Cinquena faulona

5. (Faulona de la beutat adormida al bosc.)


Aquells dies em disfressava d’heroic aventurer. Amb l’astoradora ardidesa del llepafils, hi anava de salvador de captius i de nenes raptades per capsigranys. M’hi veia certament de redemptor, d’estorcedor, d’ínclit emancipador.

Seguint-ne la traça, l’esclau, ensumant-ne part de terra les petges, les químiques lleixades enrere pels cossos dels molt injustament empaitats.

Llavors, havent fet cap, massa tard, a l’indret recòndit on llur bàrbara execució no havia tinguda lloc, escarriant-ne (car és clar que els aberrants esbirros, per a esborrar llur massa cruel crim, els màrtirs per la vera justícia ens me’ls havien tots cremats en ubèrrima foguera), escarriant-ne, dic, les cendres, per a llavors garbellar-ne, de les ans hermètiques cambres secretes de l’ànima, les escarides essencials pedres precioses.

I tot d’una, jotflic! La troballa! La troballa de l’any!

Estrany que ningú altre no se n’adonés que en aquell taüt de vidre hi dormís una beutat tan voluptuosament ben feta, una meravellosa figura de femella qui hauries dit i tot perfecta.

Xiroi i cofoi com qui s’ensopega amb el precís indret del (sortosament mig descolgat!) tresor en cap illa misteriosa, amb peus de plom, m’hi atansava...

Enlluernat, pletòric, enllepolit, retrobant-me factualment present al paradís, i ja no pas aquest cop a un altre episodi d’espuri enyor dels millors somnis, qui en desaprofitava l’avinentesa!

Allò queia del cel; prou calia treure’n esplet, vós; qui no bat pel juliol, no bat quan vol.

Llevava amb tota la cura del món la tapa de vidre de la caixa, em despullava sense fer cap soroll, i, com sargantana nua, subtilment m’instal·lava damunt el cos de l’adormideta...

Me la cardí, com dic, dolçament efusiu. Microscòpic intrús fent breu xup-xup a aquell trau rosa amb tendres aclucalls. Parla’m de follies pastorívoles, manoi! El seu cony vivaç rebregant-se-m’hi, estret i peristàltic com gola d’escurçó.

Fugia en acabat com guilla tipa, amb el regust del bon formatge encar regolfant-se’m part la gola.

Mes és clar que, de bell nou, de puntetes, molt cautelós, no jaquís pas de tornar-hi l’endemà si fa no fot a la mateixa horeta de la migdiada. I la hi retrobava, tan nua i adormida com ahir al seu llitet taütesc. I sant tornem-hi, encar amb més miraments, no fos cas que l’esglaiés, pobra minyona.

I au, així anar fent, costum joiós al qual hom s’hi avesa finament i afinada.

Cada vegada que hi anava i me la cardava, donava gràcies al favorable fat (o sia, als per a mi molt benaurats daus de la natura) que m’havia conferit aquella merdeta de cigaleta, un gairebé invisible pirulinet de puça. Per molt que me la cardés mai no se’m deixondia; amb aquell piu microscòpic, ella rai, com ara insensiblement ho entomava (tot i que engegués instintivament part de cul un bellugueig prou rítmic).

Altrament, tant se valia. La qüestió que quina ganga, vós! Som-hi, som-hi, doncs, ja us ho diré!

Amb l’avantatge addicional, és clar, que el fet que fos la donzella immergida tan màgicament en el seu son pregon, no fora pas ella ara qui, doncs, molt destrempadorament ni esmeperduda, també se me’n fotria, també se’m descargolava de ludibri tan exacerbadament com prou fotien totes les altres dones i noietes del món quan, d’esquitllèbit l’instrument, l’equipament, no me’l guipaven.

Al cap dels dies semblava embrunir-se, la molt xonada beutat. I alhora engreixar-se. Em demanava doncs qui devia ésser que li portava el dinar, i li sucava oli contra el Sol. Qualque cambrereta graciosa? O comare amable? Qualque herculi cavaller servent? Qualque ben untat autòmat o robot força ben ensinistrat? Hauria de parar força compte, i esmolar les orelles; no voldria pas que hom m’enxampés en el pecat i se m’acabés, amb estrèpit i amb un tacó d’escreix, l’afortunada felicitat de la bona immillorable sort.

Així que era musant... Què deu menjar? Qui l’hi deu dur? I llavors hi queia. No era pas allò, és clar. Era que devia estar prenyada, és clar!

Qui ho hauria dit? Jo prenyant ningú! Un íncub ‘impenetrant’; el de la virolleta roma i el del corcoll escapçat! I el qui sempre s’ha cregut (atès que prou ho ha presenciat manta vegada; car no pas que no se l’hagi pelada milions de pics!) que, ell, re; cap mena de nosa ‘ejaculatòria’ per part de sa tita qui tothora periclita! Tan sols una precària goteta, que, sobre, s’esvaeix encontinent dins l’èter advers.

Mes no, vós. Prou devia tindre raó. I ho prova que, al cap de ben poc, què sorprens en arribar-t’hi...?

En un taütet més petit de vidre sa filla (una beutat en flor) hi clapava!

I què? Home, no re! Hom en treu nyapa, no fotem, hom no és pas tan talòs de desaprofitar-ho!

Me la vaig doncs també cardar, i la petitona ni cas. Un cop més oferia gràcies al fat que em conferia un pirulinet tan mesquí, un pirulinet de mosquit.

Sí, sí. Soc el tímid agosaradet rantell de la benaurança i la transitòria glòria. Prou que cada camí que no me les he fiblades, voluptuosetes rossetes colrades, sense badar mai les parpelles, pla que, plenes de goig, m’han somrigut.

I apa, arri, xino-xanet. Hi vaig tornar un bon migdia, a l’indret paradisíac, i ara hi havia la filla de la filla, en un taütet encar més petit de vidre! I, obligatòriament, me la cardí, i re-doní, amb l’afegitó de qualque joiós rodolí i tot, molt graciosament les gràcies al meu fat tan generós pel meu fibló gairebé invisible, no cal dir.

I així anar fent, rodava el rodet dels dies. La filla de la filla la devia així mateix haver prenyada car al cap de no gaire hi havia el taütet de vidre de la neta, i me l’enforquí (me les cardava totes), i la neta com si re, acceptant la imperceptible intrusió.

Al seu torn també esdevingué prenys...

Ni dones ni nenes, cap ni una del reguitzell quasi infinit de beutats adormides al bosc, mercès a mon meravellós bri de no res, no en notaven mai la trivial irrellevant infiltració, la inapreciable instantània inoculació.

No cal dir que em vaig anar boixant sensiblement tota la descendència, rebesnetes i endavant, generacions innombrables, i allò esdevenia una poca-soltada, i com soc un home extremadament raonable (tothom qui em conegués ho reconeixeria), al capdavallet me’n vaig desdir i ho vaig lleixar estar.

I mon pirulí mesquí de mosquit crec que agraït rai i tot. Agraït que li permetés un molt merescut descans. N’estava segur, per molt que ell fes veure que fotés aquell posat de desmenjat.

«—Oh, dius que tu no pas te n’estaries?
—Els mosquits no patim tantes manies!»

Així que prou, tant se val; massa ujat, ja no m’hi vaig endinsar més, ni per curiositat, a aquell indret misteriós del bosc encantat.

Cal afegir que havia entrat aleshores en un d’aquells cíclics períodes on més que no pas el verriny (o la cardera) interminable, allò que m’atreia força pus era la més obscura filosofia. M’hi dedicava amb la mateixa èmfasi que adés no emprava boquint o bitllant.

I qui es podia imaginar, mesos o anys més tard, que es fotrien de moda les nines Ninona. [Nom molt ben triat, no fa? Crec que, és clar, en honor a l’excelsa na Ninona de l’Enclòs — (i qui sap si aprofitant alhora que la despatxaven enclosa en taüt)].

Hi veia exhibides, i portades pertot arreu, tant per canalleta com per galifardeus, les meues netes, i besnetes, i rebesnetes, i així anar fent, i en romania bocabadat. Què cordons devia voler dir allò?

Renoi, noi, quina ensarronada! Ai sòmines, com et feies haver, pàmfilament i amb el cul enlaire!

Qui es podia mai creure, en aquell lloc tan secret de la més espessa boscúria, que fos el terreny privat d’una factoria de nines! Una factoria silenciosa, on s’és vist! Si allò no era miracle encar més gros que no em pensava!

Les formosíssimes nines les ficaven els experts en taüts o urnes oblongues de vidre perquè «maduressin com cal», adquirissin «una pell més humana», abans de treure-les (també així encapsulades) al mercat.

Fet i fet, però, qui s’ho podia abans haver ficat al meló? Caca, vós. Encar me’n faig creus.


(>>>)