Cal·líope (historietes de Tales de Milet Reig i Morell)

La Cal·líope qui enfolleix.

(Escolta Tales, saps que sembles un baldragues?)

(de:

Tales de Milet Reig i Morell.)

(Recepta per al bon viure.)

Abolició al món ideal de tota prosperitat, ja se sap que abusiva envers els indigents.

Tots indigents, tots feliços.

Tothom qui es vulgui ric, esdevé abjecte i és rebutjat. Qui grua solell és d’allò més sospitós, quan tots ens acontentem de viure a l’obac.

La diagnosi general és reclusió immediata per al criminal, al qual hom depeny com a degenerat, qui, per tant, cal servar bandejat públicament, i això fins que no demostri palpablement una regeneració total.

Altrament, com més rebec, més castigat.

I tanmateix...

Constret a viure al celler, obscurament impedit doncs de regeneració al bon aire i a la bona llum, el declarat culpable es marfon i fon, i fora.

Qui es vol oprimit o opressor, manca a la solidaritat i és per la massa instantàniament pres i tancat.

Tothom que vulgui ésser ni que fos una miqueta més que el comú denominador és encontinent arranat a mida.

Tothom qui vulgui ésser menys és igualment arranat a mida pel voler general. Tothom ha de cabre per sempre al mateix llit de Procust. Un llit idèntic per a tothom, un llit nu i igualitari. Sense llençols, flassades ni vànoves. Vanitats, vanitats.

Voler-se més que no els altres, és condemnat immediatament. No és pas menys vanitat voler-se, per exemple, més indigent que el comú, que ho és voler-se menys indigent. Tot pertany al comú, i el comú som tothom, això vol dir que tot pertany a cascú, o sia, a ningú. Tot cal deixar-ho sempre estar tal com està, tal com ho hem trobat. Prou bé que hi estàvem abans, per què no hi estaríem ara, i en el futur?

Tot treball és manual. Ningú no és mestre ni deixeble. Amo ni criat. Ningú mana i ningú obeeix. Solament la massa mana, virtualment. Tots sabem allò que ens cal, per seny natural. No volem abassegadors de cap mena. Les màquines són anatema. Les eines són de tothom. Ningú i tothom no té i té alhora les eines calgudes per al treball escaient, unànimement acordat.

Les màquines no foren sinó pol·lució, sorollada, i enverinament definitiu de l’atmosfera. Elles causaren l’extinció de la vida en l’avinentesa darrera. Extingí sobretot aquells desgraciats qui es feien dir d’humans, és a dir, de fangosos – i fangosos i pestilents eren sobretot llurs defectuosos cervells, que es veu que només els permetien creure en puerils.

Tothom aprèn les mateixes beceroles de l’existència. No hi pot haver en la nostra societat perfeccionada ningú que sàpiga més (ni menys, ep!) que tothom altri. Ningú qüestionarà mai doncs l’assenyada prohibició de les màquines (letals de necessitat).

Cada dona té permès un únic fill. Dos en el cas d’unió amb home. El segon essent el fill permès a l’home. Cascú té un fill permès, i no hi ha re més lògic. Qui faci un infant enllà del permès de sobte és reclòs i punit. I l’infant criminal eliminat.

Tota unió entre dona i home ha d’ésser entre iguals, ni morganàtica ni desequilibrada en cap aspecte. Si la dona o l’home es vol superior o inferior, els dos són castigats per la multitud amb tota severitat.

Les armes són inexistents. Qui va armat, altre que amb eina i contra un animal embogit o famolenc qui podria nafrar o fer perir un company, és esclafat tot d’una i sense compliments.

(...)

(A resguard i sense reguard.)

Cap a crepuscle, ponderós, el tren ha just passat. Encara et sembla respirar-ne la fumera.

Arnat i ronyós, pels trossos jovenívols amb la novella userda, o pels trossos boteruts amb les bledes raves, s’atansa, bordó al guant estripat, el drapaire del sac blau ominós penjat a l’esquena.

Alhora consternats i divertits, en fugim espetegadament, no fos cas.

Topants benignes altrament, només tacats amb la sang corrompuda al sac blau de l’home de la por.

Qui caigui darrere potser serà ensacat. Més val no caure, o, si caus, no fer-ne gaire de cas. Córrer com abans, sols que ara ranquejant. Havent-te, si pots, netejat la nafra al genoll a la séquia de les cuques tan curioses i diverses, i límpides, prístines, tan netes totes!

A ca teua, a resguard, beu-te la llet fresca i guaita coratjosament, del balcó estant, ara sense cap reguard ni temença, passar el drapaire i sa palatina cort de llefiscoses mosques.

És així com hauríem de veure passar per sempre els indecents infectes exèrcits de les condemnades guerres de merda.

Per això és tan bona idea (la millor del món) exterminar (com diu la recepta per a la bona vida pública que ens regeix) cada infant qui mostra cap mena de salvatge brutal violència contra els vivents.

(...)

(Mitològiques.)

I.

Avorriment mortal del cambrer esperant que els clients restants acabin d’una maleïda vegada, per a poder fotre el camp i viure la seua vida.

Qui els bellugarà? Si els caigués una bomba atòmica a la coroneta...? No, ni això; crec que també romandrien inamovibles, que trobarien contemptible la turbulència deixada pel meteòric objecte que ens espetegava com qui diu als peus mateixos.

Ominós presagi: em veig petrificat, existent en pedra pels segles dels segles, esperant, amb el tovalló al braç creuat davant el pit, que els hostes de pedra encara més sòlida no s’aixequin.

(...)

II.

Trobava que m’emprenyaven – no pas poc – els qui m’adulaven.

Falsos i envejosos – em deia – de què em serveix?

Més a compte: de què els serveix? Car a mi només, l’adulació d’altri, em serveix per a agafar un emprenyament.

Però a ells...?

Què volen? Alguna cosa volen. Afecte, diners, fama...? Jo qui no en tinc, ni en vull. Si me’n sobrés, em consideraria un lladre. Car tot el que enriqueix algú, ho roba a altri. És evident que tot el que li és excés, li manca a algú altre. D’on no n’hi ha, no en raja. Només en raja d’on n’hi ha.

(...)

(Allò t’atueix, tot t’atueix.)

Explorant xano-xanet prop del fantasmagòric aiguamort on es fan aquells sinistres, anòmals, insectes gegantins, el Solell al zenit, presencies l’estètic trepidant fenomen on la fonteta, del broc de la qual raja gairebé sempre aquell escarransit regalim (car allò no és pas mai doll generós) de sofre aigualit, t’atures en sec, atuït pel que filustres. Inversemblant, et dius, i tanmateix no crec pas que els ulls et decebin; no són tan malparits.

Alhora subjugat i consternat per l’enigmàtica cerimònia de la castració d’un homínid fet presoner pels sabaters de l’aiguamort, grossos com granotes (d’aquelles qui proverbialment, tant d’umflar’s, protervioses, han aviat esdevingudes grosses com bous), o potser, amb llurs becs que tallen com tisores d’escorxador, les típiques tortugues devoradores d’aiguamort, enormes com intrèpids llangardaixos qui duen tothora una carpanta de caldeu...

Faig continent de voler-los-ho impedir, i em llambreguen impassibles, i me n’estic, com el tímid brau lletraferit qui soc. No fos cas que hi perdés, en l’estúpida contesa, bous i esquelles, a part de qualque membre exposat. I al capdavall per què em sacrificaria per un primat (un d’aquells langurs llangorosos, diria, semblants als molt seriosos encaputxats monjos del passat infinitament llunyà) qui, probablement, si pogués, en les circumstàncies (per a ell) idònies, se’m cruspia amb quatre mossades de viu en viu.

Amb allò, no pas que qualcuns dels sabaters més enormes no se sentin sobreeixits de qualque mena de ressentiment, i bo i foragitant-me exigeixin encara que els engreixi la vanitat sabatera amb tota mena de (per a ells) catàrtics llagots i emol·lients acaronament a les parts (pudendes), i allò per sort els mol·lifica, i el simi roman amb un nas de pam, o pam de nas, tant se val, i, seguint segurament el meu exemple, s’arrenca ell mateix les pilotes (o ho fa màgicament veure, i els les llença ostensiu a l’olla perquè se’ls hi coguin al gust sabater) (tast que qui sap quin és; no seré pas ultracrepidari, ara, i pretendré saber allò que de debò ignor); i em dic – segons l’antiga dita, «no judiquis, sabater, més enllà del que saps» (que és fer sandàlies, és clar) (ne supra crepidam sutor iudicaret) – que faig ben fet, de callar i d’acceptar la realitat, per onírica que sembli.

I ara, espera’t, l’ànima se’m carpeix quan quelcom de gegantesc se’m fica per barret; no sembla pas pesar gaire tot i que s’eixampla alguns metres. És una d’aquelles papallones d’aiguamort que, estesa, fa el mateix efecte que fan tantes de grandioses ombrel·les de platja (para-sols sovint virolats, bigarrats). La papallona em fa ombratge i sembla que ronca com fèlid feliç, i tot d’una, damunt, tinc la impertinent impressió que amb la seua probòscide d’elefant em liba, pel forat d’una orella, els sucs del cervell. No pas que em sàpiga gaire greu. Una sagnia de cervell, ja em va bé; massa fantàstic aparell, més val que se m’aprimi una mica. Ça com lla, nogensmenys, ço pruu. Pruu com mil dimonis, i me la vull treure del damunt, mes la papallona és clar que és molt més forçuda que no jo.

Sort que es gira un vent gèlid que deu vindre directe d’un pol o altre. Veig que damunt l’aiguamort es formen glaçons de mides considerables. Els sabater tremolen de fred; no gens obsequiosos amb llurs companys, ells amb ells, amb veus aflautades de sabater es trameten retrets. Com quan els devots es retreuen de no haver pregat prou a les forces malignes dels cels.

El vent que tot ho neteja m’escombra del cap el barret de la vergonya (la infamant coroça), i ara, enfredorit, torno cap a casa, caminant tot arraulit, com paquetet embolicat amb corda tesa.

En una clariana on espetegava el Solell, la meua ombra era la de l’homínid qui, generós, afegia, durant els darrers minuts de l’ebullició, al barreig bombollejant de l’olla, la contribució de les les seues pilotes.

Allò t’atueix, tot t’atueix. Et palpes l’entrecuix. No sembla raure-hi re. Malament rai, malament rai...

(...)

III.

Em pruu una natja per fiblada de ferotge insecte.

Per sort, la deessa Atalanta, al capot d’un Studebaker negre, avença el seu braç ferri i atlètic, i tendrament em grata el cul, com cal.

Molt comcaleretes, les virginals deesses es desvetllen, de llurs lassituds i letargies on estalvien energies, quan se senten sol·licitades pels precs legítims, o se n’adonen d’elles mateixes que, en llur camp d’interès, qualque urgent mesura no fretura de llur atenció.

(...)

(Soc la molt feixuga mula dels malsons.)

Cavalcant la papallona qui se’m fotia per barret. Seré el teu pitjor malson – triomfant li dius, esperonant-la de valent.

I llavors l’escenari pateix un terratrèmol. La realitat és tota una altra. Ens bescanviàvem les ànimes? Evidentment. Havia esdevingut la papallona. Una molt carallot metempsicosi. Espontània curiositat dels inexplicables (tots en són) fenòmens còsmics.

I ara condemnat a veure el ‘nou món’ amb els seus ulls cosmètics, calidoscòpics.

Ocells i batracis abstractes s’asseuen a prismes evanescents de teranyinetes gebrades. Miscel·lània fauna qui, amb les erugues fartanes, les espetegants garotes, les orenetes orbes, i les graelles on couen els reptilians titelles petulants qui elucubraven ensopidament del ‘mutualisme necessari’, amb obscures referències a en Sinalefa i a d’altres revoltants acadèmics de la falòrnia més desgraciada, alteren el paisatge de bon matí, on alhora comencen els sorolls irritants, com ara si eixams de grills es prenien per abelles i els forats de tes orelles els prenien com a ruscs.

Mentrestant, les broques de l’esperó d’aquell qui em munta em jaqueixen als lloms ferides a miríades.

Soc la molt feixuga mula dels malsons.

El privilegiat espantall nauseabund qui em munta, per a escàndol anecdòtic de tots els meus, escolta els cacofònics caòtic sorolls amb unció, i en diu la ‘Musica de les Esferes al Firmament’ tan perfectament i harmònica equilibrat. Deu estar somiant, pobre capdecony.

Ens diu: «Soc el testador qui et testa el testament encadenat, on, alternats, cada glena, o vull dir dena, o millor baula, són el caos i l’entropia, i juguen eternament i molt pàmfila a fer cau i net.»

L’atmosfera ha agafada, perquè sí, la convicció profunda que ha de fotre encar pus tots els qui hi malvivim. Bleixem amb dificultat. Tots som conscients que cada aflat que assolim de fer pot ésser el darrer. Ens asfixiem, pregonament angoixats.

La goludam del viure ens fa respirar on no hi aire, on l’aire s’ha despès, s’ha dissipat, i al seu lloc fums metzinosos s’hi congriaven. Amb això (aqueix gatxull d’immunds efluvis) que respirem, ens hem degenerats histriònicament, som esguerros còmicament tràgics.

Aprenc, astut i frugal, que el ‘fàstic d’un mateix’ aparentment inexpugnable, és una altra faula, com allò de les ‘essències pàtries’ – essències d’allò pus pestilents – i que allò que em cus als vaivens del paisatge sempre melangiós no és irremeiablement sinó l’adaptació a l’ambient, tant se val quin, per mica que vulguis durar, sobreviure.

La selva i el deserts més inhospitalaris s’equivalen. Tot hi passa, pels senys, com guix que grinyola horriblement en padellàs de llicorella, palimpsests sense solta ni volta. Tret que la qüestió és que hi passin. O és que ets mort, i la ridícula historieta del viure ha fotut definitivament figa. I tu amb ella. No ets ni fores ni seràs mai més. Quin panorama més galdós, no creus? I t’irritaven els grills a l’orella, i que els qui et muntaven t’impedissin, per llur pes, de respirar. I ara què no donaries pas perquè tot recomencés?

Res no recomençarà. Tampoc no et dius Sísif – Oi, quin idiota, pobrissó! – Mira que creure en déus! – Gamarús! Més que gamarús! – Fes-te fotre! – Fas cagar!

(...)

(Polifemssss...! Onnnn etssss...?)

El meu antic enemic, Polifems, què se n’ha fet? Què se’n sap del cert? Què hi ha de debò darrere tanta de matràfola que es va morir lluny i remot? On és enterrat? Algú ha vist el seu certificat de defunció? És tan fàcil de fer-se veure el mort! Molt més difícil és fer-se passar per viu! Sobretot quan les autoritats o la veu pública t’han declarat mort. No pots demostrar de cap manera que ets viu. Ningú no creu en zombis ni en esotèriques aparicions, ni en rucades i falòrnies metafísiques, és a dir, en romanços que surtin de la realitat. Si ets mort, en paus. Ben fet. Si ets viu, ja vigilarem que no facis mal. Com abans. Si servem cap dubte de quina de les dues condicions és la bona, malament rai, haurem de parar encara prou compte, no fos cas que ens sortissis de trascantó amb una destral.

Mes és clar que tant de bo que ho sabéssim de segur! Un món de diferència. És com si confiàvem en la darrera nou, i no l’hem asclada. Només un camí desclosa, sabíem si era prou bona.

Hauríem de tindre-ho tot resolt ben aviat a la vida. Un caràcter format. Un individu acomplert. Cap baldragues hesitant, insegur.

Totes les novetats em descoratgen. En tot allò nou només hi veig la degenerescència. Servo les mateixes nocions d’anys i panys enrere. No he canviat mai. Mai no haig de canviar. Només puc creure allò que tinc totalment provat, i doncs com a irrebatiblement cert, a l’enteniment. I això de llarga data, ep, com dic.

Les sorpreses em corcorquen, corfereixen. Sempre estridents, impresentables, xarones, repel·lents. A la merda el nou i el verd! Mai no saps com sortirà (Gairebé cent per cent de possibilitats que surti tot podrit i enverinador. Com l’art nou, la musica nova, les noves pensades, els nous invents...) Només l’establert hauria de comptar gens. La cosa clàssica. I au, prou. Tothom content.

En Polifems mort, tant si és viu com mort, tant se val. Treu-te’l del cap. No hi ha de fotre re. Que destralegi enjondre. Que no ens emprenyi mai més. S’ha acabat la collonada de l’amenaça obliqua. Passares a l’oblidada història. Obsolet.

(...)

(La irremeiable horror de la inexorabilitat dels anys que et van caient com feixugues de gotes de plom roent al cor.)

La irremeiable horror de la inexorabilitat dels anys que et van caient com feixugues de gotes de plom roent al cor. La dona, na Cal·líope de les innombrables bondats, qui em recollí als cinquanta-sis anys i amb la qual formàrem família, sempre em portava doncs cinquanta-sis anys, i aquells foren els anys de la (per a mi) de seua joventut; els anys per exemple, on m’ensenyà de defensar’m amb matrassos de les bèsties salvatges – cérvoles immensament banyudes i lleones àvides de sang. I tanmateix els anys s’escolaven sense pietat. I esdevenia vell, i ella, ma mare, la meua dona, la meua amant, esdevenia anciana, deteriorant-se fins a límits esfereïdors, i deien les llengües bífides que àdhuc enfollí, i allò em despagava, em desil·lusionava totalment, del fet terriblement envilidor de l’existència, tan cruelment ni imperdonablement condemnatòria de tot i de tothom.

Quan en Polifems (aquell qui m’insultà tenaç durant tota la infància pel fet d’haver una parella – per als altres – tan atrotinada), tornà pels voltants del vilatge, i de seguida en corregué la brama. Era gloriosament hipnòtic de guipar. Amb uniforme de batlliu, àdhuc fotia força patxoca. No s’havia fet malbé gairebé gens. Algunes de les noies, els escarafalls!

El trobaven posseïdor d’una novella espectacular identitat! Una figura d’allò més resplendent de l’insuls sistema estel·lar corrent. Se’l creuen estòlidament marmori sota l’inconsútil uniforme, i de fet antropomorfitzen un cadàver extremadament pudent! Per la seua hipotetitzada excel·lent cal·ligrafia, ja el voten i tot perquè sigui inclòs a les plèiades prop la lluna. Són les jovencelles tan trosdases ni betzoles!

Li portaren llavors lliris, i alhora maldaren es veu i tot per a tocar-li les condecoracions que li penjaven a la pitrera. Se les havia es veu guanyades, en terres desarrelades dels continents de fa milers i milers d’èpoques geològiques, en guerres totalment inexistents. Això també, ningú el guanyava a contar camàndules. Esplets i proeses tretes de l’enganyosa mànega. Tot ficció de la dolenta, de la novella, de la tot just mal cuinada... I les crèdules novençanes empassant-s’ho cru, mentre els conyets se’ls humitejaven. Malament rai. Els renovellats, com els ressuscitats, són pitjors que els nous de trinca de les agres sorpreses. Només et duen al fàstic. Els avorreixes, els trobes abjectes i abominables, tantost d’ensumar’ls (car llur pestilència en ‘reaparèixer’ després d’ésser ‘enterrats’!) (Ecs. Sofre. Peix fet malbé. Ous podrits...), o tantost no els veus – i abans i tot – només de tindre’n notícia.

Les més ximples de les plumíferes comencen i tot de crear i fer córrer una hagiografia de l’interfecte ara rediviu... Exemple: «Quan plàcidament sent els inicis del darrer ofec, ell qui, el·líptic, últimament, tractant com cal d’emular molt reeixidament alguns dels savis més típics, tant no s’endolceix, ell qui era ja tan bo que semblava que no podia ésser’n més, que, quan sent doncs que se’n va, que s’evapora, que s’angelitza, el cel, bocabadat, expectant sap que cal fer lloc per al nou, més rellevant, relluent, espetegant, estel! Ai, mare meua, quin rabeig celestial els qui ho presenciarem, massa esplèndidament beneïts ni benaurats!»

No pas que l’enveja em ragués gens. Això mai! És que per principi no volia pas atansar-m’hi. Que es podreixi en la seua glòria. La glòria gasta, usa, malmet. La glòria, quina engalipada! Sempre hi ha darrere teu algú qui no sols se n’aprofita, de la teua irrisòria, histriònica, façana d’idiota; sobre, se te’n fot salvatgement.

Una veu darrere meu em sobtà: «Què cova ara l’arcana cerebral crisàlide que deses al crani? Quines novelles inexprimibles bestieses, minyó...? I ta mare, la druda, quants d’anys que la sebollires? Encara te la cardes...? La Cal·líope qui enfolleix...?»

Sí, era en Polifems.

Em tombí d’una revolada, bo i arborant el bastó que duc sovint, sobretot quan furtiu em passejo per la selva, un bastó-garrot semblant a un matràs, car el mànec és una bola fèrria, i li fotí el medallam tot esbarriat part de terra. Sense redreç a les envistes, els simis irregenerables – amb llurs fastigosos atavismes (les repatànies recrescències de sempre) més manifests encara que no pas entre nosaltres – s’hi llençaren amb goludam; per a ells eren joiells d’altes vàlues. Per a mi eren la merda.

L’assassiní com cérvola o lleona qui posés em perill ma vida.

Quan l’ensopegaren tot abonyegat, les noietes ploramicoses, les ignares xicotes, li cantaven estridents ximpleries, tenyides amb avials reminiscències d’antics, molt sòpits, cants litúrgics, on les ires avials es barrejaven amb les esperances vanes d’un molt absurd esdevenidor irrealitzable, hereu directe i vaporós de quan els homínids crèiem en espectres estratosfèrics de colossals, molt terrorífiques, magnituds estúpidament antropomòrfiques.

Cançonetes carrinclones com ara això:

«Cigonyes amb pebrots obscens

I bisbes qui pixen encens.

Insistents tribulacions

T’estrenyen de per tots cantons.

Com tos talòs exclòs del cos

Cada os rostat per anticòs.»

O potser això altre:

«Urnes amb cendres caigudes de dalt

Espurnes mortes d’apagat fanal.

Bombolles esclatades d’ens despès

Cruspit sencer pel rat dens del no res.

Ben trossada trossa de cabell ros

Parracs de perruca per a fos qui fos.»

Tant se val. Entengui-ho qui pugui.

I alhora, del vil personatge, en crearen efímeres estàtues amb canyissos i barrots, i amb més o menys portables figures xaronament al·legòriques d’altres pseudo-herois com ell pispades (d’estranquis i de nit) d’enjondre. Ara, de monuments al seu honor, n’hi ha dreçats tres o quatre a la plaça major del poble. No hi passo mai. Evito d’anar-hi com de l’infern. Els anys no passen debades. Són estàtues caduques – ja deuen començar de caure d’ençà mateix de l’endemà que les plantaren – i no seran sinó granulosa pols ben aviat. I tornaré a passar-hi, per a anar a la Font de la Guilla, per exemple. I quant al seu assassí, tothom a les escapces. Si sabien qui fou, potser li feien monuments a ell. Més merescuts, segurament. Però és clar que no és ningú a qui li calgui presumir de re. Ell, beatífic, la seua feina rutinària i au. Demà serà potser un altre dia. Qui sap, però. Potser no. I tots haurem passats barregim-barrejam a la mateixa insignificant historieta del palimpsest de l’Enlloc. Un Enlloc d’enlloc que es renovella tot sol, havent-ho cada camí abans esborrat tot. Car quina caguerada d’univers, no creus?

(...)

IV.

Ara que tornem a ésser als temps feliços on vivim sense màquines ni acòlits ‘lanternaris’ (amb llanternes), i doncs tots som iguals, car no fabriquem re que no sigui afaiçonat amb les mans, ni existeixen llums d’aquells qui creaven (segons certs historiadors) una llumota artificial, la qual tan perjudicial no era, tant per als ulls, com per als cervells, me’n record tanmateix que, essent, de petit, molt afeccionat a la lectura, havia demanat a una deessa casolana qui posseïa un cony miraculós que feia llum, i es deia Súccuba Supercumbent, que les nits totalment fosques, amb son cony lluminós, em fes doncs llum, i així poder rabejar-me en les festivitats nocturnes de les aventures heroiques dels déus primitius, únics autèntics.

La del seu cony era una bioluminescència com una altra, com la de les noctiluques o la de certs éssers marins qui s’il·luminen per tribofosforescència, amb el fregament de les ones.

I era llavors, mercès a la llum vaginal del llum vulvar, que, amb el seu ceptre, el déu de l’insomni, en Sòmines, de qui el més potents dels encants és que tantost no apareix, majestuós, t’anul·la el son, i qui doncs rutlla i butlla naturalment sobre sons i somnis, em pessigollejava enjogassadament l’escrot, i, esverat, de vegades m’amorrava al llavis lluents del llum de les llums i en bevia l’excreció espúria (de la deessa serva-llums) i allò, a part de deliciós, em guareix de tot mal, i àdhuc, com certes granotes qui s’empassen massa de mosques de la llum, lluïa com un espectre, i espeternegaven, esgarrifats, els miralls que m’esguardaven. Refulgent i lleig com el marraco, em prenien per l’acerb ca cerber, gos imaginari dels imaginaris inferns...? Probablement.

Nits insomnes on gloriosament romans despert, amb un cervell que et reconeix, i se sap no pas mort, i doncs com se n’adelita íntimament.

No perdis, company, ni un instant de consciència, car sens consciència, no ets.

(...)

V.

Totes les cases són unicel·lulars, com qui diu, ço és, per a una persona (i son infant, mentre és prou infantil), i fetes molt orgullosament de toves, i són situades al centre de llurs sengles jardí i hortet.

A l’eixida, ara que l’atmosfera és tan neta i prístina, i el llebetjol mou les fulles, i els ocells de mantes de colors saltironen per les branques, i tot m’amenitza tan tranquil·lament la vetllada, i havia llegit suara mateix, d’uns historiadors pretèrits, l’escaiença de qualque troballa escadussera de qualque altra relíquia dels temps obsolets, de la qual llavors hom especulava que podria tractar-se d’un pegàs o d’haveria metàl·lica qui volés tot sol i tot, com núvol al cel, enjòlit, i quin estrany vehicle, em deia, perdut en elucubracions, i la sorollada i la fumera que fotria, i quines freixures no tindríem més castigades i quins cervells emmetzinats, i tot plegat quin món més desgraciat no fora, si fos veritat allò que n’hi ha qui conten que s’esdevingué després dels bons i lògics temps mitològics, per a entrar als temps degenerats, quan...

Ambdues de les pilotes vermelles amb pics blancs (com els reigs bords) amb les quals es veu que jugaven uns veïns remots em cauen a l’hort, com si fossin les pilotes ennegrides del gran heroi Faetó (ara que justament hi pensava), com qui diu ara mateix tornat, de ben mala faisó, el pobre, del seu viatge impossible al Sol, i el gos se m’empipa, i les mossega i les fa malbé, i ara com justificaré un capteniment tan contrari a les normes de convivència entre bons conciutadans...?

Car el gos no és pas ni meu, és un altre mena d’Argos intrús, xarnec, probablement tocat del bolet, car sempre hostil envers tothom qui entra a meu hortet, com si per comptes de meu fos seu. No pas que li digui mai re, ni bèstia què fots ací, i ell, a tornajornals, tampoc vol saber-ne re, com si comprengués que no fos cas, i el fotés fora, car tota l’autoritat prou és meua, i tinc totes les de la llei de costat, per a desnonar-lo, si vull, a grat o desgrat, això segons em roti.

El veí qui ve a rembre les pilotes el conec. Es diu Diògenes i és molt sorneguer. Prou és del meu cercle. El Cercle del Faetó. Som quinze qui posseïm, en harmonia o falange de companyonia industrial, un faetó d’allò més elegant. I ens mudem quan l’hem d’emprar per a fer-hi un viatge.

—On vas, tan mudat, Tales? — em diu quan s’escau que haig de manllevar-li a ell el vehicle, i m’haig fet presentable —. Sembles un baldragues!

Ens abelleix qui-sap-lo de riure junts. Som del mateix tarannà, afeccionats al viure sense noses ni enemistats de cap mena. Creiem amb tot el seny del món que no hi ha genuïna virtut còsmica com la dels platerets en equilibri, amb el pro i el contra de cada qüestió tothora equipol·lents.

—Quant et dec, Diògenes? — li deia avui, tantost no el veia i li ensenyava les pilotes destrossades.

—Vols callar? — em diu, amb visatge mig ofès, com si no sabés l’instint malignes d’aquelles bèsties sempre tan esporuguides que llur primer impuls és fer mal. Animalots promiscus i fanàtics; llur odiosa promiscuïtat, font de tota malaltia. Més val no atansar-s’hi gaire mai.

De fet, meditàvem no fa gaire, prop la Font de la Guilla, que és, quan fa bo, on el Cercle es reuneix sovint, sobre els misteris de la traïdora química que intervé a la cavitat abdominal, on sembla que totes les tendències que formen el caràcter d’un individu no brollen, i és clar que no resolíem re fent taba entre amics, i ens embrancàvem per territoris delicats, i ens felicitàvem, tot seguit, en que tant la química com la física fossin misericordiosament ciències interdites per a tots els homes de bé, car, si més no la química (car què és de debò la física, oi?), la química malèfica és, doncs, la mare de tots els mals del futur que no hauríem de permetre que mai s’esdevingués; en acabat d’una sèrie d’esdeveniments aleatoris, una altra cagarrina verinosa és inventada pels idiotes científics (els més degenerats dels humans mai existits) que destrueix la civilització.

Les rels acròbates dels mangles que volten la font medicinal exhibeixen llurs justament vantats atributs, i marquen, amb voluntat d’emulació, amb boniques osques, damunt la carn de la pedra commemorativa d’on el broc no raja, marquen, com a cop de fuet indestructible, dic, fins prou han assolit d’arribar amb la força del zel de llurs pròpiament admirables proeses d’equilibristes.

—No aniria pas a cal sabater sollat amb els aixarops dels fems avui que femava l’hort, Diògenes. No em vulguis tan depravat ni presumint d’haver acomplertes totes mes tasques. Humilitat i esperit de ramat és el pinyol de mes creences, noi — si fa no fa li responia, pedant, la darrera vegada.

I avui? No malda gens a demanar ni virulent ni afeblit reparacions per les malifetes del gos. Diu que ja fa prou calaix amb la satisfacció del pagament que rep bo i etzibant-li puntadeta al cul.

El gos acota la cua i se’n va renegant dels bípedes i de llurs mares, totes personificades en la matèria qui, segons ell, tan equivocadament no ens creà. Tant se val, qui en fa cas.

Hom, a son sensori, n’aboleix, instantàniament, aquells lladrucs que neixen a un cervell passional, i doncs obsolet i contrari a l’existència necessària.

—T’imagines si l’horror si manessin ells? — em demana, amb vult esgarrifat, en Diògenes —. Amb llurs instints que tot d’una els fa respondre a tot dubte o perplexitat amb el més malèfic atac...?

Ens en tornàvem cascú al seu niu, rient rient dels primitius animals qui no han après, de les extincions, re. I que de la bona vida, doncs, tot ho ignoren. Són ben de plànyer. Per això, quan ens els mengem, ho fem sense les indegudes recances ni els més lleugers neguits de consciència.

(...)

VI.

A la tardor les escates, per a l’hivern, comencen d’endurir-se’ns.

Era al trull, aixafant olives per a fer-ne oli, i em venia a la clepsa l’adient cançó:

«Els qui venim de peix

Sang freda rai —

No patim d’esglai

De cap mena —

I tota superstició

Fluixa ens la mena.»

I dic ‘adient’ per què...?

Segurament per les supersticions, que també en deien, es veu, religions. I per les ‘catàbasis’ – les davallades a un infra-territori on t’hi trobes monstruosos ‘dimonis’, qui de vegades per apotropaica defensa en dius ‘àngels’ i ‘déus’ – car el tarannà immensament envejós dels déus, és a dir, dels daus incerts de les circumstàncies, sembla que sempre els duu a castigar molt cruelment tot estat de ben ésser ni de benaurança que mai trobéssim – i al capdavall totes aqueixes idiotes entitats no són (transformades, això també, per magins porugament eixelebrats) sinó els mal evolucionats, i molt lleigs, peixos abissals, de més a més tan fosforescentment fantasmals (encara que tot plegat alguns siguin prou bons cuits a la planxa – i ningú no ens pot dir per això que som caníbals, car no els podem pas considerar allò que en diem ‘peix evolucionat’ o ‘humà’).

