William Hazlitt: Por a la mort (1822)
Por de morir
[article d’en William Hazlitt, anostrat i comentat, part dessobre, pel tit]
[entre claudàtors doncs els meus comentaris]
(“...el son ens arrodoneix la minsa vida...”)
Potser el millor remei contra la por a morir fóra el de consirar que la vida té tant un començament com una fi. [Podríem dir una sortida i una arribada, ara que els esports pinten tant].
Pensem que hi havia un temps on no érem – i això no ens treu la son. Per què en canvi ens neguiteja tant que tard o d’hora vindrà un temps on tampoc no serem? No tinc personalment cap mena de delit ni deler d’haver esset viu fa cent anys o durant els anys de la reina Anna – per què m’hauria de recar doncs tant que no seré viu cent anys més endavant d’ara, mani qui mani llavors? [En aquest ase, és clar, algú tan amic com jo de la “fantasia científica”, no puc pujar-hi. No sols m’abelliria haver esset en moltes de situacions cabdals on hi hauria “ajudat” qui-sap-lo (l’any 1714 a Barcelona, per exemple; l’any 1492 amb en Colom...), ans m’abelliria bontròs d’ésser així mateix, i qui sap quan, damunt Mart, damunt la Lluna, “plantant-hi la meua bandera”, i navegant damunt fosques matèries ara encar no descobertes.]
Quan en Bickerstaff escrigué els seus Assaigs no en sabia ni futil·la, de res del que hi deia; pitjor, molt més tard, fa quatre dies, com aquell qui diu, a començaments dels anys del rei Jordi III, quan en Goldsmith, en Johnson, en Burke, es reunien al “Globe”, quan en Garrick era el més gloriós dels actors, i en Reynolds hi anava a tot estrop pintant els seus quadres, i en Sterne cada any feia sortir un nou volum del seu Tristram Shandy... tot anava sense que jo hi tingués res a pelar – ni idea del que ningú hi fotigués – ni molla dels debats al parlament sobre la guerra d’Amèrica; ni sentor de les escopetades a Bunker Hill – ei, i què? No pas que em toqués cap voraviu ni em semblés ni bo o dolent – llavors ni menjava, ni bevia ni m’entretenia ni amb això ni allò, i nogensmenys no pas que em planyés mica, ca? És clar, encar no havia aparegut en aquest món – i així i tot [com els qui n’Anton deixa enrere!] els qui hi eren prou que es componien – el món rutllava aitan bé sense la meua col·laboració, com jo rutllava sense la col·laboració del món. Per què doncs hauria ara de fer tants d’escarafalls dient adéu a tot això i enduent-me exactament el que hi portava?
Quan ens posem a escorcollar la memòria i no hi trobem res del temps on encar no havíem fet cap al món, la “gorja no se’ns hi esfereeix” – per què patiríem doncs davant la idea que algun dia ens n’anirem? Morir només vol dir tornar a esdevindre allò que érem abans de néixer – tanmateix, ningú no hi troba remordiment, ni recança, ni repugnància consirant aquest fet. Al contrari, sembla un descans o un descàrrec per a l’enteniment – ens fa l’efecte que érem de vacances aleshores – encar érem fora d’escena, no teníem el neguit de si a l’escenari hi anàvem a aparèixer amb togues, o amb parracs, i si hi hauríem de riure, o de plorar, i si ens hi tocaria de rebre escridassades o aplaudiments – durant tota aquesta estona raguérem absents, calentets com torronets, sense perill – clapant tranquil·lament, durant milers de centúries, sense deler que ningú ens desvetllés, en pau, sense penes ni cures, en perllongada latència, en un son més pregon i calm que no el de cap infant, ben embolicadets i acotxadets en la pols més suau.
I això és tot el que ens pot fer més por, que, en acabat d’un curt, neguitós, febrós bellugueig, en acabat d’un munt de vanes esperances i de vel·leïtoses temors, ens calgui finalment d’enfonsar-nos de bell nou en el repòs i oblidar-hi el tèrbol somni de la vida!
Invoquem-los: “Ei, armats, templers, tots els qui dormiu davall les lloses dels corredors de la vella església del Temple, on tot és silenci damunt, i encar més davall (ni l’escardalenc òrgan no hi penetra), em direu belleu que no us hi esteu prou bé? O us estimàveu més d’eixir dels vostres acostumats llongs caus per a allistar-vos a una altra croada? Us planyeu potser que cap dolor ja no us corseca? Que la malaltia ja no pot rosegar-vos pus? Que sou quitis amb la natura, ara que ja li heu pagat tot el degut? Que de les falanges de l’enemic ja no us n’arriba l’aldarull cada cop més espès? Ni us cal deplorar com va minvant l’afecció que us duia la vostra druda? Us planyeríeu que aqueixa pilota de terra encar roda perduda en el seu rodament etern i cap dels seus grinyols ni garranyics no escandallen ni escandallaran mai més les vostres orelles per a sondrollar-hi el bon llarguíssim son on us submergiu, fix com el marbre damunt les vostres tombes, sense bleix com dins el forat on sou?
“Ah, i tu – oh, tu! Tu devers qui el meu cor s’inclina, i s’inclinarà mentre li romangui sensació, tu qui estimares debades i de qui el primer sospir es tornà el darrer, no voldràs tu també descansar en pau – o em diràs planyívol que el teu llit d’argila és massa fred? – quan el cor s’ha tornat balb i mesell, i ni pena ni tristor no sents, tot i que per això només fores cridat al món.” [Això darrer descriuria el perdre un fillet i perdre-hi, alhora, l’heroica mare. Devastador. (Però podria ésser una amor personificada – nada i morta ensems.)]
Cert que el panorama d’una existència pòstuma ens anima molt més que no la idea d’un estat preexistent. Estem contents amb el fet d’haver començada la vida al moment que ho férem – haver encetat el viatge abans és quelcom que, certament, no ens diu gran cosa – trobem que ja hem fet prou amb les feinades que hem superades des d’aquell instant. No podem pas enyorar: “Les memorables guerres del rei Nin, les del vell Assarac, les de n’Inac diví...” El desig de veure-les ens manca, en tenim prou llegint-ne les cròniques, i badoquejant davant la vasta estesa de temps que ens en separa. La història era jove llavors – el món no trobem pas que fos llavors pas gaire adequat per a nosaltres – ens faria mandra perdre-hi gaire l’estona. No ens sembla pas que els sis mil anys que es veu que corregueren abans nostre ens sigui un tram de temps que hem perdut – que no hi fóssim ens deixa força freds. No, no ens sap gaire greu ni ens reca el fet que haguéssim mancat l’avinentesa de presenciar l’ostentosa processó de tots aquells anys d’humanitat – tot i que ens mortifica ara un munt que ens veiem obligats a tornar-nos-en abans no hagi doncs passada del tot la famosa cavalcada.
Algú podria tractar de dir-nos que aquesta diferència s’explica potser amb el fet que, mercès als senyals i les tradicions que ens n’han pervinguts, podem si fa no fa escatir què s’esdevingué durant els anys de la reina Anna, fins i tot durant els anys dels monarques assiris, mes que, contràriament, no tenim altra manera d’esbrinar què s’esdevindrà més endavant sinó esperant que s’esdevingui, i doncs que, com més fosc veiem allò que ha de venir, més ens pruï la curiositat i vulguem aclarir-ho. No crec pas que això sigui cert – car si això fos veritat no ens podríem estar de desitjar contínuament d’anar a descobrir el que ignorem a indrets com ara Groenlàndia o la Lluna, ço que, en general, ni ens prestem a fer-ho ni ens neguiteja gens de no haver-ho fet. Cal reconèixer que, tret com a excusa per a perllongar la pròpia existència, el nas no ens pessigolleja tan esmoladament com per a arrossegar-nos cap al desminyonament dels misteris de l’esdevenidor. La qüestió no és pas tant que vulguem ésser encar vius d’ací a cent o mil anys – ni vius cent o mil anys abans d’ara – com que vulguem que ara mateix duri per sempre. Res no ens plauria tant com romandre aital com estem, i el món aital com és ara mateix. “L’ull d’ara copsa l’objecte actual...” i el vol, i vol servar-lo tanta d’estona com li sigui possible, i avorreix, de totes totes, que li sigui arrabassat i, per comptes, no tenir-hi res. És l’esglai del deixar anar, del perdre contacte, de veure trencar-se el fort lligam... és això, la basarda punyent d’haver d’abandonar sense enllestir qualque estimat projecte [projectes, projectes, això!], el que produeix aitanta de repugnància al partir, i és això el que fa que manta de “llarga vida”, car sovint s’escau d’ésser prou llarga, “esdevingui al capdavall calamitosa.” I: “Oh, cor valent! Hi ha entre el món i tu una atracció tan forta que cap dels dos mai trencaríeu!”
L’amor a la vida és, doncs, un vincle creat per l’habitud; no és pas cap principi abstracte. No n’hi ha prou amb existir, existir no és quelcom que “satisfaci el desig natural de l’home” – volem més, volem ésser en un cert temps, lloc i circumstància – ens estimaríem més d’ésser ara i ací, “en aquesta voreta i areny del rierol del temps”, que no pas en qualsevol altre triat període de l’esdevenidor, per exemple durant els cinquanta o seixanta anys al voltant del mil·lenni. [Hà!] Això ens diu que aquest arrapament a la vida no és basa solament en ésser o benésser; ens diu que tenim un prejudici inveterat a favor de l’existència que tenim ara, tal com és. L’excursionista s’arrapa a la seua roca, el salvatge a la seua cabana; i nosaltres ens arrapem al nostre present mode de vida, amb tots els avantatges i desavantatges que es duu, i no el volem substituir per cap altre. [Hum! Vols dir? Cal ésser cofoi, per dir això.] Em fa l’efecte que ningú no canviaria la seua existència amb la de ningú altre, per molt sortós que fos l’altre. [Tothom és tan cofoi, dic? Dubtem-ho!] Ens estimàvem més de deixar d’ésser del tot, que no pas de deixar d’ésser el qui som. [Molt poc aventurer – o imaginatiu – sou, en Hazlitt!] Hi ha gent fets d’aquesta mena de pasta qui els abelliria prou d’ésser vius d’ací a un parell de centúries i mitja, per tal de poder veure quines alçades d’imperi Amèrica haurà ateses, o per tal d’encertir-se si la constitució anglesa encara dura. A tot això no hi arribo. Ara, confesso que m’abelliria un munt de viure prou que pogués veure la caiguda dels Borbons. [Com hi toqueu! Maleïda família, corrupció i degeneració irrespirables, flagell del món, quines ganes de veure’ls tots morts!] Vet ací una qüestió que considero vital – i tant de bo s’escaigués abans-d’ahir, com qui diu: com més aviat millor! [I tant!]
No hi ha jove qui pensi que es morirà. [No hi toqueu gens, mossènyer! La meua joventut no pensava en gairebé res més, i no crec pas que fos l’únic!] Potser es creurà que els altres es moriran, potser dirà que sí, i que això rai, que la doctrina que “tots els humans són mortals” és certa, presa en abstracte, i així és com s’ho pren, teòricament; de fet, és una màxima que no sap aplicar-se a la seua pròpia individualitat. (Mot d’en Young: “Cada home creu que tots els homes són mortals tret d’ell mateix.”) El crestall tot nou de la jovenesa, amb aquell acompanyament d’activitat decidida, d’embranzida animal, no es vol encadellar de cap manera als solcs corcats de la vellesa i de la mort. I ningú qui es troba al capdamunt de la vida, exactament com l’infant despreocupadament eixelebrat, és capaç de tindre el més remot concebiment de com es “converteix en un terròs tot rebregat aquest tendre i tebi bellugueig del cos...”, ni com tanta de florida salut i de vibrant vigoria “es marcirà, s’afeblirà, decandirà...”
I si s’escau que en un instant de desvagada especulació ens rabegem en aquesta noció problemàtica de l’acabament de la vida... com la trobem estranyament llunyana, com sembla haver-hi abans tota una estesa de lleure a lloure... i quin contrast entre el seu atans solemnial i lent, i els presents molt joiosos somnis d’existència!
Ullem la més llunyana fita de l’horitzó i pensem si ens costarà de veure tot el que haurem hagut de fer abans d’arribar a la fi del trajecte, i no ens n’adonem que mentrestant ja les boires d’aquella llunyania ens entrebanquen i les ombres de la vellesa ens embolcallen. Les dues esteses de la nostra vida s’han foses – els extrems s’han atansats i ja es besen sense que mentrestant hi hagi intervingut aquell interval tan romàntic que havíem alfarrassat que havíem primer de travessar – ja hi som; abans que s’unissin els dos punts hi havia d’haver tant, i no hi hagut pas gaire; tantost l’esperit de la joventut ha fugit, àdhuc els rics, melangiosos pausats colorets de l’alta edat, “la fulla groguenca i cruixent”, les promeses aprofundides tonalitats del vespre tardoral, ens han estats emblats; per comptes, només una boirina humida i llefiscosa s’empara de cada cosa.
[Això em duu a l’esment allò que deia, cèlebrement, en Ciceró: “Si quelcom s’ha d’acabar no pot ésser mai llarg; car tantost arriba la fi promesa tot el que passava abans ja s’ha escolat.” La impressió que tenim és sempre de viure l’instant. I no podem pas fer altre. Tants d’anys sempre es comprimeixen, s’atapeeixen, en un lleuger, efímer, somni. A somiar és al màxim que podem aspirar; a estrebar el somni, a complicar-lo, a espesseir-lo, a oferir-li tofa i laberint...]
Ja no sabem trobar cap esquer que ens atiï a maldar pel què hi haurà més endavant – pitjor: tampoc no ens roman gaire interès a anar esguardant cap endarrere: tot ha esdevingut a pleret massa banal. S’han anats gastant els plaers del viure, s’han enfonsats “en els erms del temps...” o hi hem perdut el gust – els batzacs repetits de les penes i dolors ens han ujats, i ja no tenim esme ni forces per a tornar-nos-els a trobar al retrovisor. Vell greuges, ens diem, més val no remoure’ls gaire; i això de renovar la joventut, com si érem ocells fènix, ecs, no val la pena tornar a viure la mateixa vida! N’hi ha prou amb una vegada. Cal cloure el llibre i passar ratlla al compte. I prou!
N’hi ha qui han pensats que viure és com ara explorar un passadís que es va fent, a mesura que avancem, més i més estret i fosc, i no ens és permès de tornar-nos-en, i al capdavall ens hi asfixiem: no hi ha qui hi bleixi, hi manca aire. Personalment, no em planyo pas que, mentre m’atanso a la casa estreta, l’atmosfera es faci més i més feixuga. Fa anys, quan la sola idea de morir ja em semblava que m’anihilava milers d’esperances mig embastades i m’abassegava fins al punt que el pols em trontollava, em sabia molt més greu (un camí, en particular, llegint el Don Carlos d’en Schiller, a l’indret on hi una terrible descripció de la mort, em va agafar una angoixa tan forta que gairebé m’ofego). A hores d’ara, però, la impressió que tinc és la d’allargar la mà per a copsar qualque objecte, i trobar-hi el buit, com ara si m’hi manqués realitat, com si el món s’esvaís; visc massa en l’abstracció – el paisatge nu de la vida s’estén davant meu, i en la buidor i l’eixorquia hi albiro la mort qui ve a rebre’m... Quan era jove no sabia distingir-la entre la munió d’objectes i sensacions, i de tota manera entre la mort i jo sempre s’hi posava l’esperança, qui deia: “No en facis cas, d’aquella vella!”
Si trobés que he viscut prou, no em sabria greu de morir; però no em fa cap gràcia, això d’haver signat un contracte amb un projecte de plaer i trobar-me’l trencat abans d’hora, sumit en la fallida, com ara en un casament sense gaubança, inconsumat, o en una promesa, llavors renegada, de felicitat. Totes les esperances que tenia, tant públiques com privades, rauen fetes ruïnes, o encar romanen dretes només per a escarnir-me. Prou m’agradaria poder tornar a bastir-les! Com em plauria, per exemple, de veure que la humanitat serva encar cap possibilitat de redempció – amb aquest deler vaig començar a viure. També m’abelliria haver deixada feta alguna cosa de vàlua indubtable. O tindre una mà amiga que em tanqués la tomba... Amb aqueixes condicions, rai; estic llavors disposat a la partença. Llavors fins i tot això m’escric d’epitafi damunt la llosa: Content i Agraït!
Mes són massa hores de consirar i massa hores de patir per a acceptar ara que he consirat i patit debades... Esguardant enrere, de vegades em fa l’efecte que és com si he despesa la meua vida sencera dormint, i somiant o mandrejant al vessant frescal del turó de la coneixença, on peixia en llibres, en pensaments, en quadres, i no feia cas dels sorolls somorts que m’arribaven de la gernació qui anava i venia descordadament part de baix. Tot d’una deixondit d’aqueixa vida prima, crepuscular, astorat amb el que hi veia a baix, m’ha vingut el desig de davallar fins al món de les realitats i afegir-me al batibull. Llas, massa tard! Em dic que més val que torni a la meua indolència i a les meues quimeres erudites. “Zanetto, lascia le donne, et studia la matematica!” (Rousseau). Ja m’ho rumiaré...
És de debò meravellós que, com més ens atansem a la mort, més por ens faci i més hi pensem – justament quan la vida sembla esvair-se, amb el decandiment de la sang, amb la minva de les embranzides de la jovenesa, quan ens n’adonem que tot el que ens volta i tot el que som va canviant i canviant, i ens quedem sense forces, i sense atractiu, i se’ns fonen les passions i les esperances, i ens deixen les afeccions i els amics... llavors, a poc a poc, veiem que sí, que som mortals!
Només he vista la mort una vegada – en un infant. Fa anys. Semblava tranquil i apaivagat, amb una careta ferma i abellidora. Com si fos de cera, una figureta que hom hagués ficada al taütet entre tot de flors. Allò no era com la mort, era més aviat un emmirallament de la vida. Cert que cap bleix no bellugava els llavis, ni cap mena de batec s’insinuava, i que cap altre so o imatge no entrarien mai més per aquelles orelletes i aquells ullets! Mentre me l’esguardava, no hi albirava cap mena de dolor – semblava que se’n reia una miqueta i tot del petit ensurt de vida ara despesa... Tanmateix, no em podia resignar a veure que posaven la tapa al taüt – allò m’ofegava – mes ara, quan, a un raconet del cementiri, hi veig ondular les ortigues que hi ha damunt la seua minsa tomba, el benaurat airet em duu consol i afluixa l’angoixa del meu pit!
Plens d’esclet delit contemplem sovint qualque escultura d’ivori o marbre, com ara, posem per cas, el monument als dos minyons que féu en Chantry. Per què no patim i ens mortifiquem que el marbre no viu, o no ens imaginem que no pot respirar prou bé? Mai tingué vida – i és això: la dificultat de fer la transició de vida a mort, la lluita entre els dos conceptes que té lloc al nostre magí, és això el que ens fa barrejar llurs propietats, i dolorosament ens fa creure que potser l’infant que s’acaba de morir voldria encar bleixar, i gaudir, i guaitar amunt i avall, i és la freda mà de la mort que li ho impedeix, i li estronca les facultats i li embalbeix els sentits, de tal manera que, si el pobrissó pogués, prou es planyia de fat tan dur, de condicions tan cruels!
És possible que, abans que no d’altres consideracions, certes creences religioses ajudin l’enteniment que s’acostumi a aquest canvi, bo i fent dir a la imaginació que l’esperit ha fugit a qualque altra esfera tot jaquint darrere el cos. De tal manera que, consirant en general sobre la mort, hi barregem la idea de la vida, i l’únic que assolim és fer-ne un monstre esborronador. Ens ocupem a pensar en com ens hi trobaríem, no pas en com s’hi troba el mort. “De dins la mateixa tomba crida la veu de la natura; àdhuc en les nostres cendres llurs sòlits neguits s’inflamen!”
Sobre això mateix hi ha un passatge admirable en Empaitant la Llum de la Natura, d’en Tucker, que ara transcriuré, perquè ho il·lustra d’allò millor.
“L’aspecte melangiós d’un cos sens vida, i llavors l’indret on hom el destina, fred, fosc, tot tancat i solitari, és tot plegat verament colpidor per a la imaginació – mes només per a la imaginació, no pas per a l’enteniment! – qualsevol qui es pren la molèstia de consultar el seu enteniment se n’adona de seguida que ho hi ha res de macabre en tot això – que si hom triés de servar el cadàver ben embolicat sobre un llit calent, amb una llar de foc que escalfés fort tota la cambra, no per això el cadàver es trobaria més a gust – que si hom li encengués una vintena d’espelmes tantost arribessin les primeres foscors del vespre, no pas per això tampoc s’entretindria gens amb els objectes que hi veiés – que si hom el fiqués portes afora i el deixés anar, tampoc no aniria enlloc, i que si hom el voltava d’enjogassada gent no pas per això començaria a riure com ells – doncs, de la mateixa manera, la seua fesomia deformada no vol pas dir que pateix o que es troba neguitós o que l’angúnia el tenalla... Això tothom ho sap i, tantost hom el burxi una miqueta, qualsevol ho reconeixerà – i tanmateix no és capaç de veure-ho ni d’aturar-s’hi sense que l’esgarrifi un calfred, pel fet només que, sabent que una persona amb vida hi patiria qui-sap-lo en aquelles circumstàncies, aquelles aparences normalment se li tornen massa imponents per a l’enteniment i li inspiren mecànicament una horror que llavors encar s’eixamplen per culpa de tot l’aparell que els costums ens hi fan afegir.”
Encar una punxada hi posem, on no caldria, que ens fa témer més la mort, i és la pretesa compassió que sentim devers els qui deixarem enrere i ens trobaran tant a mancar. Si això fos tot, rai, ja podem estar tranquils. Les patètiques exhortacions que hom pot llegir a les lloses dels cementiris rurals – allò de: “Fills estimats, dona estimada, no us mortifiqueu en la recança ni en l’enyor, car etc.” – de fet, en general, són seguides al peu de la lletra i d’allò més ràpidament. Ens imaginem que deixem un buit tan gros en la societat quan ens n’anem – i no és tan gros, no – preteníem que ho fos, en part perquè això acaronava la nostra vanitat, i també perquè trobàvem que era un consol que rebíem de rebot. Mes ni dins la pròpia família l’absència és tan important com això – la nafra es tanca més de pressa que no ens crèiem. Freqüentment s’escau fins i tot que hom trobi que hi guanyem no essent-hi – que hi som millor que quan hi érem. La gent va amunt i avall pels carrers l’endemà que som morts de la mateixa manera que ho feien el dia abans – no pas que la munió hagi disminuïda gens. Pel fet que el món contribuïa a proporcionar-nos tants d’entreteniments i diversions, ens feia gairebé l’efecte, mentre érem vius, que potser rodava per a nosaltres sols. Mes vet ací que se’ns atura el cor, i el món no en fa cap cas, continua com sempre, i se’n cura de nosaltres tant com quan hi érem vius, és a dir, ni molla. Les anònimes multituds no tenen sentiments i se’ls en dóna, de vós, o de mi, com si fóssim a la Lluna. Traiem una espurneta al diari del diumenge d’aquella mateixa setmana, o a tot estirar hom ens sebolleix decentment en qualque nota necrològica quan s’acaba el mes, i au! Res d’estrany que hom ens hagi oblidat tan de pressa en pic al clot – tampoc ningú no se n’adonava gaire quan encar érem dempeus. No és pas únicament que ningú no ens hagi sentit anomenar a la Xina – és que ni amb prou feines al carrer veí. Depenem tant de l’univers que ens pensem que inversament l’univers depèn de nosaltres. Ço que és palesament fal·laç. Si això tanmateix ens deixa freds ara, encar més en acabat. Un arpat de pols no anirà pas a barallar-se amb cap dels seus veïns ni començarà a ulular contra la providència; al contrari, cas que tingués enteniment i llengua, potser diria: “Ei, ja t’espavilaràs, tu, món, roda com vulguis en la blavor de l’èter, canviant per a cadascú; tu i jo ja hem partides peres!”
Et deixa palplantat veure contínuament amb quina celeritat oblida hom els rics i els privilegiats, i fins i tot els qui havien tingut un poder immens. “Una mica la batuta, una mica la fèrula, això branden, entre bressol i clot, la rècula dels grans i potents...” I, en acabat, despès el fugaç moment, amb prou feines deixen un nom. “El record d’un gran home en sobreviu el cos, normalment, cosa de mig anyet.” Hereus i successors en prenen títols, poder, fortuna – tot allò que el feia important o afalagat pels altres – i no roman res altre darrere seu per a delit o benefici del món. Els qui els vénen després són gent menys desinteressada del que caldria. Dosifiquen llur gratitud i llur admiració d’acord amb els beneficis rebuts. Revereixen degudament el record dels qui els instruïren i distragueren – i el revereixen en relació exacta al grau d’instrucció i d’entreteniment que els sembla haver-ne rebut. El sentiment d’admiració que tenim devers algú es basa en aquesta premissa i no pot ésser altrament. (Pel que fa a aquest tema, trobo que és del tot injusta la cridòria que hom sol a aixecar contra els enormes salaris que reben els cantants, actors i d’altres artistes. Només cal reduir la qüestió a una equació moral. Hom els paga amb cabals recollits estrictament de contribucions del tot voluntàries i, si fos cas que no portessin prou quantitats a la caixa, els empresaris no els llogarien. Aqueixes quantitats depenen exactament del nombre d’individus qui troben que les actuacions dels artistes els ofereixen un plaer extraordinari. D’on que el talent d’un cantant, actor, etc., valgui tant com el que guanyen.)
Tant se val. Cal dir que aquest efeminat arrapar-se a la vida, només pel fet que és vida, en un sentit general o abstracte, és conseqüència de l’estat altament civilitzat i artificial de la societat. Abans els homes es llençaven de cap a totes les vicissituds i perills de la guerra, o s’ho jugaven tot a un cop de daus, o s’esmerçaven completament a acomplir qualque passió, la qual, en el cas que no poguessin reeixir a assolir, ja feia que el viure mateix els esdevingués càrrega insuportable.... Ara, en canvi, la passió que més ens xucla és la de cavil·lar, i no tenim millor distracció que la de llegir noves peces de teatre, nous poemes, noves novel·les, i és quelcom que podem fer a lloure i a pleret, fins a l’infinit, en perfecta seguretat [no pas tothom, no fotem!]. Si fem un cop d’ull als antics romanços i les antigues cròniques, abans que la literatura fina no vingués a neutralitzar l’empenta humana i reduís tota passió a un afer d’equivocació mental, ens adonem que herois i heroïnes no preaven la pròpia vida enllà “del preu d’una agulla”, ans els esperonava pus tost el trobar avinenteses de desempallegar-se’n com els rotés, a l’antull de llur desfici. Eleven fins a graus de bogeria l’afecció que tenen per qualque objectiu afavorit o altre, i no troben que hi hagi preu massa alt a pagar per a gaudir-ne fins al mànec. Tot altra cosa els sembla brossa. Es llencen a la mort com sobre un llit de noces, i se sacrifiquen o sacrifiquen qui sigui o qui calgui, sense cap recança, damunt l’altar de l’amor, o de l’honor, o de la religió, o de qualsevol sentiment fortament sentit. En Romeu aboca la seua “marejada, esgotada barca damunt els secanys” de la mort tantost es veu privat de la seua Julieta – i ella se li llença al coll i l’hi prem, ambdós en llurs darreres agonies, i el segueix fins a la mateixa costa fatal. Una idea forta posseeix l’enteniment i no permet que cap altra idea hi aixequi el cap – i llavors, privada de tota joia sense allò que cerca, àdhuc la vida mateixa esdevé objecte d’indiferència o de fàstic. Almenys dins un capteniment així hi ha més d’imaginació i més de vigoria de sentiment i un afany de fer, d’actuar, que no pas en la nostra lànguida, perllongada, pansida, estireganyada abraçada a la vida, només pel fet que és vida i prou.
Potser és també millor, i més heroic, és clar, de punyir i empènyer, i decidir-se doncs a atacar qualque objectiu prou atrevit o desitjat, i, cas que no reeixíssim a atènyer-lo, arrambar amb les conseqüències masclament – millor que no pas renovar encar el lloguer dins una existència plena de tedi, d’avorriment, sense encant, i tot per a “perdre-la més tard en qualque vil baralla” (com diu en Pierre), tot tractant d’assolir qualque objectiu sense cap mèrit. En aqueix desafiament de la mort... oi que cal veure-hi alhora un afany de martiri i com ara un polsim empebrat de l’abrivada energia del bàrbar? Potser la religió s’hi mesclava? La implícita creença en una vida futura [com en Ciceró mateix, vós! Qui no creia en inferns, és clar. Això de l’infern és un invent dels cruels cretins enfaldillats!], que així transformava aquesta vida d’ara en quelcom de menys vàlua, i donava a la imaginació teca nova: un altre fitó més alt a atènyer – i se n’aprofitaven tots plegats – el cru soldat, l’obsedit amant, el cavaller estrenu... – amb frèndol eufòric s’hi llencen i es poden permetre, espitxant-la, de perdre aquesta aventura, això rai, en tenen una altra a l’esdevenidor segurament més esplèndida – tot això l’escèptic contemporani, amb la seua esbombada raó i vana filosofia, ho rebutja, ho troba esgarrifós, i esdevé més feble que no cap dona! [Oi que he dit abans “heroica mare”? Sempre he trobat que les dones no solament eren tan fortes d’esperit com els més forts homes; sovint els més forts homes de cop eren fluixos d’allò més, i molt més canviants doncs, volubles, que no les fermes dones. En Hazlitt és sovint absurd, perquè eixampla el seu cercle reduït i en fa un tot absolut. El món l’aclapara, no el sap copsar; només hi toca en àmbits estrets.] Aquesta és la meua opinió, però sobre això ja m’hi he explanat abans enjondre i no vull allargar-m’hi ací ara.
[Tot això, aquest atrabiliari exabrupte, s’assembla massa a les frenètiques estripades d’aquell extremadot d’en Lucà. “Els déus amaguen la beutat de la mort a aquells el fat dels quals és escapar-se’n, ço que els encoratja a anar vivint...” Hà! Massa ridícul. “En Vultós presentà llavors el seu coll i va dir: Qui hi ha amb prou collons d’occir-me i ésser per mi occit? Encontinent un munt de companys l’acoltellaren i ell, morint, els preava al cel, tret que a qui regraciava doncs més pregonament era a un dels seus primers atacants, a qui alhora trametia a l’altre món.” “Amb precedents tan gloriosos, encar hi ha nacions volpelles qui no han après com és de fàcil, amb el suïcidi en massa, d’escapar a l’esclavatge... Ah, tant de bo la mort fos privilegi exclusiu dels valents, rebutjat als covards!” Saps què? T’ho confites. Home de lletres amb il·lusions d’algun bon matí de l’univers d’aprendre’n, comprendre’n, la cosmografia, a tot això pas que hi subscric gens!]
Una vida plena d’acció i perill modera la por de morir. [Teniu raó!] No sols enforteix el nostre determini d’endurar el dolor, alhora ens alliçona de continu quant al precari estat de la teranyina on la vida penja. Els homes sedentaris i estudiosos són en aquest aspecte els més aprensius. Posem l’exemple del doctor Johnson. Com li semblaven de breus els seus pocs anys permesos, comparats a les esteses contemplacions del temps i l’infinit amb les quals solia contrastar-se. En la natura morta on fa niu un home de lletres no hi havia mai ocasió prou bona per a instal·lar-hi cap daltabaix. Volenters hauria romàs assegut eternament en una cadira de braços anant-se vessant ara-i-adés qualque tasseta de te. [Toc! Com em retrateu! Home de lletres, aital, sempre amb pler de projectes entre papers!] Baldament hagués pogut, pobre home! Per a la desordenada por a morir, no hi ha al capdavall doncs millor guariment, o en tot cas és el més racional, que posar un preu prou propi i just a la vida. Si és cas que el que volem és continuar fent el paperet a l’escenari de la vida, sols per tal de rabejar-nos en les nostres caparrudes manies i anguniejants passions, més val ja que ens morim en sec, d’espetec. Ara, si bonament i blana sabem apreciar l’existència en la mesura del benésser que en traiem, la punxada que en rebem a l’hora de plegar tampoc no serà fet i fet gaire severa! [Sí ves, vegeu-me’n ben poc convençut.]
~o~o~
Odiar és un plaer [1826] d’en William Hazlitt
[Traslladat i comentat per l’immens erudit en Pete Netherhaunts, de les excelses universitats de Pamfilònia i Tothosaua.]
Damunt l’estora a la cambra on m’estic assegut, hi sura envant una aranya – no pas la qui es prestà a l’edificant al·legoria de les admirables Línies per a una Aranya, mes una de la mateixa mena si fa no fa... S’hi espitxa sense filar prim, i ara se m’atansa rancament i barroera, i llavors s’atura en sec – deu haver apercebuda l’ombra del gegant; i doncs què fer...? Deu consirar si continuar surant o pus tost recular; tanmateix, quan se n’adona que no en faig cap cas, que se me’n dóna de la mesquina dissortada, i no me li llenç doncs damunt, com faria ella amb qualsevol mosca indefensa qui li caigués pel territori, s’encoratja i, amb una barreja d’impudència, murrieria i por, tira envant. Quan la tinc a l’abast, l’assisteixc aixecant una miqueta l’estora perquè se’m perdi de vista – estic content d’haver-me estort de la intrusa, i àdhuc en tinc un tremolí si em duc a l’esment com l’he tinguda de propera. Un infant, una dona, un taral·lirot o un d’aquells moralistes de fa cent anys l’hauria trepitjada sense més contemplacions; filosòficament, no puc; no li port cap esquírria, tot i que només veure-la m’esmola l’odi. L’ànima de la malícia subsisteix fins i tot després que l’has posada en pràctica. Hem après a adondar la nostra embranzida i a mantindre dins uns certs límits d’humanitat el que fem de cara enfora – mes és un altre afer tindre controlats sentiments i fantasies. Ens n’estem de demostrar de cara enfora la violència brutal, mes això no vol dir que l’essència o principi de l’hostilitat no se’ns remogui part de dins. No volem aixafar la pobra bestiola (això ens sembla penós i grofollut), i així i tot ens l’esguardem supersticiosament amb fàstic, diríem amb horror mística. Caldran potser que s’escolin cent anys més perquè, amb l’ajut de les bones lletres i els freds i pregons pensaments, assolim de guarir-nos del prejudici que ens impel·leix contra el malastruc animaló i sapiguem beneir-lo amb una mica de la “llet de l’amabilitat humana”, i ja no pas a tornajornals amb el seu enverinament i esquerperia.
| | | |
[Ja hi som, vós! Imagineu-vos quina reacció caldria esperar de les ubiques societats de molt enamorats aracnòfils, i especialment d’eixerides taràntules, de tofudetes migales, animalons acaronadament gomboldats! I com és que un home tan ple de fonts erudites com vós no esmenti ara el seu contemporani Fourier, qui sempre s’esgarrifava deliciosament amb el cèlebre astrònom Lalande, el qui menjava aranyes crues, no pas perquè les odiés, ans perquè li agradaven tant! Quant a trepitjar les aranyotes sense solta ni volta, cogitéssim doncs: Què s’esdevé llavors si “déu” és una aranya qui ha ficades innombrables imatges de si mateix per a veure com hom el (la) tractava? Hum! I si hom el tractava a baqueta – en la persona de les seues imatges – a l’infern que hom anava a parar d’espetec, ai, i per a una eternitat de xemicament continuat! I, si hom el tractava bé, prou podia, de dret al paradís de les aranyes, ei!]
[Pobrets de nosaltres sense aranyes; tant de mosquit letal!]
[Al contrari, en T.E. Lawrence, per exemple, pensa en aranyes i mosques pel que fa als ridículs militars: quan et volen reclutar a llurs unitats, et sedueixen amb amoretes i fimbreigs de cul, et munyen com formigues pugó. Ara, quan ja et tenen als rangs (a la teranyina), com et maltracten! Com la malmesa carn de canó que de sobte esdevenies!]
[No són ni bones ni dolentes, ni belles ni lletges. Són com són i se’n foten de nosaltres.]
[I nosaltres? “Res d’inhumà no m’és aliè”, això caldria haver dit.]
| | | |
Com més hi esguardem, més ens n’adonem que, sense l’odi, a la natura li mancava quelcom d’essencial, quelcom d’allò que l’empenyia a l’acció; la natura sembla feta d’antipaties; la vida mateixa es tornava estany estantís sense l’efervescència duta pels impulsos contrincants, les passions esbojarrades aportades pels humans. La nostra trajectòria esmorteïda s’acoloreix i guanya llum (es fa, si més no, visible) quan es veu contrastada per la foscor del voltant, així com el llamp es personifica brillantment damunt la grisor del núvol. En direm orgull? Enveja? Es tracta de cap embranzida íntima que la duu a distingir-se? O és qualque feblesa, qualque mena de malícia? El que sigui, prou val; car sense aquesta afinitat amb l’avolesa, aquest delir-se per la dolenteria tan típica de l’esperit humà, sense aqueix pervers, mes prou afortunat delit de malesa, malament rai; quina sempre refrescant font de satisfacció llavors no se’ns estroncava! Car pura bonesa tost es torna fada, de seguida troba a mancar varietat i espècia. Esdevé una mena de dolor agredolça, avorrida, desmenjada. L’amor es degenera en indiferència o fàstic, i això si no volem anar als extrems. Només l’odi no es mor mai. Pertot arreu veiem l’odi enfeinat, treballant a tothora i a deshora. No veus els animals que entre ells es cansin mai de turmentar-se ni de burxar-se despietadament; els infants són cruels, els veus matar mosques constantment; tothom llegeix als diaris sobre les dissorts d’altri (accidents, atacs), i ho troba d’allò més divertit; la població en grumoll surt al carrer a presenciar un incendi, i no veus mai ningú que se n’alegri de debò gaire si hom reïx a extingir-lo massa d’hora; home, és clar que és millor que hom reïxi a apagar-lo, mes també és cert que hom perd així un objecte d’interès, i tenim un esperit que s’estima més anar de bracet (no pas amb l’enteniment) amb les passions. Ens reunim en freturosos, sedecs, entusiastes patolls i boldrons per tal de presenciar qualsevol tragèdia, mes tantost hom ens fa saber que hi té lloc al barri del costat qualque execució de reu, triem l’espectacle de la mort, i, com diu en Burke, de mantinent el primer dels dos amfiteatres es buida perquè s’ompli l’altre. Tota la comunitat s’hi apunta i s’hi engresca de valent tantost qualsevol gos estrany, o el carallot del poble, o una altra vella boja apareixen: hom els aquissa i hostilitza; sí ves, les noses públiques es tornen divertiments generals. Ah, durant quants d’anys i panys aquells tres ridículs flagells que es diuen el papa de Roma, els borbons i la inquisició no ens forniren, als anglesos, penjaments a desdir i ens foren els blancs adients i preferents de greuges i d’ires i de fàstics...! I, així i tot no pas que ens haguessin emprenyats gaire darrerement, car prou ens n’alliberàvem feia un bon tros d’estona, mes és el cas que tenim tostemps un excés de fel a la boca de l’estómac i ens cal qualque objecte on descarregar-hi el feixuc perboc. Com ens va costar de treure’ns de sobre les pietoses creences en bruixes i fantasmes! És clar, ens abellia tant d’empaitar i torturar les unes i acollonir-nos a mort amb les altres!
| | | |
[Quin home més optimista sou tanmateix, en Hazlitt! Les supersticions continuen ben vives, probablement molt més que al vostre segle més esclarit (entre els prou educats); ara els governs són plens de criminals supersticiosos capaços d’assassinar a l’engròs per ideologies i religions que no es creuria, si fos capaç d’entendre el que diuen i com ho plantegen, cap ameba amb ulleres! Les creences en esperits, i en cretins cristianismes, i en bavosos islamismes, i en possessions diabòliques, i en merdegades i falòrnies racistes si fa no fa, van creixent i tornant-se com més anem més virulents! Els humans, raça embruixada! Entre els bruixots i altres bisbes qui es van embutxacant els profits dels embruixats i altres capdeconys, creguts, “creients”... malament rai, la gent “de seny” no sap com matar-los tots sense morir-hi alhora, món enverinat!]
| | | |
Pel que fa al grau d’excitació que ens duu l’esdeveniment, el que compta és menys la qualitat que la quantitat: com més, millor; i n’estem tot nerviosos no fos cas que ara fóssim en presència de cap decreixença; ens és insuportable qualsevol minva d’acció; un estat d’indiferència i d’ensopiment el trobem mortal; tant com la natura, la ment sembla avorrir el buit; fins i tot quan l’esperit de l’època nostra (un esperit progressiu, intel·lectualment més refinat i francament bel·licós contra les debilitats naturals) ens interdiu de dur a efecte les nostres fortes inclinacions venjatives i caparrudes, encar hi persistim per escrit, o per parlat, i pitjor per imaginat, mantenint vius patums, papus i espectres d’aquells qui atien el foc dels nostres odis i terrors. Cremem en efígie enemics simbòlics [com ara el borbó, rei dels castelladres coquins: servils i avariciosos] i els bescantem i remenem i ataconem, repugnants ninots de falla maltractats amb euforitzant esquírria pertot arreu. Potser protestants i papistes ja deixaven a hores d’ara de cremar-se en pires públiques recíprocament, però encar la gent se subscriu als setmanaris que expliquen fil per randa les vides i sobretot les morts dels “màrtirs” de tota falòrnia; i de debò l’èxit de certes novel·les “històriques” cal adscriure’l al fet que ens duguin als temps pretèrits on era permès el disbarat continu [tret que és clar, és molt més “permès” ara, amb els cretins capitalistes americans i llurs llepaculs d’europeus i molt fanocs moros i racistes jueus matant a tort i a dret els ubics “terroristes” qui no els fan la farina prou blana] de les batalles feudals, les pires, les invasions, els anihilaments, els genocidis, els torts per a donar i vendre, les revenges incessants d’una època per a bàrbars, per a gent arrelada als prejudicis i a les ràbies entre sectes i partits, polítics i religiosos, i entre cacics plens d’ínfules assassines.
Amb ells combreguem, amb ells odiem per procuració tant com ells odiaren. Bo i llegint [ara faríem: “guaitant la metzinosa televisió”], ens desprenem dels fleixos restrictius de la “civilització”, ens traiem el prim vel de germanor. “Som-hi, fora disfresses!” Tornem a esdevenir la fera ferotge, som novament animals salvatges, i com el gos de caça se somia caçant amb xerrics de dents i ganyotes sanguinàries, així el nostre cor es desvetlla, com si sortís de la cova de l’esquelet, i exulta perquè se sent estort, com si hagués recobrada la llibertat d’antanyasses, quan no hi havia altra llei que la de seguir el propi impuls, sense cotilles ni constrenys adventicis.
Tothom s’encomana al diable segons el propi tirat, la pròpia lluna. Ni el panòptic d’en Bentham ni els paral·lelograms impermeables de n’Owen no ens tallen l’embranzida [ni les càmeres i els espietes electromagnètics a cada raconet virtual!] (hà! com s’hauria fotut, i se n’hauria fotut, en Rob Roy per exemple, d’aqueixos ridículs obstacles!), ni calculem quin fóra el nostre interès per tal d’assegurar el futur – la voluntat s’allibera i s’enfila per on vol, talment el torrent que es llença penya-segat avall: no hi ha bé ni satisfacció més immensos per a l’individu que en fer tanta d’avolesa com pugui contra el seu veí: l’ànima se n’encanta, cada pit ressona exalçat amb la proesa!
Hi ha aquell cèlebre predicador (n’Irving es diu) qui ha tornat a atiar per les capelles caledonianes el vell foc infernal adés somort, i els badocs parroquians contents com gínjols. Cal asseure-s’hi (amb mal al cul i a les orelles rai) i tornar a ficar l’ull ploricaire als cràters de l’infern i tornar a jugar-hi com qui burxa el drac qui bleixa amb sofre i flames (allò t’anima com si et punxaven amb una agulla el voraviu), i cal veure-hi n’Irving, com un altre tità gegantí, alzinat amb cara de mil dimonis, amarg i negrós com si tornava de forjar, per a ús encontinent damunt els mesquins condemnats, tots els aparells de tortura! L’ésser humà, quin paquet més estranyot! No en té prou amb fer tot el mal que pot, moral i físic, al seu proïsme qui comparteix el seu mateix bocí de terra (“en aquest areny pedregós del temps”), on prou semblaria que en tenim prou i massa, de penes i d’angoixes, de malalties i de dolors, de pors i de pèrdues, d’esquinços, d’enyors, de galleigs i vexacions, de contrarietats, de crueltats... encar al maleït, fanoc, maniàtic cretí “creient” li cal agafar el proïsme i dur-lo ben amunt, on tronen els pares de l’església, per a llençar-lo daltabaix al fosc forat infinit del foc etern; és tan baixament maligne que vol que l’altre pateixi transitòriament ara i ací, i llavors interminablement enllà dellà, i això prega al seu déu: que faci la seua odiosa voluntat de condemnar per sempre a les penes més cruels aquell per qui tant de despit abassega. Els antropòfags couen llurs enemics i se’ls cruspeixen bonhomiosament rai, com qui comparteix la mateixa taula; els eclesiàstics cristians no són tan bona gent: tothom qui pensi una miqueta diferent, ja el llencen cos i ànima al foc infernal, per a més glòria de llur déu i per al “bé” de les criatures d’aquest mateix déu! Encar gràcies, és clar, que el poder que serven aqueixa genteta no es correspongui amb la “grandesa” que pretenen: només mancaria això [tot i que pertot arreu aiatol·lahs de tot pèl ronyós rai, en aquest segle vint-i-u d’escàndol!]; ara, cal pensar que sigui pel fet que se n’adonin, de llur comparativa impotència en doblegar la voluntat dels altres, i que sigui això el que els faci exagerar les barbaritats que diuen, tractant d’aquesta faisó (emprant paraulotes sense solta ni volta, i imatges com més bèsties i monstruoses millor) d’acollonir els més ruquets i paradets [els més dretans, com deia en John Stuart Mill] perquè se’ls creguin.
El plaer d’odiar, com deleteri corrosiu, rosega el cor de les religions i en fa nucli roent d’agre, ranci enuig i fanatisme; fa del patriotisme pobra excusa per a continuar portant el foc, el flagell i la fam a d’altres terres; redueix tota virtut a un afany de censurar tothom, a una vigilància estreta, envejosa, inquisitorial i fastigosa de les accions i els assumits motius de les accions dels altres. Per què altre serví l’invent constant de sectes, fes i doctrines religioses sinó de pretext recíproc per a la baralla, l’espoli, l’espatllar i el fer malbé allò que pertanyia a d’altres fes i doctrines, transformats ara en fitons on llençar-hi les bales? Ningú no serà prou carallot de suposar que l’amor que un anglès per exemple porta a la seua contrada vol dir alhora que deurà tindre un cert afecte o bona disposició envers un altre qui comparteix la mateixa amor? No; només implica que odia els francesos o els habitants de qualsevol altra contrada que s’escaigui aleshores d’ésser enemiga de guerra. I tampoc és l’amor a la virtut cap desig per part de tal “virtuós” en escatir i esmenar els propis defectes; és l’estovament o aigualiment dels propis obstinats vicis, als quals no deixarà de subscriure, mes que li semblaran menys virulents com més virulentament i intolerant judicarà les febleses dels altres. Aquesta màxima pot aplicar-se universalment. Cal estendre-la tan a la bonesa com a la dolenteria; si ens fa odiar els disbarats, no ens fa pas menys aspres davant els mèrits; si ens duu a rebutjar les maleses dels altres, ens empeny igualment a ressentir-ne l’èxit; si ens revengem de les injúries, paguem els favors amb ingratitud; àdhuc on més pregonament ens engatjàvem, el fang del rebuig acaba apoderar-se’ns . “Allò que era gustós com suculents llamàntols, ara se’ns torna amarg com coloquinta”, i tant l’amor com l’amistat, les pròpies ardors els acaben tornant cendres. Odiem els vells amics, odiem els antics llibres; odiem les antigues opinions; al capdavall, ens odiem i tot.
M’ha passat que pocs dels qui foren meus amics íntims han continuat essent-ho: o han afluixades les relacions o l’escalfor del lligam s’ha refredat. He pertangut a dos o tres boldrons de companys inseparables, d’aquells qui ens vèiem “sis dies per setmana” , mes que llavors han perdut consistència i s’han dispersats. M’he barallat amb gairebé tots els vells amics – podrien ells adduir que això és degut al meu mal caràcter, però el cas és que també s’han barallats entre ells. Que se n’ha fet del “compacte de jugadors de naips” que en Lamb va cantar en la seua notable “Epístola dedicada a en Southey”? (Un aplec d’amics que jo mateix ara me n’adon que celebrava en aquest mateix llibre en un altre article.) Tots plegats amics de l’almirall Burney, ara, com les neus d’antanyasses, esbarriats pertot arreu. N’hi ha qui són morts, n’hi ha qui se n’han anats a viure lluny; d’altres s’ensopeguen al carrer i es tracten com estranys, o, si s’aturen a enraonar, ho fan fredament i tracten d’acomiadar-se un de l’altre al més aviat possible. N’hi ha qui esdeveníem rics, d’altres pobres. N’hi ha qui fem de buròcrates, d’altres de crítics de revista. N’hi ha qui ens hem fet amb penes i treballs un nom al món, d’altres qui romanen tan anònims com al començament. Viltenim els uns, i envegem i ens plaem a vilipendiar els altres. El temps ha corregut, és diferent; els vells sentiments no els podem ressuscitar; evitem de veure els qui ens recorden la nostra mancança, no ens sabem avesar a llur presència, som incapaços de fingir, ho trobem massa onerós per a la nostra vergonya, i alhora la ficta cordialitat tampoc no decep els vells socis. Les amistats claupassades, obsoletes, són com viandes massa de cops servides a taula, fredes, neguitejants, tenen mal gust, fan venir basca. Les relacions constants i les familiaritats, acaben criant fastig i enfitament, ultracuidança. Ens tornem a trobar després d’un període d’absència, i no semblem les mateixes persones. N’hi ha qui ens ha esdevingut massa savi, un altre el trobem massa totxo; i ens admirem com és que no ens n’havíem adonat abans. Allò ens descol·loca, ens posa en un estat de contínua alarma, perplexos davant l’enginy enlluernador de l’un, o fastiguejats per com és de llosc l’altre: sentir-lo és morir-se. Les bones coses del primer (a part que el seu pedantisme ens fereix), per repetició, perden frescor, prenen un gust de ràncies; la fador del segon esdevé insuportable. El company més divertit o instructiu vols prendre’l com si fos un volum exquisit, d’aquells que, després d’una estona, tens ganes de tornar-lo a ficar al prestatge; tret que pel fet que els nostres amics refusen de veure-s’hi, encasellats o pròpiament estotjats, la tensió produeix tírries, malentesos i descoratges. O diguem que el zel i la integritat de l’amistat no decau, que el decurs amistós no es veu interromput per cap gaura intempestiva, doncs tant se val, llavors cerquem a d’altres llocs motius de plany i d’incompatibilitat. Mútuament comencem a criticar-nos les maneres de vestir, o l’aspecte que gastem, o quin capteniment no servem. “Fa de molt bon tractar, però és que se’n va a clapar tan tard!” Un altre no arriba mai a l’hora, i això ens pruu com nafra de mal guarir. O coneixem algú nou, elegant, fi, o es tracta d’una amant nova, i li voldríem presentar el nostre amic, però ara el trobem poc àgil, o veiem que és un deixat, que no reïx a conversar prou com cal, i allò ens el fa llunyà, desagradable. O decideix d’esdevindre massa agressiu en les seues opinions, i fins i tot neguem les pròpies conviccions per tal de no semblar com ell. Causes com aqueixes, o si fa no fa, fan que es vagi instal·lant una fredor, una irritació; al capdavall, allò es resol violentament, en animadversió declarada, i com més temps ens reprimíem, més fort l’esclat; no ens queda cap altre remei, la incompatibilitat entre el record de l’afecció anterior i el malestar actual massa palesa. Podríem potinejar amb les nafres, tractar de posar pegats a la carcassa de l’amistat fugida, mes amb el potineig encar fem més mal, i amb els pegats embalsamem quelcom que no s’ho val, podrit per dins. Una vella amistat ara tan fràgil, més val tallar-la en sec; qui sap si al cap d’estona de desconnexió, la casualitat no ens atansa novament i (com qui somia despert) trobem que hi ha encar (amb els vells records i sentiments) prou adob per a la reconciliació; si més no, més val no pensar que la intimitat entre nosaltres torna a ésser possible, si abans no hem vomitat tot el fel del despit o gairebé, si abans no hem dit, pensat i expressat tot el mal que ens portem recíprocament. Potser un remei per a apariar algun dels tendons de la unió ara espatllats, fóra que ens baralléssim contra un tercer, que esdevingués el nostre maleït cap de turc.
Em sembla que un dia o altre tornaré a ésser amics amb en Lamb, sobretot ara que ha escrit aquella magnànima Lletra a en Southey i li ha cantades les quatre caterines! Diria que el que em lliga encar a en H (Haydon) no és altre que el fet que, tantost ens veiem, comencem a judicar qualque altre boldró d’antics companys i “els fem a bocins com ara si amaníssim un altre plat diví”. Un plat prou bo per als déus, ben trinxat amb trossos d’en L (Leigh Hunt), d’en John Scott, de madona M (Montagu), de qui els cabells d’atzabeja serveixen de fosc rerefons als nostres discursos, d’en B (Burney) mateix, qui s’ha engreixat i diuen que s’ha casat i tot, d’en R (Rickman) també... tots aqueixos, no en fa pocs de dies que se’ns han separats, i ara doncs són llurs febleses i manies les argamasses que reforcen els llaços que ens mantenen junts. No fem pas veure que ens sàpiguen gens de greu llurs follies; no, al contrari, ens en riem, ens hi rabegem, ens esclafim, “sense intermissions al llarg de tantes de xifres al rellotge”, fins que cuidem crebar. Els plats exquisits són servits l’un darrere l’altre: anècdotes, trets de caràcter i peculiaritats definitives, i au, talla que tallaràs, fins que no podem més.
Potser n’hi ha algun i tot qui encar roman amb nosaltres. Pel que em pertoca, com vaig dir una vegada, més val un amic amb prou taps i prou malplecs; si més no, llavors en podem discutir. Ran d’això, madona M (Montagu) aviava la següent remarca: “Quina manera de deixar d’ésser filantròpic!” Cal dir que aqueixos amics amb prou faltes, eren d’allò millor, entre els esperits més escollits de l’època, cap d’aquells “no-ningús sense cap marca”, i no és pas que els fóssim injusts, però és cert que era millor que no sentissin el que de vegades en dèiem. Discutint críticament i analítica dels meus trets, tant em fa el que diguin de mi, sobretot si ho diuen a la meua esquena; allò que m’enfurisma, i que doncs replic amb el pitjor verí de la meua ploma, són els llambrecs de disgust i d’escarn que hom m’adreça. L’expressió de la cara em fa més mal que no pas les expressions de la llengua. Afegiré que em sap greu si hi ha hagut un cop on he presa malament una expressió i llavors, erròniament, hi he aplicat aqueix remei. Mes és cert que aquell visatge on un cop vaig copsar-hi el vel de fàstic, era massa estimat, i tinc massa d’anys i doncs d’experiència per a haver-me confós. De tant en tant faig cap a casa dels (...), i cada vegada que hi vaig, en acabat estic resolt a tornar-hi mai més. Trob que hom no m’hi rep com abans, amb familiaritat. No és sinó el fantasma de l’amistat qui em rep ara a la porta i m’acompanya durant el sopar. Han afegit a taula un conegut i amb ell han adquirida una altra sèrie de nocions. Ara les al·lusions a esdeveniments passats hom els troba trivials i llavors vols parlar de temes més generals i de sobte s’enterboleix l’ambient. S’ha acabat allò de dir, com deia M abans cada cinc minuts: “Me’n record que en Fawcett deia que...” Això ho troben arnat. I les xiquetes s’han fetes grans i acompleixen mil fetes i proeses. Hi ha en les dues parts una mena d’enveja. S’afiguren que em faig massa el presumit, i això justament és el que pens d’ells. Les vegades que em demanen si “no crec que Washington Irving és un escriptor d’allò milloret”! Ja no hi tornaré, tret que per nadal m’hi convidin amb en Liston.
De totes les intimitats, sempre he trobat que l’única que no perdia força o s’esllenegava era la intimitat purament intel·lectual; la intimitat escleta, doncs, sense les mentides “candoroses” ni les “finors” i agafallositats de la sensibleria. Els coneguts mutus els consideràvem merament subjectes de conversa i coneixement, no pas d’afecció. Eren bons per a experimentar-hi, com “ratolins en una bomba d’aire”, o com a delinqüents: els espellàvem i els col·locàvem al taulell de marbre amb el ganivet de les disseccions a la mà. No estalviàvem ningú, ni amic ni enemic. Al temple de la veritat hi sacrificàvem els nyaps humans. Sense suc, els esquelets del caràcter romanien en joli, evidents com l’esquelet de la mosca enxampada a la teranyina; o els desàvem com qui diu en pots, amb qualque conservant refinat, per a poder-los continuar estudiant més endavant. El procés era fet tot de bellesa i novetat. Mai no en tens prou. No hi ha mai enfit de fel; i no hi ha com la irritació per a mantindre quelcom sempre fresc. Tot ens cansa tret d’alhora ridiculitzar els altres i complaure’ns de llurs defectes.
| | | |
[Som-hi, som-hi; res més sa, el secret de la jovenesa mai pansida; l’odi et manté boiant. Nació sempre renaixent; salvats els Catalans per l’odi immarcescible que portem als invasors!]
[Hà! 300 anys seguits sembrant odi contra els Catalans, maleïts castelladres, què es pensaven que recollirien ara? Encar els haurem d’agrair la persistència; això ens ha mantinguts joves com al primer dia!]
| | | |
Per la mateixa raó, a la llarga, els llibres que més ens estimàvem adés, ara deixen d’abellir-nos. És que no podem llegir sempre les mateixes obres. La lluna de mel, tot i que amb qui ens mulleràvem fos la mateixa Musa, s’ha d’acabar; ja en tens prou, dius, i ara la indiferència (si doncs no el fàstic i tot) s’instal·la al mateix lloc. Hi ha obres, sovint les mateixes que d’antuvi, per llur ardidesa i novetat, produeixen un impacte més colpidor, que no suporten una segona lectura; d’altres, menys extravagants en llur abast, que ens atien l’interès amb una certa exuberància de detalls, perden suc i revolada, no són capaces de mantindre la nostra atenció sense sotracs. Quant als escriptors de més èxit, llur mateixa popularitat ens en desavesa, ens els fa repelosos, amb tanta de falòrnia i tants d’escarafalls que se’ls enganxa, i per la constant repetició de llurs noms en boca de sòmines i beneits, i cosons i papagais llefiscosos; i això mateix, no fos cas que la voluda de pecs admiradors becmolls ens critiquessin d’ésser massa llefecs i afectats de gust, ens descoratja d’animar-nos a extreure de l’obscuritat d’altres qui s’ho mereixerien molt més.
De la mateixa manera que no val la pena afegir re al que s’ha dit d’un autor de qui tothom ja ha resolt que es allò que no hi ha, és feina desagraïda i pràcticament inútil voler recomanar algú de qui ningú no n’ha sentit ni a piular. Si et poses a anunciar que és en Shakespear qui és el déu qui idolatres, et prenen per algú qui s’apunta vulgarment al prejudici nacional; si agafes de la lleixa un tom d’en Chaucer, d’en Spenser, de Beaumont i Fletcher, d’en Ford, d’en Marlowe... de seguida sembles un pedant i un egotista. N’hi ha per a odiar el concepte mateix de Fama i Geni quan veus que obres com aqueixes “s’ensopeixen en els ermots del temps”, alhora que cada successiva generació de carallots es desficia per a llegir el poti-poti del dia, i veus les dones més presumides i “assabentades” com discuteixen amb llurs cambreres què els fa més patxoca, si el Paradise Lost, o els versets d’en Moore a Loves of the Angels.
Em va divertir l’altre dia que em vaig ficar a una llibreria i els vaig demanar si “tenien cap de les novel·les escoceses” i em van dir que “justament havien venuda la darrera, Sir Andrew Wylie”! (En Galt estarà content amb aquesta contesta!)
| | | |
[Els llibres tenen això: que tothom s’equival entre cobertes. Un llibre és un llibre i s’ha acabat. El que hi ha dintre pot ésser una merda o una meravella, tant se val, el llibre és el llibre, i hi pots posar les mateixes cobertes i no passa re; pots fins i tot – que és el que s’escau normalment (per compensació) – posar al llibre merda unes cobertes molt més virolades, gais i collonudes que no pas al llibre bo. I llavors vénen els llibretes capsdenap i encar ho espatllen. Posen etiquetes; diuen “novel·la escocesa” i et donen un John Galt per comptes d’un Walter Scott; o diuen “llibre religiós” i posen a la vora una merda com la bíblia i una meravella com Lucreci; o diuen “novel·la Catalana” i ja sabeu qui posen a la vora, una persona intel·ligent i destra com ara en Pedrolo i un maleït inútil botifler com ara en Pla; o diuen “filosofia” i gairebé totdéu hi cap, veus de bracet un altre repugnant feixista castellanufa com el Gasset amb algú qui de tant en tant hi toca com en Fuster, o – i, això vaig veure-ho amb cara de ruc ara fa uns anys – ve una dona i demana al llibreter si “té un bon llibre de filosofia, que el xiquet, qui el tinc malalt al llit, diu que vol llegir filosofia”, i el llibreter li proposa amb encert un llibre d’en Bertrand Russell, i la dona se’l guaita i diu “traduït de l’anglès? ai no, que el xiquet és molt antiamericà (!)”, d’on que el llibreter agafi el llibre de la vora i li digui: “doncs i aquest?” i li doni un llibre d’aquell ridícul obscurantista encastellufit Unamuno (!), amb què la dona se’n va contenta a casa a oferir-li aquell llibre d’inòpies de cagat al desgraciat del seu xiquet perquè acabi de morir-s’hi, segurament suïcidat.]
[Això de les etiquetes és el pecat més gros del llibreter tanoca. Caldria no etiquetar re, posar cada autor en un pla d’igualtat, i fer les cobertes d’un to si fa no fa idèntic; ja sabem que com més mudat més corcat, però no tothom sembla recordar-se’n a l’hora de comprar quelcom. Si al llibreter anal de debò li abellís d’etiquetar llibres, podria fer això, per exemple: els posava en lleixes que diuen “llibres bons”, “llibres dolents”, “llibres dubtosos”, “llibres en l’aire”, i “llibres corrents”. (Entre els “bons” hi ficaria els clàssics; entre els “dolents” els dolents, per molt famosos, per molta propaganda de fanoc, que portessin darrere; entre els “dubtosos i en l’aire” els qui ningú, o el llibreter, no pot decidir encar el “bons” o “dolents” que són; entre els “corrents” hi ficaria els d’ara mateix, que ningú no s’ha llegit de debò, i dels quals en sobreviuran al capdavall un de cada cinquanta mil, i això amb prou feines.]
| | | |
Hi ha llibres que els anomenes i et duen a l’esment idees de cru i resclosit, o d’arnat i florit. I et dius, per què t’adonaries a allò que ara no t’inspira prou confiança, o a allò que l’altra gent ha deixat de considerar viable? Tinc por d’obrir Tom Jones i trobar-me que ja sóc massa lluny del que hi ha escrit, i en aquest cas puc caure en la temptació de fotre’l al foc i ensems decidir que mai més no obriré cap altra novel·la. Tret que és clar que hi deu haver obres que, com la natura mateixa, mai no envelliran i que doncs engrescaran tostemps alhora el magí i les passions! I hi ha passatges que semblen que, per moltes de vegades que te’ls llegeixis o hi consiris, mai no deixaràs d’estimar-te’ls i admirar-los; són bocins que esculls de tractar com a favorits, que t’encisen com qui diu fins a la ximpleria. Aquest n’és un:
“De la finestra estant,
Estampant a la gespa els pensaments,
Veig que entra al jardí una divinitat;
Érets tu, i tinc la sang que em bull i em deixa
I em torna com si era aire que respir.
I ara em criden de lluny que et vagi a rebre.
La gaiata de pastor se’m tornava ceptre,
Mentre, tot inspirat, m’envol, i em beses,
I és un bes que guardaré l’eternitat.
I ara parlaves i la teua veu sobrepassava
Tota cançó!”
Un passatge així, el llegeixes i en tastes com qui diu nèctar, i creus que ets a la taula daurada dels déus; mes aleshores te’l llegeixes sovint, de vegades quan no en tens gaire ganes, i te n’adones que ha perdut gust, que s’ha tornat fat, que “begut el vi de la poesia, la mare del vi et fa nosa al paladar.” O s’esdevé que aprofitàvem un instant extraordinari, com ara quan entusiasmats el recitàvem a un company, o quan teníem els sentiments engrescats en acabat de qualque romàntica caminada o furtiva trobada, o “mentre joguinegem amb n’Amaril·lis a l’ombra frescal o entre els cargols dels cabells de na Neaera”; i què passa quan les circumstàncies no són les mateixes, quan, per comptes de venir-nos a l’esment el record de l’instant providencial, ens envaeix el sentiment de recança i ens sap greu el que hem perdut, i ara maldem per a recobrar “l’hora irrevocable”, i, damunt, encar ens entristim més, i ens demanem de cops com som capaços de resistir tal pèrdua, i amb immensa melangia ens meravellem davant el no-res que de tot allò tan beneït ara roman!
El plaer ateny un punt màxim durant qualque instant de calma solitud o d’intoxicant simpatia, i d’ençà d’aquell moment es va enfonsant; llavors, per comparança al que tens ara, i per disgust conscient, la mateixa cosa que ans tant t’exalçava et deixa ara un regust de fastig i d’irritació.
“I amb els quadres, amb les pintures, el mateix procés...?” Cal convenir que sí, que el mateix s’esdevé amb els quadres. Tret dels que pintà en Ticià – no sé per què, però un aire esclet i refrescant s’enfuig dels seus paisatges, com si vingués d’un període més net. L’altre dia vaig veure un dels seus quadres a Fonthill. Entre tant de recapte refinat i lluent, desolat i sense ànima, t’hi trobes una carpeta que ve de la Galeria a Dresden. L’obres, i una noia t’esguarda; és jove: una xiqueta i tanmateix una dona; té un aire d’innocència pagesívola i alhora les gràcies d’una princesa, ulls com els del tudó, els llavis a frec d’obrir-se en un somriure de plaer que ja li dibuixa pouets a les galtes; uns joiells llampeguen al cresp del seus cabells; un vestit ric i antic li cenyeix la forma jovenívola del cos, com els borrons d’abril que duen els cinyells de les fulles impacients! Hauria de tindre aqueixa imatge de dolçor solacívola sempre present, i així posar-la de perpètua barrera entre la malastrugança i jo! Per què no ho faig? Perquè el plaer sempre demana de l’enteniment un esforç suplementari, més que no demana el dolor. I així, en acabat d’un lleuger festeig mandrós amb el que estimem, sempre tornem al que avorrim!
El mateix amb les opinions que servava abans; ja n’estic tip, em fan oi; i la raó que tinc d’avorrir-les: massa de vegades que m’han desencantat tristament. Hom m’ensenyà (i jo rai, creient-m’ho) que el geni no es prostituïa, que la virtut no era una màsquera, ni la llibertat altre que un mot, que l’amor feia cau al cor humà. Doncs ara mateix se me’n fotria si hom decidia d’esborrar aqueixes paraules dels diccionaris, ni si mai no les havia sentides esmentar. Em sonen, si ningú les diu, a escarn i a buidor.
Enlloc no veus patriotes ni amics de la llibertat, arreu no hi ha sinó dictadors i esclaus, tothom encadenat a les monarquies per a ensems anar fent més indestructibles les cormes del despotisme i la superstició que els van escanyant com més anem pitjor. Els folls s’alien als brètols i, plegats, esdevenen “la veu i l’esperit del poble”. El tori insolent, l’orb reformista, el whig covard! [Teniu raó! Dretes i esquerres la crema de la merda insubmergible que puja al cresp irrespirable del canfelip de la política corrompuda pel diner i l’agressivitat dels maleïts!]
Si la humanitat tendís al bo i volgués el que és de seny, prou que ho hauria atès a hores d’ara; no hauria calgut esperar gaire! La teoria és diàfana, tret que els humans els tira més fer mal, “rèprobes davant cada bondat”.
He vist que tot el bo que havia estat fet pel potent desfici de l’esperit i la intel·ligència dels homes “de qui el món no era digne”, tanta de prometença devers un orgullós inici de veritat i bonesa devers un horitzó d’anys de millorament, ho he vist destruït per un sol home amb prou pampallugues al carbassó per a adonar-se que hom l’havia anomenat rei, però amb no prou discerniment per a adonar-se que més li hauria valgut d’ésser rei d’un poble lliure! [Hà, això no s’acaba mai! Ens defineixes tant d’infame criminal carallot actual! El simi assassí Buix, per exemple, o, no fa gaire, “er cardillo”, o ara mateix el seu digne successor, el rei franquista castelladrista Quan Cardo!] He vist com certs poetes, amics meus de jovenesa i amics de la humanitat, celebraven aquell triomf, i llavors, enduts per la vergonyosa onada d’escombralls que baixava del tron i s’enduia a la claveguera tota distinció de recta raó, he vist que també se’ls enduia. I he vist que els qui no s’afegien a aplaudir aquell insult i ultratge, aquell usurpador, eren proscrits, i eren perseguits (ells i llurs amics fets blanc de tota injúria), de tal manera que ara tothom comprèn que a ningú no li és permès de viure de la seua traça o la seua saviesa si abans no està disposat a prostituir dots i coneixements per a trair la seua espècie, per a llençar-se famolenc contra el seu proïsme. “Durant un temps semblà un misteri, mes el temps mateix n’aportà la prova.” Els ecos de la llibertat tornaven a retrúnyer pels penyals de la península Ibèrica, la matinada de les esperances humanes tornava a clarejar... I ara aquell nou matí clar l’enfosqueix el repel·lent aflat del fanatisme [maleït borbó de merda qui torna a ficar els putrefactes castelladres al poder!], i aquells crits de joia els ofeguen els gemecs horroritzats del qui pateixen a les torres rosegades de la inquisició, i hom (com poc pot fer altre) d’antuvi es sotmet a la bruta força, mes en acabat encar més a la innata perversitat i al malparit esperit de la seua pròpia natura, que així el fa mesell i mesquí, sense esperances de nova il·lusió ni tampoc de nou desencant.
I què hi fot Anglaterra, aquest arxi-reformador, aquest heroic alliberador, aquest armat i poderós propagandista de la xerrameca de la llibertat? S’està palplantat i badant, sense adonar-se del flagell que s’atansa, de tot el gam i podrimener que porta; sense notar que els mateixos ossos se li esquerden i se li desfan sota el pes i les grapes i els plecs abassegadors d’aquest nou monstre que es diu Legitimitat! No hi posa remei; és com en la vida de cada dia, on prou veiem que la hipocresia i la servilitat, i l’avarícia i la follia, i la impudència triomfen, mentre la modèstia es fon i s’acoquina davant l’encontre i el mèrit esdevé trepitjat. Una vegada més ha calgut doncs que “hom arrenqui la rosa del front del virtuós per a plantar-hi una llúpia”! Com pot reeixir enlloc la passió justiciera? Com pot arrelar i créixer?
Ara, doncs, un cop vist tot això, ara que haig descabdellat l’ordi i la trama de la vida humana i n’he destriats els fils de mesquinesa, de despit, de covardia, d’insensibilitat i d’obduració, d’estupidesa i d’indiferència, de menfotisme envers el proïsme i d’ignorància envers un mateix que la componen... Després d’haver vist que el costum sempre escanya qualsevol aspiració d’excel·lència, i que el costum és abandonar-se a la infàmia... Equivocat que em reconec d’haver posades esperances en els afers públics i privats, calculant erròniament que els altres es captindrien com em captenia, sempre desencantat justament on més fermament comptava ancorar la confiança, enganyat pels amics, ridiculitzat en amors... Prou que dec tindre raons per a odiar-me i viltenir-me! I ho faig! Ho faig sobretot per haver mancat fins ara d’haver odiat i viltingut el món amb prou energia.
| | | |
