Retrat de l'individu retratat

 

Retrat de n’Orellut P.

(Fet per Carles Reig.)

De rares orquídies al racó se n’escapoleixen subrepticis ecos dislocats, com si venen de panxes parlants (ventríloqües). Què cony s’empatollen?, em dic, i afino l’orella dreta. Les dretes orquídies semblen corroborar, correctes, dures crítiques de l’esclavatge i dels molt maleïts imperis de merda que l’impulsaren. I llavors l’orella dreta se m’eixorda; una de les orquídies manava, molt vociferant, les altres que moderessin el recompte d’atrocitats, que aquella nit tots plegats dormiríem malament, assetjats per feixucs malsons. Més val deixar els esclavitzats dormir en pau, i tindre’n prou amb el coneixement que els botxins són tots patint eternament a les calderes bullents de l’infern. I si doncs això no, merda. Món injust, que a ningú no ha de sabre mica greu d’abandonar.

Condemnant la intolerable nosa produïda per les xerraires orquídies, m’he tombat, amb l’orella posseïdora de l’atribut exclusiu de sentir tostemps veus inexistents vers les tórtores qui espigolaven pel tros segat de ben a prop.

N’aprenia una altra de les paràboles adés ensenyades per aquell narcisista marieta qui era el mestre-tites qui amb veu de tórtora ens les predicava als llibres especials o sacres. Era la paràbola de la llecadora i la pobra maleïda figuera, tret que vista (la figuera) d’un altre angle. No pas la maleïa pel fet de no fer figues, com a l’altra, ans per la qualitat de les figues que feia. Ens deia, i no pas que no tingués raó, si fa no fa que: «Això del sexe de l’animal humà és una molt deplorable enganyifa per als mascles. Els homes han la llecadora, les dones han les figues. I qui fa tot el treball...? Penseu-hi. El de la llecadora! Les figues, rai. Les figues, mai. No cal ni que es moguin. Les figues, com totes les figues, són unes figues i prou. Passives, ben arrepapades, esperant què. Que hom les afalagui, les ben tracti i les acaroni com si són moixes qui fessin el ronquet. Són totes unes figues-flors. Mínim treball. Feina nul·la. Heu vista mai cap figa a la figuera bellugar-se, escarrassar-se, patir-hi per a fer-ho bé? No. Totes passives, mandroses, veient-les venir. Pensant, nosaltres rai; ja s’ho fotran ells, els de la llecadora, els ridículament aqueferats i enganyats.»

Amb aquella lliçó anàvem ben servits. Mai més distrets per l’estre animal, les ganes folles de cardar imposades per les forques dels dimonis i els fiblons dels elfs de la pruïja i de la picor, de les pessigolles i de l’esternut. Fora! No ens ensarronaràs pas, hostil natura! Hem exposada la teua enganyifa i no caurem mai més al teu merdós parany. Merdós perquè l’únic que cerques és d’omplir’ns de noses enganxifoses, les noses mortíferes que són els nadons o porcells humans, fàbriques contínues de fabricar merdes, i prou.

Amb cap de les dues orelles no m’atanso mai a les figues. No, ni per a ensumar-les, no fos cas. M’eixorden amb llurs planys i repulsives demandes de pietat i de commiseració, i de com es mereixen molt més, les pobrissones, elles, les més viltingudes i ultratjades unitats d’existència de tot el món, monuments de maternitat frustrada, car, per exemple, li mataren el fill, com si el mort a la guerra o a la batalla entre mascles no fos el fill, i elles les del darrere, les inútils, les estalviades, i, en fi, ximpleries d’aqueixes, tan maltractades per la vida i per tothom, sobretot pel model de masculinitat insuperable qui fou el pare, de qui n’estàvem tan enamorades, i ens ignorà olímpicament, i ens prengué per idiotes i per indignes d’atenció, i encara ens pruu a l’ànima l’afront imperdonable. A la merda, tu; ves-te’n a l’infern, que de ploramiques n’és ple. T’hi trobaràs collonudament.

I ara? Atura el carro. Tret de polleguera pel que sento que diu, amb llengua balba i gèlida, el glaç despectiu, qui se’m trenca sota les soles, com si les soles fossin peixos i els glaçons llurs escates. Estrany! I els peixos, o el glaç, com dic, no ho sé ara mateix dels dos, o dels tres, si hi afegim les soles, continuen xerrant. Tot xerra constantment arreu. El beneït silenci no existeix. No pots mai aturar les veus. Les veus, les veus. Les veus? Veus les veus? No, no veig les veus. Només les sento, collons. Orquestració cacofònica; els glaços qui es trenquen no se saben acordar gens.

«Si vinguessis amb sabates polsegoses podríem discutir com qui diu visceralment, amb les diferents pols, de llurs aventures mundanals. Pols dels emocionants trencacolls, i dels trescs per selves ocultes i asfixiants, amb monstruositats acolorides, inaccessibles al carregós comú. Sabates constel·lades amb resplendents polsegueres de mons per a nosaltres perennement secrets, car exiliats al nord extrem, o dalt de tot de les rudes muntanyes, sense accedir doncs mai a indrets prometedors, amb fascinants ocells del paradís, i simis qui s’exclamen com si fossin maleïts militars invasors, o boigs bombers, o ambulàncies, embalats a tot estrop pels carrers de gent estantissa i mig gelada. Amb sabates glaçades, tot el que ens contarien probablement ja ho sabem. Ets tan avorrit, i paranoic, i com se’n diu, esquizofrènic, que de tu no se n’aprèn. Malament rai. Potser que tornessis quan hagis après tu mateix que els glaços som seriosos, això si no te’ns desfem tot d’una, i d’ací no en surts sinó ert i estàtic, com estàtua de glaç; de glaç que no diu re, car glaç mort, és clar, no fotem.»

Partia doncs, per a anar-me’n per aventura a empolsegar pròpiament les sabates, quan (amb aclucalls, per tal de no haver de sentir, massa abassegadores, les veus de totes les coses que veig mentre camín) caic en pou de pega, que és una mena de quitrà natural, i la pega (o el pou, o qui sap, les mandràgores qui, creixien, subterrànies, prop) em conten el conegut (que no coneixia pas) «Conte dels Comptes del Comte».

«El comte de Pegafort, quan feu els vuit anyets, tingué la pega que li caiguessin totes les dents. Genives nues. Allò semblava, molt ridículament, un cony. I com se li’n foteren llavors, d’exuberantment, cosins i cosines, i àdhuc certs insolents cortesans! I el petit comte s’apuntava mentalment els noms i els visatges de tots els ofensors per tal de passar comptes més tard. Per això estudià, no pas ni llatí ni grec, ans per a comptable, car la seua obsessió fou sempre la mateixa sense excepcions: la de passar comptes. La de tornar-se’n contra els enemics qui, perquè era més feble aleshores, i no servava encara cap poder aristocràtic ni cavalleresc, el greuge no podia ésser resquitat de moment, i per això calia esperar que vingués l’hora. Els maleïts qui l’insultaren, el molt pec cosinet Hug, la molt pega cosineta Genoveva, els molts pecs Eleuteri i Elisenda, i els també tan pecs servidors, el dapifer Bertran (favors que li fessis, te’ls pagarà cagant), el lacai Bernat, el capellà Benet, tots foteren la mateixa brometa, l’acusaren d’amollar llufes a tort i a dret, ell qui, recte com el pollanc o el fus, no n’havia mai dita (ni en diria fins que es morís) cap. Elis elis. Digueres tantes de mentidetes que et caigueren totes les dentetes! Dita insofrible! Son pare i sa mare, comte i comtessa, li feren fer una ferramenta falsa, de fusta, però era sovint, el petit comte, tan rabiós, que escarritxava de valent, i llavors les dents se li estellaven, i allò no anava ni amb rodes; calia una ferramenta més durable. I així la hi feren, els ferrers comtals, de ferro massís. Tret que els metalls inoxidables no els havia hom encara inventats, i se li rovellaven, i en Pegafort jove trobà una solució. Raspallar-se les dents de ferro amb pega. I es feu mica grandet, i portava una espasa que també untava amb pega perquè no se li rovellés. I a poc a poc tots els qui se li n’enfoteren tant quan era petit, s’anaven morint, assassinats per tall d’espasa, els mascles migpartits de dalt a baix, les femelles cap amunt, aprofitant l’entalla natural per a començar, i acabant al mentó, i cascun dels morts d’ambdós sexes presentava el mateix regueró com ara de sang negra llefiscosa que al cos inert hi feia pega (i era és clar la taca de pega de l’espasa), i al capdavall, naturalment, tothom prenia el comptable comte pel pot de la pega, és a dir, per un porta llatzèries, per una mena de llebrós qui portés tothora mala sort, i ningú no se li atansava gaire. Tothom massa acollonit del mal gènit del Pegafort. I així, tot comptat i debatut, encara no gaire vell, a setze anys, acabà sol com un xut, i emmalaltia veloçment per culpa del quitrà amb el qual es raspallava cada nit les dents, i un jorn que investigava quelcom o altre pels seus predis, caminant, incert i marejat, caigué també (quina casualitat, oi?) a un pou de pega, i allí, amb allò, allò doncs fou la fi del comte comptable, i la del seu conte ensems. Un detall còmic fou que el pou de pega, després d’empassar-se’l, fes un bon rotet. A bon bec, bon tec, crec que va dir, emprant segurament una altra antiga coneguda fórmula.”

No em féssiu cas. Tot és que arcaics espinguets d’ocellots dissecats o fòssils m’atenyen ara, com qui diu columnars, és a dir, dividits, els sorolls, per colossals columnes. Faré marrada, dec passar prop o davant mateix de cap museu; allò no em sedueix gens, estèticament no és gens formidable, pus tost un xivarri de xerrics que friccionen a la babalà entre ells.

I pensant en columnes, hauria de fer com en Samsó, qui s’eixorbeix per tal de no haver de veure un món tan lleig, ni sentir tantes de bestieses amollades per cascun dels objectes espargits pertot, en reguitzells sens fi. Els objectes són tots molt llenguts. I noses, i mareigs, obstacles al viure. Mai no n’he volguts. Els objectes i llurs xerrera contínua són com aquell qui diu boles de ferro als turmells...

Si en Samsó no s’eixorbia abans, el pobre, només el suïcidi li duia el silenci, el benaurat silenci esfèric on et bressoles tendrament per sempre pus, cronològicament esdevingut de bell nou infant on re no és prepòster, car no veus enlloc cap arrengament, ni acunç, ni ordre, amb cada cosa al seu «lloc» — quina mentida de «l’organització humana»! Quan res de re a l’univers no és «col·locat» — car tot hi va de bòlit, damunt davall, davant darrere. barrim-barram, tant se val, caigui on caigui.

I parlant de veïns, tornava a casa i les escales i els esglaons i els barrots de les baranes no sé pas tampoc què s’empatollaven, i ataüll davant meu, trontollant, la senyora Rosó. Se m’arrapa tot passant-la i la sostinc, i li arreglo la perruca que duu tota torta i esvellegada, i se m’excusa, dient que torna de les «radiacions» i que allò la buida de tota energia, i que fa tentines i que cuida caure a tot instant, i que veu les coses tot remotes, que li caldrien binocles que augmentessin prou i sobretot que no tremolessin, que no es belluguessin sense més ni més. Car tot és belluga, un món que no sap romandre quiet.

De fet, entrem al meu piset ensems, tenia tantes ganes de parlar amb vós abans de morir’m d’aquest càncer tan agressiu.

Rosó, Rosó, llum de la meua vida, flor del meu cor devot, li dic, sempre he estat enamorat (platònicament!) de vós.

Doncs saps què? Millor! Així el que us diré potser us farà patxoca i no es veurà abocat al fracàs, com ha estat al cap i a la fi ma vida pecadora.

Recordi tanmateix que no soc cap capellà. Que per molt que escandalli dins el pou confús de la meua ànima no us podré proporcionar cap canrrincló consol.

No. Al contrari, ja sé qui ets, vaig llegir allò que vas escriure al diari. Sé que ets un home al qual re no li fa por. Que pots entomar les veritats pecadores dels humans sense escandalitzar-te gens. Fes-me’n una!

Una què? Vós qui sou perfectament, una mena de totèmica deessa convertida en carn, una carn una mica corrompuda pel càncer, però què hi farem.

No, no. Una heroïna de novel·la! Sempre m’he somiat protagonista d’un bon tom! Et diré tots els meus pecats i els escriuràs i tindràs un èxit esclatant, i jo existiré en la ficció després d’haver abandonada la pell botxinejada per les màquines de tortura dels metges a cap hospital de criminals que tractaran d’escombraries i, amb sort, les llençaran, anònimes, a qualsevol cementiri oblidat, això si no les donen als gossos.

Sí, però què dirà, si ens veu festejar tant, la vostra filla.

La Rosàuria?

M’odia ferotgement. Em tracta despectivament i em diu, quan ens passem pujant o davallant les escales, de pervers i de rufià, de brètol i de galifardeu.

Ja ens amagarem al llit, ben acotxadets...

Em porta una tremenda esquírria, la vostra Àuria Roseta, i crec que al·lucina de valent; té por de mi, crec que em pren pel comte de Pegafort, dic jo, segurament, el terrible senyor de l’espasa negra, i encara més tremebund, el de la ferramenta negra; és clar, empra l’espasa d’escuradents, tot té una explicació, Rosó, si hom la cerca amb prou perseverança; de vegades, pujant, i ella baixant, sento que m’adverteix l’esmolat ganivet de cuina al seu butxacó, que em diu, «alerta, noi, que vinc a perforar-te la flor de ton cor devot»...

És una noia molt fava, pobrissona... No se n’adonarà pas,que vivim junts, com marit i muller...

Home, no fotem! Havíem dit platònics, Rosó!

Què és, tanta de temor infundada? Els càncers no s’encomanen pas, tinc entès.

No, no; si els càncers no em fan por; ja me’ls conec; íntim, tots aqueixos anys, càncers a betzef, vós, i tant! Volia dir les venèries, malalties dels tants de pecats sexuals que dieu que voleu confessar.

Ah, ah! Ah!

Compreneu?

Serà un festeig net, pur, virginal...

Doncs així d’acord. I ara piraré, ja em perdonareu... Abans la diabòlica Rosàuria no ens atrapi.

Cap neguit, amb ella; si ningú no sap ni qui és son pare... Saps que de cada paraula llarga se n’estergeix — o sia, se’n pot estergir — si més no una de curta? T’ho hauries d’anar començant a apuntar, si em vols fer la protagonista... Perquè ho sàpigues: He estat infinitament promíscua... I doncs això... A primer cop d’ull de «promíscua» ja en pots estergir la paraula «cua», i parlant de cues, la ignara plebs creu que és el contrari, que com més l’usis, més creix, però és clar que en la meua experiència la veritat és que és el contrari, venien els druts amb la cua llarga i, després de tant d’ús i abús, la piruleta llur se’ls estergia en el contrari, se’ls escarransia, se’ls escurçava, els feia, com per art de màgia, una «pirueta» i els esdevenia gairebé invisible, com aquesta «l» que resultava òrfena amb l’operació; cada cua escorrialles de l’èpica estergida per on les feia passar...

Comprenc, comprenc...

No comprens re... Em fas córrer i no m’he explicat bé. Les paraules són bombolles que les coses, totes les coses, deixen que se’ls evapori del cor o pinyol de llurs diverses gasoses matèries... Les paraules per se, per fet d’ésser coses, també deixen que se’ls evaporin bombolles, que són allò que se’ls estergeix...

Tant se val, ja ho veig; un altre dia... Em fa l’efecte que la noia puja; me’n vaig, me’n vaig... Ja ens conxorxarem un millor sistema. Rosó, Rosó, llum de la meua vida...

Me n’aní al meu piset xiulant. Sorprès per com de bé al capdavall no havia anada la reunió. Em trobava temporalment guarit de sentir re fora de to. Qui sap quanta d’estoneta no duraria la bonança!

I llavors, és clar, la clau i el pany. Llurs dissensions acostumades; encara em marejarien. Sentia algú pujar per l’escala, ara era veritat, que no fos cas que... La meua enemiga... Quines ganes d’espanyar la portota!

Sou vós, senyor Fortinbràs? — diu la portera amb el drap brut i l’escombra.

No, no; soc l’altre; no es preocupi; és la porta que se m’encalla; ja li posaré oli i em farà bondat...

