Pervertidor de barjaules

 

Millor ací:

https://archive.org/details/@cr_morell

(////)

Pervertidor de barjaules

Carles Reig

Eixim, tautològiques, les mateixes barjaules dels cràters actius dels múltiples conys terraqüis. Hi brollem a craterades, doncs, i augmentem amb la nostra presència pudentíssima els orfeons de barjaules, truges qui ininterrompudament gardenyen i esgüellen, pertot l’ordit i trama de la boteruda esfèrula, a esborronadors sanglots. Sangloten i llagrimegen per la mort de la barjaula mare. La barjaula mare mor ininterrompudament.

Quan no canten, substituïdes en llurs posicions als orfeons per barjaules novelles, s’espargeixen per places i avingudes, i, despentinades com meduses, hi fan com els micos de Benarés, els quals, com és sabut, perquè són ‘divins’, es caguen i es pixen arreu, i hi menstruen, i roben i agredeixen tothom qui els ve de gust.

Tot això ho sé perquè hi soc el sinestèsic sentinella nocturn. El sentinella qui veu en les nits més fosques les clarors més enlluernadores, i sort encar que dorm quan els Solells no esclaten de llum. Una llum que tot ho fa impur.

(xxx)

Del cel sempre advers, mutants d’alabastre en cauen, indiscrets, com patològics meteorits que foraden teulades i terrats. Mòrbids, els mutants entrevenen, a tall de badocs esblaimats, extremunciats, a les últimes, escorxadors i cementiris. Si qualcú mai els percep en la foscor de la nit, vagant entre les tombes, només els cal pretendre’s estàtues, ornaments banals, que fan, de per riure i amb insídia, patètics gests.

Quan, sinestèsic sentinella, en sorprenc cap, em falco ben falcada la baioneta i assajo de penetrar’l. Infructuosament, la baioneta cada cop s’esquerda, i esdevé falcata ilergeta fòssil, rovellada pels milers d’anys transcorreguts. Se m’escapoleixen com barrufets fets de vent pluig. Gotes de llàgrimes de trist comiat, crec, que confonc per plugim.

Cada cop que tombes full et trobes el mateix anyell qui era al full d’abans; això no és pas perquè els fulls que tombes pertanyin a cap llibre amb anyells i prou, és perquè la gent vivim a ramats, i un individu s’assembla tant a un altre, que som com anyells. Has vista una barjaula i les has vistes totes. El mateix s’esdevé amb els mutants i llurs orfeons silents. Per sort de sentinelles sinestèsics només n’existeix un. T’ho diu cada vespre on et lleves el teu mirall.

Els mutants no ens pansim mai, com els altres ‘immortals’ qui tanmateix es degeneren com panses. Les nostres llàgrimes pels horrors dels mortals són esquerdills de pedra, que actuen a tall de pòl·lens repercussius que aixequen alçaprems als esperits dels qui fem gràvids. Tothom de qui prenyem els esperits erròniament se suposen aleshores ‘immortals' i se’ls acaba l’angoixat patir. Els altres patiments més pedestres els romanen: envelleixen, s’empobreixen, emmalalteixen, són assassinats, extorsionats, torturats, esdevenen orfes, vidus, se’ls moren els fills... Les penes són inapagables. S’encenen sempre soles, i sovint quan menys t’ho temies.

Els trivials idòlatres qui volem durar com les ídoles de les criptes, mausoleus i cenotafis, sempre ens fornim de miralls; fóssim on fóssim ens cal imperiosament saber de segur que existim, que és, la nostra, de debò una constitució de pedra, i que som gairebé indestructibles, o indestructibles si més no durant l’instant present, que no és pas poc, abans el món no plegui, com sembla que vol fer aviat.

(xxx)

—Quines malvestats no perpetraràs, renadiu trinxeraire? Els hodierns malastres que cometràs, et duran a cap altra presó que la de la teua consciència?

T’ho demanes quan, cada matí, abruptament, les molt doloroses umflaós de ventre es resolen amb tu renascut a la terra.

—Oh, merda, no! Encara més...?

Amaneix-te per a un altre jorn de patiment abstrús.

Tot de noves imatges eidètiques se’t formen al magí si vols escatir què és cada objecte que se’t llença als ulls. L’espill, la cadira, la finestra, els miosotis al jardinet, el tumultuós moviment de fora...

Et calen aquelles de petites representacions teatrals al nou escenari cranial, car et serveixen per a comprendre quina fora la funció de les diverses coses mundanals, trobades de bell nou, tret que espolsades de tot concreció d’adés, especialment netes de remordiments i recances.

—Mou-t’hi! Mou-t’hi!

Veus de fora t’impel·leixen. Volen que t’afegeixis a l’absurda correguda.

Correguda vers el mateix endemà. O vers l’enlloc.

(xxx)

Brau sentinella, la nit lentament s’escorr i ses sinistres entranyes a pleret es dissolen, i tu amb un ventall fins ara has desconfits fàcilment els vaporosos fantasmes. Semblaven emanacions i tanmateix parteixen, quan les empaites, bo i carranquejant, als turmells, vora els voravius esfilagarsats de les mortalles, aparentment arrossegant cadenes, i mentre carranquegen escorranquen la terra, amb cada solc ronyós que lleixen enrere que et duria, si n’estalonaves els meandres i giravolts, a un infernal abís o altre.

Tornant al cau, ventríloc vigilant, fent cap a cada cantonada molt afiladament angular, estrafàs rudes veus que venen de l’altre costat, no fos cas que cap assassí de carn i ossos hi romangués, a l’aguait, el qual molt àvol brètol ara fuig amenaçat pels violents soliloquis i diàlegs que se li atansen precisament, no pas davant on tu te li atansaves, ans per l’esquena.

Creus amb raó que put a provincialisme i a prejudici cada vacu barroer personatge qui s’empatolla en dialecte. Per això en la teua farsa o simulacre per a espaordir assassins, els fas parlar, els espectrals protagonistes, a tall de vulgars ignorants o molt baixos bandits.

S’arronsen per les parets els assassins nocturns i a cau d’orella els parlen íntimes veus, i es persuadeixen, ells, que esdevenen boigs, i n’hi ha qui a lloc mateix s’hi suïciden i tot, o comencen de disparar vers les finestres fosques dels edificis a cantó i cantó de carrer, per tal d’espantar el propi esglai, tot fent por a d’altres, els quals qui sap que fan, potser roncaven, potser alleujaven al canfelip la feixuga diarrea que els umflava el ventrell...

O n’hi havia cap que era sorprès pel tret, mentre dret a la fusta llorda que envoltava la trona de la comuna, perorava fluixet? S’aprenia de cor el discurset que lliuraria al ‘Gremi de les Aloses’ (que confederava els conductors dels helicòpters polèmics, o per a la guerra), perquè, quan fossin honorats pels generals, anessin abillats amb les lliurees amb l’escut del gremi, i així alhora anirien ben mudats, i exalçarien i farien més famosa la germandat.

(xxx)

Feien si fa no fa els dialectals suïcides: “—Viure o no viure, vet ací el dilema. Permetre els roents fiblons de la dolor. O armat, estómac amunt clavar-te l'espasa. I que els corcs llur ignomínia hi facin.”

En llur fastigosa feina amb llurs romanents, s’escarrassen, latents, les larves. Podrimeners, els llurs, qui experimentaran el miracle de patir una de dues ‘metempsicosis’, i així doncs esdevindre encar o pols o cendra. I faran potser esternudar cap prolèpticament contumeliosa jovencella, qui havent cardat escarxofada rere una punxeguda cantonada deserta (potser pertanyent a la casa del çavassèquia i tot) del camí de sirga, s’apujava ara mateix dempeus la camalliga.

(xxx)

Quan, tornant peunú vers els amples arcs de dessota el pont del tren, de la sopa nocturna que donaven als indigents i sense sostre, tard al vespre, les grasses devotes de la catedral de les gàrgoles incandescents, i, vorejant el riu, t’endinsaves al territori pla del firal, on hi havia encar enceses totes les lluminàries de les sorolloses firetes, abans no t’enfonsessis a les tenebrors redubtables de dellà les firetes, t’embadocaves amb les coristes qui, de vegades, amb sort, sortien, mentre passaves altrament capjup, al prosceni d’una de les barraques, noies més o menys gerdes, mes sobretot força granades i atrotinades, coreografiades perquè fessin les ganyotes i els gests més suposadament eròtics, pobres barjaules, trempaves de gust, poruc pallús, pollós, vestit amb parracs de pallàs, sense un ral a la butxaca per a oferir’ls en regraciament, i en pensaves un bon trast del camí pornogràfiques reunions on tu i la quinzena de barjaules us rabejàveu, nus, bo i saltant al damunt de cap tens tendal de color malva.

Quines bestieses, oi? I després força de cops la porra de l’àvol vigilant et punia, sortit sobtadament d’enlloc, com si fos l’arcàngel venjatiu qui et fa pagar pels pecats, ni que només fossin del pensament, i sobretot perquè la malastrugança i la injustícia de la societat et duien a la pobretat, la infecció, i la fam.

T’atacona com el maç l’enclusa. Amb insistència de percussionistes professionals... Tusts àtons que es tornen toscs trucs. Fins que no ets aplanada pelleringa de xagrí. A frec d’esgarrifosa extinció, t’ajeus on sigui. Als solcs dels erms gebrats. O a trenc escabrós del meandre més greu. A la voreta de cap via de tren, com feres de jovenet...

(xxx)

Moloc, príncep de les gehennes, rau ull viu a l’ombra, entre cruanys i cendres, on la nit engendra el foc del Sol de l’endemà. Els orbs fidels qui peixien sots la lluna escolten amb cura com s’esgruna la sorra del rellotge, no fos cas que els sorprengués el càstig quotidià.

És a dir, temen per infeliç experiència que quan el Sol no reaparegui, no ho faci també el glaç que el farratge colga i fa immenjable.

Retiraran aviat, havent fet bondat, i a tomb de full, les suaus dunes del son els faran la vida més comportable.

El príncep de les gehennes no ha perduda encar mai ni engruna de memòria. És clar, fins que el cel no s’esquerdarà i part de terra, esclafat, no hi caurà: extingit com tu, l’astre que, encadenadament, ens vivificava tots plegats, inclòs en Moloc mateix, de qui el palau de nit, ara sense tasca a acomplir, les tenebres definitives s’enduen.

Aspre ritu el del somni de la sobreeixida calma llet que inaturable es vessa damunt la planúria. Una planúria estesa com impol·lut llençol d’horitzons orfe.

D’ençà d’avui mateix tot serà quiet i de lluna.

(xxx)

Desastrosos esdeveniments i climes embogits, de valent ens emboiren l’existència; aviat no hi veiem enllà del nas; pertot cerquem a les palpentes ni que siguin àncores ardents, on ens cal nogensmenys aferrar-nos, car ens hi va la vida.

Veïna nostra, la virulent violinista de l’orfeó de barjaules, bonament (però enfellonidament) s’escarrassa a adondar i ensinistrar, individu a individu, cascun dels integrants de la família en el domèstic desgavell, volàtils com penells a la mercè dels huracans.

Esforços sobrehumans malaguanyats. Davant la impossibilitat d’emmenar la calma, amb les mans closes (perennement closes, per vici, com ara preses en la presó del ferri arnès) percudeix els murs amb l’arquet i l’instrument. Les fustes i cordes espeteguen com els trons dels llamps caiguts al lloc mateix de l’impacte al mur inexorable de l’asclada caixa de ressonància. El batibull i els aldarulls creixen de nota fins que els timpans ens peten. Colpim, com si ho féssim amb les àncores mateixes, els murs de ca nostra, en infructuós signe de protesta, car només incrementàvem la maleïda sorollada.

Que taral·legin doncs les barjaules com coral de querubins! I la pau i l’harmonia seran restablerts, i hi ballarem i tot al ritme suau de l’apaivagadora tonada. I el món no s’haurà encar acabat aquesta vegada. Som-hi, som-hi.

(xxx)

Pòtol místic (convenientment místic per a l'ocasió), li havien dit les grasses devotes que les gàrgoles ablamades de la ruïnosa catedral representaven en realitat els afolls impudents qui, després de turments inestroncables, només verges estuprades per satànics capellans, pariren de trascantó.

Les grasses li posaven com qui dius als peus nus, tot de prepòsteres garlandes, típiques, com les que teixeixen tothora les xafarderes, les garlaires més gregàries...

Evocatius tributs al seu crani esbucat. Rampants remembrances que el conquereixen en acabat, quan rau damunt la dura pedra que és el seu llit, sots el racó del pont que mena a l’estació. Una fina filosofia per als aviats finits...

De moment, l’indigent, per comptes de morir-se, encar allargassava el seu anar fent, semblant, en la rutina quotidiana, a les convalescències d’altres papilionàcies com ell.

Allò dels satànics capellans enfeinats a estupra verges maleïdes també el duia a trempar. Imatges exemplars. Com quan, tipet amb la sopa gratuïta, somiava en les múltiples barjaules, qui eren totes com ara còpies emmirallades. Somiava oi més en el lliure pa i el lliure accés als conys de les brutals beutats, truges melòdiques, desenteranyinades sílfides, qui cantaven, amb reiterativa musica d’orgue eclesiàstic, de franc i tot.

Si més no les sílfides somiades no feien la pudor de les dones més pudoroses. Com més pudoroses, més pudents. Tota pudor és indecent. Conys podrits de les parroquials pallusses regides per règeus rectors, i llurs rucs i molt règees regles antihumanes...

Ecs!

(xxx)

Entre vaporoses reflexions sobre alhora la còsmica força de la voluntat irrefrangible i les despietades confederacions marítimes, exemples ambdós de la letal sobergueria implícita en les vanes creences de la suïcida espècie, tempestuoses traginadores de les més brutals tragèdies, soc indubtablement...

Soc indubtablement — es deia, bo i fent guàrdia, arrupit a l’indret on la foscor era més espessa, el sentinella sinestèsic — d’un tarannà aristocràtic i d’una intuïció omniscient, magnífics atots ambdós, segurament els més decisius d’heure a disposició per tal d’anar surant en rumb ben dret. Surant tothora, fins al jorn de la ben merescuda ascensió. Guardó gruat de complaença solitària i eternal, esdevingut llavors, és clar, diguem-ne únic, indivís, i diví.

El pòtol, peunú i insomne pel món, es jura a si mateix que ha sentits el sentinella i, aparentment, el fantasma d’en Hamlet, qui secretament, rere la cantonada punxeguda de l’edifici massiu i sense finestres del çavassèquia, discuteixen d’esports, i del funcionament bo o dolent (com aquella nit s’escaigui) de llurs sengles païdors.

(Hom es demana naturalment si l’amortallat fantasma imaginat d’en Hamlet no podria pus tost ésser la garneu veu feta persona del vigilant ventríloc.)

—Un ventre ben orquestrat (amb predomini de trombons i tot).

—I el meu! Un fluix fluent d’estronts, sense massa magnètics obstacles, i com els vostres, perfectament orquestrats.

—No pas com els diarreics, llur fluix, reminiscent de la duad (o torrentada última), on cadàvers i tota cuca viva, i totes llurs vanitats ni defecacions no davallaran en doina i cada vegada més acceleradament... Abís infernal avall.

—Exacte. Deu-n’hi-doneret, i tant!

—Prou podem! No tothom pot dir-ho. Només cal escoltar de nit a les finestres... Els ais i els espoderaments...! Ridícul, per a riure-se’n, per a fotre’ls un tret ull del cul amunt!

I llavors també es veu que els dos infeliços es confessaven, amicalment, com els feien de feliços les penes i penúries patides pels altres.

(xxx)

Van i venen, en els trens de damunt els arcs on, hostilitzats per brètols, bòfies, salvatgines, es reposen de nits els pòtols, els virginals orfeons, de lleure per a un dia, o a fer funcions pels pobles del voltant.

Les barjaules presumeixen faci jorn o nit, i llueixen estufadament llurs collars i braçalets de lluminoses pedreries, fetes de ben febrits i arrodonits bocinets de serpentinites, amb fulcres més feixucs al centre en forma de vits (fets de bocins llargueruts de galena) que els cauen temptadorament entre els pits.

Hi ha barjaules, ah, llas, que esdevenen aflictes per les toxines que de les galenes traïdorencament se’n desixen, quan les enlluenteixen amb massa d’eficiència o de vehemència, com si les masturbessin. I d’això, rai; en tenen la mà trencada.

(xxx)

En una de tantes de les seues reencarnacions, el vigilant ventríloc, ensarronava l’ànima càndia que és de fet el sinestèsic sentinella.

Amb la invenció idiota del fantasma d’en H., el vigilant en fa, del seu compare d’un altre ram (el ram de l’exèrcit i el bofiesc), un adotzenat barret de rialles; quan ho sàpiguen al quarter els íntims se’n fotran panxots... No dirà pas qui és. Més val que ningú se n’assabenti del cert. Sort que cap d’ells no sap de quin personatge es tracta, ni que és sentinella, o un armat de ram diferent, i doncs, del secret, no se’n faran els maleïts xerretes. No vol pas animadversions de cap mena. Prou d’altres maldecaps el fustiguen normalment.

Quantes de vegades no s’ha increpat dient-se que és un irresponsable. Un irresponsable no pas envers altri, vers si mateix.

No és capaç d’ésser responsable envers ningú altre que ell mateix, i, tanmateix amb aqueixa sola responsabilitat i tot, no és pas capaç de satisfer-la.

No en soc capaç, es repeteix, no puc donar l’abast; sempre hi soc insuficient.

No s’ha casat. Li fan por els fills. El terroritza una muller, un domicili, unes responsabilitats que et devoren la vida... No l’empescareu pas!

Atupant passants ja és prou quefer. I netejar la porra dels fragments d’ossos i dels fastigosos sucs corporals... No em vingueu amb afegides obligacions... M’ofegaria.

(xxx)

A ritme de fulla moguda pel ventijol, la barjaula qui perdérem a l’estació, s’havia feta escàpola per a tornar al poblet, per a saludar-hi, si encar en romania cap dels membres, de cops enyorats, de la seua antiga família.

Pel camí polsegós que serpentejava entre els ermassos, Èol es ficà a bufar amb galtes rodones, semiesfèriques. Dels estarlocs dels arbres morts en penjaven parracs i corretges de suïcides pastors.

El poblet havia cremat. Era desert. La bassa semblava haver romasa intacta. L’aigua de bell nou tèbia. L’incendi hi devia haver morts tots els peixos grossos. Només hi romania xanguet.

Imaginava, poètica barjaula, que, el xanguet en cor, proclamaven llur triomf i aixecaven absurdament els punys.

Hem vençuts els monstres qui se’ns cruspien a milions. Taurons, dofins, balenes, tots desconfits. El món pertany als petits. Els petits no mengem tant. No caguem tant. No fem malbé tant. No respirem tant. No pudim tant quan ens morim. En acabat, tot hi és més sa. El món torna a ésser virginal i perfectament habitable.

Els malèvols morts qui el feien inhospitalari i inhabitable despengueren llurs eixorques vides balafiadorament, i voluptuosa i dispendiosa. Baldera. Supèrflua. Sense seny.

Ei, així res d’amagat i misteriós no els fes malauradament tornar a créixer al món! Ens el tornarien a cremar, a transformar en intempestiu infern.

El respectable xanguet llavors callà, i badallà, i a pleret se n’anà a dormir.

La respectable barjaula badallà com ara contagiada per l’ensopiment generalitzat del poblet vestigial, i emprengué el mateix polsegós camí de tornada. Què diria a l’orfeó? Un atac de desmemòria? Un extraviament inopinat tot tornant de la comuna? En tot cas, prou havia retrobat el bon camí, oi? I sense que ningú la violés. Les respectables matrones podien comprovar-ho.

(xxx)

Les blanques cues d’eugues al cel blau, com pinzellades al llenç o al mur de cap pintor exaltat, s’agrumollaven, com si la tempesta tot d’una s’atansés. Els espantalls ens espantàvem. Reconeguem-ho, palesament existeix una insuficiència intel·lectual entre nosaltres, els espantalls. Ens fa por pràcticament tot, i especialment viure. Els altres i llurs estrambòtiques idees ens entabanen, estults, amb extrema facilitat. Una estultícia la nostra digna de diploma i burocràtica promoció. Promoguts a afegitó auxiliar, de més a més. Servil. Esdevinguts de per vida una altra filamentosa poteta al bec darrer d'una poteta més grosseta, projecció o segment, aqueixa darrera, d’una pota encar més grossa, de la mateixa grotescament enorme bestiota que, amb moltes de potes tortes, governa el desgovern.

I així és com adquirim, gravat, esculpit, com en taula de manaments, el nostre indestructible programa mental. No es pot ésser mai indulgent amb el crim ni amb l’abjecció, segons la percebem els rectes representants de l’autoritat. Amb goig abrasiu, els veredictes sempre han d’ésser de ‘culpable’, tant se val qui sigui mai l’acusat o l’acusador. Pertanyem inalterables als obsessius reialmes on sempre s’hi succeïren els mateixos esdeveniments. Centúries d’incessants espontànies castracions. Altrament tot s’hi fa irrespirable. Tufs de disbauxa i de naufraig. Fenòmens oblics, escàndols cosmopolites. El món esdevindria ingovernable sense una voluntat genocida inestroncable i una mà d’acer.

Esdevinguí sinestèsic en acabat de cap operació que els cirurgians em foteren al cervell. Dos o més senys o sentits que se’m conxorxaren d’ençà d'aleshores automàticament. Sense passar pel tàlem, se’n van directament a l’amígdala i a l’hipocamp, on es barregen en ball obscè.

Per l’ull i pels altres orificis del magí m’hi passen les imatges màgiques. I sorgeix, per exemple, el perill que prengui cap granada per magrana, i hi vulgui fotre mos.

Fèiem de soldat amb un company, i sense saber-ho n’estava bojament enamorat, i li vaig cremar a l’estufa les espardenyes d’estar per casa, i ho va interpretar com un rebuig, i no podia en acabat convèncer’l que per a mi (com segurament per a d’altres) les espardenyes eren barques que et menen vers on vas pels sòls, o oceans secs, del món. I que qui crema els vaixells, ho fa perquè els mariners no puguin desertar, i en canvi hagin de romandre a lloc i batallar ensems amb els qui mai no desertaríem.

No pas que tot ens surti bé. Més aviat el contrari.

Sovint, els sinestèsics hi veiem, en les mateixes coses, diferents façanes de les que veuen els més normals.

Típicament, les colors de lletres i nombres depenen dels estudis primaris, i les memòries que en servem.

Les notes dels sons en la musica són ABCDEFG que equivalen als nombres 1234567, i es corresponen amb les mateixes lletres que comencen les beceroles, marcades en diferents colors en els catecismes per a pàrvuls. En batibull, aqueixos set elements es van barrejant al predi estès de la memòria, la qual, caramasera molt endreçada, ho emmagatzema als porosos calaixos del seus rebosts, i les impressions que llavors hi fan niu, s’hi van casant per tal de durar en diferents generacions, com en totes les altres societats d’ençà dels temps immemorials...

Tot ho comprenc quan m’ho explico tot solet en les foscúries de la nit. Despert, no comprenc re...

(xxx)

De les criptes se n’evaporen sentors de subreptícies martingales. Resistents a la pau dels cementiris s’hi acobitien per a, conxorxats, ordir-hi i tramar-hi espectaculars actes de terror contra els règims ultra-legítims. Races irrellevants de paràsits trastocats, artífexs de bombes casolanes que els esclaten, com déu mana, al nas. Corsecats, se’n penedeixen estrepitosament. Mutilats i desfigurats grotescament, els desem en etanol i els exhibim, com a exemples de les conseqüències de sotmetre’s a cap desviament de les regles establertes per les autoritats, als rebosts de visita obligada dels diversos museus ciutadans per a la gent com cal.

(xxx)

Les barjaules sotmeses al flagell de l’odiosa setmana, quan el menstru ens turmenta, som excusades, si la descàrrega és massa massiva, d’incloure’ns a l’orfeó, i podem, com qui diu, societat generosa, passar el dia sencer tancades al canfelip. Alguna amiga o altra ens fa lliscar sota la porta verda el bol de sopa per a anar fent.

Aprofitem les diades de vàter per a instruir’ns i febrir’ns les diademes. Penjats per a torcar’ns, hi ha sempre retalls de diaris. I aqueixos retalls, les qui hem apreses d’estranquis de lletra, és tota la cultura que conquerim.

No ens és permès de festejar fins que no perdéssim la veu prou pubescent. I llavors només amb soldats, bé els qui encar facin el cigró, bé els ja llicenciats i amb destí establert i comesa restrictiva, patrullant pels carrers, o de solitaris sentinelles nocturns, els més ferotges i efeminats. Els quals es creuen, perquè ningú no els ho retreu sense que el matin encontinent, meravellosament i única, dotats de misteriosos poders mentals; i no cal dir que els físics no importen gaire, car qui va armat fins la coroneta, per què li caldria voler-se amb un cos d’atleta o d’intricat i heroic contorn? Quin balafiament d’energia tot això no fora!

(xxx)

Lúgubre lluna dels antics egipcians, caldera al cel on bullen bruixes de neu, implausibles beutats qui es desfan en trepitjar terra i fondre’s als somnis dels noiets qui clapen amb trempera flagrant.

Ai, dissortats, molt més us valdria no escórrer-vos, ja ho sabeu! Els correctius de vigilants i sentinelles, alertats per envejoses mares bares i traïdores, foren verament impressionants.

Tantost assabentats pels crits de dolor, el veïnat s’afanya a preparar i tot com cal la foguera enmig de la placeta de l’escanyada font.

L’escorregat esdevindrà un altre immediatament oblidat màrtir de la morta religió del trempament espontani i la despesa onanista, és a dir, sense cony qui se’n beneficiés per a potser aportar un obrer o un sorge de més per a les tropes i els constructors de piràmides que al capdavall faran el faraó més immortal. Immortal, com es mereix. Pel títol que porta, guanyat misteriosament per les carrinclones gracietes dels perversos déus.

Imperiós desig dels innombrables faraons de torn que llur piràmide, és a dir, mausoleu punxegut, sobrepassés les dels precedents ninots (o ídols) qui no saberen treure prou suc dels inservibles subjectes.

Amb l’amenaça i la temor constants de l’imminent crepuscle de la estúpida totalitat dels déus humans, quan les piràmides inexorablement no s’ensorrin, i tots els mites creats per falsaris sacerdots, esdevinguin runa, mercès a una natura que, tipa d’agressions, es revenja de les idiotes maleses d’una espècie al·lucinada, qui no és mai capaç de lleixar res per verd.

Amb això, mira què et dic, que si mai, massa ardit ni curiós, tu qui ets un altre nou no ningú, et perds per les amples avingudes on rauen els rics privilegiats, malfia’t, sòpit pipioli, dels preciosos homenatges que de vegades s’hi ofereixen amb clamor i reclam, i amb sumptuosament abillats uixers qui, aquiescents i instantanis, et conviden a la cripta on l’esguerrat de guerra no jau, i on tantost, enganyat, no t’has ficat, un escamot de nus cuiners t’escorxen, et netegen les putrefactes cavitats, i et couen, de faisons diferents segons els tasts dels clients potencials.

La societat és tan cruel que cal mai no badar, i en canvi circumscriure’t a l’espai que t’ha tocat. Ningú no s’escapoleix de son estricte destí. Les trampes d’aranya parades per les unitats armades del poder imperial són pertot arreu, expectants, i amb boques que els saliven. No ens facis fer dentetes, saborós minyó. Enteranyina-te’n tantost!

(xxx)

Pretensiosos com galiots amb les cadenes als turmells pintades d’argent, perquè cap idiota llec les confongui per feixucs i esplendorosos joiells, davallen per àrids vessants, arrossegant pel pedregar les esvellegades mortalles, que llavors s’emboliquen al voltant dels decrèpits cossets com cares pells, els privilegiats d’adés, els mateixos qui cometeren impunes les atrocitats més refinades, gemeguen granment, com si declamessin al teatre, i el visionari sentinella, els escolta amatent.

—Tothom paga d’hora o tard. La mort ningú no perdona, i no n’és d’ella, magna figura, mai exempt, per molt que s’escarrassi, il·lusament i vana, a rebutjar-la.

—Penedeix-te, soldat, de tos tots torts i crims. I tampoc no et servirà de re.

—Que es penedeixi sa mare. I venja’t amb antelació. Mata tot cuc qui cuegi en la foscor. Com menys serem, més riurem. Anima’t. Creba. Trepitja. Conculca. Seràs el més valent espectre de la nit. Acolloneixes tot l’elenc. Quina maror entre els actors! Sense pietat, i que qui t’envegi sigui la mateixa Mort, ninot sense substància, monomaníac, no gens divertit! Quin paper més pansit! El teu, en canvi, ple de sangs i limfes, i ossos escruixits, molt més eixerit, xiroi, optimista, histriònic, grandiloqüent!

—Sents com t’aplaudim! La fragor! Eixordadora! Tu ets ell, l’heroi gruat durant eons! Cèsar invicte, llaor, llaor! Som-hi...

Se’t fonen per cap clot o cau sobtat, com suades i peludes alimanyes espaordides.

(Hom s’encanta per força amb els estimulants encants de la nit. El sentinella qui veu o ou, i ensuma i tasta, miracles, se sent sovint, i com més anem, més, pels bons espectres, degudament afalagat, i torna al quarter de matinada animat d’allò més. Vol presumir de ses aventures nocturnes, i els mal desvetllats companys el foten callar enfurismats.)

(Colgant-se al llit, amb els altres sentinelles de la nit, el vigorós candidat a esforçat taumaturg qui escenificarà la vera història del món, continuarà, de moment, necessitat de virulents acòlits, de qui les neurològiques agulles no se’ls belluguin prou desordenadament, i amb prou intencions assassines, per a imposar, del mestre, la inesborrable teoria, que qui no veu i enraona amb els espectres nocturns és palesament boig, i cal exterminar-lo a lloc.)

(xxx)

Tant les si fa no robustes com les febles i escanyolides, vaques grasses i primes, doncs, érem, les acabalades barjaules sense feina, circumspectes còmplices del sanatori. Ens preníem al jardí, sota el para-sol, i ventades per sords i muts esclaus amb plomalls d’estruços, la panacea que havíem resolt, contràries al parer dels insípids facultatius, que era la tisana de malroig.

—La pell em pruu, noies.

—Grata-t’hi, grata-t’hi. Veus? Oi que sí?

Així, trobàvem, en conferència, remei per a totes les malalties, fent abstracció de les bretolades que els passaven per la torçuda llengua de serp als ineptes metges, qui mai no guariren ni guaririen re.

—Guarir? Què dius, bogeta? Fora anar contra llurs codis morals i mèdico-científics. Ara, espatllar, rai! En són uns mestres.

—Omnívores malures indelebles. Això els convé, com a contrapunt de llur ésser-hi de més, guaitant-nos, braços plegats, deperir de decrepituds, nosaltres qui ens mereixíem molt més. Malalties úniques, que posessin el nostre nom de per de bo a tots els manuals.

El ventríloc vigilant, disfressat i uniformat de típic infant de casa rica del segle dinou, saltironant com cap moixó qui peonés graciosament, i empenyent un cèrcol com a joguina idònia, per a cap nenet qui surt amb la dida a oxigenar-se pel parc, les increpava toscament, per closa boca d’un dels muts flabel·lífers o cameraris en actiu al voltant de la taula de les ofensivament perfumades dames.

—Males bandarres! Explotadores! Petaneres! Pudiu del trau del cul, i encar pus dels conys!

I com ens estarrufàvem llavors d’ufana i d’agraïment les burgeses tan llordament enfangades per les vulgars injúries que eixien, com salutíferes laves sinceritat i veritat, de les boques immòbils dels forçuts i estupefactes esclaus. I n’hi havia, entre nosaltres, qui obríem els moneders, i els donàvem uns quants de centimets i tot.

I ens eixarrancàvem i en demanàvem més. Volíem rebre’n fins que ens n’atipéssim. Més penjaments, increpacions, ignomínies, realitats... Allò era guaridor a collons, i no pas les altres potingues i mandangues dels sempre mudats de fresc ignorants, empastifats de més a més amb tot de cosmètics que ni les més putes de nosaltres, les pobres.

(xxx)

“Atrapat al temps que t’ha tocat, un temps horrorós, que és un parèntesi entre infinituds de no re; no pas de no re, perquè sembla que, d’haver-hi, hi haurà una cosa o altra, esglaiadora i monstruosa com ara, o pitjor, no cal dir; el qui no hi serà seràs tu, i aqueixa és l’angoixa; la continuïtat d’un tot total, tret que amb la teua absència eterna; quin temps més merdós doncs no t’ha tocat, penses, però quin altre temps fora millor? — tots són iguals; tot temps és parèntesi menyspreable, viltenible, de tant curt com no és, i encar entre horrors indiscernibles; quin garbuix d’existència, tot plegat!”

(Pensa el flabel·lífer qui ha parlat sense dir re.)

I ara aqueixes putes qui voldran que els llepem els conys. Aqueixa és tota la medecina que els cal, i els metges ho saben, i són els impulsors de l’excel·lent idea que agermana gaudir i guarir; tots els mals els passa quan els llepem els conys. Som nosaltres, els llepadors sense llengua, els autèntics doctors, i els qui hauríem de cobrar com ells cobren, i ells fer-nos airet quan fa massa calor o hi han massa mosquits.

Un temps horrorós, ja ho dit, i, dins l’horror d’aquest temps, un temps d’injustícia irremeiable — irremeiable, altre que per l’alliberadora mort, la qual al mateix temps, què...? No és cap bona solució. No n’hi ha de bona. No hi ha res bo. La mort et roba d’existència abans no has feta la pau amb la teua condició. Mes quan la faries...? Impossible!

No hi ha eixida a l’angoixa. Amb existència o sense — aquest és el dilema... Més val no capficar-s’hi. Perquè vejam...? Quan t’alliberaves de l’angoixa d’existir, tant se val qui siguis, barjaula, no cal dir, tant les escarxofades, com les acrobàtiques, les contorsionistes... les coristes i orfeonistes, les odalisques... o els vilipendiosos vigilants, o quisvulla qui fos sorge o saig, en general... tots no pas menys esclaus que nosaltres... i àdhuc... àdhuc els fictes menfotistes com tu... tots al mateix abjecte sac, al mateix buit parèntesi... entre horrors...?

No, mai. No te n’estorceries, per molt que t’hi matessis... pas mai!

(Quan s’escau, ço és, quan els flabel·lífers són prou grandets, els diuen als aglossos els cirurgians, “Us volíem tantost no nasquéreu tallar el cuquet de la llengua, mes us tolíem la llengua i us hi lleixàvem el cuquet. Ara que no cal pas que empudegueu els dentistes fent-los examinar una boca cucada, què saben ells!!

“És com quan us volguérem llevar el prepuci, i us llevàrem per comptes els glands, sí, ves, què hi farem, dues etivocacions seguides les pateix tothom.”)

(xxx)

Visionari omnituent (qui tot ho veu), el sentinella setciències, savi i tothosaus com ningú, tot i que avorreix l’aigua, i s’estima molt més d’amorrar’s a la botella amb vi ranci, roman sovint rere la punxeguda cantonada del massís edifici del çavassèquia, vora el rec brogidor, mirant despectivament els escadussers cadàvers qui ara i adés hi desfilen, per si mai hi torna, és clar, l’enigmàtic espectre d’en H.

Trigava, el bon mec, mesos a reaparèixer-li. Segurament romania arraconat i soliu, pansit i carallotament entotsolant-se, tot abstret, i absort, en temes i cabòries més apressants.

Més apressants i importants que el fet d’enraonar, de fer-la petar amb ell...? No em faços riure!

Fou aleshores on un dels pretesos cadàvers li demanà ajut i socors. Collons, què era allò! Morts qui parlen? Ens adés negats i ofegats, qui ara, eloqüents i loquaços, enuncien perfectament i clara? Són ens ultramundans? Ens nats a alternatives galàxies? O sols un altre pagerol o pagerola d’aquells qui van de trompis a trompons, i qui, tot i no saber de nedar, han caigut a l’aigua i han après de per si i instintivament de fer-hi el mort?

—Què vols? Què vols? Què et pruu?

—Salveu-me! Salveu-me, si us plau, intrèpid cavaller servent!

—I un colló de mico, noia! No sé nedar!

—Llenceu-me un pal ben dret i llarg, una soga, un coble, un cable, un cap, quelcom on amarrar’m, i llavors vós estrebeu, i em dueu a terra ferma.

—No te m’atansessis pas, llimac gruixut! Cocodril, al·ligàtor, agitador! Serp prehistòrica. Diplodocus. He calada la baioneta, saps? O encar et fotré un tret i acabarem la comèdia més aviat!

—Inhumà, malparit! En tota ta nèxia em cag!

—Cagues debades, datpelcul. No haig pas nascut de mare. Nèxia servidora no cap! Ni ganes. Independent ilota, a immarcescible servei del règim. I prou!

—I si et dic que soc un dels excels musics de l’orquestra filharmònica i berliozana qui acompanya les barjaules dels orfeons?

—A mi què em vens amb musiques, capdecony. Massa intel·ligent per a distreure’m amb adotzenades ximpleries com aqueixes. Soc un exquisit! Tinc contacte amb l’altre món! No tothom pot dir el mateix...

—I si us dic encar que molta de gent de bé s’estima més de triar d’anar de dret al cel, sense passar per les fútils merdegades addicionals de cap escruixidora agonia, bo i immergint-se’n, en les divines notes, tot escoltant molt pregonament, per exemple, la ‘simfonia fantàstica’...?

—Al cel de dret? I una be negre! Demà m’afaitaràs!

—Abominable desgraciat! Amb tu, què s’hi pot fer? Giquem-ho estar.

Amb allò, fastiguejat, se li esmuny, incòlume, sense fer escarafalls, el mort de mentides, cabalós rec avall.

(xxx)

Escriptor plomat, vull dir, sense plomes, es fa fotre al seu racó de presó; no pot escriure enlloc ses genialitats. Enorme frustració, no et fot!

Amb veu de barjaula i fumigat amb moderadament bones sentors, en la foscúria nocturna, el vigilant ventríloc, el dona pel cul.

No sabia, deia el sofert escriptor xorc i sense escrits, que hi havia dones amb clits d’aqueixa mida, vós. Ja em perdonareu. I gràcies per l’atenció. Em calia. Tots els escarcellers fossin tan gentils com vós!

El tanmateix monumentalment fàl·lic vigilant es demana, tornant a tancar la cel·la, com hi ha al món escriptors tan pallussos que no saben distingir ni això tan biològicament elemental com entre un vit i un clítoris? Per quines acadèmies per a imbecils no han passats? Potser els ensenyaven de defecar cap per avall. I, com a trista compensació, per l’anus de la cara, de recitar els sòlits poemes de salaces bestieses plens.

Fútil empresa de voldre’t virtuós, ja t’ho diré, quan tots els bípedes no són sinó absurds ulls de cul ambulants; et fiten i fixen amb deler, i llurs cràters es fiquen a bategar i palpitar bavosament de desig, i tu no tens sinó vessa i fatiga, no et roman prou talent per a més foradar esfínters; només s’escau, de més en més enlluny com més anem, que la benaurada foscor no es presti a carregar-te de bell nou de subatòmica energia vinguda qui sap d’on.

Aviat ni enforcar-los no et dirà res. Un disgust de viure. Una merda això d’existir. Que existeixi sa tia. Qualsevol dia em fotré un tret al clatell i que l’homicidi el pagui un altre. La revenja del difunt. Potser l’escriptor plomat m’immortalitzarà amb allò. Me’n foto un panxot privadament. Car qui vol que l’immortalitzin si de no morir és el pitjor mal. Res imaginable no pot comparar-s’hi. Qui és el cagamiques que em contradiria, el pelo a lloc mateix.

(xxx)

Abans d’esdevenir escriptor plomat, el presoner, abillat en voluptuosa llenceria, era el conegut obstetre Igor, reu de la terrible malaltia apellada ‘satiriasi del nas’.

L’eminent Igor, qui, tanmateix amb idíl·lica llangor, t’inspeccionava, de qualsevol femella, sense manies, el cony i tots sos complicadíssims andarivells... Amb una tarota la seua, que era, del seu visatge sencer, l’atot que tot altre tret abarrotava i desconfia (derrotava), i que se li umflava i enroentia, mentre et tocava i retocava les parts, com augmentat ferro roent.

Les barjaules cony-badadotes, indulgents amb aquell molt còmic nassot, parien o morien distretetes i contentetes. I llurs marits, els cuguços bòfies, sense tocar bola... Eren pares o vidus, segons no els toqués, és a dir, segons no volgués el fat inexplorable. I, com tots els saigs i sorges eren uns tocats, n’hi havien qui volien, per mal costum, engarjolar de més a més el pervertidor i malmenador de llurs barjaules.

Heroic escriptor plomat, se sap condemnat a mort, i aviat doncs despietadament executat, i nogensmenys guixa, amb un mac esmolat, a les parets, secretament i pòstumes excelses odes a la vida.

Quina emoció! Quin paperot més estranger ni quina aura esotèrica no projectaran, quan les descobriran, els qui (potser gent qui a despit de llur aspecte seran molt més com cal), milers de milions d’anys a venir no estudiaran amb vidres augmentatius els críptics misteriosos glifs, com ara afaiçonats per saxifragàcies, inserits a murs duríssims de cavernes on els ignots paleo-troglodites de llur futura molt llunyana prehistòria llongament no residiren, ànimes càndies i estortes...?

Hom s’ho demana amb la humilitat calguda. I se’n va a clapar per sempre més, bo i escoltant la sublim musica que duu tanmateix enregistrada a la memòria...

(xxx)

L’alternativa visió que avui en la foscúria tanmateix no creia veure-hi el sentinella, qui tant no s’enyorava del garlaire espectre d’en H., fou la de l’ínclit estrenu cavall blanc del cavaller. Per un error del visionari, o de l’espectre, o del mateix imaginat aperussador a l’ombra, qui n’estrafà les veus, el rabent i molt magnífic cavall blanc només enraonava a base de brams d’ase.

Quina desil·lusió no era doncs aquella! Quin despagament. Enraonar amb ases mal disfressats de cavall... Que baix que anem caient!

Enmig del pentacle on invoques aparicions, hi ha una antiga preciosa aixeta de plata, que pel broc gros escopina carcasses d’ens a mig formar. N’hi ha qui, ara caic, ara m’aixec, assagen de fotre’s dempeus, com si amb penes i treballs al capdavall no et ressuscitessin, mes cap dels monstres incomplets encar no hi ha reeixit; potser esperen, entre bastidors i amb un cert nerviosisme, a per a fer-ho tantost el sensori del somiador no faci figa i s’estronqui, amb l’agonia i mort mateixa de l’imaginatiu bruixot, per a aparèixer, dic, tots plegats al seu costat, i punxant-lo com murris diablons, de més a més, pertot al cos, un cos com més anàvem darrerement més destarotat.

Ep, i ara ja em diràs si es veia a venir la sorpresa de la nit! L’ase qui es ficava a bramar la cançoneta del “rossinyol qui vas a frança, encomana’m a ma mare...”

Què era allò? Aquell inacceptable insult...? A manguis, a mi, qui nasquí sense mare; a jo, qui de somera mare no en tinguí mai ni una!

Ara que... Calla...

(En un llampec de visionari, imagina el sentinella que sent l’endolcida veu del mec de l’orquestra simfònica, com s’acomiada amorosament de la seua enamorada, l’aigua, alhora que l’omple de xiuxiuejants petons: “—Adeu-siau, preciosa. Hem jaguts ensems hores senceres, i el plaer ha estat tot meu; mercès, i fins que en cap altre llarg viatge avall no ens tornem a trobar...”)

Calla, que la sospita em rosega que, rere l’esmolat giravolt de la cantonada, justament a l’altre cantó, no se m’hi hagi aixoplugat aquell psicòpata de music qui, pel que es veu de sobte llambresc, eixia de l’aigua, impenitent, i qui, solaçant-se impertinentment en l’abstracte, suara que pretenia, només perquè algú el toquegés, que s’ennuegava d’aigua bruta, que es negava a la carregada sèquia, i que havia doncs ops de salvament... Què fot tantost?

Tomba de per si sol els fulls dels papers assignats a cascun... I per comptes de pidolar, i alhora revenjar-se’n, del greuge assumit que me li cagués, en ses dificultats i teories, s’ha fotut a cantussejar, a roncs refilets carrinclons, com barjaula encadarnada, bo i fotent-se’n... Fotent-se-me’n... De manguis, jotflic!

Ensumant vehementment l’altre cantó de cantonada i, ardit d’allò pus, me n’hi vaig, amb l’índex de la mà dreta a frec de prémer el gallet de la metralladora...

Si és el music, o tant se val quin altre ruc no hi sigui, ja ha, com tot déu, begut oli.

S’acara al buit de la nit foradada per les repetitives bales. I a les palpentes, tant per l’aire, com per terra, comprova que no hi ha ningú, ni viu ni mort, ni cap altra jovencella qui hi cardés per calers.

Havent fet cala buida, es desumfla el sentinella. Hi ha visions enganyoses com miratges. Depèn de la lluna de cascú, i de si el moment de l’avinentesa s’hi presta i és propici, o per malastrugança navega dubtosament per agalius de desconfita.

Torna-te’n al quarter que, de tota manera, dejorn vindrà el matí.

(xxx)

“Lletraferit qui es perd al perillós laberint, entre precàries balladores bastides, fetes de piràmides de llibres més altes que no les egipcianes. Fins que una brisa no s’obre. Té nas de cera, i on va el vent, va ell. Quan es pensava ben tost salvat, davant per davant, un taure l’ensuma. El taure envesteix amb ses banyes protuberants, i les piràmides pertot arreu s’esbalcen gairebé sense terrabastall. Molts de feixucs volums li cauen al lletraferit damunt, mes així mateix al taure. Qui caurà commocionat primer...? Qui s’aprofitarà de la pèrdua de consciència de l’altre per a estripar-lo de dalt a baix i consumir-lo sencer...? Vet ací l’enigma. Crec que el minotaure mai no guanya per poc que el mite s’ho valgui. Si guanyés el taure, no hi hauria mite; només hi hauria la sòpita sòlita monotonia de l’habitual.

“—Qui vols que guanyi, lletraferit...?

“—Vull que al text qui guanyi sigui jo, mes fora del laberint, a la vida habitual, vull que el taure guanyi, i que tot continuï encar una mica més com ara. No pas consumit tot d’una i ara mateix per l’enfurismada Mort de taure disfressada.”

L’escriptor plomat, reu del món de la fantasia, encar se’n contava una de bona al segon mateix on el botxí l’escapçava damunt el piló.

Això cal: sobreviure al fatídic cop de destral...

Heterogènies estratègies ineluctablement fracassen. Si et tolen el coll, malament rai. El cap és una pilota que encar pensa un instant, i on el pensament pensat es fon com fum lleuger; tantost hi era com no hi és. Prestigi estrany d’una pilota que reboteix, existent ara, inexistent adés, i a l’inrevés. Fins que no s’atura en sec.

(xxx)

Xafardejava l’aigua amb un altre dels quatre elements essencials, en aquest cas la terra, i aquesta li demanava: “I com t’anava, noia, amb el teu darrer enamorat, el filós melòman...?”

—Com tot humà, no és gaire intel·ligent; problemes de vocabulari; massa mots per a no dir re; m’ha, acomiadant-se’m líricament (ecs), no sé què de ‘viatge avall’, flagrant tautologia, quan tot viatge no pot ésser sinó avall, de deteriorament continu. No saben de debò re de la vida; massa de fantasia, d’empatollament mental, de filosofia, de rumiar, no pas com els savis ruminants, ans rumiant rucades.

—I aquells pollós qui, si hagués pogut, a raó de no re, ha estat d’un pèl que no te’l matava?

—El sentinella pollós, qui m’avorreix, com avorreix el sabó, amb els concomitants residus simptomàtics de la brutícia i la pudor, no té remei; és d’aquells dels pitjors; estretament enjovat pels seus ferotges prejudicis, el visionari, com el fanàtic o el cretí, no és capaç de veure-hi altrament que a través d’idiosincràtics miratges, i mai prou veraçment...

(xxx)

“Brètol bidell, atura la maleïda mà amb què fueteges la despullada puta; despulla tu mateix l’esquena, car prou és evident que el pecat del qual la puneixes, et deleixes de fer i fas tu mateix.”

Amb celles sinistrament corrugades i la corretja a la mà, amb la sivella que em nafraria ben evident tot al davant, com cada jorn al llit, l’espectre del meu mestre em retreia tot d’ignominioses malifetes que, si en feia cap, eren sols en imitació del seu comportament. Embriac d’odi, el foc que treien ses ninetes m’abrusaven, i em feien brollar bombolles a la carn, justament on la corretja que em colpiria, no les rebentaria tantost. N’acabava fet una altra corsecada mòmia rebregada pels elements, amb les ratades benes mal collades a un cos que ja de marrec abruptament periclità.

Quan dorm durant el jorn, a despit dels sorolls diürns, l’esvellegat espectre del seu mestre, el pedagog d’instrucció, ignar i pedant (pedant i pudent com cap altre lloro decrèpit qui s’eternitza, com més anem, pitjor, en la repetició del mateix catecisme feixista), i amb la mà trencada pels càstigs altrejats a cada acollonit deixeble, el qual li assignaren tantost no l’integraren a l’exèrcit als sis anys, esgarrifosament l’entrevé, per a fer-li immarcesciblement memorable quina és l’única ortodoxa, recta vida, la d’haver incessantment de punir, doncs, i de fer patir tot déu qui mai et trobis pel camí; ets delegat per l’autoritat a fer tot el mal de què, ben ensenyat, ara capaç no n’ets; la societat, enllà de la marcialment uniformada, és per natura atabalada i rebel, i doncs una amenaça per als triats i entronitzats, durant nèxies immemorials, justament protegits i aixoplugats per les inexistents, mes molt coltes, adorades, divinitats. ‘Màrtirs us volem per a la sagrada causa.’

Al molt limitat intel·lecte del sinestèsic sentinella, tot hi són espectres cerca-raons sortits espontàniament del no re. Són espectres, com dic, molt pugnaços qui, sense interrupció, batallen ells amb ells, sovint de dos en dos, a tàndems, en duels duals, o individualment, d’urta a urta, fins que (amb tanta de mala traça) no s’extingeixen mútuament. Fum en fum. (Me’n fum. Que passin els següents.)

És un intel·lecte pervers. El pervertiren els mestres tites, com deia suara, de qui les habilitats didàctiques consistien exclusivament en fer-te la vida la mateixa merda que ja no era la llur. Era aquell un dret que adquiries amb el mateix acte de naixença. En deien civi-civi... civilització! (Collons, jesús, quin esternut! Quina gran cosa, vós, invoca-la gaire sovint i et petaran els lleus i les freixures.)

(xxx)

Un personatge boirós li servia l’àpat.

En acabat del força brovós i substanciós sopar semilíquid, se n’adonà aviat que el seu ventrell era lluny d’ésser la glòria celestial. Els fètids i gomosos col·loides s’hi barrejaven tèrbolament i dolorosa; com si cap lleig ocell, camàlic o ordinari de mals averanys a l'engròs o a la menuda, hi remenés impietós. O cap introduït d’estranquis rosegador d’esmolada ferrament s’impliqués de ferm en la complicada digestió. El brutal temperi ventral inaugurava, no gens solemnement, tot de geps d’acolloniment a la seua esquena, recorrent-li, com formigues enormes, amunt i avall, i tot a l’ample i llarg, l’espinada.

En la desvergonyida foscor de la solitud, la seua façana declarava francament l’horror.

L’espectre reaparegué i se li atansà, i li pitjà el melic. La dolor cresqué fins a límits intolerables, i ell caigué d’espetec als llimbs de la inconsciència.

Quan es desvetllà, involuntàriament rabejant-se en diarrea, el vigilant ventríloc feu parlar alhora les quatre parets. Les parets se li tancaven com si fossin els quatre costats d’un taüt automàtic. Li deien que no havia estat re. Que tot rutllava finament. Com cal. Que s’esqueia que era mort, i que això ja passava. Habitual. Elemental. Trivial. Adotzenada. Res de greu. Sortires amb la mateixa facilitat que no entrares. Amb dolorets i au. Tothom la mateixa història. La vida un badall.

(xxx)

El sinestèsic sentinella ja mai més tornà a enraonar prou distretament amb espectres al costat ignot de l’esmolada cantonada. Els enyorà adesiara durant els anys que li romangueren de malviure.

Aquesta nit, calabruixava espès i abundant, com si fos xerri de diabòliques legions d’angelets qui, refilant com vers càntics i hosannes de cors angelicals, de rere els burells núvols tancats estant, i formats marcialment, no es fotessin tanmateix, i de per xanxa, alhora a cagar, a tall de bateria d’artillers, amb els canons de llurs budells culans.

Avui es trobava tot lleugeret i alegroi. Abans de sortir a patrullar, el comandant li havia confiat, alta lloança, la seua, que: “Marrec aviciat, malcriat, no hi ha déu qui et pugui fotre dret; has crescut tort i només saps fer-ne, torts a tota cosa i a tothom — per això ets tan bon soldat. Apa, amunt, bufa’ls els ulls!”

Marcialment esquenadret, repenjada l’erta espinada al vèrtex del mur, com si el seu cos fos el fulcre on l’immens bloc de l’edifici no es contrabalancés, de sobte dues enormes falenes negres viades de groc se li estampen al visatge, i les sent cobejosament xarrupar-li als llagrimalls. Quan aixequen el vol, se n’adona, esborronat, que li fugen els ulls, transformats a llur torn en falenes negres viades de vermell, com ses llàgrimes de dol, que, al fons del coll, al clot d’entre els esternomastoidals, hi fan un toll on renocs, o diminuts assaigs de gripaus, hi cuegen, com els peixets voladors (llurs aletes, ales viades de blau), qui sense compliments, se li cruspeixen, sense amb prou feines mastegar, les falenes qui no feia gaire foren sos ulls.

Amb tot aquell tragí, no ha de sorprendre que les nits molt fosques i llefiscoses, atramentàries, com ara banyades en glopades de bromeres de tintes de sípies, on no re d’altre no es mou, les estranyes visions d’acrimoniosos monstres estrambòtics no li entrevinguin, aleatòriament, el molt limitat, sempre a tocar de mà, horitzó. Fantasmagòriques al·lucinacions a betzef. Ara que què més pots esperar quan ets a servei d’un rei amb l’aspecte inconfusible d’un tibat cagalló amb dues potes. Si cada individu enclou un món, allò enclòs al cos del rígid feixista cagalló, no cal ésser endeví per a encertar-ho. Damunt sa trona de cagar-hi, amb son ceptre en remena les escorrialles, i en xucla amb una palla les i en gargaritza les immundes rerialles. Amb allò creu que s’ha netejades ses dents de pterodàctil repulsiu. Un pterodàctil repulsiu qui a tot altre que un crèdul cretí fidel al règim li faria perbocar fins al darrer dels escandalitzats budells.

Els menys afavorits addictes al règim del reialme cagallonesc, és a dir, els més fiables i crèduls, famolencs per a acomplir, peti qui peti, les de tota manera ineludibles tasques que els encomanen els mòrbidament fatus i flatulents clergues, amb pena de mort instantània mitjançant les armes dels militars qui, per manament directe del tron, els volten, són obligats a signar el pacte de suïcidi compacte que se’ls ha d’endur tots plegats als llimbs perennes del no re, per tal d’estalviar en les despeses de la tresoreria reial, ço és, de l’erari.

I el sentinella somia amb baves de fer prou mèrits perquè el triessin, d’impertèrrit metrallador d’indigents a frec de rasa per ells mateixos excavada on caurien com figues fetes malbé i clafertes de vespes xanes, per a llavors lentament podrir-s’hi confusament plegats.

Un quadre aquest que sempre m’ha fet dentetes, tu. I el pintoresc que té la cosa! Imperdible colorit! Hom s’hi voldria present cada jorn de bon matí, per tal d’optimitzar-se el dia d’arrencada!

(xxx)

Les molt com cal, presumptuoses, residents al sumptuós sanatori es declaren pretesament encaboriades, i exprimeixen, elles amb elles, aclofades sota les acolorides ombrel·les, amb les begudes alcoholitzades a la tauleta rodona, llur moralitzant ultratge quan els és dat de remarcar, als anodins diaris del règim, de vegades incomprensibles enigmes, que ja em diràs tu, noia, com s’han poguts esmunyir al molt controlat domini de la impremta, petites notes amb l’estupefactiva inclusió d’irreverents trops, i envitricolls de frase per a lleixar-nos totes amb un garbuix de cervell malaguanyat, tot plegat obra insigne de presumptes enginyosos i traçuts, en realitat molt rabiüts i desrengats, autors. Allò era de bell nou l’inici de les molt nefàries rebel·lions hugonotes. Allò demanava doncs un altre arquebisbe amb mà forta i sanament despietada, com l’urpa salvatge de sa santedat Richelieu.

—Això és que el diví reialme on no xauxinem molt benauradament és massa permissiu, noies, massa bla, i no cal dir que sa sereníssima majestat massa llarguerudament bo. Això, si no vigilem més estrictament, el perdrà. I ai pobrissones de naltres llavors! Jotfot, nenes, i tant!

—Saps què us dic? Això caldrà toldre-ho d’arrel. Tots els infiltrats terroristes literaris encontinent al clot. No n’executem mai pas prous!

—Hi toques, hi toques, filla. Afusellats in situ i a cagar eternament a l’hort, escombraries massa emètiques, que només cucs infernals i molt llords apreciarien mica.

—Lletraferits criminals de merda, larves fartes, vols dir. Com les qui entrevenen els somnis dels dissoluts, sacrílegs, antimonàrquics, i doncs deïcides, literats perversos, qui molt els abelliria de pervertir a llur torn les virginals comares, immunitzades, impossibles de pervertir, a l’exclusiu sanatori, enclavat entre búnquers inexpugnables, esdevinguts molt fiables aixoplucs anti-balístics, i anti-apocalíptics i tot, com déu mana.

—Tot això, aquest enraonar de fer justícia, com sol fer, el tendre delicat, sempre convalescent, canó del cony em mulla de valent; a vosaltres no us el mulla...?

—Damnatge, vós! On són els voluminosos colrats tan avinents flabel·lífers de servei?

—Brètol bidell, gos menjamerdes, empoderat per la vil insígnia de l’autoritat a ésser llur director espiritual, a part de llur botxí...

—És clar, trempadetes companyes delitoses, siguem sinceres; de tant en tant també cal, no pas? Que de gos investit d’autoritat se’n ve de mena; tots els repugnants saigs i sicaris, sens exempció, per natura en són. Incontrovertible.

—Osta’t el boç i ordena’ns-els que que ens assisteixin en nostres necessitats, immediatament, o et tornem a capar! Capar un capat deu ésser divertit a collons, oi cavà!

—Mes... escolteu, quina críptica somàtica incògnita! Anorc i doncs sense ous, i tanmateix quina estranya gallina no li rau, covant-li al païdor, per a pondre-li’n de nous? Ho escatiríem estripant-lo... Bona idea, que no...?

—Apa, avia, tu, gos! Els esperem cuixabadades. O se’n diu, més refinament encar, badacuixades, reines, ho sabeu...?

—Princesetes, tresorets, a mi em semblaria pus tost que se’n diria així mateix, o ho trobeu massa dialectal...? Perna-amatents...?

—I jo diria que... Ui, quin joc més entretingut! Som-hi, som-hi... Qui diu millor? Qui se n’enduu el prèmit?

(xxx)

Abandonàvem els rats la condemnada embarcació on, a tall de sentencioses parques, al parc de llur absurd paradís artificial, les tronades meuques s’esbargeixen i s’esplaien, i especulen i donen pel cul a la babalà, i ens en tornàrem, abstrets, al pinyol rosegat del cor o orfeó de sílfides i barjaules, on el music qui se salvà tot sol de l’aigua salvatge, fa ganyolar de bell nou el romàntic violí que empeny inexorablement a fer ballar, en planyívoles rotllanes, tot déu qui el sent despentinadament arquejar.

I així, com les aigües excedents, al cap d’estona, tot ha tornat a mare. I amb més calma reprenem, verminosos rats, el viatge enlloc.

Els perllongats acúfens que a bord de cap llosa de tomba, surant al cel de la nit com catifa màgica, m’empudeguen, enfarfeguen, pels laberints i còclees, la percepció de certes delicadeses sonores que la meua oïda, adés campiona en el gènere de les finors acústiques, ara, víctima de la presbiacúsia que l’edat no es porta, empitjorada, enyora. Aviat em tocarà que em fotin, inservible, a péixer pels predis erms dels desnonats, i s’haurà doncs acabada la meua vida de sinestèsic sentinella, el més valuós, car perfectament auriculat, d’entre els escamots nocturns, descobridor de mant espia i assassí amb intencions d’expedit finalitzador de l’univers present. Hi ha criminals que els manca estona per a fotre-ho tot a can pistraus. Runes eternes els nostres planetes que tant de servei no ens feren, amb flors, insectes, llamps, i d’altres meravelles interconnectades per fils només visibles per als agraciats amb els dots de la sinestèsia. Què hi farem. Ningú no hi surt viu, olla a pressió on cascú n’acaba cuit. Tant la balena com el cuïc.

I sentiràs, llavors, només el silenci infinit.

Com quan el music, qui del naufraig suara no s’esmunyia, tocarà també la simfonia de l’adeu-siau, d’en Haydn, on com cascun dels altres intèrprets a l’orquestra del viure, hom hi bufa la flameta de la seua espelma, i, de l'escenari, lentament no n’ix...

(xxx)

Borinots brunzint damunt de ta carronya et porten bones noves. Has heretat un lloc, parca tronada, a l’únic paradís on els voltors, dalt de l’alta torre cilíndrica, i sense portes ni escales ni finestres, hi escorxem, pujats llurs cossos morts amb politja avesada, els simis qui es cregueren millor que no simis i tot; es cregueren àdhuc angèlics i espirituals i incorruptibles, i tanmateix prou que se’ns corromprien del tot si abans no els aprofitàvem tant com podíem. Tots tenim data d’expiració, o comencem a fer-nos malbé sense possibilitat de recular ni un centímetre.

D’altra banda, operació de neteja, la nostra, per tot altre ésser no pas encar mort digna de fort agraïment.

Imagina’t, noi, les malalties que us estalviàveu.

(xxx)

La barjauleta qui no fa gaire perdérem a l’estació no sabem què se n’ha fet. S’ha tornada a absentar? Volenters? Per clamorosa badada? Com?

No hi ha vigilants ni sentinelles per a escorcollar el paisatge amb prou perícia. Gata travessant incòlume esbarzers, si en romangués i tot, bòfies sapastres, no l’enxamparien pas. Avesada a escapolir-se, quantes de dècades encar no s’escapolirà de la mort? Que prengui exemple de les salvatgines més fetes a la intempèrie d’un món que esdevé, com més anem, més inclement ni cruent. Que li cresquin urpes, ullals, banyes, solenòglifs, i dorsos híspids, i espines, i verins a cadascuna de les superfícies somàtiques... Llavors ja en parlarem. Serem amics. Et farem cas. Com si a la fi existissis. Tu també. Tu també.

Benvinguda a l’enlloc d’on no venim. T’acceptem, esdevinguda molt assenyadament salvatge de bell nou. Com escau a tot esperit lliure.

Res a redir-hi, ca? Amb les bones armes, t’hi estaràs bé. A la jungla en flames, no s’hi immisciran pas les malastrugues hordes de la civilització.

Pel que ens romangui de corda, hi viurem profèticament salvats, és a dir, sense cabòries inconclusives sobre incòngrues falsedats, com malviuen elles, ensarronades de dalt a baix.

El somni de l’haver viscut dura el que dura, i quan s’acaba qui en dona un all? Ara t’ho dic. Ningú que no sigui boig. Tot tomba al buit, com sempre tot hi ha tornat. No t’hi maregis. Els llavis se’t mouen com els dels peixos, i com els llurs, no diuen re. Car per què dir re? Tot és tan obvi! De dir re, fora empatollar’s debades. Nyo!

L’escriptor ajusticiat treu el nas pel mur, o pus tost d’entre l’espesseïment de fulles. El nas i prou. Ens ensuma i creu que escriure’ns o descriure’ns fora perdre una altra vida. Que escrigui la nostra puta mare la pròpia opaca història. Som malvinguts al seu món extint, on tot ja feia cap empaquetat amb una presumpta moralitat humana, heretada per vies misterioses i del tot fictes.

Un espiadimonis de qui sap quin altra atmosfera sura damunt. És un vigilant d’altres galàxies? Hi ha resoltes tots les incògnites al seu món per a vindre a resoldre les nostres? Desitgem-li sort, pobre idiota.

Som ens de misteri. Fem por, no pas perquè fóssim més lleigs, ans perquè som menys lògics. No rumiem pas com salutíferes vaques, ho fem a glops i gargalls de forats al fang de vora el llac d’on la font de l’oblit no desemboca.

Alats habitants d’enjondre, nostres ungles són pestanyes amb possibilitats de diferents visions dintre, cada ungla especialitzada en una de les divisions de l’espectre lumínic. Quan totes les ungles obren ensems les pestanyes, la visió de les coses és completa, i verament estupefaent per a un poblador de mons endarrerits.

Car els de més dels personatges primitius només operen amb qualsque franges, i es perden segurament allò que els semblaria millor. Per això no hi ha cap antic poblador enlloc que visqui prou content. Sempre li manca quelcom. Ses facultats penosament disminuïdes...

Tots els sobreviscuts de les diferents catàstrofes planetàries només foten que començar quan llurs futurs s’estronquen en sec.

Bona nit.