Primeres darreres memòries

 

De Tota Mida. (Die Toten inmitten.)

(Memòries de la terror que et rau al crani i t’hi rosega incessant amb rau-raus d’horror.)

Sempre a la vida he volgut tornar a la pau de l’infern.

Em deien que era una mesquina ‘merdolla’ (merda d’olla) de miserable petit dimoni qui, per massa remorós, i per haver empudegada la pau de l’infern, em castigaven a néixer.

L’oncle Trom qui, mercès a la seua immensa bondat, em recollia, em punia terriblement i constant per al meu bé. Catorze o quinze dones eren a les ordres de l’oncle Trom. Amb el seu nostàlgic violí, l’oncle Trom menava, impecablement, el joc. Fou ell, o alguna d’elles, qui m’havia dit que fui fill d’un altre anònim passavolant, un tal senyor Taç, Çana Taç, un de tants d’aquells qui de vegades es plauen de visitar’ns per a cardar’s unes quantes de verges mentre es passeja pel aquest món merdós...

«Tret que, és clar, ta mare de verge, re. Era una puta qualsevol, qui se’t morí parint-te.»

Fatu, creure’m fill d’un dimoni, de vegades em feia considerar molt millor que no tothom altri pels voltants. Fins que no... Que em van fer veure que només era un de més d’aqueixos animals, els més detestablement brutals, qui som pertot arreu, com petits paràsits del fruit podrit del món. Un humà. ‘Una màquina de confeccionar merda, qui al capdavall es mor cagant’ (com me’n record que em deia en Groddeck).

I en acabat, no he caigut mai més en la temptació de servar l’estúpida noció que soc millor que el ‘pitjor’ dels espècimens d’aqueixa bruta espècie d’animalot.

Mes dents (mos ullals) i mes ungles (mes xarpes) — i mon sexe d’esborronadora luxúria — són testimoni de la meua intrínseca animalitat — i les horrors que emergeixen de continu del meu cor, en són de la meua avolesa, o malignitat — per amagada que la porti — potser, la pobra, per timidesa, no ha tinguda ocasió de manifestar’s encar gaire, però això no vol pas dir que no romangui latent — què hi vols fer? — no hi pots fer altre — les coses són com són. Ets un qualsevol maleït animal.

Això és segur. Cobejança, enveja i rancúnia (sovint per greuges sols imaginats) t’hi romanen abjectament encastats — la teua ànima és feta d’això. Reconèixer-ho no costa gens.

Un altre autòmat dominat per l’odi — un odi sovint sobtat i indeturable, vingut d’enlloc, diabòlic, posseïdor.

Popant propà, els dels ramat, lents de forces i encar pus d’idees, van surant — no sé pas com s’ho fan. Tu no hi reïxes. Massa de cabòries. Massa de pors.

Tots els fantasmes del món, pesos feixucs pel que feia a la vitalitat i facilitat de moviment, prenien, d’allò pus llambrescs, les escales del cel que atenyien, dalt de tot, l’infern tan gruat — en pujaven els esglaons de quatre en quatre. I tu arrelat sense remei a la vergonyosa terra.

Una terra de maleïdes tempestes, que et duien a espitxar-la d’esfereïment. L’oncle Trom, per a corregir’t, agafà quatre corretges, i et lligà braços i cames als ferros de la barana del balcó i l’huracà apocalíptic s’ho enduia tot, i els llamps i els trons assenyalaven la fi de tot l’existent, i tu t’enronquies i ningú ja no et sentiria mai més patir. Prou. Prou, deies. Prou. Infant sense ambicions d’anar ja mai més enllà, de lleixar’s emportar per cap vent traïdor ni de moda, ans de romandre al seu conegut familiar infern particular.

Tantes d’assassines tempestes que haig despeses exposat, a la intempèrie. Mos membres hi esdevenen distants — cames i braços, i cap i ventre, esclatats i allargassats vers els quatre punts cardinals — i la cigala, super-aerodinàmica, disparada vers el nucli roent del pinyol totpoderós — d’on cada llamp assassí no surt, cercant, cercant, infructuós.

I fou a conseqüència de qualque trauma, ja no sé pas quin, que llavors tots els queixals se’m corcaren. Cada dimecres, durant tota una dècada de merescuda tortura, el bon oncle Trom, amb unes tenalles, me n’arrencava bocins.

Nits interminables d’insomni, amb les dones cardant a les cambres de la vora, amb anònims passavolants, i part de dins el crani m’hi he fet escriure, burinar, a poc a poc, les xifres de totes les fórmules bàsiques que destrueixen de continu l’univers. Una infinitat.

Si us esternudava, mos mocs expulsats com gits volcànics, veies si n’eren, de terriblement càustics — pertot on toquessin, n’escalabornaven les vores, o àdhuc en foradaven cors, ni que fossin de caixes fortes.

Provocatiu bufó, paral·lelament, tot allò que deia — els vituperis, les exageracions — sonaven a autèntics epitafis que et trobaries, banalment, a cada cementiri.

Al llarg de les monstruoses ziga-zagues que fot el temps, em veig tanmateix repetidament blasmat, a tongades molt més cruelment i tot que de normal, ultratjat amb tota la raó dels virtuosos, i atuït amb veredictes i símptomes letals.

«Ens fots careta d’innocent, malparit, mes és conegut que cada innocent cuquet, per males influències, es dissol en verinosa virulenta vermina. No et pensessis mai que no t’hem calat. Et tenim guipat per a l’eternitat.»

No em podia amagar enlloc. I m’amagava pertot. Massa treballat per aquells fútils neguits, sobtadament quelcom em féu veure el món amb els ulls orbs del clatell. Com tots mos predecessors — cercles i cercles dins cercles enfonsats — abominí de tota confiança, no em fií de ningú — de ningú — ni de tu, ni de tu! — li dic amb mal geni al carallot espill.

La ‘große Lüge’ del món — qui se la creu? El fàstic al món em provocava arcades.

A ca l’adroguer, rere la gentada, veia al trebol un iris arcat d’insídies que davallava rere les olivetes, els cigrons i les arengades del taulell, esbiaixat, porfidiós, devers un abís, un balç, sens fi. I la botiga n’era el darrer replà. ‘M’hi llençaré, m’hi llençaré’, em vaig dir, i era en el procés de metre en operació la meua ardida resolució, quan un soroll de dones en eròtic apassionament (en esbojarrat verriny) m’obstruí l’acció dels ressorts tendinosos, i romanguí, moltó obsolescent qui ha perdut tot son coratge, si mai n’ha servat mica, a lloc, aixafat com derisori nugatori fong trepitjat pels esclops d’un miler de vaques en zel.

Un home meravellós havia entrat a ca l’adroguer.

Segur que era mon pare, absent tots aquells anys. Mes, si era de debò que em venia a cercar, per què només s’ocupava de totes les caòtiques lascives clientes qui se li arrapaven a la roba?

«Senyor Taç, senyor Çana Taç», volia dir-li, balbuç, «virtuosíssim violinista, us n’oblidàveu potser del vostre molt car plançó?» Però, amb els queixals arrencats assíduament, anava així mateix perdent bocins de llengua, i era incapaç de mai fer’m entendre, altre que per àfons signes de mans i variats glop-glops de gola.

Per això, i pel posat, tothom sempre s’ha cregut que no hi soc tot. I ai llas, així i tot, hi soc de massa. De massa.

(...)

(Memòries de l’entotsolament tot-protectori, i les conseqüències, per causes meteorològiques, del nefast abandó del projecte.)

Glaçat en presó de glaç permanent durant èpoques senceres, totalment a la mercè dels íncubs de pell de foca i pruents penellons a les aletes, i sentint i ressentint a cada orella els violins sentimentals de les com més anàvem més allunyades dolces nits d’estiu, magmes i laves bolcats, com sanglots rudimentaris dels volcans de l’horroritzada terra, la qual coneix, d’ençà de néixer, el seu destí de mort per conflagració còsmica, laves i magmes, doncs, que es tornaven catifes de pelfa a mos peus agraïts, finalment estort, quan encar em desfaig lentament, n’acab fent cap assegut ara mateix a un traspontí d’un vagó de tercera d’un tren de fums i estalzins...

No pas que no trobés solaç bo i guaitant per la finestra; hi retrobava a la memòria remota els graons esborrats que menaren al pont o a la font...

Tret que tot se t’esborra amb els anys. On deuen parar? Un enyor llunyà de passejar damunt la neu pel bedollar, i... No. És inútil. Ni pont ni font al front. Partits vers enlloc.

Una dona no gaire lluny d’on soc, perfumada (ecs!), la seua veu que retruny, tanmateix remota: «Sou vós, qui tus?»

—Sí senyora, ai llas. No fa gaire que... amb prou feines si... fa molt poc encar... ara mateix com qui diu... era congelat... I això de fondre’s... de descongelar’s pren estoneta, fa? Cap jeroglífic a resoldre amb gens d’enrònia o cobermòrum, vós. Cosa normal.

A poc a poc, d’altres veus, nous estrèpits, tanta de xafarderia cargolada entre els anguniats viatgers arraïmats! Un ennuec unànime. No soc sol d’estossegar.

Ningú altre no sembla adonar’s de l’encant de l’exterior primaveral. Safranets, jonquilles, flors d’ametller, i una claror dolça que s’instal·la abnegadament damunt tot el sensacional paisatge. Hom s’esfondra el barret fins a les celles. Hom s’escarrassa a fer’s no gens diferent.

Qui comprendria que en acabat de viure en estat latent en un petit negligit nínxol a tall d’estatueta insignificant, em puc bellugar a lloure i travessar murs, i amb prou traça puc fotre guitzes i mossecs.

On dec anar?

A trenc de partir vers enlloc, una forta temença em demorava. Tot viatge vers enlloc pressuposa el passatge per mantes d’ignomínies, i reguitzells d’atrocitats llefiscoses, com ara les que hom sol llençar’t damunt, una diversitat objectes horrorosos, a tall de budells arrencats de fresc, i d’altres entranyes com dic ben llepissoses.

«Benvinguts a Enlloc.» Diu la pancarta. Ull viu, no diu pas ‘benvinguts enlloc’, ans a Enlloc, com si Enlloc fos de fet un indret físic, no pas qualque altra falòrnia de reialme imaginat per ments d’ignars i acollonits troglodites d’aquells qui ens calia patir fa milions de saons.

Crec que el tren s’aturava per a mi tot sol. Ningú altre no hi davalla... Calla, vols...? Reemergies del fons de les edats i no és pas tan estrany que tot et sembli estrany. O són tot plegat delits fantasmagòrics dels soliloquis confessionals d’un cervell descordat?

Tots aqueixos incongrus artefactes et demanes per què deuen servir. És normal que pateixis totes aqueixes ruptures subliminars... No esdevinguis tanmateix massa contenciós ni derogatori a llur presència... Contemptibles arguments que repudien tants d’invents mecànics canònics elèctrics quirúrgics... Qui sap, és quelcom que podria esdevenir extremadament contraproduent.

Cert que et demanes què se’n féu dels grius i mantícores amb els quals visqueres... Segurament es transformaren en totes aqueixes ensinistrades bèsties casolana, en cap cas no pas gens millors... repulsius gossos... serps i simis i elefants... i sempre les mateixes inconsolables vídues... plepes sense cap altre objectiu que el d’emprenyar el proïsme...

I tots aqueixos ídols qui la gentussa adoren... museus amb petites icones rosegades pel temps i la mar, abans inaccessibles i ara llençades com força insubstancials romanents de derelictes a la platja...

Udolen elegíacs els mussols i la nit s’ha estimbada damunt aquest poble deshabitat. Unes ràfegues d’estopenques fragors de ferradures se senten pels guarets. N’arriben fins ací toies de sutge i polseguera. Dels genets, però, no se’n flaira cap escalaborn ni disfressa.

Anfractes de guspires s’aixequen de la terra tòrrida. Parpelleigs fugaços de Sol i Lluna. Sembla que el temps és boig i s’accelera tot sol. Aviat, si continua gaire així, se n’anirà a dida.

Surten lentament d’un xibiu dissimulat crits d’erudits de qui la forassenyada vàlua ensorraria les universitats. Són gloriosos veterans de les guerres. Llur ardideses les demostren en paraules. Al bossat de sota la barra n’hi ha qui badallen dormint, cosa no gens fàcil de fer. D’això se’n diu autèntica proesa, o heroisme sens parell. N’hi ha un altre que et mostra la marca d’una mossada de gos al tou de la cama dreta i et diu que allò ve d’una granada que li esclatava a frec. O que a les vísceres adjacents al cor i a la freixura la metralla hi esguitiva amb conseqüències higièniques no gens superficials. Que amb allò, tanmateix, sobrevivia a manta de pesta.

He gosat parlar. He dit que personalment em sabia greu de presumir, però que, compareu, companys, hom m’aïllava segles i milers de segles sencers a una cel.la sense cap atractiu altre que el silenci complet i la immobilitat sense fissures, i nogensmenys l’endemà de l’escapatòria, hom s’esvaeix nedant a l’oceà de vinagre, s’hi esvaeix, vull dir, s’hi ofega i s’hi enfonsa i només reïx a sortir per la bunera oposada, al fons abissal, el tap de la qual providencialment no saltava per un instant; per un instant, companys, no fos cas que l’oceà es buidés i ningú no pogués mai més rentar’s la carranxa i les aixelles.

No els he dit re dels grius i les mantícores del meu carrer no fos cas que allò els excedís, i no es creguessin cap dels meus contes, i amb allò no em convidessin al vermut amb seitons i popets, i anacards i festucs.

Una donota amb l’ànima estòlida d’un pòlip qualsevol, se’m llença damunt. Ep, que no estat cusc, cast i verecund durant milions d’anys per a ara emplastra’m a cap altra delusió de bessó esgarriat pels esguerrats meandres del desenrotllament còsmic. Em pariren únic un parell, crec, de molt poc ‘evoluïts’ quasi-humans. No arribàvem al meu barri ni a pitecantrops, no fotem. I ara aqueixa morsa se’m voldria aparellar. Fugia apedregat per les riotes.

