quarter to a prick that hardly drips, alas, anymore

Les quaranta aclucallades Infants: –“Infant” – dieu a cascun dels infants qui us han nascuts – “infant, has nascut per a esdevindre emperador de la Xina. Per dissort (el món és muntat així) tothom et vol mort; el vent mateix és sempre per a tu un vent de bales assassines.” Ara, cap dia, aquest altre infant també es perdrà en cap altre joc d’infants, pujarà dalt la capterrera o dalt cap capçaner, o dalt cap bastida, rient, jugant, oblidós, i una bala li travessarà el crani. Flor de sang damunt el capet rialler del cadavre. “No vull que pugis mai enllà d’enlloc” – digueu-los, a cascun, debades – “infant, seràs dalt la bastida, posaràs el peu a cap cap sord allí jaquit per cap traïdor, i, au, pobrissó, cap avall, cap avall som, a esclafar-te’ns en escruix al paviment. Així ho muntaven. Així s’esdevé ineluctablement cada cop, cada cop.” ~o~o~ Per què servim, per què la vida, per què tot?: –El déu d’abans, abans de morir, va pondre un ou. Aquest ou era l’univers. Aquest ou es desclourà tot plegat, eons avall, amb la naixença d’un nou déu. Pondrà aquest altre déu, abans d’espitxar-la, si així li rota o ho veu prou avinent, un altre univers. Em direu: “Collons, Manel, i qui va pondre el primer déu?” Hi he pensat. I què us responc? Doncs us responc que: “Això no ho sé; la idea mateixa trob que no té ni cap ni peus; que és (com se’n diu?) absurda. La idea que mai hi hagi pogut haver un primer ou o un primer gallinaci déu qui, abans de penjar les barres al trebol, pongués cap ou. Ara, allò que ja no em sembla absurd és que per a això últimament no servíssim tots plegats (tots plegats: pedres, ormeigs, meteors, bèsties), i no serveixi la vida, i no serveixi, en un mot, el tot – per a pondre el proper déu.” Què s’hauria de dir aquest altre pobre nou déu llavors? Es deuria dir: “Idò, què hi pint ací? Per què serveixc?” Tard o d’hora, en fer-se vell, en veure’s a les portes de la mort, potser es diria: “I si ponguéssim ara un ou?” ~o~o~ Qui propicia, perd (perd peu, perd la serva, perd el lleixiu, perd l’amor propi): –Cada cop que sents un d’aquells immensament repel·lents fanocs missaires de qualsevol religió dient que el “seu” déu és tan “bo”, et vénen ganes de fotre-li un batzac que l’arruqui una miqueta més que ja no és, perquè el puguis lligar a una cadira, i, llavors quan es desvetlli, què fer-li? Això: li arrenques un ull, i un altre, i les orelles i la llengua, i el comences d’escorxar a lentes tiretes primes, perquè gemegui fins que no sigui a frec de perdre ja no dic el coneixement (perquè era evident que d’això no en tenia gens d’inici), ans no perdi, doncs, la capacitat d’oir el que li dic: –Què gemegues, dissortat? Només sóc tan “bo” com el teu “déu” dius que és amb les “seues” criatures! Hom es refrena tanmateix; hom prou veu que són uns mesquins i uns pusil·lànimes, que creuen en bestieses d’aqueixes, i que, com el grecs més pecs, perquè tenen por de dir el nom dels déus cruels, malignes i ignorants, com ara aquelles tres merdegades: les “erinyes” (les maleïdes enfellonides), qui, perquè no s’“ofenguessin”, hom les anomenava les “eumènides” (les gràcils bondadoses), així fan ells amb llurs déus tan repugnants: en diuen de “bons” perquè saben en realitat que de “bons” un colló de mico, al contrari, assassins dels més mitgesmerdes ans brutals. Tret que és clar no volen que se’ls alçurin i els comencin a putejar encar més, i els propicien inútilment amb pregàries i raspalleigs, i esgarrifoses adulacions (quan el que caldria és armar-se de mala esquírria i atacar-los d’urta a urta, com amb qualsevol altre mitjamerda més o menys gallinaci, alat o eixalat, enjòlit o terraqüi). ~o~o~ Qui és “el darrer Català”?: –És el Català qui, per modèstia, davant el “miracle” d’ésser Català (del poble al món més fidel a les arrels, i doncs el més esponerós en models d’humanitat), és considera “menys”, troba que no és prou digne de comptar-s’hi – i tanmateix s’hi compta, jatsia que molt humilment. Cada Català (de Perpinyà a Alacant) és (o a tots ops hauria d’ésser) “el darrer Català”. Astruc, es veu [si més no caldria que ho fes, que s’hi veiés] nou representant d’un poble exemplar. Sanament esbalaït davant la mil·lenària resistència dels “seus”. Cada “darrer Català” esdevé – per via de munificent admiració devers milions dels seus co-resistents (sovint enlluernadorament il·luminadors) – el “primer Català”. Cada “darrer Català” serà, un dia o altre, “primer Català”. Us n’adoneu? Feu-hi un cop d’ull: infinites vistes per solells i bacs d’exalçants fenòmens? Tots els savis i estrenus capitans en sengles immensos reguitzells; cascú (estranyament eufòric) amb la mà al gep imponent del gegantí, sòlid, espècimen qui té davant. (I vós darrere, el “darrer Català” per ara.) Els “darrers Catalans”, la nostra mà no afluixa. Ferms en la nostra condició de “darrers”, fem força contra els enemics qui ens voldrien esborrar els reguitzells savis i ardits. Diguéssim: “No permetrem, no, no permetrem que invasors sense llums (obscurantistes adoradors de mort) ens els arraconin, ens els empenyin, malignament, als marges, per a llavors estripar-los per tal que ja no siguin ni al full!” ~o~o~ La guerra: –Concepte simiesc; cal fer veure arreu que com a concepte es tracta d’un concepte erroni, equivocat, parit pel bocí de cervell que ens llegaven els llangardaixos i que en els mitgesmerdes de l’uniforme és l’únic bocí de cervell que de debò els carbura; que és doncs un concepte descartable, desdenyable – com el concepte que la terra és plana, que el sol és el centre de l’univers, l’església sap re del que fa veure que s’empesca, els humans tenen un esperit etern que manca precisament al corc qui els corca, etc. ~o~o~ Paciència: –Té un límit. Quan l’atenys, veus amb ull balb els gamarussos sense redempció i plegues de fer-los cap cas. Ni prens la pena de mai més adreçar-los paraula. Plegues de tindre re a veure amb els qui encar creuen que un fantasma cèlic revelava, en mots massa ximplets de carallot de poble, els misteris del que és i no és. [Un fantasma cèlic, o potser millor celíac; expert en escatologia, indeed!] Si t’hi veus obligat per les convencions socials, au, el “bon dia” i prou als massa rucs qui encar creuen que enverinar l’aire no repercuteix en el clima ni en la salut. I als “especials” i als “triats per llur déu”. Als qui es veuen al paradís i tothom altri a l’infern. Als qui no “creuen” en el que veuen, en l’evolució, en l’univers tal com és... Un cop de cap i ni mot als boigs qui dirien que un fetus o un afoll són “sagrats” i que la fembra prenyada ha de patir aquell paràsit letal tot i que ells segurament es farien llevar una simple llúpia a la punta del nas. Belleu un bellugueig inquiet que sembli quelcom com ara mig somriure mal dibuixat als uniformats, als saigs envejosos qui a la mínima et torturarien. Una capcinada distreta o ni això als mesquins esclaus de vocació qui es voldrien encar acastellanats. Cal fer molt el distret, efectivament, en aquest món on els gossos se la campen com se la campen els armats, aquests qui són plens de veritats que només són falòrnies aitan grolleres que més val deixar-ho estar. Les ronyes del cervell no es poden mai rentar. El temps que ens roman no el farem malbé amb discussions amb purrialla inútil sense prou llums al terrat. Tot el que pensen i diuen té la mateixa vàlua d’un pet pudent. Fuig-ne. ~o~o~ Saps què?: el llibre plumbi l’abandonaré al bosquet entre fullaraques i branquillons agafaré la meua lupa i tornaré demà o potser demà en vuit al mateix clapat indret veuré cucs i cuques com s’hi enfeinaven quin treball són a mig fer-hi oh ara hi veig llimacs formigues cargols escarbatets s’enduen d’una en una les lletres del llibre mig rostat en seguiré els reguitzells els ordres d’arrencada les posicions dels coautors i confegiré mots nous m’apuntaré cada lletra com s’escaigui que ara corr i hauré fet un llibre nou i sempre és el llibre resultant molt més interessant que no el llibre cru és clar amb tants de bons partícips esmerçant esforços en la tasca de tots! ~o~o~ Saps què?: baronívoles carícies de cavall sospites evitades amb un somriure col·locat en lloc adient paisatges urbans nous – triangulacions d’edificis impressionants gatzares prandials cavalcades desmanegades rialles que puntuen esfereïdores velocitats els esperits remunten el món és bell! ~o~o~ Saps què?: havia oblidat com me deia anava a dir-los què és un nom? mes els dic em dic josep ferrer o name’s john smith el nom és una disfressa com la pell i l’esquelet veniu-me al funeral festa de les multituds on esdevinc anònim sense titlles ni falòrnies de lleis de deures d’identificacions a l’altra banda de l’existent els anònims som els únics qui no som impostors no prenen el nom de ningú ni els usurpen doncs els deures els drets el pes massa feixuc de la falòrnia ens fem passeu-ho bé sense saber que mai en jorn nefand qualcú inventaria els miralls les enveges les comparacions ens fem passeu-ho bé sense saber sense saber ens fem passeu-ho bé i l’aire és fi i el cos diàfan ni es nodreix ni es reprodueix no entra en competició ~o~o~ Saps què?: el llibre plumbi l’abandonaré al bosquet el món és bell! entre fullaraques i branquillons el nom és una disfressa com la pell i l’esquelet agafaré la meua lupa i tornaré demà veniu-me al funeral veuré cucs i cuques com s’hi enfeinaven els miralls les enveges les comparacions els ordres d’arrencada les posicions dels coautors o potser demà en vuit al mateix clapat indret rialles que puntuen esfereïdores velocitats havia oblidat com me deia a l’altra banda de l’existent en seguiré els reguitzells festa de les multituds els esperits remunten baronívoles carícies de cavall cavalcades desmanegades on esdevinc anònim sense titlles anava a dir-los què és un nom? el pes massa feixuc de la falòrnia anava a dir-los què he fet? tot el que fas prest cal desfer-ho cada construcció no és altre que efímer cos que com tot cos tantost fet comença de desfer-se no he fet re sé que més val no fer altre que allò que és útil a l’instant i justament amb els materials a l’abast i sempre amb mínims retocs no fos cas que hom trenqués el precari equilibri natural de cada indret ~o~o~ [Vegeu-me: desdentegat, i ja amb tres quarts de botifarra a can pistraus: Waiting to die. My life’s almost over. When I was fifty, I said, well, two thirds gone. Then I was sixty and I said, tree fourths gone. Now, though, that’s it; time’s up. Anguish’s eating me. Now I said, is it the eleventh hour yet? What time is it? Quarter to a prick – he answered, almost insultingly. And I felt like a prick indeed. Quarter to a prick... and still dripping – he added, more charitably, and In the hallowed Catalonian fashion.] ~o~o~