Entrada destacada

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de franc, anant a aqueixa adreça.

Recordeu, si us plau. Alguns dels llibres formats d’extractes d’aquest dietari, hom se’ls pot desar, si així li rota, i de f...

Dietari execrable

<a href="http://archive.org/details/@cr_morell/">Dietari execrable</a>
  • http://archive.org/details/@cr_morell
  • dimecres, de desembre 31, 2008

    Gaietà XIX
















    Dinou de Gaietans











    163. En Nu Ull escosia amb ull esporicida el cresp anèmic de Gruinard, illa enverinada en experiments assassins de científics venuts als inhumans militars, i on, per a matar més tard gent i emmerdar’ls de sobrepuig el territori durant anys i panys perquè mai, si mai s’hagués escaigut que tinguessin descendents exiliats, aquests no haguessin poguts piular abans no s’extingissin, sense mai doncs haver pogut reclamar l’indret pairal, hom hi feia, com dic, incessants assaigs d’esclats amb bombes polivalents... En feren esclatar (amb èxit, és a dir, amb total extinció de vida) també unes de petites que contenien espores del bacil de l’àntrax. La contaminació, escaujauren, hi duraria un bon pedaç d’espai: prou perquè s’escolessin totes les dèries de recuperació per part dels escadusers supervivents dels nadius per escunç enxampats enjondre a l’instant de les faitisses detonacions.



    No comptaven amb mi, em diu en Nu Ull, indi qui s’hi ha instal·lat tot sol. Pujat d’avortí per muricegues, llur llet inesborrable ara li solca un cos indeleble; ell rai, cap bomba no l’engrunarà, per atomitzant que sigui.



    Es recompon tantost li n’esclata cap a cap orifici.



    Li dic: Nu Ull. Em diu: Què vols? Li dic: On fas posada, Nu Ull? Em diu: L’odi que duc, dic, a les munions, és doncs quelcom que em duu, per cadafals de calms com més anem més enlairats, al zenit on ja tots els ecos arriben torts, desfigurats; allà dalt només s’hi senten lapses forenses: molt detallats, això també; cap jutge ni metge mai l’endevinen: sempre condemnem a mort l’innocent. Li dic: Si et pujaven muricegues d’ençà d’avortí, vol dir que ets ara vampir? Em diu: Metges de melses i fetges, jutges de sermons i gatges; llurs teranyines mai no m’enxampen; s’arrigolaran de tothom, mes ni molla de manguis. Li dic: T’envoles vampir si arriba el crepuscle per les nimboses cornises, i quin coll no xucles llavors? Em diu: Quan he xuclat un cony sempre tinc l’impressió que m’he cruspit un entrepà amb cloïsses. Li dic: L’ala del cucut em passava a frec de galta i me l’enrojolia. Em diu: Només sóc un de tants qui et feia banyut; ara ni això no m’alta; tinc més alzinats objectius. Li dic: Nu Ull, tu qui fas el Solell aclucar’s si us fiteu de fit a fit, representa’t l’ègloga d’adés on vivia feliç. Hi havia ci i lla, als jardins dels veïns, tofes de marxívols i mertènsies – saps que m’abelleix ara i adés de refrescar’m amb qualque dolça fulla o flor porpra de mertènsia? Doncs mastegant-ne una floreta, una abella em fibla al nas; quin paper faré aquesta nit a la festa? Em pixava a terra per a fer-hi fang i me n’empastifava un pegat – dic: dec semblar un còmic, així no puc anar enlloc. Per això no acompanyí la dona al ball. Em diu: Un polsim o pessic de xiqueta entremaliada l’ha tramesa sa mare al meu desastre de jardí perquè hi jugui i la deixi tranquil·la per a fer les seues “necessitats”, vull dir, pelar-se-la o guaitant les merdegades de la televisió; la por que m’ha agafat que no hi prengui mal; hi ha tot de clots i ferros; hi ha perills letals; i ara s’ha entortolligada amb qualque esmolada carraca d’instrument que abans torturà metalls (on serps amb verins, o d’altres cuques de qui els vaccins les molades trenes potser li eriçaran ertes com malsons, ara l’envaïen i hi eren a l’aguait) i no se’n sap deseixir; “fuig-hi corrents”, que insistent li dic, i és llavors que barallant-s’hi doncs hi perd les sabates; li posaré als peus uns esclops llefiscosos i molt feixucs; no els pot desencastar de terra; s’ha girada a plorar a llàgrima viva; es vol treure els esclops i no pot. Em tractarà sa mare de cruel, Gaietà? Li dic: Amb prou feines li desarruc el trau arrugat que els altres li desarruguen completament – elàstic cotxó el seu que s’obre fins a capacitats de gàlibs imponents. Em diu: Hi ha boires als cims, i els escurçons hi escalen. Li dic: Els fuig per la tangent del mal camí assenyalat pel profeta, vull dir, pel tocat del bolet, plepa proterv, crèdul malalt, el qui profereix tostemps disbarats, enfilalls i reguitzells sense solta ni volta de bombolles fètides, de bromeres que sobreïxen de galleda de merda on em ficava dempeus: rabegeu-vos-hi peus, per vós malfeu. Em diu: T’has begut, Gaietà, el seny; pateixes de qualque mena d’aberració de l’esperit. Li dic: No, Nu; naixia a deshora; molt més vigoroses, les religions d’antany; hom hi agafava un ramat de verges tendres i en feia espectaculars martiris; hom les violava amb alacritat; hom hi bavejava i en gaudia, camellenc; hom les coïa en fogueres, les destralejava amb destrals, forques les perforaven, tions les penetraven; el sacrifici era immens; l’alleujament del públic cabdal; la pau posterior optimista rai; els déus raíem tips i somrients. I ara? Res. Per posar un exemple extrem: de totes les religions, els devots de la més imbecil devoren el propi déu (!) transformat en sonses molletes de pa, ecs! Em diu: Opac pledejar no et durà sosteniment. Li dic: Tu què fotries?



    L’illa brollava. Tots feia una eternitat que érem morts. I continuàvem de fer mala cara.



    Em diu: El que sembles esdevens. Li dic: Tots semblem morts. Diu: ...i tard o d’hora...



    Em brollava a l’ull el vol.



    Era n’U envolant-se. I el veig encar, tapant el Sol, alat, amb amples articulades ales negres, a la gatzoneta al capdamunt del cim més alt. A l’estany estantís de baix s’hi guaitava, com s’hi guaita sovint el nu ull, narcís, del Sol, s’hi guaitava n’U, nu ull pelut. I hi veia (ell millor que no jo), enllà de l’estany i el seu sol ull, l’estesa total, i espessa, damunt la terra. Llegat de quòndam els humans: el món era cobert de feracíssima merda.







    ~~~~~~







    164. Quan d’estudiant era a dispesa, s’escau que, al pis on era, l’home de la casa, català, havia tingut suara un atac de feridura que no el deixava ja parlar – caminava darrere meu molt lentament, com un espectre, arrossegant els peus; mai no arribava a temps per a sorprendre’m, de primer ensumant les calces de la dona i de la filleta abans no les fiquessin a la màquina de rentar, i llavors ja cardant-me-les, com un ocell ivaçós i amb el meu minúscul piu, ara l’una, ara l’altra, mentre dormien o eren distretes fent qualsevol altra activitat (a la cuina, estudiant, cosint, rentant-se el nas...).



    La filleta, la dona, xarnegueta, li parlava ara exclusivament en xarnec...



    L’home ferit em guaitava constantment sense poder fer cap expressió a la cara ni gest amb els dits ni les mans; me li esquitllava una mica neguitejat; no sabia si em volia la mort perquè me li cardava les femelles, o si per de cas em triaria de successor o de procurador, perquè si més no parlés en català a la filleta i satisfés més fefaentment la dona, en llit nupcial, i amb la seua benedicció (ambdues comeses qui-sap-lo primordials).



    Tant se val. Cap història no s’acaba sinó amb enuig i fastig, amb enfit i desmenjats. Abans d’escatir què em volia, ja els franquistes m’havien expulsat de l’universitat. Ja no em calia dispesa. Ara dormia a la presó.








    ~~~~~








    165. Em diu la dona que allò la trau del tot de polleguera, que n’està fins més amunt, i empixonada, i tipa, i traient foc pels queixals, i com se’n diu, i que li fa fer el gallaret, i que: “Car quin scandal, scàndal, escandol... saps què...?” I està tan enfellonida... i es fa un garbuix amb el fotimer de llengües que sap, i ho reconeix, i diu: “Em poses tant de futris que ja ni sé què m’empatoll... mes escolta, el tercer o quart automòbil que perds en només dos o tres anys...!” I allò reconec que és un escàndol.



    Car cert és que he tornat a tornar a casa sense el cotxet. Sempre me’n compra un de ben escarransit, escanyolit, rovelladet... de trucalembut... una merdeta de cotxet de cinquena o sisena mà... de colors esmorteïts... amb els mànecs tot enferritjats... amb uns fums pudents que li surten per les escletxes i els tubets abonyegats... mes és cert que ja deu fer el que fa set o vuit que, tot de sobte enmig del trànsit mandrós, el cotxet fa un singlot i em fot a terra i se’n va amb els altres cotxes com si és un cavall que ha llençat el seu genet i continua esporret amb el ramat... Me’n vaig il·lès a una banda de la carretera i ara patir rai... car ara estic pensant: no solament he perdut el cotxet i a casa em tornaran a reptar fort, sinó que imagina’t els malastres... un cotxe enmig del tràfic sense guiador qui el guiï... això pot trepitjar qualsevol cosa... ja no dic un gos, un gos rai... un infant... una vella... un escamot rialler de col·legiales... o pot crear un accident majúscul... d’aquells on s’agrumollen desferres a quilòmetres... i morts pels descosits... i fogueres... i esclats de dipòsits... i qui sap...



    I com cada vegada que el cotxe se’m llença o em descavalca, li he d’anar darrere i desficiar’m per tornar’l a trobar... és clar, que, trobar’l, ara, qui el troba... car... on veuràs un cotxet tan merdeta entre tots aquells cotxots de luxe, lluents, elegants, gegantins...? així que més val que cerqui, no pas entre la llau d’automòbils ben guiats... ans pels racons abandonats, foscants... on rauen els derelictes, les ruïnes... els cotxets esclafats... les carraques fracassades... o he de confiar que una bona ànima se n’hagi adonat, que el cotxet merdeta era cosa de buidor... que anava en orri, solet, sense guiador... i s’hi ha ficat i l’ha guiat fins a una vora que no faci nosa... i l’ha deixat que hi ronqui les darreres raneres... o s’hi acabi de rovellar... tot cagat pels ocellots detrívors qui es mengen amb saguinolents becs els morts accidentats...



    Però, és clar, tampoc avui no l’he sabut veure enlloc... I he hagut de tornar a casa tot esparracat i cansat... i sense el cotxe... i la dona s’ha posada com s’ha posada... i amb tota la raó...



    –Te’n recordes (li dic) d’aquell cavall qui es veu que tenia un floronc al cul i va llençar el colcadoret qui el colcava i li va trencar el coll i va fugir, i tothom li anava darrere i al capdavall es va fondre a la carena i l’endemà el cercàrem per tota la serralada que no s’hagués estimbat a qui sap quin sot pregon i mai tanmateix no el vam saber trobar...?



    Aquell era el cavall qui es va emportar “allò que el cavall s’emportà”.



    I “allò que el cavall s’emportà” i que no anomenàvem mai pel nom que “allò” havia tingut... per massa dolorós recordar... era... com en el cas de la xiqueta a “Allò que el Vent s’Endugué”... o el xiquet a “Barry Lyndon”... “allò” mai més anomenat era... el fillet de la casa...



    Anava a dir-li: “Doncs potser per això perdc els cotxes... Perquè vull sobreviure on allò que el cavall s’emportà no sobrevisqué...” mes no puc dir-li res d’altre ja perquè la dona s’ha fosa en plors.



    I malparit doncs que sóc ja no em cal avui donar-li més explicacions.







    ~~~~~







    166. Llas, pobret de mi! He perduda la família; només en tinc desats, arrenglerats en lleixes adorades gairebé com capelleta de deuetó si fa no fot benèfic, els objectes més íntims. A la lleixa de dalt els encar flairosos godomassins de la dona; a la de baix els gais i vairs saltamartins de l’infant. Ah, les esbotzades estroncades deixatades eixaixetades amoroses llàgrimes ara cada cop si rememor que sovint per distracció o enjogassada perversió la dona s’embotia cony endins qualque saltamartí del minyó, i el xicarronet volia que es plantés tot sol qualque godomassí una mica llefiscós de sa mare!






    ~~~~~







    167. Es veu que la meua enamorada m’havia tramesa una lletra molt “important”, no sé si m’hi declarava la seua immarcescible amor (puf, adotzenades declaracions! re que te la porti més fluixa), o que em fotia banyes amb trenta-tres druts i mig (el trenta-quatrè fóra un nan) (i llavors me n’hauria d’emprenyar? trenta-tants sembla un gra de massa; li deia que el meu límit eren vint-i-un alhora i prou), o m’hi contava qui sap fins quins excessos lírics que ja no m’estimava pus i que volia doncs que li tornés les fotos peludes on s’obria de cuixes i que a hores de llavors qui sap on paraven, car les havia anades copiant i repartint a tort i a dret... o, vós, què us diré...? que tenia càncer? que era lesbiana? que els abortius eren bords? que sa mare s’havia morta de la passa dels conills? que el cel ja ens queia demà...? Asteroides d’infortunis, ja dic, tant se val! Tant se valia, car... s’esqueia que el carter em lliurava la seua lletra justament quan me n’anava a l’hort. Distret, en acabat de defecar-hi, amb aqueixa mateixa lletra sense obrir de la xicota, m’hi torcava el cul. Es va posar com una fera a qui les aortes cuiden crebar quan li dic per què, doncs, no li contestava com cal la seua “cabdal correspondència ans lletra neuràlgica, fonamental”. Li deia que es posés pas com ça, que ens barallaríem pas per una lletra, ca? Tot i que ep, era conscient que sovint una lletra comptava d’allò pus. Diguem-li-ho si més no a la gralla, vull dir, a la garsa. Es veu que també estava enamorada – tret que d’una merla... i no pas d’una merda! “El mal que pas no em pot jaquir”, diu, “si no girau els vostres ulls, que em vullen dir que ja no us plau que jo per vós haja a morir.” On fóra la poesia si la garsa ho digués (digués el seu foll enamorament) a un cagalló, i no pas a una merla de pelatge llustrós ans il·lustre…? Greu patafi que d’esme exhortatiu vet ací que faig; tantost li estic dient això a l’enamorada, me n’adon de la vessada, ço és, que per dissort això era justament el que feia amb la seua “crucial missiva”: digués el que m’hi digués, m’ho deia, pobra noia, a les contortes romanalles del bell i molt útil, assortit, ortogràfic, cagalló hortolà, hortícola, oportú.







    ~~~~~







    168. Em diu en Zeteri Morigut (qui com tothom sap és el més excels visionari existent) que, cas que hom volgués escatir qui serà el proper a morir’s entre els seus coneguts, que només li cal guaitar’s, en acabat de cagar, el bon palter inspiradament produït; que segons la cara que faci el palter (l’escultura un pèl caricaturesca feta pels fats especialment entesos en matèria de cagallons), aquell a qui la cara del palter pertany, o sembli pertànyer, aquell serà el proper a espitxar-la... Ara (en Zeteri adverteix amb dit monitori), si la caguerada o palter fa cara d’en deGaulle, és un palter sense significat, el palter no compta gens... Car els de més de palters al món ja semblen o fan cara d’en deGaulle – aqueixos són palesament cagallons sense prou mèrit – massa plens de “grandeur”, és a dir, de merda.








    ~~~~~








    169. I ara que hi som, confessaré que sovint sóc el qui perd la darrera batalla de la merda. S’escau molt fatalment que el cagalló qui em surt del forat tingui la cara claferta de ferotges ganyotes... quina carota de por... n’estic aleshores tot escaguissat! Me n’aniria corrents, ben lluny, el lleixaria sol enrere, tret que no puc, car se m’arrela con paràsita serp o drac molt lleig d’escates i garfis persistents, enganxifós, i no me’l puc treure de damunt... I li veig el visatge tot roentment pintat de ràbia i d’odi, i com estira les grapes i les urpes, i com em vol escanyar... i estreb el coll enlluny, i tanmateix s’estira ell i se m’hi llença damunt, i comença alhora a fer créixer els maleïts bífids molt esmolats ullals d’enemic mortal i comença llavors de mossegar’m, i se’m cruspirà tost de viu en viu... Car tot plegat, vull dir, el procés, és prou conegut... Que: Qui caga monstres, molt merdament mor.








    ~~~~~









    170. Me n’adonava també que els personatges heroics (patriòtics, gloriosos, etc.) no cagaven mai; vaig dir: “Doncs collons, ja ho veuràs; els meus encar seran més heroics (patriòtics, gloriosos, etc.): només cagaran!




    Acana-m’ho (un tast):




    “El capità Tro es despertà, féu un bot del llit i s’escurà la gargamella, engegà un feixuc fètid gargall a l’ull d’una gallina i corregué cap enmig del l’hort, al seu canfelip de bon trobar: s’assegué orxegant damunt el clot repugnant, i molt coratjosament s’esforçà a cagar-hi uns quants de cagallons cargolats; en combat singular, diarreic i magnífic contra l’exèrcit virulent i contrincant dels budells alçurats en maligna rebel·lia, l’heroic heroi heroicament batallà; per sort les seues morenes aquell matí no l’emprenyaren gaire; hi havia matins que les morenes li feien tant de mal i el cagalló enemic era tan gros que l’heroi suava sang per a fer-se’l davallar i espetegar damunt el bla merder moscallós; valent-se doncs dels molt valents dits se l’havia d’anar aprimant, el cagallonàs advers; allò era una lluita a mort: O el cagalló o el capità! El sobrevivent fóra celebrat i cantat pels bards en sagues i càntics immortals, en encanteris balsàmics, en exorcismes eclesiàstics, en jesusismes espectaculars, en odes pindàriques metronòmiques ditiràmbiques, en fastuosos triomfs... Cal dir que fins ara sempre havia guanyat, capità ardu, èpic, estrenu, cristià, victoriós. Cada cagalló havia acabat vençut i vergonyosament trepitjat (i, damunt, jotfot, trepitjar’l de valent rai, que porta qui-sap-la la puta sort!). I tothom com dic les festes rai! Monuments molt florits a cada cagada!



    Eixí del canfelip exultant – a la cuina endrapà una truita de trenta-sis mil ous amb la torna sangosa de mitja cuixa de bou; aviat, ja abans de dinar, havia matats quaranta-tres mil moros, quaranta-tres mil indis, quaranta-tres mil negres, i un escapoló multicolor de pagans i d’altres bàrbars penosament freturosos de la bona religió de la paraula de déu, o quelcom si fa no fot; després es banyà al riu tot despullat car molta de la sang dels maleïts heretges se li havia eixarreïda heroicament a la pell; quan era al riu, relativament tebi, ho aprofità per a cagar-hi; va cagar de bell nou amb un altre cert bell esforç, mes l’aigua tèbia, com dic, hi ajudava prou; ara dinà i, en acabat de dinar, se’n va anar darrere un roure a fer-hi l’immensa proesa encar de cagar-hi: ardidament hi reeixí: es va guaitar l’intrèpid palter: era groguenc de truita i bru de rostida cuixa de bou: magnífic ofertori al déu cristià del bosc; ara féu la migdiada prop del cagalló flairós, fumós; en desvetllar’s, s’armà fins als queixals i sortí a matar gratuïtament uns quants més de milions d’infidels qui ni sabien que ho eren, els carallots; després s’hi va cagar, vull dir, a la muntanya de màrtirs per la fe errònia (a tots ops, una fe o una altra, tant se val, la qüestió que s’esqueia, per conveniència, d’ésser, és clar, no pas la de debò bona bona); comprovà satisfet que aquella era la millor cagada del jorn; era una caguerada de croat, i doncs els cagallons li rajaven degudament encreuats... Llas, però, no tot seran flors i violes, car... Vol la crònica i les peripècies de quisca i femta d’aventura que... Durant la nit nogensmenys s’aixequés penosament, a cagar-hi oidà menys heroicament: la cervesa de les celebracions segurament li hauria fet mal al ventrell, o era el peix del riu que no li provava gens... A la nit, ça com lla, llas, l’heroi cagava sang! Allò no presagiava pas un bon endemà... Ai, ai, ai, pobret de mi, quins torçons més punyents! l’heroi es planyia molt coratjosament, com ara heroi torturat pels àvols posseïts elfs del mal pair... I, cagant, cagant, en missa solemne, totes les donzelles desvagades ploraven llàgrimes amargues de pietat per l’enormíssim gegantí massa gloriós heroi qui cagava sang!”




    Hum, aquest com dic només és un tast.



    [Caldria que l’assidu llegidor ens en llegís les obres selectes (que recomanarem molt efervescentment) perquè en tastés gloriosament la gamma sencera. Aquells textos nostres prou són encar més heroics que no tots els altres textos heroics de la molt gloriosa literatura de gestes i d’aventures heroiques dels altres campions cristians.]







    ~~~~~







    171. Recordava amb això l’altre jorn els germans Epirnuci i Penetral Impí – els Impins, ambdós paralítics, eren professors de musica – a ca llur, llunyana, perduda entre tenebres, enllà dels sassos i trossos canviants amb les saons, hi anava de fosquet de molt menut, en haver tornat d’estudi; caminava per caminets desolats on t’atacava el gos i bonia la tronada.



    Al començament, a cals germans, hi aprenia la bandúrria; com em creixien els membres, podia llavors aprendre el llaüt; passava després a assajar amb el guitarrot; i aleshores amb el baix; amb el violoncel més tard; finalment amb la verra més grossa... Ras, i així anar fent, com més llarg el membre més gros l’instrument.



    El membre que em va créixer pus ja no cal que us digui quin fou; era el membre que (em) tocava més.



    Tant se val. La qüestió que aquell jorn on remembrava els germans Epirnuci i Penetral tornava de veure una pel·lícula de ciència-ficció (són les que més m’abelleixen, vós!).



    N’Epirnuci i en Penetral, com era petit i anava a ca llur que m’hi ensenyessin de tocar esturments, tenien un recambró que no m’era permès (ni a cap altre dels meus altres tres o quatre condeixebles) de badar per cap raó ni excusa al món. Es veu que hi vivien els pitrudis. Els pitrudis eren éssers o ens molt haptotròpics, enoclòfobs, esquerps i saturnins, i eren verdets, o anaven vestit de verdet, i pudien a resclosit, i així com escoltaven les nostres banals, horripilants cantarelles (cantàvem sobretot mexicà), n’escoltàvem a tornajornals llurs estranyíssimes, evocadores, fetilleres cançons.



    No sé si fou qualque mena de parentiu que van veure o ensumar’s ells que els portés, degut al fet que era molt tímid (massa de cops violat de trascantó) i m’abellia doncs d’entotsolar’m, i que era al començament tan curtet que anava de bandúrria, i els aligots qui gallejaven em brellaven i aperussaven de valent pels racons abruptes i els estrets, traïdors, viaranys entre els blats o les userdes dels trossos quan anava camp a través cap a la sinistra torre dels Impins. El cas és que aquell vespre d’hivern on tothom altri s’havia quedat a casa per culpa de la grip galopant, jo assajava soliu amb els acords, i carall de déu si qui obre la porta del recambró vedat no n’és un... Un pitrudi, revera, pam de nas!



    N’Epirnuci (en Penetral també era al llit malalt i no trauria faves d’olles fins que l’any no s’acabés) s’esglaià. “No veieu, Diqduq, que tenim metecs?



    El pitrudi Diqduq (la “q” en pitrudi es pronuncia “clc”), de qui el cap de pedra llora tenia un parell de beis que figuraven ulls, les aclucà llavors totes dues, i amb les dues ensems (les palpebres eren llavis) enraonà molt eufònicament i coral; digué: “En Gaietà Menut és de fiar; som com frares separats en oldà contratemps a la invisible galàxia entremesa a l’entretemps.” I em féu la guerxina amb la boca (la llengua miosotis era la nineta de l’ull).



    En acabat de les presentacions decidíem de cantar, a quatre veus, els tres junts: en Diqduq, n’Epirnuci i el mec. Tocava jo encar la bandúrria, el mestre Epirnuci els raigs de la cadira de rodes a tall d’arpa, i en Diqduq un esturment meravellós que se’n deia “esclcuellots”.



    Apuntaré ara mateix en pitrudi (en pitrudi tot sona molt millor!) l’universal cançó del “d’on no n’hi ha no en pot rajar”, mes l’apuntaré, com dic, en pitrudi, tret que sense les altres claus, car són secret que jurí servar.



    Això entonàrem, angèlics:





    les oqràcies juguen a la qa

    encar els q-pius reben qa rai



    les oclcues qaven eqticlcues

    com als hemiciqs teatres cada qa



    sense aqalls o qales clcui es creu cap enciqa!



    s’aqa com qa de minvant q-q la ciqa ciqió



    aqats els qs doncs dels corns i capses mitològics

    clcui prou anaciq gosaria desqar-los!



    això conq: cada q clos, qarem tancat

    car ah clcue és lleig

    el clcueclcueig de clcui ja fa la qaina, vós!





    Ah l’eufonia excelsa dels tan exòtics parlars d’enjondre, llunyàries inescandallables d’on l’encantador tornaveu ens enartava!



    Fins avui mateix, tàcit hom benaurat, no volia’n dir re a ningú, mes prou veig que l’humanitat s’enfonsa en brutícies com més anem més bàrbares. Serem ni els pitrudis ni jo prou influents per tal d’aturar’n ni que fos un instant l’infernal esllavissada? Dubtem-ho fort! Pecs humans, llurs característica més bonyeguda és que mai no fotran cas sinó dels ganyols, lladrucs i arengues dels emmedallats assassins, mai s’escoltaran a canvi les mels melòdiques dels savis estratosfèrics qui ens rabegem entremesos pels entretemps on la nostra, per massa enlluernadora invisible, galàxia bategosament ans rítmica rau.







    ~~~~~






    gits del guit per als quatre gats pus aguts

    en Qrim son incert guaitajorns