incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dimecres, de desembre 29, 2021

Oblidats tantost [8 - 30]



Oblidats tantost. (8, 9, 1o, 11, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24, 25)

(Divuit il·luminacions viscudes no gens empolistrades.)

(8)—Quan el premi Nobel de literatura caigué dos anys seguits a ninotaires catalans, quin plaer no era el meu d’assistir, per casament amb la filla d’un d’ells, a llurs meravellosos dinars a l’aire lliure, i que bells i ben plantats que no eren els ninotaires, així com llurs amics i familiars, i llurs mullers, rosses, i sovint fàcilment colrades de cofoi embaràs pels molt intel·ligents i molt literaris acudits llurs. Sobretot els impublicables, hà! Romania dret a un racó i ho absorbia tot, i la meua dona, qui mai no s’embarassava després del tractament, ans al contrari, flirtejava no gaire lluny amb algun dels mascles tan vigorosos i apol·linis (i impremiables, ells, per massa inútils en cap mena de traça que no fos tifejar). Ara bé, nogensmenys! Quina felicitat, aquells dies, tot plegat! Quina insuperable delícia a la com més anem més hesitant memòria! A part, rememor que, a una cantonada concorreguda, contava la dona: «Les qui en sobrevivíem, sortíem amb un cor reforçat, capaç de resistir tots els perbocs, i emocions i esglais! Un tractament miraculós, recomanat, tant per a femelles com per a homenots.» I és clar que es referia al guariment de la seua histèria. Li agafaven abans aquells esgarrifosos rampells, com gossa o ossa amb mal de queixals. I llavors el seu vult, vull dir, les seues galtes, no agafaven pas l’encantador rosat de l’embaràs de la dona fineta i rosseta, agafaven la precària iridescència del peix qui tenaç vol respirar fora d’aigua, i segur que en la seua ràbia hauria occit algú una nit qualsevol, especialment el culpable de tot, ço és, jo. A la clínica la lligaren davant el godomassí mecànic per excel·lència i l’hi sotmeteren ininterrompudament durant quaranta-vuit hores. Orgasmes continuats, prou per a omplir un bon quinquenni i tot. La guarició duraria, va dir el clínic, anys i panys. «No n’hi havia mai prou, amb un sol orgasme, o dos, o tres, com és conegut. Sovint, uns pocs orgasmes són contraproduents i tot. El millorament es declara efímer. La histèria torna amb poques hores, de cops abans l’hora i tot. I llavors la recaiguda histèrica pot ésser pitjor i tot, molt pitjor. Calen mètodes dictatorials, com per a salvar el món. Ací, en aquest cas, humilment, un diví godomassí mecànic. I al món, a gran escala, tothom amb dos dits de seny ho sap, dictadors amb aclucalls, fixats a la solució única d’aturar la histèria del consum destructor d’una terra exhausta. Uns quants de líders forts, sense democràcies ni merdes. Dos o tres campions omnipotents, qui, després de massa d’incontrolats orgasmes patits, salvin el planeta del suïcidi i l’anorreament. Car entre poc i massa, vós! És hora d’aturar la màquina esbojarrada. D’instaurar un respit global.»

):::(

(9)—Amb el cotxe d’esports a tot estrop per llargues carreteres de tancats viratges sota el joiós diluvi, escatxigant encar pus els desgraciats militars de maniobres, i espantant-los, ara totalment escaguissats, com ara sorpresos per l’enemic amb el cagalló a mig cul, faig cap, al cap de poc, al nostre casalot a la platja. Veieu-me entrant ràpidament per la porta del darrere, i divertidament, a l’interior, sacsejant el paraigua damunt tothom qui és a la cuina. “Tasteu-me la pluja” — els dic, llambregat (pels ruixats) amb no gaire bons desigs, i ara veig ran de ràfec un cossi ple de l’aigua que cau de la teulada, un cossi amb una enorme síndria sencera dins, segurament perquè es renti sola. L’aixec (el cossi) i el líquid lleugerament bru l’he vessat dins tres o quatre tasses. Les he ficades en una plàtera o safata, i les port a l’eixida del davant. “Te per a tothom, els dic. Qui en vol?” La majestuosa diva dels cabells, de tan rossos, blancs, sempre vestida de negre, amb sabates negres altes, el seu uniforme de sempre, com qui diu, crec que tothora flirteja amb mi, tret que potser flirteja amb tothom, i se li veu que comença de granar, pobrissona, i com totes les nòrdiques majestàtiques i massa rosses, les feinades per a no engreixar-se tant, i és ella qui em felicita més cordialment pel bon té tebi que li he dut. Ara els explicaré la histèrica història dels soldats escaguissats com polles molles davant la baioneta.

):::(

(10)—Abans de tornar, ben penedit, a casa, la dona i els nens eren al magatzem, enraonant sens fi, comprant roba o qui sap quines futilitats, i eu fora, és clar, com més anem més disgustat, esperant i esperant, hores i hores, cansant-me’n, allunyant-me’n a poc a poc, i ara veient un caminet que acompanya una séquia, i heus que em dic doncs saps què? Endinsem-nos-hi, tu, i au, esguardant els rats d’aigua, els sabaters, els espiadimonis, les sangonelles, i endavant, sense por, amb les serps, llurs caus, tant se val, magnífic, som-hi, interessat com sempre per la diversa i àdhuc espectacular natura, i ara la vegetació esdevé més difícil, esbarzers, plantes enfiladisses, bardisses, que cal estalviar-se, esquivar, caminoi que de sobte s’acaba, i has de fer marrada damunt agudells, i a l’altre costat de les roques, llavors t’hi ensopegues tots aqueixos bocins de roba, àdhuc articles sencers, gorguets i badanes, i pellisses i tulups, i caftans i bolquims, i txapkes i uixankes, abandonats, bruts i nets. Estrany, i dalt, un home qui treu el cap per la barana tancada amb ciment d’un terrat; amb el visatge molt esfereït, atalaia vers on soc, mes no pas cap a mi, massa a l’ombra, ans damunt el brancatge. Què hi ha vist? Un home mort? Bocins de cos esquarterat? Trec la mà, no pas per a veure si plou, ans si no és que sang hi degota. No? Doncs endavant, tant se val, potser l’home veu visions, hi ha aitant de boig pel món. I ara dos joves galifardeus, un parell de brivalls, passant una mica més avall. Ens esguardem desconfiats, callen, els havia sentit anomenar en Lluís, amb respecte, per xo que em demani, —Qui deu ésser en Lluís? I he haguda una idea, m’he tret de la butxaca el llibre que hi portava, un llibre de n’Isherwood, i amb una de les múltiples puntes de llapis que duc pertot arreu, hi he escrit, un pic oberta la coberta, al primer full en blanc, el nom d’un company d’estudi dels anys on era jove, en Lluïset Mascaró, i au, tant se val, així anar fent, som-hi, pel caminoi de tocar a la séquia, fins que no arribaré a una mena de cabana que s’endinsa al peu d’un turó rocós, la part de darrera de la diguem-ne cabana fosa doncs amb la roca, segurament foradada per a eixamplar-ne el territori; uns gossos plens de paparres i àdhuc rènecs m’hostilitzen, els faig ensumar la virolla del paraigua, que sempre que ixc de casa prou parava compte a fregar en cony de la primera de les gosses qui les repel·lents burgeses no passegen, i encar millor, si puc (cas altament rar, que mai pugui, tret que trobi qualsque calces brutes!) en cony de dona, car prou que són d’allò, com se’n diu, discriminatoris, en el bon sentit, els gossos, estimant-se prou més un cony de dona que no de gossa, pensant segurament, amb raó, que un cony de gossa, ves, a manca de millor, rai. Tant se val, hi he entrat, a la cova. Uns homes lleigs, bruts, barroers, inveterats, hi eren entaulats sense taula, part de terra. N’hi ha qui juguen a naips, a l’Estelló Descalç, veig, (on “descalç” es refereix al fet que els animals van sense esperons, no pas sense ferradures), i on els atots són els quatre cavalls de l’apocalipsi. No els dic re, no em diuen re. Muts tots plegats, jugant de llambrecs, tant de part meua com de la llur, amb molts de significats com més no s’allarga l’estona. I ara, trencant el dens silenci, els demanava per en Lluís, un amic meu d’escola, els dic; li portava un llibre seu que m’ha demanat que li portés, m’ha donada aquesta adreça, però potser m’errava de cova. Un dels homes em fa amb el cap que entri per una porta mal feta que hi ha a la meua esquerra. Un cop soc dins no sé què fer-hi; no hi ha re, és una petit rebost desert, tot desguitarrat; trec el nas cap als homenots, els dic, —Què faig? No sé trobar l’uix, m’enteneu, l’eixida. I un d’ells s’aixeca malcarat, m’assenyala prop terra, a un racó, una planxa qualsevol de fustota hi amaga un forat, m’hi he ficat, badiella, o vagina, a marrameus, fins que no he nascut a una terrassa plena de llum, on rau efectivament en Lluïset Mascaró, cap dels trinxeraires, en aquells instants no gens propicis, ai, abandonat a les ires burocràtiques, reptant uns subalterns seus, els quals acollonits rai, llambregant de cua d’ull com el botxí de la banda, n’Indaleci, el somnolent, trenca ous al serjant, càstig que reben els qui malfoten, els qui erren i la caguen, hom els lliga, hom els plega, hom els aixeca ben plegats, hom els posa damunt el serjant, amb els collons penjant, i n’Indaleci, el somnolent botxí, els esclafa els ous com esclafava suara uns ous de veritat, i uns calfreds, uns tremolins de por, els pugen (als subalterns, no pas a les gallines qui volten davant allò que en dèiem cabana, mes que és més aviat una mena de gàbia més o menys moblada, excavada al costat de la roca), els pugen espinada amunt, suposéssim, car cert que àdhuc a mi mateix em pugen, els calfreds, com gèlides orbes cucotes, doncs, i àvides de rosegar-me el clatell, tant se val. Amb petàs i caduceu, em rep en Lluïset. Els turiferaris, desvagats, fan mandonguilles. Tornant del ball, una vegada, me’n record que li deia, de jovenets, —Guaita, tu, què hi diu: «Les Catalans aiment mieux la guerre que le travail.» I prou s’ho devia haver cregut, car això és el feia, la guerra a l’enemic. Quin? Qui sap! Poc ens en manquen gaires. En gaudim de tants i tants! Sortosos catalans. —Ah, ets tu! M’ha reconegut de seguida. Cert que no he canviat gens. Puerilitat la meua, no sols de pensament, també de físic. No creixeré mai, ni mentalment ni somàtica. Em moriré popant-me un dit. —Vine, que enraonarem. Se m’enduu, posant-me el braçot a l’espatlla, per un altra porteta. Diu, —Tots els camins duen a la cagadora. M’explica que un jorn fosc, cap a les tres quarts de pixa i encar gotejant, durant el molt aspre agre de la invasió canfelipútrida, un d’aqueixos mesquins ignars vingut de les míseres terres bàrbares de molt a migjorn, li demanava que el llogués per la mort de déu. Hi ha a les posts de la cagadora privada unes ampolles de bona cervesa. Amb tota vivesa, ens en bevíem sengles ampolles. —Li vaig dir, ja et faràs-te fotre; s’havia casat amb una dona de casa, i deia que es volia adaptar als nostres singulars costums. Sabia que era un espia. El postulant una bona nit desaparegué. Ningú no en va saber mai més donar raó. —Sinistra dona aranya dels ulls foradats i l’agulla clavada al cor, i amb la barretina al cap i donant la maneta al fillet, s’endinsaven al groc del desert sens fi de la llibertat. Se n’adona que he comprès perfectament. Tracta en acabat de dir-me quelcom més, mes no pot, se n’està; quelcom altre l’en barra. El seu relat estroncat, uns ulls com unes taronges, les orelles que ens creixen quilòmetres, silents, paralitzats. Som dos ninots de firetes. Ens estrafem. M’estrafà. L’estrafaig. Les hores s’escolen soles. Fem un vaitot. Eixim d’una revolada, per la porta secreta del darrere. Dins la muntanyola, aquella cova és ara llarga, part d’arrere, com túnel (galeria i corredor) de mina. Dos dels seus fills, experts assassins, vigilaven l’entrada de la molt com cal vil·la llur. Aclamats, als llimbs sobtats on som, hi veiem miratges. Paisatges de vila majestuosa qui adés fou perfectament incomparable en beutat i magnificència, mes que ara mostra ací i allà inicis de senectut i degenerescència. Entre els monumentals edificis fets amb astoradora traça i amb sublim artifici, observes doncs aquest enorme harmònic antic far malauradament força espatllat. Si aixeques prou la vista, te n’adones que la part més alta i bombada del far, la part adés lluminosa, voltada de forts vidres vermells, ara parcialment trencats i enfonsats, es troba precàriament estintolada, si m’esbalç no m’esbalç. Com si hom temés que pogués estimbar-se a qualsevol instant, i els remeis emprats perquè no ho faci semblen molt matussers, incapaços de servar gaire estona més aquella mena de descomunal cap nafrat. De sobte, cotxe rabent suposadament ple d’uniformats heretgets; els pistolers de la bare bòfia “nostrada” qui disparen bales que xiulant em fregaven ambdues orelles, a ell l’han foradat repetidament. El ploraven els indemnes fillets. Ambdós van abillats molt elegantment. Enxarolats negres lluents sobretots i copaltes dels prestigis: amb coloms, conills i miracles rai, com ara bombes de mà i sobtats àcids càustics i corrosius, pels folres i les interioritats. El petit, amb els ulls plorosos, m’ha dit, com si no sospités, massa pipioli, que no fos eu cap traïdor, —Pobre papa, prou s’ho temia sempre. Però aquell matí ja havia començat diguem-ne erroni. Es deia, guaitant-se a tots els espills, «On aniré sens la perruca enfarinada?» Car no la trobava aumon. I això que ficava l’ull fins als racons de dins la nevera. L’he interromput sense voler. Li he dit que em perdonés. En aquell moment s’aturava a la cantonada l’autobús que em duria prop de casa. Me n’anava corrents a pujar-hi, acomiadant-me alhora de l’empolainat minyó amb la mà dreta que bellugava amb un bamboleig em feia l’efecte que prou afable i compassiu, i perfectament d’acord a les circumstàncies.

