Entrada destacada

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de franc, anant a aqueixa adreça.

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de f...

Nostres obres mestres (Pitgeu-hi, si voleu)

<a href="http://archive.org/details/@cr_morell/">Nostres obres mestres (Pitgeu-hi, si voleu)</a>
  • http://archive.org/details/@cr_morell
  • dilluns, de gener 23, 2023

    31... 32... 33...




    31. (Faulella dels Colordegosxarneccomfuig.)


    Na Lleopoldina Colordegosxarneccomfuig i el seu home, en Gustau, amb llurs plançons, ben jovenets bessons, en Palamedes i en Nicomedes, festejaven un aniversari o altre, i, mentre el periscopi epilèptic de l’esperó del gramòfon era l’ham que enxampava els peixets de les notes de les cançons, i el disc de musica era un cavall esperonat cap a l’apoteosi de la fi de la simfonia, al capdavall cascú dels quatre s’hi avé, que allò, aquell vehement orbitar de les notes, esbalaeix i, et duu, retrospectivament, a la reminiscència de les vicissituds sofertes quan el profà infantó degué caure a la bassa probàtica que hi havia enmig del poble, i llongament i tortuosament no s’hi negava.

    Tractaren els pobletans d’esbrinar qui fos l’infantó, i trobaren que ningú no en podia donar detalls, altre que el minyó era esguerradet i anava amb crosses, i semblava força malalt, i que qui sap, doncs, d’on no havia sortit ni on anava, ni si de fet no anava darrere la plantificació, la verificació, la realització en pròpia pell, el vanitós, de qualque mena de miracle, com cap d’aquells que hom llegeix a la faules tan carallots d’antics pagans llibres crèduls.

    Tot i que els Colordegosxarneccomfuig eren casolans rai, i no s’aventuraven mai fora tantost es fes fosc, aquell vespre apagat els etzibava la densa boira injeccions de coratge. Entre tots trencaren, trepitjant-lo, el disc traïdor en mil bocins, i llavors, ben recollits, un dels bessons fou l’encarregat de llençar’ls (lliscant com sargantana, i vist doncs per no ningú) bassa endins.

    Cal dir que feia dotze o tretze anys, on el mateix dia on els bessons Medes no foren nats, al cap d’hores que ells dos no haguessin sortit del trau del niu de la Poldina, per a sorpresa i horror de tothom, s’esqueia d’eixir’n un altre, un altre infant, força degenerat, aquest, amb un cos tot desmanegat, amb prou feines reconeixible com a humà. D’arrencada, com dic, aquell arronyacat renoc el volien abocar encontinent a les escombraries, però en veure que no era ni mort encar, decidiren per curiositat de guardar’l, ben desat fora dels ulls de ningú, sobretot per a escatir i alfarrassar bé què se’n feia, com es transformava (com es rematerialitzava amb el pas del temps i l’evoluir del genoma), el condemnat afoll qui els queia damunt.

    No cregueren pas que valia la pena ni de donar-li un nom. Sempre l’anomenaren, posteriorment, l’Escarransit. I prou.

    Després, doncs, vertiginosa ascensió (entengui’s descensió) del carismàtic (entengui’s el contrari, el repugnant i antipàtic) magre i monstruós Escarransit entre la família, la qual el mantenia constantment ben amagat tots aquells vuit o nou anys on no existí.

    Al capdavall s’esqueia, ai, llas, que l’Escarransit era un intel·lectual. No hi havia pitjor aberració que un intel·lectual, ni al món en general ni per a qualsevol desafortunada família de tindre’n cap, el somni de la qual família, com tota altra com cal, l’objectiu final, és d’ésser normal, d’ésser com tothom altri, és a dir, de passar-hi (per l’existència) sense distincions de cap mena, sense fer-hi gaire o millor gens de soroll, esperant el premi del més enllà, i au.

    Tanmateix, l’ens abjecte qui els havia malauradament tocat era rebutjat amb totes les de la llei. Com més brillava, més visceralment hom no l’odiava. Era un obstacle per a la convivència; tots els qui al voltant no hi vivien romanien ara en perill d’esdevenir víctimes terribles de les seues pèrfides maquinacions.

    Car tothom sap prou com són, els intel·lectuals. Si tothom al món és un malparit, si més no, els qui prou en som, tenim l’excusa que som més aviat curtets de gambals i no arribem a més, però els intel·lectuals no, ells són malparits tot sabent que en són, i podrien no ésser-ho, car se les saben totes, és a dir, llur malignitat l’imposen a consciència. Totes llurs traïdories contra la humanitat són perpetrades a propòsit. Demaneu-vos qui ha inventades les troballes més assassines de la història, i els verins i els gasos tòxics artificials, i no cal dir les guerres i els genocidis organitzats, i els programes d’esclavatge i d’arrucament (o ‘educació’) generalitzats. Els elegits del cervell privilegiat, ca? Els intel·lectuals, no fa? Oi? I és clar! Justa la cusca fusta, tot aclarit!

    L’intel·lectual Escarransit (quina vergonya la nostra!) calia que ningú no en sapigués mai re. Ens dèiem sovint que potser fora hora de considerar amb tota seriositat la seua eliminació, no fos cas que aviat inventés mètodes malèfics de carregar’s la família sencera, és a dir, d’eliminar’ns ell a nosaltres, i de la faisó més subtil, és a dir, inconspícuament i imperceptible, com foten els maleïts savis, d’esquitllèbit i part l’esquena.

    Ça com lla, allò que férem, com a família, tantost, molt precoç, començà de voler fer el primer pas, fou encadenar’l a un llit de ferro que teníem a un racó del soterrani, prop d’un eixidiu reixat perquè s’hi escapessin les aigües en cas d’inundació, i així, ben amagadet, no se l’ensopegarien mai cap de les visites que haguéssim de suportar.

    Els anys inicials de la seua estada hipogea, el monstre romangué estàtic. Llavors, tot d’una notàrem ressons d’activitat boja, s’havia tornat un escarràs de la feina, senties el coble ferri, la cadena, que es bellugava amunt i avall, a fortes estrebades.

    Allò que no sentírem mai fou ni un gemec ni una veu ni un plany. Era un diguem-ne follet qui mai no deia absolutament re. Ni els molt escadussers electricistes ni els desembussadors de cagadores o aigüeres qui algun cop vam haver de cridar perquè apariessin re, no el van sentir mai udolar d’ençà del racó més fosc del soterrani. Així ningú mai no en conegué, ja ho he dit, l’existència, tot i que n’hi havia, d’homenots vulgars dedicats a les feines més humils, doncs, qui l’haurien pogut sentir i doncs veure’s (qui sap!), llurs simples cors, llavors, moguts de pietat. I les misèries que hauríem endurades aleshores, vós, horroritza de pensar-hi ara. Sort que els pecs, a part de pecs, són lloscs.

    Allò que no sabíem és que el condemnat anòmal s’havia espavilat per a fer córrer el llit de ferro bo i ficant-hi, adossant-hi, pseudo-rodes fetes exprés amb els elements trobats part de terra, com ara grava i i guix i greix, i així era capaç de fer-lo relliscar amunt i avall del soterrani, d’on llavors s’apropiava dels objectes abandonats que hi trobava. Això sempre ho feia fora del moment únic (tret que sovint ens n’oblidàvem i tot, i hi havia dies que havia de romandre, què hi farem, dejú) on li portàvem un bocí pa i alguna cotna, i el got de vi agre de costum.

    De fet l’acte fastigós de nodrir’l l’efectuàvem tan ràpidament com no ens era factible. No hi trigàvem gens, horroritzats, com dic. Cada dia més lleig ni grotesc, i inhumà. Sense dir-li re, car ningú mai no saludà l’execrable, jaquíem el recapte tan de pressa i cautelosament com sabíem, i vet ací per què no ens n’adonàvem que, mentrestant, havia ginyat un procediment per a fer rodar el seu llit de penitent.

    Així, no sabíem, fins després que es negués a la bassa, que havia trobada una antiga enciclopèdia de volum únic que s’havia apresa aparentment sencera de cor, amb la qual no solament s’havia ensenyat ell mateix d’escriure, car jaquí darrere plecs de tractats científics (científics, i doncs, per definició, malèfics) (que cremàrem tantost no els trobàrem, per tal de no jaquir’n, del seu viure de podrit, enlloc cap traça), sinó que (amb quin llum ni amb quina minsa llum que s’hagués sabut fer filtrar de qui sap on?) de la qual n’aprengué també, es veu, tot de física i sobretot de química, i, així es veu — oi? — que barrejant certs productes químics extrets de mig eixuts pots de pintura, i insecticides i mata-rates en pots rovellats, i d’altres restes de líquids i cremes fastigosos, es féu (es construí?) combinacions erosives i dissolvents extremadament agressives que eslleiren o esllenegaren àdhuc unes quantes de baules de la cadena, de tal faisó que es bellugava furtivament com i per on volia, i segurament de nits hauria pogut violar silentment el pany del soterrani i, com una serp, hauria, si hagués volgut, pogut occir’ns i àdhuc abans estenallar’ns (començant per la boca sencera) d’un en un mentre clapàvem. Que no ho fes, això és l’estrany, sobretot en algú de la seua detestable condició ni aberrant constitució.

    Uns fulls que ens llegírem esborronats, abans de fotre’ls també al foc, i que trobàrem encar més tard enfonyats a una clivella d’un dels murs plorosos del soterrani, potser donaran idea de l’àvol consirar seu, típic d’un altre escarransit intel·lectual, quelcom d’immensament repulsiu, habitual en la gent retardada, perversa i aberrant, qui hom ha nascuda (per a llur dissort i sobretot per a la dissort de la humanitat) amb un cervell hiperdesenvolupat, i per això llavors han estudiat massa, i no els ha fet cap profit, i als qui en patim les conseqüències encar menys, és clar.

    «Un altre jorn sense gens de glòria n’és arribat. En deixondir’m del son feixuc i inquiet, letal tamborinada al cor, toc de rendició, d’esparpall. Un cor que diu ‘fava! fava! fava!’.

    «Tremolins a totes les cabines del cervell, la duramàter mateixa envaïda per quina oradura de monstruositats, ni quin estofat d’abominacions, ni quin batibull d’aberracions. I ara, al cap de dues hores, pitjor. El seny espatllat del ruïnós cloquer del meu cor engega esbojarradament el seu desguitarrat ‘xamelicloc! xamelicloc! xamelicloc!’ i cuid romandre-hi ert.

    «Com posar-hi remei? Com deseixir-me’n? Crani superflu, vacuïtat presonera on tot es desrenga, closca permeable perquè l’avolesa osmòtica en fils primets no ixi inconfessable com pinyolets del gotim en el bes de la qui, tot veremant estrènuament, no se t’atansa, somni impossible.

    «Es diu Satana, que en el seu llenguatge em sembla que vol dir sastressa, tot i que anc no m’ho ha volgut certificar. Sempre m’ha respost amb un somriure alhora burleta i enigmàtic. De totes les dones, la pus lasciva, la pus intel·ligent i bella, i doncs la pus insultada, mes alhora, de totes les barjaules, la pus defensada per l’heroi qui, mercès a ella, no esdevinc. Somni d’idiota, com em correspon.

    «Ja havent eixit castrat del cony de ma mare, quina quirra més eixorca, la meua. Ja la pots sacsar, de re no serveix, tret potser a part de qualque rar subtil pronunciament de conflagració verbal, un lleig soroll d’escanyat, assenyaladament, no res semblant a l’objectiu vital per a la qual, en persones més realitzades, no ha estada concebuda pels daus de la natura.

    «La diguem-ne (molt pietosament) essència o tímida aigüeta (seminal?) que molt estroncadament mai no m’ix de la derisòria sanguinyoleta és, més aviat (si som sincers), polsim d’antiga deshabitada teranyina.

    «Tant se val. Car què hi som, a l’univers? A l’univers, la terra sencera (l’esfèrula), no és sinó mitjanet arganell clafert ensems d’ous i de cranis. Cranis menjats per paràsits. Ous d’ominosa esgarrifadora desclosa. Més val no pensar-hi.

    «Esfèrula de xerri, piloteta de merda acabada de cagar, i ja plena de puces de merda, les quals ni ens n’adonem, del bastó que ens burxa ni de qui burxi amb aqueixa burxa, cascú, com tota altra puça de merda, pres pel neguitós desig de tastar-hi més merda, i prou. Quadre tètric, més val tancar-hi els ulls.

    «Tots els meus eidòlons, el reguitzell de ‘jos’ qui project, romanem inerts, avergonyits, derisoris, insignificants, davant la llau de merda que cada cos no crea mentre viu. Mentre la mort, son ull de peix mort ens fita, present, tothora de dalt del seu coll tes.

    «Merda i mort, binomi essencial, fora del qual, el buit etern.

    «Sangfós mes emfàtic, abans de jaquir-hi el cadàver potser caldria prendre en consideració la possibilitat que em volgués aviat desempouar d’aquesta contrada que em limita massa. Què hi ha enllà dels murs...?

    «Qui sap, un pic no haig descobert el nou món, dubtosament posat com un estaquirot davant totes les altres races, manifestament inferiors, si sabré pas què cony fer’n ni fer-hi. Altre potser que, amb els meus mètodes d’implacable intel·lectualitat, esclavitzar’n els hàbils (perquè m’ajudin si cal en les meues inquisicions) i liquidar’n la resta.

    «Crec que, amb un cop de cap, assajaré de fer’n, per a començar, un petit i fàcil experiment. Com he vist a la història enciclopèdica del món que sempre han fet els escassos més perspicaços (d’entre naltres, els feliços ‘infeliços’, a fe que mal col·locats, extraviats a la cagada esfèrula) amb els pecs aborígens, després d’estudiar’ls una mica, que els han mesos (ficats) a usos favorables.

    «Aquesta és la meua intenció, per a començar, com dic. Qui sap.

    «Veure’n les imatges, als fulls del llibre únic, t’inspiren la idea que llurs peus, i sobretot els dits de llurs peus, oi que ofereixen un rampeu a les rels de certs arbres locals?

    «Haig decidit doncs de plantar’n un munt ací i allà, en diferents saons, no fos cas que les cames se’ls arrelessin, i qui sap llavors de debò quina mena d’arbre, ben esporgat de caps i d’altres membres inútils, no n’espletàvem.

    «Enraon en plural car, mentrestant, amb els pocs elements hàbils, he format un plec d’adeptes robotitzats, és clar.

    «I més tard, què? I si ens trobem que de cames no n’arrelen de fet gaires? Per allò que sembla a primer cop d’ull, precisament potser únicament i amb prou feines les dels més degenerats dels autòctons, els peus i dits dels quals és palès que són més desproporcionadament grossos i llargueruts, a tall dels maleïts follets qui no són sinó llors, xarnecs, híbrids, mesclats de planta i de pelut quadrúpede...

    «Llurs sanguinyoletes esporgades, ara sense saba ni bava, perquè no se’ns reprodueixin massa adeleradament a cop de llavor llençada al vent, els colpim a ritme de síl·labes perquè aprenguin, com ens havien promès, de comunicar’ns llurs sensacions, o els amenacem amb un sobtat petarrelleig d’espurnes. Malhaja! Comminatoris.

    «En tost de superpoders, per a ells prou els allerem, molt generosament, infrapoders; s’ho han guanyat. I un altre de llurs infrapoders serà el de rebre de valent sense que nogensmenys no els afecti gaire, i sovint, ases dels cops, acostumats a rebre garrotades de garrots arrencats a llurs branques, encar millor que no gaire, no gens.

    «La meua quirra escarransida esdevé, maquinant-hi, no diré pas resurrecta, més cert que, de flàccida i lànguida, passa a rítmica i galtuda, a, com qui diu, mig endurir’s com nus a la gola, i àdhuc un fluix farinós amb tasts de marrofí no se’n des....»

    Ecs, el fàstic, el fàstic! Les horroroses escriptures! Prou teníem raó la família de cremar-ho tot. Allò que cap intel·lectual mai desbudella és horrorós. Nosaltres, rai. Férem ben fet. Cap recança, al contrari.

    I mai més aitampoc no escoltarem orquestres maleïdament incriminatòries. Això, també, segur, vós. Per aquestes!


    (<><><>)


    32. (Faulella d’en Bob Utxesa, poeta esgarrapat.)


    Escolteu, setanta o vuitanta anys m’ha costat caure del ruc. Setanta o vuitanta anys fotent de ‘poeta’ i trompant babaus.


    «Oh merda reblanida
    Escolta mes cançons...

    Car tu sols en fots cas.

    Ara me n’adon
    Que no són pas millors...

    Que les que canta el gos



    Hola, bon dia, nois, soc en Bob Utxesa (nom figurat) i, ja ho veieu, ho reconec; tota la meua ‘producció’ és caca. I no pas caca dura — caca tova, caca llefiscosa, enganxifosa, de la més fastigosa.

    Ara em retrataré una mica. I llavors em moriré. I aqueix és el retrat que ficareu al meu clot, el jorn dels poms de flors. La meua fama haurà durada allò que duren els poms a marcir’s. I au.

    Vaig néixer, vull dir, perdó, em varen cagar al món, en una família qualsevol... El caganiu de tretze germans. No parlaré pas ara mateix d’ells. El meu retrat és del lamentable individu.


    «Aqueixa canalla són tots artistes...
    El petitó més que ningú...
    Ocell albí gairebé albat...
    (Li anava d’un pèl que sortit del cau horrorós encar bleixés)
    S’encanta amb les hortènsies, les nimfees
    Ah i amb els endolls...
    (La substanciosa fatalitat de l’electromagnetisme el té fetillat).

    A la cuina hi és el faldilletes
    Entre les xiquetes el femelletes
    Qui es capté com si portés cada moviment coreografiat d’avançada...

    De jovenet fou fonyegat a fons per tota mena de molt digna ni honorable autoritat...
    Bòfies de tot pèl, capellanufes de tot grau, mestres-tites a feixines i garbons...
    I una mà (als collons) d’“oncles” de por...
    Llurs grollers ditots li recacejaven les cavitats...

    Sobre, per a no ésser menys que els altres, se la pelava a tot instant per un foradet a la butxaqueta...

    Tots ho veiem arribar: “Aquest xiquet serà poeta.”
    »


    (...)


    (Estranyament, m’atreien els foscs forats de cova. Com qui diu els replecs de cony a la terra. Amb una soga a la butxaca, car sempre pensava en avencs als quals t’estimbes i dels quals cal eixir. O potser perquè potser salvaria cap dona segrestada pels bàrbars, i (ella) em permetria toqueigs qui-sap-lo misteriosos. I amb qualsque provisions — una banana, una taronja — per tal de sobreviure si m’hi perdia, sense haver encar trobat els tresors i els argents presos pels lladres als museus. Enyorant la cuina, pobrissó, entre laberints grotescs, la flaire casolana de les truites d’espinacs...)


    Doncs bé, quan creia ésser al darrer repetjó, rabbis, priests, preachers, popes, ministers, khatibs, muftis, and the rest of them damned misfits, shit-scattering infrahuman machines... Clergues, corbs de mals averanys (compreneu). Reguitzells enormes, tribals i ridículament enemistats. En sortien pertot. Per cada escletxa i per cada osca, i sobretot per cada forat de cul a la cova... Abans d’anar-me’n, els oïa entonar:


    «Aquest neguit al bec del vit
    Aquest desfici a l’orifici
    Aquest prurit aquest prurit
    Cardar i fer fills el nostre ofici.

    Qui és el masoc i qui és el sàdic?
    Soc avui qui rep i entoma
    O el qui prou pel cul dona...?
    »


    (...)


    La meua infantesa fou feliç. Com a ma mare, m’abellia pler de llegir. Llegia de tot. Tots allò que em queia a les mans o als ulls, tant pagant com d’estranquis. Érem a una dictadura ferotge i els llibres eren prohibits. Els amagatalls on els desàvem, la mare i jo, eren molt putes. No els revelaré pas ara. No fos cas que encar ens hagin de servir. Els vents que tornen a córrer no foten gens de gràcia...


    (Petit record força escaient.)


    D’una revolada, m’he embotit sencer a la boca aquell paperet cridaner; encontinent me’l menjava, paperot rutilant, full de llibre negre, de l’obituari on a un lloc o altre s’hi devia perdre, podrit, el meu nom. Un nom que tantost hom no me n’empastifava, com qui t’hi unta part damunt, arreu, repulsiva merda, de tota manera oblidí.

    L’oblidí. Oblidà instantàniament el meu cos el mal nom que li clavaven insolents amb metzinosa agulla.

    Sediciosos catalogadors, catalogueu-vos aquesta!


    (...)


    (Per a donar una idea d’allò que, com ara embruixat tanmateix, llegia — i en conseqüència escrivia — per a mostra, uns botons — de plom — a la babalà.)


    (Les mil-i-una nits resumides.)

    Nit sense fi
    Al llit me n’aní
    Ben acotxat m’hi gití.

    Per a poder-m’hi adormir
    Sòpit conte m’hi contí.

    Conte que en el somni on m’endinsí
    Sense adonar-me’n perllonguí.

    I el conte feia així
    I llavors així...
    I així... i així... i així...

    Mil tombarelles fins que no l’espitxí.


    (...)


    Ací fa cap el cavaller audaç:
    No dubta pas davant tothom ficar’s
    Lo dit la mà lo colze l’avantbraç
    Al nas al nas al nas
    .


    (...)


    Som-hi amb la rebel·lió dels otòlits
    Copsa’t amb mans de pèmfig i impetigen
    Cos naufragat s’ha acabat rebre nòlits
    Món tremolós tot hi és caure i vertigen.

    Torta mangala entre esbalçats monòlits
    Raons i lògiques sols t’enfastigen
    I els sorolls són tots enfarfecs insòlits
    I tot t’impedeix de tornar a l’origen.

    Quelcom t’asfixia... Et manca l’oxigen
    Cap migranyós van ressonant-hi còlits
    .


    (...)


    Catiu macip, n’Orfeu
    S’adormí als bracets d’en Morfeu
    I en Morfeu allò aprofitant
    El donà pel ses mentrestant.

    Un culet adés sense màcula
    Fet malbé ara com els colls
    D’aquell altre cràpula — en Dràcula


    (...)


    Encar decumbent
    Tornant a veure els pretèrits esdevenidors.
    Car el futur és el passat.

    El somni i el malson prestigiosament
    I indefinidament represos
    Com pels corredors sens fi
    Als reguitzells interminables
    D’acolorides altes coruscants pantalles
    On sense atur tot no es reesdevé
    Tot no es reesdevé...
    Tot no es reesdevé...
    Tot no...


    (...)


    De grandet, la revenja idiota. Vaig ésser pec, obtús i obsés, abassegador de toms i toms. En acabat d’haver-ne fruït amb prou feines d’uns quants, la vida ja no donava per a pus; els altres se’ls haurà de llegir la mare qui va parir el diable.

    Ai, tanoca, on vas? Els llibres, diu! No en fa poques, de belles horetes, que això ja no es porta, manoi.

    Mon pare, flequer, pencava tota la nit, i només pujava a clapar a l’hora on esmorzàvem. Prenia llavors l’esmorzar i en acabat es ficava al llit.

    Si pujava del forn content, i el matí era clar i esmorzàvem al balcó, i sortia el sol, ens cantava “els bítels”.

    Here comes la son
    Turururu
    Here comes la son... i ara et dic
    Això rai!


    I amb la seua son, assolelladament, se n’anava a la cambra a fer-hi, ben merescut, havent ben treballat, satisfet ell, fins vers migdia, el seu son.


    (També, aqueixos records dels parents i veïns.)

    Tocant a ca nostra hi havia el terreny polsegós on el gravador de marbres i granits, i sobretot de lloses tombals, hi treballava cantussejant.

    Era l’home més xiroi i feliç de l’univers. Totes semblaven pondre-li perennement i generosa. Potser perquè subliminarment es veia en certa manera amic de la mort? Qui sap? Això és una interpretació idiota que em puja ara mateix.

    Fos com fos, tant se val, arreu on anava sempre portava amb cor la joia, el goig, l’optimisme, estranya benedicció del seu amable tarannà. Quan entrava a la nostra botiga a comprar’s un bocí de coca o un panet amb xocolata, hi entrava la més dolça primavera, tant se val el temps que fotés fora.

    (Amb el lliurador sempre curull, a la nostra botiga no enganyàvem mai cap client; amb els qui ens demanaven que els lliuréssim, ara no ho sé, allò que fos — hi portàvem de tot, en sacs mig plens, a un racó darrere el taulell — farines, segons, llavors, grans, àdhuc fems naturals — cap ni un, que jo sàpiga, mai se’n va plànyer.)

    Quan jugàvem a bimba entre les seues creacions pètries, l’home feliç de les pedres tombals, ens tolerava perfectament, tot i que de cops ens digués gentilment que en aquell moment havia de burinar delicadament i volia que sortíssim, i ja tornaríem més tard, a part, és clar que la pols de pedra no ens fora gaire bona per a les nostres tendres freixures.

    Per cert, com es deia aquell altre client? Bon botànic, es pentinava amb cards. Vegetarià, dels qui mai no bufen gaire cullera per principi. On els de més dels altres, molts repel·lents, menjàvem vísceres i en cagàvem, ell rai, cagava verd i sovint es veu que balsàmicament flairós i tot.

    D’aquelles deixalles palingenètiques, bo i cagant a l’hort, aquell bon home en treia un nou món; tot, tan immensament adobat pels fems inestroncables, tornava a créixer, i molt més esponerós.

    El seu hort és delícia i meravella. Com qui amb trepig ferm xipolleja en tolls inescandallables i continus de renocs en gelatina, a dreta i esquerra hi esguardes selves més salvatges totes soles encetar-se. I allò és glòria.

    Àdhuc un garrinet seu (qui es deia Jutge, me’n record perfectament) li’n grufava rere les tòfones, i, selecte, li’n trobava prou, i de cadmi estortes i tot.

    Ara, a l’home de les verdures, qui, amb el seu barret xinès verd, caminava, fent saltirons de gaig, o mig ballant cancan, pels viaranys improvisats entre aquelles inèdites orografies com més anàvem més fantàstiques de runam i brutícia, com ara en el present infaust, no li n’endevinava mai tampoc el nom, sí ves.

    Els gossos qui li guardaven l’hortet es deien Mossegalilull i Anfonzalzullals (vegetarians? m’estranyaria un ou!); la seua cabra (omnívora!), amb cara de sàtir, és clar, es deia Pontífex. Ell, però...? Mataquelcom.

    Car prou feia anys; un cop, em sembla que sí, que si fa no fa me l’havia dit, i sinó el nom, el cognom, mes ara que em matessin si me’n recordava. Mataquelcom, com dic. Assassí d’Algú o Altre, d’una Ètnia, o una Secta, o Superstició, o Tribu. Un d’aqueixos cognoms tan agressius que la gent porta encar impunement (i innocentment?) (qui sap).

    Quan me’l trobava, li deia, —Com anem, Matacretins? (O li deia, —Com va la cosa, Mata-xarnecs?) (O li deia, —Totes us ponen, Matajueus?)

    I ell només se’n reia part dessota el nas, i m’ullava com si li fes pena, com si em digués, pensant-ho tan fort que gairebé ho senties, —Carallot, ben de plànyer sou.

    I de lluny en lluny, hi rumiava (em caldria rumiar-hi encar). Matamosques? Mata-rates? Mataparents? Mataflamencs, Matallums, -llaunes? -lluernes? -llops?

    No hi havia res a fer. Cala buida cada cop. Dels meus fantàstics viatges assassins sempre en tornava amb els collons nus i el sarró buit. Quin paperot més trist de desmemoriat!

    Crec que tot aquell mes sencer fou pluviós i nivós. La meua mixa no surt pas de son asil vora la llar. Que què hi llegia...?

    No crec que en sabés, tot i que semblava entendre perfectament les imatges. I al voltant de les imatges es contava la història, qui sap si sovint més interessant que no la que contaven els fulls sense imatges.

    Pensava, com el més savi dels savis, que tot allò que no és ficció, prou més val evitar-ho. El món de la realitat històrica vessa pertot arreu de greus malparits qui foten les pitjors bretolades i destruccions entre la humanitat i la resta de la natura.

    En esguard doncs de l’espectral ficció ignorada, la versió veritable de la mixa al seu tron ben escalfat és carismàtica, i catàrtica. Catàrtica. Car prou catarsi cal, vós. Les vides en manquen esborronadorament.

    Crec que és, fet i fet, l’emblemàtica anècdota sobre l’ànec dotat de tics i d’altres força blasmables trets. No cal dir que hi ha dins la felina historieta les dosis escaients d’anagnòrisi i de peripècia degudes i ben pesades.

    —L’ànec...?

    —Sí...?

    —Era lleig?

    —Ben joliu i formós.

    —Era cigne?

    —Era ànec.

    —Ponia ous d’or?

    —Això crec que ho feia una polla. No. Una oca.

    —Ah. Potser un pingüí?

    —No. Oca.

    —Doncs... No és pas l’ocell que durant el temps on cova els ous enmig de l’oceà calma les aigües?

    —L’alció? Vas lluny d’osques.

    —Doncs...

    —Prou. No t’escarrassis ni et capfiquis. Ara t’ho dic.

    Se n’era un ànec ple de recursos per a viure bé. Es feia el te amb els mitjons bruts que trobava estovant-se a lavabos i pitxers. I la sopa amb les calces de les minyones amb mala setmana, les calces que s’estovaven en galledes sota el safareig de l’eixida.

    Una altra cosa que li agradava de fer, a l’ànec eixelebrat, era de robar un camió, com més gros millor, i conduir’l molt esbojarradament quan la boira era immensament espessa.

    Ací la mixa, esfereïda de només pensar-hi, si n’era de contenta, llavors, de no voler haver sortit en aquella traïdora calamarsada.

    Tan bé, tu, que s’està a ca d’una ben calenteta! — bleixava, satisfeta.

    Era com son amic el talp. Hores de lleure, de cops el talp sortia a la finestra, i si ensumava en la feixugor del temps la presència d’ombres mortals, de corbs, voltors, astors o esparvers (no pas és clar que els albirés prou bé), ell, sense recança, tranquil·lament, s’enfonyava de bell nou al cau, i au, no ha passat re. Quieta non movere. No fotéssim malbé la pau que hem atesa. A casa, sense invasors, s’hi està tan bé. Ben mantinguda, els engronys hi són mínims, saps? Qualque parent disfressat de proditòria serp, ep, això (per dissort) també.

    I consirava (la mixa? el talp? el corb? jo? tots quatre?) potser en el visible augment generalitzat d’estupiditat i violència degut a la pol·lució (carbó, freó, benzina) diguéssim del plom en els maleïts vehicles de mort... Vehicles letals per a anar molt més de pressa on...? Vers l’enlloc definitiu, és clar.

    De petit, amb un arc i viratons fets de les barnilles d’una ombrel·la, quina calamitat! Havia mort, malastruc, el darrer dels ocells fènix!

    Encar tot culpable i tremolenc, m’he ficat al laboratori negre, a recollir-hi les monstruoses brutícies. Negres resclums, rasclums, fums, ferums. Negres portes falses que et surten de trascantó i llavors et duen a infamants espectacles d’on, tragitant ans trontollant, tantost no pots prou n’ixes.

    Paperets parlants qui pels negres esglaons i per les relliscoses rajoles negres rellisquen com si posseïssin doncs potetes, i que de cops xerren i et diuen, tanmateix aglossos, es veu, mes no pas gens alàlics, estranyes confidències, i doncs què fas...?

    Hi confies, i com un carallot els tornes contesta, i s’estableix embriònica taba, que pot tornar’s àdhuc mig interessant, i esdeveniu gairebé íntims molt coneguts amiguets, durant si més no els curts trajectes per corredors i escales.

    Un dels relliscosos paperets t’adverteix que vigilis, crec.

    Crec, dic, car no pas que entengués gaire bé (sovint gens ni mica) allò que cap dels paperets trobats escadusserament ací i allà, bo i transitant (ells, els relliscosos papers) enfeinadament pels laberints del negre laboratori, semblava voler dir-me.

    Mes alhora és ben cert que mai tampoc no he entès gaire cap paper de tots els que et trobes pel món, ni tampoc, ni cal dir, encar menys, els papers que ningú fot — les façanes, els fictes posats, dels disfressats qui et parlen i qui no et parlen — però, home, sí ves, aquell (paperot) qui davallava amb mi ara em feia l’efecte d’avisar’m, oi...? Que parés compte amb l’opulent ogressa (aquesta era la novetat) qui corria darrerement pel laboratori, la qual, havent après de lletra últimament, si t’enxampava tendia a fer-te oir (i pitjor, a fer-te patir) barbaritats rai.

    Negra opulent ogressa d’inoxidabilitat palesa qui acarona vastituds de saó efímera, t’hi perds com en galàxia perduda entre infinits. Que no et vagi darrere; per això no la perdis de petja, fes-li tu darrere. Aqueixa és l’estratègia, la tàctica guerrera que millor funciona. Si algú ha de clavar ganiveta part l’esquena que siguis tu, no pas ella, ferotge.

    Fes-te tot negre en paret tota negra, arrambat com llord paperet, i sobretot per comptes de mai rebre-la davant, que et rebi sempre tombant-se. Car, com en tot, qui en sap escaujar ans escorcollar l’esclau (ço és, m’entens, el solc, la petjada) obté la clau, ço és, el desllorigador que resol qui fos (o no fos) el misteriós espectral animalot qui pel negre laberint no ens volia sobtadament morts.

    Les fosques vicissituds en la foscor em forneixen perplexitat a manta. I al capdavall per què hi he vingut tan mudat? Hi soc segurament en previsió d’un altre imminent enterrament.

    Tots els morts de vides prèvies em venen a l’esment i se’m fiquen afetgegats al crani, com si ja no hi cabés ni cap ungla ni cap queixal més, atapeïts tan estretament que em dic que tost esclataré, com cementiri massa clafert, esclataré en una erupció d’ossos mal rostats.

    Car cada mort, astora-te’n, cada mort, prou un horrorós experiment de cos transsubstanciat pel despietat prisma del temps. Podrides figues en podrit cofí, ja ho dic, cadàvers amuntegats en cementiri curull a vessar.

    Qui no anorrea la mort? Tanta de gent qui coneguí i ara desfigurats pel podrimener que insidiós se’ls instal·lava al pinyol. Wen vernichtet nie der Tod? Qui se n’escapolia, faduc, d’encetar el mal pas? Qui se n’estalviava, d’ara fotre el pas fatal...?

    Ningú... Ningú... Ningú...

    Quin paper hi faig? Epilèptic trepitjava al buit. Enjòlit en la buidor ingràvida. Atrocitats atlètiques me’l duen a l’apoteosi del batzac més atrotinador.

    Defensa’t, si pots encar; si encar et roman mica d’adí, de substància.

    Desfet, en agonia, avorreix la impenetrabilitat de la foscor, fen amb els glavis roms dels teus dits balbs els murs del trau que se’t tanca i tanca i tanca, indefectible — cilindre de metall punxut.


    (Aviat acabaria moderadament boig.)


    Vaig tot de blanc, com si soc (abans no fos cuit!) mon oncle el pastisser, qui, de per riure, i per a fer por als companys del forn, es va esmunyir en un dels calaixos de la màquina de coure pa, i es va embotir dins la pasta preparada, i com els altres trigaven, s’hi adormí (devia anar una mica pet), i s’ofegà en la pasta ja apujada, i, sense que els altres se n’adonessin de re, llavors, sí ves, pastat de valent, i a bocinets fou cuit.

    Doncs això. Amb samarreta primeta blanca i pantalons del pijama primets i blancs, tanmateix, eh, ara mateix? Què hi vinc a fer, tot sufocat, sota la lleugera pluja?

    Veig que soc al pati, millor dit, al prat força extens que hi ha rere la casa pairal, i m’hi haig de sentir per força tot estrany, amb ulls erràtics, fora de lloc, neguitosament conscient que entre els boldronets de gent si fa no fa tranquil·la i com cal qui s’hi passegen, havent sortit del menjador un cop acabaven de dinar, hi soc de més.


    (Aviat aviat... Cauria deprimit, esdevingut conscient de tanta de mentida arreu.)

    Prou sé d’on em ve tot aquest empegueïment meu. Em cou encar la vergonya d’haver trempat (encar ara veig que la pluja m’humiteja els fins pantalons del pijama i la cigala se m’hi marca tota grosseta, de tal faisó que no sé pas com oferir l’esquena a tothom), d’haver trempat, dic, ara mateix, a despit meu, mes sense poder-hi fer altre, massa excitat eròticament, en veure, tot baixant de dalt, a la cuina, l’espectacle força impressionant del pare de família altrament tan digne i reeixit a la vida, bon negociant i amb una anomenada important, petonejant els colls dels dos xiquets qui abraçava amb cada braç, un a cada banda, amb un dels xiquets qui no devia haver fets els dotze anys, l’altre potser els vuit, i els dos menuts, petonejats tan amatòriament en indret tan sensible, sense vergonyeta, desbraguetadets, i pelant-se els deliciosos vitets trempadets, com s’hi rabejaven, luxuriosets, pobrissons, com gatetes qui acaronadetes ronquen de felicitat, i ho feien els tres, l’home granat i il·lustre i benestant, i els noiets desvergonyidets, davant els qui encar eren xerrant postprandialment (anava a dir pòstumament) al menjador, els quals tanmateix no en fotien cap cas, trobant-ho tot ben natural, no pas com jo, carallot, qui he fugit, part darrere, per la porta de la cuina, al prat, sense pensar que queien gotes ni com anava vestit, havent-me tot just llevat de la migdiada i havent baixat a la cuina ara ni me’n recordava per què.


    (Ara vingué l’atac de depressió. Arriba un instant, sortint de la feliç infantesa, on te n’adones. Tota felicitat era oblit o era farsa. La realitat és roent com ferro roent que roentment et penetra recte amunt. Horrible.)


    Pansit, hi soc com al museu. Tots els museus, hom s’hi mor d’angúnia i de fastig. Cap objecte no et lleva ni mica el pansiment. Llavors, és clar, gens interessat pel que s’hi esdevenia, m’hi absentí. M’absentí del món, del viure, alienat, segurament paranoic, o millor, esquizofrènic.

    M’esmunyia fora com ombra relliscosa, i ningú no em trobaria pas a mancar. Que hi fos o no hi fos no canviava re entre els reunits qui admiraven això o allò, o s’admiraven (o ho deien) ells amb ells.

    Fora hi ha herbes i còdols, cels i horitzons; hom hi respira, bufetejat pels vents i, ara i adés, millor encar, ventissament humiliat per les gegantines dones nues, translúcides, amazones imponents, de força suprema i d’esplèndid to, qui corren imperioses per comes i prats.

    I els aniries darrere i en la foscor caus i recaus, mants de penya-segats avall. I avall.

    Tornes a ésser al reialme de les amebes. Se t’han acabats els trucs, ni els tripijocs, ni d’altres rares receptes per a la supervivència; ara que, anònim, t’enfonses irremeiablement en la incisió darrera, que es tancarà com es tanca tota nafra a la crosta impàvida de la terra, ço és, amb més terra damunt, amb més foscor davall, amb més oblit total, immers en el no re, només imaginativament et creus mig ressuscitar.

    I, espectral, arramasses els ossos, esbarriats a fragments tot al voltant, i et tornes si fa no fa a reunir, i t’afegeixes a la cua inhospitalària i incandescent d’un reguitzell de pobres desgraciats com tu...

    Això dels indrets sacrecs, vull dir, sacres... Això dels indrets sacres, ecs, vós. Súmmum de l’estupiditat per a atreure i entabanar tots els babaus datspelsac arreplegats pels llocs més infames del món.

    De lluny (mai no m’hi atansaria, desertor), albirava els cretiníssims pelegrins qui s’atansaven a l’objecte ‘sacre’ amb la mateixa devoció que les mosques serven per les latrines.

    I llavors, marginat? Res. Car, des del racó, calia cridar, i com més fort millor, perquè t’entenguessin, m’estimava més de callar. La cridòria m’ofèn el sensori i em fastigueja l’intel·lecte.

    Al capdavall, prou me n’adonava que tota aquella gent estaven carregats de foteses, i per això també més valia jaquir-ho córrer.

    En canvi — Ep, vós! — em sobta una veuarra d’homenot rude i barroer, i m’he tombat tot aprensiu, i ara hi queia, el qui bramava era n’Ananies (oi que m’havia dit Ananies? A tots ops, un nom o altre que aleshores m’havia sonat a “ase”), n’Ananies, el rude garatgista de vora l’hostal, on anit m’havia aturat pel fet que l’automòbil començava, molt amenaçador, de fer’m figa a la carretera. Ara em venia tot a l’esment. M’havia dit n’Ananies que caldria esperar l’endemà, que li calien certes peces que hauria d’anar a cercar enjondre.

    —Ah, digueu, digueu. Com anem?

    —Haureu de vindre amb mi; us vull ensenyar quelcom.

    Li vaig darrere. Em duu al seu garatge on, ficat cap per avall, la carraca del ‘meu’ automòbil rau enlaire, suportat per dos amples i cepats pilons de ferro. Em diu que s’hi coneix un ou i afirma que: —Veieu?

    —Ho veig, ho veig — fenyc (o fingeixc), sense veure re.

    —Eix eix ix.

    —Eix eix? Ix?

    —Ix, ix.

    —Ix? D’on?

    —De l’uix, collons. De l’uix rodó on hauria d’enfilar’s. Eix eix ix d’uix. D’eix uix. Ara us ho mostr. Ull viu... D’antuvi, i això si mai reeixia a penetrar-hi d’ell mateix, sense que jo l’ajudés, com ara, el pobre ho feia ballant-hi; ballant-hi, ca...? Hi boquejava, balder rai. Balder, batzoler. Batzoler, eix eix, a l’uix, hi ix; hi ix; ho veieu...? I llavors és clar. Un eix no pas prou règeu. I eixes ballestes, què me’n dieu...? No pas prou règees. Gens règees, no? De fet, tot, tot hi és massa tou, bla, flàccid, destrempat, en eix cony de màquina vostra.

    —Això mateix em diu sempre la dona — li confès.

    —Hà, tothom la deu plànyer.

    —Al contrari, ja em perdonareu.

    —Amb una màquina feta de què? Hom diria que de gelees, de mocs, de qualque immunda matèria emètica, o excrementícia, tot plegat de re prou sòlid ni mascle ni consistent; veieu això...? I això...? I això...? Massa moll, massa flonjo, massa tovet, massa anèmic, massa desmaiat.

    I ara m’ompl de confusió, car cada cop que dic que diu “això”, en realitat diu un nom o altre, molt abstrús, indesxifrable, de cap element mecànic o del mecanisme diguem-ne de tipus, o de tall o de coll, motorístic; de fet, el brut bordegàs, me n’avia un reguitzell esborronador, de mots tècnics d’ocult maquinisme, i el cap ja em curulla d’interrogants, i em sembla que els interrogants se’n sobreïxin i m’hi facin banyes i tot al front. Veig serps qui em suren pertot arreu. Soc un serpentari amb serpentines serps qui se’m passegen per les vius esclarides dels nervis o em neden a les humitats dels ulls.

    —Al contrari, al contrari. Alçaprems de molt erecte acer sempre la trameten a paradisos, com se’n diu, orgàsmics; dona, ella, de molt bon coratge i bell tarannà. Podeu ficar-hi messions sense por.

    —Qui?

    —Qui?

    —Hò. Qui? Ah, la vostra dona. Això rai, no cal que me’n féssiu cap dibuix. Amb el posat pagueu, i amb allò que hom prou pot ja guipar amb el vostre pijama tot xop. Messions, ficar-hi; i el que ragi, dic jo, per cabalós que fos, supòs.

    —I tant, i tant. Suposeu ver. Em volia agenollar davant els dos vitets (dels infantons) tan eix..., tan eix..., eix... eixeridets.

    —Si sols fos l’eix! Eix automòbil l’haurem de llençar. Tot sencer, ecs, vós, no pas millor que cap garbó de fems.

    —Prou ho sé, prou, prou.

    Me’n tornava capcot, i pensiu. Com n’Hèrcules, feixugament heroic, devers la cuina, com qui diu distretament, no fos cas que encar hi fossin.


    (Car, com veieu, en l’endemig, m’havia casat. Eixit de la clínica dels comes insulínics i els xocants electroxocs, m’havia jaquit ensarronar fàcilment.)


    —Com anem, noia?

    —De putamare, i vós, minyó?

    —Doncs ja ho veieu, millor, molt milloradet; si més no, de moment no l’estic palmant.

    —Això rai. Tant se val. Quatre dies, capdecony.


    (Suputat pels seus majors ja prou ben esquerat, el jovencell es desclou el cinyell i viu prou a lloure uns quants de mesos fins que, desil·lusionat, cap jup, no ha de tornar al ramat i a la via fressada de sempre.)


    (Li componc ximpleries com aqueixa:)

    «Bella amiga, així és amb nós —

    mai vós sens manguis, mai eu sens vós


    No hi havia indret al món més dolç.

    I ara, sovint, la dona, per qualque petit tort que es veu que li feia sense pas voler gens, quin odi ferotge llavors no em duu, i com les ungles seues m’esgarrapen. I la sentiríeu escridassar-se, rajolins de sang em davallen de les orelles. M’ofeg; davant seu no gos pas ni bleixar.

    De la imatge que al cervell em faig de mi mateix, els mots cruels de la deessa n’han fet un ésser mític. Mític en la dejecció, submissió, anihilació. Un ninot fet de draps bruts, un microscòpic heroi qui rau al fons tot fosc de la més ínfima insignificança, l’absoluta nul·litat. Depenc ara del paràsit gegantí qui se’m volia enganyadorament simbiòtic, i ja ho veieu, se m’ha cruspit pràcticament sencer.

    En tot cas, tanmateix, aquest tort que es creu que li faig avui es veu que és massa grossa. No. Vagaré eternament, a peu o a marrameus, per boscúries i foscúries, per planúries i serralades, lluny de tothom. No puc tornar pas a la seua presència sense el seu automòbil.

    Companys, comprendreu. Oi? Oi...? No, ho féssiu, us n’absteniu, si us plau. Per què em couríeu? Segur que (quatre ossets) no soc gens bo.


    (...)


    (Aprofitem-ne l’avinentesa i enraonem-ne breument, d’aquella petita escaiença mística, amb barba blava espessa, retirat provisionalment al convent.)


    Teste me ipso, en soc testimoni, no pas debades feia llavors jo mateix d’encaputxat pare Stan.

    Les monges dominicanes explicant-los a les xiquetes que de vegades el dimoni, disfressat de pare Stan, potser vindria de nit, en forma d’íncub amb sotana sense re sota, a cardar-se-les vulguis no vulguis, i que què pebrots, canalla, calia fer llavors...? Doncs re, fer força bondat i dir-li l’endemà al pare Stan (el de debò) que calia que les purifiqués amb un bon massatge angelical com els que ell sol sabia donar, tant a monges com a molt obedients deixebles.

    Hom se n’atipava. A part que ocres durícies sospitoses se’m desenvolupaven a indrets crucials a causa de tants de tels virginals no haver de toldre ni prendre, tempestuosament rai, damunt màrfegues escasses en cambres de ferro nu i d’un fred malsà.

    De més a més, si mai et descobrien, et linxaven desconeguts i forasters, i t’insultaven més tard qui-sap-lo al mentider molt lacònic epitafi que et plantificaven sobre.

    «Podrit lligamosques, en vida ja prou cagat, per por d’infectar’ns, ni les mosques no ens hi volem cagar

    Els malignes farsants de les sotanes s’arraïmen promiscus i pareixen tota mena de monstruoses butllofes. A llurs grapes graponeres tothom hi esdevé ninot idiota, sigui beneitament santificat, sigui al puta avern gitat.

    Amoltonats i en orgasmes barroers, presos en una follia de crueltats, allò que es van empescant, per a l’alienació definitiva dels ximples betzols devots, esdevenen, en urpes dels saigs, mecanismes de tortura ensems mental i corpòria.


    (Així, complint el meu destí, em comptava entre els rebutjats, com alguns qui, amb pocs calers i tot, tanmateix no ens hem jaquits mai temptar per l’estúpid conformisme, i no hem perdut mai el temps treballant...)


    Treballar, ecs, vós, res més inútil ni desgraciat al món.

    No fotis mai re. Nega’t a vinclar’t al poder usurpat dels qui et volen ninot de paper (de fumar) sense essència ni substància, sense voler, sense raó. Només ets una mica lliure quan et negues a obeir i a servir i a fotre allò que els gens (del teu àcid desoxiribonucleic) volen que fotis, car els gens són els tirans i tu per a ells no ets re, un esclau sense gens de lliure albir, una carcassa on ells viatgen durant l’efímera durada de la teua merdosa vida.

    Tant se val. Assumíssim-ho. Hom em relinqueix. Esplenètic, maragdí. Hom m’arracona a cap remota infecta foscor polsegosa perquè hi giqui d’un puta cop allò que em roman de llebrosa pell.

    De fet, com s’esdevé sovint, tot es capgira, i, upa-li, vós, per comptes de crebar-hi, hom hi reneix.

    Reialmes de la solitària fam; lluny de tot enrenou; remot, a recer del sòlit flagell de les dones xerraries, de llur canalla entremetedora i lladra; car quan tot espai mental és envaït per l’inconseqüent, pel negligible, com et guariries...? Només, ulls clucs, als indrets més allunyats, heus prou lleure per a anar-te’n ben avall, al pou del cervell inescandallable, a retre-hi les foscors, silencis, ombres, de l’alleugeriment més necessari.

    Vas de mal borràs, has fet el darrer malbargany, i ep, tot d’una t’ha tocat el premi gros de la salut florida. De funerari, a ben xiroi i de safari.

    Cert que imprans (ço és, dejú dejunet) no hi veig de cap ull, i qui sap què hi veig llavors al teatret fantàstic que hi veig a l’altre pany de mur...

    No, no, vós, escolteu! Cal menjar, cal menjar. Cal menjar el que sigui, mes menjar, menjar quelcom, ca...? Si els queviures al sarró s’exhaureixen, què...? Ontocom on en trobis. Bolets de cova...? Segurament. Peixets, batracis, llangardaixos rostidets a les brases...? I tant.

    Així, àdhuc on soc, hom imprans no resta si prou sap on trobar allò que caigui; el món pareix teca arreu; el món, vull dir, la terra, és una mare sense aturall, pareix incessantment. I cuques t’arriben i les llavors dutes pels vents, i els ossos, els ossos; els ossos sobretot d’aviram que amb les ungles aprens de descolgar. Soc un rei troglodita, rostant buits ossets on a les articulacions els darrers rovellats tendrums hi són tanmateix altament nutrients. Així que, dejú no pas; berenant o sopant segons allò que hi trobes de si fa no fa païble, bo i arrossegant-te en el teu trajecte sempre sorprenent. Triomf dels ossos, esdevens com qui diu diguem-ne ossípar, parit pels ossos; un grier de pedra picada el teu; ossos de pardals, de grives i de merles, i de tords tots torts i prims, i de voltors, vós, tant se val...

    Tants d’ossos d’aviram, n’absorbia la noció, els meus (propis ossos) se’m buidaven de substància — em sembla que aviat m’envolaré.

    Car si és cert que allò que em nodreix em construeix, com diu la dita, prou dec anar esdevenint ocell; ocellot desnerit, magriscolis, això rai, mes ocell al capdarrer.

    No, però espera’t; bo i recobrant forces, aprenc així mateix, amb un cop de drapot, de fer-ne caure dels qui s’aventuren per curiositat al meu cau oblidat — muricecs sobretot, ocells honoraris, ells. En plegues tants com te’n cauen, i te’n van caient, com més anem, més.

    I ara? Ara som on som. Après benaurada delitescència, ja no pas dubtós ni claudicant, ans amb pas irrevocable, tot dret cap al teatret dels afores.

    El teatret de l’altra veritat, no pas el més autèntic que, bo i fent córrer el magí, no veia a la paret del pou on em llençaren perquè d’un cony de cop ja hi expirés.

    Que em bòmbon si no faig sempre el mateix. Em perdia si no ho feia... Em deia, en vòrtex rodant, per vertigen pres, —On soc? A quin món visc? No reconec re!

    La meua millor aventura és no tenir-ne cap. I en acabat? En acabat, res — flors i violes.

    Pel que em roman, res no am pas més que la rutina, que d’aixecar’m i fer el mateix que fiu ahir, i d’acotxar’m i de continuar el mateix somni. Cada jorn i cada nit, les mateixes dues cerimònies, sense desviació ni una. Car no hi ha millor aventura que la de la rutina, la repetició “infinitament” repetida... fins a la sobtada fi. D’això en dic felicitat.

    La fórmula és sagrada: “pànem et circenses”; convertida per al meu cas en: “òssem et teatretes”. Esplèndid. Meravellós.

    Ara, ja ho he dit, cada migdia, emprenc el llarg camí que travessa si fa no fa tota la immensa llargada de l’abocador gegantesc de la metròpoli.

    «Anc no anant-hi alís
    Ni quan al teatret et tocarà de seure sota quequejant colís


    Abocador al fons de la cova, canyet ocult, tresor il·limitat. Bo i passejant, tot arrupit, arrossegant-me, vaig ensumant, tàctil, si puc aprofitar re de tot allò que hom de lluny no hi llençava.

    «Hi ha un piano de maneta tot fet malbé a la vora del rònec passadís.
    No en faig gens de cas, com no en faig gaire tampoc d’aquell brut derelicte de gran automòbil gris


    Un automòbil rovellat, buit de sostre, on dos bous grossos també tot grisos no dormien, i d’on justament no s’aixequen, com enormes paràsits d’un cadàver a mig podrir.

    Ara, home, veus? Dels munts de roba vella i pudent, i dels munts d’escombraries procedents dels magatzems de queviures, rai. Car hom es vesteix, menja, i en un mot viu, de tot allò que altri, de molt lluny, a la cosmòpoli irrespirable, fastiguejat no llença. Palès.

    Hom se n’aprofita d’allò millor; bo i sabent triar, és clar.

    Al teatret dels indigents, totes les actrius hi són meuques ben vellarres, tots els actors bohemis moribunds; els crocs d’on pengen els minsos decorats, rauen raguts i corroïts; tot cuida ensorrar’s, i tanmateix, nefaris, macabres, ballarins, la peça continua sense descans, altre que per a recollir, entre acabar i recomençar, les quatre penyores o els quatre pistrincs llençats pel públic de captaires.

    Cars actors i actrius! Ells, és conegut, són tots marietes; elles, totes gallimarsots; alguns dels marietes serven i tot més d’un ofici, i potser mig professen també d’arlots — si uns addictes a fer mal, els altres addictes a rebre’n.

    Ull viu si t’hi atanses gaire... Abruptament embrionàries, les meucarres hipertrofiades, cascuna es reneix monstre vivaç. Els fas la farina ben blana, si et plau. A sobre, tothom hi va si fa no fot armat.

    Com adés les ombres dels fiblons, i potetes, i palps i cercs, de cuques, i vermina i menuts simbionts teus, no et contaven, mímics, l’argument nu i cru a les parets mig fosques de la cel·la, i, bufó hiperbòlic, l’albedo fosforescent del llangardaix albí, de soterrani, no et feia espetegar de riure amb la seua inconsolable confessió tan candorosa, també els pollosos tots pintats de blanc qui, reiteratius, actuen al teatret de l’altra realitat, tan meravellosament cacofònics, pèssims, com lúbriques larves qui, rítmiques, seduïdes pels exasperats músics del crim, et suggereixen les més voluptuoses ni eufòriques follies, i et trauen de la monòtona misèria, amb insòlits visatges de trets tot nafrats per sobtades rels preses de flames, boscs escopinats per cap volcà ocult, i tot us fa gaudir, espectadors tronats, els organismes a tesa consumits; la bròfega cerasta qui erèctil s’empassa sencers els despesos i els esquelètics; els queixals esperonats per tics i badalls que, a so de monocords bombardins, ixen com expel·lits llambordins; els murs de toves als cims dels fons on ronca, com espinada de drac, la serralada blava, i on la silueta d’un dimoni amb acordió emergeix del fum per a fer’ns la més còmica feredat — mà morta que truca a la porta...

    S’aixequen, mercurials, vents hipogeus. La basarda s’espesseeix. Arrecera-t’hi. Ben arronsat al mur, enfonsa-t’hi tant com pots.

    A vèrtexs ressonants, et rabeges ara oint declamar el carismàtic, explosiu, Bob Delsrots, fent d’heroi malvat o bo, mentre na Clarinda Bufalilull, antiga dominatriu, qui adés cada acabalat ni poderós masoquista no jaquia en acabat clafert de blaus i nafres; i, pitjor, de malalties inerradicables, havent-los fet ingerir senceres caldes caguerades que els buidava directament del seu molt eixeridet ull del cul a llurs bocasses adeleradament badades, hi és la diva, de cuirs abillada, tota ensivellada.

    Cal dir que, naturalment, els apunyalaments hi són autèntics, i les morts conseqüents també molt agòniques. I que quan hom es caga al cap d’un altre, la merda que raja del cul hi és de debò debò, i ho és de debò debò — és merda fresca, com la que adés rajà del cul de na Clarinda.

    Els nostres morts (els nostres caiguts al teatret de l’altra vida) els cremem en petites somortes pires, enceses en clots estratègics, els cadàvers mig sebollits d’escombraries, per les comes i valls al bell cor de les serralades immenses d’aqueix abocador subterrani aparentment sens fi.

    Els espectadors, com voltors amb aclucalls i de qui els nervis òptics només semblen reeixir a desxifrar els trucs irrisoris de qualque altra pel·liculeta de por, balbes riallades expel·lim tant quan és adient i prou s’escau com no pas.

    Cada cop la peça és curteta i els espectadors (curtets, com s’hi escau), al cap de tretze o catorze representacions, ens la sabem gairebé de cor. Asseguts, si fa no fa prou afetgegats, als rostolls d’antics falguerars rostats per dents d’herbívors bípedes, sovint, si ens roman prou alè, flairoses carronyes, la repetim ensems, amb els deplorables histrions sobrevivents i àdhuc sense.

    Foren els millors anys. Un no ningú qui pertot s’esmuny desapercebut. Escolteu, tants d’emigrants de qui el cos i el nom no desapareix als deserts i als oceans, un de més (el meu) què hi fa? Qui se n’adona ni se’n cura mica? Ningú. Imperceptible. Inconspicu. Fantasmagòric. Jo.

    Un altre insignificant trematode qui fa la seua feineta sense fotre cas de re altre. Seguint la bona via, i au, prou.

    Els trematodes semblem omniscients, amb tots els mètodes que al llarg de milions d’anys no hem anat descobrint per a sobreviure les males putes qui som. Hom n’hauria d’admirar astorat les piruetes, les transformacions, els viatges de cos a cos parasitat, i alhora, és clar, els infectats, no dic pas que sense raó no puguin pas estar-se de maleir’ns, a l’hora de la veritat, quan el mal que causem com els malparits qui dic que som els corroeix el cor.


    (Corpresos, atesa una certa edat, ens adonem que ragem cendres abans d’hora, i que pertot on passem un seguici de taques de pols grisa ens empaita.)


    Trampejant entre tant de crèdul fanàtic carallot massa capficat en ses dèries diàries, ja ho veieu, arribava a les meues velleses i tot. Com dèiem els clàssics més intel·ligents que no els malparits qui escrigueren els llibrots de les altres mentides, mundus vult decipi, ergo decipiatur.

    Atès que és evident que la gent són tan datspelcul que paren la boca, adelerats que hom els datpelculeixi, més val que no els desencantéssim (és perillós de desencantar ningú de prop), i més val doncs que ho féssim, vós. Datpelculéssim-los, i tothom content.

    «Si se l’empassaven, la teua escòria, bé.

    I si doncs no, doncs què...?

    També, home, també


    Escaientment, el dia que vaig fer els noranta, em passejava, poc abans migdia d’un jorn gris i fred de gener, pels carrers poc sovintejats que hi ha prop el parc, quan un parell de noietes qui xerrant i rient eren a punt d’entrar a casa llur, aparentment em reconeixien i es declaraven ‘afeccionades’ a mes nicieses ni pigrícies, i tot d’una se m’ofereixen de súcubs molt seductrius.

    «Si puges amb nosaltres, ens ficarem al llit tots tres ensems

    Eren molt joves, una l’en feia setze, l’altra catorze o tretze. Els vaig dir: —Sorry, ladies. You are too old for me.

    No crec que m’entenguessin. Ni elles, ni ningú a qui ho haguessin, fotent-se’n, contat. No pas que no n’estigui habituat. (Incomprensible fins als mèdols ronyosos de tota projecció circumdant ectoplasmàtica.)


    «Enllardufat, sollat, llord i llardós, aïllat, mediocritat.
    Soc un datpelsac.

    Al cul del sac que dic hi rac quan soc el gat
    Qui duen a esclafar al bonyegut tronc d’arbre.

    Macabre demacrat, el gat m’ha esgarrapat
    Em venia a l’esment d’alçar-li un monument.

    Capat, sense apendicles,
    Arrapat a romanents del derelicte
    Em dic que res més banal que d’ésser un animal.

    Amb un vestit que no és sinó escorça,
    Enlloc no n’hec, dret de gallorsa.

    Harmòniques esfèrules, llurs insòlits ressons
    M’empenyen a clarianes on ja hi dansen menairons.

    Cor de corall, acompanya’m al ball.
    Deu ésser que tota la plebs duu els aclucalls.

    Quin sant s’ha penjat?
    Hec l’idíl·lic païdor d’un rat.

    Rellotge màgic, soc un esvoranc sense boç
    On tot allò que hi caigui, esdevé trits i sucós.

    Nutrient i continu i ben aprofitat:
    Soc el bon pantòfag retratat



    Vora l’estació de Pennsylvània, desvagat, fent temps que l’hora s’atansi de tornar avall, tot d’una, de bell nou, la mateixa vella boja qui, si mai em veu, crida, tota esparrufada ni esvellegada, per les finestres, —Help! Help!

    I qui en fa cas? Ningú. I per què se m’adreça sempre a mi? Sempre he musclejat i prou. —Es tut mir leid, aber...

    Mes hi insisteix, soc el triat. Mentre tothom altri passa per ningú molestat (i a tots ops si algú el crida, és meuca venusta), jo, per la meua banda, ves, què hi farem, no ho puc evitar, el deure m’ho manaria: Me n’haig d’ocupar, de la bruixa enfurismada.

    Li ho faig entendre per signes. «Tota fractura ens enforteix. Les nostres fractures són com les dels més hàbils crustacis; esdevenen, en omplir’s, molt més fortes que no la resta de l’arnès a l’exoesquelet.»

    M’ha entès? No m’ha entès? Algú de part dedins, se l’ha enduta de la finestra.

    «He romàs sol, com un estaquirot.
    Com ara mateix, trist paperot



    (<><><>)


    33. (Faularra del parruf tot esparrufat, per a l’aprehensió i apreciació de totdeu i quisvulla.)


    A l’hostal apellat, amb nom força subversiu, assenyaladament, “A l’Atzucac dels Malsons”, en Pratverd hi conegué l’Esparrufada.

    L’Esparrufada era una parroquiana coneguda de tota la població i àdhuc de tot la contrada.

    Li va dir per què ho feia.

    «Sempre m’esparruf davant tothom qui s’ho mereixen i m’ho demanen a silents crits desesperats de llurs tanmateix defectius sistemes mentals. Minyonets, capellanots, colltorts i moralistes, hipòcrites en general qui volen fer creure tothom que ells no caguen; també certs malalts marietes qui odien les femelles; i totes les autoritats, és clar, tota la purrialla traïdora a la humanitat, i qui s’ocupa de fer obeir les injustes, insultants, molt repel·lents, lleis de la “justícia” imposada per les avaricioses classes maleïdes.

    «Per què m’hauria d’avergonyir, ni per què hauria d’amagar el meu parruf, com si fos un pecat! Un magnífic, sempre natural parruf, parit ensems per déu i sobretot per ma mare?

    «Fora anar contra natura, i fora avorrir allò que em fa femella, quan d’ésser femella no hi ha orgull més gran!

    «La femella és creadora en tots els sentits, és l’únic instrument del déu de veritat, del déu de la natura.»

    En Jaume Pratverd li confessava més tard l’admiració que duia a l’Esparrufada al seu company de feina i molt bon veí, n’Idomeneu Ça-xona.

    En Pratverd i en Ça-xona, dos veterans mesquiters, creien, amb tota la raó, com n’Esperança (l’Esparrufada) mateixa, que no hi havia al món ni ofici ni feina que et fes fes més feliç, ni sobretot entenimentat i savi, que el de mesquiter o higienista, o escombriaire. Ço és, feien la feina que els convenia. Ells, amb llur treball (com el d’ella, la dona rebel qui s’esparrufa davant tothom sense excepció, i com més estret ni estirat, pitjor, vull dir, més provocadorament), fonamenten el bon funcionament — són els tres membres essencials — d’una societat ideal, i doncs alliberada de les grapes maleïdes dels criminals qui sempre pugen amunt, havent enganyats els imbècils de sota.

    «Quan els qui recollim la merda fem vaga, qui més s’emprenya són els més bruts i repugnants, ço és, els qui més merda no produeixen!»

    «Com ho arreglaríem?»

    «Vols dir, què cal fer de tota mena de temple, ni de templet, ni d’indret maligne d’adoració de fantasmes cruels i datspelcul, ço és, de tot edifici religiós (ço és, supersticiós) dedicat fanàticament a acollonir i enruquir (encar més!) els ignars, ço és, els productors de merda...?»

    «Ecco-lì, vull dir, això mateix, minyó!»

    «Doncs, collons, prou ho saps! Què altre que delir’l fins que no en romangui record, i, damunt, atès que els empastifadors de cervells i les autoritats entabanadores (els dos grups malèfics sempre de coll) els feien (els temples d’adoració idiota) tan cèntrics com podien, i per tant no els podem convertir en abocadors de tota les brutícies de la societat (on adés hi havia la merda “espiritual”, ara que hi hagi, ben adientment, la merda sana i natural, i prou), si més no doncs, construir-hi indrets públics per al desenvolupament de les intel·ligències, per minses que encar no siguin.»

    «“Per llurs merdes els coneixereu”, noi.»

    «O millor, “Et dic allò que cagues i tothom sap qui ets”.»

    «I encar, “Em dius el que cagues i et diré qui ets.”

    Érem hipogeus, bo i fent netes les clavegueres, quan, al meridià zenital, de dalt estant, algú ens trametia, es veu, a cops d’esclop a cap canonada, o potser simplement a la tapa de ferro ran del carrer, un reiteratiu es-o-es (S.O.S).

    S’esqueia que fos el gran metge, n’Esteve Espectacle, aquell qui (cèlebrement entre nosaltres, els estorts) repartia píndoles abortives com qui reparteix confits. Se les treia de la butxaca i les llençava on s’arraïmaven les femelles a la rampinya.

    Sostenia que les dones magnífiques, com ara n’Esperança, són les resistents perfectes, les qui diuen: «Hò i tant, inútils macarrons! Mil vegades ‘sí’ al cony! Sense el cony, què! Mort eterna arreu, desgraciats!»

    Amb les píndoles màgiques, totes les dones, ara alliberades, alliberaren també el parruf. Ja era hora, els parrufs volem aire lliure, els parrufets com déu mana (com els barrufets ídem) amem la llibertat, volem viure sense haver d’anar amb la cara tapada davant un món ja prou pec!

    I al mateix temps, és clar (molt important!), amb això, en el procés d’alliberament, les femelles, llurs parrufs, els alliberaren de totes les potingues fastigoses que els malmeten i els desnaturalitzen, i els corroeixen (els maleïts invasors els voldrien, no tan solament esclavitzats, morts del tot). Els desaferraren dels congrenys letals de les modes, i les cremes, i ‘dutxes’ i ‘lavatges’ i ‘milloraments’ de caire cirurgià i depilador, i merdes i rucades així; els estorcien, com dic, de tot allò que els fa malbé, de tots els execrables invents dels qui odien les dones.

    «Correu, amagueu-me!»

    N’Espectacle ens demanava ajut perquè es veu que la bòfia invasora (totes les bòfies en són, però aquella encar més àvol ni agressora, més estrangera).

    Cal dir que tenia raó a no confiar-se’n gens, de la bòfia. Qui és el boig qui s’hi confiaria? Tret que ell amb més raó, com veurem.

    Car l’E.E. ja l’havien liquidat una vegada. Liquidat sense cap justificació. Atrapat per les urpes malignes per llur malèvola ‘justícia’.

    Tothom sap com són els ‘justs’ i ‘justiciers’. Malalts del cervell, criminals molt cruels. Llur creences delirants. Ecs, fills meus, ecs. Pensar-hi ja em solleva, bullents, els budellots, allò em duria a parir fins a mèdols exorbitants, sinó que el meu tremp obtundent em frena com cal.

    És clar, no va poder demostrar, l’Estevet, davant aquell tribunal de togues i perruques, i corones de merda tant als retrats com als caps dels molt llords jutges, no va poder provar, dic, doncs, l’Estevet, que no es trobés en tal data a tal hora a dos indrets separats per milers de milles.

    Es veu que les càmeres l’havien enxampat cometent a tot trot un tort escandalós; l’havien vist entrar al bordell més car d’allà baix i anar de cambra en cambra occint clients a tot tret viu.

    Era el mateix jorn i la mateixa hora on ell, el molt digne doctor Espectacle, era a casa seua allà dalt, ben lluny, a una vila col·locada mig món enllà, bo i celebrant-hi l’aniversari de la seua filla de sis anyets.

    Aquests eren els fets, acceptats oimés tant per l’acusació com pels jutges al tribunal. Absurdament, ara li tocava a ell, acusat de l’assassinat massiu de peixos grossos xarrupant parrufs d’esclaves, al mateix temps que gaudia de l’escalf familiar, li tocava a ell, dic, que no era, doncs, ell mateix a les dues bandes, tant a l’una com a l’altra, bo i realitzant, ensems, alhora, unànimement, simultàniament, ambdues tasques.

    «Com puc demostrar una cosa tan il·lògica? Només si s’escau que un bessó meu, per a mi desconegut fins ara, no féu el greu tort del qual se m’acusa...»

    «Que fos el teu bessó encar t’acusaria amb més gravetat, desgraciat, que no ho veus?»

    «Mes, senyor jutge, oi que se n’adona que no puc ésser jo, el meu cos, qui es trobi al mateix temps en dos indrets, i menys en dos indrets separats per distàncies gairebé astronòmiques.»

    «Ah, astronòmiques! Còsmiques! Ja ens coneixem. Amb aquesta mena de mots és com si presentessis la teua confessió. Crec que no cal parlar-ne més. Que et pengin, i endavant.»

    «Un instant, si us plau! Ja ho sé que la humanitat ha arribat a un estadi de desenvolupament vers diguem-ne la glòria, on ni la lògica ni la ciència no valen ni un pet d’all. Així i tot... Ahem. Prou la boníssima religió que ens guia a tots com déu mana, hi deu tindre quelcom a dir, de favorable, pel que fa a la innocència d’un innocent, o no?»

    «Has tornat a caure al bertrol, datpelsés! Precisament els exemples d’ubiqüitat són ramat en les religions, i sobretot en l’única veritable — la nostra! Àdhuc les herètiques religions més modernes, com ara les científiques, on hi ha heretges qui creuen en la ‘teoria’ de les subpartícules nuclears, on oi que a part de les ‘ubiqüitines’...»

    «No, no, senyoria, perdó, les molècules escombriaires anomenades ubiqüitines són una altra cosa...»

    «Silenci!»

    La interrupció li valgué, pobre Espectacle, una immensa garrotada al cap de la part del saig qui tenia més a la vora. Continuava el jutge:

    «A part les partícules subatòmiques de la religió de les més terribles increïbles collonades, la dels ‘quanta’ que em sembla que en diuen... (Quanta ximpleria! Ja ho dic bé, uixer, ‘quanta’?) (Senyoria, abominacions tot plegat, molecular, nuclear, quanta, foteses... Conceptes falsos. No són ni als nostres ‘Protocols de l’Única Vera’, senyoria!) (També hi tenen, en llur elenc de farsants partícules, es veu, un fotimer de ‘fotins’. I’m not shitting you, uixer! ‘Fotins’! Hahahà.) (Hahahà, senyoria!) ...doncs això, subpartícules i bestieses d’aqueixes, on n’hi ha, com dic, que ja es denuncien totes soles amb llur nom d’ubiqüitines, cert així mateix que, en la mateixa religió de la ciència de l’absurditat més exacerbada, hom creu en les incomprensibles alhora existents i inexistents entitats bessones, rèpliques duplicades o replicades com replicants lligats indestriablement per vincles màgics, interconnectats (‘encantades’, crec que en diuen), qui poden viure alhora, l’una en un bec d’univers, i l’altra a l’altre, sense que això no vulgui dir que no sigui sinó una única inexistent imaginària partícula, no sé pas com desdoblada. Al contrari, dilectes confrares de la Vera Única, això vol dir que són una i prou, la mateixa emmirallada a l’altre cantó d’univers pel mirall del límit universal, un mirall que, si no l’ha ficat el nostre déu omnipotent, ja em direu qui!»

    Tota la sala ens en rèiem falaguerament, i per obligació, amb les lògiques facècies de l’eminent.

    Cofoi, massa afalagat, com dic, abaixava el jutge la guàrdia i ens deia, jocós, que...

    «Per tal d’alleugerir un fat, disgustat, procediment, de resultat ja acordat d’antuvi, dic, com veieu, moltes de fines falòrnies, tret que les dic faceciosament, i això, el somriure, la cara riallera, ho perdona tot. Cal salar i empebrar una miqueta la seriositat de l’assentada, de la solemne sessió, no creieu? En fi, no em foteu cas, clients. De tot això, com de tota altra cosa fora del dogma, res ni mica no és veritat. Tot hi és de conya, només fotent-hi cagarel·la. La veritat és que tenim un reu qui assassinarem com déu mana perquè no hi ha d’altra sortida. Tot ve marcat pel destí.

    «Eh? Veig que aixeques el ditet, uixer Eiximèn, preciós?»

    «Senyoria, amb el vostre permís, en referència al vostre darrer toc d’atenció quant a la possibilitat d’ésser a dos indrets oposats alhora, noció prepòstera que es veu que tenen certs il·lusos de l’estúpida religió científica... Potser es creuen que l’univers és una cinta sense fi d’aquelles que mig es dobleguen en elles mateixes, la cinta Möbius, crec, ca? Una cinta mig molada i rebregada en ella mateixa, com dic, tret que feta de miralls flexibles, i s’escau aleshores que el mateix personatge, segons no ho vulgui el bellugueig incessant de la inestable cinta, de tant en tant no els posi com qui diu en contacte, de tal faisó que la imatge del reu i el reu mateix s’identifiquin perfectament, i alhora els dos són a punta i punta del cosmos, oi? Al mateix temps, doncs, que hi són tocant! No creieu que és estupefaentment xocant...?»

    «Xocant! Per a pixar-s’hi! Bona pensada, bombó!»

    «Com vós indiqueu, senyoria, són tan ridículs que fan plorar!»

    Les corteses rialletes entre el públic reprengueren. On...

    «Puc regraciar el tribunal, senyoria?» Demanava, aixecant ara ell la mà, l’Estevet.

    «Sia. (Saig, prepareu el garrot. Uixer, comenceu d’obrir la porta perquè el merdós públic evacuï.)»

    «Teniu tota la raó, senyoria, és clar. Ara ho veig clar. Devia per força ésser jo, l’assassí dels molt denys ni selectes honorables notables bordellers. Tothom qui és fill del nostre déu (és a dir, fet en la seua imatge) pot ésser a dos llocs alhora. El nostre déu mateix (no dic els altres déus dels altres, naturalment molt inferiors), el nostre déu mateix, dic, com tothom sap, perquè prou és dogma, és pertot arreu, i ho veu i ho sap tot, i segurament, doncs, ho fa també tot, atès que tot el poder és seu. Omnipotent. I qui no té cap poder, com jo, què pot fotre, perdó, fer...? Com podria un no ningú com jo fer re...? Altrament que com a molt imperfecte emmirallament d’allò que ell perfectament no fes...? Jo proposaria molt humilment, senyories, que fos ell qui pagués per un crim al capdavall incomès.»

    «Què! Què cony ha dit? Talleu-li la llengua ara mateix! I prou. Pengeu-me’l. I au. Som-hi. Pleguem.»

    I ara això. El bessó pòstum del bon metge volia que l’amaguéssim a les clavegueres més secretes, car ens el volien tornar a penjar. Quin món més tocat, no fa?

    Vull dir, no pas el nostre, no pas el dels sans escombriaires ni el de l’esparrufada Esperança. Vull dir, el llur, els de dalt, els de l’estúpida podrida superfície.

    Allò és l’illa dels morts (d’en Böcklin), pitjor, l’infern boig del patèticament cobejós Dant, amb, molt dispersos, els estilites qui, abans de la revolució religiosa que tot ho destruí a cop de bombes atòmiques en les quals tanmateix deien no creure-hi, malvivien en asils d’orats. Ara l’alta atmosfera, més feta malbé que no la de baix, per ascensió dels productes deleteris, els ha pelats tots. Hi són pertot (els estilites) esborronadores mòmies.

    Millor vida portem, és clar, els qui de debò sobrevivim. Més o menys amb tots els ets i uts. Subterranis. Reclosos, hom s’immergeix, si ho vol, en les sublimitats d’allò profà. I hom, assistit amb una sèrie d’eclèctics, si fa no fa útils, recobrats artefactes als prestatges improvisats, va fent, va fent.

    Quina raó no tenia el nostre filòsof escombriaire, en Guillotí Flosquelles!

    És en Flosquelles qui sentencià que: «Pateix molt menys del crònic embaràs/ Aquell qui amb prou seny sap entotsolar’s

    En una societat residual com aqueixa, no ens ha d’ésser cap mena de sacrifici per a cascú d’aïllar’ns i d’anar’ns-en a viure a cap cel·la, o àdhuc a cap clot, ni clotet, no pas gaire lluny, si podem, de cap font o basseta o estany d’aigua potable entre cavernes, i allí ben cofoiament rebre l’escalf al cor que duu la satisfacció de veure que hem sabut conrear, amb el vigor que cascú no sigui capaç d’arrabassar d’on sigui, traient esforços de l’ambient de supervivència mateix i esperonats per l’amor propi nostre, per tal de tindre’n prou a l’abast (de vigoria, dic), de manera que poguéssim al capdavall, en acabat de tant de treball, fruir dels fruits que la nostra tenacitat, sobretot, i no cal dir també la nostra habilitat particular, no ens han lliurats, amb l’ajut, és clar, de la bona terra agraïda i generosa. I sobretot ben adobada amb les merdes més feraces.

    Que cap frustració en l’esplet assolit no sigui pas cap nafra oberta, ni brià ni alifac ni xacra, que fereixi ni cicatritzi la nostra individualitat, companys de resistència! Tots la caguem tard o d’hora, i els pipiolis en cap art encar pus que no els habituats a trescar pel mateix tresc. Al cap de re, si no ens hem morts d’inanició, començarem de tastar suquets de deliciositat incomparable.

    Subreptícies, sempre silentment molt pencadores, les molècules, i la química de la magnànima terra (amb l’ajut inestimable dels fems, les suors i les fortunes) transformaven tot embrió ni empelt, ni pollastre ni gallina, en tavelles i clofolles i closques d’ou, tots plegats plens de teca bona, boníssima. Menges, mengies, menjoles. Àdhuc ous de reig i monjoles. Ah, i el foc ben ensinistrat. Hom se n’empassa imaginativament, tot engrescat, les flaires i les sentors que ens fan aigualir paladars i llengua!

    Aprenguéssim de les assídues abelles, sobretot, i de les formigues, i dels insectes en general, individus mestres de l’evolució, sia en societats sense defalt, sia (menys bonicament) independentment.

    (Els virus són encar més vius que no els insectes i tot, mes qui cony es voldria virus? Ecs.)

    Independents, ai llas, com nosaltres, per força. Penedits d’ésser com fórem. Assajant de continuar la comèdia per mètodes altres...

    Humans residuals qui no es volen humans com s’han definit els pervertits humans sempre, i es defineixen encar els de dalt, macabres mitòmans insolubles, carrinclons voraços avariciosos, pels vicis devorats, de la gola i el lucre. Que lluny són de púguer arribar ni a les soles de la sabates dels insectes, vull dir, en temes societaris!

    Així que, els de dalt i els de baix, què? Que ens hem de conformar, si no ens volem tornar a destruir, a viure en solitari, com d’altres insectes qui prou hi han reeixit...

    Llavors (potser era l’endemà mateix) l’esparrufada Esperança també trucà. L’obrírem, és clar. Davallà, parruf endavant, fent acrobàcies en la irrealitat.

    Restàrem els tres bocabadats, com s’escau. Ens diu: «Sies qui sies, paiet robust o pobre mec abatut, sies fragmentari o sies insolent, tant se val, l’important és que sàpigues evitar els esparpalls. Tantost no ullis que t’has ja mig fotut on xauxinen les infeccioses multituds, gira cua com un coet i fot el camp a tot estrop. Al refugi, vós, al mendraig, a l’aixopluc!»

    Amb el seu parruf sempre somrient i acollidor, ella, a contrallum, mentre davallava, el seu cap ornat amb un gambuix o halo de fosforescència, i al voltant de tot el seu cos la mateixa espectral claror que la santificava, i llavors amb la seua mímica emocionant, ens persuadeix que, lluny del nus malaltís d’ombres escumoses, humans degenerats fins a la darrera degradació, jaquint-se engrunar devotament sota les rodes dels tractors que roseguen goludament el terra mort i que duen les ubiqües imatges del lleig i fastigós déu totpoderós, hi ha encar l’esperança dels qui, com nosaltres quatre (asseguts al parell de recobrats, poc espellifats, mobles dits confidents, allí enraonant-hi de gairell i amb tota la lògica salvadora) tractarem de durar més que no els de dalt, per a instituir-hi, més tard, qui sap si mai, això també, sense mai més invasors de cap mena, la necessària utòpica Arcàdia.

    «Et in Arcadia ego.» Molt assenyaladament, em trencava el vital virgilià himne eixelebrat i eufòric, eclogal, el bon Esteve, metge emancipat.

    Llavors hi pensí. Tranquil, Pratverd, serva les regnes, no perdis els estreps. No t’embalis cap enlloc; peus enterra, entre l’esponerosa merda de la claveguera, això et cal. Consira-hi plàcidament.

    Plàcidament, doncs, hi consirava. Car, al capdavall, com prou no havia ja també dit el nostre Guillotí Flosquelles:

    «Idiosincràtic estaquirot/ Insistia a no voler’m morir.//

    No, no, sòmines, ronyeres!/ Morir és plegar veles/ I saber rabejar-se al naufraig/ Com un solraig/ Qui ve a morir-hi.//

    Hom hi rellisca ulls clucs/ Al no re/ Amb la suavitat i dolçor del serè pastisser/ Qui el darrer pastís no pasta/ Amb les millors nates ni mels/ Vingudes dels airecels



    Morir, qui sap, devia ésser la benaurada transició del malson del viure agressiu (on, al nou atzucac de tortuosa mort, no saps mai quina bèstia, si immensa o mitjana o diminuta o microscòpica, se t’acabarà cruspint, car a la natura tot hi són enemics qui baven i es deleixen per tal de consumir’t i prou) vers l’adveniment lluminós d’un alliberament en una escapatòria improbable, i doncs encar més d’agrair.

    La transició del malson múltiple, on vas d’atzucac a atzucac sense eixida possible, doncs, a, finalment i alleujadament, el bon somni on molt agraïdament de tot cor els regracies, els bons desconeguts personatges qui et tracten, dolçament, fàcilment i amablement, com l’infant innocent qui sempre has estat, un ésser llençat a la babalà a l’horror del viure...

    I amb allò (aquella altra ingènua banalitat) assuaujat m’adormia; el darrer de no fer-ho, crec.


    (><><><)


    gits del guit per als quatre gats pus aguts

    en Qrim son incert guaitajorns