I ara, dins ca meua, m’he malferit (potser em moriré), bo barallant-me amb la feixuga porta quan la tancava, i la pèrdua de sang m’afebleix esborronadorament, i no sé pas si sé fer-me com cal el torniquet...

I amb el torniquet que bé o malament m’hi faig, el tentacle atès m’informa sobre el tema de «la masturbació musical», és a dir, aquella que procedeix segons no sonen o solen sonar el compositor i la seua musica. La masturbació llavors pot ésser proteica i sanguinària, o inefablement pòstuma i doncs obscurament mística, o encara anecdòtica i desvergonyidament còmica. La sumptuositat o la pobretat per les quals no passen les vicissituds del seriós procediment, depèn del luxe de quina mena de lleure no disposa l’espectador davant la més o menys avinent exhibició del pobre miserable qui s’exhibeix, és a dir, el bon masturbaire de torn, al qual després hom aplaudeix, o rebutja i vilté amb palmària desafecció, i potser animadversió i tot. Amb un masturbaire no gens virtuós tocant i retocant el seu instrument.

Als grans palaus orquestrals i operàtics no saps mai amb què et sortiran. Gens de fiar, aquella gentota. Per a bo o per a dolent, només al cap i a la fi semblen saber bramar estentòriament. Malament rai; farem goig.

Mentre monòtons discursegen entre ells la brisa o el ventijol que davalla de l’airecel per la lluerna, i el xup-xup de la cassola on escalfo l’aigua per al te i els bescuits digestius que em toquen per a berenar, em torna a l’esment l’origen del meu fat tan complicat, jo qui de fet trobaria ideal un món sense noses, on ningú no xerrés pels descosits alhora amb tothom i tota cosa.

Orellut Pampana, em deien a estudi, nenet solitari i estudiós, molt retret, i qui semblava parlar sol; en realitat, parlava en veu baixa amb els retrats penjats per aules i corredors, quadres amb retrats sobretot de pseudo-herois antics, i és clar, pàmfils màrtirs i santons.

Pensaments de mort em pertorbaven, i els demanava què en sabien, ells qui tant no s’havien inútilment sacrificats per ideals totalment absurds.

De fet fou un retrat comprat als encants i penjat pels meus pares a casa nostra... El retrat d’un altre santó, en Dorià Burell... Doncs bé. Fou el primer a contestar’m. No sé pas encara si li n’estic agraït o m’ho prenc en greuge.

Em digué, si fa no fa (i allò m’ha marcat la resta de la vida): «Res no és inconcebible. I atès que tot allò concebut existeix, a un pla o llivell d’existència o altre dels infinits estats existents, tota mena de coses existeixen amb tota mena d’atributs i d’accidents (‘accidents’ en el sentit de peculiaritats o particularitats característiques). Així que no t’espantis de re. Tu sempre endavant. Tard o d’hora tot se t’esclarirà. I amb la mort, la pau.»

Ara mateix, ja ha degut tornar, vull dir en Fortinbràs. El sento trastejant al seu recambró cambra, es deu amanir per a recollir la quotidiana collita d’impressions a la feina i al carra. Exacte. I ara, com sempre, torna a picar a la seua màquina d’escriure.

Puc llegir allò que escriu abans no ho escrigui; és clar, molta de la filosofia especulativa que escriu li ve inspirada, car així és com ell en diu, «inspirada», no pas «sentida de viva veu», pel retrat d’en Dorià Burell, gran filòsof «cosmos impudent, vestit únicament amb fètids parracs», de la «farsa abrupta que és el corcat univers sortit del no re». El retrat em vaig veure necessitat de vendre-li, tan insistia que li vengués, que em feia por, així que l’operació fou enllestida, cal dir que sense que tampoc no em sabés gaire greu, car aleshores, a part que ja em sabia tot allò que en Burell em diria, també totes les altres coses em parlaven.

Les paraules (curtes i llargues, tot l’espectre fraseològic) volen, gasoses, i travessen envans, tothom qui porta orelles ho sap; és clar, que les partícules de les paraules, no sempre travessen envans, i àdhuc densos murs de presons, arregladetes, totes en reng, llegívoles a més no púguer; no; de vegades, surten invertides, cap per vall, i els mots apareixen capgirats, o fins i tot barrejats gairebé inextricablement, això si doncs no tens prou lleure ni perspectiva per a marejar-te desxifrant-los; així que no pas que la feina et vingui sempre feta de l’espai imprevisible, de la sopa aparentment inexhaurible del món espiritual recòndit, abstracte, abscon, hermètic, on proliferen a desdir les vescoses idees sempre deleroses d’adherir-se a un cos sòlid o altre. Per què no el teu? Com si no en fossis digne. Sí, home, sí. No et sentis culpable de re, no te’n penedeixis mai de re. Disposa’t, com qualsevol, procliu sempre a incriminar altri, mai ell mateix, a sentir-te d’allò més meritori, amb tota la raó del món; treu sense por, amb ràbia, quan s’escaigui, ullals i pòlips elèctrics i caça al vol les idees; en sents la remor quan cauen. No pas amb soroll de nauseabund helicòpter. Amb la remor de les llàgrimes que cauen com gotes de greix dels ulls dels qui plorem a l’alta mar de l’espai inescrutable en avinentesa del naufraig i el funeral de tant de company i familiar desaparegut, i caminem amb xancles, no gens decrèpits, tot i que força mortificats, per l’agre recorregut aquàtic que mena al mateix buit zero on són ells, fets provisionalment un nus mariner d’un cert gruix, amb d’altres cossos maltractats com titelles en caixa llençada per la borda, arrauxadament, sense voler ajornar les impossibles retroballes.

Saps que t’has ensopit? Tot és fosc arreu. Surt al replà i ves al corredor i cerca-hi la comuna. Et mors de ganes de pixar.

Ah, Rosàuria, vós per ací? Us feia al pis de baix.

La cagadora de baix és inaccessible, inabastable; com us ho diré...?

Bloquejada o obstaculitzada per què? Per un objecte? Per un cul obstacul... culitzador?

Qui sap. I ara via fora, que em toca a mi.

Ja me’n vaig. Quin gènit, noia! Tan amics com no podríem ésser, ca? Voleu que us torqui?

Al·lucines. Tinc promès.

Promès? Només un? Ep! No em diràs pas que et fas amb en Sassafràs, vull dir, en Fortinbràs? No te’n fiïs mica. T’enganyarà. No el coneixes prou.

Aquell penjat! Bon altre! Desbarres!

Potser és això. Que el barra un cadàver, el canfelip de baix.

En Fortinbràs, diu! El seu bessó fantasmal? Fuig! I ara! Ecs!

Pretén saber molt, el gran obscur escriptor, però tot el que sap li ho ensenyava jo. Jo solet.

Poca-vergonya, molt presumir, tu; ara que tinc clissat; prou sé com ensarrones ma mare, amb les teues explicacions de bruixot. Li fas creure les mil-i-una. Tard o d'hora ho pagaràs.

Quin tírria em duus, noia! Pobre de mi! Quelcom et pruu tothora en mal lloc. Si vols, t’ho miraré, i t’hi grataré com cal.

Fora, he dit!

La noia rudement es tanca. Me’n torno al recambró amb un nyanyo de més al crani. Ja pixaré al rentamans del racó.

M’ajec i el coixí, la coixinera, els llençols, les flassades, tot m’informa d’allò que s’esdevé pel món; qui sap si pels móns i tot. Poc em calen aparells. Ràdio, telèfon, televisor... Res, home, res. Les coses xerraires, elles ho saben tot, tots els secrets. Les paraules de tothom i de cada objecte es filtren de cada gàbia i caixa forta a base de partícules imponderables, i cal un filtrador tan privilegiat com el meu cervell-garbell per a sospesar-les i arrengar-les en el bon ordre, perquè, si més no jo, les entengui. Massa que les entenc! Per això vaig tan desesperat pertot arreu. «Fantasmagòric», com m’ha dit aquella idiota. «Poca-substància!», jo qui no hi ha cap altra unitat d’existència a cap dels universos més substanciós! De fet, de tanta substància que em curulla per cada porus ni trau, no sé ni què fer’n! Em foto un batibull contínuament.

Quelcom em diu mentre dormo (crec que és l’ocell — un molt virolat diamant d’en Gould, hi diu — a la postal que tinc clavada vora el llit amb una xinxeta) que: «Ets tu, el somnàmbul qui de nits assassines els cagaires, i llavors llurs cadàvers barren les portes dels canfelips, on hi ha emergències catastròfiques de gent qui es caga als corredors; només portes llatzèries i malvestats, malparit!», però per què me l’hauria de creure, ocell mentider? Quina mena de telescopi no empraria per a veure el que no existeix? Hauria d’ésser un telescopi inexistent, fet de substàncies i matèries insubstancials i immaterials. Ara que no se sap mai. Estranys esdeveniment sempre són possibles, i àdhuc probables, inclòs segurs, com afegia en Burell, per a qui tot allò concebible és. És, tret que qui sap a quina dimensió. No ho sé, i no crec pas que ell ho hagués sabut de cert. A tot hi un límit o altre. Com si no sabés jo, l’home qui es voldria il·limitat, i limitat per tots els costats, per això sempre va justet, amb un cèntim a la butxaca, a tot estrebar, el carallot.

Ara el que no faré és qüestionar la realitat del que sento. Amb què em refermo en creure en la doctrina «burella». A par que qui soc jo per a desdir l’alètheia, o la revelació de les veritats ocultes...? Sota el vernís dels objectes, o sota llur façana visible, si voleu, què hi ha, que ens diuen...? Car no hi ha res a l’univers (ni el no re) que no parli i ens digui de quina mancança no pateix, car re no és perfecte, i tot doncs es planyi discretament d’un mal o altre.

Em raïa la barba del matí davant el mirallet damunt el rentamans. Em vituperava, com sol fer, el petit espill amb sa veueta falsa, em deia de lleig i de merdetes.

Vols callar, emprenyador? Com si no em conec la cançó; no en tens cap d’altra?

I tu què dissimularies. L’homenet mig geperut qui no ha matada mai cap mosqueta, car com gosaria, pobrissó, essent tan disminuït i no ningú...? Farsant! Com si no et conec! Com van fer dir adés, en soliloqui, els ignominiosos comediants, al bon Ricard, «Atès que la lletjor inherent que duc encastada al cos m’impedeix d’ésser amorós, seré el més malparit dels sociòpates». I això esdevenies ben aviat, oi? Assassí de muricecs!

En matí un de molt jovenet, desviat el meu recte criteri per lectures maleïdes de molt àvols llibres «sacres», on es deia que eren reencarnacions de vers diables.

Excuses rai. Pobres bestioles! Segur que amb les teues orellotes de radar en captaves llurs sinceres opinions de tu, i allò et fotia a parir, i et tornaves criminal, i amb allò t’auto-denunciaves d’empertostemps.

Els ulls dels perspicus espills sempre em malmiren, malmirrosos. L’odi que exsuden, n’hi ha per a esfereir-s’hi. El meu damunt el rentamans tampoc no és que sigui un espillet maligne; l’únic és que és una mica ruquet. Em dona sovint superflus consells.

«Vigila amb el raor rovellat en coll ensangonat.» «Si et cenyeixes el ben greixat cinyell massa estretament, se’t talla l’aflat i se't corquen els ous.»

És clar que tots els objectes objecten; no hi poden fer més; és el pinyol intrínsec, l’ànima animadora, de la cosa; què millor pot fer un objecte que objectar? I com més n’hi ha, com més no són tots plegats, més objeccions que volen de pertot. D’ací la xerrameca contínua pertot arreu, una xerrameca extenuant.

Uns objectes que mai no callen són les dones. Xafardeig incessant. Uns altres, els morts; i encara pitjor els ossos dels morts. Quant a la qüestió dels morts i llurs ossos qui parlen al comú de la gent, ja no soc tan estrany; gairebé tothom diu sentir els ossos de llurs avantpassats, uns ossos que tampoc no callen mai, sobretot si no fa gaire que rauen sebollits; per això els cementiris generalment són evitats pels qui posseeixen les orelles prou (o massa) fines. Gairebé diria que (els ossos) són pitjors que els objectes «dona», tret que potser fossin ossos de dona, on llavors el grau de xafardeig i de objectant xerrameca es deu multiplicar. L’esgarrifador xivarri garantit.

La terra sencera bull d’objeccions malhumorades, de paraulotes amollades a xerrics penetrants pertot i arreu. És clar, si consideres que la terra sencera és un cementiri de molts de milions de morts, i sovint morts ensems en masses immenses, com en avinenteses de batalles, de genocidis, de flagells infecciosos, de catàstrofes..., ho comprens.

No n’hi ha prou d’anar pel món amb aclucalls, et calen també taps o tampons als forats de les orelles.

Amb allò me’n vaig a la feina. Tancat el matí sencer a la meua garita (impenetrable, tret potser per als lànguids pàl·lids corcs o larves qui ja són dins i qui, juxtaposant-se, em van esqueletonitzant el cos amb rabent efectivitat), la garita, dic, que controla tant l’accés com l’eixida de la vasta esplanada dels magatzems on la gent aparca la fastigosa màquina. Les màquines de tota mena, els pitjors objectes mai empescats per savis imbècils. Els més cacofònics existents. Bastits amb tot de components inharmonitzables. Quin martiri constant no has d’endurar per molt hermèticament que no et tanquis.

Si més no, però, una millor feina és que la d’abans, on de debò parava boig. Res no n’estroncava el caos endèmic. Allò em portava ràpidament a la violència de l’extinció excessiva...

Allò de treballar en una biblioteca, portant miríades de volums amunt i avall...

Milions de llibres, amb milions de paraules, amb milions de lletres, amb milions de partícules de lletres. Quin lletra-barreig! Qui el sobreviu! Pregonament irascible, calaries foc a tanta de merda de llibre, ça com lla claferts només d’idees ignares i repel·lents! Vaig dir prou, abans no em tanquessin.

I d’ençà de llavors, igual. Llibres, l’odi que el duc ho pot tot; repulsivament cridaners; absurdes cridòries destructives; ja jo he dit, llibre que veig a la foguera; tots escrits per animals, per abortius destorbs, per pecs sovint guardonats per corrompudes autoritats amb inviables (i envejats) privilegis qui a les butxaques de tothom altri no es poden mai estar de fotre-hi les llambresques grapes, i qui es pensen que pensen, pregons, i l’únic que foten, amb llur estupiditat i llur mania, és gotejar àcids que corroeixen i destaroten els clars lúcids immaculats innocents cervells dels qui som prou purs i no volem pas avalots entre la púrria ni trons ni inundacions extemporànies d’hordes salvatges que s’enduen, senceres, les parsimonioses creacions dels qui, al que sigui, tant se val, hi treballàrem tanmateix tota la vida.

Sadoll d’orquestres anorreadores d’ecumènics clàxons que sembren llurs improperis per a enfurir la plebs ja prou anàrquica, feta la feina, tornava a casa.

Tot entrant, assetjat per la fètida portera.

Ah, senyor Fortinbràs.

Tornem-hi. Sempre em confon amb l’idiota esguerradot Fortinbràs; a part de pudir, va tarumba, pobra dona; no veu que soc (tan diferent! molt més intel·ligent!) l’altre. No sé com, però es veu que ens troba, com d’altra banda sembla que (molt equivocadament!) tothom altri, indistingibles bessons al selecte protectorat dels narcisistes.

Ara que confondre’m amb aquell desgraciat, n’hi ha per a llogar-hi cadires. Quin baliga-balaga, quin ninot mal ajustat. Miserable titella, mancat, desitjós, famèlic; cap consol per a qui es desmenja amb el seu patètic deler de pertànyer, d’ésser algú com ara jo, algú qui compta, i és per això que escriu, per a distingir-se, i al capdavall amb què es distingirà, si allò que escriu és essencialment allò que, jo somiant, pren (amb l’orella estampada al foradet que hi ha rere el mirallet on pels matins em rac la barba per a fer (encara) més goig), pren, dic, de la meua boca, com si fos dictat; el pobre, malsons escridassats, quin horrorós galimaties no li surt sempre al paper!

I parlant de papers, precisament avui no la desdic (la portera) perquè tantost veure’m ja em lliura, curiosa, un paperet curosament plegat, amb una besada de llavis pintats d’un viu vermell a la part de fora d’un dels plecs.

Hi diu: «Malfia’t, amat, de l’altre. Amb el seu nassot mocós que fica pertot s’ha olorat quelcom d’allò nostre. Com si ens espiés per cap foradet.»

Assegut a un graó de les escales, immediatament, amb la portera bavosa present, responc, en un altre paperet: «Àulica i Àuria Roseta, us veig en Acció/ I so tributari de vós/ Car mentre amb èxtasi us olor/ Despenc mils i mils de sabes d’amor.»

Li donarà la contesta. I gràcies.

I a vós per la propina, senyor Fortinbràs.

I ara pujava al piset, i m’aturo al tercer replà. M’he repensat. Davallo corrent i entro al cau de la portera. Naturalment, l’enxampo llegint la nota. La hi prenc furiosament. Se’m caga amb tota mena d’improbables raons, tremolant, la tafanera.

Li dic que a la senyoreta li doni, per comptes, aquest altre paperet: «Altrament que càrnia, la nostra Amort no pot tindre lloc. Tanmateix, ah, llas! Molt cavallerescament, m’he auto-capat! Adeu, dona ideal! Si em voleu mai més veure, haurem de morir plegats.»

Pujo adelitat al pis, i jagut al llit, em poso a gaudir davant les possibilitats que, cridaneres, em retrunyen pel crani. Qui acoltellarà ara a qui? Aquesta és la qüestió.

I suara somni encantador on soc disfressat amfibi principesc qui resol el misteri de les simptomàtiques absències de tants d’aparentment desdenyables robusts urbans desapareguts dels mapes de les incalculablement esteses viles eixordadorament cacofòniques.

Llurs esquelets són en àmfores, antigues de milers d’anys, i adés fidels portadores d’olis i vins pels atrafegadíssims pròspers ports de la Mediterrània, i traeixen (els esquelets, encara) l’origen de llurs astuts assassins per l’estil particular dels penetrants coltells que els llevaven la vida, i els traucaven massa esversadament i neta els cranis — coltells reveladorament inscrits en imperial català (i provinents doncs del llegendari reialme de la Magna Catalònia).

Amb aquest somni, perfectament enunciat, en Sassafràs (vull dir, tu ja m’entens) què en farà?

Ho haurem de llegir d’esquitllèbit un altre vespre, quan no hi sigui, és a dir, quan secretament, cap al foscant, saltant la tanca, no envaïm el seu recambró i, en un subversiu experiment estètic, li ho regirem tot, i en tornar, és clar, en para boig, i potser per allò acoltellarà la portera, tot i que no diu mai re; en Sassafràs no diu mai re, el gat se li cruspia la llengua, però els qui no diuen mai re, pots creure-te’n les pitjors intencions. Quan esclaten, fan carxena pels voltants. Esperéssim, silentment rapsòdic, veure’l actuar. Gran guinyol. Ens divertirem. Juga sovint amb el seu joc de coltells d’època. Per a fotre-me’n encara més, li’n substituïa alguns per falsos coltells de teatre, amb falses sangs. Quan en descobreix cap, el cap li roda com a un robot de circ, i és capaç de fer’n de (les més) grosses. Com ara, ultratjós bruixot, amuntegar acoltellats cadàvers com pagodes!

Quin repetitiu saltamartinot! Quin desultori ludió! Quin absurd comediant! Pallasso!

Si saps desenvolupar com cal els arguments que et delineo, potser algun dia seràs alguna cosa; no gran cosa, però alguna, que tampoc no és poc. Cal que tinguis fe, Sassafràs.

La fe dels bugres i els tardígrads, qui en els pitjors instants confien que se’ls obrirà un forat o altre. La fe dels fidels a la fe que sempre hi ha a un lloc o altre on endollar-la. No desesperis. Parla amb la teua tita, i apaivaga-la, assegura-li que tot no s’ha perdut, que encara hi ha esperança. Que si no suca amb la peculiar (estranyota) Rosàuria, ja sucarà amb una altra. Sobretot, no facis pas com jo, que tantost nat i sentint el caos irreparable de l’univers, ja em desesperava, gens intrèpid (intrèpid per què? inútil delusió; o és que ningú pot canviar el seu destí d’ésser absolutament no re ben aviat?), pel que em romangués de desastre vital — aquesta damnada espurneta merdosa d’existència que ens ha tocat.

Si en Sassafràs fos de fiar, que no n’és gens, quina preciosa narració al·legòrica no en trauria de cascun dels meus somnis sensacionals. Cada vegada que li’n faig present d’un en mes nits molt mogudes, de bon matí sento l’angoixa de l’arqueòleg quan cavant, cavant, i cavant incessantment, ensopega amb la paradoxa fantàstica de trobar-se ell mateix, emmirallat, tret que capgirat, cap per avall, a l’inrevés, soles dels sabatots davant, i cames llavors, i malucs, i tronc, i la resta després, mort fa milions d’anys, repulsiu, esfereïdor, bastit únicament de podrimener i de lletjor i de fàstic, excavant de l’altre costat per a retrobar-se sencer. Però és clar que cada vegada em frustra. Allò que li llegeixo és un fracàs d’interpretació, una deturpació ultrancera, un càstig del cel despietat. Em trobo deixuplinat, i em juro que mai més no somiaré, i si somio, ja pot escoltar tant com vulgui, no parlaré, no confessaré, la meua veu serà fosa. Un determini que cal complir ferrenyament. No sé pas si me’n sortiré.

Atenció. Aturava el braç de la traïdora a l’instant precís on la punta del punyal ja m’encetava la pell. La Rosàuria m’havia volgut la pelleringa, pobra fava.

Em diu que sa mare es declarava prenys, que el ventre abissal de se puta mare, fecund i feculent, ara va covant un febrós fill il·legítim prest a prendre-li el lloc. Diu: «No heretaré ara, per culpa teua, re, re, re!»

(Què era, allò? Ens havíem extraviat en cap novel·la d’en Balzac? Faríem goig, no en sortiríem sinó fet uns nusos de sensacions doncs novel·lescs, és a dir, altament improbables i sovint àdhuc rucament complicats.)

Li mostro triomfant la tita morta, i els ous absents. (Per als qui ho ignoressin, els faria avinent que els qui ja ens nasqueren acollonits — descendents d’antics gladiadors — de petits endavant, que posseïm la somàtica facultat de saber aspirar, en moments de pànic — i àdhuc, com jo personalment, a voluntat — els ous amunt, fent-los desaparèixer per petits túnels o ascensors adients als engonals.) «Amb què l’hauria prenyada, idiota? Per què no acuses en Sassafràs?»

No sé qui és.

Escateix-ho, i quan trobis la solució ja me’n tornaràs contesta. Mentrestant, deixa’m clapar.

Qui és? Qui és? No em torturis, malparit! No podré viure amb el dubte. Com em revenjaré ara? Quina desesperació! Pobra de mi! Em mataré!

Bona nit, i bon viatge. D’on has treta la clau? Li has robada a la portera, oi? Demà et denunciaré.

L’endemà el mirallet davant el forat em felicita. La meua proesa nocturna l’ha, si no esbalaït, si més no impressionat. Em rac la barba amb optimisme. Em veig bell i tot, i el gep se m’ha escarransit. Gairebé ni es guipa.

Fora fa bo. Insòlits temps i temperatura. Mudat i d’allò més elegant amb l’uniforme, la granota sense cap llàntia de cap entrepà oliós, d’allò pus resolt, emprenc l’ardu heroic viatge a la garita.

De sobte, nosa a l’orella, grinyols insuportables de sirena de la policia a tot estrop devers un altre assassinat. Allò m’enfosqueix la lluna. Ara sembla com si l’ombra de la mala sort no m’hagués caiguda damunt. S’ha acabat l’optimisme. La desesperació consueta torna a guanyar terreny.

La sínia d’automòbils trontollant amunt i avall com macabres borinots. I de sobte ja hi som. La premonició pren cos.

S’estavella a la garita un buick negre funerari, menat pel destinat a estavellar-s’hi, qui va ebri o drogat, o ha patit un atac de cor, o s’ha ferit del cervell, o arriba mort per arbitrari tret al carrer. Terrabastall escandalós, trencadissa enorme.

Quin afront metàl·lic no em sufoca llavors! Per l’espinada em circulen elèctrics circuits tant paral·lels com encontrats, i tot hi sembla per un moment un letal desori.

En surto a bocinets, que vaig recollint ràpidament per a tornar-me’ls a cargolar a lloc, no fos cas que se’ns perdessin peces, que fora com perdre les claus. I ara pitjor. Arriben estridents les ambulàncies i me n’he d’anar de pressa abans no m’enxampin. Dels hospitals no en surt ningú que no sigui amb els peus davant, o si n’hi ha qui en surten, ho fan incompetents o ben incomplets. Va dir en Burell: «Existeix amb el que tens — no te’n cal ni més ni menys — tantost n’afegeixis o en treguis, existeixes, si existeixes, contrafet, falsiosament, fraudulenta, mancat.»

He passat, això sí, per ca l’apotecari qui conec.

L’apotecari, si el saps amb una ferramenta fèrria i amb un païdor ferri, ja se’t fa menys estrany el seu estrambòtic apetit per a les tiges amb arestes i els pinyols més durs exclusivament. Amb ulls i potes de boc, et serveix els medicaments més abstrusos. Inspirat, diu, per l’estel Antares, les nits on l’estel fa magne acte de presència damunt l’eclíptica, s’ofereix místic accés, al seu subterrani laboratori, a les fórmules dels arcans, avials, més ignorats, alquimistes, qui sublimaren estrafolaris remeis, que nogensmenys són excel·lentment efectius, com no pas cap dels enganyosos moderns, només confegits per a escarrutxar les butxaques dels malalts, qui, en prendre’ls, n’esdevenen encara més.

Resumint, li he demanat l’oli especial que em retorna la fabulosa flexibilitat de sempre (després de l’antològic accident sofert, prou que ens cal), i alhora l’abortiu ‘Sang de Drac’ per a resoldre el problema de la Rosàuria (no pas que s’ho mereixi). Si ens ateníem a qui eren els pares putatius del condemnat embrió, segur que, si eixia, n’eixia inaprofitable monstre. Més li valia (no pas?) que li féssim el favor d’anihilar’l in ovo.

Per a refer-me (car no hi ha pas com el son per a la reparació somàtica), m’he gitat ben aviat. He falcada la porta amb una cadira. Llavors, he dormit pregonament.

Dels mèdols pedregosos dels llimbs suaus dels somnis de l’oníric astrònom estant, els implacables verins i patògens en general (virus, bacteris, microbis, enfellonits metalls...) són tothora prests a la invasió intergalàctica; van uniformats amb ridículs marcials uniformes de fantasia; només els cal salvar un pas per a abatre’s al món de la realitat insomne, i destruir lentament o de pressa el cos d’infectats i exhausts, de fràgils i diarreics.

M’he despertat tot d’una pensant-me el malalt i l’infecciós reclòs a l’hospital. Algú tustava fluixet a la porta. Obrint-la amb molt de compte, no fos cas, un desconegut de tarannà afable i una presència que inspirava tota la confiança era davant meu.

Soc el vell Eratòstenes. M’ha enviat el vostre amic l’apotecari. Heu de sàpiguer que les flors de la màgica ciència antiga contraresten els efectes dels somnis adversos. Ensumeu-les i sereu guarit.

Em lliurava un pom de zínnies. Quan li ho anava a agrair, havia desaparegut.

Tornava ensopidament a jeure i immediatament, amb prou feines cobert amb les flassades, ja dormia.

Pel matí, el pom de flors era damunt la tauleta de nit, en un got d’aigua clara. Em trobava perfectament.

Havia de demanar a la portera, i a la Rosàuria, i fins i tot, si mai el veig de debò, a en Sassafràs, si m’han dutes, mentre dormia tan pregonament, les flors, creient-se’m mort, en pòstum homenatge, a tall de garlanda fúnebre.

Les llàgrimes em queien soles. Algú m’estimava, encara que potser només fos lleugerament, o era que ho feia per nostàlgia, i qui sap si per por dels morts, qui us entrevenen el crani quan encara són frescs. No se sap mai del cert.

Tot era que, com dic, em trobava esplèndidament. Fruïa d’una salut excel·lent. Sentia cançons suaus i melòdiques que no venien d’enlloc. Les duia amagades, es veu, al cervell renovellat. Em deia, fraternal, prou pots, punyeter.

Me n’adono que els sorolls dels objectes no m’assetgen ni em terroritzen pas com abans, que ara més aviat la visió imaginativa se m’ha aguditzada força. Així, mentre remenava la sopa de civada del matí, ben amanit amb bon gingebre, em veig convertit en una bruixa més, qui, a la llum escassa de la celístia, sota els rònecs oleandres, ajuda a remenar, amb el seu cullerot, el típic brou verdós i pútid de bruixes, amanit amb perillosos ginseng i mandràgora.

Quan soc a la feina, veig de lluny que la garita era nova de trinca. Sorprès, el qui han posat per a substituir-me em diu que els directius i tothom altri se’m pensaven mort i enterrat, després del bestial accident, i que per això havien, creu, fet enviar i tot un pomet de flors al meu, com ell en diu, «domicili».

Domicili — si sabés que la meua cambreta a les golfes amb prou feines fa cinc metres quadrats, i que a l’hivern m’hi veig relliscant per les glaceres, i a l’estiu travessant, sedec, deserts, potser li creixia el nas un pam, pobre noi.

Ara sense treball i sense sou, com ho farem? Tornarem a les primeres i més enyorades vocacions, i esdevindrem escombriaires, drapaires, esmolets, ferrovellaires, adobadors de paraigües... com al començament? Quin remei! I quin goig! Tornarem a ésser joves i potser mig feliços i tot, pagats amb rosegons... i arengades a tot estrebar. La més deliciosa teca del món.

Davant la paradoxa de la necessitat de viure (i doncs de menjar i jeure en pau al seu niu), si hom vol continuar existint, sabent tanmateix que és una existència on la impermanència el sotja de continu, i que àdhuc quan dorm sovint perd peu en la irrealitat i cau al pou del no re, tot i que més que inexistent, esdevé inconscient, és a dir, ha perduda la consciència d’existir, d’ésser viu, car al capdavall torna a la vida amb el fet del despertar, això no vol pas dir que no arribi un cop, cada vegada més pròxim, on el despertar no s’esdevingui, i sense ell saber-ho, el trobin mort...

Com em mancava ara la veu de l’expert màxim en ontologia, en Burell, posseït per l’adust Sassafràs. Més que més ara que havia perduda part de la facultat de sentir i entendre les enraonies i raonaments dels objectes, i no copsar, doncs, de la part del seu profètic retrat, sinó mormols no pas sempre intel·ligibles, sobretot si les turbulències atmosfèriques presentaven les més mínimes obstruccions.

Què em diria..., què em recomanaria...?

Segurament que posés seny i trobés feina al més aviat possible. O em fotien fora del recambró i havia de menjar allò que ensopegués perdut part de terra, i pensava en una altra de les meues vocacions jovenívoles, i em veia pastor trescant per les cingleres, i llavors pensava en els llamps i els huracans concomitants, i com tantost no t’aboquen a la letal caiguda com no t’estalvien de caure, i et fas un embolic (són ‘bons’ o ‘dolents’?), i creus que és quelcom massa aleatori, i que amb la teua edat no val la pena intentar-ho, de tota manera ja no estàs per a aqueixos trasbalsos, i cerques llavors per les papereres bocins de diaris per a tractar de trobar-hi ofertes de treball, i vas després amunt i avall demanant, demanant, i et proposen la de portar amb bicicleta certs paquets a les cases, i això és allò que faràs fins que no trobis re millor, això si mai t’interessa de cercar-ho, que segurament no serà pas, sabent com saps la teua inherent inèrcia. Car per mica bé que siguis on ets, ja no t’hi mous; la teua ambició, tu qui ets una persona extremadament raonable, és nul·la. Balb i passiu, pensiu sobretot. De què serveix escarrassar-se sinó per a accelerar la correguda vers la mort, ço és, la desaparició d’absolutament tot al palimpsest de la teua condemnada consciència...? T’arrapes a la vida com al darrer tauló corcat del cruel naufraig que és viure. I ben bé que fots. La tria o crisi és ésser o no; el romanent, collonada. I jo em vull viu. I a qui no li plagui que es foti, o tracti de liquidar’m, i ja veurem llavors com el duel no fineix. El del buick esventat ho havia provat, i ara és ell el mort (elis, elis), i jo el qui s’obre un camí, diguem-ne molt exageradament, refulgent; exacte, com pels llamps innocus del bon mal temps enllumenat.

Passant amb la bicicleta, m’he aturat i m’he esperat; quelcom, un silenci nou, expectant, em deia que l’hora era imminent. I llavors, abruptes, totes les fulles grogues del ginkgo em cauen al cap — bateig sortós, allò em salva l’ànima per a avui; si em calguessin diners, i si sabés on es juga, jugaria a la loteria.

La sort — prou em fa fretura en una feina tan perillosa. No sé pas si hi duraré gaire. Això de repartir paquets d’estranquis — paquets d’altra banda suspectes (natural que no em temi que potser són paquets bomba, sobretot quan de vegades em sobtin pròximes explosions tantost no els lliurava) — a cada instant sembla que t’hi juguis la vida. Ferotges vehicles de malson et surten traïdorencament de trascantó pertot arreu, et passen arran a tot estrop i no saps com els sobrevius; el món sotsobra, caus? no caus? No ho saps mai. I llavors les manifestacions d’energúmens planyent-se repulsivament de quelcom o altre, que no pot mai pas ésser pitjor que llur presència fastigosa pels carrers. Surten rabiosos de les gàbies pudents que són els indrets on malviuen, daus decadents llençats tràgicament als aires impurs perquè en caure es desfacin en crua infecciosa pols.

Et malmeten. Llurs vociferacions t’embarassen i et provoquen migranyes; afligit, les fuges. Àdhuc els quils i quims se t’alçuren pels esfínters; el fel i la basca et pugen ensems. I clames per a tu mateix: Si no poguessin, els de les maleïdes absurdes inútils cridòries, aixantar la mui per sempre pus! Cerimònia la llur de carn a mig podrir, que en tota versemblança és a frec d’esclatar pel cap baix en aneurismes i d’altres sobtats vessaments d’infectes sucs.

Veig que tot a la natura els renya. No saben viure en equilibri natural, quelcom els pruu tothora al maleït trau del cul, damnada malèvola espècie que ho destrueix tot.

Rere la tanca del jardí exuberantment florit, un colibrí els omple de penjaments, i té tota la raó, i va al concret, com jo mateix, no pas a l’impossible i a l’abstracte, com ara al no re inexistent. Com diu en Burell, «No temis el no re, car per la seua natura no pot existir. Allò que acolloneix únicament és l’esborrament total de la consciència, que no és el mateix. Ja ho sé que això no disminueix en re la por natural a morir, però almenys no cometràs un altre solecisme dels molts que, ah, llas, no gaire instruït, tot i la teua bona voluntat, indefectiblement et veus empès a cometre. Aprèn, si vols, car no hi ha millor satisfacció que la d’aprendre. I jo no seré sempre a la teua orella; tot allò que mai comença al món, tard o d’hora fineix, i un dia d’aqueixos et trobaràs tot sol. I què faràs llavors?»

I em ve la desesperació, i a punt soc de fotre’m pont avall. Tremola la barana, sento la riota dels peixos de baix. Peixos de riu, poques-substàncies tots plegats.

A poc a poc aprèn si més no a endolcir l’ofici. Llegenda àuria de l’emperaire nocturc que molt privadament esdevinc. Pedalant pels carrers gairebé deserts de les fosques nits, elegantment nimbat d’una mena de fluorescent carisma aristocràtic, bé que lacerat tot al voltant per les tèrboles seqüències d’uns horitzons ominosament portadors de meteors explosius, fumosos vehicles alats que retrunyen ofenosos, trobo que repartir obscurs paquets de nit és més factible i plaent, molt menys perillós que no pas enmig del garbuix irrespirable de les hores punta, és clar. Només els brètols atracadors i les bòfies qui els ensinistren en llurs polloses presons són temibles, i si permeties que t’enxampessin, ben poc eixerit fores, car, indolents i arrogants pestífers, per als qui tinguin els senys prou esmolats, són perceptibles (i doncs evitables) d’una hora lluny.

Altrament, com dic, les nits són plenes d’ombres subversives fora a fer maleses. Els murs mateixos denuncien llur pas. Són plens de frescs jeroglífics crepusculars com ara perpetrats per potes d’aviram, zero qualitat artística, un fàstic per als ulls i les ànimes. I de vegades i tot el feble fanal de la teua bicicleta els identifica; sàtirs llebrosos d’instint criminal, repel·lents serpetes pintant l’obscè i l’allò més repulsiu i gens amè. Com et volies llavors, per un instant idiota, superheroi tectònic i imbatible qui feies enlluernadora feredat i posaves la por correctora al cor negre dels clandestins! Tret que és clar que no els deies ni piu, segurament que si et guipaven passar et prenien per un altre pobre desgraciat qui s’adreçava a la feixuga feina ja de bona matinada, un ínfim peó putejat per la societat, mentre són ells, i no se n’adonen, que destruint allò construït pertanyen als més putejadors.

Eixia del cau sota l’escala, on havia tot just acabat d’abscondre el velocípede, quan veig al replà de baix tot un personatge qui camina tes i arrogant com un estaquirot i no es digna ni de llençar’m un esguard, i tot d’una el reconec, i no m’he sabuda servar la llengua.

Trapella? Frederic Trapella?

N’Orellut Pampana! Com anem?

Perfecte, gràcies, i tu?

Perfecte...? El més ruc de classe...? De què fas? De què deus fer? No pas que de petit prometessis gens.

Faig l’ordinari.

Ha hà, l’ordinari! Vols dir que encara auscultes els troncs dels arbres? Me’n recordo com al pati, a l’hora d’esgambi, quan els altres ens esplaiàvem socialment, és tot el que tu, sociopàtic, sabies fer-hi. Auscultar els arbres, com si la saba et digués secrets. Fluix, frèvol, fallit, com ara. Feies pena. Encara en fas. Sempre ens n’has feta.

No l’ordinari. D’ordinari. D’ordinari qui fa l’ordinari que fa un ordinari: repartir paquets.

La feina més baixa i indigent del mercat. Inerme socialment. Com tots els inermes, arrossegat, aviat destinat a l’extinció, a l’evaporació sense jaquir esclau, traça, aup...

I tu de què fots? L’escultural alcohòlic gimnasta, i el número u de classe?

Soc un facultatiu, no es nota?

Que presumit! Prou pots! Ecs! I qui hi ha en aquesta casa de tan greument escoixengut per haver ops no pas d’un metge com un altre, d’un ‘facultatiu’?

No la deus conèixer. Classe superior a la teua. No pas que costi gaire. Una molt digna dama qui ha patit, ella, allò tan extraordinari que, impressionada, en diu un ‘miracle’. I no sembla anar gaire lluny d’osques. La setmana passada anava perillosament prenys per a la seua edat. I avui veig que, per les seues pregàries o pel que sigui, el prenys que l’ofegava se li ha esperitat, partit al cel sense ni acomiadar-se. Un albat més, amb ales, angelet. En tot cas, fora d’aquest món de la realitat tangible. Fos. Fos completament, de la nit al jorn.

Fos completament. Si se li ha ‘fos’ només pot ésser completament, savi. Si fos que se li fonia a mitges, en realitat encara no era fos.

Amb mi discutiràs de lexicografia, tros d’ase.

L’ase diu ase, no se’n pot estar de bramar-ho, aaase, aaase. Allò que es fon, s’esvaeix, desapareix, no hi és... O, si és, és enlloc. Ja el pots cercar, com les cabres i llémenes a les aixelles...

Impertinent!

Per què et penses que t’hi grataves tant! Tots ho sabíem. Pollós. Una higiene molt nàquissa, deficient. Un facultatiu brut per dins!

Ximplet! Com se’n diu d’aquest os? (Burxant-me la boca de l’estómac.)

Xifoide.

I aquest? (Fotent-me mastegot.)

Zigomàtic.

Ninot! D’on ho treus? Saps què? Per què perdré temps amb tu? Ves-te’n a la merda, I no em toquis, que...

M’encomanaràs la vermina...?

Em respon amb un cop molt fort de porta de l’entrada. La portera surt esfereïda.

Què hi ha? Un conflicte? Un atemptat?

Aquell metge presumptuós qui perverteix insidiós les senyoretes. Sempre ho ha fet, des la seua més tendra edat. A estudi, de petits, li dèiem el pervertit.

I tant que es vanta d’aciençat! I la senyora Rosó qui el té de capçalera! Caldrà plànyer-la, qui sap com acabarà el tractament. Caldria dir-li-ho, però és tan desdenyosa, la pobra, qui s’hi molestava?

Els metges no se’n fiï, tenen cops amagats; cops que en llur cas són letals.

Senyor Fortinbràs, us veig fort en psicologia; ho deu fer la nova feina; l’aire fresc el dia sencer...

I les nits, les nits...

Que valent! Tanta por que fa la nit. Amb la foscor, no veus cap cos mort de corb, immers al fang enganxifós, i hi entrepassegues, i no soc supersticiosa, però allò sí que porta molta mala sort.

He tustat, abans de pujar dalt de tot, a la porta de ca la Rosó, llum de la meua...

Ah, senyor Fortinbràs!

Em confons per l’altre, Rosó, llum de... ja ho saps. Us venia a felicitar. A la família — a tu, i la filla.

Felicitar de què?

Havia entès que hi havíeu afegit un altre element, un element petitó? Em demanava si el net havia sortit com cal?

Quin net? La noia no s’ha casada pas, que jo sàpiga, i altrament quin pecat no fora! I jo ja soc lluny de bagatel·les. L’altre dia un poca-vergonya em va voler estuprar, i el vaig deixar amb un pam de nas, literalment, car li vaig fúmer un cop de planxa enmig del visatge. Nosaltres, no ho has entès bé, deus ésser mig sord, sigui qui sigui qui t’ha comunicada la xafarderia, nosaltres ningú no en pot dir re de dolent, les més castes del veïnat.

Sord jo? No em feu riure. Hipersensitiu. Cascun de mos senys massa esmolat. Ara, per exemple, amb l’exemple que m’heu donat d’un cop de planxa (espero que roent, de més a més) a la tarota, tinc un nas tot destarotat, potser m’he refredat viatjant de nit a la intempèrie. Sabeu què? Passeu-ho bé. Records a la petita.

Queia al llit, retut, i em tapava ben tapat.

Els sons, i dins els sons els somnis, són l’alçaprem que destapa la tapa del tresor dels delits, dels pànics, i dels altres idíl·lics plaers de la carn que sent sense l’obstrucció d’un cervell regulador, autoritat dictatorial, qui, amb la consciència desperta, no et permet que et descordis mai gaire.

M’he deixondit un moment durant la nit perquè creia sentir ploure, i volia tancar del tot la lluerna, i he vist sense ulleres que damunt el rentamans hi havia la bombeta de vint-i-cinc encesa, i que una dona fina i àgil, colrada, es netejava el cony; instintivament m’he tocada la pixa no fos cas que em calgués torcar-la, però no, no calia — i doncs la bella súcub, de qui es netejava la cabalosa lleterada...? Aquest era el misteri.

I un altre misteri és d’on sortia la molt higiènica beutat somiada, l’encantadora diablessa qui em partia el cor en mil bocins. De quina estranya partió del vòrtex constant de l’abís sens fi d’un univers que més merdós ja no pot pas ésser (no cal inventar doncs inferns de putxinel·lis, només cal mirar el cel la nit), doncs, no procedia?

Quantes de dones no coneixia? Quantes de veïnes no tenien accés a la casa? Qui posseïa duplicat de la clau al meu xibiu, a part la fofa portera? La desconeguda rica propietària? Una altra desconeguda de fora qui cardava al cancell? Les dones, ja se sap, adúlteres totes, de comissió o d’intenció. Les qui no ho fan despertes, ho fan dormint. I poden el somnis d’altri imbricar-se en els teus...? Al món no hi entenc re, cada dia menys. La irrealitat teixeix el cosmos. Un cosmos estripat i esvellegat pertot arreu. On els somnis són realitat, i la realitat somni. I no ens despertarem de debò mai, ni entre els mors ni entre els vius. Això si hi ha cap diferència, altra que en els detalls sense importància.

Quan m’aixecava aquest matí, hi havia al peu del rentamans, un tollet que he ensumat, i he tocat amb un o dos dits, i m’he convençut que allò que havia entrellucat durant un instant abans de tornar-me a adormir era una ‘realitat’. El tollet pudia a cony i a semença. Inequívoc. Conec perfectament la singular pudereta d’ençà del jorn mateix, altrament opac, on precisament era d’un cony d’on no eixia a aquest desastre de món sense pal·liatius.

Ah, senyora Graciel·la.

Digui, Fortinbràs.

Quanta gent alfarrasseu vós que hi deu haver que tenen un duplicat de la meua cambreta?

Ui! Això...

Estic interessat sobretot en les dones...

I tothom que us feia del ram de... Fortinbràs, em sorpreneu!

Quantes de dones no creieu vós que...

Doncs totes les qui hi deuen haver passades, això si no les han llençades, car qui voldria entrar a la vostra cambra? Per a prendre-us què? El raor rovellat, el sabó, la brotxa...? Els calçotets foradats? El mirallet asclat...? Ni un mal llibre, ni un mal rellotge despertador, ni ràdio... Re!

I encara massa. Bé, gràcies. Estalviaré i potser podré canviar el pany.

No crec pas que la direcció us ho permeti, Fortinbràs, boniquet.

Bonica vós, galana. I ara veig que durant la nit em robaven la bicicleta, gràcies per haver vigilada tan estrictament la porta, dona, eh?

Ai de debò? Quina tragèdia, Fortinbràs! Com us ho pelareu? Acabareu a la presó. Ja podreu pagar la mesada?

Li demanaré un préstec al Fortinbràs.

Com ho fareu? Impossible. El Fortinbràs sou vós. Em voleu fer rodar el meló.

Soc l’altre, collons! Aneu-vos-en al carall!

Al carrer, m’hi esperava la desolació. No hi havia gos que no em bordés ensenyant les dents bavoses. Les dones qui els passejaven amb prou feines els podien servar. Indigent. El Trapella devia haver-me pispat el vehicle... Un vehicle que ara dec a l’empresa... Una empresa tot el suspecta que vulguis, però al cap i a la fi font dels meus únics ingressos, mon sol guanyapà... M’hauré de dedicar al crim, no hi ha d’altra sortida, i si mai veig el descapotable del Trapella, espera’t.

He anat caminant fins al discret indret on recollia els paquets per a repartir-los; no els deia re sobre el velocípede desaparegut; la voluptuosa maliciosa incandescent putarra qui normalment em dona els paquets em somriu com mai no m’ha somrigut, com si m’ha reconegut per la meua novella ennegrida ànima de terrorista; els terroristes fem rajar les vagines de les femelles; massa romàntics som, i no se’n poden estar davant nostre; amb el paquet me n’he anat vora el riu, i anava a obrir-lo per a suïcidar-me, quan me n’adonava que l’adreça era allí mateix, no gaire lluny; ja em suïcidaré amb un altre paquet, he pensat; i m’he atansat a la casa, que semblava majestuosa; anant a la porta, algú amb cara i posat de magnat m’ha vist amb el paquet i ha manat: Porta! L’ha obert allí mateix, als esglaons, i era ple de bitllets de banc; me n’ha donat uns quants, una riquesa inoïda per a mi. Benvinguts a l'Avinguda de la Providència, número quatre! On tota la sort del món es veu que es congriava avui.

Soc ric, Graciel·la; una propineta per a vós.

Quin sant s’ha penjat, Fortin..., vull dir, vós!

M’he fet alcavot. Totes em treballen a desgast ininterrompudament. Cuixes enlaire, cul a l’asfalt, o a la cuneta, tot per quatre naps! Aviat serem totes milionàries, i ens casarem nos amb nos, i esdevindrem burgeses amb molta de prosàpia, i creurem, amb raó, que el món s’és fet sols perquè en gaudíssim nosaltres, les més putes!

Tot em somreia. Potser canviaria de gàbia i tot. Un quasi milionari com jo! Abandonaria aquest món pel que sempre m’he merescut: un món de quietud i bona teca, amb la immortalitat, no cal dir, assegurada cent per cent.

(Fi.)