Treballant la boïga [f]

(Heus doncs l’escena que ens fou donat d’observar avui.)

A escenari la platja amb un fons d’oceà plàcid. Quatre homes estesos damunt la sorra, dos de pròxims, que de tant en tant enraonen, i els altres dos sols. Són homes de mitja edat, molt peluts, tot nus, amb allò que se’n diu els atributs sexuals a la carranxa força infradesenvolupats. Llurs mullers, quatre dones altes i belles, dretes, dempeus, vestides amb vestits d’estiu, airejats i lleugers, d’organdí, de buratí, gens estampats ni florejats, cascun d’una simple tènue color — blau cel pàl·lid, groc aigualit, verd fluix, rosa cremós.

L’home qui juga amb el seu gos bru de pèl curt o ras, un gos força llarguet, molt amorós, a qui acarona dient-li de bon noi, bon noi, al cap d’una estona, (l’home doncs) li demana a la dona, No et despulles?

—Més tard, fa ella, la beutat de vestit blau cel pàl·lid que l’airejol fa suaument onejar.

Els dos homes més atansats parlen de futbol.

—Ara que juguem amb vint-i-dos jugadors per banda i en un camp triplicat i unes portes escaientment augmentades, i sobretot amb una esfèrula tan petita i diminuta, renoi com entren els gols per l’escaire, ca, vós?
—I tant, ara el joc fa de debò goig; cal reconèixer-ho.
—Oi que sí? Vau veure l’equip dels grocs safrà l’altre vespre? Quin golafre de golut golet just al vèrtex més prim!
—I els dels ratllats de negre i carmí, l’efecte que duia la bimba abans de fer aquell diabòlic tomb i esmunyir’s per on devia fer anys que s’hi feien teranyines!
—Meravellós, meravellós... Però... I tu, noia, escolta, què? Encar no et despulles?
—Més tard, respon ella.
—I tu, també, què trigues?
—Ara mateix, una miqueta més tard, fa l’altra.

El quart dels homes, escoltant amè jazz en veu molt fluixeta, enraona, molt filosòficament confús, a la seua dona.

—Tot allò no era gens plausible. A despit de les imprecacions de l’avifauna circumdant, qui a la selva atapeïda em volien obliterat, elucidava que si evitava tanmateix els traïdorencs gorgs de guano plantats arreu com paranys, tota aquella fada distòpia de la natura enemiga mortal, a la qual ja no faria mai més el bus, amorrat ignominiosament als seus marros, colent-la com un gamarús, i per qui no em lleixaria tractar mai més de nefari cosmopolita arribat a noure llur malfadat descordat desenvolupament que tot ho abassegaria per a reduir els nus bípedes a un reducte de derelictes degenerats i residuals obligats a la feina de brossaires i remenadors de femers i aprofitadors del que totes les altres espècies no rebutjaven, vet ací que un escamot de... de... de... Carall, ja ho diré demà!
—Buccel·laris.
—Buccel·laris? No, buccel·laris, no; aquests foren molt nobles soldats. Vull dir, mones menyspreables.
—Aluates.
—Els aluates, sí, els aluates, vestits amb jupetins de seda ocres i burells, d’on treuen amples monedes d’or i me n’apedreguen aücant molt vituperatius, els malparits, d’on ara, doncs, amagant-me rere una ampla bardissa força tofuda de llorers-cirerers, com captaire qui acaptés clorofil·la, sempre esguardant tanmateix enrere, cercant amb ulls inútilment esperançats allò perdut... Tantes de re... de re...
—Recances.
—De recances, i d’innombrables pífies, i mis... mis... mis... Odiant-ne el riure, saps?
—Misogelàstic.
—Misogelàstic rai, exactament. En aquella zona marginal, d’on qui en surt mai viu? I elles, les oprobioses diverses espècies arborícoles, la riota i l’alabeament, la... la...
—L’apedregament.
—L’apedregament que m’adrecen incessant, i jo volent-me, anguniat, angoixat, agònic, a manca de cap paregòric, ai... ai.. ai...
—Eidètica.
—Eidèticament i òntica, existencialment al·lucinat, volent-me... Volent-me, dic, ventallar enan... enan...
—Enantiòdrom.
—Enantiòdrom, com dius, ço és, generant un corrent contrari que anul·lés llurs improperis i llurs intencions àvols i llurs assassines tendències, doncs això, aleshores, vaig... vaig... Tu no et despulles, noia?
—Més tard, més tard.
—Més tard...?

I ara a pleret tot s’enfosqueix. I prou, la peça fineix amb el sorollet de les onades de l’impertèrrit oceà.

(...)

(Un eunuc, amb un parell d’ous a la reserva, demana, garneu, permís per al suïcidi.)

La dona, civilitzatriu colossal, reptant-me llavors i molt endenyadament que no he estat prou servicial amb un recent drut seu (i és evident a totes les cultures del món com cal que no hi ha pitjor pecat ni mancament que aquell de no ésser prou servicial devers els druts de la deessa), veieu-me si voleu doncs pregonament penedit (encar dic més, resipiscent), bo i arrossegant-me davant seu, i dient-li, amb prou feines fent-me el somicaire, entre els suposadament molt severs cops que m’endinya, que d’ara endavant tot ho faré millor o, per aquestes que, és clar que amb el seu permís, esdevingut palesament inservible, em suïcidaré.

(...)

(Sense dir mai piu, evitant tota confrontació, fent fictes acataments sense cap significat, d’esquitllèbit, com qui diu, m’he retrobat als rufagosos cims.)

Els ignorants som servicials. Inevitable, no hi pots fer altre. Una cosa (ignorància) duu ineluctablement l’altra (vil servilisme). Com dic, res més palès. Ara, un buf; i som-hi, amb aquest petit apunt d’afegitó.

Car tanmateix prou és disfressat de mut innocu lacai (mut, innocu i lliscosament obsequiós, car tot indici de tímida resistència ni de reprimida hostilitat prou faria així mateix que hom notés que existeixes i llavors tot el traç se te’n va en orris)... Ho tornaré a dir, prou és doncs disfressat d’obmutescent objecte útil, abúlic i anencèfal, que t’assabentes dels secrets, i assenyaladament, dels secrets de les fins imminents, inclosos, ni cal dir, els de la fi de l’univers. I els del progrés galopant i inaturable de les infeccions terminals, i, més peremptòriament, els de l’augment abassegador de les aigües que inunden irremeiablement les metròpolis, i és així llavors com esdevens, amb peus de cabirol, espeleòleg, i en acabat, als fons dels fons, molt previsor troglodita, dalt la muntanya més boteruda ni inaccessible, mentre davall, per les valls i les planúries, els policroms gratacels més sobergs comencen infructuosament de voler treure, glopejant angoixosament, boca i nas a la superfície que cruel creix i creix.

(...)

(En Guifre el Plomegós.)

Me’n record que l’any noranta-u era, per a d’altre causes i quefers estercoraris al locutori, on en Hughes, català d’adopció, enraonava amb la Rehm al seu programa radiofònic, i va dir si fa no fa allò tan encertat de, «Since Wilfred the Hairy, whose well-known motto was: “Freedom belongs to the strong”, and there problably isn’t a stronger race in the world than the Catalonian one. Catalonians have never ceased to seek and assure their liberty as a whole, and wholly sovereign, nation.»

Amb allò la idea m’esclatava. Et diré Wilfrid the Feathery, vaig decidir. Car cert que aquells dies cercava un bon nom per al meu molt intel·ligent psítac anònim, ofert per un mariner algerià moribund qui vivia a la mateixa dispesa (me’l feia heretar perquè sabia que l’ocell i jo érem grans amics).

Li havia ensenyat a dibuixar (al psítac) amb l’urpa esquerra, car me n’havia adonat el primer dia que, com els bons, era esquerrà, i allò que dibuixava, inspirat qui sap per quina sort d’inspiració misteriosa, era exclusivament torres, altes torres que tocaven el cel de l’univers, car això cerquem tots els objectes (orgànics o no), òbviament poder tornar al buit benaurat del cel de l’univers; en fi, eren torres altotes dic, construïdes a tall de zigurats, o bé truncadament còniques, amb carreteres en espiral; tot plegat, si fa no fa, de l’estil meravellós dels Brueghels, o, dit en d’altres mots, allò que hom anomenava, en les ridícules ignorants fantasies de l’avior, torratxes de Babilònia o de Babel, al capdavall tants de camins tanmateix reelaborades en acabat pels millors, ço és, els més pensius, artistes, els quals sens dubte prou sabien o intuïen que, essent com són totes les ximpleries religioses en el fons sexuals, amb rucadetes a doll d’ídoles sàdiques i masoquistes procurant-vos llurs diverses avoleses pseudomiraculoses, se n’adonaven, dic, que aquella era al capdavall una ben palesa representació fàl·lica que simbolitzava l’erecció del cigalot i, en acabat del llampec de l’escorregudeta, l’ensorrament normal; i així anar fent, apocatàsticament i fantàstica, fins a l’erecció novella, i sant tornem-hi. Tant se val. Sabut: tot creix per a esfondrar’s. Açò a banda.

I ja, després d’allò, doncs, enraonant catalanesc (i no pas sarraí com fins aleshores amb el mariner), el psítac, vull dir, en Wilfrid the Feathery, es veu que el seu somni d’aleshores era de poder banyar un elefant en banyera. M’ho va dir enrojolant una mica i, assegurant-li que era un desig molt raonable, li vaig prometre que faria el que podria. I un dia de neu i fred on no es veia ningú pel carrer, ben abrigadet, el vaig portar al zoològic. Vam parlar amb un vigilant qui s’escalfava vora una estufa, i al capdavall reeixírem a convèncer’l. El vam esperonar amb certes possibilitats de profit. Li vam dir que podia, si volia, filmar la seqüència, i en acabat podia comercialitzar el film, i amb allò va veure que hi hauria molt de curiós que voldria veure doncs la curiositat, i que guanyar, prou guanyaria qualque pistrinc.

Ens dugué entranyes endins del zoològic pràcticament buit, i ens presentà un elefant gegantí. Es deia Loli, i no era doncs elefant, ans elefanta. I així mateix era, privadament, una elefanta ballarina, i destrada plàcidament fins a l’indret dels banys, aleshores, durant la dutxa sencera, ballà un minuet d’allò pus encantador, i el ballà, fruint-t’hi pler, i no pas sola, amb el tebi raig ballarí que eixia furient d’una mànega que enjòlit servava amb l’urpa esquerra un Wilfrid que hi gaudia ell mateix com un riallós camell. Tant eu com el curador aplaudírem fortament l’exhibició, el curador amb un sola mà que es feia espetegar damunt la cuixa, car amb l’altra mà, l’esquerra, servava un petita càmera de fer cine, i molt engrescat, rodava la dilecta escena de cap a peus.

Li havíem explicat a en Wilfrid que una banyera per a elefants, qui sap on la trobava, i en Wilfrid, molt enraonat, va accedir a imaginar que al cap i a la fi l’esfera terrestre què altre és que una banyera si fa no fot oceànica on tot plegat (tot el que conté) no es rabeja més o menys bressolat (de vegades salvatgement, de vegades suau) per l’incessant moviment de rotació, i això com dic sens arrest ni descans, sens aturador ni estroncament, sens jugulació ni conclusió, fins que és clar no s’esberlarà i tot es vessarà al cel buit del sempre efímer univers, sí ves.

(...)

Com érem tan francs l’un envers l’altre, li vaig revelar un secret que no havia revelat mai a ningú, tret, és clar, als meus companys de la classe de pàrvuls.

Li explic: Es banyava al riu nua na Mrigitte, i jo amagat rere un revolt, molt més amunt, no tant però que no la veiés de lluny i en trempés rai, me la pelí, i ma semença corregué avall i un dels cuquets de ma potent semença li entrava pel foradet i, què vols, l’emprenyava! La Mrigitte, deessa verge, qui no volgué mai fill de cap de les eminències terràqüies qui sempre li anaven darrere, tothora a les escapces, portà nogensmenys el meu.

Un matinet on la deessa se’n va anar a cagar a l’hort, car tothom sap que «omnes cacant, etiam deos», havent enllestit, es va trobar davall amb aquell cagalló extraordinari i extraordinàriament estrany. Li va semblar que havia cagat damunt un llimac gegant, i, a la faisó dels divins, el maleí, i ho lleixà córrer i no hi pensà pus.

I el meu fill quan m’ho va contar, un fill molt estimat (tot i que, en efecte, la seua aparença priàpica, de llimac negre i banyut, amb la seua vèrnix del mateix jorn on nasqué encar i per sempre adherida a la llefiscosa pell, com si pateix de balanitis crònica, sí ves, cert que d’antuvi podria haver fet recular un pare ruc), li vaig dir que, plançó de na Mrigitte, deessa incomparable, i llavors (no pas?) meu, ell rai, que no es neguitegés gens, que, fill doncs de pares diametralment oposats en tota mena de característica (amb les singularitats més elevades provinents de la divinal meravella, i les més repugnants i claveguerenques peculiaritats derivades de moi même), ell l’ideal, tu, per força en perfecte equilibri i adaptat a tot mitjà — una mena d’homeòstat paradigmàtic, qui (oidà i epinicis a raig doncs per a ell!) arxicuguç i ombriu de part meua, i fal·laç bruixot de part d’ella, el veia de seguida clafert dels dons artístics més preuats arreu de l’univers, i segur que, enderiat orfista implicat en oceàniques labors, de qui les celebrades obres persistirien (cap reòtom prou bo per al seu abrivat corrent!) i endurarien fins a l’espetec final (quan el «panta re» de debò fa el pet), i que, això rai, ni transformat en estrany fòssil perdut per les atípiques òrbites, la cobejança dels pobladors d’universos contingents en el futur podrà tampoc estar-se’n gens, i així mateix que oimés ja el veig doncs subseqüentment i àdhuc eterna tocat (acaronat) per mans (o rares extremitats) així mateix devotes en excés.

Amb vult receptiu, amb la humida buata que l’envolta una mica més lluent per l’emoció, amb totes aquelles noves estratègiques dades que rep i que transcendeixen tota escuma i bromera negligibles de les que altrament no rep hom jorn rere jorn, en el quotidià trivial de l’espaiament fútil del temps, em conta que recentment, per al seu art, cercava, entre mareses sorres, esquelets de sèrpules, i oh, com se n’adona, immune, com munten llavors les inexorables aigües! On, tostemps anònim amic tant d’avis com de fadrins, per molt que injustificadament el tractin d’aliè inversemblant i evitable, com s’escarrassava llavors a voler salvar tot l’equipatge de la gentada! Li deia la veu interior del seu esment de la qüestió, T’escarrasses, Bob, debades; pas que et servirà de res haver volgut salvar tot l’equipatge de la gentada qui probablement a hores d’ara on són sinó al fons de l’augmentat oceà.

I ell, nogensmenys, sens defallir, com penca! Horòscops exacerbats, seriosament fantàstics, apotelesmàtics li mostren, als estesos llençols avinents de la ment, ombres imminents d’aeroplans, esmolats com raors i yatagans, convençuts a esqueixar la terra agrest del cel rufagós, perquè pels esbudellats esvorancs s’hi descolguin, encar plenes d’humus apegalós, les aguerrides làmies qui, amb cares de conills burletes, feres fissípares, encantadores de serps, teixeixen, incansables, xarxes vives esdevingudes garbuixos de gruixos insubornables, per tal d’estrebar’ls llavors d’ençà dels quatre cantons i l’oceà enfollit aplanar’l com amb maçó, millor, com per mamotrecte o papu monstruós qui tot davant i davall definitivament seu ho allisa i asserveix...

Cal dir (diu) que els aeroplans providencials són apedaçats amb les matèries més diverses, bocins d’instruments oblidats qui avorteixen a l’esfera i de sobte, excelsos, rabits, són expulsats també (més precisament) cap a òrbites inconvencionals d’astres insospitats, i, com el vaixell d’en Teseu mateix, tots es diuen (els aeroplans salvadors), l’Obsedit.

En extemporània paràlisi davant el glamur que mon barliqui-barloqui de fillot no irradia — glamur de gladiador obscè, pudint com amorfofal·lus, i de trets genètics i psicològics prou destructius, car desguitarradament caritatius, mes que jo, faldilletes de cor encetat pertot arreu, qui, bon parot, només li vol de bé, i entre blavors i verdors salutíferes de cels i aigües i boscs i màquies, paixent-hi com artista eclogal i bucòlic — i veient-lo, llas, metastatitzat en bleda qui tot s’ho creu, se’m convulsa, garneu, no pas l’ascites (car no parlem ara de peritoneus ans de perineus), no, un altre grumoll serós (al perineu doncs) que ara tampoc no sé com se’n diu, de devers la cripta prostàtica tot d’una pessigollosa, com ara plena d’enjogassats escorpins cuadrets, i episòdic, com en còmica platja, incontrolablement, fisiològica, ai, em fic a trempar.

No sé com amagar’m, mentre en Bob continua, insadollable, explicant la marítima aventura, car man, quina vergonya, vós, trempant davant seu com trempí, llong espai escolat abans, davant sa cèlica, entronitzada, mare.

Sort que vaig si fa no fot vestit, i que així, tot i que no pas menys empegueït, i sobre desrengat com ara per qualque neurogàs (el tabun que put a fruit lloca, per exemple), puc fer creure part de fora que, amb la fosca tenacitat de certs crancs clandestins qui, havent irromput carns endins, hi soscaven i subtolen, mon melangiós esperit segueix, prou pulcrament i gentil, son quall quaix impassable de pec discurs que ix tanmateix com lava de la seua boca de garota — anus mecanitzat, que m’hauria de traure totes les inclinacions d’incestuós uranista.

Així i tot, not, past del vertigen, que trontoll, que la terra no és ferma, que és cresp de massa líquida... I se m’atansen, protoplasmàtics, magí endins, sucres estovats, fums de boïcs, tants d’elements espectrals, que mentre m’hi sojornen es metabolitzarien, si els ho permetés, en rampellada de bogeria.

«Àdhuc na Venus es descompon», dèiem, pler d’anys enrere, els clàssics.

Tota deessa s’ensorra i es dissipa, i esdevé arrugada com carculla d’ostra, i m’estic ficant la mà a la butxaca, no pas per a tocar’m (greu sacrilegi fora la cosa ara) la tita, i em dic que les beutats més divinals esdevenen al capdarrer com el lliri engrunat que fa poc no hi desava, i l’esme se me’n va a sa mare, ídola d’harmonia somàtica imperfectible, qui ara les edats han deguda doncs transformar, sense que el seu estatus de divinitat li fos cap mena de valença, ai, malaguanyada, en anorreada estàtua de contrada conquerida pels bàrbars indefugibles del catastròfic futur.

Esplendorosa migranya, aquesta que cruel t’assetja amb cossers exèrcits d’agressives llampurnetes i babarulles i pampalluguejants lluernes. Cefalòpter, el cap et roda i et vola amb ales feixugues de mareig.

A quin càustic reialme de miscel·lànies sínies que estocàstiques es concatenen com les circumstàncies que em volen incandescent, esporgat, abjecte i al geriàtric no he anat a raure. Oh i espera’t. Ara es tornen les sínies esventades en descordats verms de llord sudari qui em llencen, per diputació, i emprant, tanmateix creatius, sacres sarcasmes, insolents lloances, les quals no hec enlloc l’immund coratge, lapidari, de delir.

I pitjor, molt pitjor, assaltat ara, violat, per la visió interior d’enfollidores perfectes figures geomètriques regulars que, simètriques i infinitament pregones, i canviant esbojarradament en inexhauribles variacions sempre harmòniques, únicament en blanc i negre purs i esclets, a tall d’op-art que es bellugués incessant i que et duen alhora i alternativament a l’angoixa i a la inestroncable rialla.

I repapiej, rient, i dic, Flac floc, burla, moc.

I el ninot respon, Pare, treus bromera. On com li fas comprendre que «Tot treu bromera, la bromera essent el somni de la procel·losa matèria», si no és prou madur per a comprendre’m?

Quan arribaràs a vell també en trauràs tu, li diries, mes t’acontentes advertint-lo tan dolçament com pots que es lleixi de romanços, i s’amaneixi per a l’horror extrem de l’apocalipsi sempre imminent. I alhora ens veig, sense accessoris redundants, fugint, fugint, totjorn fugint.

Guilléssim. Guillàvem. Febrils, a trencabranquetes, ens esconillàvem. Ell i jo, i els nostres, lluny, cada camí més lluny. Fugíem flagells. Flagells fugíem. Lluny de les oclòtiques morbiditats, de totes les avoleses ambient. Per a fotre’ns on? On capiguéssim, on capiguéssim.

(...)

Entre mareses sorres cerc esquelets de sèrpules
Amb virolla furgant fusaioles i estípules
Com a nius hi esperonen membres lascius de cràpules
No pas gens esquifits ans a amidar amb forcípules.

Ungles punxents o tègules de tití burxa-escròfules
Com qui cavés a músculs que abdueixen escàpules
Platja que si la fenc s’arrufa i lleva pàpules
Fesa i esbufegant com ara immersa en còpules.

Entotsolat i intacte gens espantat per típules
A l’atzucac dels somnis tots els atzurs són cúpules.

I ara som-hi valents extraguéssim aurícules
I aboquem-les en sítules amb altres crancs d’antènules
Ens torquéssim en màpules i oblidéssim camàndules.

Qui especula amb espícules si volem només sèrpules!

(...)

Fou ell, el plomegós Wilfrid, ocell molt llépol d’hàpaxs, i sobretot gran dibuixant, és clar, qui em féu veure aqueixa altra incontrovertible veritat. Em va dir que em desencantés com ell s’havia desencantat. Que en el fons tots els objectes existents són indibuixables. I els orgànics encar pitjor que no els inorgànics.

Tots els objectes s’espatllen amb el temps que ineluctablement s’espaia.

Poues i escorcolles al rebost de les idees que duus al cap per tal de trobar-hi, ni que fos de casualitat, o a l’atzar dels somnis, el mot o el traç que t’ajudarà a revelar i a definir l’objecte, i un cop et sembla que n’has trobat cap i vols doncs aplicar’l a l’objecte, ja és massa tard.

L’objecte ha canviat — s’ha espatllat, ha esdevingut una mica (o molt més) desconjuminat, alterat, malmès. I si això doncs no, pitjor, podrit.

(...)

Com la noia de neu, qui tot d’una es fongué, tot és fon. Cada paraula, volva. Cada paràgraf, volves. Cascú, doncs, també, volva, i tot ço que pensà i tot ço que féu i tot ço que digué.

I què hi faig, volva, entre volves?

El meu amic a la botiga, fos. El meu dibuix al museu, fos. La meua enginyosa línia a l’antologia, fosa. Res no és com era; tot hi manca; i la joia i l’embranzida de viure, foses. Amb tots els meus referents esborrats per l’enveja del temps, soc així mateix qui hom esborra, i de mi, què hi roman? La buida carcassa d’allò que emplení.

(...)

Li vaig dir que recordava, d’abans de néixer, l’apaivagador batec del cor regular de l’albatros, i llavors, sempre abans no em parís, el desassossec que em duia el terratrèmol sobtat i sovintejat del seu batec d’amples ales quan volava grandiosament damunt les ones, car, efectivament, sens cap dubte que l’alterós albatros de qui li parlava havia estat ma mare.

I saps on em va parir? Em va lleixar anar, ou que s’esbadella dolçament tot davallant, no pas devers les calmes ones dels alcions, ans, com volgué mon fat, al coll d’un condemnat a mort. Un condemnat a ésser penjat, i allí, al seu coll embolicat de soga, prest a l’execució, és on vaig anar a fer cap, nadó dissortat, balandrim-balandram, penjat al coll d’un penjat.

No és gens estrany, doncs, em va respondre, que tothom t’hagi dit, d’ençà de nyec i tot, que sembles un penjat.

(...)

(Ací un altre apunt al meu dietari.)

Havent de fosca matinada amb els llums de la bicicleta feta llum per a l’accident (una derrapada nocturna qualsevol) que s’esqueia gairebé davant meu. Accident sortosament lleu. Passat l’esglai, l’home el lleixava complanyent-se (xerrameca sense més interès) amb els encuriosits veïns.

Davallant de la bicicleta i ficant-me a relliscar lliurement i adorable (enjogassat com un xiquet) (descordadament apolàustic ara que ningú no em guipa) damunt la neu i el glaç de les vorades.

Del sopar d’ahir, avui de matinet, abans d’esmorzar i tot, repartint-ne amorosament als ocellets les pellucalles.

Al taller de baix, apariava dues claus trencades. Ara tornen a rutllar perfectament.

Admirant aquest despús-dinar l’exuberant tempesta. Meravellosos, memorables, violentament escabellats paisatges.

Durant l’hora on el Sol ha volgut treure el nas, amb quatre adients pinzellades afuava les colors al quadre que tinc a mig fer a la finestra de l’àtic dels mals endreços. Tot estudiant mentalment la continuació de la pintura, acunçant-ne llavors (vull dir, endreços), endergant-ne, arrengant-ne, arrenglerant-ne. Pensant així mateix en els mots amb cunç (tan divergents: escunç, acunç), i els mots amb derg, i amb reng, rengle, regle. Tothora delicioses combinacions. Qüestions abassegadorament bàsiques per a un pintor (o pintoret, home, pintoret).

Al vespre bona estona prenent cura del drut de la dona caigut malalt. Per ço que és intel·ligent, és agraït. Això veig que escriu al seu dietari a honor meua, I never really knew a cuckold until I knew him. True cuckolds are the salt of the earth.

Havent assolint un bri de nirvana en la meua meditació d’avantclapera, me’n vaig a gitar en pau i amb el dolç sentiment d’haver complert.

(...)

Via fora, oi?

Tot el que escric és poètic, és feina mística; millor, de mistagog. Els poetes no admetem correccions, car actuem per inspiració intocable.

(...)

[Aquest era el col·loqui (entre el reu i els dos botxins).]

B—Com creuclavarem ara aquest carallot sense braços ni cames?
R—Amèlic.
B—Pel melic?
R—Amèlic, sense braços ni cames, com els amels.
B—Quines mels? Vols callar?
B—Embolicant la troca, no ens resoldràs pas aquest tribull que ens atribola. Aquest dilema inextricable.
R—Ai sí, pobrissons, dilema, encar em fareu plorar!
B—Jutges imbècils han manat de creuclavar’t. I ara?
B—Diu la sentència: Aquest altre maleït reu d’heretgia també me’l crucifiqueu de matinada. I au.
R—Ep, i si potser fos així com hom inventava les pròtesis?
B—Les pròtesis, què vols dir?
R—Home, collons, un mica de grec; tothom sap que els botxins sou els més ignars dels bípedes de poc pèl; ara, ep ep ep, no us em sulfuréssiu, només dic allò que sap tothom, i si vosaltres em dieu que no sabíeu ni el que tothom sap, més ignars encar!
B—Jo sí que ho sabia...
B—Em sembla que jo també... Sí, sí, també!
R—Doncs bé, salvant ara els comentaris que no fan al cas... Què me’n dieu si assaj una definició de la paraula?
B—Quina...?
R—Pròtesi!
B—I tant! Som-hi. Tot sigui per al bé de la civilització, on hom (ço és, nosaltres) obeïm ulls clucs l’autoritat. Per merdoses que siguin les imbecil·litats...
B—O imbècils les merdositats...
B i B—Que comandi.
R—Doncs això. Hom anomena pròtesis els elements afegits al lloc on abans mancaven. En el meu cas, això faríeu: m’afegiríeu, braços i cames, i, apa, tot resolt.
B—Bona idea!
R—L’única! La idònia!
B—Mes... Com te’ls endollem? Amb quin engrut ni pega ni reïna?
B—Sempre et cauran part de terra, o millor dit, cauràs tu tot desmanegat abans els afegitons no fotin la feina.
B—Hò, i d’on els traiem? Ni de qui els prenem, els pro...o...? Els braços, les cames? D’un altre condemnat a morir diferent? D’un cadàver? D’un parent teu, d’aquells qui de nit vindran d’esquitllèbit per tal d’assajar de despenjar’t... Això sí, havent pagat prou els vigilants qui faran l’orni?
B—I de fer de vigilants ens toca aqueixa nit a nosaltres, així que... Deuen ésser prou rics, els teus?
R—No, no. Ni rics ni rucs. No tinc amics ni família. Marginat pels marginats i tot.
B—I calers a la butxaca?
R—Calers a les butxaques? Quines butxaques? Amb quines mans (ni peus) hi escorcollava?
B—I als plecs dels sacsons?
R—Sacsons? Ni pols! I quins sacsons? Jo, el paradigmàtic mort de fam!
B—Paradigmàtic?
R—El més típic del món.
B—Doncs jo el trob grasset...
B—Què deu menjar? Arrossegant-se pertot com un cuc...
R—Arrossegant-me pertot com un cuc, teca, alguna te’n vas trobant.
B—Ho haurem de provar, tu!
B—I tant!
B—Teca gratis!
R—La matinada s’escola i encar no m’heu acabat de crucificar. Cagant-la avui, demà potser encar us crucificaran a vosaltres.
B—Malament rai. Què hi vols fer?
B—Ens trobem davant un envitricoll sense eixida.
R—I si m’embotíssiu els monyons...
B—Uns monyons que no arriben ni a mugró de puta verge de sis anys!
R—Tanmateix!
B—Ha-hà! Bona, tu! Uns monyons... com se’n diu...?
R—Embrionaris?
B—Això!
R—I si me’ls embotíssiu a un tub de fusta, eh? Ben lligats, és clar, això també. I sobretot, si doncs no de fusta, de qualsevol altra matèria que trobéssiu, sempre que no sigui de podrida carn; car només em mancava això, pudir a mort abans i tot d’hora. Què me’n dieu del ciment? El guix? La pedra tosca? I si ho demanéssiu a un expert en la qüestió?
B—Quina qüestió?
R—La qüestió de les adients matèries.
B—He vistes tot venint unes canyetes...
R—Així no em moriré mai. Canyetes! Amb allò, cap dels claus ni les sogues a les meues extremitats no em foten mica mal! I si em clavéssiu un clau al cor?
B—Impossible! Els molt savis jutges, en llur imbecil·litat inescandallable, manaven execució del reu per creuclavament i prou.
B—Ço és, sense més romanços.
R—I fent una petita equivocació...? Un clau destinat al puny esquerre que nogensmenys s’esmuny i, nyac! Al cor!
B—Una etivocació? Impossible! No ens etivoquem mai!
B—Mai! Molt honorables servidors de l’estat!
R—Doncs fotrem goig! Què haig de fer en acabat? Morir’m de fàstic?
B—Com nosaltres.
B—Esperant que et moris.
R—I si aqueixes pròtesis es trenquessin tantost us en canséssiu i comencés de fer’s fosc, i jo caigués despenjat, i després de l’estrompada, fotés el camp bo i arrossegant-me com el cuc qui soc, mentre vosaltres, és clar, pernoctant de reglament, al peu de la creu, clapeu flatulents com els cucs qui sou? Vosaltres haureu complit, i jo hauré desaparegut; ara bé, qui sap com, qui sap si no he esdevingut un altre triat pels misteriosos taumaturgs qui de trascantó també ascendeix núvols amunt...?
B i B—...
R—Eh? Eh?
B i B—...
B—Oh, quina son...
B—Badallant, badallant...
B—Hi has pensat mai? L’orni? Quin ocell deu ésser?
B—L’orni? Deu fer cara de babau...
B—Doncs em sembla que el sent piular...
B—Oi que piula a l’hora d’anar a clapar...
B—Amic dels bons minyons... La seua cançoneta de bressol d’orni qui piulant et bressola...
B—Amb la seua melodia com se’n diu...?
R—Somnífera...?
B—Em sembla que somiaré en l’horror de les pobrissones bones blanques larves gruixudetes qui es veuen tot de sobte fantasmagòricament engolides, ai, per l’enorme monstre qui amb son ventre repta, un monstre d’aquells com se’n diu...?
R—Gastròpode...?
B—Ai, sí, tu... Les larves, dius... I els cuïcs i borinots de tota sort, i les diverses cuquetes, qui eren aqueferadament i innocentment mig cruspint-se els fruits caiguts, i ara el gastròpode monstruós... nyam-nyam!
B—Nyam... Tot ensems, fruit i cucam. Tots alhora, al pap.
B—Pap... pap...
B—Hum...
B—Roncant, roncant... Bona nit, tu.
B—Bona nit...
B—Uf... uf.

(...)

Marginat pels marginats
Exultava en la solitud
Parlava amb els escarabats
I amb les rels de mant taüt.

(...)

(Esborranys sense ulterioritat. — Entreu-hi sense trucar.)

Caminant per on vulguis, sempiternalment sacsant-te els ouets per un foradet a la butxaca, com en Claudi els daus en gobelet esfondrat, pensa que sota terra hi pul·lulen les presències cata-ctòniques, sobretot les ombres innombrables dels assassinats qui hom interpel·laria demanant-los raons debades, car les ombres són mudes; és clar, car si no ho fossin malament rai, sentiríem veus, i qui sent veus i creu en déus ja sabem que és boig. Quin batibull infinit de veus, quines indesxifrables polsegueres de cridòries i xerreres, no fotéssim, vós!

Prou! prou! — cridaríem, anant de dret a la beneita quietud del suïcidi.

(...)

Què hi faig ací, estaquirot prop de tombar?

Grotescament elegíac, lúgubre, l’arquitecte, perxat a una aresta tallant de l’edifici, es declarava fascinat per l’esclau qui ascendia bastides amunt — era fet, l’esclau, d’aital tenuïtat que aviat l’hauries de suputar desaparegut. I així, com cap altre dramaturg babilònic i obscurantista, gens intel·ligent, l’arquitecte, abandonant-se a les vel·leïtoses metàfores, s’enraonava a si mateix, tret que, condemnat als dolços tabús del monstruós repapieig, es veia, amb raó, com alcavot que repartís tasques a quisvulla envers la consecució d’un fi, en aquell cas, l’últim zigurat.

Ma calda feina d’alcavot transforma cada esclau — ateu i ardit, i doncs assenyaladament complidor — o al contrari, poruc i devot, i doncs molt puerilment violent — indiscriminadament en zelós borinot qui crònic apuja pedres o n’insereix segons les instruccions rebudes, sense més exhibicionismes ni taps, Sísifs de pa sucat amb oli, pobres betzols, i tot, tanta de repetitiva mandanga, devers la meua visió cèlica que aleteja a tall d’àliga dels cims més alzinats, llurs sacrificis triomfals esglaons de la meua glòria postrema i pòstuma, tret que mai no arribaré, és clar, a aquell anònim ocellet qui ara creia recordar haver vist — un humil pardalet qui, peonant, es passejava per l’avinguda on l’acció no havia lloc — immortalitzat en un film esdevingut al llarg de les edats un clàssic inesborrable, i per això desat en indrets inviolables, no sols nacionalment ni terràqüia, ans així mateix diversament astral i doncs universal.

I amb cada segon que s’escola, envelleix en la tebior i llacor de l’estancat, del consuetudinari, i de la gastada usança, l’adés màgicament colldret arquitecte urbà i municipal, ara esdevingut feble i capvinclat, i amb el seu pervers musell, porta radical de la corrupció del ventre, mastegant remugats renecs, i, coll avall, les venes de neó embruixat que relluen com les de les granotes a les ombres de la incipient foscor, quan la llum de Ra a pleret no es fon, i li davallen de les rels psicòtiques del cervell pels braços i mans, i pel pit, passadís estretet, constret per les boes inscrutables dels lleus a mig rostar per les ferramentes dels estranys íntims rosegadors, empresonats rere l’opacitat del seu cos de col·lapsat boxador, fastiguejat es vol ara, diu, de caires cairats amuntegats sòpitament damunt les superfícies estopenques dels remots deserts, i embafant els vidres de la impotència que l’encaixen irremissiblement, enyora un esdevenidor inassequible i gens permès d’altres formes arquitectòniques on les volutes i les boterudes rotunditats fossin parells o si més no pareguts, als embogidors volums de legions i legions de nues i força grassonetes dones prenys i prop d’encaure, al darrer mes de llur lliurança.

Planteig fantàstic d’ondulacions envernissades, d’urnes cèries, d’escandalosos amnis i umbons, d’emfàtics estigmes d’avantinfantament, d’acumulacions càrnies de castes (i no tan castes) femelles, llurs meravelloses panxes, natges i mamelles, i ja, aprofitant l’avinentesa, afegim-hi tota mena de sinuoses pròtomes, protuberàncies, protrusions, braços, colls, cuixes, cames, arrodonides figues, vull dir, figures, cascuna a tall de tor segmentat, eructacions apoteòtiques de pedra procreadora, generativa.

Com podria la meua darrera visió ésser altre que eròtica? Tanta de mai vitanda meretriu cismàtica i heretgeta o àdhuc, tant se val, beneitona i crèdula, somorgollant-se i rabejant-se dalt la piscina d’aigua sacrílega al capdamunt del zigurat, on resideixen mon nas per a qui cap flairança prou sexual no és gens impenetrable i mos ulls a les exactes mesures avesats que engoleixen les imperfectibles proporcions del cos femella en la seua màxima esplendor.

I si d’esme es neteja dels aiguacuits i els quitrans els dits al cendrer, i l’esguard encar li cerca l’esvaït esclau, de qui la membrança li torna del darrer cop que el veia, aquell espars jorn colend i doncs de descans, a l’ampla perspectiva central de la capital, frec a frec amb una dona primeta i geperudeta, tan físicament negligible com ell, ambdós invisibilitzats per llur pocacosesa, un parellet de simulacres fisiològics; els escorxàveu, i dins no hi trobàveu re; re altre ambdós que buida pell, i tanmateix, benaurats, fent manetes en llur fatigós periple envers enlloc, i tot d’una, hi cau que potser tot pujant bastida amunt, un moment de distracció, i ell ha caigut i jo l’he mancat, he mancat la seua caiguda piramidal, primordial, inexcusable.

I per això mon objectiu dins la meua darrera (tost la seua primera?) construcció esdevindrà quefer i tasca ineludibles, serpentejant-hi amb la intenció obsedida de cercar’l pertot arreu fins a trobar’l viu o mort, car son fat i el meu és palès que han estats relligats per les lleis de l’estocàstica infusa, i doncs la casualitat de la penetrant idea sobtada, i l’intuïtiu instint vital, i el com se’n diu encar, el llampurneig mental, la il·luminació duta pel flat anímic bàsic. Potser si bescanviàvem papers, les nostres vides reguanyaven cap nova embranzida devers on. Qui sap! Només ens cal disfressar recíprocament i fàcil. Jo amb el seu escarit amagaculs, ell amb la meua toga, feixuga i entravancadissa, claferta de brodats i amb les ínfules i els sacres penjolls que van amb el càrrec, i ell llavors dirigirà els treballs, i jo simple i ximplet camàlic de quers escairats. Ah, oidà, som-hi! Del malginy més fosc a l’aurora del bell averany! I si esdevinc el seu conseller a cau d’orella i l’enverín amb els volums de les odalisques prenys! Gèrmens de les tosses i els embalums de l’esdevenidor on les descomunals construccions no seran fetes. Tosses seductores, embalums voluptuosos, zones erògenes d’ideals icones qui t’exhorten al pecat més pur i dolç, dilectes, falaguers prenyats, que hom (els selectes propietaris!) retorç a lloure i amb amoroses o rancunioses mans. A tots ops, haurem canviat el curs de la història! Assidus pels veïnats més faiçonables suren com ara magnèticament els harmònics edificis de boterudes carns, globulars, alhora gràvides i ingràvides! Fet!

En biografies molt aproximades els arqueòlegs del futur trobaran els meus ossos als fonaments entre esclatades ceràmiques i especularan si no fui, per la meua edat molt més avançada que no la dels pencaires, qui els crancs inclogué qui es passejaven per les avingudes dels prims sacsons als dissenys de tenses semiesferes. I cercaran la pedra signada de l’edifici, i quin nom hi hauré fet ficar? No pas el meu? El de l’esclau? No crec que els esclaus els sigui permès posseir cap nom. Serà un nom inventat, com els noms que els historiadors donen als historiats. Nom fictes, d’invent, d’idiota inspiració la nit entre coixins. I al capdavall de què em serviria la pòstuma anomenada, i a ells, els tan lluny d’osques biògrafs i arqueòlegs, de què els servirà mai la pega especulació? Putes vanitats sense més esdevenidor que el de la putrefacció general.

Potser cauré, el cap em roda, vós. Turpituds d’embriac avui les meues. Es creia sufocar, esvellegat per la malaltia, i gosa nogensmenys l’arquitecte esguardar cap avall; hi sovintegen els obstacles. I qui li sembla llucar-hi pels espais nus entre l’intricat jaç de taulons? Tants d’esclaus carregats amunt i avall! I el desaparegut, on? No, no ho era. I tampoc ningú li comunicava, car poc val gens la pena, un esclau més o menys, que qualcun d’ells, bo i pujant per les posts encavallades de la carcassa de la bastida, abraçat al carreu, com ara enamorat de la Pedra (com n’Hipòlit de na Fedra) (ço és, gens), quina pensada també ell llavors, de trepitjar cap cap sord, pensant-se’l d’esme cap fals i ben falcat, i ara, marioneta capada de cordills, titella estimbat, rau a baix de tot entre escairadures? Esdevingut escombraria entre els rebuigs, una minsa nota de color, esclofollat com vòmit.

Enlluernat per l’esplendor del no re, hipnotitzat mussol, com ell, caic roncament fins a espetegar a l’ample llindar, on qualcú (un qualsevol o altre) espletarà la magrana engrunada del meu cap i la vendrà d’amagatotis al mercat negre, qui sap si a preu de bocal per a les confitures, amb l’avantatge que, més endavant, el meu crani descarnat i decoratiu servirà a mans delicades per a ficar-hi de trast en trast un pomet de flors eixutes. Què dic? Esperem-ho!

(...)

(Primordis de les hores tost lloques s’han tornats.)

Ineluctablement s’acumulen els anys
Tot el que fou etzigori és ara daltabaix
Peus que volaven s’enfanguen en pegues
Negres calitges t’embromen els ulls.

Llevar rovell era esplet de gimnàstica
Ara és el jull mestretites del blat.
Ton ceptre empenyorat se’t panseix ara
En botiga o xibiu com ambre injuriat.

Cap altre antull t’és permès ni mancança
Tot cal que sigui fèrriament imprès
Si el cap se te n’anés cap a vanes frisances
Ert se’t tornava i rebec el cervell.

Innocenta’t de cada tort fet ni crim comès
Feliçment re no et reca — mors amb tot inaprès.

(...)

Esdevinguts tots petites peces de rebuig en un planeta que si abans es deia Terra d’ara endavant en direm Cossi de les Escombraries.

Marginat pel burakumin mateixos, ço és, pels marginats qui s’ocupen de morts i les carronyes, o sia, els carnissers, els botxins, els adobers, els enterramorts, ah, i els egipcians qui veig fer, a descampats vora les vies, joiosos àpats amb els guisats de gallines i conills amb la passa, trobats ja morts o encar estòlidament inerts, sens gens d’energia, repenjats a troncs d’arbusts o a l’ombra de les mates, llurs petits cors d’animalet extremunciat bategant ràpidament, mes llurs músculs i ossos privats de tota mena de moviment.

Me’n fot. Soc a l’ànima un altre Hans im Glück, i només estic content nu i lliure com el vent. Com menys hec, més alliberat no em veig. Car posseir és càrrega inútil: és carregar amb qualque o altra feixugor entravancadora, innecessària, fastigosament i neguitosament onerosa.

(...)

Per massa campió, en tot tots els pobles d’aqueixa mísera banyera on les infeccions hi bromeregen folles, hi soc objecte de rebuig.

No hi puc fer altre. Soc com soc. Cosserament excel·lint en tot.

Tot ho faig perfectament, i prou. Com si fos allò darrer que mai no faré. Menjant com si fos el meu darrer tec. Clapant com si fos el darrer camí que al llit no seré. Caminant com si mai pus no passejaré. Llegint com si els ulls se m’haguessin de fondre en acabat. Exactament. I així en tot.

(...)

Pertot arreu rebutjat i exclòs
Per ésser sempre l’as esplendorós
Els sap greu fins que pugui rostar un os
Em prendrien la pell si fos cap os.

De guanyar encar i en tot quasi ni gos
Em tractaven pitjor que no cap gos.

(...)

Si en aquest món tan malparit no hi saps viure, fes com en Fourier (diu en Barthes), escriu-te el teu propi.
Viuràs llavors (si més no mentre l’escrius) en un món com cal.

Reactiu als mastegots de la vida que t’atenyen de pertot sens avís, t’esmunys enrere o al costat, i atès que ets dels qui se la saben (prou) llarga, arraconat t’hi crees (pel que duri) una existència enraonada.

(...)

Amb quina satisfacció de quelcom o altre de justament acomplit no t’allunyes de la finestrella; érets gambant i veies una cua i te n’adonaves, pel que senties dir pel voltant, que allò era una cua de vaccinació pública, és a dir, on les autoritats sanitàries, per tal de lluitar es veu contra un altre d’aquells tan virulents virus vírics i virosos que t’enverinen, i pitjor enviruseixen fins que, massa rabiüdament envirusit, la dinyes.

Com dic, t’hi ficaves, sense dir re, a la cua, i au, anaves avençant lentament, i llavors te n’has adonat que una mena d’encarregat o altre, amb uniforme i tot, s’ha atansat a l’infermer de rere la finestrella i ha assenyalat cap al mec qui era davant meu i he llegit als llavis que li deia, Fins aquell, i prou. Amb allò, amb aquell missatge perspicu i inconfusible, on li deia a l’infermer que per a manguis nyeclis, què podia fer altre que pensar-hi novament, Sí, ves, ja hi som, tornem-hi: marginat pels marginats, no soc bo ni per a promoure la salut pública; i potser llavors me n’hauria anat, sinó que re altre no havia a fotre, i doncs hi he romàs, i els qui eren darrere meu, més distrets, i que no crec pas que se n’adonessin de re, tampoc no s’han moguts.

Endavant a pleret, al cap d’estoneta, heus que em toca de ficar el braç per la finestrella i el xeringaire qui no ha fet gens de cas a l’encarregat betzol i ha continuant xeringant el personal, m’esguarda el braç, escauja on dec dur més carn i nyac, m’hi clava la xeringa i em vaccina i au.

I era aleshores doncs on em sentia satisfet i omplert d’un cert sentit d’haver reeixit a qualque força important tasca o altra, com dic. I en acabat, au, m’he distret gambant, i esguardant els aparadors, i en general l’entretingut teatre ciutadà, amb la peculiar fauna de sempre, la canalleta qui juga sense neguits, l’angoixat jovent qui festeja amb més o menys èxit, els perennes tòtils adotzenats qui van de bòlit o es desesperen per rucades, i res, així anar fent, quan me n’adonava que el cel s’enfosqueix, que amenaça diluvi, i he pensat que em caldria trobar aixopluc, i he pensat a ficar’m a un cine, tret que, perdut entre les avingudes ignotes, no sabia com trobar’n cap, i així, anant amunt i avall, ara sí que m’he perdut definitivament per la vila immensa, i acab deambulant per on? Només em mancava això; pels pitjors indrets, pels més miserables i perillosos carrerons.

I, ara que llampega i trona de valent, i el rerefons és d’horitzó apocalíptic, ves si no faig cap encar a un descampat adjacent, on n’hi ha uns quants qui s’entretenen amb el cap d’un mort; no sé pas si l’han pelat ells mateixos o l’han trobat qui sap on; a tots ops, és el cap d’un mort ric, i doncs lladre, d’aquells de qui la ferramenta és composta de mants de queixals i dents d’or, i ves quina no se n’empesquen, tot enjogassats, els pollosos perdularis: el pengen d’una branca, i troben pels voltants bastons, i s’embenen amb mocadors llords els ulls, i amb el cap penjat hi juguen molt divertits i amb fortes rialles a trencar l’olla.

I el joc esdevé enrioladament violent, i s’entrealleven d’estrafolles els jugadors, i d’espiar part de terra amb el mocador mal lligat, per si cauen els queixals o les dents, els auris claus postissos que adés no feia gaire, impertèrrits, sens mai esgarrifar’s, s’aferrissaven a cruspir’s tiberis de luxe màxim, i acaben els participants naturalment a bastonades, i no sé pas quin de tots de més viu que no els altres se n’ha embutxacats més, d’escàtils o dents avellaneres, ni de quines altres peces més o menys niellades dels queixalers de l’adés fastuós propietari..., quan heus que me n’adon que què hi faig, tan a prop d’aquella escena de teatre de gran guinyol, on potser els grotescs actors se n’adonaran de la meua presència, i rebre, pobre de manguis, llavors, de propina, rai..., amb el meu cap, tot i que mig desdentegat i ni cal dir que sense or enlloc, potser trobant-se seguidament així mateix d’olla per a trencar i tot.

Així que hom s’eixoriveix tot d’una i hom tot d’una s’envola, i fa alhora com si ni hi era, i tost, fugint com dic, i delicadament, com si ni hi és.

I ves que tot d’una esclata, d’allò pus esplendorós, el Sol, i veient-me, feliç, enmig si fa no fot d’un tros extens plantat d’espinacs que tot just capllevaven, m’he ficat, contemplatiu, d’allò més calm, a esguardar, no pas cap confús drama carallot i pollós i desdentegat a cap pantalla ni realitat urbana, ans el drama més penetrant i significatiu de l’exacta acolorida natura.

Benaurat segon acompliment major de la (al capdavall) fort resplendent jornada, vós.

(...)

Part de fora, veig que ja era hora, recony! Que tothom ara era conscient d’una puta vegada que la fi del món se’ns fot inexorablement damunt.

I, entretingut, vaig fotent el nas arreu, i els voldria dir, als desgraciats tan dependents de llurs carrinclones possessions, Per què collons perdeu el cul empaquetant tan adeleradament? On collons ho dureu? Ara que a la fi som en llibertat màxima, quan re no ens pertany, estorts de tot objecte i empallec...! Altre que el merdós cos, de sempre condemnat de tota manera a podrir’s, tret que ara som-hi, de mantinent, encontinent, imminentment, immediata, ara mateix! Hauríeu tots de fruir-hi immensament!

I llavors em trobava part de terra una bata blanca, i me la cardava damunt, i es veu que ja en fotia l’equànime posat, i tothom em prenia per metge encantador, i em deia de doc i de doctor, i allò m’umflava qui-sap-lo, glabre Samsó omnipotent, a la fi esdevingut jo mateix, és a dir, millor, algú qui ha reeixit de conèixer’s totalment, i havent-se conegut, ha esdevingut prenys d’ell mateix, i es pareix tot sol, i soc xamós i collonut, priàpic Pigmalió del meu equable nou jo, i les dones doncs venien a tocar’m, i m’imploraven remeis i consells, i és clar que els recomanava que es fotessin fortes fregues a les figues, que re com allò no duia guariment ni joia ni pau, i volien i se’n delien les de més que els els fregués jo amb mes mans avesades d’home saberut i de ciència, i, a frec de plecs de fufes, bo i titil·lant-hi, tantalitzaire puteta, els ho feia doncs una miqueta, molt generós, tret que com dic molt ventissament, llas, car la cua esdevenia massa gruixuda, i no volia pas concedir privilegis d’exclusivitat a ningú, i elles agraïdes tanmateix, amb llàgrimes d’amoret a les xonones i als oronellons i als ullons.

I als homes afeblits i cagats per l’acolloniment, què els recomanava? Doncs, per collons, una abraçada molt estreta a l’arbre més vigorós, de qui les arbòries llàgrimes de boirós comiat, segur que, si les tastaven, els apaivagaven els escaguissats esperits.

I als infants? Als ells els hauria recomanat que assassinessin abans no fos massa tard llurs pares, els eixelebrats malparits qui els dugueren al món, i a qui allevava amb raó intencions satàniques i pitjor, tret que els infants, com llur nom assenyala, no sabien parlar, eren com els gossos, i si en sabien micoia, tampoc no comprenien re, i els mancaven conceptes i vocabulari, i tot i que es pensaven, pel que veien, que, Samsó omniscient, ho sabia tot, fins i tot on eren desades les estisores per a l’assassinat, plantejar-ho els costava un ou, i al capdarrer qui collons se’n cura ni té prou temps per als infants de merda, quan hi ha tant de pútid adult recargoladament angoixat pertot arreu, i a qui divertidament recomanar les més esgarrifoses rucades, com els és consubstancial, i consuetudinari, i escaient, i com es mereixen i a dreta llei prou els pertoca, pobrissons?

(...)

No se m’atansava cap repel·lent geront de l’agressiva gerúsia mentidera. Ni cap d’aquells pitjors, molt pitjors elements, vull dir, cap capellà ni mul·là ni rufians missaires d’aqueixos qui venen cars els verins de les estrafolleries religioses, i us roben, no sols els calers, l’ànima i la raó. Ja em devien veure de lluny, i ara no tenien les bòfies darrere per a defensar llurs sanguinàries depredacions, i la por que tenien que no els pelés, i amb excés de rabiüda violència, no gosaven lleixar’s veure’s.

I no pas que me n’estigués per això de recomanar a dones, homes i infants la mort amb màxima crueltat dels malparits d’aqueixa casta que veiessin pel camí, anessin encar uniformats (disfressats) amb llurs boges irrisòries faramalles o no. Que es desfessin doncs de totes aquelles carrinclones pors apotropaiques, aquelles supersticions atàviques, que els impedien de dir de dolent dels déus torturadors qui els torturen en tortures sens fi. Quina imbecil·litat! De què serveix fer-s’hi el bon noi davant (ni darrere, car es veu que tenen espies pertot arreu) un superior (un collons de déu, no fotis!) qui et condemna a cadena perpètua, on has de menjar de continu merda i patir tota mena d’indignitats, per a la puta eternitat! Com si hi hagués re altre rere l’eternitat, on allò llavors s’acabés i tot recomencés, i les tornes fora hora que tornessin, i aleshores doncs poguessis tornar-te’n davant seu i tornar-t’hi!

I els anomenava, com exemple a seguir, en Prometeu, qui condemnat pel seu déu més gros i fastigós a haver el fetge recurrentment menjat i remenjat per bec d’àliga mentre roman d’empertostemps en escrú quer encadenat, es cagava en aquella cagarrina de déu traïdor, i el llepaculs Oceà, sabent que el cagarrina cruel el sentia i el veia, li deia que no fos carallot, que el cagarrina omnipercipient, qui tot ho veu (omnituent) i tot ho sent (omniaudient), s’emprenyaria, i allí s’alçurava en Prometeu tornat-li al colltort Oceà que de cagar’s en déu amb totes les putades que el déu et fot, és el mínim que hom pot fotre, i això no re, car ves que, si per cap casualitat, no acabava deslliurat i el podia agafar pel coll, sabria llavors, el maligne déu sense escrúpols ni pietat, què fora patir!

I què me’n dius dels ardits getes de Tràcia, qui, en cas de dura tempesta, l’odi irreparable contra els déus il·legítims dels torbs, entronitzats xaronament rere el núvols, i amb els seus irritants i destructors trons i llamps, els feia, renegant de valent, contraatacar bo i llençant contra el cel llances i viratons per a mirar d’heure’ls i pelar’ls?

(...)

(I aquell apunt justament em duia a l’esme i a la ment, és a dir, a l’esment, l’episodi on soc qui en desxifra, llamps.)

Ceraunomàntic, cada cop que la tempesta elèctrica es desfermava, eixia de casa esperitat i pujava al turó més alt i escarit, per a veure’n les lletres de llamp. Els llamps confegien llurs lletres, i ell així, bo i llegint-les, endevinava el seu futur i el de l’ou mateix on era, l’ou, ai llas, on havia, oimés, de compartir l’espai amb tota aquella furibunda multitud qui només enmig la tempesta més boja el lleixaven a son lleure, car llavors els conills com s’amagaven, acollonits que no els caigués cap llamp al cap o se’ls emportés cap huracà a parir definitivament parteres.

Els llamps, arbres eteris, que, de cops, a l’agre del furiós temporal, es lleixaven atalaiar suspesos (qui sap com!) als invisibles varengatges celestials.

Arbres místics, a les rels dels quals rauen les tombes dels herois lunars adés relatades a les cròniques ocultes dels arcans temps dels titans (llibres intangibles que, per irritats que esdevinguin els elements, romanen irrecobrablement enjòlit). Tombes les llurs guardades per dones nues (fort malmeses, és clar, totjorn enmig dels grops pus colpidors), qui nogensmenys excel·leixen en les ventisses manifestacions de llurs freqüentacions fantasmals.

Els breus fruits d’aqueixos arbres de llum, per llur claror arrencats, com qui diu, amb la força procel·losa, dels fulls esbravats de les cròniques que il·luminen les proeses dels lunars titans, es tornen, als ulls totjorn alarmats de l’inspirat intèrpret, laberíntics averanys, previsions selectes, que revelarien, a través d’allò que s’esdevingué, allò que s’esdevindrà.

Cap temença de part meua, ni de la ningú altre al poble, pel que fa a la seguretat del tocadet endevinaire, quan el veus com un estaquirot lla dalt, tan alzinat, i amb tant d’electró caòticament esvalotant al mateix temps per l’emprenyadota atmosfera.

S’escau que fins ara els llamps sempre l’han respectat, profeta, com se’n diu, marmessor, de llurs missatges, els quals, ai pebrots, si n’eren, d’altrament indesxifrables!

Ja des ben jovenetet, principalment un matí vora un migdia d’estiu, que era a la piscina local, plena de gent amb la calor que feia, de sobte, ell qui havia perduts els calçotets de bany i els cercava, servant-se la respiració, part de terra, al fons de tot, de sobte l’aigua esdevingué foc concentrat, com si es tornés l’aigua mateixa flamarada de polsets de licopodi o fos xera o flaix de xenó, o com si bullís esmeperduda, i les parets mateixes del caixot on tothom adés es rabejava tremolaven ara com en avinentesa de terratrèmol o de fi de l’ou, vull dir, del món.

Es demanà què fos aquell rebombori, si provocat per cap estavellat cometa, o per un d’allò que en diuen massiu meteorit, o encar, afegeix-ne pebrots pitjor, si, sota la influència ell de les banals historietes de ninots, no s’esqueia de debò que els extraterrestres havien desembarcat i, és clar, com calia, ho malcardaven tot, anant-hi a la babalà, fotent-ho tot daltabaix, i damunt davall, i davant darrere, i malament rai, rai.

Al capdavall gosà treure el cap al cresp, a part que als lleus amb prou feines li romania bleix d’oxigen, i se n’adonà molt sorprès de l’estesa immensa de cossos lleugerament carbonitzats que hi suraven. Va veure força allunyat un pagès encar destarotat, mig tarumbeta, i li demanà on eren els alienigenats i llurs letals coets o platets o piramidals pagodes de dellà dellà, enjòlit, surant entre els vents, i de qui la furibunda fuliginositat encar podia hom copsar empastifada als cadàvers dels adotzenats conciutadans adés colpits pel fulgent, gloriós, atac.

I el balbuç respongué, quequejant, que allò tan “exabruptós” no fou sinó cap mal llamp forcat, i que es cagava en tots els déus, i prou.

Així que, desil·lusió, vós. Una merda de llamp de no re. Malparit de mena que tanta de desolació no instaurava girientorn. I nogensmenys només n’he sentides, a baix de tot, les pessigolles, es digué ell.

I ara, nu i trempant, emergí, ultracuidat i clafert d’urc, incòlume, com n’Afrodita, d’entre les lleterades o bromeres oceàniques.

Elet elegit qui amb elació reneix, qui no es creuria diguem-ne superior, vós. Casuista, ivaçosament aboleix les fatigoses baules del raciocini i arriba a la conclusió que el seu cos és temple immarcescible, totèmic, simptomàtic, de geometria imperfectible, i, pebrots, per cap flagell intergalàctic gens assolible.

És natural. Invulnerable a les fulminacions celestes es va creure doncs d’ençà d’aquell sortós migjorn. Com ara si era cap favorit, o millor, el fill predilecte d’en Jou dels Llamps. Esdevingut, parell de carallots, quaix tant megalòman el fill com el pare.

Tant de poderós poder, per figurat que fos, li pujà fàcilment al cap. Fascinat per la majestat de son pare (putatiu), decidí guanyar-se’n la confiança. Va vindre de carronyaire al nostre abocador, i bo i recacejant-hi automàticament hi trobà un somier rovellat i uns pots foradats, i amb allò es féu, al garatge de cals pares seus, un elm punxut, un cucurull de ferro per a “cridar” els llamps i una cota de malles per a mills conduir’ls, mills embolicar-se’n, mills fer-se’n cuirassa d’heroi invencible pròpiament catafracte.

Llavors, en avinentesa de fulgurant tronada, què feia? Doncs pujava a la teulada i hi convidava el bes paternal ans, pebrots, lluminós d’en Jou. Amb un succés nul, car si anc queia cap llamp pels voltants, eren els pollancres de vora el riu o les xemeneies de les casotes pus altes dels veïns que s’enduien, immerescut, el prèmit.

Era de xiquet molt dolent en esports de tota mena; tantost volia córrer o competir gens, era tremendament ridiculitzat, tractat de carrincló i de tomàquet i de carbassa i de bleda i de meló.

I doncs, pebrots, sap què? Això rai. Si no és bo corrent, en i ho serà volant! Volaria! I si doncs no pas amb el cos, això rai encar, amb l’esperit, vós, i tant. Al capdavall, prou millor, que no fer re (és a dir, qualsevol cosa) en cos, fer-ho en esperit. Esperit superior. Solució típica dels santificadíssims covards de tostemps.

Prengué banys d’arc de sant Martí, aprofità tanta d’especuladora expedició i en prengué pler. I s’esmà que allò l’untava astoradament amb cap cuirassa d’imbatibilitat. I que li conferia una força sobrehumana. Ço que, jotflic, bada, no li serviria pas poc per a pus endavant.

Certes nits d’estiu on la tempesta esdevenia huracanada, i els incisius retrunys dels trons t’allisaven les orelles, eixia espectral, fet un bunyol d’època inquisitorial, com cap clergue maligne doncs, abillat amb robes grotesques, i jeia al jaç del cau de cap llúdria, al peu mateix de l’arbrot pus ambiciós de vora del riu, esperant-hi l’eixordador espetec que ho rostiria tot al voltant, tret d’ell mateix, és clar.

Em volen les abellidores fúries del cel belleu per a millors empreses, es digué. I agafà el cucurull de savi antic o mag alquímic i l’arrodoní a cops de martell i hi plantificà banyes o antenes, i dins hi escopinava i s’hi pixava, i allò era la seua signatura, i trametria aquell missatger dellà les bromes, i el col·locava en òrbita, i així el seu missatge deixondia els poders ultragalàctics. Quelcom si fa no fa.

Ara, de llençar el banyut satèl·lit amb prou força que entrés en òrbita extra-atmosfèrica no era pebrots tan fàcil. Amb tota fogositat, i ni que fos amb el millor mandró del barri, l’impel·lia amunt, i lluny i endalt poc que hi anava gaire. Havia fets musculets debades. Tampoc gitant-lo amb xuclador de cagadora, la càrrega útil a la cassoleta de cautxú i el bastó ben llarg i fet rodar, ben servat, perifèricament, aitantes de vegades com calgui perquè prengui un màxim d’embranzida.

I què? Doncs això. Plop. Ou bòtil, buit; aiguapoll.

Quin aparell llançador, quin fonèvol gegantesc, li era ops doncs d’empescar’s per tal de foragitar el cabdal projectil fins als ambients prou estel·lars ni doncs prou remots perquè les mítiques personalitats, al capdavall ateses, es denyessin respondre? Quelcom com ara cap manganell o brigola tan ben parits que llur projectil assolís d’atènyer’ls, ja et dic.

—Saps què? Un segon. Tost t’ho tinc; lleu t’ho duc.
—Som-hi, company, vull dir, spútnic. Fes això. Aparell llançador, dius, cavà? Això rai.
—Pren exemple dels molt ardus ni astronòmics herois a les històries de ninotets.
—Ginya-te’n un que sigui, amb tarrancs i estarlocs adients, i pedrotes a la cua de contrapès, el trabuquet molt dramàticament ni espectacularment com cal, vull dir, d’allò pus èpicament idoni, fa? Amb el qual, aitantost com, amb el teu ben esmolat Tió, o Matagelós, o Ascaló (o Excalibur, si vols), n’hauràs tallat el tibat amant, el catúfol llavors bo i fotent un capgirell tan fantàstic que fueteja el meravellós objecte que porta el teu esperit, amb precisió perfecta, per òptimes trajectòries, servant les quals depassa amb escreix els crepuscles metafísics, les cosmografies mitològiques dels babaus barbuts romàntics, i força pus endins encar rai, endavant, vós, peti qui peti.
— I saps que, tot i que no en guipes ni solc ni aup, sallarà com una seda pels fulminis ans sideris espais de les deu o dotze esferes cristal·lines, enllà dels prats llegendaris on els llampecs i llurs ziga-zagues, i els quimèrics focs follets, i els pluriforcats fulgurants jocs pirotècnics de tants d’electrificants meteors, inexplicables altrament que per la divina incomparable dexteritat dels colossals dimonis qui hi juguen, estripadament ni gòtica, llurs òperes wagnerianes, les quals totes plegades jaquides enrere, s’instal·larà finalment a la dreta d’en Jou, de qui el rotund, estentori, retronar, i l’esbarriament espontani pels capriciosament esbotzats laberints planetaris dels seus llamps de coulombs incomptables, àdhuc d’apocalíptics farads, toqui qui toqui, i a qui toqui qui es faci fotre, tirànic tità, tirà titànic, de futris i de filis, a l’atzar, tant se val, tothom tothora molt imminentment precari, si em cau no em cau, a caire d’extinció per electrocució molt enriolada, al capdavall, benastruc, per procuració, com n’exultes, quin benestar de cal deu, tot el muntatge, tot el tripijoc, trobes, és prodigiós, és estupend.
—De tant de lluny estant, i n’hec el control absolut, et dius, afectuós, si fa no fa extasiat, fumant el calumet...

I allò féu.

I, niemnoga spustià, l’spútnic s’enlairà.

S’enlairà per la part dels ous, car, carallot, de ben poc que no se li estavellava al cap i tot.

Li queia allí mateix.

I ara, miracle. Car a la fi avui (els anys s’esmunyien pel colador araneós de les indeturables hores) el cucurull de ferro, promogut a aventurer satèl·lit que escaujaria els ambigus mèdols de l’univers, deia fava, tot esfigassat. I no pas que no n’hagués prou, l’espuri coet singular, la suposada fabulosa nau de les vistoses estratosferes, la pebrots pretesa veloç atzagaia cosmològica, d’aterrar esclafat cop rere cop, ans se li veia d’una hora lluny que no, que la mísera incapaç carraca plegava. Que ja no volaria (ni doncs s’estavellaria) anc pus. Que ara palesament s’establiria de planta, car aquelles banyes seues, totes pansides, prou semblaven al cap d’estoneta que es vinclaven amb intenció, com si llur desig ni pus gros deler fos de colgar’s a la terra per a esdevenir-hi rels fúlcries, i de florir i fruitar qui sap com ni quan ni en quina quimèrica forma.

L’inventor no en féu pus cas. Per comptes de tanta d’inútil feina, aprengué de llegir. Llegir desconfeix tota acció; tot el que aprendries bo i fent, a part l’exhauriment d’un cos gens durador, a cop de lectura ho aprens fort pus ràpidament. A l’ou no hi ha pas atot més important.

Vestit de blaugroc en honor al blau del tro i el groc del llamp, el sever ceraunomant trobava així mateix, en un altre ordre de coses, que era talment una molt greu... Molt greu atzagaiada que l’equip local també s’escaigués d’anar blaugroc. Que la plebs ignara anc pogués esmar’s ni ensumar’s que ell fos molla afeccionat a aquells impertinents provincials, belleu s’ho prenia massa a la valenta, mes verament el consternava, l’importunava un no dir, li fotia la tremenda guitza, el lleixava al capdavall pus flàccid ni desfet que si, restret amb el neguit, s’havia enfitat amb porrons i porrons de ruans i àdhuc de pitjors purgants.

Eren els blaugrocs un equip de canalleta, portat, com tots els esports i tots els equips del món, per molt carrinclons pedòfils. I ell era naturalment un misopedista convençut, encar més misopedista que no pas misantrop i tot. Car hi ha re pus fleuma ni estúpid que un infant? I com pus menut pus ruc, vós.

Sense recança ni penediment, sense tràgiques pantomimes ni ignominioses mauleries, canalla qui veia, canalla qui hauria gitada encontinent cràter avall del volcà més emprenyat. Sense cap compliment, vós. Car els avorreix amb passió; l’avorrició que els duu, maleïda canalla (oprobioses aberracions, cul-bellugosos esquers d’infern), el perdrien per poc que s’hi abandonés altre que en el seu vellutat fur intern, car prou altra feina ha ell al món, com ara la d’escatir la proximitat de la fi de l’ou.

Tot i que no és gens espieta ni xerreta, ni escopòfil ni sicofant (naturalment, car els bípedes no els pot encobeir ni guipats en satíric diorama), prou que sap com tot com va, com si els llamps no li ho diguessin, vós.

Sap que els blaugrocs són un equip mixt; sap que la canalla qui hi juga, tant xiquetes com xiquets, ronden els set vuit nou anys.

No pas nogensmenys que juguin gaires partits; de fet, enguany tampoc no en jugaven encar cap; rauen els darrers de la taula, amb zero punts, zero gols fets i amb quaranta-vuit de rebuts. Haurien d’haver jugats a hores d’ara setze partits, mes cada cop, tant si és al camp de la pollancreda com al camp dels lledoners, els dos camps de la lliga del barri, s’escau que o hi han arribat massa tard, trobant-se llavors amb el camp buit, o no hi han arribat gens; havent-se perdut no pas ni en el trajecte, ans en l’entrenament mateix d’abans del matx. Car l’entrenament és, per als jugadors, i sobretot per als entrenadors, quelcom de molt pus definitiu que no cap matx. El punt més important, i quaix exclusiu, de l’entrenament, és el d’ensenyar els xiquets de cardar’s com cal les xiquetes. És clar que les xiquetes han d’arribar totes verges a la pubertat, a la nubilitat, a l’era sacra del menstru feraç; hi han d’arribar verges, si anc es volen maridar, i cert que llurs pares escanyarien els entrenadors si anc trobaven que llurs filles, hom les desminyonava a l’equip. Per això els xiquets només cardaven les xiquetes per la via del recte. Un recte que a pleret es convertia per a cadascuna de les noietes en molt sensitiva i doncs plaent vagina, amb tots els ets i uts de delitosos esgarrifs a clítoris i parets, i amb tots els adminicles i canalets de bona secreció escaients.

Per sessió, tancats a l’amorós niu de llur pavelló d’entrenament, el circ que hi tenia lloc era d’allò pus amorós; cada minyó es cardava cada minyona, i cada minyona doncs era amb molt de succés ni d’excés cardada per cada lasciu minyó, i totjorn doncs, allò era per força fet, tots plegats ben ensenyats, per la bona via: la del cul. De tal faisó que, arribades verges a la pubertat, com dic, i trobant, per intercessió paterna, nuvi de mantinent, se n’adonava llavors, molt esglaiada, cada verge xiqueta, que allò altre que li volia fer aquell miserable enze de marit era molt estrany i dolorós, i segurament àvol. Pobrissones verges, aquells degenerats, a quines monstruoses ordalies no volien doblegar-les! Allò que hom volgués anc enforcar-les part de cony! Quin acte pus degradant ni penós! Pus antinatural ni desagradable, pus pervers ni brut ni brutal! Ni fastigós! Ecs ecs ecs!

En la penombra resclosida del dormitori llavors, quin punyent deler, cada ensangonadeta, molt adolorida ni horrorosament sollada, minyona, d’assassinar’l; no sé pas què la detura, màrtir molt meritòria, que ja no l’aboleix amb totes les de la llei amb un cop de martell, que ja no li esbotza la closca, ara que molt indolentment no ronca, reptilià estuprador!

Capa’l, si més no, minyona; cresta’l, sana’l! Tàctils, les desconfites del pecat el vult li desfiguren, que no? Viciós! Belleu expiava així el crim de tant de vici i esdevenia llavors dreturer, obedient, sotmès, aromàtic i obsequiós, com els déus de l’ètica heroica i l’ateromatosa moral altrament no manen!

Sovint, com uns afgans de poques unces, com bàrbars diminuts, els pitjors del món, havia de patir oir’ls cantar llur típic moròleg esportiu, ço és, llur extremadament barroer himne d’animació.

—Som els blaugrocs/ som els blaugrocs/ som els macats albercocs/ som com de Biterna els bocs/ poc hi anem amb gaires brocs/ fotem puntada a tort i a dret/ i es fica el gol pel forat més estret.

Escruixit, s’havia de burxar amb irat calafat desfiles d’estopa ben endins dels canons auditius, i llavors no sentia arribar els trons i allò el treia verament de polleguera, el duia totjorn a follia. Mudament vituperatiu, corria al turó més llunyà ni soliu, i al cim, exhaurit, hi queia, on pensiu ni brontomètric es refermaria en la tasca.
D’antuvi, amb el maüix es desembossava els canons dels bons sorolls naturals; llavors, amb maüix i calafat, en bocins de banya i d’ivori que duia al sarró hi anava tornejant uns massa veraços ulls gegantins, totjorn molt intimidatòriament sotjadors, perquè, lleixats a l’estiribel en acabat, quan ell no hi fos, ni a cap cim, ni encar despert, escaugessin d’elleixos tot girientorn l’horitzó, i l’alarmessin a cau d’orella si la tempesta de les veritats no s’atansava imminent, d’on que, alarmat, encontinent saltés del llit (o d’on fos que ragués ni parés), i llebrenc ni prou llambresc, travessés ordiars i segles, i vernedes i esbarzers, amb llanterna o sense, i hi corregués, i s’arrapés com peu de cabra, perquè ni trombes ni ventades no l’hi arravatessin, al quer de l’alt turó on adés secretament no afaiçonava doncs els ulls de banya i d’ivori, de malaquita i d’obsidiana, els quals ulls, molt més per nets i esclets jocs catòptrics ni esciatèrics, fotoenzimàtics, que no pas per vulgars tripijocs màgics (les llavors dels llamps llunyanament emmirallades llavors en les febrides ninetes convexes dels talismànics ulls de pedra) a llegir-hi i a llegir’ls, els llamps; els llamps de les revelacions pus grosses ni catastròfiques.

Un cop tornava tot pansit i destrempat de cap tempesta borda, xorca (sense llamps), i, bo i aprofitant que anava de blaugroc, pres de rauxa, havia pujat d’esquitllèbit a l’autobús dels blaugrocs que els duia a un barri o poblet veí; s’havia assegut a un racó, part de terra, prop la porta, amb la gorra ben calada, i dementre que la canalla fotien el ximplet i els entrenadors els tocaven els culets, ell, durant el viatge, com si no hi fos, ara que passaven pel pont i tothom si fa no fa esguardava embadalit, finestres enfora, les barquetes i llurs flocs i treus de vessos bigarrats, se’ls havia cruspits tots els pastissets de maduixa que els entrenadors portaven amanits per a “celebrar” la fi del matx que és clar que anc no hauria lloc, car s’havia d’haver jugat ja abans i tot que l’equip no partís de viatge.

Les dues capses eren allí mateix vora seu, a tocar de mà, sota unes gavardines burelles, i el sofert ceraunomant, massa despitat pel fracàs de la tempesta lloca, i massa zelosament irritat per la janglant cridòria de la vil canalla qui sota la múrria mestria dels idòlatres entrenadors de mans de granota n’escoltaven els matussers panegírics, poc se’n pogué estar, i es torcava el musell amb cap màniga de cap gavardina de la butxaca de la qual, de pus en pus, en pispava un bitllet de loteria que tampoc, ai llas, reeixiria, més tard, gens.

Hi va haver de tornada de l’inútil viatge, un pic descoberta la manca dels pastissets de maduixa, cap rebel·lió dels virginals jugaires? Qui se’n cura? Qui en dona un all? Al canyet els cianòtico-ictèrics, vós. Al canyet les pupil·les i els pupils i els pedòtribs qui totjorn els mauraven. El preclar llegidor de lletres empíries, l’endeví de les sacres escriptures titàniques, ja no hi era; se’n tornava, ell, ensumant els pròdroms, no fos cas que encar li toqués de pescar amb el nas la pólvora dels trons, i reeixís, ell, a ésser testimoni un cop més de cap altra obra mestra dels fúlgids escriptors.

Avui, per exemple, quan ha arribat dalt de tot, ha pogut perfectament llegir les lletres de llamp O, R, i T; bon torsimany, en té prou. Havent arribat una miqueta tard, qui sap quina lletra o lletres hi anaven davant (de l’ort).

Ort? Ort?

(...)

Romanc catalèptic, embegut de presagis a l’horitzó fatal.

Hom ulla expectant les negres promissòries nuvolades. El llamp és la flor del tro en cel estroboscòpic. Què voleu fer-hi? Enamoradet de les tempestes, els llamps em fan trempar, literalment, i a la màxima potència, i amb paper de plata hom es fortifica la faveta. Hom trempa sempre a honor de la tempesta, perquè la punta de la fava rebi els llamps, i el mitridaditzi (un altre Nabuc atès pel llamp, hò, mitridatitzant-s’hi) fins que del tot no l’immunitzi. Hom al cap dels mesos s’ha vist colpit o almenys escallimpat per pler de petits llamps diguem-ne mig benignes. O el paper de plata hom el comunicava, part dessota, amb un filet de ferre fins part dessota la sola de la sabata.

I hom després, somiant doncs d’ensinistrar els llamps per a rebre’n els missatges, les secretes consignes dels gegants celestials, perquè belleu caiguin precisament al cercle formant-hi lletres, i hom en pugui llegir, inequívoc, el text, ha fet abans un cercle a terra, desembarassada, i hom enmig s’hi ha plantat, saltamartí itifàl·lic, diabòlic, màgic, i s’ha lleixat bellugar pel grop com astrapomant estilet que dibuixa tot sol, menat pels fils misteriosos de l’astrapí (el llamp), els astrapins (els llamps), que li porten, encantadors, la il·luminació, les il·luminacions indelebles, car d’última veritat xopes.

Llamps, guals aeris per a atènyer rere l’eclipsi. Cada llamp tendrum fos dels tendons de la rampelluda nefelosfera. Llamps llardissosos, filacteris de vent i argent viu, cintes escrites per la serp de foc a la llosarda grisa del cel.

Ensumes vent pluig, pròdrom de tempesta. Has al més alt puig aires de conquesta. Vols domar-hi el llamp. Et tu, ferm i de ferm, tu.

Tu, qui en fores horroritzat testimoni. Romans tancat, i no t’hi poden treure, el vent inic no ho vol. La porta, barrera impassable. Al bosc del davant, els llamps cauen pertot. Anc pus no en reconeixeré els topants (Tret belleu pels sots tenebrosos de l’insomni.)

Enorme depredadora tempesta, de menudet. Bufa embogit el prester. Tot s’ho enduu, incloses les gàbies de conills. Llurs esgarips esfereïdors. Volen pels aires també els descomunals pedrissos de les vorades de la carretera que puja en grau fort oblic. En Moloc o en Jou (déus dels llamps, ambdós Zeus Astrapaios), tant se val, cada cop on la dona els enganya, els creixen furioses fulminants les banyes al cap; les banyes, els reflexos de les quals es desixen en línies de foc que acoren les nuvolades d’engrony i d’enuig en forma de llamps. I clafert de basarda, prenyat d’idees “llordes”, tanmateix t’escorries.

Temptat d’ençà d’aleshores per la tempesta, mai ballarina pus obscena. La tempesta essent el cony badat de la natura. En canvi, l’arc de coloraines, afoll de la unió monstruosa de la impotent plugeta moribunda amb el Sol malvingut, sempre m’ha dut a dol. Hi esdevinc ombra sinistra de claupassada bruixa. Patètica icona.

Reverberen enlluernaments i ressonàncies, flagrants vehicles que circulen per les ominoses comminatòries foscors de les meninges; sísmiques resistents resilients imatges de les línies rere retines i timpans; mentre brontofònic enraona eixordador el tro.

Diu FOOORRRTT, FOOOORRRRTTT... Ecoic, insidiós, corruixat com ronc escurçó de llum.

Llamps, on els positrons creen i destrueixen memòries en col·lidir i anihilar electrons d’àtoms qui connectaven idees, creences, confabulacions, narracions, biografies. Cada cop on positrons et travessen el cervell, esdevens, al teu propi si, un altre. La teua ficció de tu mateix es torna, lleugerament o feixuga, diferent. No ets totalment qui érets; et reneixes, per l’amor de cada positró suïcida-assassí, altri.

L’antimatèria, creadora doncs de ficció contínua. Tothom i cascú hom de ficció. Cada hom, hom ficcional. Ens ficcionals qui incessants segreguen ficcions.

Llegeix: —A l’hort de l’esport/re no hi creix sinó tort.

Els resultats de llurs encontres sempre sabré a la bestreta. Demà perdran per vint-i-un punts. Si volia, guanyava totes les messions.

(...)

De cap còsmica apoteosi novella, prou fora ell qui, únic, en servaria el secret, car qui altre a l’ou covarot de l’univers qui en fos marmessor, de les obres llegendàries dels sobergs herculis de dalt, ni prou premonitori, ni guia intuïtiu, ni llevador dels vels d’allò que les nuus prenys no deslliuren, de lluny en lluny, per als seus ulls solament — lletres triomfals, com si se’n deseixissin a lloure, sense màcula — per a ús propi, au.

Tant se val. I si tot açò tampoc no vol dir re, doncs ni mai! Prou continuaré sabent-ho tot, revelat per les pacientment adondades forces del cel.

(...)