incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà

incert guaitajorns d'en Qlar Qrim, Qatalà
els estiracordetes també hi som: Iu Oblit, Vit Boïl, Obi Vlit.

dimarts, de setembre 29, 2020

Sargint la boïga [i]




(Mai no sabrem com s’acaba cap història.)

Hi ha arreu escamots de canalla fanàticament esbojarrada qui esborren finals. En neixen i en neixen sense aturall. I tallen i retallen, i pots despatxar’n tants com vulguis, sempre n’hi haurà tants o més; és com ara si l’aire mateix portés semen que prenyés incessantment les femelles, i enllà d’ara mateix jamai no sabrem com s’acaba cap història.

Reesdevinguts tots perennement prehistòria, i prehistòria de quin altre univers? De quin altre planeta inhabitat perdut a les pregoneses sempre escapçades de l’espai?

Romandrem sempre ignorants, desrengats, desequilibrats...

Mai omplerts ni acomplerts. No, mai no guarirem, ara. Zero catarsi. La pau de l’esperit és inassolible. Tot roman agressivament ambigu.

Cap fi de film. Cap acabament d’obra al món, ni d’art ni de filosofia ni de física, química, enginyeria...

Qui ho endevinarà? Mai no reeixim a escatir’n el desenllaç.

Les acaballes desaparegudes per sempre més; tractats i documents de tota mena, tot allò digitalitzat, malignes, maleïts, assidus, monomaniàtics, n’esporgaven fàcilment i eternament la fi.

Els més eixerits (desperts) prou ens n’hem adonat fa mesos. Aquestes darreres generacions de nounats semblen construïts d’origen per a eliminar els acabaments, els finals, les soltes i resolucions...

De les novel·les...

Les pel·lícules...

Les històries...

Les vides...

Semblen programats perquè el nombre vint sigui llur nombre clau.

Bé el 20% de quelcom, bé el nombre 20 pelat.

Tallen, estripen, i cremen, el vint per cent darrer de cada llibre, o en tenen prou fent-ne malbé irrecobrablement els darrers vint fulls...

I els darrers vint minuts dels films...

I esborren sense retorn el darrer 20% de les obres virtuals...

No podem fer-hi res més, són legions que no foten altre al món que destruir finals.

Aviat què hi haurà? Prou tost tot haurà estat definitivament escurçat, i justament pel cantó més revelatori. Cada relat escuat. Cada solució crestada. Tots banyuts.

I les vides. Vint anys de menys tothom.

Si havies de viure 50 anys, només en vius 30.

Si havies de viure’n 70 en vius 50.
Si havies de viure’n 90 en vius 70.

Si havies de viure’n 30 (com ells!) només en vius 10 (com ells!).

Ens tallen la vida i tallen tota vida.

Cap vida ni obra no arriba a terme, i re ara no assoleix dur’ns a cap sentiment d’acompliment, a cap plenitud.

I és clar que decidíem d’anorrear’ls per a assajar de conèixer el final de cada novel·la...

Llibre...

Història...

Film...

Vida...

Volíem apagar’ls ans no sortissin del cony, o tantost ho fessin, abans no fossin capaços d’anar estripant, tallant, esborrant, tots els finals. Abans el maleït afoll no comencés de retallar-ho i fer-ho malbé tot. Contínuament ratant la fi i les fins, totes les fins, que és com dir els fins mateixos de la nostra existència (car per què altre hi som que per a contar’ns què hi fotem?). I ells, llur fi, només el llur, ells prou l’acompleixen, sistemàtics, no hi són pas per a fotre altre.

I pelar’ls tots abans d’hora — galivances!

Prou ho voldríem, com dic, prou hi ens esdernegàvem com folls, tret que...

Ens és impossible. No donem mai l’abast. Tot el nostre molt noble esforç assassí, debades! Car tants com en matem, tants (o més!) que no en neixen.

Gestació ivaçosa, les femelles; disparen pel cony com amb metralladora. Llurs conys, cuques merderes, etern retorn, excrement-rebrot-excrement-rebrot, renovellament vertiginós.

És tan depriment! I hom es diu, ens diem...

I al capdarrer, per què lleixar-hi una ànima d’arrel condemnada? Esguarda l’espai. Qualsevol astre qui ans fulgeix, ara es decandeix, i de cadascun dels seus planetes quina història en romandrà ni mica mai llegible?

Fotuts del tot. Fetus fallits. Pleguéssim. Esgarriats en la confusió total, sense re de debò explicat, la mort, gola badada, s’amaneix a empassar-se’ns, nets.

(...)

(Vampiritzat pels descendents.)

La saba que perdies ha tornada letífera
T’entortolliga venes en ranera pestífera.

Mors podrit — tota llavor és verinosa
Malvolent occeix l’arbre — diu Prou oldana nosa.

(...)

Crisàlides constretes a fendre’s — ens ara a tornajornals tan verinosos — ixen mortificats per l’esperit de revenja.

(...)

(Corcons.)

Si és innegable que (també) «allò que et nodreix et destrueix», per què t’admiraries que allò que nodreixes et destrueixi?

(...)

Mos ulls que més s’estimen d’esguardar cap endins, de sobte horroritzats, es veuen compel·lits a esguardar enfora.

Al mirall te n’adones. Nafres palesament letals em brollen arreu del cos — el procés d’autodestrucció s’és engegat.

Cert que... El cos i eu — mai no fórem gaire amics.

(...)

(Simultaneïtat de certs miracles.)

(1)

La vida és una mena d’idiota concurs on miraculosament tens a l’abast per a tu sol certs mots escaients, molt convenients, que et caldria saber usar amb endevinatòria ciència, car són mots que un cop emprats no pots reprendre, i quan de vegades et toca de respondre a qüestions de “vida o mort”, o si més no cabdals, sovint te n’adones que no te’n romanen de prou bons, que per miracle cap dels mots adients no són ja d’empre, no n’has facultat d’ús, i llavors, és clar, allò que respons és erroni, mentider, o esfereïdorament perillós, i al capdavall, és clar, de totes totes fatal.

(...)

(2)

«Per miracle, contra les forces del destí nefari, el nostre exèrcit ha romàs al camp de batalla totalment desconfit, desaparegut, cap integrant dempeus, ni, ni cal dir, mica viu.

Hem de trametre-hi ara doncs, senyor, contra les forces del destí nefari — diu l’estrateg al príncep guerrer — tots els buròcrates ni cortesans ni aprofitats, i àdhuc, en una primera onada, tots els hospitalitzats ni prebendats i ensinecurats; enviem-hi, som-hi, i amb les darreres armes, tots els terminals, tots els rancs i amb crosses, i amb rodes, i els extremunciats, i els diferentment capats, i els boigs adés oblidats del primer exèrcit tan gloriosament ni absolutament desfet, en fi, senyor, totdeu qui miraculosament hagi romàs darrere, car per miracle, contra les forces del destí nefari, revertirem això; som-hi doncs, com dic, tothom al camp, ningú clavat al llit ni al cul de la cadira, cap dels desvalguts qui han perduda qualque cama, braç, coll, cap, i els qui hagin perdudes les dues, o el dos, o l’u, o l’altre, i el seny, i àdhuc els més vàlids cadàvers, vull dir, les més movibles, les encar més o menys senceres, de les carronyes als cementiris.

Molt bé, ja ho veieu, senyor, per miracle, totes dues onades complementàries, de palatins i d’inútils claupassats, han estades també exterminades contra les forces del destí nefari; ja em direu doncs què faríem, ca? — diu l’estrateg al príncep guerrer —. Sabeu què? Hi anirem àdhuc nosaltres! Miraculosament, contra les forces del destí nefari, serem el gra vós o jo que el curull fa vessar, i el vaixell de la proditòria malastrugança no fa capgirar.

Capgirar els resultats, ve-li per on! D’això es tracta, cavà?»

[Tret que per miracle aquell tan bèl·lic príncep i aquell estrateg tan estrateg també foren molt miraculosament anorreats.]

(...)

(3)

Som-hi anafòrics i recontéssim ara que...

Per miracle, un sant infant molt virtuós es passejava angèlicament per un parc i fou raptat per tot un escamot de bàrbars soldats qui ensems el violaren repetidament i massiva fins que, per miracle, amb violents dolors, pertot arreu trencat, el molt exemplar minyó no es morí.

Feren els barroers armats, tot sencer el miraculosament molt nombrós salvatge escamot de meravellosos soldats, molt divertits, de qualsevol manera, allí mateix un forat no gaire pregon i l’hi sebolliren, miraculosament rient i enjogassats, llençant-se xanxes i fang, car s’hi pixaven abans, i, en pic si fa no fa, riallers, la tant enrioladora tasca enllestida, ja se n’anaren a festejar tan marcialment enjondre.

Doncs bé, miraculosament, s’escaigué que els espasmes abans no s’imposés definitivament al cos del benauradíssim mort la sòlita rigiditat feren que l’infant bellugués involuntàriament el braç; allò irrità un talp qui per miracle en aquell instant veié el seu magnífic projecte de galeria abruptament interromput, i per miracle la força del seu musell enfellonit, empenyent empenyent, féu que el braç del minyonet suara a tesa torturat es desplacés una miqueta més amunt i que la mateixa mà del mort doncs ensopegués ara amb una pistola carregada, la qual havia estada al seu torn miraculosament sebollida per un gàngster el qual volgué el miracle que tot just, no devia fer pas tres o quatre horetes, hagués avui ben dejorn reeixit a assassinar totes les designades víctimes qui li romanien a l’agenda aquell dia gloriós; entretant, l’ardit musell de l’insistent talpet no pas gens que hagués flectit, i doncs per miracle, encar una empenteta al colze del braç de l’ara perit virtuós minyó, n’impel·lí la mà morta devers on raïa la pistoleta i, en un dels penúltims espasmes ans la definitiva rigiditat al seu cos no s’instal·lés, miraculosament s’hi clogué; s’hi cloïa al voltant de la no gaire pregonament, a corre-cuita, adés sebollida pistola, d’aital faisó que el canó, com brot d’exòtic arbre metàl·lic, àdhuc capllevés lleugerament, i heus llavors que encar en un altre espasme més endarrerit volgué el miracle que un dit, com dic, miraculosament convulsiu, espasmòdic, en premés, tret que encar no pas completament, el gallet, i en aquell instant per miracle una neneta, una minyoneta adorable qui corria pel prat plena de floretes, plena de colors, plena de vitalitat, la qual tot just no feia gens s’havia deseixit de la maneta del seu paret per a anar a recollir encar més floretes entre l’herbei, per miracle en aquell instant, com dic, la mà de l’infant virtuós, ara sí, en el darrer espasme de la programada rigiditat definitiva, es clogué tensament en la pistola, el canó de la qual capllevava, i n’eixí una lluent baleta que per miracle anà a espetegar al crani de la joiosa enjoliuada florida minyoneta qui miraculosament, cap esclatat, caigué morta entre les policromes floretes.

(...)

(Assumeix-te mort.)

Més et val. Ara mateix. Tothora. Assumeix-te mort. Feny-te si pots ja anorreat.

Llavors, això rai, re del que romangui no serà sinó calm navegar.

(...)

(Procedeix larvat.)

La vida serveix per a viure-la — i la mort per a no viure-la.

Fes-te doncs inconspicu, i no emprenyaràs ningú. Cap soroll, cap pudor, re de cridaner damunt. Silent, humil, frugal, abstinent. Inconspicu, podràs anar fent la viu-viu a qualsevol racó.

(...)

Al capdavall, hauràs lleixada enrere, tot seguit i tot, ans no hagin transcorreguts cap de les trilions i trilions d’èpoques venidores, la mateixa empremta que cap altre enfeinadet pardal de rumbós uropigi, com aqueix que ara ulles — ço és, nul·la.

Ara t’ho dic, d’ençà de nat davalles vers la duad, tu com tothom, d’antuvi camejant si fa no fa, més tardet (no gaire) enduts pel furient corrent, bens morts.

La duad que duu de bell nou al vell sòlit enlloc.

(...)

“There was a time, a very short time, when suddenly, delusionally, I thought I might become a human like any other of those simple humans you see around, but no, false alarm — too incompatible, unfit, odd piece, no place.”

(...)

Car m’esfereeix i escandalitza la brutícia, sempre m’empatoll enraonant de brutícia, sordiditat, corrupció, degenerescència, putrescència, malaltia, virons, pàtines, femtes, malignitat, podrimener i mort.

Neurastènicament net, pràcticament no sabent fer re més, esdevinc àdhuc escombriaire per a netejar-ho, sense mai reeixir-hi mica, tot.

(...)

(La veritat amagada.)

Terapèutic clavegueram.
M’hi passejava, salvat.

(...)

(Afegint a la farfutalla.)

Disciplinat aprenent, com sempre, els misteriosos nombres m’esguardava sense escatir’n cap significat. Els nombres eren minúsculs i segurament tampoc no volien dir re — una fórmula o altra per a qualque cosa, qui sap, i al capdavall tant se valia, car, em dic, amb tota la raó, no pas que cregui ja en re, ni en els somnis i llurs sorprenents (emperò falsos) desllorigadors; som en un univers on no hi ha de debò solució a re. I els nombres misteriosos, aquella altra fórmula màgica (una més!), els emmagatzemava, obedient i amb condícia, entre tants d’altres milions i milions ja emmagatzemats, que esperessin així mateix, coberts de la pàtina llorda de la pols i les cagarulletes dels insectes, la conflagració propvinent.

Vulpí querubí, llavors, en aquell taüt tan falaguer que sovint emprava de latrina, hi desembudellí.

Ben descansat, vaig voler fer un cop d’ull fora. Per l’espiell de l’espirall, m’encantí una estoneta distret amb les peripècies de l’estàtic bidell cruspit pels corcs; palplantat davant l’hermètica porta, semblava un món si fa no fot antropomòrfic sacsat constantment pels terratrèmols.

Hora d’anar a clapar, d’anar a matar l’araig, com deia fa qui sap els segles el pare.

Grosses pàl·lides escolopendres solquen el mur on em rau la capçalera del llit. Ni que jo hagués volgut, no crec pas que ningú hauria mai volgut jeure amb mi.

(...)

Som ventissament existents qui tot seguit serem ineluctablement no sols inexistents, ans mai existits.

En potència tots som morts ja fa una pila estratosfèrica d’eons. Bona nit.

(...)

(A trenc de desencant.)

«Els somnis i nosaltres som fets de la mateixa matèria, i de fet aquesta curta vida de no re un son sens fi se l’empassa», mots de l’actor que ara amb tenacitat se m’adherien al magí.

Durant un instant eufòric, tornava del somni magnífic on hom m’acomiadava, nadó, amb mots inspirats. «Tant de bo us sigui donat de viure en un món rescabalat.»

Me n’adonava. Per les farfolles del comú execrable llongament engalipat, de cops mos somnis es desenvolupaven encar en contrades aproximadament paradisíaques. Mes, despert, mon cervell finalment ja no gens crèdul, deia prou. Els meus jocs mentals, abans prou il·lusòriament descabestrats, ara s’havien establerts, i si coruscaven, si reflectien cap brillantor, eren com les tímides xàldigues de les escates del xanguet perdut al corrent del torrent que se l’enduu devers la fi, devers l’abís anorreador.

My thoughts, once flitting, now fixed, shone like scales on a minnow lost in a current always running faster and faster to its doom.

(...)

Petit dèspota, el cap dels arqueòlegs — qui nodreix tota la trepa d’aprenents, mes insisteix (per a “amanir-la com cal”, diu) de pixar’s a l’enorme olla, una caldera fosca, on fa coure fesols negres i un os de pernil, recapte que deu ésser deliciós segons tothom qui l’ha tastat, mes que rebel em refús de prendre’n mica, d’on que desnodrit rai, tot i els meus coneixements botànics — em neguiteja qui-sap-lo.

Molt presumptuós, fot el nas brut pertot arreu, i així, tantost veig que s’atansa vers on amb d’altres no soc, furtivament, subreptici, m’escapoleixc, me’n vaig a part, amb el meu platet de padellassos, a l’altra banda de forat, i enllà en remèn a mon lleure, lluny del seu fètid aflat, per a ensopegar-hi epígrafs en llengües mortes i de diferents èpoques, sovint distants rai.

Ans de lliurar’ls, cap dels padellassos epigrafiats, i encar millor els opistografiats, sempre en faig una còpia per a consum i gaudi personal. Els desxifr llavors, i els interpret, i els tradueixc, i llavors els barreig i sovint hi trob texts espaterrants, encar que segurament no gens exactes.

I alhora el dèspota és tan matusser que, voldràs-t’ho creure, tot de sobte l’altre dia, el forat on excavàvem es transformà en abís sens fons que en un tres i no res s’empassava no pas solament totes les troballes encar per trobar ans els de més dels súbdits i sobretot (victòria!) el fastigoset reietó.

(...)

Ara t’ho dic; érem hipogeus, dos homenets molt seriosos, two tiny men quite serious, bo i esperant tot drets el metro, en aquella tardana hora tan llangorós, quan ell i jo ens reconeguérem. Ens reconeguérem per la insígnia que mutus dúiem al trau. Les sengles insígnies representen una “u” d’ample cul, amb els dos pollegons respectivament coronats per puntes de fletxa. És una “u” com ara una caldera, com ara el contorns esquemàtics de la caldera d’en Banyeta, diguéssim, de més a més prou essent, el dimoni, com és sabut, i per causes òbvies, el sant patró dels cuguços i dels crestats.

Trencat el glaç, ens somrèiem, i ben naturalment llavors caiem en confidències. A part que segurament ja no ens veuríem mai més.

De bursada, me li declar expert tastaire en llets de drut de la dona. Li dic:

—«Pretty late, many an evening, upon the wife arriving home, before she’s going to toss her worn panties into the hamper, very discriminatory jism-taster and -connoisseur me, I often go, Wait, wait, let me guess, let me guess, please!

«And there, snakelike goes my tongue, so earnestly trying to taste of which one of her many current lovers the still wetly, gently stuck, jism at the narrow bottom of her dainty panties perchance could it have, not so long ago, belonged.

«And so very often do I get it right, it’s a miracle!»

Em diu:

—«T’enamores, mentalment i doncs freda, d’una calda noia qui t’és veïna de cambra i qui sembla d’allò més alliberada, perquè parla lliurement, i saps qui ama les arts, i has vist que, per tota biblioteca, posseeix, vora el matalàs, una vintena de llibrets de poesia de la més closa, i qui sents sovint com presumeix, en la seua conversa amb els homes i els nois estudiants del seu cercle ample de coneguts, de llibertat sexual absoluta, i qui regularment (collonut!) fa tremolar, amb els embats amorosos del seu cardar, amb el camioner qui la visita, la paret a l’altre costat de la qual no rac esmeperdudament interessat.

«S’esqueia que com dic vivíem (per sort per a mi!) en cambres adjacents en aquella casa de construcció banal i pobra, una casa promoguda pel consell metropolità de la ciutat universitària, i doncs condemnada a la destrucció periòdica per a fer’n tot al voltant de noves i de tan dolentes i de magres murs, la qual el patró rellogava peça per peça als estudiants.

«El camioner l’ha coneguda no fa gaire fent auto-stop. Era la noia tard de nit al costat de la carretera perpendicularment tibant el tènar cap endavant, i el camioner (el seu ajudant clapava darrere) se li aturava i la convidava amunt, i al cap de ben poc s’aturen a un lloc de repòs i de reembenzinament de l’autovia, i en un revolt fosc, amb el vell ajudant tramès fora a fer un cafetó, carden i s’escorren feliçment. Amb allò la relació ben encetada, i d’ací les visites de llavors on escoltant-me’ls molt emocionadament no soc.

«Tota aquella acció ja t’enamora, però alhora saps també, car no pas que se n’amagui gens i n’has sentit a parlar sovint quan conversa amb els seus amics, que el seu amant principal, o diguéssim de debò, és un important escriptor de rere el teló d’acer, un personatge vigilat per l’estat i doncs no pas gens lliure de desplaçar’s a agres indrets de llogrers i d’adelerats garrepes i de cobejosament molt destructors capitalistes.

«I així, anant fent, s’escau que un dia sortós quelcom se t’obre a l’ànima i, enlluernat, davant seu que no ets, tot sol, te li declares. I te’n declares per sempre pus devot, i al capdavall troba raons amagades, a part del convenient de la posició de veïnatge, i t’accepta. I t’accepta és clar que amb tota mena de condicions ineludibles. Diu que et continuarà ficant banyes a pler, allò inevitable i comprès, atès que prou és allò que se’n diu (i és allò que més t’enlluerna que sigui) una dona lliure.

«Mes ai que amb els anys que s’escolen, dilecte amic, com s’espatllen les coses! On ha anat a parar aquell esperit seu lliure i ferotge? A poc a poc esdevé una altra burgesa capficada a collons en les bestieses d’ètica reaccionària: la nefasta institució de la família, els deures tan repulsivament fats de la societat, el fàstic quotidià del comcalerisme més merdós.

«I com et sents llavors atrapat, com et sents enxampat (estafat!), i com te n’adones que se t’ha cruspit i se t’ha empassat, com el gat enganyador l’enganyada rateta, i que ja no ets sinó excrement sense vàlua.

«I et lamentes amb tants de companys de la nostra Sacra Fraternitat dels Cuguços [allò dit colpint apassionadament al pit la insígnia], On ha anada a parar aquella musa única, aquella venus sublim a la qual se li’n fotia un all tot allò que podien dir els repugnants ciutadans de seny?

«Where indeed? How far from where she’s been!

«Her erst lily feet now all soiled in filth! That earlier mystic tongue of hers now crumbling. And alas ready for disposal in the waste-bin!


«Prou ho veieu, tot se’n va en orris. Amb els anys certes deesses es descomponen, ja no relluen, s’escrostonen, van esdevenint pols, el daurat vernís els tomba, tornen al fang, i es pleguen al que diran els escanyadors del fecal cervell, a tota aquella brutícia mental que la llibertat malmet, a les falòrnies exterminadores de la maleïda moral de l’asfixiant eixut burgès.»

En acabat d’aquell conte tan trist, poc acostumat a les reunions de la fraternitat, no sabia pas com consolar’l, i quèiem llavors en fètida melangia. Sort que part de terra tot trontollava. Feia cap el metro i hi pujàvem, cadascú a un vagó diferent i amb el cap ben cot.

(...)

Li sobreeixien d’altri les sabes a l’esquerda
Rostava el bestiar al camp veces i userda.

Serenor que el llamp trenca amb fúria espontània
Esquerda espetegada per pluja repatània.

Saba d’altri a la seua sacra esberla
Crida crits d’esfereïment la merla.

S’esllangueix el tro i cessa la folla cerimònia
La nit duu estels al cel — dorm tauró sense enrònia.

(...)

Per la finestra gemega la nit tota negra com si l’espessa nit fos un infant qui s’ha cagat al llit, i els gemecs de la cagada nit m’estronca el malson justament on, com tantes de vegades, es troba a trenc d’irresolubilitat, afetgegat en qualque atzucac d’on no en surts, si en surts, sinó amb violència extrema contra tu mateix, o contra l’allò, o l’altre.

Només l’absurditat de l’invent nocturn duu a situacions tan angoixoses, i només les al·lucinacions auditives te’n trauen, si te’n trauen, i finalment no hi romans, d’una puta vegadeta boig o mort.

La punta molt penetrant del ganivet que la meua mà dreta molt tensament no serva gratava la gola del presoner que el meu braç esquerre doblega esquena avall. I ara qui decideix? L’hi enfons gola avall o què faig...?

Era la gola de l’impostor. La gola del carter nou, qui de primer no me n’adonava que pogués ésser un carter fals. Trucava a baix, guaitava per la terrassa i li deia que què volia? I em diu «documents a signar». I davallava i l’obria i el convidava dins, i es declarava ujat, i tota l’estona no li podies descobrir el vult de tot, se l’amagava acotant el cap i lleixant que la gorra ampla i baldera l’hi amagués, i m’ha demanat abans de voler’m donar els papers o les lletres a signar que li fes un entrepà de mantega i formatge, i s’ha assegut esbufegant, i li he dit que no mengem mantega, «et faré un entrepà de brie», i m’he tombat cap a l’aigüera de la cuina a rentar’m les mans abans de fer-li el tec, i he sentit que s’aixecava d’una revolada, com una serp qui ataqués, i he vist de cua d’ull que arrabassava de damunt el taulell rere meu un ganivet punxegut, i m’he tombat esborronat, ara cap a ell, «porta!», i li he arrabassat el ganivet que volia amagar a l’esquena, i amb el mateix braç de la mà amb què li prenia el ganivet el doblegava pel coll cap enrere, i he pres llavors el ganivet amb la dreta, i l’he apuntat a la seua gola, ell el servava de gairell i no podia fotre’m genollada als collons ni re, i ara la punta molt esmolada del ganivet li gratava la gola tota exposada, i llavors el gemec empudegador de l’infant de la cagada nit, m’ha tret de l’envitricoll i m’ha estalviada la repugnant realització de la matança.

(...)

Un blau al cor record del nostre amor
És verd encar el temps que ens retrobem
Blava l’estona on parlàvem de lletres
Verda la llum que entrava al paranimf.

Negres els hàbits dels filosofants
Blanques paraules dels desesperats
Mormols vermells de pesta retrunyen dels carrers
Grocs palimpsests mai es resolen en re.

(...)

Ací soc: com el crustaci Procust
Qui sempre dorm a un llit fet a la seua mida.

(...)

Tot allò que s’esdevé
Tot allò que s’esdevingué
Tot allò que s’esdevindrà
És fals.

Així mateix soc allò que esdevinc
I no puc doncs esdevindre altre que
Fals.

(...)

Si cap idea fixa se t’arrapa, i comença despietada de rosegar, i roman i hi rau, i rau i rata, et cal ras una altra idea, car només una idea pot treure’n una altra.

Les idees, prou ho saps, són virus mentals — àvidament sapròfags d’afegitó.

(...)

Contra la corrua diarreica d’automòbils totalitaris, maleïdes columnes de formigues feixistes, malson putrefacte, no travessaré avui mai devers l’entretinguda llum i les avinents o cridaneres colors, i les portes que llisquen o grinyolen, i els bastons dels orbs, i els petons de les conegudes, i els mots dels psitacistes setciències, i els llorers a les fornícules, i arreu en adients monticles les escombraries sovint ben vàlides, i els parrups dels valetudinaris, i els esguards de gairell dels repulsius envejosos, i les sonores histèriques rialles i riallades del ximples..., no travessaré doncs devers les diversions que em duen de cops les interaccions humanes, els distrets i distraients humans qui, sense rodes, amb dues cames, fan les mil i una en ridículs entreactes.

(...)

(Qüestió d’incomprensibles aixetes en exòtiques sales de bany de contrades llunyanes.)

Indonèsia, 1984. Som a un hotelet escarransit, i els homes hi han de clapar a una banda i les dones a una altra; on eu hi tinc el llitet (un llitet estretet), n’hi ha un altre de força ample ocupat per un altre home; a les primes hores de la matinada, quan la dona d’estranquis em ve a veure a ordenar’m qui sap quina tasca, se n’adona al llit del costat de l’home a l’altre llit i decideix seduir’l; és un home fort, no gaire més alt que jo (només d’un pam o dos) (mateixa alçada ell si fa no fa que ella), i força més vell (deu tindre vint anys més que no tinc; cap als cinquanta, cinquanta-cinc, doncs); aleshores, com la cosa sembla surar, per resguardar llur intimitat, m’enfil silentment fora.

Fora, pels corredors, hi cerc la sala de banys; he provades qualsque portes i per l’escletxa la foscor de dins cada vegada m’ha intimidat, i llavors heus-les doncs, les latrines, amb rajoletes blaves, i sorolls d’aigua, i llums fosforescents que fan pampallugues; tot i que amb les pudors un vague desig de desembudellar em pren, no hi gosaré pas, amb la por que algú altre no em sorprengui en la humiliant posició, i allò pitjor encar serà ara de desembullar com rutllen les aixetes, car he volgut rentar’m i no sé pas com fer’n anar els mànecs, el raig sempre ix on menys t’ho esperes.

Al capdavall, havent suputat que potser prou d’estona no s’escolava, tornava cautament a la meua cambra; he vist amb un cop d’ull ran de porta que la dona i el nou drut són molt estretets al meu llitet; no pas que cardin, mes el vell veia que li deia al coll mots d’amor; tot i que tant l’un com l’altre han degut veure que espiava, cap dels dos no en fot cap cas; al contrari, veig que el mascle, sota el llençol, la munta i pitja, i ella comença amb els bleixos duts per la penetració, on, és clar, em faig fonedís de bell nou i tant inconspícuament com abans.

Quina por ara que els guardians de la moral no apareguin de cop-sobte i amb la gracieta n’acabem tots torturats! Vigilaré els voltants, i si cap guardià apareix, diré que m’he aixecat amb còlic i si no em podrien adreçar devers cap cagadora amb aixetes, si us plau, no pas tan complicades, car soc estranger desgraciat turista, i no gaire perspicaç, i si alhora no vigilarien que ningú no m’espiés bo i doncs duent a terme la vergonyosa besunya, que n’Al·lah o qui fos els ho reconeixeria bontròs, a part la generosa propineta, és clar.

Tornant a les latrines i no fent-hi llavors altre, tot sol soleret, que d’aixecar una rajoleta fluixa, i a sota, caut, escriure-hi un vers escaient, per a en acabat tornar’l a tapar, tan curosament, amb la rajoleta ben falcada.

«Qui qui com Homer sempre arribés primer
I omplís qualque paper ans qui en pren el merder
No fes cap sense fre a endur’s el caixot ple a pler.»

(...)

Genocidi rere genocidi — només així rutlla el món. Cada genocidi una roda per al carro del progrés. Progrés cap on...? Cap a l’última, la total, destrucció.

(...)

A la piscina, des baix de tot on faig que llegeixc en Conrad (el seu sòpit Secret Agent), em plau qui-sap-lo d’esguardar, cap amunt i de biaix, la salvatriu a la trona com s’ha d’estireganyar de trast en trast a la carranxa el vestit de bany, i llavors (excel·lent situació la meua!) li veig, un cop i altre, el cony.

Mes ara, carallot, encar quelcom de més interessant que no el llibre ni els conys de les pudentetes puel·les, ca?

És palès (i estrany que ningú altre no se n’adoni!) que hi ha joc d’espies al terreny.

No sé pas en quin exòtic idioma ni encar menys en quin codi tan críptic com els que solen gastar els espies de preu, mes és palès, com dic, que el nedador aquell enraona (de ben lluny i sense dir re) amb aqueix pseudo-poeta assegut vora la dona qui fa que llegeix el diari, mentre ell compon vers rere vers, bo i esguardant, com qui no ho fes (com jo i el meu conyet), d’on li ve la inspiració, és a dir, li ve directa de la seua musa (no pas a la trona, la seua) a l’aigua.

Saps què et dic? És evident, salta als ulls, collons. Adona-te’n, gamarús. Cada camí que el nedador es fot panxa enlaire, el versaire ha enllestit un vers. I cada camí que el nedador torna a nedar, al full estès del poeta un vers novell pren forma. Cap braçada ha de representar la ratlla, una ratlla, i cap cabussada un punt.

Personalment, no pas que en sàpigui gens (pobre de manguis, prou d’altra feina tinc que d’aprendre’n), de morse, vull dir, el llenguatge dels espies, es veu, llevat potser allò de les tres llargues, tres curtes, tres llargues, que vol dir, em sembla, «Som Ofegant-z-ens, Sòmines!», mes oi que qui dubtés del ben trobada que no tinc la situació, fora un sapastre i un barrut i un curt de vista...? I tant!

(...)

Somriu — Toquen a la ràdio la segona simfonia d’en Txaikovskiï.
Somriu — Trobes finalment el nom no sols del teu hotel aquesta nit, també el nombre de pis i de cambra!
Somriu — Nom i nombres eren gravats a la clau que duus a la butxaca!
Somriu — Ara ja ho saps. Tot secret rau en l’escrit.

Somriu — Et rabeges amb esparsa gent de la teua nació a la plàcida bassa i ningú s’hi ofega.
Somriu — Amunt i avall per rasos i comes l’estany us rep entre xerrics de cigales.
Somriu — Ca vostra no hi entraran mai més lladres si sou fora o de nits dormint. Darrerement instal·làveu molt intel·ligentment reixes cadenes forrellats que asseguren fermament finestres i portes.

Somriu — Compres amb la família a l’assolellat mercat els queviures per al cap de setmana entre cares amigues. El qui toca el saxo una mosca li mossega la galta.
Somriu — Finor de netes mans de qui els dits alçats es belluguen com tubs d’ardits cnidaris.
Somriu — Toquen ara la quarta simfonia d’en Schumann. Tots quatre moviments incessantment coordinats.
Somriu — Somriu — La nit és productiva i el jorn promet claror.

(...)

Infant molt humil, modest, la seua esqueneta una mica doblegada cap endavant, assegudet a la taula dels deixebles. Dos altres deixebles de la mateixa classe i amb el mateix uniforme escolar, se li atansen i se li asseuen, molt més alts i forts i bandarres, un a cada costat. Els tres, els brutals i el sotmès, els veig d’esquena. Em fa por que li’n faran alguna de molt lletja. I tanmateix no. Sorprenentment, els dos brètols grandolassos, per comptes de pessigar’l o punxar’l o masegar’l, el comencen a petonejar, i hi continuen, cada cop més assíduament. Un clar somriure m’aflora, i llavors l’infant modest se’m tomba a fitar’m, i l’esglai...! Sangoses esfèrules fora d’òrbita, els seus dos ulls sobresurten de la carn crua de la seua cara mig menjada, i ara s’han tombats els dos infants monstres i m’esguarden, i llurs boques que masteguen, i potser alhora somriuen, són clafertes de la carn de l’altre.

(...)

Saps què am?

Am un colló persuadir’m furtivament que la meua tènue teranyina de matèria serva una certa densitat, és a dir, am doncs sentir’m fet d’una peça i pus tost intel·ligent, tot i que (part darrere) (rosec de tothora) (insuperable) prou sàpigui que no soc sinó un altre efímer idiota.

(...)

Am així mateix (i potser en conseqüència) la lectura.

Allí soc, entre pams, i alnes, i piramidals piràmides de fems i femta, jagut a la xamberga, i, per l’assídua lectura, vivint per procuració les vides i aventures més encantadores.

Vides i aventures d’ens ambiciosos qui es neguitegen (debades, ai!), pobrissons, a fer pler de cosetes.

Ai que divertits, sovint, tanmateix, aquells ridículs biografiats sempre fotent les mil i una. I tot al capdavall no treu a re.

(...)

Per energia cel·lular enfollida, som menats.

Sotmès et veus tothora i sense remei a la força estranya que impel·leix el cos ara a podrir’s, on ans li fotia creure qui sap què de tanoca i datpelcul.

(...)

Confessi’s! Confessi’s! — insisteixen els repulsius feixistes de tot pèl i de tot barret mongívol.

I dius, De què? Cap pecat, datspelsés!

Tot allò que el meu cos fa, ha fet i fotrà (pel que romangui) és inextricablement relacionat a l’instant on s’escau, s’escaigué o s’escaurà (toca ferro) que es faci — és la resposta calguda a una excitació, a un estímul o altre.

Re que un cos fa no és inadequat. On li pruu es grata. I au.

(...)

Has passat de centre de l’univers, i doncs de tot allò cognoscible, a, un cop desaparegut, fer’l desaparèixer amb tota altra aparent realitat.

(...)

No ets sinó una taqueta que s’esborra tota sola.
Et vols anul·lat. Nul.

Qui es vol anul·lat i es diu, Em vull anul·lat, i anul·lat, nul, alliberat, llavors, on viu encar...? Als mèdols entre ésser i no ésser, als llimbs entre arreu i enlloc. Taqueta incerta.

Taqueta que s’esborra tota sola, es fon. No re en el no re.

(...)

Sadolla’t de no re i confon-te al tot.

Abnegat, ab-nega’t.

Bub! Essència absent.

(...)

Fantàsticament reprimit, t’imagines immergit en les situacions més inversemblants.

(...)

Cardar, com tothom sap, és una merda, i tanmateix, hom hi insisteix, dominat per pulsions robòtiques sense raó d’ésser altre que en un món aliè, invasiu, contra el qual cal resistir, no pas amb l’objectiu teleològic d’anorrear’l (tot i que és cert que és antinatural de morir o matar o morfondre’s per cap tan merdosa rucadeta — llefiscosa activitat, entortolligaments d’anguiles que només duen sucs de fàstic), i tothom llavors millor, no pas, mes solament per a considerar’l pel que val — ço és, au bah, no gaire.

(...)

Saps què? És tot culpa dels microscòpics dimonis qui et pessigollegen la tita.

(...)

El ciri se t’encén
Un altre ciri per a sant Vicent

Erèctil vergançó
Portem-lo a la processó.

(...)

Apella’m vaixell que et port molt recapte
Malsons sobretot mes també paisatges
On tot es desfà com visió fantàstica
I l’escombra roplega residus d’esglai.

Cingles agònics en llangoroses orgies
Borborigmes volcànics de cacofònics garfis
Renats sobtadament a cossos endurits
On tot era tendre en harmònics dits.

Arriba el boquer a escorxar-ho tot
Aquesta boira és fum de maltractada carn.
Banyada de sang s’eixoriveix la fusta
I es refà del fang amb ciència vetusta.

Escaiences caòtiques es resolen en ploms
Que espeteguen trencats com catedrals per llamps
Vanitats faraòniques emportades pel temps

(...)

Somies paradís
I el meu dit assassí
T’hi duu instantani.

(...)

S’admira narcís i el cel s’estavella
Damunt l’aigua tèrbola on els peixos se’l mengen.

(...)

Neixes a la mort amb usat caftà negre
I fulleges les antigues mortes revistes
Dels milions d’anys d’adés amb els meravellosos
Sovint il·lustrats oblidats articles.

(...)

Lluitaven l’helvètic i el magiar
A mort per vastes platges
Havia l’helvètic un punxegut directe
Mes havia el magiar amples espatlles.

(...)

Em diu en Xi Boöm: «Soc el malaurat voltor qui perd, per vell, totes les plomes.»

I que: «Quan t’has fet vell, totes les malalties són com la teua canalla — tots volen de tu.»
«Ai, i aviat tots volen que et moris. Prou et toca.»

(...)

No la vagis espitxant a graus.
Declara’t ara mateix cadàver, i en paus.

(...)

«Pensar fa de rucs.»

I ara que hi pens, pens que només reeixiren a concebre’m quan, puta de mi, sense saber com la cagava, em vaig infiltrar, tort i tot, per camí fals, pels esfereïdors laberints ultravaginals, no pas menys analfabet ara que llavors, per la ruta ultravaginal per on tanmateix hi deia: «Inconcebible».

I en acabat, és clar, així sempre m’ha anat, com una merda.

(...)

Només qui, sol, pensa lliure és lliure — tothom qui pensi amb pensaments d’altri viu endogalat, enjovat — a qui..? — al datpelcul qui el mena.

(...)

En néixer, em vaig dir: «Jo ja he fet collons el més difícil — passar de mort a vida

I, savi, afegia: «Pel romanent, me n’estic

(...)

Massa d’interessos dispersos et duen, gos adés benaurat, a mareigs sens fi.

Ocupa’t del teu nas, i ja faràs prou.

(...)

(Interrogat al soterrani.) (Terrorisme burocràtic dels jutges canfelipútrids.) (Llur budellam, clavegueram.) (No hi ha animal més animal.)

Entre les espesses ombres del soterrani, l’àvol ull de l’inquisidor et fita. Ull d’irrisòria maledicció, desgraciat! Es deu creure segurament un altre datpelcul culdemeuca capdecony trosdequòniam de jutge xarnec, d’aquells qui pensen fotre un ull imbècil de babaua gorgona que t’hauria de petrificar, i en canvi saps que el carallot no és sinó un malaurat titella, un quasi esquelet amb miques de carnús rosegat per larves famèliques; fastigós moribund.

Això sí, al pregon rerefons, no fos cas, sempre voltat i assistit per l’angèlic escamot d’ineptes repel·lents saigs armats i boigs.

Els saigs t’estoven (és llur comesa) abans cada (fracassada!) funció.

Cada camí cada dia, de mastegots, un raig els saigs te’n foten.

Ara, l’interrogatori és tan ridícul! El brètol assumeix com a veres bajanades puerils esdevingudes doncs al seu cervell podrit dogmes intocables.

I et dius, vet ací collons un altre ressonant episodi d’atac a tot allò que és net i natural — atac com sempre molt violent, mes únicament provocat per qualsevol mítica, molt merdoseta, noció, és a dir, per quelcom d’eteri i vaporós, i coprolíticament fossilitzat i esdevingut, com se’n diu, legítim, propi, ritualment pur, i com si fos quelcom degut — com cal — regit pel fat — ep!

Un fat que mai no ha existit sinó com a idea al cap podrit dels atacants.

Cuc! La idea del fat és un cuc mort en un cervell podrit.

Els qui en fats creuen, ja saps qui dic, els betzols de monges i els tifetes il·luminats qui, amb carallotades de capellà, o capdecollonades de filosop feixista, lliguen atzaroses fantasies estúpides i en fan “realitats”, ço és, els fanàtics apofènics de la religió, i de l’imperialisme i la colonització, ja em direu quina altra definició de foll fora millor — els escau perfectament — el nom del foll paradigmàtic — el foll alhora molt ridícul i molt perillós.

Tot d’una, atura’t! L’inquisidor a les tenebres, ha perdut el cap? Car...

On el duu? Duu belleu una caputxa negra i dins l’espessa foscor la testa no l’hi endevín...?

Em permetré una qüestió. Li dic:

—On collons us para el cap, femtós togat...?

Respon amb una veu tota propera:

—Tu el duus, a les mans.

Esglai. Cert. Efectivament, heus-lo per on surt, repugnantment llefiscós entre les meues mans, el seu cap de cony de ridícula Medusa de qualitat ínfima. Un jutge xarnec, imagina’t! Res més infame; de quina qualitat vols que sigui...?

I ara...? Em trob en quina estranya situació. Com si soc cap altre astorat Perseu, qui, d’això, què cony en fotré...?

No pas gaire heroic. I encar menys creient en ximpleries de bruixeries. Amb això no petrificaré pas ningú. Tothom qui volgués petrificar de tota manera, ja n’és prou, pobrissó, petrificat per la seua intrínseca, inherent, com se’n diu, enduridament encastada, inarrencable, estupiditat de creient en bajanades.

Sort tanmateix que soc escombriaire.

Un cap inútil d’inquisidor a les mans. El llençaré als fems.

O calla, soterrani fosc, ca? A cap racó o altre hi deuen criar bolets. Al negre, tou, tou de l’agre on creixen, sebollim-l’hi; potser més tard, qui sap, vós, i qualcuns dels bolets seran i tot màgics!

Màgics? Ressona el meu riure, i acolloneix els saigs; vull dir, empitjora encar pus el pec acolloniment dels molt enzes saigs.

(...)

Bo i deixondint-me em veia surant, immens, i etèriament immers entre gegantins edificis en forma de fus de filosa prenys i prest a encaure, els quals de fet eren fets d’aquells traus tan acollidors de carn flairosa i calda, ço és, doncs, eren fets, efectivament, de conys — de conys superposats, lleugerament imbricats, com en cap pinya de magnoli abans no fes el gra, i és clar que em creia — què altre podia creure? — en paradís — en paradís de debò — l’únic possible i veritable, i que no fos ja miserable falòrnia d’humà infinitament il·lús.

(...)

(Xereca xarneca.) (Son marit un altre torturador buròcrata a l’orb servei de l’avarícia canfelipútrida?) (Probablement!)

«Més val que l’amaguis, el menyspreu», si fa no fa recomana en Xopi, un dels clàssics més clàssics. «Car el menyspreu que adreces a altri, dins seu es va covant encontinent en odi.»

Del teu vilteniment, tantost el viltingut se n’assabenta, l’odi l’infecta sense remei.

I d’ací, ep, l’odi dels canfelipútrids vers nosaltres.

Car els catalans mai no ens hem amagat que viltenim els castellufes.

Pobres castelladregots venen bonament a anorrear’ns, i és clar que volen, ai sí, benaventurats albats, santets, angelets, que els estimem, que els estiméssim força, i incondicionalment, molt agraïts, com si fóssim “indiets” o “negrets” (aquest és llur vocabulari, vós!), com si fóssim colonitzats molt agraïts per haver rebudes llurs (és clar que aprovadíssimes per llur església!) atrocitats, violacions, invasions, i esclavatges, i genocidis, i en canvi es troben que no dissimulem gens ni mica el fet que els tenim per la darrera merda, per la més pútrida de les estranyes espècies d’aparença quasi humana.

És clar que els canfelipútrids potser sempre ens han enviada la brivalla, la bretolalla, vull dir, els castellanuts més abominables, i s’han guardats i desats per a ells la crema de la castellardufada; no ho sé; en tot cas, pel que veiem, no sembla pas que n’hagin de millors, és a dir, qui no hi pertanyin, a aqueixa purrialla execrable; purrialla canfelipútrida, doncs, i invasiva, aversiva, repulsiva, brutalment ignorant i negada, barbàrica, borbònica, cretina, fanoca, xerraire, llagotera, papissota... Papissotegen arreu i pels descosits. La llur la xerrameca més lletja de l’univers, pobrissons! Perpetus estúpids, és clar (monolingües i amb prou feines).

(Malauradament, vós, on sojornàrem, ens fou ofert per casualitat de presenciar-hi llongament mantes d’atrocitats. Manta vegada, el rapaç xarnec hi tornava, a l’assalt. Ep, ep. Ja ho saps. Finestra avall... Atrocitat... Tantost sents mai xerrar en cagalló, tanca. Tanca i prou. Tanca, tanca. I au.)

I no cal dir ara, en acabat, que quan l’odiós esdevé de debò odiós, aquell qui rep l’odi d’una manera tan palesa com el rebem, atès que ens volen, i tampoc gens no se n’amaguen, inexistents, anorreats, esborrats d’arreu, l’odi a tornajornals se’ns fa nostre, i un odi de debò, com dic, cal per força que sigui orb, ço és, injust. També el nostre.

Així que malament rai en totes direccions. Només ens roman el suïcidi generalitzat. O tornar-s’hi amb totes les forces, car... O els anorreem o ens anorreen.

O, encar millor, trencar definitivament; ells a llur corralina, nosaltres a la nostra. I en paus. I prou.

Totes aqueixes ximpleries (vull dir, naturalment, acurades i intel·ligents observacions) em neixen de l’episodi d’avui.

Som-hi.

En estació hipogea, anava a prendre el tren fantasma cap al Gaió, quan això s’escau.

Davant meu, quan soc a la cua per a comprar el bitllet del tren, un home i el seu fill d’uns cinc o sis anys, i em fa que els dos es diuen Alfred, car així és com s’adrecen l’un a l’altre, enraonen d’afers força interessants, sobretot per al minyó, molt curiós de saber com explicar científicament tant de recapte incomprensible en aquest món absurd.

De sobte una donota prima, escarransidota, sorollosa, i molt lletja la pobra, carregada amb dues bosses plenes de queviures que acaba de prendre d’entre els tenderols de marmanyers de l’altra banda, on hi ha una mena de mercat amb, al capdavall, la seua pròpia cua per a pagar i eixir, passa esbufegada part dessota la corda vermella que marca al costat exterior els límits de la nostra cua, i es fica davant l’home, el qual no diu re, i els de darrere tampoc, i tothom com si re, assumint bonament que l’Alfred li guardava el lloc.

La xarneca, de sentor cal dir no gens aromàtica, extremadament perfumada per a ocultar la pudor de merda i podrit que fot (mes el perfum ofenós és clar que la pudor només accentua) (i estic pensant que potser quan aquell altre clàssic digué que “cada dona, sac de pets”, devia haver conegut un sòsia d’aquesta miserable paia), sembla ara mateix qui es fot força nerviosa.

I tot d’una, ep, ai, l’empatollament de la funesta papissota! Facunda arroplegada, amb típica rapacitat cretinopútrida, com una altra tenebrosa monja xarneca, desencadenant-se en penjaments envers el parellet de darrere seu.

Car, quan els Alfreds davant meu continuaven enraonant, i em semblava que ho feien més mesuradament, amb una veueta apagada potser per a no ofendre les orelles de la nouvinguda, aquesta, com dic, d’espetec, amb fúria espurnejant, se’ls tomba i, en el seu llenguatge ofensiu, aliè, aversiu, repta l’Alfred pel fet que parli al seu fill en català! El tracta molt injuriosament d’“Alfred-oh!”, com si el conegués, i veus que l’Alfred, gens “al freddo”, el carallot, més aviat “al caldo”, car es fot tot vermell, com a subordinat de la dona fastigosa i repel·lent, o potser, encar més segur, estiracordetes sotmès al seu marit, diguem-ne quelcom com ara saig o batlliu de barri, o buròcrata d’oficina d’invasor assassí, o, què ho sé, potser és la meuca “vídua de guerra” de ferotge feixista... A tots ops tant se val, l’escaguissat se li desfà en excuses, i, oh escàndol bestial, comença de garlar, fluixet i sense dir re, amb el seu fill en el patuès horrorós, l’algaraví fastigós, el llenguatge putrefacte de la xereca xarneca! Quina vergonya per al fill d’haver un pare tan esgarrifosament merdetes!

Com els ridiculitzem (de faisó prou fina, sense estridències) els de darrere la cua, ambdós, tant la “patriòtica” bledarra com el concagat botifler! I la repugnant es regira com escurçó i, en el seu castellefiscós més tancat, llavors com ens tracta, vós! Em sembla que ens diu d’antipatriòtics i de traïdors a l’imperi, i que ens denunciarà tots a l’autoritat competent. I és aleshores que li toca demanar bitllet a l’impertorbable home qui els lliura, tret és clar que l’horrible marcolfa no va enlloc, que el que vol és que hom li compti el que ha comprat, que ara espargeix banzim-banzam, molt matusserament, damunt el taulell. Hi veus estesos a la babalà peixos i verdures que vilipendia amb noms esborronadors, de grinyolant castellufosa lletjor.

L’home, immutable, li diu, ferm, que s’ha errat de cua. Que és a la cua dolenta. Que ací lliuren bitllets per al tren. Comentaris darrere meu: «Que li donin, collons, de franc i tot, un bitllet cap al seu pútrid “imperi” i que se’ns tregui de damunt d’una puta vegada.»

La vella bruixa, tornada mòmia vivent, avia un raig de mots abjectes, amanits amb copròlits i escíbals que li tomben de la tràgica astoradora destruïda boca i ressonen part de terra amb pudors metàl·liques.

Com segurament tothom altri, li volia fotre puntada al cul, o potser cridar-li qui soc. «Ep, amb els vituperis, tros de pútrid estront. Que tens ací davant un bon blennòfob mesquiter patriòtic. Patriòtic, car tota la merda és patriòtica, i serveix per a déu-n’hi-do, per a bastir pàtria (terreny patri i petri peti qui peti), i per a fer créixer els enciams, per exemple!» Tret que per què...? A part que del que dius, car mai no t’has disminuït a xerrar en l’irrisòriament xafallós castellefiscós, la fètida escarransida tampoc no en pescava borrall.

Mes és clar que si cal reptar algú és el botifler; els castellordíssims són irredimibles; en acabat de tants de segles sorrats, llastats, castellastats amb aquest molt feixuc pes de tanta de merdosa atrocitat, quan no podíem anar enlloc sinó al naufraig i a la desaparició; segles i segles impetrant debades, debatent-nos infructuosament en aquella fosca ultratjosa teranyina d’indesarrelable feixisme, sempiternament aürtats, ujats, rancuniosos, a tesa noguts pels constants torts rebuts, emmanillats, sense possibilitat de poder-nos-hi tornar, prou n’hem degut aprendre, prou n’hem après, no sols a viltindre’ls més astutament i d’estimar’ls encar en més pregona aversió, com cal, ans també a trobar que, esborrats, inexistents, mentalment elidits, no emprenyen tant, tret quan apunten i disparen o amb el garrot et volen trencar el crani; llavors t’hi tornes a ultrança, com se’n diu, ja m’entens. Altrament, repulsius, abjecta nosa innecessària, com si no hi fossin. Llur llengua tan lletja, cul de barrastral, caguerada de botxí; llurs mots podrits, qui els sent? Reacció zero. Absència absoluta. Invisibles. En zona opaca. On els veus? On són? Ni ací ni enlloc. Si de cas, només la pudor els denuncia. Pudor de merda, ja ho he dit. Pudor de socarrim i de sangassa. Només cal tapar-se’n el nas de tant en tant.

Davant, inacabable discussió de sorns i sords; veu escardalenca i oprobiosa de la putrefacta i veu encar del tot indiferent de l’home dels bitllets.

L’home: Cua equivocada.

La torracollons repel·lent: Estic en el meu dret! Soc cagallònica! Vull servei! Som a can Cagalló!

Part darrere, s’ha acabada la riota i s’ha acabada la paciència. Empentes ferotges de darrere la cua, cada camí més atapeïda, fins que, és clar, la pudent part de terra, replegant-se a bocins, ajudada pel botifler escaguissat.

Espectacle infernal cada camí més sovintejat.

I amb tot el trist xivarri mancaré de bell nou el tren fantasma al Gaió...? Fora cas, recony. Tip de tanta de merdegada, saps?

(...)

(Això va a la fi imminent — d’aquesta boïga irreparable.)

Me’n vaig de la vida més ruc que no hi entrava.

M’escap com un pet d’aquest cul de món.

Sencer, sublim vermina se’m cruspeix.

(...)

Sigueu amables — lleixeu-me morir.
No remenéssiu si us plau en aquest cos irremeiable.

(...)

Tant no haver sabut dir mai re, al capdavall, morint, exorcitzava al pou estantís de la gola un altre irrellevant lloc comú.

(...)

(Els dhissutes.)

Quan en Xi Boöm, el mai-mort sempre-morent, el perennement deteriorant-se Xi Boöm, bon conegut meu, és va voler associar a la secta dels dissoluts dhissutes, se n’adonà al cap de poc que aquells ens onírics, aquelles entitats somiades, eren massa fugitius per a aprehendre; tostemps se li esmunyien entre dits; totjorn romania mà buit, anc no els servava prou estona presents. I és clar que va abandonar l’ociós cosiment.

Una cosa havia après sobre els dhissutes. Que no sols eren uns dissoluts i uns assassins. Que els dhissutes, aquells molt ventissos (i ventolans) autòmats de carn, eren així mateix, més que fungibles, extremadament làbils, fàcilment dissolvents. Dissolts en un tres i no res.

Es dissolen de cop i volta en llurs àtoms del moment, i enjondre, qui sap on, es recomponen, es reconfiguren en d’altres formes, havent en el procés capturats pler dels àtoms de llurs víctimes assassinades d’espetec, com ara per llamp vingut d’enlloc.

Si escac per roc havia desaparegut, escac per roc, oidà, sac i peres, enllà, lluny o prop, el tens ara! Eixit de l’aire inconstant, ventolà i capriciós, un altre antic dhissuta qui s’acaba d’estrenar, novell de trinca, tu, i, après i tot que ja no surt, on, bo i prenent encontinent la iniciativa, heus-lo just ja encetant-se en sa demolidora besunya. Amb el cap a tres quarts de quinze, mes fix en l’objectiu, ara mateix fent malbé totalment el primer trobat.

Tothom sap que la vida ix de la no vida. Abiogènesi. Doncs bé, els dhissutes originalment naixien dels ambuts. Els ambuts, com és generalment sabut, són aquells cadàvers magnífics part de fora i part de dins absolutament podrits. I els dhissutes cal dir que què altre són sinó assassins escervellats. No solament escervellats, ans amb tots els òrgans podrits, i nogensmenys oi que prou són, d’arrencada, d’allò més bonics de veure? Corpentes i carcasses de superherois, vós, i químicament i electromagnètica, cibernètica, atòmica, regenerats, amb al començament pler de vestigis de l’ambut original, mes prou de pressa, per espontànies regeneracions d’àtoms alhora momentàniament llurs i d’altri, totalment diferents.

El dhissuta quan encar era ambut duia el paltruu, com dic, totalment podrit, i tanmateix llavors, injectat sobtadament amb formol i qui sap quines altres químiques de facultats glaçants, envidreïdores, cristal·litzadores, definitivament petrificants, vet-lo refet, ressuscitat, com es veu que ressusciten periòdicament tots els tirans més maleïts. Inestroncables. Món condemnat.

Llei de vida del dhissuta inaugural: no s’admeten retorns, ni per vici redhibitori. L’ambut esdevé dhissuta, i el dhissuta esdevé allò que els àtoms (els àtoms qui s’escauen doncs d’integrar’l durant aquell precís instant), en dissoldre’s i reconformar’s, volen i voldran, in sècula seculòrum, vós. Fes-te fotre, saps? Cada porc son sant Martí. Àdhuc per als dhissutes, hoc, àdhuc per a ells i per a llurs parents directes, els dictadors i assassins més fatxendes ni genocídics ni destructors de mons. Som-hi.

En Xi Boöm, últimament molt truculentament caquèctic, cadavèric, entrevingut el seu desnodrit enteniment tothora per brucolacs i d’altres zombis i no cal dir, com dic, per ambuts vampírics, aquests dies de deterioració accelerada, de més en més sovint, entra repetidament en nimfosi, i esguarda llavors enrere, i amb feixugues recances es ressegueix les cicatrius d’antanyasses. Escaientment elegíac, no veu inconvenient en enfonsar’s en clavegueres bo i cercant-hi ambuts tendres on caure-hi de corcoll, com assedegat en cristal·lina cadolla, i esdevenir-hi aleshores sobtat dhissuta.

De moment, tampoc ell, com jo, en aquesta tasca, sí ves, gens de sort. El nas ple de putrefacció, això també, garantit.

(...)

Els quatre estadis de la fugaç, nugatòria, vida dels dhissutes: Solució. Il·lusió. Desil·lusió. Dissolució.

Ep, i ara! Què dius? Quina casualitat! Llur vida doncs com la vida de qualsevol altre ens nascut enlloc!

I tant. Si fem abstracció que els dhissutes són assassins de rauxa irreprimible, i que d’una revolada et pelen quisvulla i sense cap raó... O ni això, vós, car tothom som assassins d’una cosa o altra.

Així que...

D’aquell desori extrem, la sopa caòtica d’àtoms de l’univers, heus-ne, tu, s’escau tot d’una que una certa combinació o solució pren forma sòlida, i apareix un nou-vell dhissuta, o apareix un nou-vell tu. Monstres a doll.

(...)

Vinc, li dic, ésser suspecte,
Prim com un espectre,
A canviar d’aspecte
Com qui amb el mateix plectre
Cap nou arpegi selecte
No toca amb dits d’electre
I amb instrument predilecte.

(...)

Els insectes són el cor de la nit
Ésser viu cada dia és més bonic
I si hi ha el neguit de qualque embolic
Que et vol treure la il·lusió del pit
[O pretén desmanegar-te l’esperit]

Pensa que lleu serà l’hora del llit
Faràs empre d’un cony jove o antic
I et sabràs llavors somiar a l’abric:
No et pot el fat atziac burxar l’ull amb un dit
[Ans tramets tot neguit vers el diable guit.]

(...)

Idea al cap et neix qui ara creix com zigot
Embrió reesdevens no pas millor que ou cloc.

T’albires xutant cranis pel camp desconegut
Àrbitre se t’agulla amb son trabuc.

Llangardaix al guaret serps t’hi donen xanguet
Ve l’ocell secretari a fotre-se’n un tec.

Quan tot ha espetegat surts il·lès del bugat
Com poliquet just nat treus el nas a l’alfac.

(...)

Cap comentari:

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament

No hi al món re més repugnant que un botifler - i en desitgem, és clar, l'anorreament
Els quatre bons elements de la República Catalana dels Països Catalans

gits del guit per als quatre gats pus aguts

en Qrim son incert guaitajorns

Qlar Qrim, Qatalà

Qlar Qrim, Qatalà
Eleuteri Mut-i-Nu, son cap de cascall