L'ardida centenària, ma mare

 

[trobeu-ho sobretot a :

https://archive.org/details/@cr_morell

]

Cavall egregi.

Carles Reig i Morell

(Per a la meua mare, l’ardida centenària.)

[Ma mare, l’heroïna.]

Ma mare era la ironia.

Se’n fotia, a la botiga, dels cretins i els feixistes

I els qui deien que el català era un dialecte

Del xarnec (tots tres eren els mateixos)

I se’n fotia davant part davant d’ells

I no se n’adonaven...

Potser que en nits d’angoixa els pugés

La mosca al nas i es maliciessin que...

Mes mai no es lleixà atrapar:

Dissimulava, tal com havia après de petita

Al Canyeret, territori on els pobres més

Eixerits i fotetes vivien en autonomia

Fabulosos confabulats:

Sempre hi feia bon temps

I hi corria l’harmonia, i sobretot el bon

Humor i el lleidatà més irònic i de més virior

(Ambdós atributs van junts).

Car sense ironia, heroic o no, ja pots plegar.

[Un cinquè de parcel·la.]

L’esquirol sebolleix la gla de sotamà.

El sobirà esguarda son talismà:

Osca a osca, el rellotge cava el solc.

El moliner emmetzinat se sublimà:

Deia efusiu: «Més ja no molc.»

Cavall egregi s’ha desprès dels estreps

Del voraviu enganxifós se’n sostreu

Tot sol s’arroga un cinquè de parcel·la.

El prevere tanca esfereït l’herbosa església.

[Tot i que només de bo fas.]

Sentenciat, sols anar-hi: de mal borràs

I ho fas comptant-ne cada pas.

Pas rere pas anant-te fent malbé vas.

Quin parrac d’individu no et tornaràs!

A les escombraries et llençaran tantost i ras.

Ras avall on les deixalles cremen que és un cas.

Una flameta li fa llum al mateix ocàs:

És el foc que se t’acarnissa al ble del nas.

Tu qui et creies tan meritori i bonàs:

No t’ha pas estalviat gens l’inevitable traspàs.

[Capicua davant el saig de la bòfia.]

Capitula davant la neboda de l’emperaire:

Capicua davant el saig de la bòfia.

Capitost qui ve de galiot:

Tots els símptomes del forçat.

Amb el capítol primer clos hermèticament

El segon no pogué mai engegar.

[Darrerement he après...]

L’Art del Bell Morir:

Tot somiant-te

Al paradís atapeïdet d’hurís.

[Delinqüent fet a tot.]

Quotidià delinqüent qui subtil malviu:

Comeses conegudes, se’n planyen els veïns.

Pel ganyot el prenen ombres de nit.

Li fan beure el ricí que triaga no ha.

El titllen de bergant i si es penedeix

Esdevé companyó de la mateixa divisió.

[Muts, i a la gàbia (del món).]

Tots som al món a presumir-hi:

De les nostres misèries.

Pobretats exposades per a la riota general.

—De què presumiràs tu?

—Presumiré de mes nombroses infàmies.

I de les dificultats del cagar

I de la por de morir.

I del podrimener inaturable on es torna el cos.

Me n’atiparé.

[Subjecte objecte.]

Subjecte conscient amb objectes inconscients senyoreja:

«Amo de tants, els amo tots; no en discrimino cap», es diu.

I és clar que és mentida:

Hi ha tants i tants d’inconscients objectes

Que només són al món per a assassinar-lo.

Assassinar-lo per mà d’altres subjectes

Diguem-ne (molt caritativament!) conscients

O per pròpia iniciativa.

I així no anirem tampoc enlloc.

[La pell de l’ànima i la lluna.]

Sense lluna, aital mancança ens pruu

A la pell de l’ànima.

Amb l’ou ferrat, esdevingut al plat lluna

Hi tens un bon substitut:

Amb la forquilla hi grates la pell de la lluna

I l’ànima alens de solaç gratificada et duu.

[Per l’oneig desorientat.]

Més que no pas dislèctic, tot ho veig cap per avall:

Tot allò que puja baixa, i al contrari:

Instal·lava el penell al celler i pujava el pernil al teulat.

Cada gàngster galtafès em semblava angelet de cementiri

I cada àngel qui em guardés sabia que era demoníac.

[La màquina roman qui per indolent inèrcia nodreix el cràter.]

Misèrrima humanitat qui insolent despens

En extravagant avariciós balafiament.

Fas de la terra xibiu abandonat

On només es plauen d’aixoplugar-s’hi els rellons:

Serps amb cap de fletxa i d’injeccions letals

Qui de tanta de carn malmesa xeflis en fan.

Altrament, a part les serps, tot hi és màquina.

Sobreviu fins als darrers moments la màquina

Amb prou feines surant damunt l’oceà de foc.

Eproctofílica màquina a frec d’omnívor cràter

Per inèrcia li duu als llavis munts i munts

Incessants d’escombraries que, amb rots de sofre

El cràter no es cruspeix...

Fins que, esdevinguda espatllada última eina

I la terra sencera cràter gastrònom

No s’hi ha llençada ella també.

[Poetastres al panteó.]

Crec que érem a Florença, a la plaça de les Gençanes

On els poetastres ens exhibíem com qui abruptament

Es treu els calçotets.

Sense pors dels oprobis dels pobres envejosos crítics

Qui, assats prop, amb llurs encesos ullals com asts roents

Ens escopinaven...

Els poetastres en pes fèiem horribles ganyotes

Enteranyinats per la quimèrica aranya

Dels nostres monstruosos somnis.

Al cel els militars qui ens volien perillosos ens filmaven.

Les quatre rotatòries aspes a l’hèlix de l’helicòpter

Sobtadament estimbat esventadament ens escapçaven

Net i dret com si hagués estada feina

De ben esmolada guillotina.

Amb aquell cop de ploma del destí

Ens havíem alguns doncs tornats

Gloriosos màrtirs

De la revolució.

[No li toquéssim gaire els collons.]

Es cregueren haver conquerida i ensinistrada mare natura

S’auto-enganyaren doncs com els idiotes que eren:

«L’hem feta esclava! Ara només farà allò que li manem»

S’esgargamellaren com beneits del cabàs.

Amb l’engranatge sabotejat per llur ignorant vanitat

La pretesa esclava com rebel esclava es captingué:

Esdevingué tan malfeinera que molt miserablement

Els arruïnava i en un tres i no res.

Quan el món se’ls rebentava encar es planyien

I clamaven, boigs, que qui es mereixia aquell tractament.

No fotéssim! Com si no fossin esplendorosos culpables

De la massiva destrucció del propi niu

Que adés, en els més sans temps primitius, els feia de plàcid recer

Davant la indomable deessa qui volgueren

Ignara presumptuosa merda ‘progressista’

Fer impossible esclava.

No n’aprendrien mai.

A trenc d’extinció encar voldran esmenar

La inesmenable deessa.

Què hi vols o pots fer?

Veure com el desastre pren fi

I tot torna enrere, confiant que qui recomenci

L’àrdua caminada es prengui seriosament que cal respectar

Sobretot el lloc on rau.

És a dir, no tocar-li gaire els collons.

[Datpelcul terminal.]

Qui destrueix la natura

Negligeix d’adonar-se’n

Que es destrueix

Amb tota sa posteritat.

[Volves de neu en cel rufagós.]

Serem breus com breu serà el nostre pas:

Ens farem un lloc molt breu entre els vius

I potser àdhuc (per força així mateix força breu)

Un lloc entre els innombrables morts.

(Balança de falsari.)

Platerets desequilibrats

El del monorc amb un pulcre fulcre

Acompanyat d'un sol ou.

[Maniàtic del ritme atret per la faràndula.]

Atlètica i melòdica arribava la musica:

L’esguerrat servava sense mans l’harmònica

Amb dos monyons (un de curt, un de mitjà)

I produïa aquell so tan ben parit.

Per als altres minyons ell sol era l’orquestra clàssica

Era la nostra ràdio, el nostre tocadiscs.

El nostre ballarí: amb dues cames tortes es bellugava

Com un saltimbanqui, o millor que no cap saltamartí.

N'hi havia qui tantost que podíem llogàvem

Cadires dins son crani per tal d’assistir

A l’espectacle que s’escaigués de donar-s’hi.

Atiat pels fets, com més anàvem, més un pressentiment

D’ésser en presència d’un geni

Se’ns regolfava a la consciència.

Ell, rai; re que li estronqués les il·lusions.

Per molt que l’atupessin els covards feixistes de torn

Malmès i tot, es recobrava aviat.

Xiroi i amb mònita adient vira de rumb

Vers les xifres opaques del ben cuirassat oblit...

Maniàtic del ritme, qui té la musica

No li manca re; l’aire mateix és rítmic:

Les brises, els vents, els huracans...

Un cervell privilegiat, un prodigi musical:

De ben petit, en tingué prou d’haver sentit

Un cop a la ràdio «Mackie Messer»

Per a per sempre pus reproduir-la perfectament.

Cada peça apresa encontinent.

Peça que el públic li demanés

Peça que t’amollava, impecable.

Esdevingué un fenomen de firetes, un triomf

Entre noies llambresques i ben dotades:

Artistes, coristes, malabaristes, acròbates...

Havia feta sa carrera on nosaltres

Encar trigaríem a haver de navegar

En aigües fredes i tèrboles, tothora a frec d'ofec.

I qui sap quan o si mai reeixiríem de surar-hi feliçment

Car així va això...

El dubte dels daus de la sort...

T’hi has d’adaptar, t’hi has de fer amic

Perquè les relacions se suavitzin entre els daus i tu.

[Naufraig definitiu de les hordes psicòpates.]

Abillat amb granota d’escarràs

Vescós rotund augmentat insecte

Qui amb palps impacients, ulls de lepisma

Banya de narval i llonga llengua negra

T’empeny el cul que passis per l’anguniosa

Passarel·la de l’abnegació.

Amb els punys emmanillats

Qui altre es cruspirà el pa amb oli

I arengada sinó ell, l’omnituent (el tot-ho-veu)?

Esdevens intransigent i et fots a sanglotar.

L’insecte amb ulls calidoscòpics atura

En sec la comèdia: et fa «bo...h, bo...h»

Com si ets cap mula estrebant la baula.

«—No s’hi valen plors; els pedants

Magnes insectes qui fem guàrdia al cel

No ens nodrim sinó de les buides

Cretines fanfarronades dels més

Volpells i cagats dels ‘valents’

Amuntegats en odioses hordes...»

[Per molts anys... (Que no se’ns mènjon els tartranys.)]

Érem no re altre que teca per als predadors

I som no re altre que teca per a les màquines.

D’això en diuen els idiotes ‘progrés’.

L’aparell gàstric era el motor motivador

De les agressions.

Ara cada màquina és autòmat criminal:

Corcat per un odi inexorable contra qui els explota

Contra qui els gasta, i doncs espatlla.

Exèrcits sencers de màquines

Qui envelleixen, a trenc d’esclat.

Durant la temerària jovenesa

Encar rutllaven com cal.

Ara només repapiegen reumàtiques

I abans de rovellar-se del tot

Volen fotre-ho tot a rodar.

El cos, la corpenta metàl·lica, els falleix:

Pericliten sense remei.

Les xacres els duen a perperir.

Amb llurs amenaces inconfusibles

Esdeveníem llurs esclaves prostituïdes:

Sèduls, els engreixinàvem

Acaronàvem.

Debades. Occint-nos l’espitxen.

Passi-ho bé.

[‘Història’ Sagrada.]

Cuguç repulsiu qui adés assassinà sa dona.

El geperut es casarà després

Amb una verge immaculada.

La nit de noces li agafà una rampa al llit:

Se li enrampava el vit i l’enfonsava al pit

De la pobra puríssima donzella

La qual amb l’ungla diabòlica d’un dit

Li fiblava i desumflava el gep.

Se li desfeu com cap baló de metà:

Els veïns ens asfixiàvem:

Ens maliciàvem que no fos la fi del món.

Ho havíem endevinat.

Així s'acabava la història:

Gairebé ben bé com havia començat.

Amb ella, la muricec, havent fugit

Volant per la finestra.

[Valorós membre de l’horda.]

Li feren una autòpsia i romangueren estupefactes:

L’hi trobaren un grier pedregós.

Era tan gallina, pobre sorge tan ‘valorós’!

Al tanatori, mort i tot, encar pongué

Qualques ous...

Allò era més fàcil de comprendre:

Havia passada la vida acollonit:

Sense fer sorolls, els ous

Se li havien anat refugiant ventre amunt.

[Inerts inconsútils ens.]

Entres en quiescència i esperes millors èpoques.

Remot, quelcom consumeix les franges dels horitzons.

Amb els horitzons rosegats pels quatre cantons

El cau de foscor on raus s’empetiteix, i esbalaeix

De veure que amb instint de xona que t’escorxaria

El fal·lus marbrat de l'estàtua qui ets

El cementiri s’ha omplert de sublims nimfòmanes

Qui preguen perquè les estàtues dels monuments

Com energumènics enemics de la nit

En els pànics dels orgasmes extrems, els facin espetegar

L’espinada...

Amb vults buits de tot ressentiment

Les extremunciades nimfòmanes de bon grat

S’afegirien d’estàtues de monument:

Al capdavall són plebs, herois de tota història

I els grans homes de merda qui abassegarien

El món monumental, què altre que arnades

Bombolles de corrupció?

Cap ‘gran home’ de merda es mereix

Trempaire monument...

Només la plebs en som prou bons.

A despit del fet que no hi ha llevat que faci

Llevar la pasta del marbre, altre que la xona

Ben xopa, no gens eixuta, de les consagrades nimfòmanes

Els angèlics anònims herois, petrificats

Per a l’eternitat, ens trempa, rumiant-hi, si més no el nas:

Com si també nosaltres fóssim uns falsaris farsants.

[Som infundibuliformes, tot fets d’esfínters.]

Cada cos, ninot fet a pedaços

Palimpsest mantes de vegades capat

I esdentegat — desenverinat

Perquè n’acabéssim ninot taral·lirot.

Fent-se un pet per la boca

I per l’esfínter jussà un rot.

[Tot s’alenteix.]

Ens entela insidiosa tota luciditat la persistència de la boira:

Indesnonable resident als nostres cranis de tòtils

On als fons dels nombrosos sobtats atzucacs

Dels embussats capil·lars

Fem indecoroses contorsions per a estòrcer’ns dels garfis

De l’àvol ombra qui sinistra ens ha hostilitzats

Tota la vida.

[Tots som tothora vidus de qualque peça o altra.]

Qui es troba individu distint

No s’ha sabut mai mirar al mirall

Ni s’ha sorprès perdut entre la gentalla.

Tot cos es perd entre cossos.

Tot mal anomenat ‘individu’

No pas que sigui indivisible:

És totalment vidu d’ell mateix.

Atesa la permeabilitat dels cossos indistints

Cada cos hauria de poder pagar pels crims

I hauria de gaudir dels plaers, de qualsevol altre cos.

Què hi fot? Un cos prou es deu valdre un altre.

Allò que importa és mantenir si fa no fa l’equilibri.

De continu pertot se li van perdent bocins

I se li’n van afegint, sovint de ben extemporanis.

Involuntàriament, el palimpsest

Tot sol va fent-se esborradís i il·legible:

Un garbuix i una confusió deplorables:

Hora d’anar estripat i a les escombraries.

[Trompats i albardats, i xollats a la xinxola.]

Cossos en eixam de dret vers l’abís:

Cada versemblança de vicissitud

Esborrada per una altra

En el vòrtex de la decadent multitud.

Carn tendra abocada al reialme vague

Dels reeixidament martiritzats.

Esfera espectacular on els eterns gladiadors

Se les foten de valent, i el cavall egregi

Se’ls enduu, esdevinguts cadàvers, vers la fossa.

Cel opalí, glauc oceà, i el coliseu dels gèrmens eriçats:

Hipnòtics Espàrtacs qui al bordell ofès i ultratjat

Hi portem l’encanteri d’un ordre fortuït.

Cessa de sobte l’escamoteig de la brutal realitat.

Hora de la veritat, que l’himne s'aixequi

Que proclama que l’ham infecte de les falòrnies

Del caquèctic poder no duia pas gemmes al bec.

Cascun dels adés martiritzats, ara gladiadors

Qui us portàvem, oh morts, la joia breu de la llibertat...

[Fang fins als jonolls.]

Amb fang fins al jonolls, s’aturava irremissiblement

Davant l’aparador de les llepolies.

Era aquell hom la quintaessència de la ruqueria.

Mai no apte per als coqueteigs ni flirteigs aristocràtics.

Car s’emprenyava sense cap raó, la sang li pujava al cap

I no hi veia de cap ull — uns ulls miniaturescs.

Son mateix visatge adquiria

La color del mini (el pigment ‘mini’

D’on prové el nom de les ‘miniatures’).

Se sentia amb raó a tocar de mà de l’absoluta finitud.

Al seu voltant tot es tornava devessalls i esllavissades.

L'oceà sencer i les glaceres foses se li fotien

Literalment damunt.

Vius prou anys i sempre aprens quelcom de nou.

L’esfèrula on vius es veu a la fi tan putejada

Que diu que ja n’hi ha prou.

Com bombeta esclata, i tot al món es fon.

[Ensopits i engolits per la consciència còsmica al·lucinàvem de valent.]

Les tres germanes encantades qui endevinen el destí de cascú

Se n’empesquen sense atur.

S’han instal·lades als propileus mateixos del palau.

Enjovades per punyents torticolis, s’entretenen sargint sets.

Presumit com mallerenga

Tifeta com qualque atleta qualsevol

Ix el príncep a prendre el Sol.

En equina solitud, sadoll i escarxofat

I estrijolant-se el ventrell, que exhibeix símptomes de prenys

Gaudeix de sa sinecura, que consisteix a

Força esporàdicament, signar irrellevants

Ruqueries burocràtiques.

Jagut a la gandula, eons de catàrtica perversitat

On el vori de l’asclada closca

Es desclou en rebuig i aversió

Vers allò tot allò que li fora de bo

Li passen per la clepsa...

Conjectura, encertat que tot allò bo

Només allargarà les hores de martiri.

Un follet maligne se li immisceix per les concavitats del ventre.

Una anatomia claferta d’aürts

I d’ebullicions de molls d’ossos

Mal deixatats en colomassa.

En l’oblit del paroxisme del mal

S’esdevé que, en un sotrac, el desglaç sobtat

De les antigues lleterades

Dels déus de l’antigor no se li llenci en onada letal.

Que s’hi ofegui amb sa forca el follet

Precisament en l’acte de voler fugir i girar cua.

Abans de perir sotja

Sota els sinistres parracs

Els cossos de les endevinaires.