Cal ésser natural i prou. Tot concepte de progrés mena a l’absurditat. Tot allò que es desvia de la natura, mena a una ràpida extinció de tots els implicats.

Això és el progrés, com a exemple: Ahir et feia mal un peu i anaves ranc, i avui te’n fan mal dos, i vas doblement ranc.

Tot progrés és letal – amb el progrés dels anys, ve el regrés de totes les facultats.

He sortit a l’eixida, cansat de la feina al trull i de tanta pregona meditació, i sentia sentors d’espernallac trepitjat, i em deia per què em visita el metge?

Un metge de quatre rals qui, contràriament a com es veu que eren els metges d’abans, qui se’n curaven com d’un all, dels mals d’altri; es veu que el contaves on t’anava malament, on fragments de la teva corpenta entraven en dolorosa col·lisió i et jaquien estabornit, i ells paraven la mà i et deien la primera bestiesa que el venia al meló. Que no eixamoraves prou bé els mocadors i que preguessis quatre pregàries als ‘poders de dalt’, molt baronívols, ells, amb tendons i tendrums d’esquals, i ulls rovellats de cabrum).

Les falòrnies que descobreixes quan llegeixes els clàssics de la vera història.

No era, emperò, pas el metge.

Soc a l’hamaca sota els oleandres, i com nàufraga apareix una dona fantàsticament, macabrement, prenys.

Què cony se li ha perdut per ací...?

Sobre, com magrana que esclatés i vomités metralla vermella, és a dir, prèviament ensangonada amb sang podrida de gangrena, tot de llampecs d’obscenitats semblen eixir de les banyes del tes, proterviós, llaç al seu mocador de cap groc i maragde.

Tot plegat, segurament, perquè em vol encolomar la canalla d’altri.

Impossible, vós! No hi picaré pas! M’he fotut a fugir, cagant pols com un fuet...

He anat a refugiar-me a can Diògenes, esperant que en l’ínterim la bruixa se n’anirà a demanar fules ‘indemnitats’ a un altra víctima de veí més convencible per les ruques raons de la pietat mal entesa.

(...)

(La Penèlope i la seua lot encesa i apagada.)

No la deixava mai de banda. No sabia pas veure la realitat (sempre malèvola) sense la seua lot aparentment màgica, car li la tornava si fa no fot benèvola.

La Penèlope, palesament, no podia viure sinó enganyada. Em sabia greu per ella, però què anaves a fer...? Desdecebre-la? Desil·lusionar-la? Amb quin dret...? No, home, no. Volies pau a casa. No pas baralles sobre quina merda (de quina color més podrida una que no una altra) no era la realitat del viure. Els trilobits, llur secret abans l’extinció que, com a tothom ens pertoca, els pertocà (de les fins llavors set sofertes per l’esfèrula) (oh, i espera’t, manel, per les que vindran encara!) era de viure en un ambient tan resclosit que descoratjava tota evolució que duria inevitablement i progressivament al darrer desastre. Com tot progrés. Hom progressa només vers l’extinció. No hi ha d’altra ruta.

I allò semblava fer la dona (la Penèlope), mentre visquérem plegats, viure tancats i a les fosques tanta d’estona com ens fos possible.

Segons ella, quan només veus la realitat en negre i blanc, sense les colors esgarrifoses de les sangs i les humors de les horroroses vísceres, tampoc no és tan lletjota; és, diguem-ne, comportable, o, com en deia? — mig suportable i tot. I au, fes-te fotre. Si vols veure les colors de fora, fot el camp, realista de merda.

Ço que fiu, i me n’aní a viure amb la Cloe. La Cloe no vivia amb tantes de punyetes. Per a ella les colors es mereixien ésser vistes. I les colors crec que li agraïen el gest, car tantost els seus verds com vidre de cul d’ampolla de xampany no s’hi posaven (fossin flors, fossin fruits, fongs, llustrins, o ocells, o peixets, o insectes, o plats exòtics), semblaven reviscolar’s i esdevenir més acolorides, bigarrades, senceres, distingibles, vull dir, diferenciables, com si cascuna s’afanyés a sobresortir, és a dir, a no voler-se pas gens preterida, ans a esdevenir-li la preferida. Les veies, amb una mica d’imaginació, com se li barallaven a mastegots per a ésser doncs la color temporalment victoriosa, tantost la clarosa vista seua, com papallona manyaga, no s’hi reposava. Segons mirés, abracadabrant calidoscopi de canviant relluent mosaic cada camí. Prou podia qui fos al seu costat. La vida hi guanyava, el viure no era tan lleig com era de veritat. De vegades, és bo de viure en fantasia. Més distret i optimitzador.

(...)

(La nit dels temps paleo-ictiològics.)

Enfeinats en les nostres halièutiques tasques (els nostres afers piscatoris), en la foscor matinal, bo i cercant quelcom de tangible per a ficar d’esquer penjat a l’ham, trobàvem uns cucs rampants; n’enfilàrem un, i finalment ens n’adonàvem, esglaiats, que allò llefiscós, lívid, tou, i aparentment mútic, era en realitat un esborronador paràsit, qui encara semblava anar empastifat amb vèrnix de nadó, mes que, tanmateix, havent-se’t immiscit a la carn, te la va consumint, constant, i amb eternal paciència. L’esclafàvem amb ferotgia, i ens allunyàvem del maleït indret.

—Escolta, Tales – em demana, palpablement esfereït, el palmípede Parmènides, un dels companys de la partida de pesca – i on la trobaves aquella cuca maligna, aquell cuc ogre qui només vol carn fresca?

—Doncs no gaire lluny d’un palter, de femta aparentment humana, que veia, aquí prop, tot venint.

—Ens en podem encomanar, i ja hem begut oli, noi! Es reprodueixen veloçment i se’t cruspeixen tot la carn, múscul rere múscul, fil per randa, i al cap de re esdevens no re. Vull ficar un cartell solidari. «Via fora! Ull viu! Lloc maleït! Ningú no hi entra! Perill d’encomanament letal!»

Cosa que férem, en groc fluorescent. La Cloe se’ns hauria d’haver posades ulleres de sol, si l’hagués mai vist. Hi pensava, perquè, sense ella, tot m’havia semblat més apagat i fosquet. Poques avinenteses d’enlluernar’m mica amb re. Una generosa pèrdua de vivacitat.

Sí ves, la combinatòria amorosa ja s’ho porta. Ames, odies, partiu peres, estranyes evocacions, sobtats enyoraments..., i així fins al matí on l’espitxes definitivament.

En tot cas, re; un fort estètic pasquí. I, al mateix temps, quin trasbals intel·lectual per als peixos del carrer, poc ensinistrats en les ciències permissibles! No pas que ningú s’hagi mai de plànyer de re, més pitjor aniríem si la desesperació s’establís arreu i enlloc, car oi que saber massa fa mal...? Segons les lleis de la termodinàmica, la cosa còsmica no té remei que valgui, vós, i per què, doncs, afegir cabòries als bons pobres d’esperit, i doncs a la massa molt amable, massa afectuosa amb tothom? Tant com cal, vós, tant com cal...

Al ball de l’entropia hi som tots convidats, i on tots hi som, no hi ha ningú (com qui es pertot, no pot ésser sinó enlloc) (nusquam qui ubique), i alhora els romboidals muricecs safir fosc qui roden pels fanals caçant mosquits canten

en chor la cançó que només ells poden sentir, tot i que, tant se val, amb empenta i embranzida esperançades, els

conscientment engalipats humanals ninots, nogensmenys, tot ballant, aquell ritme (imaginadament endiablat) prou portem.

Vivim i ballem als llimbs de la distracció, tothora a tocar dels límits flamígers de la reduïda sala de ball, enllà dels quals l’anorreament definitiu no rau.

La pítima que aquell vespre agafà en Nefalió fou de pronòstic; en Pitàgores i en Protàgores, fent dissimuladament cares de circumstàncies, com si se sentissin ultratjats per la vexació que els portava llur amic amb el seu desvergonyiment causat pel vi, nogensmenys se n’aprofitaven de valent, i el feien fer l’histrió enmig de la pista de ball. I com reien les balladores!

Un païdor estupefaent, en Nefalió, de guineu o millor; tot allò que hi entra, sigui en l’estat que sigui, en surt totalment paït. El pobre Pitàgores, qui sempre comprava a la plaça la pitjor teca que hi ensopegava, n’estava esbalaït, i en patia, i l’enveja el feia tornar tot verd i tot.

El ball que ballàvem vivint era a la llarga escruixidor. Lluny en acabat només ens calia pensar-hi, i ja en suàvem i tot. I al llivell de la realitat, et trobaves que, efectivament, tot de tollets de suor raïen ací i allà damunt el terra relliscós.

L’orfeó cantava, sens fi, bocafins, bocins de l’òpera «Orfeu», on el protagonista es mor, cantant, és clar, i això interminablement i tot. I nosaltres ens hi moríem de cansament, de sentir-lo i de ballar-hi, i d’esperar morir com ell, trist i content, potser àdhuc cantant amb el darrer esbufec.

I allò mentrestant no finia mai. Tothom n’acabaria desfet.

Els cabells grisos de les balladores esdevenien blancs. I llavors grollers glomèruls els espatllaven les faccions. I es veia que ja no hi veien a dos pams de cap ull. I les escates se’ls escataven totes soles de la pell, i pertot de part de terra en trepitjaves d’eixutes que grinyolaven neguitosament.

Aviat allò fora irremeiablement un ball de mòmies. I si passaves davant un espill i t’hi guaitaves, quina fesomia més macabra també la teua, noi! Se’t veia a les últimes!

(...)

(No és gens bo, noi, de perdre’t pel desert.)

Massa d’estona exposat a l’ull nu del Sol assassí, els ulls se m’omplien de noses, d’escarabatots blancs qui s’hi passejaven a pler, i de pinyols que germinaven sobtadament en rels de sang bullent, i, amb l’esperit electrificat que m’electrocutava el cos, em deia, al·lucinant, encara com aquell, tu, si més no ets viu. I em demanava que això em passava. Un cas d’aquells que et surten de trascantó i se t’arrapen a la gola. Per qui sap per quins estímuls simultanis, incommensurablement menuts – just escrúpols, amb prou feines granets de polsim – força febrós, per qualque ocult efecte fotoelèctric, es veu que elèctric esdevinc, i em coc, i me’n recordo que volia pudir si de cas a ou ferrat amb alls, però és clar que pudo a sardina a la planxa, o potser a bacallà esqueixat, o a seitó amb cigrons, o, què ho sé jo, a verat escalivat...

I l’al·lucinació s’estenia, se’m propagava al magí. I em trobava que guaitava la televisió i aprenia que, davant la imminència d’un altre atac dels invasors, totes les famílies prop la línia de foc qui havien filles jovenetes o àdhuc acabades de néixer havien rebut una bomba exterminadora, car era segur que els invasors, si les minyonetes les agafaven vives, les violaven en massa i a mort, i un dels pares joves deia, «Abans d’exterminar-nos nosaltres mateixos, la nostra bomba la rebran els invasors», i jo ho trobava d’allò més lògic, i de suïcidar-se rai, no cal pas fer malbé cap bomba, hi ha mil maneres més a l’abast i a bon preu, i en acabat de cloure l’aparell m’arreglava una mica i sortia al carrer per a veure com anava la cosa entre els veïns, i pertot hi havien altes barricades aixecades, i volia visitar el professor i demanar-li el seu parer, i ca seua no la podia atènyer que no pugés abans damunt uns vagons de tren que eren apilats a través del carrer que hi menava, i s’escau que, de casualitat, quan era al capdamunt d’un dels vagons me n’adonava que la finestra del professor era il·luminada, i que els seus simis se li havien embogits, se li havien tornats més salvatges que no mai, i es trobaven precisament ocupats en destrossar-lo i menjar-se’l, i em deia, massa poc, això passa per haver bèsties indesitjables a casa, i és que, el capsigrany, els volia civilitzar, ensenyar’ls de llegir i d’escriure, i de filosofar i de saber fer la comptabilitat i tot, i és evident que cal deixar cada espècie al seu ambient i mai no forçar la natura, encara que aquesta vegada, per sort, mirant-m’hi bé, me n’adonava que no, que allò que feien els maleïts simis era jugar o barallar-se, qui sap, segurament ambdues activitats ensems, i que no es cruspien el pobre professor, qui potser era fora, ajudant amb les barricades, i allò em va tranquil·litzar. Me n’adonava que, de seny, els humans sempre ben poc, però si més no una mica encara en rajava...

I enmig de la guerra, m’arraulia en paquetet embrionari, i enyorava la infància al gineceu o la zenana, on les dones grasses em tracten d’àulic princepet, i escolten mos auguris, com si els soc el guru oracular qui concís t’omple de futur, com si no és un infant qui aprèn encara de parlar, i de sobte, tantost el vent no aixequés per les finestres i balcons remolins huracanats, i el riu no se sobreeixís i l’aiguabarreig rostés ganut els murs, i les verges de pit i les una miqueta més crescudetes, totes plegades no ens arraconessin, ben mesclats, a l’indret més segur de l’edifici, la pau no en fos promesa per a aviadet, per a aviadet...

I encara l’esperes ara.

(...)

(Això salvarà l’espècie.)

Més o menys restablert, em despertava a la meua màrfega, i obria els ulls i veia que algú era a la meua cambra, precisament fent figures de gimnàstica davant el mirall de cos sencer del racó.

Era és clar n’Epimeteu. N’Epimeteu (un nom ben bonic) era un xitxarel·lo tan narcisista que mirall on es mirés, el veies (el mirall), en acabat d’una hora i més, tot llefiscós de la saba del seu branquilló de baix.

Ell mateix sempre cofoi com ell sol. S’hi veu, als espills, crec, de colós amb una musculatura admirable, d’elegant cariàtide (no pas d’atlant, massa barroer), i els jorns de tardor que enfosqueix més aviat, amb llumins s’il·lumina adventíciament diferents indrets del seu tronc perfecte, sobretot el seu endurit estómac, el qual equipara, crec, a un coca de recapte d’elaboració impecable, on el recapte o xorrèstic de la coca ve implicat pels plecs i bonys dels seus músculs posats en relleu per les clarors dels llumins, tret que són no pas fets de carn, ans d’alabastre, o mills de marbre, meravellosament esmaltat. Esculturals bocins de pebrot, albergínia, ceba, tomàquet... bolet, salsitxa, arengada... Nyam-nyam!

I cert que, ben posats en cunç, horitzontalment de dalt a baix, de l’osset xifoide al melic i més avall, els seus músculs abdominals semblen els solcs i cavallons al tros o l’hortet – o també, de dura fusta o àdhuc ferris, semblen talment els idiòfons del xilòfons.

Li varen donar de ben jovenet un preuat guardó el Cercle de les Dames Aranya pel fet d’ésser el més bonic del veïnat. El guardó consistia en una esgarrapada d’aranya de ferro feta al seu múscul més dur – que decidiren que fos la natja esquerra. La marca de l’esgarrapada, al cap dels anys, encara es distingeix, amb la bona llum del Sol més espetegant, en forma de quatre, gairebé cinc, línies més blanques damunt la pell color de pellofa d’ametlla de la natja implicada. Lívid tatuatge – memòria a la pell de les escarificacions causades per les ungles rovellades als becs dels pollegons de la mà-forca duta com guant per la dama aranya qui oficiava la cerimònia de la solemne imposició.

Aquella marca, per a la meua vergonya, senyal tanmateix del meu restabliment, em feia trempar.

—Què hi fas, per ací, Epimeteu?

—T’hi venia cada matí, a donar-te de popar.

—De popar? Per molt que volguessis, no ets pas cap dona, i encara menys, cap mare amb popes plenes i totalment tangibles; què més voldries?

—Maneres de dir, home. Et donava que popessis, amb una bufeta de bou de broc estret, llet de serp, la millor que hi ha per a la teua malaltia. No fos cas que et morissis d’inanició.

—Ai, escurçó, ets d’allò que no hi ha. Llet de serp, i on la trobaves?

—No et facis el ruc, que ja ens coneixem...

—Ep, i pel mateix preu, ja que hi som, per què no pas llet d’aranya...? N’hi ha, d’entre les teues Dames amigues, de prou ben popudes. Na Criseida i na Cassandra, posem per cas, no pas que no m’hi hauria avingut d’allò milloret; hi popava amb deler qui-sap-lo, com anyell aviat fungible, pobrissó, i el plaer em fa que m’incinerava i tot espontàniament – quin delitós espectacle!

—Ja veig, fantàstic, que tornes al món dels vius... Saps, Tales, però, que adaptava el teu lamentable llitet amb fascinants mecanismes de bressol de la meua invenció? De més a més amb eines extemporànies, arcaiques, de nebulós pipioli de mecànic, I allò ho pagava (llas!) amb les misèries gens desdenyables de durícies i tocadures, i amb enuigs i molèsties d’aqueixa neguitosa mena, que temia que no se’m degeneressin en imperfeccions corpòries de no pas fàcil remei; passava algunes mitjanits força malparides bo i pensant-t’hi, no et creguis.

—Et veig, però, tan collonut com sempre. Imperfecció no cap ni una, i no pas que amaguis re.

—Sí, ha-hà, gràcies; eren petites nafres que es guarien soles. A part que hom és prou ferreny.

—Prou que ho és; ets una estàtua. Clàssica.

—Trobes...? Mercès! El que cal és... que calen creences correctes; jutjar-se a si mateix i mirar bé on cal esmenar-se. Si trobes re que no colla amb la resta, que empudega l’equilibri, doncs fora! Apariat i adobat; com nou!

—Les bondats insuperables de l’adequada esmena. Tens raó! Virtuts de la paciència.

—Paciència i dedicació, i gairebé tot és pròpiament acunçable.

—En tot cas, la teua dedicació... Això és ésser bon company de cercle, noi, t’ho agraeixo de tot cor.

—Res, home, res. Aquest espill llarg teu, quina meravella!

—Te’l pots endur, si et fa peça.

—Mercès, tu, no gosava pas... Sí, em fa molta gràcia.

—Doncs fes, fes, sense por; al contrari, és poc, home, pel que has fet. La teua dedicació...

—Et ficaràs a plorar...? Una miqueta de llet de serp...?

—No, no. L’emoció. L’emanació sentimental... De veure com hem progressat en l’amor solidària; l’únic que salvarà l’espècie – barrant, això també, cap irritació sobtada del capritxós cosmos.

—Cal no pensar-hi. Som brou de conreu on a la mínima el plateret on ens rabegem pot estimbar-se. Amb això sabut, conreéssim, conreéssim, com si re. Potser no acabarà d’esfondrar-se mai...

—Quin gran somiador que ets! Admirable Epimeteu. Em visitaràs d’altres camins...?

—Compta-hi, home, per poc que puguem.

(...)

(La Ireneta Oreneta orinava, de la barana, tendrament a la voreta.)

La meua amigueta d’infància al vilatge tranquil era la Ireneta Oreneta. Era la meua amor. La més dolça que mai no sentia.

Audaç, em deia que cobejava de transfigurar-se en euga, la qual, rebel, jou i regnes, amb vigoria, s’espolsa i tira enterra.

I l’escoltava i m’ensenyava les calcetes (amb ses sentors de perfums trempaires), mentre ses entranyables fantasies d’infant no em recitava. I el meu enamorament exponencialment creixia. I per ella em fiu poeta.

«La Ireneta Oreneta orinava, de la barana, tendrament a la voreta.

I el vell capità de la barcota, escarritxant amb ses dents de blau ivori, fa un brunzit de fulles eixutes, i fa cap, i vol reptar-la.

I la Ireneta, qui és ventríloqua, parlant amb murmuris d’abrupte embrió, o amb el rogall que puja de les cames de d’harpia quan se les rau amb esmussat raor, l’esgarrifa a mort.

Pensa, pobre patró, que de l’altre cantó del bord, veu aparèixer, ple de pols, com si la mar era cementiri, amb emanacions cavernàries, el maleït home blau d’Ulm, qui sempre et fa canviar, vulguis no vulguis, de rumb.

I on feies la viu-viu tot tranquil navegant en calm oceà, ara Neptú es revolta i tot és temporal furiós i arremolinat que atia en les ànimes perdudes un desig imperatiu, sense més noses ni llaguis, de sobtada erradicació...»

—Què faràs, fosc capità? — li demano.

—Llença’t al maremàgnum i que el maelstrom se t’empassi d’empertostemps! — fa, animadeta.

—Som-hi! Fet! — responc, bo i fotent-me a la bassa, on espectacularment m’ofegava per a demostrar-li la meua dedicació.

Patró dolent, malavinent... Home d’Ulm, del sac blau ple de caps de mort, maleït pel món, home d’ull blanc i dents negres... Bruixa peluda i esguerrada com homínid irredempt... Tots tres al cossi dels rebuigs irredimibles.

Ah, sí. Quin bleix d’alleujament!

Anys de llibertat terrible, on l’amor era de debò així mateix lliure.

(...)

(Tanarida tothora.)

Degenerada mare, harpia molt cruel,

Son mamellam regalimava el fel.

Monstre d’histèries que al foc es congrien,

L’assassí esclat sos instints sempre trien.

Als seus braços hermètics perilles infant,

El món on et constreny no té cap encant.

La fosquedat hi impera i la ràbia

Que rebutgen els ferros de la rònega gàbia.

No seràs ningú, nan pec i esguerrat;

La vida et fugia àvida pel terrat.

No has viscut sinó com a ninot,

Espantall de parracs, plaer del borinot.

D’insecte et tracten, d’aquells qui fan mal;

Tothom t’esclafava amb fúria animal.

I ara ets un fill model

Qui porta flors al cos mort de sa mare

I et trameten al cel

Els hipòcrites amb cara de frare.

El poms són de tanacetum vulgare,

Perfecte contra els bestials cucs del cul

Qui sempre devoraren

El cervell de ta mare.

(...)

VII.

A quin sarcòfag es veu que visc?

Havia escrita una lletra pública, i hom (els quatre gats pollosos qui devien llegir-la) en blasmava – no pas la substància (tothom, tumescent, se’n fotia com d’un pià) – la prosa.

Era prou clàssica? Massa? Massa poc? Quina impaciència per a ficar-se en la besunya! Quin riure buit comentant-ne les deficiències! Tots en va quest del qui ha millor tast!

Els crítics, són uns mal adaptats. Caldrà que s’adrecin sols, o que hom els adreci com cal. Les regles de convivència prou diuen que cal ésser sempre a indiscriminada favor dels ‘perdents’, dels qui no en sabem prou (ja n’aprendrem, això rai!), mai dels massa llests i presumits, és a dir, mai dels agressors, mai dels llops i els ossos, i sempre a favor d’ovelles i bous, i gent humil i de pau, és clar! Mai dels de la sang. Mai amb els sanguinaris. Mai.

Si no en sé més, tothom hauria de felicitar-se’n, tothom hauria d’estar content que m’acontenti amb saber tan poc. Al contrari, m’haurien de vantar i felicitar justament per això. I això fora ésser bona persona.

Sort que la massa som evoluïts, civilitzats, comcalerets. Els ‘perdents’ hem heretat el món. Prou n’era l’hora!

S’han així acabats els auto-causats cataclismes. Ara serem l’espècie qui viurem i viurem, sense límits...

Me n’anava a can Diògenes, esporuguit per la dona intrusa, i, bo i pensant en dones, i ensems en el meu abjecte diminut objecte (sobretot quan és erecte, i baveja o somica amb petits llefiscosos gargalls o llàgrimes), me’n recordava, evocació estranyament quasi apassionada (malament rai! uns lleugera degeneració), enyoradís, tot caminant, doncs, per a distreure’m, com dic, de la fidel dona d’antany qui, per a esmolar’m el didalet (em ministra fregatel·les i atencions amb àgils dits; servituds les seues, pobrissona, totes debades; infal·liblement – el didalet – falleix; no creix; s’estanca; es tanca; no vol; no pot; re, re...), em contava, deia, per a provar d’esmolar-me’l, ses intimitats ben pruents d’infidelitats ben merescudes – aventures caldes, bullents, amb els més bestiotes amants de l’instant qui, mentre visquérem plegats, necessitada, es veu, anava recollint...

Com, quan es dutxava amb en Tal, i li ensabonava el gland, i ell se li planyia que parés compte, que el tenia delicat de tant besunyar-hi recentment amb els seus forats, i que se n’estés, si us plau... O l’Altre, amb el qual aquell matí (te’n recordes, Tales...?) que vaig tornar amb la part de la galta que toca el mel tota vermella com una tocadura, a causa del ferotge rostoll de barba que li havia crescut durant la nit... O com m’havia de ficar corrents a la mar quan en Tal Altre se’m cardava a cap cau roquís de prop la platja, i jo n’acabava amb el cul tot incrustat per la sorra forta de l’indret... O Aquell qui m’anava fent trenes als cabells mentre que el xuclava fins a escorxar-li la porra immensa de dura escorça, habituada a cardar salvatgement gegantes...

I així, sense adonar-me’n, m’havia atansat massa prop de l’oceà. Mala idea, vós! La costa em porta al pànic. Algues famolenques, de petites dentetes rosegadores...

I com cormes als turmells, els voraços llimerols i revesses que reculen incessants, molt vigorosament, i se’t voldrien endur novament, que et revertissis als abissos submarins...

Follia de l’aigua glauca qui es creu màgica i maragda, pintoresca i pacífica, i de fet et vol, monstruosa, a les denses foscors del fons, les senils necròpolis dels calfreds, on et retransformaves en animalot horrorós, amb ferramentes d’ogre, i antenes al front, amb, als becs, llanternes de les quals pengen esquers estroboscòpics que atrauen teca crua, i malauradament claferta d’esmolades arestes que et perforen els mil budells de l’estòlid laberint abdominal...

Com en fugia!

Quin esfereïment sobtat – la por de re-esdevenir inversemblantment peix enfonsat – d’haver d’anar vergonyosament enrere al món, retrogradat, refusat, demès de ses funcions, tornat al començament, com si tot havia estat una horrible error... Com si no he acabat de reeixir d’humà... Com si soc merla, de dol, covant, dolorosament i molt estulta, un ou d’estruç...

M’he ancorat al present afable. Hores de lleure, passejant sots llurs bigarrades ombrel·les, uns quants dels meus bons sistemàtics conciutadans. Amb ulls agraïts me’ls esguardava. Com qui s’agafa amb mans invisibles a llurs visatges tous i tebis, i predisposats al bé, mai ferotges ni malfiats.

No crec que ningú se n’hagi adonat ni astorat, pel meu efímer posat de boig... Qui vol denunciar-se ell mateix? Posar el seu futur en entredit com un desgraciat qualsevol?

Només certs ocells amb pàtines policromes de plomatges de fantasia se n’adonaven, ulls de vidre verd, i, amb veus escardalenques de psítacs o de nines (d’espinguet extremat, com si els col·lutoris que empressin fossin massa agres ni acídics), se me’n trufaven; si hagués gosat en públic, potser els llençava, sense que em requés en acabat gaire, còdols de malaquita, si més no per a espantar’ls.

Parlava de la perillositat de la costa, però els malsons que viuen els ciutadans de muntanya! Quina horror contínua i indesarrelable! Per quin atavisme extremadament perillós el jovent immatur mascle, sovint, quelcom... un impuls incrustat a una ànima encara no prou formada (són tots bordegassos, de set vuit nou deu anyets), amb les tendències doncs dels certs peixos de l’antigor prehistòrica, s’apleguen al capdamunt de cap penya-segat altíssim, i es conjuren a ésser prou valents de saltar daltabaix, nus i sense por, espadat avall, com si al fons tot hi fos de bell nou oceà, i és clar, n’acaben terriblement esclafats; suïcidis col·lectius que només es guareixen afegint anys, i doncs coneixement; et terroritza de veure’ls de matinada, en la llunyària, com res no descoratja els qui romanen per saltar a llur mort, ni veure com de desmanegats entre les roques no rauen ara els de baix qui saltaven primers.

Per això deia de l’horror de tornar a tornar-se peix; solemnitats fugaces errònies (oníriques i lúcides ensems), que fan estralls pels plecs dels tombants anòmals d’un cervell atès pels agònics trontolls d’un constant patiment, tot i que aixoplugat (el cervell) en una fesomia força impertorbable.

(...)

VIII.

Em deia en Diògenes que callés, que ell sí que els neguits amb les dones se li amuntegaven; que això meu, psè, xe!

Diu que suara mateix sedueix trepidant una vaporosa imatge de bella femella nua, la qual, tantost no la violava, al més bo se li evapora, és clar, i amb ella, àdhuc la catifa vermella on era, dreta com estàtua d’alabastre d’allò més avinent.

La cerca pertot arreu, al rebost, a la comuna; rere les portes de l’armari, i comprova, ben estranyadet, que, efectivament, se li han evaporades, tant la catifa, que ja és dir, com la dona, la qual, al capdavall, no era sinó imatge imaginada.

El veig tan nerviós que no el neguitejo més amb els meues dificultats. La seua orella monòtona només copsa afalacs; tantost no li parlo de dones, fa ganyotes de terror, com les que farien les més lletges serps bo i bufant com manxes – llurs bleixos roents... I una caòtica llengua tota eriçada de claus punxeguts... com memòries doloroses...

Em fic a enraonar-li de la mecànica atmosfera, oi? Que oscil·la entre el fel i la rancúnia i la suau bonesa; ara mal temps, ara bo, no fa?

Aquella anodina minúcia la caramel·leja amb unció; hem trobat un tema de conversa que no li forneix cap ombratge, i doncs cap raó per a cap brutalitat; altrament només al món, amb aquella depressió que duu, hi veu només taüts – ciris sedosos – difunts condescendents – sòrdides relíquies – instantànies plàteres amb exigus bombons – per allò que el concerneix, s’esbalçaria com jovençà atès per l’atavisme suïcida dels peixos massa escalfats per les falòrnies del masclisme.

El deixava estès a la màrfega, s’havia adormit; sense fer soroll, partia desolat.

(...)

IX.

Soc al jardí i el meu esperit sucumbeix a les rauques cançons de les cornelles de bona raça que m’impel·leixen a una improbable dansa que no és sinó absurda (tret que segurament terapèutica) gimnàstica.

Bambolejant derelicte que només en una eternitat no s’acabarà de cristal·litzar definitivament, em veig tot d’una amenaçat del cel per les gavines, qui es fiquen damunt la molsa i la fonteta i arreu, com flamígers ventalls; una mòrbida ansietat m’agafa a la gola, com si em volgués escanyar; home dolç a més no púguer, què faràs en una situació tan violenta...?

Els he ofert, sencer, el meu sopar. Què voldran més, brutals abassegadors...?

Foraviat devers el buit meditatiu de la casa closa, em trobaran catastròficament absent, i amb re a robar, els cridaners invasors (vinguin com vinguin, sovint amb disfresses paupèrrimes), se n’hauran, com ignorades o menyspreades esfinxs, de tornar desplaguts.

Fenòmens (ells) qui passen com núvols malcontents. No tota traïdora operació d’agressió reïx.

Tanca’t al cau, com més al fons millor, i espera que l’huracà, de bufar sense més ni més no se’n cansi. Huracà impotent, sents la mancança de no ésser prou amic del terratrèmol?

I ara?

No pas doncs havent sopat ni re, em moro, enterrat, de son. Els badalls m’esterrossen.

(...)

X.

Al meu recull arbitrari d’epigrames arcaics, hi afegiré aquest (en recordança dels darrers jovencells qui vaig veure fa poc com se suïcidaven de matinada, esbalçant-se damunt les roques):

El darrer aür del bubianès.

Havent atès el cim o la culminació dels meus poders, exclamaré el darrer aür i plegaré.

Au bah, som-hi. I prou cançons.

(Fi)