Tothora candorós (I)

 

Tothora candorós. Res a amagar.

[Meditacions de darrera hora (en ‘a-la-cantina’ prosa, si fa no fa versificada, per a, com un ruc, emfasitzar-ne — tot i que no calgui — tant se val — la significació).]

1.— (Que no us desmaneguin la titola.)

Fills meus, havent estudiats els clàssics babilònics, catalònics, llatins i grecs (en aquest ordre, i després, els xinesos i egipcians) tots aquests vuitanta anys meus, la més important lliçó que en trac és que les dones et desmaneguen la titola. I això quan no te l’infecten amb qui sap quants de letals gams.

La titola és font de plaer corporal inexhaurible. És un gran tresor, el millor tresor que mai no reeixiries pas a igualar amb cap altre tresor espiritual.

Per això et cal sobretot vigilar on la fiques.

No la desessis mai en cap capseta capciosa. Les capsotes de les dones, de totes les femelles en general, són el pitjor indret on mai no les podries embotir.

Hi ha tants d’indrets avinents, fills meus...

Per què penetrar un cos enemic, contrari, adversari, antinòmic, antagònic per definició...?

No us oferiré pas idees.

Cascú és abocat al món per a pensar-se’n de bones i millors.

A cascú per a trobar el millor indret doncs, no diré pas de penetració (la penetració és sempre perillosa, sovint dolorosa); diré, pus tost, de pseudo-penetració.

Que aquesta sigui, fills meus, la tasca més essencial de la vostra, si pot ésser llarga i benaurada, vida.

Ara em moriré...

Bona nit, nois...

Me’n vaig a escoltar, d’allò pus contemplativament, i per a l’eternitat, la silent, molt harmònica, cromàtica, còsmica, simfonia...

Au, passi-ho bé.

(...)

2.— (Els fenòmens són com ara texts.)

Sense por ni prejudici, ni cap altre de tants de paralitzadors a prioris, tantost hom és en presència de cap fenomen, si no vol acabar cagant-la monumentalment, cal que sobretot no s’armi pas amb el seny de la tradició, que és sempre la pitjor via per a conèixer re de debò, ni amb l’instint ni la intuïció, car aqueixes són dues altres inexorables vies vers el cras error.

Allò que cal que faci és que, fredament i desapassionada, l’esbrini ben esbrinat.

Només ben esbrinats, només analitzant-ne l’espectre sencer de possibilitats d’origen, us duran els fenòmens a l’explicació de les causes.

Cal veure segurament els fenòmens com a texts, i ben estudiats, com a bon hermeneutes, ens revelaran de quina ploma al capdavall aqueixos texts no rajaren.

L’autenticitat, la realitat, amb aquell implacable exercici, se’n desix, se’n desprèn, com el suc de cap llimona que hom prou d’estrènyer debades no sabés.

(...)

3.— (Tot es mou.)

Tot es mou. Aquesta és l’autèntica condemna que fot tot allò que existeix enlloc.

Tot és mou. Amb la conseqüència perpètuament assassina de la impossibilitat de repòs per a ningú.

Tot és mou. Re no rau en pau. Forces boges d’atracció i de rebuig pertot arreu que volen que re no reposi mai mica.

Per què...?

Car si re mai reeixia de debò a reposar, l’enveja boja immediatament declarada en el romanent absolut dels ‘quelcoms’ existents, ho fotia esclatar tot en un pet definitiu.

Car la llei inviolable és que ningú no descansa ni mort.

Mort, ningú no és ningú. No és sinó re.

I ‘re’ no es mou ni no mou. No hi és. No existeix.

(...)

4.— (Només els somnis.)

Només els somnis

Els quals projecten

Llurs imatges estrictament personals

Damunt el forat negre

Que rau al centre mateix

De la nostra existència

Ens integren prou

Que podem cascú de nosaltres

Sentir-nos individus

És a dir, únics.

(...)

5.— (Les saons i l’aranya.)

Al reialme dels solemnes dilemes

Eixivernàvem i l’any s’escolava.

Les saons del fred volaven en somnis

D’un sendemà d’autumnes

Amb fruits omnipresents.

Els insomnes impunes

No en lleixaven d’indemne

I totjorn calia recomençar.

(...)

6.— (El cinquè quadre.)

Hom sent al bescoll el pessigolleig de la propera constel·lació que vol atansar-se’ns massa; tot se n’anirà a can pistraus en un aürt impressionant.

Amb tremp peripatètic, com si soc lladregot de prístins taüts, entre la gentada qui sanglota, una cavallot, i prenys, antiga coneguda pianista, veig que va estripant, pels camps d’alarmada userda, totes les notes hagudes i per a haver.

En el cicló del damnatge pentagramàtic, caic en naufraig, i soc a frec de negar-m’hi quan exhibeix un esguard indesxifrable, i m’apuja, m’estreba amunt pels cabells, en qualque arrest preventiu d’insospitades conseqüències.

Crec que tot ho veu amb la lent opaca de l’hòrrida passió, mentre eu, por de morir m’escarranseix de valent la roseta.

Me la guaitava i eu mateix em deia, «l’àngel custodi tinc tot esvalotat/ somiant com somii tant de disbarat».

Tant ella com eu, crec que ens forníem, com cada matí com sortíem del cau, amb tantes de fornitures com no ens pensàvem que ens caldrien per a afrontar qualsevol peripècia, mes qui hauria cregut que les nostres constel·lacions de sobte s’esventessin una contra l’altra?

Quatre quadres volaven pels camins. Eren clàssics.

Amb sabres ratats lívid indecents fan la perpètua guerra.

Amb davantal d’ivori eixarreït s’aixafava la cintura amb cenyit cinyell una altra gebrada medusa.

Amb neguit i desconhort, potser prou comprensibles, una expectant tirallonga d’ignots tifoidals els abelleix, es veu, d’escrutar les ocultes al·lusions d’un cel ratolinesc sobtadament enllumenat per cap ferotge doll d’enlluernadora ràbia.

Amb eutrapèlica bonhomia ens embalbeix la sagaç suposada lliçó del benedictori antic savi qui ens garanteix, als enfangats en les misèries quotidianes de l’estalvi per a sobreviure, un esdevenidor la rosàcia claror del qual cal dir que ens deleix nogensmenys veritablement.

Car oi que és tot clapant que la vida esdevé lògica? Com a l’altre món, tots hi funcionem durant la funció, i a l’hora de la defunció se’ns ha acabat el paperet.

Una estoneta deu romandre-hi on sent que em diu, en una veu que, de tan prima, es desfà, «crec que som al quadre del cinquè segell».

Li dic, rient, «no fotis; l’univers, quin patafi! Còmic, tu! Sembla que tot s’hi val, amb re sense cap ni centener.»

Hi havia ara, pertot arreu, tot de pires funeràries, a la llum somorta de les brases de les quals, hi veies fornicar les anomenades ‘incendiàries’.

Falenes fúnebres, adés atretes per la fosforescència dels ossos dels sebollits, també s’hi atansaven i afegien.

Els déus, com sempre, histèricament envejosos, atiaven i esperonaven l’enuig dels qui es prenien estúpidament per piadosos, qui amb els repel·lents lladrucs de l’escàndol només hi fotien un desordre suplementari.

Tranquils per la perifèries, qualsque bones ànimes s’hi coïen aladrocs tot de fumeres embolicats.

(...)

7.— (L’atzep de l’atzaneta per atzar etzibava l’atzur.)

Traginàvem, rere les balustrades, panistres de pilastres per als palustres i sapastres sàtrapes hemorroidals.

Eren per a les gegantesques baranes amb les quals pretenia de fer (el sàtrapa) l’illa-presó més inexpugnable encar.

Els presoners, tots mags, sembla que se’n penedeixen, amb lapidaris mormols, com ara expel·lits per goles eixutes de gàrgoles fuetejades pels vents.

Nosaltres, qui guarírem els budells dels bidells i almiralls amb màgies del tot inaferrables per a la plebs ni per a llur tirà, som ara qui hom acusa i guarneix alhora amb tota mena d’escrús i arcans penjaments, abans d’ésser pels saigs cruels del sàtrapa atrapats.

Els torturen també encolomant-los grumolls i incrustacions que, amb hipèrboles dels puristes, els mags titllen d’«insuportables àdhuc per a faquirs», car esdevenen llavors, imbricats a la carn, ardents arams que no desencastaries mai sense emportar’t alhora tot de llenques d’un cos com més anem més escadusser.

Ploràvem liles petites rodonetes baies cal·licarpenques, car no pas per no re érem mags.

Potser els escarcellers qui ens les recollien i espletaven, i es desaven als butxacons, com si els fossin perles embruixades i dotades doncs d’omnipotències astoradores, ens tractaven aleshores millor.

O potser, qui sap, pitjor, perquè ploréssim encar més fort.

Efectivament, als plecs intercrurals, ens hi embotien simbòliques, de tot anafrodisíaques, serps, qui se’ns cruspien d’un mos els ous rovellats, i a les vèrtebres que encar ens vertebraven, quantes de pèrdues no n’havíem d’anar comptant quan, contemporàniament, com si fossin túmuls conquerits per immisericordiosos guerrers, queixaludes llúdries ens les rostaven fins despullar-les de tot teixit ni tendó, de tal faisó que ja em direu amb què caminaríem, nosaltres qui fórem, en tarzàniques jungles, ultratjosos gimnastes, ara greument atesos per la degradació inqüestionable del mecanisme de l’organisme, i per quin altre afegit exòtic desconcert dut per la sobtada secessió de la seua rellotgeria...?

No en tindran mai prou, lladres assassins inquisidors.

«Afluixa les maixelles, condeixeble!» I ens daven rosegons infectes perquè no moríssim d’inanició.

O ens deien de xalesta, xiroia, xicoia.

I ens manaven: «Eixampla’t, xiqueta! Escalaixa’t de cuixes!», perquè poguessin enfonsar-nos, nafres novelles endintre, alçaprems sensacionals, amb els quals, degudament premuts, ens emetien, com coets alats de cues de foc, cap a orbes d’enlloc.

Érem atzanetes etzibant amb els nostres nàquissos atzebs l’atzur tacat de sangs.

Malgrat anar prou mal orquestrats pels espais desguitarrats, cap de nosaltres, ni de gairó, ja no retrocedeix pas mica, i ens conjurem a ascendir (o descendir, tant se val), perduts pels angles esglaiats dels cels diferentment esgaiats ni esmaltats, fins a no trobar cap nínxol amb vistes nevades, ni bassals amb sínies, i faunes qui hi pul·lulen (amb llangardaixos, saltarel·les, cefalòpodes, sangoneres, bufaforats... finets bombicíl·lids... orangutans rancs i acròbates... píties desvagades qui fan ganxet, puntes, rauxes...).

La pols escàpola de les petjades de qualque monstre imminent colpeix llavors sobtadament els contraforts.

Sortim els qui érem a l’aguait a ataüllar qui fos i com fos fet; volíem assolir el cim de la torratxa més alta.

Amb els tendons poplitis tallats pels botxins, i amb peülles de plom, assajàvem, amb ulls empobrits, d’esbrinar-ne l’origen i la llunyària (o la proximitat) (dels ominosos trepigs).

El tirà ha defalcat en sa besunya; tros de lluç, no pot trobar-se’n gaire satisfet, de no haver pas fet son deure.

Ni gatges ni pletges no s’hi valen pas gens.

Res no atendrirà el monstre.

Els nàquissos atzebs oferim-li, màrtirs salvadors, com sempre, de darrer enverinat esquer.

(...)

8.— (L’apòzema amb brèvoles metzines pil·lulars.)

Resident clandestí al palau del duc dels Brèvols, hi trobava, pel parc, entre els matolls, vora l’estàtua d’un mortífer orador, un infant petitó qui, perquè plorava, m’enduia per aquelles vastes oblidades extensions interiors.

Volia el pobrissó segurament llet, però s’ha hagut d’acontentar amb un didalet d’aigua de l’aixeta.

Ara que callava no sabia tanmateix on jaquir’l, i doncs encar el portava damunt quan m’he ensopegat, justament passant una de la portes grosses, amb el duc, segurament son pare, el qual no n’ha tanmateix fet cap cas, i en canvi m’ha empudegat una vegada més parlant-me d’un, ‘Espectacle Sensacional que...’

Li tallava la paraula, ‘Escolta, noi, saps què? Prou; no et cansis; no tinc cap interès ni un en el teatre ni en cap altre ridícul, hemorroidal, espectacle preparat; em foten tots fàstic, m’hi ofeg de tedi, i m’hi irriten la gent feixuga i xarona i fava qui hi són, i encar més els infames malfadats qui l’esguarden, i no en puc sofrir les pudors i encar menys llurs converses, ni llur aclaparadora presència; així que...’

I me n’he anat amb el xiquet als braços qui, ara eixorivit, me n’adonava que guaitava devers tot arreu, i qui per això l’anava instruint, fent inflexió en les definicions de les coses a punta de dit (de peu) molt expressiu...

—Veus? Això és un “mur” ple d’“esquerdes”, i aquesta cambra és “buida”, i aqueixa estesa que veiem davant, passada aquesta altra porta del darrere, és un “parc abandonat” on no hi creix fulla, potser perquè hi viuen “conills” (això bo i estrafent dues bellugoses orellasses amb els dits d’un peu) o d’altres bèsties qui n’endrapen...

Li anava doncs explicant el món sense disfresses, res a veure amb les espúries i afectades representacions dels espectacles; al contrari, només afirmat i ferm, i recolzat i sorrat, per allò sòlid i com cal, allò gens ficte, allò espontani, natural, sense adulteracions ni adotzenats afegitons d’estugosos cosonets qui presumeixen d’artistes, ecs...

I ell, llavors, intel·ligent i atent rai, i heus que fèiem cap al fons de tot d’on s’estenia la propietat del palau del duc dels Brèvols, ací i ara el darrer mur escrostonat confinant amb (i àdhuc gairebé encastant-se en) el barri dels pobres, i la prova, per si en calgués cap de ben palesa, són les mosques innombrables qui, a eixams negrosos i nidorosos tothora hi vaguen i voguen pertot.

“Mosques, mosques!”, bon entomòleg, li vaig dient, i assenyalant-li amb l’índex d’un peu, vull dir, més pròpiament, amb l’hàl·lux d’un peu, no pas amb cap pòl·lex de cap mà, amb el tènar tibat i obscè, o amb cap altre dit maleducat, aquells exèrcits invasors de dípters traïdors, amb probòscides verinoses i llefiscosos pulvills, i “moques, moques”, repeteix ell, adorablement.

On li ensenyava de fer setze, i ara ell feliç.

I així anar fent.

Li descric, tot caminant, particularitats i avinenteses. Aquell salt d’aigua nítida que s’aboca en cascadeta brugent damunt les rodones pedres rovellades envernissades pels velluts de molses vives...

I, allí, “lluts, lluts”, diu ell.

O que guaités, si li plagués, de part de terra, el detall curiós, entre els coprococs d’uns palters de gos, aquella ungla de mà (o de peu) verda i falsa caiguda de qualque prostituta esvalotadament escopetejada.

“Tuta, tuta”, fa.

I com em viltenen, tot passant, molt masclament i doncs tifa, uns quants d’irrisoris atletes; li dic que allò rai, que atletes i monstres, cap no som millors que cap palter de gos sub specie æternitatis...

On, saviet, corrobora, “Tatis, tatis!”.

—I admira’m, mocós, que li faig, enlluerna-te’m amb la beutat qui, sinuoseta, pit-culeja amb el seu vestit de bany blau cel semitransparent.

“Bau, bau!”, s’anima, precocet, gens embarassat.

Car havíem arribat al pont, i li dic doncs “pont”, i pic al ferro i emfasitz, “barana, barana”, i dellà dellà el “port”, que li mostr...

Car, efectivament, érem repenjadets a la barana de dalt al pont que duu al port.

I abans del port, no gaire lluny, més a prop nostre, la “platja”, i a la platja qui s’atansa...?

La geganta! La geganta no pas que fos gens acromegàlica ni altrament deformada; era perfectament proporcionada, d’allò que hom en diu «ben plantada» a collons.

—Heus... I ací l’esparracat captaire Godofred, qui sempre en té...

“Fred, fred”, endevina el xerric.

—El pobre, si sabessis les calipàndries! Belleu un bon dia es trobarà part de terra cap tapanàs i en tindrà menys.

“Tap, tap”, puntualitza, escaient, llavors, ell.

Relliscant isnells per aquell lloc perillós, férem ollaó, perdó, oixque, i ens trobàrem petant foc.

Camions carregats a curull feien drecera per indrets prohibits, davallant per talussos fortament inclinats; fums, polsegueres, sorolls, jaquits enrere, i els morts a betzef, enduts seguidament a cal maeller, a cal boquer, tal qual, sense pretensió de mortalla, perquè l’esbocinin i el venguin a la plebs afamegada.

—Els boquers, els maellers, de tots els elements (o súbdits?) de la república el més útil de tots, bo i netejant, fill meu, la població, eliminant perfectament tant de betzol ni de carallot ni de pudent.

—Ven més cares, no sé pas per què tampoc, vagines i esòfags.

“Vaginòfags, vaginòfags”, fa cada dia més avençat.

Vall avall, passada la balcera, li mostr ara la casa on viu la meua dona, la geganta.

—Una geganta de tretze metres i mig. Son cony es cruspeix, de viu en viu i sencers, tots els capsdecony qui troba pel camí; i ningú no en fuig, noi, tothom prou sabent que és inútil voler escapar al seu fat.

Vora la platja, el seu cony, complagut, es declara molt bon païdor, i s’instal·la gegantí i pompós com un paixà, i si se’n cruspeix llavors, i se’n conymenja, xuclats amunt, engolits d’un glop, i per a més tard, amb prou feines expulsar’n egagròpiles o tricobetzoars, tants d’encantats que se n’admiraven, d’aquell fantàstic cony fartanota rai.

—Ara, minyó, pararem tanmateix molt de compte, no fos cas que ens prengués de cop descuit per cap altre capdecony ni encantat i se’ns país en un tres i no res; petitons com som, què fórem, creus? Ni un mos (ni dues meitats de mos) per a son enorme cony, acostumat de menjar’s individus d’aquells qui n’hi ha una penca o pus.

—Creu-t’ho, tot això, i pus, com dic, car t’assegur, company, que m’enfellonia bon tros si hom gosés mai pensar ara que faig barrila, o que en dic de massa crespes, o que pix fora de test, vint metres lluny pel cap baix!

L’estrany és que l’instant on el meu marrequet trobat albira la geganta a la platja, comença de bramar, “Mama, mama!”

Si és fill de la meua dona és potser així mateix mon fill?

Car com crec haver jaquit anar abans, la geganta era legalment la meua dona; el príncep bananer, vull dir, el datpelcul duc dels Brèvols, m’hi féu casar, tot i que mai no m’hi he atansat tant com ara.

Hauré de passar un vel poètic pel desastre que s’escaigué ara.

Car m’havia esperat que potser hauria, el jovenot qui duc al costat, dit, com féu el rei en Jaume a la platja, “ganta, ganta”, car prou n’era una, mes ell no, gens se’n xauta de l’ocell, i diu “mama, mama”, i ara comprenc que el marrec al capdavall potser sí que em pertany, vull dir, que és, figuradament, fill meu; els dos tenim uns peus molt expressius, i en fem esvalotegar els artells, i per això (pels meus dots histriònics) el duc m’aprecia, i em permet l’estada, car és un enamorat dels acèrrims contrapunts, dels grotescs contrasts; un ull (el seu) molt ‘teatral’, com sempre se’n vanta; i el sedueixen els trencaments sobtats als diàlegs, i pel fet que va perpètuament flàccid i ha abjurada, com jo mateix, tota aberració anacreòtica, i no es cardaria doncs mai tampoc cap geganta, per molt que l’obliguessin de casar-s’hi, ell i jo, magres paràsits encadenats a la mateixa baula, l’oscil·lació terrible de la qual ens duria a mal pas, si mai en fèiem, massa brèvols, cas.

Qualsevol conyàs se’ns empassava com apòzema refrescant de remot estiu.

I d’això, fugim-ne com de qualsevol altre infern, si mai podíem, és clar.

(...)

9.— (Mai no t’estàs tan bé com quan ets mort.)

Guanyí un accèssit i em creguí immortal.

Al diari local, un esment amagadot, i tanmateix quin esclat d’emocions, tant dins mon cap com al veïnat.

Sortiren també, com caragols amb la pluja, llavors els envejosos, els quals amb quina ràbia no demostraren la tírria que en realitat no em portaven.

D’altra banda em felicitaven hipòcritament els peixots de l’instant; el paer en cap, el president de l’equip local, el director del ‘Mirall’, tots en lletra adotzenada i irrellevant que, abans meu, devien haver rebuda, amb els anys, milions d’altres individus, i que d’entrada em creia que eren lletres originals, i escrites i signades de la mà del peixot, i no me’n vaig adonar fins més tard, com un carallot, que tot era no re, una enganyifa més (aquesta de ben nàquissa importància) dels indignes dignitaris del moment.

I llavors què?

Que d’immortal, ni pensaments.

Car em vaig morir, és clar.

I hi havia un xicot, d’una generació ulterior, qui capriciosament es féu, per un moment (no devia tindre re millor a fer), especialista de la meua ‘restauració’ (jo qui mai no havia estat ‘estaurat’.

I a fi de què...?

No cal pas que et despeceguis ni neguitegis per mi, noi.

Et ben assegur que mai no t’estàs tan bé com quan ets mort.

(...)

10.— (Sota la fèrula de l’enemic.)

Rebíem mastegots per tots cantons

I ens gitaven bombes els avions.

Eren plenes dels nostres les presons

Incomptables les execucions.

No s’hi valien ja mai més cançons

Anorreats moríem com bacons

Embadalits amb les vils accions

Dels assassins de torn.

(...)

11.— (Faula de l’iglú enmig l’oasi i el nen raptat.]

Irromp el maligne pròcer a la nostra zona idíl·lica amb l’agressivitat ni interrupció pròpies de cap altra irrupció suïcida. Tothom se’n recorda, de les forces salvatges de la mateix rèproba horda atroç qui tantes de vegades no ens esborren per sempre més vasts trams de la nostra història.

Tot ho ensulsien i dissolen. Hi aboleixen ecos bucòlics, i hi instal·len per comptes només l’estridència i l’anàrquica sorollada.

Pertot on passen, només hi roman un fètid residu monstruós. I molts de cadàvers a mig podrir.

Un empobriment i un abandonament — un guaret eixorc que abraça tota l’extensió. I uns fonaments gingivítics, escleròtics.

El damnatge és universal.

I les remçons que exigeixen pels infants raptats, una follia que no podem pagar. Ens els mal educaran perquè esdevinguin botiflers — és a dir, els pitjors, els més aferrissats enemics nostres, tantost no els jaqueixin anar, com feres perilloses, i ens envaeixin, fills bords qui internacionalment passaran, pel nom i la nissaga, com a fills legítims i com cal.

Només amb la subtilitat de l’enginy innat i les armes escaients, el nostre minyó el podrem si més no alliberar, perquè ens romangui aleshores fidel, si actuem amb prou prolepsi, i si som prou vius de no lleixar-lo desviar-se tantost no el recobrem. Si mai el recobràvem, és clar, no cal pas dir.

Allò que cal és persistència, i una pell com més anem més gruixuda. La veritat no vol demores. Tot fals determini ens condemna a la inacció.

Així que em vaig constituir tot sol l’heroi que rembria el nen pres a l’iglú al bell mig de l’oasi.

Travessa deserts, i amunt, em vaig dir. Saps perfectament que al molt gruat moment de la fi del món, tots els conys, vius i morts, se t’esbadellaran perquè hi regiris. Així que prou pots, l’esdevenidor sempre és brillant. Endavant!

Trobava ‘escandalosa’ la puerilitat dels irrisoris virus qui em vivien com ara domiciliats per a la durada; potser es pensaven que mon cos era xauxa. Tan primitius, pobrissons! Què saben mai de la complexa vida dels adults!

Tant se val. La qüestió que eixia doncs del niu, un niu que llavors només em nou el resclum de tanta d’antiguitat feta malbé. Car, posseint i galivant davant tants de florits incunables, tot de subaquàtics fongs i capçals crec que ja em naixien al cervell; si més no, llúpies al visatge n’eren prou visible testimoni.

Cert que de nits em bressolaven dolçament noctiluques (falenes fúnebres), i pops (i ‘popes’), i bous, i grossos llangardaixos lents, mes àdhuc ells (o millor, elles!) pudien — sentors les llurs de molt estranyes avials pudors, com ara d’antediluvianes oblidades carronyes de clots mal enconcats.

I me’n record que sovint, gairebé cada nit, passava pel cementiri on rac, ben arrupit al meu clot, sota la meua llosa quasi esborrada, la qual em fa content nogensmenys de saber que fa de llit a manta de bustuària, qui em posa setge durant la visita, abans la qual de sobte m’ha sortit, com cada vegada, de la mateixa boca de l’infern de la capella, l’homenot vermell i amb pel·lagra, ferotge i enfollit, palesament no gens intel·ligent, qui em fita tot ple d’odi.

Duc a l’esment que em convidaven, les meues optimistes llogateres, sovint a acaronar-los les fufes. N’hi havia qui m’engrescaven, m’esperonaven, amb manyagueries, i escalfors de corporals calius, i propincs pessigolleigs, i carones que assajaven infructuosament d’ésser fascinadores.

I em passaven, desvergonyides, eines metàl·liques, fetes a tall d’espèculums o de concavats lliuradors de gelats, per a alfarrassar-los les xones, com si els soc cap sastre de calcetes fetes a mida. I em guaitaven alhora la carranxa per si res mai s’hi mogués. I si assumien erròniament que mai res gens no s’hi bellugava, llavors com burxaven!

— Encapsula-t’hi el ben engreixinadot llimac, campió, apa, apa, som-hi!

—Encapsula-te-la en cap càpsula del temps com la meua, manyac, on et viurà segurament eternament...

—I tu, amb sort, d’apèndix seu...

Totes rient de valent, com raps esgarrapats a qui les ganyes els glateixen.

Per tota contesta, a una o dues mans, tinc present ara mateix que els feia amb palesa displicència la figa... i em deia, amb perfecta lògica, ‘Per què llurs figues pus tost que no les dues meues?’

I trobava aleshores més proficu d’ignorar-les i d’entaular-me, damunt la llosa mateixa, a dissenyar la ruta i el viàtic calguts per al meu periple d’àrdua recuperació.

Soc en Sísif, el del palimpsest lapidari, em deia. Me n’havien donada la idea els vells esborradors veïns de ca nostra quan érem petits qui esborraven les inscripcions a les lloses per a revendre-les com a prístines.

Tu també. Hi esborres nom i dates, i la resta de les inscripcions i incisures hi poden romandre, tant se val. Allò que val per a una vella despulla, val així mateix per a la més recent. Bo i dient-hi com era inapel·lablement de collonut el difunt d’aleshores, i n’és segurament el d’ara, i les fictes fidelitats, i les amors i les honors, i les altres conegudes pestilents vaguetats, i els carrinclons baveigs, i, pitjor, és clar, les sòlites suades falòrnies sobre resurreccions i àngels, i merdegadetes així.

I amb allò, ai suro, et penses que faràs prou per a pagar-te el duríssim viatge.

Així que partia sense un sou al sarró.

Qualsevol estaquirot cronista us podria relatar allò que segueix. Com mes gestes i proeses, i mes opulents dots acadèmics, no em feren salvar totes les dificultats, un altre fènix exuberant, o Odisseu sense escrúpols, qui indemnitza a la fi tothom que hi ha perduts bous i esquelles, car per cansament de tots plegats, la multitud i els implicats, l’espectacle fa oprobiosa figa abruptament.

Que canti el chor mel·liflu i crepuscular de noietes amb dents de porcellana i genives flagrants l’enyor on cau el combatent, ja sense més empenta, i víctima dels paroxismes i les al·lucinacions d’un contínuum esfereïdorament empantanegat. Melangiós idòlatra desconfit, a qui el déu o deessa idolatrat li ha fotut el salt. No es pot valdre tot sol.

Escuma de comiats.

Volves de cendra errabundes i ombrívoles obstrueixen encar pus la tenuïtat del morent monòleg.

I ara a escampar la boira. Aprofitem, però, qualsevol llosa.

Hi deu mancar, ben conspícuament, algú de qui n’oblidàrem àdhuc el nom.

Què hi farem.

(...)

12.— (L’amazònic mec.)

Així apellat per la ignara plebs, l’Amazònic Mec, qui adés fa vint anys (als seus setanta-tres!) digué haver fet com el nostre ben insaculat heroi multisecular, en Mao, l’alliberador de pel cap baix mig món — ço és, nedar, fort vigorosament malgrat l’edat, tot a través el riu blau (el Iang-tse), i la forastera, pega, plebs de sempre confonent, és clar, un riu amb un altre, sens prèvia meditació, acabaren dient que potser no fos que fos l’Amazones — riu no pas blau ni groc, ans policrom — i no pas gens innocent ni pacífic, jotfot, ans clafert de mortíferes bestioles — doncs això, tant se val, havent perduda pistonada, cos deteriorat, al capdavall tant li fotia com l’apellés ningú.

Doncs bé, aquesta vegada l’Amazònic Mec, claudicant de valent, davallava un riu escapçat, el Roine migpartit, mentre per les vores es pentinaven com putetes els ermitans i qualsques cràters abjurats eructaven canyella i oleandre, i els pigmeus ens hi eixamenàvem al voltant, i als braços en bressolàvem els infants perquè, ben sacsats, es fessin gegants.

Sanglotaven els voltors als peus de la seua estellada estàtua, la qual esdevenia nugatòria (sense vàlua) a pedalades (o nedades) accelerades, i el Mec, agònic, es canviava de ferradures, i condemnat a les aigües negres de l’amnèsia galopant que tot ho esborren, adreçava son comiat, com bon hipnosofista, a aquell somni adelerat que fou la vida, i es disposava a entrar, com dic, en barroera buidor, quan, com en Iàmblic, inspirat, les seues carns enrunades i la seua asclada carcassa qui mai, en temps d’ufanor, no foren temptades per les insolents mamelles, ans solament per les purificadores aigües dels rius naturalment salvatges i nets, decidí de re no penedir-se’n (els penediments sempre foren fules fal·làcies), ni de recar-li, ni de doldre-se’n, ni de saber-li mica de greu cap dels seus episodis natatoris, que tantes de glòries sepulcrals no li valgueren.

‘Alles ist miteinander verbunden’, li deia furtiu remugaire budell surador, ‘ara travessaràs l’Estix, i què serà sinó encar un altre altre afluent de mateix riu de no re que sempre no travessares adés?’

L’espitxaràs sense més platxèries i tot d’una tot allò teu romandrà penjat per a l’eternitat.

L’home acomplit i el mal complidor, ambdós, sense compliments, al mateix clot. És conegut. Sobretot al cap d’estoneta. L’oblit, l’oblit.

Pèrdues silentment eixordadores ous privadament; t’esbudelles, t’esberles, t’esvaeixes amb lentitud, com la fetor d’un pet de cap escombriaire molt triat ni fastijós.

A hom, tot i que potser li sap greu de buidar la bufeta al primer lloc convenient, prou ha de fer-ho, ca, pobrissó, si prou és reu de mesquina bufeta qui, prou a trenc de trencar’s, altrament crebava, ca, no fa?

En l’absència de la mestressa, els inveterats llufaires, presos de llufera, podíem continuar a lloure els nostres fervents fer vents.

Esfigassats damunt les poltrones, tantost no entrava tanmateix la primotereta senyoreta de llatí, per continença, bons minyons, llambrescs ens desenfigàssavem, i esdeveníem, dins les nostres no gaire generoses possibilitats, abstemis, sobris, continents, pel que fa al ventar de part d’enrere.

Amic Mec, m’hi jugaria que el son sobirà t’ha tranquil·litzat bon tros (i que t’has lleixat de trons per un bon instant). A part que, guaita la bicoca, l’exquisida moma, noi, cavà?

L’ordinari t’ha dut un bordaló o bací de viatge nou de trinca. Ara sí que prou podràs. No és gaire gros, adaptat a la teua mideta. El podràs portar amagat, sense escandalitzar la plebs ignara, gairebé pertot. I alleugerir-te en conseqüència. Digues mercès a la providència (a part que no siguis tu mateix que te’l compraves per correu).

Anant peix pel món, amb prou voluntat, se n’aprèn, a fer de tot, el mort, i, si cal, a apedaçar el llençol o la mortalla, a plomar el pollastre o a escorxar el conill, a trobar infal·liblement a l’espinada cada símfisi ni espòndil, a endevinar, d’hora pus tost que no pas tard, els ressorts de tota assequible viabilitat, a esquinçar, ni que fos a contracor, tot paperot ni document tot d’una esdevingut subversiu, car els malparits de les matances arbitràries i les constants enganyifes, en novella horda compulsiva, t’envaïen de bell nou el territori...

No t’hi jaquien re sencer; tastet molt virulent de l’estat de mort (i de llonga data sebollit).

Prístines aigües, enyors i recances amb sentors i tonalitats d’espígols, i de dones humils qui espigolen. Hi ha, així mateix, per les vores empastifats i policroms ploraners qui ploren l’extinció dels fòssils; seran els mateixos qui em ploraran, amb la resta dels extingits. O ni això. Doncs ni mai.

No noc ningú. Hom (tant ventrelluts petulants com insolents esprimatxats llepa-soles de botes ferrades) fa dies que m’han per hac, per no re; i, de prear’m ja mai ni mica. Què se m’ha perdut? No gran cosa. Misèries.

No pas que em calgui llur escalf hipòcrita. Hom s’hi arronsa d’espatlles, muscleja indiferent; s’hi arrufa amb ganyotes de desmenjament. Al capdavall, què? Llei dels anys. Tota reputació llangueix, i, dels dubtosos triomfs, ganyó ganyut, fes-t’hi, car no en romanen en acabat sinó fantàstics romanents que negligeixen tot ensum de veritat. O millor, no en roman re. Per què fer-ne?

Temps inconsútil, esberlat arbitràriament i inútilment pels fútils lligamosques, t’estreny en mortífera estreta, com boja deessa massa goluda. I cada gra ni gla de sorra a la clepsàmmia, hi és, quan s’estimba, com ara feixuga llosa que t’esclafa i enfonsa més i més avall... Aigües tèrboles, aviat abissals...

No n’emergiràs pas, no temis pas, tampoc; això rai.

(...)

12.— (Mots d’altri.)

El conec de llonga data.

Es diu en Dídac Eixlokenberg, i a la seua obra magna, «Facilis descensus Averno», ens conta que al començament i a l’acabament de la nostra estrada vital hi rau la mateixa meta, i que la vida doncs és una prova de persecució en velòdrom, on hom es persegueix a si mateix, per a tard o d’hora trobar-se, ambdós llavors alhora fosos i triomfadors, en l’esclat creador d'innombrables mons aliens.

Som ombres mútues qui avencen en la més fosca nit.

D’espetec, d’una esgarrapada, tots dos sortíem alhora de les dues metes oposades al velòdrom del camp d’esports, on anàvem de nits, amb n’Emili i son pare, quan hi havia competició.

Cascú de nosaltres pedalàvem a mort, per a enxampar-nos l’un a l’altre, tasca gairebé impossible, car pedalàvem al mateix ritme amb la mateixa vigor...

Fins que a la fi dels temps l’equidistància no es trencà — un dels dos, qui sap qui, víctima de qualque atac al cervell — no pas que hagués feta cap trampa — era que s’havia sobtadament confós — i ara ens avençàvem, per estrades oposades, l’un vers l’altre, i l’estavellament a tot estrop ambdós ens anul·lava, és clar.

Espill trencat en mils i mils de bocins.

Les dues metes esdevingudes una, cascuna cruspint-se alhora l’altra.

Un dels dos emmirallats per força s’havia de dir ‘mort’ — mes tant se val, si no se n’hagués dit un, se n’hauria dit l’altre.

El resultat darrer sempre és el mateix.

Moltes d’espurnes saltaren, com saltarel·les ecumèniques — i tenaços raigs de policrom desencant, a feixos es desprenien de la tafanera multitud al circ, tan sedega d’atrocitats, en veure’ns escàpols — no pas fets molt cruelment malbé, ans sols desapareguts, com qui diu havent, en un sol bleix, pujant, evasius, devers l’aire lliure, per l’atri, nit i jorn sempre de bat a bat, de l’avern amunt amunt.

Enrere, a l’era xorca, tèrboles marees. Salaç, inverecunda, atmosfera, les malignes eixordadores veus del cel sempre ens havien duts sobtats esclats de mort.

Mes nosaltres allà dalt som, com esvaïdes vapors, ascendint sense fulcres ni alçaprems, devers l’empiri. Rabits, en òrbita, en trànsit, entre mons. Tornant a la felicitat del no re, d’on no ens n’havien d’haver tret mai

—T’enlluern pas encar amb totes mes insidioses mucilaginoses cavernoses macarròniques observacions?

—Reconec que és recomanable que ma saviesa sigui administrada solament a curtes dosis. Massa pregona.

—Obtemperaré.

—Sàpigues doncs que en ma vida privada (no en tinc cap d’altra) no soc sinó un de tants pàries cadavèrics, als quals no se’ns oprimeix pas l’aixeta — sàtirs hieràtics, qui trempem d’amagat, sots les vànoves esvellegadotes que ens vesteixen, quan a les portes dels temples, ens encantem davant les vaques sagrades qui, a llur lloure, s’hi caguen, i tant dins com fora.

—Com eu mateix, no creus pas tu també que al món no hi hagi re de més eròtic...?

—Vaques sagrades, llurs mamelles pèndules — cagant, cagant — fufes flairoses, merdoses...

—Oh, plaer diví, místic, infús!

—De nits, de vegades mos budells cometen incest sortint-me com serps del forat del ses quan soc dormint i, prement-me el pols dret amb el canó d’un pistola negra que duien amagada a una capça quadrada amb la figura d’un eixuga-cabells a la tapa de dalt, em donen pel ses i m’assassinen fredament quan han acabat; són serps molt barroeres, jo qui soc tan fi i eixut, puden no pas poc, llurs uns collons van plens de crostes de merda seca.

—Llibertat, dius? Independència? N’hem romasos massa anys sense, per a trobar-les a mancar.

—Tant se val, això rai. Els més poètics somnis nostres són els més agressius malsons llurs. Les hordes qui tot ho arrasen no viuran mai en pau.

—I al capdavall, què? Sempre ens roman la filosofia. I re no consola aitant com la darrera branca de la filosofia de la bona, és a dir, la mecànica quàntica. A la mecànica quàntica, tot s’hi val. Vols més llibertat? Més independència? Tot és atzar. Tot cau com cau. I si no cau així, cau aixà.

—Cap veritat no és sinó mentida. Com més imbuït de la ‘veritat’ no et creus, més xop de merda no vas.

—Ara, no trobes que els fruits més bons serven tots un tast, ni que sigui feblíssim, de fufa sana?

(Et dic que em dic Eleuteri. «My name is Eleutherius/ A tiny man quite serious.» Soc un homenic molt seriós. La vida no és feta per a riure-se’n. Soc lliure... dins la gàbia. «Per ascles de closques estorts eixim/ I engabiats ens trobem: la vida és crim.» Amb una molt coherent i ben pensada disfressa, a tall de la que duu la larva — cusca larva, però, qui no vol de cap manera transformar-se en vulgar imago. Sabràs que lúgubres temptadrius mai no m’han atretes. Mai no he tastada fufa, com demanes, «Ni xona amb flaires marítimes/ Ni cony de molt gerdes genives.» Soc un peix fred.)

—Malament rai! Amb peixos freds no guanyarem mai la guerra!

(Els qui s’esfereeixen de llur animalitat, quins animals!)

—Te’n recordes quan, esguerrats, arribàvem remugant renecs, i ens amorràvem, com rènecs encar no prou tips, a tendrums replegats a les escombraries? I com llavors, desdentegats, els mastegàvem a tall de repugnant xiclets?

Així i tot, no ens podem plànyer gaire!

«Benaurat si com el gloriós Aquil·les

No t’esquila ningú, i a tothom esquiles

Ningú no et ton, i fots com fa en Ton

Qui quan veu qualcú tos prou es compon.»

«Tantost hom neix, pereix

Tantost nat, soterrat

Tantost nascut, desaparegut.»

Extrema fragilitat d’aquest embolcall esverat, més isnell que no la llum mateixa, que en diem cos. Cos aerodinàmic com coet amb foc a la cua, sempre en perill que de sobte no es trenqui, s’espatlli, es desfaci, esclati, o se li bloquin qualcunes de les cordes que el mantenen precàriament sencer, tant part dedins com defora, perquè tot se’n vagi, com cal que calgui tard o d’hora, a can pistraus, amb l’embolcall que es desempaqueta i es fa malbé i, tant dedins com defora, tot hi esdevé podrimener.

Àdhuc les cèl·lules embrionàries et volen orfe.

Sempre em deia de petit, «Felix qui potuit rerum cognoscere causas», i quin origen de totes les coses més a prop que els conys de les dones més assequibles. Ah, les gemmes porpres entre les teranyines del parruf! Quin esquer que t’enllepolies, i com en salives! Els conys de les dones són focs infernals només per les mànegues de les vastes lleterades temporalment mig apagats. I d’aquell volcà, les gernacions qui guerregen i s’entrematen.

I tu, tu sempre peix. Sense saber ni això.

Potser (qui sap!) tractant de cardar-te-les amb degenerats tentacles manllevats d’altri, per procuració... Oi que sí? Oi que ho he endevinat? Quina cara fots! Ai mesquí!

Som-hi, embraga, embraga, carallot...

Això rai.

A l’hora de l’estavellament recíproc, campió, esdevenim immortals, pel do del bes ardent que generosament no ens entaforava la magra, esquelètica, omnipotent deessa.

(...)

14.— (Les malaurances del benastruc Emili.)

Llosa força gastada; ara fa anys hi havia escrit:

«La dona agafava un altre emprenyament fort èpic

I jo em trobava totalment desarmat.

Mentre amb mant afalac epíl·lic (ço és, melòdico-èpic)

Em crec prou ortoèpic

Per quin altre greuge encesa no s’ha encar disparat?

I amb quin subterfugi no fugiré ara estèpic

D’aquesta cleda conjugal on so tancat?

Amb quin llarg molt patètic gemec heteroèpic

No dic ‘prou!’ al dur aprenentatge i em declar l’alliberat?

Pètria la veig com l’estàtua qui amb llamps t’ha fulminat.

Galatea de qui els ulls de foc com si so (en llauna) sèpic

Em paralitzen sense mica de pietat.»

I llavors...?

I llavors, re; que mai no en té prou, boja deessa massa goluda.

Sempre planyent-se de qualque cosa o altra; i en acabat em fot de sorda mala llet la seua incansable, molt irritant, poixevolesa, vull dir, poixevolitat. Es deu pensar que hom existeix a can Nyoca. Que a tothom ens ve tot fet. Que no ens hi posem de valent de trast en trast, quan la musa, fascinant, prou no ens sol·licita...

Mentre que ella... Que només a ella... Se li fot la vida costeruda i qualque mena de niell o faralló relliscós de salvament que no sabem prou com aferrar...

Escric a la llicorella: «Avui, quin esfereïdor visatge d’assassina. Un posat ni continença que no em diuen re de bo. Tot allò incoant, és clar, la sospita que em corroeix...»

Hi escric: «Eixampléssim els oronells; respiréssim a fons; boca de bat a bat; desféssim-nos minuciosament de cada nus; penetréssim constants les incessants onades d’insalubres fogots... Fornim-nos així mateix del canonet al calaix, i de pler de pinyols de cireres i d’olives de munició, a manca de millor armament. Una destral de cuina fora massa lleig. Fa tremolar de fàstic. Al mateix temps, hom feny invisibilitat, fa com si no hi és. Evaporat. A pleret, hom tria d’anar-se desalterant. Entra en pseudo-mística intangibilitat. S’esma que, com als vells temps, un baf candent d’aflats i panteixos torna a eixir del tàlem ocupat rere els cortinatges; que les prosaiques raneres d’orgasmes formidables tornen a inventar-se d’idònia orquestra a l’apartament. Porrons i setrilleres vibren i bateguen al ritme dels sotracs dels dos clinícoles al llit, mentre, rere les portes, tant els solls com els banyuts, ulls i orelles alerta, i amb sollats genolls, rostàvem delitosos ossos de triomfant humiliació. Tots hi érem al capdavall personatges de ficció — arribatges i derelictes duts al món amb les casuals onades d’un cel glauc i cendrós, posts com ous asclats pels esfereïts engranatges a les lunars cavernes de l’ignot.»

Hi guix encar: «Meteoròlegs afeblits, i vinclats, i àdhuc al capdavall enderrocats, en cap col·lapse aparatós, pel pes de tanta de nuvolada constituïda de dols i de neguits (negres com la pega) com ens cau damunt.

«Univers esgarrifós que garratibat ens estreny el coll. I els íncoles qui hi formiguegen miserablement o taujana, badocs molt afeccionat als espectacles dels escorxadors i els gimnasos.

«Cal·lígraf dels trets gruixuts/ del traç tossut i arrelut/ fes-me un epitafi mut/ com més poc no parlaràs/ tampoc menys no mentiràs.»

Inventaren els enemics de la intel·ligència la família per tal de suprimir-ne tota traça en cascun dels individus qui queien en la trampa i molt carallotament s’hi apuntaven.

Com me n’esquitll? Família, niu soporífic en la millor de les avinenteses — soporífic la meua vida d’abellot aïllat condemnat a la insignificança.

Dejecte, m’esguard els monyons on se’m convertia un cos on abans de la nefària cerimònia era ple de promeses d’acompliments no pas totalment negligibles.

I ara? Cap exegesi, per bondadosa que fos, no n’ocultava les escruixidores vergonyes. Un cos pràcticament idèntic a una buina fresca.

(...)

15— (Reialme interdit on hom s’enfonya si pot ésser a restaura’s.)

—I ara! Què dius, dilecte company d’eclèctics delictes? Aixeca l’ànim! No val a badar!

«L’horda ens esborra del mon

Ja a cap història no hi som

Som a l’horror del no re.

Tenim el present barrat

I de futur, ca barret!

Vils borreus molt barroers

Els terroristes de l’horda

Hòrridament ens esborren.»

En acabat de l’acte d’adoració a llurs déus psicòpates, i llurs altres llunàtics redemptors, i (ran dels múltiples estupres) esperonats per llurs disparèunies, que els bàrbars matalots (adés suara troglodites) facin doncs això, com solen:

—Que irrompin i assolin arreu, i que anorrein tota identitat d’altri, i que de l’indret envaït en trenquin tot l’entrellat.

Hom en roman ben retut, tant de batallar debades contra massa obsedits bàrbars qui bramen, diabòlicament elegíacs, en cap repugnant llenguatge truculent i vinagrós.

(Calleu, company. Ja em perdonareu. Udols furibunds que nostres meselles orelles abruptament sotraguen.

Paia hidrofòbica, traient bromera per la mui, mentre em va escarnint. Quin altre pecat no he comès?

Hora de fotre el camp furtivament pel foradet més adient.

Car som hom de pau.

So en Manitú Vint-i-u. Mon reialme és rousseaunià. Silenciós, sota la col, on no hi neva ni plou. Home d’esperit singular, qui s’estima alhora l’ou virtuós i el serpent maliciós.)

(Qui amb prou zel el cim assoleix

Perd neguit i greix, i sencer es guareix.)

(Arbres únics creixen de casualitat a la meua petita selva, i l’espectacle n’és gloriós. Al jardí botànic de la vila els n’he regalats certs exemplars que són l’admiració del món informat. S’ho han guanyat, bons minyons, i sobretot pel fet d’ésser mos molt assenyats veïns.

Car a la meua arca de supervivències només hi cabem, amb els assenyats veïns amb els qual hom amicalment prou s’entén — car és clar que no enraonaríem mai emprant els maleïts brams de les barbàriques hordes — son sons infectes que ens fa perperir, i engegar-ho tot a panteres parir — els insectes, els ocells, els arbres i els vents.)

—Company, saps que l’enemic té la insolència d’incloure’ns internacionalment al bascós panteó de la seua pestilència imperial? No pas somiant ens salvarem mica de l’anorreament imminent!

(Parlem vernacle a l’hivernacle. El vernacle dels qui hi eixivernem.

Hi solem, com tothom, parlar del que sabem. De nous, de llavors, de pòl·lens, de saons.

Tothom parlem en demòtic, i en el vernacle del nostre ofici, la nostra feina. La nostra dèria, a la qual ens afeccionem tan vitalment.

Soc l’abella que destil·la mel de paraules, mots, trops... D’això es tracta.

No hi ha re d’estrany. Al contrari.)

—Company, l’espontaneïtat incòngrua de qualcunes de tes rèpliques em lleixen tothora amb una cara de parat; no pas amb un pam de nas, car no pas que servin cap mena de sentit; ans amb una cara d’incrèdulament sorprès per la teua sobtada estupiditat, que no es manifesta normalment. Què pensar-ne?

Els polítics, saps què?

Els taxidermistes qui en preparem les mòmies faraòniques prou els veiem de pèl a pèl. Totalment corcats part de dintre. Totalment.

(Per què m’hauria d’obsedir pel risc que representaria l’aparició rere qualsevol cantonada de la infame bretolalla, la xurma repel·lent? Els rígids, els encarcarats, els rectes — rectes com el recte que tramet la merda feta a l’impúdic molt pudent forat — foren els menys aptes a esmunyir-se’n — tret que no anessin encar més armats que no els atacants.)

—Per tots els joiells del soldà, company! Ens anorreen, i fins ara no te n’adones? El pregon parasitisme de les corporacions, els bàrbars dimonis omnipotents de l’exèrcit, l’oligarquia obscenament carnavalesca. D’ençà que els destructius papissots ens envaïren, tot va de bòlit, i ton dilecte dialecte fabril o del mester, vull dir, el teu vernacle — què...? — esmicolat, esclatat, llampferit pertot arreu — rellevat per succedanis sense cap ni centener.

Amb falòrnies ens empapatxen, i romandríem dòcils? Per comptes de tentaculars i vehements?

(Amb l’esguard del mussol, ens les esguardàvem fascinats. Al vessant del castell, mentre xiulava el vent guimbant per la carena, on veníem, a la llum d’un feble fanal, a estudiar-hi paperassa mig estripada, amb fotos caldes, i plena altrament de coprònims i prou, de vegades, per cristiana caritat, sense que ens calgués mai pagar ni cinc, boldronets de dones molt generoses emergien de la foscúria i ens ensenyaven llurs fufes, sovint orbitades per afrodisíaques mosques.

Lapidaris com cadàvers, no dèiem re — car qui voldria llavors trencar l’embruix? — i ens la pelàvem isnells, accelerats, les nostres dèries imperants esdevingudes mestres absolutes de tota voluntat.

Tornant a casa, per estranyes cruïlles en la boscúria, oíem de cops brams de combats d’orbs a l’ombra. Ninots senescents, molt probablement, per les traces, senils, se les fotien ben fortes, a cop de crossa o de mangala amb virolla rovellada. La càndida serosanguínia que els regalava d’antigues plagues i nafres, novellament actives, els vessava amb exhalacions immundes dels cantons dels cossos — gairebé les despulles — més impensats.

Ens sentíem, és clar, vagament ostatges de les circumstàncies. Un ventijol esblaimat semblava accentuar les raneres de les sístoles i els esbufecs de les diàstoles astronòmiques d’un univers anodí que ja carranquegés devers l’ocàs. Ens temíem i confiàvem alhora que cap encant intempestiu no inaugurés justament, dins cap de les clarianes que anàvem travessant, sobtats cràters meteòrics amb l’aparició espurnejant de tresors instantanis.)

—Company, ets el cambrer esquivant llambrescament la gentada, i alhora pescant fragments de variades, més o menys banals, converses.

A què trau tot això?

Quan l’important és saber quan, a aquest estat tan corrupte de la societat, no li penjarem finalment la llufa que el condemna sense remissió?

Llavors si que podríem cantar que el càntic de la llibertat. «Amb els budells del darrer capellanufa penjàrem el darrer dels reis!» El rei, la maligna estupiditat de l’absolutisme invasor per aquest inflamable espantall grotesc representat.

(Reialme terraqüi. Els dos ens — éssers, individus, entitats — més poderosos: l’arbre i l’oceà.

Em demanava si l’oceà se’n recorda de tots els borrallons, les volves, de neu que s’hi han fosos tantost tocar-li la sentida tremolenca pell?

I l’arbre cada insecte — escanyapolls, cavalls de faves, espiadimonis — ni ocell — àligues, colibrís, tucans — qui el visita?

Home, si el mateix cervell teu es buida (es neteja) d’idees passades i de records florits — com un vàter on la brutícia hi rau — com qui diu amb un cop de mànec i un doll d’aigua!

Arbres oceànics, oceans arboris... I tothom altri és déu!

Ben mirat, és clar, pensem-hi. Deu ésser veritat que ets déu, car res no s’escau fora del que conceps; tot l’existent per a tu prové de tu mateix, de la teua ideació; prou tantost quelcom deixes de concebre-ho, jaqueix d’existir

Amb això, potser no som culpables de re. Només de néixer.

O pitjor: d’ésser culpables de néixer passem a ésser doncs culpables de néixer’ns.

Car amb l’exercici de la ‘cons-ciència’ (l’auto-saber-se un mateix) ens concebem, i qui es concep, es neix!

Ja ho hem trobat! Ara tot s’escau!)

—No anirem enlloc.

(Embalums sense solta ni volta pertot arreu. Mecanismes infernals de màquines idiotes. El pallasso tot-ho-veu — omnituent — tots ens sotja, tot ho vigila dalt de tot de la trona. Mamerri d’ogre, pueril matusser malcriat.)

—No veus la totalitat del tenebrós paisatge, company. No hi veus de cap ull.

(No m’hi veia gens. Se m’havia ficada una brosseta a l’ull, i m’estimbava escales avall.

No pujaré dalt mai pus. Per què fer-hi? No fotem. Tan bé que s’està a baix!)

—No hi ha res a fer.

(Defensar? Per re no em jugaria pas la pell. Cap opinió, cap causa.

L’únic per què prendria mal és defensant el tec que m’haig de fotre.

Això sí. Això i tant. Això amb la pitjor mala llet.)

—Com llagosts sots les ardísies, sorges invasors passen incessants com flagells assassins sots les nostres arbredes —els enemics qui tot ho estupren, àdhuc «grapegen els arbres» — i tu voldries barallar-te per cap entrapà emmelat amb mantega d’ametlla, golafre!

(Sí ves. Carallotet com soc, sempre he sabut tanmateix què em convenia, pobrissó.)

(...)

16.— (Faula del darrer aür.)

L’altre Marció havia raó. Amb els seus tres manaments essencials del viure menys dissortadament ni merdosa.

1. No noguis.

2. No noguis ningú — ni el fotis nogués — si vols estalviar-te enuigs, neguits i penes.

3. No et neguis — ni te n’ennueguis — en neguits.

Benauradament, passius, rere els cortinatges del (sovint banal, mes episòdicament prou engrescador) (ara ronyós, ara exuberant) escenari al teatret on la delirant grotesca tragicomèdia del viure no s’esdevé; hom s’estalvia d’haver d’afegir més de dolenteria a tanta de malesa.

Ens n’assabentàrem i no ens en desentenguérem pas. En contrasemble, fou el moment on ens despenjàrem en elogis, ens despenguérem en ditirambes, vers la proposta d’adopció. Ipsofacte, de tot altre manament, ens en desempallegàvem, ens en desprenguérem

Conteu-me anònim entre els bons. Em coneixeu de mena metamòrfic. Doncs bé. Qualsque de mos tentacles prou saberudament murgonats m’anaren ressuscitant sencer a diferents indrets de l’esfèrula on hi esdevinc present com qui diu si fa no fa de forma sincrònica.

I els crims no poden pas ésser tots meus. Mes ho són, és clar que ho són.

Són crims inofensius, que ningú no es neguitegi, vós. No nouen sinó els qui han de noure, ço és, els malèfics qui l’infern del món aprofiten per a fer’l encar més infernal; els maleïts qui s’empesquen maneres d’empitjorar les vides. Els males pells — literalment, vós, amb pells més tòxiques que no pas les de certes letals prou acolorides granotetes.

Pensem-hi. Qui puteja el putejador sempre ha tota la raó. Soc un dels fugaços pops justiciers d’en Marció. Només som nats, efímerament, per a plantar el bé.

Morim pertot, i pertot tornem a surar, reconstituïts, justament enmig del mateix camp de combat.

(The last hurrah is bound to be ours.) El darrer aür no pot ésser sinó nostre.

(...)

17.— (Lleixat a la lleixa dels inservibles.)

Anàvem a tota velocitat, a una corba molt pronunciada, quan de sobte el semàfor del control de trànsit es tornava vermell, la dona frenava i cuidàvem fregar la barana de contenció, i em creia estimbat amb el vehicle, i quan la dona ha frenat a temps, he sortit del cotxe a respirar, i he romàs admirant la platja de baix.

Una platja del Pacífic sense sorra, només amb còdols, molts de còdols, còdols pertot, tant ran d’aigua com fins al parapet de la carretera com quan les onades es retiraven dins mateix de l’oceà, i els banyistes que feliços tots plegats, estesos damunt els còdols o a remull entre els còdols de diferents tonalitats, molt pareguts a joiells de dimensions diverses i molt atractives construccions. Ah natura! Quina exhibició!

I m’havia tranquil·litzat del tot, és clar. De fet, això rai, sempre he sabut tranquil·litzar-me fàcilment. D’ençà de petit, on vivia angoixat per la idea, no pas de les tortures de l’infern, ans, pitjor, del martiri d’una eternitat sens fi, que, al capdavall, per tal de sortir d’aqueixa tortura i aqueix martiri, vaig veure-hi clar, un bon dia, que en realitat tot era absurd, que qui era jo sinó un altre pobre animalet perdut pel temps com qualsevol altre, i que calia doncs no fer-se’n cap muntanya.

A exemple dels animalets, qui tot (o si més no les fal·lacioses ‘grans qüestions’) s’ho guaiten amb filosofia, em vaig dir que no cal mai fer-se’n, de re, cap muntanya.

Car la fi és sempre la mateixa, a desgrat de tota circumstància. Et mors, i au. S’ha acabat. Ni eternitat ni mandangues. Ni carallotades semblants. Prou.

Així, doncs, era badant, repenjat a la barana, admirant la tranquil·litat dels banyistes, quan me n’adonava que, darrere meu el trànsit tornava a rodar, el semàfor virava al verd, i es desfermava i s’esbravava esmeperdudament la caravana, la repel·lent riuada de sorolls i fums a gogò, i el cotxe de la dona, que havia frenat davant el vermell del semàfor darrere un primer dels cotxes que frenaven amb aparatosa polseguera, no era enlloc. Es devia haver vist empès per tot el trànsit del darrere, i he començat de neguitejar-me una miqueta, i he romàs com un estaquirot, a la vora de la carretera, on esventats passaven els vehicles, i me n’he adonat finalment que, lluny darrere, hi havia un automòbil aturat, i m’he dit, heus ací on la dona m’espera. Més val que m’afanyi. Deu anar furiosa, deu treure fum pels oronells. I m’hi he atansat, i he vist que el vehicle no era pas el nostre, ni tampoc que la dona qui hi era era la meua dona.

Aleshores m’he ficat a caminar...

Badar i caminar, vós. D’això sí que en sé. A això no em guanya ningú. No haig fotut altre a la vida.

Xano-xano, m’he arribat a la caseta del controlador del trànsit a la perillosa corba, i li he exposat el meu cas.

Li dic, anava amb la dona, i he davallat del cotxe perquè estava una mica marejat, i quan hi he volgut tornar el cotxe no hi era. Fos del món. I jo solet com un xut.

Lleixat a la lleixa dels inservibles. Com cap altre titella espatllat, ha-hà.

La dona és una dona molt atrafegada, sempre preocupada amb els negocis, els afers, les maneres de fer diners, i no se n’ha degut ni adonar, la pobra, que havia perdut el seu homenet pel camí.

Som així, què hi farem, i, com solc, avui també s’escau que no duc ni diners ni documents; les butxaques buides, no, perdó, un mocador; i re, això... que em volia ficar a caminar, bo i seguint la carretera de tota manera, per a veure si la dona no se’n recordava a mig camí i m’esperava més lluny, o si fins i tot no havia pogut tornar enrere, i així l’ensopegava bo i trescant endavant, i haig pensat que potser la vostra amabilitat em permetria que la truqués amb el vostre aparell, car prou me’n record del seu numeret de telèfon; ara, el que no us podria pas dir és el nom de l’hotel on crec que ens estem, a Çonfrancesc, ni el nom del carrer on és, ni si tenen telèfon ells mateixos, que supòs que sí.

L’home em diu que em permetrà d’emprar el seu telèfon en un moment de calma, en acabat, diguem-ne, que el trànsit boig d’aquell moment no s’apaivagui una mica. Que mentrestant m’esperi, i que d’hotels a Çonfrancesc, res a fer-hi, que deu haver-ne ben bé una pila.

I he sortit de la caseta per a lleixar-lo tranquil que fes la seua feina tan important, i he davallat vers la platja, i estès i badant damunt els còdols de tantes de precioses tonalitats, m’hi he adormit.

Eidòlons llampants em visiten en somnis superflus, on, honests impostors qui estrafan la dona, la canalla, l’hotel, la carretera i jo mateix, amb força empàtic magnetisme, en un enfilall d’irisades escenes de dolça comèdia, em demostren que tot escorcoll que pugui fer de la meua situació serà sempre irrellevant. Així que tant se val, noi, tranquil.

Convençut, i ben corprès per l’anàlisi que em faig, ni que sigui només en somnis, del ridícul entremès on he assolit de tornar-me a ficar, m’he despertat que era de nit i que tenia fred. I que a la platja, nideu.

La caseta del controlador llençava una llum esblaimada, i per la finestra veig que l’home no és pas l’home qui conec. I aquest no fot gaire bona cara.

De moment, massa de vessa, o de mandra, si voleu, i no m’he volgut tornar a ficar a caminar ni amunt ni avall. De fet, ni sabia on era amunt, ni on era avall. Així que romania a lloc. I em deia, no siguis ruc, vols fer-te’n una muntanya, i no n’hi ha mai per a tant. Segur que un dia en riuràs de valent. Ep, si sobrevius.

Tornava avall, vora la tebior de l’aigua. Lluents llambrecs estranys em venien tantost de la platja, tantost d’entre les fosques aigües. Prou sé que de nits, les bèsties són unes altres. Sovint més traïdorenques, i amb ferramentes més esmolades. Mes, escolteu, si s’escau que no m’estenallaven ni em devoraven mentre dormia, per què ho voldrien fer ara que soc despert? No crec que siguin tan, com se’n diu, sàdics. Recordéssim que no parlem d’humans. Ni de gats degenerats.

Així consirava, quan, per sort, la matinada, subversiva, començà d’encendre’s. Albirava a les llunyàries capçades típiques d’arbres de muntanya, i, a l’altre cantó fums estantissos d’urbs cosmopolites.

Flaires delitoses de peix rostit m’arribaven i m’obrien l’apetit, la talent, si voleu, una talent que em menjava un bou amb la cua dreta i tot. Així, prou content de pertànyer al món dels vius, m’atansí on uns altres pòtols, improvisats pescadors, no s’amanien a esmorzar. Els deia que ja els prepararia jo l’allioli, si volien.

Se me’n reien de valent. Només el cel glauc estroncava l’eco de llurs esclafits. Em donaven, per caritat, que rostés quatre cues d’uns peixos que eren els millors que mai no havia encar tastat.

Bufava el garbí, i em vaig ficar a caminar, mentre badava i badava, molt thoreaunià, o rousseaunià, si voleu, bressolat pel calmós oceà mateix.

Escaujava a cop d’ull que la indiferent carretera fora infinita, i que sempre podria esperar.

I així platja amunt, o avall, qui sap, qui sap on faria cap.

Si mai feia cap enlloc, és clar.

A tots ops, tant se val, car encar hi som. Anar fent.

(...)

18.— (Peans per a l’amic Mazoc.)

Abans de relliscar devers l’abís de la infecció, el minyó, precoç, oscil·la entre tantes de temptacions escèniques.

Llavors, resta immòbil, intrús a les catacumbes, davant totes les nues femelles.

Quina astoradora eidètica exposició de ressuscitades natures mortes!

Despullades pels insectes indiscrets, de qui les proeses insolents escandalitzen àdhuc l’estellada feixuga matèria dels mateixos sarcòfags.

Encès per la litúrgica sublimitat de l’emoció de veure-les renéixer, mogudes per les larves, el minyó s’estarrufa. Esdevé fastigosament limfàtic.

Feny aleshores d’haver-se ell mateix tornat insecte rosegaire, mossegaire, i es consumeix de goig, bo i bellugant les buides maixelles.

Allò no pas que esglaï mica les nues donzelles.

Perquè els manquen els ulls, no poden gitar llurs esguards irritats damunt l’intrús qui obria de bat a bat les portes de llurs sarcòfags, i esfereïa, revoltats, els íntims molt acompanyadors insectes.

Ara, però, que no se’ls atansi pas gaire, car li fotrien queixalada. El devoraven amb quatre bones mossades. Encar ens romanen (es pensen) força sòlids elements a les nostres corcades ferramentes.

Re no les apaivagava. En aquestes estretors, llur absolutisme, un pic desencadenat, és omnipotent. Les encarcarades, arcaiques, senyoretes, com escaroten, rigoristes!

I adés adés com es fotran encar a petar-se d’un riure cruel, mentre, tot ben compassat, els retrunyen, plaer inoblidable, els ossos dels rostadíssims esquelets.

Mentre en Mazoc, amic meu, sa mòrbida tita en son lívid cos, quin esquitxall d’esquetxos sos ulls fantàsticament fits no centellegen, entre les grasses rialles!

Intrús, com sempre, irrueix colposcòpic, i tusta, i tossa, i birba, malicós, sense esperances, insistent i paraclausitíric... On...? ,A les malagraïdes portes d’ivori de milers de conys de malson, és clar.

En acabada la disbauxa, cargolat com embrió, hom el trobà, com cap altre mag extraviat nitament en el meticulós engranatge dels riells que hi davallaven, no pas lluny de la platja, gebrat. Pitjor, glaçat. Precisament en aquell matinot hivernal que fotia un fred que escorxava.

Ell, com tants de minyons de la seua edat qui, a recer dels llençols de llurs llits pateixen durant les nits per a estalviar el suc testicular, amb por que no se’ls sobreïxi nogensmenys més tard mentre clapen, i més tard doncs mancar-los-en quan es tracti justament de posar en acció tota llur sexual mestria, així mateix (ell) havia destil·lats desigs de la carn en aspres incultes bajanades, on al moment de la veritat la seua erecció i el git poderós de sa titola no esclatarien al niu esparverat de la respectiva retuda donzella, de tal faisó que àdhuc els queia com ara morta.

Potser fins i tot aprofitaven l’avinentesa, i fugien per cap ascla o finestrella sense pagar-la.

I encar, això no és re. Car qui sap si quan es deixondeixen de llurs voluptuosos esvaniments, les senyoretes, com se n’enyoren, de ses insolents proeses!

Diuen, deliciosament somnolents... D’on som, d’ací estant, creiem albirar l’atans sospirat del nostre empedreït fill predilecte... El lent huracà de son barroer verriny ens espigola el paisatge, bo i trepitjant-lo i esbocinant-lo amb idees suculentes i esplendoroses... La ventada polsegosa ens esperona al parpelleig mig petri... Ai pobrissones...! A poc a poc, esdevenim de la mateixa matèria que no són fets els mateixos sarcòfags, on, somiant-lo, i somiant-ne ses gestes, no recorrem immòbils l’eternitat post-mortem.

Sotmeses i esmorteïdes, no hi ha metgia que ens reviscoli que no sigui la provinent de sa molt dreta vareta màgica. De la seua banya embruixada, brau incontenible.

Del seu carall, carall! Un carall fet de ‘keraia’, de banya sempre erecta.

Fins que (al llit del meu costat) la son finalment no li fa cap, i calla.

(...)

19.— (Repapieigs a rampellades. Esquediasmes que semblaven prou escaients a l’instant.)

—Quan sense veure-hi de gaires ulls, entotsolat, em vaig donant lliçons ambulatòries, i doncs me’n dic, distret, de ben bones.

Em distrec, com faig ara mateix, més tard, escrivint-les . Escriure-les és quelcom que aclareix la pol·lució d’un cervell que se t’embalava i envolava cap als núvols; hi veus molt més clar, l’esguard se’t fixa a terra ferma; se t’hi obren vies segures, damunt les quals hi pots trepitjar sense caure de cap broma ni alta ni baixa.

Doncs bé, mentre tresques discorrent de valent, si de sobte s’escau ara que, de lluny, o pitjor de prop, sents o veus màquines sorolloses qui forniquen soles, operades per operaris qui molt desgraciadament hi formiguegen, estúpidament ocupats, què fas?

Vull dir, què faig? Collons, m’atur en sec i gir cua!

Res no em fa tanta de por com els treballadors, sobretot quan treballen amb màquines. Embeguts per la merda que foten no són capaços de fer anar el cervell per a cap cosa que, mentalment parlant, pugui aguantar-se mica. Es creuen herois del treball, i que fan re d’útil. Útil a la causa.

Quina causa? Desgraciats! No hi cosa més ridícula.

—Els obrers, els productors, els aqueferats, els maquinistes, els mecànics, els metàl·lics, els armats amb les eines de producció i doncs de destrucció, tots els fàmuls del treball en general, són perillosos, són fastigosos, són els profetes de mort, de mort per tortura extrema i extremadament perllongada.

I són immensament ximples.

Cal fugir-ne blasmant-los íntimament de totes les malvestats del món.

—Un món, un univers, que ja és prou merdós d’ell mateix. No cal empitjorar’l pas, com l’empitjoren ells fins a límits inassolibles, insofribles.

Tot hi és rodes dins rodes, i dins rodes rodes, i totes roden ensems, i perpètues, i tot roda alhora, i viure és rodament, és vertigen, és caure, i caure, i tornar a caure.

Caure fins que hom no cau ja més més perquè ha caigut un darrer cop, el cop on la palmava.

—Si mentre vas caminant, dubtes si hi ets, si s’escau que el Solell treu el nas, aprofita-te’n i demana-li si ets prou sòlid — son (ton) ombra t’ho diu. Fàcil faisó de guanyar tranquil·litat.

—Només els intel·lectuals de mena sabem què ens empatollem.

—Com digué amb raó un dels Borges de Xàtiva, o d’Almacelles, tant se val.

«Qui no cau dret, cau tort. Tret que tot tort esdevé de dret si a cap jutge li passa pels ous de decretar que dret és tort i tort dret. I que doncs tenies dret de fer tot tort. I tort de fer re dret. Així que al capdavall tot és molt fluïda caguerada.»

—Em ve, bo i caminant, aquest altre mot al cap. «Verges altrícies.»

Les verges altrícies són considerades caganius qui han ops o besunya que qualcú les guardi, com aquells àngels carrinclons de merda qui els cretins encolomaven (o potser encar ho fan) a llurs cretinitzats petits.

Guardades fins que no siguin prou esquerades. No fos cas que prenguessin mal. O perdessin l’honor!

Car les verges altrícies, idiotes caganius, es veu que són molt propenses a fotre les pitjors carallotades.

Per això les vigilen bruixes repugnants. O mestres tites. O d’altres espantalls d’ordre adeptes doncs a la falòrnia, és a dir, a la irracional cagallonada de la moral ben entesa.

—Ep, ull viu.

I que tantost els desconsolats no irrompin que caiguin al pou sens fi de les caguerades.

Car els vells, quin remei! Se’ns ha acabada la paciència amb les ximpleries.

Claferts de segriny, ens esguardem com la ràpidament fungible pell de xagrí de la nostra vida va escurçant-se’ns fins a la imminent desaparició total. Amb això (aquesta claríssima noció) ja en tenim ben prou.

No ens vingueu doncs amb carallotades sense solta ni volta. Allunyeu de nosaltres la pesta dels immunds merdosos llefiscosos capellans i monges, i dels repel·lents agents funeraris, i notaris i advocats, i qualsevol altre personatge adhesiu, aprofitat, i pudent, com ara les fastigoses hienes qui amb llur ‘esperit de màrtir’ us amenacen amb les penes de l’infern, ep, ni certs hereus ni familiars qui flairen pèmpims que no pas tampoc haguéssim.

Prou tenim prou feina capficats en les escàpoles escorrialles d’allò que ens roman a raure...

—Li feia discretament avinent que té una taca de Sol al cul del nas. Una taca com ara un pedaç lleig al cul dels pantalons.

Amb fulminants escarafalls, comença d’assajar de netejar’s la taca de Sol al cul del nas.

És innetejable, vós. Ja t’hi pots esdernegar. Debades. Per molt que te l’escombris amb la mà, la taca hi roman. Nas tacat al cul. I saps pels clàssics que el cul sempre ha vençut i vencerà, i s’instal·larà cofoi part damunt de tota mena de neteja. Podex lotionem vincit.

—Dic i dic i de tot el que dic me’n desdic. Soc un datpelcul qui viu en l’embolic. El món veu tort i de biaix amb ull oblic. I és tot el seu tresor la borra al melic.

Qui m’esborra la borra inesborrable del pregon melic?

La màquina del cor li és grinyol i garranyic. De psique, ell, gens — és cos sense altre explic. La flameta del viure se li encengué amb un clic. I se li apagarà amb un altre buf ben xic. Sense que ell mai no hi fiqui ni pic.

Em duu de corcoll un tic antic, tan aviat amic com enemic; tantost em pessigolleja amb un tremolí de fredolic, com m’etziba qualque pessic inic.

—A Catalònia, és a dir, a la República dels Països Catalans, en Guillem Guillant ens ofereix un catàleg raonat de natures mortes. Els focs a les establies. Les carronyes, fètides horrors, qui, dels sarcòfags badats entre les ortigues, es drecen hom diria que a reptar els becs dels verdums qui a lloure espicossen pels capolls de les espectrals aranyes qui adés amb les carronyes tant no convivien i ara amargament cellafeses criden ‘Al lladre! Al lladre!’

La meravellosa Revolució Catalana del 2017. Com més anàvem, menys atlètics, tost ben exsangües... Mes els guillats continuem tanmateix guillant; fenyem treure forces d’on no n’hi ha, i amunt i endavant, sempre amunt i endavant.

—Els mossecs vampírics de l’afoll qui duus dins, on llavors tu, el mossegat, esdevens absolutament astènic, privat de tot voler, àdhuc incapaç de moure’t.

Tot embrió exerceix amb impunitat els vicis del xantatge i l’extorsió.

Això és massa sabut.

«Joia! Volin pardals!» Li diu a un altre dels guillats.

—Diu llavors en Guillem, «Hi ha massa de xarnecs i de botiflers pertot arreu; mentre els desarmats qui només ens armem de sublim esteticisme, només ens duen de dret al clot.

Tot put a podrimener.

Ens cal fotre el camp, ens cal guillar ben lluny, arribar enlloc (ontocom, a qualque tocom adient) on respirar net i bell.»

Fa, guillant, en Guillant, «Els castelladres, qui només saben garlar en xarnec, regurgiten canfelipútrides nocions i es foten passar per catalans davant els mitjans més pampanes. Oi que els hauria de caure de vergonya la puta lletja purulenta cara llur? Doncs creu-t’ho. Ecs, els repulsius ignorants, llurs ejaculacions, esgarrifadorament vomitives! Llàgrimes, mocs, salives, cerúmens, pixats, menstrus, lleterades, supuracions, secrecions, merdes... Tot el que els raja, llefiscosa caca. Allunya-te’n; allunya-te’n ben lluny!»

—I ara era al taulell esperant la medecina, mentre des la rebotiga m’arribaven les veus dels savis qui s’hi reunien. L’apotecari trigava un ou. Segurament, s’havia deixat envescar per la densíssima conversa. Entrà una dona.

—On és l’apotecari?

—Per a servir-la.

—Vós no sou l’apotecari. Sou al mal cantó de taulell. I no porteu la bata blanca.

—Endreçava aqueixos pots de potingues. I la bata me l’emblanquinen a ca l’emblanquinador. Per això vaig de paisà. Quan serà ben eixalbada, veureu com presumiré. Què voldríeu, eh? Malalties de cony? Remeis en tinc per a qualssevol. Només cal que em mostreu quines.

—Pocavergonya! A tu t’ensenyaré el cony!

Em volia atupar i m’arraconava, quan l’apotecari aparegué. Xap enfora li penjava un pam de pixa.

—Ah! Segimona! Entra, entra!

—Ep, i jo? Ni bèstia què fots aquí?

—Encar hi sou?

—Esperava el meu nootròpic anacardí.

—No el tenim pas, el vostre.

—No el preparàveu dintre?

—Altres feines tinc.

S’enduia la dona a la rebotiga. La dona ja s’havia espitregada. Amb les grosses popes totes nafrades li mostrava a l’apotecari on exactament ves a saber quins faunes rutilants ni ignis ni opulents no l’havien mossegada. Fotia l’apotecari una cara grotesca de ficte, còmic, esglai.

L’espontaneïtat de la rebuda per part dels savis em deixà parat. Em veia com una trista efígie de mona només bona per a cremar més tard. Remors de disbauxa m’arribaven ara.

Em guaitava mut a les vidrieres, rere les quals les lleixes amb els pots antics, amb noms gòtics, desaven inexistents herbes màgiques.

Qui hi soc, reflectit? Agre, rancuniós, ranquejant?

Quants soc? Els vidres em mostren multiplicat, tret que sempre diferent. Soc un ramat de rivals atmosfèricament paradigmàtics.

Qui m’ha empeltada la mania delusòria dita de Frègoli, on el pobre qui la pateix creu que tothom qui veu és el mateix paio disfressat. Que només existeix un altre jo a part d’ell mateix, fins que no se n’adonarà, massa tard, que àdhuc ell mateix és l’altre, disfressat d’ell mateix, és a dir, que no es conté, que és contingut per l’ubic disfressat.

Per això caminava peristàltic, com una estàtua, i m’endinsava rere les cortines vers la rebotiga on l’oïda acció prou devia esdevenir-se.

Ranc, emaciat, xafallós, m’he ficat a remenar i ensumar avials flascons. Tost soc a trenc d’orgasme, car prou allò d’escorcollar secrets d’altri, sempre m’ha fet esmeperdudament trempar.

Entre l’ésser quelcom mentre vius i el no ésser res de res per sempre més després, cal fer-se una resolució o altra. Per què no?

L’apotecari serveix tothom amb el medicament de moda, un dràstic purgatiu fort com el ricí, el laxatiu Leroy, que els de poble, és clar, seguint la pronúcia molt entesa de l’apotecari, senten com a “la ruà”, i, els de cap a Lleida, “lo ruà”. Les padrines troben que és remei per a quasi tot, millor potser que no l’aigua de melissa i tot, elixir totsà.

L’apotecari, sos molt fútils rituals, amb tremolins de simple adroguer.

Als virtuals clients els arribaven sindàctils, palmats, natatoris, els membranosos tegells interdigitals escrits en lletres rares de recòndits secrets, les quals (lletres), si mai confegides i llegides, creaven eixarms.

Amb la prenys ominosa quiescència del grifó, d’ulls ambres com les galàxies més inabastables, els quiropràctics furetejaven amb zel exemplar els conys venusians, venusts, de planta carnívora, savis molt cults.

La clienta sempre en surt complaguda.

Sortíem alhora. L’eixarm que era jo era, i el seu, que era el meu. Car tots som u.

—Si l’altre migdia era el barret, avui era la gorra que se m’enduia el vent.

Se m’allunya i què haig de fer sinó anar-li darrere?

Haig de caminar una mica més de pressa per tal d’atènyer-la. Abans no l’atenyc, però, una parella de xinesos molt mal educats hi han fet cagar un dels dos gossets llurs. Com si no en tinguessin prou, l’altre gosset, estort, em ve a hostilitzar a cop de lladrucs molt irritants.

No sé pas què fotre. Estic ben fotut.

Quan m’haig d’acarar a la gent agressiva, un mareig insofrible m’envaeix; les cames no saben servar-me; estic segur que cauré...

Tot tremolant, he plegada tanmateix la gorra, i ara me n’anava sense dir re, no pas per empegueïment, només per a no balafiar energies, bo i tractant de no caure; tractant sobretot que la sang no se’m sobreïxi i em negui el cervell.

Veus dures i insults rudíssims sent rere meu. Vaig pel món com un pobre home qui vaig veure de petit a la placeta de l’estació amb un xi (més que no pas un xi, un coltell molt més gros, un xifarot) clavat al ventrell. Es tractava d’un xifarot on tot hi era verdet i rovell, tret pel cantó on el raor no devia tallar, ple de sang i budells. I segurament de merda.

La fetor era marejadora.

Xitxarel·los ennegrits qui vessaven sacs de carbó pels forats amb tapa de les cases amb carbonera, a l’entrada, sota les portes, per a les cuines i les estufes, s’ho guaitaven amb regalims de suor que solcaven la negror encastada a llurs pells, com ara rius de quin mapa amb tresorets ocults?

—Em diu en Lleopoldí Perers i Pomers que, quan havia arribat a Anglaterra d’ençà del repugnant país dels xarnecs on tot hi era feixista, és a dir, capellà i bòfia, enlluernat per les umbròfiles xicotelles, tan eixerides tantost no queia la nit pels barris més miserables, se’ls proposava, trempívol.

—Cusc i amb cundescs, em proposava a un pomell flairós de verges folles, les quals de mantinent, bo i traient foc pels queixals, tosques desagraïdes, em trametien a cagar cap per avall.

En virulentes serps, brutal metamorfosi, de qui els verins mosseguen amb unció, tant n’Elòdia com na Melòdia, transformades, com dic, en pugnaces harpies d’ençà de la feblesa aparent de virtuoses putarretes qui prou semblaven a primer cop d’ull, elles qui em feia (il·lús) que llurs orgies suposades eren de coneixença universal, i que glorificaven tothora els més degenerats ni corruptes dels companys i clients, veia que amb manguis — hi soc el suau metec, sense o amb pocs calers — i només qui ha els calers, ha els maleïts poders (militars, jurídics, propagandístics, de tot) — de sobte sucumbien a la ravata, i que amb la solemnitat del depravat, m’inoculaven d’atrocitats. La situació feia feredat.

I em va sàpiguer greu, però perdia, esporuguit, els estreps, i impel·lit per la por, la por que estentòries no convoquessin coneguts morosos criminals abillats amb esquinçalls de moda, i mig drogats pels racons, els fotia cop d’ombrel·la perquè callessin i — car no callarien pas, ans al contrari — corria cap als trens, on els fums estossegossos dels fumerals obturats els treia encar pus de polleguera.

Tot hi pudia a carbó mal cremat. La boira i el polsim d’estalzí els afluixava la visió fins a tal mesura que, sense que mai se n’adonin, sempre els soc darrere, sinistre, esmunyint-me vers una altra placeta, on me’n record que haguí, per comptes, un col·loqui força il·lustrat amb un altre espelleringat embriac de fastigosa sidra.

(...)

20.— (Pardals de bardissa.)

Les rels del roure aixecaven les més feixugues pedres, arrencaven de rel cases i piràmides.

Indestructibilitat aparent de les rels. Rovell prodigiós d’on, amb idíl·lica intermitència, no reneixen, en acabat ençà del versemblant traspàs definitiu, tanmateix frescs esplets, no pas amb els coneixements crus i decandits, ans simplement renovellats.

El món, tot espatllat, anava de cul, i cada individu, fos animal, arbre o cosa, anava pel seu cantó i n’hi havia que creixien desmesuradament, i d’altres que desmesuradament s’empetitien, segons pensessin què fos que els convingués més, llavors, en aquell precís i alarmant moment.

Les hores del cel queien en dura pedregada.

Fort cruel fera esdevé l’atmosfera.

Terra depredada, de l’ozó a necromassa.

Els repetits eclipsis esfereïen els vailets, qui romaníem en cada sobtada foscor com ara atuïts. Com si l’esfèrula, segurament imminentment condemnada a la desaparició, anés a fer un pet com un aglà d’un moment a l’altre.

De cada vèrtex de la bardissa les febles onades dels monòlegs eren de por i basarda.

Comentà aleshores el vailet Carles, aquell qui adés féu estudis i tot a la universitat:

«Tant de menjar insectes i aranyes a la babalà, i ens hem degut cruspir, d’un sol mos, l’aranya d’en Hume, la qual era es veu que l’únic (o en tot cas el més important) déu racional, aquell qui, bo i imitant la seua perfectament concèntrica teranyina, creà els estels i els planetes que els orbitaven, i ara, és clar, sense el déu-aranya, o més ben dit potser l’aranya-deessa, tot va de bòlit, tot va malament rai, de qualsevol manera; cascú pel seu cantó, i au, col·lapses, col·lisions, interferències, eclipsis, rai, vós, a gavadals.

«Cometes escuats roden sense adreça, portant misèries alienes.

«I els estels deserten, perden fixitat, foten el camp enjondre, potser per a anar festejar amb d’altres estels, o fotre’ls la guitza, i mentrestant què? Doncs que els planetes i planetoides, què? Que s’estalonen com conills. Tothom juga i nosaltres les joguines.

«Si és així, com deia el conegut dissident, en Cony Beneit, ja hem begut oli, companys, tot se’n va en orris.

«I al capdavall, què? Conseqüència tot plegat d’una simple casualitat (un git de daus com qualsevol altre), d’aprofitar la possibilitat d’un bon xeflis per la part de qualcú de nosaltres, qui, tot passant de gatzara pel món (un món tan bonic, ep, quan és lluny de les maleïdes indústries que ho malmeten tot), clac! S’omplia el pap amb un glop d’un déu badoc.

«Això és gruixut. Tot passant, a cop de joliua ala, hom s’empassava déu, i au, sense déu, què hi fotrem, re no va a l’hora. Un déu qui controlés la seua teranyina com si es tractés de cap rellotge així, força grosset, com deu resultar que és l’univers, qui sap.

«Ep, tot això és mon humil opinió, i prou, sense més matràfola, vós. Ja ho veieu, i força lògica, crec.

«Un déu (o deessa, car aranya) que qui sap si portava una amorfa irreversible amor als seus estels i planetes, i sobretot a la seua teranyina on tot s’hi enganxava, àdhuc les errònies brutícies i indecoroses noses, de tal faisó que, entre guanys i pèrdues, s’encantava amb emoció en els mirallets de l’espectacle de la consolidació del seu assaig estètic, que, amb cor agònic, potser volia no pas volàtil, ans estàtic, i això el perdia, car qui massa bada es fa cruspir per altri. Cal sempre anar ull viu.

«Ara, m’abelliria qui-sap-lo conèixer (crec que a tots vosaltres també la curiositat us deu rosegar el rereteatre de l’enteniment), conèixer, dic, el pardalet qui es crupia déu; imagineu-nos, dic, que fora fàcil d’identificar’l si trobàvem que cap de nosaltres, o entre els veïns de bardissa, n’hi ha cap qui... Qui caga sens fre, com si — com feien les àvies, quan se n’adonaven que romaníem de petits massa d’estona pelant-nos-la al vàter — i trucaven a la porta de la comuna — i ens deien, dic, amb tota la raó, si cagàvem veta. Us en recordeu? Amb enyor i afecte, supòs!

«Tant se val. Ell és culpable — ep, l’innocent culpable! — car qui podia haver-s’ho... — qui s’ho hauria imaginat — una aranya qualsevol el déu de l’univers, vós!»

Alguns dels vailets (no gaires, una minoria) deien d’en Carles que era un degenerat i un iconoclasta, d’haver gosat de dir allò que havia dit — de dir que déu (una aranya, per a més vergonya!) ha estat menjat per un pardal com nosaltres, quan «tothom sap» (ço que és mentida, car només els més rucs s’ho pensen, o es pensen que ho saben) que és déu qui es menja, mitjançant el seu agent secret, la mort, tants de pardals com li roten — tots els pardals, si li passa pels ous — siguin on siguin, piulin on (i com) piulin, vells i joves, nats i nonats, collonuts i lleigs de solemnitat...

Lògicament, arguïen, posat que n’hi hagués de debò cap, un déu (d’aquells de debò, doncs) només podia ésser un pardalot inaprehensiblement ben parit! Insomniable! Inassumible per a cap cervell!

Si més no per a cap cervell de pardal corrent de bardissa — al capdavall no re d’altre, cap de nosaltres, més enllà de folls afolls d’un déu inepte... Inepte, o volgudament, molt malparidament, malfeiner.

D’altres us feien avinent així mateix que dir que déu era una aranya és imaginar quelcom de totalment inimaginable, és a dir, un déu. El qual, per sa dimensió, tant hi feia que, de tant microscòpica, fos del tot indetectable, com que, de tant enorme, fos igualment immesurable... I llavors, és clar, hi ha la incompatibilitat de l’aiguabarreig de la nostra química biològica i la seua...

Hauríem de viure en mons (universos) diferents, ell al seu, nosaltres al nostre, on, és clar, a l’univers de déu només s’hi podria trobar ell, fotent-hi l’estaquirot, i al nostre no hi pot haver cap mena de déu, per impossibilitat asimptòtica o quelcom de paregut, car com més se’ns atansés més ens anorreava, per infecció radiològica o qui sap, divina... O l’anorreàvem (nosaltres a ell) per infecció viral i putrefacció més corrent...

En un mot, les nostres biologies, tan diferents, tan contradictòries, que ens anul·làvem tots plegats. O l’anul·làvem, o ens anul·lava; i així tota especulació d’aquest coll és pixar fora de test, car mai no podríem conviure-hi, enlloc, que no fos al món de l’estúpida fantasia. Més val que ho lleixem córrer. No serà pas aquesta vegada que en treurem els comptes clars i nets.

Tothom, cada barret de rialles entre nosaltres, es ficava llavors a atiar gratuïtament ses brases cerebrals fins que li espurnegessin en la incerta figura de qualsevol anècdota que impliqués si fa no fa cap astròleg obsedit i llepafils qui tanmateix molt la cagà, es veu, al llarg de la passada història de les especulacions alhora metafísiques i astronòmiques... Tothom, atès de cap presumpte llampegueig espiritual, amollava els asos de la seua combustió particular, i allò aviat era un xampurreig que feia esgarrifaó, una xerrameca d’esbart destarotat amb accents rogallosos de tords de bordell en disputa, molt indigna d’un esbart d’assenyats i molt seriosos pardals, immergits de més a més en una situació tan compromesa.

Devia ésser que la psique de molts, en tèrbola avinentesa, se’ls torç i se’ls enfonsa en l’opacitat, i tot allò llavors són capaços d’expressa esdevé pantomima i putxinel·li.

Ens avinguérem un exigu grupuscle, esdevingut silent i reclòs, a no mossegar l’esquer de l’eixarreïda desesperació, ans a surar, en desorbitada tranquil·litat, tant se val el tomb que prengués el tripijoc on la carambola sidèria ni cosmològica traïdorament no ens sumia.

Arreluts, cap xafarnat, per greu que fos, no ens aboliria.

(...)

21.— (Tothora candorós. Res a amagar.)

—Crec fermament que, tot naixent a contracor, em declarava en vaga contra tota mena de treball.

De mantinent, totes les tasques se’m feien fonedisses màgicament.

Has de voler viure feliç, no hi ha pas d’altra sortida al carrincló enigma del viure.

Mon gat molt murri m’escriu a la sorra esborrada per l’oneig les instruccions calgudes per a no viure sinó molt filosòficament distret.

Em diu que són escrits escrits només per a la distracció dels qui serem sobtadament escapçats.

No us en féssiu cap gra a la melsa, nois.

Sols sou víctimes circumstancials de les distretes orgies dels benestants emmascarats.

Esdeveniu afectuosa decoració entre molts d’altres rebuigs d’escorxador.

Com ara mal rostades carcasses de morts, i ocasionals truites de sang vora l’estufa.

Vosaltres bulliu en caldera, mentre el cap d’estudis antropològics es passa la trista vida passant irrisoris rosaris.

Si us fa la guitza haver d’acomiadar-vos, en sojorn escapçat sobtadament, d’aquesta destarotadora sínia on tot és descol·locada ecolocalització, crec que us erreu.

Més val sobtadament escapçat, que escapçat amb lenta tortura.

Quan els botxins invasors, morts de la fatiga d’insistir-hi durant segles i segles, finalment no ajornin llur partida (no pas doncs fins que en trobin el desllorigador — car no pas que el cerquessin mai, altrament que en forma d’anorreament i oblit totals — ans fins que definitivament la claveguera no se’ls empassi i els dugui a llur paradís — celestial aixopluc panoràmic on conviuen feliçment i molt cruel, per sempre pus, amb d’altres fallits embrions de llecs llimacs i sargantanes qui seguiren, com ells, fil per randa totes les instruccions ofertes pel poder figuradament impol·lut — mes en realitat espectacularment brut de sang i femta...) de la soca i de la rel, de la necromassa de la història i de l’avial substància pròpia..., encar hi serem..., emergents, ressorgits, en plena novella renaixença.

Impertinents espantalls qui no caiguérem mai en la temptació de jaquir-nos fondre en llur foguera, que ens volia, com l’envaït territori mateix, cendra.

Ninots atabalats, de molt dubtosa higiene, cauen faceciosos per horribles trencacolls.

Llurs trets es veuen constrets a la blana ganyota de la frustració, del desencant i el desplaer envers un mateix, de l’haver soferta una concloent desfeta per mà assassina de si mateix.

El daltabaix els duu al desert dels greuges, els glaços, els freds, els frens i els odis d’un oci infinit.

Amb llapis improvisats obren cicatrius a les atzavares, i eixamplen nafres a les dunes, que s’avaloten ventades pel garbí i els esborren en sorra.

N’ixen a cops de raor, fets ànecs dissecats en marbre.

Vacuïtat de tota vanitat, es creuen llavors sobrehumans, àdhuc immortals, i atlètics, com ogres enclins a l’orgia antropòfaga, s’abandonarien als plaers i gaudis d’antany, gais i joiosos, amb, per a llur esplai, joguines ebúrnies i queratoides, si no fos que abans, tantost com es rebregaven i rostaven i estrijolaven amb sorres ardents per a netejar-se, no romanguessin tot d’una debolits, esdevinguts engrunes dels menys nobles minerals.

Contrits, torts i torbats, oprimits, cerquen per tots els llivells qualsevol mitjancer exuberant mitjançant el qual potser poguessin maldar a tornar a una vida o altra.

Debades. Afolls deplorables, ofegats, arraconats, aritmètics, emètics. Per a vosaltres ningú no en tindrà mai pus sinó desdenys i rapsòdies ensordidores d’obscens vituperis i riotes. La brama de la molt escandalitzada, pega plebs us ha, pòstums, com a monstres a no pas emular gens ni mica.

Tret que és clar de la posteritat hom se’n fot solemnement. De què serveix sinó perquè se n’aprofitin els lladres i assassins de sempre, els defectius avortons constructors de lleis i constitucions

Greixosos i petulants com rabassos que ja no foren a l’origen, i ara, mòmies corruptes, quin calfred incoherent no els solca quan es veuen en imminent descens al gimnàs fet de rovellada ferralla on el darrer viure es desgasta fins al no re.

Se’ls esmussa, és clar, el gust pels queviures que de tota manera se’ls podreixen a tot estrop.

Totes les màfies entre els rics, els entretocs d’una simple encaixada podien transmetre’ls un fotimer de secrets. I ara...? No encaixen ni amb els espectres del resclosit passat.

Amb el garbí es lliuren novament a la gatzara les sempre ambigües dunes, i s’hi escalfen, irritats, els escurçons sense escrúpols qui, tot candorosament i esbufegant força feixugament, els poliran d’una mossada. Per sort finalment àdhuc potser els estorceran així de totes les penúries de llur carregosa existència.

Fes-te’n el desentès, tothora desmenjat. Cadascuna de les efímeres guspires de les esbombades efemèrides no són sinó minses febles falòrnies que no poden sinó enlluernar els sòpits addictes a la contínua enganyifa.

Mesquinament ardit, no entres mai en contacte amb les lúties pells dels teus pudents idèntics.

Ja et tens prou a tu matex, per a saber com tot no ratxa.

Esclafeix-te en la rebequeria, i roman hipogeu, i que pels esvorancs, entre laves, no emergeixi de trast en trast ta rialla.

Al capdavall, ja ho saps. El món sempre ha estat el mateix del tot negligible misteriós calaix plenet únicament de caca.

(...)

22.— (Res no rau gaire estona enlloc.)

1. Res no rau gaire estona enlloc.

Un altre buf i tot es fon.

Tot és deleix amb un altre bleix.

2. Havíem assolida l’equanimitat pel que feia a la qüestió de la irreversible, ben merescuda, devastació de l’espècie.

Gladiadors impedits, regalls de sangs i d’icors ens regalimaven per bruses, jupetins i jupes (tan bufons, oi!).

Instantanis com capriciosos electrons, esguardàvem enrere i vèiem que, per molt que maldéssim, mai no jaquíem enlloc ròssecs gens impressionants. S’envolaven si mai n’apareixia cap, amb cap petit moviment d’aire.

3. Tantost nascuts, tantost enganyats pel muntatge imbècil de la societat.

Ubiques molt irritades carrinclones gentades amb hipòcrites màsqueres de rectitud ens voltaven com monstres de malson.

Guanyats per l’enganyament, enguany, com sempre, crèiem en la victòria.

4. En tot joc de qüestions i contestes, se’ns ofereix sempre l’opció més convincent de la molt virtuosa conveniència de l’extermini.

A l’oasi de l’odi, tothom hi és ben rebut — amb odi — i quan, prop l’àrctic estany, vol ficar’s a beure-hi, s’hi trobarà que, com al divertit món subatòmic, tota molècula hi és hidrofòbica i treu molt rabiüda flama.

Convidades a la sorollada on l’individu es negava, noves amorfes creatures n’emergeixen horroroses...

5. Els turments de la voracitat són apassionants i llurs voltes cranials hi allotgen cuines on s’hi couen masses cerebrals en formes de molt pronunciats penya-segats esbiaixats vers l’interior.

Amb exabruptes de guerrer amb por de no re, com cassoles abonyegadisses d’estranyes dimensions, ens llencem als buits de l’abís que així mateix no duu sinó a l’extinció.

Magnífic remei per a als rodaments.

6. Expel·lits com ridícules carcasses pels estimats ocupants qui ens destrueixen amb impunitat per dret de meravellosa conquesta, i es projecten, com majestuosos rènecs imperials, a perpetrar — ideals, idonis, idíl·lics, idolatrats, iconoclastes — la nostra total catastròfica exterminació sense discriminació de ruques víctimes..., furtius, com molt carismàtics conillets, tremolem, com ara fredolics, pels més remots inaccessibles raconets que no som capaços d’ensopegar en la nostra unànime fugida.

Com redreçar greuges irreconciliables? Amb cor longànime, ens compel·lim a rebutjar cap inútil suïcida acció d’índole represaliatòria.

Allò ens assegura un plàcid passatge vers el no re definitiu.

7. Ho celebràvem com prou tocava, amb una profusió d’arbitràries, molt esplèndides, sistemàtiques, lletjors.

Per exemple. Amb gelós arravatament, car tots ho volem fer millor que no el veí, ens escorxem de viu en viu, amb zel exemplar, i si mai trobem, en el delerós escorxament, cap obstrucció diguem-ne somàtica, ens preem de no demanar mai ajut a ningú, ans a escorxar-nos doncs de mica en mica, a base de plecs i escapolons, fins a acomplir, sencer, el recorregut degut.

Què en faríem amb la pròpia pell de conill? No pas gran cosa. Això sí, les hauríem banyades en xampanys, si n’havíem a tocar de mà — i les hem, en canvi, de banyar amb els prou bons darrers pixats que produïm; ara, però, reconeguéssim que això i tot fan de debò forrolla, vull dir, goig, patxoca, penjades al Sol perquè s’eixuguin — despulles daurades, perfectes perquè els resplendents conqueridors se’n torquin, quan els calgui, el cul, pobrissons.

8. Llurs excel·lents abusos ni delictes, ens els prenem, en plena darrera ranera, com a petits, molt simpàtics, incidents. Tota resistència és puerilitat. Tan bé que no estaríem, companys, captius i exclosos de tot dret — quina magnànima concessió la llur. Gloriosa casta de triomfadors imperibles!

Quin règim més enriolat d’opressió que ens estrenyé fins a l’ofec no imposaren llavors amb tota la gràcia!

Foren tan generosos! Esmenéssim-nos ara mateix! Fórem extremament gasius si ens estalviàvem d’adreçar’ls les immenses piramidals lloances que els pertoquen! Féssim el molt dreturer determini de blasmar-nos públicament de desagraïts. «Maledicció, ens en fem càrrec! Com ens reca, vós! Perdó, perdó!»

9. Peans per a ells, peans, molt sotmesos peans! Si no ens haguessin extingits potser els fèiem feliços i tot. Tot s’ho mereixen. Apaguéssim doncs de mantinent tota inelegant remor de conxorxa! Sabéssim desaparèixer com cal! Sort que amb la nostra desaparició, re no els grinyola ni els grinyolarà mai més! Bona jugada!

Apa, som-hi, som-hi! Tothom mort i esfumat! Que no en romangui ni ensum! Esdevinguéssim d’una vegada, a les últimes, ara que toca, totalment nets! No pas solament com si no hi fóssim; com si mai no havíem estat.

Tot comptat i debatut, això rai. Tampoc no és cas que mai es notés que fórem enlloc. Au, au, així, fent bondat, sempre bondat.

(...)

23.— (Tot objecte i subjecte és depredador.)

Tot objecte i subjecte és depredador.

Els objectes i subjectes qualssevol, tant se val quins, se t’amorren quan no esguardes ni vigiles, i s’afanyen a robar-te l’energia.

Ara, si mai els sorprens, i et defenses, és pitjor — amb ardor olímpica, embogits, se’t llencen a la cara directament!

Duc els artells sempre altament ensangonats de tant d’etzibar cops de puny desesperats als maleïts individus qui pels carrers se’m llencen damunt...

I de barallar-me amb els llums flexionats que es volen acabar de nodrir amb els meus trets tots malmesos...

I d’ataconar les patates, les cols, les llimones, els melons... que de cop-descuit salten de les parades i se m’enganxen al visatge a xuclar-me i a escurar-me...

Cal sempre parar compte pertot arreu.

De vegades (força sovint, en realitat), més val fer-te l’indiferent i el desorientat, i el pec i el distret, si s’escau que mai sobtaves d’esquitllentes cap explotació diguem-ne lateral, de part d’algú o de quelcom que et va calladament xuclant.

Car, si et revoltaves, ara, amb la teua experiència, i doncs amb la teua adquirida precaució, prou sabies que fora pitjor, molt pitjor, esfereïdorament pitjor...

Que amb els teus mastegots a la babalà, l’enemic se’t llençava, amb tota son agressivitat, llavors directament al visatge.

I trobes que, al cap de les saons, (el visatge) ja el duus prou xemicat.

Estalviem-lo belleu per al que roman — que si més no doni un rampeu a allò que fou.

Estalviem-ne, ni que fos una mica, per al possible dia de demà, car qui sap si encar hi serem, la remota aparença.

Que vegin els depredadors que som els soferts herois del passat, i que en portem amb dignitat les massa paleses proves al davant.

(...)

24.—