Tot com déu mana: tot com cal:

Les popes, tot urc, i a proa

I a popa, majestuosament llépol, el cul...

És una altra bona manera de morir feliç.

[Els temps desacordats.]

L’impacte de l’aplec de totes les nostres facultats

Per tal d’ordenar com s’escalona l’intricat camí del viure

Resulta en un robust esplet d’adorables reflexions

Que ens trauen abruptament de les consuetes consternacions

I ens duen a la lànguida duració d’un benestar idoni.

Escaujant l’elàstic seguiment d’atzarosos esdeveniments

Decidíem d’ignorar-ne ardidament les nafres causades

I prendre’ns els temps com fet i fet cap figa capriciosa

Que tantost ens és massa verda com massa madura

De tal faisó que cal lleixar-la al seu albir

(Per ella farà, tan eixelebradament com li plagui)

I només fotre-hi mos quan ens convé.

[Els diletants.]

Els diletants ens entretenim i distraiem

Amb rituals trivials que ens omplen l’esperit.

La nostra talent ens fa de cops menjar menges poc sanes

Mes que ens satisfan de tal faisó que en demanem més i més.

La nostra solitud és beatitud: canviem de pell tot rabejant-nos-hi.

Les despulles o exúvies de previs ‘jos’ són la catifa on cada nit jaiem.

Car les nostres delectances són com les de l’abella

Qui liba en prat policrom.

Som ineficaços, tant com a mestres ni com a epígons:

Allò que assíduament fem, ho fem perquè volem.

I si els resultats són insuficients tant se val.

«Mentre jo estigui content que se’n fotin ni ens reprovin

Tant com vulguin la gent».

[Limitats a la nostra esfèrula.]

Es veu que hi ha esfèrules
Per a descomptar-se de trilions i pus.

Res de més adotzenat que les esfèrules.

I tanmateix, badocs petulants, romanem

Neguitosament limitats a la nostra esferuleta casolana.

Com si no hi hagués re més d’interessant

A l’univers que els nostres cossets patèticament precaris.

És clar que què altre podríem fer?

El desafiament és massa gros.

Caldria una càrrega prou gran de fidúcia en naltres mateixos

Per a enganyar-nos i acceptar l’estratosfèric desafiament.

Per molt que ens hi escarrasséssim

Només faríem cada camí cala buida.

Ja fem doncs prou bé.

Limitem-nos a allò que ens limita irremissiblement

I anem, ara caic ara m’aixec, anant fent.

Tret que és clar sense les idiotes passions que només menen

A les extincions més immediates.

[Desertor defectiu deficientment defecat.]

Constret a les obagoses latituds

S’enlletgeix amb tot de plecs i plecs de parracs balders:

Ninot trontollant com gargot entre barballons:

Home abominable fent tentines pels congosts.

Calciga, com saltarel·la, allunyats bol·lards

En relliscosa vora on procel·lós l’oceà mostra les dents.

S’encomanen els budells, ells amb ells, les esgarrifors.

Precària figura. Un exemplar entre tants

De tanta de quitxalla atuïda:

Tots, tantost nats, ja amb una cama al calaix...

Espiant per l’escletxa... Terrorífica horror:

Ordalies a betzef...

I la mort darrere, rel de tot mal

Rient amb la boca ampla, com arbre llampat:

Després del dall, el redall, per si no n’hi hagués hagut prou.

Transposició, reciprocitat...

Encontinent, després dels lleures, els conflictes

I a l’inrevés: flux i reflux...

O les quietuds i les sorollades

Intercanviables, fins al xiulet final.

Abís avall

Malament rai.

Qui et redimirà?

Ha flairada la bella noia flaire de carn fresca:

Se t’atansa, final, lupina madona d’encès lupanar...

Concisa destralada amb sa destral roent

I breu diàspora dels òrgans esbarriats:

Dispersos com encenalls.

Ara què (qui) soc...?

Cuc trepitjat qui tot rebregat es refusa de perir.

Hauria pogut lluitar pel cinyell de campió

Rat qui hauria reeixit a pujar fins dalt de tot del ziggurat...

Em cagava pel camí...

No he anat mai enlloc: rodant eternament

Al voltant

Del mateix clot.

[Inguaribles vicis.]

Neguit inherent als portalliteres:

Que la Mort qui portem a guarir

Del seu vici esgarrifós de voler carregar-se tothom

No se’ns aixequi monstruosament de sobte:

Ver Satanàs disfressat de malferit:

Els grotescs badalls de les seues nafres

Presumint de ferramentes de ferro

I estentòriament rient.

Bramulant obscens aürs, ens farà torts a pler

Ens farà trenquis de valent

Abans d’afeixugar’ns tots plegats al clot.

«Correm, correm, ben lluny!

Feixucs de fang i femta de gos els esclops

I sollats horrorosament els culs dels pantalons...

«Callem, prou xivarri! Potser ens passarà de llarg

Sense guipar’ns micoia...

«Serem com som els excepcionals!

Un grapadet d'indultats:

Trilionaris estalviats, esdevinguts immortals:

Com nostre mestre Satanàs mateix!»

[A tot instant, tot periclita.]

Exhaust pleroma, l’univers se’n va en orris.

Aberració escorxada, al capdavall tot se’n va avall.

Tothom deia que prou era l’hora.

A tots ens toca, per què no pas a tu, gamarús?

Fes-te fotre, com en la infinitud del no re on nedàrem

Ens férem eternament fotre.

Quan tot és tan malparit, què te n’esperaries mai?

Fora d’il·lús esperar que re no fos ni raonable ni gens com cal.

Punt final a la collonada supernal.

[Cal voldre’s entre els escollits, ço és, els il·lustrats.]

Badoquejant davant l’espectacle grotesc

Del viure en societat, així anem fent...

Els aixecadors de pànics davant els sobtats daltabaixos

I els predeterminats desoris

Fan a tothom dentetes, sobretot als psicòtics

Qui prou es voldrien, amb llurs dèries

Obsedidament oscades als corcats cervells

Escarnint els missatges folls i desllorigats

Dels qui abasseguen altrament les titularitats

Protagonistes també per un instant.

Fem la viu-viu, i ens somiem lluny dels mals tràngols

Que ens porten els pitjors xarlatans

I els més boigs i per la propaganda exalçats

Perquè no visquéssim mai amb prou pau

Vora la Font de les Bagasses, on només hi hauríem

D’heure cabuda els pocs qui, pusil·lànimes com cal

I és clar que amb l’ajut del déu de la llum, en Fotis

Som, no fotis, ‘sense pecat’.

[Buidor de buit buit.]

La totalitat de les memòries són somnis:

Apunts als palimpsests del viure.

Els palimpsests són els esglaons vers el fons

De l’immens oceà del no re.

De l’oceà del no re, les onades

I els embats de l’existència

Ens estaborneixen de continu:

Noses incessants abans l’ensorrament:

El desgavell darrer.

Amb pas de guineu, se t’atansa l’empenta

Imprevisible irracional orba caòtica i agonitzant

I els trets se’t desfan com en ninot de cera a l’infern

Quan la despietada infinita nit
Se t’estimba sencera damunt.

Sant tornem-hi al buit enlloc de sempre.

[Sense voler pensar-hi és quan més hi penses.]

Pregonament ressentit, sord als precs de quisvulla

Ogre hirsut, vívid com baldufa que roda

Fragrant com babuí qui es rabegés en la femta pròpia

Boxa amb els nius de vespes negres

I llavors fugint, cames ajudeu-me, i en un to joliu i festiu

Humorístic i tot, es vertebra i fa crepitar cada os

Que amb intuïció aristocràtica percep

Aprés la calamitat de la mort, tornant-se-li

Amb rapiditat execrable, pols.

No hi vol ni pensar, per això pren riscs excessius.

Els erts pèls roigs que l’embolcallen

De cap a peus sovint se li encenen i, flagrants

Il·luminen superficialment els pous infinitament negres

Que, desafiant les probabilitats de succés

Tanmateix prou s’anava fotent a sobrar

Amb salts imponents.

Quan al capdarrer hi cau, prou s’ho esperava

I no el sorprèn.

Sap que tothom prou ha de pagar tard o d’hora

Pel pecat original d’haver nascut.

[Volies més obsequis? Ah, llas, només ens romanen exèquies.]

Vida i mort: la mateixa moneda: obvers i revers.

Hom la despèn, content i generós per a si mateix:

Al capdavall la vida per a ell és un obsequi caigut del cel, obventici.

O se n’absté, garrepa, escarransit:

Diu pertot arreu: «Ja ho trobarem...»

I tant que tant l’un com l’altre ens ho trobem!

Calia escollir, hom es diu: «Tal farem, tal trobarem...»

Mes és realitat tothom es troba amb el mateix desenllaç:

Obvers o revers, tant se val: era la mateixa moneda.

I quan s’acaba, s’acaba; no dona per a pus.

I escarrutxat, sense cinc de vida, et mors.

Sit tibi terra levis, i au.

[Font que de fresc s’enceta.]

Tot d’una la gerda font neix bròfega a les trinxeres

On amb llurs rovellades eines assassines

Rauen els esquelets recremats

Pels focs de les immortals repetides

Catarsis del morir eternal.

El torrent creat ran de font se us enduu surant

Vers el paradís on entrareu nets i lluents.

Les vostres clepses soles Sols refulgents

Que avergonyeixen les tèrboles tenebres

Entre els esclatats estels de molt de lluny enllà en el temps

En galàxies fixades per astrònoms orbs

Als mapes de la negra traucada paella del cel.

[Que sigui el que els daus vulguin.]

No ens lleixéssim pas ultratjar per les obscenitats apocalíptiques

D’un arrogant univers incessantment lliurat al vici de les bogeries més extremes.

Llogaters dels pous més enfonsats, agomboléssim-nos-hi i, reposats, escatíssim

Perennes escales avall, si hi re altre a cercar de profitós per a l’esperit.

No se sap mai. Eufòrics per un moment, amb la descoberta de les vives aigües

D’una deu, de qui els peixos vivaços parlen en un idioma que estudiarem amb curiositat.

Quantes de delitoses sorpreses no ens esperen encar...?

Car als fons més pregons és on l’ànima amaga els tresors més valuosos.

Premi rere premi tantost tombada la propera cantonada.

I doncs som-hi.

[L’hipòcrita.]

Arribada ma mare als cent anys pensava

En com m’havia marcat el destí.

Gran lectora (perseguida per la dèria del pare

Qui, influït per l’únic i imperant discurs feixista dels opressors

Llibre que trobava per casa, llibre que fotia al foc del forn)

Havíem d’amagar els llibres en lloc secret:

L’armari a la cambra de les minyones.

La cambra era tabú per a mon pare

No l’enxamparíeu pas mai fotent cap pecat.

Amb tots els còmics desats sota el llit també per ell cremats

Esdevinc l’infant més pecaminós: el porto de corcoll.

Més grandet, entre una cosa i altra, decidia d’esdevenir escriptor.

«Escriptor? Fuig, ecs!» (Se’n fotia, ferotgement despectiu!)

Tanmateix, un escriptor no és pas no ningú.

Per molt que m’amagués, esdevenia algú.

La primera vegada que apareguí als diaris

Exultant, em declarí immortal!

Calia confessar-se que tenia un esperit tímic

Força desenvolupat.

Un tímic afany, un afany de figurar.

Un desig de pertànyer, d’ésser

D’afermar la meua individualitat, de gaudir de significació.

Per molt que bròfegament espernegués

Que no, que em volia anònim, conformat en l’obscuritat...

Per què escrivia aquest poema doncs, i el signava amb el meu nom?

Ja era hora! T’has treta la màscara, malaurat!

[Més val que ho reconeguis: Ets allò que no hi ha.]

A la cangrí aprens allò que no cal fer

I a la garjola el que bé prou cal que facis.

L’evolució del teu aprenentatge ensorra

El vertiginós i contumeliós garbuix dels teus predecessors.

Enmig de l’erosió i fragmentació del paisatge

Ets el saurí qui ensopega amb les fonts novelles

De les conquestes que, episòdiques, han d’aparèixer

En un futur amenaçat altrament d’absoluta i fàtua vacuïtat.

Abandona la llunàtica crueltat del demiürg acèfal

Qui no es lleixa veure pels seus adoradors

I presenta’t al teu públic — arquetip únic a estrafer

Per tothom per molt colló que sigui.

Que se t’afigurin com ets de debò

I no pas on llur xorca imaginació no els extraviï.

Que et friccionin els peus com si fossin rels

D’un arbre excels, de qui els fruits nodriran el clar esdevenidor.

Amén.

[Teatret.]

L’aprenent de sorge a l’aprenent de flequer:

—Com va el manró?

—Bé! Bo! I tu? Com va el cigró?

—Ves!

Galdós paperot hi fa a les hores d’instrucció

Estranys rodaments de cap el duen als llindars

Dels més llunyans horitzons.

I com és a l’artilleria, sobre, ha de traginar

Immensos baguls, embalums descomunals

I pujar i baixar escales que no duen enlloc.

Animal ensinistrament d’animal molt animalot.

Qui pogués tornar a treballar al forn

Noble ofici i com cal!

No pas això, ofici de boig criminal!

Com tu dius, sí ves!

Al món hi ha d’haver de tot, i t’ha tocat ballar

Amb la més lletja.

Coratge, minyó!

[Quimèrica aritmètica amb nombres inexistents.]

Existiren ans no fórem nats

Aquelles sòrdides mòrbides

Intransigents celestes putarres

Que anomenàrem, crec, nebuloses astronòmiques...

I n’existiran per qui sap quants d’eons encar

Un cop naltres ben morts i dissolts

Exhaurits i absents totalment...

I tot això, prou incomprensible, assages de capir-ho

I et fas un bon embolic:

Una opacitat et pren i t’ocupa el crani

I cuida, com aquell qui diu, de trencar-te la closca:

Quin embull, renoi, quin enrenou!

I malagraït, te’n rebregues, te’n recargoles

Com el cuc qui ets — un altre displicent salivall o brusc gargall

De lliscosa existència extraviada entre

Eternitats d’estrenu universal menfotisme.

[Brusc gargall de lliscosa existència.]

Enyor dels bons anys dels gladiadors

Quan el ressò de les veus retrunyia gloriosament.

La tremolor de les bombolles de so

Es congriava — i confluïa en una broma d’esperances.

Era entre el públic engrescat i em deia

Lliscós llimac, a qui núvol vius...?

I tornava a tocar terra, estort

De les al·lucinacions abstruses.

Una convulsa desintegració m’assaltava

I sentia els dits envescats i m’entrava un fort apetit.

Portava guants i recollia pels esglaons

Supèrflues engrunes que els queien als fartanes més opulents.

Me la xalava com primatòleg immers en la voluda:

En la multitud descordada:

Cossos pertorbats amb els pinyols descosits.

Entre tants, m’és més fàcil la implícita feina del consuet espia:

D’obliterar ses traces, ço que li garanteix més tard

Poder tornar indemne a un aixopluc si fa no fa inviolable

Soc docte torsimany sovint salvatgement envestit

Per les hordes de l’ordre malgrat

Tots els salconduits que duc damunt.

Com evaporar-me? Firmament porós,

Hom us n’agraeix la llum i s’hi filtra com fumet que es dissol.

Entre la compacta voluda, tothom qui no em coneix

(I no em coneix ningú) em fot i se me’n fot.

Poc en faig gens de cas, pausat espia molt

Acomplert caigut d’enlloc, vingut del mal pus.

Duc pels butxacons (hàbil espectador) útils atifells

Sempre evanescents, de la quarta dimensió.

No crec que ningú se n’adoni, massa apassionats

Amb els moribunds a l’arena.

A l’interior dels setze vèrtexs, l’ocult, persistent

Rebla, amb martelleig continu, els claus de l’oblit...

Pomposa ignorància de la gentada:

Llur malignitat inherent se sumeix en l’absurditat

Més absoluta.

Som abruptes gargalls de relliscosa existència

I ens migrem, per necessitat vital, amb rucades.

Aplaudíssim els víctors i escridasséssim els desconfits:

Crec que d’això en diuen viure i qui sap si l’encerten

I jo i les meues obsedides disquisicions som ben lluny d’osques.

La qüestió que, la cua entre les cames, despagat

No em puc tornar a adormir...

[Assassí en sèrie.]

Vulgar espècimen invertebrat qui sucumbeixes

Als irresistibles encanteris dels paisatges d’ultratomba

I trastocat per l’entortolligat garbuix del sortilegi

Escorcolles enfurismat entre politges i engranatges

Els més contundents i rellevants dels miracles

I maldes llavors, amb trucs de màgia, per a imitar-los.

T’has tornat un criminal d’upa.

Quan t’enxampen ja has morts un fotimer de víctimes

Sacrificades molt cruelment al teu plaer de visionari obtús.

No ets pas deny que ningú, que no sigui un carallot

En faci cap poema, de tu i les teues fastigosíssimes proeses.

Qui t’hagi parit es mereix gairebé el mateix fat que no tu:

D’ésser eliminat en presó de cop-descuit per cap altre boig

Per no haver-se’n adonat abans i endreçar-te severament

Com et tocava, quan, de jove, no érets capaç de fotre sinó torts

I crueltats a betzef, no sols amb les bestioles

Ans també amb els bestiotes infrahumans

Qui per carrer t’ensopegaves...

[El paràsit queixamiques.]

Tèrbol safareig de rebuigs i de retrets

Per a vantar només la cretina ignorància.

De tot es plany, i no es capaç d’esmenar re:

Inútil estaquirot envejós qui tot ho troba defectuós.

Ja pot rancurar-se’n, amb una verborrea tan merdosa

Que fora fora de lloc dignificar-la amb el nom de diarrea.

El defectuós és ell, crític dels altres, quan els altres ens afanyem

I ell què fot? Jeu i se la pela, i es frega la panxa.

I vota i propaga les mateixes carallotades que li manen

De divulgar els obsolets dictadors de torn.

Sublim imbècil qui vilté el treball dels altres

I es creu destinat a un altre món on els seus

Observen (eternals badocs) ballar sapastrement

I carrinclona els déus dels daus quan guanyen

I sempre ho fan; no poden sinó fer-ho

Els daus són falsats i els pertanyen i només poden caure

On els cal per tal d’escarrutxar tothom

Qui fou tan crèdul de creure-se’n les infectes falòrnies

Que feien repetir abassegadorament pels

Arbitràriament planyívols crítics com ell.

Es declara ridículament orgullós subjecte

Del tosc reialme dels lacais i critica que

Els qui no en són prou puguin ésser mereixedors

De pertànyer a l’ordre dels existents.

[Selecta minyona.]

Entre tenebres i violents, expressionistes, contrallums

Cooptada pels coneguts, i coaccionada per la societat

Minyona no gran cosa es veu constreta de fer-los un fill.

Un pic hi accedeix, cal lamentar la seua pèrdua de combativitat.

Més tard, a desgrat de la noia, el deslliurament té lloc.

Tantost no deslliurava, li prenen el minyó.

Se l’enduen al temple on a l’acroteri un muricec gegantesc

De pedra negra no rau.

El seu rictus d’amarga rialla s’hi manté perennement.

Implacable netedat al temple, on cada dia fan dissabte.

Hi escombren i freguen, de les escalinates de marbre

Les encastades brutícies dels molt devots fidels.

Coneguts i societat la congratulen.

Has hagut un fill que farà carrera de santó...

Potser massa llefre, massa addicte als sumptuosos àpats

Que el sobrecoc del temple li recomana.

Amb fins dits de paraire, pessiga llepolies

I se li declara sovint corprès pel tast meravellós...

Sort que, si més no davant dels mestres sacerdots

Empra les estones de lleure en molt aparatosos

I espasmòdics exercicis...

S’hi lliura amb el zel del bel·licós sarraí

Per a atènyer un reialme tan grat com

El de les molt seductores hurís qui hi campen a lloure...

Els prestes li deien que, un pic esdevingut màrtir

Hauria d’ajornar-hi el sojorn si no hi anava prou en forma

Car allò de les hurís, esforç demana:

Cardar-hi sense interrupcions només ho poden fer els superherois.

A sos dits fins de paraire, abominacions de butllofes l’hi creixen.

Amb l’aparició d’aquell fenomen, causat pel sobre-ús

Dels gimnàstics aparells, el futur heroi, un dubte l’assalta...

Minyona qui defalleixes i et migres, potser te’l tornaran:

Per inservible.

Hauràs de fer veure que ho lamentes encar pus fort que no ells.

T’hauràs de desar la joia per a manifestar-la pels més foscs racons.

[Dicten el camí els més ardits avantpassats.]

Els qui, llenyataires i dulers davallàvem de les muntanyes

I anàrem a bombar l’aigua gerda del pou

Que hi havia ran de pis — una bomba tradicional

Feta de fosa, pintada d’argent i sempre neta i febrida

Que havies de fer treballar fent pujar i baixar el mànec del darrere:

Una ferum característica ens feu foradar el terreny.

«L’orda dels cretins qui ens extermina

No negligeix pas el nostre llogarret.

La matança, la carxena, és absoluta:

No en sobrevivíem ni un, ni per remei.»

I tanmateix, misteris de la hidràulica

Intrèpides carronyes, mordaces, en guardaven els tresors.

És sabut que l’Allò juga als daus, i a tothom toca el que li toca.

Pel que fa a l’Allò tel·lúric, ens impel·leix

A acomplir els nostres somnis...

Perduts pel cel i l’espai, lluny de la mare

Perdem, com Anteu, tota embranzida.

(...)

Son coratge intimida els llamps:

El llenyataire, enfilat dalt de tot, i, a tall d’aranya,

Penjant i ziga-zagant d’un fil

Rau d’escarràs damunt l’abís...

(...)

Es persuadeix el cretí que amb la folla teúrgia

Que li ven el bare clergat el reialme de les fàmules

Més a prop li cau, i que per això cal que defensi a mort

El tron dels feixistes...

Qui s’empassa les falòrnies dels clergat de torn

Ha de tindre un abdomen polièdric ple de naps i cols

I d’altres invectives fúnebres

Amb no cap de ses mesquines cèl·lules cerebrals

Negant-se de totes totes a prescindir d’aitals penúries...

(...)

[Parlant del reialme de les fàmules...]

A quin malaurat clergue esgarrapat

La nefasta idea li vingué que les sarraïnes

Havien de fer opacs tots llurs esquers?

Amb allò què hi guanyaren?

Les pobres només atrauen mosques.

[Xiulant per mal dades que vinguin.]

L’escorcoll havia estat dut de forma acurada i encomiable:

Entre les escuralles al fons del pou, tresors:

Tresors que són les vives fonts avials de la nació:

Perquè amb allò la reconstruíssim fidelment...

Perquè haguessin maldat debades, maleïdes

Successives onades de rabiüdes hordes d’envejosos

Cretins, per anorrear-nos enmig de la terror.

Com aquell qui, quan quelcom l’aürta i osca

Per comptes de renegar ni imprecar

Menfotista, hom es fot (trufant-se’n del destí)

A xiular cap molt nostrada ni tradicional tonada...

Bon remei. Car hem sobreviscuts!

[Que tothom ho pensi.]

—Sembla que vol ploure.

—I plaure, car plou la necessitem.

—(La pluja.)

[No en puc absorbir pus.]

Totes les letals metzines

Que, amb ímpetu de boigs arrogants, em fèieu engolir

Han erosionades mes bàsiques estructures.

No en puc absorbir pus. Tipa de túixecs.

Amb cap extravagant remçó no us rescabalareu pas:

És massa tard.

La vostra mare eixampla les ales

I, a tall de muricec, es fot a volar.

La venjança és commensurada:

M’heu feta tornar dolenta

I ho pagueu amb l’extinció més brutal.

Ja us veig, suïcides, ficant-vos els escafandres

De la fi del món — sense cap mena d’èxit ulterior, és clar...

Esguardéssiu, si goseu, un darrer cop el cel: Aterridores,

Un tumult de minúcies es mouen pels trespols.

Les vostres goludes tasques: ja en podeu plegar:

No em tastareu mai més pas pus.

[Absurditat inconcebible.]

Els tristament adoctrinats cretins

Amb elació idiota, es veuen apujats

En el millor (l’ideal) de llurs merdosos cossos

Als cels nocius de l’infern del firmament

Com a guardó d’haver feta bondat

Als malignes obstetres qui els desviaren

De la vida bona — és a dir, la racional.

[Aclarim-nos, mentre, mussols de bon matí, ens prenem un cigaló.]

Els més menaires manaires entre els menairons del món:

Napoleó, Truman, Stalin, etc...

Tots, fet i fet, ens insignificants qui es moriren podrits

Per a podrir’s en acabat encar pitjor.

[Dubta de tot, i fes i desfés el teu fet.]

Tractant de folgar de nit a la platja entre els ormeigs

Hi ensopeguen sovint; els tresmalls els enxarxen els peus...

Addueixen llavors massa d’adverses vicissituds, i aboleixen l’intent.

Se'n tornen capjups. Encar cerquen, però, tornant-se’n, amagatalls Taliquins, on els líquens imperants els esgarrapen els cossos nus

I els fa passar definitivament el desfici fugaç...

Ometrem, preterirem, el desenllaç de la degeneració

En la relació de la parella; aquell fracàs se'ls congriava part dedins Silent, i la bona entesa esdevenia irrecobrable.

Sorgeixen entre ells tota mena d’atzagaiades,

Ella li diu d'escarransit, ell que precisament llegeix que allò seu

(Allò d'ella) és per a psiquiatres — una angoixa galopant

Que la durà, arribades les pluges grises de la tardor, al suïcidi.

Mots grossos, jotfot! Blasmes voraços...

Que et constrenyen a tornar-t'hi...

No n’acabaríem mai sinó malament.

[Dansa macabra casolana.]

Feracitat de les imatges literàries:

Enmig de desolat guaret...

L’espantall hi era un pestilent cadàver

Disfressat amb parracs qualssevol.

I llavors l’espantall era jo:

M’hi identificava plenament:

Pudia per tots cantons...

Com clamava, silent, pel llamp:

Que el seu infern posés fi al malson!

Astre astringent, roent i estrident

M’enlluernava fins que, ulls orbs, sentia

Que el pinyol em treia banyes

I posaria rels, sense saber on, eixorc terreny, tant se val.

Anem tothora de malament rai a molt pitjor...

Fins que implorem als ubèrrims elements

Que ens donin un cop de mà:

Que ens empenyin a la postrema pau...

Quan, com lletja falla, cremem, els garneus follets

Xirois saltironen, fent sardana al voltant...

[Agelàstics, els tres déus datspelcul...]

...Et condemnarien, si existissin, encar a pitjors merdegades

Que no pas les que ja has hagudes d’endurar.

Amb quin grau més apujat de tendresa, mentrestant

Hom no es rabeja al gatxull de la soll, i s’absol

Tot sol de tot impossible tort fet a ningú

Ni a ell mateix, orfe o garduix com peix en paella!

Putrefacció de les ganyes avall, salut precària:

Tota la trama i l’ordit d’un cos transformat

En enutjós exvot, penjat, oblic i de biaix

Entre secs i polsegosos pomets de cal·licarpa

A la finestra, perquè el puneixin els esbojarrats elements

I becs fins d’agres ocells dels bons averanys (per a ells).

Humiliada esfèrula qui crèiem balba

I es declara immensament sensitiva.

Resina i pega empastifen els febles murs

De la rònega cabana on fem niu els indígenes.

Tot i tothom remuga i es plany de son fat:

Ens diem, esfereïts: «Estreba les regnes

De la teua exacerbada irritació; encar et petaran

Els vasos sanguinis, i els queixals et trauran

Foc com volcans, de qui els cràters esclaten en mil bocins.»

Tu rai, t’espera, noi, una soberga posició a l’Orc:

Acostumat a les ordalies contínues que patia

La castigada esfèrula on porfidiós breument surares

Quines altres putades et prepararien

Els pèrfids envejosos malèvols urodels — jerarques

Amb lliurea apedaçada, qui, campant-se-la pel No Re

Desesperadament condemnats a una eternitat

D’òrquic servei infernal, se’t revenjarien perquè ets...

Ets flameta lliure qui ara hi era... I ara no hi és?

[Exiliat al món de l’orca Mort.]

Exiliat al món de l’orca Mort

Com redreçaràs els greuges que Ningú t’ha fets?

Cascun dels cucs qui corquem

Aquesta malmesa poma que diem ‘esfèrula'

Ens cal un garguirot a l’ànima

Per a arribar, sense haver embogit

De desesperació abans, a l’endemà.

—Un garguirot donat per qui...?

—Per qualque totalment improbable fabulació

O altra, nada del somni...

Qualque ficta presència animadora espellida

Durant el llarg covament del son.

Galdós consol molt transitori, és clar

On esdevens un altre dels paràsits qui ‘viuen’

És a dir, es conxorxen per a fiblar i mossegar

Ensems i alhora, com si visquessin

No pas en una horror entre Nul·litats d’Existència

Ans en una societat plena d’al·licients desorientadors.

La poma agredida, tot li pruu:

Una pruïja que cuida afollar-la i que cal gratar

Sovint i amb repercussions rai:

La reacció de la pell corrompuda pel circ absurd

Que té lloc arreu del seu damunt

Li va emmagatzemant un reservori d’ira

Que la sadolla de tal faisó que pot dur-la

Com s’escau amb manta altra esfèrula

Pels paràsits hostilitzada

Al suïcidi.

[No, no, no dic re; parl tot sol.]

Cal retre els comptes nets, i prou de caure al pou

Pudent de les engalipades.

Quan al teu mesquí enteniment que tant no cobeja mentides

Confons Mort i Vida...

Quan la Mort, esparracada amb antigalles de vellut ratat

Se’t disfressa de Vida... Ja t’han donat pel sac:

L’horrorosa Embacinada t’ha pres part darrere i part davant:

La fal·làcia, la falòrnia, la ximpleria es compon

I s’empastifa encar amb la més pueril enganyifa

De les vides Prèvies i Futures...

Sigues intolerant i no et fiïs ni del mirall:

Abandona la iniqua consuetud de la credulitat:

No et vulguis cretí per re del món.

Viuràs, de cretí, aqueixa merda de vida

Amargat fins al suc pollós d'un crani atès

De la malaltia pitjor...

La ignorància sense remei:

T’hi fan niu sense pietat els esbojarrats picots

Del ressentiment i la recança

I encar hauràs tinguda una vida més repulsiva

Que no la meua.

Que ja és dir.

[Èxtasi arruïnat.]

Èxtasi del comiat, hom roman sol

I qui és sol fa el que vol...

Heretget atrinxerat entre glaceres

Plomes de fumets acolorits ixen dels fanalets...

És entretingut, mes sobtadament...

Cada crit de dolor afegeix ressò al silenci...

Sol, et mors estoic, com gat

Qui quan se sap prou cardat

A un lloc ben isolat es tanca decorós

I per a servar pel mànec, ell

El trasbals esfereïdor de l’agonia.