incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dijous, d’octubre 28, 2021

Les Faules [XIX]



XIX

(Fauleta de la bella dorment al bosc de llur propietat.)

Com petit rat ratat, en Brunet Estront cercava arreu bolets dels bons pel bosquet propietat de la seua dona (i per extensió tàcita, també, provisionalment, del seu nou amant).

Autodidacte, expert en art, sap, en Bru Estront, apreciar justament cada situació.

No és el primer cop que es diu, un bri si més no cofoi, que només un autodidacte pot ésser mai un geni; tothom altri qui aprenia amb instructors, professors, mestres... pot únicament ambicionar a arribar a imitador; a imitador més o menys dotat, això també. Cal doncs només anar-hi de si mateix, i veure on hom fa cap; arribis on arribis, tot el mèrit és teu, tot i que no excel·leixis al capdavall gaire en la disciplina triada, car altrament sens dubte (si és prou intel·ligent) sap (ni que només fos interiorment) l’instruït per altri que és una mica un farsant solament repetint recapte après.

Doncs bé, s’escau que, caçant bolets en aquell autumne deliciós de bon temps, de sobte es troba, sota un roure majestuós, l’aparició magnífica d’una meravellosa beutat qui dorm a l’ombreta. Allò és un quadre, vós!

Idòlatra, en roman extasiat. Se li reforma a l’enteniment, vacil·lant entre el magí i el sensori, la vella coneguda frase, «Ací el sacre cos jau de l’única nostra Regina».

I es xiuxiueja amb urc a cua d’orella, «Suat càndid humil boletaire, esdevinc als ulls que prenen nota al firmament per a les cròniques còsmiques, ara mateix mític. Soc, ficat al dia, un altre pobre bon heroic pagerol qui innocentment casaren (reis assassins, perquè no parís prínceps) amb Na... (com es deia? N’Ambrada...? N’Elèctrica...?), la qual és clar que en acabat ell mai no gosés, indigne, d’assajar de penetrar-hi molla.»

Car és clar que la bella dorment, en aquell lloc encantat, no era altra que la seua molt esplèndida dona. La qual somiava miraculosament eixarrancada, i a la qual li regalava de l’encar roent fufa una abundant molt recent lleterada. Segurament pertanyent al seu drut de torn.

Trempant com un maleït (caragol treu banya), en Brunet subtilment, en acabat de fer un volt amb pas clandestí, al voltant del roure, se’n tornava, part darrere, com si no és aquell qui ha vist l’espectacle interdit, ans un altre enderiat boletaire molt afanyadet, car cert que hom li encarregava de bon matí de portar força bolets a la cuina per a dinar, i no pas de romandre badant davant el quadre admirabilíssim que li oferia la natura on l’excelsa beutat clapava bo i remintolant copiosos sémens (amb emocionants emanacions de glorioses aromes de mesc, com els bolets mateixos). Girava cua, doncs, silent i embarumant-se al fragós paisatge, mes no pas sense abans haver-se fregat amb quatre vigoroses sacsades el microscòpic atzeb (l’espotzim dretet, l’ínfim umbó, el vil estaminodi) fins a un isnell i molt modest alleujament.

Misteriós com cap fi esperit, s’escapolia encontinent, amb peus de llorigó, no fos cas, així mateix, que el drut tornés, i de fortes garrotades llavors qui se n’estorcia? Segur que el bon drut l’arrucava i l’ataconava molt fellonament, i amb tota la raó, és clar.

—Així és com fas els deures? Espiant i vagarejant?

La dona li havia manat d’obeir, en tot, el drut del moment. I de no badar boca sinó per a regraciar-lo cada cop que li ordenés qualque feina. Qualsevol feina, per feixuga que fos. Li havia dit la dona, sense romanços:

—Cada cop que soc amb un ver home, és ell qui, després de jo mateixa, mana. I prou.

Mai no li ha sabut greu d’haver caigut a les delitosament esmolades urpes d’una deessa. Sempre ha estat el cuguç perfecte, ço és, el masoquista quiet i efectiu en acomplir totes les tasques que hom li encomana, i en complaure’s infinitament d’ésser aitan dolçament complaent. El masoquista quiet i dependent, incapaç de viure sol, sense el seu arbre immortal on s’arrapa superficialment com amorós bolet.

És a dir, cuguç en cos i ànima, dedicat a l’obediència, res no li dona raó de viure altre que d’ésser útil a la directora, benauradament amb ell sempre molt severa, i sovint molt enjogassada i joiosa (i inventiva) amb els brutals, tan lúbrics, estellons qui incessantment no es carda.

Es diu, «Prou pots. Re altre no et trau, ni que només fos lleugerament, la insuportable angoixa del repatani esfereïment ontològic, de l’eterna inexistència a la qual ets condemnat (culpable!) tantost no et moris (com qui diu ara mateix). Tantost àdhuc, així mateix, tot no es mori. La fi del món tothora imminent en un univers al capdavall tan fràgil.»

I s’ho reitera, «Si mai m’erigia, erroni, en altre que en allò que soc en la pregona realitat, un cuguç sotmès d’arrel fins a capçana, un cuguç qui obeeix incessant en submissió molt afrodisíaca, pobre de mi, infeliç... Infeliç rai! Sempre. Mai haig de caure en la maligna temptació de no obeir-la ni en el detall més humiliant ni ultratjós ni mínim. Només seré feliç (efímerament, ja ho sé, mes poc hi ha re altre) en l’acció d’ésser-li l’ase de tots els cops que vulgui per caritat etzibar-me (ja fos directament, o bé empoderant-ne cada drut qui al moment s’escaigui, ver home, de dominar el paisatge).»

Fou llavors on, solivern, sense flota, únic aparentment en la seua espècie (no pas adotzenat i negligible com un beneït cuguç qualsevol, atrapat en cap cercle embruixat, ans, aquesta vegada, pels ventissos déus oblidats, assenyalat — l’insignificant cuguç — amb una troballa esborronadora), trobà un gros bolet semblant al reig foll, mes, damunt el barret vermell, sembrat, no pas de volves blanques, de diamants dels quirats més idonis.

Que contents que n’estarien el drut i la dona!

Molt extravagantment iridescent, i no cal dir clafert de benaurança, corria a portar-los-hi!

«Troballa astoradora, ausades,» es deia, «veurem quants de mastegots no em costarà?»

Allò el féu aturar-se un instant. Veia el drut, o ambdós, el drut i la directora, exacerbats, retributius, i en orrupte tot seguit àdhuc haver-li rompuda la maixella (o pitjor) amb qualsque mastegots ben adreçats.

«Malament rai. I les garrotades encar com aquell, tu, prou n’haig l’habitud, de rebre’n aitantes com calgui, o com déu — vull dir, la deessa, és clar (es digué, fent-se una guerxineta) — no mani. Allò que m’acolloneix són les seqüeles, les conseqüències, del galdós present que, molt il·lusionat, no els duc.

«“Cal no despertar la bèstia carnissera,” diu la dita. Sobretot si la tens a prop. Si dorms al mateix sopluig i tot. Qui sap si la meravellosa cariàtide qui sosté la immensa soca del roure més noblement massiu del bosc (ni l’atlant qui de cops s’hi posa), darrere llur marbre impàvid, no amaguen la bèstia furibunda qui s’eixorivirà plena d’una brutal bojal pruïja cobejosa de posseir i d’arrambar encar més de superfluïtat merdosa!

«Els portaré, pobrissons, tants de maldecaps de cobejances boges! Car són humans guanyadors, l’avarícia els regeix, assedegats esmeperdudament per a heure encar pus. Em demanaran que els digui urgentment on trobava aquell prodigi. A quin esparpall esplèndid no trobava l’espècimen.»

—On ho has trobat? On ho has trobat! D’on ho has tret? D’on ho has tret!

«Amanint i esperonant la qüestió amb la plugeta concomitant de clatellots. Què els respondré? Amb vaguetats.»

—Pel bosquet, pel bosquet.

«I si els revelava que em prenia un pànic distant, quan, pels volts d’un patètic oasi boscà, havia perdudes les llisquents lentícules? Què me’n dius? Se m’apiaden? Màgicament emblanquinat, i ells tot d’una penedits, amenitzats, vull dir, aromatitzats, amb el dolç perfum de la contrició!»

—Ai, el nostre estrontet, cagallonet preciós de la mama, ha perdudes les lentícules...!

«Què dic? Creu-t’ho, no hi ha perill, carallet! Un metrallat afegitó de cops per haver-les perdudes, és clar. Carxots de part de la meravellosa i, més fortets, els del darrer Mirabell, qui sé que es deleja privadament per a fotre-li un altre fill per a encolomar-me’l, benauradament sacrificat novament, tan beneït que no em volen, pobrissons.

«Calla. O se n’adonaran que duc les cames totes escoixengudes i faig llavors veure que me’ls estic confessant.»

—Passats uns esbarzers, per allà endins. No ho sé...

—Mentider, monçonegaire! Fantasista, fal·laciós, falorniaire, fetiller! Flautista, fabulista! Bàrbar! Prestidigitador!

«Com ho negaré? Qui se’m creurà? Me’n pervindrà la mort? Massa enfurismats, pagaré les meues vaguetats amb la trista vida? M’esdevindrà com s’escaigué que li esdevingués a l’anegueta lletja qui ponia els ous d’or, i al capdavall no era sinó un cigne mascle qui només ponia caquetes normals?

«Saps què? Tant se val. Esbarriaré, com qui eixerit gita daus trucats, els diamants, i així, ben sembrats pels voltants, qui sap si mai, de reigs folls tan especials, no en pujaran d’altres, i llavors, au, que els esdevingui a d’altri la pega inexhaurible de rebre la maledicció de la divina troballa. Hom se’n renta les peülles, una altra víctima trivial. De néixer s’ho porta.»

Ço que al capdavall es veu que prou féu (espargir les gemmes arreu), espiat només pels ridículs faunes, o millor (car s’esqueia de més a més que, encastats a la soca del vell rouràs, darrere el davant on la bella dorment amb tot luxe no jeia, o raïa, hi havia trobats quatre o cinc bolets, blancs impol·luts i de tofuda cabellera, dels apellats «barbes de sàtir»), o millor, doncs, els sàtirs barbats, qui tots plegats, follets de forest encantada, li havien per començar potser fotuda la putada de plantar-li l’esquer adamantí amb l’ham de mal picar-hi, i en acabat d’on tots els maleïts damnatges de la letal avarícia no supuren, àvols malparits humans. Sí ves.

(>>>)

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall