Es veu millor ací:
https://archive.org/details/@cr_morell
////
[Segon lliurament del llibre «A les catacumbes».]
10) Un U Nu.
Un U nu. Àzig individu. Individu indivisible. Mig violeta, mig safir. Sol davant un univers anomenat Avern. En aquest avern precís, hi soc l’únic qui mai existí. Sojornant al reialme on la putrefacció impera.
Soc qui tot s’ho empescà solet, eixit a tall de serp del cony de la deessa de l’Avern, doncs (o, familiarment, l’‘univers’).
Efectivament. De son cony, serps incessants, volcàniques en rajàvem. I tantost no eixíem, del nostre món particular (aquell que per dissort no ens toqués), n’apreníem, crec, les beceroles.
Som (cascú de naltres) un altre Atles diminut portant a coll el seu món exclusiu. Hom s’hi escriu tota la història i les historietes. N’és l’únic habitant. Pot fer-hi allò que vol.
El meu món, ai, llas, molt incomplet, ho reconec. Molt mal escrit. Tot allò per manguis creat, porta, veig, rivets de dol. Un patafi de patafiós patafier, qui, inexpert, abans no existí ni existirà en acabat jamai. No prou temps ni experiència, ni traça, de saber gaire, de saber re.
Doncs sí que fotrem goig, és clar. La seua experiència haurà estada inútil. Condemnat a fer-ho tot tan malament com li sortís. Un còsmic desastre, com dic. Un garbuix astral. Món peridor. I foc... Foc que tot ho consumeix, tant el començament com la fi.
Avern, cony de deessa, serps úniques, cròtals singulars, tot plegat, oi...? Quin estrany assoliment horrorós de boig laboratori! Iniquitats i prou.
De trast en trast, la deessa engreixa, li creix la panxa, sense més ni més. Una crescuda ominosa. Trons i llamps de catàstrofes immenses. Àdhuc els el·lèbors el fred glaçava. I el foc tantost, que tot ho arranava.
No anirem enlloc, ni transformats en someres, bocs, cantàrides... Sirgàvem, sirgàvem com heretgets, i no fèiem cap enlloc — com si sirgàvem en sínia minúscula.
Morim quan tornem per força (no ens podem pas foraviar, com belleu voldríem) al cony de la deessa de l’Avern. Per a romandre-hi llavors fins que no ens toqui (si ens toca, que probablement no pas gens), fins que no ens toqui (o no), com dic, de tornar a eixir-ne. Car és evident que d’ésser mort i de mai no haver nascut és tot el mateix.
Serps o mosques, tant se val. Tots som U. Un U o altre. ‘Us’ nus.
Individus, cascun, tantost eixit, condemnat a escriure’s el seu relat (la seua absurda explicació de tot plegat), on no pot ésser sinó el xic, inexorablement el protagonista, és a dir, sempre únicament el personatge principal. I què hi escriu? Rucades, rai; sí, ves.
Amb cada despulla (exúvia), emergeix ell mateix (és a dir, ell mateix i alhora diferent, és clar), car el seu món, com la seua vida — palimpsest, encenall, que es crema del tot (esdevé tard — o més aviat ben d’hora — percremat). I de les cendres, què...? Vet ací quelcom que li hauríem de demanar al cony. Tret que el cony (un cony) de debò què sap...?
Indesxifrable. Sembla fer-ho tot d’esme, si l’encerto l’endevino, i endavant, passeu, passeu, l’Avern és sempre obert. D’Avern a Avern, indefectiblement. I pel que duri (no pas gran cosa).
Tot text es deleix. S’esborr tot sol. Crec que qui l’escrivia, en fer-ho, es delia per quelcom de millor, per a atènyer debades un altre fit o fita qualssevol, un breu instant encar de voluptat irreal, mes prou s’ha de fer fotre. Tot U es fa fotre, i amunt. Només li roman la inversemblant monçònega; es diu, procrastinant, ajornant, “Això rai; saps què? Ja ens hi capficarem demà. Mentrestant, hom s’esbargeix; quan el vent bufa propici, hom s’hi diverteix de valent; baldament, o ni que sigui, molt provisionalment (molt ventíssa, apressada, passatgera), un petit avantatge que per força esdevé, de retruc, desavantatge, per a veure’ns finalment lliurats al darrer molt oprobiós malastre irreversible...”
Hom, escapçat i tot, encar, durant uns segons, es veu que barrina. I què deu barrinar...? Crec que encar malda per a esbrinar quelcom, i confia que amb la distracció endarrereix la fi del fil. Un fil trencat del tot (pertrencat).
I quina mandra, i quina manca d’energia ara, i quina asma i quin pneumotòrax, i quina pèrdua definitiva d’esbufec, oi, oi, oi, per a relligar molla els tènues becs de tant d’isnell esfilagarsament!
11) Amb la cua a la paella.
Tot ésser existent és, per força natural, un cul de mal seure. Que ets ‘viu’ vol dir que et bellugues. D’aqueixa faisó, oi que trobarem lògic de dir que, com més llong no vius, més llonga no serà la teua biografia...? —I tant.
Quelcom em temptava a escriure la meua, matalot sapastre, perdut per les aigües enemigues que han d’empassar-se’m com qui diu mentre escric, aquest segon mateix, o un els dels que se m’atansen amb la carota de la Mort dibuixada a la façana del crani.
La Mort, de vermina plena la carcassa, i qui, translúcida, sempre es recobra, es recobra de bell nou, i ressuscita, dels cruanys romanents de la impressionant foguera, perenne aranya de la universal temença...
Tots tenim una por exorbitant de morir. La nostra dèria bovina és la d’arribar a l’endemà, indemnes si fa no fot.
En la meua vida, vaig cada matí als encants de la necròpoli on vaguem els més miseriosos catatònics moribunds, a vendre-hi les meues sòrdides angoixes, per a desempallegar-me’n, si puc, d’algunes si més no.
Les poques espurnes de vida que em romanen se m’esmorteeixen, se m’apagaran aviat sense remei. Així que, tot plegat, una miqueta d’existència que usufructuí, robant-li-la al no re abassegador, aviat es fondrà. El no re abassegador qui sempre és refà i es recupera, aquesta és la por, en ple repapieig i tot.
L’aranya negra de la universal temença, la lleu llosa davall la qual era cada vegada sebollida, una llosa prima com les flames mateixes de la insignificant conflagració, s’evapora i intoxica l’aire ja roent amb aspres sentors d’estalzí i resclum. I l’aranya ix, triomfant. Llavors, xiquets, com endrapa!
Gaudeix de la carn d’altri, antropòfaga, i allò la guareix alhora de mantes de molt abstruses afeccions. Patologies a betzef, essent ensems, la Mort, balb, i gord i eixut, i insensible, i maldestre, i molt idiota; tot plegat, un fútil fòtil. Qui es recobra fàcilment de tot destret, ni que fos còsmic.
Com d’altre ombres salvatges, i siluetes de feres, estergides al cel rogenc del capvespre, la de la Mort, matalot més lleig que no jo encar, se’m retalla, al cel esfereït, tothora a frec de d’estimbar-s’hi... L’esborrona aquell congost amb rudiments d’abís de la darrera instància, també per a ell.
Compteu-me (i compteu-lo), com dic, entre els àvols matalots, pertanyents a la xurma insalubre empantanegada a les foscúries dels ports empestats; xurma humiliada després, amb la llum del Sol llevant, els capots esvellegats i les llordes samarretes sollades pels vòmits nocturns, plus les merdes evidents als culs dels pantalons... S’empillocaren i es disbauxaren amb meuques infectes.
Em desvetllí amb un regust amarg, el regust típic del qui patí la dissort de néixer.
Afectat per la malaltia del vertigen nocturn (quan el llit esdevé coet inidentificat, perdut pels intricats espais intercel·lulars d’un cel negre com un verdanc a la natja d’un altre estúpid déu creador de merdegades siderals), aquella nit la somiava. —Qui...? La musa qui de vegades m’encaterina i em duu voladissa felicitat, i hi somric com un babau bavós.
Galtafresquet, es veu que havia anat al meu escollit barber per a cuguços; t’hi esmotxa destrament les banyes, perquè et puguis calar llavors boines, barrets, capellines, barretines, escanyafronts, vull dir, estrenyecaps, i això sense fer massa el ridícul...
En acabat, vestit amb frac, o amb quelcom així d’idiota, pujava enlluernat unes escalinates palatines, de passamans envernissats. Havia guanyat un paperot qualsevol amb les meues poesies de jovençà badoc — un guardó o altre mantes de vegades segellat amb tots els ets i uts, qualque farfutalla com aqueixes.
Allò es veu que em donava dret a atansar-me a la divina. Portava un afiblall que devia punxar-li un mugró. La flairava, ella, ja d’uns quants de replans lluny, essències de farigoles trepitjades per camells en filera inexhaurible.
Com ara, asseguda a la llotja, d’espectadora indiferent, aquella senyoreta esprimatxada, força bleda i desmenjada, qui semblava, anèmica, i anava fent torcebraços amb el ventall, amb el qual pretenia tota l’estoneta de ventallar-se molla. Em feia la guerxina, com qualsevol altra bagassa de bordell.
Quin florilegi de subtils composicions pròpies ni quins parpelleigs d’heroi taral·lirot de pel·lícula del segle dinou no li adreçava llavors! Com qui fot ganyotes de malparit davant l’espill.
Calfreds d’emoció em sufocaven ensems...
I aleshores què? Re; al capdavall (com prou calia esperar), inadmès. Inadmès a ca la musa...
Car, abans d’atènyer-la i tot, encepegava a un esglaó de sobte fes, i tots els vasts esglaons es fenien irremissiblement, i molt esglaiat, és clar, queia pel forat infinit de l’escala.
Magre destí el meu, doncs, de no pas solament cada vegada caure, ans caure de biaix, de tal faisó que em vaig fotent cops al cap repetidament, amb el cada vegada més molt crani rebotent com si fos fet de cautxú, com bala de jugar a beisbol.
Després, com ara, soc sempre carranquejant pels carrers, quan a Sol tombat, i despès, i desconfit, la gentada finalment minva, la mesella gentada de les delusions unànimes, trenades en innombrables instants efímers d’ençà de tota l’antigor oblidada fins ara mateix, i pel que penja.
A nit batent, cremen, asfixiants, els metalls enllumenadors, i tots els bandejats semblem ombres de morts molt antics, putrefacte material d’escorxador, monoglots, abruptes, dissonants...
Com de vegades els budells curulls de merdes s’apropien de les decisions més assenyades i enginyoses del cervell, així els nostres enemics seculars, tots els nostres triomfs traïdorencament se’ns els apropien.
Ens persuadirien amb malicioses insinuacions que l’ombra de n’Alaric mateix és a trenc d’esdevenir present, que la silueta del bàrbar se’ns dibuixa als murs foscants, però és clar que els bàrbars de veritat són ells.
Llàgrimes d’argent viu ens fan plorar els oftalmòlegs botxins. Assimilació estel·lar la llur de na Nèmesi, deessa decadent, la més borda i tanmateix per ells més de continu homenatjada. Com n’aboleixes la incrustada invertibilitat? Som nosaltres qui, nàufrags de durícies inesborrables com estigmes, ens hauríem de (con)jurar a la revenja. Car de què és planyien...? L’únic greuge que els fotíem era d’existir.
Anava a veure a l’abscosa cabana del bosc la fidel padrina. La corda de l’obertura del sarró emmarcava l’esparveradora pupil·la del llop; un altre llop viciós mort pel meu coltell, i posat més tard en safata d’argent, com si fos oferiment a la voluptuosa Salomé... I la padrina exultava. Els llops qui es confessaven destinats al nostre anorreament, això i pitjor, noi, no es mereixien, exalçava.
Tornant, camí inacabable...
Submergit en perpètua senilitat, estrafent tothora la veu planyent d’en Titó i ses infinites xacres, l’envejós, àvol, rampant, paràsit autòcrata es veié de sobte abduït per cap ambigu molt estrany ens eixit, escopinat volcànicament, de cap aliè forat negre.
A un racó de l’esbotifarrada nau de l’estrafolari ens vingut qui sap de quins llocs inimaginables, hi sentia, l’ancià molt malparit, càntics fantàstics on era anomenat l’impostor.
Amb estupor es deia, no pas més impostor que tothom altri! Vivim en cos manllevat; pitjor: imposat. Imposat per les forces ocultes que ens nasqueren. Jo, i els senglars i els altres molt diversos ens vivents, qui els monstruosos escurçons tan ben adaptats a les nits, de nit, amb llurs termoreceptors en la més densa foscor no ens detecten, saben que un cos es val un altre. Mentre sigui edul, rai.
I si nasquí amb (i en) aquest cos mesquí, el qual acuses de paràsit i de rampant, i de no sé quins altres penjaments, què faries tu si t’hagués tocat de néixer també amb la pell d’altri, d’un escorxat qualsevol, i dotat amb més defectes dels que ja no deus patir; per exemple, detectes també les ones infravermelles? Vol dir això que ni a les nits no pots gaudir de la foscor total? Doncs sí que fotràs goig, capdecony.
Tothom neix amb el cos i ses dèries i manies inextricables que els daus de la casualitat no li encolomaren. Amb això, què ens impedeix, ni a tu ni a mi, de néixer de bell nou amb els cossos intercanviats? Què et diries esguardant-te, esgarrifat, desconhortat, al maleït espill? Paràsit? Abassegador? Ricàs? Rapaç...? Ep! Què! Per què collons te’m fots dintre...? Ara hi serem dos, dins la fastigosa pell, i qui hi manarà? Tu, ja me n’adono... Ara veuràs si en soc de desgraciat! No m’aporrinaràs sialagog pas més, llavors! Esdevindràs emol·lient com llengüeta de cony quan molt lleument no ens llepa el bon gland... Com qui diu, hi tenim la cua a la paella... Encar no et dones per al·ludit...? Sents com et puja la delitosa escalforeta...?
I ara? Uh! Fiblades, fiblades! L’atac!
Qui és el mort? Tu? Jo? Qui acusa qui? Qui dels dos desvergonyits té la cua de palla més encesa?
Qui és l’assassí...?
—L’assassí és el paràsit.
I el paràsit qui...?
Tothom és paràsit de tothom. Si ets viu, ets paràsit parasitat. Si ets mort, ets víric, i paràsit del sapròfit qui de tu se n’aprofita. Em deies fa anys i panys de paràsit i d’aprofitat, i et deia i tant, com tu. Frueix, noi de l’instant; no hi ha res més; no renunciïs a re... Amb quatre dies (o menys) tot s’acaba. I tal dia fotrà un any. En la indiferència general.
(...)
Tots els documents oficials sostenien que era mort — i tanmateix ell insistia, sense estridències, en la seua fefaent existència.
L’ell d’abans i el d’ara cal dir que físicament no s’assemblaven gairebé gens. Com qui diu, tret del nom que ambdós portaven i el fet que es trobessin casats amb la mateixa dona i tinguessin exactament els mateixos fills, res d’altre en llur aspecte ni en llur tarannà no els estergia, malaurats homònims, un de mort, doncs, i l’altre viu (un viu?).
Un dels dos era òbviament fraudulent.
Vivien (i potser morien) força lluny de la pàtria, i ens ho havíem bonament repartit — tot allò que el presumptament mort havia oblidat o jaquit enrere — els qui romaníem al país nostrat.
I el jorn tempestuós on suposadament no tornà no ens semblava pas tan estrany que tant l’un com l’altre es diguessin pel mateix nom (li passa a gairebé tothom, que dugui un nom repetit, tant en la mateixa família com en d’altres bandes)... L’estrany de debò era que l’impostor (si impostor hi havia) hagués convençuts dona i fills que, en cas de doble, el bo de debò era ell.
Així que doncs, deduíem, potser la veritat fos que fos l’impostor, el mort. Els morts (ho veiem cada dia) és palès que enganyen molt, i tothom qui vol els fa dir de coses i bestieses que no havien dites mai, bestieses per a acomodar les idees del titellaire de torn.
Bo i veient els incrèduls tanta de lleialtat i de convicció inamovible entre la ben estreta família consistent en el sospitós desconegut i dona i infants, el públic ens n’estem, tothom roman impertorbable, ningú no els agredeix, per farsants i per portadors de llatzèries, ningú no hi veu portents sumptuosos que durien a una anàrquica fi de l’imperi de la llei, al contrari, palesament impactat el sensori dels testimonis presents, impressionats de presenciar com els invisibles alçaprems de l’encant i la impunitat del virtual impostor no fascinaven fins a tal punt dona i infants, ens emocionem tots plegats, recíprocs; tot allò, aquella harmònica beatitud, ens conquereix el cor...
I així anar fent...
Els dies s’escolen com moquims de plom, i a pleret l’impostor ha esdevingut l’autèntic... I, com dic, així anar fent... Història consueta; hom, si viu gaire, s’hi avesa; i si llegeix els romanços dels historiadors, se’n convenç... Exemple n’hi ha pertot. No hi ha res més a pelar-hi. Passeu avant, que no ha estat re...
(...)
El qui guanya és el qui viu, i el qui viu és sempre l’impostor, i com més viu no és, també més impostor.
Tot allò que en acabat s’hi diu, d’aquell qui, en perdre, hom li alleva automàticament el títol definitiu, i la fama, d’haver estat tot un impostor com una casa, com tot allò altre que s’hi diu així mateix de tot altre mort, són suputacions catamargues, és a dir, lluny d’osques d’allò pus.
En les descripcions d’ells i de llurs temps, hom hi insereix falòrnies a tot estrop. És clar que les ombres dels morts t’ho rectificarien, ep, si els fos permès de fer-ho, però són impotents, ombres sense cap mena de força, pobra gent.
Viuen emprenyades quan s’assabenten, i ho fan contínuament, que tot allò que els tocaria de prop ha esdevingut un ramat d’incorreccions, i sovint de boles de merdes enverinades i tot...
Destí dels individus qui caigueren abans teu. Univers trampós de totes totes.
Tots els existents caigueren al mateix bertrol, parat pel déu únic, la Mort, de l’esfínter del qual...
(...)
Si faig memòria...
Anòmals esclats ixen sospitosament de la monumental font dels ous en forma d’esfínter, fins que, egregi i ullsbadat, soc l’únic testimoni de la creació d’un altre univers, com en volten i en borinotegen, com innombrables mosquits, enjondre, i una miqueta més avall que no pas enjondre i tot; exuberants diversions d’un cul prest a pondre’n jungles i jungles, d’universos amb els mons i els habitats corresponents, on els senyors de cada indret hi són ara els crancs, ara els llangardaixos, o les granotes, o qui sap, cascun de tots els altres animals dels circs curiosos de cada món en apogeu... Ans no faci figa... Ans no s’acabi, i au, com el nostre, i com tots els altres, presos per aborígens destralers i duts a total devastació.
Tant se val. Som-hi.
(...)
Pels solcs onírics força fressats, esdevinguts pràcticament osques cerebrals, on hi ataülles aleshores, pels amples horitzons, vasts camps d’asfòdels, o esteses d’esponeroses pastures, amb lliris i petúnies, bufecs de sentors molt característiques sents que prenen possessió de l’estètica partió del sensori.
Tèrboles boiroses esfilagarsades fragmentades confuses sentors... De conys... T’obren les portes imaginàries d’un paradís piratejat per voluptuoses, nues, immaculades deesses...
Pregona satisfacció... Ultra el resolt misteri, l’aixarop de la beatitud... Quietud sensual... Tot hi és llavors com si hagués tornada la bona vida tan enyorada...
Em venia a l’esment la cançó patriòtica de l’antic ministrer:
“Amb dits envescats de sucs de cony
Salud, quan, passen les molt honorables
Insígnies de la pàtria.”
I és bo d’albirar aleshores la renaixença gloriosa de la nació fins ara ocupada pels malignes bàrbars de les recurrents invasions.
Havíem reeixit d’extingir els atzucacs putrefactes on s’amagaven els forasters indesitjats, i d’on la infecció no sorgia com el repel·lentíssim genet de la pesta anorreadora.
Per molt que s’esborifessin, ni s’estarrufessin, com solien, amb vanitat de cadàvers, els invasors eren ensulsiats i colgats per la renovadora terra nostra. Noves novelles cantaríem els nous bards en defensa de la nació renada.
Tot allò d’aquella pudor molt fastigosa de romàtic penetrant als noïbles baixos fons, plens de macabres alarbs, doncs, en perenne conflicte, i repartint-se tota mena de batzacs i garranyics, i ganivetades i punxades amb tornavisos i d’altres atuells aguts i esmolats, amb negres murs guixats amb obscenitats i flastomies, i amb epitafis desil·lusionats escrits amb els darrers cagallons de l’interfecte, els nous pintors nostrats ho depenyien, amb mònita excelsa, a tall de paisatges perfectes, simbòlicament congrus i innocus, i arreu simbiòtics.
Quina feliç restitució de l’equilibri llongament calgut i gruat!
12) N’esdevinc taral·la.
Tot tarannà ni captinença pot ésser canviat en un tres i no res per la conveniència primordial de la conservació del cos. Quan hom se sent amenaçat per tal d’ésser com és, si és prou llest, esdevé, d’espetec, altri, això rai.
Després del poderós esglai per causa del voluminós cataclisme, flueix, pacífica, la llonga alba. Tanta de por, per uns instants, ens penedíem de tot, i tot ens recava, i automàticament ens hi fèiem un nus, apendicle pecaminós, hesitant molt acollonits davant tants de sobtats obstacles i inquietuds... Erugues i guarans, com ens esfereíem...
I en acabat, avesats al món novell, ara mateix, que descansadets i benauradament ensopits! Somiàvem i tot de bell nou, entre d’altres truites, en les angèliques hurís i heteres, etèries, austeres, molt seriosament anant al gra, amorosament desnuant-nos-la.
Romaníem embrancats dalt de l’arbre mort, asseguts com si hi covéssim. De part de cos, ens assemblàvem tant; semblàvem copiats; asseguts l’un al costat del l’altre, hom hauria dit que cascun era segurament el ninot de ventríloc de l’altre.
Doncs, embrancats, com dic, hi berenàvem. Rosegàvem alguns fruits secs de les nostres provisions als sarrons. Els bous de Sol paixien pomposament als nostres peus. Ell, agrament, els llençava amb la fona els pinyols, i així els anava hostilitzant, segurament perquè, quan ell m’empentés traïdorencament, i caigués al llur damunt, em banyeguessin amb assassina esquírria pertot arreu.
Car de part de l’esperit, érem molt diferents, els dos bessons del tercer origen.
Mentre un respectava els ocells, meravella de la natura, l’altre, n’afollava els ous, i feia com els antics babilonis, els feia rodar, ferotgement i hiperbòlica, dins la cassoleta de la fona, i així se li coïen. I em pessigava fins a tornar-me fotudíssimament atrit, i em saltaven les llàgrimes, amb les quals se’ls salava. Deia que se’ls estimava més així, i per què se’n privaria, si posseïa aquest recurs de fer salar el cos del seu esclau?
L’un sempre tot esbaldregat. Sa mare, al serrall, dient-li. “Sembles un baldragues! Ets una vergonya. Arronsa’t per les parets, que ningú no et reconegui. Ni et flairi. La pudor que fas!” Car anava llord, i amb mosques, amb geps estranys i tics, i goll, i tort, repenjat fràgilment en imaginaris pleixells prims, a tall de corcades crosses.
L’altre no. L’altre semblava en Dandi Patorrat, sempre impol·lut i de vint-i-un botons. Botons de plom plom plom. Assenyat. Amb corbatí tornassolat, i mocadoret blau a la falzia. I caminant, que preciós i precís. Elegant com si caminava suspès a l’aire, com damunt cap catifa màgica invisible.
L’un, doncs, un degenerat, fatu, amb ulls de peix i rialla de mosca; violent, això també; de sobte atacs de mal caduc, ço és, episodis epilèptics, d’on, en desvetllar-se’n, mòrbides entitats emergents semblaven haver-ne pres possessió. Estuprava llavors amb porres, com els bòfies més preats per les autoritats. S’atipava de pastissos, i quan no podia prendre’n més, afetgegava els altres pastissos perquè ni jo ni ningú se’n pogués aprofitar...
Car jo era el sobri, net, minuciós, prístin, límpid, honest, estoic, com cal; el sempre ben xerrat; qualcú reminiscent del pur origen imaginat pels inexistents éssers celestials. Per a mi la precisió, la claredat, la nitidesa. No m’embrancava a empatollar-me mai en re. No esdevinc pas mai taral·la amb la possessió de re. Els objectes només em fan nosa — i els ‘artístics’ encara més.
Ja de petitons, diferíem força. Jo era amable i sentimental, suau i dolç, apaivagador i afeblidor de tota maror ni irritació que veiés pels votants, mentre treia el gènit a la mínima, per no re, i quin gènit, vós! Esdevenia un follet encès, a frec d’esclat; te l’imaginaves amb bocins, amb les seues carns i els seus sucs corrosius tacant-ho tot i fent-hi boïgues.
A escola era un xerreta, és a dir, un enemic dels altres, inclòs son germà, a qui allevava les més greus infraccions. Ses ungles eren, i són, esmolats cisells. Com dic, malèvols dimonis resideixen al seu cor; l’atabuixen perquè ell atabuixi tothom.
He après dels estoics i ell roman ignorant com un bòfia, talment com els helmints i els festucaris qui li entrevenen els pútids esfínters.
De jove, esdevé cap de colla dels malparits capsdecony del racó; efluvis de malignitat els envolten com un núvol de polsegosa fetiditat.
El seu cervell sempre ha estat un garbuix, un embull, una pudent estagnació en ebullició. El cervell li ha revessegat tostemps de males idees; idees excessives que li ixen per les temples a tall de bombolles que esclaten amb lluïssor i ferum de pólvora, i a tots els qui som presents ens fan llavors pampallugues els ulls, alhora que romanem pregonament admirats per l’esgarrifós espectacle.
Amb els seus sicaris i psicopàtics bandits, era el més prurient, libidinós, desmanegat, indecent, desllorigat, esbraguetat... I el qui organitzava totes les sàdiques orgies. Dones nues i travessades per mil fiblons eren abandonades esteses en arns per devastats i fumegosos paisatges apocalíptics.
Al capdavall, havia comesos massa crims perquè li calgués aviat una altra identitat. Una identitat oculta després d’una vida de jove plena dels vandalismes més assassins. Sollat pertot, i sobretot a l’ànima. Amb perill que cap confabulació de ciutadans tips de tanta destrossa.
I perquè l’exoneressin d’avui a l’endemà, el brut esdevenia el net...
Esdevenia el fratricida bo. I tothom, el poble sencer, agraïts immensament que els hagués estorts d’aquell intens focus d’infecció i d’horror que fou son llord i maligne frare. Ben fet, es deien, que no ens nogui mai més com sempre ens ha nogut.
Tantost no m’havia assassinat en paratge obscur i solitari, m’abillava disgustat, amb tots els seus repugnants vestits, i em lleixava que les bèsties em destruïssin, em desfiguressin prou. Mosques, hienes, voltors, som tots molt fins de nas. La feina que fèiem era molt selecta i fina. No pas com la de l’assassí, tan barroer. Sense el nostre ajut, no hagués anat enlloc. Només pels vestits reconeixeria hom l’interfecte.
Tant se val. En acabat, feta la feta, el dolent desapareixia unes setmanes. Dejunava tan intensament (com un altre anacoreta boig, qui patís fantàstiques tribulacions, només per a presenciar visions molt irrisòriament macabres), tan intensament, dic, que àdhuc el nas també se li afinava, un nas que havia abans esdevingut totalment porcí.
Es ragué la barba i els tolgué la greixosa ronyosa cabellera que sovint se li enxarxava als esbarzers.
Mentrestant, havia finalment la plebs trobat el meu cadàver, i es pensaren allò que havien de pensar. Que el viu era el mort, i el mort el viu. Si no em reconeixien de fesomia i forma del cos, ho feien pels vestits i la pudor. Al criminal la jugada li sortia perfecta.
Quan se n’adonava, com havia suputat, que el poble l’aprovava amb efusió, ell, com tot víctor, es ficava a portar el senyal de l’enemic que havia desconfit i mort. I ells, quan veien el fratricida tan ben parit i presumit, talment com jo abans no havia estat, és natural que el confonguessin. Hom es creia, com dic, que jo era ell i ell jo.
Reapareixia doncs tot mudat. Vestit amb els meus molt elegants drapets. Mudat com un gàngster, tothora endiumenjat...
[I ara que dic diumenge i gàngsters, és clar que el pitjor ronyós aplec de gàngsters de la història és la dels capellans, la maleïda organització criminal apellada ‘església’, amb llurs malignes ximpleries de fer-te beure (llur fastigós verí) a galet. No en tenen prou amb fer del teu cos un coixinet d’agulles de tota mena de suplicis i calvaris; damunt, et roben l’ànima i te la foten i llencen al pou merdós de llur invent més infame, l’infern, on has de patir-hi els sadismes més repugnants, no pas una estoneta o altra, ans al llarg i ample de tota una irredimible eternitat...
És clar que m’estimo molt més esdevenir nimfolepte, i que mon esperit, doncs, sigui robat per les més meravelloses, jovenívoles, beutats, és a dir, les perfectes nimfes, i, amb les nimfes de les nimfes (ço és, els llavis de llurs conys), esdevinguts braços divins, veure’m suaument envoltat per tota la puta vida meua, ver paradís atès.
Cert, ai, llas, que els incoercibles conys, amb els anys, es tornen feres ferotges. Les feres ferotges que són els conys de les conegudes mènades.
Com digué, molt inspirat, l’anònim Bard d’Adés:
—“Li pruu el bec del vit i es llença a l’envit,
I se’l cruspeix el cony ni amb recança ni engrony.
És un cony confiat, vits s’empassa de grat,
Se’n cruspeix mil i trenta sense mai perdre l’empenta.
Vit i cony, bon profit, campions del delit!
Sou del viure la glòria, de l’edèn la memòria!
Bona nit! Bona nit! Bona nit! Bona nit!”
////
Pel que fa a les mènades, una altra composició del Bard d’Adés, fa:
(Si això és una merda, per què no pas assajar allò?)
Vols continuar existint, tret que no pas en aquest món
Que és una merda:
Estima’t doncs molt més perdre’t per mons sense inventar.
On gemmes ocultes parpellegen misteriosament
Ran de traus i racons foscs de viaranys oblics.
De cops, les gemmes que t’enlluernen
Són dutes als colls i conys i melics fosforescents
D’immenses colossals beutats nues
Gàrgoles gorgones pitonisses meduses...
Qui tantost hi són com s’han foses totes soles.
Abans no se t’esborrin, exemplars harpies
I et jaqueixin dolent i en flagrant porreta
Llença-t’hi sense mirar gaire prim
Tot i que et trobis després panteixant
Al rabeig d’un clot d’aigua impol·luta.
Això rai. Tot esforç fa salut.]
////
A pleret, l’afalagat gripau aberrant, el presumit fratricida, màgicament esdevingut el triat del poble, qui doncs tothom trobava afí i amè, per molt contumeliós ni desdenyós ni insolent que fos amb tothom, àdhuc, inversemblantment, amb les formigues qui transitàvem dignament per les llambordes, qui trepitjava amb esquírria teatral, mentre anava al bar de l’estació, a fer-hi el cigaló del matí, passejant amb els saigs seus, tots fent-hi, amb porres i metralladores, el malparit, exageradament, com un si tots plegats no eren sinó titelles de teatret, es feu, ell, triat, com dic, a la fi, triar doncs dictador.
Una de les primeres lleis que dictà, feia, contra els pocs resistents que romanien, incrèduls, que algú tan malparit pogués manar de faisó absoluta: “Vesper de greuges i planys irracionals que això rai, el primer botxí qui passa resol bo i escapçant-te ras.”
Car havia creada una institució que consistia en aplecs d’escamots armats qui tenien tota l’autoritat per a pelar tothom qui els passés pels collons. Així han operats tots els dictadors de la història. Fent por i robant.
I amb allò, la plebs l’aplaudien més fort.
Els resistents citàvem el Bard d’Adés. Érem estoics. Ens sabíem que, un cop maleïdament sentenciats a néixer, és a dir, a portar tota la vida el feixuc llast de la finitud, res no ens valia per a pal.liar la desesperació sinó la cognició del conjunt. Una cognició atiada per contundent aprenentatge, i no pas per perills superflus afegits per la presència dels malparits lladres i assassins.
Deia el Bard d’Adés sobre aqueixa qüestió...
(Paor a la pau.)
Els bípedes ja se sap, paor a la pau.
Pau només en fruïm els morts.
Mes ep, ressuscitàrem, i com ens xalàvem!
Tot s’hi valia, érem incòlumes!
Artífexs de tota addicional barroeria —
Ens afegíem al caos exhibicionista
Creat pels originals simis boigs
Ara tots morts, doncs, i ressuscitats.
On ja no cal ajornar la felicitat
Car això és el ver paradís per als viciosos bípedes:
El del rabeig en la destrucció total:
Escombraries i putrefacció:
El nostre etern camp de joc.
Macabres dimonis de firetes.
Caminàvem pels mons despoblats —
Hi trobàvem, sense cercar’ls, tota mena de fòssils.
Fòssils desastrosament atonyinats
Pels rufians i pels bòfies de tots els temps.
(La gènesi de tot el merder al món
És l’infaust jorn de llurs naixences.)
I hi sentim, portats pel vent, neguitosos sons
Sons que xerriquen i garranyiguen —
Venen de nebuloses, fantasmagòriques...
Esgarrifoses mòmies qui foten rutllar
Enjòlit, sense repòs, desafinats orgues de maneta.
Cacofonies inextricables, paisatge conegut —
L’únic que mai més no ens serà llegut de presenciar.
////
I de sobte, lleis de la natura, que sempre venen, tot i que sovint prou tard, en ajut dels ben parits, el dictador mudat emmalaltí i canvià la llei que havia feta al començament, on tot ésser malalt o vell, anava a parar a les illes inventades on t’assassinaven els botxins. Les Illes dels Malalts.
De sobte, dic, agres sangosos reglots li pujaven de continu, un càncer galopant se’l menjava, i la llei fou canviada. Ara decretava que només els malalts tenien dret a viure. Que tota malaltia només era aparent, epidèrmica, una tremolor del protoplasma (primer enganxifall, inici de l’enganxament generalitzat que esdevindrà quelcom de viu, de més viu...), que s’acomodava als nous temps, per a transformar el malalt, com si sortís de la crisàlide, jove i puixant.
Aquella ni els més rucs se la cregueren. Fou deposat. I el qui s’erigia llavors... No pas gaire millor. Ves què hi farem.
13) Savieses absurdes.
Trobat vora el camí, segurament llençat per un estudiant, un lligall ratat per (i envescat amb merda de) diversos animals salvatges, inclòs el simi apellat ‘home’.
Títol: “Savieses instantànies de l’endeví egipcià en Pelagi Monjola.”
1.
Al laberint inversemblant del viure
L’únic que fotem és anar desembolicant la troca...
Fins a la fi del fil.
////
2.
El cos és tot allò que hom posseeix de debò.
És el cos que duem tothora de bagatge
Un bagatge que a tornajornals
Ens durà al port únic de la mort.
////
3.
Abraça-la quan més por faci veure que té.
Aprofita els moments àlgids.
Fes cap als indrets on els pànics sobtats
I les més propícies catàstrofes
No siguin absurdament probables d’escaure’s
Llavors mateix.
////
4.
(Ningú de tu no se n’apiada.)
(Una vella una vegada et feu l’almoina de vint-i-cinc cèntims.)
Per què de tu ningú se n’apiadaria
Si ja tens una personalitat tan pronunciada?
(Al contrari, tothom espera que d’ells te n’apiadis.)
////
5.
Qui molt acunça poc escunça
Qui molt abassega mai s’assossega.
Tot allò que t’impel·leix a heure t’ensarrona.
Qui s’aventura a escatir re enjondre
Per àvida curiositat
S’enfanga irremissiblement.
Escateix, tot comptat i debatut, fangs.
Per què sortir de la closca,
Com cap malaurat xufanc amb estranys cucs al cul?
Per cap afany idiota o per amor a una bleda
Ens desallotgem sovint d’on, adherits, ja érem prou feliços.
(Si no n’érem, si t’envaïen paràsits
I et demolien el bon indret de l’estada
És clar que fas ben fet de fotre instantàniament
El camp ben lluny.)
////
6.
Tot hi és, a l’àgora, mortífera xerrameca.
Esgarrifoses escorrialles de tèrboles esquírries.
I res no hi vol dir re.
Hi put l’ozó de les inanitats
I et van destruint els dedins.
Fuig fins a millors aires.
////
7.
L’esfèrula és una nau perduda pel foll oceà anàrquic de l’univers.
El jaient que pren la nau entre la mar de corcadures còsmiques
Astora els més cantelluts dels mariners, prests al naufraig.
////
8.
(O defenséssim la closca.)
El talp discret de la nit voraçment es menja el cel.
Enjòlit sonses lletanies s’encasten als succints paisatges dels estels.
D’amagatotis els bugres afamegats de crim eixim.
Som els llamàntols i crancs qui ens atipàrem amb carns de nàufrags
I qui ara presumim, estrafets, a tall de bous banyadrets.
Llavors ull viu, raors trempats
Pels atzucacs de foscors més denses encar
Poc assajaran d’estalviar-vos cap budell.
////
9.
Per passatges subterranis
On les noietes ja s’han llevades les calces
Per si hi hauria sort
I els esguerrats datspelcul
Només anem mal coberts amb una tovallola verda
Orbes colobres qui junyen pigalls qui saliven
Se’ns tornen burots i ordenen arbitris i tributs.
No s’hi val discutir-hi ni que si naps o si cols.
Tothom pagarem, amb la vida si cal.
////
10.
El psítac qui xerra (debades) amb un llangorós ninot de drap.
Una falena vol ficar-se-li als oronells sense pagar peatge
I d’espetec la vessa se li esfuma, i a urpades l’esclafa.
La vessa és una tàctica perfecta per a viure en absència d’atac invasor.
Altrament només serveix per a deperir amb gloriosa lentitud.
////
11.
Tants d’avatars meus predecessors
És a dir, que se’m moriren abans no me’ls moriré
Amebes envant i anar fent, innombrables transformacions
Tota mena d’organisme seleccionats naturalment,
S’escarrassaren perquè la cosa culminés ara mateix
En la meua tanmateix exigua presència
Benaurada per les circumstàncies i que doncs cal aprofitar
Com voldrien tots plegats, llur hereu molt assenyat
Al qual al capdavall li és llegut d’un llarg respit.
////
12.
(“Tantost fets els quaranta, el trempar vol temprança.”)
Arribar als vuitanta, o més i tot, vol molta de moderació.
Te n’estàs doncs de gaire xivarri ni etzigori.
Et captens, t’oclous orelles i vius a les fosques.
Segueixes receptes autoreceptades pel que et convé i prou
I te’n fots, sense dir re, de tota convenció.
Fora proeses! Remoure el cul. Tot això s’ha acabat.
No invoquéssim mai pus els lleigs ocells de l’atziaga sort.
Cauts, només estuprem les estàtues dels molt rosegats
Sacratíssims monuments.
Som efímers i relatius.
Víctimes de no cap frustració si no aspires a re.
Del reialme dels vòmits dels cràters obsedits
On els esguards compassius de les pedres sublims
Les feixugueses de les pols íntimes
Les ganyotes apàtiques dels tènues eixuts lluerts
Les rels recargolades dels arbusts qui només fullem subterràniament
La perennitat dels esquelets petris
Ens omplen de la dignitat molt superior dels amagats.
Per la seua simplicitat i infimitat, tot allò abastable ho abastem.
////
13.
Sempre he estat un meravellós molt natural atleta.
Un cos, com dic, naturalment ben fet.
Sense que m’hi escarrassés gens
Ni hagués de prendre mai pas cap porqueria.
No em calgué mai.
Esvelt, amb músculs perfectament escaients.
I sobretot amb un culet que d’ençà l’edat més tendra
Sempre atragué els afavoridors d’ambdós sexes
Qui m’afavoririen ben bé a canvi de no gaire.
Unes delicades carícies
Molt amoroses al culet i au.
Els favorables sempre me’ls esguardava
Amb un somriure molt avinent.
Com si els encoratjava, pobrissons!
Com si els deia mudament, “Prou podeu, punyeterets!”
Sense molla d’arrogància; mai arrogant
Al contrari, sempre agraït pels dots
Amb els quals hom ja em naixia.
Tota ma vida, doncs, ha estat un trajecte
De suaus felicitats.
Un trajecte com qui diu amb escales
A can cada (o a compte de cada) afavoridor(a).
Qui (ni on) aniria a plànyer-se’n?
Bona nit. Em moro banyat en els records
Plens d’afecte i de bones gràcies.
////
14.
“Sargeix entretingut
(Com si fossin sorprenents ouets
Solaçadament brodats al teixit de l’existent)
Els àtoms fortuïts.”
(I no m’empudeguis
Quan caic en instants de baixa energia.)
Li dic al temps del nas asimètric
Que sinistre pretén de fer-me por...
////
15.
Us imagineu una orquestra
Que interpretés partitures abstracto-expressionistes?
Quina merda!
Justament com la fastigosa cacofonia que es porta el temps.
Quant s’aclarirà?
Crec que l’univers ja ha fet tard.
Condemnat per la repel·lent musica del temps a esdevenir boig del tot.
////
16.
Ets esperit, un esperit quiescent qui es nolieja
Un cos (el teu? el seu?) per a silentment endur (-te’l? -se’l?)
A bon port, i perquè allí hi romangui d’empertostemps.
Car arribat a bon port, per què t’hi mouries?
Fora, la maror.
Fora la maror goluda que esdevé
Com més anem més dolenta.
Dolenta.
Dolenta.
////
17.
Tot engolit per la maror golafre
Del temps desguitarrat i sense mestre.
Tantes de sensacions tornades cendres
Transformades pels vents de fortuna
En estalzins i brossetes que volen
(Ni poden) dir re.
Temps que tot ho escombra
Escombriaire malalt qui se’n va trontollant
Com tu i jo
Vers el definitiu no re.
Ah com enyorem, il·lusos
Un univers sense temps
Que amb la seua desesperació
Tot ens ho infecta!
////
18.
(Vinguts de l’antiguitat llunyana.)
Com més antics ni prehistòrics no ens fem
Més no lleneguem per tant de terra llefiscós
Sobretot pel glaç negre al pla dels esglaons
De la piràmide aparentment infinita
Per on per força hem de davallar...
I on fem el paper convuls de camaleons
D’ulls prismàtics, ara estranyament joiosos
De romandre encara drets, ara evanescents...
Havent caiguts d’espetec a pous de fondàries
Indeterminables...
Quèiem amb la fútil esperanceta que potser
Inversemblantment...
Encara dels pous sense fons
Fantasmal, adèlic, hom ressorgeix
I no...
Hi som, amb ulls de cop estúpidament incrèduls
Calàpets esclafats amb severitat codolenca...
Al terme ineludible d’un topall
Massís com qualque enclusa
D’on fet escarxall llenegues com un moc.
////
19.
Adreçava un mormol inconcret a mon pare
Qui, mut, enlliça, sargeix o trena coques de recapte
I delicadament feny, a part, amb ous i essències
Pastissos secs al taulell de baix al forn.
Hi molt més xiroiament el plaent paler,
“Com va el bestiar, Sebastià?”
Pujava al pis de dalt. Hi exhortava
El calapetenc i molt perspicaç psítac.
M’atansava vora el rellotge de pèndol a la llar.
Hi havia tot d’andròmines al faldar.
Sapastrement en feia caure unes quantes.
Li allev la culpa, el nelet, al psítac...
“Em cag en tu! Què m’has fet fer...?”
Fa careta de penedir-se’n, tot i que no ha pecat per enlloc.
Tèrboles servituds com les que més tard tindré
Jo mateix amb la meua dona...
Servituds ausades que tanmateix traginen
Suspectes mal amagats orgasmes...
L’he de reptar severament...
El psítac assent...
És un psítac empallat. M’esguard al mirall.
Dissecat, exactament com ell.
Quin bon parell que estem fets!
////
20.
Pren-t’ho al·legòricament, no pas mai al peu de la lletra.
Al peu de la lletra només hi rau la buidor del paper en blanc.
Al sot sobtat de la garjola un pou impol·lut mena a l’oceà.
Amb el meu barnús vermell, immiscit, m’hi sent llavors surar.
Omnipotent com qui va, en vagó solitari, en tren
Zumzejo de pol a pol davant els ulls descreguts de les baldrigues.
Els cels glaucs s’arrauleixen davant l’anorreament
Dels trists envits de les harmonies que no poden penetrar
El caos amb què remoc l’excels aiguabarreig.
El barnús vermell pren foc i ablama els Sols
Ja apagats abans de por com encenalls negres i eixuts.
Les anarquies ens havien empobrits fins a jaquir-nos en ruïnes
On no trobàvem santuaris sinó als pous sobtats
On els oceans glaucs romanien estables.
Per què no hi somiaríem fent-hi el mort
Fins a l’extinció que apunta com una claror novella
A l’horitzó silent...?
////
21.
M’esguardava reflectit als espills esporàdics
De la natura, i hi veia l’esgarrifós vult del babuí més lleig.
Em nasqueren babuí poruc qui de cops
Ara es voldria intrèpid mandril decorat bravament
I espectacular aitant de cul com de vult, ell!
Ara adornat tristament per burells i glaucs esvaïts
S’ha jurcat en somnis vivament acolorit de blaus i vermells
Envernissats, millor, esmaltats, com els insectes
Qui ens rabegem, en estètica benaurança
Als caus curulls de les amples fulles de les selves.
Inconsolable, demanava a la realitat permeable
Que els animàlculs qui em vivien al cervell aquós
(Fet, com tothom sap, de translúcides
Petites perfectes esferes com ara les gotetes
De pluja neta damunt les fulles de la selva
Cascuna d’elles densament poblada doncs
Per diminuts ens i enzes invisibles
De força indisputable) m’assistissin potser
En el foll propòsit d’esdevindre altri.
Babuí vergonyós, no reïx mai mica sinó somiant truitetes.
So trop prosaic, no sé gaudir de cap benaurança estètica
Que no sigui potser feta d’art conceptual, implícita
En certs texts literàrio-filosòfics, amb els quals hom gaudeix
De valent.
Altrament només m’encaterinen els éssers microscòpics
Amb els quals envejosament i espiritualment m’identifico.
Quan tornarem molt poèticament enrere...?
Enrere...? Ben enrere...? I els nostres desigs de benaurança
Ens seran llavors allerats ni que sigui l’instant que durés
La mateixa eternitat...?
////
22.
Estoic escombriaire so al capdamunt de la catedral d’escombraries.
Em fan nosa al nas les emanacions impertinents d’insidioses brutícies.
He presa l’escombra i les escombr àrduament, rigorosa...
He esdevingut un altre Hèrcules follament netejant
Les monumentals caguerades del ramat innombrable
D’aquell altre idiota...
El llamp em caurà al cap i m’hi jaquirà és clar fulminat
i amb una altra consagrada coroneta...
Un esquàlid guardó rodó com una hòstia, tret que cremat.
Cremat i amplament tendre, com el cul d’un avergonyit babuí
Qui amb el soroll prou fuig cagant hòsties...
////
23.
Esdevé panòplia tombal quan cau damunt la llosa i roman petrificat.
Ben jagut a la llosa cara al cel, hi lluca tremendes pampallugues:
Constel·lacions senceres...
Llurs il·luminacions espontànies se li inauguren
I el jaqueixen mentalment espaterrat:
Heus ací, es diu, la fi de debò, no pas la de la vida ni la del món
— La de l’univers plegat.
I llavors hi rumia i es diu, res a témer, noi
En realitat, mai no has estat nat.
Desarrelat prohom nonat mai existires de veritat.
Tot allò d’allà dalt, aitant d’acolloniment
Que t’estalviaves...
Si de cas, només existies breument
Un de tants de verms
De la vermina enterbolidament aglomerada
A la ment malalta d’un espantall ventríloc.
La seua funció consistia a aixecar ben alt un profilàctic
Pretesament clafert d’esperma.
Acte ignominiós, calamitós, que no feia riure
Sinó els imbècils.
Feia enraonar, d’ençà de l’alzinat profilàctic
Un dels pobres espermatozous frustrats i moribunds
I li allevava una altra vida absurda,
Precisament la que pretesament he viscuda,
Amb cada acte una mica diferent
Fins que per natural deterioració de la ment
Ja viciada del pallasso esdevenia una vida
De fet totalment impossible.
D’on hom es fa fotre, i endavant.
///
24.
Qüestió de budells, llur merda, llurs microbis:
Això només fa diferents un hom d’un altre.
Tot allò que viu és fill de certs minúsculs bacteris.
Si eixos bacteris fessin vaga, tot a l’esfèrula hi faria figota.
Hi agonitzen les orquídies
Les sangoneres hi fan errors irreversibles
Cascun dels aligots s’hi estimba
Son governall estellat en mil bocins.
Per què ens donaríem tanta d’importància si només depenem
De tits microbis qui ens fan la viu-viu
Per les femtes en diferents estadis
De putrefacció al si dels pútids budellots...?
////
25.
Els conys, no hi ha almon flors més perilloses:
Suen verins pitjors que no els de certes molt agressives serps.
De llurs boques umflades n’ixen artefactes destructius
Productors de guerres sens fi, ànimes mortes
Qui a tall de mòmies armades assassinen
Tot allò que encar cueja molla pel món...
Un món com més anem més irreversiblement devastat...
Com aturar els vòmits de les àvols boques...?
Quin sexe més enemic!
Abissos luminescents, orelles vers l’oblit
Cràters rabits que s’ho empassen tot — res no hi sobreviu
Cap dels polimorfs habitants — ni els nàutils
De llarga memòria — tothom desintegrats
Llurs despulles esperant que es fongui la font — el Sol
El Sol al cel — un cel condemnat a l’esclat.
Tot plegat, ja ho veus tu quin desficaci:
Una coca de recapte completament fracassada
Llencéssim-la — d’on els ha sortit tan cagada?
Netegem ben fort el taulell dels involuntaris malcuinats
— Que no en romangui imatge.
Tothom desaparegut — l’univers venidor, vast cenotafi.
////
26.
L’oreig comet ultratges amb les ombrel·les
De les més preciosetes de les delicades
Senyoretes qui pujàvem a l’herbós turó a berenar-hi
Dejús els pins de la flairosa pineda.
Hi havia part de terra esbarriats pinyons
Fugits de pinyes que hi espetegaren
Esglaiant els lluerts letàrgics qui jèiem
On el Solell espetegava més viu.
Les minyonetes els pinyonets amb una pedreta
Els en trencàvem les closquetes i els tastàvem
— Eren divins.
Elles i jo, mentre pujàvem, cal dir que hi hagué
Un moment on ens imaginàrem que una dolça
Veu vinguda directament d’ençà del paradís
Com si fos la de l’excels Watteau mateix
Ens deia: “Quietes un instant, si us plau!”
Com ara si volgués memoritzar’ns o esbossar’ns
Per a després immortalitzar’ns
En un dels seus quadres celestials.
////
27.
Per un moment érets un mec prou ferreny —
És clar que tot allò de natura fèrria
Tard o d’hora es rovella, i et rovellares d’hora.
Ben aviat te n’adonares: De què serveix
Plantar cara fèrriament al total desori de l’existència?
Defensivament t’ho prens de ben nou tot de conya.
Car per instants la fosca s’ensenyoreix totalment
De l’ambient: Àdhuc els peixos porten dol:
Són com godomassins ensangonats:
Els creixien negres escates adventícies...
Tot és massa insuportablement tràgic:
No vols tampoc durant gaire més estona
Endurar un angoixa excessivament desficiosa
Asfixiant...
Has de respirar, has de defensar-te, et dic:
Et cal retornar a la conya, com quan érets prou ferreny
I, conjurat, mes sense d’altra cerimònia
Et feies amb tota una jove grotesca fraternitat
De coristes del bon gras etzigori...
////
28.
Governats tothora per fatus i crus cacòcrates
Abassegant les pantalles — Llurs cops d’ulls
Que físicament i perniciosa et burxen...
No saps amagar que et malfies de llur èxit bord, efiàltic...
Tot hi és producte de la crueltat, la deixuplina, la tirania...
Tot llur discurs comprat i forçat:
Gàngsters sense senderi i amb el sol maleït recolzament
D’un espuri aliè raciocini.
Alhora cada ignorat heroi rau enterrat al soterrani:
Blasmat, humiliat, estuprat...
Somiant l’adorat itinerari de retorn vers l’harmonia
I els suaus i delitosos càntics de la fresca font
Dels anys perduts per sempre i força enyorats
On anàvem a prendre, amb pueril il·lusió, la mona.
Ara, víctimes de la desuetud, els nostres ventres
Tant d’esperar dòcilment l’hora de la verema
Regloten sofres i es transfiguren en furots
Qui, sota l’ègida de la ferotge aversió a la fam
(Car només ‘nodrits’ amb els ruans
Dels comburents vòmits i diarrees)
S’estorcen del letal desconhort que els oprimeix
Bo i fugint per caus de rats fins a l’aire alliberat
De les muntanyes més remotes.
////
29.
Malvivint entre sutges i brutícies
La baixúrria ens fèiem fúmer
Fins que ens diguérem acopem-li vers enjondre.
Enjondre només podia ésser la vida pretèrita
On érets per un període qualcú obsés
Pels vímets de la mitjana — Els vímets dels mestres sàdics.
Segons la saviesa del veterà gripau Avel·lí
Hauries de parar compte a no traure gaire la fava
Enlloc, ni quan la bòfia dels tirans t’ho manen:
“Trau-te la fava!” No te la traguis pas que la perdràs
Pretén no tindre’n, fes-te-la tan petita ventre amunt
Acubilla-te-la sempre ben acubillada entre els budells
Sobretot que no sobresurti, tot allò que sobresurt serà tallat.
Traïdories de ma mare, des de casa de les Enric
Trucava l’escola — Et denunciava als mestres:
“El nen fa pila, he vist del balcó que amagava els cartipassos
Al cau ombrívol on viu la serpassa...”
Les Enric eren la vídua Enric i les seus tres devotes
Filles, verges i monacals.
La petita la més eixerida, volia fer d’infermera
I era la qui em punxava quan el metge em castigava
Amb injeccions de vitamines, pel fet de fer-me el malicós.
Hi anava de casa, ja amb el pijameta.
S’escau que un d’aquells vespres em pentinava i els deia:
“Com estic?” Esperant que em responguessin el ritual:
“Com un ruc vestit.”
Tret que sense adonar-me’n (o sí), per la bragueta
Del pijameta portava la fava fora.
Les dues verges més granades s’esglaiaren
I allò dugué el gos a l’acció.
Era un gos que havia, es veu, llegit el tractat
De parasitologia que pertanyia a la infermereta.
Em prenia la fava per un paràsit, potser un segment
De la riallera tènia, i em volia fer el favor d’operar-me’l
Alhora que resguardava la salut de les mestresses.
Que el diable se m’endugui si... per un excés de zel
Aquell maleït gos no em va guarir de treure’m mai pus
El romanent de fava, ni que m’ho manés el feixuc bleix de l’obès de la bòfia
Qui amb el glavi tenebrós i ple d’ira i agror
M’ho manava...
////
30.
Tot semblava capgirar’s, l’esfèrula anava de bòlit.
Hi havia un pobre diable qui semblava
Molt satisfet que tot es capgirés.
Eren els anys de mes rebequeries irreconciliables
Quan era denunciat als mestres sàdics
I quan així i tot ma mare ignorava que corria veïnatges
Abillat d’egipcianet (de gitanet), pollós, esvellegat
I que hi tibava el tènar pels cancells...
Amb el producte que en treia em treia
Com un gos la llecadora, i anava als bordells a collir-hi figues.
I llavors una nit un terrible capgirell se m’abatia al cervell
Comprenia com rutllava (o no) l’univers merdós.
Amb un cervell capgirat, una pregona melangia
Em prenia per la gola i m’escanyava.
Per això quan tant de capgirament no s’esdevingué
Aitambé sinó al defora
Era un pobre diable qui, satisfet, creia rescabalar’s
De tantes de sobtades inferioritats com no l’aclaparaven.
Car ara no era pas sols ell, ans tot déu
Qui doncs penaven castigats pels elements esvalotats
D’un univers maleïdament advers.
I allò (quines coses, oi?) em donava forces
Per a sobreviure, ço és, no em suïcidava per inanició
I per desgana de viure...
Tothom al mateix pot, com verms, com larves
I tartranys, d’esquer per a l’ham...
La lluita era de debò aleshores lliure
I els més esversats en la lluita hi suraríem...
No pas com abans, on tot anava trucat
I de naixença era un dels milions que els fotien
Al món amb les més malparides cartes,
Les més mal dades...
////
31.
Burocràtiques, les molècules d’aire s’esperaven.
S’esperaven, obsequioses, el moment que els toqués.
Que els toques d’entrar als meus lleus tan patidors.
En efecte, les meues dues freixuretes se’m morien de set de vent.
“La manxa! La manxa!” Cridaven interiorment, sense fer cap soroll.
Quelcom que hi entrés, collons, es deien, tant se val què
Però sobretot que les molècules es lleixessin de romanços
I se’m fiquessin dins, ni que fos desordenadament
Simultanis, a la babalà!
I a la merda per sempre pus la burocràcia!
(...)
Saps què? Tant se val. Tu tranquil! No ets l’únic.
Del més miserable dels megalòmans
Al més magnànim dels petits merdacaners
Tothom davant aquell colossal gatxull engarbullat
En roman eixabuït i a les escapces.
La fotuda incomprensibilitat d’un univers eixelebrat
Rodant idiotament en una tasca irracional i ruïnosa
Tothora a frec i risc de fractura i esgavell...
Som missatgers del no re en el còsmic precipitós desesper:
El missatge que portem és que el no re
Més absolut i irreconstituïble és tot al voltant a l’aguait...
Som a un cosmos malalt de corea i ergotisme
En un brou escrostonat de foc barrejat amb putrefacta matèria.
Els globus planetaris i solars rabejant-se en reïficacions diverses
Van i aniran nogensmenys esclatant tots sols
O en meravelloses ensopegades entre ells
Tot plegat en un un desordre perfecte.
Tu rai, de bracet amb tants d’embuts com calgui
Isnell i llambresc, tirant-hi, tirant-hi:
Grotesca proliferació de fites a encertar
I per moltes que n’encertis mai no n’encertaràs la bona.
Crec que ja has resolt l’enigma:
Te n’adonaves que no hi havia re a encertar.
T’extreien violentament de la tranquil·litat total
I et sotmetien a tota mena d’atzagaiades.
Ni que t’escorxessin de viu en viu, però
De què els servia? La veritat que volien que veiessis
Era una altra passatgera mentida.
Arrelat a les esquerdes, lliscaves vers la guarició.
De presseta, de presseta, tornaves a la tranquil·litat
Aquesta vegada de per de bo...
Per molta de protèrvia que posessis a reviure
Mai no reviuries en la mateixa forma
D’un tu qui mai no existí sinó a incertes
Tremoloses còpies d’un ninot qui es degrada i s’agreuja:
Una orbetat insospitada el sumeix al fosc perenne.
Les convivencials hienes t’esperàvem a l’altre costat
Plenes de pietat i amollant vers el teu tu nou
Fragants afalacs...
I els corcs qui et consumeixen
Et rebran magníficament tocant llurs corns eixordadors
Per un instant que se’t mengen les orelles.
////
32.
Piquéssim en ferro fred — No ens servirà de re — Tornem-hi.
Venim dels orcs mefítics i deleteris de l’abís inescandallable
On tot bull a la babalà — Som un bocinet de no re
Condemnat al no re d’abans, d’on tornarem
A barrejar-nos-hi de bell nou — Brou infecte que es remena tot sol
Eternament dins l’olla putrefacta de l’abís boig.
Ran d’això, d’aqueixa coneixença, què ens pertocaria de fotre?
Amollar com faig sovint apoteòtiques lamentacions efeminades?
Plorant les pèrdues de qui sap quines escolades opulències?
Fent com la noia casadora qui teixeix insubstancials substàncies:
Tot un engranatge d’impotències...
Frustracions, abjeccions, degeneracions, fungibilitats...
I esgrimeix barrets i joiells i pinturetes
Esvalotadament, sense prou serenitat, ni diplomàcia
Molt mala proxeneta...
O més masclament, fent front al maleït inescapable destí?
Trenca la closca de les gelatinoses (glutinoses) contingències...?
I llavors la reacció empetitidora...
Una densa boira et puja pel pit —
Núvols de fums t’assetgen els ulls...
No somiques, però —
Això sí, extreus, tota flonja, l’eina de tantes de teranyines
D’on la cuca se te n’ha beguda
Les últimes gotes sanguinolentes de saba...
D’ara endavant només et lliures a comeses valuoses...
Tampoc no et servirà de re
Altre belleu que per a despendre amb més d’ímpetu
L’estona (que al capdavall tampoc és tan poc, tu).
////
33.
Al fantasmagòric poti-poti de l’existent
Tot hi ve a empentes i rodolons
I d’entendre-hi, mai re.
Ni la més eloqüent de les carronyes
Qui et cau de trascantó t’ho sap explicar.
Ociós, t’has presos tots els lleures que ompls
De fulls i llonzes, i d’altres sonses atraccions
I al cap i a la fi no n’escateixes re de bo:
Tot roman boirós, subproductes d’un cervell
Que malviu a les palpentes:
Es passeja pel món i no hi veu re del cert:
Tot se li amaga rere tels i teles d’un fum espès.
Món d’indefinició on tot li balla desordenadament
Re no li roman fix ni predicible:
Tot allò fitat se li desfà com greix molt fastigós...
////
34.
Sorolls de màquines infernals em retrunyen pel crani
Per les grutes ronyoses del crani
Fins que són, no pas païts, empassats
I se m’encoven al cove (i la cova) del pap.
Ja no en sortirà, drap brut, del pap.
Hi rau, com dic, com drap tot enllordat
De greix de màquina estrepitosa.
Tàntals de fantasia, de frenètic malson
Cascú esdevé orfe espontani embrió.
Estripa el vel i assaja de mantindre’l estripat
Tret que se li tanca tot sol cada cop.
Com et defenses contra el destí que et vol desintegrat?
Prens els obstacles ecfràsticament, com si fossin objectes d’art
I d’obstacles se’t transformen en estètiques artístiques obres?
Vols que féssim tothom una unànime farina blana:
Som personatges de contes (de No fer por) de la voreta del foc?
Com ignoraràs que el cos és un camp de batalla?:
Que és tothora una confrontació d’apoptòtics àtoms i cèl·lules
Que llavors s’inclouen afal·lerats i amb empenta
Al barrig-barreig del vòrtex còsmic.
Que ets datat, i que tot allò datat — tantost llençat.
L’endemà no hi ets (enlloc) ni pensaments.
Quin exercici argüeixes, cofoi pontífex, per a esquitllar-te’n?
(De l’angoixa del retorn al no re?)
Fer de cada obstacle objecte d’art?
Així, com més obstacles, més artística ta vida...?
No te’n rancuraràs pas mai?
Per a esdevenir més ‘artístic’...
T’acares gratuïtament a selectes dificultats tretes d’enlloc?
Et desficies per a ensopegar, com raier capsigrany
Gaures inexistents i tanmateix sobtadament sentides?
Vols doncs incórrer tants d’obstacles
Com et passin idiotament pels ous?
Tot per a viure la vida ‘artística’, l’única que potser s’ho valdria...?
Et veus en vida avial, durable com qualque mòmia d’eixut indret?
Entre les increades dunes, fugint dels fulgurants
Queixalots dels catxalots atàvics?
I entre noses i gaures hi inclous àdhuc les màquines infernals
I llur intolerable pol·lució?
Au bah, noi, aqueixa ja no; demà m’afaitaràs.
////
35.
Mes ‘solucions’ reflecteixen la meua puerilitat.
No creixeré jamai. És clar que, com és sabut:
Tantost nascut, hora on decreixes:
Avesa-t’hi tan aviat com sàpigues.
Surts de la closca i ja hi ets, i hi seràs fins la mort sempre imminent.
Romans al mateix ocàs on, àvols, els barrufs són de gatzara.
I tu què hi fas? Anant pels sòrdids xibius i guinguetes
D’on emanen les ejaculacions oníriques més pèrfides...?
Esporuguit, per a solaçar-te, llambregues enrere
Vers l’esmorzar creador del món.
Hi atalaies impressionat l’origen (la irrupció i sa repercussió)
Del corrosiu singlot inicial...
I la petrificació se segueix: Ben fet:
T’estimes més còdol d’abrupta badia on potser et distrauran
Els naufraigs.
////
36.
Un naufraig que sovint refaig és el meu.
Quan l’atmosfera és més lletja i procel·losa
I el núvol bromós i remogut on visc
Barreja llamps i llampecs a tot estrop...
El meu cervell és llavors en Jou entronitzat
I els llamps se li engargussen i entravanquen
I no en fila ni una de prou prima i dreta:
Tot ho veu tort i només incorr en torts que redunden
En l’agreujament de son paranoic suplici propi.
Quina perversa abstracció d’incorruptibilitat
Et desviaria de la raó?
Incorruptible mentre, podrit, et descompons?
Fregues els límits més extrems de la bogeria.
Els ossos se t’esmicolen i engrunen i et creuràs
Atlant parnassià servant, al bec del nas, i invertida
La piràmide de tota ciència que trontolla i se sondrolla
I se sap condemnada a l’ensulsiada.
Me n’adon que la lògica dels somnis és l’única lògica mica creïble:
Els homuncles ens creixem i la nostra ridiculesa
Esdevé aleshores colossal.
I dic: Les figues fora d’època són impaïbles: Hom se n’absté.
Amb això volem dir que la nostra estàtua en marbre i vori
Damunt la llosa tombal, la qual tot d’una arrenca a córrer
Potser hauria d’haver correguda abans, quan encar podíem
Aplaudir-la, arraulits a un costadet de l’avinguda
Mentre entra triomfal fins la glorieta dels polsegosos camps elisis.
Però és clar, tant hi fot, tant se val; igual serem,
Millor, igual no serem. I au.
////
37.
Sents la repel·lent burleta rialla de l’esquirol enfollit
Qui veu miracles on no hi ha sinó la Mort qui l’aguaita
Car s’empassava verí o l’escurçó el fiblava
Mentre la meua intenció era no pas d’assistir a sa sorollosa agonia
Ans d’emerçar-me a la contemplació?
Sents com orxega, com si volgués expulsar-se l’ànima
Com a casa m’expulsaren de petit ben petit
Perquè els havia sortit massa malparit?
O és que sent fàstic de mi, animal nocturn
D’impertorbabilitat provada i mortal ganivetada?
Obsedit per l’execrable incongruent atzucac de la virtuositat
Em foto nu i elàstic pels ecoics carrerons de la detestable insolvència.
Tornaven llavors dels llunys, als rovells dels crepuscles, els foscs centaures
Abjectes agressius forasters claferts d’estranyes rancúnies
Qui, com si fóssim indígenes sense drets, ens roben dones i taronges.
Recurrència doncs del malson de la irrupció dels barbres
Qui taquen d’agrors i amargors els virginals llavis de la tardor.
Als cims més alzinats hem ascendits, eixams com ara pòstums
A perseverar-hi, indolents, mes amb ungles de jaguars
I amb ulls espurnejants com els dels adips de les cues roents
Que han encar d’esdevenir, tot davallant durant la nit, torxes exuberants.
Capa que tot ho tapa, la Mort oclourà totes nostres proeses:
Haurem bregat debades; les noves fornades formades
Únicament de plepes.
////
38.
Som a l’hora somorta quan fot ja basarda la tarda
I els dimonis tornen.
La nostra receptivitat els destarota d’inici.
Els fem la farina molt més blana
Que mai no s’imaginarien.
Esdevenen dimonis de fer riure
I de per riure fan criminals ganyotes
De gàngsters, i d’altres ‘molt valents’ pallassos.
Sublimment desmanegats mentalment
Llur inspiració els fa figa; no saben com posar-s’hi.
Potser si esdevenien gegantescs? Si treien un mica més els ullals?
I foc pels queixals del seny? Amb les banyes més esmolades?
Els peus de bocs més penetrants? La pudor del cul més pronunciada?
Atraient...?
Mentre dubten, amb cap guitza (ganivets a les sabates)
Ja els hem capats.
Se’n van cagant hòsties de pam.
Cal mai no dubtar — Cal agafar
Sempre el camí més curt i planer.
Qui es complica, somica, mico qui ha mal triat.
////
39.
Onades incessants d’éssers inútils.
Tolerant i sobri, i amb indulgència
Me’ls veig com l’abís se’ls engoleix. Glopades. Rotets.
A milions es llencen al no re, carns fungibles
Horitzó negat, sense haver-hi ensopegat res més
Que la boca del pou amplificada fins a l’infinit...
Pou enrivetat amb les fluctuants flames de l’avern
Fútilment fatals, car, tàrtar avall, tantost ja hi fèiem cap
N’érem rostits...
No ens esderneguem pas
A fer altre que tornar-nos efímera cendra.
Bona nit i bona hora, companys
Ara mateix hi vinc...
////
40.
Oracle equivocat (naturalment)
Havent-hi caigut de peus, sobtadament
Mai no hauria suposat que pogués respirar-hi
Amb aqueixa facilitat...
Tant de fàstic que sempre em feien les carns dels altres
I ara, ja ho veus, una altra trista piloteta de carn picada i all i julivert
Dins la definitiva olla barrejada
Fent-hi xup-xup...
Bon profit!
////
41.
Ja ho he dit, cervell emboirat, anant-se’n al botavant
Com tòtem surant per riu ebri i enfollit...
Tòtem qui adés, com fi engranatge de rellotgeria
Escaujaves quin grau de sublim turment
Podia encar suportar el condemnat lligat al teu voltant.
Per a acabar-ho d’adobar, oi que hi havia víctimes
Qui t’embolcallaven durant les ordalies
Com ara si el sojorn els fos ‘emotivament motivant’
I ajornaven tota mena d’esglai ni d’escarafall
I mentrestant el transformaven en pura amor
A la teua grotesca figura de fusta...?
Quin dilemma doncs llavors! Com els respons?
Els correspons, i enamorat et desarreles i corrs vers el riu?
O enfurit, amb les xàldigues provocades
Pel foc interior del cobermòrum, t’encens i cremes
Tot el poblat de les tendes dels assassins...?
Tota amor és emoció traïdora, i et fa fer allò que mai
Amb prou seny no faries, maleïda natura.
////
42.
Profeta asiní i carallot qui prediu fascinants vicissituds
Per al món obedient i venidor
Amb fonts de fresca abundància i de franc
Que brollen de pertot, com a guardó o prèmit
Per l’acolloniment general als totalitaris monstres
De cap als núvols i més amunt, dels quals es declara
Incommovible devot, i ens en voldria així mateix tots.
Si el meu cervell és una merda, apameu el seu:
Per comptes de cervell, una truita de cervell
I de cervell podrit.
////
43.
Eclipsi incandescent, i consires que el Solell
És un ben de debò artefacte entusiasta
El qual, encès tothora, àdhuc els obstacles
Que li fotrien ombra, fet i fet li fan llum...
La li accentuen, i el seu voluptuós succés
És llavors un afegit encant.
Te l’esmes espigolant xiroiament giravolts
Per a emergir, cada cop triomfal, del lúgubre laberint
Que és altrament l’univers.
I els qui en rebríem de bell nou els raigs guaridors
Com ens delim per a rebre’n el bàlsam imminent!
Entre els freds, i llurs llaus i esllavissades de fangs immunds
Fredolics volem tornar a l’abans on els lleus de vedell
Llefiscosos d’un món inundat es transmutaven
Per acte d’amable escalfor, en terres fermes i fructíferes.
Agraïts doncs a l’astre insistent i a la terra re-esdevinguda com cal
Pacífics ens nodrim amb fruits relluents.
Vida harmònica i eclògica, per què ens neguitejaríem per rucades?
Zero zel per a perdre la clarosa estona bo i volent vindicar
Greuges i ofenses (les de més de les quals imaginades)
Que ens assalten de bracet amb d’altres
Instints i passions quotidians igualment sense cap vàlua.
Optimistes, albíxeres! Gaudíssim-ne, som al millor moment!
L’existència torna a ésser meravellosament viable.
////
44.
On anem tan esventats? Ens la fotrem, ens la fotrem...
Plaf! Ja veig el plaf. Acabarem cardant-nos-la.
Eons que ho fem, indefectiblement.
Enganats per l’enemiga natura, massa joves
Fets un feix d’estranyes sensacions
Acabem cardant-nos-la, sempre.
Com figues i melons volen les seues saons
Així mateix els carbassons.
No cal que corris gaire. Ni que mai no et moguessis
Sempre s’arriba al mateix lloc — Enlloc.
De tota manera, qui corr massa s’estrompa més aviat.
Volen anar massa de pressa i s’estavellen
Als topalls de la closca que els clou.
Closos en cleda, entrampats a l’ou (de l’absurditat).
Reposa’t, convalescent, reclusiu
Per comptes de caòtic i convulsiu.
Pruna madura de pell lluent
Has fet bé d’ésser prou pacient.
////
45.
Cianòtic ostatge dels elements
De què et serveix la ràbia?
Despesa idiota.
Viu arrupit i espiant per un petit descosit
De l’afable matèria.
Dotat de raó (?), atenys amb cada bleix
Que fots la perfecció: Ets on ets, i ningú altre no hi és.
Prou pots. Qui t’ho traurà? Sempre hi seràs, on ets:
Meravellós.
Papallones grogues, blaves i carbasses et fan l’aleta:
Millor que no pas que et fotin una puntada als collons?
Qui sap. Entre els arbres i tu, tot es pot esdevindre:
Són amors inescandallades.
Desbarres llavors amb tot de càustics processos mentals:
Com foren nostres fills, faig? Om? Carpí?
Com sortien d’adornats amb tu, roure?
Roure de les heures, líquens, nius, lèmurs, panteres, micos...?
Panteres? Micos?
Torna al cau i arrauleix-t’hi de bell nou: Tot fa massa por
En la claror tamisada per les nervioses neurastèniques capçades.
Això de la natura, malament rai, ja et dic, no trobes?
////
46.
Et duu amb embranzida l’ordinari el forniment que demanares
I allò és un miracle, més que més que és angèlic
L’aspecte de l’ordinari.
Blanc impol·lut i amb esponera
Estergeix l’harmonia de l’ermini.
Extàtic, commogut, revolucionat
Sento que duc cada batec trastocat...
Cada aflat perjurat, cada templet al cor profanat.
De l’ordinari m’hauré enamorat...?
Estrena li donc amb palmell foradat.
Em mira amb admiració, i amb l’ala flonja m’acarona l’esquena
Branda el cap. Deu pensar que estic tocat de l’ala.
Fot el camp més trempat que un pèsol
Un pèsol que s’envolés...
“Si tots els clients fossin tan rucs
La vida un gínjol”, diu la seua oculta bafarada:
Bombolla que com cap nuvolet puja de retorn al paradís.
Tanco la porta a contracor...
Llagrimetes: Tendre episodi, jotflic!
////
47.
N’estic tip. Crec que plegarem.
Tota ona ens vol naufragats.
Individu vibrant com vibrissa o flagel
O palp, o antena d’insecte industriós
Allò que no m’és lleu de fer, ni doncs faré
(Amb tanta de solemnitat ni de rigor com calgui)
És allerar-me la vanitat de suposar
Que, com cap ogre prou refinat ni llefec
Puc atorgar-me el plaer d’atipar’m
Enmig de tant de sisme i turbulència d’un univers
Ineptament i d’allò més a la babalà mal pastat
De carn fresca, l’única viable, és clar
Car tota carn és podreix a tot estrop
I no pas llavors que t’atipi; és que et fot al clot.
Amb plena convicció d’allò que faig
M’he declarat ogre sarcòfob
Apte doncs a ésser estalviat de la consuetudinària
Estúpida fúria pobletana
Contra el colós.
Un colós com jo s’ha de saber guardar i de plegar a l’hora
Si vol continuar existint...
Amb això, dormiré tranquil.
////
(Fi)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada