Primeres mels

 

Reguitzell en interval de diferents modalitats de fets meravellosos esdevinguts en avinentesa d’autoesquediàstics malsons.

Chor versus chor —

O homuncles bestials contra fidels batràcies.

—A l’encalç d’il·lusions idiotes

Molt de so i de fúria despenem

I amb desballestat sensori anem

Escorxant cametes de granotes.

—Si te n’estalviessis — els diem

Als caps mantellines i alfirems —

No ens fa cap gràcia, carallot; pren nota:

Per què no te’ns espelles la pixota

D’entre cuixes, que prou d’altra feina hem.

Raucarem cançons, que si les escoltes

Sabràs què fora melodia i solfa.

Reps la lliçó on el bon viure es regolfa.

(...)

Quan més solaçat no ets.

Quan més solaçat no ets sota el raor a la gola que el sarcàstic barber serva de moment amb força traça, et recorda, malparidament, com fou de turbulent el mil·lenni que suara no despengueres vivint una vida massa llarga i inguarible.

Li dius que calli, que et trenca l'èxtasi de sotmetre la gola al raor d’un estrany segurament amb estranyes dèries ni manies.

I et fot un tallet, i li claves el genoll als marros, i abans no ens reconciliem sense recances, he perdudes les dues orelles i el nas, i amb els ous gangrenats es balanceja ell a l’hospital entre vida i mort.

Hi ha taques de mel a l’ampit on en ficar-hi els colzes per a admirar el paisatge i la platja amb les noietes nuetes sota les ombrel·les blaves i vermelles, llefiscosament i fastigosa me n’enllord. Allò em trenca l’èxtasi d’admirar-les.

En no gaire pregons estanys on els conills ens banyem sòlitament, m’hi netejava. Sortia al carrer net i polit.

Els peus del xofer pudien horrorosament, i llur pudor em marejava. En llençava per la finestra, vomitant, si més no una meitat de mi mateix. Era la meitat qui corregué pertot arreu, i a qui incorregueren totes aquelles conseqüents guerxes aventures.

Sorolloses adjuracions retrunyen d’ençà de la boca abrupta a la Cova dels Senglars. Són senglars qui sabem que empren els pseudònims de coneguts bruixots, figures ideals d'autoritat cosmològica indiscutible.

S’espellava al buit firmament del no re l’ou còsmic, i l’ocellot qui n’eixia, quina por, vós! Havia un cap monumental, un bec com d’ací a la fi del món, unes dents oceàniques, uns ulls solars...

En manuscrits incongruents, incoherents, i molt tocats del bolet, els fraudulents erudits de l’oblit oblidaren d’esmentar-hi la qüestió de la seua ascensió i descensió, ascensió a les alçades inapel·lablement, insòlitament, inèdites, i descensió a l’infern terraqüi on es menja tot diable qui hi vivia, bo i tractant-lo a tall de cuc sense importància.

És així on tothom peria en la primera de les innombrables extincions totals.

Amb aquell visatge monstruós, la primera vegada que em veig, sagnant profusament als miralls de la barberia mateixa, quin sobtat, vehement, cataclísmic, reconeixement de la inutilitat de tot a la vida, companys.

Hòrrea hiperventilació la meua, a l’ànima adés càndia un llevat tumultuós m’hi fermenta vers una tenaç erosió que re no restreny.

Amb el meu cap de mort, veia en acabat caps de morts pertot arreu. Tot allò eren mals averanys. Qui soc? Qui he esdevingut? La meua dona me’n record que havia tot d’una esdevinguda tigressa i va fugir de casa a menjar’s de viu en viu milers d’amants.

Els trets d’aquell titella mateix s’aguditzaven en la penombra fins a esdevindre els d’una calavera. Car on ella esdevenia tigressa, jo efectivament, titella amb innombrables ganglis apunyalats i sagnant a pler, com ara si fos veterà trossejat qui tornava, potser sí, de mantes d’horroroses croades dels cretinismes establerts.

Exterminàvem infidels, és a dir, a qui innocents coetanis qui calia estripar i despullar de tot bé, car érem lladres i assassins de mena, i la nostra més seriosa insistent debilitat era la d’assassinar i robar tan immoderadament com ens fos possible, car crèiem, cert, que com més immoderats, més benefici no ens pertocava per cap (de mort).

La plàcida aixampanyada piscina del mirall on em guaitava pateix llavors, de sobte, un maelstrom. Se m’ha empeltada, no pas la meua cara d’abans, la d’un llangardaix enorme, un mostre del riu Gila. Pleurodont, amb una ferramenta que fa goig de veure, i sempre meravellosament sòlida i novella. Dents d’esmolat marbre amb intervals adients, amb allò t’estellava qualsevol cosa, taüts de ferro, vidres de miralls, macs i còdols de platges, i llambordes del carrer, i no cal dir cranis a betzef...

Deficient memòria. Què hi venia a fer de bell nou a cal mateix barber? Per què aquella set sobtada de revenja?

(...)

Fantàstic reguitzell amb el Carlets de Carlisle, eunuc qui vol que tothom se li cardi la dona, si us plau, i el reverend Bertran, aquell qui tot t’ho paga cagant.

Com anem?

Tau-tau, només mig esbudellat pels buròcrates; encar me’n masteguen tendrums; quan tornin a tindre fam, se’m cruspiran la resta dels budells, merda inclosa; la carn sense brutícies és clar que la reservaran per a llurs adorats reials oligarques, als quals besen i llepen de continu els culs.

No serà tant, viviu a la cort...

Sabeu què ens donen? Quatre fulles d’enciam mal rentat, i a córrer. Es deuen pensar que els eunucs som conills.

No us donen ni civada de farratge, com als cavalls?

Mare del bon Moloc, no! Què més voldríem que ens tractessin com haveries, carall, i tant! Vós en canvi sou d’allò més gras, reverend. Si poguéssim mai passar’m d’estranquis qualque cogombre o banana o quelcom que poguéssiu dissimular rere el xap?

Ho provaré. No us assegur re, però.

És clar, és clar. Mentre no sigui un estront més o menys dur...

Què insinueu?

O un cagalló empedreït, esdevingut gairebé copròlit i tot...

Us denunciaré als eunucs de la guàrdia.

Què els direu? Que els vostres dons, quan mai n’hi ha cap, són d’allò més suspectes d’haver estats evacuants pel vostre trau jussà? Tothom ho sap.

No rebreu pas la meua absolució, apa!

Els fills d’en Marduc no ens jaquim pas engalipar tan fàcilment com els cretins, carallot.

Horrorós, horrorós. Quina manca de seriositat! Quin heretge! Guàrdia, guàrdia!

Tots els eunucs en som, heretges. S’ho porta la feina, gamarús. Para compte, no et facis ganivetejar mentre fan veure que us escolten. Arregusseu-vos les faldilles i foteu-vos a córrer que us enxampin amb les boles penjant. Els agafaria potser envegeta i tot, i van armats, oi?

(...)

N’Ignomini, na Botifarra, i el traïdor a la cort.

Les dones sempre es revengen. Si no poden fer-ho de front, ho fan part d’arrere, furtivament. Com al principi del món la Terra mateixa (Gea), qui, quan sos fills els gegants foren destruïts definitivament, son enuig fou tan gros (també, és clar, per causa dels menstrus, les dones agafen aquells emprenyaments de caldeu) que se n’anà de nits a jeure amb en Tàrtar, de qui n’engendrava en Tifó, el monstre més lleig i enorme mai concebut a l’univers sencer, pare segurament dels humans.

Ja et dic, això de les dones, no hi ha re més puta; car vigilar molt de qui mossegues el maleït ham parat; te’n deus recordar del mite conegut de na Botifarra, la dona del faraó Ignomini, la qual t’acusa d’haver-la violada precisament perquè has refusat de cardar-te-la quan se t’ha tirada damunt perquè ho fessis; també li passà al pobre desgraciat que (signant ‘miss Lonelyhearts’) contestava angoixadament al diari les lletres de la gent desesperada i anònima qui li demanava consell. Li passà a ell, carrincló, i és clar que a més de mil altres imbècils, qui, perquè el mossegaven o perquè no el mossegaven (l’esquer a l’ham del cony), tant se val, hi perdien bous i esquelles, i sovint la vida i tot.

L’anècdota havia anat així, diran:

—Ignomini, saps què? Auxilia’m, car en Pepet m’ha violada!

—El faraó pensa: «Ah, molt ben fet. Felicitats, mala puta!» Tret que únicament diu: «Siguis comprensiva, dona. Un moment d’epilèpsia tremenda i sobtada el pot tindre tothom. Cal ésser comprensiu, i tant, com dic. O què voldries que hi fotés? El meu conseller, l’eunuc Pepet, val molt. Malament aniríem si l’havíem de perdre per una rucadeta així.’

(Eunuc, eu? No pas tant com tu, tanoca!)

—Però Ignomini, això has de dir? Quina taca, quin greuge més gros no pateix la teua honor... Ton urc... Ton amor propi... Ta taral·la... Caram, car prou soc la teua dona...

—Una dona que de nits ronca insadollablement...

—Quina inflamatòria aberració de dir! Despietat, indigne!

—Escolta, noia, prou, no siguis tan indecorosa, ecs... amb violacions i brutícies així...

—Però... però...!

—Prou. I apa, comprendràs així mateix que et repudiï instantàniament. Qui voldria (que tingués una mica de dignitat) romandre casat amb una dona lliurement violada pel primer epilèptic qui li passi pel costat. Això només em portaria maldecaps afegits. «Soc el faraó Ignomini qui la seua reina Botifarra repudia, i au.» Apuntes, notari?
—Sí senyor, pròpiament escrit a les cròniques de l’immarcescible imperi.

—Molt bé. Passéssim a més premuts afers...

(No et pensis pas que no t’he clissat, Ignomini, puta qui ets i qui sempre has estat! Repudies la vella i gastada perquè vols, com eu, la Verge del Bosc, na Florimel, la qual, tot i que perfectament proporcionada, és a dir, popuda a desdir, i prou culuda — i en cobeig el dilecte flairós parell de semieixos amagats pel miracle rodó de ses natges no pas menys que tu, somera! — també és d’allò més elegant, sobretot quan s’esbufega rai gambant rere els sàtirs esporuguits i els llops aclaparats. Li fugen amb cames de cabra i de gos d’Alaska, i quan els enxampa, com patirem! En penja les pells per a vendre-les més tard als bròfecs i pollosos pellaires qui passen pel meu carrer, vestits de parracs i malversant una seriositat de jutge que als mel·liflus menuts ens fa feredat i basarda, i ens duu de nits malsons.)

(Tothom alhora se la vol cardar, i perquè és el seu destí que ningú, sinó eu quan esdevingui, més heroic que no ara encar, retut i remut de tot pecat, no pugui, és clar que no pot, i perquè no pot fa veure que no vol. Mes tu, Ignomini, que vols i et penses que pots, com t’ho faràs, quan eu, qui soc confident teu número u, no et foti barement la guitza, d’amagatotis i d’estranquis, i t’estrompis escalinates avall per a l’astorament de la sencera plebs, qui llavors et creurà maleït pels déus de pedra i els altres tòtems lleigs, i qui serà repudiat, això si sobrevius, l’espectacular caiguda, seràs tu, tu, tu, tururí, tururú...?)

(Podrà el poble pec — i part dels eunucs més sapastres — implorar la Mística Sangonera, redemptor d’idòlatres, qui distribueix, del cel estant, sovint, pendularment i tot, molt nodridores espermes d’hienes, diürètiques i aprimadores, perfectes per a les delitoses formes i figures de les Florimels i les Meliflors d’aquest món altrament tan merdós.)

(No els servirà de re. Res no serveix mai de re. Un gec d’ostes i d’hòsties i a córrer! Pensadors dels collons, moscallons emprenyadors qui us penseu conèixer re, i sou xifra morta del palimpsest de sempre.)

(Mentrestant, eu, a l’ombra, amb aparença d’allò pus esmarrida, bregaré de valent, maldant perversament a posseir la cadira que jaquiràs vacant, més que més que el fill que et porta al ventre la puta Botifarra és meu, i si ningú no ho sap, enjorn ho sabrà tothom!)

(Súbdits en sereu, d’eu i d’ella, la faraona Botifarra, la qual tanmateix és clar que de mantinent repudiaré per a sortir cada matí dejorn a l’encalç de na Florimel, cacera eternal que esdevindrà mítica al record de totes les milionades de generacions de ximples que ens seguiran. I au.)

(...)

Potser que m’aconcubinés amb qualque bona bagassa qui m’acomboiés trajecte avall d’aquest calvari propvenidor.

Pujava al cadafal del déu en efígie — un emplastre d’efígie, assenyaladament — i un breu enteranyinament de les ja prou minses facultats mentals em sobtava, un maleït espasme de rodament de cap, que cuidava llençar’m per la borda esbaranada, a estavellar’m a l’esplanada dels sacrificis.

Trontollant, feia cap dalt de tot, i encenia la foguera on rostiríem els triats angelets per a la festassa.

A baix, aplaudien, sobretot els sortosos adjudicats pares de les caganeres víctimes. Proletaris molt prolífics i productius de canalla supèrflua. Òrbites errades. Quin desembaràs per a tothom, no fotem! I el déu contentet com un gínjol, esperem-ho. Sense pensar de castigar’ns durant una benaurada temporadeta, toca ferro.

Davallant, parant això sí molt de compte, nogensmenys ensopegava en qualque pedra inexistent i rodolava esglaons avall fins al replà següent. Era la riota del públic. Malparits, gosaven messions endevinant quants d’ossos no em trencava. Ningú no pujava a ajudar’m. Esguerrat, arribava tanmateix a baix de tot. Ja sabia que perdria posicions, eu qui cimegí, eu qui adés, aprés de força esforçats treballs, havia reeixit a ésser nomenat encenedor de la foguera als peus pudentíssims de la gegantina acollonidora efígie.

On em rebaixarien (de categoria)? La dona m’ataconaria en saber-ho. Potser que no tornés mai més a casa. Que m’aconcubinés amb qualque bona bagassa qui m’acomboiaria en el meu desconsol... Fins a l’esmarriment total...

Feia memòria i me’n recordava amb complaença de quan era jovenet i feia d’agent noliejador, i hi havia una família qui partia ultramar, terroritzats a mort per les basses de propà emmagatzemat prop de llur sobri habitacle.

Un després-dinar xardorós on hi anava a fer el contracte, la dona de la casa, una rossa jove embolicada en una bata airosa i lleugera, em féu entrar i em va dir que l’home era de viatge.

Tot el propà proper, la por que em porta al cos, no es pot comparar amb re.

I eu, delitós i neguitós per a fer-ho tot bé i com cal, humilment treia els papers i li exposava, fil per randa, les justificacions del cost, i les condicions del transport, i tot allò, i ella, en sentir plorar l’infant em convidà a seguir-la a la cambra on s’estengué immediatament al llit, i on se li obrí la bata i amb allò començà d’alletar aquell bocinet de no re qui aturà de gemegar tantost no embrocà el mugró.

No us dec pas ofendre.

Què dieu, de cap manera! Com deia l’actriu de qui ara em fuig el nom l’altre dia, no soc gens ni purità, ni fanàtic religiós, ni criminal i assassí, com la nostra entera població; soc per comptes modestament com cal, i sempre ho he estat i ho seré. Me’n record quan la meua dona alletava i de cops em permetia d’afegir-m’hi, vull dir, a l’altra mamella, i ho trobava versemblantment paradisíac.

Doncs si volíeu fer un tastet de la meua llet, sou lliure amb l’altre pit.

No voldria pas ésser cap lladre galàctic, pobre minyó.

Al contrari, m’alleujaríeu de valent; n’he de llençar cada vespre; un excés... Sembla que en faig, de llet, per a tres o quatre, no pas per a un...

Doncs si ho permeteu...

M’hi amorrí, i quina delícia... El cos de la deessa rossa... el llit tovet... L’hora de la migdiada...

Quin ensopiment, quin apaiament, de tot el xanguet al fons de l’aigua calma i blava... Tant el manyac com eu, com potser la princesa i tot, ens abaltíem i...

Com aquella nit, on ell (el meu amic) i eu érem al llit, i la tieta de la dispesera se’ns presentà mig despullada per si ens podia ésser d’utilitat, li deia, No cal; gràcies; ja ens bastem. I sortia la paia molt desplaguda, i amb la mosca al nas...

Somiava despert... i somreia...

I un tramvia se m’abalançà damunt. (Quin badoc!) Rebotí fins a la cantonada, on, degudament esterrossat, tothom em confonia per esguerrat de guerra qui, molt ressentit i contra la molt àvol societat, demanés molt a desgrat mísera almoina.

Per comptes de què, rotunds barroers, galifardeus golluts, disbauxats grofolluts, m’anaven, tot passant, omplint de puntades.

Els volia increpar.

Si sabíeu, sacrílegs, qui atupeu tan despietadament! S’escriuran de mi mantes bellíssimes cròniques de mà de falaguers hagiògrafs amb insígnies fules. Soc el carnífex oficial, qui fa els honors a l’efígie del déu al seu tron magnífic, i qui millor que no eu coneix els secrets del viure...? Soc l’impagable!

Fóssiu fets coneixedors que, en l’agonia dels caganius, quan són a les últimes, peri-mòrtem, mig rostits, em revelen cada matí, esfereïdorament ecolàlics, totes les veritats d’un univers fet només de terror i crueltat.

Segles, centúries, que ho sé tot... i em cloc de llavis, car si n’enraonava, si en donava detalls... s’escaguissava tothom qui em sentia! I allò era la revolució pel cap baix. Valc molt... molt... sense manguis tot s’esfondra...

Amb els draps tot ensangonats de mòmia estripada que m’emboliquen, progressava banzim-banzam fins a l’aixopluc.

A l’establia on estibem les vestals, em tracten com el déu no mana. És a dir, em tracten amb certs miraments. Potser alguna, amb ulls de cobalt, m’ha reconegut i ha fet córrer, engruixit, el pànic.

Com si disfressat d’anyell magolat, aquell llop sanguinari de botxí màxim no volgués voler provar la nostra devoció i lleialtat. No ens enxamparà pas. Per comptes de tractar’l a baqueta, el tractem a cos de rei.

La benaurança no durà gaire. Denunciat, se m’endugueren els eunucs de la guàrdia. Què hi fotia un brut contagiós perdulari a la casa sacra, amb les puríssimes noietes, verges d’afegitó?

(Massa desmanegat. Llençàvem el foll al canyet. És clar. Què volíeu que en fèssim?)

(...)

Joguina innocent de les circumstàncies.

Què hi feies al canyet?

Esperant veure’n passar de bones.

Quina altra somiada fada custòdia, de qui en beuries els nèctars mamaris, et rembrà aqueixa vegada? Ni quina hurí irisada amb aures i aurèoles daurades i roses?

És clar que... No pas que pugui tampoc, com a l’altra, fer-li un breu pels seus favors. No soc pas autònom. Depenc de l’organització. Els culpables, si n’hi ha (i n’hi ha incessantment), sempre són i seran els de dalt. Els de dalt, no pas els llogats, els manats, els insignificants atrotinats cargols qui cargolem i descargolem les grinyolaires eines de tortura...

El cor em bategava febrosament. Ningú entre els milers de morts en condicions de fastigosa corrupció molt violentes qui me’l volgués apaivagar, com adés de pagès la padrina, amb remeis casolans, com ara te de llinoses.

Ah llas, poc hi havia res a fer. Em moriria del cor, com em pertocava, i em colgaven, si em colgaven, entre d’altres carronyes a cops de descàrrega de runa de camió. Ve-t’ho ací, mon fat decretat per les forces de la lògica. Cal fer-s’hi i posar-s’hi i bé i confiar que aviat s’acabi el patir...

Merda de món, passeu-ho bé, doncs, au, que eu a hores d’ara m’ho dec passar millor...

Si com deien els més profunds filòsofs de l’antigor, Tothom en sentir el gall fa cara d’espantall — o Tothom en aixecar’s fa cara de pallàs — que hom, si pot, s’esmi quina carota no fots quan et despertes enmig del canyet! Voltat pertot de fètids tarquims i cadàvers.

Ben errada l’has, doncs, noi de mon cor. Car tornes a ésser al món.

Et sotgen de pertot caps tornats calaveres dels cavalls adés tan braus i actius. Vermina i morts a pler, arreu. Impotències anals, bucals, vaginals... Nius de repugnants bestietes a les aixelles... Amb dents de pam... Allò ja ultrapassa tot molló.

Grans, glans, glands, glàndules, tot s’inflama i rebenta, i mor. Tots portem místicament l’anell d’en Giges, no sols al dit d’una mà d’aspecte absolutament repulsiva, afectada per crancs i penellons o pitjor... I el duem també (l’anell) al coll, a la cintura, a l’atzeb i apendicles mateixos, i, després de mort, tant se val, el nostre cos (i nom i memòria) desapareixen sencers... Als melics, goles, sexes, extremitats, flors de podrimener hi brollen, luctuoses, fúnebres... I allò dura un altre instant, i au. Car al joc del viure (és massa palès), tots hi perdem — ho perdem tot — amb la vida mateixa.

Quelcom o altre m’enforteix molt ventissament, efímera, passatgera... Un vol de papallons del bon averany? Un suau ventijol refrescant...?

M’arrossegava d’esme fins que no queia, invicte, al riu. Un riu que em fa que es diu Duad.

Hi esdevinc el fabulós ‘peix Nicolau, aquell qui no és gens babau, i mai no fot nyam a cap ham’.

I penses, escotxegant, qui et recollirà, malastruc, aqueixa vegada...? Quina filla de quin faraó al cistellet ratat...?

O potser, qui saps, prou podràs... i... quina novament compassiva concubina destarotadament envellida qui fou una de les odalisques adés més preades i doncs cardades...?

Quina íctica nictitant Nausicaa qui, reputa ella, en acabat tanmateix et cremarà la cua...?

Això rai, Nicolau, som-hi. Mentre hi ha vida, pots somiar...

Somiar — hi ha re que valgui més de fer? Viure il·lusament i il·lusionada, escrivint tes memòries, com el poeta, a l’aigua mateixa, peixet adorable...

Totes hi venim, a la voreta del riu, a voler pescar-t’hi. Ai, reina, guaiteu-vos-el, que eixerit, l’impúdic oblat, l’antic xacrós botxí, aquell foll de déu qui dalt l’estrada teca donava al seu bon i molt malparit déu antropòfag!

Aquestes si més no eren, companyes, les nostres reminiscències engramàtiques (aixecades com llebres pels senys que tothora hi treballen, bo i ensumant, tastant, tocant, sentint i esguardant).

Ens era vijares llavors que el naufragat no fos tanmateix tot plegat sinó un força higiènic estret esteta, qui, per les seues raons més o menys apotropaiques (espantadores de la mort i les altres malícies dels déus), s’havia banyat a un torrent si fa no fa diví, que espontani creixia i se l’enduia que ens el trobéssim casualment per a fer’n joguineta innocent. Passeu-me el seu cap, com si fos pilota, som-hi, estimades!

(...)

Grans rodes de carro vermelles que avancen, carregades de la bona teca, verticals pels aires del cel.

Què hi vols fer? Condicions de la vida — et toquen les que et toquen.

Sobretot no et prenguis re a la valenta — és de boigs, gossos i animals de fer-ho.

Para compte, car, quan esdevens malauradament ‘important’, totes els teguments de l’ànima se t’autodestrueixen.

Te n’adones que dia que vius, dia on fas el rècord de longevitat de la teua vida pròpia. Empenys l’any. Excel.lent reeixida! Considera amb això totes tes ambicions satisfetes. Ausades, crec que amb això sol ja te n’hauries d’acontentar. Qui no viu feliç és perquè no vol, diuen (i afegesc modestament, ‘o perquè no pot’).

Calciguéssim el calze amarg i, tan sovint com ens llegués, enlairéssim el calze dolç.

Llavors...

Meditant mig adormit, caiguí de la cadira i m’asclí el crani. Astorat per una rara cremor a l’ànima, ensenyí les dents, com si fes tanmateix qualque muda rialla. Car només em mancava allò, asclar’m el crani! Tots els esborranys d’idíl·lics miratges esdevinguts tot d’una palimpsests esborrats al zero.

Veieren els insignes poders d’idiotes que només serviria per a conductor de rodes celestials. I apa, som-hi.

Ara ho diré. Amb enormes rodes de carro pintades d’un viu vermell que verticals roden pel cel, portem l’avituallament necessari per als dos exèrcits bel·ligerants de les dues nacions existents encar — la negra i la groga — qui es barallen en batalles perennes. Els guerrer són enterament integrats pels malformats, dels quals és clar que n’abunden com més anem més en aquest món tan corromput.

Som els batallers desferres humanes, troglodites, cavernícoles, casernaris — endogalats per dogmes i passions amb bota i fuet inculcades — ogres d’esglai, mecs alterats qui caminem com ànecs gamats; som ens tots fisiològicament depauperats; i lloscs, i amb aclucalls que ens barren de filustrar les ombrívoles veritats del girientorn on d’altre enemics — els enemics de l’ànima — no giravolten com aranyes acrobàtiques, i evolucionen i avien crits de gamarussos, o engeguen contorsions com camacucs i samarucs.

Aviador de rodes de carro, de dalt de tot veus, l’oceà golut qui es deleix per deglutir’t. I sents, amb els motors silents, els guals de vora els gorgs, de qui les remoroses hèlixs avien adesiara xiulets d’orats, enrullar’s com cabells de dama singularment ben feta, quan, com l’alba neix, es pentina a la finestra.

Els esguerrats qui guerregem incessants a baix som fets de totes mides i edats, i fem cascú com podem, segons les nostres malformacions i deficiències genètiques no ens permeten.

Les batalles, guanyes ara pels uns, ara pels altres, mai no seran definitives, car d’esguerrats n’hi haurà, com dic, indefectiblement, cada dia més, tot i les massives mortaldats als camps de Mart i de Mort.

Carreter aeri de queviures i provisions indiscriminats que els cauen del cel d’ençà de bells elegants vehicles vermells, sé que la meua filla, qui fou nada curteta com granota i només podia (i pot si encar viu) avançar fent botets, és dins d’un dels exèrcits, pobrissona, i n’enyor la vigoria i simpatia de quan era petita, i la meua por que no caigués escales avall, tan precoç per a la seua edat de molts pocs mesets.

Trista memòria que em duu, als ulls amb aclucalls, llàgrimes.

(...)

El caganer benaurat i beneït pels astres divinals.

En el tedi de la improductiva porcellana que bocabadada no rep allò que espera, el sibarític cagaire continua fumant-hi el seu opi fins que no albira a les parets signes i agalius de tremolosa frontera que tantost no el durà, si sap endevinar-ne els topants, a l’altre món. El món desitjat on hom assoleix dolcets escalfs d’esgarrifors commovedores. Florimels i Meliflors hi són en abundor.

Avesat traginer d’oníriques esdevinences, circula , trontollant amb les seues rònegues rodes de carro, pels esquinços de l’inestable teló del temps-espai. I de cops se li escauen avinenteses on desagradablement rep del no re queixalades estocàstiques, espasmòdiques, de molt repel·lents varietats de monstres.

Com qui birbés i espigolés, a tall d’ultramundà escombriaire, entre les berrugues a les galtes de milers de gegantesques xafarderes qui en comareig inescandallable esbombessin estranyes còsmiques ensulsiades propvinents... Pels replecs i raconets de l’incert nou món, de terra tot pintat de roig i groc com ara amb litargiri i massicot... Colpeix amb el bastonet del seu sexe... Dret com vareta de saurí... Per si trobaria enlloc drecera adient vers l’estatge on fer-hi suau estada... I en el qual, sobretot, les benaurances hi residirien amb una certa fiable fixesa.

De petit havia estat una guixa de mal coure, mes ara, afortunadament addicte al fumet espiritual, havia esdevingut un homenic exemplar, qui feia tanta de bondat que tothom (o si més no els de més — i els de menys que els bombin) el tenien amb raó per un altre sant encar per a penjar. Com deu patir, pobrissó, dèiem tots — o gairebé.

S’havia aprimat com esquelet, i caminava distretament pels núvols, preferentment els blans, i blancs impol·luts.

Entre les onades celestials, es veia d’hipocamp de bona soca, i s’horroritzava del sofriment dels seus tretze germans qui, prenyats, havien, per errònia emulació, romàs a sota, negats per la pol·luïda aigua.

A què trau llençar tanta de merda a mar?

Saps que els més malparits pusil·lànimes humans, destructius Erisíctons tots, amb totes llurs malèvoles accions, especialment vessant-hi incessants verins i brutícies... Arbres arrencats... Àtoms radioactius... Porta a enorme indignació i corruix ja el massa vilipendiat oceà... I els naufraigs creixen al seu si encès de fúries... I creixen a platges i costes les fètides carcasses dels naufragats... I perillen oimés les humils casetes dels nauxers... I els llamps de les simitarres tornen a lluir-hi de prop, cercant de bell nou l’evicció dels sempre assetjats locals...?

(...)

El novè dels malsons.

El novè dels nou malsons que et pertoquen per nit, no és pas solament el més fàcil de reproduir després, ans sovint és un destil·lat més o menys sistemàtic dels altres vuit.

Avui a l’enorme biblioteca del comtat cercava i trobava raó dels experiments que tingueren lloc ça enrere a propòsit de la destrucció del Sol. Sabia així mateix que la fórmula que n’implicava la dita destrucció integrava en bona proporció, irònicament, una gran quan quantitat d’heli. ‘Heli contra Hèlios’, com si diguéssim.

Esfullant texts antics trobava indicis d’on podrien ésser sebollides o amagades les informacions que em calien. Els lladres del Sol estaven ben documentats en papirs i pergamins. Hom robava el Sol i, amb els petits Solells robats, hom creava petits nou planetes que esbocinaven la Terra, d’ací els mites avials sobre desaparicions sobtades de grans masses sòlides a la superfície del planeta.

Em vaig atansar un migdia assolellat a les Pedres, l’indret on certes línies críptiques no em deien que hi podrien raure abscondits certs objectes adients a la recerca. No sabia pas quins.

Tot és, tanmateix, que darrere uns infants qui jugaven innocentment a guerres entre les pedres de les Pedres, em trobava, relluent al Sol, un cartutx cilíndric, molt semblant als d’alumini que abans duien rodets de film revelat dintre. Me l’embutxaquí no pas abans alguns dels marrec no em guipessin fer-ho.

Part en vull! — cridaven, formulaics.

Un qui semblava manar’ls, ordenà (amb típica metàtesi dislèxica lleidatana), Nem pa cal radere, i, canviant de vernacle, afegia, I ut tampor la tarraguí k taremcan una çocan, on ‘tarraguí’ era evidentment ‘guitarra’, mes que no fos, per metonímia, també metralladora. I allò m’omplia de por.

Se n’anaven segurament mal intencionats darrere unes roques més grosses i de difícil accés que no les altres, i em vaig treure de la butxaca un tub de plàstic amb ‘life savers’, aquells caramel·lets rodons foradats pel mig, i a crits els el vaig mostrar i els deia que aquell era el cilindre que trobava.

N’ets segur? Interjectiu posava, amb cara de nimfòman malfiat, un dels capitosts.

I tant, responguí — i alhora em fiu una creu al cor — que se’m mori ma mare si no és veritat.

Quan tombaven l’esquena per a anar pujant, d’estranquis m’havia ficat el cilindre amb el film antic a la carranxa, i ara, que em palpaven les butxaques, i gosaven àdhuc palpar’m també devers la pixa, i assumien erròniament, com fan sovint els minyons que un adult havia per força de fer-la més grossa que no ells, quan és segur que la faig més petita que no la més petita de les llurs, s’hi confonien — i, com sempre he dit, és una benedicció, això d’haver una pixa passa-pertot — doncs bé, ells, mentrestant, com qui diu, cuguços i contents, prou satisfets amb els sucrets foradats, ja em jaquien tranquil.

Tret que rere una altra roca, n’eixia tot d’una un home granat, molt semblant a mon sogre, amb una pistola a la mà dreta.

El cilindre lluent!

Quin cilindre?

No es va esperar gens. Disparà. Vaig sentir una descàrrega elèctrica a l’indret on duc la melsa. En veure que no queia, tanmateix, el sogre de mentides tornà a descarregar; ara la bala em feia pessigolles al fetge... A pleret, va buidar el carregador, i era palès que s’havia errat d’arma. Conseqüències de guardar un arsenal massa nodrit. Havia agafada per equivocació una pistola adormidora, tret que els raigs elèctrics, posat que fossin prou forts de fàbrica i que no s’havien envellits gaire tant de temps emmagatzemats, m’agafaven de tota manera massa lluny.

Els infants, en veure’m invulnerable, com qui diu, heroic, començaren de llençar pedres al lladre putatiu, qui esdevenia el maleït, el dolent de l’espectacle, i el qual, relliscant ara-i-adés, fugia tot desmanegat.

Els vaig agrair als companys l’ajuda, i, amb admiració, em guaitaren fondre’m per sempre...

A casa esguardava el film...

Documentava evidentment una de les destruccions dels Solells robats. La càmera enfocava un soterrani qualsevol. Hi havia sobretot receptacles de plàstic, però també caixes i capses, de totes mides, i barrals i sacs.

Era una càmera fixa, i de moment només hi entrava, al magatzem del soterrani, una llum somorta, la qual anà augmentant fins a esclatar en una blancor absoluta... Llavors, de seguida, la blancor es fongué... I una foscor s’imposava com una capa negra que ho cobrís tot... Capses, caixes, sacs, barrals, receptacles, tot plegat una negror els cobria... Era com si fossin fets de carbó, molt precaris, com ara si tinguessin els cors, els dintres, cremats, i que amb un buf n’hi hagués prou perquè es desintegressin sencers...

Immediatament, però, abans que no poguessis veure’ls desfer-se en pols, una negror absoluta s’estengué a la pantalla improvisada de casa meua. El film continuava rodant. I la negror no es llevava...

Romanguí més de deu minuts no veient-hi sinó negror. El soterrani havia perdut definitivament el seu Sol. I quants dels científics boigs llur vida...? Massa poc. No pas gens malaguanyats.

Em llevava a la fi, i era tot negre fora de casa, també. Em demanava molt neguitós què era ara allò...?

Maleïts Ericsítons. Havien fet espetegar de debò el Sol els hereus dels repel·lents investigadors d’antany...? Han ‘enixat’ (parit) la nit eterna...?

Destructors de mena, morts d’ambició, ho han de consumir tot, per a acabar, puix que no han lleixat re viu viure, que s’han de consumir ells mateixos — i per dissort nosaltres amb ells.

Calla... O potser m’estic llevant aquest matí fosc massa aviat...?

(...)

Que rodin caps com el cap em roda.

El bes suau d’una fulla qui cau em duu a l’esment el mite de la nimfa Dafne qui es convertí en arbre.

L’arbre qui es veu que estava tan enamorat de mi, sense que m’ho meresqués, pobre de mi, era una bonica, força voluptuosa, moixera de guilla. Cada cop que passava no pas lluny d’ella em trametia, que em besés els llavis, una de les seues fulles. Allò era simptomàtic i inconfusible.

Qui sap quina bella i formosa nimfa s’hi amagava?

N’esdevinguí amorosament obsedit. I comencí d’abraçar-m’hi, al començament amb vergonyeta, més tard sense miraments. Que els xafarders envejosos diguessin el que volguessin. Amor vincit omnia.

I és clar que l’enveja és el vici més poderós. Un matí la meua enamorada ragué morta. Tothom en feia, de més a més, estelles.

Parí boget.

El cap em rodà talment que esdevinguí, amb tota la raó, assassí indiscriminat.

Atès que em feu rodar el cap, que el vostre cap rodi. Els escapçava de nits amb un sol tall de falçó.

Em van enxampar mai? No. Car tombava al riu com fruit madur. Patatxap. I el corrent se m’enduia qui sap on. I allà era on els caps queien l’un darrere l’altre, fins que no tornava a caure al riu, i avall, avall, avall... Perquè rebés tothom equitativament. Com cal.

Tots mos perfectament hòrrids i magníficament gaudits fets eren superflus, artificials, i afetgegadament enfonsats al pou irrecobrable de l’avial oblit.

Fent el mort durant les nits on el riu em gronxa com bressol, i jo aleshores dormint-hi entre cocodrils, fins que el matí no m'hagi portat on ha volgut...

Hom emergeix amb els voltors, brut de fang, i comença, lliure i allerat, i alerta i isnell com el llamp, la novella matança, vull dir, és clar, la novella neteja, món on les fetilleres qui, per fina força, fetillen els fetillats, l’ordenen perquè aquests cometin tots els crims, i elles, a llurs trons, s’ho esguardin com la gran cerimònia de la civilització que destruirà el planeta.

Entre la natura i jo el treball calgut serà fet. I un dia clarós novament podrem bleixar-hi de gust i dir:

Els patològics humans foren eliminats del panorama. Llavors les llavors germinaren i el paisatge re-esdevingué com calia que fos abans la devastació humana no prengués i enllordés completament el lloc.

Els animals romanents romanem parats, en instantani astorament davant tant de miracle barat.

Marees per vies paral·leles i contradictòries s’estavellaren simultànies... I al nou reialme màgic, microcòsmiques fins del món, esclataren pertot. Totes les peces anaven caient al tauler, de si mateixes perfectament acunçades, endreçades.

No ens calia occir ningú. El cap ja no em rodava. La meua moixera de guilla havia renascuda de les cendres, com era convingut. La sang dels envejosos és perfectament fertilitzant. És en un mot, fems.

(...)

El delator, no hi ha pitjor merda al món, un món qui es panseix i podreix ràpidament, pruna immensament corcada.

Anava sovint gat; quan l’escorxava, somiava en cadells desnodrits qui l’escanyaven. Obscè i depravat, es treia la borra repel·lent al fons de les butxaques estireganyat entortolligant els pantalons, com si els espremés, com si es pensés que fossin cap agrum repatani.

Bitxacs i sibocs entre els ranuncles de fora semblaven cantar-li que: Ets la pera, ets la pera. I es basquejava llavors per a aprendre’n la cançoneta.

Ets la pera, ets la pera, repetia incessant, perquè se li gravés a la part més perenne del seu cervell, el qual no pas que fos cap mena d’harmònica melòdica cal·líope (és a dir, un d’aquells orgues a vapor per a demanar almoines que corren de vegades darrere un cavall qui els arrossega pels carrers), ans un ver orgue de gats.

Era un cervell qui es delejava com un gosset qui s’allibera de ca seua per a orbitar feliçment el món sense traves ni corretges.

Sentí a baix, davall la finestra, algú damunt un patí patir de valent al pati. Era son pare, qui repapiejava encar més que no pas ell.

Voleu aturar de fotre el bèstia? — cridà al de baix.

Quin mal et faig? — féu el vell.

No em giqueu concentrar. Tinc una feinada tremenda.

La feina d’empiocar’t cada nit.

Se l’esmà llavors assassinant-lo d’una vegada. El veia enterrant-lo al jardí mateix, no gaire lluny de l’estanyol. Una sang no pas gens vermella, ans sialoide i hialina, li rajava de les venes i artèries del coll esbotzat per la seua felina ferramenta.

Brunzent, un zumzeig, una rara remor, li arribaven de més lluny. No pas que hi passés cap locomotriu arrossegant, molt carregats, una pila de vagons de nòlit. Devia ésser finalment la tan gruada fi del món. Benvinguda, vós.

Fent sotracs pels esglaons, davallà al pati. Volia tastar l’hecatombe final. Assaborir’n les fines delícies.

Son pare havia desaparegut. Potser era mort. Tot el magnífic darrer espectacle que s’havia perdut, desgraciat, aquell vell, com sempre, un home qui mai no l’encoratjà a ésser superior, com era en realitat, tot i que mancat de recursos per a demostrar-ho, i ningú doncs no s’ho cregués, ni a hores d’ara s’ho creuria ja mai del món. Món podrit on els valors més valuosos no són ni foren mai reconeguts.

D’esme, es ficà a sacsar els arbres, perquè s’eixorivissin i perdessin la vessa, car prou calia que els arbres fossin els testimonis d’aquell esplèndid anorreament. Són ells qui, de tots nosaltres, en certificaran la defunció definitiva. No fos cas que algú, en un esdevenidor inconcebible, tampoc no s’ho empassés. Cal mirar prim en coses com aquesta. Una extinció no s’escau cada dia. És de pronòstic, és quelcom que data... data.

Escolteu, escolteu! Que feu forces quan... — sacsant-los més de valent, no finí tanmateix la frase; trobava que ranquejava, que li mancava un fi quelcom per a arrodonir-la com cal, no semblava, el final previst, prou escaient, ni adient, ni avinent... considerades les circumstàncies. Arbres qui... No, no...

Aleshores el guipà. Son pare havia escanyat el gos del veí. El sebollia d’amagatotis.

Corregué a denunciar’l, al veí, als veïns del carrer, a la bòfia, a l’exèrcit, se’n recordà de l’existència del telèfon, aquell merdós aparell, útil ben rarament, però ara segurament essencial, trucà autoritats a dojo, Mon pare l’assassí, mon pare l’assassí...

S’endugueren son pare. El jutjarien i el tancarien a la garjola, i ell fora a la fi estort i sense lligams de cap mena, i tot li fora llegut, d’una fotuda vegada, espais i esplais a betzef, sense que ningú el critiqués. I allò fora pura benaurança.

Però es veu que havia al·lucinat. Ni son pare era viu, no en fotia pas pocs, d’anys, que havia passat el pont d’esqueneta, en circumstàncies, cert, fort sospitoses... Ni els veïns, amants pus tost dels fèlids, havien posseït mai cap cànid...

Tothom ens el guaitàvem pel carrer amb ulls malfiats. Els infants, els ens més malparits, epicaricacs, mai creats, com sempre, l’apedregaven sovint, se li cagaven al jardí, li trencaven els vidres, li foteren la vida impossible.

Emigrà.

No el vàrem veure, els epicaris, els bons jans, mai més. Ja ho veus tu. Una nosa menys.

(...)

Massa de gent per a una sola persona.

Un pet esquiu que li duu el paltruu al neguit. Tremolà. Esguardà finestra enfora. Un migdia preciós. Se sentí bucòlic.

Eixí a passejar l’ombra, que és com ara dir, a passejar l’ànima. Car és palès que el concepte d’ànima es desix del concepte d’ombra. Ho veu clar, diàfan, inconfusible.

Eixí a passejar sense ombrel·la l’ànima.

Li deia, Som, noia, hipersensibles. Un món massa rude. Un cos massa poc col·laboratiu... Un pet esquiu qui ens neguiteja talment que ens llença de casa... Ja ho veus tu, fes-te’n creus.

I l’ombra, l’ànima, assentia, feia, no pas mai gaire lluny de n’Anaximandre, les mateixes capcinadetes que no pas ell mateix. Res, cap dels seus raonaments, no semblava mai inconclús venint de qui venia. Era una ànima més fidel que no pas cap gosset o doneta dominada.

Era una rara bona monja d’ànima. Viurem feliços fins a la fi, tant se val quan faci cap.

Entraren a una lleteria i prengueren mató amanit amb mels de melilot. Es rellepaven les comissures. Les altres vídues panxudetes qui ens els esguardàvem en dèiem, fluixet, meravelles. Aquell homenic amb la seua discreta ombreta, quina parelleta d’enamoradets més simpatiqueta.

Eixiren distrets de la lleteria i caigueren per una fosca boca de clavegueram. Es ficaren a un forat angular del mur del costat dret. Pels freds laberints de les cavorques platòniques, hi pogueren anar llegint guixats a les parets pels antics habitants de les catacumbes les mateixes cantarelles de sempre.

Naixent, morim.

Hom perpetu perpereix.

Viure és morir.

Tantost no rebies un cos, rebies un cadàver.

Vida i mort, les dues cares del mateix idiota individu.

I així anar fent. L’escrit sempre el mateix, de vegades amb lleugerament diferents mots i matisos, això és tot.

Per això, l’ombra, creguda, diu que ella rai, car em sobreviurà. Perquè és insubstancial i no pot doncs esdevindre cadàver. Com quan et neixen amb un cos condemnat.

Ai mesella — la compadeix aquell bon’ànima d’Anaximandre. Només ets una projecció d’aquest cos qui es podreix.

Llavors l’ànima se li desespera. Entra en depressió. L’ombra se li esfilagarsa. Se n’adhereixen enganxifoses porcions per les cantonades, se’n neguen bocins als tolls. Se’ns dissol a milers i milers de falenes calaveresques...

Cal no dir mai les veritats a genteta qui no pot pair-les. És criminal de fer-ho. N’Anaximandre se’n penedeix.

Ei, ei, ei! Ho deia de riure, ho deia per a fer-vos ‘ponereta’, per a aixecar-vos les faldilletes, ha-hà, ha-hà.

S’han reconciliats. Per què no entrem al teatre? Quina peça hi fan?

Lorenzaccio? Per què no?

Es troben amb un extremat i disbauxat jovençà qui ama d’anar-se remenant i pessigollejant els ous, i qui amb un cervell podrit de nocions d’imbècil, trama revenges sense cap ni centener i a tort i a dret.

Ara, en sentir la seua ombra la frase banal, «L’ombra existeix, no t’ho negaré pas, mes no pas sense la llum», se li enterbolí, i entrà en melangia, i no sabíem els altres, ni l’ombrel·la absent ni la bossa de cacauets no l’ànima mateixa com consolar-la.

Li dèiem, Anima’t, car la llum què és? Oi? El resplendor d’aquell, vull dir, d’allò immanent, qui et fa immortal, au, au; aixeca els esperits; vols que sortim? Anirem a fer un conyaquet, i ja ho veuràs com et trobes millor.

Una nit més on acabarem pets. Ben esmolats, entrepussant pertot i amb la portera indignant-se’ns.

Arribats a casa, abans d’anar a clapar, perquè dormíssim les tres en pau els proposí de tirar els daus. Els tiràrem. Els recollia encontinent.

Què em tret? Què hem tret? — insistien les dues, com canalleta il·lusionada.

Una treta enterament propícia — les enganyí.

Una altra veritat: Més val viure enganyat que no pas no viure.

(...)

Mon crani és un sòlid endurit zero.

Antics taral·lirots dinosaures, adés molt dolguts i ara sobtadament promoguts a ondular amb la dula (que bé que s’hi està al si de l’opaca gossada!), atzucacs amunt, i llavors amorrats als orbs murs, creuen, havent cimejat on més ja no es pot, i filustrar-hi, adés llunyans i ara tan propers que són a tocar, edens de debò insuperables...

Efectivament al reialme dels ratolins esporuguits els atapeïts paradisos hi eren ultramundans oasis on moltonejaven, indecentment tosquirats, els beneits elegits degenerats com ells.

Monstres de perfídia, com més incompetents i concupiscents millor, hi teníem és clar exclusiva entrada.

I només els no gens embalbits mai no ens n’emanciparíem, si haguéssim sabut com.

Car pertot ens saltaven de trascantó entrebancs que ens impedien d’eixir (d’escapolir’ns) del rodal.

Si no era ell, era ella; i si no un all, una ceba.

I ara al cap de les centúries la cleda fa figa...

Hi ha ocells rovellats als rovellats filferros on els somrients electrons adés no passaren alegrement saltironant.

Ultra-somriguts ocells qui ja no somriuran mai pus.

Ígnies les sogues qui ens restrenyeren, tiranes, al costell del bes infecte de l’altre aire novell.

Restàrem voltats de forques qui ballant ximpletament encar demanen colls, i forquilles teca, teca, teca...

Car tothom, els pocs qui, força esvaïts, encar voltem, hem romasos amb una gana...

No es desglacen les portes inobribles, i als rebosts no en fa poc, d’estona, que tot hi prescrigué.

Tard o d’hora l’atmosfera canviarà i ens transformarà en cosa eternament cremada.

Sempre anem d’un cantó a l’altre llençats obliquament pels elements.

Omets de comentar precisions del procés.

Per exemple que perplex veieres que tants de privilegis no et queien assidus damunt, sense bellugar-te, que els prengueres com ara deguts, com si t’haguessin caiguts amb totes les de la llei.

De fet, quan et bellugaves gens tot s’espatllava, i per això te n’estigueres de llavors endavant.

Digueres que plogui quan vulgui i allò que vulgui — igual ho entomarem.

Plogueren llavors, mil·lennis durant, cendres, cendres, cendres...

Freturàrem de cendrers adients — afal·lerats en cercàrem debades — afanyats ens en tornàrem, buides les mans — les cendres tot s’ho menjaren, i ara la gana, la gana...

La gana feia estralls.

Fins que ens nodrírem amb cendres sobretot, i n’esdevinguérem àdhuc sadolls.

No pas que el detall sigui irrellevant — n’esdevinguérem sadolls homes de cendra.

Car quin remei — un nas avesat a la cendra és a la fi un nas qui només respirant cendra, i qui rabejant-se en cendra, en gaudeix.

Un nas qui fou potser ambre i carmí, tornat en acabat fosc groc i burell... glauc... cendrós...

I uns llavis de neu i un remot cor de carbó.

Xiulen els llavis suaument com xiula la vellutada neu de cendra quan suaument de nits cau i recau.

El lleure persistent d’un món de cendrosa neu, si mai et trobes en àvol delit, t’obr al capdavall porpres avingudes on sense hesitacions t’adreces al punt retrobat de la salut, la salut...

Adés perduda.

Ets sol, i sol és quan menys sol no ets.

L’autoguarició s’efectua tota sola, com un somni suau que et llisca silent al tendre pinyol del teu si, i realitat hi esdevé.

Un foc fosc se sacrificava rere l’horitzó...

Ens demanàvem segurament si el vell Sol no tornaria pas a gosar eixir...

Quan renasqués ho sabríem, i ens sabríem instantàniament morts per la seua ardor inhumana.

Pel que durés l’espera, raguérem intactes i contemplatius, i sabedors d’haver estats remuts per la nivosa cendra de tota mena de pena...

Havent haguda tot plegat una vida reeixida, la noció d’allò ens satisfà de tal manera que ens diem — bah, al capdavall re no fou tampoc massa onerós...

Un simple passatge.

Tothom — qualsevol altre no ningú — n’és prou capaç.

(...)

Llaus estrepitoses de lloances impudents se m’esbalcen de continu damunt, i àdhuc la terra en tremola, amb sos embullats enigmàtics acròstics llavors esdevinguts irresolubles.

Titllat totjorn de nul, i tanmateix sempre robust i incombustible, mai esborrat del tot per cap omnívor rebombori ni col·lapse, ni cap de les sòlites tronades que tot ho ensorren, només manllevaré els greuges i les evocatives reminiscències d’altri per a explicar mes recíproques glòries i penes, car sempre soc el protagonista de la mateixa múltiple novel·la del món, la meua.

Avui mateix, s’esqueia estranyament que aquella dona jove, una dona de cinquanta anys exactament, és a dir, cinquanta anys menys que no pas jo, se’m llencés sobre, i se’m declarés esmeperdudament enamorada. N’estic tant acostumat, avesat, que les dones se’m llencin damunt, amb llaus estrepitoses de lloances, que de primer no en faig gaire cas. Mes la veig fanàticament apassionada, i doncs molt perillosa, i allò és pa mort a la post, i no fos cas ja m’afegia a la falda una flassadeta, car qui sap, oi? Amb dones devotes, malament rai, mal ciri al cul els crema.

Mes hi insisteix, De vós en so desesperadament amorosa, i això d’ençà de ben minyona; us veia a la televisió gloriós múltiple campió del món, guanyant totes les garlandes, amb cascuna de les proves al pancraci dominades únicament per vós, i una mica més tard us veia campió de l’univers de ‘cross’ al voltant de l’univers, que fos conegut o inconegut, tant se val, i encar una miqueta després, quan jo ja feia, crec, els deu, excel·líeu en totes les branques del saber a l’Estudi General, i en rebíeu ‘cum laudes’ incessants, i els mestrea interestel·lars qui us els lliuraven es morien d’enveja, i cap als meus dotze, ja éreu el campió dels dramaturgs, i cap als quinze els dels novel·listes, i us tinguí gravat al cervell com ara l’home únic de perfecció infinita... Si fins i tot mon pare, altrament un supersticiós de merda, queia de cul quan us hi veia, éreu l’únic sant de la seua devoció; deia, quan us veia soberg, suprem, sublim, atleta, la crema de tots els temps... Deia, dic, selecte individu, únic en tot; ell qui, rosegat per la misèria i l’enveja sempre hi menyspreava tothom per enlairat qui fos, i com hi bavejava! Tantost no us hi veia o en sentia parlar, es posava a vantar-vos estrènuament; deia, quin fenomen únic enlloc! Especialitat que li fiquéssiu davant, especialitat que mestreja i senyoreja com mai ningú;

ses idees úniques al món, l’únic original jamai existit; ningú no se n’entén com ell d’economia, un bruixot tothora infal·lible; pobres japonesos, pobres italians, què sabran mai comparats amb ell! Qui no en segueixi les idònies recomanacions, ja es pot penjar! El foll qui jugués contra, s’hi arruïnaria, hi perdia bous i esquelles, de matinada es llençava per la finestra. I la noia qui s’hi maridés, quina bicoca! I au, oi que em comprendreu? I prou, prou... Que m’he guardada verge tots aqueixos meus cinquanta anyets perquè em fotéssiu un fill ben preciós, gairebé tan preciós com vós mateix!

Totes volen el mateix. Egoistes! Hom se’n cansa, de plaure’ls i complaure’ls talment. Massa almoiner de marca que hom és. Mitja humanitat presumeix d’haver haguts fills meus. De la humanitat no te’n pots creure re.

Li responc, flèbil com sé, Pobre de manguis! A la meua edat i amb les meues xacres; com m’ho faria?

I és clar, era previst; se’m llença aquest cop a la bragueta i em trau la pixota. I triomfal com cap altra catalana, diu, Amb això, amb això! Havia negligit d’esmentar que sabia igualment que fóreu, i probablement sou i sempre sereu, el campió a tots els món de les pixotes; una pixota la vostra de ruc, que cap ruc enlloc no pot igualar per molt monstruós que no esdevingui!

I amb les feinades calgudes se l’emboteix cony endins, i em colca com si colqués cap fantàstic estelló destinat per la seua feresa a dur el carro del déu Apol·lo Hèlios.

Estult romanc, i gic fer. Mon vit d’estelló, i l’exercici que es porta de per si sol, d’una excel·lència amatòria equina personificada, amb una furor de furot o de burot amb burxanc, rep els rovells i les clares, i els nèctars, de sos voraços ovaris a betzef, i les ones escorxades del seu manxar no me l’escarranseixen ni menys esvaeixen pas gens, tot i que hom bé s’ho hauria pogut esmar o ensumar.

Amb apetit tombal, bou exultant, o assidu estelló rere son solc, sense mica de mercè vers la botànica, autòmat imblasmable, jurc i jurc fins que, com la seua injunció d’adés no exigia, els seus engonals de balena no ompl del gebre apagat de ma efervescent ejecció.

Sí ves, què hi farem; aqueixos darrers seixanta anys, la mateixa sessió contínua d’insípida turpitud eròtica. I au, el guió escurat fins a la darrera amarga gota...

Sòpit miracle acomplit, cascú des-estén la tenda més o menys bigarrada de la seua pretensió, i comença de roncar.

Em deixondia no gaire més vell que un dia més.

Allò no anava ni amb rodes. Les dones cent anys seguits qui m’han anat violant impunement. I això que he dit al lacai qui em fa d’uixer que no obri la porta a cap dona, que no fos cas que vingués a allò de sempre, a cardar-se’m de viu en viu, per a jaquir-me tot encetat de carn viva. I no n’acabaríem mai. No faríem res més al món. Cardar, cardar, cardar eternament.

Quin esclavatge, vós, quin vassallatge, quin ultratge a l’eximi personatge!

Un geni de tots els menesters de vàlua mai inventats pel paisanatge, el qual, tot i que es pretén manumès, perd cada cop el mateix poncellatge, víctima del sabotatge del sexe massa addicte al llibertinatge, i al gavatge i al carnatge, de la femella salvatge.

Només em cal el testimoniatge de cada present obscè angelet qui aparentment li fot místicament de patge, i de qui em fa que ja me n’arriben prenys, les males putes, qui pretendran que llurs fills són fills del geni sensacional, malviatge! Amb tot allò que això comporta amb les peculiaritats de l’heretatge! No solament em violen en escruix, em roben fins l’entendridor miratge de la pòstuma posteritat.

Companys, farem goig; ara mateix no us recomanaria pas d’emular’m!

No pas que poguéssiu així com així, és clar. Mes tant se val, que no manqui de romandre, el truisme, degudament indicat.

(...)

Qui de les catacumbes n’isqués ara, malament rai; més li valdria romandre-hi, quiet i discret, paralitzat, fins quan més propícies no es presentessin les coses, això si mai més s’hi presentaven, és clar.

L’empassa-espases Gidió s’havia ficat a les catacumbes per a veure què hi escunçava i ara mateix hi avençava, pels foscs carrerons, a les palpentes, llegint-hi alhora jeroglífics.

Aquell hi deia, i ho sentia com si en sentís la veu: «Mormolava, Apaga’t breu candela, ja has fet tot ton servei; i féu un darrer buf, i perí. Passi-ho bé, tothom, i au.»

I li semblà llavors sentir tot d’una l’escalforeta de la llum d’una lot a la pell.

La portava una mòmia. Potser la mateixa mòmia de qui en llegia suara els darrers clàssics mots.

No s’esfereí gens. Qui acostuma d’empassar’s espases és capaç d’empassar-s’ho tot, tant se val què. Al contrari, s’imaginava durant un instant que potser si reeixia a desembenar-la li sortia una estatuesca beutat, una venus d’en Fídies pel cap baix.

Bo i desembenant de valent, el deler de l’anticipació cuida rompre-me’l. Li dic que se m’assereni. Llavors se sobreposà. Era a frec de treure les darreres benes. Ja li havia donat, a la voluptuosa venus, un nom ben bonic i tot, Aurembiaix.

I tanmateix, t’has ben lluït, tros d’ase, li deia, mentalment, car allò no era pas venus ni pensaments, a tot estrebar un efeb granadet.

Non sèrviam! — féu l’efeb.

Sí home sí, que serveixes! — féu en Gidió, tot traient-se l’eina del xap de la carranxa, i anant de dret per feina. El donava efusivament pel ses.

Uf, gràcies, noi; si en feia de centúries, que no em donaven pel cul tan magistralment! — foren les darreres paraules de l’efeb.

En Gidió, rude, potser enfellonit pel fet de no ésser el primer, s’havia treta de la gola una simitarra enorme, i escac per roc, me l’havia escapçat.

La mòmia desembenada de l’efeb es desféu fort acceleradament.

Fou aleshores on en Gidió senti a la pell l’escalforeta de la llum de l’altra lot, molt més poderosa, la lot del cap de les mòmies, en Ferreol.

Aquesta vegada s’acolloní. Ateu militant, havia tanmateix sentit a dir que el cap de les mòmies era immortal. No cal dir que s’ho havia cregut. Allò el ficava en una posició d’inferioritat. Per moltes de simitarres que no es tragués gola amunt, de la vagina del pit, com qui diu, com el decapitava de per de bo? Car cada cop que el decapités, segur que, màgica mòmia en cap que no era pas per no re, treia l’altre un altre cap, i això si no li passava com li passà, feia anys, a les vores del tètric estany de Piriflegetó amb en Cerber mateix, al qual, com amb l’hidra lernaia, com més de caps li tolia, més li’n creixien de cop, de tal faisó que no s’hi pogué banyar pas gens, tot i que anava banyat de suor i n’havia un boig deler.

Punyent dilema a tots ops, vós. Calia fer treballar les grinyolaires molles del cervell. Hi era, doncs, i a l’agre del seu quefer cefàlic, la seua camforada activitat cerebral perdé les àncores, les sogues que les servaven s’havien tornades subreptíciament teranyines. Se sabia batut, ratolinet irremeiablement seduït pel cony de la temptadriu màxima, la Mort.

En Ferreol, safirí, entrà en èxtasi, i és que meditava com castigar’l, el maleït invasor de la seua santíssima pau. Què en farà, però? No crec pas que es vulgui cruspir de viu en viu una mena de gros astrictiu eriçó ple d’eutaxítiques espases com aquell. Allò no ho sofrena ningú. La xàquima et rellisca de les mans. Un cop empassat, peritonitis pertot. Antògena, la teua pell s’obr en múltiples flors de safrà.

En orrupte, aprofitant la distracció, en Gidió muntava en Ferreol, s’hi cinglava ben cinglat.

L’altre, renegant, es foté a volar com un immens muricec. El cavaller, amb aquelles maniobres del diable, ensopegant pertot arreu, n’acabava ben abonyegat. Fins que perspicu no albira, ostensiva, una clariana entre l’abrupte rocam de les galeries subterrànies. Mena la seua muntura vers la claror natural del nou jorn d’allà lluny.

En Ferreol reganya, no pas que hi vulgui anar, la claror el desfaria. A poc a poc li cauen les benes no pas solament dels ulls, de pertot una mica. Els seus ulls són absolutament verds i estocàsticament s’encenen i apaguen amb una sòlida llum verda; a lloure, els cabells, són serps verinoses, àspids, crec, i n’hi ha qui mosseguen nas i orelles, i el coll de les espases del genet de quatre rals.

Ara genet i muntura trontollen a lloc, no van enlloc. Feixugament, cauen retuts. L’estómac d’en Gidió entra en procés de vomiturició. Llavors escopina, pudents, sabres a doll. Sense aquelles noses, va més lleuger. S’escapoleix per cosa d’un mil·límetre de l’ast amb el qual la mòmia en cap no el volia enforcar. No em diràs que pretenia coure’l a les brases. Doncs sí, noi, quelcom de semblant. Potser empassar-se’l a poc a poc i delitosament, a tall de xix kebab.

Pètals de crisi irresolta s’estimben pertot. Hi ha molta de mòmia badoquejant pel voltant. No sé pas que copsen ni esbrinen, ni per què baden tant. Ells qui en solidària legió podrien enllestir la feina en un segon. Assassinar sense més contemplacions l’intrús infecciós. Una infestació que no saps com acabarà. Primer te’n ve un, i en acabat una invasió que t’ho destrueix tot. Com si no ho haguéssim vist milers de vegades. Anorreaments a betzef.

Roncava fora el sempre golafre tètric estany anomenat Piriflegetó. A les vores, a part del gos ubic amb milions de caps, heteròclites recrudescències de naufraig, panòplies, banussos, i d’altres murris arribatges del món antic. Antic i desaparegut per sempre pus.

Això de les mòmies amb complicades i mal manejables lots del nou-cents fent-se llum per a clissar’t millor, i saber llavors amb què amanir’t abans de ficar-se’t al pap, fa figa pertot. El passat s’obscureix sense remei. Tot serà més i més fosc, l’ara, l’abans, el després.

En Gidió reapareix, titubejant.

I quin esglai, vós! Tot d’una, amb el zel adamantí de l’acònit, les bromeres enceses a la boca d’un dels caps del gos l’enlluernen. I ara zas! D’un sol mos, la ferramenta metzinosa se li n’ha endut un bon tros. I un altre cap, zas, zas! Un altre bon tros. I així anar fent. Cap rere cap que me l’esderneguen del tot. L’heroi trossejat no travessarà mai ni sencer ni a bocins l’estany dels morts.

Malaguanyat. Ara que a la fi començava de caure’ns gairebé gairebé simpàtic... Sí ves.

(...)

Un dels bons.

Tots els bons d’aquest món som els antics herois qui adés volgueren tastar les horrors de l’infern. Per què ho hem volgut, ara ens hi trobem. En diem, de l’infern, esfèrula, o gàbia, o terra, tant se val. Els dimonis de mala hòstia qui ens torturen són les feres, enormes o microscòpiques, entre les quals s’inclouen els humans en totes llurs formes. I si els antics herois qui ara, de passatge, tastem les horrors de l’infern semblem, de part de fora, també humans, és per a fer-nos passar d’incògnit, no fos cas que ens identifiquessin, estúpids idòlatres, i no ens lleixessin treballar com cal. Quan tornarem a emergir de les horrors de l’infern, marcats horrorosament per les dites horrors, ens refarem durant una altra gloriosa estada als camps elisis fins que, restablerts, no ens n’anirem a acomplir novelles extraordinàries proeses, com ens correspon, bons jans d’aspectes sensacionalment bells, i de magnífics tarannàs i de precioses jeies, i amb meravelloses tendències, disposicions, tirades, girades, vocacions, afeccions, intencions, molt encertides apofèniques propensions, infal·libles intuïcions, i tot per a l’abonament de les imperfectibles conjuncions que menen indefectiblement a bé cada vegada els nostres recurrents cicles impecables.

Em dic Francesc i ho veig tot tan clar que em fot mals als ulls. No hi ha res d’especulatiu, res d’espectacular al màgic espill; l’espèculum de la zelosa inspecció no descobrirà mai re de nou a un món gastat, usat i re-usat, i refusat manta vegada, per tots cantons.

Quan ens nodríem de rels i llavors d’asfòdels, encar rai, encar semblava que, bo i resolent misteris, assoliríem qualque solució agradable. No hi ha re d’agradable enlloc. Tot és horror d’infern. I au. Més val no perdre-hi l’estona mai més.

No pas que em cregui la fantasia que suara plantejava, que soc l’absurda personificació de qualque heroi antic. No, no soc sinó una casualitat formada més o menys bé, en realitat un grumoll amorf de matèria arbitrària, per a assistir en una brevíssima efímera estada, als desastres d’ara mateix, no gaire diferents dels desastres d’abans, i als de després, i fins i tot al desastre definitiu, i au.

Per això, quan algun carallot m’ha recordat els meus deures, l’he respost amb una petarrufa de llavis, i una petarregada d’abominació.

Res no m’obliga a re. I si l’espitx, de fam, de set, de fred, de calor, del que vulguis, doncs l’espitx, i au, sense més de despit que el que ja no duc normalment; no passa re, ningú ni fred ni calor, un capdecony de menys al món, a la gàbia massa atapeïda i repugnant.

Sempre hi sobrava, superflu, sobreïxent, tret que darrerement pitjor. No pas que hagi mai servit per a re, sempre un zero a l’esquerra, ni bonic no hi faig, però és que ara feia nosa pertot arreu, mon llegat esdevingut negatiu, tot i que és clar que no hi pintava re... Morós, invisible, com si no hi soc... Mai més exasperat per re, ni propulsat en absolut a cap nova bestiesa... Apàtic, un inútil objecte més cada cop més arraconat, polsegós.

Ara mateix m’he tret els calçotets, uns calçotets que havia oblidat que els portava feia mesos i mesos seguits. Immaculat. Una blancor esplendorosa. Miracle inexplicable. Quelcom d’inexplicable vol dir que no té explicació. És de boig voler explicar l’inexplicable. La realitat, si existeix, cal reconèixer que és un ben elusiu esquer. No he reeixit a foter-hi mai mica mossada.

I llavors avui algú altre (o el mateix carallot de l’altre cop) m’ha recordat que em cridaven ‘urgentment’ a files, m’he demanat, Quines files? Les files d’idiotes que foten els afiliats a qualsevol congregació, a qualsevol gregari amuntegament, com moltons duts al sacrifici? Sacrifici a favor de què, de qui? Dels vells?

He fugit, egregi, cap als illots, els esculls, els niells, les gaures més llunyes de la costa oest, on d’escallimpentes llucava tothora l’abís submarí, i d’on, moderament melangiós, tornava a sentir les enyoroses folles refilades de l’ultramundana cucaburra, i

m’hi carregava d’anys.

Conegut de ningú, després d’una temporadeta solitari, absort com l’eruga creant el seu capoll, de cop-descuit canviava de classe, n’emergia vellard i molt lleig, amb ganyims i males ganyes.

Carregat d’anys vivia doncs a mar. Hi esdevenia com qui diu mig peix. Nu entre el rocam mig submergit la majoria del temps de la llonga estada, doncs, al tebi o ‘tebienc’ oceà, mon domicili permanent.

Diria que gairebé tothom sap que hi ha al món dels humans dues classes, i prou. La dels vells i la dels joves. Els joves volen l’eliminació d’aquella maleïda nosa, els vells, mentre aquests, amenaçats, volen la dels joves. És enterament lògic. Llei de vida. Per això els vells, qui han abassegades les riqueses i els poders, envien els joves a les guerres permanents, perquè s’hi occeixin ells amb ells. Per contra, els joves no pas massa adoctrinats, més egregis, ens hi tornem, en el nostre odi irresistible envers els vells assassins i repressors, sobretot trobant conscientment o inconscient nous virus i bacteris amb els quals infectar’ls i trametre’ls a l’altre barri, el barri sense retorn. Tot això és a bastament conegut.

Albirava aleshores fer cap, amb el seu carretó (amb el cartellet de sempre que anunciava: «Fefaents síndries tastades prèviament»), el venedor ambulant de síndries encetades i rialleres.

Malfiant-me, no fos cas, que no fos cap espia enviat per a encertir’s que encar soc viu i actiu per les forces enemigues, ço és, les qui em volen enfonyat al ramat sacrificial, em somorgollí abans no em clissés al fons de les aigües.

Pilot perdut en mar, hi som incomptables.

Àtoms d’aire filtrava per les tan avinents ganyes, i veig llavors al fons de les aigües sovint nous volums vinguts d’enlloc, o pus tost del ventre imprevist de la natura, i els veig que adquireixen formes, i prou que breg llavors per a donar’ls noms escaients. Car som pràcticament, ells i jo als obesos orígens de la inaturable creació i és com si els demanessin (els noms) a crits, ço que, així encoratjat prou els don, i de ben ideals per torna.

Al cap d’hores o mesos, convulsiu i atabalat, incongru,damunt davall, emergia a la superfície.

M’hi trobava no pas el carallot de les síndries, és clar, car qui sap on parava cercant-me infructuosament, as una mena de sirena sense cua de peix. Una inaccessible, solipsista, esfinx qui ningú no es veuria mai en cor de llaurar, ni que fos una mica per sobre, car feia por. Una beutat de por. T’impressionava, et destrempava.

Creia, no sé per què, que de les pregoneses del seu cos marmori, massa perfecte, li pujava un ‘corroc-corroc’ com el que solen fer els fèlids quan són prou contents. Me li atansí sapastrement, com cavallot qui portes esclops clavats a les ungles.

M’esguardà de cua d’ull amb un disgust aparent, indissimulat. Com si pensés, un altre pollós, què deu voler? Em glaçava, el seu esguard. Anava nu, imbricat d’algues que se’m refredaven lentament damunt.

Me’n recordava de petit, vigilats només per la meua santa mare de dolça memòria, qui mai no ens censurà que no fos amb raó.

Jugàvem a una variant del gaús amb les cosinetes i llurs amiguetes. Era una variant on en lloc del joc descrit com el d’algú qui para i hom li fica d’estranquis una palleta amagada a la roba, i l’havia de trobar, com si hagués de trobar-s’hi cap elusiva puça, en el nostre cas era la noieta, o molt més sovint el noiet (jo!), qui parava, i les altres et cercaven pertot arreu al cos el bri de palla que tu mateix t’havies amagat, potser a l’aixella, potser a l’engonal, sovint amb les poca-vergonyetes conseqüències que hom es pot imaginar.

Gosí demanar-li a l’esfinx si fora tan amable de retirar’m algunes de les algues que em pessigollejaven a l’esquena. No les podia accedir, vellet i lletget.

Per comptes de les de l’esquena em tragué desvergonyida les davant, al baix ventre; crec que volia ésser segura si els peixos d’aquella mena no dúiem cigala al lloc corresponent, com si l’esfinx fos biòloga qui volgués descobrir cap nova espècie perduda per aquelles aigües salvatges.

Es va trobar que no, que era peix-peix. I em va fotre una empenta que em tornà a somorgollar, com si fos pesca rebutjada, em mal estat, o massa lletja per a vendre a ningú.

Quines unes de passar-te’n, que em deia, renyant-me.

I nedava llisquent vers el mai més.

(...)

[Aneu a l'arxiu:

https://archive.org/details/@cr_morell ]

(...)