Sargint la boïga [j]

[Disfressat es vol (em vull) de clàssic instantani.]

De lluny en lluny el retruc retruny —
Crec que hi ha un homenic dins mon crani —
Si li dic “qui hi ha?” el cervell em funy
I vergonyós son truc mor espontani.

Ara tantost l’ignor creix repatani
Com si de fer’s conèixer té un insistent besuny
I crec que trepitja fort el supedani
Creuclavat massa vanitós qui l’afer muny
Perquè tothom de prop i de lluny s’hi aplani simultani.

Homenic pastat a manguis... a mi mateix...
Sol·licitat es panseix
I gens volgut trempat s’erigeix.

És ell qui em dicta mots i fulls
I qui sovint em neteja els ulls.

Homenic o cuc clafert de fosc orgull
Amb delers de descloure’s enllà del soterrani
Com policrom plomall del màgic cucurull.

Passat el metamorfitzant tribull
Ixent doncs sa i estalvi disfressat...
Disfressat de clàssic instantani.

(...)

(El llibret de les vuit taronges de la mort.)

Una vellarda de cabells tots blancs i nets, la qual cal dir que m’aprecia, segons diu, per la meua seriositat i gentilesa, l’altre dia em veu i em diu que em regala un Alpha-Romeo, que li ha tocada la loteria i que ha ingressada una fortuna amb la qual no sap què fer’n. Li dic que molt agraït, és clar, mes què en faré, no sé conduir, i no crec pas gens que em calgui per a re un automòbil, i li hauria afegit que sempre he considerat els automòbils pel que són realment rere llur façana, màquines infernals en tots els conceptes, tret que això darrer no li ho dic, per gentilesa, per a no ofendre-la ni treure-li la vana il·lusió que fent regalets és com s’agraeix la bonhomia dels amics, quan és clar que l’únic que això fot és engreixar les butxaques dels maleïts pol·luents productors de fòtils emprenyadors i d’andròmines destructores, encar que, una cosa que sí que afegeixc és demanar-li si de debò encar en fan, d’Alpha-Romeos, i em respon que prou que en deuen fer, que aquest meu és el tercer que ha hagut l’immens paler d’oferir, i els altres dos prou li fa l’efecte, ara que hi pensa, que ja els ha vists que els menen pels carrers ben cofois. Diu, Saps què? Si vols, et faig ara mateix un xec que hi digui pagueu al portador l’equivalent del que deu valdre un Alpha-Romeo, i li dic que no sé si això serà un xec vàlid, que em sembla (no ho sé pas de segur) que als xecs hi cal una xifra concreta o altra, em diu que quin món més complicat, renoi, i li dic que ací concorrem de totes totes en les nostres opinions, i que pel que fa a l’automòbil que no crec pas que valgui gaire, posem-hi quatre rals i au, tots contents, i a córrer.

La lleixava rient, mes tot és que, bo i arribant a casa, davant la porta hi ha un Alpha-Romeo (o pus tost un Beta-Juliet, vermell i lluent, i que sembla tot nou, siguem exactes) potser darrer model i tot. Musclejava, dient-me quina casualitat, i entrava a casa i, rere la porta, part de terra, llençades per l’escletxa de la bústia a la porta, hi havia les claus de l’automòbil del davant. Hi he pujat i l’he menat, a tot estrop, esbojarrat, d’una esgarrapada, tot avall del mapa, tant avall com he pogut, ja recorrent la costa, fins a Tampa.

A Tampa, o ben a prop, amb la calor apegalosa que feia, m’he aturat davant una platja, o pus tost davant allò que havia estat una platja, car, ara, amb l’augment dels llivells dels oceans la platja era tota sebollida i la gent prenia el Sol i s’esplaiava entre els clots de les roques. Allí, en acabat d’un petit remull, mentre també jeia, un xiquet se m’ha atansat i se m’ha fet tot seguit amic i m’ha volgut ensenyar com llençar i fer tornar un bumerang de joguina, i m’he aixecat i ho he intentat diverses vegades i hem rigut força, i aviat, amb l’aquiescència dels pares, ses dues soretes i àdhuc el fraret menut, encar nadó, i qui he hagut de prendre als braços, també s’han afegit a l’estret boldró amistós i hem davallat a l’aigua no gens pregona i ens hem somorgollats fins als genolls jo (arregussant-me el camals) i fins a la cintureta ells, i ens hem escatxigats ben escatxigats, i hem enraonat d’afers naturals i que concernien sobretot la natura. Tots molt amics, i al capdavall la mare també ha fet cap i m’ha ensenyada l’esgarrifosa umflaó produïda per unes picades al voltant del genoll dret i i m’ha mostrat, al cau d’una mà, els culpables, ben vius, i eren allò que en la terminologia dels tampins, ço és, segons el llenguatge dels locals, es veu que se’n diuen “cranquets”, tot i que una mica més amunt, cap a sant Agustí, em diu que es veu que en diuen “xufanquets” (potser perquè els abelleix d’amagar’s a les sofrages de la gent?). Doncs bé, els cranquets són crancs minúsculs, gairebé transparents, mes de malèfiques fiblades. Li he dit si s’hi ficava hidrocortisona o millor qualque esteroide adient, o si s’ho faria mirar, i m’ha dit que prou, i llavors li he demanat per què no els esclafava, aquells tres o quatre malignes cranquets qui em mostrava, i m’ha contestat que si veia aquells ulls encesos de fanatisme d’aquella gent asseguda allà dalt, que eren de l’associació per a la protecció de la fauna local, i que si fes allò la creuclavaven sense romanços, i li dic doncs fotrem goig, malament rai, hi ha estúpids integristes arreu i per a tot, no solament per a les extravagants ximpleries dels creguts crèduls “creients” cretins i d’altres il·luminats, obsedits i trastocats (baixúrria amb ànimes de caimans qui es rabegen en les penoses engrunes dels “pensadors ” més vils, de qui s’empassen senceres les boles més estúpidament fantàstiques), ara que sí ves, què voleu fer-hi, entomar amb prou ataràxia i circumspecció, i apa, que es feia tard, i calia guillar i fer’s esmunyedís, i per això, d’allò més afable, i esquitllant-me difícilment de l’agafatosa canalleta, altrament suau m’he acomiadat de l’excel·lent família tampina, i au, amunt cap a l’automòbil, tret que m’he repensat i he decidit lleixar el Beta-Juliet enrere, i fer cap al centre de la vila preferiblement caminant, ara que anava fresquet, tot i que trobant-me tot enganxifós de braços i mans per causa de la canalleta, i sobretot del nadó qui havia dut prou estona als braços, bo i passant llavors davant un prou important edifici on semblaven fer-hi una festa, he aprofitat que les portes hi eren obertes i m’hi he ficat a rentar’m, i, abans de trobar cap sala de banys, havent de passar entre els notables locals i entre les taules amb tota mena de llepolia i de recapte, els convidats (jo inclòs, bé que força fatigat), tots drets, i força xirois (ells), i una bona proporció un pèl pitofs i tot, com si celebressin quelcom o altre de prou upa i prestigi, algú s’ha ficat a enraonar amb mi, pel que semblava força respectat, segurament una figura de l’espectacle o de l’esport, i al cap d’una estona em diu que em troba l’únic personatge intel·ligent de tota la trepa, i volia encaixar-la i que dic que no puc, que vaig tot enganxifós i m’ha passat un tovalló gros com un llençol i m’ha dit que m’hi torqués a cor què vols i ha vessat, de més a més, damunt una cassola de vidre buida tot un tou d’aigua d’un pitxer verd i m’hi he netejades les mans i netejats els braços, i en acabat de torcar’m he somrigut i li que he dit que ara no se m’enganxava tot com si fos un magnet per a brutícies, i he volgut quelcom entre tanta de teca, i m’ha agafada basca, i ho he lleixat anar.

Quan m’he tombat, l’altre no sé què s’empatollava amb una altra figura qui també era retratat a les revistes que corrien per les taules, i, estort, he tornat a sortir.

A un aparador del centre de Tampa, al carrer diguéssim de les arts, hi he vists un parell de quadres que m’han semblats familiars. I efectivament, anaven signats al vèrtex de baix a la dreta amb el nom del meu collogater d’antanyasses, n’Oskar Kozka. Eren quadres cars. I he pensat que a les golfes de casa encar en dec tindre sis o set dels que va lleixar en morir’s. Són quadres sempre nocturns, amb verds i vermells, tot i que ennegrits, ben vius i relluents, inconfusibles, i és clar que em creia que no valien pas gran cosa, mes ara veig que, com a l’amable vellarda dels blancs cabells impol·luts, també m’ha tocada la loteria.

Com ho celebrarem? I pensava a ficar’m a beure quelcom d’alcohòlic (un estomacal, per exemple) per a treure’m la basca a qualsevol indret obert, i aquell patètic intent es veia estroncat d’arrel, car, reflectit al vidre del bar, l’home qui hi voldria entrar veig que és el mateix qui no es mereix mai més perdre la basca. És l’home qui no fa pas cinc anys o sis anys era al balcó, arrambat a la paret on espetegava el Sol, a escalfar-s’hi cofoiament l’esquena, quan va veure, a baix, al carrer, una vella ronyosa qui arrossegava un carretó molt llarg, negre, carregat fins al caramull de sacs carbassa també ben llargs, lligats els colls dels sacs amb cordes negres, i devien ésser feixucs car la vella arronyacada malament rai estrebant tot allò. Em demanava què traginava. Potser cadàvers, havia pensat. O llibres, potser en recollia de les mestresses. Les dones llur dèria de neteja sempre les duu a llençar els llibres, no les conec prou! Tret dels llibres de decoració, ep! Tots els altres, fora, donats, o llençats a les escombraries, o cremats.

I en aquell instant el nen també sortí al balcó. Vuit anyets havia llavors el bon marrec. I de primer se’n va adonar dels gossos al carrer, mesells, mandrosos, presos de nàusea, i també del bacó negre qui semblava llepar o grufar llangorosament qualque mena d’aixarop fastigós a l’asfalt, i ara a la vella raquítica i mal engiponada li cauen tres o quatre sacs de dalt de tot del munt, i com ens esguarda, amb dolorosos ulls, als del balcó, i com ens fa un petit signe amb la mà, com si ens implorés, i ara el fill quina pressa li agafa d’anar-la a ajudar, i jo esfereït al seu darrere dient que no, que de cap manera, que ho té prohibit de faisó terminal, vull dir, terminant, vull dir... Que bruixes d’aquelles qui sap les malalties, mes encar l’estic alliçonant i ja he sentida la porta de baix, i he tornat corrents al balcó, i veig que baix hi ha els gossos i el bacó i qualque altre animal d’espècie desconeguda, desmenjat i ensopit, narcotitzat (quelcom de podrit a l’aigua?), i hi ha, al carrer, damunt l’asfalt, més avall, molt més avall, abans de la cantonada, tres o quatre dels sacs llargueruts, abandonats, mes ni la vella ni el carretó ni l’infant enlloc. Enlloc. I sé que l’he perdut. Sé que l’he perdut per a l’eternitat.

I ara, atàctic, em roda el cap, i durant una estona no sé qui soc ni on. Ni si vaig enlloc on en vinc. I em dic, Als llimbs, vet ací, soc als llimbs. I els llimbs puden a florit, i a resclum, i a bernat pudent esclafat... Nas ozenós, gola de lleixiu... Rots agres... I a esvaït... Esvaït. I belleu m’aniria collonut un raig d’aigua freda, mes hom no hi troba per aquí una font ni per remei, i, a un altre aparador, el meu reflex, o, asíncron*, el reflex de l’home estrany, em duu a dubtar. I em dic, A veure, noi, si ens aclarim. I m’he tombat, despagat, enrere i he revisat el panorama. I ara, aplicant l’art combinatòria que solc emprar amb goig infinit, aquell tou de flors carbasses que m’he trobat als peus, no sé pas per què però m’ha trets del cap els sacs carbasses claferts de cadàvers i n’he preses, de flors, un grapat i me n’he fregades les temples.

[Asíncron, sempre asíncron, l’home reflectit a vidres i espills. O sempre fa tard, o ja hi és abans que jo no faci del tot cap. És clar que el mal sincronitzat reflex es deu pensar que l’asíncron, pitjor, l’asincronòtic, i el gnomònicament trastocat, l’horoptèricament deficient, i per epactes malmès, i amb els pius d’escapament segurament guerxats, soc jo. Aquest, però, és exclusivament el seu problema, no em fotrà pas. (...) Home! Jo tan simpàtic, i el meu mec reflectit, quin malaurat malapte! Sense cap mena d’empatia. Veus caure morts en sec els moixons quan els esguarda, i les màquines totes s’espatllen. I sovint pitjor, la cara de peix pla que em presenta, un escàndol! No l’he amenaçat prou vegades, tip de les seues constants crueltats, Encar em faré catoptrofòbic, datpelcul! Car és un visatge que esgarrifa, de debò, un visatge que, vist del davant, no fa pas més d’un centímetre d’ample, amb les orelles totes collades als costats, a tall de ganyes, i amb els ulls de peix un a cada cantó, i que només t’ensenya (te n’ensenya només un cada vegada) si mai es digna tombar el seu cap vagament triangular uns tres quarts cap a dreta o esquerra. Espantós. Inesborrable, tristament inesborrable.]

Tant se val, intercalat novament al present, no em podia creure els ulls inflamats per les flors de jusquiam. M’era tornat gegant o era que els animals gegantins s’empetitien? La confusió em volia abjecta desferra. Cloc els ulls i em dic, amb un ròssec o romanent de fermetat, Hi lluitaré... Hi lluitaré, o caure em cal sinó víctima dels estralls d’aital desminyonament: un cap que, esfigassat, fa figa. Prou és palès.

S’escau que anava a travessar el carrer i, rere la columna dels porxos, a la dreta, veig que també s’amaneixen a travessar’l hipopòtams i rinoceronts vairs i no pas més grossos que gossos faldillers.

I ara, d’afegitó, no em calia re més, em trobava que també certes (diguem-ne caritativament) persones havien esdevingudes vilteniblement esquifides. Per exemple, aquells maleïts nans empudegadors i pruents, i amb verins, els quals, ara que em fotia, a l’altre cantó de carrer, en foscs estrets atzucacs, fan cap tot d’una, quan menys te’ls esperaves, i els quals doncs havies d’escanyar o d’esclafar altrament, fins que, ara tombant una cantonada, què hi veig sinó l’ombra gegantina d’un altre nan qui perplexament sé doncs gegantí, i el qual sé que no el podré occir altre que a cops de mànec de paraigua, i sort que em diu, No, no, tu, que soc en Çonllop, el guia!, i que llavors doncs me n’estic, i allò li estalvia la vida, pobre gegant borrut i amorf. Ho fa sovint, això que fa ara que em surt de trascantó (no valc per a esglais), en Çonllop, aquest guia meu, espàstic, de tics prostètics, com si ha sofertes mantes d’intervencions ortopèdiques, i d’aspecte revera brutal, mes prou inofensiu (si més no per a manguis: em sosvé ara mateix que àdhuc em vol de gendre, vós!). Ses celles, que les cavorques dels ulls suara s’havien empassades, de sobte esdevenien allò que se’n diu ressuscitades. Banyut com en Lambert, com el depravat Lambert, de qui l’espinada, la pròstata, el cigalot i el cor, tots plegats, i d’altres òrgans que ara em no em volen vindre a l’esment, presentaven indicis de quitina, sinó, tot simplement i plana, àdhuc de queratina, en forma d’ungles ben fetes, sobretot una d’enorme al bec del cigalot, també ell, com prou dic, tot això. I llavors el veus adenoidal, limfàtic, esplenètic, hoc, i et dius, Aquest energumen, saps què, que de força, gens, i nogensmenys si t’atrapés, ja havies begut oli; una força, al contrari, com dic, colossal, vós. Ses mans grassonetes, vull dir, millor, sos dits grassonets i greixosos, de pedòfil, prou acostumats a acaronar panxetes i culets (sobretot els dels seus fills), en un tres i no res esdevenien cacoètics, i, orgiàstics, amb l’afegitó segurament del desdeny i la derisió, com si no re t’escanyaven. Així que, com dic, jo, ara, vigilar rai.

I, Venia, em diu, a advertir’t que bo i encaminant-te per on t’encamines veuràs molta de canalla als llits esmerçant-se de valent en jocs de pornografia infantil, i que no te’n curis pas, car, al cap d’això, et trobaràs, per escales i corredors estrets ineludibles, al llit amb tres negresses de molt bell veure, joliues; més: formoses, de debò, àdhuc autèntiques beutats, les quals llavors molt tendrament et convidaran al llit. Pots ficar-t’hi i assajar d’enforcar’n cap, si ho vols o et vaga; ara, tingues molt en compte que una de les beutats no és pas femella, i que s’hi pot tornar quan menys t’ho esperaràs, amb perill no pas solament per al teu instrument més o menys trempat, ans per a la teua vida i tot, car duu ben escondit xi esmolat o raor primet així com estilet; tant se val; ara ja ho saps; per a això hi som.

Ara, com prou sé que allò que en diuen el futur només existeix en potència, i que doncs com més plans te’n fots (de viure-hi), més de seguida no et pelen els déus naturals: un aneurisma al cervell, cap altra dissort, un accident qualsevol, i au, al pot... On és llavors el teu futur potencial? Més val doncs prendre’n ferma consciència i fer com si el futur, l’esdevenidor, anc no existirà; i encar, de tota manera, per molt de futur que et romangui, què? Quatre putes dies, no re. Tant se val. D’una revolada, ja ho veus tu, tombava enrere. Com dic sovint, ja s’ho fotran.

Així, bo i girant cua, el futur potencial (àdhuc predit) no s’esdevindrà; en realitat, àdhuc si de bellugar’t tampoc gens, s’esdevé molt, molt, rarament (segurament mai), és a dir, ja em faré entendre, romans estàtic, i el futur erra el fitó.

Llençant un instant l’esguard enrere, veia la tossa imponent del guia Çonllop minvar fins a límits d’invisibilitat, i allò, irònicament regraciant alhora els déus de l’enveja de bell nou romasos en porreta, m’omplia d’una certa joia.

Ara, amb els senys esmolats que em percebien alhora sentors d’artemísies i tasts de meló, i això amb, al rerefons, un minuet molt compassadet que em circulava mig d’amagatotis per les avingudes cerebrals, anava divertidament a estavellar’m màgicament a novells paranys ni novelles dissorts, quan de cop i volta qualque moviment espectral (un embalum irresistible d’atmosfèric ectoplasma) em fot un revés gairebé anorreador. Tot trontolla quan trontoll. Caic del tron i tot foren greuges imperatius, si no fos que, amb allò, tòrrid se’m sebolleix de bell nou a foscors sens fons el sotragat enteniment.

Algú o quelcom m’ha llençat (o potser queia tot sol?) de qualque vehicle esventat, i ara romanc paralitzat i nu damunt la densa neu al costat de la carretera, i només tinc esme d’aixecar l’esguard per a adonar’m que ve davant meu tot un exèrcit d’immensos camions blau fosc. Prou voldria bellugar’m cap a l’esquerra, on potser les rodes gegantesques només em fregaven, mes no puc de cap manera, clavat a la neu com si la neu fos ciment.

Ja em veia doncs esclafat com escarabat (o aranya bruna o peixet d’argent) damunt els llençols blancs, quan quelcom m’estreba la cama (quina?) i em treu lluny de les feixuguíssimes rodes que em volien puré.

Atuït, un altre camí bocaterrosa damunt la neu, mes ara entre reguitzells i reguitzells de gripaus grocvermells qui semblen no pas nedar en vigoria ans si fa no fa apregonats en àvol delit, és a dir, malalts de penes i dolors nombroses rai, i m’he trobat al costat de la carretera amb el mateix pom de flors carbasses d’autumne. I me n’he adonat per què les duia encar. Per a posar-les damunt la llosa del mort.

Un mort, qui, tantost les flors d’homenatge col·locades s’ha eixorivit. Ha ressuscitat. Sou vós...? Ets tu, Çonllop...? I el mort que no em respon, que continua creixent, enjòlit, translúcid, i veig, al capdarrer, que era el nen, el meu fill adés perdut eternitat avall!

—Oh que t’has fet gros i monstruós! Obscè! Grotesc! — que li dic —. És clar, en acabat de tots aqueixos anys. Els anys furiosament traïdors...

—Papa tinc molt mal, papa em trob malament, la panxa, el pit, tot em fa mal — em diu.

Li dic, Encar la mateixa cançó, nen; cruel! M’omples esborronadorament d’angoixosa culpabilitat! Anc no aturaràs de tornar-t’hi? Anc no hauré pagat el meu pecat? Pequí, ok...? Ho reconec, i prou saps com em reca, prou saps si em sap greu, i com duc el pes feixuc a l’ànima, l’ànima als peus, un pes que re mai no mitigarà, ferri, roent, promiscu, obsés, insistent, ratador. Per haver permès que la vella pellaire dels pollosos parracs se t’endugués, i encar no sé pas com, amb tots els seus xancres i xacres; d’on treia la força, per a empènyer el carro immens, per a endur’s tots aquells sacs amb cadàvers i ferros rovellats, per a prendre minyons i vendre’ls enjondre no gens cars! I potser els venia de sucosa teca per a cap molt gloriós tec d’aquells que fan els aristòcrates, els bilionaris, la gent molt important!

—La vella pellaire no existeix, la vella pellaire mai no ha existit; ho somiaves aquella nit, papa. La nit del pou, la nit tètrica de les taronges, la nit del vestit de pallasso.

—Calla, vols! — i assajava com ara d’esquitllèbit de sebollir’m a l’humus del costat; no planyia pas els grapats de terra que excavava amb nues ensagnades mans per a apregonar-m’hi fins a mai més. Fangant amb urpes nafrades, desesperat. No em faig pas pregar. Som-hi, com talp esparverat. Com qui per un excés insobrable de por vol engorgar’s a cap cau sense fons, per galeries hipogees infinites, laberint inescandallable, insoluble. Com qui s’hi abandona, com qui caòtic cau de cap a cap cau de cacofònica iniquitat... I llavors bona nit, bona nit viola, la pau del no re. Finalment.

I al capdavall què. He fet un míser muntet semblant a un formiguer despès, fet cendres, i hi soc tanmateix volent-m’hi endinsar amb les banyes davant, quan tot em torna si fa no fa a cient. Ara hi caic.

El pou, el pou. El nen vestit de pallasso en tornar de la festa d’aniversari d’un amiguet d’estudi. El llibret. Les taronges letals. L’aigua infecta. El tifus, la febre oclòtica.

Havíem tornat a ca nostra venint de la del xiquet qui vivia no pas gaire lluny. El nen encar portava la mateixa disfressa, i es planyia que es trobava tan malament. I li deia que no fora re, home, que el pastís li havia fet mal, que a casa, tot tranquil, es trobaria millor, i és que m’havia agafat por d’anar la nit a trobar el metge. No hi veig gens bé, la nit, els fars m’enlluernen, com l’element més agressiu, allò que no hi ha, el Sol, el Sol sempre traïdor, ullferidor, i tant se val, amb Sol o amb fars, el cotxe malament rai, el men, el duc, el port, tan malament...! Tan malament, i no em costa gens de perdre’m pels carrers i carreteres, i l’angoixa llavors, d’haver’m perdut, i d’haver perdut el vehicle, que mai no sé on para després que tan alleujat no en davalles... I de no portar mai un ral a la butxaca per a treure’t de destret.

I he confiat que potser era jo qui tenia raó, que allò era una petita indigestió, i li he dit al nen que jagués al llit, i que jo ja jauria al meu, i llegiríem cascú els nostres llibrets i la pau imperaria i tots ens trobaríem al capdavall collonudament.

Excuses de covard; excuses d’astènic, d’abúlic, d’acollonit, de volpell.

I el llibret que li donava per a llegir era el gran clàssic de les vuit tarongetes de la mort. Era un llibret tan horriblement fastigós que calia (era obligatori, per a no agafar nàusea, segons la coberta del llibre mateix, amb els gallons de taronja ben fresca fent d’antídot, de triaga), calia, dic, llegir’l, capítol per capítol, bo i menjant una taronja per capítol, i pel fet que consistia en vuit capítols, calia haver abans vuit taronges si hom el volia llegir tot d’un cop, cosa que no era gens recomanada (de fet, hom se’n desentenia de les conseqüències, si hom no era obeït!); valia molt més llegir’l en petites dosis, només un capítol de cop; normalment hom en tenia prou i trop, prou i massa: massa disgustat i alhora massa content d’haver poguda menjar una taronja tan miraculosa! I l’endemà això rai, ja hi tornaríem.

Em gitava al meu llit, i l’estoneta s’escolava i el nen de sobte, Papa, papa! I jo, d’ençà de la meua cambra, No re, home, no re... I continuava llegint, i el nen d’ençà d’aleshores un silenci sepulcral. Sepulcral.

No sé pas (ningú no ho ha sabut ni sabrà mai) si s’escanyava amb la taronja o la pell de la taronja, o si hom l’havia enverinat a la festa, o qui sap, quina altra malaltia salvatgement brutal no l’anorreava, potser havia forçada la portella del pou condemnat i n’havia presa aigua, esbrinar-ho impossible, mes, tant se val, abans d’anar a clapar, m’atansava a la seua cambra i anava a apagar el llum, i me n’he adonat. El nen no respira!

Embogit, amb un cervell que se m’inunda de sang roent, no sé què fer. Amunt i avall, tremolant, ensopegant amb portes i mobles i parets, com ara eixorbat, amb les antenes trencades.

I llavors, hores escolades, passada mitjanit, hi he tornat a pensar. El pou. El pou de rere casa. Ara condemnat per les aigües enverinades a causa de les fàbriques i el gasogen que els malparits han anat construint al voltant. Un pou adés d’aigua frescal, meravellosa. Un pou d’aquells que hom tancava d’antic amb una mena d’estreta cúpula de fusta forta, de qui el cercle de baix s’encastava, part davall doncs, damunt el coll o l’ampit del pou, amb una portella prop l’ampit per on sortia la galleda, una portella ara ben closa i assegurada amb cadenat. Clau que he pescada de rere la porta de darrere ca nostra, clau amb què he oberta la portella, portella per on he embotit enmig de la nit tot fosca el cos mort del desmanegat pallasset, pallasset que he assolit al capdavall de penjar dalt al vèrtex de l’estreta cúpula, al ganxo que serva la politja.

Nit que despenc en malsons. Un dels malsons, vívid, lúcid, viu, vivíssim, gravat, com ara amb esmolada xifla, al cervell — el de la bruixa drapaire. Tot mentides. Tu i els teus somnis, sempre te’n fas un embolic! Mentider, xaquiós. Estrafolla, camanduler. Tot nyepes, guatlles, monçònegues. Dites amb tanta de facúndia, d’eloqüència, de facilitat per a la falòrnia, i amb tant de patetisme, d’epidèictica, de dramatisme; hom es pretén més o menys reeixidament la gran xarona carrinclona adotzenada tràgica, els seus tòpics i típics ritus i rictus, i excèntrics bleixos, i vellutats esguards. Tanta de gallofa i farfalla tot plegat, que la dona, tornant de viatge, s’ho ha hagut de creure, i els padrins, i la bòfia, i tothom. Un nen raptat. No era pas el primer ni fora el darrer. Quelcom que s’esdevé tan sovint. I més tard, indeturablement, tot el procés, la separació, l’ostracisme, el continu viciós virulent vituperi veïnal, i els malsons, i els anys escolats, i el somni que es referma al caparró com “veritat” esculpida, amb mèrdics babaus angelets i tot, en llosa de cenotafi per a l’“heroic” mort.

Em cal tornar. Algú potser obrirà la portella, la forçarà. Se n’adonarà prop la rovellada galleda de les ridícules sabates acolorides del pallasset penjat, ara a mitges despenjat per la corrupció, se n’adonarà dels seus massa balderots pantalonots carbassa, i gosarà guaitar amunt i l’esglai, i el fàstic, i l’horror... Em cal tornar, reconèixer públicament el meu crim, la meua culpa. La meua culpa irredimible. Confessar... Fer bugada d’una puta vegada... Reconèixer que... Covard... Culpable... Patint... Penitent... Traumatitzat... I la basca, la basca obstinada, la basca que m’escanya, inestroncable... Perenne tast de runa... Amanida amb vòmit... Gatxull... Gargalls... Sucs d’escombraries... Païdor polsegós, tossegós, de sobte inundat... La revolta dels mocs.

Tret que com hi tornaré. Excuses... On para l’automòbil? On he anat a raure? A quina contrada sense retorn? I estimbat tan avall, com m’aixecaré? Tinc prou esme? Al fons d’un cràter mut, d’un avenc, d’un pou sense horitzons. I tota embranzida m’esbufega.

Tota embranzida... m’esbufega... I segur que... Confessar... Per què...? Qui en treu cap benefici...?

Escanyat... Astènic... Covard...

A misses dites em convides... Sempre és tard, trop tard.

No faré re. Potser em despertaré tot nou, tot blanc, en blanc... La neu... La neu... Taronges... Títols... Capítols... Vuit... Flors d’autumne... Carbassa... Sacs carbassa... Cadàvers... Els sabatots policroms del pallasset... Esglai.

(...)

—Ah sí, en Çonllop, el guia d’atletes de competició qui s’escauen d’ésser orbs, de no veure-hi de cap ull. I, crec que era ahir, quan havia tornat a casa, s’havia trobat al llit matrimonial els dos homosexuals amics de la dona. I els nens a la sala de jocs qui es planyien que la ràdio no rutllava, i els havia de prometre de vindre-hi a reparar-la d’ací un instant. I la por que li escanyava els budells quan pensava que aviat tornaria la dona de la feina, tota meravellosa, amb sabates altes, mitges lluents, faldilla estreta, flor al trau, llavis pintats, i tot ho trobaria a mig fer. I per això, sense fer cap cas dels dos homosexuals al llit, un dels quals, el qui sempre feia de femella, ploriquejava molt més que no pas de normal, i és que, pobre, havia après recentment que un càncer terminal a l’estómac se l’enduria aviat, i volia jugar a rols, i, entre sanglots incoherents, afirmava, somrient, que volia ésser na Maria Antonieta, pobrissona, segura que l’escapçaven l’endemà, sempre l’endemà, I tu seràs el marquès qui em consolarà, i em prometrà d’enfarinar’m bé la perruca, i les galtes, i afegir-hi coloret a l’hora de la veritat, que el meu cap presentat al públic sigui una sensació de beutat, un molt elegant memento mori inesborrable per a totes les generacions, i, ambtant, en Çonllop tot ocupat traient la pols a la capçalera del llit, i trobant-hi un tub antic de greix ranci que no sap per què pot haver mai servit (ni de lubricant rectal), i se l’ha ficat a la butxaca, i, bo i acabant de fer ben neta (com déu mana, amb el benentès que déu és evident que es disfressa de la seua dona) la fusta de cirerer fosc del llit matrimonial, corria corrents cap a fora a enlluentir també el vehicle, i en aquell moment, sortien els fastigosos petitburgesos sempre tips, i àdhuc tips de missa, suposem-ho, i una parella de vells panxuts, home i dona casats durant cinquanta anys, se li aturaven davant el vehicle, que trobaven que era una magnífica relíquia, un Mercury de l’any de la picaó, i l’homenot fotent-se a increpar en Çonllop (el qual amb el tub ranci ha engreixinat amb tot un gruix de greix el parabrisa i ara no sap pas com desengreixinar’l, i pensava ell ara mateix tornar a casa a cercar-hi els detergents), amb veu ronca, Aquest greix és explosiu, aquest vehicle esclatarà com una bomba tantost el Sol s’hi fiqui; més val que ho aprofiti, abans no sigui desferra tramesa als quatre vents, per a arrencar els escrits de ferro de decoració i d’anunci, que hi diuen, en elegant cursiva, “Mercury”, i que són collons els cars al mercat per als afeccionats als records antics, i alhora l’homenot missaire s’havia tret de la butxaca un tornavís i, animat i defensat per la donota, es ficava a robar-li descaradament els dos “Mercury”, i el pobre Çonllop incapaç de lluitar contra aquell colós armat, cretí, i hipòcrita com tots els cretins, i, de lluny, li diu de tot, de lladre, de malparit, de gens higiènic, de nazi, i a la seua dona de falsa i de verinosa, i de més emmerdissada sempre que no pas un esclop de corralina... Etcètera. I quin cas et penses així mateix que li’n foten? Gens, no cap.

(...)

(Jorn alhora gloriós i atziac on en Ciril, vull dir, en Camil, finalment estort, decideix que es vol decés.)

Engegava el televisor tot just arribar. Hi havia en Clemens, el seriós anunciant, i adverteix el públic que les escenes que se segueixen són molt crues. I de debò. Es veia, copsat per una càmera a un racó, un home geperut i emmascarat, vestit amb un vestit fosc, i el veies despenjar del trebol una destral de bomber, de mànec vermell, i el veies, tu, extremadament esgarrifat, començar llavors de toldre caps, cares, braços, cames, troncs, de gent inerme i paralitzada qui es trobaven a un local de festa. I tot seguit, la imatge es glaçava un instant abans de desaparèixer com el corrent mateix. La imatge glaçada havia estat la d’una mà enguantada de negre que recollia un cap escapçat. La veu d’en Clemens m’havia dit, amb les imatges esborronadores, que el geperut era el cap de l’escamot, que hom l’anomenava el Ranc car prou n’anava, ranc. Mes que no en sabien pas re més. Un “terrorista” incògnit, fins ara totalment desconegut.

En Clemens, l’únic anunciant de noves novelles a la televisió qui crec que mig em crec. Abans de desaparèixer d’empertostemps amb la mateix electricitat, en Clemens havia dit així mateix que l’aeroport havia volat. Que arreu volaven tots els edificis, que la gent es moria crebada pertot o amb ofecs incontrolables...

Justament era avui on era tornat a Çon Qiqu, ço és, a Çon Crisantem, on hi ha ca meua. Tornava de la vila nòrdica on ella viu, d’enllestir-hi definitivament els papers amb la dona. Separació total. Massa ràbies de boja, insuportables. Sempre he pensat, amb la dita, que «gent de ràbia, gent de gàbia». Els rabiosos, els fanàtics, al manicòmic, vull dir, al manicomi.

La dona, sobretot no li diguis mai la veritat. Sentir cap veritat la torna boja. Només vol que hom li sigui sotmès i sempre aquiescent, i que li digui que tota la raó és seua, sempre vantant-la, afalagant-la fadament.

Les seues exacerbacions espontànies, el seu tarannà salvatge, monstruós, com tanta de fementida femna, t’ha tingut tots aquests darrers anys restringit, esclavitzat.

Crec que les dones solen haver por de les malaurades aranyetes perquè creuen que, agressives, els pujaran cames i cuixes amunt, i se’ls enfonyaran al cony, i penetraran qualque òvul o altre i les prenyaran d’un altre organisme teratogènic, d’aquells qui míticament entrevenen molt sinistrament i angoixosa els malsons. Viure amb dona, doncs, és al capdavall com viure amb cap altra maleïda família, és doncs letal per a la intel·ligència. No cal dir res més. Qüestió resolta, vós.

Al vestíbul de l’hotelot on havia volgut que ens trobéssim per a signar els papers definitius, en acabat que sense cap discussió li donava la raó en tot, i que fossin per a ella cada atifell i vacu objecte, i cada il·lusòria propietat de cap vàlua, tret de la negligible barraqueta a Çon Qiqu (és a dir, més correctament i convencional, menys vernacular, la caseta escarransideta a Çon Crisantem), que em romania com a atot únic, t’havia dit que volia que te la cardessis un darrer pic, que et feia aquell immens favor, i que au, que pugessis al seu darrere cap a la cambra de dalt que havia reservada per a la cabdal avinentesa, i perquè amb aquell darrer gloriós ensopec amorós l’amarg enyor, més tard, i segurament la recança i el penediment insofribles pel que et romania de vida, no et rosegués molt cruelment el cor, mes, sí ves, tot pujant darrere seu, s’escau que te n’adonaves que, com solia, no s’havia aquell jorn tampoc torcat gens bé el cul, i no solament el cul i les natges li pudien massa, també una de les mans amb les qual belleu (qui sap) m’acaronaria la cara a tall (segons ella) de massa memorable, parasitari, comiat.

Cal dir que, per passatgera ventissa amor, anys ha, durant el que la malaltia durà, reneguí del català i em fiquí a garlar gavatx. (No pas cap gran treball, ep, el gavatx essent al capdavall no re altre que una mena de cosí pobre del català.) Llavors, més tardet, la cosa (la dèria conymaniàtica) es refredà i torní, estort, com dic, aquell jorn encar clar, a casa per a mai pus no moure-m’hi; mai més casat, mai més esclau, mai més traïdor a mi mateix.

Érets dalt i ara que se’t despullava i et despullaves, et demanaves si és que s’havia torcada massa a la babalà, com tant sovint, o si aquell pic havia oblidada de torcar’s gens. Tant se valia, és clar, car la fortor de merda era avui excessiva.

S’havia gitada al llit, i repetia, Au, au, una darrera clavadeta a tall de comiat definitiu; prou pots, punyeteret.

No em fotràs pas, jo mateix que em deia.

Car prou n’era acostumat i escamnat, al cap de tants de pics ultratjosament escarnit i humiliat. Car sempre que s’havia escaigut que m’havia mai trobat en màxima erecció, ple de verriny, submergit en arreçó, boig d’estre, amb la tita tota estarrufadeta doncs, la cigaleta erta, vibrant i bategant a tot estrop, i això, ep, com dic, d’ençà de la primera nit, tostemps, indefugiblement, ella aleshores rient-se’n molt injuriosament, m’havia tancada, amb cuixes hermètiques, la porta de vori i banya del seu cony anc per manguis ni molla foradat.

Aquest pic, però, rai; ajudat per la intensa pudor de merda, poc que hom gens no trempa, de cap manera, per molt que hi insisteixi. No m’escalfaràs pas mai més, prou, s’ha acabat; fred, gerd, eternament. Rosses monumentals i apassionades brunes, totes amb corbes i volums lascius, podran continuar a voler que els aconselli molt sàviament sobre els secrets del bon viure, i és clar que, com sempre, jo glacial, savi, això sí, però glacial, et dic que ni mica d’efecte, que cap no m’escalfarà pas. Punt final. Prou i amunt. Benauradament ací hem arribat. No hi ha més via crucis. Impàvid, impassible, marbrat.

Li mostr la tita morta.

—Mais tu es impotent, mon ami!
—Hélas... tu vois bien...
—Mais ça doit t’agacer grave, mon p’tit Cyrille! Euh... que dis-je? Camille, mon p’tit Camille, plutôt, bien sûr, n’est-ce pas?
—Camille, Camille...
—Mon pauvre saint C., oui! Mais t’es donc baisé, saint C.! C’est la mort, ça; c’est l’imminence de la mort, ça!
—Euh... ben... disons...
—Quelle horreur! Quel gâchis!
—Et alors...?
—Et alors, mais c’est horrible! Aucun de mes hommes... Mais c’est humiliant...! Cache-moi ça, cache-moi ça, bah! C’est afreux!
—Comme tout dans la vie... Faut bien s’y faire... [musclejant].
—Non! Si...! Si...! C’est déjà criminel pour moi... mais pour un homme, ça doit être gros pour un homme, même pour un p’tit presqu’homme comme toi, sacré putain, saint C.!*

[*Ull viu que en aquest “saint C.” hi ha truc amagat; la gent es pensa que sent “sant C.”, per “sant Camil”, però és clar que es tracta (sona exactament igual) de “cinq c.”, i aquestes cinc “c” amaguen a llur torn la meua descripció (segons ella), ço és, “Camille le Cochon Châtré et Cocu bien Content”.]

—Non, figure toi, pas du tout...
—Quoi! Tu m’étonnes, là!
—Au fait, j’suis bien tranquille; ça ne me turlipine ni la pine ni la glande pinéal!

I amb aquesta darrera frase en gavatx (frase memorable, verament!), agafava la porta i fotia, lliure, el camp.

—Arrivederla! Agur!

Davallava les escales de l’hotel rient part dessota el nas, i amb l’ànima aerostàtica; car quin inoblidable desembaràs, vós!

L’avió em tornava aquell mateix vespre a Çon Qiqu.

Sortit de l’aeroport, te la trobes, nevada espessa, on tant no t’abelleix, soliu i de nits, de relliscar-hi a lleure, sense demanar’n comiat a ningú, la blancor essent com ara full en blanc on tot t’és llegut de fer-hi, escriure-hi, dibuixar-hi, patinar-hi. Taral·leges el Capritx Italià i et creus l’aïllat soldat sinistre qui erra, extraviat, alhora dubtós i decidit, per les inhospitalàries taigàs, entre llops en doina i gegantines pícees, i amb pins i avets alzinats a alçades on a l’aguait deuen ésser-hi, terriblement xerecs i sarcòfils, els ossos diabòlicament famolencs, i això fins a ensopegar amb les restes de l’heroic, desconfit, repetidament delmat, regiment teu qui passa, suïcida, al darrer postrem joiós esbojarrat atac, i, a l’acaç amb tos companys de caç, i cridant tots alhora, amb les vostres darreres forces, Som-hi, aür, oidà, sense gens pànic, amb les urpes esgarrapant, púgils, un horitzó d’anorreament, amb els darrers acords del furiós atac, el mareig et fa ensopegar i caure a la tova neu, i t’incorpores i passes a melodies més bucòliques i tranquil·les, i ets ara entre els cims enneguitats de rònegues estepes piemonteses, amb els arços florits, els gatsaules, els trèmols, els àlbers, els bedolls, o, aixeca els ulls al cel vermell, i ets ara per tundres sens fi, amb el goig o l’astorat esglai de clissar-hi potser, rere cap tanca de tuies, noies (puel·les camperoles d’una certa gerdor) qui munyen escarransides cabres, o, inversament, escarransides depredades pageroles rosegant, afamegades, rels de regalèssia, o qui barriguen com truges rere tòfones grosses com collons d’africà collonut...

Tant se val, soliu i independent, damunt el full en blanc de la neu on ton alliberat magí ara mateix epopeies hi ha escrit, cosac català qui mai no es ret, resistent, estoic, decidit, feies finalment cap a ca teua*.

[*Eu, i tant. El català mai no es ret; el català, estoic, resistent, tenaç, persevera, sempre endavant, a través de les eres, persevera sempre rere la vera veritat de la independència, sempre la independència, la independència de l’estoic, resistent, català, aquell qui, tenaç, irrefragable, mai no es ret, mai. Jo mateix, en tots els meus moments pel fort inhospitalari món, soc el català, soc l’individu individual qui resisteix, qui ho travessa tot, únic, incòlume, impertèrrit, duratiu, obdurat, constant, tens — un nervi viu, indoblegable; soc qui anc no amollarà en la seua irrefrangible lleialtat a la idea d’ésser independent, ço és, lliure, i arribar en acabat doncs com cal on cal.]

Nogensmenys, ai, desencant sobtat, car ai qui nyap, pany trencat, i dins tot damunt davall! Caseta un cop més envaïda en la meua absència!

Què hi farem, sòlita esdevinença, ves! Tant se val. La qüestió que ets lliure, que cap contratemps ambient ni dany possessor addicional no pot enterbolir la teua hodierna benaurança. Feliçment separat amb la dona, albíxeres, tira peixet, rumfa rumfa, sac i peres! Res a redir de part meua, muts i a la gàbia, pel que fa a cap qüestió ni detall jurídic ni financer, resolts ja a la bestreta per ella i el seu advocat. Tot s’ho ha guardat per a ella, ben desadet, pots ensumar-hi. Bon profit li foti. Tot és seu, tot, tot, tret la meua mísera barraqueta als més llunyans suburbis. Només et toca (ep i content) (prou pots, brivall!) aquesta deliciosa caseta on vius nogensmenys (qui és plany!) força a prop (només cal caminar uns quants de quilometrets de no re) de la gran vila de Çon Crisantem, on la multitud quin espectacle.

Ara a la penombra, car els llums s’apagaven tots alhora, amb el corrent elèctric doncs de sobte aturat, igualment com el corrent de tota mena d’aigua per les canonades, després de sentir l’ominós, ultra-seriós, Clemens (tot d’una tolt d’emissió), no sé pas què pensar.

Ni aigua ni llum. Potser sí que les coses s’han espatllades mentre, entre patinatges de fantasia, somiaves truites damunt la neu. Soc a la cuina. Ans sempre era jo qui netejava la vaixella bruta en acabat de les repel·lents festes i festetes de la dona i els seus incomptables amants i familiars. Una vegada en vaig tastar el cafè. Encar n’orxeg ara. D’ençà de llavors ja no he tastat mai més re d’allò que trobava per la cuina al meu retorn.

I avui, sense aigua doncs ni a l’aigüera ni enlloc de casa, no pas que tingui oportunitat de fer net; dels invasors, quina brutícia monumental no n’he heretada!

Vora l’aigüera, però, una pols blanca, llunàtica, misteriosa, que, malfiat, no tocaré pas. La pols blanca em duu a l’esment un instant les “sals litíniques” que durant uns anys mon pare afeccionava molt ritualment de transformar a taula en meravellosa i segurament panaceica aigua carbonada.*

[*Em sembla que hom en deia, telepàticament instruït el públic per la fina pronúncia dels més o menys il·lustrats apotecaris (com del purgant Leroy, prou feren que hom acabés dient-ne “la ruà”), i bo i adaptant l’original “sels lithinés” (que, venint en majúscules, a l’estil gavatx d’aleshores no s’accentuaven), en dèiem, dic, els “cels litins”, i encar més vulgarment “cels litrins”, car prou servia cada sobret per a fer’n un litre, d’aigua de bombolles — i les bombolles prou pugen al cel, ep.]

Abans de davallar al soterrani, he regirat pel calaix de la cuina fins que he trobada la lot. Hi soc, al soterrani, a roplegar-hi una ampolla d’aigua, i immediatament me n’adon de quelcom de nou que hi put fortament a sofre i valeriana; altrament, amb la llum de la lot veig que tot hi és daltabaix, gairebé impassable, amb quelcom de molt palès afegit, amuntegat, afetgegat, un emmagatzematge ultratjosament sospitós, i és clar que vull dir tots aquells sacs i sacs de qualque farina dolenta o altra. Sort que no he tastada la pols blanca. Aquests sacs en deuen anar plens, i segons m’ha semblat comprendre que en Clemens ha dit, aquesta precisament és la pols explosiva i letal que ha causada les destruccions i els enverinaments generalitzats.

Cert que els reconsagrats mals sorolls semblen darrerement haver esdevinguts més retrunyents, d’arreu t’arriben rebomboris de volcà enfollit, lluentors d’incendis, de focs, sobtades esbojarrades fogueres, i en la foscor ubiqua malgrat la neu, amb un cel tot ennuegat de fum, els nervis de la gent deuen trobar’s així mateix a frec d’esclat. És evident que tothom mig cuejant encar hauria tot d’una d’evacuar la zona. No crec que cap edifici pugui sobreviure, caldria que fossin edificis minúsculs i isolats per tal d’encabir’ls en cuirassades ampolles eixutes ficades cap per avall i degudament proporcionades. Mes em fa que desvariej...

I ara apaguéssim la lot de sobte, que em sembla haver sentit... Sí, ja hi som! Ja tornen! Per la finestreta del soterrani els veig arribar amb llur potent furgoneta negra, venen segurament a carregar una nova càrrega de llur letífer polsim. On? En aquella feixuga caixa reforçada, una mena de bagul potser de ferro o de quin metall encar més dur i tancat hermèticament, on, però, potser hi duen d’altres explosius encar més definitius; tret que, com ja he suputat, explosius i polsim en realitat no vagin doncs plegats, és a dir, amb cada esclat molt destructor, alhora, de necessitat, la pols mortífera s’esbarria pertot.

No sé ara pas si entraran al soterrani i tot. Segurament! Atès que els clis de baix a dalt, peus amunt damunt la neu, mentre s’atansen, encar em semblen més enormes, simiescs, pitjor, goril·lins. A què? A recollir-hi el romanent de matèria purulenta blanca que, com dic, veig que hi han estotjada, com avares garses (gralles? cornelles? el cap em roda entre còrvides pampallugues). I potser després, anant-se’n ara mateix, faran esclatar la caseta. I jo dins. Malament rai! Saps què? M’enfilaré fora, esmunyint-me per la finestreta damunt la neu, com un llangardaix de sang freda, calla, millor, esconillant-m’hi silent i inconspicu com el ptarmigà d’hivern, la invisible perdiu alpina. Eh? O potser... Potser t’esporugueixes massa, Ciril, vull dir, Camil! Asserena’t. Saps què? Potser els Ranc fan de forners...? I aquella assassina pols ensacada és de debò debò farina...?

No; els forners no fotem aqueixes carotes! Els maleïts invasors els he vists perfectament. Evidentment, es tracta del Ranc, tan ben descrit per en Clemens, escortat per dos dels seus esfereïdors sequaços. De tornada. A fer més mal encar. No n’han fet prou. Volen acabar la feina de destrucció total. Són lleigs, ferals! Sobretot el Ranc, guerxat, irredreçablement guerxat. Un esguerrat grotesc, monstruós, i alhora força ranc, doncs, i tot embolicat de negre, i “blaupell”, com n’ha dit en Clemens, “grocpell part dessota”, n’ha dit, però negrós, emblavit, segurament mascarat a propòsit, i amb gorra de ferroviari, blau fosca, enfonsada, i una màscara negra que li cobreix tostemps la meitat de baix del visatge, sorn, vull dir, no gens sorn ni esplenètic ni putifeina ni melsut, al contrari, sorrut, ronc, lacònic, irascible, insistint a fer anar tothom ben recte, i només bordant o grunyint certes curtes ordres molt directes.

Vindran a treure-hi la farina explosiva, els sacs i sacs atapeïts, i m’hi trobaran tot arronsadet, fet un paquetet de pors. No, no, massa cruels, fotéssim el camp. Ben lluny!

Esgarrapat pels bocins de vidre encastats als galzes, macat per l’extrema estretor de la finestreta, i tanmateix, au, al capdavallet, fora. I efectivament, crec que, bo i esbufegadament reptant, soc prou lluny... I ara em vaga de tombar els ulls i... La veig, ma caseta, ui! A can Pistraus per a l’eternitat. Quin espetec, pobrissona, nogensmenys, vós! Valenteta fins a la fi. Catalana. La catalana mai no es ret; sempre endavant, a despit de tot obstacle, fins a la fi.

Pels carrers, ningú absolutament. Hi deu només haver, molt de lluny en lluny (tot i que només n’he vist un), escarits equips d’emergència, tractant de recuperar o de fer recomençar generadors o d’altres aparells elèctrics estratègics... De fet no sé pas què fan, i de tota manera no m’hi atansaré pas. Que no em confonguin per un dels anarquistes, dels dretans, dels destructors.

Ho he somiat? Per la finestreta, he presenciat que un cop el Ranc s’apujava la gorra. Llavors he apercebuda la seua aranya de companyia, negra i enorme — li n’habitava, dalt de tot al cap, el suc. Ben nodrida, les potes de l’aranya li pentinaven llavors, sèdulament i sedosa, els quatre pèls boigs que portava, segurament postissos, a la clepsa... Més tard, en un instant també gloriós seré qui l’identificarà mundialment (glòria instantània); això, és clar, si...

Pel fet que no conec la fi d’en Clemens, tampoc no conec la meua, llas, segurament imminent. Mentre agonitz, prou hi veig visions estranyes, només mancaria, jotfot.

Així va el món. Arrenques de jorn excel·lent, de succés meravellós, de reeiximent il·limitat, i en un tres i no res, unes horetes de vol, t’estavelles al jorn atziac, el fort fracàs, la màxima desfeta. Buidat de tot. Sense barraqueta, sense Çon Qiqu, sense freixures altrament que malmeses a mort per aquest fum assassí de letífera farina explosiva... Fotrem doncs goig, et retreus; noi, quin paperet!

Saps què? Escriu-ho damunt la neu amb un ditet tot tremoloset i xetigós, incapaç de cap garguirot a cap cap de mosca balba, gens robust ni tendinós, amb menys força que un mosquit relinquit i infernat...

I àdhuc la neu crema. Tot crema. Peu amunt, m’encenc. Si caic, m’encenc tot.

Hora d’anar-se’n, existència... Escriu-los-ho... Què...? A qui...?

Passi-ho bé...? Arrivederla...? Bon vent...? Bon vent sideri per a aquesta altra fi de món...? Res, res. Signa els papers... Això rai... La teua llibertat...

(...)

Qui s’arrisca mai a néixer ja sap a què s’exposa.
Havent signada la pròpia condemna a mort, l’horitzó d’existència tothora l’esclafa.

(...)

(Cada cop més ponts i neus sovintegen als somnis.)

Pont al mai més
Sota sobtada nevada —
Full en blanc on s’inscriu la mort.

(...)

Tantost neix — l’ànima se li enfosqueix
Són els pecats que vénen a tort i a dret
I se li pengen com trofeus de cacera a la paret.

Vol deseixir-se’n i canviar de pell
Mes se n’adona massa tard que pell i ell era tot u.

Que dins de dins no hi ha ningú
Un odre buit asclat arnat escoixengut i escorxat.

Que qui de pecat no n’és ple
Es fon com veixiga de bou
Punxada amb un darrer esglai tot nou.

(...)

Llevat dels peixos, cap animal no reeixia a conquerir l’aire.
Surant enjòlit, entre dos llivells eteris, ens mantenim dies sencers tranquils i estables, sols bellugant lleugerament les aletes.
Davall, miserablement, rutinàriament, alhora devorant-se i acoblant-se rabiosament i desesperada, els homes i els rats compartien la bruta terra.
Dues races s’hi feien qui combatien sense repòs, la raça dels homes-rats i la dels rats-homes.
Dalt, els peixos tot ho compreníem.
Paradís per als falsaris.
De cada fulla d’arbre n’havíem fet full escrit on tot s’hi revelava, àdhuc l’efímer — la relació diària del canvi monetari, per exemple.
I, atès que no enraonem entre nosaltres gaire, car som més aviat contemplatius, és tanmateix cert que ens bescanviem, no pas sovint, mes per estacions, de temps en temps, bones receptes per a la cuina i la salut.
Quelcom que també escrivim als fulls són certs afers molt importants, segurament cabdals, és a dir, les efemèrides somiades.

(...)

(Habitant el somni.)

Ciutat portuària, 1950. Després de passar pel carrer estret amb tristes botigues, on tanmateix assolia el Sol de fer-hi mitja presència, de tal faisó que els bonics vestits de les dones qui hi tafanejaven, com flairoses i acolorides amples flors, hi relluïen, feia cap a l’esplanada del port, esplanada de llambordins atapeïts, deserta, i, llavors, com ara alliberat, em posava a patinar a tot espetec damunt els llambordins argentats pel rellent marítim, i en acabat, molt més pansits, hem anat, el fill i jo, a les dues oficines pintades de verd clar, amb baranes de fusta pintades de blanc a les escales, i allí, xiulant fluixet, i xiuxiuejant dubtosos, davallàvem i pujàvem sols i debades pels pisos, d’oficina a oficina, a haver-hi de fer és clar encar qualque paper que ens mancava, i els buròcrates enlloc, i el fill, massa enjogassat, tot davallant, aquest cop cap per avall, bocaterrosa, bo i relliscant pels vèrtex dels esglaons, i ensems havent-se de repenjar de trast en trast a les brèndoles del costat, n’ha fetes malbé tres o quatre (vull dir, d’entre les brèndoles mig corcades a la barana), i li he dit que parés compte, que potser hi havia càmeres amagades, i que fes l’homenet i no pas l’heretget, i les brèndoles espatllades, doncs, prou m’he afanyat llavors a tornar-les a col·locar ben acunçades, tot i que n’hi havia d’asclades, com dic, i tant se val, car allò millor encar vindria en acabat, quan, sortint de l’oficina, el fill ha tornat solet a casa i jo, mudadet i amb la cartera de buròcrata, m’he enfilat per una carretera, decidit a portar aquells papers on calgués, a instàncies més altes, al centre de la vila i tot, a l’imponent bastió del poder, i, feina feta, amb una eficiència exemplar, ara mateix, conformista, vestit de blau fosc, tot i l’estiu, tornant per carretera polsegosa, la mateixa d’abans, he vist alguns noiets embadocats pel guaret, sacsant ridículament el cul, dirigits per un sergent rabassut i glabre, vestit no pas de militar, de paisà, de civil, qui els deia malcarat que no ho fotien prou bé, que allò dels exercicis militars sagrat rai, i que quins soldats hauria el pobre dictador feixista xarnec de torn, i he passat enmig com si no re, amb la meua cartera ara, tot tornant doncs de l’oficina central, més feixuga, la cartera, com ara més plena de papers, com si els papers oficials fossin fecunds d’allò més i en generessin incessants al covador de la cartera oficial, i aleshores què, me n’adonava que, tanmateix distret, esguardant i alhora evitant aquells ximplets exercicis militars, m’he degut desviar, car ara la carretera no mena pas cap on tornava, ans devers la vila del costat, l’altra, on es veu que s’escau que hi celebrin qualque festa forta, car tot i que només hi soc als encontorns, prou me n’arriben els xirois signes, amb els carrers i els arbres tots decorats, i hom hi ensuma força d’ensucrada confecció, i se sent molta de joia, una joia suau, no pas debades som a 1950, en una ciutat portuària fort pròspera, i els cotxes, quina meravella, tot lluents, amb les delicades colors d’aleshores, i els vestits de les xalestes femelles, com dic, uà, amples i airosos, faldilles lleugeretes amb colors i estampats de joguines, quin plaer de veure tot plegat, i si el ventijol s’hi posa encar millor, cuixes fines i carnoses, i la gent en general amable, agradable, i àdhuc algú, un negret ancià, molt mudat, impol·luta camisa de batista, corbatí bru, jupetí ajustat d’impecable tern verd d’herba gerda i durable, qui anava a pujar al seu cotxet minúscul, potser perquè li semblava que anava una mica extraviat, i ben cert que no trobava pas novament les oficines, encar que no pas que fos gens angoixat pel fet d’haver-les perdudes, m’indicava tanmateix que endavant, endavant, que cap al centre de l’ou de la ciutat hi trobaria el rovell que em calia i cercava.

Abans, però, arribem-hi. Car si ens hem perdut, què hi venim a fer, en vila desconeguda? Serà aquesta diferent? Per què creure-ho? El perill sempre és imminent i potencialment letal. Car a cada vila on mai fiu cap, quan deien “festa”, fins ara només hi havia vists bòfies, militars, espies, bisbes i jutges en horrorosos aplecs feixistes. Església i sabre i llei de l’embut. I cada cop, tan sovint, un salt al cor. Els jutges, amb els bisbes i militars, són el cor del feixisme inquisitorial, segur que entre els papers que duc a la cartera en trobaran, bo i ells regirant-hi i escorcollant-hi i plantant-ne de furiosament clandestins, dignes de dur’m a tortura, com tanta de gent ara morta o tornada harpia o nan esguerrat pertot arreu. I jo pobre de mi, zero, gens versat en arcontologia, i cap desig d’aprendre’n. Uixer, veguer, batlle, bidell, i àdhuc “brigadier general” d’aquells qui et torquen el cul als canfelips, per mi tot és u, tot el mateix. Qui se n’entén ni vol mica entendre-se-n’hi! Tot és la mateixa merda, tot el merder i el femer de la jerarquia repressora, la mort podrida; tota la brutícia militar, clerical, bofienca, tot el mateix. Tot u, tot el mateix, ja ho he dit. No em cansaré mai de tornar-ho a dir.

Tant se val. A tomb de full, què fem? Tornem doncs enrere...? Ara que hi som, potser...

M’encaterinen les orelles les harmonies llunyanes; són musiques fortetes, però intel·ligents, no pas estúpides repulsives marxes de criminals... Certs viaranys, sota les jacarandes, damunt l’herba pelada del massa trescar-hi, menen a enormes cases privades i és clar que haig de tornar enrere lentament, amb precaució, no fos cas que ningú vigilant a cap finestra es pensés que vaig fugint i em fotés un tret al clatell... No he fet pas cap a la meua edat sense saber on peon. Mes adona-te’n, atura un instant, obre els ulls. Aquelles propietats i aquells casalots de ric dels afores prou han badades avui les barreres de ferro, el pas hi sembla excepcionalment franc, crec que pots tornar a emprendre el camí entre les herbes fressades, i així faràs drecera i et trobaràs al bell mig d’aquell poble que es vol tan atractiu. Eixarmat (això suputes) pels estranys eixarms de l’allò més plausiblement previsible bon i dolç acolliment i les mels de la dianoètica musica, t’hi enfiles, doncs, decidit. A les finestres dels baobabs, hi ha, traient el nas, epicaris nans i follets, millor, gnoms amb barretina i barbuts fins als turmells, i espontanis i subversius gombutzins imberbes i espatotxins, qui, tots plegats deferents, et somriuen, animant-t’hi.

Hi soc immers llongament, amb lentitud, m’ho prenc amb calma. Jorn de festa grossa (quina?) (qui sap!) (la llur, típica), calm enrenou, xivarri i rebombori, amb tothom al carrer, festejant, incipientment ballant, amb musica com cal que ix per les cantonades, no pas d’orquestra apocalíptica i cacofònica com en dècades més tardanes, deliciosa, “Són els sapients enderiats del ritme”, em diu una altra persona erasme, boniqueta i coinde, i hom, com dic, amb aire de benaurat, imitant tothom, passejant-hi a pleret, a lloure, amb pler de lleure, lliures rai, gens apressats, tots plegats mudadets, fent bona cara, admirant-se mútuament; i hi ha molt de benemèrit; i gairebé ningú no es creu gens nogut (és aparent) per la meua presència, i n’hi ha, al contrari, qui m’observen amb bondat, i àdhuc qualcun o altre se’l veu obert a ajudar’m; per exemple, passejant davant seu, aquell negret avançat d’edat i ja doncs no gaire cosa, abans de pujar al seu cotxet groc, s’atura i se m’ofereix, i sense que li demani, em comença de donar adequades indicacions d’on creu (encertadament) que vaig, i més o menys diàfanes informacions que fan al cas, el seu tern verd enciam de xeviot (és massa aviat per al tergal), la seua camisa de seda blanca en faldilleta, a tall d’efod, i amb el coll ample i obert, el seu capell beix també de seda, la grossa sivella lluent a l’empenya de la sabateta xarolada, el qual doncs tan polidet bonjan, incòngruament, em diu, a part...

Però m’he ficat a badar. És que una de les cases d’allí mateix duia una placa lluent. «Aquest fou el mas d’En Flix, N’Anatol.» Sota la placa els dos aparadors d’una botiga. I hi romania una estoneta aturat, oblidant el bonànima. I potser li hauria d’haver demanat, mes ja no hi és. El seu cotxet groguet, un fumet perfumat. I en romanc a les escapces. Car cap idea qui fos el conegut n’Anatol Flix.

Allò, es tractava d’una sabateria, els de dins de la qual s’anunciaven com a “especialistes de la pell tosa d’or”. I tot (o gairebé) hi eren als aparadors botes de ramader, i selles i xurriaques, i regnes i corretjam, i em demanava si el cèlebre Anatol no hagués doncs estat qualque glòria local dedicada al cuir i ses derivacions, quan un altre esperit cirenaic, caritatiu em diu, sense que tampoc li demanés re, No, no, mossèn, us equivoqueu; En Flix, N’Anatol, fou un pastisser internacionalment conegut, les seues construccions monumentals, amb murs i teules i taules de torrons blanquinosos, i xocolates barrejades amb confitures de colors porprats per als contorns dels seus castells, reproduïen, a magnífica, gegantesca, escala, els més importants palaus de les diferents contrades de l’univers; la seua Seu de Lleida, per exemple, molt merescudament, guanyà tots els premis imaginables del gremi dels flequers, pastissers i d’altres esclets ínclits preclars afaiçonadors de mones. On en romans d’allò més agraït. Tret que ara no recordes de què t’avisava l’altre company, segurament de quelcom molt més important.

Ça com lla, t’hi esplaies. Les enjoliuades dones, fines sentors de flors i espècies, de macís, i clau, i grana del paradís. No puden a avui a apotecària ni a desinfectant, ecs. I tan benvolents, les dones; tant que si fos marcolfa o fembra comuna part d’allí mateix, per les voreres o en aquella mateixa cantonada fort concorreguda, me’n planyia, que les dones no pas putanes són massa amoroses ni suaus ni caldes rai, i de pus en pus tostemps encantades amb la bagatel·la! Hum, ni llurs ensibornadors sabons d’olor no poden amagar les meravelloses fortoretes de tafarra, i d’arreçó i marmanya, de delit de cardera. Mes maregem’ns-n’hi, gaudents, fruents, seduïts. Som de festa, de festa. I les dones, mai no t’hi havies escunçat. Novetat, tu! T’acullen amb familiaritat. I tots els bons ciutadans, bons moltons qui moltonegen afeccionadament a benvolents intercanviables boldrons. I els de més d’entre ells, si et clissen, et somriuen!

O embadoca’t ara davant l’aparador amb tevés en blanc i negre que ensenyen a fer sopa amb tots els ingredients ben acunçats i titllats en petits atuells davant part davant. Tastívol. Encantador. Per enyorar-te’n interminablement.

Nota discordant de cop i volta, ep! Potser el propici negret t’advertia d’això. Ara que t’ho podies haver temut. Un món on hi ha tant d’avar i cobejós, de malfactor pertot, lladres, robadors, invasors, assaltants, piròmans, enverinadors, bòfies, jutges, botxins... I oidà, benaurada utopia, avui àdhuc ells són de festa, quin sant s’ha penjat! Un geperut amèlic, afoll monstruós de gep sortós, vestit fantàsticament, com el foll Rigolet, reparteix magistral i amb la boca bitllets de la loteria als seus, als del seu ram, els farsants oficialment condecorats, els dignitaris disfressats de dignitari, els únics qui es poden permetre el luxe — cada botxí reblert de vàcua prosàpia, cada sever areopagita del gens jurisprudent areòpag, li’n compra ostensiblement uns quants. Car àdhuc els repressors, jorn excepcional, jorn del bisbetó, són de festa i es poden permetre públicament tota caparrada. Aqueixos (et dius, meravellat) no són avui a llur desgraciada feina. Ni ells! S’han àdhuc tret el fastigós uniforme d’escarabat enervat, encar que el cervell d’escarabat el duran fins que no fotran el darrer pet, els malparits, i van, tibats com mestres-tites, plens d’urc, amb trets encarcarats, menyspreant a tort i a dret, fets cascun tot tres déus i mig, en llurs millors robes i decoracions, uniformats, i els qui els guarden embogits rai, car qui gosarà aprofitar l’avinentesa. Cal allunyar-se’n immediatament. On aqueixos bruts són, segur que tot de sobte s’hi escapen bales.

Torna-te’n entre les dones, únic port prou salubre, torna-te-n’hi, au, entre les gerdes glorioses refulgents regines, entre les belles blanes bledanes plebees... Entre les afectuoses negresses de generoses carns... T’accepten com ets... Prou pots, prou pots! Novament agraciat per llur divinal afabilitat... Dones de somni on això: l’afabilitat... L’afabilitat generalitzada comanda, triomfa damunt qualsevol altra vicissitud, és l’atot indiscutible que imposa una felicitat còsmica...

Dones... Amazones al·legoritzades, angelitzades — exòtics zumzeigs de músculs dins l’atzur... Voluptuoses vestals de venustat invencible clàssicament comeses a cardar devotament... Impúdiques, i doncs més que pures — puríssimes... O millor, ja dees... Dees, deesses... Deesses, doncs... Inexpugnable fascinació eròtica... Màgics volums...

Proficient, esmerçat-t’hi de valent... Somni, ara que hi ets, aprofita-te’n, no et saltis l’escaiença... I doncs, som-hi, fet... Com si m’han crescudes etèries ales, m’hi trob, hi err... Em veig pel cald tebi esponjós cosmos, rabejant-m’hi, enjòlit, immergit entre les sobergues rodonors de pilots i pilots de dones supersòniques.

Onades incessants de sòlides deesses sense blasme, de fermes femnes, de braves beutats, d’aitantes i aitantes d’avinents venus, i de toves afrodites escumoses, d’òptimes dames de formositat immarcescible, de fimbroses creacions contínues de perfecció inexhaurible... Brollen i pugen d’ençà de les eres més avials i reculades, per cràters d’umflaós delicadament erèctils com mugrons i clítoris, i justament a embolicar’t, i a molt manyagament somorgollar’t i sorollar’t, només perquè, així eternament bressolat, infinitament hi galvanegis... Benaurança!

Habitant del somni doncs qui, ara trobant-te (molt insòlitament!) habitant un somni tan suau, segur que penses seriosament que potser fora bo i potser de debò fora hora d’aprofitar-ho i morir-s’hi... Morir-s’hi dolçament, morir-s’hi en pau i felicitat... Som-hi, som-hi... Abans la cosa no s’espatlli del tot, abans no es faci malbé, abans no torni a ésser massa tard i l’endemà traïdor... L’endemà traïdor no s’hagi tornat a instal·lar, amb la seua tràgica consueta desil·lusió, i amb els mals, els sempre erronis, formularis i papers formals que et sobreïxen acusatòriament de la faduga malastruga cartera paraoficial. No demoris, no. (La veritat odia la demora. Ara que l’has trobada...) Mor-te, bah. Encar un petit esforç...

(...)

Davant l’uadi al-Aiguat, per la fosa de les neus força revingut, a l’indret apellat Gual dels Dos Verns, esperàvem el del camell, que ens ajudés a transferir nostres cossos i nostres bagatges, i en el cas del soldà també, en acabat, el seu feixuc bocí cul-bellugós de serrall que per dignitat ha de dur, el pobre, sempre sobre.

Entre els magraners a l’escarida mitjana, odalisques i hurís combatien cuïcs, els pulvills dels quals pessigolletes rai. Bromalls subtils de fins vels policroms els acompanyen sorolls somorts de carns tot gerdes.

Fou llavors on, bo i aprofitant que l’hec doncs a la voreta, li deman, “jornalístic”, com qui diu, al soldà, qüestions de geopolítica bàsica, i ell, vanitós, prou se n’ompl la boca, i en romanc fictament transfigurat, tret que em deu enxampar fotent cop d’ull al tou delitós de femelles, on la peroració rellisca llavors per cantons més emboirats i s’escau, un moment, que belleu per distracció o per bravata em confessa (confidències de vora uadi, vós — tot butllofes, i no sols les dels marfulls), em confessa, dic, també coses íntimes d’aquelles que hom diu i de les quals hom (l’altre) no se’n creu anc sinó en quantitats mínimes; així, tot d’una et revela que, A esbotzar himnes, vull dir, hímens, ningú no em bat. I tu què hi dius? Fas, Ah! I romans a l’expectativa. Segons ell mateix, es veu que, a hores d’ara, n’ha esbotzats trenta-tres mil. On, fingint curiositat i per murrieria, li demanes que quants de tendres prepucis, a tornajornals, la soldana no ha deguts destruir. Poc s’immuta gens, em diu que pel cap baix, amb les dents, uns catorze mil. Doncs quina parelleta que feu, renoi, dic, com si me n’admirés, i afegeixc que, Potser sou singulars!

Entre moros, diu, segur que sí. Ara, entre gent d’església, emperò, ni de lluny.

On, Guaita per on ens surt — un altre Ramonet Llull, mormolí.

Deies quelcom, féu el soldà.

M’espolsava el nas; si no són llagosts, se t’hi arraïmen tàvecs. És clar, amb les haveries amb bocatge i la propinqüitat de l’aigua... S’ho devia creure.

I llavors re. Pensiu silenci. Fins que el xiulet del cameller no ens tragué de l’ensonyament on ambdós no havíem tombat.

(...)

Diuen les filòsofes de més profund consir (i a puta fe que tenen tota la raó!) que, Un cony és un cony.

I que et trobes, oimés, que les meuques qui ofereixen llur cony de franc (o si fa no fa) no són malauradament gens apreciades per ningú (tret potser, i sovint només fugisserament i temporal, pels qui a la butxaca ni ral).

En contrasemble, sostenen amb totes les de la llei les pregones filòsofes que les meuques cares (i com més cares, pitjor), les qui es casen amb els més fanocs fastigosos espècimens, els avars voraços malparits de merda, com ara els banquers i d’altres absurdament cobejosos vampirs i sangoneres, i els plutòcrates i oligarques, i els patriarques i monarques, i en fi cada altre ridícul, molt sanguinari, dictador, són bandarres preses en alta consideració pels llepaculs de la premsa i pel públic pec.

I creuen les filòsofes, com creu tothom amb dos dits de xolla, que no s’ha vist mai enlloc que cap dels conys de les bandarres més cares i estúpidament cobejoses sigui pas millor que el cony de cap de les més humils, molt generoses, meuques.

«Al contrari,» diu una la de les filòsofes més versades en la qüestió. «Si em guiava pel nas, diria pus tost que els conys de les generoses i humils és d’una qualitat infinitament superior.»

I, força més memorablement (crec), deia així mateix una altra gran entesa en l’afer que ens ocupa, Les figues d’aquelles figues d’alt preu qui amb els monstres voraços repugnantment es mariden... Tornem-hi... Les figues fades, sonses, d’aquelles sonses, fades, figues són fades sonses insípides sòpites ensopides eixutes bordes fètides brutes llordes tèrboles sollades i impròpies figotes, ecs; ecs, vós, ecs! — figotes fungoses, descarnades, corcades, escarxofadotes, no pas solament disgustades, ni lloques, semes, sabateres — pitjor, molt pitjor — metzinoses, letals, mefítiques, deletèries cent per cent!

Així que ja ho sabem.

I millor doncs que ningú no la cagui encar, i que s’atengui doncs en canvi als fondament fonamentals, molt erudits, ensenyaments suara curosament exposats. Au.

(...)