[Millor ací : https://archive.org/details/@cr_morell ]
Davant l’apo-pocalipsi.
Carles Reig. (1971)
(Això és un po-poema.)
Davant l’apo-pocalipsi, bo-botons de plom plom plom.
Quan la natura et vol esclau, fas l’orni. Et captens amb discreció; ho sembles, i s’ho empassa. La natura, re. Res al món més fàcil d’ensarronar.
Soc en Silví Puigpluig, savi casolà.
Com qualsevol altre desgraciat atrapat a la merdosa gàbia, com vols que despengui l’empresonament. Putejant la realitat tant com puc, com el més maleïts dels murris.
Si et cal existir, com ho pots fotre altrament? Cascú prou es veu marinant desoladament al seu solipsisme. Gloriós en l’escarransiment i l’avarícia del posseir’s absolutament, sense haver de lliurar a altri ni pet, és clar, car al capdavall cap ‘altri’ de debò no existeix. Així que net.
Ànimes adverses sempre t’ho retreuen, ets il·legítim, no t’és permès de viure a lloure enlloc, altre que al sepulcre.
Ací hi rac, doncs, i au.
Escoltant com qui sent ploure els violents consells de les corruptes sentors al pútid sepulcre, on, tantost no t’ho permeten les repressores circumstàncies, t’hi rabeges de vacances, en delitós silent repòs quousque duri.
«Grans trempaments per a molt nàquisses escorregudes.
«Molt de desig, gens de fruït.
«El presumit molt de treure pit per a un vit tan petit.
«De borni a orb, un ull.
«De tron a cul, res de re. Cadira cagadora. Cul i merda. Repel·lents famílies reials. De reis a guillotines, colls de gallines.»
Bullabessa d’astròcits. Futur esborronador. Panorama desolador. No ens n’estorcerem anc pas pus.
Estabornit i esborneiat, tot et va estret. Desesperació. T’hi afetgegues, amb prou feines si hi caps.
Quan cap crisi de singlots t’agafa, malament rai. S’arrufa la caixa, problemes de logística; és com si se t’omplís de xurma, de galiots... Llur depravació et desconsola. Enamorats de tota indústria de guerra. Ja els coneixes. Llur xerrameca, res a veure amb la teua freda finesa analítica, lògica, raonable. Grollers.
Entre ells, ecs, gregaris, promiscus, compartint humors infectes, llamps d’amor instantània i mútua (creu-t’ho!). A llurs boques sangoses, cremallots d’afalacs falsos. Com gossos al vòmit. Amb la fatuïtat dels irritants canics, qui borden escardalencs i seguit, i qui tu, (sempre intrèpid d’alguna manera prou amagada), amb una senyora puntada, si volies, els esclafaves ben esclafats.
Truquen al taüt. «Silví Puigpluig, de part de l’ordinari, un paquetet.»
Obres la tapa. Mal fet!
Zombi amb irresistibles intencions suïcides, què foties?
Has comesa la més greus de les faltes. Pitjor mancament al llibre de les interdiccions. Obrir el teu pobre sepulcre, degudament emblanquinat damunt el vernís de verdets i floridures de podridura, precisament a un invasor disfressat. Car allò no era pas l’ordinari del barri ni altrament d’enlloc al món. Era monstruosa ànima adversa qui t’hi aboca desmenjadament nua granada.
Tots morts dins. (Tret tu, és clar.)
T’hi extreia, més mort que no viu, la dòmina. La qui et baqueteja i bequeteja, i t’encadena al taüt, tu, marit sanat, altrament escriptoret de fantasia pseudocientífica, on el cagat protagonista sempre soc tu, el mec del títol, pel títol mateix perfectament definit. «L’acollonit.»
Esborrar-li l’òrbita al coet en trenca la rítmica coreografia, i veus que tot d’una se t’ha fos o que, encar més dramàticament i apropiada, se t’estavellava a la clepsa. Així que fes això, jaqueix els ballarins ballar, ells deuen sabre què cony hi fan. El mateix cel llunyà és llur molt sòlid sòl dansaire.
El cel s’enfosquia i a la musa se li estroncava el baveig. A la llum de febles espelmes assassines, falenes apòcrifes me n’hauran d’escriure la resta de la biografia. Heroic protagonista.
I llavors un sobresalt. Car me’n recordava que encar no m’havien nascut del tot, i que, presoner al cul d’una dona, m’hi esperava amb candeletes que fes un parell de pets o tres per a treure d’una vegada el nas al món.
Ara que raus a un pòdex, aprofita, tasta-hi les vellutades llavors del plaer més obscè, car d’ençà de nat ja saps que et serà interdit de mai més atansar-t’hi ni de lluny.
Amb atacs indesarrelables de solipsisme, víctima d’un cervell postís i obtús, no pots reconèixer l’existència enlloc de ningú altre.
Si de cas, una excepció, quan els núvols negres s’esclareixen.
D’entre tots els quídams del món, tant els írrits com els rats, els bons com els dolents, els certs com els nuls, només aquells homes autentificats, vers i rats, qui venien, alts i asalts, i robusts, i ben desenvolupats d’entrecuix, a cardar-se’t la dona, en reconeixeràs l’existència, en donaràs mai dos rals.
Eren ells qui, amb llurs efusions, perversions, lleterades, secrecions, feien fructificar la terra adés morta pel cruel hivern.
Al començament de la primavera tot semblava com cal, els arbres treien les fulles, els insectes es desvetllaven tot contents, els ocells bastien llurs primers nius, mes tot d’una els arbres es pansien ominosament, es mostraven podrits, qui sap per quina malaltia o per quin enverinament, i llurs fulles, tacades i marcides, queien a milions.
Allò era la fi. L’apocalipsi, el com-se’n-diu. Car què fotríem sense arbres...? Què fotria el món?
Oh i espera’t, car llavors, pitjor. De sobte, també els nous insectes i ocells no eren sinó afolls, albats, avortons, rònecs, renocs, arronyacats, lívids, deformes, incapaços, esguerrats, queien a patacs, morts o moribunds, grotescament, esgarrifosament, subdesenvolupats.
Circumnavegaves els catorze o quinze horitzons circumdants a esguards calibrats, i d’altres absurdes reflexions et brollaven de cop-descuit.
Mènades hi veies arribar, en hordes o ramats, qui et menarien al ritu elemental de la rigorosament obligada castració, ah, llas, tu qui no tens re per a capar!
Llença-t’hi (li dius, tanmateix, a l’heroi acollonit), amb innegable lubricitat. Aprofita-te’n quan va moguda i rajant de secreció. Això dels conys mai no se sap. Quan et penses que van madurs, són verds i bords i amargs, i quan els veies impenetrable i obturat, esotèric, recòndit, pels intramurs, se t’obr salivós com gola de drac.
Tant se val, amb l’apocalipsi tot s’hi val. Embarcat al món ignot, l’autòmat independitzat, prodigiosament ressentit, després d’un altre anodí divorci, arrossega la mateixa irritació del fuster titellaire qui, abstret en els segells a la pell que els amos li empeltaven al ferro roent, i ara indelebles, només afaiçona bòfies de dues castes alhora, els fills de gossa i els fills de truja, i de bolla, espontàniament, li ha sortit al capdavall també un altre titella horriblement abstracte. El mot ‘abstracte’ comprès com el pseudo-art idiota dels barroers i els sapastres. Només mancava ell. És el teu heroi qui reapareix al panorama irrespirable. Ets tu, renaixent fèretre amunt.
Mentrestant, les malastrugances se segueixen ininterrompudes. Aprés les neus de les vostres fredes llàgrimes de perversitat, les atorrentades riuades omplen la negra buidor de la perenne nit.
A l’òmnibus fugitiu i excèntric, tot l’espectre de muts mutants hi aneu bastint un catàleg sencer de sinistres col·lisions que us duran irremissiblement a la serenor definitiva del mai més.
Cascun dels elements, pregonament desil·lusionat, son enfollit esperit reboteix per les parets del vehicle esventat, i es decideix de fer ara el contrari a tot allò que fotia abans, i es resol a pensar totalment el contrari del que fins ara no havia cregut de pensar. I això repetidament.
Éreu ludions immergits en verí. Escates de repulsiu pangolí us creixien cap al dedins. En un degoteig continu, el verí clandestí de la vostra sang esdevenia sòlid, i, com si ses molècules fossin ciclòpies, només assolíeu de bellugar’l a cop de singlots i calfreds. Son moviment a pleret s’anava alentint ineluctablement fins que lleu no us heu tornades escrostonades estàtues.
Meandres de la metamorfosi, els trets dels vostres visatges esdevenien un instant estranyament bells, com els dels gripaus i els escarabats llefiscosos i eruptius. Les vostres orgàsmiques goles automàticament esdevingudes a llur torn impetuosos escurçons, fins que tot d’una, és clar, l’òmnibus s’estavellava pertot, els sotracs intrusius a l’hermètica gàbia us feien veure eròtiques constel·lacions d’estètica marítima, us trobàveu com en vaixell immergit en aigües de virulent verriny, oceà brutalment afrodisíac.
Vist per les finestres del vehicle esventat abís avall, entre fumeres tuixegoses de fullaraca toxicodèndrica, poètic episodi de simptomatologia resolta gairebé totalment.
Mentre el tren dels banyuts (el tren dels marits qui restaven a la vila i ara anaven a veure les dones a la platja el cap de setmana, del qual molt assenyadament hom deia del tren que portava banyes), va transcorrent, al paràgraf onzè del mateix full, una omissió encegadora.
T’hi mancaven els brètols llangardaixos, els salaços gripaus, els harmònics crocodilians herculis ramats d’ardits druts de la senyora, tot aquell col·lectiu terapèutic qui tant no excel·lia a guarir’t de tots tos mals.
Havies esdevingut, no pas en Silví Puigpluig, heroi de tantes d’obres, ans el míser Flictena, tolit home escombra a l’exèrcit, sempre a la darrera de les cua, escombrant cap al costat de la ruta els morts i els nafrats perquè se’ls acabessin de cruspir les quinta-essencials feristeles. Un ensuma-embuts perpetu de traus i traus, amb emanacions sovint ben nocives.
Pren consell del bastaix, gojat de gran coratge, de qui la diagnosi privada que et lliura alhora tostemps s’alzina sense error damunt els galimaties de trons i tempestes del massa estrepitós ragnaroc.
Els cansats, noi, fem la feina.
No pas que calgui, és clar. Tret que amb què altre t’entretindries mentre encar cueges?
Amb necròfila verdor, consenteixes, això rai, als quefers habituals dels taurons, dels fantasmes, de les fullaraques, dels trofeus, de les gàrgoles, de les imprecises òrbites, dels bressols grotescs i indecents, de les buidors, les catedrals, els genocidis, les cobejances, les il·lusòries esperances, galivances, les patrícies pairals paternes corretges irades, esplenètiques, les barbaritats exasperades, les evanescències exòtiques, les exacerbades revulsions, avorricions, les precaris gens higiènics corpentes, les opulentes façanes, els arcans pinyols, les xinxes urbanes, les unànimes pluges, les hiperbòliques acumulacions càrnies...
Ves-te’n tranquil·lament, xano-xanet, abans el cel a la clepsa no se t’abalanci, a copsar-hi, encar, a la piscineta, melusines.
Amb això ja hauràs fet prou, heroic.
Heroic.
(...)
Chor versus chor —
O homuncles bestials contra fidels batràcies.
—A l’encalç d’il·lusions idiotes
Molt de so i de fúria despenem
I amb desballestat sensori anem
Escorxant cametes de granotes.
—Si te n’estalviessis — els diem
Als caps mantellines i alfirems —
No ens fa cap gràcia, carallot; pren nota:
Per què no te’ns espelles la pixota
D’entre cuixes, que prou d’altra feina hem.
Raucarem cançons, que si les escoltes
Sabràs què fora melodia i solfa.
Reps la lliçó on el bon viure es regolfa.
(...)
Quan més solaçat no ets.
Quan més solaçat no ets sota el raor a la gola que el sarcàstic barber serva de moment amb força traça, et recorda, malparidament, com fou de turbulent el mil·lenni que suara no despengueres vivint una vida massa llarga i inguarible.
Li dius que calli, que et trenca l'èxtasi de sotmetre la gola al raor d’un estrany segurament amb estranyes dèries ni manies.
I et fot un tallet, i li claves el genoll als marros, i abans no ens reconciliem sense recances, he perdudes les dues orelles i el nas, i amb els ous gangrenats es balanceja ell a l’hospital entre vida i mort.
Hi ha taques de mel a l’ampit on en ficar-hi els colzes per a admirar el paisatge i la platja amb les noietes nuetes sota les ombrel·les blaves i vermelles, llefiscosament i fastigosa me n’enllord. Allò em trenca l’èxtasi d’admirar-les.
En no gaire pregons estanys on els conills ens banyem sòlitament, m’hi netejava. Sortia al carrer net i polit.
Els peus del xofer pudien horrorosament, i llur pudor em marejava. En llençava per la finestra, vomitant, si més no una meitat de mi mateix. Era la meitat qui corregué pertot arreu, i a qui incorregueren totes aquelles conseqüents guerxes aventures.
Sorolloses adjuracions retrunyen d’ençà de la boca abrupta a la Cova dels Senglars. Són senglars qui sabem que empren els pseudònims de coneguts bruixots, figures ideals d'autoritat cosmològica indiscutible.
S’espellava al buit firmament del no re l’ou còsmic, i l’ocellot qui n’eixia, quina por, vós! Havia un cap monumental, un bec com d’ací a la fi del món, unes dents oceàniques, uns ulls solars...
En manuscrits incongruents, incoherents, i molt tocats del bolet, els fraudulents erudits de l’oblit oblidaren d’esmentar-hi la qüestió de la seua ascensió i descensió, ascensió a les alçades inapel·lablement, insòlitament, inèdites, i descensió a l’infern terraqüi on es menja tot diable qui hi vivia, bo i tractant-lo a tall de cuc sense importància.
És així on tothom peria en la primera de les innombrables extincions totals.
Amb aquell visatge monstruós, la primera vegada que em veig, sagnant profusament als miralls de la barberia mateixa, quin sobtat, vehement, cataclísmic, reconeixement de la inutilitat de tot a la vida, companys.
Hòrrea hiperventilació la meua, a l’ànima adés càndia un llevat tumultuós m’hi fermenta vers una tenaç erosió que re no restreny.
Amb el meu cap de mort, veia en acabat caps de morts pertot arreu. Tot allò eren mals averanys. Qui soc? Qui he esdevingut? La meua dona me’n record que havia tot d’una esdevinguda tigressa i va fugir de casa a menjar’s de viu en viu milers d’amants.
Els trets d’aquell titella mateix s’aguditzaven en la penombra fins a esdevindre els d’una calavera. Car on ella esdevenia tigressa, jo efectivament, titella amb innombrables ganglis apunyalats i sagnant a pler, com ara si fos veterà trossejat qui tornava, potser sí, de mantes d’horroroses croades dels cretinismes establerts.
Exterminàvem infidels, és a dir, a qui innocents coetanis qui calia estripar i despullar de tot bé, car érem lladres i assassins de mena, i la nostra més seriosa insistent debilitat era la d’assassinar i robar tan immoderadament com ens fos possible, car crèiem, cert, que com més immoderats, més benefici no ens pertocava per cap (de mort).
La plàcida aixampanyada piscina del mirall on em guaitava pateix llavors, de sobte, un maelstrom. Se m’ha empeltada, no pas la meua cara d’abans, la d’un llangardaix enorme, un mostre del riu Gila. Pleurodont, amb una ferramenta que fa goig de veure, i sempre meravellosament sòlida i novella. Dents d’esmolat marbre amb intervals adients, amb allò t’estellava qualsevol cosa, taüts de ferro, vidres de miralls, macs i còdols de platges, i llambordes del carrer, i no cal dir cranis a betzef...
Deficient memòria. Què hi venia a fer de bell nou a cal mateix barber? Per què aquella set sobtada de revenja?
(...)
Fantàstic reguitzell amb el Carlets de Carlisle, eunuc qui vol que tothom se li cardi la dona, si us plau, i el reverend Bertran, aquell qui tot t’ho paga cagant.
Com anem?
Tau-tau, només mig esbudellat pels buròcrates; encar me’n masteguen tendrums; quan tornin a tindre fam, se’m cruspiran la resta dels budells, merda inclosa; la carn sense brutícies és clar que la reservaran per a llurs adorats reials oligarques, als quals besen i llepen de continu els culs.
No serà tant, viviu a la cort...
Sabeu què ens donen? Quatre fulles d’enciam mal rentat, i a córrer. Es deuen pensar que els eunucs som conills.
No us donen ni civada de farratge, com als cavalls?
Mare del bon Moloc, no! Què més voldríem que ens tractessin com haveries, carall, i tant! Vós en canvi sou d’allò més gras, reverend. Si poguéssim mai passar’m d’estranquis qualque cogombre o banana o quelcom que poguéssiu dissimular rere el xap?
Ho provaré. No us assegur re, però.
És clar, és clar. Mentre no sigui un estront més o menys dur...
Què insinueu?
O un cagalló empedreït, esdevingut gairebé copròlit i tot...
Us denunciaré als eunucs de la guàrdia.
Què els direu? Que els vostres dons, quan mai n’hi ha cap, són d’allò més suspectes d’haver estats evacuants pel vostre trau jussà? Tothom ho sap.
No rebreu pas la meua absolució, apa!
Els fills d’en Marduc no ens jaquim pas engalipar tan fàcilment com els cretins, carallot.
Horrorós, horrorós. Quina manca de seriositat! Quin heretge! Guàrdia, guàrdia!
Tots els eunucs en som, heretges. S’ho porta la feina, gamarús. Para compte, no et facis ganivetejar mentre fan veure que us escolten. Arregusseu-vos les faldilles i foteu-vos a córrer que us enxampin amb les boles penjant. Els agafaria potser envegeta i tot, i van armats, oi?
(...)
N’Ignomini, na Botifarra, i el traïdor a la cort.
Les dones sempre es revengen. Si no poden fer-ho de front, ho fan part d’arrere, furtivament. Com al principi del món la Terra mateixa (Gea), qui, quan sos fills els gegants foren destruïts definitivament, son enuig fou tan gros (també, és clar, per causa dels menstrus, les dones agafen aquells emprenyaments de caldeu) que se n’anà de nits a jeure amb en Tàrtar, de qui n’engendrava en Tifó, el monstre més lleig i enorme mai concebut a l’univers sencer, pare segurament dels humans.
Ja et dic, això de les dones, no hi ha re més puta; car vigilar molt de qui mossegues el maleït ham parat; te’n deus recordar del mite conegut de na Botifarra, la dona del faraó Ignomini, la qual t’acusa d’haver-la violada precisament perquè has refusat de cardar-te-la quan se t’ha tirada damunt perquè ho fessis; també li passà al pobre desgraciat que (signant ‘miss Lonelyhearts’) contestava angoixadament al diari les lletres de la gent desesperada i anònima qui li demanava consell. Li passà a ell, carrincló, i és clar que a més de mil altres imbècils, qui, perquè el mossegaven o perquè no el mossegaven (l’esquer a l’ham del cony), tant se val, hi perdien bous i esquelles, i sovint la vida i tot.
L’anècdota havia anat així, diran:
—Ignomini, saps què? Auxilia’m, car en Pepet m’ha violada!
—El faraó pensa: «Ah, molt ben fet. Felicitats, mala puta!» Tret que únicament diu: «Siguis comprensiva, dona. Un moment d’epilèpsia tremenda i sobtada el pot tindre tothom. Cal ésser comprensiu, i tant, com dic. O què voldries que hi fotés? El meu conseller, l’eunuc Pepet, val molt. Malament aniríem si l’havíem de perdre per una rucadeta així.’
(Eunuc, eu? No pas tant com tu, tanoca!)
—Però Ignomini, això has de dir? Quina taca, quin greuge més gros no pateix la teua honor... Ton urc... Ton amor propi... Ta taral·la... Caram, car prou soc la teua dona...
—Una dona que de nits ronca insadollablement...
—Quina inflamatòria aberració de dir! Despietat, indigne!
—Escolta, noia, prou, no siguis tan indecorosa, ecs... amb violacions i brutícies així...
—Però... però...!
—Prou.
I apa, comprendràs així mateix que et repudiï instantàniament.
Qui voldria (que tingués una mica de dignitat) romandre casat amb
una dona lliurement violada pel primer epilèptic qui li passi pel
costat. Això només em portaria maldecaps afegits. «Soc
el faraó Ignomini qui la seua reina Botifarra repudia, i au.»
Apuntes, notari?
—Sí
senyor, pròpiament escrit a les cròniques de l’immarcescible
imperi.
—Molt bé. Passéssim a més premuts afers...
(No et pensis pas que no t’he clissat, Ignomini, puta qui ets i qui sempre has estat! Repudies la vella i gastada perquè vols, com eu, la Verge del Bosc, na Florimel, la qual, tot i que perfectament proporcionada, és a dir, popuda a desdir, i prou culuda — i en cobeig el dilecte flairós parell de semieixos amagats pel miracle rodó de ses natges no pas menys que tu, somera! — també és d’allò més elegant, sobretot quan s’esbufega rai gambant rere els sàtirs esporuguits i els llops aclaparats. Li fugen amb cames de cabra i de gos d’Alaska, i quan els enxampa, com patirem! En penja les pells per a vendre-les més tard als bròfecs i pollosos pellaires qui passen pel meu carrer, vestits de parracs i malversant una seriositat de jutge que als mel·liflus menuts ens fa feredat i basarda, i ens duu de nits malsons.)
(Tothom alhora se la vol cardar, i perquè és el seu destí que ningú, sinó eu quan esdevingui, més heroic que no ara encar, retut i remut de tot pecat, no pugui, és clar que no pot, i perquè no pot fa veure que no vol. Mes tu, Ignomini, que vols i et penses que pots, com t’ho faràs, quan eu, qui soc confident teu número u, no et foti barement la guitza, d’amagatotis i d’estranquis, i t’estrompis escalinates avall per a l’astorament de la sencera plebs, qui llavors et creurà maleït pels déus de pedra i els altres tòtems lleigs, i qui serà repudiat, això si sobrevius, l’espectacular caiguda, seràs tu, tu, tu, tururí, tururú...?)
(Podrà el poble pec — i part dels eunucs més sapastres — implorar la Mística Sangonera, redemptor d’idòlatres, qui distribueix, del cel estant, sovint, pendularment i tot, molt nodridores espermes d’hienes, diürètiques i aprimadores, perfectes per a les delitoses formes i figures de les Florimels i les Meliflors d’aquest món altrament tan merdós.)
(No els servirà de re. Res no serveix mai de re. Un gec d’ostes i d’hòsties i a córrer! Pensadors dels collons, moscallons emprenyadors qui us penseu conèixer re, i sou xifra morta del palimpsest de sempre.)
(Mentrestant, eu, a l’ombra, amb aparença d’allò pus esmarrida, bregaré de valent, maldant perversament a posseir la cadira que jaquiràs vacant, més que més que el fill que et porta al ventre la puta Botifarra és meu, i si ningú no ho sap, enjorn ho sabrà tothom!)
(Súbdits en sereu, d’eu i d’ella, la faraona Botifarra, la qual tanmateix és clar que de mantinent repudiaré per a sortir cada matí dejorn a l’encalç de na Florimel, cacera eternal que esdevindrà mítica al record de totes les milionades de generacions de ximples que ens seguiran. I au.)
(...)
Potser que m’aconcubinés amb qualque bona bagassa qui m’acomboiés trajecte avall d’aquest calvari propvenidor.
Pujava al cadafal del déu en efígie — un emplastre d’efígie, assenyaladament — i un breu enteranyinament de les ja prou minses facultats mentals em sobtava, un maleït espasme de rodament de cap, que cuidava llençar’m per la borda esbaranada, a estavellar’m a l’esplanada dels sacrificis.
Trontollant, feia cap dalt de tot, i encenia la foguera on rostiríem els triats angelets per a la festassa.
A baix, aplaudien, sobretot els sortosos adjudicats pares de les caganeres víctimes. Proletaris molt prolífics i productius de canalla supèrflua. Òrbites errades. Quin desembaràs per a tothom, no fotem! I el déu contentet com un gínjol, esperem-ho. Sense pensar de castigar’ns durant una benaurada temporadeta, toca ferro.
Davallant, parant això sí molt de compte, nogensmenys ensopegava en qualque pedra inexistent i rodolava esglaons avall fins al replà següent. Era la riota del públic. Malparits, gosaven messions endevinant quants d’ossos no em trencava. Ningú no pujava a ajudar’m. Esguerrat, arribava tanmateix a baix de tot. Ja sabia que perdria posicions, eu qui cimegí, eu qui adés, aprés de força esforçats treballs, havia reeixit a ésser nomenat encenedor de la foguera als peus pudentíssims de la gegantina acollonidora efígie.
On em rebaixarien (de categoria)? La dona m’ataconaria en saber-ho. Potser que no tornés mai més a casa. Que m’aconcubinés amb qualque bona bagassa qui m’acomboiaria en el meu desconsol... Fins a l’esmarriment total...
Feia memòria i me’n recordava amb complaença de quan era jovenet i feia d’agent noliejador, i hi havia una família qui partia ultramar, terroritzats a mort per les basses de propà emmagatzemat prop de llur sobri habitacle.
Un després-dinar xardorós on hi anava a fer el contracte, la dona de la casa, una rossa jove embolicada en una bata airosa i lleugera, em féu entrar i em va dir que l’home era de viatge.
Tot el propà proper, la por que em porta al cos, no es pot comparar amb re.
I eu, delitós i neguitós per a fer-ho tot bé i com cal, humilment treia els papers i li exposava, fil per randa, les justificacions del cost, i les condicions del transport, i tot allò, i ella, en sentir plorar l’infant em convidà a seguir-la a la cambra on s’estengué immediatament al llit, i on se li obrí la bata i amb allò començà d’alletar aquell bocinet de no re qui aturà de gemegar tantost no embrocà el mugró.
No us dec pas ofendre.
Què dieu, de cap manera! Com deia l’actriu de qui ara em fuig el nom l’altre dia, no soc gens ni purità, ni fanàtic religiós, ni criminal i assassí, com la nostra entera població; soc per comptes modestament com cal, i sempre ho he estat i ho seré. Me’n record quan la meua dona alletava i de cops em permetia d’afegir-m’hi, vull dir, a l’altra mamella, i ho trobava versemblantment paradisíac.
Doncs si volíeu fer un tastet de la meua llet, sou lliure amb l’altre pit.
No voldria pas ésser cap lladre galàctic, pobre minyó.
Al contrari, m’alleujaríeu de valent; n’he de llençar cada vespre; un excés... Sembla que en faig, de llet, per a tres o quatre, no pas per a un...
Doncs si ho permeteu...
M’hi amorrí, i quina delícia... El cos de la deessa rossa... el llit tovet... L’hora de la migdiada...
Quin ensopiment, quin apaiament, de tot el xanguet al fons de l’aigua calma i blava... Tant el manyac com eu, com potser la princesa i tot, ens abaltíem i...
Com aquella nit, on ell (el meu amic) i eu érem al llit, i la tieta de la dispesera se’ns presentà mig despullada per si ens podia ésser d’utilitat, li deia, No cal; gràcies; ja ens bastem. I sortia la paia molt desplaguda, i amb la mosca al nas...
Somiava despert... i somreia...
I un tramvia se m’abalançà damunt. (Quin badoc!) Rebotí fins a la cantonada, on, degudament esterrossat, tothom em confonia per esguerrat de guerra qui, molt ressentit i contra la molt àvol societat, demanés molt a desgrat mísera almoina.
Per comptes de què, rotunds barroers, galifardeus golluts, disbauxats grofolluts, m’anaven, tot passant, omplint de puntades.
Els volia increpar.
Si sabíeu, sacrílegs, qui atupeu tan despietadament! S’escriuran de mi mantes bellíssimes cròniques de mà de falaguers hagiògrafs amb insígnies fules. Soc el carnífex oficial, qui fa els honors a l’efígie del déu al seu tron magnífic, i qui millor que no eu coneix els secrets del viure...? Soc l’impagable!
Fóssiu fets coneixedors que, en l’agonia dels caganius, quan són a les últimes, peri-mòrtem, mig rostits, em revelen cada matí, esfereïdorament ecolàlics, totes les veritats d’un univers fet només de terror i crueltat.
Segles, centúries, que ho sé tot... i em cloc de llavis, car si n’enraonava, si en donava detalls... s’escaguissava tothom qui em sentia! I allò era la revolució pel cap baix. Valc molt... molt... sense manguis tot s’esfondra...
Amb els draps tot ensangonats de mòmia estripada que m’emboliquen, progressava banzim-banzam fins a l’aixopluc.
A l’establia on estibem les vestals, em tracten com el déu no mana. És a dir, em tracten amb certs miraments. Potser alguna, amb ulls de cobalt, m’ha reconegut i ha fet córrer, engruixit, el pànic.
Com si disfressat d’anyell magolat, aquell llop sanguinari de botxí màxim no volgués voler provar la nostra devoció i lleialtat. No ens enxamparà pas. Per comptes de tractar’l a baqueta, el tractem a cos de rei.
La benaurança no durà gaire. Denunciat, se m’endugueren els eunucs de la guàrdia. Què hi fotia un brut contagiós perdulari a la casa sacra, amb les puríssimes noietes, verges d’afegitó?
(Massa desmanegat. Llençàvem el foll al canyet. És clar. Què volíeu que en fèssim?)
(...)
Joguina innocent de les circumstàncies.
Què hi feies al canyet?
Esperant veure’n passar de bones.
Quina altra somiada fada custòdia, de qui en beuries els nèctars mamaris, et rembrà aqueixa vegada? Ni quina hurí irisada amb aures i aurèoles daurades i roses?
És clar que... No pas que pugui tampoc, com a l’altra, fer-li un breu pels seus favors. No soc pas autònom. Depenc de l’organització. Els culpables, si n’hi ha (i n’hi ha incessantment), sempre són i seran els de dalt. Els de dalt, no pas els llogats, els manats, els insignificants atrotinats cargols qui cargolem i descargolem les grinyolaires eines de tortura...
El cor em bategava febrosament. Ningú entre els milers de morts en condicions de fastigosa corrupció molt violentes qui me’l volgués apaivagar, com adés de pagès la padrina, amb remeis casolans, com ara te de llinoses.
Ah llas, poc hi havia res a fer. Em moriria del cor, com em pertocava, i em colgaven, si em colgaven, entre d’altres carronyes a cops de descàrrega de runa de camió. Ve-t’ho ací, mon fat decretat per les forces de la lògica. Cal fer-s’hi i posar-s’hi i bé i confiar que aviat s’acabi el patir...
Merda de món, passeu-ho bé, doncs, au, que eu a hores d’ara m’ho dec passar millor...
Si com deien els més profunds filòsofs de l’antigor, Tothom en sentir el gall fa cara d’espantall — o Tothom en aixecar’s fa cara de pallàs — que hom, si pot, s’esmi quina carota no fots quan et despertes enmig del canyet! Voltat pertot de fètids tarquims i cadàvers.
Ben errada l’has, doncs, noi de mon cor. Car tornes a ésser al món.
Et sotgen de pertot caps tornats calaveres dels cavalls adés tan braus i actius. Vermina i morts a pler, arreu. Impotències anals, bucals, vaginals... Nius de repugnants bestietes a les aixelles... Amb dents de pam... Allò ja ultrapassa tot molló.
Grans, glans, glands, glàndules, tot s’inflama i rebenta, i mor. Tots portem místicament l’anell d’en Giges, no sols al dit d’una mà d’aspecte absolutament repulsiva, afectada per crancs i penellons o pitjor... I el duem també (l’anell) al coll, a la cintura, a l’atzeb i apendicles mateixos, i, després de mort, tant se val, el nostre cos (i nom i memòria) desapareixen sencers... Als melics, goles, sexes, extremitats, flors de podrimener hi brollen, luctuoses, fúnebres... I allò dura un altre instant, i au. Car al joc del viure (és massa palès), tots hi perdem — ho perdem tot — amb la vida mateixa.
Quelcom o altre m’enforteix molt ventissament, efímera, passatgera... Un vol de papallons del bon averany? Un suau ventijol refrescant...?
M’arrossegava d’esme fins que no queia, invicte, al riu. Un riu que em fa que es diu Duad.
Hi esdevinc el fabulós ‘peix Nicolau, aquell qui no és gens babau, i mai no fot nyam a cap ham’.
I penses, escotxegant, qui et recollirà, malastruc, aqueixa vegada...? Quina filla de quin faraó al cistellet ratat...?
O potser, qui saps, prou podràs... i... quina novament compassiva concubina destarotadament envellida qui fou una de les odalisques adés més preades i doncs cardades...?
Quina íctica nictitant Nausicaa qui, reputa ella, en acabat tanmateix et cremarà la cua...?
Això rai, Nicolau, som-hi. Mentre hi ha vida, pots somiar...
Somiar — hi ha re que valgui més de fer? Viure il·lusament i il·lusionada, escrivint tes memòries, com el poeta, a l’aigua mateixa, peixet adorable...
Totes hi venim, a la voreta del riu, a voler pescar-t’hi. Ai, reina, guaiteu-vos-el, que eixerit, l’impúdic oblat, l’antic xacrós botxí, aquell foll de déu qui dalt l’estrada teca donava al seu bon i molt malparit déu antropòfag!
Aquestes si més no eren, companyes, les nostres reminiscències engramàtiques (aixecades com llebres pels senys que tothora hi treballen, bo i ensumant, tastant, tocant, sentint i esguardant).
Ens era vijares llavors que el naufragat no fos tanmateix tot plegat sinó un força higiènic estret esteta, qui, per les seues raons més o menys apotropaiques (espantadores de la mort i les altres malícies dels déus), s’havia banyat a un torrent si fa no fa diví, que espontani creixia i se l’enduia que ens el trobéssim casualment per a fer’n joguineta innocent. Passeu-me el seu cap, com si fos pilota, som-hi, estimades!
(...)
Grans rodes de carro vermelles que avancen, carregades de la bona teca, verticals pels aires del cel.
Què hi vols fer? Condicions de la vida — et toquen les que et toquen.
Sobretot no et prenguis re a la valenta — és de boigs, gossos i animals de fer-ho.
Para compte, car, quan esdevens malauradament ‘important’, totes els teguments de l’ànima se t’autodestrueixen.
Te n’adones que dia que vius, dia on fas el rècord de longevitat de la teua vida pròpia. Empenys l’any. Excel.lent reeixida! Considera amb això totes tes ambicions satisfetes. Ausades, crec que amb això sol ja te n’hauries d’acontentar. Qui no viu feliç és perquè no vol, diuen (i afegesc modestament, ‘o perquè no pot’).
Calciguéssim el calze amarg i, tan sovint com ens llegués, enlairéssim el calze dolç.
Llavors...
Meditant mig adormit, caiguí de la cadira i m’asclí el crani. Astorat per una rara cremor a l’ànima, ensenyí les dents, com si fes tanmateix qualque muda rialla. Car només em mancava allò, asclar’m el crani! Tots els esborranys d’idíl·lics miratges esdevinguts tot d’una palimpsests esborrats al zero.
Veieren els insignes poders d’idiotes que només serviria per a conductor de rodes celestials. I apa, som-hi.
Ara ho diré. Amb enormes rodes de carro pintades d’un viu vermell que verticals roden pel cel, portem l’avituallament necessari per als dos exèrcits bel·ligerants de les dues nacions existents encar — la negra i la groga — qui es barallen en batalles perennes. Els guerrer són enterament integrats pels malformats, dels quals és clar que n’abunden com més anem més en aquest món tan corromput.
Som els batallers desferres humanes, troglodites, cavernícoles, casernaris — endogalats per dogmes i passions amb bota i fuet inculcades — ogres d’esglai, mecs alterats qui caminem com ànecs gamats; som ens tots fisiològicament depauperats; i lloscs, i amb aclucalls que ens barren de filustrar les ombrívoles veritats del girientorn on d’altre enemics — els enemics de l’ànima — no giravolten com aranyes acrobàtiques, i evolucionen i avien crits de gamarussos, o engeguen contorsions com camacucs i samarucs.
Aviador de rodes de carro, de dalt de tot veus, l’oceà golut qui es deleix per deglutir’t. I sents, amb els motors silents, els guals de vora els gorgs, de qui les remoroses hèlixs avien adesiara xiulets d’orats, enrullar’s com cabells de dama singularment ben feta, quan, com l’alba neix, es pentina a la finestra.
Els esguerrats qui guerregem incessants a baix som fets de totes mides i edats, i fem cascú com podem, segons les nostres malformacions i deficiències genètiques no ens permeten.
Les batalles, guanyes ara pels uns, ara pels altres, mai no seran definitives, car d’esguerrats n’hi haurà, com dic, indefectiblement, cada dia més, tot i les massives mortaldats als camps de Mart i de Mort.
Carreter aeri de queviures i provisions indiscriminats que els cauen del cel d’ençà de bells elegants vehicles vermells, sé que la meua filla, qui fou nada curteta com granota i només podia (i pot si encar viu) avançar fent botets, és dins d’un dels exèrcits, pobrissona, i n’enyor la vigoria i simpatia de quan era petita, i la meua por que no caigués escales avall, tan precoç per a la seua edat de molts pocs mesets.
Trista memòria que em duu, als ulls amb aclucalls, llàgrimes.
(...)
El caganer benaurat i beneït pels astres divinals.
En el tedi de la improductiva porcellana que bocabadada no rep allò que espera, el sibarític cagaire continua fumant-hi el seu opi fins que no albira a les parets signes i agalius de tremolosa frontera que tantost no el durà, si sap endevinar-ne els topants, a l’altre món. El món desitjat on hom assoleix dolcets escalfs d’esgarrifors commovedores. Florimels i Meliflors hi són en abundor.
Avesat traginer d’oníriques esdevinences, circula , trontollant amb les seues rònegues rodes de carro, pels esquinços de l’inestable teló del temps-espai. I de cops se li escauen avinenteses on desagradablement rep del no re queixalades estocàstiques, espasmòdiques, de molt repel·lents varietats de monstres.
Com qui birbés i espigolés, a tall d’ultramundà escombriaire, entre les berrugues a les galtes de milers de gegantesques xafarderes qui en comareig inescandallable esbombessin estranyes còsmiques ensulsiades propvinents... Pels replecs i raconets de l’incert nou món, de terra tot pintat de roig i groc com ara amb litargiri i massicot... Colpeix amb el bastonet del seu sexe... Dret com vareta de saurí... Per si trobaria enlloc drecera adient vers l’estatge on fer-hi suau estada... I en el qual, sobretot, les benaurances hi residirien amb una certa fiable fixesa.
De petit havia estat una guixa de mal coure, mes ara, afortunadament addicte al fumet espiritual, havia esdevingut un homenic exemplar, qui feia tanta de bondat que tothom (o si més no els de més — i els de menys que els bombin) el tenien amb raó per un altre sant encar per a penjar. Com deu patir, pobrissó, dèiem tots — o gairebé.
S’havia aprimat com esquelet, i caminava distretament pels núvols, preferentment els blans, i blancs impol·luts.
Entre les onades celestials, es veia d’hipocamp de bona soca, i s’horroritzava del sofriment dels seus tretze germans qui, prenyats, havien, per errònia emulació, romàs a sota, negats per la pol·luïda aigua.
A què trau llençar tanta de merda a mar?
Saps que els més malparits pusil·lànimes humans, destructius Erisíctons tots, amb totes llurs malèvoles accions, especialment vessant-hi incessants verins i brutícies... Arbres arrencats... Àtoms radioactius... Porta a enorme indignació i corruix ja el massa vilipendiat oceà... I els naufraigs creixen al seu si encès de fúries... I creixen a platges i costes les fètides carcasses dels naufragats... I perillen oimés les humils casetes dels nauxers... I els llamps de les simitarres tornen a lluir-hi de prop, cercant de bell nou l’evicció dels sempre assetjats locals...?
(...)
El novè dels malsons.
El novè dels nou malsons que et pertoquen per nit, no és pas solament el més fàcil de reproduir després, ans sovint és un destil·lat més o menys sistemàtic dels altres vuit.
Avui a l’enorme biblioteca del comtat cercava i trobava raó dels experiments que tingueren lloc ça enrere a propòsit de la destrucció del Sol. Sabia així mateix que la fórmula que n’implicava la dita destrucció integrava en bona proporció, irònicament, una gran quan quantitat d’heli. ‘Heli contra Hèlios’, com si diguéssim.
Esfullant texts antics trobava indicis d’on podrien ésser sebollides o amagades les informacions que em calien. Els lladres del Sol estaven ben documentats en papirs i pergamins. Hom robava el Sol i, amb els petits Solells robats, hom creava petits nou planetes que esbocinaven la Terra, d’ací els mites avials sobre desaparicions sobtades de grans masses sòlides a la superfície del planeta.
Em vaig atansar un migdia assolellat a les Pedres, l’indret on certes línies críptiques no em deien que hi podrien raure abscondits certs objectes adients a la recerca. No sabia pas quins.
Tot és, tanmateix, que darrere uns infants qui jugaven innocentment a guerres entre les pedres de les Pedres, em trobava, relluent al Sol, un cartutx cilíndric, molt semblant als d’alumini que abans duien rodets de film revelat dintre. Me l’embutxaquí no pas abans alguns dels marrec no em guipessin fer-ho.
Part en vull! — cridaven, formulaics.
Un qui semblava manar’ls, ordenà (amb típica metàtesi dislèxica lleidatana), Nem pa cal radere, i, canviant de vernacle, afegia, I ut tampor la tarraguí k taremcan una çocan, on ‘tarraguí’ era evidentment ‘guitarra’, mes que no fos, per metonímia, també metralladora. I allò m’omplia de por.
Se n’anaven segurament mal intencionats darrere unes roques més grosses i de difícil accés que no les altres, i em vaig treure de la butxaca un tub de plàstic amb ‘life savers’, aquells caramel·lets rodons foradats pel mig, i a crits els el vaig mostrar i els deia que aquell era el cilindre que trobava.
N’ets segur? Interjectiu posava, amb cara de nimfòman malfiat, un dels capitosts.
I tant, responguí — i alhora em fiu una creu al cor — que se’m mori ma mare si no és veritat.
Quan tombaven l’esquena per a anar pujant, d’estranquis m’havia ficat el cilindre amb el film antic a la carranxa, i ara, que em palpaven les butxaques, i gosaven àdhuc palpar’m també devers la pixa, i assumien erròniament, com fan sovint els minyons que un adult havia per força de fer-la més grossa que no ells, quan és segur que la faig més petita que no la més petita de les llurs, s’hi confonien — i, com sempre he dit, és una benedicció, això d’haver una pixa passa-pertot — doncs bé, ells, mentrestant, com qui diu, cuguços i contents, prou satisfets amb els sucrets foradats, ja em jaquien tranquil.
Tret que rere una altra roca, n’eixia tot d’una un home granat, molt semblant a mon sogre, amb una pistola a la mà dreta.
El cilindre lluent!
Quin cilindre?
No es va esperar gens. Disparà. Vaig sentir una descàrrega elèctrica a l’indret on duc la melsa. En veure que no queia, tanmateix, el sogre de mentides tornà a descarregar; ara la bala em feia pessigolles al fetge... A pleret, va buidar el carregador, i era palès que s’havia errat d’arma. Conseqüències de guardar un arsenal massa nodrit. Havia agafada per equivocació una pistola adormidora, tret que els raigs elèctrics, posat que fossin prou forts de fàbrica i que no s’havien envellits gaire tant de temps emmagatzemats, m’agafaven de tota manera massa lluny.
Els infants, en veure’m invulnerable, com qui diu, heroic, començaren de llençar pedres al lladre putatiu, qui esdevenia el maleït, el dolent de l’espectacle, i el qual, relliscant ara-i-adés, fugia tot desmanegat.
Els vaig agrair als companys l’ajuda, i, amb admiració, em guaitaren fondre’m per sempre...
A casa esguardava el film...
Documentava evidentment una de les destruccions dels Solells robats. La càmera enfocava un soterrani qualsevol. Hi havia sobretot receptacles de plàstic, però també caixes i capses, de totes mides, i barrals i sacs.
Era una càmera fixa, i de moment només hi entrava, al magatzem del soterrani, una llum somorta, la qual anà augmentant fins a esclatar en una blancor absoluta... Llavors, de seguida, la blancor es fongué... I una foscor s’imposava com una capa negra que ho cobrís tot... Capses, caixes, sacs, barrals, receptacles, tot plegat una negror els cobria... Era com si fossin fets de carbó, molt precaris, com ara si tinguessin els cors, els dintres, cremats, i que amb un buf n’hi hagués prou perquè es desintegressin sencers...
Immediatament, però, abans que no poguessis veure’ls desfer-se en pols, una negror absoluta s’estengué a la pantalla improvisada de casa meua. El film continuava rodant. I la negror no es llevava...
Romanguí més de deu minuts no veient-hi sinó negror. El soterrani havia perdut definitivament el seu Sol. I quants dels científics boigs llur vida...? Massa poc. No pas gens malaguanyats.
Em llevava a la fi, i era tot negre fora de casa, també. Em demanava molt neguitós què era ara allò...?
Maleïts Ericsítons. Havien fet espetegar de debò el Sol els hereus dels repel·lents investigadors d’antany...? Han ‘enixat’ (parit) la nit eterna...?
Destructors de mena, morts d’ambició, ho han de consumir tot, per a acabar, puix que no han lleixat re viu viure, que s’han de consumir ells mateixos — i per dissort nosaltres amb ells.
Calla... O potser m’estic llevant aquest matí fosc massa aviat...?
(...)
Que rodin caps com el cap em roda.
El bes suau d’una fulla qui cau em duu a l’esment el mite de la nimfa Dafne qui es convertí en arbre.
L’arbre qui es veu que estava tan enamorat de mi, sense que m’ho meresqués, pobre de mi, era una bonica, força voluptuosa, moixera de guilla. Cada cop que passava no pas lluny d’ella em trametia, que em besés els llavis, una de les seues fulles. Allò era simptomàtic i inconfusible.
Qui sap quina bella i formosa nimfa s’hi amagava?
N’esdevinguí amorosament obsedit. I comencí d’abraçar-m’hi, al començament amb vergonyeta, més tard sense miraments. Que els xafarders envejosos diguessin el que volguessin. Amor vincit omnia.
I és clar que l’enveja és el vici més poderós. Un matí la meua enamorada ragué morta. Tothom en feia, de més a més, estelles.
Parí boget.
El cap em rodà talment que esdevinguí, amb tota la raó, assassí indiscriminat.
Atès que em feu rodar el cap, que el vostre cap rodi. Els escapçava de nits amb un sol tall de falçó.
Em van enxampar mai? No. Car tombava al riu com fruit madur. Patatxap. I el corrent se m’enduia qui sap on. I allà era on els caps queien l’un darrere l’altre, fins que no tornava a caure al riu, i avall, avall, avall... Perquè rebés tothom equitativament. Com cal.
Tots mos perfectament hòrrids i magníficament gaudits fets eren superflus, artificials, i afetgegadament enfonsats al pou irrecobrable de l’avial oblit.
Fent el mort durant les nits on el riu em gronxa com bressol, i jo aleshores dormint-hi entre cocodrils, fins que el matí no m'hagi portat on ha volgut...
Hom emergeix amb els voltors, brut de fang, i comença, lliure i allerat, i alerta i isnell com el llamp, la novella matança, vull dir, és clar, la novella neteja, món on les fetilleres qui, per fina força, fetillen els fetillats, l’ordenen perquè aquests cometin tots els crims, i elles, a llurs trons, s’ho esguardin com la gran cerimònia de la civilització que destruirà el planeta.
Entre la natura i jo el treball calgut serà fet. I un dia clarós novament podrem bleixar-hi de gust i dir:
Els patològics humans foren eliminats del panorama. Llavors les llavors germinaren i el paisatge re-esdevingué com calia que fos abans la devastació humana no prengués i enllordés completament el lloc.
Els animals romanents romanem parats, en instantani astorament davant tant de miracle barat.
Marees per vies paral·leles i contradictòries s’estavellaren simultànies... I al nou reialme màgic, microcòsmiques fins del món, esclataren pertot. Totes les peces anaven caient al tauler, de si mateixes perfectament acunçades, endreçades.
No ens calia occir ningú. El cap ja no em rodava. La meua moixera de guilla havia renascuda de les cendres, com era convingut. La sang dels envejosos és perfectament fertilitzant. És en un mot, fems.
(...)
El delator, no hi ha pitjor merda al món, un món qui es panseix i podreix ràpidament, pruna immensament corcada.
Anava sovint gat; quan l’escorxava, somiava en cadells desnodrits qui l’escanyaven. Obscè i depravat, es treia la borra repel·lent al fons de les butxaques estireganyat entortolligant els pantalons, com si els espremés, com si es pensés que fossin cap agrum repatani.
Bitxacs i sibocs entre els ranuncles de fora semblaven cantar-li que: Ets la pera, ets la pera. I es basquejava llavors per a aprendre’n la cançoneta.
Ets la pera, ets la pera, repetia incessant, perquè se li gravés a la part més perenne del seu cervell, el qual no pas que fos cap mena d’harmònica melòdica cal·líope (és a dir, un d’aquells orgues a vapor per a demanar almoines que corren de vegades darrere un cavall qui els arrossega pels carrers), ans un ver orgue de gats.
Era un cervell qui es delejava com un gosset qui s’allibera de ca seua per a orbitar feliçment el món sense traves ni corretges.
Sentí a baix, davall la finestra, algú damunt un patí patir de valent al pati. Era son pare, qui repapiejava encar més que no pas ell.
Voleu aturar de fotre el bèstia? — cridà al de baix.
Quin mal et faig? — féu el vell.
No em giqueu concentrar. Tinc una feinada tremenda.
La feina d’empiocar’t cada nit.
Se l’esmà llavors assassinant-lo d’una vegada. El veia enterrant-lo al jardí mateix, no gaire lluny de l’estanyol. Una sang no pas gens vermella, ans sialoide i hialina, li rajava de les venes i artèries del coll esbotzat per la seua felina ferramenta.
Brunzent, un zumzeig, una rara remor, li arribaven de més lluny. No pas que hi passés cap locomotriu arrossegant, molt carregats, una pila de vagons de nòlit. Devia ésser finalment la tan gruada fi del món. Benvinguda, vós.
Fent sotracs pels esglaons, davallà al pati. Volia tastar l’hecatombe final. Assaborir’n les fines delícies.
Son pare havia desaparegut. Potser era mort. Tot el magnífic darrer espectacle que s’havia perdut, desgraciat, aquell vell, com sempre, un home qui mai no l’encoratjà a ésser superior, com era en realitat, tot i que mancat de recursos per a demostrar-ho, i ningú doncs no s’ho cregués, ni a hores d’ara s’ho creuria ja mai del món. Món podrit on els valors més valuosos no són ni foren mai reconeguts.
D’esme, es ficà a sacsar els arbres, perquè s’eixorivissin i perdessin la vessa, car prou calia que els arbres fossin els testimonis d’aquell esplèndid anorreament. Són ells qui, de tots nosaltres, en certificaran la defunció definitiva. No fos cas que algú, en un esdevenidor inconcebible, tampoc no s’ho empassés. Cal mirar prim en coses com aquesta. Una extinció no s’escau cada dia. És de pronòstic, és quelcom que data... data.
Escolteu, escolteu! Que feu forces quan... — sacsant-los més de valent, no finí tanmateix la frase; trobava que ranquejava, que li mancava un fi quelcom per a arrodonir-la com cal, no semblava, el final previst, prou escaient, ni adient, ni avinent... considerades les circumstàncies. Arbres qui... No, no...
Aleshores el guipà. Son pare havia escanyat el gos del veí. El sebollia d’amagatotis.
Corregué a denunciar’l, al veí, als veïns del carrer, a la bòfia, a l’exèrcit, se’n recordà de l’existència del telèfon, aquell merdós aparell, útil ben rarament, però ara segurament essencial, trucà autoritats a dojo, Mon pare l’assassí, mon pare l’assassí...
S’endugueren son pare. El jutjarien i el tancarien a la garjola, i ell fora a la fi estort i sense lligams de cap mena, i tot li fora llegut, d’una fotuda vegada, espais i esplais a betzef, sense que ningú el critiqués. I allò fora pura benaurança.
Però es veu que havia al·lucinat. Ni son pare era viu, no en fotia pas pocs, d’anys, que havia passat el pont d’esqueneta, en circumstàncies, cert, fort sospitoses... Ni els veïns, amants pus tost dels fèlids, havien posseït mai cap cànid...
Tothom ens el guaitàvem pel carrer amb ulls malfiats. Els infants, els ens més malparits, epicaricacs, mai creats, com sempre, l’apedregaven sovint, se li cagaven al jardí, li trencaven els vidres, li foteren la vida impossible.
Emigrà.
No el vàrem veure, els epicaris, els bons jans, mai més. Ja ho veus tu. Una nosa menys.
(...)
Massa de gent per a una sola persona.
Un pet esquiu que li duu el paltruu al neguit. Tremolà. Esguardà finestra enfora. Un migdia preciós. Se sentí bucòlic.
Eixí a passejar l’ombra, que és com ara dir, a passejar l’ànima. Car és palès que el concepte d’ànima es desix del concepte d’ombra. Ho veu clar, diàfan, inconfusible.
Eixí a passejar sense ombrel·la l’ànima.
Li deia, Som, noia, hipersensibles. Un món massa rude. Un cos massa poc col·laboratiu... Un pet esquiu qui ens neguiteja talment que ens llença de casa... Ja ho veus tu, fes-te’n creus.
I l’ombra, l’ànima, assentia, feia, no pas mai gaire lluny de n’Anaximandre, les mateixes capcinadetes que no pas ell mateix. Res, cap dels seus raonaments, no semblava mai inconclús venint de qui venia. Era una ànima més fidel que no pas cap gosset o doneta dominada.
Era una rara bona monja d’ànima. Viurem feliços fins a la fi, tant se val quan faci cap.
Entraren a una lleteria i prengueren mató amanit amb mels de melilot. Es rellepaven les comissures. Les altres vídues panxudetes qui ens els esguardàvem en dèiem, fluixet, meravelles. Aquell homenic amb la seua discreta ombreta, quina parelleta d’enamoradets més simpatiqueta.
Eixiren distrets de la lleteria i caigueren per una fosca boca de clavegueram. Es ficaren a un forat angular del mur del costat dret. Pels freds laberints de les cavorques platòniques, hi pogueren anar llegint guixats a les parets pels antics habitants de les catacumbes les mateixes cantarelles de sempre.
Naixent, morim.
Hom perpetu perpereix.
Viure és morir.
Tantost no rebies un cos, rebies un cadàver.
Vida i mort, les dues cares del mateix idiota individu.
I així anar fent. L’escrit sempre el mateix, de vegades amb lleugerament diferents mots i matisos, això és tot.
Per això, l’ombra, creguda, diu que ella rai, car em sobreviurà. Perquè és insubstancial i no pot doncs esdevindre cadàver. Com quan et neixen amb un cos condemnat.
Ai mesella — la compadeix aquell bon’ànima d’Anaximandre. Només ets una projecció d’aquest cos qui es podreix.
Llavors l’ànima se li desespera. Entra en depressió. L’ombra se li esfilagarsa. Se n’adhereixen enganxifoses porcions per les cantonades, se’n neguen bocins als tolls. Se’ns dissol a milers i milers de falenes calaveresques...
Cal no dir mai les veritats a genteta qui no pot pair-les. És criminal de fer-ho. N’Anaximandre se’n penedeix.
Ei, ei, ei! Ho deia de riure, ho deia per a fer-vos ‘ponereta’, per a aixecar-vos les faldilletes, ha-hà, ha-hà.
S’han reconciliats. Per què no entrem al teatre? Quina peça hi fan?
Lorenzaccio? Per què no?
Es troben amb un extremat i disbauxat jovençà qui ama d’anar-se remenant i pessigollejant els ous, i qui amb un cervell podrit de nocions d’imbècil, trama revenges sense cap ni centener i a tort i a dret.
Ara, en sentir la seua ombra la frase banal, «L’ombra existeix, no t’ho negaré pas, mes no pas sense la llum», se li enterbolí, i entrà en melangia, i no sabíem els altres, ni l’ombrel·la absent ni la bossa de cacauets no l’ànima mateixa com consolar-la.
Li dèiem, Anima’t, car la llum què és? Oi? El resplendor d’aquell, vull dir, d’allò immanent, qui et fa immortal, au, au; aixeca els esperits; vols que sortim? Anirem a fer un conyaquet, i ja ho veuràs com et trobes millor.
Una nit més on acabarem pets. Ben esmolats, entrepussant pertot i amb la portera indignant-se’ns.
Arribats a casa, abans d’anar a clapar, perquè dormíssim les tres en pau els proposí de tirar els daus. Els tiràrem. Els recollia encontinent.
Què em tret? Què hem tret? — insistien les dues, com canalleta il·lusionada.
Una treta enterament propícia — les enganyí.
Una altra veritat: Més val viure enganyat que no pas no viure.
(...)
Mon crani és un sòlid endurit zero.
Antics taral·lirots dinosaures, adés molt dolguts i ara sobtadament promoguts a ondular amb la dula (que bé que s’hi està al si de l’opaca gossada!), atzucacs amunt, i llavors amorrats als orbs murs, creuen, havent cimejat on més ja no es pot, i filustrar-hi, adés llunyans i ara tan propers que són a tocar, edens de debò insuperables...
Efectivament al reialme dels ratolins esporuguits els atapeïts paradisos hi eren ultramundans oasis on moltonejaven, indecentment tosquirats, els beneits elegits degenerats com ells.
Monstres de perfídia, com més incompetents i concupiscents millor, hi teníem és clar exclusiva entrada.
I només els no gens embalbits mai no ens n’emanciparíem, si haguéssim sabut com.
Car pertot ens saltaven de trascantó entrebancs que ens impedien d’eixir (d’escapolir’ns) del rodal.
Si no era ell, era ella; i si no un all, una ceba.
I ara al cap de les centúries la cleda fa figa...
Hi ha ocells rovellats als rovellats filferros on els somrients electrons adés no passaren alegrement saltironant.
Ultra-somriguts ocells qui ja no somriuran mai pus.
Ígnies les sogues qui ens restrenyeren, tiranes, al costell del bes infecte de l’altre aire novell.
Restàrem voltats de forques qui ballant ximpletament encar demanen colls, i forquilles teca, teca, teca...
Car tothom, els pocs qui, força esvaïts, encar voltem, hem romasos amb una gana...
No es desglacen les portes inobribles, i als rebosts no en fa poc, d’estona, que tot hi prescrigué.
Tard o d’hora l’atmosfera canviarà i ens transformarà en cosa eternament cremada.
Sempre anem d’un cantó a l’altre llençats obliquament pels elements.
Omets de comentar precisions del procés.
Per exemple que perplex veieres que tants de privilegis no et queien assidus damunt, sense bellugar-te, que els prengueres com ara deguts, com si t’haguessin caiguts amb totes les de la llei.
De fet, quan et bellugaves gens tot s’espatllava, i per això te n’estigueres de llavors endavant.
Digueres que plogui quan vulgui i allò que vulgui — igual ho entomarem.
Plogueren llavors, mil·lennis durant, cendres, cendres, cendres...
Freturàrem de cendrers adients — afal·lerats en cercàrem debades — afanyats ens en tornàrem, buides les mans — les cendres tot s’ho menjaren, i ara la gana, la gana...
La gana feia estralls.
Fins que ens nodrírem amb cendres sobretot, i n’esdevinguérem àdhuc sadolls.
No pas que el detall sigui irrellevant — n’esdevinguérem sadolls homes de cendra.
Car quin remei — un nas avesat a la cendra és a la fi un nas qui només respirant cendra, i qui rabejant-se en cendra, en gaudeix.
Un nas qui fou potser ambre i carmí, tornat en acabat fosc groc i burell... glauc... cendrós...
I uns llavis de neu i un remot cor de carbó.
Xiulen els llavis suaument com xiula la vellutada neu de cendra quan suaument de nits cau i recau.
El lleure persistent d’un món de cendrosa neu, si mai et trobes en àvol delit, t’obr al capdavall porpres avingudes on sense hesitacions t’adreces al punt retrobat de la salut, la salut...
Adés perduda.
Ets sol, i sol és quan menys sol no ets.
L’autoguarició s’efectua tota sola, com un somni suau que et llisca silent al tendre pinyol del teu si, i realitat hi esdevé.
Un foc fosc se sacrificava rere l’horitzó...
Ens demanàvem segurament si el vell Sol no tornaria pas a gosar eixir...
Quan renasqués ho sabríem, i ens sabríem instantàniament morts per la seua ardor inhumana.
Pel que durés l’espera, raguérem intactes i contemplatius, i sabedors d’haver estats remuts per la nivosa cendra de tota mena de pena...
Havent haguda tot plegat una vida reeixida, la noció d’allò ens satisfà de tal manera que ens diem — bah, al capdavall re no fou tampoc massa onerós...
Un simple passatge.
Tothom — qualsevol altre no ningú — n’és prou capaç.
(...)
Llaus estrepitoses de lloances impudents se m’esbalcen de continu damunt, i àdhuc la terra en tremola, amb sos embullats enigmàtics acròstics llavors esdevinguts irresolubles.
Titllat totjorn de nul, i tanmateix sempre robust i incombustible, mai esborrat del tot per cap omnívor rebombori ni col·lapse, ni cap de les sòlites tronades que tot ho ensorren, només manllevaré els greuges i les evocatives reminiscències d’altri per a explicar mes recíproques glòries i penes, car sempre soc el protagonista de la mateixa múltiple novel·la del món, la meua.
Avui mateix, s’esqueia estranyament que aquella dona jove, una dona de cinquanta anys exactament, és a dir, cinquanta anys menys que no pas jo, se’m llencés sobre, i se’m declarés esmeperdudament enamorada. N’estic tant acostumat, avesat, que les dones se’m llencin damunt, amb llaus estrepitoses de lloances, que de primer no en faig gaire cas. Mes la veig fanàticament apassionada, i doncs molt perillosa, i allò és pa mort a la post, i no fos cas ja m’afegia a la falda una flassadeta, car qui sap, oi? Amb dones devotes, malament rai, mal ciri al cul els crema.
Mes hi insisteix, De vós en so desesperadament amorosa, i això d’ençà de ben minyona; us veia a la televisió gloriós múltiple campió del món, guanyant totes les garlandes, amb cascuna de les proves al pancraci dominades únicament per vós, i una mica més tard us veia campió de l’univers de ‘cross’ al voltant de l’univers, que fos conegut o inconegut, tant se val, i encar una miqueta després, quan jo ja feia, crec, els deu, excel·líeu en totes les branques del saber a l’Estudi General, i en rebíeu ‘cum laudes’ incessants, i els mestrea interestel·lars qui us els lliuraven es morien d’enveja, i cap als meus dotze, ja éreu el campió dels dramaturgs, i cap als quinze els dels novel·listes, i us tinguí gravat al cervell com ara l’home únic de perfecció infinita... Si fins i tot mon pare, altrament un supersticiós de merda, queia de cul quan us hi veia, éreu l’únic sant de la seua devoció; deia, quan us veia soberg, suprem, sublim, atleta, la crema de tots els temps... Deia, dic, selecte individu, únic en tot; ell qui, rosegat per la misèria i l’enveja sempre hi menyspreava tothom per enlairat qui fos, i com hi bavejava! Tantost no us hi veia o en sentia parlar, es posava a vantar-vos estrènuament; deia, quin fenomen únic enlloc! Especialitat que li fiquéssiu davant, especialitat que mestreja i senyoreja com mai ningú;
ses idees úniques al món, l’únic original jamai existit; ningú no se n’entén com ell d’economia, un bruixot tothora infal·lible; pobres japonesos, pobres italians, què sabran mai comparats amb ell! Qui no en segueixi les idònies recomanacions, ja es pot penjar! El foll qui jugués contra, s’hi arruïnaria, hi perdia bous i esquelles, de matinada es llençava per la finestra. I la noia qui s’hi maridés, quina bicoca! I au, oi que em comprendreu? I prou, prou... Que m’he guardada verge tots aqueixos meus cinquanta anyets perquè em fotéssiu un fill ben preciós, gairebé tan preciós com vós mateix!
Totes volen el mateix. Egoistes! Hom se’n cansa, de plaure’ls i complaure’ls talment. Massa almoiner de marca que hom és. Mitja humanitat presumeix d’haver haguts fills meus. De la humanitat no te’n pots creure re.
Li responc, flèbil com sé, Pobre de manguis! A la meua edat i amb les meues xacres; com m’ho faria?
I és clar, era previst; se’m llença aquest cop a la bragueta i em trau la pixota. I triomfal com cap altra catalana, diu, Amb això, amb això! Havia negligit d’esmentar que sabia igualment que fóreu, i probablement sou i sempre sereu, el campió a tots els món de les pixotes; una pixota la vostra de ruc, que cap ruc enlloc no pot igualar per molt monstruós que no esdevingui!
I amb les feinades calgudes se l’emboteix cony endins, i em colca com si colqués cap fantàstic estelló destinat per la seua feresa a dur el carro del déu Apol·lo Hèlios.
Estult romanc, i gic fer. Mon vit d’estelló, i l’exercici que es porta de per si sol, d’una excel·lència amatòria equina personificada, amb una furor de furot o de burot amb burxanc, rep els rovells i les clares, i els nèctars, de sos voraços ovaris a betzef, i les ones escorxades del seu manxar no me l’escarranseixen ni menys esvaeixen pas gens, tot i que hom bé s’ho hauria pogut esmar o ensumar.
Amb apetit tombal, bou exultant, o assidu estelló rere son solc, sense mica de mercè vers la botànica, autòmat imblasmable, jurc i jurc fins que, com la seua injunció d’adés no exigia, els seus engonals de balena no ompl del gebre apagat de ma efervescent ejecció.
Sí ves, què hi farem; aqueixos darrers seixanta anys, la mateixa sessió contínua d’insípida turpitud eròtica. I au, el guió escurat fins a la darrera amarga gota...
Sòpit miracle acomplit, cascú des-estén la tenda més o menys bigarrada de la seua pretensió, i comença de roncar.
Em deixondia no gaire més vell que un dia més.
Allò no anava ni amb rodes. Les dones cent anys seguits qui m’han anat violant impunement. I això que he dit al lacai qui em fa d’uixer que no obri la porta a cap dona, que no fos cas que vingués a allò de sempre, a cardar-se’m de viu en viu, per a jaquir-me tot encetat de carn viva. I no n’acabaríem mai. No faríem res més al món. Cardar, cardar, cardar eternament.
Quin esclavatge, vós, quin vassallatge, quin ultratge a l’eximi personatge!
Un geni de tots els menesters de vàlua mai inventats pel paisanatge, el qual, tot i que es pretén manumès, perd cada cop el mateix poncellatge, víctima del sabotatge del sexe massa addicte al llibertinatge, i al gavatge i al carnatge, de la femella salvatge.
Només em cal el testimoniatge de cada present obscè angelet qui aparentment li fot místicament de patge, i de qui em fa que ja me n’arriben prenys, les males putes, qui pretendran que llurs fills són fills del geni sensacional, malviatge! Amb tot allò que això comporta amb les peculiaritats de l’heretatge! No solament em violen en escruix, em roben fins l’entendridor miratge de la pòstuma posteritat.
Companys, farem goig; ara mateix no us recomanaria pas d’emular’m!
No pas que poguéssiu així com així, és clar. Mes tant se val, que no manqui de romandre, el truisme, degudament indicat.
(...)
Qui de les catacumbes n’isqués ara, malament rai; més li valdria romandre-hi, quiet i discret, paralitzat, fins quan més propícies no es presentessin les coses, això si mai més s’hi presentaven, és clar.
L’empassa-espases Gidió s’havia ficat a les catacumbes per a veure què hi escunçava i ara mateix hi avençava, pels foscs carrerons, a les palpentes, llegint-hi alhora jeroglífics.
Aquell hi deia, i ho sentia com si en sentís la veu: «Mormolava, Apaga’t breu candela, ja has fet tot ton servei; i féu un darrer buf, i perí. Passi-ho bé, tothom, i au.»
I li semblà llavors sentir tot d’una l’escalforeta de la llum d’una lot a la pell.
La portava una mòmia. Potser la mateixa mòmia de qui en llegia suara els darrers clàssics mots.
No s’esfereí gens. Qui acostuma d’empassar’s espases és capaç d’empassar-s’ho tot, tant se val què. Al contrari, s’imaginava durant un instant que potser si reeixia a desembenar-la li sortia una estatuesca beutat, una venus d’en Fídies pel cap baix.
Bo i desembenant de valent, el deler de l’anticipació cuida rompre-me’l. Li dic que se m’assereni. Llavors se sobreposà. Era a frec de treure les darreres benes. Ja li havia donat, a la voluptuosa venus, un nom ben bonic i tot, Aurembiaix.
I tanmateix, t’has ben lluït, tros d’ase, li deia, mentalment, car allò no era pas venus ni pensaments, a tot estrebar un efeb granadet.
Non sèrviam! — féu l’efeb.
Sí home sí, que serveixes! — féu en Gidió, tot traient-se l’eina del xap de la carranxa, i anant de dret per feina. El donava efusivament pel ses.
Uf, gràcies, noi; si en feia de centúries, que no em donaven pel cul tan magistralment! — foren les darreres paraules de l’efeb.
En Gidió, rude, potser enfellonit pel fet de no ésser el primer, s’havia treta de la gola una simitarra enorme, i escac per roc, me l’havia escapçat.
La mòmia desembenada de l’efeb es desféu fort acceleradament.
Fou aleshores on en Gidió senti a la pell l’escalforeta de la llum de l’altra lot, molt més poderosa, la lot del cap de les mòmies, en Ferreol.
Aquesta vegada s’acolloní. Ateu militant, havia tanmateix sentit a dir que el cap de les mòmies era immortal. No cal dir que s’ho havia cregut. Allò el ficava en una posició d’inferioritat. Per moltes de simitarres que no es tragués gola amunt, de la vagina del pit, com qui diu, com el decapitava de per de bo? Car cada cop que el decapités, segur que, màgica mòmia en cap que no era pas per no re, treia l’altre un altre cap, i això si no li passava com li passà, feia anys, a les vores del tètric estany de Piriflegetó amb en Cerber mateix, al qual, com amb l’hidra lernaia, com més de caps li tolia, més li’n creixien de cop, de tal faisó que no s’hi pogué banyar pas gens, tot i que anava banyat de suor i n’havia un boig deler.
Punyent dilema a tots ops, vós. Calia fer treballar les grinyolaires molles del cervell. Hi era, doncs, i a l’agre del seu quefer cefàlic, la seua camforada activitat cerebral perdé les àncores, les sogues que les servaven s’havien tornades subreptíciament teranyines. Se sabia batut, ratolinet irremeiablement seduït pel cony de la temptadriu màxima, la Mort.
En Ferreol, safirí, entrà en èxtasi, i és que meditava com castigar’l, el maleït invasor de la seua santíssima pau. Què en farà, però? No crec pas que es vulgui cruspir de viu en viu una mena de gros astrictiu eriçó ple d’eutaxítiques espases com aquell. Allò no ho sofrena ningú. La xàquima et rellisca de les mans. Un cop empassat, peritonitis pertot. Antògena, la teua pell s’obr en múltiples flors de safrà.
En orrupte, aprofitant la distracció, en Gidió muntava en Ferreol, s’hi cinglava ben cinglat.
L’altre, renegant, es foté a volar com un immens muricec. El cavaller, amb aquelles maniobres del diable, ensopegant pertot arreu, n’acabava ben abonyegat. Fins que perspicu no albira, ostensiva, una clariana entre l’abrupte rocam de les galeries subterrànies. Mena la seua muntura vers la claror natural del nou jorn d’allà lluny.
En Ferreol reganya, no pas que hi vulgui anar, la claror el desfaria. A poc a poc li cauen les benes no pas solament dels ulls, de pertot una mica. Els seus ulls són absolutament verds i estocàsticament s’encenen i apaguen amb una sòlida llum verda; a lloure, els cabells, són serps verinoses, àspids, crec, i n’hi ha qui mosseguen nas i orelles, i el coll de les espases del genet de quatre rals.
Ara genet i muntura trontollen a lloc, no van enlloc. Feixugament, cauen retuts. L’estómac d’en Gidió entra en procés de vomiturició. Llavors escopina, pudents, sabres a doll. Sense aquelles noses, va més lleuger. S’escapoleix per cosa d’un mil·límetre de l’ast amb el qual la mòmia en cap no el volia enforcar. No em diràs que pretenia coure’l a les brases. Doncs sí, noi, quelcom de semblant. Potser empassar-se’l a poc a poc i delitosament, a tall de xix kebab.
Pètals de crisi irresolta s’estimben pertot. Hi ha molta de mòmia badoquejant pel voltant. No sé pas que copsen ni esbrinen, ni per què baden tant. Ells qui en solidària legió podrien enllestir la feina en un segon. Assassinar sense més contemplacions l’intrús infecciós. Una infestació que no saps com acabarà. Primer te’n ve un, i en acabat una invasió que t’ho destrueix tot. Com si no ho haguéssim vist milers de vegades. Anorreaments a betzef.
Roncava fora el sempre golafre tètric estany anomenat Piriflegetó. A les vores, a part del gos ubic amb milions de caps, heteròclites recrudescències de naufraig, panòplies, banussos, i d’altres murris arribatges del món antic. Antic i desaparegut per sempre pus.
Això de les mòmies amb complicades i mal manejables lots del nou-cents fent-se llum per a clissar’t millor, i saber llavors amb què amanir’t abans de ficar-se’t al pap, fa figa pertot. El passat s’obscureix sense remei. Tot serà més i més fosc, l’ara, l’abans, el després.
En Gidió reapareix, titubejant.
I quin esglai, vós! Tot d’una, amb el zel adamantí de l’acònit, les bromeres enceses a la boca d’un dels caps del gos l’enlluernen. I ara zas! D’un sol mos, la ferramenta metzinosa se li n’ha endut un bon tros. I un altre cap, zas, zas! Un altre bon tros. I així anar fent. Cap rere cap que me l’esderneguen del tot. L’heroi trossejat no travessarà mai ni sencer ni a bocins l’estany dels morts.
Malaguanyat. Ara que a la fi començava de caure’ns gairebé gairebé simpàtic... Sí ves.
(...)
Un dels bons.
Tots els bons d’aquest món som els antics herois qui adés volgueren tastar les horrors de l’infern. Per què ho hem volgut, ara ens hi trobem. En diem, de l’infern, esfèrula, o gàbia, o terra, tant se val. Els dimonis de mala hòstia qui ens torturen són les feres, enormes o microscòpiques, entre les quals s’inclouen els humans en totes llurs formes. I si els antics herois qui ara, de passatge, tastem les horrors de l’infern semblem, de part de fora, també humans, és per a fer-nos passar d’incògnit, no fos cas que ens identifiquessin, estúpids idòlatres, i no ens lleixessin treballar com cal. Quan tornarem a emergir de les horrors de l’infern, marcats horrorosament per les dites horrors, ens refarem durant una altra gloriosa estada als camps elisis fins que, restablerts, no ens n’anirem a acomplir novelles extraordinàries proeses, com ens correspon, bons jans d’aspectes sensacionalment bells, i de magnífics tarannàs i de precioses jeies, i amb meravelloses tendències, disposicions, tirades, girades, vocacions, afeccions, intencions, molt encertides apofèniques propensions, infal·libles intuïcions, i tot per a l’abonament de les imperfectibles conjuncions que menen indefectiblement a bé cada vegada els nostres recurrents cicles impecables.
Em dic Francesc i ho veig tot tan clar que em fot mals als ulls. No hi ha res d’especulatiu, res d’espectacular al màgic espill; l’espèculum de la zelosa inspecció no descobrirà mai re de nou a un món gastat, usat i re-usat, i refusat manta vegada, per tots cantons.
Quan ens nodríem de rels i llavors d’asfòdels, encar rai, encar semblava que, bo i resolent misteris, assoliríem qualque solució agradable. No hi ha re d’agradable enlloc. Tot és horror d’infern. I au. Més val no perdre-hi l’estona mai més.
No pas que em cregui la fantasia que suara plantejava, que soc l’absurda personificació de qualque heroi antic. No, no soc sinó una casualitat formada més o menys bé, en realitat un grumoll amorf de matèria arbitrària, per a assistir en una brevíssima efímera estada, als desastres d’ara mateix, no gaire diferents dels desastres d’abans, i als de després, i fins i tot al desastre definitiu, i au.
Per això, quan algun carallot m’ha recordat els meus deures, l’he respost amb una petarrufa de llavis, i una petarregada d’abominació.
Res no m’obliga a re. I si l’espitx, de fam, de set, de fred, de calor, del que vulguis, doncs l’espitx, i au, sense més de despit que el que ja no duc normalment; no passa re, ningú ni fred ni calor, un capdecony de menys al món, a la gàbia massa atapeïda i repugnant.
Sempre hi sobrava, superflu, sobreïxent, tret que darrerement pitjor. No pas que hagi mai servit per a re, sempre un zero a l’esquerra, ni bonic no hi faig, però és que ara feia nosa pertot arreu, mon llegat esdevingut negatiu, tot i que és clar que no hi pintava re... Morós, invisible, com si no hi soc... Mai més exasperat per re, ni propulsat en absolut a cap nova bestiesa... Apàtic, un inútil objecte més cada cop més arraconat, polsegós.
Ara mateix m’he tret els calçotets, uns calçotets que havia oblidat que els portava feia mesos i mesos seguits. Immaculat. Una blancor esplendorosa. Miracle inexplicable. Quelcom d’inexplicable vol dir que no té explicació. És de boig voler explicar l’inexplicable. La realitat, si existeix, cal reconèixer que és un ben elusiu esquer. No he reeixit a foter-hi mai mica mossada.
I llavors avui algú altre (o el mateix carallot de l’altre cop) m’ha recordat que em cridaven ‘urgentment’ a files, m’he demanat, Quines files? Les files d’idiotes que foten els afiliats a qualsevol congregació, a qualsevol gregari amuntegament, com moltons duts al sacrifici? Sacrifici a favor de què, de qui? Dels vells?
He fugit, egregi, cap als illots, els esculls, els niells, les gaures més llunyes de la costa oest, on d’escallimpentes llucava tothora l’abís submarí, i d’on, moderament melangiós, tornava a sentir les enyoroses folles refilades de l’ultramundana cucaburra, i
m’hi carregava d’anys.
Conegut de ningú, després d’una temporadeta solitari, absort com l’eruga creant el seu capoll, de cop-descuit canviava de classe, n’emergia vellard i molt lleig, amb ganyims i males ganyes.
Carregat d’anys vivia doncs a mar. Hi esdevenia com qui diu mig peix. Nu entre el rocam mig submergit la majoria del temps de la llonga estada, doncs, al tebi o ‘tebienc’ oceà, mon domicili permanent.
Diria que gairebé tothom sap que hi ha al món dels humans dues classes, i prou. La dels vells i la dels joves. Els joves volen l’eliminació d’aquella maleïda nosa, els vells, mentre aquests, amenaçats, volen la dels joves. És enterament lògic. Llei de vida. Per això els vells, qui han abassegades les riqueses i els poders, envien els joves a les guerres permanents, perquè s’hi occeixin ells amb ells. Per contra, els joves no pas massa adoctrinats, més egregis, ens hi tornem, en el nostre odi irresistible envers els vells assassins i repressors, sobretot trobant conscientment o inconscient nous virus i bacteris amb els quals infectar’ls i trametre’ls a l’altre barri, el barri sense retorn. Tot això és a bastament conegut.
Albirava aleshores fer cap, amb el seu carretó (amb el cartellet de sempre que anunciava: «Fefaents síndries tastades prèviament»), el venedor ambulant de síndries encetades i rialleres.
Malfiant-me, no fos cas, que no fos cap espia enviat per a encertir’s que encar soc viu i actiu per les forces enemigues, ço és, les qui em volen enfonyat al ramat sacrificial, em somorgollí abans no em clissés al fons de les aigües.
Pilot perdut en mar, hi som incomptables.
Àtoms d’aire filtrava per les tan avinents ganyes, i veig llavors al fons de les aigües sovint nous volums vinguts d’enlloc, o pus tost del ventre imprevist de la natura, i els veig que adquireixen formes, i prou que breg llavors per a donar’ls noms escaients. Car som pràcticament, ells i jo als obesos orígens de la inaturable creació i és com si els demanessin (els noms) a crits, ço que, així encoratjat prou els don, i de ben ideals per torna.
Al cap d’hores o mesos, convulsiu i atabalat, incongru,damunt davall, emergia a la superfície.
M’hi trobava no pas el carallot de les síndries, és clar, car qui sap on parava cercant-me infructuosament, as una mena de sirena sense cua de peix. Una inaccessible, solipsista, esfinx qui ningú no es veuria mai en cor de llaurar, ni que fos una mica per sobre, car feia por. Una beutat de por. T’impressionava, et destrempava.
Creia, no sé per què, que de les pregoneses del seu cos marmori, massa perfecte, li pujava un ‘corroc-corroc’ com el que solen fer els fèlids quan són prou contents. Me li atansí sapastrement, com cavallot qui portes esclops clavats a les ungles.
M’esguardà de cua d’ull amb un disgust aparent, indissimulat. Com si pensés, un altre pollós, què deu voler? Em glaçava, el seu esguard. Anava nu, imbricat de musclos, peus de cabra, i d’algues que se’m refredaven lentament damunt.
Me’n recordava de petit, vigilats només per la meua santa mare de dolça memòria, qui mai no ens censurà que no fos amb raó.
Jugàvem a una variant del gaús amb les cosinetes i llurs amiguetes. Era una variant on en lloc del joc descrit com el d’algú qui para i hom li fica d’estranquis una palleta amagada a la roba, i l’havia de trobar, com si hagués de trobar-s’hi cap elusiva puça, en el nostre cas era la noieta, o molt més sovint el noiet (jo!), qui parava, i les altres et cercaven pertot arreu al cos el bri de palla que tu mateix t’havies amagat, potser a l’aixella, potser a l’engonal, sovint amb les poca-vergonyetes conseqüències que hom es pot imaginar.
Gosí demanar-li a l’esfinx si fora tan amable de retirar’m algunes de les algues que em pessigollejaven a l’esquena. No les podia accedir, vellet i lletget.
Per comptes de les de l’esquena em tragué desvergonyida les davant, al baix ventre; crec que volia ésser segura si els peixos d’aquella mena no dúiem cigala al lloc corresponent, com si l’esfinx fos biòloga qui volgués descobrir cap nova espècie perduda per aquelles aigües salvatges.
Es va trobar que no, que era peix-peix. I em va fotre una empenta que em tornà a somorgollar, com si fos pesca rebutjada, em mal estat, o massa lletja per a vendre a ningú.
Quines unes de passar-te’n, que em deia, renyant-me.
I nedava llisquent vers el mai més.
(...)
Si en la tranquil·litat de l’hora buida pogués viure la vida!
«Si en la tranquil·litat de l’hora buida
Sens l’angoixa de qui tothora cuida
Morir a l’instant,
Pogués viure la vida
Ignorant el no re de la sortida!»
El petit prec que m’empescava a l’agre de l’insomni no em servia tampoc de re — el no re era un monstre fosc i dens, amb banyes i ullals i potes enormes qui tornava i retornava, i hi tornava a fotre-se’m damunt molt cruelment, i se’m menjava la crua nit, alhora trepitjant-me i encornant-me amb tota mena d’ineludibles dolors.
Pagues car el dret de viure. I et demanes sovint què hi ha de bo per a tant aferrar-t’hi (tret és clar que la por de morir t’enferritja)?
(...)
Vagant llavors per les planúries de Lemúria.
L’actitud del xarlatà qui volia vendre’ns el vent advers de la seua innominablement abjecta religió, ens fotia a parir. Còmic traficant en safata rovellada d’absurds panegírics a presències inexistents.
En recriminar’l, s’hi tornà com serp maleïda qui atacava de cop-descuit.
En rebre al visatge els roents capellans del seu insult ple de fel virulent, romanguí de pedra — allò era inquietant... Era dur de rebre. Era efectivament com ara si rebies una mena de guardó incompatible amb el teu tarannà pacífic i com cal; com si et guardonessin amb lava catastròfica a la butxaca dreta dels pantalons, o àdhuc al butxacó de dalt la camisa, dels quals llavors la lava se sobreeixís cremant-te sense pietat. Així et cremava la pell del cos, i la pell de l’ànima, de ràbia... De ràbia impotent contra qui t’injuriava tan greument.
Em fonc en plors, alta nit constel·lada de llàgrimes.
Faig del cel paella de llagrimalls esparsos que ploren tremolenca llum.
Sentia al fons de l’ésser un soroll de trens prests a col·lidir de pertot en hordes i trombes.
Me’n tornava la cua entre les cames. La riota dels estúpids ‘fidels’ m’empaitava.
La degenerescent deformitat inherent a tota uniformitat sempre m’ha feta vomitar.
Crec que em deien d’home de poca fe. Si hagués gosat els hauria respost, Home de gens de fe! Soc un fabulista, i només em crec, i encar, les pròpies fabulacions. O més col·loquialment, Soc un falorniaire, només em crec les meues falòrnies.
Arribat al meu cau, te n’adonaves que mentrestant els rats se t’havien menjada tota la teca dels rebosts. La pèrdua era apoteòtica.
Hauràs de menjar com els ruminants. Contemptibles fútils esplets païts amb prou feines, i amb feinades rai.
Sol és quan ets millor acompanyat. De cops, quan cau el vespre al desert, quelcom se’t remou al ventre. Sovint amb la cua dreta, et trobes concupiscent en el necròfil crepuscle. I els estels et cardes a mesura que surten.
Amb la rutina de la separació tranquil.la, em trobava benestant, i esdevenia comès a continuar-hi fins a l’adéu definitiu. In aeternum validicere, ço és, dient als qui restessin a patir-hi, Ja us ho fotreu.
Sovint soc el galant pigmeu qui perd la batalla contra les fúnebres grues omnívores qui li prenen àdhuc el peix més petit. Mes astúcies de galant pigmeu no s’hi valen gaire contra les grues qui en halièutica i en altres arts venatòries es veu que ben pocs les guanyen.
Aprenia dels voltors de menjar d’una esgarrapada. Ni les hienes no em milloraven. El que et fa fer la gana, poderós instrument, no re altre t’ho fa fer.
Temps de verema, i la vida era més fàcil. Gerdons, cireretes, avajons... Raïms fermentats, m’hi aviciava, tornava al cau fent tentines.
Lemúria, bressol de l’altra humanitat, la bona, ara anorreada per causa de ses virtuts (impossibles de suportar pels humans dolents), era l’única contrada on en vivies exempt... (Vull dir, els texts derelictes dels lemúrids són confusos com el meu cap...) Érem a l’únic indret on la ‘zona satànica infecta’ que abraçava la resta de l’esfèrula s’estalviava de passar-hi.
Els de la zona infecta, l’instint decadent els agafava que els duria a perdició, com prou anem veient, que era (l’instint idiota) el de torcar’s on no calia i de no torcar’s on calia, és a dir, tot ho fotien a l’inrevés, no pas gens ortodoxament, és a dir, com déu mana, i així els genitals se’ls rebel·laven i només (en revenja) engendraven monstres.
Què es torcaven i no es torcaven, no n’estic segur. Els poetes d’adés ça enrere no ho especificaven, ho donaven per entès. En tot cas, segur que malaguanyaven l’aigua potable tan essencial amb ablucions errònies. Cascuna de les bombolles que la bona aigua criminalment balafiada forneix, esclata en gas verinós que encar pus la maleïda espècie, qui obsedidament i estúpida la fa malbé, irremissiblement danya.
La natura és rebel per natura. Aquesta és la sort. El futur, estort dels enverinadors, vull dir, sense la humanitat dolenta i corcada, podria ésser encar brillantment ufanós. Qui hi fos, companys!
(...)
Entre els dolents de l’altra banda.
A la fosca drassana on de nits, alhora que us confessem, els clergues us donem pel cul, personalment, en hores desvagades, albirava tenebroses utopies on, per exemple, els orfes més figaflors s’aplegaven en aplecs massius, i en horda indeturable ocupaven, exhaustius, totes les cagadores públiques i privades.
Tots els presumits civilitzats ciutadans, i sobretot ciutadanes, havien de cagar com gossos, on es trobessin, després de ben ensumar-hi l’indret de la seriosa deposició. Quina vergonya de mostrar’s (els capsdecony, ells tan ‘civilitzats’) com de debò no eren!
Adversitats del destí, el paisatge on als clergues il·lustrats ens tocava de viure era pla i indescriptible com palimpsest bojament accelerat.
En canvi, com a exemple per a la gens il·lustrada plebs, qui ho filustrava ben diferentment, em plau de parlar d’un dels clients, l’empassa-espases Dàmocles, un dels aborígens més perillosos qui no ens venia, amb la seua acostumada tos de gos, a confessió, sempre disfressat, això també, ara de lèmur romà, ara de làmia grega, de tota manera tothora voraç i arbitrari, invocant alhora críptiques i espúries divinitats qui l’emparaven, es veu que és clar que veia el mateix paisatge a tall d’optimista idiota ‘hol·lywoodià’, i feia creure els seus bavosos creients que ell mateix, de lèmur, en tàndem amb ell mateix, de làmia, van sense gaires treballs ni feines esdevenint immensament prolífics, generant hordes i hordes noves de lèmurs, és a dir, d’esperits dels morts, els quals naturalment ja neixen morts i qui, tanmateix molt actius, envaeixen el món fins que ningú altre no hi cabrà. ‘Així que ull viu amb allò que creus, capdecony!’ (proclamen).
Si hi ha cap veritat en tot això, m’haureu d’escandallar el cervell per a veure quants de corcs ni d’altra repulsiva vermina no se me’l cruspeixen a l’instant. Deu ésser allò que en diuen un rècord de corquim i pudor.
Per als arqueòlegs introspectius la investigació dels arxipelàgics lemúrids, adés colossos sumptuosos de qui els canticles, amb adients acompanyaments de flauta, oboè i baix continu, encaterinaven (ensinistraven i edulcoraven) tota mena de bèstia salvatge perquè esdevingués místicament dedicada a la meditació i la quietud vellutades, i no ataqués doncs mai ningú amb dues potes (quatre d’infant, tres d’ancià, etc.), trobàvem que allò sí que hauria estada reeixida utopia, i ens lamentàvem monòtons que quina pena que fossin anorreats, quina exemplaritat no presentarien per als desgraciats d’ara qui ens perperim tràgicament còmics!
Quan compares que els lemúrids només anàvem sempre a peu, i les làmies d’ara només sabem portar sorollosos vehicles, i menar i manejar d’altres màquines de destrucció, amb les quals construïm exclusivament llords objectes que sollen els ulls dels presents (tant se val com en diguin, arquitectura, art, ciència...), dius, renegant, Qui em va parir! I et cau l’ànima als peus.
Vehicles de destrucció massiva que només les làmies (femelles) poden conduir, els lèmurs (mascles) veient-se llavors limitats a anar pel cap alt al boneter, pel cap baix entre els eixos que suporten els bazuques. Només cal que traguis els ulls enrogits, quasi eixorbits, per la finestra, i procuris alhora no ofegar’t amb els gasos de les contundents màquines que tot ho van arrasant, ni eixordar amb llurs insuportables sorollades.
Ecs, tot això és arxiconegut. No té cap importància. Ens repetiríem incessants i només hi afegíem infructuosa xerrameca. Per als quatre gats malalts qui encar som al món, qui hem sortits si fa no fa vius, i per a no gaire, del fatal laberint apocalíptic, quin profit ens fa furgar a les nafres i plagues vives d’antany?
En canvi, en la penombra bituminosa, evocava aquesta nit l’època utòpica on tots els excessos de perfecció d’una societat modèlica qui calgué destruir despietadament no feren de la podrida esfèrula indret aromàtic i tranquil...
Oh, perdoneu la interrupció. Esdevenia víctima d’un lasciu impromptu. Íncubs et penetraven el cervell, i se t’hi cagaven (in cerebrum tibi cacaverunt, horribiles hemorrhoidales culi) perquè trempessis com trempem les tanagres, vull dir, els onagres, i cerquessis font d’assuaujament.
Reincident, amb àvols intencions, i amb ulls de mosca, entrares a la cuina i de cop-descuit hi escandallares les fondàries ossudes de la grassoneta i fecunda cuinera.
Durament residenciat per la resta de la família d’irritants insectes (on pler de correligionaris mortifuigs hi fluctuen, i l’entomològic areòpag sencer fa ferum de sutzes fagines), tot allò al capdavall et duria futures malastrugances, but what the hell; favor que li feies, la sua cronica stitichezza se’n veuria alleujada, com a tornajornals es veié la meua de petit quan ella mateixa em sodomitzava amb un mànec d’escombra de bruixa perquè pogués finalment anar de ventre. Així esguerrat, el precoç, frühreif, minyó esdevenia voraçment religiós, i molt eficaç confessor, com deia al principi.
Visc d’ençà de llavors en la funeral indolent esfera de les meues elucubracions on a pleret em fonc. Habitant permanent en aquest trau del cul hemorroidal perdut a l’univers en doina, hi rac altrament impertorbable entres les meues imperatives obsessions que alhora lentament m’escorxen i m’omplen d’estupor.
Emmangalat amb amb un paraigua que haurà de fer d’enterca espasa, amb pas de llop m’atans a la lluna de l’armari, zelós nyèbit qui llavors, cercant desesperadament inspiració, es fot a ballar un haka agrest. Ah llas! Trauma immarcescible. La lluna esclatava en mil bocins. El mirallot fet xixines. Els insectes en massa, areòpag a parir, se’m fotran damunt. Així fugia del mal niu, un niu qui se’m tornava enemic. Al carrer, en presència del paer més proper, em casava cuita-corrents amb la putarreta més propícia; li regalava una diadema de requincalla, i ella a mi una carmanyola inoxidable. Els dos som homes de senderi. Farem vida estreta. I menjarem, garneus, magranes que emblem de l’hortet de la vora. Serem, ambdues, un parellet d’aranyes o penèlops qui teixeixen i desteixeixen simultàniament els grotescs ideals que cal anar descartant a mesura que se t’empesquen tots solets al magí i al sensori.
Tot és vent que va passant. I au. Tant a la pàtria dels bons com dels dolents.
Només que sàpigues triar, allò t’apaivaga una mica el malcorar de sempre.
(...)
Minyó innocent, saltí l’any sencer bardisses.
Minyó innocent i curiós, guaitares llurs menstrus. En dedueixes que les dones a llurs ventres hi han una màquina que sovint, i per quines arts màgiques, destrueix magranes.
Doncs això.
Caminaves innocentment pel carreró, i hi havia a la porteta d’un jardinet una gerda temptadriu qui et treu la llengua, i persistent te la manté treta; sobtadament escalfat, te n’adones que és com si t’ensenyés son cony de verge joveneta, el mateix rosa dolç, la mateixa superficial entalla al bell mig... et alors elle te montre un sein – petit appât – j’y mords, j’en démords pas – et après aucun remords – allô! – i hi caic de quatre potes.
Totes les bòfies del món se’t llencen damunt; són una màquina de tren que arrossega, milions i milions d’hores durant, milions i milions de vagons amb porres i cops de punys.
Segur que no sabies que mig món fa de bòfia, mentre l’altra meitat fa de brètola soldatalla – món carregat de punyetes que ha caigut pel precipici de la darrera dissolució.
Havies esdevingut homenic obsolet, animal sense ànima, animal qui no s’anima, nus esmorteït que ningú ni re ja no desnuarà perquè es torni un altre idiota belluguet qui tampoc no va enlloc.
Tot el que ha fabricat la tecnologia al capdavall és per a dur’ns més ràpidament a l’extinció i a l’oblit, a l’anorreament sense retorn.
Tot hi són pertot arreu màquines mortíferes fetes de sorollada i de verí. Instantànies, tot ho esborren per poc que la cosa mica visqui.
Jo qui, de més jovenet, hi somiava, innocentment poètic. Hi era el bell Agató (ó καλός Áγάθων) (ho kalos Agathon).
A l’estanyol dels encanteris, el toix Atenàgores, esborronat n’esborra (i ompl de brut) les ocres roderes que adés, perquè s’hi fonguessin de grat les místiques bellíssimes femelles qui se’ns deien nàiades, sibil·lí empastifà de net quòndam n’Eustaci, el meu amic qui (tristament) fou.
Per a arreglar-ho, més viu que una centella, el dimoni Àgat (el de la sort), d’incògnit, tornava a restablir-les. Agató i son humil molt poderós dimoni...
Sempre hem estat a favor de les precioses dames.
I llavors, la segona vegada que estimbava el cotxe amb tot el que em pertanyia, prou ho feia amb intencions assassines, car l’estimbava damunt els constructors qui, cingle avall, eren a trenc de trencar’m les roses blaves al jardinet de quòndam la meua caseta. Guanyafesta i guanyapesta, mes roses blaves. Per comptes d’on les tores (o acònits) sorgiren, com les primeres sorgiren de les cagades d’en Cerber, qui n’Hèrcules empresonava, gos immensament merdós.
Cercat insistentment per bòfies i exèrcits, estranger pertot i amb un cap de turc, visc amagat.
Soc dels qui, caquèctics, no collem.
Les baules recentment empeltades no collen; somnàmbuls, mos avantpassats prou se’n foteren, d’on anirien a parar; anaven amb aclucalls, menats pel fat, i sembraren a la volea, que sortís el que sortís, i si no sortia re tant se val, i passem, i au.
Ara llurs cadenes es trenquen, i una de les baules fules, probablement la que em representa, és la pitjor. Pestilent, decadent, caduca, comburent. Cau i no s’aixeca. Anèmica rau inerta al fang oliós de la pol·lució ambient.
Floc aliè que desfà la llarga antiga trena, wrong strand that sabotages the erst brave braid. Li fas un flac servei, pobra trena que ara es destrena i s’entrena i entre-trena a tort, i li dinamites tot tresc, i la duus a trenc imminent de rompre’s en escruix. Quantes de vegades t’ho he dit. Fas nosa. Sobres a tot arreu, vernís furtiu que tot ho espatlla.
Ni recances ni remordiments no m’agreixen tanmateix el viure. El viure mateix ja és prou agre. Podeu injuriar’m. Ningú no m’injuriarà tant com no m’injurii jo mateix constantment. L’odi que em duc a mi mateix, cap odi al món.
Visquí a la costa. Harmònic sojorn vora l’oceà orgàsmic. Hi passava sovint una donota guerxa. Se m’endugué a cal ninot, en deien església. Nina i nino casats pel ninot idòlatra. Esmerla i merla pel pallasso. Ja m’anava bé. Arrecerat al prestatge dels casolans, aventurer de cadira de braços, em lleixava banyar per la pluja del temps. Les hores em queien plaentment flonges com tebis escatxics o ximecs, macip depravat qui pren goig, rere el vidre, de veure cel i mar com copulen i es devoren.
Mim carallot esdevinc, hores vagues, qui, com qui s’entrena hipnotitzat, mimava cada cosa que veig – mosca, cafetera, clau a la paret, gerro amb flors eixutes... Un solidaritat perfecta amb cada objecte. Som germans bessons. Mònades siameses. Tu i jo, junts i sols al món. Felicitat assegurada. Companyia sempiterna.
I llavors la nit aquella on peus silents d’assassí es desprenen del ràfec i rauen un instant a l’ampit. Terror sobtada. I l’esmerla, cadàver. Espaordit davallava vers enfora. Sense clau, a mastegots esbotzava la porta. Estelles als artells. Fugaç, llampeguejant. Prenia la primera barca, i ultrapassava la frontera. Merla qui migra i no es migra. Valent en l’obscuritat. Quan ningú no et veu, tret la benèvola lluna.
Maldormint a qualsevol lloc. Entre vies. En tombes, fèretres. Mig negat als caus de les salvatgines. Als fons dels subterranis. On el carbó es cou i es cova i es fermenta (lentament). Una son que t’esberla i t’esclafa. Un son d’esglais sovintejats. Mordut per tota mena de bestioles, visibles i invisibles, autèntiques i fantàstiques.
Aquell matí un home xoll rep un llamp al cap, i amb astoradora espontaneïtat la pell del seu crani, adés lluent i llisa, presenta ara amb tenacitat un to i un toc altament fuliginosos. Amb esfereïment manifest, l’home remot s’ha ficat a un dels magatzems de la llotja crec que a trobar-s’hi (pispant-lo) cap capell més o menys anònim, sens insígnies ni graus ni galons, dels que alguns dels obrers més baixos, tot entrant, no endrecen i acuncen al lloc pertinent, prop la rònega entrada.
Amb capell demòtic l’home del llamp ix de la fàbrica. Som al matí fatal del primer de novembre de 1755. Un terratrèmol de caldeu trenca l’Atlàntic de dalt a baix. Tota mena de carrincloneria es moria en sec. La tragèdia era absoluta. La seriositat imponent. L’esfereïment universal. Érem de ple bo i presenciant el tètric espectacle de la fi del món que al capdavall havia feta cap.
Un carnatge bestial. Una ben barroera fi, com no podia ésser altrament.
Al·lucinant a l’estil dels aiatol·làs, mesells i aberrants ciutadans, inclosos els bacteriòlegs tropicals, i d’altres arcaics erudits de les més decrèpites absurditats, parlen insistents dels esternuts còsmics dels divins mags ressuscitats qui, en llur darrera revinguda, efervescents, ens menen a l’abís de l’últim rebuig.
Només els absents del món, els privats de tota idea, els vacus i nials, eufòrics i refinats, els qui ens complaem de dur a bon port encontinent cada fortuït atac de verriny, els restrets de senderi, sense trellat ni forrellat, i àdhuc sense cap bri d’intel·ligència, serem els benaurats qui, com penells pels llamps transformats en ferros roents ascendents com coets, farcirem de bell nou un altre paradís, on ningú aquesta vegada no hi pateix mica, i on benvolents hom ens desa, per sempre ociosos, estalvis de tot risc, ben acunçats al prestatge dels casolans, i hi fumem, suaus i assuaujats, la pipa de la pau sense interrupcions, pels segles dels segles, ja ho saps, amén.
(...)
Gòtics malsons on els bacteris patogènics a lloure s’esplaien.
Als ulls gegantescs dels nassuts investigadors qui, bledes i idiotes com sempre, s’embadoquen remenant-nos, naltres, inermes i hermètics mentre hi són, tantost no ens giquen sols i a les fosques com ens les campem!
Adés com qui diria engavanyats de vergonya, ara saltem i juguem joiosament feliços, cada vegada finalment alliberats.
Ens portaven en avió i quins calfreds no ens agafaven de fàstic immens de sentir, entre els qui s’hi asseien, els més degenerats dels desgraciats, ço és, militars, capellans i polítics, qui, cruelment vindicatius, no deien paraula que no fos gros i llarguerut cagalló. S’empatollaven amb les mateixes falòrnies amb les quals nodrien l’enganyada plebs. Altíssims mots plens de merda emprats sobretot per a aprofitar’s del teu treball, i encar per a justificar el teu sacrifici per a llur profit. Estrany que els de la plebs no se n’adonessin. Aqueixos animals de dues potes semblaven ésser els més aturats dels parits en aquella esfèrula maleïda, on ens havia tocat malauradament també d’anar a raure, a sembrar-hi, si fos possible, una mica més de caos i mal estar-hi, per a treure’ls del lloc d’una vegada.
Hi havia, a l’avió, una noia tranquil·la qui llegia un llibre, asseguda a caire mateix d’ala. No queia de cap manera. Ni gens que se’n preocupava. Era una noia egrègia, qui no podia encobeir la presència ni la fètida sentor d’altri, sobretot quan van tan atapeïts com en un avió. I més en aquell, ple a vessar de ninots ridículament severs, tot de sòpits dignitaris, camarlencs i ‘sacripants’, i diaques ‘flabel·lants’, i jerarques d’alts i baixos graons, amb galons i banderetes, i ximpleries d’aqueixes, i pàmfils lladres i criminals ritualment coronats, ecs, tota la fauna repel·lent de les qui formen files amb files de negat.
Fou llavors tot d’una que la noia s’aixecà i entrà per la finestra del nivell de baix del mateix avió que ara es disposava a aterrar. Era la noia qui ens portaria, missatgera especial.
A l’aeroport li vingueren ganes de pixar, i entre la immensa gentada, no sabia trobar cap lavabo adient.
Consirà amb raó, mentre ens portava en una capseta blanca, que el ritu del cagar i pixar sempre serà superior en tots els conceptes, sobretot el ‘sacre’, a totes les repugnants bestieses rituals militars, polítiques i eclesiàstiques.
Se n’anà cap a la foscor, i va ensopegar amb un jardí aparentment desert i fosc, i ja es desfeia la corretja dels pantalons, quan un terrier negre se li atansava qui sap amb quines intencions.
Passà ràpidament al costat, i hi havia, assegut a terra, un marrec qui segurament que no hi era tot del tot, i qui desgranava desmenjadament un gran carroll de raïm negre. Llavors el marrec ruc els va lleixar caure, i tots els grans es distribuïren com es distribueix la gent. Els de més se n’anaren, gregaris, tots junts. Qualcuns, en nombre de tres o quatre, restaren apartats, en família. Finalment els heroics egregis, l’escassa, escadussera, gent de seny, fastiguejada amb les multituds, romangueren solitaris i alzinats a turonets del terreny irregular on el marrec tocat no havia abocats els grans de raïm.
La noia, prou avençada, com naltres, en les ciències sociològiques, en deduí, creiem, que allò ens demostrava clarament com la distribució de les societats no s’estableixen, és a dir, no sols, com és obligat, per les condicions del terreny, i els sistemes que se’n desprenen de producció dels aliments, mes sobretot per la irregularitat dels tarannàs i el corresponent desenvolupament de les intel·ligències.
La noia ens lliurà al laboratori i desaparegué de la nostra història. Romanguérem trists una estoneta, i en acabat tornàrem a distreure’ns en les nostres coses.
On havíem anat a parar?
Escàpols, alguns de naltres de bon principi no trobàvem els topants.
Més tards, ho anem comprenent tot, de mica en mica.
Furtius, ens atansàrem a l’esplèndid esquelet d’un flagel·lant; li preníem l’esvellegada túnica, arnada i mantes de vegades sargida i re-sargida. En fèiem bandera i tornàvem al poble, salvades les muralles sense que ens mosseguessin els gossos.
Reialme dels farsants infermers i farmacèutics, i de malalts imbècils i crèduls qui se n’empassen, senceres, les inútils carallotades. Quin excel·lent sanatori, alzinat enormement en llunyanes muntanyes d’aires més nets. Aromes d’àncores pujaven dels cingles. Nus, t’hi ensopegaves, no solament flagel·lants fent llurs usuals ximpleries, ans d’altres absurds misteriosos individus de carns encarcarades; solipsistes, obsessos, extasiats, rabits, per dèries i neguits francament estúpids; enyors els llurs que segurament, ens dèiem, reculaven a esdeveniments adotzenats i sense gaire substància, moments de no re augmentats per la distància a efemèrides si fa no fot heroiques. I tot per necessitat d’ésser quelcom o altre, nobles, aristòcrates, pobres desgraciats possessors de carrinclons objectes; ambició humana incomprensible, car que dura un cos? Què dura re? Una època, un mil·lenni... Re, home, re, un buf d’oblit. No em vinguis amb falòrnies!
Carcasses es passegen pel jardí, rostant, i engolint, difícilment i dissipats, flavonoides recomanats.
Aviat tothom n’anirà pet; la infecció viatjarà de franc del sanatori dels nefaris enderiats presumits, als inhigiènics camperols de les valls. Hauran de cremar tot aquest paratge empestat per naltres empestats. Tret que és clar que ja serem enjondre, els patògens la nostra rabent mobilitat és admirada universalment. Campions dels espais il·limitats.
L’estratosfèrica pròstata d’on tots no venim no descansa mai; els nostres descendents jaquits enrere creixeran més patogènics encar; és la sola manera de sobreviure, esdevenint més i més malparits. Magnífic futur el nostre. Tothom a cagar (de por). Només caldria que ho comprenguessin per a assajar a ficar-hi algun dia remei. No ho comprendran mai. Ni possibilitats. Massa cobejosos. Massa goluts. Ninots amb la ceba de la superioritat. Tot i que cap no arribi mai enlloc. Un cos massa perible, desastrós. La mortaldat serà definitiva, fotin allò que fotin. Probablement, massa tard per a ells. Per a naltres, massa aviat. Tant que ens n’haurem divertit! Malaguanyada eficiència, cordons! La nostra descendència innocent, se n’haurà de trobar d’altres, de víctimes qui s’ho mereixien, per vanament ambicioses. Sense saber’s els límits. Dissortats. La goludam els duu a l’agonia. I a la desaparició. Bona nit. Au. Massa poc.
(...)
«Man in the River.» Fragment metafísic d’un film.
La biblioteca municipal ha establert un concurs on donaran un premi al millor conte, que serà publicat (el conte que guanyi) a la revista mensual. La condició és que tingui exactament (el conte) mil paraules justes (pleonasme, gairebé epanortosi).
N’he escrit un, i l’haig de presentar perquè sigui acceptat i m’enduc ma mare perquè em fa vergonya presentar’m tot solet d’escriptor. Un excés de vanitat fa lleig.
Quan arribem a la porta, ja n’hi ha un (d’escriptoret) qui explica l’argument a l’uixer qui els accepta o no. L’uixer és un jove bibliotecari que fa una cara de fàstic. Se li veu que aquella feina no li fa gens el pes. Si podia, ho enviava tot a rodar.
Posa una A amb tint vermell al conte del noi davant meu. Ara em toca.
—Argument... — mormola, i amb prou feines si entenc què diu. Em guait ma mare, i ma mare m’ho repeteix.
—Li dius l’argument, perquè et pugui posar o no la lletra majúscula A, que vol dir que entres en la contesa.
—Doncs veurà... Es tracta, com diu el títol, d’un fragment de film de caire metafísic. S’esdevé en un riu. És un riu que fa mesos que pateix d’un eixut gravíssim, de tal faisó que gairebé no duu aigua. Només hi ha algunes llacunes de gorgs plens on es concentren els peixos sobrevivents. Som a l’estiu. Fa calor. El protagonista és un home de mitja edat. En realitat, soc jo. I jo soc també el director del film. Faig cap a la vora del riu amb la meua bicicleta. Duc la meua canya de pescar i els ormeigs adients. No és pas la primera vegada que hi vinc. M’assec a frec de llacuna i hi llenç la llinya amb el suret i l’ham i l’esquer... I em fic a filosofar... Escoltant ocells i cigales entre els canyars... Els tàvecs són el meu martiri. Em piquen de valent. En patia les obscenes rigors, de primer estoicament, en acabat perdent els estreps. Tot ventallant-los, rellisc i caic al riu, amb tanta de mala sort que he caigut de memòria, i justament damunt un roc escantellat que m’obr el clatell. Una sangada m’ix de la nafra.
(Ara parla el director, donant instruccions al protagonista.)
—Posa’t panxa amunt, i lleixat endur pel corrent, que hom vegi la sangada que et volta el cap... Arriba’t així fins al punt concertat on unes rels (o tentacles) de vern arresten el teu progrés... Sents les veus de les dues famílies a la llacuna propvinent... Són dues parelles d’humils treballadors qui s’esbargeixen un diumenge. Tots quatre obesos, les dues dones qui es rabegen a l’aigua, i els dos pescadors qui enraonen entre ells. En sents llurs converses. No són gaire diguem-ne sofisticades. L’únic personatge qui no és obès és una neneta d’uns quatre o cinc anys, probablement neta d’una de les immenses donotes. La noieta va nueta, és clar. Comenten amb grosses riallades les dues dones que quin conyet més bonic, el de la noieta, comparat amb els llurs, que semblen figues gegantesques amb tot de pelleringues peludes. Aleshores sobtadament... Que es descordi la gran sorollada! És una allau d’aigua diluviana, un mur majestuós que s’ho emportarà tot. Una revinguda que davalla de les muntanyes sense haver’s mai anunciat. Miracle advers. Hi ha degut ploure a bots i barrals, allà dalt. Les neus s’han degudes desglaçar i afegien material a la torrentada. Crits d’esglai i d’horror. L’aiguat s’ho enduu tot, pastors, ramats, pescadors, dones qui es banyaven... Tu, en un esforç ultrancer, salves la petita, l’agafes per una pota i la llences lluny, damunt unes herbes altes, serreigs i hisops, cal suposar que prou suaus per a esmorteir la trompada, que rauen damunt un turó prop del riu. Llavors, amb l’esforç sobrehumà, i la sang perduda, et lleixes també endur... No arribaràs enlloc. La mort, però, et passarà per sobre. Tots els cadàvers aniran a parar qui sap on. I la torrentada assassina haurà així mateix passada, i tot raurà com abans, un riu pràcticament eixut. Bo i arrossegant-hi amb penes i treballs, tornes enrere. Penses trobar-hi la bicicleta. El sarró. La noieta del conyet encar no pas fet malbé... Llarg retorn per aquell interminable desert que és la pedregosa llera del riu... Estàs extenuat. Sagnes no pas solament pel crani encetat, també pels colzes i genolls. I ara la musica és fa interessant. Has entrellucades la bicicleta i la noieta, el teu tan gruat objectiu és a tocar de mà... Sortós tu, prou podràs... Tret que de bell nou, la nova torrentada...! Això és tragèdia sobre tragèdia... Davalles endut novament. Sant tornem-hi! No n’acabarem mai. La teua vida, com la de tothom, és un calvari intermitent.
(Ara parla el protagonista.)
—Insignificant objecte a la mercè dels elements. No sé ni per què visc. La petita, pobrissona, el seu himen entre escumes. Afrodita en flor. Ofegada, segurament. Qui en dona dos rals? Quin pecat contra el món mític. Contumèlia pastoral. Desolació global...
(El director.)
—Ara aturaràs de plànyer’t i de plorar, i tornaràs a esdevenir diguem-ne prou lúcid i equànime. Prou de fer el nyeu-nyeu. Un heroi de pel·lícula és una altra cosa. Ara, puntual, quan torna a assecar’s, per comptes de tornar enrere, com abans, havent perdut el quest, com has perdut debò debò, t’arrossegues pel desert pedregós de la llera aquesta vegada cap endavant. A poc a poc, has perduts també els parracs, enduts per l’aiguat. Vas nu. I et grates els paràsits, les llémenes qui tant no et pruen. Quina degradació! Has esdevingut un esguerrat vellard. Tret que tant se val. Tu continues reptant, llangardaix obsedit... No t’acoquines pas davant les crues dificultats del viure... Aviat serem al bo del fragment metafísic... Paciència. Ets sol al desert. Penses d’aixecar’t... Ho intentes... Una vegada... Una altra... Caus i recaus... I a la fi... amb musica triomfal... hi reïxes... T’aixeques, tot malmès... Tret que davant teu, hi ha un altre tu... És idèntic... Un home de mitja edat, adés pescador, ara tot fet malbé i nu... D’on ha sortit...? D’on collons ve...? I per què és mort...? Per què...? Aquest és el gran bocí metafísic, ve-t’ho ací. Ningú no hi entén re. Tothom a les escapces. Normal. És un autèntic toc enigmàtic. Hom es demana, No fora pas el seu germà bessó...? No; quin argument més idiota! Això fora massa ruc. En realitat, your guess is as good as mine.
L’uixer anava a afegir de mal grat la vermella A majúscula, però es retreu.
—Si no m’he descomptat, hi manquen dues paraules.
—Ah, perdó. Afegim-les. «La fi.»
—Endavant.
—Gràcies, moltes gràcies.
Cap paper de part de l’uixer. Ubic uixer qui ara sempre veuràs pertot arreu al món. Tant se val on entris ni surtis, sospitós, et sotja. Et sotja, tros de merda arrogant qui voldries esclafar debades com cuca verinosa.
Dins la biblioteca, t’hi trobes buit. Buit com partera qui hagués tot just deslliurat al brac i gatxull del món advers, d’ençà del cony de la ment, un primer pobre garduix i desvalgut infant a la seua malaurada sort.
Un soroll somort ens ve d’un racó. Comencem a caminar. Són multituds en desconcert, qui es moren endutes pels elements descordats. Us hi atanseu, tu i ta mare. Hi ha una petita televisió. Quitxalla hi esguarden un film. A la pantalla, una torrentada terrible s’enduu tothom qui li ragui davant. La fi del món novament. Quantes de vegades ho has vist al cine! Et diran que ho has plagiat. El teu conte... No guanyaràs pas. Ai, pobrissó. Ja ho veus tu. Això rai. Una altra vegada serà, home. Cal sobretot no abandonar. Ni la tasca ni l’esperança...
—Sí, mama, sí; ja ho sé, és clar.
(...)
Dibuixos.
Em demanaren de dibuixar una maternitat per a una revista, i quan els vaig retre el dibuix me’l prearen, el trobaren d’allò més reeixit i em digueren que era una artista natural, i allò m’omplí, i de sobte havia guanyada confiança en mi mateix, i allò es veu atreia les dones, tret que les dones atretes no eren pas dones normals, eren meuques professionals, qui volien ésser pagades en acabat de la trista feta, i allò m’allunyà de les dones, i sempre més me n’he malfiat.
Els dibuixos continuaren d’ésser fets i alguns àdhuc foren memorables, com aquell amb les hordes d’esguerrats, i els eons d’anys, i els esbarts de voltors, i els eixams de tàvecs, i les moles de morenes que una revista d’art em va publicar, de tal faisó que era a trenc d’esdevenir artista de moda, prou epicè, obscè i sòrdid per a tornar’m «geni perpetu», quan un atac de cor m’esterrossà.
Ca meua fou envaïda per predadors disfressats com sempre d’amics dels amics i parents dels parents, i la buidaren i destruïren en un tres i no res. Aquell afront, jo, una persona normalment innocent i benigna, em dugué a fúries aerodinàmiques, em presentí a ca meua, tot i que sense permís ni de l’hospital ni dels enterramorts qui com xamans idiotes ja em preparaven, i ferm comencí a esgaripar, Qui ha fet foc enmig de la cambra, qui crema totes les meues coses, ningú no fa foc a ca meua, ací soc jo qui mana! — i veia que em robaven tots els quadres i els llibres i els cridava l’atenció, Escolta tu, que et veig, torna això d’on ho prenies, lladre, més que lladre! — però ningú no semblava fer’m cap cas, com si no em sentissin, i tenia la desagradable impressió que era mort, i que tornava un instant als meu enyorat cau abans de desaparèixer als vastíssims espais siderals de la nul·litat absoluta, a veure-hi encar un instant aquell món alhora tan divers i tan indestriablement massís, congriadament burell i sense particularitats, i d’on les impressions suscitades eren ara contundents com cops de mall al crani; allò que m’havia adés semblat tant, no era ara, ben mirat, re.
Havia patit tota la vida d’una mena d’escotomització apresa per la civilització mateixa, amb totes de nocions abstractes i mentideres que t’has d’empassar vulguis no vulguis, de nadó amunt, i així has d’abstreure, d’allò que veus, allò que no vols veure, o has après de no veure-ho, i doncs aleshores no ho veus perquè no vols, per massa cagat, o perquè així és com t’han ensenyat de viure, i probablement és veritat que no hi ha d’altra manera per als qui tenim un cervell amb consciència de si mateix, i ens hem cregut que de debò fem camí, amb un passat i un futur, i un present sempre present, ineludible.
Segur que certs animals, si no pas tots, el món el veien amb un ull molt més cast i panoràmic, és a dir, sense collonades, ni ninotades, ni estaquirotades, ni bajanades, tan primàries com les que emprem els decebuts humans.
Les nocions abstractes i mentideres per les quals ens regim, llurs estralls prou re no els tempra, car, com més hi penses, com millor vols esclarir-les, el mateix fet de pensar-hi, més les barreja i les fa inaccessibles, inextricables, i perdudes pels esbarzerars de les abstraccions com més anem més inconcretes, inaferrables.
Quan t’embranques a consirar sobre qualque fàtua noció d’aquelles, com ara ‘viure’, ‘consciència’, ‘present’, ‘univers’... etc... n’acabes fet un nus, t’agafa un mal de cap, el cap et roda part de terra, el cervell t’esdevé insurrecte, els nervis se’t desfan en encenalls i corquims, i et perds, marejat, a ca teua mateixa, no hi trobes les portes, i has oblidat els aparentment infinits corredors on duen, surts al carrer per la primera finestra que trobes, i caus a l’herba o a les llambordes mateixes, i beses la lluna als tolls, lluents com ònixs, i et refresques amb el tarquim la cara, o brosteges com cap tranquil remugant els brins, i dels arils del teix vora la porta en frueixes la gerdor, i allò et serveix de badall, el sucre del qual et torna part de l’energia, i apaivagat, menys desesperat, a la fi badalles, i sospires, Ai els pits, la meua mare tan grossos, i els meus tan petits, i raus inactiu, de lleure, alenant més compassadament, i passes com l’alció que aixeca el vol quan l’oceà espurnejant s’emprenya massa, a pensar gargots, com ara com et dibuixaries si ho fessis amb fortitud i prou veraçment, és a dir, fet un enfarfec, un inútil no re qui es vol il·lusament quelcom.
Inconspicu bruixot tocat del bolet, a la gropa de la Vespa qui em tria, em desintegr en esporàdiques espores ràpidament en l’estrany atmosfera que em volta, i llavors reaparec, regenerat, reintegrat, a indrets del tot insospitats.
Aquest és el dibuix.
En la fulgor dels llamps ininterromputs, per la intercessió de la Vespa Inharmònica, qui gegantina arriba nedant pels núvols de pluja interrogats per les ventegades, de tal faisó que en el tènue delit del disbauxat naufraig generalitzat, em veig com dic endut a reialmes mai fins ara visitats, a la gropa de la qui doncs se m’enduu brunzint i botzinant, i per tots els elements respectada, car n’és es veu la deessa assignada per l’olimp de no sé pas on del cert, mes certament d’enjondre ben lluny, ves a saber.
Quin sotrac quan te n’adonares. Les dones falsament fàcils del començament te n’empeltaven? O ja en venies clafert de minyó... infectat de sífilis com, pitjor, molt pitjor, infectat per les nocions estúpides, injectades assíduament per la família, pels mestres, pels capellans, pels jutges i pensadors, per les autoritats de tota puta mena, per la merdosa societat en pes...?
Per la sífilis esdevingut mòrbidament morat, mon cos ofereix llavors a tothom la severa advertència, l’esglai i l’esfereïment, de l’alarmant exhibició d’un paisatge inexplicable.
Insectes pipiolis, qui us ompliu el pap al meu tub de pastadents sense tap, i n’esdeveniu prenys i qui sap què us en sortirà, sifilític infecciós, una nova generació de monstres, em fa, ai, carallots, per vosaltres fareu, jo rai, ja us he avisat, no us m’atanséssiu per res al món... Infecciós, infecciós... Humà atès.
Recorda-te’n. Romanguérem fascinats. Un pontet de decents, tret que exigües, dimensions, els taütets de circumstàncies, o si voleu les barquetes improvisades, fetes de tronquets i branquillons, que fem passar part de sota, llençant-les on el corrent no ve, i anant-les a revisitar a l’altre cantó, on el corrent se’n va, fan les nostres delícies...
Érem minyons innocents, i una vella putarra ressentida ens temptà, ens seduí, ens contagià... Nosaltres fórem sa revenja contra un món qui tant no la putejà. Sempre paguem els justs pels pecadors. A totes les cases, porcs i ases. Toca a qui toca. Què hi fotrem...
No n’acabaríem mai. Mos dibuixos no arribaran enlloc. I ni que arribessin, de què servirien? De re. És que res serveix mai de re...? No, per a passar l’estona, la maleïda estona a l’infern per sort finible, collons, i tant. I tant.
(...)
Misteris, miracles.
Tendra nàiada a qui incumbeix de seduir’m, no fa? Jo qui aquell vespre em sentia sàtir bàrbarament erèctil.
La natura ens vol de prou joves esclaus del sexe. Sabut. La contingència mana i ho mana. Insisteix-ne. El fangós llevat natural que em fermenta la sang a les venes mateixes que m’eriça sense ni com va ni com ve pel mal cantó... Lúbric vergonyós verriny imposat, com dic, per la roent sang mateixa de la joventut que ens fa fer totes aqueixes pútrides abjectes turpituds. Món de procaces faules constel·lat. Albirant els ardits malucs que en faldilles rialleres onegen com atiades pel temporal irat, a la vida no hi faig re més, hi aprenc. Sempre hi aprenc i prou. No hi inventava re. No naixia pas ensenyat. Els genis, per ells faran; tret que no n’he trobat mai cap. Llurs invents no sé pas d’on els treuen. Em mareja saber’n l’existència. Monstres estranys. Tot em ve per ells reinventat. Aprenent assidu de llordes tasques que, un cop si fa no fa acomplides, sé tanmateix que n’abominaré més tard.
Convuls, davant tanta d’entrellucada beutat, entrava en èxtasi, fotia cara de poeta fracassat i tot... Mes ella re, continuava rabejant-se a la bassa, ignorant-me completament. Fou llavors on, escorniflaire adelitat, m’amaguí a la caverna, potser per a guipar-la de ben lluny, i fer’m llavors una idea de cap possibilitat d’atansament.
L’espeleòleg Eudald havia desaparegut feia una cinquantena d’anys, i de casualitat, fortuïtament, aquell vespre on fotia el nas per la tal espluga me’l trobava, sencer. Com en catacumba privada, com adés l’infortunat Fortunat de la faula. N’Eudald era repenjat a un mur abrupte de la cova, encar amb l’uniforme i la llanterna a la mà, i el barret al cap, i els documents a la butxaca. Un despreniment de diamictita l’havia emparedat. I un altre despreniment l’havia desemparedat, i, ara, com aquell qui re, el descobria.
No ho diria pas a ningú. Si una cosa m’ha feta por a la vida és la fama. Quan esdevens famós és com si t’omplissin de merda, i tots els merdosos amants de la merda se’n senten atrets, i ta vida és una merda completa, i esclates aviat en un esclat de merda on t’ofegues definitivament. Cal dir potser també que per casualitat tastí fama un instant fugaç, i el tast esborronador mai no m’ha desaparegut del tot.
Ignorant la suada temptadriu d’aquella hora, car allò altre havia esdevingut força major, vaig anar de dret a visitar la família del meu patró, qui no vivien gaire lluny de l’espluga, i quan érem al jardí, vaig poder parlar fluixet amb la canalla. Els vaig dir, Veieu allà dalt aquella cova? La cova del Muricec? No hi anéssiu pas. Diuen que hi habiten, no pas muricecs, no... Ans terribles fantasmes. Ull viu!
Amb allò ja en tenien prou. Com si no conegués la canalla. Quan els dius que no facin quelcom, ho foten tantost no us tombeu d’esquena.
Per a ells la fama, contents com gínjols pessigollejats, i no diguem per a llur pare el patró, tan vanitós. Canalla miraculosa, com els qui descobrien verges o se’ls n’apareixien. Les falòrnies d’abans com les d’ara. Ja s’ho fotran. El món és ple de falsedats. N’hi ha qui descobriren Amèrica. És a dir, un indret on les civilitzacions hi eren mil·lenàries. Sí ves, què hi farem. Res de nou. La història del món, collonades sense aturador.
Ets famós i la innòcua i feble turbulència de l’embut pel qual et foten davallar, t’ompl l’esme d’una falsa confiança, com ara si et creguessis que hom en realitat t’estima, i que allò, aquell feixuc desori portat pels milers d’emprenyadors a tota hora, només és un petit assaig de dissuasió, tret que no, és clar, que vas espetegant a baix de tot, on botxins automatitzats, disfressats de periodistes envejosos i ressentits, et van escapçant sense pietat.
Embut sense embús, es veu que sempre ha estat així. Tret que n’hi ha, de prou pecs, qui s’hi complauen. Per ells fotran. Incomprensible.
Quin pecat no comets quan esdevens famós! Ets com l’enderiat infant qui voldria anar a bornar enjondre, independitzat, i la formidable escena se segueix del pare amb la corretja, o el ganivet, o la destral.
Prou te’n recordes. Temps recent, i segurament de retorn, car tot retorna tard o d’hora, on els pares sapròfits es veien obligats pel règim imperant a ataconar d’allò més cruelment llurs fills. Els romanien, si els sobrevivien mica aquells esgarrifadors tacons, marcats molt negativament, negats, gamats de per vida. Amb purulents monyons, amb llurs pells esdevingudes envitricolls de pelleringues repulsives, semblants a arnats parracs. I llur tarannàs totalment transformats. Si eren rebels, ara eren parasitaris, canins, planyívols, perennement convalescents, horriblement esporgats, malalts del fetge, amb el fel que els sobreïx. Si eren limfàtics, ara hòrreament tornats emfàtics barroers bel·licistes, qui s’incrusten a les hordes bofiesques o marcials, i agredeixen totdeu, vingui o no a tomb, inatipables, famolencs, delerosos de carnassa i tortura. Quines absolutes destruccions dels caràcters!
Tornant, gairebé nit colgada, emergí la nàiada de la seua bassa i tornà el miratge. Faune ximplet qui veus visions, aparicions de breus espectres esplendorosament bells... D’on et deu vindre l’afecció, l’aflicció...? Castigat esborronadorament de petarrell, vet ací d’on.
Desembrosses el trajecte fins a la bassa... Et dius, Corr, carallot; de pressa; espixa-t’hi, isnell; som-hi, abans no es tapi amb aquell seu magnífic domàs d’oriflama, i no fugi volant; aprofita el clap tot net, sense embarassos...
—Ah, no, què fots!
Era el sostre descobert d’un forat d’abís fosc i impossiblement pregon.
Daltabaix vas escombrant-ne, raspallant-ne, d’infernal estalzí, les parets amb la teua capa que s’estremeix esporuguida per allò que se us atansa indefectiblement. El gran batzac del catacrac.
Eixoriveix-te abans no sigui massa tard. No fos cas que se’t tapés l’eixida mentrestant amb el domàs negre opac del mai més.
Queies entre els ànecs qui et tracten de tot, de saltataulells, de curt de gambals, d’espanta-gallines, de lladregot nocturn.
Els dius que ets el porsavant qui anuncia la vinguda d’un nou messies, o quelcom si més no de semblant, brescant entre la població, veient si per de cas no trobaria un home prou delitós per a fer-li companyia, Diògenes de pa sucat.
Inventa, i elabora refilant ben fi... Tot hi passa, esdevé creïble, dit prou sensiblement, i en situacions de tal gravetat. Els dius que se li ha morta la mare a la teua dona, qui és al llit a trenc de deslliurar un infant, i que no saps re on de debò no para, el cap et roda, el cor et fa figa, massa afectat... Com li ho comunicaràs, pobra dona, tants de desastres que arriben ensems? Ho resistirà. En patirà ella? L’infant? Tots dos? Tots tres? La llevadora? Tots quatre, cincs? Les doules? Servidor? N’acabarem tots plegats morts del mateix cop emocional...? Perdonin, senyors policies, duaners, vigilants, militars, és així, per això anava tan atabalat. Se me n’apiadin, si us plau. No ho faré més, vull dir, la sogra ja no se’m tornarà a morir, no se’n riguin, si us plau, pobra santa casta vídua! Oi?
Una sobtada basca em puja del garbuix gàstric i se m’ennuega a la gola i m’hi veig lluitant a urpes d’ungles despullades, i en la baralla m’ensopegava en qualque altra rel o soca, i l’embranzida se m’enduu de cap al braçal. Testa en remull. Em calia. Esfereïdes, en sortien, del braçal massa remogut, rats d’aigua. I llavors, és clar, hi tornava a filustrar la sílfide flotant al cresp. Afrodita de dos rals qui hi caminava. Gavina excel·lentíssima. Qui pogués! Allarga els braços vers el buit.
—Senyoreta, formigues em recorren els codonys.
—Fiqueu-vos a la cua. Cal pagar.
—No volia pas anar de putes. Em pensava que jo... Hi venia enamorat. M’encanteu...
—Debades. Cal pagar i prou.
Xiulava un tren en la distància.
Em cercava les butxaques. Què hi dec dur?
Com sempre, una múrria connivència entre eines i ormeigs per a fer-se’m fonedissos abans no me n’empar. No hi trobava re. Ni un pèmpim per a ficar’m a cap enfarriolat xibiu i fer-hi un vermutet nocturn. La canalla del patró m’han degut robar. Aprenents avantatjats. És típic de patrons i família prendre-t’ho tot. Gicar’t en calçotets. I encar.
Vas passant no gens segur pel barri brut. Te n’hi esmunys com gat esgarrapat. Grocs, atroços, hostils, encarcarats, visatges d’esguards que t’escorcollen, claferts de desafiament, fins als dedins més pregons, per a saber potser com duus de tensos els nervis.
En romans mentalment glaçat, estabornit, i ple de fàstic, és clar, i t’hi apresses tal qual, com ara nu, en crua solitud, no pas convidat a cap de les nombroses noces, ni gatzares ni etzigoris, totalment sobrer, balder, recrementici, redundant, sotil, descomptable, naquis, minve, sem.
Prou pot l’Eudald, qui fos ell!
Cal altra sílfide no et pica l’ullet. Com s’ho fan? Com s’ensumen que avui tornes a anar buit de calers!
Misteris, miracles...
(...)
Quan en terres rares...
Quan en terres rares sentim enraonar en català, ens arraïmem arribats de pertot arreu uns quants de catalans, germans besson animats per la mateixa ànima.
Aquesta vegada érem més que no de costum. Havíem romasos a lloc. Ningú altre no ho feia. Tothom corrien i s’escorrien en cagarrines, i és clar que per molt lluny que anessin no anirien enlloc.
Feia poc que amb tota mena d’alarmes havien fet córrer l’arribada de la fi del món i la bogeria s’instal·lava universalment. No els servia de re tant d’escarafall ni de llençar-ho tot pel balcó, ni d’estripar’s els vestits i estireganyar’s els cabells. Inútils ximpleries, pallassades, espanta-ocellades. Davant aquell irreversible, irremeiable, anorreament del món en indistinta gelatina, que ridícul de voler fugir!
Car si allò petava amb un sol pet general, on s’amagarien ni aixoplugarien? Ni al fons de l’oceà, ni dalt de tot de les més altes muntanyes, ni endinsats fins al pinyol corcat de la condemnada esfèrula, enlloc no hi havia cap mena de salvament. Tot saltava ensems.
Més ens valia romandre on érem, com fèiem els catalans, tranquils, consolats, enraonant en l’hipocràs encantador de la nostra llengua imperfectible, esperant potser d’ésser testimonis a l’hora de la veritat, amb l’esclat final, de guipar com tot es fot odiosament a riure, un univers rancuniós, amb dents i ullals, i banyes i queixals, d’un blanc lluent i resplendent, gegantescs, tot de ferramentes que omplen irrisoris els ja de per si prou carrinclons firmaments.
Nosaltres rai. No ens donarem pas per al·ludits. Ni trobem pas que hem estats verament mai de pega. Hem fet discretament el nostre camí de catalans hostilitzats per estúpids afamegats veïns, i mai no ens hi hem retuts.
Ara, en estreta companyia, sol·lícits, boldró solidari, havent-nos reconegut uns als altres perfectament, conjuràvem, com sempre férem, tota recança ni enyor. Som homes qui ens entenem. Sabérem del cert on anàvem. Sempre hem fet cap a l’objectiu volgut. Sense moure’ns verament de lloc, arrelats per l’ànima al fort que mai no lliuràrem del tot.
La mort ens agafava com qui diu, de per riure, confessats. Els únics qui l’ànima la conservàrem impol·lutament neta durant totes les centúries on ens fou permès per les circumstàncies de l’existència d’ésser vius al món.
Ens diguérem:
—Bon profit.
—I tant. Igualment.
(...)
Botànic obscur, silent me’n rancur.
Rancur-me’n o me’n planyc, tret que ai, massa flèbilment, dels qui em fan passar el fred a mastegots.
Érem als pixadors i en Pixa D’or, ens deia que on els llatins dèiem, La pena és el prèmit al crim, els víkings, dèiem, en canvi, que, Tota joia duu sa pena. On calia concloure, crec, que tant se valia l’acció, la qüestió era que sempre és resolia en pena. I omnipotent se’m tombà i m’arrabassà la pixa. Era esquerrà, i animat per la colla, em duia, com si fos buit bessac, amb una sola mà vers l’ombracle.
Tothom ja m’havia violat si més no una vegada. Ningú no volia ésser menys i incórrer la riota que es deseixiria davant cap mostra de nyicris castedat. Personalment gaudia d’una cèrvix feta tota una enrevessada úlcera. Llurs ariets semblaven manxar’m amunt fins al cervell mateix.
Anant als pixadors a l’hora on tots hi anàvem, perquè ens tocava, em prometia que aquest cop pixaria sense por. Em deia, pixa-hi, i: не ссы, ссы! (no badis; buida!). Però als de l’horda mon vit tan naquis es veu que conspícuament els excitava. I de la meua part, cap estratagema no em servia de re. Era com ara voler desplegar el plec del camellot. No els faria pas mai canviar de parer. Era llur natura, llur inclinació irreprimible. Com voler’s trastocar’ls els espòndils, o padellassos d’espinada. Impossible. Quin paper!
Si ets prou savi, lleixes fer fins que se’n cansin. Tard o d’hora seràs lliure, o mort, que ben mirat és el mateix. «Hom savi no recrea per dany ni per desventura, lleixa son dol i rancura, que mills vol triar i escollir.»
Llevaven per a pixar llurs capes, gelebies i atzunars, i ma roseta esdevenia replecs de cony. El meu atzunar era el d’un mort. Exacte, la meua capa era en realitat ma mortalla. Savi hom va preparat.
Llurs collons eren àmfores, nius de serps per vincles vinclades.
Hi havia escrit davant meu, Peu importe avec qui je baise, du moment qu’il y ait un trou, des poils et que ça pue. Amb mots nostàlgics m’anomenaven Anastàsia. Atès que era de Lleida.
El Pixa D’or es volia cap de colla, melòman, operàtic, deia sempre, Çam cibiè ià galavà (сам себe я голова). I amb la litúrgia de l’astor calidoscòpic en el cel irídic del cicló, tots els altres, una barbaritat de carrinclons, li adreçàvem, perquè es mantingués content i no fotés mal a ningú (a part de mi, ase dels cops, arbre caigut), florilegis estratosfèrics d’afalacs.
Soc dels vells ilergets qui mai no es reten. Fórem, som i serem. Envant, naltres envant, sempre envant, a despit dels assassins. A despit dels assassins, sembrem assidus entre els cadàvers. Sembrem per al sendemà.
Sense descoratge, hom reïx a imposar’s (viu o mort, tant se val) davant tots els inconvenients. Al riu Leteu en hi rabegem, letàrgics, llongues temporades, per a, tot d’una, renéixer, més ferms.
Hom abomina els llogrers. No demana re a la bestreta. Al contrari, estalvia, sempre estalvia, les forces es guarden... fins a l’hora calguda. I llavors hom assesta, impremeditat, despietat, contundent, final.
Getting the hell out of hell is never easy. Se segueixen pler de col·lisions abracadabrantesques, insolents, entre l’alt nombre de pixavins fats i xarons qui cal comptar entre els irrisoris conqueridors. La sorpresa és essencial. De sobte, fiat lux. Hom s’hi veu més clar. I respira més de gust. Tard o d’hora tot arriba
Endolla-li a la nafra o la figa, al que sigui, els dic. Albergínies, xirivies, obtusos matrassos als forats sense costures (inconsútils), hom en gaudeix, gens honest, quimèric, eteri, astral, claustral. Anastomosi sensual.
I que n’ixi quan vulgui el vedell colossal.
Seguidament, premi de trobadures. Els explic esdeveniments i avinenteses d’abans els invasors no ens ho prenguessin tot.
I esdevinc, com de més jove, present a la botiga de casa, tota de marbre, la més sumptuosa de totes, instal·lada a la cua de les botigues exclusives del fons de l’aeroport. Hi venem, quan obrim, car gairebé no obrim mai, tret que tinguem cap príncep multimilionari del capitalisme més descordat qui ens vol comprar una de les pells garantides úniques d’un dels animals qui hem caçats a planetes i llunes d’allò més allunyats al firmament.
M’he llevat aviat car havia de repassar comptes i mentre soc a baix, torna del llit, sense pintar ni arreglar ni re, la rosseta cinematogràfica qui em demanava anit acolliment, massa perseguida pels negocis dels qui sense pietat l’exploten.
Me n’adon perfectament del seu cony massa (no gens normalment) envermellit. Sublimitat dels simulacres espectrals on, amb bisbes, olisbes i godomassins, el sexe i la disbauxa manen. Quants de vits foscs no ha entomats bo i somiant truites? Els ròssecs a les comissures, com ara de regalims de regalèssies, encar hi són, estranyament esdevinguts reïficats, reals.
Tot em fa por, i tu, em diu.
Per què t’haig de fer por? dic
Perquè voldràs acabar la feina.
Quina feina?
Ja ho saps.
No has pogut fruir tota sola?
L’orgasme em fuig. Fes-m’ho, si et plau.
Pugéssim a un llit o altre, ens faríem mal damunt els marbres. I aleshores diràs, ‘Such a nice, gentle locksmith’. O diràs, ‘Manyà manyac, que dolçament m’espanyes!’
I em seràs suau en la penetració i constant en el quefer escaient.
Te m’ensumes. És com si em coneguessis.
I au, no re. Feina feta, la mateixa buidor de sempre. Zoològicament parlant, tots plegats, del cony primigeni ençà, som presoners de guerra a la mateixa gàbia. Com podríem de debò gaudir de re gaire estona?
Presó infrangible, i tanmateix, amb cobejances de pellaire, petrificats d’angúnia, esventrem soterranis, on rauen les darreres rerialles excrementícies, fecals. Últimes Thules impassables. Asimètrics, difidents, entre tendrums de pagodites, còlquics hi creixen, letals.
D’altres guerrers com naltres, tots marcats per antigues nafres de ferotges batalles, hi romanen mig sebollits, així com, prou sovint, llurs muntures.
Anàvem a Perpinyà, on l’altra vegada ens esperaven el romanent dels integrants de l’escamot de resistència, i a la plaça Gambetta, tot de sobte de la bragueta em fuig la cigaleta.
Quina n’hauria dit el maleït burleta Pixa D’or. «L’idiosincràtic estellicó de l’estaquirot, se li enderia a no voler morir del tot.»
Aquesta vegada ni a Perpinyà no fèiem cap. La moto se’ns espatllava.
Érem ara doncs a un racó de la carretera, dins aquella freda anònima població entre les muntanyes, bo i tractant d’apariar la moto de gran tonatge, i alguns caminants, zombis mesells, me’n record que em van trepitjar i xutar desvagadament el meu nou abric negre. Quin emprenyament el meu llavors!
M’heu mort l’abric! — he repetit cinc o sis vegades, i els arbres de vora la carretera han esdevingudes feraces pereres amb pler de petites pèndules peres negres. Deien, crec, «Ens renegreix el fred com a tu la ira et renegreix».
I era cert. Renegrit per la ira, m’he guaitades les mans. Com les desenfosquiré? Em mentalitzava. Perdre els estreps vol dir fotre-se-la estrepitosament.
«Si la ira et renegreix, la ira t’agredeix. El cos no ho resisteix.»
Em veig entrant a la llibreria El Corb on cada llibre és negre i fosc.
Em veig llegint-hi.
«Només no mor qui no neix
Ninot no nat molsa hi creix.
«Ninot nat malson qui creix
Se n’ha anat amb l’altre bleix.
«Reïx la mort i en fa un feix
Abans no mor — crema el seix.
«Crema el seix i ara cap cor
No fa un bleix i la mort mor.»
Ambtant queia la nit, i tots els altres havien partit. Em jaquien amb la moto espatllada. I ara el fred de la nit. On vaig sense abric?
Trobava cap cabana de pastor i hi faig cap dins. Molt mòlt, m’ensopia de mantinent. Beutat adormida, m’eixoriveix el bes del cony de la dona qui se m’eixarranca al cap.
Bruixa vetusta de cony tanmateix flairós, el seu visatge cremat, tantost vist, m’inflama d’angúnia.
Quin llibre em portaves de can Corb?
Quin llibre? Cap.
Ja t’has ben regirades les butxaques de l’abric?
Quin abric? Zombis mesells m’han mort l’abric.
No pas el negre, el blanc. A l’abric blanc, ho sé, hi duus el llibre blanc. S’hi conta com cremà el relleix a frec de la frau. Sàpies ara que quan cremà el seix, se’m cremà els cos. I vull renéixer, en blanc. Me’l llegiràs?
Te’l llegiré.
M’enganyes.
I un colló de mico. En tot cas, res de colló moll, noia. (Inclina-te’m al reclinatori, i som-hi.) Escolta: «Nunc, collo molles circum diffusa lacertes, / Et flectat niveum semisupina latus, / Inque modos omnes, dulces imitata tabellas, / Transeat, et lecto pendeat illa meo.// Nec pudeat quidquam: sed me quoque nequior ipsa, / Exsultet toto non requieta toro.» // («Al voltant del meu coll que tos tous braços s’estenguin / I níviament de la vànova, a tall de la sanefa que hi penja, / Dolçament a la màrfega te m’hi vincles, / De costat mig de sobines, ara que per la vora em passes. // De res no te n’has d’avergonyir; ans, fes pitjor (ço és, millor!) / Bo i exultant, damunt la màrfega, sense descans manxa-hi.»//)
Beutat qui em dorm a la vora. Vull deseixir-me’n, d’aquell apegalós malson. Que em besi a la fi, per comptes del seu, el fètid aflat del cony del matí alçurat.
El cel sense Sol, l’huracà el besava amb violència. Cuidava envolar-se’m sencera la bordeta. A bord de la Bordeta, la moto m’aturà de caure relliscant, caire avall, fins al riu fragorós. M’ancorí a la moto morta.
Com tot bon manacorí, m’hi ancorí, moto estifollada.
I com acceptaràs el premi Nobel de la guerra amb la llengua cremada?
Quin premi dius?
Queia la neu i els corbs tornàvem a ésser blancs, tal com fórem ans no fóssim fetillats a ésser, pels perennes malignes, pel fet d’haver gosat revelar, amb llengua daurada, els escruixidors secrets, les horroroses veritats, del viure.
La moto roncava. Semblava rutllar, una mena de màgic auto-guariment. M’ho deia, com dic, bo i marruquejant en termes llampants. S’havia tornada groga com canari i jo bru com si tornava d’una perllongada estada als tròpics tòrrids.
Quin vol vols?
No sabia que podies volar.
Vol d’ocs, de voltors, de corbs?
Rere les teranyines de les boires de l’aurora, el bare vernís de les glaceres. Horitzons ennuvolats per on passem, rabents, com mitjançant místic funicle.
Tornava a fer-se massa fosc, i la moto i jo jèiem a la intempèrie, com si ens vagués llavors d’anar analitzant, a cops de lot, el ‘glaç de spin’ en certes espinel·les de selenur. És absurd de demanar absurditats.
Lentament, líquens i molses inesperats se’ns feien a la pell, les rels se’ns hi teixien mandrosament, sense fer cap compliment ni cerimònia. Els esbrinàvem, interessats. Tots esdevenim mers objectes als ulls d’altri.
I amb allò me’n recordí.
Quan les femelles es conxorxen, para compte! Que pari compte qui li tocarà de rebre! Les crueltats més extremes se’n segueixen. Hi havia la dona, i hi havia la seua millor amiga del moment, la dona d’en Pixa D’or, i dues i tres de llurs putes parentes, i quan m’hi atansí per a servir’ls, amb aclucalls de vergonya, el te, em digueren rient si ja estava preparat per a la celebració de demà. Demà? El dos de novembre? Cap festa no em venia a l’esment. Vaig fer cara d’idiota, la que millor m’escau i espetegaren a riure molt més fort! Malament rai.
Ja t’has ben preparat?
No era pas, que sabés, cap aniversari de casament, ni patriòtic, ni d’edat, o de nom, o de mort sonada. Romania a les escapces. Entre els altres elements del servei ningú no me’n feia cinc cèntims. No n’havíem sentit a parlar mai. Era una celebració segurament inventada per elles mateixes, a mesura, per a llur divertiment, o perquè sabien, elles i els invasors amb els quals tan bé no s’entenien, que, al meu fur intern, ordia ininterrompudament dures revenges.
Avar de la meua pobretat, si mai, fotent d’escombriaire, de drapaire, de pellaire, de cambrer, trobava re de cap vàlua, ho enfonyava molt més avall, que no fos descobert sinó pel treball molt més ardu de cap altre regiment d’arqueòlegs dels temps insospitats, car re no em fot més fàstic que la riquesa i els rics. Tot s’ho apropien, descarats, i recolzats per la ‘justícia’, element podrit qui els pertany sencer.
Tothom qui és ric és lladre, i tothom avar de la seua riquesa només es mereix el cop de destral que el migparteixi de dalt a baix, cop irat i sobtat que en foti, de la seua merda de cos avariciós, dos bocins transformats en plats perfectament adients per a la fam de les garneues ventisses salvatgines, mai sense delers, elles, d’infame abassegament.
Llavors m’informí amb patracols de tractats antics. Me n’adoní, al capdavall de fulls i fulls, que el dos de novembre era un jorn on algú qui es féu dir d’Ícar pujà a l’esquena d’un ocell, de nom Fènix, i, víctimes d’una ramada d’excessiva presumpció, s’atansaren massa al Solell — o al Perill (al Perill del Poder), que és el mateix — i en Fènix s’hi cremà, i que amb allò algunes sectes de l’any de la quica celebraren en acabat la festa de la Cremació del Fènix Renascut de ses Cendres. Carrinclons invents d’adés i ara.
Ja em veia doncs l’endemà emplomallat ridículament, com el darrer dels bufons disfressats de fènix, i em veia sacrificat entre les grasses rialles, rostit en foguera, en la celebració de la cremació de l’ocell qui volgué ésser massa, com jo, un altre il·lús ordidor de revenges malèfiques, i tanmateix, ai, justíssimes.
No cal dir que no renaixeria d’enlloc a enlloc, i que aquella nit, vestit de cendres i burells, abans l’endemà no em fonguessin, em fonguí.
L’endemà, lluny, recorrent el parc on la fira havia lloc, veig, com ara si he esdevingut el llangardaix de pedra que rau estès al capdamunt d’un dels cornalons de la balustrada que volta l’oblonga basseta amb ànecs de colors, i cignes blancs i negres, tips de coca i de pa, i esguarda impassible la riuada de la multitud (amb els pobres de burell i els rics de samitell) anar amunt i avall de l’ampla avinguda principal.
Els del llangardaix empedreït — no hi ha pas al parc ningú amb ulls més entenedors que els seus de la futilitat de tant de cansat moviment devers la pregona tristor ulterior de la fosca nit que, imminent, no ens caurà damunt a tots plegats.
Car aquest batibull, com tot altre batibull, és clar que també fineix en no re. El no re absolut qui tot ho engoleix, car per què hi és sinó per a engolir-ho tot?
(Cop rere cop, tot torna enlloc.)
(Visita rere visita, amb els perseverants intrusos qui són els perniciosos íncubs i súcubs dels somnis, a llocs exòtics et veus haver fet cap on l’aventura s’escau, i en un altre no re passa avall. A la pròxima.)
(Somni rere somni i no t’has mogut de lloc havent viatjat tanmateix, a peu o en vehicle, a indrets on, com ara cremat a tesa, cap traça en acabat de tu no roman. Hi fores fantasma, espectre, llampec... Llampec qui solcares, potser, un instant oblidat, horitzons imprecisos, inassolibles. Bona nit, company, fins a demà, si hi arribes.)
(...)
«I és clar, l’asclà.»
(Volia ell espiar per una ascla què hi raïa dins la cèl·lula original, la cèl·lula origen de tot allò que és viu, i per això, és clar, l’asclà.)
(L’asclà com asclí els seu fèretre de luxe quan es morí. Intimitats sota lacre violades.)
(I al capdavall què n’escatí un cop mon ull enteranyinat fou dins?)
(Que el mort vivia. Que re no mor, que tot es transforma.)
(Es transforma en què?)
(En quelcom o altre. Cendra, fum, tant se val. La cèl·lula original és immortal.)
(Això, ja t’ho diré, no és pas cap consol.)
(No, no.)
Caminant com l’androide que no és, l’oncle Qrim em diu bon dia, o pus tost el típic salamat siang.
Com fa l’eruga al jull, qui sé que s’enfila a sinistrors, li donc l’esquerra, mà amb la qual em moc, em torc... i me la pel, abduït per les mels de la mistagògica pornografia.
Expert en l’art funerària, l’oncle Qrim, quan laca la fusta dels seus taüts, creu, amb raó, que cap mal no el pot atènyer. Per això tantost no sent mal al cor que se’n vagi isnell al taller a treballar-hi. Tocant-hi les fustes i els ferros lluentíssims de les cantonades. Meravellós segur refugi.
És un homenic inestable, delicat, poca-coseta, pràcticament sense ossos, com si fos fet sols de tendrums, i qui s’embarassa fàcilment, potser àdhuc un xic hipocondríac. Com jo. Ell i jo som dues ànimes bessones. Som fets de la mateixa pasta, com dos llonguets besats sortits ara mateix del forn.
Sovint somiàvem ensems, vull dir, el mateix somni. Repapiejàvem a mitja veu al tallar els dos homínids, entre tots aquells objectes superflus que són al capdavall les pompes fúnebres, vanitats ridícules, clofolles inservibles, fòtils, andròmines, embarassos...
Ui, si ens n’explicàvem!
Sobretot els molt dolents. Reguitzells, en intervals de diferents modalitats, de fets meravellosos esdevinguts en avinentesa d’autoesquediàstics malsons.
Malsons de destrucció, de desaparició. Per exemple, la dissolució immediata de l’enter sistema solar. Esclata el Sol, i un per un, tot seguit esclatem els planetes qui ens hi escalfàvem, i en esclatar els planetes, tot allò altre, mort i viu, que conteníem.
Somric indulgent al Sol condemnat, i a cada condemnada cèl·lula. Muscleig, i els dic, Nois, què hi farem. És la llei d’un univers qui es panseix fins a la nul·litat total. Prou ens ho esperàvem. Ens ho havíem esperat d’ençà d’uns quants (tampoc no gaires), mil·lennis.
O com ara la nit que tant ell com jo érem camells errabunds qui travessàvem innombrables microscòpics cossos d’agulles, i amb allò hi vèiem esperances de pròxima increment de riquesa (no pas que fóssim gens pobres). Un i altre, sense dir-nos-ho, havíem el mateix matí comprats bitllets de loteria. Debades. Els somnis són només falòrnies, historietes que no caben al món raonable. Només mancaria. Cervells massa atapeïts els nostres. Chi troppo vuole, nulla stringe. Qui molt acunça, poc li escunça; qui molt abraça, poc estreny. I així anar fent.
Era l’hora de dinar, i m’hi convidava, és clar. Sèiem a taula. Dues coèfores ens vessaven aigua lustral a les mans. Coèfors i dapifers ens servien mam i teca.
[Quan dius ‘coèfor’, et puja la imatge de tu mateix. Et veus sempre servicial. Ton pare et feia anar a La Punyalada a comprar el vi. L’altre oncle, el pare de les cosinetes amb els ‘còmics’ que llegies esmeperdudament, et feia anar a la vinateria de prop el quarter general. El mestre al carrer Major et feia anar a omplir l’ampolla de vi negre a Cavallers. La dona, una mica més tard, et feia portar’ls, a ella i a l’amant de torn, el vinet i les galetes, per a fortificar’ls, entre cardades. Ànima de servidor, la teua, tothom amb ulls damunt el nas es veu que la percep d’una hora lluny. Ja t’està bé. Al món hi ha d’haver de tot, els alfes, com diu la dona, i els betes; i entre els betes, el beta de baix de tot, com jo.]
Rere els servidors, melòdics, rapsòdics, els corifeus i corifees harmonitzaven amb en Xeic Spia, el xeic qui espià per l’ascla noranta-quatrena de la cèl·lula original.
«El qui amb prou poder s’està de fer mal/ Tot i que sap que rau diví enjòlit/ El qui roman de pedra gens sensual/ Tot i que tothom fa anar de bòlit/ L’hereu és de les gràcies del cel/ Algú qui sap com mantenir natura.// Són ells els qui guarden el cos amb zel/ De llur beutat els altres fan usura.// La flor d’estiu és dolça mentre dura/ Sola i avara no serveix ningú.// Si rep entec l’arrauleix la malura/ I qualsevol altra planta més lluu.// Massa d’urc duu allò bell a senil/ Lliri podrit put pitjor que herba humil.//»
Tothom coneix la rectitud dels magnes dapifers i pincernes de la casa dels Qrim. Els Qrim, mai no tips oligarques del Migjorn pregon. Per exemple, a can Dapifer tothom compleix. A cal dapifer Dapifer cap dels catorze sobrecocs qui manen els cent tretze cocs qui manen els innombrables coquins no pas que, mai ociosos, ni un labori debades. Tothom hi va de ferm, car prou qui no ho fes, de mantinent el viraven de cul al carrer i, damunt, per tots els complidors injuriat ans escopinat i tot, parrac d’individu bandejat d’ençà d’ara mateix arreu i arreu del molt estricte món culinari (i cul-i-merdari).
El dapifer té el do de l’útil brutícia; tot rebuig nutritiu l’aprofita ras. Si li fos permès, amb fosca barretina, et coïa i tot el malfeiner virat, el mesquí acomiadat de suara, sucós, amb llàgrimes salades, estovat amb empentes i rodolons, i guitzes i carquinyols, adobat amb fruits lloques i verdures sabateres que hom li llençava, i esputs rai...
Esputs rai, revera, esputs rai, i pixarades i pitjor, menstrus, secundines, afolls, caguerades...
Tret que, és clar, només et cou vedells, capons, porcells, xais... Hum, t’hi tasta, t’hi tasta i tasta... I fins la drosòfila gutífera t’hi troba prou gustosa. I ara au, vinagres, mostasses, olis... Setrilleres senceres i molt amarinades d’ingredients... Ep, i som-hi, una dapsilitat d’oluscle (una sumptuositat de verduretes) ferm, un pler de marmany fresc, així mateix en un tres i no res no te n’amaneix llavors, per a decorar el cadàver rostidet i llepissós. Som-hi. Tot ben a l’hora.
Xst, i ara ens el guaitarem per l’ascleta d’un foradet com fa preparar l’ordiat hodiern. Amb quin zel no s’hi esmerça, i els seus múltiples macips, els quals sense gens d’anquilosi, amunt i avall, així mateix com s’hi fiquen, renoi!
Poc els cal cap prec ni mesura cautelar ni acrimoniós oprobi; fraterns, sense enfarfecs, amb hàbils embranzides, sempre endevinen de dur l’estri o el producte adient, i se saben alhora fer a la vora, mai opacs, si altri arriba amb més urgents claus per al reeiximent del bon plat, vull dir, o, com ara, la bona beguda.
El caduc pincerna i el jove coquí Antelm, qui per antull de novençanatge fotia l’orni amb oripells, gens xungo ni murri ni brètol ni presumit, havien no fotia pas gaire enraonat sobre els prepòsters hipèrbatons i les tòxiques histèries de na Formatgera i de n’Ouataire, ambdós entre les hordes dels qui els abastien.
Tot i la minva accelerada de virior de l’anacrònic veterà, el prodigi romàntic que és el luxuriós jovenot no li arriba a la llengüeta de la sabata pel que fa al verb descordat.
Li diu, Quan a les dones els ve la cardera, amagueu-vos, cagadets, us muntaran com salvatges i us averganyarant ans faran malbé, i potser àdhuc us la trencaran, i a tots ops segur que n’acabeu fets trenta-quatre mil peces. Quant a mi, rai. El vit, cert, no m’ha servit pas mai, a part de per a pixar. Per al que diuen certs sòrdids llibres per a cràpules i d’altres afeccionats a la immundícia, que serveix, ço és, per a ficar’l en cianúric cony i jaquir-hi anar no sé quina mena de gra per a umflar ventres, perquè s’hi cuini llavors cap altre ninot exedent, de seguida desesperat si mai nat, pobrissó, perdut, un de més, excessiu, com dic, sobrancer, en un món de morts molt efímerament encar vius; al contrari, sempre m’ha servit, el vit, a tall de cua, per això mateix, per a fer por als insectes emprenyadors, mosques, rantells, tàvecs, vespes, borinots, i mai, com tu addueixes, per a remenar efervescents cassoles.
Ací n’Antelm, hesitant amb un setrill damunt cap coca, fa, L’aigua clara i la xocolata espessa. Cal dir doncs que trob acte impiu aquest d’estranquis tocar’m el piu.
Et dic que se les tingueren. Calgué cridar la bul, la fula bul. Obesos simiescs idiotes, ells, i els crims que assoleixen d’acomplir de dreta llei. La corrent episteme em diu que, amb l’agressivitat ambient, cridant la bul, massa sovint hom l’erra de mig a mig. Més valia comprendre’s mútuament. Concertar una entesa. I tant. Aprés haver consultat el coixí. Car hipnopèdicament és com hom de debò no aprèn. És conegut.
Sortírem ben tips al jardí. Flairós herbei de fajols i sègols arrosat per la pluja recent. Nit negra, sense estels. Per comptes, centellejaven arreu follets qui emergeixen, rient com equins, de sota les pedres. Hom sentia, més lluny, el brogit del braçal. Bogatell avall, cama ací cama allà, fins a les comportes de la resclosa, rodolaven com baldufes les balenes balenant, les gralles grallant, les camèlies cameliant, els blancs resplendents follets escatainant, els ivoris, les píxides en formes de coloms, les tarongetes de poncir, els túixecs i sorolls, les goles i llamps, els aquaris amb peixos beta, llurs aletes en plomalls policroms... totes les noses... milers, milions... sense solta ni volta... tots els babilònics objectes rovellats, o gastats, o massa inútilment sumptuaris, elegíacs, calidoscòpics, ens els calia de totes totes ostar, sempre ostar, llençar amb fàstic immens, per a viure una miqueta solaçats, fi (fat, objectiu, meta, propòsit obligat) a una vida de per ella mateixa tan escarnidorament àvol, maleita.
L’àmbit espurnejava encar, monocromàtic. Eren símptomes d’ulls potser ben tallats mes a hores de llavors ja mal cosits. Ens hi trobàvem, tot en tot, estranyots. Érem ostatges de l’estretor vital (una estretor que s’estrenyia des l’instant d’ésser nascut endavant), una manca d’existència, esdevinguts no pas re altre que segments o fragments de feina per a cap futur pretensiós arqueòleg, això en el millor dels casos. Tasca ingrata la llur, desenterrant ximpleries amb il·lusions de mim qui pretén que s’hi troba. Carallots, fins que els caldrà desembacinar’s. Desembacinats (amb el cap fora del bací curull), se n’adonaran, com ens n’adonem cada dia, que tot llur succés (com el nostre) havia un fort gust de merda.
Tornàrem dins. El parènquima de la masia no era fet d’or ni d’oreigs de felicitat i benaurança, per rics que fóssim. Era fet d’una paltruu a mig corrompre. Un butzam, un budellam, ple de feixugues llambordes en forma d’estronts, tendres coses mortes qui hem de coldre mentre les desem, tot i que estiguin ja tan podrides que d’atansar-t’hi equival a un suïcidi que tanmateix ajornem sine diem, tot i que sabem que el minut propvinent podem ja haver-la espitxada, degut a l’enverinament gradual de tanta de mentida com no covem.
Abans d’anar a clapar férem, amb els rotets, un flonget torcebraç. Ningú de tots dos no assolí de guanyar l’altre. Contribuí segurament a les fastigoses taules entre les dos familiars col·laboradors qui empenyien debades que tant a l’un com a l’altre els agafessin ganes de cagar. L’esforç s’ho portava.
Correguérem, passats els arcs barrocs, escales amunt fins al replà de la capçalera, a les cagadores de les golfes, entre les cambres de les minyones. Ens sabíem podrits per dintre. No pas però que menystinguéssim el servei, solament que coneixíem que llurs olfactes eren menys subtils que els dels convidats de baix. No pas que no sabessin sobre les coses de la vida, acostumats a obrir cossos.
Cirurgians i d’altra mèdica gent de vàlua qui segurament, una vegada més, ens aparionaven si fa no fa, abans no fotéssim ja les nostres darreres exhaurides butllofes, ni postrems tremolins, ni el definitiu cop d’ull valetudinari engir d’aquest entrellat tan tingladament barroer, ço és, el món o gàbia on no ens tocava (sí ves!) de malviure i trigar flascament a malvendre la pelleringa.
(...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada