, impenetrabilitat del misteri del viure. Per això us dic que mai no anem enlloc, i ens hem d’acontentar amb les engrunes de l’espectacle estrambòtic que ens aportarà el nou jorn. Amb tants d’ens impracticables aviats pel món, animalades quotidianes rai. Les més còmiques i, al contrari, les pitjors i més acollonidorament redubtables situacions desfermades sense ni com va ni com ve.

(...)

L’espectacle s’eixampla. S’obren finestres, finestrons, i vels i persianes.

Després de fer ses gàrgares i ses pandiculacions matinals, el personatge al·ludit no es rabejarà pas, com el bacó al seu soll, al repulsiu gatxull del gratuït desassossec i l’arbitrària angoixa. Som al matí i la natura exacerbada, i sobretot els irrisoris llogaters qui la maltracten aitant com poden, segur que te’n preparen de bones. Atansa-t’hi...

Inclòs al programa hi ha de tot: Coses d’allò més fastigoses i brutals, com coses que hi són perquè hi trempis i riguis. Declara-te’n d’allò més seduït ja d’ençà del començament. Amb allò, millores les expectatives, i et fas les situacions, com les farines, més blanes encar, més fàcils d’entomar.

Cal presenciar l’espectacle amb un cap net, un magí ben escombrat de prejudicis. Cal no pensar sinó equànimement en fer qüec, és a dir, sense l’estireganyada por de l’angoixa davant la mort. Al capdavall, saps que pertanys al catastròfic cosmos, entitat violenta com no n’hi ha d’altra. I que a qualsevol moment pot fotre, com el drac de foc final, un cop de cua que us trameti, a tu i al teu món, al carall.

Amb aqueixa noció tancada al calaix de l’oblit temporal, ocupa’t ara de viure, per procuració, amb l’embranzida dels carrinclons actors qui se’t revelen sense vergonyes, titelles en tots instants espaterrants, tothora, pugnaços i insidiosos, maldant, amb argúcies rai, per a esdevindre els protagonistes.

Malaurats protagonistes, tots tard o d’hora víctimes del tràgic fat. Qui s’hi voldria...? Mai!

Al contrari, hom assisteix a les diferents funcions de circ de franc que s’escauen part de pertot arreu, i si no aplaudeix és perquè no vol que hom el remarqui, i potser, avergonyit, se n’estigui, de fer tantes d’inconscients pallassades.

Ara, això també: Complagut per no cap apocalipsi que marqués la fi del bon teatre. No gens! Tota apocalipsi me la duu fluixa, i em fa fàstic. Mòrbid erm on s’esdevé massa de recapte alhora, ço que us impedeix de concentrar-vos en l’acció. Absteniu-vos-en, si us plau, mentre hi esguardi.

No hi ha tampoc com els manicomis per a espectacles divertits, però és clar que en foren molt més si de debò els qui hi pertanyen (els polítics) hi fossin.

El teatre fora aleshores molt millor: Els il·lusos manifassers qui sempre volen manar i qui s’haurien d’estossinar amb tot el goig del món, car manar només pot manar un de veritat. Sempre han estades entretingudes les baralles i batalles entre llords carronyaires.

I els qui érem tancats al manicomi abans, guarits de sobte, sense aitantes de culpabilitats inventades com ens encolomaven, com hi xalàvem! Com ens hi xalàvem, bo i guipant-los per cap pantalla o foradet, com es feien a bocinets — mes directament, no pas, com sempre fins ara, per ignars soldats sacrificats representats.

A les nits entotsolades, hom esdevé fantasmal, i immòbil i rere cap obstacle que el desfiguri i en faci element natural del fosc paisatge, entrevé l’indret on quelcom d’interessant no s’escau de desplegar-se. N’escauja o alfarrassa (i sospesa) els detalls (sanguinaris i sexuals) i se’ls desa a la curta memòria per a quan es ficarà ara mateix al llit. Seran esquer bellugadís del seus somnis més moguts de matinada.

Al racó més ombrívol de cap aplec, hom hi roman, i, furtiu paràsit, s’aprofita, sense recances, de tot allò que, com a esdeveniment, hom li lliura lliurement i a lloure, sigui teca, mam, frec de cuixa, o, especialment, anècdota, efemèride, incidència...

Com lladre imperceptible, el paràsit personal pren d’esquitllentes totes les més prestigioses expressions somàtiques i verbals de sos triats. Posa l’accent en llurs trets més teatrals, i en llurs més flairoses essències ni excrescències.

Serf silent de tot poder terraqüi, i com més bestial aitant més, ningú no em distingeix d’allò més anònim ni impersonal, intercanviable, un altre nombre opac immers en la gentada més individualment invisible, ni atapeïda i indivisible, un altre no ningú del ramat, del grumoll, i amb un nom així mateix sense distinció, multiplicat fins a la distracció i el desesper del: Lleixem-ho estar, no en trauríem mai l’aigua clara.

Ton íntim desig fora de poder anar pel món, diürn i nocturn, amb blanca traucada flassada que et disfressa, incol·locable. Ni el mirall no vol saber re de tu, massa vulgar, comú: Idèntics a tu, n’he emmirallats milions sense fi; fuig-me del davant!

(...)

Ullí les flors del camp. Meravellós rebost. Taral·lejava cançonetes de primavera. Els prats exuberants feien goig. La brisa em portava el pol·len pel forat.

El meu sojorn a la crisàlide, si hagués pogut, hauria durat allò que duraria la meua vida. Estàtic. Extàtic. Potser un ocell benvolent hi havia clavat el bec i aquell forat era el miracle. Tot, dellà l’aixopluc, hi era, amb cada jorn novell, molt delectablement espectacular. I els insectes, quins actors més excel·lents! Desimbolts, acrobàtics, trasbalsadors...

I quelcom voraginós, una altra fi del món, feia tremolar l’arbre on penjava. La crisàlide es trenca i m’expel·leix.

Caldrà eixorivir-se. Tot t’amenaça... Esperits malignes de naixença volten pel terreny... Només delegen de fer mal. Amaga’t tantost i no t’hi atansis. I si se t’atansen, enfonsa-t’hi més pregonament. No t’arrisquis mai gaire. Peus de plom. Plom a les ales. El perill aguaita a cada giravolt. Estén les no gens presumptuoses ales, si de cas, al més fosc dels eclipsis de la nit. Com muricec, com muricec...

(...)

Hom es fica a la bombolla on l’atmosfera és il·lusòria i hom hi pot meditar sense que li empenyori la tranquil·litat cap xiulet ni altre sorollet irritant. Cap grinyol ni garranyic d’estrident carilló de vent o de penell mal collat.

Al rerefons il·limitat, una natura calma, sots un cel equilibrat, entre núvols i blaus, i prop un oceà suau.

I on cap vacu colós ni mentider pontífex ni idiota taumaturg no vindrà pas a fotre-la malèvolament de creus, bo i engegant cap sínia furibunda on tot va damunt davall. I duu al ràpid podriment de la matèria disponible, i a l’abast.

Hi passa, però, amb un cistell a la maneta, n’Eros en la seua forma querúbica i, capriciosament, als qui som perduts pels laberints hotelers, o les ruïnes bàrbares, ens va repartint mitjons desaparellats, de vegades traucats, de vegades de dol... Els meus els haig de rebutjar, són blaus amb voravius grocs, però minúsculs, per a nadó. Me’ls hauria de ficar al nas perquè me’l tapessin del fred.

A les perifèries, un tigre fugit, menjador d’homes, no saps mai quan t’encalça de lluny o de prop. Episodis bèl·lics de sentors putrefactes. Efluvis pornogràfics d’altes morals mal farcits... Petrifica’t.

Qui com més estàtic viu, menys no despèn ni balafia. L’energia total no és pas per a malversar-la ni dilapidar-la, ans per a conservar-la aitant intacta com sigui possible, amb el propòsit de mantindre la supervivència de la totalitat. Mai el contrari, que és quelcom que duu inexorablement a l’extinció. No pas de pocs, de tots.

Entre roques i furtiu, el tigre enderiat en barrina, incessant i tothora, amb ullals que regalimen sangs, de més inclements ni astoradores mossades...

No anirem enlloc, fugiríem debades, ofertes verges ancorades als tòtems.

(...)

Canvi de l’escena del crim.

Ominosament se li atansa la xeringa macabra. Datpelcul compromès, volia ésser l’amo del món, i l’altre amo, més astut, l’ha seduït perquè el visiti, on, filmat d’esquitllentes a la seua cambra, l’amo amfitrió l’hoste dona pel ses, sense que aquest se’n planyés mica, ep, acostumat que ja en deu estar, i de ben lluny, ell, qui públicament nogensmenys es declara ‘tocador de conys’ quan vol, i li passa pels dallonses, car és tan poderós i mascle que totes se li ofereixen felices, amb conys que rabiosament els ragen, i, com sempre amb els polítics i grans capitans, al capdavall tot no és re, tot és façana, disfressa, i de per riure...

Sinistra orquestra al rerefons les rítmiques emocions meticulosament marca.

Amb gens plausible avolesa somriu garneuament el donador pel ses. Mentre el donat somica i sanglota, desconfit. Mala propaganda seran les vívides imatges quan voldrà manar al seu xibiu vehementment irracional de pàtria sanguinària.

Els galiots qui l’adoren, nogensmenys, com gàrgoles exhaustes, no es creuen cap de les veritats que els diuen els enemics, i al contrari, es declaren còmplices de totes les malifetes del datpelcul en cap, i àdhuc, per a remenar i afegir espècia a la salsa roent de llur gelosia (la dels enemics envejosos), es vanten d’ésser ells mateixos també un datspelcul màxims.

Misteris de la política.

(...)

Tots els postulants al gran triomf final es feien fotre permanentment. Sempre era un altre, i es moria com tothom. I que es morís, no volia pas dir que un buit es feia perquè el poguessis omplir tu. Sempre s’arriba massa tard. Viatge a la glòria una vegada més espontàniament ajornat. Pena perduda, com voler revigoritzar un meteor caigut a prop i abjectament apagat. Ningú no puja de debò al cel. Només els qui ja en són residents d’arcaica data podrien potser fer-ho. Qualcuns de vegades, per badocs, cauen, precisament com meteors constrets i sepulcrals qui s’asfixien ací baix. Pensen psicòticament que, alats i eufòrics, i altrament il·lesos, tot aquells atots celestials que els són inherent, els garanteixen un prestigiós succés en llurs atroços intents d’esdevenir enjòlit i entrar en òrbita. Potser els collons els pesen massa. La qüestió que no reïxen pas d’envolar’s ni mica, adossats a terra com poderosos gargalls, amb llurs banyes de caragols que se’ls vinclen definitivament cap enterra. En el foscant més sinistre perden el darrer alè. Un ramat de bous i vaques qui tornem capjups a la quadra els trepitgem sense ni adonar-nos-en, frugals elements qui amb el poc que tenim ja n’estem prou contents, i no ens neguitegen gens rucades com aquelles.

(...)

Amb la impressió que som gairebé pòstums, amb un fetge que se t’eixarreeix i un escruiximent general dels ossos que deunhidò, et forneixes d’una esgarrifaó d’armes defensives, aitantes com no en trobes pertot arreu, sigui als llocs on hom s’esbargeix i caça i para paranys, sigui als indrets més adients de trobar-ne de ben amagats — és a dir, és clar, als amagatalls silvestres antics, amanits acuradament, dels anys quan ja havíem començat de veure’ns consecutivament envaïts — és a dir, amanits pràcticament d’ençà de sempre, car cert que els invasors no ens han lleixat gairebé mai respirar amb prou continuïtat d’ençà que en tenim memòria, i anem fent coixim-coixam encar mig vius.

Conjectures avui mateix que la ferum que ensumes, d’enciam fet malbé, del novell aldarull naixent, vol dir que el projecte criminal dels barroers invasors, disfressats de bona i desficiosa gent qui jurca per sobreviure, com nosaltres, amb els mitjans dràsticament reduïts, ha madurat talment prou que és a frec d’esdevindre’s.

Ens ho fotran tot damunt davall, com cada vegada que s’alçuren, per motius diversos i sempre fictes. Per excuses de mal pagador.

No es pot de debò viure en pau amb els invasors infiltrats i normalitzats. Això, aquesta tensa situació, només pot acabar amb llur anorreament, o, molt més probablement, és clar, amb el nostre.

La fi es veu ben clara, gegantina i llampegant, com abominable monstre definitiu que abassega l’horitzó de bec a bec, de tal faisó que ni el Sol no sap per on fer-se fonedís a l’hora ominosa de l’ocàs.

Pàl·lid com treponema interminable, s’empassa, l’immens grotesc ninot, el Sol d’un glop, i la tronada del seu rot satisfet tot ho ensorra. Cauen, esclatats part de dins com estrepitosos volcans, pagodes, piràmides i ziggurats. I nosaltres les formigues, no cal dir, malament rai. Enlloc on anar, i el respir que ens manca anguniosament... Quin paperot no ens ha tocat sempre de fúmer, recony! Tot això que ens podríem haver estalviat sabent de bon començament triar millors veïns.

(...)

Mostrava el monstre, vingut de l’illa d’Estràngol, amb els seus ulls glaucs que et fiten i fitoren — glaucs i traient fum, com sopa de pèsols o perboc d’embriac — la seva rancúnia d’escrofulós escorpí monumental, i el seu menyspreu d’invencible colós o de monja invasora envers l’entera espècie nostra, colla de farsants desposseïts de tot do, sempre a trenc de sanglotant comiat i d’ultratjosa elegia. Mentre causava el daltabaix final, els corpuscles que bastien son cos, en les penombres íntimes, proeses feien. El declaraven orat amb totes les de la llei, i renunciaven, gens indulgents, tips de totes totes, d’obeir-lo. Els corpuscles de les genives, per exemple, amb tant d’haver de llençar foc, tots socarrats i escarmentats, feien vaga, i es volien jolius i «que tragui per la boca foc sa mare». Amb joiosa estranyesa, els rebels trobaven que apreciaven de valent el sentiment de sentir-se lliures, no pas obligats a obeir ulls clucs el gran maligne, que aquest cop potser faria salat i no arribava a temps d’anorrear-los (els merescudament sacrificats) tots, ans uns quants de successors per aventura romandrien estalvis per a recomençar la població de la massa castigada esfèrula. Potser n’aprendran aquesta vegada. Massa d’eufòria, nois, sovint porta a l’excés, un excés on el propi excessiu per força la caga i mor.

(...)

Aquest so eu — dic, bo i esguardant-me, com mon cosí Narcís, al suau cresp de l’estany — eu, home virtuós, auto-guardonat amb una multitud de prèmits. D’ençà que amorrat al mugró de la lloba qui m’esquerà visquí a la preciosa manera selvàtica, els prèmits em plogueren. No sols era meravellosament bell i intel·ligent, aitant com els simis més savis, ans era un magnífic constructor d’ormeigs molt necessaris per als viatges entre torrents, i les caces i collites campestres.

Ran de re, emprenguí aleshores una de les meues sovintejades caminades d’al·lot, i em sobtaven, arreu, les satàniques exhibicions de terres remotes — de fet, aitan remotes que eren molt més probablement inexistents, és a dir, fictes — barroeres invencions dels maleïts exhibidors.

M’havia, sense apercebre’n molla, immiscit fora dels termes ni fites de la sana natura; vilment extraviat, era de ple en la insanitat, a la vila infecta, on pul·lulaven, a infinits milions, les àvols formigues pertanyents a la «raça perniciosa d’odiosa vermina» — on, ai llas, homes virtuosos, mai no pas cap.

No es pot viure pas enlloc on ets espècimen únic; et prenen per cuca rara, i segons com, malament rai, les pots passar molt putes. Et poden àdhuc tancar en gàbia, i exhibir-te com a invenció absurda de la grotesca natura que cal ensinistrar com cap altre esclavitzat ruc de sínia. N’hi havia qui et titllaven, et catalogaven, com a embrió del diable, per exemple.

Imprevist com trempat boc de biterna, he girada cua, precisament quan escamots apuntaven a les cantonades, i creien que, amb tota seguretat, m’enxampaven amb llurs xarxes i forques. Per a llurs exhibicions abominables.

No pas gens debades aprenia del simis a enfilar-me per arbres i cingles. Ascendia amb quatre grapades al capdamunt, al terrat mateix d’un gratacels, i com qui viatja amb lianes, amb vibràtils cables trobadissos, enjòlit, era ben lluny dels carrers dels enemics disposats a fotre’m a la garjola. La gàbia.

Tornat a la bona selva, m’he marcats, ben clars, els límits. Mai no et perdis per on els destructors no s’afetgeguen, llordíssims, en piles promíscues.

Orenetes i paons es troben obstacles ciclopis en llurs encantadores evolucions al llindar de mon cau.

En zel, escabroses hienes, pudint lleugerament a sofre, em seduirien; fora llur plaer, no pas el meu; i els dic que mercès, vós, però no pas avui; prou aventures les meues per a un sol molt didàctic jorn.

Estès a l’estrumàs, com cada nit, abjur de tota impossible realitat, i especialment del macabre espectacle galàctic, i del flagell de les subpartícules i els anorreaments inexorables. Així mateix, rebuig de viure condemnat de naixença a un destí establert per ens despietats i extremadament malignes i criminals. Lleigs com horroroses aparicions, de qui les ganyotes i els geps, i les bombolles de fastigoses substàncies, els creixen i supuren desarreladament, de cop-descuit i pertot arreu, d’un cos fet de crosses de tendrums i d’altres llefiscosos tentacles. Carcanades deliqüescents qui, damunt, ens imputarien crims que es treuen com tòxics paràsits de llurs pells i pelleringues perquè se’ns adherissin, i estocàstics ens anessin repodrint.

Abans d’adormir-se, hom es perd en vagues disquisicions de tastaverins emmalaltit — emmalaltit qui sap si dels menjars del dèspota o d’una grip que ja portava de fora, o encar, qui sap si de la cuina mateixa...

(...)

La pluja simfònica cau providencial, i ressona com percudits timbals als precaris gira-sols que ara, amb això, mig es reviscolen.

Sembla, al mateix temps, que adesiara les gotes de pluja s’enutgen violentament quan troben defectes a les enrevessades rels dels castanyers.

S’esgargamellen amb vehements estirabots (i de tant en tant amb sísmiques basques que sembla que les esbudellen i tot) contra llurs serpentins boteruts laberints plens de clots bruts.

Amb un bagatge d’anys i panys de suavitat urbana, a manguis la pluja em serveix per a eixir de cau a rentar-me ben net de dalt a baix. I per a flagel·lar-me i revigoritzar-me alhora amb seqüències efusives d’equànimes assots arreu-arreu, amb tiges i branquetes d’ortigues i punxegudes espigues.

Més tardet, a fosc, pres d’agrípnia, cap giripiga que m’empassi no em consola pas prou perquè el son inauguri les inversemblants maquinacions dels somnis.

El melic se m’esllangueix i arronsa quan hi torn, despert, a sospesar-hi gaire.

Hi era tot net, i era de nit, i eixia del niu i m’atansava al territori de l’enemic, i rere un turonet, la matussera guàrdia sorgia, i em deien «Mot de pas!», responia a l’atzar «Oidà la rerevera!», començ segurament d’un cèlebre poema o altre escrit per qualque pròsper apotecari; i afegia, ostensiblement i amb santimònia, «So el porsavant de l’exèrcit d’alliberament; port un missatge per al capità».

«Al·leluia, albíxeres, entri, entri...! Prou que hi clissem, noi: deu tractar-se... només pot tractar-se... d’un contracte de rendició incondicional, cavà...? cavà...?; som-hi, som-hi, prou podeu: heu fet cap a la kanietzeixnaia stàntzia, l’estació terminal, vet ací els topalls impenetrables... ací s’acaba tot, mansuet; tantost has passada la ratlla, bona nit, tot s’ha acabat, prou pots, prou pots, mai més patir...»

(...)

Pròsper apotecari naturalista, em faig espetegar l’esquelet en record de tots mos avantpassats ja convertits el polseguera. Tots cabrem en un cendrer. Els cedres es trabuquen a mon pas (perquè en reculli l’essència?), i el meu metge de capçalera se’m disfressa de farigola i poliol. Vast mosaic de paisatge higiènic... Reialme de sargassos i fertilitat... Camèlies, el·lèbors... I conillets i didalets, i matallops i didaleres. Els marges del Segre em segresten i em mantenen mesos sencers, els d’estiu i rerevera, quan «els marges pasten», com diu la vella. Els guardians enemics, llurs arrogància fa cagar de pena, es creuen que quan fan un pet, cent esquerdes s’obren a la tremolenca terra. És com ara incomprensible que es creguin tant de no re, quan això és el que són: no re, pet que lentament s’esbrava, només per a empastifar el món que ocupen i esclavitzen. Com si no en tinguéssim prou amb llur pudent presència. Podrien estalviar-se les afegides ordalies d’haver-los de netejar la merda. Car pertot on passen la merda que hi caguen lleixen. Perquè hi romangui. Són les fites o mèdols que marcarien els llefiscosos efímers límits de llur il·lusori imperi, amb naltres inclosos de paupèrrims colonitzats per ells emmerdissats fins a l’asfíxia.

«—Crema la mar/ i tots patim/ que és mala cosa./ I crema el puig/ i els isards fugen/ i ens fan prou nosa./»

Al xibiu, assegut entre rengs de hienes, amb llurs moribunds valedictoris mainatges, llangueix, hom, inepte, i espella, manxell, ous durs, i urpiria amb ganes els àgnats mal amorrats als pits (on poparien llets enagrides si encar fossin mig vius), si als monyons, a ell, li cresquessin tot d’una virulentes xarpes.

Pits desbridats, mal ribotats. De diletant. Damunt, una pàtina impecable els fa immemorialment antics. El servent encarcaradament s’inclina com efígie que l’huracà mig s’emportés.

Què cerca anant arrere, vers èpoques i vilatges oblidats per les mentideres històries...?

Ep, i ara oidà! Ara s’envola i orbita (llençant bombolles de llums policroms) els relluents licors i la rònega barra, com si escarnís cap prismàtic satèl·lit que imminentment, et descarrega rengs infinits d’invasors extraplanetaris qui, barement, ens ompliran d’un rou estrany que, enmig del fred letal, roent ens rosta — famoses ordalies, dic, on aqueixa és la novella angoixa: ja no saps pas si t’ofegues d’excessiva xardor o si és l’exuberant escalfor que impunement t’assassina. Fotrem goig.

(...)

A la sala de banys on hi havia la tassa per a cagar-hi i pixar-hi no hi podia anar; hi dormien, en posició fetal, i imbricats, set o vuit indigents, i no els volia pas despertar amb el soroll del raig i els escatxics, per això acostumava a sortir a fer mes besunyes... vers el vessant i el tarter on, tot allò sollat, quan plogués, partiria avall, cap al torrent brogidor.

Cagar i pixar en la natura, no era pas eu l’únic qui ho feia; sovint ens trobàvem amb una dona jove, molt agraciada, i fèiem xanxa anant-hi, i cagàvem i pixàvem de llats a llats, tocant-nos d’anques, damunt el bruc turbulent, car sovint tronava.

Ens torcàvem amb flors o amb fòssils o amb esfagnes, o amb glaç permanent, segons.

I rèiem, salutífers.

Llavors, quan a la ‘princeseta meua’ (com imaginava de dir-l’en) li veia la cua, a la fi bífida, com llengua de bare serp, no me n’estranyava pas gens. Sabia que era una divina diablessa, estatuesca, vull dir, escultural, perfecta.

No cardàrem mai rere cap tronc de roure, com fiu aquella altra vegada, quan anava disfressat de faune, amb la pastorella, car amb la diablessa érem massa familiars, i allò hauria revera pudit a incest.

Àdhuc en el record, només li tribut dolces amors d’íntims amics i coneguts.

(Ah, diablessa a repetició! D’ençà de llavors paies magnífiques de sempre m’han entrevingut l’esperit. D’ençà d’aquells gloriosos dies de fer ses necessitats al cor de la natura, m’he vist benauradament per diablesses nues i suaus força sovint solaçat. A les quals mai no ofendries proposant-los, llord maleït, de penetrar-les amb ton fastigós bec de voltor, com foteres amb la pobra pastorella, qui més tard, llop agònic, devorares, sense lleixar-ne ni os. Els anyells ploraven per llur pastorella, i l’idiota gos enfurit se’m volia cruspir una cama. Per això l’escapçares sense més contemplacions. Ah, les passions! Com ens extravien!)

(...)

Crec que ens castiguen pels nostres pensaments obscens.

El nostre micòleg s’ha ensopegat amb un tresor: flotes i flores d’excel·lents bolets; tota una collita virtualment opípara; albirem de lluny son polze alçat, esdevingut ceptre exultant. Ens hi adrecem, passos retuts.

Quina bona flaire que fan els sans bolets! Emanacions de fufa o figa presta al sacrifici...

M’he posat a, pausadament, cogitar que potser sobretot els peus i en acabat el capells dels bolets eren els godomassins de les més arcaiques i primitives caramaseres. Potser abans, com després i ara, patiren, com pateixen les religioses, un claustrofòbic tedi fatal, molt esporàdicament alleujat pels objectes i les ximpleries del cult, i per les altres folles creences; és llavors quan el dogmàtic desesper sexual duu les monges, per exemple, a masturbar’s amb aquella mena de sòlid bolet que han sempre a mà, el crucifix, un godomassí (olisbe, o vulgarment, bisbe) tothora present. Per això de vegades quan veus gent besar-los-els fan aquelles ganyotes. I és que ensumen cony.

Aberracions adverses, despulles pomposament cuirassades, amb el Sol a mig colgar-se, se’ns foten foscament damunt i ens enxarxen com si som feristeles, com tothom, amb una certa fam de succés. Un bosc constantment exhaust els rebutjaria si encar li romangués mica d’energia. Al micòleg, adés tan xiroi, ara, amb son enteniment esdevingut un incomprensible garbuix, perdut en vanament anecdòtics tripijocs i d’altres intricats entrellats, mancat de més a més de pròpia nutrició, l’insolent escorcoll el porta, de retruc, de corcoll. Li embolica encar pus les figuracions mentals. Li emboteixen les xarpes als fons de les butxaques, on, a part de no trobar-hi sinó buidor, les contaminen talment que, si mai pot sortir del traïdor ultratge, un pic tornat a casa, les arrencarà i cremarà. Butxaques entecades per ridículs monstres infernals, la inhumana autoritat d’aquells verals salvatges, mal conduïts...

(...)

En un món decadent de vehicles robotitzats, les velles són els pitjors, més defectuosos, robots.

Un parell de velles venerables (i com més venerables més malparides), llogades i posseïdes per corporacions diabòliques, mentre era davant el taulell de l’apotecari, m’han volgudes convidar a qualque granular llepolia que, de tant en tant, es treien de la butxaca i pretenien rosegar, i he vist els ulls alarmats de l’acollonit apotecari que em deien d’abstindre-me’n, i me n’he abstingut amb prou urbanitat, i aleshores a una li han caigudes «accidentalment’ unes estisores diminutes, i s’ha acotxat per a retre-les i he sentit una punxada al peu, i se m’ha excusada enormement, i l’altra m’ha dit que això rai, que no m’hi capfiqués més, que estaven assegurades davant tot risc, i m’ha donada una targeta, amb la qual es veu que totes les despeses mèdiques que la possible infecció la nafra al peu em provoqués, foren pagades per l’assegurança. Sense cap dificultat.

Se n’han anades totes plenes d’afectuosos, cordials, gairebé maternals, somriures...

L’apotecari m’ha contat, en veu fluixa i temorosa, que les llepolies eren enverinades amb estricnina, que hauria agafat un mal de ventre fenomenal, colossal, o potser pitjor, i que la punta de les estisores que m’ha nafrat un dit del peu també era pràcticament mortal. Però que sobretot que no emprés l’assegurança de les malèvoles velles, qui només són al món per a fotre’t coltellada a l’esquena. Que m’espavilés amb metges diferents. Que allò d’elles era una assegurança criminal, una immensa enganyifa, que em reclutaria de per vida, en un imperi a l’ombra, on totes les víctimes som definitius esclaus, automatitzats, robotitzats, engavanyats, aritjolats per bròfecs paràsits.

Feinegen les perfumades vellarres exemplars per a l’enemic, i ho fan amb prou zel i tenacitat per a convèncer’n milions.

Hi ha malignitat pertot arreu. Els ronyosos sempre irritats intransigents de les dèries ‘morals’, amb carnet de bòfia, no se n’amaguen gaire; et maltracten sense dissimulacions; en canvi, els hipòcrites de la bona cara i el raspallar-te l’espatlla de pols i caspa, ho fan amb tota suavitat, de sotamà. Punyalada part d’arrere.

Tots haurem tard o d’hora caiguts al condemnat parany, i el món de les dilectes persones benaurades qui xerrem confiadament s’haurà acabat d’empertostemps. Anirem electrificats, amb un cervell que espurnejarà per a mostrar ses més estranyes ocurrències en cap pantalla, on tothom qui menys hauria de saber-ho, sabrà si ets ‘subversiu’ o ‘clandestí’, o si manques o ‘peques’ a l’encarcarada ‘estètica’ del temps.

I si no et dilueixes, prou bé i sense grinyols, en l’engranatge ben engreixinat d’aquell món mecànic, electrònics, si no fas de bon guisar, ben plàcidament, com pega ignara mussola a la sonsa cassola d’arròs, seràs immediatament desintegrat.

D’ençà d’aquell vespre, les curoses velles sempre me les he mirades amb malfiança, i no m’hi atansava pas mai sense ans parapetar’m rere un mur inabordable d’alta precaució.

No em lleixaré pas decebre per una segona vegada. Em vull sense subjeccions. Sense assegurances que només m’asseguren d’ésser subjecte al maligne principal de l’ombrívola corporació demoníaca.

(...)

De petit, amb cames rapidíssimes i freixures molt capaces, jugava a l’acuit, i es treia sempre el mateix atot de la màniga: la seua finíssima intuïció, recolzada per un sentit de l’olfacte extremadament desenvolupat, un nas pugnaç i multi-ús que ni el dels elefants; s’ensumava indefectiblement qui s’amagava on, ni als llocs més arcans ni recòndits. Qüestions d’higiene, i de les flaires inherents. Entre els juganers no n’hi havia gaires de dandis, ni dignes d’hagiografies. Ni els carrers suburbials per on es debatien no eren, així mateix poc, cap mena de perfumat oasi. Érem purriam qui vivíem entre pol·luents. Hi abundaven gossos rabiosos, esguerrats de guerra, i cefalòpodes innats, pagesos rancuniosos, guerxos egipcians amb molta de malmirança als esguards...

Hom s’arribava de nits vora la via fèrria (que anava no pas a l’estació, ans als dipòsits de les carraques, les màquines i vagons espatllats), on hi havia el rònec cementiri dels incrèduls, i a la vora del cementiri incrèdul, hi raïa el canyet per a les haveries mortes de velles o de malaltia, i els gossos sacrificats i els altres animals amb la passa. Els incrèduls, és a dir, els qui no es volgueren cretins en vida, i els datspelcul de l’església feixista rebutjaren de llurs nínxols podrits, corria la infecta bromera de la brama (tramada potser per bustuàries perquè la canalla les lleixèssim tranquil·les, fent llur bon treball de putes), els quals, mal colgats, cridaven i xisclaven esfereïdorament, com ara si patissin espàstics i epilèptics atacs de naixença.

Ell mai no hi sentí sinó grinyols i xerrics d’escarabats, vols rasos de muricecs, i grunys de mussols i òlibes. Potser, d’algun vagó fosc de negror impassable, orgasmes fictes de les enfeinades gonorreiques minyones...

Es demana, ara que fa cinquanta-dos anys que, patriòticament, fugí definitivament de ca seua, si...

«—Si no és pas que som alhora d’on naixem i d’on peixem. Néixer i péixer, de cops és tot u. Al lloc de ma infantesa, quants de naltres hi hem romasos, i quants no hem anats a petar a l’altre cap del món...? Qui altre enlloc no comparteix encar mos ara dilectes records...?»

Exemple vivent de la perpètua indestructible evolució, que esculpeix i exculpa, sostingudament, les rareses més útils per als temps que corren (i corren corrent, i corrent de valent, i tot ha d’anar canviant, fent juli, a saltirons, com més anem, amb més i més acceleració).

És un hom qui excel·leix en la badoqueria, i l’ànima li cau als peus quan observa l’abolició de les espècies, i a l’inrevés, l’esperit li frueix qui-sap-lo amb les millores al cos que permeten cap altra espècie de sobreviure a les condicions aparentment més adverses encar que no pas les que aboliren les espècies massa apàtiques i menfotistes.

La lliçó era palesa. Cal prendre’s la vida seriosament. És d’idiotes desconfits a la bestreta prendre-se-la amb indiferència i fatalisme. Vull dir... heroicament i sapastre... rabejant-se en el conservadorisme paralític... Amb allò... un altre magnífic treball de la natura greujosament perdut per desastrosa negligència... Esgarrifós... se’n feia creus... pobre home.

(...)

Vessants esgrogueïts d’un abrupte enteniment que aviat exhaureixes. No hi roman enllà horitzó que valgui. Vessants escoliòticament vertebrats on les aigües sobreeixides es vessen pels mals indrets ni esquerdes. Vessants pedregosos d’un reialme deteriorat per l’amuntegament d’anys orfes, on sols la irrupció de la ignomínia i de les xacres, i el desdeny del ‘proïsme’ ens reviscolava, justament en l’acte del rebuig necessari. Car ens volíem sencers. No pas escapçats en mil bocins.

Als morts, com ara espontàniament, de seguida rudiments de monstruosos insectes i cucs els ocupen i envaeixen. Dirà l’enemic (format per ubics desgraciats fracassats amb inextricables ànimes d’autòcrata) que per això som esbocinats, perquè som morts. Incessants mecanismes i una commoció de crues repetitives fórmules ens metamorfosaven en fòssils; fòssils infecunds, ‘irressuscitables’. Aturada en sec de l’exhilarant entusiasme. Font estroncada d’esperança morta. Cap prop-venidor no ens aguaita. Nosaltres qui ens vèiem rebrollant en un esdevenidor més propici! Maleïts! Llei de vida que ens gira la cara. I s’aixeca les faldilles i ens mostra el cul. Visió terrible; merda i pixats sollant-li els isquis. Calamitós condol. Que ens diguin que cap vida futura serà per a nosaltres epigenèticament ens transforma durant un instant desesperat en llambrescs babuïns qui per teranyines consolidades, en un món de glaç perenne, ens gronxem bojament, com ara en xarxes d’hamaques i per a l’eternitat, altrament inerts, com embolicats embalums innegablement glaçats, com dic.

Humil escopòfil sota la celístia, on tot un magatzem de constants constel·lacions m’il·luminen els viaranys, em vinclo fins al llivell més baix per a sobtar-hi, orella alerta, part davall la bròfega superfície, el moviment divisional ascendent dels sinuosos verms pels budells de la terra, i llur imminent assalt harmònic damunt el cos de fresc exposat. Se t’atansa una cardada a mort. Una cardada sensacional. Final. Cos obert per brutals depredadors i estupradors... Era com ara si setze metjarres li feien ensems l’autòpsia (tret que no era morta del tot), amb arreu tot de novells forats esborronadorament violats.

Ull viu, nen curiós! Els cossos massa replets esclatem d’espetec.

Entres, escàpol, de biaix i t’insereixes modest coixinet d’un engranatge que sembla rutllar tot sol. Et creus entre llençols i pits i cuixes de joves impol·lutes femelles, mes t’equivoques: ets entre plecs i replecs d’antigues esvellegades brutes mortalles. Has romàs, mal enterrat, eres senceres entre mòmies per larves fartes habitades. D’ací ja no passes.

(...)

De marrec era ja un perfecte faldilletes.

Car hom no és pas que sigui de debò ruc, només ho fa veure.

Ben aviat se n’adona que les dones empenyen els mascles a la guerra..., a apagar el foc, a lluitar contra l’invasor, o el lladre, o l’assassí, a matar el caiman (o el mandril o la serp, o simplement l’aranya), mentre elles romanen a casa i l’únic que maten es l’araig — és a dir, es foten al llit ben calentetes, i occeixen la paorosa nit (de la nit els egipcians de vora la via en dèiem, naturalment, l’araig), bo i clapant com angelets ben nodrits i sense paràsits damunt. A l’inrevés dels homes pencaires, esclaus del femellam, i qui, sovint, infestats pertot, s’ensopeixen, entre cadàvers, al fang pudent de les trinxeres.

Les dones ja nades amb la flor al cul. Amb un esquer totpoderós: el vital ponedor de la procreació. Ous a betzef!

«Sembla que vagis baldat! Com un aligot. Pitjor. Aviat portaràs els pantalons als garrons. Sigues com cal, home; corda’t la bragueta, cenyeix-te el cinyell ben cenyit.»

Ma mare hi insistia; em volia homenet ben pentinadet i arregladet, sobretot quan era enfeinat a la botiga.

Mentre omplia, amb barres de mig, les coixineres de les clientes (car és clar que hom, en pobretat, menja molt de pa; hom se n’engreixa com un bou i tot), havia après la immensa palesa veritat, que elles evidentment havien astutament descobert, és a dir, que «viure és patir».

En efecte, les dones a la botiga, quan algú es moria, sempre deien, sospirant pregonament, el mateix: «Se li acabat el patir.»

No deia re, mes ho trobava estrany. Si viure és patir, on és la raó, o és el perquè, de tot el desori, el traüll, la faramalla, el jurcar, el discutir, el batallar per la posició de cascú...? És, de fet, el patir menys el perquè del viure...? Qui menys pateix ha guanyat...? Aleshores quan algú en alta posició es mor, no hauríem de dir: «Massa poc! Massa poc! Per abassegador, per avariciós, per megalòman, per malparit... Per haver volgut patir menys que a nosaltres inexorablement no ens toca...»?

No hauríem, en un món endreçat, haver de patir tots si fa no fot...? Per què ells menys i nosaltres més...?

I per què guerres, invasions, cocodrils, llops, monstres, terratrèmols, incendis, inundacions...? Res no vol dir re.

(...)

Terratrèmols omnívors, els més pobres trontollem i ensopeguem entre ruïnes.

Retruny entre muntanyes una cridòria dissuasiva. Els no gaire coherents rondinaires trameten amens retrets als sorneguerament pervertits, encastellats en predis indestructibles.

Per un instant revolucionari, sembla que ens desempalleguem de les atròfies seculars. Esdevenim vibrants iconoclastes, i abolim, ignis, caòtics, depravats, els símbols del poder dels criminals qui ens sotmetien.

Irreverents, sense autoodi, passem comptes amb alta violència i allò, diem, només és el preludi.

Tot ens ho venien en una caror com més anàvem més exacerbada. I si volíem atipar’ns, ens havíem de cruspir les vísceres.

Ens deien, sobre, engalipant-nos, que esglaonadament, a través de les centúries, anàvem pujant, millorant, ascendint fins al sostre fantasmagòric del cel infinit. Que patir, un pic morts, ens donaria encar més de drets, que prou podíem!

Que aviat tots els goigs de la vida perdurable foren nostres, que ens hi rabejaríem, celestials, que aviat en tindríem massa i tot, que potser en teníem el cul excessivament pelat, i la mà destarotadament trencada, i que l’esplín, el fastig, el disgust, ens abarrotava, anquilosava, que érem els escollits de les divinitats qui, nogensmenys, ja trobarien millors distraccions... circs... espectacles... Això rai.

(...)

Xerràvem amigablement i com qui diu sense pausa, tot un intercanvi de verborrees (o diarrees de paraules), bo i passant, sense fer soroll, per tot de corredors i departaments de la interminable biblioteca, i de sobte em diu, «Aquesta és la cambra del papa»; volia demanar-li que quin papa, el papa de qui, o de què, i em tombava i romania amb els mots als llavis... Havia desaparegut i no el veuria mai més.

Tornava a la ‘cambra del papa’, i trobava que era una cambra inacabada, potser la gent hi desapareixia, i no la pogueren acabar mai; era gairebé quadrada, no gaire grossa, sense cap llibre enlloc, tota pintada de blanc, amb algunes esquerdes; i amb, encabida al replec d’un racó que entrava a la paret, la tassa d’un vàter, inutilitzable: mig barrada per polsegosos maons i sense canonades ni mànec per a l’aigua.

Parlant de diarrees, i veient la tassa amatent, em sabia greu de no poder-me’n servir. Car en sentia la necessitat. Servant-me, amb l’esfínter replegadet, vaig sortir tanmateix viu de la mala cambra, i, aparentment entotsolat, la biblioteca semblava buida.

No solament no hi podia tornar a trobar el meu company, no hi trobava ningú altre; era gairebé desesperant; quan ja em pensava que perdia la xaveta, vaig veure que, de lluny en lluny, tot d’una, per algun corredor o altre, velles bibliotecàries modestament abillades (portaven una mena de davantal a quadrets blancs i morats), anaven breument amunt i avall, de vegades endreçant una miqueta les rastelleres infinites de llibres obsolets. Paper de vàter. Res no es perd.

Cripta silent, on la pols dels malson dorm, iridescent.

Galeries de murs deliqüescents, com si suessin lubricitat.

Volums incessants de grolleries i insensateses. De fantasies idiotes.

Convençut que algun dels llibres foren mitjanament llegibles, el meu pàl·lid fantasma empal·lideix encar pus: se n’adona que en cap dels llibres que pot obrir (car els de més són com ara hermèticament tancats) no hi comprèn re. Absolutament re. Que els signes li són del tot inconeguts. Que si hi havia dins quelcom per a aprendre-hi gens, no ho aprendria ja mai.

Cercava de bell nou la cambra del papa, potser per a retrobar-hi mon amic, o, si allò doncs no, ja fondre-m’hi d’una puta vegada dolçament.

(...)

Quadre idealitzat: A la cambra del papa, damunt les estovalles blanques, un plat buit de tota teca, i un llibre verd i obert, clafert (massa tip; embafat, empapatxat) de lletres.

Pòstums indesxifrables símbols. Massa enigmàtics per al llec. Pellerofa al vent. Símptomes ventissos de ventre malapler, empiocat.

Diu al full la imatge: Ocs engavatxats. Fetges hipertrofiats...

Diarrees consuetudinàries. Món embibliotecat.

Ixes fora, com ixen a l’hora fosca els altres animalons troglodites, i estupefacte raus; et centellegen als ulls nocturns els caiguts estels; n’engoleixes bocabadat les llums; llum guspirejant, et sents esdevenir d’un verd fosforescent, com cap altra alegre granota; permanent resident d’una gàbia boterudament esfèrica, on entre brèndoles et creus amb pler de finestres disponibles; et pruu la imperible pruïja de la curiositat, per això que hi guipis, de finestra en finestra, sempre cercant-hi nous angles que et descobreixin per aventura casualitats, coincidències, novelles d’un cel sembla que il·limitadament polimorf; àncores amb dits o garfis d’acer t’ancoren de vegades entre dues brèndoles i et somies manumès, enjòlit i estort, i llambresc, instal·lant-te com monòlit tant se val en quins aleatoris viatges empresos per nòmades aeròlits qui brollen al feraç firmament com abruptes orquídies; els carros on els estels desconfits no cavalquen han rodes que són estranys imperfectes cercles, i fan tot de rotacions distretes, imprevisibles; no saps mai si cauràs suaument entre els lotus qui sense escarafalls finament no riuen; tant de bo que ho fessis, i que així les teues exploracions estratosfèriques et puguin mantindre idèntic a tu mateix, l’home més o menys sortós qui entre reixes guaita enllà...

(...)

Ara que dèiem ‘lotus’, ens tornava a la memòria la teoria bèl·lica dels lotus continus, estratègia immarcescible.

La continuïtat inaturable dels espontanis escamots armats, apareguts estocàsticament i imprevisiblement, com apareixen els lotus, una mica pertot, en ocasió de la traïdora invasió enemiga.

Un hom sembla qui es frega llavors, emocional, les llàgrimes, mes només es treia les lleganyes que li engavanyaven palpebres i pestanyes. Amb l’edat, hom esdevé empedreït per massa de desenganys.

Les furtives circumstàncies sempre et prenen de cop-descuit i et foten el viure tot damunt davall.

L’univers, incòngrua entitat, amb petits illots de còngrua substància, totalment immerescuda, adquirida per casualitat. Triomfants quequeigs en la intangible teranyina de l’absurd.

Diagnòstic càndid: qui ha el menjar i el jeure en lloc segur, això rai, ja es pot dir feliç (més que més, si és a la seua pàtria).

Fora d’això, re. Estigues-te’n. Mai no cometis la pífia de declara’t voluntari per a re (que no sigui teca o llit de franc, és clar). Abstén-te’n de participar-hi: en aldarulls sens fi d’esclaus enrabiats qui tot plegat hi perdran bous i esquelles (amb més sovint que no pas, l’existència mateixa), i en banals, molt apassionades, disputes arqueològicament orientals, bizantines; tot allò que no vol dir re, no t’ha de dir naturalment re; només et serviria per a fotre’t neguitós, i per tant per a fer perillar el fil d’aranya de la teua tènue vida mateixa. Ara, finalment, ja ho has après. Massa tard, és clar. Fes-te fotre, tots ho fem.

(...)

La saó és propícia perquè ressorgeixi l’avial llavor, i que, com lotus sorprenent, salti arrauxadament la llebre de la llibertat. Amanim-nos llavors a protegir-la i defensar-la (contrafort format per ciclopis perpanys), davant els enemics qui, massivament i covarda, l’anorrearien — o que ella mateixa, acorralada, com l’ardit Tersites, per ésser massa clar, no s’estimbi, encalçat pels torturadors, penya-segat avall.

Amb ungles esmolades com raors, hom s’arrapa als matolls que creixen entre lleixes del precipitós vessant. Voldria encar una mica més, si us plau, sobreviure. Troba que, per a ell, l’escaquer de l’auca espectacular del món encar no afixa el darrer quadret amb el mot «Fi». És massa trist quedar penjat així... Sense entrelluscar-ne el desenllaç — altrament que l’ineluctable del litòfag estavellament definitiu damunt la dura pedra de baix.

Proliferació de flors pudentes a l’indret mateix on et petrificares, esdevingut acceleradament fòssil. Enllosat tot d’una per cap esquerda a la roca que, havent-se’t cruspit, es clou, closca hermètica.

Ou de pedra que només pot concebre pedra. Estàtua agresta en prehistòric, inclement, paisatge. Ariditat manifesta.

(...)

Saber massa pesa excessivament. Prodigis de l’omnisciència, hom no descansa prou fins que esdevé un ver virtuós en abandonar-se a l’extensiu indiferent oblit. Desempallega-te’n; la càrrega, millor que sigui, d’ara en avant, lleu.

Agraït, ja no et cal aprendre sinó l’art del ben morir.

Demana que el teu àngel agonal sigui morfinòman i sàpiga aplicar-ne. I, si això no, ep, tant se val. Mor-te com es mor tothom... i no els sents pas plànyer-se’n en acabat. Lacònics o muts del tot, això al capdavall què deu voler dir? Que tot ha anat prou bé.

Els àvols batllius, suggestius, li diuen al presoner que fugi i mori. Retrunyen llavors uns quants de trets. Traus mortals a l’esquena de l’escàpol.

Extravagants títols empotinen les vides d’ultratomba. Qui se les cregui, per a ell fotrà.

En realitat, tot sembla ésser molt més planer. Som ens vius fins que som ens morts. Com qualsevol altra absurda creatura, ínfimament petita o descominalment bestial, creada per l’aleatòria química de la vel·leïtosa matèria.

Qui hi entén re? Jo ja fa temps que em declarava desconfit, i em retirava de tot ring. Tip de prendre-hi mal.

(...)

M’apedreguen pels descampats, i em fonc rere un baluard de baluernes en forma de roques i arbres torts fornits de vegetació. Al lluny, les serralades èbries, rúfoles, inconstants, i les carenes inclements. Vers aquell indret mateix si fa no fa, via estridents meandres a estiracabells amb els esgarrapats i cacofònics congosts, és on apoteòtic em vull. Dalt de tot si pot ésser.

Rapaç perniciós, repulsat per les societats de còmics titelles establerts, em cant, fugint, peans a mi mateix, diabòlicament arrossegat per urcs fortuïts que em pugen ras i dret de la bufeta del fel. El meu rebuig envers tota mena de rebut rebut — car per principi no pag (ni pagaria mai, ni que, com ara, no manqués absolutament de diners) per serveis ni volguts ni profitosos, sinó per als aprofitats qui se n’aprofiten, ço és, els lladres autoritaris del merdós capdamunt — em fa element indesitjable, foragitat indefectiblement de la capsa dels ninots.

Individu autòcton de formiguer extingit, és clar que hi sigui de més. Les formigues novelles qui em treuen de casa i m’hi fan malbé el mobiliari, i de retop el mobiliari ja prou malmès que em mobla el cos, no em volen ni veure en pintura. Soc el fastigós llebrós dels antics, trontollant pels túrgids trams com cafetera espatllada.

Quina maror no s’aixeca, com negres ominoses nuvolades, quan agre te’n tornes a l’exili d’on no hauries mai d’haver tornat. Amb habilitat, et camufles en la nit amb parracs negres, i relliscant per insípides tombes de panxa avall, com si t’haguessis disfressat de serp, amb prou subtilitat, et perds en la foscor.

Ni que et cerquessin et trobarien. Car és clar que hauria calgut que et volguessin, si més no per a eliminar-te, quan de fet l’únic que volien era viure sense tu, record coent de llur trapelleria. No pas, ep, que se’n sentissin mica culpables; solament, no volien ni pensar-hi. Boc expiatori qui se’n va carranquejant, malferit, a morir enjondre.

Pel que fa a mi mateix, era covard abans, i ara encar en soc més.

Tot sigui, em dic, poder continuar d’ésser-hi. Present, amb els peus a terra — i la panxa quan calgui, és clar.

(...)

Te’n recordes quan a Alexandria anàvem a l’«Ozymandias»?

Ens hi aplegàvem els del «Club dels Apàtrides». Els apàtrides érem encar joves de cor, i amb ficta o autèntica joia, ens divertíem com no ho podíem pas fer a les oficines dels hipòcrites negociants i polítics, tot lladres o pitjor.

Les serventes, al club si més no, havien de fer llur feina amb els pits enlaire. I les volíem popudetes. Els apàtrides en dèiem «apítrides» de les noietes amb no gens o no gaires pits. Les convidàvem a menjar pitets de polls i polles, amb samfaina.

A les de les bones popetes les convidàvem a menjar popets.

Els popets venien embolicats en panadons, amanits, doncs amb espinacs, panses i pinyons, i, de més a més, als becs dels panadons, a un costat ceba, i a l’altre banana.

Nosaltres, els de més menjàvem ovella amb olivella arbequina, i clivellàvem les clovelles de les castanyes a castanyes i a d’altres copsdepuny.

Els apàtrides portàvem gorres amb l’escut del Barça, i hom ens lliurava molt sovint lloances amb to vellutat i entusiasta, mai insidiós ni monòton.

L’home calb del gos falb, venint del port, on amarrava son esquif, apàtrida antic, creador del club, per dissort, es va morir, i el club començà de fer figa.

Sense l’al·licient del club, d’altres clients ja no apareixien. L’ambient havia declinat. No hi va valer ni l’extrem remei de fer que les serventes no ensenyessin pas només el pitram, que ballassin amb el culet enlaire.

Al capdavall, l’«Ozymandias» fou venut. Ai! A l’Esmocrè! La «Societat de la Moral Cretina». D’ençà de llavors ningú no portaria gorres de clubs lliures. Només, si de cas, feixistes, com ja sabeu quins. Ecs.

De serventes no n’hi havia. El cult a la Mort del nou restaurant arribava fins al fet que els servents, un ramat d’escarransits i moribunds, anaven abillats tot de negre, disfressats de capellans, o de monjos abruptes, amb cogulla i, amb veus de cogullada, et servien, en plats negres, mengies corruptes, com ara d’animalons trobats per la carretera esclafats per camions. Del coll dur, als capellans, els penjaven unes petites dalles argentades.

La clientela esdevingué exclusivament feta de mòrbids cretins. Els apàtrides no hi entràrem mai més. Amb les nostres gorres i les nostres disposicions alegres no ens hi haurien pas ni volguts...

El fàstic, mutu. Tret que de la nostra part, rai, amb d’altres tasques a emprendre que no pas l’exclusiva d’anar emmerdant el proïsme amb prohibicions i escanyaments reductius, i de caire d’allò més criminal.

(...)

(Les apítrides ens assassinen sense miraments, i a les popudetes ens passa pitjor. Les popudes, de fet, rebem molt més. Coltellades a betzef. Sovint assestades per membres adscrits o espontanis de la cretina Societat. I als mortuoris de la còmplice bòfia, ens hi encalaixonen, refrigerades, fins que els frigorífics defalleixen, i ens hi podrim, sense que cap dels crims fossin resolts. No som milionàries, ni jugadors de futbol. Només som dones amb certs complements pels maleïts ‘molt valents’ cobejats.)

(...)

Tentacles de silenci pels quatre horitzons s’atansen. Serena verema. No pas de raïm, de cossos.

Hem passades per tota mena d’estones, estones de dol, estones agòniques, estones estàtiques, estones extàtiques i tot. Mes hem anat maldant, la qüestió era arribar prou viu a l’endemà. I avui, com cada dia, és l’endemà d’ahir. Tasca acomplerta. Congratula’t tot sol. T’ho mereixes, campió.

Ara, si quelcom ens sap greu als pocs íncoles encar comcals qui romanem si fa no fa dempeus, és perdre’ns, amb la nostra fi, la fi de l'estupefaent teatre de l’evolució que no ha anat tenint lloc en aqueix estrany ou d’estruç imatjat precisament amb el sencer mapa de la terra, pus amb una bona selecció de representants de totes les miraculoses espècies qui hi han anades brollant.

El silenci s’aprofundeix esborronadorament. Herbeis de prats i cresps d’oceans, sobtadament llurs reps esdevenen anàrquics, caòtics... Ai que ja hi som! És aqueixa la fatal atracció del novell asteroide que ens anorrearà per debò debò? I que crebarà (l’invencible asteroide final) l’ou que és l’esfèrula? Fragilitat, fragilitat...

O esdevindrem extints per qualque guerra definitiva perpetrada pels més desgraciats i idiotes dels odis tribals? O cap virus nou de trinca, potser fabricat per traïdors, no ens durà tots plegats a can pistraus?

No sabrem mai com s’acaba doncs l’estupefaent historieta que ens expliquen els biòlegs? Qui serà present a la fi dels temps?

No hi compteu pas! El món s’acaba quan el cos diu prou.

(Fi.)