n'Eleuteri Sisè al laberint vaginal

Eleuteri Çontiberi, saltamartí ordinari

Escolteu, n’Eleuteri Çontiberi somia en una grossa serp qui és dins casa seua; es tracta d’una serp peluda – l’ha vista (i se’n sobta qui-sap-lo) al bell mig de la cambra – una serp de cap petit, i pit (o pus tost coll) estès – estès en dues menes d’aletes poderoses. Té (la lleonina serp) l’espinada també peluda – la pell és semblant a la de la guineu, tret als costats que davallen (o pugen) tot al llarg de l’espinada, on la pell així mateix peluda hi és rossa pàl·lida, no pas doncs enfarfegada amb els bruts pèls roigs de la guineu com a la resta del cos. Tant se val. La qüestió és que la serp dins la casa – ja prou esfereïdora pel fet que és una serp grossa i ferotge, i encar més pel fet que no es deu pas trobar al seu ambient – (la serp d’ales plúmbies) quan arriba al racó, fugint de la presència de n’Eleuteri, a qui tanmateix fila, filustrant-lo de continu de cua d’ull, en veure’s aculada, s’enfurisma i es tomba tot d’una cap a n’Eleuteri, amb què esdevé doncs molt més esfereïdora. D’ací que n’Eleuteri, esglaiat, comenci de voler intimidar-la o dissuadir-la’n (del seu avenç directe ans belleu voraç cap a ell), vulgui dissuadir-la’n a cops d’esclop, a guitzes i bitzacs, a puntades. La seua dona, n’Ermessenda, el desperta. “Çontiberi! Çontiberi!” car s’esqueia que la tenia, al llit, mesa a l’indret just on passaven les seues esverades puntades contra la somiada peluda afamegada serp. “Què fas?” Li encetaria, bella nua dama, blaus a cuixes i glutis amb els peus disparats. –Ai, perdona; somiava en pilotes; somiava en segells; somiava en invasors, en hostes massa irritants, en gent no convidada, intrusa, en lladres potser, i he començat a fotre’ls puntades, a tort i a dret: tothom al carall, ple de por; au, arruix, osta, osta, pilotes fora, segells fora, serps, pútrida púrria. –Segells? –Sí, segells, també. Hi ha res que botaries més lluny, fora de temps i d’espai, que no aqueixa manifestació xarona, ridícula, cagarrinosa, del nacionalisme parroquial? Del carrinclonot feixisme? Del... del... –Tens raó. Tret que no deu anar gaire lluny, un segell xutat. –No va tan lluny, no, com els paquets dissimulats amb bombes emocionals que duu l’ordinari perquè els signis en rebre’ls com signaries el veredicte que et condemna a vergonyosa mort. Ni va tan lluny com la gent merdosa i nas-ficaire qui et treus de casa perquè n’estàs tip. Ni....ni com la pilota que travessa eons per anar a espetegar al capdavall part de dins l’escaire, i marcar el gol més sonat. És en canvi com la serp: se t’entortolliga al peu, te’l mossega, se t’hi enganxa; t’esfereeix, apegalós segell, i l’has de trepitjar bojament, i en el procés perd tota vàlua: estripat, esborrat, rebregat, esvellegat, fet un garbuix sense solta ni volta, sagnós, sagnant. –Un segell que sagna. –Tinta i colors, és clar. –Ets ple d’equivalències rares, Çontiberi, saps? I enmig la nit. I demà amb la feina que tinc. Au, prou; ara a fer bondat. Dorm i calla. –Equivalències rares. Això és captenir-se com cal. Em fa justament humà, Ermessenda. –T’hi capfiques massa. –És d’humà capficar-s’hi. “Humana cosa és capficar-se en qüestions filosòfiques.” Car tenia por (en Çontiberi) que no fos prou humà. Que qualsevol altre animal hauria reaccionat de la mateix manera: a puntades, davant la situació de la serp sobtada qui sobtadament se li encarava. La pell suada de n’Ermessenda era com la de les serps. L’acaronava plàcidament. La nit, revera, era densament negra. Fora xiulaven escadusserament escarits ocells nocturns... De no ésser un animal certament se n’alegrava n’Eleuteri ara. D’ésser un home, màquina pensant, n’estava tan content. Somreia dins les fosques força satisfetament. Es deia, em sembla: “Humà, puc bordar ferotgement ans salvatge rere una porta per a esborronar cap lladre, dissuadir cap brètol ni empipaire....mes pot un gos parlar ans enraonar com un humà per a convèncer, ja no dic cap persona assenyada, cap boig i tot...? (No!) (No pot pas!) (No hi ha equivalència!) No hi ha doncs equivalència. A part que els gossos mengen merda i alhora la cua belluguen de la felicitat de menjar’n. (I a mi em fan fàstic àdhuc mantes llepolies) (així considerades pel comú) (com ara....les carns dels escorxats) (qui ha vist) (i ensumat!) (un escorxador, i llavors un noc, sap que ambdós si fa no fa) (i el que n’ix, podrimer) (qui hi pescarà?) ωωωωω

(em dic Episodi Catastròfic) (em dic Celestí Clandestí) (qui us véu i veu, Episodi) (tracteu-me de tu, Celestí) (com et viu no et veig, doncs) (i tanmateix prou sóc el mateix, tot i que els tacons m’hagin deformat fins a aquest punt) (com m’han deformat a mi, Episodi) (Episodi, em diuen que patires qui-sap-lo) (Celestí, fou horrorós) (Episodi, et nasqueren quatre infants ensems) (allò m’esguerrà la vida quatre vegades per sobre, Celestí; i a tu, la bòfia et torturà fins a un borrissol molt fi de cony d’impúber de la mort) (molt mòlt em van jaquir, cert) (les bèsties i els bèsties sempre es captenen així, maleïts capsigranys; t’assalten de sobte i et deixen per mort; sovint, en acabat dels bèsties, les bèsties i llurs esperons, llurs ullals, llurs roncaires paps; no saps si els ets copa heracleòtica o orinal; se’t masteguen els tendrums, t’arrenquen membranes, et...) (els de la bòfia em tingueren tancat durant un mes secretament perquè les nafres se’m tanquessin; la gola torta per sempre de l’escanyó sofert, el fal·lus guerxat, el recte estripat, escapçats els lleus) (què volen aqueixa gent qui truquen de matinada, oi, Celestí?) (ens volen anorreats, ens volen exterminats, ens volen esborrats per sempre pus del mapa; ja ho saps, Episodi; mai no han volgut altre) (em diuen fonts no gens identificades que també t’escapçaren el cervell...) (o t’estimes més estar-te’n?) (no; ho reconec) (el meu sensori no rutlla com rutllava) (massa de cops al meló, cavà?) (però tu ets de debò el mateix?) (no has perduda també allò que en diuen, grisor cerebral) (qui cau a llurs urpes, difícilment n’ix amb el cervell intacte) (no, és clar) (si la vida t’hi fot cops, pitjors te n’hi foten....els autoritaris) (em deixen per mort a l’albelló) (espuri subproducte de noc) (anascòpic) (confonc bolets per senyals de tràfic) (senyals i senyeres per bolets) (com ara....com ara lobotomitzat) (melòdics cignes se’m claven als ulls com sanguinyoles; si me’ls trec de sobre com escorces, sempre retornen, aguerrits, en triomf, saltamartins inexpugnables, amb el cul de plom fos) (em fonc en el vertigen de les esferes en follia, el saluet que se’n desix em farà parar boig) (són els cops rebuts que em ressonen pel carbassó) (aquell maldecap no me’l guareix ergotamina) (allò només té remei amb el perdre novament el coneixement) (i això després d’aquell cop de tindre tants d’infants a l’encop!) (i com tingueres paciència de nodrir’ls fins que ja tenien un anyet i tot!) (sí, ves, Celestí, pacient-pacient, fins que tot ho engegues a dida, no fa?) (amb el que guanyava, cada dia n’hi havia menys prou) (estàvem desesperats amb la dona) (havia de dur’ls, i sobretot a ella, qui encara els donava el pit als quatre, aliments a muntanyes) (vaig decidir d’anar-me’n a Les Vegues a jugar-hi al pòker) (recordes que sempre guanyava?) (bongoig, enlluernava totdéu el teu joc subreptici!) (vaig agafar l’avió a O’Hare, i, tantost aterrar a Les Vegues, m’enfilo a jugar-m’hi els migrats estalvis) (m’estic a les taules tres jorns i tres nits sense atur) (guanyava prou per a nodrir la família tres anys i escaig sense matar-m’hi) (ah, albíxeres!) (mes devies pensar en els estudis...) (esperava haver’m mort abans la mainada no es fes tan vella que els calgués entrar als ruïnosos col·legis) (tant se val, Celestí, la qüestió que, caminant cap al motel, m’assalten) (a l’aguait, on?) (i disfressada avui de què, dius, la mort?) (no ho sé pas encara ara) (si la bòfia, com a tu) (o sí lladres i malfactors) (potser els mateixos escrivents de la timba) (aquells sempre hipnotitzats pels calers que lliuren als clients sortosos o hàbils) (a tu la bòfia, segur, però?) (i tant, Episodi: cap dubte) (entre els més brutals, sempre els uniformats) (no els enraonis – no els guaitis als ulls – només respon sí i no) (si t’atrapen de cop-descuit, si et fiquen el canó al front, si amb l’altra mà traïdorencament t’injecten “saransan”) (o “sarasan”, no ho comprenia bé, i, ja saps com garlen estrany, a part que ja estava tocat amb el primer cop al cap) (t’injecten “sarasan” o “saransan” primer al braç, després ben fort i llong a l’esquena, i finalment, més angoixador encara, al coll...) (t’hi injecten qui sap què, Celestí) (subproductes de noc) (tant se val) (sèrums de bòfia) (desesperació!) (desesperació!) (la qüestió tanmateix és sobreviure – només els heuràs i els podràs matar en acabat si romans viu – drogat i tot, tracta de romandre viu – recorda sempre a no dir re – el que cal és assestar el cop mortal sense que s’ho esperin, qualsevol dia on són distrets, o febles, o trompes, o ensopits, o en indret que els acolloneix – en qualque reunió de gent boja i fanoca com ells – una ganivetada al cor – llavors, llavors, molt secretament...) (tens raó, Celestí) (ni els convenceràs ni els acolloniràs ni els faràs mai mica raonables) (ara, hi ha certs incidents a llurs vides) (certes celebracions, misses, juntes, congregacions, congratulatòries cerimònies, on...) (regracien les gràcies del cel, Episodi, i, zelosos de llur reputació de ridícul fanoc, fanocament i ridícula s’agenollen febrosament davant llur déu, bandera, ídola, falòrnia...) (sonen trompetes i carraus) (exorcitzen dimonis, bategen infants, casen la filla...) (tenen por de l’infern, volen parlar amb el metge, el capellà...) (llavors, llavors...) (cal que els esclati...) (cal que els esclati...) (la bomba al nas) (la bala al cervell) (el mac o el matacà al crani; el raor al cor; la barrada que els trenqui l’esquena) (fel de melangia m’amargava; em fitava a la garjola les plomes plomades) (no volaré mai més, em deia) (i llavors, faig mos ops d’un cop astruc, quelcom insospitat...) (un huracà ferotgíssim) (aterra els assassins qui em foten d’escarcellers) (amb els llamps forcí les reixes, i esdevinguí escàpol) (escàpol: prou litigar amb jo mateix) (escàpol, el meu destí sempre ha estat d’esdevindre) (com tu) (escàpol) (aprofites cap badada dels qui a l’hospital em voldrien incapaç per sempre pus, i la finestra esbotzes; al buit et llences; per teulades t’esventes) (fuigs) (em fiu escàpol caminant per l’assolellat herbei amb la petita maleta groga m’he fet acorralar per serps. distretament avançava vora un vell mur tot oscat i escapçat l’adornaven insectes geomètrics ans floretes admirables de líquens i trencapedres fins que entre els daus escalabornats davant els quals badava veig que s’hi belluguen serpetes – amb quina esgarrifaó no he volgut llavors recular! tret que fent-ho m’he trobat amb unes runes aplanades d’una casa de temps enderrocada on les gegantines ferotges verinoses serps ara abundaven escopinaires sibilants la maleteta groga era el meu únic escut no em fiblarien els ulls mes em fiblaren les cames! jo qui fugia la ciutat i la gent ara hi tornava corrent i suant i angoixat que a les horribles nafres m’hi apliquessin per la mort de déu adients metgies!) (tornes a casa teua, ranc, emaciat, amb prou feines bípede encara) (i obres la porta) (una ferum estranya) (la mare morta, un dels fillets mort – els altres tres se’ls mig cruspien) (horror!) (horror!) (la dona la bòfia me l’han morta) (el fillet mig se la cruspia, Episodi!) (la dona se’m devia haver morta d’inanició) (esperant que tornés amb el nodriment) (un dels infants també moria, Celestí) (els altres tres se’ls mig cruspien) (dentetes de sangs i limfes) (visatges bestials de feres hostils) (què fer, Episodi?) (què fer?) (escarritxar, carrisquejar d’horror una llarga estona, Episodi) (com treure’ls) (els morts, Celestí) (els morts) (de casa?) (com no marcar els marrecs ara caníbals?) (desesperació, Episodi) (desesperació, desesperació) ωωωωω

Amb amable severitat em va dir la bibliotecària que m’atansés al tribunal, que m’hi lliurarien el diploma (on hi diu que he acabat els estudis) (amb prou bon grau, de més). Me li ho faig explicar més d’un cop i més lentament, perquè em fa cosa entre tanta de gent asseguda (hom hi espera el president, però un accident d’aviació es veu que ha mort algun dels seus coneguts i allò el retarda), i molta de la gent asseguda d’upa i tot (tinc por de fer-hi el paperot). He pujat tanmateix i una de les senyoretes m’ha lliurat amb una cara enriallada el diploma verd clar, m’ha vantades tot passant les bones notes; ha comprès el meu nom estranger fàcilment i l’ha dit sense entrebancar-se molla; trobo natural que tothom se’n faci moderadament creus, de tant que en sé (sempre excel·lint en cada matèria; intel·ligent com ningú; fóra per a Catalònia Independent el perfecte director del departament secret de seguretat) (tant se val); ara tornaré vora la bibliotecària amable, però abans deixa’m comprar una coca ampla, tan ampla com el meu diploma, groga, sucosa, crespa; veig que molts dels qui reben diplomes són militars una mica grollers, llur boina d’un vermell viu, agressiu, i llur uniforme verd fosc, de botons que relluen, i cintes diferentment acolorides, fan tot plegat un abillament, com sempre en casos de gent marcial, força repel·lent, merdós i irrisori. No en vull provocar tanmateix cap, no fos cas que triés de matar’m allí mateix. Anava preparant què diria a la bibliotecària, tret que veia que se n’anava amb algú ara que gairebé arribava amb la meua coca (de la qual volia donar-li’n un bon bocí) i amb el meu diploma (que volia que es guaités fent-me’n l’elogi), ara que arribava, dic, als darrers rengs d’on havia partit ara devia fer mitja hora. Veig que hom la sol·licita per a qualque altra cosa. Un amic meu havia fet un discurs a la concurrència abans de l’episodi on hom començà de lliurar els diplomes. L’havia felicitat i ara em saludava, també enriolat, quan qui sap per què, un dels militars (o era un gàngster malcarat) (o un terrorista qualsevol) sense solta ni volta m’ha disparat al pit, potser també al cap. Malament rai; ara em moriré ben de cop-descuit. Tantost mort....però....els miralls del meu cervell s’il·luminaran....nets, prístins, clars. I perfectament veuré de bell nou, llas, en un instant massa curt, la meua filla amb el seu vestidet rosa, i hi veuré a la seua vora la meua dona, sempre preciosa, amb el seu vestit magrana. Nítids llambrecs tindré doncs de pregona felicitat abans els miralls no se m’apaguin, abans els miralls, massa aviat, no se’m tornin tot negror (una negror vellutada, rica, intensa, sense escletxes) (magnífica) (oceà negre, il·limitat, interminable). ωωωωω

(em dic Ob Literat) – (mansoi Isis em mena) – (sempre m’he jaquit dur i endur per les deesses) (n’Isis: rierol a Oxford on estudiants barquegem sense basquejar-nos-en gaire) – (ferum de carnassa als llavis de la instantània estimada) – (adorable!) – (clarianes entre foscors on les idees tenen cabuda) – (apofàntic, dic: com mataràs la mort?) – (mes fou ella qui em matava) – (n’Ob Literat, el literat obliterat) – (mai més se’n cantaria ni gall ni gallina) ωωωωω

(sempre que vull passar a l’altra banda del riu em surten les beutats qui m’ho empatxarien) (com els ho dic?) (“em toca morir, em cago en déu!”) (tret que no me’n fan cap cas; continuen d’acaronar’m perquè m’hi estigui: me n’estigui i m’hi estigui, encar fent la viu en viu, entre tenebres, entre llurs caldes carns) (això dura fins que no s’acaba...) (fins que no em caigui el Sol al cap....) (em dic: “o fas un cop de cap....o la cosa s’allargassa en el tedi tebi....fins que no t’eslleeixes com ara tendrum massa bullit”) (i me n’enyoro, de la mort; me n’enyoro, de mi mateix mort) (en la mort finalment tots els somnis s’acompleixen, totes les il·lusions s’esdeven, reïxen, triomfen) (la dona és el mcguffin – l’escarràs de cada excusa qui t’ix de trascantó a trastocar-ho tot) (hi ha una dona de llavis i de posat engrescadors...) (vagis on vagis, siguis on siguis....hi ha una dona de llavis i de posat engrescadors....davant cada porta....o compartiment....o vagó) (perquè hi entris, temptadriu, perquè t’hi fiquis....) (i dins al capdavall tampoc no hi trobis re) (l’ànima....l’eidòlon....la bella fembra....la Tònia mateixa....sempre present....davant la porta) (t’impel·leix a la il·lusió) (la imatge fantàstica de la dona qui promet....lluny de les atzagaiades....l’assoliment de quelcom inagafable, fins ara només somiat...) (i al capdavall, sempre el mateix) (la porta bonica duia només a un forat de carn, i dins, re més) (n’has de sortir) (si mai en surts) (amb la mateixa cara de pallús, d’enganyat) (fins que hi romandràs) (d’engany a desengany) (i au) ωωωωω

(anava a dir, més confidències d’en Mariet Dinguilla) (nom lleig, hom lleig, sang d’orxata) (allí sóc, a Bradford de bell nou, xarrupant-hi adeleradament, amorrat al cotxó de la xicarrona prenys mentre m’estic xingant l’altra – i llavors què? – una nosa: damunt el xup-xup del xarrupeig i el xic-xic del xingar, hi sento un xiu-xiu de xampurreig...) (tombo el cap sense aturar la feina, i hi veig darrere una altra xicarrona qui els xiuxiueja a les dues qui estic entretenint quelcom de molt seriós – me n’adono doncs que l’únic qui hi va de debò sóc jo – al capdavall dic: “xit, podeu parlar més fort; què s’esdevenia, eh?”) (diu la xicarrona nova, nua, alta, bruna, amb cara de circumstàncies, on temo que no sigui res de l’alcavot qui acaba d’arribar i vol que totes plegades enllestim) (no fóra el primer cop que duc les de perdre amb els alcavots, sempre armats, els malparits) (però no, diu, amb l’ai al cor, pobrissona que ui, que l’esbudellaire del Yorkshire ha tornat a mortrir, i precisament a Bradford) (se n’assabentaven ara mateix a la cuina, per la televisió) (bufa, doncs; i ara què?) (qualsevol es destrempava amb aquella dissort nova que se’ns abat – qualsevol belleu, ep, no pas jo, tanmateix; al contrari, la trempamenta se’m fa més ferma i el xarrupeig més assidu, i al capdarrer la lleterada i l’escorreguda són més profuses) (no foten pas gaire bona cara les tres quan els dic, amb el meu somrís més assassí, siau, siau, i fins a una altra) ωωωωω

Bugre vell i sarnós, les lletres de llet em retornen, dolces, a la boca. De marrec ho aprenguí tot. De llavis de mon pare i de ma mare. No m’ha calgut aprendre mai més res més important. No pas que no ho hagi intentat. He viatjat arreu del món. He apreses les millors llengües. He estudiats els millors pensadors. He llegits els millors llibres. I les quatre veritats que popí de jove mai ningú me les ha sobrades. Mai. Mon pare, ses lliçons, me les impartí quan encara érem amics. Quan anàvem en bicicleta, quan anàvem a pescar. La fi del món – perquè als quatre i cinc anys a la botiga sempre havies d’escoltar les meuques qui ploriquejaven si la fi del món s’atansava per foc, per aigua, o per ira de déu datpelcul – la fi del món – mon pare em va dir – la fi del món és quan et mors. Dels vius, has de tindre por – em va dir, quan contava, passant, que s’havia amagat a nínxols quan els feixistes envaïren la ciutat, i li demanava, impressionat, si no havia tinguda por dels morts – dels vius, cal tindre’n, dels vius – em va dir – els morts rai. .... Ma mare, ses lliçons, ja les vaig rebre el mateix migdia, quan tenia aquella crisi adolescent i no volia menjar, em volia morir, havia comprès tot de sobte que tot era mentida – el principi, la fi. I què passa si em moro – li vaig demanar – si et mors – em va dir – si et mors – era estès damunt el llit, desmenjat, aterrit, nerviós, tremolós; havia tornat de Barcelona perquè la crisi m’havia paralitzat, i em volia morir però tenia tanta por de la mort – si et mors – em va dir, mentre obria els finestrons perquè entrés el Sol, mentre obria el balcó perquè hi entrés l’aire net de la carretera – si et mors – em va dir – t’enterrarem. I després què? – li vaig demanar – després que et mors, què passa amb l’ànima? – quina ànima – em va dir – quina ànima? – se m’enduu a la cuina – quina ànima? – va agafar el pollastre qui era lligat de potes jagut a l’aigüera, va agafar el punyal que jeia al taulell – quina ànima? – va dir – la mateixa d’aquest pollastre – va dir....nyac!....tallant en rodó el coll del pollastre – amb el pollastre mort, on li veus l’ànima? – em va dir – per què et voldries diferent? ωωωωω

(has cremat a les brases dels fogons de la cuina un petit muricec viu) (els capellans t’havien dit que era la imatge del diable) (el poble diabló) (els seus ulls vivíssims clavats en tu) (mentre crema i escarritxa) (i s’escridassa) (i et demana pietat) (i es torna de mantinent esquelet ablamat) (els seus ullals encesos: llumins de miracle d’idea al teu sensori fins ara mesell) (recança et puja com fel engargussador de vil assassí) (les seues membranes fetes boïgues que ho consumeixen tot) (i ell, els seus ullets fits en tu, ni et maleeix ni et trametria al foc) (com tu el tramets) (com els capellans claferts d’odi trameten tothom qui no els és prou merdetes) (no comprèn segurament la teua religiosa crueltat) (esmena-te’n pel que et romangui de vida) ωωωωω

De marrec, pertot arreu hi veia conys – cada rat o moix reganyós – cada animalet peludet i amb dentetes: nic, inic, enemic – cada bestioleta hirsuta i mocosa qui et mossega amb dentetes esmolades que et tallen i t’enceten i penetren com vidrets i se’t cruspeixen a mossadetes sèdules tot el que troben a la vora: piranyes, gossets rabiüts, rats reganyosets, monstres diminuts... I llavors, què? Pitjor!... Mon pare, poètic, el malparit, em diu: (el cony?) (quin cony de cony?) (el cony com a reòstat: ofereix resistències variables segons l’instrument) (el cony com a papallona i com a “papallona”) (el qui, a les firetes o pel carrer, clandestí, atrau la gent cap a l’estrafolla qui els decebrà i escarrutxarà) (caça amb buides acolorides evolucions l’ànima del babau) (el seu treball, els seus diners) (el cony com a caçapapallones: el cony com papallona qui atrau el mamut) (el cony com a estalactita: que amb el goteig constant de les seues denses secrecions aixeca estalactites) (“el goteig i les tites”, bon títol) (el cony com a tinter: merder de món doncs, on el palimpsest de la història per força és tot gargots) (el cony com a cràter, evidentment: i com més antic més abrupte i “encraterat”) (i les erupcions més enceses i bigarrades; com en tot volcà la processó va per dins) (el cony com a “sant” greal – l’aventura d’heure’l és el que importa de debò – car altrament, en pic el tenies, què? – merda rai, tantost el tens, s’acaba tot – no saps què fer’n – al contrari, saps què? – més val no heure’l mai del tot – que un cony mai no et pertanygui – que un cony sigui lliure – aquest és l’esperó, aquesta és l’esperança) (!)(!)(!)(!)(!) Mon pare, com dic, massa rapsòdic: per culpa d’ell sempre he tinguda confosa la cosa. (i qui no és un cony, és un capdecony) (afegeix) (a part que tothom fot cara de cul) (!)(!)(!)(!)(!) (tu) (tu!) (els dius a cadascú) (et veig el cul) (mai el visatge) (!)(!)(!)(!)(!) Tot plegat (mercès, pare), ni de sexe ni del sexe no en vaig sàpiguer fins que no vaig llegir mig d’estranquis “De Xil·les i Xones” (escrit per les delicades actrius pornogràfiques na Xuclamelis Xerigot i na Xarlot Xufanc) (tot i enllordat pels sempiterns infraintel·ligents censors) (i elles assistides pel “negre” Xenofó Xilofó – ep, que si no fos ell, les dues deesses no gaire pas que hagueren atès amb llur deliciós analfabetisme cap cor innocent) (com el meu) i esdevinc (obsedit pels) (un obsés dels) conys. (!)(!)(!)(!)(!) No pas que arribés tan lluny com en Goig, Carles, qui ho havia provat tot (bolets, plantes, lletovaris, pólvores en prunes) (per comptes de pinyol, pessic de pólvora: ruà, opopònac) (guareix de tot mal, tret que no pas el seu) (pot de l’apotecari) (microbis bons) (fauna?) (panacea?)....i al capdavall....només va trobar, sempre enamorat, en el cony de la seua dona la bona medecina. (remeis o mots) (elidibles) (gens indelebles) (dels vèrtexs dels culs, atzeps i palterets en pengen) (n’endrapessis pas cap) (malgoig!) (Carles) (reig foll, cogomassa, fals carlet, pixacà, escanyallops) (banyut, cuguç, gorró) (caníbal) (arec, ofert, sotmès, obedient, beta) (adés li estriparen grotescament cada trau) (com ara mort) (endrapa per comptes el viàtic, les hòsties llefiscoses que la teua dona molt bogal et fa rajar de la seua fufa suara profusament boixada pels vits més eixorivits) (allí el tenim, benet, beneit, beneït) (amb rabeig ans amb goig, amb desig, amb enveja) (menjant-se’l) (menjant-se el seu déu) (el seu superior, l’alfa, el dominant) (comunió) (hòstia de lleterada) (de llavis de cony a llavis de moribund) (extremunciat) (viàtic) (les absoltes) (salpasser) (per a la resurrecció com qui diu de l’esperit malmès) (!)(!)(!)(!)(!) Em vaig fer amic d’en Mangala, de Perpinyà, i m’inundà de revistes de dones despullades – son pare (tot i que sa mare també es plaïa a esguardar-les) n’és afeccionat i n’és subscriptor, o en compra els diumenges, una mica de sotamà, encar que no gaire, els diumenges a la passejada del matí, per comptes d’anar a missa – que troben d’ignorant, allò d’anar a missa, vull dir, son pare i sa mare, ca? (jeu) (gita’t) (acotxa’t) (sacsa-te-la, com un beneit) (dallar el matalàs, passar-hi l’arada de la teua xirimberga) (conys, fufes, xones i parrufs) Casa seua era plena de revistes de dones despullades: París-Hollywood, on, ai, els conys esborrats (arbitrarietats habituals de “llei” “francesa” – parella sempre oximorònica). Somiant doncs en conys esborrats, i rere l’esborrada qui sap: malsons de monstres qui hi treuen el nas ple de llúpies. Es veu que hi ha dones de qui les cuques són extremadament voraces, i se’t cruspeixen la titoleta. (!)(!)(!)(!)(!) Era petit, tenia quatre anys, i estava obsedit amb el cony de les dones (fascinació per les fufes). Pler de xicotelles voltaven pel carrer (sobretot les gitanetes) amb el conyets enlaire, glabres, amb prou feina boterudets, una fenelleta com un tall a la pell, encetada i guarida, sense res lleig. Tret que sabia que els adults es metamorfitzaven en horrors criminals qui t’hipnotitzaven i et feien fer les mil i una, les pitjors barbaritats. Rat de claveguera pudent i rabiós. Bestiola rabiosa i immensament pudent. T’arrenquen un tel d’ou que té el nom misteriós de virginitat, i darrere aquest tel d’ou en desclou l’animaló més ferotge ans vil. Crescut, doncs, el cony esdevenia pelut, ferotge, sanguinari (boja metamorfosi) (transformació metafísica) (les religions en feien objecte de paüra infernal) (bestiotes agressives qui la gent pagaven i tot grans quantitats per a veure-les fer la fera rere gàbies i musiques) (el cony o l’infern) (nefast mot) (inventat i prou) (per certs molt inics datspelcul) (que tanmateix crea conceptes de bogeria en els esperits més cagadets, capats, del món – com ara en aquell irrisori capdecony, el Dant que en diuen, sapastre papamosques qui vomita ximpleries mentre es debat, enfarfegat, ofegat, entortolligat, en teranyines invisibles, fetes de no-res i prou) (capellans capsdecony qui destil·len – per llur boca un cul – el pitjor més virulent verí). Delinqueix en la disbauxa, petit Eleuteri, som-hi. En el teus somnis desperts – amorrat al matalàs, sacsant-t’hi, rebregant-t’hi, fregant-t’hi el nu cos sencer – amant de les mol·lícies, d’allò fluid, allò estantís, estancat, llefiscós, dels sucs, les secrecions, el virtuós: n’Eleuteri Quiropsàlic (el quiropsàlic) (el qui toca conys) (el qui amb els dits) (o amb el “dit” sublim) (les fa vibrar – les dones, llurs xones – com les cordes molt melòdiques de l’arpa, la lira). (!)(!)(!)(!)(!) Mon pare, per comptes d’ensenyar-me’n cap (el de la seua dona, la seua amant, la de cap clienta qui s’hi prestés) em va dir... Un cony és un cony – un forat a la carn per a ficar-hi l’albergínia, perquè li’n surti la llet – els homenets (els homoncles?....tots són oncles del qui serà nat....i homos oimés....tret belleu de qui reeixirà a entrar a l’ou encantat), els homoncles o homenets a la llet es barregen amb les donetes (les doni-tietes) d’algun dels ous encantats que hi han com bales a mig rovellar al capdavall del canó esllenegós de carn que hom anomena doncs cony, i au. Cada dia m’hi roda pitjor el cap, al voltant de la qüestió. (!)(!)(!)(!)(!) I mon pare, tornant de pescar, tornant dels flairosos xibius vora els rius on ens cruspíem deliciosos ganyips, i hi bevíem vermuts fins que n’acabàvem moderadament trompes. Quèiem sovint de les bicicletes. El tema l’anima; n’esdevé rapsòdic: Cony: pou del destí, boca de canó, distesa, badoc (badoc: flor de carbassera) (i el meu cap carbassa), i cada bala (bomba) es transforma en cap d’un nadó nou. Naveguem-hi a les palpentes, fill meu! Nauxers d’esquinços pels plecs intercrurals. Fosc oceà de peripècies. T’hi perdries. Xona és llit d’erosió; en termes geològics, orogràfics, llit de riu. L’erosió per força s’hi instal·la – mentre el cony fa “rius” i prou, serva la “V” neta, jovenívola, llisa, fluida; més tard, amb l’ús i re-ús, s’escarxofa en abruptes vores, fins que, amb l’edat, s’aplana i es desboca, lleig, estancat, sense clars marges, pudent, parasitat per xacres, xancres. V vol dir (i sempre ha volgut dir) cony i prou – en Churchill sempre fotia el signe del cony (i era tan capdecony que ni se n’adonava que el signe que feia era el del cony). Instantània papallona – quan els llavis del cony, oberts com ales de papallona, s’envolaria, car és sovint angelet. I en rus “cony” vol dir cavall; i això es munta i cavalca, que no? (!)(!)(!)(!)(!) En Mangala (son pare i sa mare) tenen als prestatges els clàssics catalans: “Quatre coses són sens dubtar qui no es poden assadollar: la mar, el cony de la putana, foc i avar. I tres coses fan diners: fan tort, fan dret i fan furgar cony estret”, n’hi havia un qui deia. I un altre, més modern, feia: “Les excavacions als conys estrets són emocionants – tant se val què en surti! Ja fos conill ple de vida com egipci mort i embalsamat.” També un contemporani: “Les portes relliscaren i sortírem ballant a un petit cony que dominava una petita artesa; octubre plujós, amb una boirina que desdibuixava l’horitzó. Et creuries que aquest és el paisatge d’un altre cony estret? – em va dir. No – vaig respondre – tret que ho veig i ho puc tocar. Ah, vagina, mal d’angina; m’hi volia morir; la sentor era balsàmica, i em feia trempar.” Els clàssics catalans, sempre val la pena de llegir’ls! Compareu en Dalí i els seus fascinants morros de cony – insectes geomètrics: orgànic finalment organitzat en l’inorgànic: meta gruada del tot el que és viu. (!)(!)(!)(!)(!) Papa, veuré mai un cony de debò? –li vaig demanar– o em moriré abans...? O et moriràs de l’esglai de veure’l. Ah, o de tastar’l. Sucre amarg, enciam massa amanit. O a l’inrevés. Endevina’l, fill meu. Petxina platxeriosa que amb delectança ans llongament xarrupes. The cunt’s a fruit – the riper the tastier (the tasteless prefer them greener, that’s their loss). Erroni, crec que em diu que el cony s’ha d’assaborir com una ceba lloca, o un peix a mig malmetre’s, però m’ha dit, clarament, una figa en el seu punt més dolç. Fufa, fillet: fruit blaníssim; quan s’obre, i t’hi endinses, els sucs dolcíssims comencen de pair’t; planta carnívora, dròsera amb flaire de drosòfila, la fulla com ull amb parpelles i pestanyes, et fita el moixó i te l’hipnotitza; el moixó, fatalment atret, se t’hi atansa i bonanit, l’ull te l’atrapa i te’l dessagna, uh! I ens arrapàvem, incloses ganyotes, les cólls. (!)(!)(!)(!)(!) I deien els manuals “científics”: Gra colpat, d’exina tova: coixinets (filtrant residus, eh?); i el que en desclou: plançons de monstres (escletxa del cony: colp) (exina: pell més forta del gra). Fufa: cap de serp, tot hi cap; boca de serp: sembla petita, mes amb una mica de retoc esdevé monstruosament capaç. Engargussaments rai. Esquemes de no treure’n l’entrellat. Pse. (!)(!)(!)(!)(!) I els senties (seriós melòman, tu), de llur cambra estant, els Mangala: (el pare:) cony bla, piano amb dues tecles; el so produït: dramàtic; d’òpera inharmònica, cacofònica; de viu acoloriment, extret amb mestria pels tocs adients, amb xiscles i alarits de déu-n’hi-do, i (grans) finals de: (la mare:) “sì, sì, sì!!!” (!)(!)(!)(!)(!)

(què és la vida d’un escriptor?) (quatre paperots en quatre calaixots) (paperots damunt davall) (oh pel foc!) (que tot s’ho endugui) (els lleus tanlleu t’adquireixen ales) (lleu t’envoles, lleu) (i llavors?) (paperets, paperots, paraules) ωωωωω