Complagut amb mi mateix, l’urc de la vanitat m’empeny a millorar’m amb cada desglaç. Soc el més gloriós dels veterans.

Essencialment un màrtir del triomf distanciat i recurrent, no me’n puc estar de relatar tantes d’etapes on la satisfacció sobreïx i es vessa, i apaga els fogons, i inunda els voltants amb resultats sovint prou catastròfics. A l’estació deserta, hi esperaré una altra eternitat pel tren que farà cap una vegada o altra. Em mantindré despert, sempre despert.

Sents com xiula? Abrupta locomotriu que trenques l’amorf horitzó en mil bocins de vidres que mirallegen, i ara! Sí que et costa pujar la costeruda costa! Et gronxes i balanceges a cada tram fins que no assoleixes que t’enxampi i t’atenyi cada fi del món, i llavors, només llavors, recomences a enfilar la boteruda via. Constel·lacions de vies inexplicables altre que a través cap bona imaginació.

No vaig conèixer mai cap del meus familiars. Vaig caure per error o a dretes per la finestra del vagó on em pariren. M’abandonaren a la gola d’un griu, i el griu, o la seua dona, m’alletaren. El glaç ens tombava damunt, una llau de quilòmetres d’alçada.

Amb prims llavis d’oblit puc sargir a la babalà reminiscències vagues. Estic segur de no equivocar’m mai. O no gaire, miques, filagarses, brins eixuts, pellofes.

Relluen irisats els vidres de les finestres dels promesos vagons. Aviat hi serem... Balb d’esperar, no arribaràs mai. Aquesta estació l’han condemnada fa centúries pel cap baix, em diu la pòlip, encar encastada com malúria a mes entranyes. L’hivern més dur s’atansava, gegant maligne amb ulls de glaçons i dents de caramells. A atapeïts eixams volen les volves.

Se m’endugué, donota calda, fet un bolic, o a tall de pardalet enfredorit, ben enfonyadet a la seua sina.

Em sents piular? Tot allò et dic, nits de foc somort, és la mera, escleta, clara, veritat. Bona nit.

(...)

(Memòria d’una altra molt errònia, tret que benauradament breu, immersió a la vida pública.)

Quantes de grapes de maleïts graponers molt savis ni saberuts, ço és, d’idioteses pseudolingüístiques claferts, o dogmàtics correctors polítiques, tots plegats amb ínfules d’inquisidors, m’esmenaven (emmerdaven!) el text abans el públic no se n’assabentés, i es pensés que era un altre imbècil corrent, dels qui treien pit i amagaven el vit (molt de pit, gens de vit) (pit, rai; vit, gens) (pit fictament explosiu, vit autènticament diminutiu) a diaris i televisions, amb llurs propagandes mèrdiques de datspelcul?

Per què al meu palteret, tothom es creia que hi podia fotre les ungles i tastar-hi? Escolteu, vós, allò era horrorós.

Qui vulgui publicar mai res, ja sap a què s’exposa.

«Censors de totes les dèries ni manies

Hi afegiran llurs desvaris i estirabots

Llurs cagarrines.»

(...)

(Memòries alternatives de sentides escaiences.)

Òpals d’oprobi eren les bromeres a les comissures dels llavis de les hurís. Indolent espieta, qui es netejava amb llurs sabons amb precioses auloretes de cedres i albellatges, podria tanmateix xerrar totes llurs faltes a l’omnipotent capità del violí ronyós. I llavors quina emoció! Quin desastre per a l’odalisca implicada! Son rovellat encant el capità te me li rovellava pitjor encar.

Eunuc advers (pràcticament al·lèrgic) a l’harem (o millor, bordell) de l’oncle Trom, amb les seues donotes dins, totes plegades esdevingudes, als meus ulls de sapastre, de més en més revingudes carronyes, o zombis d’obscures bromoses criptes.

Tret que en aquell teatret de nyigui-nyogui no pas que hi sigui cap pegat estrany. Hi pertanyc perfectament. És a dir, si considerem la meua sinistra fal·lera per a identificar’m amb els blàtids. La dèria quotidiana de viure per sempre en foscor i silenci, escorcollant encuriosit per les molt interessants esquerdes d’un qualsevol soterrani tanmateix delitosament infernal.

A l’harem de l’oncle Trom, totes hi som sotmeses al flagell destructor de la idiota idea d’un pòstum paradís a atènyer.

Car en aquesta realitat on ens podrim no pot ésser que hi duréssim gaire sense assajar el gran remei del suïcidi.

Es veu que hi ha la fórmula provada, per força d’acurades anàlisis científiques de les biografies dels personatges amb més longevitat, que... «A més tacons rebuts de petit, més anys afegits a la teua trajectòria.»

Sembla que allò que et vagin ataconant, t’enforteix la cotna, i el cos aguanta en acabat millor el transcurs de les èpoques. L’esperit de supervivència et rebia dosis i dosis de vim reenvigoridor.

Així que cal batre els infants, i com més, millor per a ells, al capdavall. Qui ho hauria dit que els feixistes havien raó també en aqueix altre detallet?

Ara, una cosa és certa sense retops de cap mena. Allò que compta és el cos. I prou.

Quan el cos respon amb aprovació, som-hi, noi, que has presa la bona drecera.

Estàs-te’n de tot motiu de desaprovació. Per exemple, estalvia-te’n, de les indignacions, i dels neguits davant el caos total.

Tota indignació tost equival a indigestió. I tot capficament en l’absurditat immanent de l’univers a una depressió inesborrable.

Més tard, arrossegant-te per l’apegalós repugnant resclosit de la longevitat, considera’t efímerament victoriós. Qui no està content és perquè no ho vol.

Ecoics plats que rentes a desgrat i part damunt, com ara hostils rebecs insectes qui et cauen a peces quan els vols netejar amb massa de briu de tants de paràsits com els roseguen closca i vísceres...

I alhora guaites per la finestra, i hi veus ton pare putatiu (en veus tants, i tan sovint!). Un vianant aqueix d’aspecte còrvid qui es fotia, fent cap a ca nostra, una màgica patacada, la qual provocava un daltabaix ambiental.

S’esbatanaven pertot arreu vaporoses finestres d’al·lucinació. Les monòtones remotes raneres dels milers qui agonitzem alhora crec que astorarien el més fat dels buròcrates. No pas a manguis, qui afortunadament ja en soc un dels qui passava ultra.

«El difunt presentava símptomes clars de desgast.» Havia dit el metge forense.

Tant se val. Bon desembaràs.

‘Senyores Pures’ — d’ambdós sexes — sempre et remiraven amb els ulls grocs de l’enemic, i llurs boques tenebroses, amb baves de fel, mastegaven i remastegaven malediccions contra tu, i amb quina repulsiva unció! Ara potser callaran. No pas que no trobin tot seguit d’altres víctimes per a llurs vils xafardeigs.

Amb elegíaques ulleres que només ullaven eclipsis, amb ulls esfereïdors de suïcida, els tornaves l’esguard, i com colèrics dinastes, per a conjurar el gran perill, com amollaven llavors, agònics, llurs incòngrues receptes per a l’exorcisme. Car calia de totes totes que re no fotés figa en el manteniment de l’enorme merdegada de l’organització de la societat — que només a ells afavoreix, és clar.

Te’n reies sota el nasset. «Soc de Lleida, vós. Mai no m’ha calgut d’ésser tan hipòcrita ni colltort com són els barcelonins.»

Totes les ferides al teu amor propi — un amor ja força reduït per causes naturals, i per deduccions del teu lloc insignificantíssim a l’univers — això rai. Tornat a caseta, tes tendres nafres, crismades amb olis diamantins de conys espremuts, veuràs tu amb quina celeritat no s’amoixen i blandeixen i et fan bondat.

Donotes servicials, com llimones a mig esprémer. Àdhuc en acabat de la ben xollada collita quotidiana, encar els en romanen bons sucs.

Només ens resta, rapaços, de saber espigolar-hi prou.

«Soc l’adjunt al capità Trom. Respecteu-me, babaus.»

(...)

(Memòria que em duu a llivells exquisits.)

Com molt aromàtiques flors de femella ben feta, s’esqueia que només podia dormir de faisó diguem-ne celestial amb un bon pom ben flairós de calces sollades totes espargides, damunt el coixí, a cantó i cantó, amb mon cap adelitat doncs, és clar, ben enmig de tota la meravellosa estesa.

Per això d’esquitllentes, a cada casa on feia cap pels mitjans que fossin, tant se val, allò principal que hi fotia, era ficar’m on hi havia la cistella de la roba bruta, o dins la rentadora mateixa, abans que hom hi hagués iniciada la bugada, i en triava les calcetes que fotessin més fortor de cony i merdeta. Fortors fresquetes i penetrants que em duien, com deia, al paradís i als somnis més sensacionals de dolcesa i de ben trobar-s’hi.

Hi era sovint l’amant amb el vit d’imant i d’amiant. O hi era en Fabià Çafava, qui s’esfavava cada cop que cap paia per la vora passava. O en Pere Urpí, amb les urpes llargues fins aquí. O n’Adrià Çavedruna, qui no n’endevinava ni una; s’hauria cardada una dona, i es cardava una alruna.

I com hi gaudia, clapant com angelet, amb el nas i la llengua als foradets divins dels conys i el culs de les deesses qui les portaren, amb l’afegitó que les calcetes, no hi ha millor remei contra els malsons i els insomnis, i de més a més romanen quietes a lloc; no se t’eslleneguen damunt, i et mig esclafen; no se’t belluguen pas com es belluguen es veu als llits les dones, versemblantment formiguejades i pessigollejades qui sap per quins brutals espectres hirsuts.

(Quines coses, cavà? Sense saber-ho, havia inventada, instintivament, allò que d’altres carallots posteriors no en dirien, crec, l’aromateràpia.)

(...)

(Memòries del sinistre ensinistrament catequístic.)

Deien, severs, els inquisidors, monges i prestes grotescs, xeringant-nos-en forats endins, pedòfobs, ells i llurs repulsives puerilitats que no s’empassaven ni els orangutans molt més assenyats: «Sobretot no us la peléssiu!»

I afegien, dides i didots monstruosos, de qui tot el material didàctic consistia en l’exposició d’allò que exigien que fotessis, vulguis no vulguis, tot un molt criminal exèrcit d’aberrants, avorribles, abominables, lletgíssims, monstres estratosfèrics ocupats de continu a sotjar’ns, a tall d’escarcellers extremadament malèvols, per a aprofitar qualsevol avinentesa per a castigar’ns sense pietat i de les faisons pus cruels: «El cos és un temple de déu!»

Em deia: «No, no; tots els cossos, cossis — de putrefacta merda. No fotéssim. Evident!»

Em volien forçar a besar els peus d’un altre de llurs ídols, aquest àdhuc més fastigós i tot que no els d’altres bestials cultures tan prehistòriques com la llur.

Cap sorpresa — llur déu — el déu dels cretins —no podia ésser sinó un cretí — encar, si fos possible, més cretí (car prou n’era el campió!) que no ells mateixos.

I volien sàpiguer que quin era mon déu o sant preferit?

«Esdevenia mut, i m’ataconaven i titllaven de cap de buna.

Tret que part de dins em somreien Sol i lluna.

Car mon déu preferit és que clar era en Crèpit — déu dels pets, i la comuna.

Indret secret on les lleterades sempre han feta triomfant fortuna.»

(...)

(Memòries d’extàtics episodis ran les escapolides de manicomis i d’internats, d’hospitals militars i campaments, i d’orfenats i fronteres, bo i saltant els murs aombrats per les ombres ombrívoles de les carpinedes que s’escaigués que benaurades s’hi trobessin.)

Érem a la casa d’orats de la cantonada. Justament raent a una altra de les múltiples sòrdides cruïlles del tanmateix molt reduït i asfixiant microcosmos on tot plegat, tot l’existent, no resideix. Un indret, l’indret on l’existent s’aixopluga, que, com tothom sap, és fet i fet un molt deleteri i molt fastigós brou de bruixes.

Habillats amb l’arnès contra les arnes, caminant de gairell, a tall de crancs, abordàvem incessants els envernissats tobogans que ens engrescaven a la salutífera depravació dels cossos esventats. Quèiem prop la bassa, i hi espletàvem closques de naufragats mol·luscs amb pler de sorprenents tresors dins.

Hi érem com germans. Tots ens coneixíem íntimament, de barrejar’ns de qualsevol manera tan sovint al capdavall de l’esverat trajecte, on els tobogans en llurs espectaculars gitarades volguessin gitar’ns. Els nostres nous coneguts degueren haver fets adés d’estiracordetes de botxí, car amb quines intencions, llavors, aprofitant l’avinentesa, endimoniats, no ens burxaven, escènics!

Notàvem, naturalment, com, perifèrics, romanien tothora surant en l’aire, aquells eixams sens fi d’exòtiques bestioles elèctriques. Les rampes que ens prometien ni les causades pels llamps forcats de quinze o setze pollegons que t’apolleguen per torns.

De vegades, de bell nou escàpols, ens emboscàvem si fa no fa enmig dels cementiris, ben camuflats de cadàver, amortallats en llençols esvellegats, i hi esperàvem per a guipar-hi com hi actua de debò la goluda mort.

En un instant d’inspiració hi copsaríem, segurament, la llum esclatant de la raó.

I sabríem com es menjava la mort els morts, en brut i en cru, antropòfaga, sapastre, sense mirar-hi prim ni fotre mà mai a cap mena de microones, sempre a la pingueressa, com fèiem adés les burgeses i els altres afortunats diletants de la molt benaurada classe mitjana, qui exalçàrem, retuts, la benaurada època on la promiscuïtat descordada amb tota mena de robots ens feia la vida desenfeinada i fàcil.

A poc a poc les rodes basardoses de la foscor penetraven les esteses llises, on nogensmenys ningú, car romaníem immòbils (dràstics enigmàtics atmosfèrics magnètics totèmics), no ensopegàvem ni ens esllenegàvem. Ni ella, car no pas que sentíssim si arribava ni si la teníem damunt i tot.

Sucumbíem al sentiment de vulnerabilitat. Érem bordets abandonats qui el món fecund i virtuós, molt ingratament negligia de considerar propi. Pagàvem justs pels pecadors, reminiscents certificàvem.

Per això, de sobte, amunt i cridant com folls afollats, fugíem volant, típules, estípules, espàtules, patuleies, i ens enfilàvem per vastes praderies, on a la fi, amb poca estona, més apaivagats, no trotàvem, galant i elegant esbart de cavalls assilvestrats.

Tinguérem la decència ambigua, il·luminats pel cel ceruli de la matinada encantada, de quillar’ns mútuament més com cal, car s’esqueia que ens trobàvem mundans i acceptats socialment, rodant amb prou lleure per les millors llesques, llenques, del cilindre aristocràtic, on percebíem que eixos i dimensions diversos ens oferien traces i tries de camins devers cèl·lules encar, si cap, més rellevants i sistemàtiques en cercles antagonistes, on, sota els projectors enlluernadors de la fama, hi podríem presumir d’esquelets ressuscitats i molt saberuts, havent estats suara testimonis de les feines fecals on s’esmerçava d’amagatotis la mort.

Misteris dels cossos fascinats pel reconeixement dels diagnòstics instantanis, la penetració que demostràvem, polits rai, reportant fil per randa la personalitat o caràcter enriquit del personatge, amb ossos tremolosos com els dels trons, i àdhuc, filant prim, els irònics plecs de son tarannà singular, esperonava l’increment de la cendra als visatges i l’arrítmia a les retines dels qui, aviciats, ens escoltaven. Estantissos, catatònics, s’anaven podrint com moixons rostits pel Sol inclement i el desert inescapolible.

Seduïts com adips, de qui l’endurança enmig les dunes roents i els saulons incendiats és signe many de pertànyer a la ideal nissaga, els ressuscitàvem així mateix, màgics qui sap com, escalfant-los els farcells de baix amb substàncies punxents i càustiques, i amb l’afegitó de franc de qualque tàbac ben conspicu, i, amb allò, punyent prova de joiós cinisme, continuàvem didàctics, de fer’ns escoltar.

No sé per què hòsties putes ens oferien joiells i d’altres monedes lluents que ens queien contundents com un altre brutal recruar de les fiblades dels electromagnètics eixams fins ara perifèrics. Desobeíem com denys senglars qui se’n foten de totes les repressives ordalies promeses si no fan prou bonda, i abrandadament, amb ceptres com garrots, colpíem tam-tams per a congriar i atropar (comonir, somonir, convocar) abruptes empírics eclipsis que enfanguessin tothom amb les llefiscositats de la sobrietat.

Contrits i pacificats, cagats als calçotes, com si el fang enganxifós de la inoïda foscor els fos verinós llevat que els pansís i omplís de floridura les àuries pagodes de llur sòrdides sobergueries, els sentíem estossegar mig asfixiats com ara si les marees coents de la vergonya els banyessin de cap a peus. No els emprenyaríem pas més.

El nostre far i fat era sempre el d’haver de tornar tard o d’hora, com les cireres i llurs dilectes pinyols als estius de les vespes i les abelles, i les grives i els merlots blancs, al niu d’on no fugírem, ardus i ardits com ardents harúspexs. Els merlets del manicomi apuntaven a l’horitzó com les puntes de les orelles de muricec dels inspectors de les folles hipòtesis dels nostre tediosos pronosticadors. Tendrament esglaiats, trobàvem sovint que, endemig, el sorneguer edifici havia estat debolit, cruspit pel foc, i només en restaven, a frec de fosa, els roents forrellats.

Amb allò, guarits tot d’una, els tocats del bolet ens acomodàvem amb el cul ben calat damunt qualque roca ben arestuda, i pensius, prou capficats, rumiàvem que potser si provàvem sort enjondre, per terres de dracs i de bàrbars costums, ensopegàvem amb qualsque verament imperioses i arriscades obstruccions, dificultats, tribulacions... Inconqueribles desafiaments a les nostres particulars virilitats.

Fins ara havíem, com ens era recomanat pels estòlids remeiers qui pretenien de tractar’ns, menjat bé i cagat fort, i havíem doncs pogut fotre’ns de la mort, mes, infants abandonats a les inclemències de la jungla, com collons ens ho fotríem, eh...? eh...? eh...? Com! Ja m’ho diràs, betzol, busnó, cap de fava, bah!

Sense acabalades aliances, al món penós de les mortaldats profuses i ubiques, no et filtres, estruç, per cap de les costures salvadores oblidades, entre els estralls i descosits causats pels irascibles, ratadors, jerarques zelotes qui cada contrada no parasiten, per on elevar’t a un llivell superior al de l’ilota que marina en la més repel·lent inòpia. Fotràs goig!

Tant se val. Inarrabassables, votàvem a favor d’antídots i triagues, i d’altres intricats lletovaris, per tal de sobrar la volatilitat de la situació. Així, quan, tocant fons, més trists ni abusats, no érem i ens hauríem doncs d’haver deteriorats en la psicosi, quin oreig genuí de brisa propícia no ens bufava damunt la nafrada nuesa per a omplir’ns-la d’espasmes pleonèctics que ens flectien els objectius, amb esmenes i canvis de rumb que ens tornaven, per vies encar més tortes, a l’empenta, la virior i l’exultació.

Com insectes morts de fam, l’afeblida fortitud ens enfonsava en la misèria i la penitència, i ens tornàvem a entendrir amb la imatge en espill asclat i rovellat del mesquí orfe qui fórem, privat del caliu familiar, i de tota altra facultat de límpida afecció. I llavors, vejats, amb el mateix propi fibló esmolat casualment no ens fiblàvem, i l’asserció psíquica ens tornava, com ara si, en un acte de desafiament cabdal i voluntariós, les espines del punxegut fruit prohibit no ens haguessin menats a esdevenir partícips en l’amuntegament dispers de bons ritmes al món. Ens fotíem de sobte a capgirar joiosament com llobets o cadells d’ant qui es volguessin enxampar l’escorredissa cua. Ens havíem despertats al perillós badallar de les èxtasis assequibles per a qui, apitrant de valent, gosés allargar prou el braç.

Bosc cremat que esdevindria jungla, reemergiríem amb l’energia del desconfit total.

(...)

(Memòries intemporals de quan la faig com una faja; no; com una gla.)

No faig mai el pes, naquis en tot, faig sempre curt.

Soc com «la mànega curta que no hi arriba», i quan hi arribarà ni suc no pot portar.

No és pas que em detregui ni detracti, que em tregui de ço del bo, que de mi en digui de menys... No, no és pas això.

Amb nas mal·leable, conduït per on els forts volen, és que de debò soc inferior.

Les coses com són.

Quantes de dees et diuen que d’ara endavant deus desdir-te de tot allò que cada dia deies?

Tothom amb dos dits de front se’n deu adonar que típicament totjorn som dient de dolent de naltres mateixos perquè els malignes déus (i pitjor com dic les deesses) (les qui hi hagi) no se’ns acarnísson més que ja no se’ns acarnissen.

Els dic mentalment. És a dir, m’ho dic a mi mateix, a meu cor més íntim, on s’allotgen els espectres de l’esperança.

Els dic, dic, que no passaré mai de renoc. Que no arribaré mai a gran gripau. I que de fet em fan por els grans gripaus qui es llencen a la maror de les cobejances coratjoses i al merder dels ritus insultant i poixèvols, i despenen tothora com idiotes opípars i esplèndids.

En canvi, em fan goig les victòries dels volcans i els terratrèmols, i les flamarades solars; els daltabaixos que tot ho rebolquen i tot ho foten cap per avall.

Sempre pengem d’un fil. Amb un cos mòrbidament gras, cada vestal, vora l’altar, entortolligadota en filets de marioneta.

I això és excitant.

L’orgasme imbatible de la fi dels mons! Amb l’univers sencer que se’n va a parir panteres, i tot que fot un pet com una gla.

Mareta, quina exaltació dels sentiments amb l’espectacle impagable, inapagable!

Avesat a perdre, perdedor perpetu, què és perdre una vegada més? Aquest cop pèrdua doble, és veritat. La vida, i l’univers ensems.

Ara, cap satisfacció d’idiota, pel fet que he tinguda raó d’ençà del començament. Una tristor de darrera hora afegida, i au.

(...)

(Memòries com més anem més evanescents.)

Les invectives se m’adherien perpètues. Rebia tostemps els jangles dels gojats.

I, allunyant-me’n, em deia que sí ves. Que portem el cos com en Sísif la pedrota... I que sempre ens cau a sobre... Fins que a la fi... A la fi, esclafats del tot.

Era la causa de les farses. I alhora, de retop, el farsant entotsolat. El qual, ran de contar’s cap de ses privades facècies, només se sap aporrinar, escridassar, botzinar, esbordifar, arruquir, ell mateix... Car riure, vós, no en fan gens. Només la seua imatge en fa. Allò que diu, gens. Tot plegat, doncs, una merda.

M’havien parit geperudet i escarransit, i caminava insignificant i arronsadet, i és clar que, a tall diguem-ne de latent revenja generalitzada, furaç i escatilós, amb les reptilianes sublimitats de les rovellades serps, em trobés enamorat per les efímeres plètores cromàtiques dels anarques roncs, qui, damunt caixes de vi buides, amb llurs irreversibles onades de laments i gemecs, codificaven d’esquitllèbit, clandestins, per atzucacs arnats, els glaçats abissos de la prodigalitat i l’exacerbació dels defectes ja existents.

I tanmateix, prou que, hipersensible, en realitat, res no em m’empipés més al món que la imposició del caos abominat. Quina posteritat més aberrant no predicaven aquells brètols esparracats! D’ells ho avorria tot, els prurits, els gambits, els excessos. Les perennitats inharmòniques. Els grotescs escorcolls que proposaven ‘urbi et orbi’ dels delictes de fantasia que es treien, negligents, del forat del cul.

Mimètics, empeltats de psitacismes, albiraven pertot arreu demoníacs oceans d’opulències, de preciosismes, d’apoteosis conreades per còsmiques identitats qui vivien enfangades en incoherents paradisos, on ofegant-se en les turbulentes dissipacions ni fornicacions instantànies i incessants, hi havia sempre les mateixes carotes ominoses dels fabulosos tres déus.

Cor-robats, trobaven punyent corroboració a llurs sospites quan al cel sentien honestament tronar. Com de petits crèiem que els àngels canviaven llurs mobles de lloc, ells, els inspirats per la vana il·lusa impossible ‘justícia’ universal, cavil·laven que sens dubte era, al contrari, que els remots infernals explotadors de la societat, quan els obrerets de baix portàvem tots dol, enjòlit ballaven molt divertidament, com arquitectes als quals, amb el propulsat soroll ambient, se’ls ensorressin les sòrdides catedrals, que substituirien ‘ipso facto’, tantost la feta, amb barroers gratacels per a arraïmar-hi, com figues en cofí, ramats d’esfigassats lacais. Nius propicis al foc massiu i a l’arbitrària ensulsiada, cortesia dels avions desviats a propòsit, o portada per la generositat dels mateixos elements atmosfèrics emprenyats. Un repel·lent afetgegament, un atapeïment immund burxant el molt picallós, hiperpal·lestèsic, titil·lomànic, cul del cel.

Me n’adoní a la fi, havent crescut i tot, que pràcticament i gairebé indefectiblement tots mos actes havien estats inefablement vergonyosos, per bé que pequessin pel cantó de la passivitat. Nocturn, saturní, lacònic, tot el mal que amargament feia me’l feia essencialment a mi.

I llavors, la serp rovellada em guanyava lluentor, i miraculosament se’m descargola. M’ascendeix la kundalini com ous en ascensor i, en lloc de raure’m llavors, com solen, a la gola, pugen encar i com batalls em deixondeixen el cervell.

I comprenc que l’univers ja és prou caòtic i és cosa fastigosa i sense cap seny ni sentit. Se’n va tothora en orris, ho fa tot a la gardanxa. I que convindria doncs, de totes totes, que, si més no a tornajornals, el món no en fos gens, de caòtic i esbojarrat i esgarrifós. Ans fos ordenat i a reng, acunçat pròpiament. Panses i figues en unes balances. Fulcre i platerets ben posadets. En equilibri, home, en equilibri. En un equilibri de forces amigues. Amb una pau intocable i amb tot odi absent. Sense cobejances, irreflexions, polaritats...

M’arregussava les faldilletes del pusil·lànime, i posava tot mon afecte i tota la meua afecció en el tendrumet verumontà, i me la pelava cada nit enmig de qualsevol carreró sense llum, amb el cel inescandallable i paorós per testimoni, i me la pelava contra el firmament i, enceb massa nerviós, raigs candents n’ejaculava com indeturables coets.

L’insultat era el tot aliè a la gàbia en forma de trista esfèrula on es refugiava, orfe, el món.

De vegades els eclipsis sobtats m’amenaçaven amb qui sap quins mals presagis. I em ficava a tremolar, dret tanmateix a lloc. I sovint, encar pitjor, els llamps venjatius em contestaven, i a trenc d’abís o de canyet final, on tota tudadissa ni animal malaguanyat no érem destinats, queia de bocaterrosa i m’abraçava, com un Anteu de pa sucat, a la mare. A la mare, a la mare... besant-la... popant-li bocins sencers de nodridora terra.

La singularitat d’allò que s’esdevingué llavors fou abracadabrant. I irreversible. Car el viu se’m morí. El farsant al mirall, tot d’una guardonada sa pell amb rars esquemes d’èczemes de camuflatge, i com més anàvem amb les vores de la seua silueta més etèries i inaferrables, tot d’una — puf! — no hi era. S’immergeix definitivament al luxe de l’evasió. Passi-ho bé.

(...)

(Memòria del desenraonat instant.)

Els elms punxeguts encoratgen lascívies. Els prussians se’ns passejaven amunt i avall, i els conys gavatxs se’ns mullaven en mullenes efervescents.

Quins talismans ni cimbells més trempats! Qui se’ls embotís! No ens dirien pas llavors eixutes ni frígides. Amb quin aplom no entràvem en òrbita! I pum! Estratosfèriques!

Les sentia enraonar mentre pidolava pels carrerons més ‘intel·lectuals’ i em trobí tot d’una víctima d’una ràtzia bofiesca.

Enteranyinat en els circells metàl·lics d’aquella nova absurditat, em trencava el cap entre reixes, alhora versificant. Recordava la minyona amb qui ballí aquella vegada. La Matty.

Matty, matty, la matí de bon matí/ i no sabia què fotre’n de la morta/ cercava pertot la vera porta/ la porta vers la buidor del no re/ mes totes totes sortien al carrer/ a poc a poc esdevinguí enclí/ a plantar-la al balancí/ davant mateix son domicili/ i apa que tothom s’espavili/ jo tranquil·let per un cantó/ i per l’altre que passi la professó/ dels qui li parlaven del bon temps/ o de la qualitat dels rems/ a pleret la població sencera i ensems/ trobava que feia pudor de fems/ on es trobava i oi que que prima que estava/ i com de de pressa espatllant s’anava/ i també que mai no s’havia mogut/ d’aquell balancí tan i tan arrelut.../ en fi la resta de la historieta/ qui la sàpiga en brut o neta/ la dirà si no el fa sortir de polleguera/ jo mentrestant rai vós que ja no hi era.

Ximplets cerimoniosos o sense maneres m’adreçaven a la garjola esguards gruixuts, vull dir prenyats, amb desigs d’intimitat. Proposaven mulleratges o maridatges, qui sap què i tant se val.

És clar que no n’anava gens de filis. Marrit i amb desmenjament aviava amb veu de mort vastes lletanies de buidor i d’anorreament, i aquella molt meua malenconia marcia i despenjava el més amorrat a la vana proesa i l’inútil escalf. I tot feia a la cel·la maleïda ràpida marrada vers l’enlloc.

Se n’endugueren la meitat vers qui sap quins horitzons d’extinció, i la resta dels condemnats, polidament i amb guitzes als seients apedaçats dels pantalons, fórem tramesos a indrets devastats i desbostats, Sibèries totjorn de glaç i sense contorns, sense serralades ni carenes, deserts uniformes... llençol sense esvellec fins a la fi del temps.

Afligit amb el credo estantís dels repulsius vassalls, al camp de càstig m’he empetitit encar una mica més, esdevinc depravada escombraria, servent amb torticoli a sinistrors d’astrònom afeccionat, qui aviat pòstum i tot, vol tanmateix, procaç i obscè, que amb la boca calda li faci prou tòrrides aquells magnífics orbes seus, els ous.

Abans de dur’l, amb feina rai, als vòrtexs subterranis, tots els presents si fa no fa, anàvem de dol esparracat i esparracadament l’acomiadàvem.

Malauradament massa adelerat, s’havia compromès a un desafiament provocat per algú qui en sabia molt més, i a l’hora del duel, malament rai. Caigué com un tros gegantí de calamarsa. Lívid havia tot just aixecada la pistola, i — nyac! — tantost havia rebut el tret al front. Rosa de sang, etcètera. Un cony nou al front — i de mala setmana.

Poètic, l’ésser simiesc qui soc, allò vaig component: Mentre enmig d’enlloc em vaig fonent/ improperis a betzef prou vaig rebent./ En Xiva i na Kali s’afegeixen a la sardana./ Eren els pares de na Clítia, la sobirana./ Llurs vituperis collons com excel·lien/ I m’atzufaven de valent si podien./ Valia la pena d’acarnissar’s amb un mort?/ Sobretot quan feia estona que perquè hi femés l’enterràvem a l’hort?

Què deu pensar hom a l’hora de la mort? Al laboratori arbitrari del cervell, com sempre, gasòfies, segurament. Merda inservible. «Senyora mort, siau servida! I si servida sou, bon profit i bon renou si mai en paíeu el brou.»

L’esclavatge seguí son procés, amb fluent rigor i sense cap hipèrbole. I llavors, havent purgada la pena, novetats en llaus continuades. Prolífiques noses cases coses... De l’estretor dels íntims ergàstuls a l’esfereïdora amplitud i la prolixitat arrogant de les avingudes. Sorolls gòtics, barrocs, sense parió, ens eixorden. En el tumult, fragments, ascles, estelles, al·lusions, irascibilitats, entusiasmes, i un devessall, per a no perdre el costum, d’implacables calúmnies que ens plouen de la part de gripaus petulants amb colls d’ampolla i protuberants nous en ascensor indeturable.

No me’n rancur pas! De què em serviria? Esguerrat i amb crosses, fent la viu-viu, tornaré a pidolar per les mateixes rònegues rues i les mateixes pretensioses terrasses de cafès amb estentòries i primparades tauletes i cadiretes clafertes amb presumits idiotes.

(...)

(Memòries d’un incident poc estudiat d’espontània crueltat.)

En territori oníric se’m re-encengueren les xacres. Xacres persistents a la memòria. Traumes. De Traumes a ‘Träume’, un pas. Un pas entre boires de llepissosa bromera.

Absort i balb en resclosit indret on ranquejava la brisaina, em veia suara agredit per rabassut capellà.

Tocares l’hòstia amb les dents! Horror infinita se’n segueix! Eternitat inestroncable de patiment extrem. Cremes incessant com muricec sacrificat als fogons de la cuina de carbó. I tot això — via fora! — quan ets més vulnerable — infantó manyaguet sense prou seny. Tot plegat incopsable, incapible, incomprensible!

Car quins invents abominables els dels capellans! La creació interminable d’eternes tortures, eternament cretines. Si l’hòstia (un bocinet petitet i rodó de disgustat pa pla) de l’àvol sinistre mag (el capellà) s’escau que per equivocació et tocava les dentetes — pecat mortal! — dret te n’anaves instantani a l’etern infern de les tortures infinites! Subterrani ultramon sense llum i molt sinistrament meravellós — vull dir, meravellosament cruel!

Per atavisme pueril dels primitius... Pastors, caçadors, pagesos... Aquelles puerils carrinclonades... Transformades pels maligness en dogmes que no volen contradicció de cap manera...

Els qui hi creuen, en tals puerilitats, els qui se les empassen, són perillosos d’allò més. Bestieses per als bèsties.

Són com els integrants de la canalleta mateixa — més eixelebrats encar, car sense les modificacions dels correctius naturals del seny habitual. Si els veies — sense que llurs nàquissos cervells haguessin soferta l’adaptació al viure adult — transformats en enormes persones grans, autoritàries i amb accés a armes i a d’altres eines de mort, quina anarquia! Sense mirar prim, disparant a tort i a dret; anorreant-ho tot.

Es veu que era al meu jardí esponerós, lleixat a sa llibertat, no pas emmerdat (enverinat) constantment pels jardiners graponers i destructors, i hi soc l’apicultor foll, amb ses esplendíferes mels de flors d’api i d’el·lèbor.

Hi era prou feliç. Car aquella era la clau de la felicitat — l’agraïment íntim per allò que has. (També per allò que no has, és clar.) Agraït per la teca i el teulat, ço és, un aixopluc contra els monstres horrorosos i fastigosos de la capsigrany natura, i un petit humil sa rebost contra els ubics verins. Agraït per tanta de cosa bona — plantes, ocells — aires, aigües, focs — roba, llibres — nas, llengua, ulls — un mòdic de salut — cireres, postes de Sol...

Amb tant de goig se m’empedreïa el ceptre borni que duc enmig, i m’omplia de coratge, i el rabassut veí — tot veí, per la seua mera existència, envaeix la llibertat de la teua intimitat, i esdevé (actiu o latent) (fluix o virulent) ton enemic — el rabassut, dic, amb sa reputació de rabiós, i de robador d’infants, i de torturador de sos ostatges, és a dir, les pobres criaturetes, sobreeixint totjorn de fel i rancúnia, potser el faria pagar per sos vicis inversemblants amb... Amb què? Un eixam d’abelles redemptores?

El somni no anava enlloc. Eixa Arcàdia fa figa. Canvi d’escenari. No puc pas tornar’m tan malparit com ell. Soc dels qui fugen. Solt i quiti, avall, i som-hi, enjondre hi manca gent.

Estroncament en sec. Sense malícia, vós. Ja no n’hi ha. No en pot rajar.

Lluny. Equànime.

Per comptes... Substitució irremeiable. El fèrtil per comptes del xorc. El novell pel gastat.

‘Genepístasi’: aturament del desenvolupament en la història d’una espècie o raça.

Paciència. Tot ha per força, al capdavall, un desenvolupament benaurat. La mort de l’enemic. O la teua. Tocares pirandó quan anaven mal dades. Potser et trobaves, fugint, un indret menys amenaçador. Jardí jaquit a sa pròpia voluntat. Amb sempre amables abelles. Tot es resol. Tot es resol tard o d’hora.

(...)

(Memòries d’una altra condemnada disbauxa.)

Érem al teatre i feien a l’escenari les idiotes batalles entre els Muntagulles (de malnom els Xones), i els Capulletes (de malnom els Xil·les), i tant en Bavós com en Pelculxet com jo mateix, qui ens havíem compromesos de tot cor a aprendre i xopar, de totes les branques del saber alhora, tant de recapte com en fóssim capaços, no sabíem pas escatir qui es mereixia guanyar. Els xones o els xil·les. Dues mèrdiques bandes de mafiosos lladres i assassins, sense altre objectiu que de cobejar i d’obtenir més d’inútils béns materials els uns que no pas els altres. Púrria detestable.

Ara, això a part, estranyament, els trets i les expressions, i els cossos i llurs lascives fimbradisses, i aquells llavis de sangonera, de certes actrius molt temptadrius qui hi actuaven, segregaven escleta luxúria, i, vós, és clar, els tres com hi trempàvem!

Els recomaní fluixet les intricades mudres zigodàctiles, contra les trempamentes extemporànies i inconvenients. Al capdavall, érem entre el públic, i qui se n’amaga més tard, i com, de les reveladores taques al capdavant dels pantalons?

Asserenats, l’atmosfera mateixa s’apaivagava. Ens havíem mentalment transportats cascú al nostre didal privat als llimbs subtils de la meditació transcendental. Totes les trivials esdevinences que s’esqueien de desenvolupar’s a les taules, ens la portaven d’allò més fluixa.

S’acabà l’espectacle i ens eixoriviren els aplaudiments dels dissortats qui, en ridícul vassallatge, perquè ho pagaven, s’havien vist obligats de balafiar l’entera estona escoltant-ne les ximpleries.

Sortíem en ramat, quan el desvergonyit Marcel·lí, qui, janglador de mena, sempre pretén de fotre-se’n de tot, ‘com d’un ‘pià’ de maneta’, ens deia, plorant i solcat per dolorosos tremolins, que quina tragèdia, oi?

Antic company de feina, i ara herculi punxa-sàrries, ens feria riure. És a dir, ens en rèiem, i allò l’empipava.

Que lluny dels anys d’adés, on angèlic manobre, com l’exemplar ex-escombriaire Sporus, anorc amant de l’emperaire, s’encomanava sovint al nostre déu patró, en Stercuci, i sempre estàvem piadosament d’alegre jangle. Car veure com l’humà despèn ses energies, per a transformar el món mateix en escombraria, allò sí que és tragèdia, i més val que te la prenguis com a cosa de riure.

Ens convidà a beure. Ens desitjàrem salut manta vegada, i arribà un moment que les còmiques metàfores se’ns estireganyaren fins que ens petaven al nas, i, ebris els quatre, entonàvem arpegis de fats (p)salteris, i lluminós aparegué a la porta en Sven. Sven Galí, l’antic capatàs de l’escamot.

Quina casualitat. Tothom alhora. Reguitzell de transformacions, com al cinema. On el cos d’algú esdevé el d’algú altre per exposició interposada. Afegitons de personatges d’altres èpoques, com si som cap esbart reformat de culblancs en acabat del transcurs de mantes de saons. Inversemblant, vós! Som joguines dels esdeveniments imprevists.

Vora meu, a l’extrema dreta, esguardava de cua d’ull una anciana i els seus patètics assaigs de comunicar’s amb sa mare, encar més vella, és clar, la qual havia perduda la xaveta i ni la reconeixia. No pas doncs que hi reeixís gens. Ran d’una altra crisi cardíaca, li fotria la mare el camp a l’altre barri, i bona nit.

I l’home d’enmig em passava una confidència de l’home de l’extrema esquerra, en Bavós. Em deia que tot hi era ficte, o fictici. Que les dues velles pertanyien a l’elenc. Que formaven part dels extres al teatre. Hi eren sempre, fessin la peça que hi fessin. Abillades amb els cassigalls escaients, adonant-se a les bagatel·les referents si fa no fa a l’acció de davant de tot.

No hi ha res més fàcil de comprendre. Hom no hi pot fer altre. Hom esdevé la imatge amb la qual s’ha presentat al món. Hom és ‘persona’ — un actor de qui la veu perfora la màscara que s’ha posat i sona ferma a l’escenari del teatre on s’escau que viu.

M’hauria agradat haver pogut creure’m quelcom, ni que fos els esgarips i els gemecs de les bèsties assassinades als escorxadors privats enfonyats als soterranis. Les dues famílies de mafiosos, hom se’ls esguardava amb el prisma negligible de la incredulitat, i feia mal fet. Un excés d’ingenuïtat regularment em condemnava a no creure’m cap disbauxa de sang. Rapinyaires a la rampinya! Com si no n’havia vists prou en tants d’episodis d’heroisme històric.

Tremolant de consternació, les víctimes perbocaven gitarades d’escumes i bromeres decorades amb juganers llustrins, i per les finestres inexistents dels ergàstuls hom hi copsava espurnejar joiosament al carrer un preciós xim-xim. Tot hi era de per riure.

Era l’hora que els pròpiament ensinistrats idòlatres vaquéssim les quadres.

Carregats d’espatlles, pertinentment instil·lats amb les novelles sensacions procurades pels alcavots dels somnis, desfilàvem fora.

Els torterols de l’erma nit eren glops de coents fumeroles que s’escapolien dels innombrables amuntegaments d’escombraries i brutícies que cremaven en irritats lluents calius quitis de tota flama. Aquells focs somorts eren com ara ulls envernissats de dracs qui, a la gatzoneta, com enormes gripaus, s’apostaven a cruïlles i cantonades, i hi reganyaven com gossos, només esperant l’instant on fotre-us un salt al coll. Amb un mos n’hi hauria prou.

Per això ens arraïmàvem els tres, fort acollonits, i ens volíem eteris i embrancats pels mal enllunats teulats.

Fins que no arribaves a la dispesa, massa impressionats, no sabríem, si s’esqueia que a l’espill del rebedor hi érem mig presents, quants de naltres no havíem al capdavall sobreviscut. I quants de naltres no caiguérem, ridículament heroics, darrere. Mai no se sap. Res no dura gens. I una vida, minúcies, vós. Amb cap nou cop de daus, tot s’esguerra, i pren marrada. Catius, malaurats, a qualsevol instant, allò amb la qual cosa tant no en gaudíem ara ens nou, allò que ens noïa ara ens plau. On esclataren les enveges, les gelosies... Crec que les esquírries... Sí, també les esquírries, per què no? Ara s’hi instal.lava, vinguda d’enlloc, la benaurança i el goig. Som grumolls de fang, i amb la labor ímproba tot ho milloràvem. O a l’inrevés. Érem l’epicentre del món, i

Amb la humilitat dels rossinyolet, aviaríem, els qui ens hi copséssim si fa no fa reflectits, un simpàtic refilet, en miniatura, no fos cas que ofenguéssim mai ningú.

(...)

(Memòries d’un incís suspecte.)

M’esquerdaren el curs del viure amb aquell devessall d’electroxocs. Què m’hi esborraren?

No pas gran cosa, és clar. Car el món és molt limitat, una gàbia arxiconeguda, arxitransitada, investigada, recacejada, escorcollada amunt i avall. I tot el que conté no són al capdavall, a ull fit i cruel de l’eternitat, altre que quatre banalitats aviat apreses.

Així i tot, què? Què m’esborraven? Un crim comès? Un crim presenciat?

Un rau-rau insistent rere el cervell em fa pensar que potser, qui sap... Un dubte arrelat...

Fou el fortuït descobriment d’una por novella? Una horror que ningú no havia descrita encar? No pas que no me’n recordés de mants de crims comesos, i és clar que una sens fi de vists i ensumats cada dia de la vida triomfalment acomplerts per altri.

Per què doncs haver esborrat aquell?

O no esborraren re?

Els comediants a la clínica. Hi havia, infernals, els infermers, sicaris ferris i sense contemplacions, amanits tothora a escorxar’t a pleret, si els demiürgs els ho manaven. Lentes primes llenques de pell t’arrencaven ran l’esvalotada carn. I ells impertèrrits, com si no res.

I les gens higièniques monges, anofèliques, xeringaires, lletges marfantes d’epigins (o emmidonats conys d’aranya) que pudien a arsènics, o a qui sap quins altres verins, amb els quals ens n’atapeïen les goles, i ens n’engavatxaven. I és clar que ens n’engargussàvem i, agònics, embarbussant-nos-en, els disparàvem els pitjors dicteris, i de sotamà aprofitaven elles llavors l’excusa per a tornar-s’hi, i castigar’ns més durament.

Rere uns vidres per a tu opacs sabies que el sotjador et sotjava tothora.

I a través dels vidres que, darrere, tot ho feien invisible, per què, quan, amb la vida suspesa, sense somnis ni pensaments de cap mena, i amb tota activitat cerebral nul·la, absent i escapçada, víctima dels electroxocs, dormies abissalment... T’era allerat llavors de traspassar-hi...? Com si ara els vidres havien esdevingudes fines aèries parpelles que els ulls més penetrants (uns ulls d’insecte vivíssims) del cervell temporalment anorreat podien ignorar?

Recordes com hi veies llavors l’espectacle estrany del perpetu espia o omfalòpter, el demiürg en cap, qui s’hi entaforava sencer l’estaquirot? És a dir, que amb son fal·lus, que havia introduït fins a la rel... havia doncs violat... el propi òmfal de dalt! Un melic soporífic que sempre doncs l’havia hipnotitzat... l’havia ajudat a clapar i descansar... I ara, desagraït, l’havia penetrat!

Omfalopsíquic qui sempre havia estat, ço és, de la molt colta secta quietista qui s’esguardaven les profunditats misterioses del melic fins que no entraven en èxtasi, en trànsit, i transcendien doncs vers la indecent vida mística, i ara...

I ara, malparit, quines brutícies de fer-li!

I quan tornaves a ésser conscient que érets de bell nou al món de les altres realitats potser més concretes, i els infermers et transportaven a la sala on els altres boigs nominals ja no raïen, amb quin pansiment no t’arraconaves, silent i difident, i en presenciaves les esmorteïdes evolucions.

Allò eren aplecs de grues, corbs i flamencs, que xerrotejaven, amb veus agres i enrogallades, i amb lexicons prodigiosament nàquissos i curtets.

I les enraonies més matusseres ni flonges provenien encar dels cercles més engavanyats, prop on no vigilaven, al replà que substituïa el tron on es devien creure que no es plantaven, les enravenadotes monges superiors.

(...)

(Memòries immemorials d’una ocasió ben aprofitada.)

Estruç hàbil i ultraviril, andròbol virolat, portant sobre una gramalla amb pler de plecs de mitra diferentment acolorits, l’insuls, l’il·lús, astrònom Lluís em fa veure al seu terrat nocturn, amb molt llarguerut telescopi, les múltiples ànimes exiliades pel cantó del cel.

«Adona-te’n, gojat, amb quines estrambòtiques (estirabot-iques!) velocitats no ultrapassen incessants un sens nombre impossible de fites ni mollons, ni mèdols ni andrones ni vedrunes, al vastíssim espai exterior, i com llurs tentacles disbauxats sempre anagògics (tendents a la perfecció) no s’atansen tothora al divinal pinyol tot-determinatiu, de qui, a mou i manera d’ou que s’espelleix, tot no naix en continuïtat inestroncable.»

Què hi volies fer? Era un obsessiu. En veia pertot arreu, multi-trilionades d’ànimes ubiques, càndies, menes de volves de neu amb ales angèliques, sallant per les lliures esplanades de l’espai infinit, a la plàcida mercè dels incomptables déus compassius i opiacis.

«Hi ha una relació semblant a la de les coses materials pel que fa als cossos — amb les coses que enduren talment, i els envejosos cossos que es desfan tan de pressa, i això mentre que tot cosa roman enrere, amb coses i cases qui veuen passar generacions de cossos a betzef — i els cossos i llurs ànimes. Els cossos passen mil treballs per a sobreviure i hi ha tedioses vegades que sembla que no es moriran mai, com ara diligències empantanegades que tanmateix assoleixen sempre el pròxim posta, i de posta en posta, van fent, i mai no els sembla percebre del cert, al calitjós horitzó, l’arribada — i les ànimes, en canvi, rai, són un buf translúcid que s’eleva, espurna o flameta que tan aviat has vista com no. Volen ardides, nacrades i egrègies, i ‘buf!’ Ja han desaparegudes del firmament. Qui sap on s’han ficades! S’hi deu estar atapeït d’allò pus!»

Bulbós bruixot, l’indulgent Lluís feia sovint un hiat solemne, i lúgubrement es ficava a enyorar els anys on érem babuïns, i sempre ens sorprenien els fetus, car érem ingenus i innocents, i no sabíem re de les vastituds sense límits i les multituds d’ànimes estortes esmerçades a mamprendre tota mena de riscs entre galàxies i plèiades i d’altres bisbètics esparadraps sideris, dels quals personalment no en mig capia sinó que eren immesurables, i que qui s’hi barregés no en sortiria sinó boig. Coses així.

En record un altra: «Les ànimes qui en elevem unidireccionals som com ara supositoris aerodinàmics qui, per vies làcties, és clar, penetrem llisquívoles el forat del cul del nucli tou on s’apleguen, fimbradisses, les essencials essències. No cal dir que aquest focus alhora roent i glaçat és d’on deuen emergir, triomfals, les ombres platòniques, de les quals sovint segurament has sentir a enraonar sense capir què foren en realitat.»

Pel fet que no servava cap mena de fe per a soscavar, m’afalagava fins i tot que el savi estrany trobés prou lleure per a instruir’m en aquelles qüestions tan intricades. El cel, vós, quin enigma, per a mi! Inescrutable.

L’amable Lluís, així és com ens coneguérem. No sabia ni com es deia, el bon home. Tothom pel poble li’n deia d’Estruç; em pensava doncs que fos així com es deia de debò.

Un excel·lent matí de primavera, passejant vora sa torre, trobava astorat que portava un paper buit a la butxaca, mes no pas cap dels bocins de llapis que portava normalment! On m’havien caigut? I quina desesperació sobtada! Si no podia escriure les pensades i idees estupendes de mes caminades, em moria d’angoixa. El cap em rodava, el vertigen em segrestava, i m’havia d’arrossegar com un cuc i escriure amb fang damunt les pedres. Un fang adient a la vora del camí, i si la terra era eixuta, un fang de bons pixats. I aquell dia no sabia què fer, i vaig trucar a baix, a la portalada de la torre, i treia ell el cap per una espitllera o matacà, i li demanava, per caritat, senyor Estruç, que em prestés si us plau la ploma per a escriure un mot.

I va comprendre com n’anava de necessitat i com n’era d’idoni, doncs, per a esdevenir un deixeble seu. I així és com començà la nostra profitosa relació.

I així, llavors, quan amb el torrer Lluís, després de les sessions nocturnes, no davallàvem per l’estreteta escaleta en forma de tornavís, i hi sobtàvem i esfereíem mussols, i rats i muricecs, i falenes i gats fers, qui tots partien a mànecs desmantellats, bo i omplint-nos de vituperis i maleint-nos a terrors pitjors, on ens calgués parar molt més de compte, malparits de caldéu, i més rucs que no capçanes, amb compunció, els anàvem demanant perdó, i emprant tota mena de precaucions. Així i tot, llurs malediccions retrunyien en les foscors i ens rebotien als ulls, i circells de pampallugues i polsims d’ales de papallones inexistents ens engavanyaven els ulls, i ens rajaven les llàgrimes com collons de micos despresos llambrescament pels penya-segats de la desil·lusió.

«Sàpigues, xiquet, que, com la quitxalla gaudeix dels llobins arrencats entre punxes, a la gent gran ens fa goig, com al gaig li fa goig de ganyolar amb veu de roda d’esmolet, de desfermar amb urc la nostra altrament reprimida intuïció per a retre honor, amb verb flamíger, a l’oliosa intransigència de les altres insospitades equivalències. Això vol dir que parem la nua esquena als flagells i les flagel·lacions que ensopeguem mentre, impertèrrits, passem devers els ben tangibles graus de les etapes superiors. Hom ens tracta de tocats del bolet perquè ens escapçàvem sàviament de tot residu repugnant de l’ensopida gastada llengua, on els clixés i les analectes ‘tabuesques’ de tabús assortits i selectes, se’ns agrumollaven abassegadors i perpetus com els pessics i les pessigolles al culs esteatopigis de certes delectables femelles, i de la nostra ranca espatllada trona per tant no prediquem sinó que qui no n’estigui prou content, que es foti. La vida te la prens tal com ve, o tal com ve et pren la vida.»

Ens trobàvem entre els cuïcs i les males herbes al peu de la torratxa, i ni ell ni jo no havíem sopats i cercàvem els llum encesos de les fondes on qui sap si acceptaven els anells de tumbaga que dúiem als dits, o amb quines convincents mauleries del ja ho trobaríem més tard, no els engrescàvem, però els fondistes, amb posats i fila d’escarcellers, deien que no se’n fiaven pas gens, que pintes com nosaltres no ens en quitaríem mai, que ja ens coneixien, típics bohemians adobacossis, maquinyons i esmena-paraigües, massa eloqüents, verborrees, excessos de trops i trancs, espessos venedors de fum...

No hi ha piscar sense arriscar. Sollats i rebutjats, i que a sobre se’ns havia ficat a ploure, amb por d’agafar angines, ens atansàrem com fures a un rebost subterrani, a tret de braç prou allargat, amb permís d’una finestreta, que abstretament, com si no hi som, amb el fil d’un xi, espanyàvem. Fructuosa credença! Hi havia cansalada i formatges a l’abast i en ratàrem una mica (quatre pellucalles), i com ens rèiem mentre fugíem, nit vellutada on ens engatjàvem a refer-ho, car quina aventura sense emplastres, vós, i de més a més si més no palesament aprovada pel mormol encoratjador de les ànimes qui pujaven i pujaven, de continu, abundosíssimes, inexhauribles...

Ànimes beneites, quina felicitat no us espera, magnífiques!

Clapàrem plegats, sense haver agafat gaire fred, i eixuts, torcats totalment amb tovalloles prou tofudes, pelfudes, borralludes... Un son angèlic, sí.

(...)

(Memòries lacunars de vaporosos passatges.)

Passàvem esperitats pels carrerons on els esquers execrables de les gerdes seràfiques donzelles, opressives pelleringues exposades com repel·lents gargots abstractes, i que elles, amb llurs estranyes contorsions, feien titil·lar i batre, i àdhuc afaiçonar carotes cavernícoles, i potser amb tot allò havien les noies l’àvol intenció de desviar’ns del camí, i qui sap àdhuc si treure’ns de polleguera i segurament dur’ns al sacrifici.

«Crus estímuls, nenes, que no ens diuen re. Absteniu-vos-en, si us plau.»

Tot d’una, no ens sabíem veure els peus sota la flonja neu. Gentils papallones blanques rodaven per les teulades fins que s’hi posaven i s’hi reposaven.

I llavors... Llacunes a la memòria. Cervell restret, extremadament balb, perdut en l’oblidat somieig. Qui havíem raptat i dut en sac boterut al llom de la somera?

No pas cap de les sílfides papallonejant rere les àuries filferrades dels rònecs carrerons estrets, ca?

No.

Sense aflat, cada cop que pujàvem a les golfes on habitava ara el macabre, descansàvem, solcats adesiara per tremolins d’anticipació, fins a recobrar si fa no fa el respir.

Aleshores badàvem la porta. L’encadenat macabre normalment ens rebia amb una mala llet abominable. Els capellans que t’enviava mentre se’t volia cruspir et plovien damunt com càustics escatxics de químiques deletèries.

I doncs, què volies que féssim? En presència del macabre, prou era normal també que ens resistíssim qui-sap-lo a ésser’n ingerits. Perquè no se’ns ingerís, fèiem les mil-i-una. Ens rebregàvem com malparits. Érem cucs trepitjats. Érem serps a qui aixafaves la cua, tigres a qui estrebaves carallotament l’orella, llops a qui tolies d’esquitllentes cap queixal...

Avui, tanmateix, ens rebia, el grotesc macabre, somrient i bonhomiós. Molt maula.

Havia fet un dibuix molt carrincló i panoràmic a la paret amb un dels seus ullals de senglar, i ens predicà, imponent:

«M’he descomptat lleugerament, nois, però diria de dalt de tot d’aqueixes piràmides, quinze o setze milers de centúries piròmanes us contemplen, cal dir així mateix que ben acollonides, car allò que acomplíeu, amb les vostres supèrflues batalletes, ni déu, vós, ni déu. Atanseu-vos-em, canalla, que us em petonegi ben petonejats; us ho mereixeu i molt més.»

Ens el crèiem, predicador melós, i quan ens havia prou a prop se’ns cruspí qualque coseta o altra.

Els tres hi jaquíem un bon bocí, entre ses llefegues mossades. En Bavós un braç, l’altre una cama, i jo, com era d’esperar, i devia dictar mon fat, cigaló i pebrotets, és clar.

Fent ‘ai, ai’ i alhora divertits, davallàvem les escales tot rossolant. Cert que no trobàvem mai res seriós en cap situació. Nats amb el plor, vull dir, la flor, al cul, mai no ens en passava de debò de prou grosses.

Per exemple, ran sa ferramenta, fins aquest matí gloriós, prou sovint assolíem d’eixir-nos-en com desfiles. Eren ses dents no pas del tot serrades; hi havien escletxes, i millor, congosts, entre llurs piràmides totes de vori, i hom, llambresc, se n’aprofitava, cuquet ull viu, jugant-se-la amb experiència i perícia.

Ara ens dessagnàvem a baix, i haguérem de cridar i tot l’ambulància. I ara els explicàvem als cirurgians si fa no fa com ens nafràvem, i qui no ens ho fotia.

No crec pas que s’ho empassessin sencer. Uns dubtes veies que se’ls bellugava, belluguets, als flagel·lis del capdavall dels molt sensitius fiblons, car eren, crec, desproporcionadament desenvolupats insectes... Del gènere, diria, pobre de mi... Del gènere mosca.

Sobrevivíem, però, això també, naturalment.

Plàcids, laxos, no gens extemporanis, havent omesa dins els nostres furs íntims tota temença, àdhuc els bessons dels ossos ens sabien que ens en sortiríem — potser amb crosses i cabestrells, i garrells i carranquejant — però res. Allò què era. Petites desfiguracions que ens feien encar més interessants per a un públic quadriculat... Un públic tan mesell que feia cagar de veure’l.

No sé ni per què, beneits, ens en curàvem mica.

(...)

(Memòries intermitents de llocs inexistents.)

Passejant amb l’àvia, les percebíem, encantats. Agenollades a la vora del riu, les bugaderes ens mostraven, molt atractívoles, llurs guerxinaires rosetes.

Prou pensàvem que allò calia! Allò calia al món. Ningú amb jou ni absurda tapadura. Equalització. Harmonització. Tothom igual i harmònic, silvestre, natural. Oi que sí? I tant!

Cada individu al món mundanal prenent exemple de cada floreta al camp!

Cada floreta, vós, un sexe exposat a la llum sense vergonya... Com caldria que sempre fos amb tot i tothom... Totjorn ben amanides per a la pol·linització, o expulsant pòl·lens, o pol·lucions, espermàtics...

Tot vitet — màgic saurí qui tremola d’anticipació quan s’ensuma prop la presència de qualque pou ben moll de cony prest a brollar com la natura mana. Aiguaneix procreador.

I res, ja hi som. Això fora de debò viure. No fotem. És clar. Oi àvia? La raó que tens, minyó, la raó que...

Sexes doncs tothora exposats — única faisó d’assassinar degudament i d’arrel els desigs impurs. Car quina profanitat de cometre ningú tapant conys i rosetes — encaterinadores floretes del cos! — i ai, per extensió, atès que hi som, àdhuc tota mena ‘collonodamenta’ — arrugats fruits pènduls que també són fills de déu, no fa?

Espasmes de desdeny se’ns barregen vult amunt, i ens assalten a la gola gratacels de basques ascendents i accidentades només de consirar-hi.

Ignars puritans contraris a l’existent! Conreant assíduament angúnies i misèries. Vivint pèssimament als inferns imaginats per llurs fètides caguerades de liquats cervells. Uns cervells fets melmelada verinosa que es deleixen per a enganxifar’ns en llurs xup-xups de repulsiu brou de bruixot. Bruixot boig qui tothom qui es plauria mai en re, ja ens el condemnava a beure’s la tassa de l’eternal tortura!

Llurs tarannàs grinyolen massa. Per comptes de pujar llurs plançons com si fossin bípedes tortugues, armats amb feixugues vestidures d’irrespirabilitat palesa i acarats tothora contra allò que és, això haurien de fotre. Com fotíem a ca nostra, clatellot i arrambatge als mainatges oratjosos qui, quan no fa gens de fred, pretendrien amagar’s les parts meravelloses!

Que n’aprenguin, o fora! De vosaltres, ens en desdiem. Desheretats. No sou nostres.

Ens neguem a reconèixer’ls. Prou, s’ha acabat! Només hi volem persones sanes. No som fantasmes. Fantasmes no n’hi ha. Imaginacions de boig. I els boigs a can boig, no pas a ca nostra. Au!

Si ens en surten gaires, de bords com aquells, gitem-ho tot a mar, i barca nova. La família morta. Ja en farem de bones i legítimes, novelles de trinca, i ben adequades a la natural closca de nou; la closca de nou real, on nasquérem i ens morirem, organismes nus com hi arribàrem; no pas la podrida closca asclada inventada pels monstruosos afolls emmalaltits sense remei.

Dels criticaires al sistema, n’estàvem fins al capdamunt. Ja no en toleraríem cap més, ni l’àvia ni jo.

L’idoni Dionís ens saludava: «Estigueu (i sigueu si pot ser) bonets.»

—Ah, Dionís! Tu te’n deus entendre. Atura un instant, vols? Et volíem demanar si ens secundaries si presentàvem al comitè la proposició que qui no vagi despullat al falansteri, si més no amb les parts molt púdiques totalment paleses, sigui expulsat sense més romanços.

—Què voleu que us digui? Jo i la dona ens ho pensàvem l’altra nit. Carallotament, sostinguérem, nos amb nos, que si cap parer havíem de tindre sobre l’afer, érem doncs del parer que, si per qüestions de tendències estètiques, l’individu concernit es volia mig cobrir, endavant; ara, o bé el cul o bé el davant, però no pas ambdues partions, ca? Allò ens semblà que belleu fora el dictamen més just. Equilibrat. Sospesant la situació. Anivellat.

Quins plepes! Timorats! Només amb el cul i el cony (o l’altra cosa) enlaire som sencers i no som esclaus!

Te’n recordes d’on veníem? Horrors sens fi, incessants.

Escamots de brètols pirotècnics ajudats per químics tanoques edificaven, amb els colzes, voraces tempestes i rebomboris estructurals sorgits d’intestinals itineraris alterats i d’altres esquinços als budells, i al torturat li bullien les entranyes, i s’enfonsava, moribund, en amples panoràmiques al·lucinacions on exèrcits heteròclits de cadàvers policroms amb mortalles per banderes se li passejaven per calitges vellutades de carmí.

Hi havia llangardaixos prenent el Sol entre els basalts, i dels cims de la carena la insigne franctiradora, la gorgona Medusa, no se n’estava d’assassinar de trast en trast qualque drac volador de tall pterodactilià.

Les bombes esclataven al cel i el cel replicava esclatant. Tot esclatava i l’ou era xarbot i covarot, bòtil, nial, estrafet i inviable, i allò dels monstruosos humans s’havia benauradament acabat.

I aquell dia mateix jo mateix, vestit amb vint-i-vuit botons, tot passant, m’havia guipat de cua d’ull el visatge a un dels miralls dels baixos del gratacels, abans de filtrar’m a la gàbia d’un ascensor, i, al raconet, certificava: «Te n’adonaves, oi? La imatge de la veritat. Heus ací algú qui no s’amaga, qui no es pot amagar, perquè, proverbialment, amb la cara paga, pobre. Exemple típic. Un homenic sense caràcter, amb cap mena de tranc per a re. La seua màxima, i segurament única, proesa, la de passar el dia i empènyer l’any. Amb els nervis primets i vius, i a nu; hipocondríac, tot tothora li fa mal, o una partió o altra del seu cos hipersensible, assaltat tostemps pels sorolls, les flaires, les clarors, les foscors, tant se val, les pors, les pors...»

I el gratacels esclatava, i totes les disfresses se’ns cremaven al cos, i els cossos eren coixinets roents d’engranatge arruïnat, i a tothom les claus de les cases i oficines inexistents se’ns encastaven als pulmons, i les onades de foc pujaven fins al rovell de l’univers i, enfitat amb els focs, el cor de l’univers esclatava a fragments, s’escapçava pertot arreu, el costellam del varengatge i els trencanills trencats en escruix, i l’univers mateix veia la seua viabilitat de continuació molt costeruda, i entrellucava entre denses fumeres negres que ja no venia d’un pam i cap dels alçaprems de control havia sobreviscut a la fosa generalitzada de tots els minerals, i s’acomodava a l’anorreament i es deia que quin batzac no es fotria, definitiu!

Fou llavors que els quatre escarabats qui encar raíem per aquell altre món fundàrem el falansteri i ens prometérem conservar’ns concos i conques de per vida. I ara vindrien els fementits tapaculaires a demorar’ns l’accés final a la perfecció! Voldrien absurdament tornar a instal·lar ‘modes’ i miralls que reflectissin els neguits i les misèries de les obligacions ‘societàries’, i calgués de bell nou fotre cap cas dels ‘què dirien’ els veïns. Fastigositats inacceptables!

Això, aquest trenc, ja t’ho diré, és insargible. Que aquest doncs sigui l’encàrrec, l’objectiu ineludible. A burxada de forca i cop de gargall! Avall! Expulsats! Les façs de prunes agres, els tasts als llavis amargs amb escreix, mes allò que cal fer és fa, i prou.

O ells foten el camp o el fotrem nosaltres. No hi ha altre remei... Ni lletovari ni giripiga. Ni opopònac ni femta de lluert. Ni nitre ni vidriol ni antimoni. Ni tutia d’Índia, ni os d’astor cremat, ni mirabolans rulls en melmelada... Ni...

—Afanya’t, nen, que farem tard.

—Ara us vinc darrere, dona, àvia! Hom fa ço que és capaç de fer. Amb tota la bona voluntat. I amb les cametes més curtes, és clar que...

(...)

(Memòries d’antanyasses on caçant com bolets corones fullades de llor et foraviaves.)

Hom es prem qualque boirós defecte novament aparegut en lloc privat, provocat segurament pel fàstic i l’oprobi recents. Bo i aprofitant l’avinentesa, pler de xacres deuteropàtiques se l’hi afegeixen. Havent-hi entrat d’estranquis, fan trenquis de cada escabrosa andròmina somàtica que en la foscor se’ls fot davant.

Què fa el pacient? Els ofereix abjectes compliments amb quequeig d’insecte. No els blasma pas gens. Xacres dilectes. Ran cap blasme que els adrecés, quines rancúnies no se li rebolcaven i li’n rebotien? Ep, com si cap blasme fos greuge irredimible. Però ja coneixeu les nafres. Volen tota mena de servilismes i miraments.

Tornant dels jocs, son cos de pancraç és un tòtem corcat amb taques, equimosis, i d’altres píties pífies, i què hi farem? L’edat s’ho porta.

Era un dels cosmonautes estòlidament enamorats amb inexistents semàfors i amb fictes monjoies entre la runa irresistible d’un univers arruïnat.

Manobres anòmals, quan aterraren, ploramiques i furiosos, poixèvols i irritables, hom els diagnosticava no pas mal cardats, no, ans mal cagats. Això, malcagats, malcagats. Amb un mal païdor, què hi vols fer? Amb un budellam tan xerec, amb pòlips com pops, normal que remuguis de continu. Mal de cap el ventre ho sap. Mal de ventre cagant es tempra.

Hom se l’enduu, cabestrejant, amb tendrums i sangs gens negociables, al lloc obscè. Ningú en òrbita no el critica. Qui fora tan grotesc i desgraciat d’ésser en aquesta avinentesa gens ultracrepidari? Ço és, cap mirmecòleg lligamosques qui critica allò del qual no en sap gaire, o no gens? Quan l’heroi es jugava la vida tractant de destronar aquells brètols antropòfags de vells campions? Fora un menyspreu calamitós. Una vergonya per a la nostra nació.

Me’n record de jove que érem molt més agraïts. Eren dies de festa. En cerimoniosa gatzara, per als nostres herculis estrenus pancraços tornats del pancraci, tant morts com vius, alguns amb caps monstruosos i novells rars creixements, i d’altres gairebé intactes mercè a llurs esplèndides carnadures, fèiem fer una processó triomfal dels típics tres tombs (sense que tampoc no calgués a ningú pagar cap vectigal) i els enriallats de les vores els llençàvem a la rampinya diademes entrellaçades amb maragdes i robins.

El risc els la portava fluixa, i com s’hi llençaven, ells, com si portessin aclucalls o pitjor, com si no hi veiessin de cap ull. Com si havien de pagar un deute peremptòriament, com si els hi anava l’ànima, urgents escaiences terminis que vencien i era l’hora de la veritat. Àfobs i apandres — sense pors i amb els sexes en plena vigència — i amb aplom d’ilota (o d’idiota, tant se val), se’n plevien amb vatua quina endreça, tu! Ni quin acumen, els murris! I quins imprevists eixarrancaments, i quines anfractuositats o mossades sobtades a llurs cossos encetats pertot arreu. Allò era pitjor que la lluita al pancraci mateixa, i els parroquians com hi xalàvem!

Retiràvem els morts amb un cert respecte, tret que no sabíem on ficar’ls. I esclatava la tronada i volíem arrecerar’ns i arrecerar’ls, i no trobàvem millor lloc que aquell antiquíssim cenotafi que s’esqueia que ens aparegués, pujant i pujant, esperitats, apressats per a finir amb les sonades celebracions, com qui diu providencialment. Hi havia dins un vast tresor d’ambres i de barrocs joiells molt primitius, força atractius. Algú de naltres se’n volia endur, i li cridàvem ‘anatema!’, i hom l’occeix sense emetre badall ni esgarrifar’s conspícuament. Ben merescut s’ho tenien, ells i llurs banals goludams de tifeta, hom se n’atipava. Quant a nosaltres, cap blasme per a qui, escalfat, osta noses, ja us ho diré.

Els ambres portaven tots, meravellosament ben estotjats, extremadament diversos exemplars dels habitants dels mons anteriors, i ens vèiem constrets a acceptar la noció, un si no és esborronadora, que es tractava dels nostres avantpassats més allunyats. La collita era superba. Què en faríem? I sobretot què faríem per a coldre’ls prou, els nostres cars avantpassats? Hom d’una esgarrapada aboleix el cenotafi com a tal, i molt salutíferament colpeix amunt i avall, i amb quatre blocs monumentals hi fa rebrollar un temple amb tots els ets i uts, amb, al bell pinyol, l’estàtua escultural de qualque molt atlètica deessa, molt popuda, cuixida i culuda, d’aquelles qui nogensmenys, com cal, amb horrible severitat i enlluernadora serenitat, espaordeix el personal més o menys ofensiu o nociu o massa voraç, i no gens mai se’n compadeix de ningú qui en violi, com dic, el recinte, o (encar menys!) les putarretes temptívoles vestals qui només tenim dret a cardar’ns els areopagites de la selecció, un altre respectabilíssim vesper de prohoms, en aqueix cas els molt pregons devots antics membres del gremi dels cullerers. Va com va. Els cullerers avesats a les fustes ni materials més nobles, i per això, segurament, els més votats i encomanats a complir els honorífics càrrecs de la funció.

Àrbitres severíssims qui sotgen tothom tothora rere les possibles infraccions, i els suspectes fitant-los als ulls fins a escorcollar’ls els arcans més abscosos del meló.

I heu mai considerat prou profundament la importància cabdal de certs queixals? Com ara els queixals del seny? No us heu demanat mai d’on ens ve el seny? Dels queixals, és clar! I us demanaríeu, ‘home, i què passa si són corcats?’ ‘Seny corcat, naturalment’, us responc! Entesos? Ho veieu? Enraonant, tothom s’entén. Tothom s’entén, és clar, amb la condició que tinguéssim bons i ben nets queixals del seny. Per això rebutgem de males maneres tot pelegrí qui s’arribi al temple i, havent-li primer que no re examinada la ferramenta, el trobem naquis, ens sembla que no fa prou el pes. Apa tu, doncs, i fins ara; a escampar la boira, noi. No volem espècimens lloques ni sems ni fràcids, ni xorcs ni bacius, ni espiant per les targes. Amb aqueixa carta de presentació vostra, sempre fareu massa tard a tot arreu, la vostra palesa demostrada roïndat no ha remei, torneu-vos-en a la closca i no ens torneu a néixer, si us plau. Els vostres sanglots de vida, no trobem gaire versemblant que gaires catàstrofes s’hi atansin. Amb quin pànic no us tornaríem a tol·lar, banda de camàndules! Cap mena de plaer, orgue escanyat.

Tots els corcats de queixalera exiliats per decret de la Deessa dels Ambres a l’illa de les tombes brescades o amb milers d’ulls. Ulls com ara càmeres amfisbenes, amb caps ben vius a cada cap de llosa, que se’n recorden de tot, del que passa part davant i part darrere, i que llavors ho repassaran tot a l’hora de retre comptes. Així que vigileu, capsdecony! I no ens hi ofenguéssiu els ocells ni ens hi escarníssiu les boires roineres durant el vostre breu estatge abans la mort. Orfes de pàtria i d’església, i per tant carn de canó, us seran, això rai, proporcionades pistoletes perquè us anéssiu pelant amb els tret adient a frec de roba, i hauria tort, greu tort, qui a l’illa sacra, per comptes de fotre-hi molt patidora penitència, s’hi s’empingueix, ço és, s’hi engreixa, i compta d’esquillar-se’n, del prèmit darrer de l’anorreament més vergonyós. Davant la nostra rastellera de faristols amb els salteris de rigor ens veuríem constrets a cantar-vos les quaranta. No ens provoquéssiu, capsdecony. No ens vinguéssiu amb complicacions que la ràbia i l’enveja de destrucció ens puja fins a la coroneta. Advertits. I apa, fins a una altra.

(...)

(Fragments de memòries et tornaven, incisius.)

Les muses se’ns asseien, magnànimes, amb nosaltres, els genis, al galliner, per a millor copsar l’estat de la qüestió en el complet escenari — que incloïa, és clar, els altres enzes asseguts o drets als rengs de més avall — de l’espectacle mundanal.

Allí ben assegudet, em sentia honorant la memòria de mon padrí, prenent-me uns quants de cacauets, com cada dia ho faig, com dic, amb dolç enyor, i amb un tast de felicitat, durant tot el venturós moment que em pren de mastegar’ls meditabund.

I davant l’espectacle, amb simis savis representant, amb titelles calats sàviament entre els dits de llurs peus, les escenes més autèntiques de la vida nua, et posaves així mateix a cavil·lar que quin paper més pèssim ni deplorable no fotríem (més i tot que no ara!), sense el lleuger esmalt d’allò que en diem la ‘civilització’, és a dir, essencialment la cultura.

Cal accentuar el vernís de la cultura per a assegurar una minva de l’animalitat d’aquells patètics animalons qui integren els desgraciat subgrup animalístic apellat ‘humanitat’, addictes fanàticament sobretot al gran gest idiota dels més idiotes de la societat, i mai a les grans raons dels gran filòsofs estorts de tota merdegada religiosa.

I si són addictes a la imbecil·litat eclesiàstica és perquè els animals humans més animals volen ignorar les realitats. No fan cap esforça per a aprendre’n les veritats.

Massa terrorífiques, certament!

La gran filòsofa del Canyeret, ma mare, ja m’ho havia lleixat clar de bon principi. Quan de petit, acollonit per les bestieses clericals, li demaní, massa impossiblement confús, què em passaria de debò si em moria, em digué: «Si et mors, t’enterrarem.»

—I en acabat?

—En acabat de què?

—En acabat que soc mort.

—En acabat que ets mort, ets mort. Quan amb el punyal de la cuina talles el coll a un pollastre, el pollastre es mor, i s’ha acabat. No sé quin savi català (aquell qui va escriure les ‘peces-peu’, que foren censurades pels malparits capellans feixistes, mes que foren traduïdes al besançonès per n’Arseni Lopí i Pi, amb el nom de ‘pié-pièces’, i tingueren un cert èxit a parts del país veí, i eren petites peces per a ésser representades exclusivament amb els peus, i els interessats hi gaudírem qui-sap-lo), doncs bé, fou ell qui va dir una vegada, amb tota la raó, segurament, que tots els maellers (els boquers) (els carnissers) eren ateus. És clar, prou veuen cada dia que treballen què ‘passa’ després que els animals són morts. No passa re. S’ha acabat. Sempre s’ha acabat i prou, per sempre.

Al teatre, les aberracions lumíniques ocasionades probablement per les negligències atmosfèriques del moment, desvirtuaven la puresa virginal de la representació. A la fi els llums feren definitivament figa. Alguns d’entre naltres, els més poètics, i romàntics, no cal dir, davant la frustració d’aquella mena de cofí de figues confitades qui érem el públic pres en conjunt, sanglotàrem opulentament pel trist traspàs doncs de tantes de figues. Dalt de tot, el govern de la nau teatral, d’alguna manera, havia dinamitada la sessió. El teló trontollà avall, i endavant, tothom partírem vers les foscants teranyines de les llambordes tardanes.

Com peixets acabats de descloure ens esvaíem tots plegats vers els xibius més dispersos. Les multituds no ens eixamenàrem pas com s’eixamenen de cops les xarxes, i aviat no hi ha qui qui les destriï, ans ho férem estranyament ‘civilitzats’, perfectament vertebrats i sense empentes ni torcebraços ni amenaces. Ningú no t’escanya de trascantó. I de tants d’homeis prevists per a aquella altra nit ciutadana no se’n materialitza virtualment cap.

Com jutges beguts, els ibis feien l’orni per les voreres. Cavalcant en somieig els rudes quers de vora mar, els xiulets del vent t’acoltellaven les orelles. Fragments de memòries et tornaven, incisius, a clavar’t llurs ungles a l’esment, de cops vociferant-hi amb les taciturnes distorsions de sergents de camp d’extermini en esdevinença d’huracà o de no gens afeblit cap de fibló.

No trigares gaire a albirar l’estimat port de la llar de la teua adolorida infantesa. La filòsofa t’hi havia preparada l’adorable truita rodanxona. T’hi llençaves com al vesper en eixir de la bardissa on et perdies entre punxes i queixals de furtives salvatgines, o exòtiques feristeles ans anc no copsades pels encontorns. Amb briu i braó te’n desempallegues amb quatre heroiques, ecoiques, mossades. El mirall esternuda amb escatxics que t’enxampen de gairell.

Amb quina abjecció no et rets humilment a l’enemic... Tot i que saps que la retribució que et cobraràs sense respit, quan, fet esclau, no trobis que l’has desgastat prou, et garanteix el triomf ulterior. Com se’t marfon abans no sucumbeix a la realització del seu fracàs absolut! No cal que el remoguis com cap sollat rebuig a cap clot gaire allunyat. Ja se’t remou tot sol bo i tornant obedientment al clos, amb els altres animals destinats als ateus escorxadors. Allò te’l remou de soca-rel. No en roman ni pellucalles per als pardals.

Gojat somiós esdevingut a la llarga somnolent t’ajoques com qui va jova, cos amansit destinat a raure, tu també, durant una eternitat al buit sens fi del no re. Tanta de negació per a afirmar’t de tant en tant, quin fat més repetitiu, pleonàstic, insistent, redundant.

Sempre t’ha rodat en rodó, carrutxes amb dues de les rodes encallades al fang de la incomprensió del món tal com roda. Rodes dins rodes dins rodes... i així fins a la infinitud.

—Mama, i després què?»

—S’ha acabat, nen, s’ha acabat. Tot s’acaba.»

—Doncs sí que...!

(...)

(Memòria d’un malson que mai no mor.)

Quequeja meticulós i insistent l’ocell quec — un picot anònim — qui insistent et pica el cor.

Quan comets un crim i n’acusen altri, i el jutgen, i tu no dius re... I el condemnem, i no dius re... I el sentencien a mort, i calles... I l’executaran, i què fas? S’ho mereixia? I tant! Amb escreix! No n’estan prou contentes, les autoritats, de tindre una excusa tan bona per a treure’l de la circulació. Car prou era una altre típic ‘fètid tifeta’ qui ‘rere el lucre infecte’ havia comesos mants i mants dels pitjors crims, sense que mai no el poguessin enxampar... És clar que, però, no pas aquest crem, pel qual el condemnem, i que tu saps perfectament que cometeres... Te’n recordes fil per randa. No ho oblidaràs sinó quan perdràs la memòria, o el cervell, o la vida, tant se val. La qüestió, però, sant tornem-hi, encar és la mateixa: Què fots? Què fas? El salves? Per què? Per què no?

Caus en melangia. Tip de tantes de balenes de neguit que t’has d’empassar, sobretot durant les nits. On portes la consciència? O l'ètica? O un mínim de dignitat? O el com se’n digui d’integritat? Tot això, ho deus portar penjant leri-leri d’una xarpa, oi? O en cap cric baiard, tota virtut alhora malalta i moribunda?

Mos cognoms són Quelcom i Quelcom. Ara em teniu perfectament identificat. Denuncieu-me, au! Car me n’estic. I me n’estic. Sempre me n’estaré. I crim que cometré serà ben comès. Car comès contra l’ubic fètid tifeta.

—No siguis mai fètid tifeta rere cap lucre infecte.

Per quatre raïms, qui s’hi matava? deia l’enraonat guillot de la faula.

—Si no ho pots haver, te n’estàs, i en paus.

No ha passat re, un altre petit desig abandonat.

—Viure és abstindre-te’n tantes de vegades com calgui.

—Allò que cal, silenci, calma i llunyania.

Tranquil·litat, repòs, monotonia.

—Això és viure bé: en harmonia.

—Si mai senties propagandes propagades...

D’espetec esdevenies sortosament sord.

—Tothom que sentis esgargamellant-se ja saps d’on ve i a què.

—No cal escandallar-hi gaire.

«—Ens vens a tondre, catiu! Ull viu!

Només qui us ignora sobreviu.»

(...)

(Escapçalls d’irrellevants reminiscències que et venien, funestes, a l’encop.)

Emblava furtiu el luxós greal de qualque altar o altre, i me l’enfonyava, com pardalet enfredorit, a la sina, i immediatament els macròfags i d’altres patògens se’m fotien a parir, i els becs esmolats de les dolors abdominals em crucificaven.

Em consumeixen, corrosivament, mantes de sobtades malalties, i mos òrgans, adés tan apoteòsics, ara aixequen tol·le-tol·les de revolució. Erts, alerta, es disposen, geniüts, a restablir’m la salut alhora rebutjant el maleït, diabòlic, corruptor, intrús.

Així, veig tot seguit l’arcaic got disparat enjondre, tramès tot sol a dida, ben lluny, com repulsiva gitarada d’un orxegós cràter de melic.

Tornat a casa, em prenia l’episodi amb filosofia, em bevia una tisana, em ficava còmode.

Introspectiu, el meu força sovintejat auto-escrutini, té la virtut de nodrir’m la il·lusió que la ja meua immensa saviesa, augmenta considerablement.

Complagut, m’adormia a la cadira de braços, i se m’envolava el cervell transformat en tórtora i viatjava entre xufleres i peònies, i se m’omplia de dicteris i aforismes, i pujava i baixava a tall d’esglaons els espòndils de l’espinada sense prendre cap drecera, i conclusiu com el veredicte de la clepsàmmia, m’assegurava, de retorn, que tot mon món romania en ordre.

«Quan et despertaràs, veuràs que tot hi era lògic, i que re no podia pas ésser-hi altrament que ja no era. Tranquil, doncs; ets déu de tot ton panorama. Res no pot ésser altre que com tu disposis, oh, tu, perfecta nostra divinitat. Albíxeres!»

Després d’aquest col·loqui hilarant amb el meu cervell, he tornat a visitar el rebost.

No hi ha plaer com el plaer del rebost ple.

Som els del rebost robust, i ens mereixem tots els plàcets.

Mon cervell és una mena de romà robust, un patrici forçut, d’un apetit gens comú. Tothom qui tenim la bona teca assegurada, som els amos del món. Ben tips, i eupèptics, tota la filosofia que segreguem no pot pas ésser sinó ben optimista.

Som solars. Amb la nostra clàmide blanca, i al damunt la túnica blau cel, ens sabem salamandrins. Salamandrins.

Sortim estalvis cada nit de la foguera caòtica on Apep, el maleït déu-dimoni, golut i serpentí, de les nits, no ens vol ben rostits.

Pugnaços com ambigus embrions, ens debatem la nit sencera amb l’enemic.

La ‘duat’ és el reialme d’Apep, el malparit, és l’indret semicircular del trajecte traïdor i perillós per on Ra, el déu solar, no ha de passar, de ponent a llevant, per a tornar a aparèixer, benèvol i beneficiós, havent desconfit el malvat qui vol constantment tot apagar-ho d’una puta vegada, i hi insisteix, com dic, infatigable, infal·lible, nit rere nit.

Quina contínua batalla! Més val anar-hi ben nodrit! Per a no perdre-hi forces, i caure-hi esvaït!

‘Duat’ i ‘duad’ (el torrent, regit pel rei-riu Escamandre, que s’enduu tots els morts) van de bracet. Es tracta de conduir els cadàvers a llurs despietades sessions de justícia, on et pesem, mort impremeditat, en unes balances per a figues i panses, les mancances i recances de la teua ànima. Ànima, ànima!

Lloc d’esglai continu on com més acomplits hi anem, millor, tu.

«Bons aliments i tranquil·litat», fórmula màgica. «Menja bé i caga fort, i en surts viu després de mort.» I tot.

Sense el déu Sol, el lluminós, ens manca la llum i les llums (del cervell). No hi ha vida que valgui.

I al contrari, amb el Sol, si ets prou lògic i ho dedueixes, tard o d’hora tota vida esdevindrà encesa, i el resultat (posat que en resti cap) re altre que cendra morta.

Salamandrí, vulgues-te’n tu també!

Mentrestant, tant se val qui guanyi a la fi, si Ra o Apep, beguéssim i mengéssim tanmateix, nosaltres que podem, i com els déus victoriosos prou no ens recomanen, i àdhuc i tot sovint no ens manen.

És divertit veure’ls, a l’Olimp. Quins esclats de rialles i riotes! Els divins embriacs qui finalment s’ensorren. «Qui s’entrompa, s’estrompa», fa, amb raó, l’altra dita. Inapel·lable.

Em recava que m’endormisqués. Una patent compunció d’haver romàs tantes d’hores assegut passejant-me amb la nissaga sencera darrere meu, o al costat, llurs estoiques petjades ressonant com les d’algú qui s’atansava a la porta i sense trucar n’assajava el pom.

Pensava que jo rai, tanmateix, prou ca meua la protegeix... Quina és la divinitat qui munta un drac de foc, amb vult d’ocell (o de serp amb bec ple de dents), i amb les dues mans serva, a tall d’estreps, els peus del déu? El déu Vixnu, és clar, el protector, damunt Garuda, la sacra bèstia sempre vigilant i presta a defensar’l, i a defensar’m amb tota la família.

Algú em tractava de lladre? Algú m’ha jaquit, al peu de la porta, damunt el llindar, una capsa. Si l’obres, veuràs que conté el greal criminal. La nota hi diu: «Fes-te lliurar un préssec a la garjola.» Com filferros, circells obstinats de por m’encerclen. Baus i costelles del buc de la carcanada cuiden petar amb la tremolor que m’ha agafada. Un perniciós xiuxiueig epidèrmic em retreu els excessos que engreixen.

No voldreu pas que torni enrere? Que re-esdevingui aquell drapaire tronat de mos anys joves? Tentacles deteriorats em surten com rellucs de ceba. Col·lisions de cèl·lules em foten guitzes a betzef a un fetge que em batega i s’eixampla amb cada batec com si volgués, abastar, atènyer, mantes de dècades properes.

Soc reclòs en estreteta cambra fosca, amb una espelma servada per un dimoni. Les ombres paral·leles del dimoniet i el seu assistent, qui li rau tothoreta al costat, em fan veure galivances a les parets grogues-rovell. Quin ventall de fantasmades!

Un peix camuflat i emmordassat, nedant àfon pel lleig groc-rovell, em mormola al·legacions amb simbòliques vàlues. ‘Obiter dicta’ que em comuniquen il·lusions fal·lacioses. Crec que aqueix aplec de monstres han descoberts sinistres indicis en el meu capteniment que demanen, ras, un plec de represàlies.

Em beuré, si endevín la via que duu a la cuina, un altre aixarop de ginseng, panacea indubtable.

Quina altra divinitat m’hi mena, gronxant-m’hi, en còmoda petxina al traspontí. Duc, agraït, orquídies i tulipes per al pilot. «Tasca magnífica, capità», crec que li dic.

Aquesta nit, les llavors de la vergonya, ans els de la nyonya són els que germinareu? No pas?

M’he ficat al llit, havent desapareguts tots mos àvols enemics, absorbits per osmosis adients per les parets d’esgrogueïda sedega calç.

Amb ulls clucs, ben segellats, cap al·licient per a cap altre mític ninot de voler-hi penetrar. La capsa del crani n’és plena de gom a gom. No s’hi cap, carallots. Proveu-ho d’avui en vuit. Qui sap si potser...

(...)

(Miscel·lanis cassigalls de records desats a escrinys de mal badar.)

De trast en trast, la vida se’n va a cagar i torna, per a tots nosaltres, àvids, amb un gran palter servit amb una plàtera d’argent — o potser de llauna rovellada — segons — tret que tant se val la plàtera — la merda és sempre la mateixa. Elixirs d’execrable excreta.

Mentre vius — en el neguit irreparable del viure — rompen amunt, com ara per gitarada de volcà, alhora les pèrdues i els guanys, i llavors, amb la teua mort, per sort, tot balanç és un seguit indefinidament pla — en un equilibri perfecte.

No sé pas per què ningú s’hi escarrassava rucament tant! Tants d’entra-i-surts de clown inconsistent!

Tot és la sort del néixer. N’hi ha qui neixen immensament traçuts, i d’altres qui naixem sense cap traça. Que què hi farem? Re. Què vols fer-hi? De tota manera, tant en un cas com en l’altre, hom es fa fotre.

Això per a dir que tantes de memòries, sobretot les dels anys joves, els anys d’acció més directa i de sensacions que més t’impressionen, i que — penjarelles i penjolls que sobrepassen de vegades els mal tancats calaixos al cervell — ressorgeixen, sovint aparentment intactes, fotent a tort i a dret patètics — o brutals — cops de colze per a fer-se un lloc a l’atenció del teu cervell, tot d’una estranyament estimulat, sense ni com va ni com ve, és a dir, perquè sí.

Pacífic i bonhomiós, de cops els dones accés lliure, i àdhuc, a llur tèbia bassa t’hi rabeges, i d’altres cops, en escaiença no pas rara d’irritabilitat, amb el raor de la inexorable intolerància els tols la nostàlgica collonada.

‘Vols callar?’ Els dius. ‘Saps què? Ja ho trobarem!’ I en fuigs.

I ajornes la impertinent reminiscència. D’altres treballs t’ocupen, més urgents, i no et roman prou estona llavors... per a perdre’m en les bretolades dels brètols de la Bretolàndia que són els records de les incertes llunyàries.

Nyaps monumentals que se succeïren ça enrere, en èpoques tremendament antigues, cert que et podrien fer riure com un babau qui estreba mandrós els membres, a tall de gat tip, a l’escalf i en la pau de la llar — m’estic referint als instants vivíssims de quan érets a la gàbia dels folls, o dels penellons i les tovors i les tendrors de la glaça quan t’expulsaven, les nits d’hivern, de casa, o les dues passatgeres aventures amb els homes disfressats de dona, o els fums dels incendis sospitosos, o les dispèptiques malalties, i les dones amabilíssimes amb llurs peixos bullits i pomes cuites...

Penjarelles, en dic, dels calaixos mal tancats... No dic pas que no faci de bo, de cops distrets, refocil·lar-s’hi, detenir-s’hi i xauxinar-hi, assuaujat d’allò més.

Tinc una flaca perceptible per als records agradables. En el fons, tot i que sempre hom m’ha titllat de melangiós i pessimista, anc no queia de debò a l’abís definitiu del suïcidi. Massa por de perdre peu en la realitat. Ni que la realitat sigui somiosa com la meua. M’hi complac, somiant despert. («Som-hi, som-hi; somiéssim, somiem!») Al capdavall, és molt millor que no viure sense somnis.

No et vols altrament ni àvid ni cobejós ni avariciós ni gelós ni envejós, ni ambiciós ni re. Et vols, al contrari, re — vull dir, no re. No re i vivint-hi, al re que és tot. Al tot que és no re. Segur que tu ja t’entens.

No pas que em sàpiguen greu ara les hores despeses amb les deceptives escoles de la ximpleria que m’agafaren de moda mentre era jove. Els períodes transitoris d’immersió en el marxisme, el freudisme, l’existencialisme...

Ara, aquelles hores sempre foren menys profitoses per al meu ompliment que les hores de somni, o àdhuc, ni caldria dir, les despeses en les ficcions dels derivatius bons escriptors de l’única escola acceptable. La d’en Xopi, naturalment!

La d’en Xopi i els darwinistes. En l’essencial, ja estava tot explicat de mig a mig feia un bon tros.

I amb les delitoses ficcions que n’extragueren, per esmentar’n tres dels màxims, en Txèkhov, en Henry James, i en Thomas Hardy.

Car, altrament, quines rucades no segregaren els Hegels i els Heideggers, amb llurs diabòliques convulsions lingüístiques.

La lluita de classes, deien, pàmfils. No hi ha d’altra lluita que la de la supervivència. I de classes, què dius? Només n’hi ha una. La molt restringida classe grossa, la de dalt de tot. Sempre la mateixa. La qui comet impunement i de continu els crims més grossos. La dels qui pugen com bromeres fastigoses, o cagallons balmats, flotadors. Els fètids tifetes i els cagallonassos inesfonsables. N’Orwell ho explicava perfectament amb «Quan els animals ens fotérem senyors de la masia sencera.» Els animals més animals esdevenen sempre la nata i la crema (de merda) que sura pútridament a l’olla de les bruixes.

I la lluita de sexes, no em faços riure! Amb les bestieses irrisòries de les dones qui se senten capades! I que es voldrien infructuosament amb cua molt trepitjable. D’on ho has tret, cap de carbassa?

Quan la realitat és precisament més aviat el contrari. Els homes mínimament intel·ligents, és a dir, no pas brètols ni brutals, sempre ens hem volgudes dones. Molt millor adaptades al viure horrorós d’una terra per tots cantons hostilitzada.

L’única lluita que compta és la que et permet de romandre en indret prou a recer que hi puguis somiar i alhora comprendre la dura realitat els voltants, sense falòrnies, sense fal·làcies, sense delusions. Sense fantasies ni mites ni miracles. Bah!

Bah, tu, bah!

(...)

(...)