37. naturalment indemnitzat

Intacte








sembleu carrinclones damisel·les d’honor en boldró homogeni

vosaltres, tots els rudes mascles qui us repengeu a la barra del cafè.



per la finestra que a tall de mirall hi teniu darrere les lleixes d’ampolles

hi veig les ruïnes cremades de l’escabrós edifici dels tallers

on hom confegia adés el diari que us criticava el poder.



com es deia el diari, vaig demanant, sense fer gens d’enrenou

com es deia

com es deia el diari?



tots preteneu mai no haver sentit a dir-ne re

quin diari?

quin diari?



i tanmateix tots els rudes mascles, les homogènies damisel·les d’honor

d’unes noces de disgust, prou pertanyeu al poblet.



un em diu finalment que encara prendré mal

i li dic doncs que s’enganya

que sempre de les condicions més difícils

n’ixc indemne.



i ara vigileu, faig, amb un dit monitori, que veig al cel la foscor

i les bromes porten aigua.



i efectivament he anat a pleret fins al capdamunt del tuc

i a baix tost hi és tot riuada.



torrentada abrupta que tot s’ho enduu

i veig també que tots plegats us equivoqueu de viarany

i que aneu a parar, clavegueram avall, peristàltics

prepòsters, a la biorxa, a mar.



ara intacte, tombava l’esguard devers les ruïnes

on com en garbell o en xarxa alguns s’encallaven, farnats.



les distàncies són sempre per a mi apamables

àdhuc sebollides en esborradora aigua

essencialment pel fet que sé

nodrir-me

de qualsevol cosa.



tot ho tinc doncs pagat

naturalment indemnitzat.



els viatges em són sempre profitosos

el cervell fet un nus que llavors es desfà en troballes inoïdes, ca?



tot hi era negre i rosa, com un cony, i m’hi enfonsava

amb els dits dúctils i untats.



n’emergiré, seriós, lleugerament enformatjat.