):::(

(11)—Amb una mare cretina i un pare espieta assassí a sou del maleït govern, era normal que esdevingués temptadriu de tren. Una amiga meua, l’Agnès, ja se n’havia feta als quinze anys, i quan em va tocar a mi fer els quinze, tampoc no m’ho vaig pensar dues vegades. Ben quillada i enjoliuada, sempre sembles més gran. Així doncs, endavant. Esdevinguí, com ella, i amb molt d’urc, ep, prostituta ferroviària (en dèiem temptadriu de tren per eufemisme, és clar). Àdhuc vam viure plegades durant uns sis mesos o així, fins que amb prou dinerons també em vaig poder procurar un apartament per a jo sola. No hi ha al món com viure independent. El cas que contaré ha estat el més dramàtic dels soferts fins ara. Les prostitutes de tren sovint ens troben amb tifetes abusadors. Això és sabut, i els has de guerrejar amb els millors mitjans. Però aquella nit fou la pitjor. Jo era a un tren, i el meu client era un sàdic qui ja em tocava les que no sonen. Tret que era fort i no pas tan ruc com hauria calgut. S’escaigué llavors que el tren, tot aturant-se vora una estació, per la finestra de l’esquerra me’n vaig adonar que un altre tren, en direcció contrària, també s’hi aturava. Finestra contra finestra, a uns dos o tres metres de distància, l’Agnès es barallava amb tres soldats. Em va fer signe que l’escorxaven. Aixecà cap a mi una mà on el polze era plegat damunt el palmell i els quatre dits de damunt es plegaven damunt el polze. No sé pas si avergonyit o perquè no el reconeguessin els de l’altre costat de finestra, el meu torturador s’havia absentat, això també, tancant amb clau la porta del compartiment. I amb allò vaig aprofitar per a obrir del tot els vidres de la finestra i allargar el braç alhora que l’Agnès avençava cap a mi el seu. Li oferia el meu escapulari. Ella ho sabria explicar als criminals tifetes. Que aquell escapulari contenia les cendres de sant Llorenç qui la protegirien de tot mal. I ells com se’n fotrien, mortalment joiosos! El que no sabien els repulsius tifetes de cervell nul era que aquelles cendres eren cianur. El cianur el pispava a mon pare. Mon pare duia un escut patriòtic que, si l’obries, contenia una dosi de mort instantània, no sé pas si per a ell tot sol, o per a un munt de gent i tot. Els espies qui duen tanta de gent a la mort i a la tortura, saben què cony és la tortura dels militars i dels altres bestials buròcrates botxins d’un poder oposat, és a dir, un poder semblant o idèntic al llur, i per això tots s’estimen més dinyar-la per mà pròpia i com qui diu indolorament, abans de sotmetre’s als qui, com ells, són uns massa brutals malparits nats. L’escapulari no cal dir que era ofert per ma mare; les cendres de sant Llorenç, una entabanada eclesiàstica més, una entabanada com tot el que surt dels malèfics eclesiàstics. Un Llorenç qui fou rostit, es veu, pels romans o els grecs, o qui sap, potser els xarnecs, prou en tenen la mà trencada, inquisidors de merda. Tant se val. Doncs allò fou el que anà a parar a l’escut de mon pare, les innòcues cendres. Si mai n’hagués mester, quin tip de riure. Car, pel que fa al seu cianur, és clar que llavors el meu escapulari (butxaqueta ben cosida) n’era ple. S’escaigué ara que al mateix instant que donava a l’Agnès, bo i estrebant el braç tant com podia, l’escapulari, i ella allargava el seu per a rebre’l, el meu enemic tornà al compartiment i es llençà a recobrar allò que no sabia què fos, però que el tanoca segurament que es creia qui sap què de gros, que era or, o una nota que el comprometia, o vés a saber. La qüestió que en aquell precís instant els trens arrencaren de sobte. El meu àvid malparit foté un esgarip de mort. “Què vulves vols, carallot, burxant enfora?”, li devia dir el meu amic el tren, i un ferro qualsevol, plantat molt providencialment vora la via, el braç li escapçava i la indiscreta mà li tolia en sec. El boig esfereït va fer entrar d’una revolada aquell bocí de seu braç dret tot fet malbé. Un braç que penjava amb prou feines i privat de mà, la quan, com dic, arrencada ras; la sang, a diferents indrets, en brollava a glops sincopats. Vaig riure. Ara sí que ens haurien convingudes les cendres de sant Llorenç, o qualssevol cendres, de fet! Com amb l’almirall Nelson, a qui una bala de ferro li arrenca ras i net la cama, i el com se’n diu, la peça que en resta, el monyó, l’ha d’enfonsar, segons diuen les pel·lícules, damunt un barral amb cendres per a continuar poder donant les ordres als seus mariners en guerra. Tancant la porta amb clau, vaig fotre el camp cap al corredor i em vaig endinsar a qualsevol altre compartiment, sense haver-hi d’oferir els meus serveis, car només hi havien dues velles qui, ensopidetes, pesaven figues. L’endemà o l’altre vaig llegir de la tètrica casualitat dels dos drames als trens en una noteta al diari. Quatre morts per suïcidi múltiple i segurament passional en un tren cap ençà, i un mort dessagnat i amputat per accident luctuós en un tren cap enllà. Fent abstracció de la natural tristor, per la pèrdua, pel sacrifici, de la nostra màrtir, l’Agnès, quina satisfacció i quin riure en acabat per l’escabetxada de quatre tifetes abusa-meuques més, vós! Massa poc. Ara, cal dir que no viurem en pau fins que no els haurem fets desaparèixer del mapa tots plegats! Il·lusòries vel·leïtats, ja ho sé. Cada dia en neixen més. Vols dir que per a salvar la humanitat no hauríem d’escanyar cada nadó mascle? En tot cas, de moment, és clar que si tots els antitifetes ens hi fiquéssim de valent i de debò, qui sap si no començàvem a netejar la soll global, vós! Qui sap.

):::(

(12)—Avui som a la vila capital, amb massa de monuments i mausoleus i fonts i commemoracions pagades, al llarg de les centúries, per tots els ambaixadors i els milionaris qui es volen fer recordar en llurs bones intencions, i doncs vila on de fet no s’hi cap, i on les seccions de gent si fa no fa especialitzada són compartimentades molt estrictament. La dona m’ha dit que el nen sembla haver els peus plans, i quina dissort no fora que no pogués esdevindre carn de canó, i que el porti doncs avui mateix a ca la metgessa per a trobar-hi remei, i, penitents, ens hem d’encaminar, el nen i jo, a la zona mèdica. Per a arribar-hi, després de mil i una circumval·lacions, i un sens fi de laberintins passos subterranis, a la superfície hi hem de superar les piscines. Són piscines de tinta, i de totes les colors; per exemple, són piscines brunes de qui sap quines brutícies, i vermelles (com ara de sang aigualida); nu, amb la roba i les sabates i el nen mateix (a ell no li ha calgut despullar-se) aixecats, amb els dos braços estirats, damunt el cap, travessem una de les piscines, d’aigua i prou, confiem; ara, no gaire neta, això també; i poblada amb marietes flascs, agrumollats com llimacs, ara a un racó, ara a l’altre; alguns dels marietes, nus i blans, es desixen de llur grumoll i venen, i se t’apeguen com xereixos o cospins, i em besen als llavis, no pas amb gaires escarafalls ni gens apassionadament, i m’acaronen les parts amb el mateix gest balb; amb allò, bo i eixint-ne, som a la zona dels guaridors. Casa bròfega, humil, amb set o vuit pisos d’alçada, on viuen gent dedicada a la guarició, fetillers, remeiers, iatres, adobadors, senyadors, infermers de tota mena... Nosaltres venim a veure-hi la metgessa nostra, sempre vestida amb la mateixa bata-sac color blau cel i prou; no sabem ensopegar ni el seu pis ni la seua porta; acabem dalt de tot, amb família de mitges-merdes i de brètols. Immens, gairebé letal, problema ara amb els guants del nen. Després de presentar-nos i fer-nos els polits, i ells, sobretot les dones, no desentonant gaire. I no em saben (segurament no em volen) dir on rau la metgessa nostra. I heus que, de guants, en trobem dos parells a les dues butxaques de la jaqueteta del nen, i equivocat, tot just al llindar, no sé per què, em tomb cap als qui ens rebien i pretenc que un dels dos parells gairebé idèntics de guants que he trobats a dues de les butxaques de la jaqueta del nen, com dic, potser pertanyen a un dels nens de la casa (canalla, n’hi ha un fotimer part de terra i pertot), i ara un dels tifes vol els dos parells, i també la jaqueta del nen, i no cal dir, ja que hi som, com a desgreuge pel fallit suposat lladronici nostre, la meua cartera i tot, i m’he ficat a cridar que allò és meu i que ni hi té dret, i, vers l’ull de l’escala, dic tan fort com puc el nom de la metgessa (Llicenciada, llicenciada!) i el trinxeraire es treu el ganivet, i ja me l’enfonsava, tret que ara, providencialment, a l’ull de l’escala, tres o quatre pisos de baix estant, la nostra metgessa estranyament imposa la seua autoritat (Ep, és un client meu!). Vols-t’ho creure que el títol de metge sobrepuja el d’un brutal esquerda-ossos qualsevol? Qui ho anava a dir que en l’escala de graus entre els sanitaris, un metge servés un atot més gros que no el dels cirurgians i maquilladors qui et recol·loquen l’esquelet o et fan una cara nova? I au, davallem, i uf quin descans a ca la metgessa del sac de franel·la blau cel! I a sobre, al cap d’un cop d’ull, ens diu la generalista, cap raó per al pànic, car el nen no ha pas els peus plans, els militars sedecs de sang aliena no el rebutjaran pas, quan l’hora arribi potser de sacrificar-lo a qualsevol guerrota fula, empescada per a robar els minsos béns de qualque terra pobra i amb poc exèrcit, de qui l’ambaixador o el dictador local potser hom suputa que no ha fet prou obsequi a la vila-capital amb força d’engavanyadors tresors bestials... La dona doncs que contenta quan no ho sabrà! Si mai hi arribem sans i estalvis, és clar, i personalment sense cap refredat afegit (entre la tebior de la piscina i el fred gèlid dels subterranis) ni amb cap malaltia nova pescada dels homosexuals de la “nostra” piscina aparentment (a primer llambrec) tanmateix menys sollada que no les altres.

):::(

(13)—O més endavant, un cop més, el darrer, per les infinites carreteres, anant de bell nou devers la platja, tanmateix molt descoratjat de sobte en veure-hi, a la vora, els quatre morts. Tombant, doncs, molt abruptament, i prenent ara una altra carretera. Tret que en aquesta pitjor, t’hi trobes ara sis morts, dos dels quals abraçats, tots plegats, com els altres, pràcticament nus, pells com ara cuirs estripats i foradats, tants de grans camions com no els despullaven i els anaven fent malbé! N’hi ha per a esbojarrar-se, per a lleixar-ho córrer tot. Assages de tornar a casa sense haver de veure més morts destruïts, i com odies llavors el trànsit continu de les maleïdes màquines assassines, no en pujaràs a cap mai més! Troba’t més tard empenyent doncs el carretó ranc i estellat que t’ha donat el fuster qui el llençava, i que omplies de primer amb ampolles que el farmacèutic de Ferran no volia més, i amb els dies, tant durant el jorn com sobretot les nits, vas omplint el carretó amb fustes, ferros, parracs... I tu, impertèrrit, incessant, per interminables molt estretets viaranys, entre matolls punxeguts i fiblons i llengües de feristeles petites i grosses, de nits, com dic, sota les pluges, vora rius i séquies, i hi ha gent qui et donen potser pomes, taronges, bananes, crostons, a canvi de quelcom que els interessaria, d’altres és clar que no et donaran mai re, i gràcies, car no pas que manquin de tant en tant tampoc els qui tan sols (d’amagatotis o rient i vantant-se’n) no t’etziben pinyacs i punyalades. «Fes-te fotre, capdecony! — et diuen — Per què et penses que som al món sinó per a empudegar-nos els uns als altres?»

):::(

(14)—Llarg viatge per rectes carreteres que semblen infinites. La dona ens porta, l’infant i jo, a una ciutat llunyana, on no sé pas si hi hem arribat, mes cert que som a una ciutat o altra, potser la bona, potser una on fem escala. La dona diu que ens lleixa sols un moment, que ara torna, que ens distraguem pels voltants, no gaire lluny. Se’n va ella a visitar qualcú o a comprar-hi quelcom. No ho sé. Amb ella, qui ho escateix? L’infant ruc nostre no sé pas què ha sentit per la ràdio? Bestieses sobre l’honor dels militars i eclesiàstics, les fastigoses falòrnies de sempre per a tindre la parròquia ben acollonida i disposada al sacrifici per a bondat i benefici dels repulsius tifes qui manen. La qüestió que prop unes firetes on la gent fa cua per a veure la xarona representació d’una imbecil·litat o altra, s’ha mesclat entre els adults, cridant que, «Auxili, auxili!» Maleït infant traïdor qui diu no reconèixer-me, i que repeteix enderiat que pertany als militars. Haig de fugir, abandonar-la, i ara com...? Quin paper no fotré davant la dona? «Nena, què cony et pruu?» li diuen, matrones greixoses i mocoses. «Pertanyc als militars! Pertanyc als militars!» respon, apitrant. «Nena, torna...» implor de lluny; i als qui la protegeixen els dic, tímidament, «Si ves, no en facin cas; una facècia com una altra.» «No el reconec, aqueix homenot» fot ella, «No sé què em vol, em persegueix, m’hostilitza!» La pastosa voluda m’esguarden de mala llet, la repulsiva xurma em volen linxar, atroç disbauxa la llur, com és de costum entre l’horda descordada. Ja ho he dit, haig de tocar rajola abans no em matin a lloc. No gens coratjós davant la menor ansietat, i allò és molt pitjor, mortal de necessitat. Impuls instintiu, cames ajudeu-me, fotia doncs el camp corrent. Al capdavall, a qui li cal cap infant qui per començar ja pertany als qui ja ho crec que no gaire (o no gens) intel·ligents, ço és, als sicaris i assassins, als militats, és clar (als sicaris qui sempre puden a caserna on els boigs fastigosament s’apilen), i pertany, llas, de bon principi, com dic, segurament a causa de molt dolent casual cabal genètic, als convençuts de la putrefacta societat, als mestres i capellans, als jutges, als constructors de màquines de guerra i brutícia, als instigadors de la postrema destrucció de la natura. Un altre entre tots els imbècils qui s’apuntaven voluntàriament a practicar brutalment la decadent tècnica de l’arbitrarisme autoritari. A qui li cal, em deia, un infant d’aqueixos. Un infant rebotegós, qui mai s’embotzegà. Llavor del diable des del primer moment! Encar rai que m’hagi rebutjat, encar gràcies que hagi desaparegut de la meua amarga vida. I m’he aturat i alfarrassava la situació. Llavors, a tret de llambrec, horitzons estranys, no hi reconec re. L’al·lucinació s’escau a continuació. En cruïlla de quatre carrers o avingudes sens fi, de vila doncs que desconec, de sobte tot hi esdevenia fosc; hi soc perdut, hom roman de glaç, no sap pas on enfilar, davant, darrere, esquerra, dreta... I què hi dec dur a les butxaques? No re. Les duc buides, sense claus, sense calers, sense saber on és ni la dona ni el seu cotxe... I ai, providencialment, nogensmenys, vols-t’ho creure! Tot d’una, com ara miraculosament, la seua benvinguda aparició enquadrada en una llum groc safrà que raja d’una finestra de dalt un edifici, oberta instantàniament amb el llum encès! I ara, abans el quadre, o més aviat el cercle (un ull de bou? una finestra ogival?), de llum no desaparegui, veig el visatge estimat de la dona avui tan entenedora; és clar, una dona tan intel·ligent... «Aquesta nena merdosa sempre ha estada així, molt ruc; de naixença, segur; és comprensible, calia esperar-s’ho, un dia d’aquests ens n’havia de fer una de grossa; pobrissó, com has degut patir...» Mes és clar que és tan sols, com he avisat, una al·lucinació passatgera. Que sol, n’estic, i sense remei de trobar recer enlloc, sense claus, sense calers, ja ho he dit.

):::(

(15)—Qui es vol amnèsic? El cervell, com més ric millor. Les hores més aparentment miserables, si t’hi rabegessis, esdevenien, per la màgia de la benvolença i la perdonança envers tu mateix, les més autèntiques i nodridores, les que millor no t’atansaven a l’essència que et conforma i que, sense atur, si conserves la memòria, et construeix. Remembra la il·luminació sobtada on caigué la qui havia d’esdevindre ta muller. Tot i que ja sabies qui érets, no venia pas de més, al contrari, que s’hi afegís i t’ho confirmés el parer informat de qui sabies que més en sabria. Instantània benaurança per la flagrant reconeixença! Digué n’Ifigènia Durícies, qui havia d’esdevindre doncs diguéssim mon tot director. «Mes tu ets un voyeur qui res no l’esperona tant com poder veure la seua dona en acció amb els diferents vers homs.» O... «En realitat què ets, sinó un merdoset escopòfil totalment bavós i sotmès qui es mor per a albirar, tan sovint i de prop com li és permès, la seua deessa en roent acció amb els homes de veritat.» Això em digué, si fa no fa (dic «si fa no fa» pel fet que fos la seua il·luminació, no pas la meua, és clar, i els seus mots, tot i que se’m cremaren al cervell, no ho feren verbàtim, i segurament, a la seua decisiva frase, no li faig justícia, car prou sempre ha estada ella molt més eloqüent que mai jo no fora). M’ho deia, dic, quan li revelava, agenollat prop on s’asseia, un vespre on era sola i havia trucat dolçament a la seua porta, que, essent el seu veí i, amb l’orella enganxada a la paret, espieta retut, sentint-la tan sovint fer l’amor a l’altre costat de prim muret, em desesperava que no caigués tocat, car ja veia grotesques visions i tot, i m’esmava, tot escorrent-me, immensos coets qui entraven i eixien de toves regalimoses rosetes sitges i tremuges, coets que, ensems amb el meu tímid delicat escórrer-me, escopinaven ells mateixos tanmateix com enormes guèisers. «Em migr d’imaginar-m’ho, sense tindre on agafar-me de concret. Sí, sí; teniu tota la raó, és clar! Soc un voyeur qui allò que més s’estimaria mai de fotre, pobrissó, és de filustrar com la seua dona s’ofereix als homes alfa qui se la carden amb tanta d’efusió, i si no pas davant seu immediatament, per a no ésser cap maleïda nosa, nogensmenys tampoc no pas gaire lluny que no pugui atalaiar-los com es debaten passionalment.» I amb allò em defineix com a femelleta i lacai al servei de la senyorial parella dona i amant de torn. «Ets la infame femelleta qui, nefast, tot ho empastifa.» Soc la infame femelleta qui, nefast tot ho empastifa, i per això rep com es mereix, molt agraït. «Bruny el motor del meu desig quan guipa el setí groc de ton vestit de bany, amb l’aigua esdevingut transparent, ta fesa gens fosa i ben fonda, ta entalla rotunda i rubicunda mostra, i no cal dir els delitosos pelets adjacents.» I els homes de veritat com et lluquen i trempen! «Soc el dedicat miraculós de platja i de piscina – vaig diquelant els culs i encar amb més devoció, a les carranxes de les noies i les dones, els peus de camell, i alhora és clar trempant-ne discretament, i encar pus fort quan qualsque pelets de cony no s’hi escapen, tret que res s’hi acompara amb veure’t despullada al llit com guerreges amb els mascles qui pertot et penetren, orificis paradisíacs on eu, pecador, mai per decret no hi hauré entrada.» No pas que retòricament fos gaire acrobàtic, mes es veu que se n’adona que homenet treballadoret del qui el destí és d’ésser sempre fidel sense mai pretendre a cap dels ben escarits privilegis del matrimoni, i doncs que serà ella lliure de guardar tots sos calers, i de continuar ses aventures amb tota llibertat, i encar millor coberta l’esquena pel fet de l’existència del marit, no pas que de bon principi, escandalitzada, em rebutgi. No em defuig, i allò ja és quelcom. Crec que ençà de llavors, ara esdevinguts amics, quan l’escoltava xinar rere el muret, cridava ella i gemegava encar més fort, belleu per al meu benefici, i que, doncs, hom suputava, la prospectiva de tindre’m encadenat fins on li calgués se li anava fent al magí més i més concreta, palesa i riallera, d’on que, arran d’allò, sortíssim plegats a la piscina o al cine o a llambregar poèticament paisatges, i a pleret, on m’ensinistra inefable en il·lusió, em té de més en més vençut (a part d’això, res altre que jo no volgués pus!), fins que es convencé que prou li convenia. La resta de la historieta es desprèn del precedent. Molt agradablement esdevingut còmplice apèndix, com se’n diu, petit tímid annex, fàcilment excloïble, descartable, i tanmateix conservat per sa provada utilitat. Mes llavors amb quina felicitat d’il·luminat la meua, d’empertostemps il·luminat per la sensacional il·luminació adés de la dona!

):::(

(16)—Jo abans d’ahir no fa gaire, de repulsiu vellard qui es volta de venus nues quasi perfectes, això sí, pagant-les trinco-trinco i només per a fer-se’n la foto i seguidament fotre’s fotre, car de fotre, impotent i incapaç de sempre, ni mica mai. Gens de gens. Saps què? Hom en gaudeix, de la curta durada de vida que li rau, i au. Prou, som-hi. No hi ha pas altre. Què hi vols fotre? Tota tragèdia al capdavall, ben mirada, esdevé comèdia. No hi ha re de debò tràgic, car tot al món hi és ximpleria, desori, falòrnia. I com més seriosament t’ho prens, més fots l’idiota. Ah, i enraonant de venus nues quasi perfectes i d’idiotes, te n’adones que només hi ha a l’univers dues deesses qui posseeixen les claus de la gàbia? Tothora, si els plagués, te n’alliberarien. Na Mort i Na Follia. No pas però que sempre ho vulguin. De cops, ja ho veus, triguen anys (i panys!) a voler-te’n estòrcer. I llavors, ara, merda! Per quins mals camins de màquines qui s’esgarrien totes soles, malhaja els mals invents! On és la foto dels records i els grans significats extractius...? «El Fastigós Vetust i les Quaranta Gerdors d’allò pus Voluptuoses i Venustes.» Enlloc! Cerca-la! I prou que en devia haver fetes nogensmenys còpies. Pler de còpies. Pler! I ara? Què dius? Havia perdut quelcom, quelcom... Un rodament de cap. Vertigen. Trompitxols al sensori. I la conseqüència, un fort batzac. Sonora patacada! Oblit. Què? Què! Cervell que se’m corseca ràpidament. Cercant-hi, cercant-hi. Què? On? A les fosques, pensant-hi. Vanament. Havent perdut quelcom de molt important, tot i que no pugui endevinar què deu ésser, enfonsant-me doncs a la foscor total del pou de la meua caòtica memòria — i com em desficia no saber trobar-hi en acabat absolutament re! Només pou de foscor i prou. Mon cap vol esclatar, el pou fosc es vol igni i crebat en mil bocins. I nogensmenys, novament i sempre, re. Re. Redéu, tantes d’idees clares que sé que no hi desava adés! De sobte senescent, et ve a l’esment tot d’una tanmateix que, de petit, migdia assolellat, al teu primer mirall amb prou llum (el mirall a la galeria, on ton pare els matins d’estiu s’ensabona les galtes i barbeta, i llavors amb el raor es rau la barba abans cada migdia), ja la terrible angoixa, l’agonia de perdre’t en el secret del no re. Car hi clisses l’iris de l’ull, augmentat al mirall... Pitjor que no les infernals dàlies de pètals imbricats estretament. Esborronadora imbricació, símbol de l’infinit esbojarrat. I ara...? He corregut de bell nou a guaitar-me al mirall un darrer cop. Astoradora, horripilant, estructura geomètrica! Geografia incomprensible, dibuixada per mà erta i espàstica, epilèptica. Un món apart, cúbic, triangularitzat, amb repeticions rombals ficades a escaire. I llavors, què? Mort de por, la pupil·la! El forat negre que duu irremissiblement a l’enlloc del no re i a l’absoluta mort de tot l’existent tan miserablement efímer! Inevitable m’envaeix, doncs, l’horror qui puja del pou fosc i buit, i sens fi ni fons, de la pupil·la. Un braç descarnat amb urpes sangonoses. Nineta violenta, mà d’infecte príncep boig, endimoniat, qui, impulsiu i mut, desdentegat i pútrid, crida victòria mentre em desconfeix i m’esterrossa i, eu caigut i de sobines, tornat balb i mesell, paralitzat, se m’aferra a la gola i m’escanya, rient-se’n més embogit encar, sense xautar-se’n gens ni de mes imprecacions ni de mos precs, silents, impronunciats. Quin florilegi d’impietats no li adreç, enfonsat de cos (no pas de braços) als més ínfims i ecoics llivells del negre pou sens fi d’un cervell buit i un univers d’escanyador malson. Com, iracund i ofuscat, no el vaig vilipendiant sense que foti altre que riure-se’n paròdic, satíric, descordat. Llavors, amb la irritabilitat del somnàmbul rudimentàriament deixondit, amb quina auto-repulsió no em vull privilegiadament permès a la reversibilitat de tota irreversibilitat. Pagaré la remçó de la immolació si hom m’allera l’avinentesa de tornar-hi en blanc i sense condicions. A refer ma vida de primer brot. Car el maleït oblit d’aquesta present (tan malastruga) m’ha tolt altrament tot altre delit de viure. Eidèticament veient-me incessantment inesborrablement derelicte, no seré capaç de continuar vivint constantment escanyat per l’introbable. Per l’irrecobrable. Enxampat d’empertostemps en el mateix quadre del naufraig indefugible. Clarivident, esdevinc l’insurrecte, qui protrèptic, exhortatori, discerneix i denuncia el fals cosmètic que disfressa debades el trist enginy fallit que és l’univers sencer. N’esborres tot el fardam i què en roman? Què hi ha darrere? L’esquelet del príncep boig, de qui les urpes t’esperonen gens cerimonioses a l’interminable error. T’has agenollat massa de centúries reverent davant el desproporcionat, foramidat, amorf, taüt del dinosaure absent. Estúpidament accepte i laudatori, fent-hi acaronaments obscens. Les nafres a tos genolls són cruanys, cremalls iridescents. I sobre t’has envergada tot solet la putada, l’obligació, d’anar arrossegant amunt tot de pilots d’absurds càrrecs de consciència. Hòrrida haveria espletada fins a l’extenuació. Bèstia condemnada, ujat i fet malbé, tot et mol, re no et rem. Mòlt, mai remut, mor-te. Mor-te. Re d’altre no t’hi val. Se m’adorm, la bèstia extraviada. I es despertarà renovellada. Soc nou, em dic, o em diu. I després em diu, Saps què? Esplèndida amnèsia — em pispava no pas sols tantes d’emmagatzemades inútils i puerils imatges eidètiques — també totes les taules i estadístiques, fins no lleixar-me’n sinó una, la rasa — d’escreix, oidà, amb el seu providencial ajut, oblidava tots mos crims (imaginats o vers, qui sap?). La divinal empíria providencial venus Follia em posseeix. Ella ha la clau bona. Una de les dues claus bones. Hem feta sort. Enfilem-nos-hi. Entréssim a passadís de la felicitat que mena, alt, alt, a la benaurada eixida. Som-hi. Ens en sortirem. Sortirem fora. Fora.

):::(

(17)—La foto del vellard amb les quaranta molt venustes verges nues. Quanta de significació en una simple molt antiga imatge, tu! Com la d’aquell sant Jordiet qui s’havia empassat de viu en viu el drac esfereïdor d’amples ales de muricec, mentre, encar infantó, clapava al seu bres amb la boca de bat a bat, i ara el portava, drac molt més despietat i crescut, encar dins. Era, és clar, el drac la seua ànima d’assassí. Vellard amb prou calers, ell, renovellat, fa doncs vida novella. Com ens divertirem fins a la mort! Com les feia de pollí, les farà de rossí! Envescat de vicis. I cada vici benvingut prou m’aconhorta un tram, i quan me n’enfit, això rai, un altre em ve a sostindre, generós. I així soc l’únic rei de mon recorregut. Un recorregut magre, com els recorreguts de tothom altri, tret que el meu delitosament amanit pels meus amats vicis. Moriré d’acord amb les meues condicions. No les dels daus trucats del ridícul fat que les forces imbècils de l’univers no m’han preparat. Som-hi, som-hi, menja cru, carn de verge, au.

):::(

(18)—Els documents robats a l’aeroport, amb els escrits tots fets, amb les fotos massa íntimes, prohibides. La dona vigilant prop la duana qui fot el camp corrent empaitant la lladra! No dic re, mes prou la reconec, és n’Aretusa Fontdevila, ella mateixa, després de tots aqueixos anys pastosament escolats. Era marrec i me n’enamorava, era la minyona de ma mare. L’espiava cagar els matins, canviar-se les tovalloletes quan tenia la mala setmana, fregar-se el cony en tornar del ball i haver cardat. Li dic a la milhomes vigilant, i per extensió a les guardianes qui l’ajuden, que aturin l’agressió, que tant se val. De més a més que, de tota manera, no pas que, despullant-la i tot, li trobessin re que no fos d’ella, de la lladra, i no pas re meu, re d’allò lilat. Al contrari, entre els meus papers hi havien fotos d’ella que havia guardats molt reverent tots aqueixos anys. I ni les fotos no hi són, amagades enlloc del seu encar prou ferm cos, tot i l’edat, pobrissona. Els dic que prou, home, prou, que no la castiguin més, que la conec, que és una amiga de ma mare i m’ha volgut fet pessigolles, una facècia com una altra, i m’ha presos uns papers sense importància, i corrent tan de pressa, empaitada esfereïdament per la gossada, els ha perduts, és natural. Que avui no viatjaré pas, que em faré tornar a fer fer els documents, si de debò n’he perdut cap. Que belleu m’equivocava, i en realitat no en perdia d’important ni un. Ni que és clar que no duia cap novel·la acabada en el seu únic exemplar existent. Fantasies meues... Excuses probables que els donava perquè la jaquissin anar sense més impediments. I en acabat era natural que tot allò que no trobàvem ja no ho trobaríem pas mai. En un aeroport tan immens, amb tanta de gentada, tot desapareix. Tot s’esfuma. Tot pispat per l’aire del temps, per l’ambient, pel barreig indiscriminat de partícules alienes i compartides, i els àtoms ballarins i les molècules pendulars i les cèl·lules aglomeratícies, promíscues, adulterines, tot allò. Brutícies en ebullició. Evaporacions. Totes les bòfies se n’anaven orxegant. N’Aretusa s’esvaí encar més abruptament. Una aparició qui llavors es fon.

):::(

(19)—Un impol·lut estany, migpartit per una mena d’istme d’uns cinc metres d’amplada per on hom, si ho vol, es passeja. Estranyament, les ànegues i ànecs, i les escadusseres àligues pescadores, qui hi viuen, de tant en tant naveguen unes roques (cascú la seua) de meitat a meitat d’estany, i hom es demana si les roques, que són de bona mida, no deuen portar tanmateix potetes. Hom, ignorant, es diu, «Ep, potser hi ha petits batracis dessota qui, passet a passet, les porten a l’esquena». Sort en tenim de l’entès (un vell professor mocós i ullerós, amb toga i birreta esvellegats) qui es presta voluntàriament a revelar-nos que no. Que són roques de pedra sabonera, com qui diu mig flonges, i que els nauxers alats, amb això, i ajudats que són de més a més per l’esfereïdora o esfereïda tremolor global, pel misteriós moviment universal, pel batzim-batzam del Tot tan insegur (tot hi va en orri, ara anant amunt i, ensems, davallant, i adés anant amunt i sant tornem-hi, oi?, ja ho saps, fins a mai més), i alhora és clar per l’altre impuls convulsiu de la moció més pedestre i trivial, conegut del més ruc, ço és, pel balanceig natural, tel·lúric, de la planúria, que transportaria l’aigua del tanmateix molt tranquil estany d’estanyol a estanyol si pogués superar la passera formada pel que n’hem dit, per a entendre’s, istme, un istme elevat de, pel cap baix, quatre pams, de cops més, mai menys, tot i el balanceig terrenal que ens deia, doncs això, que els nauxers alats, rai. Que l’aigua no passi és una cosa, que les roques lleugeres, impel·lides, puguin d’altra banda fer-ho és una cosa diferent. Ha afegit l’entès que les ànegues, i sobretot les àligues, capaces elles no solament de navegar les roques dalt de tot, sinó àdhuc d’aixecar-les quatre o cinc dits damunt la passera, ho fan, no solament per esport, ans així mateix per a netejar-s’hi, com si fóssim os de sípia, les urpes, i sovint, com prou podem veure, els becs i tot, i això a despit que aquell “sabó” que duen al cor les nogensmenys prou impressionants roques, és el mateix que hom empra de vegades, es veu que amb forta d’efectivitat, de verí contra els rats. De tot plegat, el nostre boldró en romanem ben admirats. De l’aigua tan neta (és clar, roques sabonoses, hom es diu, sense saber pas de debò amb quina seguretat lògica) i de la faisó on les ànegues no semblen fer rodolar les roques amb les potes i a força de batecs d’ala, tot i que no és pas que les roques rodin gens sinó que, aparentment, la inclinació tel·lúrica les empenyi, i les aus aquàtiques, esplaiant-se, juganeres, se n’aprofitin muntant-hi.

):::(

(20)—A l’exuberant cràter on tombà alaferit pel maleït caçador el canari, moltes d’altres malaurades mòmies de sudaris infectes, i munts de capats ermitans, i les suïcides feres decrèpites de sempre, s’hi llençaren també. Aprofitàrem l’avinentesa els qui havíem perdudes totes les il·lusions i ja només abraçàvem humiliants i feixugues renúncies, i armats amb tartanes immenses clafertes d’higièniques llambordes, ens aprestàvem a omplir-ne l’escarpat forat per tal d’obturar-lo, perquè sobretot no ens temptés pus, quan una torbadora discussió sorgí insòlitament entre els desconfits, com si als territoris més tous dels nostres cossos, a qualcuns els collons ens haguessin tornats a créixer. «Les millors decisions porten les pitjors perdicions», dèiem uns quants, i uns quants d’altres redargüíem, «Les impressions originàries sovint esdevenen les menys reeixides», i els de més enllà cridàvem, «No, no; manta vegada els mobles més ben plantats treuen fum, i les distàncies ens hi fan albirar estranys fullatges d’arbres de cementiris inexistents». Amb allò, gavines a gavadals es volgueren afegir a les esbombades diferències i es descordaren amb uns esgarips de por. Cascun d’aquells esgarips esfereïdors ja fen i esberla prou la nostra voluntat, la qual escapçà definitivament el fet que els fictes fantasmes de tots els sacrificats no triessin aquell instant, on el foscant s’instal·lava de per de bo, per a espesseir-se i afeixugar-se, on els rebels llavors cagats rai. Sort que un del nostre tremolós planter no fos capaç de fer-se sortir de la butxaca una eina salvadora. Era una lot (que funcionava!). Què era doncs tot aquell ximplet rebombori en l’absoluta negror? Ara ho sabríem. Tot s’aclariria. Quan hom ho sotja amb prou cura, tot s’entén, tot torna a ratlla. Ara veurem quines de les nostres coneixences no s’abandonen a l’estúpida gatzara acollonida; ens n’adonarem amb quin carrincló dogmatisme no es rabegen en sofres i oprobis; i com empren llur nocturnal lleure a fotre’s sotragades i ganivetades, intoxicats pels verins de les àvols idees, esdevinguts torrats cagadament pugnaços, etc. Però no pas. Era tot aquell muntatge horrorós pitjor, molt més dolent, encar. Encantats per encanteris molt sapastres, verament tanoques, l’espectacle ens foté caure els collonets als turmells. Allò era un altre infecte pelegrinatge de tinyosos moltons tot desllorigats per les fèrules d’unes poques cofoies hienes. Llur credo es basava en el rebuig de tota fita que no fos la pus tifa ni metafísica. D’ultratomba, doncs. És a dir, de cagarrina. Dominats, com li passa a cada toix irrecobrable, per la maligna superstició dels creguts “creients”. Són de bell nou els mateixos de sempre; transformació rere transformació, continua surant-hi el simi primitiu qui creu en molt bajanes bogeries. De les creences imbècils que els imbècils adoren, sempre en renaixeran nous imbècils qui no podran, per llur curtedat d’idees, fer altre que molt dogmàticament re-abraçar-se-n’hi. Tots els novells, vells. De les olles, els tests. I allí els teníem, joves i puretes. Els sinistres i fastigosos “vestes”, turiferaris i portadors de ciris, sovint arrossegant agenollats creuarres, i cadenots i bolotes de ferro, i abraçats a cilicis, i fotent pler de repel·lents atzagaiades semblants, maleïts carrinclons pallassos! El de la lot i quatre o cinc més, l’apagàrem, acopàrem el bec i guillàrem com lladres; foragitats per l’ominós rum-rum que oíem, venint de l’horda de feres afamegades; filant doncs subrepticis com adventicis meteors qui en la foscor sallen, gimnastes llambrescs qui, en les escumes i bromeres del son i de la nit, són capaços, sense veure-s’hi de cap ull, de sobrar alçades i precipicis que, durant el jorn i desperts, foren segurament aitan vertigenífers i nauseabunds que es resolien solament en letal estimbada. Car prou coneixíem quina descarnada escrostonada mà trencada no tenien els betzols fanocs, els fanàtics devots, a cometre les pitjors abominacions (genocidis a balquena!), defensant de l’imaginari perill de l’intel·ligent descregut els dogmes més inútils, cruels i datspelcul. Feina (tot fugint ens n’adonàvem, pregonament despagats), feina, doncs, com sempre, inacabada. Amb prou feines començada, i ja havent de plegar. Generació rere generació, la imbecil·litat, el dogmatisme idiota, s’imposa. I a callar, ep. Fins a cap altra.

):::(

(21)—Saps què? Que manin les putes verges! Això dels polítics, no hi ha pitjor púrria, s’aferren a la sinecura i a l’exposició i a l’afalagament, i se n’avicien i no volen en acabat que els en tragui ningú, d’on que sempre acabin venuts als més corromputs dels rics. Segons el pseudo-Plató, al seu volum “La República de la Nova Catalunya”, és claríssim que el millor sistema de govern és la partenocràcia. Partenocràcia arreu, doncs, això convé. No seran les càndies verges pas més rucs ni anorreadores que els qui han pujat mai a manar la gent normal, sense ínfules, ni flocalls ni xurrimpàmpols, sense ridícules falleres de tifeta capdecony. Són tots uns ronyosos voltors qui vulturins es llencen a fotre de nosaltres molt devorable carronya. Tots plegats formen un convent rabiüt de malparits cruels, covards i molt rancs de cervellot; molta d’ambició i gens de sapiència. Estupiditat a gavadals. Furibunda avarícia a cos què vols, cor què desitges. Sovint són els cagallons més buits qui, per tendència innata, a base d’anar besant culs i xarrupant merdes “superiors”, acaben surant. D’altres cops, és conegut, són els més criminals mai nats. Només cal sentir-los. Sempre les mateixes homilètiques buidarades. Sempre volent que ens escabetxem entre nosaltres per a llur benefici i, no cal dir, el de llurs patrons, els rics, sobretot els constructors de màquines de tortura i mort, i els qui fabriquen verins per a destruir al mateix temps el ja prou putejat, el ja prou prostituït, criminalment espletat i arruïnat, exhaurit i abandonat, planeta.

):::(

(22)—Això d’avui podria portar un títol i tot. «La Soll de Mos Pares, i el Prat Fresc de Ma Padrina.» Torní un bon matí al cap de força anys a la casa pairal, i m’hi trobí al pis de baix una completa ruïna, un daltabaix horrorós sollat per tota mena de brutícies. I ningú entre els repulsius estralls. Ara, contràriament, al pis de dalt encertí d’ensopegar-hi la padrina, tota ben eixerida i arreglada. Em deia que davallava a l’hort per la seua escala de darrere. Tot seguit, mentre eixarcolava i altrament curava molt condecentment de sos conreus, fou ella qui me n’assabenta, dels detalls de la mort dels pares, de llurs costums repugnants. I, contràriament, de la seua pròpia higiènica i sanitosa supervivència. Em diu, clarament, i accentuant cada detall, potser perquè em romangui a la memòria. «Et demanaràs per aventura, per què eu, molt més vella que no ells, soc, com prou veus, de tot viva i prou vivaç; a tots ops, gens soleta ni obsoleta. I ells què? Ja deu fotre pel cap baix una trentena d’anys que es moriren en les condicions més fastigoses. Escolta bé. M’escoltes? “Iode i Independència.” Això de part meua. Sempre el iode a tocar de mà, i sempre la independència (el contrari del gregarisme i la promiscuïtat) d’incondicional qualitat personal. I llavors això altre: “Indigència i Infecció.” El bicèfal flagell on sucumbiren tos pares. Vivint en la indigència, i oberts a tota mena d’infecció per contacte amb gent, animals i coses bruts, corruptes i obscens no ajuda gens a afegir ni salut ni anys. La vida s’ho val si la salut no manca. Te n’hauràs adonat si doncs no ets doncs un altre pobre ruc.» Em convidà aleshores a passejar pel prat, respirant fort l’aire net, i fotent puntades als animals qui se’ns atansarien. Llavors, tornats a l’hort (esguarda’m aquest delit de bon humus; amb el moll de la bromitja d’aqueixa nit, perfecció de l’agre per a gairebé tota hortalissa; ep, no voldries pas tastar-ne la saó?), fiu que no amb el cap, que de grat no pas que me’n vingués gaire en aquell instant, mes tot seguit, rai, em féu ara mastegar naps, raves, bleda-raves... (Per què no pas enciams, carbassons, cogombres? Prou semblaven suculents!) I de llevants, agrassons, nabius, i d’altres ribers i cireroles. Un glop d’aigua de la font, i au, fes-me cas i fins a una altra. No em permeté de besar-li ni la mà (plena nogensmenys de bona terra negra) ni la galta lluent. Em foté, això sí, un clatellot afectuós, i, en acabat i de comiat, el signe, amb el dit trempat, del desig de bona sort que m’acompanyés. De la casa pairal, tot esborrant-se’m a poc a poc el somriure, me n’allunyí belleu per darrer cop amb un sentiment tanmateix de lleugera pèrdua, de nova mínima mancança, de no pas gaire concreta recança, d’ultrapassament sense retorn... D’entrenyor; això, d’entrenyor. No pas del tot desagradable, ep. Tot just dolçament descoratjant, enyoradament descoratjador: Una font propera que tota sola se t’estroncava. Les bones fonts (qui sap si te’n romanen gaires) et rauran ara una mica més lluny, assolibles solament per tiranys una miqueta més abruptes, tirosos, comprometedors i tot de tes com més anem més limitades capacitats respiratòries. Això. Si fa no fa. Ja ho sé que no ho sabré pas explicar del tot bé.

):::(

(23)—Entre el pilot d’infants qui monejaven per la masia, n’hi havia un qui el tenia clissat — era un psicòpata (a part d’un piròman). Sigui com sigui, abans-d’ahir no l’altre, tornant al nostre estudi a un angle sovint assolellat de la part habitable de l’edifici, vam veure que uns petits ocells es retallaven a les parets crema, i en efecte que totes les gàbies dels ocellets exòtics eren obertes i que els gats se’n devien haver cruspits la resta, tret que els gats eren tots quatre lamentablement i desoladorament orbs, més precisament eixorbats, és a dir, llurs ulls havien estats, o bé arrencats o bé devorats. Eren els ocells sobrevivents qui a cops de becs venjatius els els havien tolts? O era, com gairebé sempre, una altra maleïda proesa de l’infant criminal? Romanguérem, ella i jo, una estona mesmeritzats per l’espectacle. Els tres ocellets vius semblaven ballar a un racó no gaire lluny de les gàbies. Aleshores, però, em vaig ajustar les orelles, vull dir, més aviat, les ulleres, i me n’adoní que no era pas que ballessin ni qui refilessin (els ocellets exòtics amb llurs cants extravagants). Era que el parell d’ocellets verds i grocs, amb una mica de vermell rere les aletes, xisclaven d’odi, i l’ocell més grosset, gairebé tot rosa, esgaldinyava de dolor. Car era cert que molt cruelment els dos verdets, amb ànimes de bòfia, torturaven el rosat. Un dels verds, amb el bec servava ben ferma una poteta vermella del rosat i l’altre verd, amb el bec, li n’arrencava ara un ditet, ara un altre. Esborronat, fent tots els escarufs del món, els vaig anar a fer por, mentre ella no comprenia ben bé què cony passava ni per què m’enfurismava tot d’una tant. Era una dona desdibuixada i d’allò més lenta. Vaig prendre amb una mà el pobre rosat, i el vaig metre dins sa gàbia, on es ficà, pobrissó, a plànyer-se’n misèrrimament. Pel que fa als dos verdets, incapaç de prendre’ls, i alhora lleugerament acollonit que no se m’abalancessin damunt per a eixorbar-me, els espantí cap a la finestra oberta, que fotessin el camp d’una vegada, que no els volia veure mai més. Ho comprengueren, i finalment, renegant, tocaren pirandó, no pas abans de fotre, ara l’un, ara son germà, un bon cop de bec al nas d’ella. La vaig portar al dispensari, que me la desinfectessin, i quan vàrem tornar a la masia, el mas era cremat. Vàrem trobar, quan les flames s’aplacaren, el cos del piròman tot sencer, fet un carbó — un carbó trencadís segurament, però no pas gens trencat. Semblava una estàtua ajaguda d’esquena a terra i amb els braços i les cames aixecats cap al cel. Una estàtua d’un verd molt fosc. Vaig anar al cofre del cotxe i en vaig treure una bossa ampla de viatge en carrossa i, amb prou compte, hi faig ficar, sencer, l’infant carbonitzat. El volia dur vora el riu, a investigar-lo una mica. Em temia que a les butxaques o a qualsevol altre orifici no hi portés, embotits, encar els joiells que segurament, abans de calar foc a casa nostra, no ens havia robats. Abans d’engegar el cotxe cap al riu, vaig anar a la comuna de passat l’hort, i del pou dels excrements en vaig extreure un parell de galledes curulles que vaig tot seguit buidar damunt l’indret on trobí el cadàver. Em sembla que volia esborrar-ne les traces, o quelcom d’aquesta color; no pas que llavors pensés del tot clar. Vora el riu, recacejat de valent, se m’esmicolava a poc a poc el petit psicòpata. Damunt (una mena d’exorcisme com un altre) m’hi pixava copiosament. I ella també. I en acabat anàvem a ciutat, a cap hotel o altre. I mai més no tornàrem a la masia. Era al capdavall una masia que no era ni nostra. Que era rònega i buida quan la trobàrem, i ella i jo hi visquérem durant tres o quatre anys, i molta de canalla s’hi lleixava caure, car érem, i som, ja ho saps, molt liberals.

):::(

(24)—«Parentèticament la mena recança que les durícies i les cicatrius em desvetllen em duu novament a l’anàlisi autodidàctica de per què anit tot es va tòrcer a l’atzucac. Era un atzucac sense cap mena de trànsit, on la foscor s’havia instal·lada més i més pregona i densa, de tal faisó que tota mena de tossa hi esdevenia fonedissa, i llavors uns ulls de sípia esclataren de claror i m’enlluernaren. Mos ulls s’ompliren de saó o d’estalzí, i embrutaren com ara de rímel escorregut totes les ganyotes de terror que prou devia fotre. Els ulls enormes qui aquella llum brutal no escopinaven eren els d’algú, una dona en ple orgasme qui, d’ençà d’unes flassades enfollides, havia caiguda per una finestra de les golfes. Com una fúria eixida sobtadament de l’infern em saltava al visatge esgarrapant-me. Per comptes d’aprofitar l’avinentesa, què fotia? Enlloc d’enfilar aquell cony mullat que regalimava i feia àdhuc tollets al terra pedregós de l’atzucac (me n’adonava perquè la lluïssor dels ulls s’hi reflectia en més petit), un cony de dona com mai no havia encar tingut oportunitat en tota la meua vida de poder gaudir, ai, cabàs! Lletraferit avesat als triomfs dels avantpassats, em deia, poètic i efímer, com sempre, deprimidot, fruíssim també fugisserament de la curta miscel·lània estimbada devers l’anorreament amb la contemplació dels astres de la nit i la tranquil·litat de la foscor per ningú sollada, i no podia sortir d’aquell solc de romanticisme suïcida. I, sol·lícit i obsequiós, li deia, tot esgarrapat i abonyegat per la fanàtica, “Senyora, s’ha fet mal? Vol que la dugui al Dispensari, vol que la dugui a coll-i-bé, amb el seu permís, fins a la Gota de la Llet que l’apedacin?” Fou aleshores que, bo i estenent les seues aparatoses ales de muricec, la dona dels orgasmes i amb ulls de sípia encesos com projectors eixorbadors se’n tornà volant amunt vers les seues remotes golfes. Aquell dimoni de mascle qui allí devia cardar-se-la l’esperaria (dic jo) amb candeletes. En aquell instant semblava ploure. Eren en la foscor absoluta unes gotes és clar negres. Després, al primer fanal, me n’adonava que eren de sang. I em deia, “Natural, natural; el món sencer fot el camp, tot se’n va a la merda.” Tret que potser (hi he pensat aquest matí, ara mateix, parentèticament) potser es tractava d’un naixement. D’allò que en diuen un altre de tants d’adotzenats messies qui aleshores s’esqueia de treure el nas. D’ací els aparents miracles. I aquelles gotes no pas que fossin de cap nafra oberta, ni de cap mena de menstru, ni tampoc d’esbotzadot himen; eren potser (dic jo) d’esclatada placenta, de com se’n diu, de secundines, de tot aquell embalum fastigoset, i la dona qui em pensava que fos víctima d’un cardar massa vigorós i un orgasme massa eixelebrat, la dona, dic, fos el nadó, el nou messies. Disparat pel canó que era el cony de sa mare allà dalt. Car... Sí ves, en aquest món (que no?) tot pot prou ésser. Si se n’esdevenen de pertot d’al·lucinants atzagaiades...! Ara, ja t’ho dic, per aquell atzucac que s’hi perdi una altra nit algú de més valent... Perquè pel que fa a mi mateix... Jo, les meues contemplatives ruminacions i els meus poemes i fulletons, de caire no pas tan fantàstic ni increïble, tu. Jo toc de peus enterra, al capdarrer, comparat amb allò que en diuen la realitat, esborronadora calamitat que se t’arrapa i t’assetja per tots cantons. Jo no pas; tot això, ecs. Jo m’arrap als somnis, ço és, a allò únicament probable, lògic, assenyat. I viscut, experimentat, marcat a la pell de l’ànima, i en aquest cas a la pell del visatge, del coll, amb les mans totes plenes de blaus nous, i els peus i les cames garfides per qui sap doncs quin animalot amb urpes diabòliques... I... Tot això em fa dubtar d’allò que anit a l’atzucac tot fosc m’ha semblat tanmateix percebre-hi. Hi ha detalls que no collen ni encadellen prou. Hi ha detalls que em reca de no púguer saber com s’escaurien i engalzarien i casarien millor perquè tot plegat no adquirís una certa pàtina de versemblança... Així que... Ho hauré de lleixar penjat... Demà o l’endemà, qui sap, potser em despertaré com aquell qui diu il·luminat i...»

):::(

(25)—Que per què serveixen els somnis? No fotéssim, home. Els somnis et permeten d’assabentar-te com (és a dir, de quina faisó) no t’espaviles pels diferents universos paral·lels. Avui t’has vist comprant en vast magatzem de verdures, i el propietari, un home baixet i lleig, amb fastigós bigotet de feixista, te n’adonaves que era mig boig, i que a poc a poc un atac qualsevol de ruca bogeria se li emparava, i quina manera de no saber què feia, fotent-ho tot de creus, i un dels seus fills o familiars més joves, en acabat d’haver-lo arraconat, volia atendre’t, mes tot el que hi trobaves per a la cistella davant la caixa era podrit o mig podrit. Sobretot les peres. Li dius que de peres, tu, llépol rai. Que en podríem dir un paio de debò “peraferit” i tot. Tret que hom podria mal interpretar-ho. Car volia dir que amava molt les peres? O que qualque pedra em nafrava? Però és clar que no hi veu la gràcia, i darrere meu la cua d’homes qui volen també comprar es va espesseint, i el nerviosisme creix. I llavors ha sonada qualque alarma i es veu que era una de les acostumades ràtzies en aquell món, una ràtzia pitjor i tot que no les de l’exèrcit o la bòfia, una ràtzia de rars salvatges primitius qui ho anorreen tot encar amb menys de fictes compliments, potser àdhuc antropòfags, i tothom llavors quin pànic i quin daltabaix, i com s’amagaven embolicats en els draps i llençols i flassades i sacs que damunt les taules no raïen sota les verdures, o, si no això, com fugien pertot arreu, i tu poc sabies com prendre-t’ho ni on ficar-te. Et venia tot de nou. No era pas el millor moment d’haver-t’hi lleixat caure. I llavors, a un altre món, tos nets i d’altres marrecs s’esqueia que t’ho trastocaven tot, tot tan ben organitzat que altrament no tens ca teua, i en llur desordre, descobries que havien descoberts nous elements oblidats, maquinetes de fer musica, per exemple, una musica no pas desagradable, mes certament massa forta, on vas de bòlit a apagar cada instrument, i en acabat, sense repòs, no dones pas l’abast a tornar a posar cada cosa a lloc i a reng que els mocosos marrecs és clar que han continuat de desconjuminar. Tes vides són múltiples com múltiples els cosmos. Cosmos micro i macro, mes sempre paral·lels, això sí. I contemporanis, com se’n diu, sincrònics. Au, i en els infinits mons paral·lels quantes de vegades no t’has mort, i quantes de vegades no et torturaven, i quants d’episodis amorosos o romàntics no has viscuts! De vegades et fas enveja tu mateix, i més sovint és clar pietat... Tots els altres mons aparentment tan malparits com aquest, i alguns pitjors, i pocs, molt pocs, millors. Pitjors com quan empès cim avall pateixes en la neu abusos ferotges, i en la gelabror entres en desús, i escamots de pocavergonyes fosos en luxúria la teua despulla encartronada no fragmenten a burxades, i esdevens caricatura, i la teua mortalla és un glaç espès, fins que el cel plumbi no fa cap guerxina i, discontinu, el remolí caòtic d’un llamp no fum fi a la luctuosa anècdota. O millors, com l’episodi amb el danès molt panxegut, mon amic. Quan ens banyem i fem el mort i em lleixa descansar el cap al seu umflat ventrell, preciós galter on m’hi ensopiria, i quan som rere el parapet que ens guarda de les feres semilliures qui enemigues hi tresquen, sa meravellosa betza butzarruda, com m’hi amag si elles ominoses no aixequen les urpes o ja veig (augmentats monstruosament) llurs esmoladots queixals (de puntetes, com fines ballarines) ballant-los claqué per les rosàcies genives. O soc fent trescs tranquil·lament amb bons i ben enllustrats borseguins per bosquets idíl·lics, sense urnes ni vehicles de cap mena, i on de migjorn a mitjanit s’estenen circells i heures i filodendres, i hi xiulen i piulen molt ben dotats cargolets i mallerengues, tota la vivesa i la candor dels moixons, mos amics, i sota els pàmpols, com murris barrufets, hi treuen el nas simpàtics llobatons i llistats cadells de senglar, ben disfressats d’afectuoses coristes, ah i les amfisbenes fent la rotllana al rampeu dels espígols, i entre els xipolleigs a la bassa les somrients granotetes.

):::(

Oblidats tantost. (26)

(Meditació calidoscòpica: molt perillosa.)

Caganer contemplatiu consirava que: Només veus allò que creus que veus. Si creus en déus i esperits i rucades d’aqueixes, per força en veuràs aparèixer, ni que sigui en somnis — i tot per què? Per a viure encar més acollonit que no cal.

Així, bo i tornant de la fireta dels deliris, què tinc als ulls? O més aviat, què tinc al cap? Enlluernat ara mateix per fantàstiques, majestuosament gegantines, cetònies, i popíl·lies japòniques, i pler d’altres lluents escarabats exòtics qui no em vaga, massa neguitós, d’identificar. Cohesius ramats (esbarts) (eixams) devastadors sanguinaris voraços qui agreugen i empobreixen i foten malbé tot allò sublim i delitós, polit i cordial, a l’agredit paisatge. L’heroica anatomia, inclòs cada limbe peltat per minso que fos, de cadascun dels indispensables ens pertanyents a la gloriosa verdesca, corromput i corroït, ratat persistentment, com ara per ferramentetes d’ermini, i rosegat i mastegat, i vomitat i defecat pels exèrcits de conspicus, fanocs, adelerats, totalitaris, coleòpters. Perversament armats com bòfia invasora.

Víctima últimament de massa de teories escatològiques, arreu hi veig, malaconsellat, rudes detalls de la catàstrofe definitiva — la ignomínia mil·lenària del viure finalment destinada a can pistraus.

Verga en mà, l’imbècil (cruel i crèdul), una verga que regalima lleterada, l’imbècil de torn, dic, et fueteja, et deixuplina, et xurriaqueja, i entre agonies d’afonies t’exclames i braus aitan adolorit que perds el coneixement. Com trobes més tard d’incomprensible l’assolellat blau enyor dels imbècils! Els imbècils (ço és, tornem-hi, els crèduls i cruels) qui visqueren quan tot era tan pla i clar — només calia obeir ordres, per criminals i satàniques que fossin.

Volia defecar en la tenebror i, a la gatzoneta, abstret en l’abstracte i no pas en el mundà, m’esparverava ara de sobte allò que a primer indisciplinat esguard creia que fos drac igni. Triguí una mica a apujar-me els pantalons de panna. Hedonista en els pausats temps de pau, sempre m’ha plagut prendre prou temps a acabar allò que he començat. I ara, dret i habituat a la relativa foscor, alterava el diagnòstic. No era allò cap drac qui, flagrant, grinyolés ominós. Entre els pers curulls d’escombraries, hi havia a l’atzucac un tòtem florit qui feia sòpits sorolls de pedant. Es creia segurament un altre d’aquells il·legibles eminents erudits i acadèmics titans irremeiablement il·lustres. Massa savi, a dretcient s’ignora el nas i tot allò altre que davant seu no hegui, car només es diu percebre l’amagat. A l’atzucac, en un racó, entre drapots i ferums, es veia doncs que hi era com una altra absència per tothom oblidada. Hi nia i hi rau com al llit un altre remot faraó xoll, aqueratòfor, sense capell, amb fred a la clepsa, qui titlla, disruptiu, d’ignars i d’engalipats els enderiats qui encar lluiten per la sempre inassolible llibertat.

Mai no m’he esguardat al mirall a la paupèrrima paret de ca meua amb optimisme. Tostemps m’hi he vist erroni, estèticament lamentable, mecanisme desballestat, un altre desconegut, esparracat, fimícola, pruent, pudent, titella ensopit sota el gebre, si fa no fum com el quídam present. Com em deu veure ell? D’antic engarjolat i torturat a antic ídem. Metamorfosat en viatger ociós, tranquil·lament, sense cap por, cagant?

Soc gelós de mon ofici, i herpetòleg famós (famós en el meu magí, com ell savi en el seu), anava a salvar llangardaixos i sargantanes pels deserts més allunyats; hi era l’estrany en estrany viatge en estrany paisatge, plenament lúcid que sempre anava perdut, ep, mai no morfòs tanmateix, car eren ells i les serps qui em guiarien sempre al bon indret on teca prou trobava — i mam d’amagadeta font.

Sovint, massa de Sol, a les extensions il·limitades de sorres i dunes hi veia miratges. Veia ballar molt virolats lludrions cap per avall, com ara si xuclessin, gairebé perpendiculars, bellugant cos i sobretot cues, llurs colors tan vives i animades marejant-te i tot, ballant, hò, ballant cap per avall, com si xuclessin sucres o sucs psicodèlics dels psilocybes de la barretina. Sabia també que adés, no gaires de milions d’anys enrere, balenes hi gambaren; ho dic pels cetotòlits. Aquell altre jorn, havia aitambé fet un clotet per a cagar-hi, i hi trobava aquells ossos fòssils de les orelles dels cetacis primitius qui ça enrere, com dic, feia a hores de llavors ja remotíssimes saons, alegrement no trescàvem (vull dir, trescaven) enmig d’aquells oceans ara traspassats enjondre, qui sap on.

Ric en potassa, sarcàstic em depenyia mussol entre taronges de taronger perfectament conreat en aquells fonaments de feraç cendra, mentre una orquestra de microscòpics musics em tocava a l’orella dreta les injuncions de les qui, apotropaicament, per força i per superstició, hauria pus tost de preterir.

Subtilment traçudetes en les arts sartòries, sútils, cisòries, som tres paies bones amb ulls de serp. Som les tres belles puntaries de cap vilatge costaner. Modestetes verecundetes modistetes, lèsbiques, amables, grassetes, no gens camusses, no, de qui les gràcils mans semblen molt profitosament sembrar, i qui a gratcient, àdhuc sovint eufòriques, cosim, sargim, tallem, fem puntes, fem ganxet, fem mitja, i (per què ens en planyeríem?) de re no ens planyem pas, i (prou cal creure-s’ho!) prou fem contentets tothom.

“Ressusciti! Ressusciti!” Citen i reciten (tríada ben triada!) les satàniques eumènides amb cintures d’èumenes; són ensacant, rítmiques, amb inflexions de bon jazz, avellanes, ametlles, nous. Han envellides, llas! Com envelleixen les rosses, adés tan sobergues, i ara totes arrugadetes, oceàniques deesses de la revenja per la revenja de temps oceànic blasmades i punides.

On colgat i sebollit sota múltiples dunes formades en ziggurat o pagoda, em veig doncs per cap providencial terratrèmol (mercès, erínies!), ostat, tret, tolt, a la insabuda, del fons irrespirable del clot resclosit on metges empeltats de crancs al cap, a tall de banyes, amb d’altres grelles i brots ressuscitats, ja em processaven de fems o de fertilitzant no sé pas si gaire sa. Ixc del cràter o més aviat de la corol·la, i ascendeixc vers el cel cendrós, lluna de mel en baló perfumat, meravellós encant, per a atènyer cap altre lloc banal on en Jou no escriu, perenne i desesperat (car no pot fer altre, condemnat per l’eternitat a l’eternitat), sos idiotes palimpsests.

Prou. Avui no hi vull pensar més.

Això havia dit: “No hi vull pensar mai més.” Dit i repetit, de petit, als cinc i sis anys — tornat un jorn atziac de la farinera “La Meta”, amb la grotesca incessant maquinària d’ensacar farina, i un altre jorn maleït amb el nombre incomprensible de cinc-mil en el film “Els Cinc-mil Dits del Dr. T.”, amb un piano sens fi de tecles infinites — on els malsons de l’eternitat, de l’il·limitat i de la immortalitat — les tres terrors més diabòliques — m’han robat el viure, car no he pas reeixit jamai, sobretot en hores baixes, a lleixar-hi de burxar, enterrat en l’angoixa de conceptes tan corrosius, rosegadors perpetus del més íntims teguments a ventrell i cervell.

I així, ressuscitant ara i adés, per què fer-hi? Per a tornar al mateix clot. Retornar-hi fins a la fi, ja ho sé. Meditacions sempre vanes.

Psè. Res.

):::(

Oblidats tantost. (27)

(Exeunt homodromos omnes.)

Per començar érem quatre — les bessones Oixum i Iansà Fontglaç, i els bessons Cesc i Cenç Montesquiu.

I ara? Érets un, érets quatre, érets qui-sap-los.

Atès que mai no sabíem qui era qui, poc que fèiem distincions idiotes com l’altra gent. Cascú de nosaltres era ell mateix i tothom altri, de tal faisó que aviat oblidaves qui érets — això si havies mai estat ningú, vull dir, algú, tant se val.

Cascú es creia qui volia i clapava amb qui volia i s’entenia amb qui volia. Com déu mana. vós. Les Fontglaç i els Montesquiu eren intercanviables. Re de superficial (i re en cap persona de les altres no hi ha mai que no sigui superficial) no comptava. Ni el sexe. El sexe, un detall negligible, com tothom sap.

Ens hem trets els trets i així, tret que quelcom altre (cap altre tret impossible de reconèixer fins que no s’engega amunt) no ens denunciï, rai, cap de nosaltres no es pot ni identificar ell mateix. Oidà! Triomf de la no-identitat, l’anonimat perfecte, el no-reconeixement assegurat, cap consciència pròpia. Visca, vós. Cascú un aiguabarreig. Em dic com tothom. Oixum-Iansà-Cesc-Cenç. Enç-esc-nsà-xum. Muixasncseçne.

Muixasncseçne Molts — com ens diem — per si algú ens ho demanés.

Quin nom més estrany! — alguns dels ximples a les botigues remarcaven. Responíem: —Oi que sí?

Monstre carnavalesc, ninot absurd, voraçment fagocitari. És clar. Menja per quatre! En microcosmos de putxinel·li, es troba ictiòleg naufragat entre maragdes costeruts de furients enormes onades salvatges, i amb allò tendíem als mals de cap.

I s’escolaven els anys, com per a tothom altri. Innocentment. Travessats per les vicissituds. I el nostre grumoll ho sabia. I crec que s’hauria agrumollat amb més contribucions de cos compenetrat. Tret que la cosa no s’escaigué. Va com va.

Al capdavall, ni no re ni re no soluciona re. Tota alternativa a viure és horrorosa merda. Si al futur no hi ha re o si hi ha re, ambdues condicions són esborronadorament maleïdes. De fet no hi ha futur. I viure és episodi efímer i prou. Finestreta si fa no fa clara que aviat perdrà la llum. Perdrà la llum d’empertostemps. Que hi hagués re en acabat de la llum, no hi ha re més horrorós.

Llavors, quan ens morírem, fotérem el camp ensems. Eixírem homòdroms tothom. Tot s’acabà. Teló.

):::(

Oblidats tantost. (28)

(Que els quanta no s’alçurin gaire, i que la civilització si us plau llavors no trontolli.)

M’he aixecat i, embalat, he lloada la feliç circumstància d’ésser un ésser civilitzat! Soc civilitzat, he dit, esguardant per la finestra, al nou matí, el bell Solell de tardor. No soc cap salvatge ni desgraciat primitiu agenollat damunt un foc precari i malparit enmig d’enlloc, i mig mort de fred, acollonit per un univers incomprensible. Els civilitzats ho comprenem tot! I quin paradís d’ocells al meu jardí! Un jardí com la natura l’ha volgut, amb una mica d’harmonització de ma part, això i prou, sense el maleït afegitó de cap pestilent pol·luent potinga de química nefasta, això també, això tampoc. Ara, els ocells, admirables! Cascun quin individu més individual! Tots diferents, tots ocupats... I ben barrejats, cascú a la seua, alhora entenent-se i confrontant-se. Gaigs, pica-soques, merles, mallerengues, cargolets, estornells, tudons, gira-tiges i pardals... Desenes i desenes, transeünts, cavalcant llur pròpia fortuna, adés propícia, adés adversa, ara triomfal, ara mortífera. El meu jardí al capdavall un “Manhattan Transfer” (l’heu llegit? collonut!)... Un “Manhattan Transfer” dels bons aqueferats animalons, mentre la ràdio simfònica em delecta amb les musiques ecfràstiques dels Glinka, Glazunov, Glière, Gretxanínov, i la nostra Guilla em fa el favor de passar com cada matí davant el vidre de l’alta finestra rectangular, a tall de tarja amb ull de bou per a la visió panoràmica, bo i ballant (la Guilla) amb un formatge ben rodó i ben groc a la ferramenta! Si això no és glòria, redéu! I em dic que qui es cagui en la civilització, com tants de bajans desagraïts qui no saben, pastifes, què collons s’empatollen pel món, els hauríem d’enviar darrere, als temps anàrquics de l’haver de menjar merda i clapar al ras.

I així anar fent. Llavors, quiti de tot altre capficament, cuit a saludar la padrina. Em demana on són mes germanes, na Laura i l’altra, ço que ignor, i la infermera és amb ella i em pica l’ullet, i la cuinera ha pujat a demanar-li què vol que amaneixi per a dinar, i m’acarona el culet tot passant, i ara diré, no fos cas que hi hagués qualque malpensat, que aquests dies de goig no és pas que em cardi, ni m’hagi mai cardat, ni segurament que mai no em cardaré, cap ni una de les quatre... cinc dones de la casa, ni la cuinera, ni la infermera, ni no cal pas dir la padrina i mes germanes. No soc d’aqueixa nèxia obtusa i revoltant dels cardaires, llorda fauna infame.

M’he passejat fins prop l’estanyol i m’he assegut damunt una roca on, si paraves l’orella, oïes la udoladissa dels microbis o en tot cas els microscòpics ens qui hi convivien, o, qui sap, hi guerrejaven, com si fossin de la casta repulsiva dels humans amb ridícules ínfules bèl·liques. Em treia de la butxaca el flascó amb la grapialtesa i, capcot, em fregava els bonyets que se’m cargolaven com nusos de botafions descalçats pel vent a la sota-orella. Ho feia sense que cap neguit no m’afligís. Bonyets, els deia, ni que mai assolíssiu el gruix de l’Àrtic, o de l’Atlàntic, o de qualsevol altre pegot si fa no fot tectònic, me’n fot. Sempre serà per a vosaltres massa tard. Aleshores ja hauré esdevingut llegenda constel·lada en el cel anònim dels qui, de gelosia, mai gens.

Car gelós, ni mica, com dic. Ja ho sé que som (com sempre!) en temps desesperats, amb tothom anant de bòlit, sense reeixir a aturar-se a tranquil·lament fruir fort, ben acollonidament i admiradament astorats, dels avenços de la civilització. Pensant-se potser que són foteses, que mai no n’hi ha prou, que la desesperació vol més i més — i més. Que en buidor es neguen, i voldrien surar, i troben que tot és bassa de sofre, i no poden pas ni bleix manxar. I no veuen que la civilització duu a la llibertat absoluta on cap necessitat no roman insatisfeta, i àdhuc, si sabessin percebre els pròdroms d’allò immediatament venidor! Horitzó molt prometedor. Tot ho anem resolent. La ciència anorreant tot allò que fa bony, nyap, lleig. Tot allò malèvol, àvol, maligne, traïdor.

Que tremolin els jerarques, que llurs trets repugnants de feixistes i foralleis (i els botiflers amb fanoca carota de jutge, com deia en J.V.) pateixin tota mena d’injuriosos terratrèmols, que se’l glacin de fèrria dolor llurs cors espuris i sense escrúpols, car s’albiren a contrallum, a trenc d’horitzó, banyats amb les clarors novelles, les formes indestructibles de les etèries patums, i els tòtems viroladament mascarats, i els apassionats patufets. Quina excel·lent salutífera atmosfera no estrenem, respirant finalment llibertat, on l’agressió i el vituperi s’han girats alegrement contra els maleïts invasors, i doncs on els fins ara humiliats i sotmesos no encetem riallers la vasta escabetxada!

Aixequí llavors el cap i me n’adoní de la barqueta enmig l’estanyol. Esfaldillada, esbraguetada, amb una fufa que li plorava mocoses llàgrimes, ajaguda enmig la barca que reposava enmig del pla, tranquil·lot i calm estanyol, com dic, ma germana, la Laura Heisenberg, atiava rudement la seua amigueta, la Pepita Bohr, i l’atiava, literalment, perquè “Fotés anar la llengua amb més traça ni perícia, collons!”.

Em fiquí a somriure, i vaig tombar el cap, i l’altra germana, l’envejosa, s’havia penjada a un moixera de guilla amb gralles a les branques. I ja no he rigut tant. Sempre havia estada una xiqueta rarota. Fins i tot a Arcàdia, la mort ve a fotre-hi cullerada, com digué el clàssic aquell. L’he despenjada i, aür i albíxeres, encar era viva! Ah, putarreta, només ho havies fet per a trencar-me amb l’esglai la idíl·lica descripció que mon consirer assíduament no filava ni on no es rabejava angèlic mon magí!

Aquest cop fou na Pepita Bohr qui aixecà el cap. Em va guipar, amb la fastigosa boca que li bavejava, abraçadot a ma germana i es pensà potser que hi havia incestuós poti-poti, vergonyós festeig. Que tanoca, pobra filla! Tots els Bohrs tan pagerols! Encar creuen que els huracans neixen de la febre d’un cap infectat que, en radiar devers la capa del cel, esborra hilarantment tota altra possibilitat que la creació d’una atmosfera altament irritada. I diagnostiquen paradoxalment que cada melodia, i com més harmònica pitjor, només duu a més ràpida exterminació de l’espècie. I destruirien, si hom els ho allerava, la ràdio simfònica que pels matins tant no m’assuauja i adelita amb l’encar més ecfràstica musica d’en Mussorgskiï! Bàrbars! No sé per què na Laurona s’hi fa tant, una fava tan mongesca. (Potser és que la seua amigueta ha esdevinguda, ben esquerada, ensenyada, una as de la conyística — fufística — llepamenta. Això explicaria quelcom.) Sort que un d’aquests dissabtes emigraran al desert; lluny de la civilització; no cabran enlloc altre. Altrament, quins veïns desagradables, ells i llur grotesc dialecte adoptat del repugnant invasor; de tractar-los gaire esdevé genuïnament perillós. Bon desembaràs.

Qui delinqueix a ca nostra? Ningú. Som civilitzats. Hi ha l’Enriqueta, no gaire ferma, qui, com qui cagués xerri de paper rebregat, va lleixant enrere pertot on passa, paperets escrits tot arrugats; li cauen de les butxaques o qui sap si de les orelles i tot, o els impel·leix disgustada com qui escopina gargalls, i tot això, li dic, és pol·lució que enlletgeix el paisatge. Faries bé d’estar-te’n, ca? I de penjar-te als arbres del jardí (pobrissons, quina culpa és la llur?) te n’estalvies així mateix, noia, mal llamp!

Argüeix que, com Ícar quan cau a l’oceà i s’hi trobava gats i no pas peixos, tots els peixos havent desenvolupades cames i els gats ganyes, és clar, vol filustrar ni que fos d’un cop d’ull què hi ha a l’altre costat? Li dic que hi ha una manca de civilització tremebunda. Que tot hi són jocs i disbauxes de cucs amb aclucalls, i en conseqüència tot hi és anarquia amb pistoles i raors clavats a l’esquena, i intoxicacions a betzef, car de salut ni d’higiene ni de sanitoses habituds, nyeclis.

Els líquens al cul esdevenen deliqüescents i em pessigollegen. He girada cua i me’n tornava. Com en un somni, la meua capa negra aixecada pel vent pluig, anant lluny, entre comes toselles i turons eriçats, devers l’avial pairal anacrònic Castell de les Cinc Simfòniques Poetesses.

La cuinera, la infermera, que nervioses! Em demanen, “No has vistes tes sors? Ens fa por que el temporal no les agafi profanadament fora.” La padrina, la tsarina, dalt son tron també ha sentit tronar de valent i s’ha abandonada caòtica (lleugerament repapiejant?) a conclusions desesperades. “Els quanta s’alçuren. La civilització trontolla; aviat, interrompuda, caldrà atendar-se fins que la resurrecció de bell nou no s’instal·li. Ambtant, millor romandre durant l’estoneta cascú a son taüt de plom. Les noies les podem amb tota lògica considerar perdudes d’empertostemps.” Per estranya simpatia, d’un indret indeterminat potser nat a la meua cambra, histèrics, uns violins demostren, destrempats, desmembrats, discordants, orfes, llur versatilitat. El desconcert corromp, despòtic, els nostres millors desigs de recuperació. Ominós, s’hi afegeixen els sorolls d’uns timbals propers. Percussió agressiva que provoca l’unànime abdicació dels reunits.

D’aquesta qui es rescabala? Perdem de cop sobte un terç de la població! I la processó rebenta i creba part de dintre. Tot hi són prejuís exacerbats, penediments i d’altres auto-intimidacions íntims, melangies contemporànies mesclades amb rosegadors afanys de revenja contra els déus ingrats, els fats desagraïts... Els nostres cors enredats... No hi hauria erudit qui ho destriés. Temem plens de raó que si la tempesta descordada no se les enduu, els gossos antropòfags no se les cruspeixin... Espaordidor!

Tret que... Xst! Trepigs d’etèries papallones... Delicades teranyines que, com inspirats circells, molt lentament i espiralment no roden, i a les palpentes escaugen i escateixen si trobaran pleixell on manifestar-se. Quina farida... Quina farida, nois! Oi que ensumem i galivem saons i agalius prenys de proesa i endelèquia que, colcant amb fermesa, se’ns atansen? Quins oronells excitats, quines orelles dretes... Quin llampec d’instint desvetllat! Quina premonició... Quin intuïtiu pessigolleig d’esdeveniment imminent... Dramàtiques determinatives escaiences a tomb de trencar... A trenc de tombar... I ep!

Aleshores, al contrari, prou ponderoses, de bracet, les dues apareixen. I ara, en acabat que ens havíem pudentament purgats amb les vacuïtats típiques dels panegírics de rigor, venia l’horeta dels flascs retrets. “On us havíeu ficades, supèrflues? Sembla que no és pas que seguíssiu gens les regles del joc? En quins tripijocs d’amagatotis no us enfonyàveu?” “No som delinqüents, padrina. Som civilitzades. Hem feta una miqueta tard, això és tot.”

Delit i delicte en circumferència viuen — a delicte segueix delit, a delit delicte. Lànguides i sadolles en acabat l’adient nodridora col·lació civilitzada, s’arrepapen, i, notòriament somalles, part de terra, entre les orquídies, la sumptuosa mullena es declara. Els batecs compassats de les gotes darreres que de llurs embolcalls no tomben donen un rampeu als dels cors que se’ns apaivaguen. Ah, beutats en la bromitja! Escruta’n tantes com no puguis, i al sensori tantes com pots importa-te’n perquè, àrdues imatges, perpètues s’hi inscriguin. Car viuràs per sempre mentre el món sigui teu.

I en fi, no era pas jo tanmateix qui se n’havia neguitejat gens. Prou he vistes manta vegada senceres llurs pells (fosques com la meua), de pergamí de cabra xagrí, amb totes les fimbrants verjures repujades formant (per a l’expert arqueòleg, car per a tothom altri què altre que hermètiques al·legories qui els voleien part damunt com obusos flongets o rantells sense fibló?) croquis adients — ponts, guals, túnels, larvades galeries — per a no perdre’t mai ni en les tenebres inexpugnables de l’aparent mai pus.

I ara s’ha fet tot fosc, i, retut impotent el semen pompós del pànic, embrió abominable qui obstinadament ens empenyia al seu pou espinós de resclosida angoixa, reunits un instant en una precària tremolosa foto mental de família que els sobrevivents potser recordaran més o menys esgarrifats en l’aprimat futur, figures esborradisses de remotíssim passat, com ara llunyans desmanegats espantalls damunt els rostolls qui pels vents de tardor temen perdre el barret circumflex i d’ací que apugin, abstrets, els braços i se’ls amanyaguin i en restaurin l’angle tot coquetó, ens diem bona nit i, qui enfilant-se, qui davallant, anem escales amunt i avall, les germanes a llur cambra, la tsarina a la seua, la infermera al recambró del costadet, la cuinera vora la cuina on el caliu roman exposant per a tot bon entenedor el vellut encès del seu vague deler eròtic, jo al soterrani on mos malsons m’han condemnat. [En mot d’en Mortull: «Els xiscles de mos malsons/ Terroritzen l’edifici/ Foten totdeu en desfici/ I sense atendre a raons/ M’expulsen al rerefons/ Entre monstre i malefici.»]

Llavors, tant se val, en acabat de les degudes ablucions, cascú a tot el castell ja prest a colgar-se i a neguitejar-se si fa no fa pel somni, i a somiar segurament sobre el neguit. Banal empresa una nit més.

A l’espill, te n’adones finalment que com gegantins llimacs a frec d’ull, cert que els urçols creen eclipsis. La propinqüitat ho magnifica tot. Vulguis no vulguis, ets els centre del món. Sense tu, tot es fon, no hi ha món. I el teu? On fores mills? Inimaginable un millor indret. Sense cofoismes. Situació immillorable. No hi ha, no, millor seient en aquesta carraca de carranquinós vehicle apellat Terra que s’esgarria en aquest altre fantàsticament foll esborneiat aleatori paisatge apellat, es veu, Univers.

Tant se val. Ben acotxadet, escoltant, ben fluixet, i amb els auriculars posats, la ràdio simfònica, civilitzat romans, i saps que gràcies a la civilització l’endemà no serà (per a tu, ésser extravagantment afavorit) tampoc gaire incert. Com planys els primitius! No hi revertíssim pas, si us plau, desitges vivament. Si us plau, nois, encar un esforç...

):::(

Oblidats tantost. (29)

(Mestre Xeix singularment i amb escreix.)

El cel badallà blau, ço que permeté que el nostre coet s’esmunyís, tret que a continuació es ficà a badallar negre. Negre del tot. Allò ens anguniejà qui-sap-lo. Érem plurals, i tanmateix no ens hi trobàvem.

—Quina manera més ruc d’entrar al cel!
—On és l’atzur!
—Hipnotitzats per cap Sol, esdeveníem cecs?
—Anem ben bé de bòlit!
—Firmament cínic, criminal, ens rebrega als nassos els seus circuits més excrementicis i obscurs!
—Els teguments sencers se’ns deuen fer malbé, i a quina acceleració!
—Crec que se’ns engoleix impertinent un vòrtex de total foscor!
—Quin aitan obtús coreògraf estel·lar es podia empescar aital nyap?
—Horrorós, vós, horrorós; hom no s’hi veu de cap ull, hom no s’hi veu ni el nas!

Nogensmenys havíem romasos, tot i que no ens el guipàvem, cascú amb un pam de nas. I tanmateix prou que mestre Xeix singularment i amb escreix, ans no partíssim, molt trist i pansit no ens ho anunciava. Zero il·lusions, insistia. I que el resultat sempre serà el mateix — total buidor.

Ja ens havia dit al començament que prou vàrem cometre l’imperdonable error de no suïcidar-nos tantost nats, i que ara doncs érem esclaus del viure. Que ens havíem acomodat a l’angoixa i a l’horror d’ésser, i doncs així mateix d’ésser abocats al fracàs, car la promesa de cap alliberament només ens duria a l’esborrament de tot allò pel qual no jurcàrem, decebuts, enganyats, per una natura absolutament cruel. Vivim d’ençà de nats sempre a tres quarts de pixa, i només gotejarà envides i amb prou feines fins que no s’estroncarà definitivament, a qualsevol instant del trajecte (totjorn ínfim per molt que maldéssim) que acomplíssim.

I ara què faríem? Esborneiats, a qui ens encomanàvem ni què ens empescàvem? Instal·lats al podrimener del cel, els enteniments tot emboirats, on ens emmena cap esmena? Al mateix indret, fóssim on fóssim del traïdor univers, on l’oblit se’ns cruspeix amb un mastegament molt gratuïtament frígid i tortuós i turmentós. En la foscor sagnant ens n’adonem perfectament. No hi ha lloc enlloc on la mort no rodi i aguaiti, i el pou sense fons on t’enfondres de per de bo i d’empertostemps afamegat no et sotgi.

Tot vehicle, que ens vehiculi tant se val on, trontollant no s’espatllarà, ni vagi on vagi no confluirà, sinó al mateix indret d’on, sòmines, ja no eixíem. No hi ha uix d’eixida a l’esclavatge.

I ara, atrapats al parany de l’univers, gàbia rovellada, rebuig gegantí de l’encadenament de transformacions de la matèria condemnada a mai no estabilitzar-se sinó en l’absoluta desaparició, llanguíem il·legibles i albiràvem, no pas amb els ulls, ans amb l’enteniment, que amb tota gratuïtat, com dic, érem al capdavall de debò víctimes inabrogables del flagell sostingut del viure. Perennes presoners, manifassers ujats de renúncies, quina ens n’enginyaríem ara? Cap de bona, segur. Les bones no existeixen. Calia triar entre dolentes. Hauríem tornat a ésser joguines de la maleïda natura, tret que ni per això no servíem. Havíem menystinguda la possibilitat que, arribats al centre medul·lar del lloc on fóssim, la medul·la no fos sinó buidor, foscor i tot plegat un perboc catastròfic que se’ns enduia, sense que ni ens adonéssim, vers el vòrtex del rodament sense retorn.

Volíem plegar de viure, mes com? La paràlisi era nostra. Ni la llengua no se’ns bellugaria mai pus. I quelcom ens fotia màstecs.

Del força entès mestre Xeix n’apreníem miques. De n’Horaci, per exemple. Penjat a qualque lloc del mateix vaixell, la mateixa urna. Davallant per la duad, el darrer torrent que duu tots els morts al mateix lloc. «Omnes eodem cogimur. Tots hi anem a petar

Un màstec em féu vomitar el mastec. Amb brins d’allò mig mastegat, pels oronells m’eixiren així mateix romanents del darrer mormol. Morm... morr.. morr...

Res altre no m’era factible d’exprimir... Morr... morr... Com cap gat feliç qui ronqués... I fou llavors on somriguí, com mon padrí quan també la palmà. Ardit coneixedor dels plaers, inclòs és clar el de les lletres, s’escapolia finalment de tants de congriats retrògrads ni de cretins datspelcul qui tant no l’emprenyaren quan pogueren.

Soc en Joanet, em vaig dir, un gat vell vora el foc qui feliç no ronca, i se somia alat... Alat o surant... I fonent-se... Fonent-se lluny enllà... En la suau claror... En la suau clar... Clar... clarr... clarr...

Oi, no pas...? Oi...? Oi...?

):::(

Oblidats tantost. (30)

(L’anàstasi del fons del llongany.)

Jo i ma mortalla emergíem del llongany. Que què hi fèiem colgats al més pregon de la latrina? Hom ens hi havia ficat potser (fiem-nos-en, prou sabem que la malignitat humanoide és il·limitada, però, i si només hagués estat un error o una badada de cap escombriaire distret i ben intencionat?). Hom ens hi havia abocat crec que creient-nos tronats cassigalls. Dormíem no gaire lluny i, (dic jo) per a fer net, l’escombriaire voluntàriament, de pròpia iniciativa, se’ns treia de sobre; polia el paisatge, com qui diu. Fora llordíssimes mortalles, au!

Humil ingenu enderiat amb els constants desenganys, m’havia promès mai més no delejar re. Cert, havia plegat de desitjar re — ni de viure. M’havia embolicat en un llençol estripat que em fotria de sudari (com deien que féu si fa no fa en Diògenes, per exemple), i em vessí camp enllà i endins, tan lluny com les artrítiques potes no se m’enduguessin.

Caducat, hom es penedeix i es desdiu d’haver mai intentat entendre aquest indestriable laberint que és viure. Durant les nits els esgarips d’angoixa et despullen. Fots el camp del llit girbat com un alarb. La ferum de por que fots desvetlla la perversitat nadiua de mastins, alans, gossos viverrins. Amb un hatximaki o cinyell al front, amb una divisa que hi diu: «Agitat per l’enyor, m’enfons en la penúria», em fot a maldar pels viaranys només fressats per salvatgines i bergants. Salvatgines benèvoles si les comparaves mai amb els àvols desesperats bípedes, les pitjors bèsties existents.

L’espectacular violència de carxenes i d’altres mortaldats, genocidis, extincions, anorreaments... encaterina els bípedes botxinejats i botxinejadors. És palès que n’han una irresistible necessitat, altrament no s’hi llençarien tan sovint i adelerada, afal·lerada. I soc molt antisèptic, vull dir molt escèptic, que la pega humanitat pugui mai assolir l’irrisori súmmum existencial de fer que cada carnatge esdevingui, ara sí, antisèptic. Car tota carxena pol·lueix no solament l’atmosfera — l’ànima, l’esperit, la màquina i el mecanisme del cos de l’assassí i tota la malparida societat a la qual no pertany.

I el cercle no es tanca mai. Tret que l’eliminació sigui total, no pas fins com ara adreçada només a un fragment, de vegades immens, quasi absolut, de la societat. Quan tots els humans s’extingeixin ensems i alhora, la Terra haurà retrobada la vera pau. I els arbres renaixerem. A poc a poc, i pararem compte que cap altre bípede no es civilitzi, és a dir, no esdevingui odiós il·limitat eliminador del Tot.

Doncs bé, així ens trobem ara en acabat de totes aqueixes innombrables saons que despenguérem sebollits.

Sebollits en quilòmetres i quilòmetres de merda (estronts, escíbals, diarrees, matèries fecals) de tots els culs i de totes les edats i èpoques — merdes antediluvianes i merdes postapocalíptiques, tant se val — llivells incomptables de merdes primitives i modernes, clàssiques i contemporànies.

Quelcom ens impel·lí amunt, i apa, enrere romangueren les perles, els ors i diamants, i fòssils i ambres, que hom no troba, ben assolats i congriats i convertits, al fons de tot pou merdós (per poc que, fora, no s’hagin escolades eres i eres). Gens cobejosos paleontòlegs no pas que no som, i ni abassegaríem ni adstupiríem doncs mai ni una de les sempre arbitràries i insignificants riqueses materials... Puja-hi dempeus. Ni el drap brut ni eu, cap dels dos mai no adstupeix. No som cap parell de nans maleïts qui abassegarien, submergits, cap mena d’absurd patrimoni. Som qui, si anc ha re, tost ho perd. I anc no servem ni servarem gaire re. Allò estrictament imperatiu per a no fondre’ns massa a deshora.

Ara, “eres i eres” potser és exagerat. Cal dir, més precisament, que en aquell bardò — ço és, si fa no fa, els llimbs tibetans on no pas que t’hi rabegessis, ans més aviat que t’hi basquegessis i hi bajanegessis fins que no trobessis un cos nou i poguessis llavors doncs tornar com qui diu a eixir de l’ou — es veu que quaranta-nou mil anys només no hi despenguérem, tractant — és clar que ben tranquil·lament, ep — d’emergir — com dic, de reeixir en la nostra molt àrdua anàstasi o resurrecció.

Havent desclosos, llavors com ens ficàrem... (Això sí, sempre respectant mare Natura! — Car oi que tothom sap la primera lliçó dels — tan escassos! — homes intel·ligents? — «Cal estudiar mare Natura, perquè pare Temps no et foti un zero!») Ens ficàrem, dic, a tastar teca. Allí érem, encantats, llepant i rostant, catil·linant, bocinets de plantes de tota mena. Rumen, reticle, llibret i quall, ens en restàvem tan agraïts, tots quatre com quartet simfònic perfectament acordat i coralment entonant irenicons! «Tot per la Pau! Tot per la Pau!»

I ara, prou tipets, tot ho ben estudiàvem, com ens fou recomanat — paisatges, bestioles, firmaments — tot ho escosíem, escaujàvem, tol·làvem, reguardejàvem — espietes postrems. Qui podia haver desitjada ni gruada millor vida ulterior?

Efectivament, després de tants d’anys sebollits, amb quina pausada pruïja no esdeveníem cosmòlegs prospectors de l’espai àpeiron, l’espai il·limitat, sense peires, ni fites, ni mollons, ni mèdols. I lleu te n’adonaves, ca? Cascun dels microscòpics fars — Solells, planetes, goles al cel — eren joguines, eren virolets, eren ballarugues — amb la faritzel·la que la fa rodar, la virolleta de ballarí a baix, l’espotzim o maneguet, o umbó, del capdamunt... Quines preciositats!

Car altrament, ja em diràs tu... Amb què calia omplir el mentrestant? I hom s’hi entreté, en això i ens les que li ragin. En joli bat l’antifla a l’endeví. I dalt i baix hi albira fugaç, ça i lla, insignificants meravelles, i re no negligeix, i tot; i potser s’obsedeix, un curt camí o termini — és clar que cap camí ni termini enlloc no mena, i arreu — amb els fils d’uns aràcnids mínims, fils d’intricats trama i ordit que creu, un instant ruquet, que podrien (qui sap!) menar a concebre ves a sabre quina mena de solució a què.

Amb un esclop, com en Txabatoc, es diu, vaig pertot arreu, i com amb tota certitud cap camí (vinc de certificar-ho) no mena enlloc, ací i aquí, al peu d’aquest arbre o aqueix, arbre amb serps disfressades de rels, em prenc una estoneta de lleure per a caure en la sòlita epilèpsia. I, com esguitós betzol, hi soc el guit gitant guitzes, guitant i etzibant a betzef bitzacs. I caigui qui caigui. I no pas que em calgui retre’n mai compte. Un epilèptic, ja em perdonaràs.

Arri, arri, que tot se’n va en orri! — faig, i mentre amb cap magall trec el pedreny espurnejant, de cua d’ull i desvergonyit vaig ullant cada pretor de pretori ni pallús de seminari bo i tornant desconfit, capcot i escarrutxat, de tot joc de la vida, on no pots fer altre que perdre-hi. No els objurgaré pas, aberrants maníacs, llur naufraig dictat el jorn on els nasqueren. De quina altra manera voldries que no acabessin?

Ullfetillat als rostolls pels resistents pipiripips i llurs corts persistents de formigoies, marietes, escarabatons i volioles, us passen de lluny i en bicicleta, per l’avinguda de roures-desmai, enriallats irresponsables, crec que es tracta d’un escamot d’escombriaires qui van a desmantellar enjondre clavegueres. No sereu pas tu ni tu qui, nu i cru com cap repulsiu canfelipútrid, els eclipsaríeu les optimistes, benèvoles, no gens cruels, rialles. Potser un d’ells fou i tot qui, fa quaranta-nou mil anys de no re, us sebollí sense voler en pou antic de merdes immemorials — ca vostra enyorada — estimat llongany d’on gloriosament anastàtics, per a un segon o menys de més, no brollàreu.

):::(

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall