Escorrialles, rerialles (de lleterades ínfimes) [8]

—A cap festa on m’hi han dut per força, a contracor, car tota festa, fonofòbic com soc, em duu a pànic intens, si mai qualcuna emboirada bleda no em demana per què, de ballar, gens, li responc (si hi gos, car els de més de cops no gos trencar la quelònica closca hipòcrita i a tot estirar només sé aixecar un pelet i molt vergonyosament les meues polsegoses espatlles d’espatllat), li responc, dic, i sense ja amagar’m els badalls, ni anar-hi amb indistints mormols, amb una d’aquelles espontànies rauxes baladreres de tímid empoixevolit, com de vegades se t’empoixevoleix tota sola la xil·la i et fots a trempar sense ni com ve ni com va, li responc, doncs, si fa no fa, Ja ballaré, recony! Som-hi, saps què? Ja ballaré prou quan, cadàver, els cucs carnívors, en llur voraç orgia, no em faran l’encara més botxinejat cos ballar per força; i a tots ops, tant se val, això rai; ja no trigarà gaire d’esdevenir’s, la cosa, poc cal que te’n xautis gens; ja no trigaran gaire més a veure’m, els irreverents dimonis subterranis, com la despulla horrorosa de valent no em balla; car al capdavall (no pas?), tot cos prou és destinat, vulgui no vulgui, pelleringa espantosa, a ballar una darrera dansa macabra.
—A aquella casa de fat i encarcarat i ficte xivarri, per fortuna, en el futur, no m’hi voldran veure ficar mai pus les peülles de ruc orc i matusser. Quina necròfoba esgarrifaó (no fa?) que haguessin de tornar a suportar els brams que embrutaven i embromallaven l’errònia, irracional, escarransida, somorta, sinistra, xera llur, ni llurs insípids marruqueigs parroquials, amb cap altra pueril rebequeria de ramalada que ho escombra tot cap als només mig ajustats sarcòfags que, afamegats, de tota manera sempre romanien prests a endrapar-se’ls, firaires del no res.

(/=\)

—(Violador excels de dietaris de femelles.)

—Guaitajorns (dietari) de dona que sé que existeix
Guaitajorns que (fi com l’inexistent) sempre he estat capaç
Tard o d’hora de violar.
—Res tan divertit llavors com de llegir’ls
(Els dietaris de les amigues i parentes de la dona.)
—Vós, la joia de trobar-hi de cops un esment fugisser
I el fàstic llavors que indefectiblement hi diuen que els faig
Com hi exprimeixen llur avorrició
I com em tracten (a baqueta!)
Tantost se n’adonen (immediatament) del sotmès i cagat...
Del faldilletes i el desnerit ninotet tremolós com rat neulit i enfredorit...
Del menyspreable i abjecte com cuquet merdós
Que palesament no so.
—I els panxots aleshores que m’hi faig
I sovint de benaurat afegitó trempant-hi de valent!
—Car sí ves, què hi farem!
D’ésser insultat per les dones
Sempre m’ha fet (sortós!) el mateix màgic efecte.

(/=\)

—Darrers tasts de runa.

—Comprenc que hom estigui fastiguejat pels conys — qui sap, potser, tip, adés, no gaire fa, n’ha haguts massa, per exemple — (o potser s’estima més diguem-ne d’altres llepolies) — (com ara posem que és molt llefec de pixotes i espardenyes) — o pel que sigui, què hi farem, allò l’embafa, el disgusta.
—Ara, aquest només és un mal seu, una mancança, una defallença de gust, un tastar xaró o xerec, un fàstic seu que l’afligeix, pobrissó, com n’hi ha qui es troben que els foten basques la carn de cavall, o el cap de bé rostit, o els caragols, o el bròquil...
—El que no serà mai és culpa diguem-ne intrínseca dels conys mateixos; dels conys com a conys, ca? Els conys (en el fàstic que fòtiguen o no fòtiguen al fastijós) són sempre innocents.
—I això em duu a l’esment aquell jorn on de jovenet feia de cambrer a la costa, en un hotel d’estiu, d’aquells que s’omplien d’anglesos i d’alemanys qui hi venien eixamenats, menats per ximples espletadors de llanuts, i hom (de peles famèlic) els duia a veure petites datpelculades, carrinclonades de xarnec (una correguda de vedells, una ballada d’andalús pollós), i llavors hom els lleixava anar, que es rostissin a la platja, i les nits que cardessin tant com els fos llegut i la pell cremada els ho allerés, i llavors res, tornem-hi a casa, tots ensems, en ramat, a pencar-hi desesperadament una anyet més.
—Doncs un migdia avançat on tothom (gairebé) era a la platja (els de més, amb escreix) o clapant bo i fent la migdiada (quatre gats extenuats), una dona de les qui s’estaven a l’hotel, lletjota, grassa, granada, tornà de fora i digué a la dona del bar que el cambrer li pugés una d’aquelles menes de bunyols en forma de tor, llefiscosos, repugnants, fastigosament ensucrats, embafadors només d’ensumar’ls, que després, massa de xafogor per a ella avui, se n’anava a descansar una miqueta per a estar fresqueta per a la nit.
—La dona (una pobletana casolana, sense gaire idea de l’anglès ni de l’alemany, llengües que prou xampurreig millor que no pas ella), la dona de la barra del bar de baix, dic, on feia doncs de cambrer em va manar llavors que agafés un plateret lluent com un soleret i que hi empastifés un dònut i que tot plegat ho pugés a la cambra aquella que li havia indicada la donota forastera. Ço que fiu, tustant, i llavors entrant, tantost la veu m’ho va permetre, i esperant que la clienta, la qual era estirada al llit es veu que nua, amb una tovallola mig embolicada al cos, m’assenyalés què fer. Em féu ficar el plateret, ara sollat amb el bunyol, damunt la tauleta i en aquell moment, per tal només suposadament d’anar a prendre amb dos dits de cosó aviciat aquell petit fètid pneumàtic, i ensems ella fotent cara d’inepta seductriu molt puta, fent veure amb dentetes de rat que el tastava, i a l’encop, amb un garguirotet amb l’ungla de l’esquerrà auricular, pretenent fent-me arribar una molleta del nefast tragitívol producte (molleta altament repel·lent, ja a mig camí alhora esmicolant-se en múltiples esclats, mantes irritacions entòptiques causant-m’hi, de fosfens que em repeteixen al monitor asclat de l’ànima, i infinitament, i en totes les giracions imaginables, les imatges de l’oliós bunyol odiat, l’abjecta coca o pastís; fatal molleta, doncs, que em fa cap i em fa cap, i que, irremissiblement, implacablement, se m’estavellarà damunt com la fi del món), enretirà, oblidosament com qui diu, ella, la tovallola, i s’eixarrancà, cony mocós badat.
—Ausades, yes, ma’am, yes. Pluja de pampallugues veig, pres de vertigen, pensant, Bunyol safarós, apostematós: d’un tast al vòmit. Mes, entre les impressions feridores del mareig, boirosament hi veig també el vult horroritzat de la donota, potser llavors (ella) pensant, Mon cony: d’un tast al vòmit.
—I tot allò que ara albir més clar, adés carregat alhora amb els coneixements banals d’aquells anys. Car ben segur que no ignorava pas la brama, i segurament el fet, que els cambrers a la costa cardar amb turistes rai. El meu predecessor de cambrer al bar de baix (el qual segons la dona del bar, una vella de quaranta o cinquanta anys, indígena del poble mateix i qui feia aquella feina feia ja unes quantes temporades, m’havia dit que era, Alt i meravellosament plantat, amb uns ulls negres i ardorosos, encantador com un artista de cine, no pas com tu, molt més home que no tu, i tant, i tant, on va a parar?) rebia constantment, tot i qui sap el bell minyó aquell anys on parava, cartes postals d’il·lusionades angleses i alemanyes qui deien de tindre’l al cor, es confessaven corcrebades d’enyor, tot plegat una pila excrementícia de texts adotzenats enllardonats amb paleses insinuacions sexuals.
—Tret que jo re.
—Em demaneu doncs si mai xinguí gaire?
—Gens, mai no xinguí gens. (Me’n record que els deia molt seriosament als dos ridículs germans companys de feina, molt més joves que no jo, catorze, quinze anys, quan jo ja n’havia fets divuit, i qui treballaven a la cuina de rentaplats i de trivials remena-cassoles, i que pujaven els estius de qualque poblet perdut a l’àrida geografia africana de part de per allà baix, i aquell dia m’havien vist escriure densos pensaments a una llibreta on anotava idees de pes, les meus molt astoradorament heroiques aventures intel·lectuals, i, en prendre-me-la i si fa no fa llegir-hi mica, i entendre no se pas si gaire re, pobres tanoques, van endevinar nogensmenys, rient-se’n i d’oprobi farcint-me, que la meua cigaleta mai no havia tastats conys.)
—Tant se val. El cas és que...
—Es va escaure llavors, doncs, que, per casualitat, veure el cony bavós a la donota i vindre’m un mal regust a la gola tot fou u. Tret és clar que no era pas que em fes fàstic el cony aquell, era que amb la musica de l’antre de cardar de baix que pujava fins al racó on havia de dormir, i molt mal clapat, doncs, i havent paït malament el sopar, amb el ventre per tant del tot desllorigat, i conseqüentment amb rodaments de cap, migranyós, orxegués en aquell moment, em vinguessin unes arcades terribles, que tot plegat s’escaigués que si no volia vomitar allí mateix més valia que fotés el camp a cap canfelip a bescanviar-hi la peceta. On que m’allunyés isnell i rabent, sense esperar cap altra propina que la meravellosa observació d’un cony de molt a prop.
—La qüestió, no re. Que l’endemà no sé pas si les meues sumptuoses basques hi tinguessin res a pelar, però el cas fou que hi havia, cap a les onze del matí, un moviment estrany a l’hotel, amb gent misteriosa qui xiuxiuejaven i es bellugaven fugaçment, i qui al capdavall treien un cos embolicat en llençols, i tot tornant de la cuina, on m’havia tocat de recollir-hi, part de terra, amb dos cauts dits de presumpte al·lèrgic, com qui recull a la barra del bar tant de canvi llefiscós i dispers, tot aquell altre fàstic dels cactus i dels musclos podrits, restes descartades de la “paella” per als turistes de demà migdia per al dinar, i me li vaig atansar, i li vaig demanar, fluixet, a la dona del bar, si sabia qui era el mort, i em va dir que un “soldat massa enamorat”, tret que en aquell moment unes pessigolles al clatell em van fer tombar sobtadament el cap, i vaig veure els ulls envidrats de la dona del bunyol en forma de tor que se’m clavaven damunt durant un instant, abans un dels misteriosos qui l’anaven a descarregar a cap portamaletes d’un cotxe negre no li tornés a tapar la cara amb una punta de llençol.
—Com s’ha mort el soldat? (Vaig demanar múrriament a la dona del bar.)
—S’ha mort ell mateix. (Va empescar’s per al meu benefici exclusiu la megalòmana mala meuca.) Coses de l’amor exòtica, tu. Havia comprat a un pagès ahir un furot, i se l’embotí aquesta nit recte amunt, mentre, catàrtic, s’amputava. S’amputava amb les dents l’aparell seu microscòpic, típica apofal·lació d’enfollit llimac, i tot per tal de demostrar-li al seu amant, car era un soldat de marina i doncs marieta passiu, com tots, que no cal tindre aitampoc (no pas?) un fal·lus megalític per a no haver de viure en perenne celibat.
—Com cap altre badoc braman de mel·liflu flàccid ble, voleu dir? D’aquells qui, totjorn restrets, diuen sovint tòtiles màximes, o, pitjor, les escriuen a una llibreta? Braman qui, sense bramar gens, ans amb xiuxiueigs de traïdor, magnànim conseller, us recomana d’agafar cap vencill o cordill de flairosos mocassins, ben assaonat amb els productes més ineptes ni flatulents dels budells, per a llavors estrangular-te’n els ouets perquè, amb els mesos, privats de tota saba sanguínia, no es tornin eixuts com panses de molt frèvols espotzims, d’on amb cap empenteta no els puguis (escissió precisa), amb cap altre garguirotet de no re, desencastar-te’ls com cap altra crosteta repulsiva de no gens volguda excrescència o tumor tubular, sarcoma en forma de tor enfigassós, dònut de podrida carn, i tot això refutant qualssevol sofrences, i usurpant totes les altres més útils panacees, i estalviant-te al plegat la més minúscula cicatriu? Ca? Què voleu pus?
—Per les ones del so, tan semblants a les de la meua permanent, sempiterna, permanent, no creus? Doncs què? Que hi cavalcava, pòstum, l’esgarip del mort.
—Així mateix devia sentir’l jo, tret que en el meu cas, amb la dèria incansable del nightclub de baix, sempre amb el mateix ritme de mal de cap, segurament que em creia que allò no venia sinó de les empentes dels acròbates balladors, qualcun fotent-se de creus, entre les típiques contorsions espasmòdiques, i si això no, definitivament, una altre dels banals, vulgars, orgasmes de folles femelles que en la semifoscor, davall del meu racó nocturn mateix, cada nit em raten.
—O potser era, elegíac, el furotet, qui, pobrissó, ara rosegant a lloure cadàver, escandallant l’ànima de l’inexistent, s’escanyava d’angoixa.
—Les queixalades del furot emmirallant les queixalades del mal sorge vostre bo i tolent-se, inhàbil, l’apendicle (com en dèieu?) (el llimac?), i no ens oblidéssim, vós, dels testicles, els eixuts testicles.
—Tot plegat que, com et dic, amb quin esclat el matalot escorxat no es plany, fatu, aqueixa remota nit d’anit on jo, qui com saps clap a casa, entre enceses fritil·làries, escil·les, aristel·les, i entre les cendres de les padrines, i les crisàlides d’avior, i d’altres carronyes funeràries, com ara, desats en urnes, aixoplugats en píxides, anèl·lids, arcel·les, i, en fi, tallem-hi, això rai, invertebrats a balquena, em desempalleg doncs llavors d’espetec del masec de mon marit, de qui la llengua de salmó em duu tothora a horribles delinqüents espoderaments, on ell, nugatori, boví, maimó insecte, qui encara es rabeja en tasts enèsims, em veu fruint-hi deliqüescent, on l’esglai de tantost em fa sollar’m de faisó gens il·lectriu, i a ell, de gormand esteta, me’l duu, en l’apoteosi de l’impacte, derelicte qui s’exhibeix enmig de la turbulència oceànica, per posar un exemple nàutic, a esborrat, escotiflat, infecte..., me’l duu, com dic, a caire d’ictus.
—Es veu que indesencastables petites memòries d’infància, com a d’altres qui conec en les obres dels grans existencialistes, el duen, compulsiu, a amorrar-se-vos al dallonses i a barrigar-hi, pec català, com albardà rere la gla, i tot això a despit de cada daltabaix ni crit ambient, car l’apocalipsi mateix podria instal·lar’s que ells, ni cas, xarrupa que xarruparàs.
—Aquell crit! La dona, la vellarra qui em precedí a la barra, sabia (jo) que se la pelava constantment; era veïna nostra, i li fiu present, arrencat de l’hortet, d’un d’aquells carbassons especials, una luffa, tret que era de la collita no pas d’enguany, i, com havia previst, se l’embotí a l’indret, on, si crua, vull dir, abans no ha esdevinguda fregall, això rai, un cop rasposa, emprada de godomassí per l’ogressa, mal rai, i el crit que féu, semblant, semblant. Aquell estiu havia d’anar la pobra al ginecòleg tan sovint, la vaig haver de substituir, on el propietari bo i veient quin tresor no soc, ja em lloga de per de bo i, com veus, indefinidament.
—La vostra arnada veïnarra, la claupassada al·lotarra qui entre camaleons i filodendres patèticament part de fufa es dessagna, i amunt, al llit de la cambra de dalt, la meua clienta, quin parell, ca? Car la vostra com la meua, oi, equivalents? Hi ficava messions que es tractava d’una altra lletja, grassa, ignorant proletària, una altra dona-dònut, com qui diu, com ara la del cony de dònut de les cremes més llepissoses (i menys llepívoles) farcit, la qual... (Me n’adoní de l’espifiada:) Ai!
—Aqueixa canalla no em foten mai cas!
—Perdó, no us desespereu! (Car li brollaven arreu les serps.) Volia dir... No, no! Em referia al sorge culós a qual vós us referíeu d’antuvi, és clar!
(...)
—On, ara que, tot travessant, deus ex machina, de la porta d’entrada al bar fins a la seua oficina, s’esqueia de fer ventís acte de presència el propietari...
—Uf, ja soc ací...!
—Ho aprofita sobtadament la fementida dona de la barra per a... Per a, feta una medusa, com dic, reptar’m de valent.
—Massa aigua a les torretes, aviat totes les plantes ofegades!
—Ullat amenaçadorament pel mafiós propietari.
(...)
—I què altre hi elaborava en acabat a la llibreta? (Instintiu, il·ludit pel sempre adotzenat instant, ja he dit que hi traslladava, del sensori al paper, les obsessions i d’altres si fa no fa estimulants efímeres fal·leres.)
—Dons hi diu (responc), si fa no fa, nitament (encara i sempre embolicat pel soroll enruquidor de l’infernal nightclub subterrani, hipogeu – què dic? – cdònic) a la meua presumptuosa llibreta dels molt esplendorosos pensaments. La llibreta dels dinou anys (que amb urc excessiu duu «Darrers tasts de runa» com a encapçalament).
—(What about the following...?)
(...) «—Ja soc ací diu el crestat cretí/ i pren possessió del seu jardí/ un genuí jardí paradisíac/ d’aquells de rabejar’t a les banyeres/ ben repenjat lluny de brocs i buneres/ a somiar-t’hi pagès nimfomaníac/ escoltant la curta ona fugissera/ de les remotes ràdios estrangeres/ amb musiques dels anys dels diplodocs/ de les que volen innombrables tocs/ a la mateixa tecla plugissera/ fins que no cau cap aiguat demoníac/ on esdevé aquari ton jardí/ aquell jardí adés paradisíac/ i ara epicentre de tot mal de ventre/ car s’hi fan cocodrils o bèstia afí/ i qui és tan valent d’esmunyir-se’n entre / i arrambar’s al sòlid rocós confí / viu encar passat tant tràgic tragí?»
(...)
—L’endemà presentava la meua dimissió. (I em feia pagar gaire? No. Em feia vilipendiar, em feia tractar, un cop més, de poc complidor.) (No sé què em garratibava que no plegava cap còdol gros o llambordí i no l’estavellava al vidrot del finestral de vora l’entrada, davant la barra de la defraudadora.)
—A tota esdevinença, me n’anava, novament estort, cap a l’estació.
(...)
—I, assegut al banc de fusta, entre salvatges trontolls, durant el viatge, en llegies, de l’estada a la costa, complementàries impressions.
(...)
«—Aquesta nit abans d’anar a clapar fotia un cop d’ull al nightclub de baix. Pel fet que soc obrer de l’establiment, havia dret a penetrar-hi (fins i tot a penetrar-hi tants de conys com podia fàcilment convèncer, car pler de conys ebris o altrament dopats, de nits, a l’antre de baix, oi?, afegia el propietari en llogar’m, com si allò fos cap justificació per a la merdegadeta de no re que em pagava).
«—Horroritzat, nauseàtic, no hi romanc ni un ja prou traumàtic instant. Bandes de pallussos pallassos, escamots de bàrbars, i brètols i babaus, en enfonyalls gens higiènics s’amunteguen i es conxorxen, i, bròfec com cal, l’home de geni, molt desil·lusionadament se n’escandalitza i en recula renegant. Fotem-ne el camp i no hi tornéssim mai més.
«—L’anal banal. L’emètica abominació. L’orgia indestriable. Les rialles buides, la gatzara absurda, l’insult i la riota mòrbida que retruny i retorna, ecoica. La descordada fira dels cossos efervescents, putrescents.
«—Niemand kann uns trennen, esgaripava una veu, no escatia si d’allò més gai ni ple de joia o amb terror immensa.»
(...)
«—Niu de larves en fusta molla i surenca, tota corcada.
«—Tots aquells cossos nus i barrejats qui enyoren a la bestreta el fossat comú. Estranys espècimens, ausades, nus com cucs, amb certs tentacles, els uns, estocàsticament, inversemblantment, burxaven insistents en certes cavitats d’altri.
«—Tant de cos confós en vomitori entortolligament, em duu la duad a l’esment.
«—Desrengat, al·lucinat, duc l’ull abís avall on els lívids grumolls de lúbrics cadàvers el corrent se’ls enduu en trista barreja indiscriminada. Obliteració o neteja calgudes, em dic.»
(...)
«—Qui l’encobeeix? No. Nom plantificat. Mon nom m’és merda a les orelles. Per això no el dic mai, i si el digués diria que em dic Merda. Merda Alezorelles.
«—O per als descreguts qui potser no em creurien o creurien que faig xanxa, Quisca, diria. Quisca Alezorelles. Molt més portable.
«—Ça com lla, quisca o merda, excrements o femta, res no aturarà la molt ferotgement esbojarrada ensulsiada de merda total portada impetuosament avall per la duad, i enllà d’enllà d’enllà d’enllà d’enlloc.»
(...)
«—I un altre episodi pregonament formatiu ara me’n record que l’abjecta visió em dugué a l’esme.
«—L’episodi de la tràgica exhumació del lloret de la tieta Tal·lulah.
«—S’escaigué que no gaires setmanes després que haguéssim sebollit a un racó del corral aquell benaurat lloret tan intel·ligent, l’atzar propici em féu llegir, en una publicació per a minyons, una lliçó de taxidèrmia elemental.
«—Volguí doncs (magnífica idea) també empallar’l, justament com el savi mussol qui sempre et sotja amb impertorbables ulls negres i grocs lluents al capdamunt del bufet del menjador.
«—Aprofití la fosca nit, i amb una lot, silent, m’immergí perilloses pregoneses del corral endins. Impulsiu lèmur, finet com l’íncube qui s’introdueix al cony més clos i s’hi immisceix com peixet adorable... I enderiat i sinistre. Sinistre altrament, com dolç malson on tanta de dolçor esclata a la fi en monstruosa molt acollonidora representació, som-hi doncs tanmateix, valent, a descolgar-hi el colt lloret qui tantes de respostes precises no donà a les meues elucubracions de marrec molt viu.
«—Greu manifestació de la natura esborronadorament cruel. El pardalet pudia esgarrifosament, i les larves grasses l’havien rebentat i no en pescaves cap bocinet mig factible per a muntar ni farcir. Els ardits dits que carallotament enfonsares, pestilents romangueren, per molt que te’ls rentessis amb flairosos sabons, durant qui-sap-los els dies.
«—Taxidermista frustrat, mai més no em dediquí a aquella tasca atroç. Hi havia potser quelcom que hom no havia reeixit a capir. Hom falleix belleu a veure-ho clar. Mes tant se val. Els morts, fet i fet, hom decideix, saps què? Cal no emprenyar’ls mai. Sempre he estat un home molt net, amb vocació d’escombriaire gairebé ençà de nat.»
(...)
«—Llavors, tornem-hi. Esmunyint-me com ànima condemnada de l’eixordador catau fastigós, ensopegava amb la recepcionista de la porta del davant. Una negreta escarransideta, sense carns, molt dinguilla, molt cassigall. Wanna have a good time? Vols passar una bona estona?
«—Quina mena, de bona estona?
«—Murri, ja ho saps.
«—Voleu dir xingant? (No sé pas si em sent del tot. Un tic de tremolós neguit mentre empegueït se m’esvaeix el xeric.)
«—What?
«—Només xing amb conys esclets. Només amb conys esclets xing. Prou por de tot entec tinc. De tot entec en tinc tinc. Scant the inkstand worth my ink. A cap morter no hi xering. Ni amb mon matràs mai hi dring. Ni hi fan mos ous de zing-zing. Que no és net com got on trinc. Scant the inkstand worth my ink. A re altre no m’avinc. Mai ni mica m’empoting. Si trepig d’amor el ring. Scant the inkstand worth my ink.
«—Say again?»
(...)
«—Crec que abans de partir de l’antre execrat, d’aquell temple de preveres sòlitament disbauxats, un o altre dels nefaris ens delictius, una altra repulsiva mènada potser, em convidava (no gaire d’estranquis) a cony.
«—Un entrepanet d’espiroquetes i gonococs?
«—M’estimaria més un de gambetes i aladrocs.
«—En almadroc?
«—Sia.»
(...)
«—Em mantinc propinc a l’uix vulvar, quan, com dic, volent eixir isnell d’aquella abominació de gimnàs pestilent, aquell insalubre clot fangós, per a lleixar passar un grumoll sorollós de bípedes ambigus qui s’hi emboteixen, romanc arrambat, en la quasi invisibilitat, fent-hi l’orni, com el qui no hi és, fos en la foscor vermella del corredor vaginal, de la postermosa vidiella que mena lluny d’aquell ventre d’iniquitat, aquell bàratre bullent on es coven (i de continu es desclouen en nequícies venèries) els ous del cocodril pustulós de la lubricitat.
«—Un dels espècimens hermafrodítics, el darrer a la cua, s’aixeca les faldilles i al vèrtex d’unes esteses de pell plena de butllofes, em mostra de l’osca l’esca.
«—Diling-diling, vcigdà gatov! (Sempre prompte!) — fa, bo i remenant-se l’hiperbòlic esquellerinc del cony (o el vit embrionari, subdesenvolupat).
«—D’aquell flagell espellifat qui voldria ésser’n malaguanyat, pollós, alumne? No pas el tit.
«—Bo i mastegant una gruixuda mossada de plomes (escabres glaceres gargamell avall), la bel·luïna beutat, l’hòrrida bèl·lua, només li dic que si vol es desi enjondre, que al meu si no hi cap.
«—Ai el ruquet! Qui en dona un rot d’all ni de col cap pet? — diu, amb tota la raó.»
(...)
«—Aleshores, és clar, in the safety on my own womby corner, havent-me rentat les mans i el nas insistentment, he somiat en tots aqueixos innocents infantons adés lleixats a caire d’espadat.
«—I és clar que sé que cauran. I, nogensmenys, paralitzat, no em moc.
«—I ara en veig caure un, graciós, nu, rosset (angèlic, en el bon sentit).
«—I penja d’un fil d’aranya, i sa germaneta, encara més feble i menudeta, i tan meravellosament bastida com el minyonet, s’esfereeix i el vol salvar, i l’arrapa a l’instant suprem per les manetes, desesperadament, tota estesa de bocaterrosa al terra relliscós, ran d’abís, a trenc de la gran trompada, i amb la tensió i l’angoixa les manetes els suen, i sé indubtable que ambdós se la fotran avall, esclafats irremissiblement.
«—I he cridat que llur mare es desvetllés, i he sentides matusseres corregudes rere la finestra on ho estic veient tot...
«—Veient-ho tot... Petrificat. I incapaç. Massa covard. Incapaç de salvar’n cap.»
(...)
«—I el segon somni...
«—Am Ufer...
«—Am Ufer, anava dient, ara no pas despert del tot.
«—L’aigua esbojarradament esventada de la duad s’havia fosa de sobte. O hom, quelcom (qualque onada?), ens havia llençats fora de fatal corrent, devers la vora, i ara em veig nedant al sec.
«—Nedava, millor dit, entre relliscosos cossos.
«—Am Ufer, schwimmend... im... trockenen Boden... zwischen... glitschige Körpern...»
(...)
«—I ara que hi som...
«—Per què hi ha matèria per comptes de no haver’n gens...?
«—Això em ratava el cervell, sobretot jagut de nits. Això m’interessava i prou: saber d’on venia la matèria. No em capficaven ni mica llavors els epifenòmens de la matèria. Els epifenòmens, tots n’eixien, en brollaven. Sense matèria, re.
«—Viure, morir, evolucions, metamorfosis, els cossos, els “esperits”, les “consciències”, les societats i civilitzacions, els sistemes solars i els infinits universos: tot això era subsidiari; tot això depenia de l’existència prèvia de quelcom apellat matèria.
«—Per això cercava paperots seriosos arreu, i en resseguia assíduament corondells i entrefilets amb les severes xàvegues dels ulls, per a enxarxar-hi cap esmunyedís nucli de veritat.
«—I ferm m’aferrava entre les il·luminadores pàgines als sensoris més exalçats.
«—Com s’escaigué amb el noiet nerviós i immensament net i polit qui va morir penjat al jardí de l’altre hotel quan hi fèiem, ell de coquí i jo de rentaplats, i en vaig poder llegir les idees clares a la seua llibreta, així amb la llibreta de la pageseta poetessa qui, tan joveneta, perí de cranc de mamella.
«—Ells foren els savis per a mi més accessibles. Tret que ni l’un ni l’altra no hi tocaven mica. Qui hi tocà més i millor, ni cal dir, fou el lloret de la tieta Tal·lulah.
«—Em va dir, Manoi, saps què? Com tu, culcaic perplex davant l’orgia descordada de l’eixuta matèria feta orgànica substància. Coetani amb la delitosa suoreta a les pells colrades de les dones i pardales caldes, l’estrany espècimen qui ets, meteòric acròbata, com a tu la qüestió també a mi em dinamita l’espasa, i em torna eunuc; corrosiva, abassega mon interès ara perdut per tot altre quòdlibet que no sigui el que mortalment suara em proposares. On la meua possible motivació per a existir (no pas en la imaginació boja, ans en la realitat palpable) es veu seriosament compromesa.
«—Ara, cercar el no re en el tot, què hi hauria de més inútil? Com (bon’altra!), com qui cerqués, dic, l’absolut al forat del meu cul — no hi trobarà pas sinó absoluta merda.
«—No pas que em convencés del tot, per xo que (pobret de mi, una mica més instruït amb els anys i panys) si fa no fa (què hi farem?) nogensmenys (hi) perseveri.»
(...)
«—El temps s’escola rabent
Aviat he perduda de la primera a la darrera dent.
Embolicat en un llençol esvellegat
Tost al podrimener m’hauran llençat.
Tost de manguis no en romandrà ni gota de re
En cap dels estrats de l’antropocè.
—Zero forma zero contingut
Això he esdevingut.
—Llei de vida o llei de l’embut
En un tres i no res a cap azimut no he cabut.
Breu singlot en l’escabrosa atmosfera
De cap dels interminables extingits l’infinit no pas gens se n’afal·lera.»

(/=\)

—Sempre em dic d’una altra manera.
—Car tantost acceptes un nom (no pas gaire millor: quan acceptes un nombre o una xifra o una sèrie identificatòria) que hom et plantifica sense ni demanar-te’n l’aprovació, acceptes d’entrar dins un sistema de control — acceptes doncs d’ésser controlat per altri.
—No ets llavors pas millor que un gos, a qui el propietari encoloma un nom.
—Allò que cal és que tu mateix et triïs cap nom i que te’n triïs a mesura que et roti tants com vulguis.
—Tria-te’n si més no un parellet. Un per tal d’afirmar-te. Un altre per tal de negar-te.
—Car això és la llibertat. Alhora sentir-te pertànyer-hi, i gens.
—Ço és, ésser un i múltiple; segons.

(/=\)

—(Fetitxisme de cony.)

—Era lliure, massa lliure, per això, rebel, em vaig lliurar a la dona, que em dictés la via que triés, car d’ésser lliure, massa lliure, hom se n’angoixa esmeperdudament; hom s’esbarria, esgarria; el viure lliure, una maledicció de noves vies absurdes que et brollen davant a cada instant; al cap d’estona, hom no sap on va, ni si vol anar enlloc; indecís, les tasques se li multipliquen, se li amunteguen en laberint escanyador; millor, doncs, lliurar’s al poder suprem del cony, lliurar’s a l’alliberament de l’esclavatge, créixer en la humiliació, eixorgasmar lliurement en la repressió total, trempar bojalment en la castració, ple de potent impotència, victoriós en l’irremeiable fracàs, i doncs al capdavall alliberat, alleujat de tota feixuguesa; doblement marcat; marcat com a objecte d’altri al ferro roent, i obedient i anònim pel camí marcat; ínfim objecte escaientment i fina rodolant pel camí adequat.

(...)

—T’hi immergiries etern com en ambre.
Der Zweck des Lebens.

(...)

—Consires delusori: El cony és tèbia piscina on banyar-t’hi edènic.
—Mamelluda figura de proa presta a totes les proeses se’t llençaria a l’abordatge.
El teu botavant es trencarà, prou ho saps, amb la salvatge maniobra.

(...)

—Pren oratge, fuig ben lluny.
Toca rajola, guilla, atxanta, gandeix, escapa’t...
Ara t’ho dic: Tot tresor sebollit és parany letal i maleït.

(...)

—(Conquerir cap cony.)

—Per la meua mà de força endut irresistiblement endavant i enjondre, totjorn victoriós.
—La meua mà de força és el meu secret imbatible: la meua mà closa, amb els quatre dits del davant (on raurien les falanges primeres), tantost pintats de màgica pintura dura, lluent i burella, adquireix de sobte un força inestroncable i, amb els músculs i les idees immensament doncs reforçats, esdevinc invencible.
—Mà d’acer, el gris lluent de l’eficient pintura, fa que no solament ho sembli, ho sigui. Mà encantada. Urpeix, i tot el que pels voltants és si fa no fot viu, rau a la seua mercè.

(...)

—Massa feina.
Massa car.
Massa pèrdua d’estona.
Quan tot t’ho estalviaves amb un cop de mà.

(...)

—La mà sempre batrà el cony per trenta mil milions a zero.
—On hi hagi mà foti el camp marrit lo mesquí cony molt desconfit.
—Com va dir en Malarmat (“malarmat” car la fotia petitíssima), ”Un cop de cony mai no abolirà la mà”.

(...)

—Patètica desaprofitada catexi.
Fetillat pels conys, malaguanyat enguany!

(...)

—Massa conegut que...
Com més excitat ara, en acabat més despagat.
Tota aquesta energia que, estort d’aqueixa altra superstició, ara pots emprar per a millor estudi o tasca.

(...)

—Amb un cop de mà (un petit truc de passa-passa), prestidigitador que el sòlit prestigi fa aparèixer, exorcitzat o exorcit, com qui diu, en forma típica de trivial miracle, o d’erupció, o d’ejaculació, comonies la cuca.

(...)

—Investit, envaït i posseït d’un desig poc productiu.
Calia doncs desposseir de la ximple possessió el posseït.
Posseït per la imatge del cony inassolit.

(...)

—Amb destresa l’exorceixes o exorcitzes. En comoneixes la cuca.
Et desurpeixes i et desarrapes de les urpes que sorgien de la gola de la sangonera.

(...)

—Estort, un cop més reconeixes que...
Has nascut per a tocar’t la pera.

(...)

—Només una cosa et diré.
Que ets el campió del no fer re.

(...)

—Tothom és com és i ningú no pot fer altre que ésser-ho.
Et dius: Haig d’anar-hi, i després de tornar-me’n, tornar-hi.

(...)

—Observar amb ulls lents i admiratius plantes créixer.
Activitat pacificadora, endolcidora, calmant.

(...)

—De la mateixa merdegada amanida amb pixats on tota princeseta també no neix, et nasqueren.
Ets, sencer, cony.

(...)

—També el teu cap és cony.
Amb palpebres d’arpes i plaers, cabussa’t als somieigs.
Dolça malaltia que no et duu a cap mort altra que altament delitosa.

(...)

—Roman al teu cap de cony com xufanc en closca.
Sabeu el xufanc i tu que és molt perillós d’eixir massa sovint (i ni que sigui un sol cop) de la divina closca.

(...)

—(Cony de fetitxisme.)

—Dissuadeix-te’n, deseixeix-te’n, vull dir, desix-te’n; te’n desempallegues; desvia’n la inversió, l’investiment, l’esmerç o catexi inútils, tanta d’energia dedicada a una altra ximpleria com aqueixa; estronca’n l’obsessió, la possessió de l’esperit.
Desesmerça-hi. Dius prou, dius que ja no hi despens més.

(...)

—S’instaura el nou jorn.
Jorn esclatant de flors i ocells, que, és clar, l’envejós déu de les tempestes no pot encobeir. Hi desencadena huracans i diluvis.
No seràs carallot.
A cap déu mai no t’encomanaràs, inútil ans nefast propòsit.

(/=\)

—D’un tast al vòmit.

—Com fa la psicòloga Sontag (qui sovint prou engega trets sense engaltar gaire): Els somnis són les lleterades del cervell qui se la pela.
—Quan, durant el son, el cervell es creu que ningú no el vigila, se la pela com un desesperat, i les magmàtiques lleterades que dispersa a tall de volcà de cràter desdentegat són els somnis que sovint tant no ens abrusen.

(...)

—Ara, és palès que somiar, com vol en Boss, també és viure (i no pas vulgarment, ço és, ran de terra; ans a alçúries sublims).
—Els dotze adelerats candidats a ésser’m deixeble, en volia abans saber els més íntims secrets. Per això, de pèl a pèl, a cascú li ficava un periscopi forat del cul amunt fins al cervell, on als més recòndits entrellats en deseixia mots i pensaments més o menys ben acunçats i mal endreçats.
—Satisfet, no en triava cap. Els comonia o convocava per a semonces o aparicions ulteriors.
—Sine die, vaig dir, ajornant, ausades, ja ens ho farem mirar un altre jorn o nit adients.

(...)

—Responent a l’estrident comoniment, a la peremptòria semonça, tots els pobres diables fan cap. (Like drunk swarms of fucked up beetles messing around those cherished simian droppings of mine.)
—Davant l’espectacle, així he romàs — amb un pam de nas. Els distingeixc perfectament; han aparegut de cop i volta, com ara absurdament creats pel no re. (Puzzled indeed by the strange shadows on the parchment, sort of hedonic clouds with the heads of unleashed barbarians scared shitless by the overlapping stuttering scents of so many raging cunts shouting on the bleechers.)
—Sota l’aixopluc del cel mateix; un aixopluc, llas, amb ocasionals goteres, els recomaní que s’encomanessin a la temptació, que es lleixessin seduir per les expectatives de profit, i que s’adonessin, doncs, i fort, a la competició, que el premi els penjava davant com esquer meravellós. I fou aleshores que el gnoms al pergamí s’estrenyeren els cinyells. Abans el camp de batalla no esdevingués palimpsest, fotrien un darrer vaitot, hi anirien amb tota la intenció d’imposar’s, ço és, d’arrapar’s a l’ham, de queixalejar’l. (At least in the imminent abstract vacuum of their looming anihililation, self-humiliation tickled their fancy like no other of those delicious shaming dreams that bedrooms seem to foster, to bring forth as bottomless lightning strokes that for an instant joyfully illumine all those long long prospects of vapid dire apocalypses.)
—En romania esborronat. (Disembodied forms foreshadowing madness, diversely enthralled by intertwined and contradictory longings.) I em va semblar veure-m’hi, entre el patoll esbojarrat. Em tombí cap a l’espill darrere meu.
—L’espill no decep, l’espill sempre diu la nua veritat, reflecteix la teua imatge sense decepcions, sense distorsions. I així ets vist per altri. Ets lleig i malfet, un gnom ignominiós, repel·leixes totdeu, i la teua veu, fosa, ronca, fosca, sorda, inapropiada, és una veu que no arriba enlloc, una veu que d’enamorar, gens; una veu d’adust, d’ofensiu, de bròfec, d’inestable, de malagradós. Ara saps per què fas por a les patums.
—Les patums plantades al verd del camp com tòtems sagrats per als salvatges, com efígies d’esfinxs i d’ídoles, i de carrinclons creuclavats, i de sants i de ninotets de putxinel·lis, i de munts i munts d’altres collons de ridículs il·luminats. Què hi pintes de gnom heretget flairant-hi les flors com papalló?
—Bo i flairant flors, et veieres involuntàriament rere la flaire dels conys iridescents. (The ghastly sting of those protean flowers, vexed diadems; unconscionably, you dared grip them, and nasty suckers, shrouded in sulphurous vapors, pierced your skin, and in they dashed that gloomy uninterrupted cloying breath of theirs that demolishes all will.)
—El tretzè dels bàrbars interferents, vinc acompanyat per la folla Úrsula (amb un de sol dels seus mastegots n’hi ha prou per a jaquir’m fent el peix mig asfixiat tot estès part de terra). Diu que no em vol pas, nogensmenys, ni de queixamiques ni de ploramiques, que em vol umflat com granota, i, esglaons amunt, del replanet més baix de l’escala fins on l’esperança no em duu, ulls fits a la fita. (And that I should listen to the fortuitous lyrics of the bloodier suburbs where, fleshless and decadent, the orphaned aboriginal tribesmen were abominably burnt up.)
—(Just as if, unmanned, you heard incessantly the dismantled voices of orgasms turned into monotonous nuisances, she adds.) I com jo, llas, de fita, cap ni una, mos ulls buits romanen fits al caos crivellat, esguardant-hi estels, ço és, els proverbials forats a la paella...
—(Whereupon, unambiguous, she brushed aside the blurred holes, and as I had scarcely switched back to a dispassionate mood, the scathing female of the whimsy cunt by me perennially misgauged, insisted that something was amiss in this world of fantasy and impermanence, that something kept remaining beyond the remit of the cosmic ecstatical.) On volia continuar essent prou eutrapèlic i metafilosòfic, adonant-me balbament al repapieig i al psitacisme, a la falòrnia i al melangiós i somnolent raquitisme de cada clixé dit sense cap èmfasi, car els monstres, llurs peremptòries admonicions, sempre em duen a parir, mes ella hi martellejava. (And the gist of her impregnable mammerings amounted to no more than the trite awkward obscenities that erstwhile so wore up my sister, the poor pixie already so chastened by disease.)
—Volia tornar en esperit amb els dotze elfs qui adés despatxí al prat entre les gralles, xerraires xerrant-xerrant en llorda feixuga xerrameca, llurs xerreres i postil·les enllardonades d’implicacions d’extinció esdevenint aromàtiques per comparació. (But sheltered around the narrow edges of my badly darned wounds, Ursula, the senator’s wife, at once laughed at by nearly everyone, above all by the identical twins, two misshapen knotted dwarfs with frayed underworld habiliments, plundered nonetheless the gorgeous scenery below stairs.)
—Vols saber què mengí d’insalubre ni pestilent per sopar.
—Què menjares? (Em dic.) Budells truculents, esclafats com cuques trepitjades, trucant, espasmòdics, a deshora. D’ací els malsons. (In mindless apnea, jostled by the hangover, tickled by the old venereal undergirdings, there you are, supine, exposed, castratable, and yet yearning after the phallus, and lusting for eruptions.)
—Schwanz ab!
—Suí, suà, suàrem, i en un suprem estroboscòpic atac de disparèunia, endevinava que em volia vit tolt. (At the helm, her genitalia gathering momentum... and foul sliminess withal.)
—I ells? Els bàrbars a la cua? (Complicit monsters, a din of pieties dying out.)

(...)

—Desvagadament peonant devers enlloc, m’esqueia de transitar llavors vora cap cua, on els qui hi romanien enraonaven il·lusionats de l’“espectacle”, i pel fet que no havia millor a fotre, m’hi afegia; m’afegia a la cua, tot i que semblava desentonar-hi força; ni tan jove ni tan mal abillat, ni tan aparentment tocat del bolet, com els de més qui hi havia; sort dels de menys qui també hi eren, els quals semblaven fets si fa no fa com jo, homenets força com cal, com ara si anaven disfressats de conformista, d’addicte al règim deceptiu, on cal viure, si ho vols fer més o menys suaument, sense massa enrenous irruptius.
—Quan vaig arribar davant el mec qui venia els bitllets, li vaig dir que me’n donés un parell. Em va lliurar estranyament dos paperotets mig rebregats i que segurament havien servit ja mantes de vegades, i me n’adoní que tots els paperets que lliurava eren si fa no fot; no n’hi havia pas dos de parions. I tots hi duien quelcom d’escrit, escrit amb tintes i tints i llapis i bolígrafs diferents. Fórmules, eren, fórmules aparentment químiques.
—Les entrades no costaven gaire, n’hauria pogudes comprar força més, tret que no sabia qui convidar, a part la persona qui volia convidar, ço és, la dona del senador. Vaig demanar, abans de lleixar el lloc al següent a la cua, que hom em digués per a quan era l’espectacle i on, però no em devia fer sentir prou, car el repartidor ja repartia algú altre. Me’n torní, no pas sense demanar ara a un de més avall a la cua, un qui no anava tan espellifat ni tan xaronament engiponat ni era tan jove i que semblava prou endreçat i marieta, com jo, si em podia dir on i quan s’esqueia l’espectacle, i m’ho va dir. Em va dir que, Com sempre, a tal lloc, tal dia, de les onze del vespre envant.
—Arribat el dia, de bracet amb la dona del senador, ens vèiem de bell nou fent cua amb si fa no fa la mateixa (o pareguda) gent qui hi havia el dia on comprí les entrades per a l’espectacle.
—El mec qui rebia les entrades (un de diferent del qui me les lliurà ara feia quatre dies), en donar-les-hi, m’abonà una gran quantitat de diners, desproporcionada, i em vaig pensar que la funció era suspesa o ajornada o esborrada, qui sap per quines greus circumstàncies, i que ens tornaven els diners. Li vaig dir que s’errava, que jo havia pagat molt menys. I ell em va dir que on collons era l’“àcid”? I jo dient-li que quin “àcid”? I el veus emprenyat i que fot signe a dos energúmens, qui sense compliments em prenen pels braços i m’emblen els diners i m’empenyen fora, i la dona del senador rere meu rient-se’n desesperadament, i rient-se’n encara més fort quan els energúmens em foten puntades al cul i m’emboteixen el cap a un embornal de claveguera.
—Quan he sabut desencallar’m, la dona del senador, massa mudada, evidentment, no em vol tocar, però fotre-se’n, rai, no sap aturar-se’n.
—Em diu, entre llàgrimes d’íntima gatzara, T’havien donades dues fórmules perquè els les portessis transformades en els productes adients en dos flasconets ben preparats, com fa tothom a la cua. No veies que l’espectacle era aquest?
—Li dic, Quin?
—L’espectacle de la transformació alquímica! No veus que són addictes als “àcids” casolans? Colla de dopats!

(/=\)

—Que on anava tan atabalat? — em deia mon pare aquell diumenge al peu de l’escala que, esventadament catabàtic, es veu que havia davallada com un boig.
—A retre el diari de davant la porta — vaig respondre. I ja l’obria, la porta, per a retre’l, tret que no hi era, com ara si el noiet qui els llençava tanmateix ben d’hora aquell matí no es trobava prou bé, o havia sofert cap accident, o qui sap, i jo amb el desig vehement, pobre de mi, de conèixer els resultats de beisbol d’anit a la costa del Pacífic, fins que, ullant amunt i avall del carrer, me n’adonava que un dels marrecs de la veïna, la qual era enfeinada a banyar’ls, ses germanetes i sos germanets, tant ells com elles tots nuets, amb el conyet enlaire, i ells la cigaleta, en un cossi sabonós a caire de vorera, me l’havia emblat i en llegia els fulls amb les tires de ninots, i doncs, nu tal com m’havia aixecat, me li atansí com serpeta i d’una urpada l’hi arrencava, i, estranyament, llavors com se m’enfellonia, el carallotet, i com em venia darrere corrent, empaitant-me, i dient-me de, Lladre, ell a mi!
—Em vaig tombar de bursada, i li dic, A mi em dius de lladre, lladre...? — i li vaig estrebar la cigaleta, i semblava anar-se’n plorant devers sa mare qui se’n reia, com se’n reia mon pare, dret, amb el cafè a la mà, i nu i amb la collonada enlaire, davant la porta. I el marrec es va tombar traïdorencament de cop i volta i em va fotre un cop de puny als ous, i les rialles (i la riota), incrementades, m’eren aquest cop exclusivament dedicades, i, ranquejant, i servant-me les parts molt adolorides, em vaig ficar a anar darrere el maleït marrec, tret que va pujar a ca seua i va tancar la porta amb forrellat abans no l’enxampés.
—Amb la cridòria, ma mare havia sortida al balcó i em deia, ara que feia cap tot cap cot i pansit, que si potser aquell deliciós batzac a l’indret estratègic no havia estat providencial, I t’ha assassinats d’una vegada tots els helmints al pòdex.
—Car cert que mantes nits l’empudeg, pobra dona, quan guaita la televisió, sovint pelant-se-la i tot davant els obscens espantalls a la pantalla, dient-li, ploricós, de, Mama, els cucs al cul no em lleixen clapar.
—On, com sabeu, me li fa, disgustada, portar-li el setrill, i bo i prenent-me a la falda, panxa avall, hi fa rajar un raig d’oli, al trau molt irritat, i hi emboteix, recte amunt, molt sàdicament, un dit amb una ungla llarga, esmolada com raor, i pregonament esgarraposa, amb la qual cert que de treure’n, de cuquets tots blancs i bellugosos, pler.
—No pas que, rancuniosa, ressentida, no li requés tothora, no li sabés molt de greu, d’haver com qui diu de sotmetre’s a aquella tanmateix ben habitual tasca maternal. Per això que gaudís llavors aitant amb el ferotge mastegot per mi rebut a l’indret gamadiu on les seues ungles s’embrutaven nitament de merdosos festucaris.
—Doncs bé, tant se val, no sé per què que de tot això me’n recordés ara que mon pare m’ensenyava de conduir, i vaig molt (massa) ràpid per la carretera buida, amb tot d’arbres nus, de darreries de febrer, a les dues vores, els quals li deia a mon pare que jo, poètic, els trobava tan romàntics i evocadors (llurs gloriosament deleroses capçades, oi?), i mon pare, tornant-me a demanar que, On vas tan atabalat?
—I és ara, horror, on la foscor esdevingué absoluta. Som a un túnel? Els llums on són? No funcionen?
—Què dius? Frena! Frena! — esglaiat, mon pare.
—Car no hi veig de cap ull. Es veu que de cop-descuit, per un d’aquells curtcircuits cerebrals, havia esdevingut absolutament orb.
—Orbetat i angoixa, tot va junt, fermament s’incardinen. Quin esfereïment! No sabia on fotre ni peus ni mans. I llavors quina castanya no ens cardàvem. El vehicle s’estavellava qui sap on. Més tard, tot ho vaig tocant com si visc en catacumbes. Érem encastats a un dels arbres tan nus i poètics, i mon pare havia perdut el coneixement, i li palpava el crani i em creia que no fos el d’un esquelet regalimós adossat de segles a un dels murs escrostonats, i sé llavors que hi soc, intrús, un heretge. Un heretge castigat per quin altre deu fastigosament venjatiu. I m’hi cagava exuberantment, i fins que no se me n’anava el buf.
—Ma mare ens visitava a l’hospital. És mon pare viu? — requestava, vanament esperançat — i hi veu de tot ull?
—Es rancura i plany, ple de plagues, el pobre, pler; hom sospita si quelcom d’inguarible (llas!) arreu no li tenalla irrevocablement nítols i paltruu.
—Doncs quina merda, mama! Si podia expurgar cada egipcíac episodi d’aqueix fotut fètid viatge! Aqueix faduc orquí batisfèric disentèric precipitat hadal abissal davallament sense retorn!
—(Ultratjosament vexats ara per les circumstàncies, doncs, adés no prou apotropaicament armats, segurament massa imprudents, eixelebradament lliurats a la joia de viure, no prou falsament humils fins suara, i havent hagut d’haver ara pagades per tant als déus cruels remçons extravagants per les nostres desconegudes malifetes...)
—(Desconegudes, car no pas que fóssim ni monocroms ni cridaners estupradors d’atzucacs, ni bròfecs rodacarrers, ni sinistres entrevenidors de cantonades, ni tifes arraïmats amb d’altres ridículs baladrers amb carotes de jutges botiflers, ni encara escarransits trescaires malintencionats qui quan poden aprofiten l’avinentesa i expugnen els havers dels inermes i els malalts, ni tampoc, ep, o no gaire, d’entre els qui, promiscus i simiescs, fotien de debò de continu noça, ni sisvol degenerats patètics masoquistes qui com més hom els puneix, més hi gaudeixen...)
—Em demanava a quines altres follies de monòlegs aposiopètics no em lliuraria en la incòngrua foscúria persistent on em delia ni en l’agra solitud del meu dolor, ni quantes de buides dècades allò no duraria.
—Em veia pel magí de vegades amb redingot, de coreògraf d’orquestra de bocs i verros i mardans; si ells, gens o no gaire òrfics, es lliuraven amb desdeny a llurs anacrònics i arcaics lleures, i això per comptes d’adreçar llur plena dedicació a l’ignominiós rigodon que, benigne, als escolàstics llimbs, fascinat pel miratge al·lucinatori que hipnòtic em propel·leix llavors devers els cims, on les troballes se succeeixen, i les qui hi ballen són nues baiaderes encara puel·les, i precoços i procaços xamecs, nyecs i vitracs de pirulinets idíl·lics, com dic, tant se val, benigne, doncs, el rigodon apegalós em basquejava perquè l’aprenguessin, on sol·licitaven en contraoferta l’anul·lació dels rosts replans, i, amb abdòmens escafoidals i raneres de gimnàs, es vindicaven com urubús carronyaires amb atots inquietants de qui ha bons ulls i hi veu perfectament, on, més o menys enervats a l’enherbat, feien acció d’escometre’m, com si em volien llavors etzibar becarrades (pus tost queixalades) a, Quin maleït gra supurant no et pruu ara, babau? I amb escarafalls belaven i grunyien i quequejaven mos pre-epitafis, davant mes múltiples llampadures molt oracularment per ells percebudes, mos presumits innombrables sarcomes i osteosindesmològics alifacs, Aquesta esgarrifosa sugil·lació que et solca com ombra de lívid sacerdot al servei del piròman suprem de les clavegueres dels orcs, i, Oi, ecs, que et surt un bony molt lleig a l’ini (o voraviu del l’occípit), i tant se t’inhereix que t’esllomaràs debades per a desempallegar-te’n; ara te l’operem!
—I en l’esborronador vertigen de les inversions oníriques queia en maelstrom, en caòtica espiral, fent capitombes en el buit infinit, i del tirabuixó fatídic no n’eixia sinó amb el convenciment que de debò no soc sinó un drap brut, i és el foc imminent qui catàrtic em rentarà.
—I ara (al contrari de mon pare, que hi romangué quatre dies abans no el trameteren al cementiri), ara, dic, era fora l’hospital — i n’era no en feia pas pocs, de segles; i tanmateix hi tornaven, les veus. Les veus de sempre, les veus de l’On vas tan atabalat?
—On vas tan atabalat? — i eren aquest cop les veus escardalenques de canalleta brètola, de nyèbits amb recalços i parracs, qui em vilipendiaven, mofetes, rifant-se’m, perquè amb el meu tricicle d’invident, pler d’oripells i de llumets de camió de bombers forassenyadament isnell, i de botzines i sorollades de desferra i ferramenta, feia camí amb una lentitud extrema.
—Went to see my mother, aged beyond years. A little toy train brought the people to the edge of her low immured patch of unbuilt fallow property, only used as of now as a bit of idle terrain for young children to play in.
—My mother was there, talking with another old biddy, both of them on the low wall fronting the short step where the little train abutted.
—With my noisy, gaudy, multiluminous bike, I was approaching them, the while enduring the scorn of shameless raggedy urchins, wickedly calling with broken shrieking voices, Where was I going so breakneckingly fast?
—True that my presence must have been grotesque, me, a totally unknown, visually impaired painter. Whose paintings are always signed with a (often a very) different name. So once you’ve got a painting of mine signed Elmer Logan, and that’s it, a name never to be reused, and next your get a piece signed, say, Willie Ligam, and then one by Johnny Lingam, and from here, quite naturally, a Jimmy Yoni, to sidetrack then into a completely different alley, with an Abigail McCarthy, and so on, what have you.
—So no kind of reverence nor acknowledgment ever due me, neither from the shitty tykes nor from the snotty grownups.
—Anava a veure ma mare, ara nonagenària. Prou sabia on s’estava (per qualque perduda trucada que per qüestions econòmiques havia de fer-li de lluny en lluny, tot i que diguem-ne presenciar-la fes ja una trentena d’anys que per sort hagués pogut estalviar-me’n), i al cap de setmanes de camí mants de cop interromput, ara la veuria si encara era que cuegés mica. Al seu piset tanmateix no pas que hi fos. Em deien veïnes que segurament es reposava al seu trosset. El seu trosset era vora on s’aturava aquell trenet de joguina que pujava de vora el riu fins a la barriada. Era un muret de fang, fet amb toves irregulars i amb l’afegitó de qualque terròs càrstic, que no es trobava sinó a trenta peus d’on al trenet se li acabava la via i revertia el trajecte. Ma mare i una altra respectable anciana xerraven repenjades al muret. Pel voltant, al guaret, molta de quitxalla i de pobrissalla hi jugaven o sestejaven.
—Amb el meu irrisori tricicle me li atansí, i ma mare al cap d’estona, sense fer gaire paper, em va reconèixer. On vas tan atabalat? — xanxejà, de cara a l’altra.
—Sabeu que es pretén de gran pintor, ell qui no s’hi veu de cap ull? — se’n rigué amb la seua vella companya mentre li ho confessava. Signa amb els noms més inversemblants, tan aviat es diu Puput, com Gene Eral, ha-hà, com Punxegut, com Panxarrut, com Ull Pinneal; com Úrsula, Úrsula Miret; o Règula, Règula Oblonga. Ja ho veieu, de boig. I una de les raons, doncs, per què els seus quadres valen el que valen: no re. I voleu ara què us ho digui, Marcel·la, on va sempre tan atabalat, pobrissó? — féu encara amb flasca jocunditat, sense cap mena de tacte. Enlloc. Enlloc. Sempre hi ha anat. A tot estrop, de bòlit, malastruc, ingenu, encíclic, cua-mossegós, com se’n diu, urobòric, ca? Nowhere. Enlloc.
—Ònixs i feldspats al reialme de la més emfàtica i espessa calamarsa, minúcies d’estalzins en pires de guants caquis, insinuacions irreverents de cossos indistints aixafats per piconadores. Some of his most remarkable paintings show only the damned frustration of not seeing shit. Només els emetofílics els aprecien. Coalescències gangrenoses, evisceracions molt perllongades, scirrhosities undreamed of. Amalgames d’espàrrecs trepitjats per ramats de bàrbars qui sucumbien enverinats per àspids llençats per catapultes en àmfores reblertes. Antitètics formiguers adiàfors als semàfors. Selves ardents, o ja fetes carbons i cendres, amb munions d’escarabats rabejant-se a brases i cendrers. Esguerradotes imatges que no evoquen sinó la paranoide esquizofrènia d’un betzol de monges qui es decep esmant-se gran erudit en hepialogia, la ciència dels malsons...
—Mom, mom — gosant interrompre-la, li estroncava les hipotiposis de les meus obres d’art més reeixides. It was a monday in May, a holiday, Hemorrhoidal Day, remember? More than fifty years ago...
—El dia del teu criminal accident, desgraciat! Com vols que ho hagi oblidat?
—Doncs es veu que aquell dia, exactament al mateix segon on entrí al túnel infinit de l’orbetat... Ella, vull dir, la cèlebre Triïxa Pauline, eixia del túnel escabrós del cony de sa mare.
—Cèlebre, dius? Qui renaps ni ravenets és aqueixa Triïxa?
—La periodista qui fa d’horoscopaire al diari?
—Horoscopaire?
—De sibil·la, d’harúspexa, de profetessa; de molt científica xarlatana, si voleu; estudia amb assiduïtat els signes del zodíac i tira horòscops a la gent, a les institucions, a les nacions, als continents, als oceans, als planetes mateixos, a l’univers i tot, als déus de l’infern, a qualssevol dels éssers i els no-éssers; es veu que només li cal saber els detalls de la naixença: com més n’ha, més acurades les prediccions. Per exemple, d’ella mateixa ho sabem tot. I sabem que està destinada a esdevenir un dia la més brillant de les constel·lacions, després d’haver esdevinguda la mare superiora de cada reialme planetari confederat. Car tot naixement determina el romanent de ta vida. Si tindràs un melic forà o casolà. I de què t’hauràs d’operar. I si esplendorosa, en la glòria del carnatge i la virulència de les covardes demolicions guerreres, les estovades ipseïtats de tes sinapsis no s’alçuraran amb zel obstètric per a deslliurar dins ta psique un altre tu qui, xop d’il·lustre gatamoixeria, esdevé pretensiós reialista, condemnat ximplet misogin qui, com tot legionari mitjamerdeta, amb la gorra al cul i els calçotets al cap, eternament jurarà bandera, per exemple, o si el teu clítoris no serà sobredimensionat, ultradesenvolupat, tot nu, calb, trempat, de dues polzades i mitja, com el que, imperiosa, no jura en un article al diari haver ella mateixa...
—Doncs amb un clit com el seu, prou pot; comparat al teu trist atzeb, campiona rai... — on les dues putes vellares mofar-se-me’n rai.
—I, en fi, s’escau que la seua naixença i la meua orbetat s’esdevingueren alhora, ço és, sincrònicament. Foren esdeveniments sincrònics, i això, en el món faduc, fatídic, dels destins, es veu que ha una gran significació. El mateix any, el mateix mes, la mateixa hora... I ella sap exactament com s’alineaven els astres al cel, els astres que escriuen el fat definitiu i inalterable, calvinista, del qui llavors, fa una cinquantena d’anys, no neix... I m’ha vingut a l’esment potser una idea idiota que, segons les inexorables lleis de sincronicitat reversible...
—Què diu, el taral·lirot? Les lleis de quina desincorporeïtat reversible?
—Segons aqueixes lleis, he pensat que si ella morís... O, potser millor, qui sap, si esdevingués orba, amb un bon bany d’oli de vidriol, un bon raig d’aquell àcid de bateria que et crema els ulls si hom et ve de trascantó tot d’una i te l’enverga a la cara... I mama, et venia a demanar doncs si has prou d’estalvis que te’n podria manllevar prou perquè hom pogués llogar un com se’n diu, un saig, un morro de vaques, un sicari, un estiracordetes de la bòfia d’aquells qui hi deu haver, que et trobes pels mals barris, com a les pel·lícules, el qual malparit, per aquells quatre rals rovellats que li darem, se li atansi d’esquitllèbit, professionalment, i me li llenci damunt la cosa... i llavors, segurament, oi, al mateix instant...
—Al mateix instant què? No recobraràs pas la vista, borinot amb crosses! Em tornaràs a entrar de potes al cony!
—(Com s’esclafien ambdues, maleïdes carcasses de naufraig!)
—Quin martiri de capdeconyet, Marcel·la, setanta anys que haig d’endurar’l!
—Enfellonit, silent, ofès fins al bessó, girava cua, i a tota velocitat, dues milles per hora, fotia el camp per a no veure-les mai més.
—Fent abstracció de llurs fastigoses pelleringues pendulars, aquelles dues sàdiques carronyes, carraques fètides, bacives, mocoses, si la massa compassiva mort encara no les ha estrangulades com gallines desnonades, good riddance, prou et dic, hom se’n desembarassa bleixant d’alleujament, car ja gens anililàgnic, imaginant-me guarit de tantes de rares manies insanes, tornar-hi, revera que no hi tornaré pas!
—I tornem-hi... Que on anava tan atabalat? — és clar, volien saber, burleta terregada, els dionisíacs diminuts nedadors corals al cossi sabonós de la veïna qui els banyava a caire de vorera, abans no m’he ficat, adust, rebufant, a ca meua on les pintures gradualment aprenc d’ensumar-les per llurs colors i olors més característicament cridaneres.

(/=\)

—Omplint, incessant, vida sencera, formularis, i sempre amb amb noms diferents, sempre amb noms, i adreces, i particularitats, i detalls, i objectius inventats; inventats a l’instant mateix d’omplir’ls; i això més per oblit continu de dades i de dates que no pas perquè sigui gens intrínsecament distorsionador de civilitzacions, ni cap inconformista radical, ni encara menys cap mena de malparit; només per distret, per magníficament desinteressat per totes aqueixes collonadetes sense cap ni un pes.
—Sempre doncs anònim, de tornada, per camins estrets i subterranis, metros, túnels, galeries, clavegueres... Sempre de tornada, dic, a la mateixa cambra buida del mateix hotel que encara no he pagat ni segurament podré pagar mai, tot i que si fa no fa m’hi passava la vida; i tanmateix haig de tornar-hi, m’hi veig impel·lit, cal que hi recobri si puc quelcom de meu, quelcom de prou preciós. Només que, és clar, ho haig de fer d’amagatotis, confiant que entretant potser els diversos directius (en general, grasses femelles granades) qui m’han conegut durant totes aqueixes tongades, ja s’hagin morts, o m’hagin oblidat, o ni saben ja que aquella cambrota meua encara existeix, una més, indetectada, perduda pels foscs corredors i entre portes idèntiques, tan nombroses, indesxifrables...

(/=\)

—Visc la vida com si visqués en un film trencat. Tot hi fa bots; no hi ha il·lació prou entenedora entre seqüències.
—Soc a l’estació, i tot i que reconec sota llurs disfresses alguns del disfressats principals de l’acte ocorregut, no puc lligar el fet amb l’acte aquest, és a dir, no tinc consciència d’haver presenciat l’acte del qual els disfressats n’eren si fa no fa protagonistes. Era un acte il·legal? Criminal? Perillós?
—A tots ops, tant se valia, car de sobte el tren es veu que no solament ja ha partit, ans ha arribat i tot a la vila on vaig.
—En aquesta vila, en un lloc força concorregut ple de besunyes qui passen rabents, hi soc ara mateix esperant l’arribada dels dos advocats, els quals veig que se m’atansen corrent de valent, i àdhuc esbufegats, llurs cares vermelles, llurs cabells esgavellats, tret que quelcom em distreu i he desviat l’esguard, i en tombar el cap novament cap l’indret on els veia, veig que no hi són. Com si s’haguessin esfumats.
—Què els ha passat? — demanava a un conegut qui reconec.
—Qui? — diu.
—Els dos advocats. Eren ací mateix, com qui diu, i han desapareguts.
—Respon: Em sembla que hi ha hagut un accident... Que un camió...
—I ara un altre neguit em corseca. Li dic: I la nevera? Qui se m’ha enduta la nevera que, amb rodes, m’enduia a casa?
—Però estic parlant tot sol.
—Cert que un mag amb capa negra ha passat suara i ha fet veure que se l’enduia. Ha llençada la capa negra damunt la nevera blanca i la nevera s’ha fosa.
—No et moguis. Ja te la tornaré — em diu, apressat, un desconegut.
—I vet ací que encara no has hagut temps de dir-li gràcies que ja el tornes a tindre davant.
—El desconegut ha tornat doncs ara mateix, però no pas amb la nevera, amb un moblet indeterminat, incongru.
—Què voleu que en faci? — li anava a dir, però és clar que tornava a parlar tot sol.

(/=\)

—Faute de mieux, I’ve always been a creep.
—Aquest xiquet és un immoral, deia ma mare, en descobrir que era un escopòfil qui anava el dia sencer per foradets a les tàpies i els envans on, amb la mà a la titoleta, besunyava desesperadament per tal de caçar-hi conys, i mon pare, fotent-se’n, havent sentit tocar campanes a la ràdio o als diaris, li esmenava enjogassadament la plana, Es diu amoral.
—Amoral, doncs, responia ma mare, una mica fora de lloc, car segurament que no llegint sinó novel·les roses potser es creia menys informada, fins que, encontinent, es refeia vigorosament, Tant se val; és un porc, és un brut i pruent pervers, un obscè de pronòstic! I no és res que faci riure; al contrari!

(/=\)

—Qui era? Una o altra. N’hi han hagudes pler. Segurament, aqueixa qui dic, una altra dels milions de nebodes valencianes de la dona qui s’esqueien de passar per la capital.
—Es devia demanar, pobra xiqueta, per què li portava tanta de muda esquírria.
—No se n’adonava que, casa on som, casa on de totes les femelles hi ensum les calces quan les llencen a rentar, i que doncs si cap fa pudorota lletja de cony, de llavors endavant, pel que fa al meu tarannà (esdevingut tan inexplicablement esquerp ni tenebrós), ni pervers capteniment envers ella, malament rai.
—És clar que cal dir que hom es refereix, ep, no pas a la bona pudoreta molt trempívola, trempifotent (itigènica, itifacient! no gens fluixaportant!) de cony molt sa i cardívol (cardable per als sortosos vits adients), no confonguéssim, vós.

(/=\)

—Més que no pas ull tot és orella, bé prou ho sabien els primitius.
Llavors, deportius, fruïen de la berenada
I si tot d’una esclatava la tamborinada
Els eren els trons les veus dels molt imbècils déus imperatius.

(/=\)

—Ara que em cau el moc i em pix a la sabata
Ara on cada tret m’ix per la culata
I que no trec pel piu ni llet ni nata.

—Ara que desjecta la seca em fita
Que de cada estafador en so la fita
I que un no re de ja gens ric m’enfita.

—Ara que hom se’n refot i m’ho refuta
Si mai obr la mui i en tast la batuta
I fluix de morro em diu de gadolla i matuta.

—Jo qui amb geps rai i mals a la bufeta
Només en tinc prou per a pa i cebeta
I em veig tothora traït pel xerreta
I torturat i mort a la bestreta.

—Amb prou feines puc moure’m viltinguda bubota
Larva sinistra de servil ganyota
Nyèbit atziac de supurant pigota
Merdacaner vinclat qui es caga a la sabata.

(/=\)

—Desgraciat, per què en soc tant?
Com fot més fred perdia el guant.

(/=\)

—Soc massa carallot
Visc massa acollonit
Hauré de fer un vaitot.
—Em vull escarransit
Tot mut i arrupit
A la paret i quiet.
—Ja desaparegut
Ningú no m’ha venut
Ningú no m’ha trobat.
—Els déus del fosc embut
Hauré també enganyat.
[—Apotropaic rai
Evites força esglai.
—Fent gaire el borinot
Sempre et queia un carxot.
—Ara que no ets enlloc
Tranquil fots el badoc.]

(/=\)

—Enverinàrem-ho.
—Begueren-ne.
—Moriren.

(/=\)

—Fuig de l’ultratràgic soliloqui del geperut ara que la xafogosa tempesta no s’atansa i irrita doncs els esperits, i tot hi són llavors sanguinàries diatribes.
—Bé que sigui l’hora de sebollir-la, de sebollir ta germana, que ara et fotis a fer el bufó a frec de tomba, ballant-hi sapastrívol i alhora aviant-hi moms i mims, nap-buf pet-bufat, fanfarró albardà, exhibint la tumescència a la carranxa, ell, qui, sol entre tots, molt seriós turiferari, ostentant al coll un goll quilomètric, ta germana malalta al llit tots aquells mesos tanmateix no va vindre a gomboldar i a consolar amb fantasies paradisíaques imminents, ell, dic, una ràbia se li encomana i al cor se li torna com més anem més crua i totèmica...
—Vigila, doncs, capdecony, i atura la grimègia i, ja més val, fot el camp, que el desig d’assassinar ja el curulla...
—I vols dir que no et xiulen de por les orelles si sents com ja invoca virulent les pitjors matances? Prou saps que el geperut serva un cervell corromput per una epilèptica mà de ximpletes idees dogmàtiques tan apegaloses com les pagellides i fissurel·les qui a l’estiu s’estotjaven al cul salinós de ta germana, llas, en aquella escaiença, perllongadament oblidada entre les roques prop la platja.

(/=\)

—Ulls de rat, els meus, ho presenciaren. Mon pare i ma mare qui es barallaven de valent. Ma mare fugint de taula i asseient-se a un racó, i petant-se de riure, rient-se’n de mon pare, de la seua roent gelosia.
—“Ah sí? I què més faràs, pobrissó?”
—“Què faré! Què faré!” Mon pare qui s’ofegava de ràbia.
—I li llença un ganivet punxegut, un eustaqui de damunt la taula. Ma mare ni s’ha mogut. L’eustaqui trenca el vidre d’un quadre llarguerut que hi ha vora el cap de ma mare i es clava en la imatge de mon pare. El mànec de fusta de l’eustaqui vibra damunt el cor del retrat de mon pare jovenet. És un retret fet el dia de la seua primera comunió i mon pare mai no ha anat tan mudadet.
—Mon pare s’ha doncs clavat un ganivet al seu retrat pres a la mateixa edat on jo, el testimoni mut, em trobava llavors mateix.
—Ma mare se’n riu encara més fort, més sarcàsticament.
—“Ja ho veus, el valent. I ara què més faràs?”
—Al cor de mon pare hi ha un ganivet clavat.

(...)

—He pensat, l’antiga dita, “A pare gelós, fill cuguçós”.
—I aquell record tenaç. Tornem-hi. Mon pare llençant un ganivet a ma mare, qui se’n reia d’ell, viltenint-lo. Què faries, desgraciat?
—I mon pare quequejant d’ira, i el xi que volà llavors, travessà lentament el fum espès on que el fumador encadenat no havia enfondit el menjador, i vèiem llavors que el xi disparat s’estavellava, no pas al cos de ma mare, ans, rere d’ella, a la foto penjada a la paret on mon pare, molt jovenet i mudadet, havia feta la primera comunió.
—Era allò un signe diguem-ne místic, o si més no un senyal misteriosament interpretable? Vull dir, fou allò, el cas que l’irat ganivet llençat vers ella percudís, per comptes, la imatge del bon xicot; fou allò percebut com ara una mena de missatge diguem-ne metafísic?
—Per qui? Per ell?
—Per ella, qui se’n rigué encara més fort?
—Pel mocós tot espantat?
—A qui impactava l’acte més? L’ésser gelós s’agredeix ell mateix: això en deduïa el mocós...? I que doncs més valia una vida de cuguç, ço és, d’assenyada tolerància, car al capdavall quin és el resultat de viure irat, sinó de clavar’s un mateix cap coltell al cor?
—Posteriorment, no gaire més en acabat de l’incident, una altra dita de mon pare (belleu havent apresa la lliçó...?). “Qui s’emprenya té dues feines. La primera d’emprenyar’s, la segona de desemprenyar’s.”

(/=\)

—El jorn sencer, hores i hores destil·lant bonhomia i acunçant amb immensa condícia mobiliari i quadres a les parets, i llavors, arribat el vespre, fent un petit descans per tal d’endrapar cap mos, i rentar’m i espolsegar’m, i, gens aprocte, fer una caqueta com cal, i vet ací que quan he enllestides aqueixes humils tasques, i vull escaujar com pinta tot plegat, es veu que ambtant la dona ha tornat i, en un tres i no res, ho ha retocat tot, de tal faisó que al capdavall és com si al cap del jorn no m’havia ni mogut ni afal·lerat gens a ficar-ho tot tan artísticament ni traçuda.
—Què altre puc fer ara que sotmetre’m al seu desig? Prou n’estic acostumat. M’arrupiré a un raconet i hi musaré una estoneta, cusc i pansit, fins que...
—Fins que els dolents no fotran acte de presència, petulants i destructors, trencant la porta de la cuina, i doncs, pugnaç rai, la dona no es traurà de la sina la sòlita pistola, i anirà curosament reculant cap a la porta principal, mentre amenaça de foradar’ls ben foradats, i jo d’ençà del meu raconet, dient-li amb un fil de veu que no l’obri, no, la porta del davant...
—Massa tard, car ja ho ha fet, i l’esglai que s’enduu, la pobra, car com jo prou sabia (llas!), al cancell hi ha un mort, amb el suc (ço és, la part de dalt del crani) tolt o llevat, i el cervell part de terra encara glatint, o potser vull dir bategant, i ella, empassant-se finalment els crits i ofecs de l’esglai, em mana, amb veu imperiosa, que li dugui un gibrell net de l’aigüera i l’ampollota de vinagre blanc (o millor dit, en blanc, transparent), perquè hi vol desar el cervell de l’interfecte misteriós per tal potser d’escatir-hi, extraure-li’n (amb mètodes alquímics qui-sap-lo), els cabdals secrets, tret que en aquell moment jo ja he sortit rere els dolents per la porta de la cuina, corrent com ells, i tan fort com sé, car, com era de preveure, el cervell era una bomba i de mantinent l’espetec és monstruós.
—Amb els dolents, ara tots mudats, he pogut abordar el mateix aeroplà d’època que ells agafaven, i car soc el darrer en fer-hi cap i no hi ha cap altre lloc enlloc, hom em fa seure vora el pilot, a l’antiga gàbia de pilotatge mateixa, on tot és vidre o plexiglàs, i hi puc copsar el paisatge de davall nostre estès com qui diu gairebé com damunt cap catifa orogràfica, o diguem-ne cap viu mapa en relleu, on de debò és clar que content rai, i en comunió amb la tan bellament acunçada natura, quan, tot d’una, el motor fa figa i és evident que ens estavellarem, i allí soc, guaitant girientorn a la percaça d’un cos tou, molt tou, de dona, on embolicar’m.
—Debades, vós, debades, naturalment.

(...)

—Cal dir que anar-me’n amb els bons dolents no era res de nou per a mi. Anys enrere, al començament, on era un de més amb ells, i assaltàvem gloriosament cases d’invasors, d’intrusius, d’excrementicis, de malparits agressius enemics, llavors la meua tasca era sobretot de pigall i guia del nostre cap, qui era un geni jazzístic, orb, negre, amb ulleres negres, i l’únic entre nosaltres qui portava ferramenta (ço és, una pistola tota negra amb la qual disparava intuïtivament i força acurada).
—Empràvem és clar cada vegada la força calguda; sovint, vist el panorama, ens conformàvem amb un bon tec, i au, endavant, som-hi cap a un altre cantó més avinent.
—Amb la banda dels bons dolents, hi era més tard com qui diu el segon; ara, això sí, molt independent. I llavors encara m’independitzava, aquest cop totalment, i, anant-hi ara en solitari, havent lleixat enrere l’orb armat tocador, esdevenen aleshores els meus atacs llegendaris.
—Sabrista excels, amb el meu sabre de tall finíssim, soc qui causa dols i duels a betzef.
—Marits petulants i mitjamerdes, o els tractes de covards i els acores encontinent, o els desafies, els comoneixes, i amb quatre cops de sabre els desfàs. I, encara fa més riure si els en desfàs d’antuvi els pantalons; desconfits i amb el cul cagat enlaire, guipa’ls, quin paperet! Man stellt bloss, indem man siegt, com deia el mestre. Amb una filigrana ja els has fet saltar el cinyell, i ja els has esbraguetats i capats; amb una altra, els has escollats, vull dir, escapçats, llurs caps rodolant pel parquet, per l’empostissat, l’enrajolat, gleichgültig, tant se val, bola de joc de bitlles que escopina sangassa pels forats i de qui la dona, qui et cardaràs de mantinent si prou val prou la pena, fuig com de túmida aranya majúscula amb fútils esgarips lascius.

(/=\) —Esventant davant meu l’aberrant ferum de l’espectral fauna nocturna qui hi formiguejava, ardidament hi fiu nogensmenys cap, corcada porta vermella endins.
—Eixarrancades damunt cadires, o exposades darrere el bar, les glaçades, petrificades, muses dels conys enteranyinats i polsegosos; o al contrari, i pitjor, de conys qui supuren bombolles i estranys ominosos mormols de quina mena de ramat de monstres qui en xurma conxorxada s’eixamenen i, unànimes, et xumen i paeixen xil·la i collonada si jamai, aqueixos intrèpids portsavants de ton sacre aparell genitori, molt malaurats, s’hi aventuraven.
—Muses doncs inspiradores de la pitjor, més aberrant, anafrodísia; et ben assegur que llurs execrables jocs eròtics reeixiran a guardonar’m al capdavall pel cap baix amb una benaurada anestèsia fàl·lica que em durarà (massa poc!) centúries...

(...)

—No. No em podia fiar gens de cap de les pudents marfantes del rònec bordell. Abans de cardar-me’n cap, volia encertir’m de llur data de caducitat. Per això exigia veure’ls l’imprimàtur de baix (i no enraon pas de llur cony més o menys entecat, deforme i desdenyable). Amb guants de cuir, les tombava i hi escodrinyava, tot avall de l’esquena, al cau de l’enselladura, l’estigma adient.
—I efectivament, malgrat que les de més havien assajat infructuosament d’enganyar el babau client amb barroers intents d’esmena pel que fa a la data, cap no reeixia a fer’m passar bou per bèstia grossa ni dar’m eixuta sema garsa per tendra perdiueta.
—No pas, vós. Cap no era mica ferma ni bona. I a la claror del jorn ho hauríem palesat sense dubtes ni vacil·lacions. Totes les dones coronades per les marques inconfusibles de l’expiració.
—L’objet où ce stigmate est imprimé aura périmé à la date suivante: [...]
—La validitat d’aquest objecte caduca a la data següent: [...]
—I no cal dir que la data era dels anys de la picaó. Res de mica recent. Podrimener envasat en cos altament deteriorat.
—Em vaig treure de la butxaca del darrere el fuet i vaig fuetejar-hi imperiosament. Me’n reia com un camell.

(/=\)

—Dins la fosca cuina on la fam t’acuita
Hi endrapes la truita que ta mare ha cuita.

—Al pregon de la nit has empresa la fuita.

—Pels carrers de tranuita t’hi esmunys com la truita
Qui sota un cel de turment entre hams sedecs cuita.

—Nictalop, amb un ull groc com la lluna
Sense respectar finestra ni vedruna
Vols albirar cada cony qui es desfruita
I gaudeix nu i regala com llacor de llacuna.

—Tot cony és a clapar ben passada la una.

—Cel tenebrós t’ha la tita gelcuita
Llefiscosa mà abandona la lluita.

—Trepitgen armats caps de morts a la runa
Si llurs cans t’ensumaven no en jaquien engruna.

(...)

—Ros i colrat corria pels carrers claferts.
Gent agradívola sovint romania un instant absorta davant aquell magnífic cos meu qui rítmic i mediterrani reeixia a resoldre cadascun dels laberints extemporanis.
Ara i adés, entre la bona gent, m’horroritzaven certs brots d’infecció, taques corrompudes, de sinistres religiosos, sempre amb aspecte, ells, i elles sovint pitjor, de maleït verinós escarabatot.
Cal dir que ja de ben menut que em barallava amargament amb els qui m’amagarien les veritats, car no hi ha res de més maligne que la ignorància.
Quant a les beutats joves qui se m’aturaven astorades davant, el meu subtil somriure prou els deia que: Els era llegut de veure’m heroic, de retre’s al goig esclatant de mes constants proeses, i al rabeig, és clar, de les delitoses sensacions provocades per allò que els meus tantalitzants pantalonets de fina seda ja no delataven.
Ausades, ausades, el meu pèndul ataconaturmells feia les glòries de totes aquelles beutats novençanes qui admiraven mon esplendorós passatge.
Els feia palesament meravelloses dentetes l’observació (i la cogitació concomitant a desenvolupar imaginàriament tot seguit) d’aquella pell de xagrí qui no s’escarranseix mai gaire, ans es pot estireganyar fins a remotes llunyàries...
Aquell gruixut tentacle de pop, com qui diu, que superaria tota nosa, i llosa i forrellat, per a remenar desenfrenat els arcans de carn dins tot altre mausoleu i cenotafi i tabernacle per intricadament enfonyat que no fos...
I llurs mans entusiastes ballaven, i n’oïa doncs les mamballetes...
Que m’hauran d’acompanyar, amics, pel raig que visqui.

(...)

—Soc l’home qui només s’enamorava als trens
Rítmics refrecs de cuixes hi eixoriveixen bruixes
Els lascius vaivens els desfrenen els frens
S’arregussen faldilles de farbalans i ruixes.

—Escalonats o ensems i mastegant maduixes
Sense brosses als ulls brollem en mut consens
Vers els ocults indrets on corretges afluixes
I on és més cru el sotrac i el braó més intens.

—Fanals vermells nocturns aprimen uixos d’urnes
On el vot s’insereix empès amb insistència.

—Tot d’una hi esdevé òpals d’inflorescència
Plec o vot qui es desbota — espetecs i llampurnes.

—Tot sadoll i despès ara et desencofurnes
I ella a pleret més tard quítia d’indecència.

—S’escolen nit i hores lentes i taciturnes
Cap tren no estronca els dolls dels goigs d’independència.

(...)

—(Ningú escateix l’instant del conill assassí)

—Blanc conillet qui dreces les orelles
Arrufat i ull viu entre les agrelles
Aviat ens raus rostit a les roents graelles!

—Salta pous clots turons i llicorelles
Se t’arrapa als collons: les cassanelles.

—El veus queixals abatre i garfis esgrimir:
Se t’ha menjades truita i pirulí!

—No endevinaves pas, caçador mesquí
Que el ninot alb no fos el conill assassí:
En Perla de la Vall — duus-ne el nom al magí.

—De cop-descuit esdevenies cuit:
Amb el coll fet un vuit i en lloc d’un cos un buit.

—Tu qui el volies coure, te’l volies cruspir!
Ningú escateix l’instant del conill assassí.

(...)

—Tants d’anys volent-te penjar.
Trigares massa.
La corda, n’era podrida.
La biga, n’era podrida.
El coll, n’era podrit.

(...)

—Fes-te fotre. Encara tots aqueixos inescandallables anys de patiment de malaltia. Rosegadora malaltia.
No hi ha pitjor horror que el de no poder morir.
Merda per als immortals. Suposant que, a part els ridículament alats per fantàstics manefles inventats, n’hi hagi mai enlloc cap, cal resoldre que, de tots els organismes, són, i de lluny, els més desgraciats.
Car voler morir i no poder! Collons, vós, no hi ha més cruel tortura.
Com féu un cop el benigne Metastasi, Tan fàcil que és toldre a altri la vida, i tanmateix quina tasca més vana i repulsiva, si el mateix plaer a naltres ens és vedat.
Tots els àngels som doncs extremadament banyuts. Al front ben paleses portem les inendurables banyes de la nostra immoral immortalitat. La maleïda vida eterna ens fot pel cul eternament amb banyes que els horroritzats budells ens corroeixen.
El bàlsam definitiu de la mort eterna, no hi ha res per a naltres més dolorosament gruat.
Que hom ens el negui, què no li fotríem si el podíem haver!
L’escanyàvem eternament, per haver estat el pitjor traïdor a l’ordre natural; ço és, lògic; ço és, raonat. Car no hi ha bestiesa més oprobiosa, indigna de cap cap com cal, que la de prohibir’ns la mort (joia dolcíssima al cap de tant i tant, i tant, i tant; i tant...)
I tombava la pluja.
I no era pas que els àngels es pixessin; era que ploraven, ploraven com doloroses larves entre núvols. Per què?
Perquè no es podien morir. I quantes de centúries que porten plorant. I són plors que mai no aturaran de plorar.

(...)

—Tu qui et creus tan important
Com la tita d’un elefant
Tu qui la fas de ratolí
Qui s’erra cada cop de camí
I es troba amb el cos d’un mort
I amb mant altre cos de mort
Morts morts morts i morts sens fi...
I se n’adona que és la mort
Qui de debò és important
I qui tot altri (titagròs o -petit):
Un altre trist efímer malparit.

(...)

—Com ningú deu ignorar a hores d’ara, el tarannà de cadascú no es revela millor que en la qualitat de la presentació de les seues escombraries.

—Sap perfectament el serè escombriaire si el dipositador de la brutícia és un psicòpata, per exemple, o contràriament un home de bé de la màxima magnitud.

—Personalment, mai no produïa deixalla. Gens de merdegada no sé fer que no es vegi immediatament aprofitada per l’ambient agraït on d’amollar-la no soc molt refinadament servit.

(...)

—Li dic que pot tallar-me-la tants de cops com li passi pels ous, car no és pas vit, és tartrany, allò que entre les cuixes no duc; així que, no solament el vit-tartrany es refà, el bocí que la cruel marfanta llençava al gos, li creix al ventre i el rosega part de dins fins que el fineix en no gaires dies.
—Aür! (faig íntimament). Tots els seus maleïts gossos, enemics meus, horrorosament i molt vindicativament morts!
—Vitet sèctil, fa, i obre el galliner perquè me l’espicassin esbojarrats casuaris.
—Vit tumefacte no tornarà a encendre’s (fa).
—Fotre et fas, sempre em reneix de les cendres (faig).

(...)

—Mon cos mon gos. Un gos, qui per bé que sempre no el tractis, ell sovint malparit rai.

(/=\)

—M’emportí tots els secrets a la tomba
Amb tants de secrets hi esclatí com bomba.

(/=\)

—Ara que no es pot mai dir re de dolent dels moros dels jueus dels xarnecs dels negres dels... i ells et poden dir el que volen sobre el que sigui... Saben de tot, de “pàtries” de “déus” de tota mena de “manaments i injuncions”...
—Tantes de bestieses que hom els allera, car... car...
—Car...
—Per què? Per què...?
—No ho sé. Potser perquè els imbècils qui manen tenen por que ara que seran més els ho prendran tot?
—Mes quan hi hagut manaires qui no han tinguda por? Posseir re, i tindre por que t’ho prenguin, és tot u.

(/=\)

—Què són tants d’“homes” d’“acció”?
—Impostors. Es fan passa per homes; mes són animals.
—Menjar cagar fotre i matar. Saben fer res més?
—No; són animals amb totes les de la llei.
—Les lleis de l’impostor.

(/=\)

—Plorava la mort de la benefactriu
I alhora li adreçava els escalfats ditirambes
Que adés adrecí al Sol omnipotent
On les siluetes dels divins voltors
Solien meticulosament dibuixar-se
I on ara només hi veuria una buidor llunàtica
Perfectament rodona
Sobreeixida per aiguats de llàgrimes.

(/=\)

—En teranyina enjòlit
No sé què dic ni oig
I el món va tot de bòlit.

—Si hi puny ni hi visc so boig:
Ni hi noc ni hi coc ni enfotj
Cap rel com aeròlit
Entre el mar ni el farroig.

—Prou que sé on m’allotj
Ni qui em fa pagar nòlit.

—De cap Fedra so Hipòlit
Em cloc ferm i m’estotj
Em cloc i ponc l’oòlit.

—Pel cucut banyut còlit
L’ou que ponc cov culroig.

—Sobtat el monstre sotj
Tot cretí n’és acòlit.

—Insecte en blau estoig
Al que caga no hi fotj
Únic qui amb gens de goig
Esdevingut copròlit
Se’l menja amb delit sòlit
L’àvol drac catabòlit
D’ulls d’àgata i crisòlit.

(/=\)

—Hi aní de captaire terra de na Maud
Nits i jorns d’ininterrompuda pluja
Espectres catactònics o hipogeus de tot clot
Pregonament embetumats no en puja.

—I m’acolloneix el primer perquè fuja
El segon ja em fa millor paperot
El tercer ja t’ho pots imaginar és una truja
I també es diu Maud i amb el cul em duu al sot.

—Què hi fots al sot crònic precari espectre?

—M’hi ancorava anhedònic disgustat del rebost
Tan pelut ni pudent on hom m’empra de plectre
No pas per a picar a cap repast ans pus tost
Com ujat tritó tanmateix zetètic
Pessigolles fer-hi peripatètic.

(/=\)

—Comença a ésser estrany que gairebé cada cop que faig un clot al camp per a cagar-hi, s’escaigui que m’hi trobi un tresor que, prou contentet, prou trac abans d’omplir’l (el clot) de merda; rica troballa, vós, que, ai, al cap de ben poc em faig prendre (qui sap per quin papallona), bo i havent-me ficat bajocament i distreta a enraonar amb cap hetera camperola o pastorívola.
—Només cal, ausades, que, després de cagar, ara escorcollant humilment el venedís tresor ple de pèmpins i d’altres lapislàtzulis, no em trobi, carallot de mi, pel camí de tornada, cap bella dona qui m’ensenya, asseguda sota un om, o vora cap fonteta, una mica de genoll, i que amb allò no em senti doncs convidat a una mica de picant conversa, perquè, au...
—Al cap de no gaire estona, com dic, quan ja m’acomiadava encara enrojolit, no me n’adoni que, del tresor, minyons, ni efluvi.
—Trobant-me indefectiblement, cada cop doncs, de tornada cap al cau, amb les butxaques tan plenes (buides) com a l’anada.

(/=\)

—Ha llengua hom només per a dir fals
Hom se sap merda i per això ha nas
Hom neix amb un cervell per a enganyar’s
I els llibres hi són sols per a cremar’ls.

(/=\)

—Milions de manuscrits et trobes a les escombraries, paperassa de “creadors” llençada en desesperació, o per desídia, o per enveja d’altri, i entre aqueixos paperots infinits, oh meravella, t’hi trobes àdhuc qualcuns dels teus antics inútils escrits de quan, com tants, pel mer fet d’ésser tan imbècil no te n’adonaves de l’imbècil que érets, i escrivies imbecil·litats sens fi, i la dona feia neteja i amb tota la raó els llençava, i ara que els veus i en reconeixes l’estil i la rucada, et dius Sí ves! Tant se val. L’escrit només val gens al moment de l’escriure’l. Un pic escrit, què val? Re. Buidor. Sense voler comparar, mes et creus que en treuen cap satisfacció certs pintorets del renaixement en veure les obres que venien als rics i als altres criminals ara en museus molt colts? No. Són morts. Cap mort no trau satisfacció de re.

(/=\)

—Quan vaig descobrir la musica violinarra (ço és, de violins la tabarra) d’en Vivaldi que se’n diu Tempesta di mare, cada cop que ma mare, tempestejant, se m’emprenyava com una mona, ficava ben fort al tocadiscs, per a amanir la seua tempesta de mare tocada (i com me’n reia llavors part dessota el nas!), la Tempesta di mare que dic.

(/=\)

—L’Ariadna, d’ençà que havia esdevinguda mare d’un pobre carallotet, evitava haver-me-la de trobar pel carrer, car llavors l’havia de saludar, i tot i que prou li ordenava, al meu ruc magí, de fer bondat, indefectiblement em sortia de demanar-li, no pas que com anava el fill, ans, I el fil, com va?

(/=\)

—Un cop, caminant, havia trobat per terra un llibrot que havia atrapat en la seua ferramenta de fulls pudents un petit cruixidell, i l’ocellet groguet i negret piulava lúgubrement, i s’esdernegava a desempallegar’s de la boca del monstre maligne, una gola pútrida i pregona, plena d’indecències sobre doctrines i religions i dogmes i fidelitats nacionals a l’exèrcit i cagallons irrespirables semblants, i com més es planyia el petit animalet més el premia el monstre de cobertes sagnants, i la veu angoixada de qui, atrapat, vol eixir desesperadament d’aquell llibrot qui se’l cruspeix i l’ofega, em recordava la de l’autor també enxampat pel seu propi llibre paràsit. Bombolles elegíaques semblaven surar del forat de dalt del llom.

(/=\)

—Això em duu a l’esment, un vespre d’hivern on, en un dels meus anys climatèrics, era perdut pel carrer i, amb poca roba, fred rai, i vaig veure allí mateix un gran edifici guardat per lleons (de pedra) i, espectre espasmòdic, com més glaçat més geperudet, esmunyint-m’hi com tímida escardalenca eruga, m’hi vaig doncs introduir, sense que per sort els porters, ocupats amb d’altra gent, se n’adonessin, i, bufa, tu, part de dins tot hi eren reguitzells infinits d’inútils llibres. Qui sap les rucades que hi deien. Sempre allò de l’honor, la moral, la devoció, el sacrifici, el martiri, els enemics, els flagells, els torts soferts, la guerra, els infidels, merdegades sens fi. Tant se val. I anava a amagar’m a cap racó per a escalfar’m una miqueta, i vaig sentir un dels llibres que emetia febles gemecs, com ara malèficament torturat per qui o què sap, i em demanava, Quin patidor autor condemnat es plany ara mateix que no havia pogut establir el seu cas prou com calia? Que hom li havia deformades les idees? O, terriblement penedit, i massa tard, sabia que havia mentit i se’n volia potser desdir? I, bon cor el meu, per comptes d’arrupir’m a cap racó ben amagadet, em vaig ficar a caminar pels rangs interminables i als llibres els anava dient, pobrissons, No ploris, no ploris, i com em compadia dels pobres irrisoris autors que hi eren patèticament sebollits com ara en cap infern etern. I vaig pensar, Saps què? Només els salvarà l’incendi. I d’amagatotis, em vaig treure de la butxaca l’encenedor que havia no feia gaire trobat per terra tot caminant, i vaig obrir un dels llibres mig gemegosos, car atansant-se la nit, tot devien gemegar de més en més fort per a plorar a llàgrima viva al bell de la tenebrosa nit, i en vaig aflamar els fulls, i amb ell iniciava una foguereta bo i afegint-hi volums, conflagració generalitzada, fins que tot d’una prou havia de fotre el camp, car sonaven sirenes, i les sirenes la por que sempre m’han fet.

(/=\)

—De nits, acotxades, clapàvem les dones i els nostres conys treien llurs potes i fotien el camp, amunt, cap als terrats a miolar i ganyolar indignadament, a reganyar i buixir contra la lluna, o Venus, o Mart, o contra els elements desfermats. Com més anàvem més empoixevolits, bavejant ràbia, irritadament liles, esdevenien conys esvellegats i esgavellats reunits esbojarradament en sàbat, i exposaven les esmolades ferramentes, i es cruspirien, nocturns, el món.

(/=\)

—De jovenet era un idealista de tot cor. Un pur i esclet idealista. Vivia d’idees; d’idees i prou, com qui diu.
—Trametia pertot arreu, al llarg i ample dels vasts reialmes de la fantasia, eidòlons meus, ço és reproduccions mentals de qui era, que acomplissin arreu tota mena de proeses.
—Una de les meues ideals aspiracions, segurament la principal, era la de cardar-me totes les dones del món, ço és, mitja humanitat.
—Malauradament, els càlculs no sortien. Gens ni mica.
—A tot estrebar, amb el meu temps imaginat, per molt que, il·lús, me’l perllongués, i per isnell que anés ficant-la i traient-la a trau rere trau, sense fer altre al món ni a la vida que cardar, al capdavall només era capaç de “fer-me’n” uns tres o quatre milionets de femelles de no res.
—I llavors, pitjor.

—Quin enderroc generalitzat d’idees, vós; quin catabolisme més catabòlic, quina ideocatàstrofe sense parió! Totes mes heroiques imatges daltabaix, la iconoclàstia imperant, el cervell a can pistraus.
—S’escau que una donota m’agafava a cap cau, de cop-descuit, cap nit molt atziaga, i se’m cardava! Se’m cardava en escruix! Em lleixava tot cardat! Se’m fotia, maleït cavallot, a cavall i, oidà, collons quin mal, i quin mal i remal! Em féu bocins de tot el recapte diguem-ne orgànic que es veu que rau si fa no fa pels voltants del piu-piu. El pardal mateix collromput, de tal faisó que mai més no ha refilat, pobrissó, sinó tortet i amb prou feinetes.
—I tant. Si cada vit despès es pot dir clàssicament que és com ara serp esclafada, així l’àvol xona de n’Ambulatòria Tilt em va arruïnar pitjor que no ho hauria fet l’escamot de cafres manat pel caporal Toló, d’infausta memòria.
—Car prou tot vit qui ha just cardat, ara roman cardat rai, i és doncs com ara vit trepitjat, com si tramvia part damunt hi ha passat; tot això mentre el trau de la femella com si re no rau, totjorn durament i cruelment verge, llençol foradat on fil d’agulla no hi ha tocat.
—Fos com fos, mon vit, ai, de tan fet malbé, inhabilitat per als segles dels segles. Home, si no em podia pas en acabat ni arrossegar part de terra, com un cuc iniquament calcigat per cap hipopòtama o elefanta. Car em sembla, oidà, com dic, que la bruta paia m’ho trencava tot (o en feia truites i xixines). I que res de re no em lleixava mig sa. Ni ossos ni tendons, ni òrgans ni qui sap les innombrables andròmines ni mandangues si fa no fa intestinals... A tots ops, pels pregons i pels més aparents voltants d’on adés la titoleta no fou qui, bo i somiant truites, tan sovint ni eixerida no treia el murriet caparró, trencadissa, dic, rai. L’escriny amb els joiells de la família, la caixeta pèlvica, xemicada sense remei. Pebrots i malucs i engonals, i el romanent; la carcassa sencera. S’ho pot hom esmar perfectament: mes estratègiques eines de part d’avall totalment delides, i au, fes-te fotre, company. Ormeigs i materials a parir parteres; més tranquil, tu, menys cabòries ni neguits; som-hi, consola’t, tant se val, ca? Tu, rai.
—Ça com lla, reconeguem-ho, quina bestialitat, allò de les dones quan carden, vós, no fotem! I jo que m’havia esmat qui sap què! Maleïts autors pornogràfics qui, perquè són tots impotents, volen que tothom n’esdevingui, i ens deceben i engallinen com ens quinen i embacinen els condemnats capellans. Pornògrafs i capellans, vés a escatir qui t’entabana ni il·ludeix amb més mala llet.
—Dones, elements infernals d’infal·lible destrucció corporal, amb l’anorreament de món ideal de jovenets i homenics afegit de malbargany per a donar feina a la raça avariciosa d’aprofitats psiquiatres. Tant se val. M’ho jurava, m’ho marcava a l’atzeb amb cap ferret roent. Mai més no me’n vaig voler cardar cap altra. Esmeperdudetament les he fugides tota la vida. D’ençà de llavors, la por; la puta por, que sempre m’han fetes!
—Idealista, i tant, mes amb allò que s’ho valgui, i prou; coses de pàtria, i natura, i esport i ciència, vós, això rai. No pas per ximpleries ni horribles monçònegues tals, que em deia, fortet, i curós.
—Ara, carallot de manguis, ja us dic.
—Massa jovenet, pas que me n’adonava [com me n’adoní, llas, més tard quan ja n’era massa (de tard)] que un o dos milionets de dones al món són, a tot estrebar-hi, les mitjanament cardables ni cardívoles. Dolces, tendres, ofídiques. Només amb les serps s’hi viu bé; congregació afable on, entortolligats, gaudim i ens rabegem en íntim múltiple contacte, i amb llengua bífida, silents, amb els trets de la cara i les sinuositats i fimbraments de cos i cua, tot ens ho diem i el contrari, que és l’única faisó d’entendre mai re. Amb les ofídiques, en niu de cau pregon, totes juntetes, sense encolomar cap piu a cap clot, un o dos milionets de dones llambresques i esveltes i flairoses, ah, això somiava, això vivia imaginàriament, aqueixa era la imatge, la intuïció, la benaurança, el paradís, la idea.
—Pel que fa a les altres, res, fora; quin abassegadorot flagell, les altres, per un motiu o altre. I millor, molt millor, que se les cardin els datspelcul que prefereixen morir aviat i amb penes de martiri gros.
—Car, fem comptes. Si traus les velles i les massa estretetes per causa de llur escassa edat, i traus llavors les gallimarsots i lesbianes en general, ço és, les qui amen entre elles de fregar-se els traus (pel cap baix, un quart de la població cònyica o conyal), i traus (ep, sobretot!) les boges. Les boges (més de la meitat de dones al món!). Només cal sentir-les cridar; les histèries, escolteu!
—Si traus oimés les primotes (ecs!), les grassotes (ecs i ecs!), les qui viuen amb gos (ecs, ecs i ecs!), i les malaltes i les infeccioses a l’engròs, i les mig-i-mig (ço és, les qui es fan passar per dones, més llur clit és pràcticament vit), i, com dic, i em va tocar per dissort de patir-hi els efectes definitius durant el meu primer (i únic) (i molt malaurat) intent, traus doncs les bestiotes qui et trenquen ossos i nervis i melses i freixures quan se’t carden a mort, i són els pitjors enemics imaginables, car cardar no se’n poden estar ni un mal minut, i ho fan tan destructivament com poden, a tall de víkingues i de salvatges, de bruixes i valkíries, i d’amazones i animalots d’aquesta puta mena rai...
—Si traus tot aqueix recapte incardable, tot aqueix xorrèstic indigest, què et roman? No gaire cony prou esclet ni filable, jotfot. No pas gaire trau prou net ni sa ni bo per a fiar-te’n prou que mai gosessis, pobrissó, amb la teua tènue agulleta de filar-hi (i menys cosir-hi) molla, fa?
—I tant, mestre, i tant; com dic, que se les cardi altri. Irrisòria activitat per a curts de gambals. Per als mal engalipats gamarussos qui balafien les hores i els anys en aquelles inútils feinades. I les dones, damunt, rient-se’n follament.
—Qui més cal plànyer encara, aquells quatre gats arnats qui hom anomena, crec, llibertins, qui hom (sobretot ells mateixos, esclaus degenerats) assevera que s’han cardades deu mil o vint mil dones a la vida. Empesos a mort pels instints suïcides i assassins d’hormones i gens. No es pot ésser més desgraciat.

(/=\)

[Serv amb braó mos ous en aiguavidre.]

—Mortes hores de malèfica hidra
En aigües pudents d’asclada clepsidra
T’auguren un futur d’ull que s’envidra
Per a veure-hi etern l’univers extint.
—Hora morta dogmàtica llagasta
Desix-te’n fot el camp corrent fugint
Tota malvestat rep serè i apitra
Fes com si fossis tu qui el món arbitra.
—Cada imatge és fungible el temps la gasta
Declara només sa l’iconoclasta
I aquell qui davant l’horror recalcitra.
—Tothom altre és boig al cap portant mitra
Tu cap monstre et creus en fesa clepsidra
Deses totjorn tos ous en clar aiguavidre.

(/=\)

—Incòlume car incrèdul
muntava a cada ara
a trencar-ne els ninots —
prou soc gran iconoclasta
i em duen teca els devots
als quals enseny la meua tita
i els meus ous de cerasta.
—Francament vindicat
cascun havent fets atots
roman-ne esborneiat.
—“Si sos ous són de cerasta
i els desa en aiguavidre
segur que és escurçó sa tita
o de llengua bífida cap hidra
qui ens anuncia la fi
i alhora el començament!
—Colem-lo amb deteniment
i escoltem-ne cada hora
com degota gota a gota
sa saviesa incommensurable...”
—Mes ara tot distret
i ja ben tip m’hi fot un pet
on bromós he desaparegut...
—“Aital com hi davallava (diuen)
pujava pel mateix embut.”
—Ara a l’ara només hi roman
aquest paperet sollat
amb els mots NO OBLIGATION
perquè al llarg del pàmfils segles
prou hi pastúron (o pèixon).

(/=\)

—Petit só (paradís perdut, benaurança enyorada, tostemps ho duus a l’esment i adelitat t’ho repeteixes)...
—Petit só, dic, i me la faig tocar cops innombrables per velles i joves, qui enjogassades prou s’hi xalen de valent.
—I àdhuc pelar, vós.
—Vols que te la peli? — diuen i rediuen angèlicament ecoiques al dolç oreig de l’eutopia.
—On bruscament eixarrancat sempre responc —U-ííííí!
—Llençaves enlaire tarongetes i pometes que, tan sapastret, poc endevinaves de pelar, i, tantost t’ho demanaven, no et foties pas gens l’estret.
—Mes ara, ai, grandet...
—Grandet, sense haver arribat, però, a la fosca senectut on també el seny ja m’he begut, ni on aqueixa estranya ombra, qui sempre veig de cua d’ull, pertinaç em torç el braç, i em torç el nas, i em fa anar de mal borràs i de bòlit per aquest món tot corcat; no, no, vull dir, grandet de només onze o dotze anys, portant pantalons de golf i aprenent de nits a tocar, amb plectres ocres, cordes de mandurrieta, quan encara em deia Gaietà, i les mateixes males putes, doncs, de sobte et troben pervers i t’acusen, faves, a l’analfabeta bòfia...
—I haig de fugir per camps i serres que me la peli el fred...
—No pas en Frederic duler, no, no!
—Que me la pelin i repelin, sense perdó...
—Sense perdó, i amb llurs urpes sangoses les sílfides...
—Les sílfides de ferramentes roents i esvellegats vels de mòmia, ah...
—Ah! I més prosaicament, l’huracà i el volcà, la calamarsa i la neu, el voltor i l’astor, i, ja...
—I, ja, tots els altres goluts peixos del cel tempestuós, goges, efidríades, napees; querrines, porcs espins, oques.

(/=\)

—Vit al clit. (By Anaclet Vitalclit.)

—Li pessigolleja amb el vit el clit
No pas per res es diu Vitalclit
N’Anaclet i aquest és el paperet
Que només sempre fa amb el seu vitet
Amb el meat en frega i besa el clit
I amb dentetes de caragol se’n riu
Mentre se’n torna escalfadet al niu.

(/=\)

—Visc al cor d’un freixe on amb ell puc créixer
Som bona persona amb braços en zona
Per a poder estrènyer esclop i espardenya
Visc al cor d’un faig ben amunt me’n vaig
No diem mai re ni cedre o xiprer
Sols se senten fulles de ressons curulles
Visc al cor d’un roure ell i jo fem ploure
Xiscles d’huracà de sisme i volcà
Perquè ens caigui un llamp magnífic escamp
Pel cel oratjós el bleix amorós
No diem mai no tot ho trobem bo
Ancorem el bé ales d’esparver
Antiga desferra aombrem la terra
Arbre bo i silent nit o jorn tot lent.

(/=\)

—Bo i febrint-li la perla a la petxina
Em mossegà l’orella.
—Adolorida orella llençà un crit
De recurrent orgasme.

(/=\)

—Dels anys on era infant
Em vénen les memòries.
—El meu sol diamant
Entre tantes d’escòries
Aquell molt dolç instant
On lluny de les cabòries
Cridàvem victòries
Si en passeig triomfant
Ara anàvem marcant
En rectes trajectòries
Contra el tort contrincant
Qui amagat entre bòries
Injectava falòries
Que cap pixavagant
S’empassava badant.
—A recer de cridòries
Vivíem recitant
Les antigues històries
I el que ens rau endavant
Són segur millors glòries.
—Després tot fou seguici
De dol recrementici
Car el dolent no perd mai
Ressuscita en sipai
Vil botifler adiàfor
Qui ens trencava el semàfor
Perquè la via erréssim
I només ens trobéssim
Per carrers esborrats
Enlloc i anorreats.

(/=\)

—Desolades, les marmanyeres només podíem presentar, a les cues i cues de dones abaltides i esparracades, quatre manats de verdures podrires, mentre çassús, al cel sinistre, s’eixamenaven a lloure els helicòpters genocides que, per indrets qui sap si mig triats, hi projectaven raigs de mort instantània, que alhora en feien a perpetuïtat, d’aqueixos indrets, erms radioactius on atansar-s’hi equivalia a cremar-s’hi encontinent per a esdevenir-hi tot seguit cap muntet negligit de ventisses cendres.
—Única distracció permesa, els dissabtes, a l’estuari, s’hi esqueien les sòlites saturnàlies llurs — hom hi entronitzava o sacralitzava els nous sants.
—Hom t’aferrava el cap i amb força extrema te’l fotia endins el riu — te l’hi serven passat el minut i mig, i quan ets prou netejat d’ànima, i, és clar, a trenc de morir’t ofegat, et fan “néixer tot nou de bell nou”, si fa no fot santificat per a l’ocasió.
—Així és com vaig perdre la filleta de tres anys — a l’hora de la bestial immersió, els llefiscosos prestes, en llur ficte entusiasme, li torceren el coll. Quan li volgueren treure el capet de l’aigua, i veieren que no sortia impulsat pel zel de respirar, digueren que sí ves, que el seu esperit s’havia envolat d’un cos destinat prou tost a ésser posseït pel maligne.
—I els betzols assistents aplaudiren la puta feta.
—On em voleu, llavors, desarmada? Vaig tornar, capcota, a la meua paradeta.
—Qualcunes de les dones qui coneixien mon destret, se’m condolgueren amb cap trista capcinada d’entesa. En aquelles hores de desfeta total, la mort d’una filleta, què hi voleu fer? Les xifres de caiguts s’esventaven fins a l’infinit.
—Prestes venuts, com sempre, als anorreadors. Com els maleïa i els desitjava mort!
—És llei de vida, vós. Xampany quan l’enemic mor, dolor quan mor l’amic.
—Quan els del Queen MAB i els del Sempre MAI maten botiflers i invasors, quina festa doncs no fem, tot i que d’amagat! I encara més festa, és clar, quan és la Seca mateixa qui ens fa el favor d’endur’s cap d’aquells podrits al sot!
—Ara, quan és un dels nostres qui cau, naturalment, que tristor rai.
—Fer el contrari, o romandre neutres, fóra de maleït indiferent, de robòtic fastigós, no pas digne de dir’s humà.
—Mort Als Botiflers, Mort Als Invasors, llegies a certs murs ja bombardejats, i sabies que els del Queen i els del Sempre molts els hauríem arrecerats, ni qui ens n’anés la vida.
—A la serralada transversal, els ardus, ardits, resistents defensen cada cova i cada clot i han parats paranys letals arreu, assenyaladament a esquerdes i a congosts.

(/=\)

—Ah, perfecció ideal de cada cosa trobada entre els fems i deixalles! Quina idoneïtat, quina entelèquia, quin mills de millor d’exemplar d’ananàs, de banana, de ceballot, de col de Brussel·les! D’esbalaïdora síndria; i de tomaquetet! I de festuc i d’anacard. I la formositat incomparable de la figa, la seua sentor, el seu tast! I els de cap fava! I dels cigronets!
—I l’aigua de pluja, vós! I el vi diví al cul de les adorables ampolles!
—Quant d’infal·lible acompliment a l’univers! Tant d’objecte sagrat que hom ha d’admirar sublimment embadocat!
—Quin agraïment de viure entre aitals joiells, ep, i de miraculós afegitó eduls, vós!
—Ai dels malaurats! Sí, ai dels maleïts dissortats qui no es meravellen, cada instant, que no aprecien tot aqueix molt generós bé de la natura! No es mereixen pas viure molla!
—Saps que els dic? A mort els desagraïts!

(/=\)

—Soc fill d’un malefici
Soc del no res encarnat el fútil sacrifici
I de les cigales dels gegants llurs lleterades
Que tothora esclaten en enlluernadors focs d’artifici
Astorat n’enregistr aitants com puc
I amb greu desfici.

(/=\)

—Si ets, no ets
Si no ets ningú, ets tothom
Si ets tothom, no ets ningú
Ésser i no ésser s’equivalen
Cada dia t’ha dut més lluny de tu mateix
T’has deixat enrere com t’has perdut endavant.

(/=\)