incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dissabte, de novembre 13, 2021

(3 i 4 d') Oblidats tantost




Oblidats tantost. (3)

(Closca coruscant i bombolla de llet.)

La fi, la fi s’atansa
S’ha enferritjada la balança.

Per irritats torrents en foll vaivé
Embriac endut ocell de paper.

Endut embriac per sobtats embuts
Paper d’ocell glopejat pels assuts.

La set dels assuts
Ens té tots beguts.

Írrits i rats
Tots retratats.

Errats i no
Som al retrò malbò.

(—>)

Pèrdues excelses de llefiscosos líquids de les nafres balderes:
Icors i sangs i limfes n’ixen, a lloure se’n sobreïxen, de llurs lleres.

(—>)

Navegant pòstums en bioluminescents i coruscants closques de nou, per llimbs afòtics en rius de gasos, en bombolles de llet rutilant se’ns presenten, al zenit de la nit, d’aspecte equívoc, amb amble desmanegat, surant en la buidor, esbarts d’enterramorts i roba-tombes, estireganyadament lents i a tentines, com ara tristament emmanillats a les poètiques mucoses de la saba dels fosforescents arbres funeraris. Vaporosos genis són de dimensions tanmateix serioses, logicistes estrictes qui reneixen oceànics a pruents seqüències botàniques.

De llet, en bombolles eròtiques surant, que ens pessigollejarien els qui no sonen, si encar ens en pengessin. Tant se val, tampoc no se’n segueixen tubulades seqüències.

Eren nostres closques taüts, la pell dels quals emet, tot al voltant, llums espectrals, a propòsit fetes per a acollonir precisament els espectres qui ens voldrien envair per a cardar-s’hi, cementiri selecte, l’estàtic nou llogater. Tan estàtic, ell, com un enze, i doncs vulnerable, violentable, rai.

Els morts tots l’espifiàrem, i àdhuc l’espifià ella, ma mare; i, en la darrera empastifada, quan s’escau que l’espifia, i perquè no vol que l’espifiï, prou me n’adverteix, del greu perill, i tanmateix, si ves, l’espifií; com ella hi aní i hi queia, tomba oberta, nova ànima en pena.

I és que els advertiments perquè no et moris, ni mai en cap temptació letal no et fiquis, no han servits mai de re.

A les fosques les fulles s’hi tornaven mans, i les mans clarejants assajaven infructuosament, preses pels prims punys, d’envolar-se en la bufetejant tempesta, per a esdevenir-hi, en l’esbojarrada llibertat, pallussos papallons o elegants i delicats rats penats.

No és cap rellotge, el dalt al·ludit mecanisme; és un contrarellotge; no mesura els temps, és a dir, els eixamplaments de l’espai, els desmesura, els malmesura, gens res no en mesura, diu sempre exactament allò que li passa a l’instant pels mecànics collons. A la babalà. Si l’encert, l’endevín. I segurament, atesa la infinitat dels espais infinits, ni d’encertar ni d’endevinar, mai res gens. Només en puixconsir, com tothom, creu mai endevinar res mica. En avantconsir ningú, ni ell, mecanisme últim, cap mena de merdeta no encerta.

Fragments de recorregut corregut, sostingut assaja, mecanisme emfàtic, de sentenciar; debades. Concebut amb atributs de guerrer incendiari, marcat al ferro roent amb acadèmiques entabanades, hauria pogut, tret que com tot jutge és boig, oferir veredictes de condemna exacta, per comptes de què es perd, entusiasmat, en el xivarri de les fungibles, tantost esfumades, xerrameques fades.

Mecanisme inútil, el trobàrem rere els monuments, cardant-se amb les dents (els queixals li paraven massa lluny) forassenyats individus qui es debatien sobiranament etzibant inservibles guitzes. «Quin galdós debut!» — vàrem dir.

«Rere els grans monuments a les fictes glòries diverses dedicats, sempre hi pots nà a pixar. Ningú t’hi emprenyarà. Hi pots nà a cagar, hi pots nà a cardar. Hi pots nà a te la pelar. Bo i esperant, si ho vols, que els efímers badocs del davant, amb la bona tranquil·la nit, pirandó tocat no hagin. I llavors, omissió movible, buf negatiu, arronsat, arrimat estretament a tota pedra, tornes, larvàtic, a la teua polsegosa capseta de somort racó de museu, on ets eixut espècimen qui ningú mai no guaita.»

Pertangueres adés, temps de regalat oblit, a les larvàtiques excrecions del llegendari hedonista, excrecions qui esdevingueren lucratives, car sovint, qui les comprava, hi trobava, de cops, bucòlics reialmes de dimensions microscòpiques tanmateix molt apreciades.

Mon cor, un rau-rau de bales que es deleixen per col·lidir, somiava, capseta del taüt amunt, que, sortós bordegàs, aquesta vegada cabut hi havia. Hi cabia, tendra capseta.

La capseta de tou tendrum on les dones hi desaven alhora tota l’abundància de la molt benèfica Banya, i ai, totes les dolenteries, malalties i brutícies del Gerro de l’altra putarreta, na Pandora.

«Ètic, el mort s’etivocava un cop més» — escriuré en el meu diari. «Diari Sexual de l’Abstinent radical.»

Capseta de meretriu amb cara de monstre i cos de quimera. Amb ardor em vimeteja. Em diu de truà, rufià, ceballot, dictàmens gens abstractes d’exemples domèstics. Tot tremola i hi tremoles.

Fica-t’hi bé, agafa-t’hi fort. El tel·lúric globus sencer trontolla llunàtic amb els divins sotracs del swing. Àdhuc els creuclavats a les icones belluguen els endurits tendrums. I als cementiris dels rics cada àvol despulla sacsa els diamants com als tolls els renocs d’ulls adamantins. Pobra canalla, poc s’esmen gens que tost se’ls abatrà damunt la molt maligna crueltat dels maleïts criminals qui envers els orquestrals batracis ja drets i fets, de cobejances, en coven de molt horribles; batracis joiosos i enjogassats de sobte robats de l’innegable luxe de llurs bons verins a llurs ben mullades llars mateixes. Món dels invasius esclafadors qui t’esclafen i t’espremen com molt tou coixí.

Coixí de capseta de taüt bioluminescent.

Impràctic poeta, de femer a femer, no sé pas si te’n recordes, anaves saltironant; n’hi havia pertot un fotimer, i hi saltironaves a betzef; cada femer t’era un roman à clef; cada romanç en clau te’ls clavava com un clau; un clau absent car era espiritual com l’aigua del meu canal que no rega sinó no re amb tota la mala fe.

I ara m’estintol com saltamartí per a caure de morros al marro del vi.

):::(


Oblidats tantost. (4)

(Se’m moria el sòsia fa unes nits.)

Se m’ha mort el sòsia. No pas el soci, el sòsia. L’edat que portàvem era si fa no fa la mateixa, fotíem la mateixa cara, els nostres cossos eren pareguts del tot. Tothom ens confonia. Els seus amics (força) venien a contar-me llurs penes i goigs, i els meus (ben pocs) a ell els llurs. Érem, això també, de tarannàs ben diferents. Ell molt sociable, eu molt adust.

Això en sé d’un poc amb ell parlar-hi: Espàstica dolor se li espelleix sovint al païdor, com a mi. Tràgica panxa. Llavors d’això es morí, i aviat d’això em moriré.

El coneguí, doncs? Com a conegut i prou. Passant pel carrer, ens saludàvem (no pas sempre, però; de vegades, ell o eu, fèiem veure de no veure’ns). Encapsulats cascú en el propi ordinari masoquisme psíquic, mai no connectàrem sinó molt superficialment.

Vaig descobrir el seu nom sencer anant a veure-hi la placa de la seua tomba. Una plaqueta minúscula, una tomba negligible. Home al capdavall humil. M’hi emmirall.

Hi deia:

«Em dic Carles i em dic Reig
Raguí al món en forma humana
Tot és la sort del sorteig
I el que hi fiu la sort ho mana


I darrere hi deia (la curiositat em féu tombar la pedra i hi trobí l’altre escrit, cursiu, que es veia ésser un resum de sa vida):

«Vaig perdre un ull i em lobotomitzaren
Pintí amb colors molt vives miniatures delicades
Home ardit no gosí tanmateix de nits defensar-me
Per comptes de què m’amagava o fugia
No fos cas que encar perdés l’altre


Evidentment, mercès al fet que fugís o s’amagués, amenaçat de nits per àvols fantasmes, invasors o bòfies o brètols o boigs, reeixí si més no a no perdre ni l’altre ull ni l’altre lòbul al cervell. Fou, cal concloure, un home aproximadament intel·ligent. Com eu.

Si l’enyor, dius? Home, lleugerament.

):::(


No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall