Mentre brontofònic enraona eixordador el tro [Boïga a-f}

(Em diu que es diu Boïga.)

Em dic Boïga. Una bomba m’esclatà al cervell; l’hipocamp a parir parteres...

[Ací em lliurava uns papers rebregats potser angoixosament a l’instant cabdal de l’atac.]

Tot això de per ací, la bomba en caigué damunt a mig escriure-ho.

(...)

(Aprés la pèrdua.)

Anys i panys havia anat sèdulament confegint: Un llibret dels que ja no es fan.
I de sobte un foc.

Avui em dic Boïga, i una boïga se m’ha obert part dedins el pit com infecta putrefacta recança que em va gangrenant els voltants.
Una boïga al suposat ectoplasma o llençol imaginari on figura a contraclaror la meua figurada figura; on el meu ésser, com figa a l’arn, no s’estén.
Volcà dels menstrus – esdevé cru xuclador que tot ho vol pair.
Cràter que s’eixampla i tot s’ho empassa: Somnis, texts, tasts, memòries. Versemblances, galivances, miratges.

Havent-ho tot perdut, una boïga se m’obr a l’integument, una boïga per on s’escola el deler de viure.

(...)

El teu ésser?
Això rai, car tot el que és, és ésser.
(Xorc consol.)

(...)

Incapaç de reproduir la feinada, caic en foscor: After the loss, the abyss.
Aprés la pèrdua, l’abís.

(...)

Treure’n l’entec, com?
No hi ha remei. O: quin remei trobar-hi altre que...?

I ara la fórmula: Hope springs eternal.
O: Any port in a storm; even this one will do.
Les plomes a les ales de l’esperança, socarrimades i tot, assajaran novament el vol?

(...)

Aprés la pèrdua, esdevinc desguitarrat camp de batalla; en marejat barreig, se m’hi barallen malsons.

I ara la fórmula: Tot era oradura.
Feres bé de llençar-ho.

(...)

(Llenceu-me a les escombraries, potser embolicat en un llençol esvellegat.)

Tots els esdeveniments vitals, esdevinguts objectes ara col·lapsats en un paquetet de cendra.
Tot caos torna a l’inici, l’inici tan perfectament acunçat del no re.

(...)

(Regirant al fons del calaix enferritjat.)

Cops anònims m’esguerren i esdevinc cerebralment xorc. Cervell d’aigües tèrboles, mai no saps què hi pesques amb els detritus del teu ormeig molt claupassat.

Ara que, anant d’un cantó a l’altre, amb els diferents períodes, i sempre amb veïns adversos, no és gens estrany que, més o menys sovint, no se m’esdevinguin forats soferts per foc o per emble.

Car quin deler els veïns i els viatges de cremar, quin deler de fer desaparèixer; de cremar’m, doncs, d’eliminar’m.

(...)

(Somnis insignificants.)

El somni insignificant d’una vida sencera és fet de petits somnis quotidians encar molt més insignificants.
Doncs bé, aquest proppassat juny, entre el tretze i el vint-i-sis, com dic, d’enguany [i és clar que sempre és enguany; sempre en som, a enguany; tostemps la història al present], una boïga se m’obria a la consciència. Ho oblidava tot, pou de teca irrecobrable.

Oblidava cada somni insignificant somiat durant aquest lapse de temps, on qui sap què he comès, quants de torts ni benifets?

Tant de somni insignificant que s’enduu doncs la tassa de la cagadora.
Esborrat cervell, esborrat ordinador. Esborrats per qui? S’esborraven tot sols? Els esborrava jo mateix, la repressió del record davant quina horror? O era la por d’ésser descobert de qui sap què? Me’ls esborraven els enemics? L’atzar?

(...)

(Treballaré la boïga.)

Episodis, auques i tonades que m’orbiten el creixent clot cremat. Enquadrats en feltre que el lent foc va devorant. Prou tost se m’instal·larà com si res la darrera boïga: la boïga infinita.

(...)

(Lleterades fragmentàries per causa de boïga.)

Se t’estronca a mig trempar/ llangardaix a l’entrepà.

(...)

Puc dir que, després d’aqueix altre atac, hom em mostrava un munt de papers atapeïts dins un immens bagul blau. Em deien que aquells escrits eren meus, mes me’ls mirava com els d’altri; més que més que, en llegir’n qualcuns, no hi trobava sinó d’absolutament nou. De les incomptables línies als fulls, no en reconeixia borrall.

Em diuen, hò i més, que aqueixos quaranta mil llibres anotats als marges són la meua biblioteca; apilats volums de totes mides, doncs, que adés, no gaire fa, es veu que tenia molt cars; i m’asseguren que, de tantes i tantes anotacions que els diversos exemplars no hi duen, no n’hi ha cap que no sigui molt gelosament meua; i tot que me n’adon que totes aqueixes notes marginals són immensament intel·ligents, són avui per a manguis com ara si pertanguessin a una legió d’obscurs savis, i és clar que no pas , com qui diu, rajades de la meua ploma, no gens eixides del meu cervell, el qual a hores d’ara no és sinó taula rasa. Un com, d’allò, com se’n diu? Un palimpsest tot net.

(...)

(M’anomenaré a ma guisa.)

Es veu que algú (i els seus s’hi avenien) m’havia volgut nomenar a quelcom... À quelque chose de très guignolesque gravité...? A qualque dignitat de ninot de putxinel·lis?

Els dic, de lluny, que s’ho desin.
Car oi que prou en sé prou, per a nomenar’m, quan m’escaigui, a ma manera?

I tota dignitat és indignitat. Res més indigne que els dignitaris.
A part que arreu d’on vulguis... Només absent hi soc de gust.

(...)

(Aquest és el fragment.)

Només pot esdevenir poeta qui sap viure als budells on la merda es congria.

Tothom qui pseudoalat es veu sobrevolant els budells, només vomita xarones ximpleries, carrinclones datpelculades, bajanades i buidors abominables de bajoca, de burxeta i de besunya, amb floretes i cels, i amors i honors, i ridículs i abjectes i horrorosos enganys semblants.

Només cobert de cap a peus de merda esdevens mai prou savi.

(...)

No hi ha millor feina que la de traficar amunt i avall amb escombraries. És joc delitós. Tots els escombriaires som una mica (o pus tots força) puerils. Ja ho va dir el savi Fourier. Al món harmònic, tots els escombriaires hi seran canalleta. Car la canalleta no avorreixen la brutícia, ans l’amen. Es rabegen als femers, s’enfanguen, s’emmerden, es rebolquen per terra i entre els gossos. Les escombraries, per a ells és un joc recollir-ne i, damunt, fer-se felicitar i àdhuc com cal guardonar.

(...)

(Som-hi minyons de la malaguanyada trempamenta.)

Em desvetllava amb algú qui em feia mal, bo i xuclant-me adeleradament la tita; xarrupant-hi de valent, esmeperdudament, com qui s’empassa, gàrgola grotesca de circ de poc preu, boes i pitons.
Danger! Cocksucker on board! — vaig cridar, horroritzat, on el culpable, serpeta, es féu escàpol.
Com m’aixecava a desinfectar-me-la!
I ara, més asserenat, tret que és clar covant roent rancúnia, ull viu, via fora, car la meua ferotgia es desferma.
Qui és el xarnec qui me la xumava!
I l’entera guarnició, la soldatalla merdosa qui cafeix la barracota, la veus encontinent desperta i erta, al peu de llurs llitets.
Com entre la bòfia, entre els mals sorges no te’n trobaràs mai cap qui no sigui marieta.
Repetiré: qui és el xarnec qui...!
I arrenquen espontanis amb llur cantarella ridícula i carrinclona, llur himne bèl·lic del ram marsellès. Peà marieta. Tots els himnes guerrers en són.
Som-hi, minyons de la putrè...facció! Els jorn gonò...rreic ens ha fet cap! [Etc.]
Cairats com tetraedres, com adondats cairotes amb carotes d’idiota, només tarats en llur harmònica geometria per aquell mínim piuet o palleta amb què, carallets, els robotitzats trempaven.
Món simiesc dels xarnecs militars. Mentre, tots en cunç, es ficaven espontàniament a bramar les tonades carrinclones de cap d’aquelles irrisòries cançonetes marcials, llurs vitets, car com dic cap ni mica colossal, pus tost el contrari, és a dir, més pròpiament, llurs escovillons de fregar rectes, sedegament se’ls dreçaven, trempats se’ls alzinen i àdhuc els vessen minses laves, alçuradets volcans de naquis braó, ço és, de vim escàs.
No pas el meu ceballot. Totalment fastiguejat, rau molt pansit, més somort que mai, així desaprovant tanta de ximpleria, de puerilitat, de banalitat, d’insignificança, d’inutilitat..., de pèrdua de suc.

(...)

(L’ínclit Despuig enculava en Colom.)

Quan n’Eimeric descobreix en Cristòfor
Com prou diu la filòsofa que tothom s’hi aclofo:
Àfoba orgia no vull que m’estafos.

(Ni pots trobar enlloc on t’agafos
Si el vers no ames de totes les Safos.)

Entre la bafor fàl·lica prou cal que hom s’hi escarxofo.

Diàfan un dels faves efebs diu galactòfor
I amb prou suc: —Ningú vol que hom l’hi espellofo?
(I l’hi fica en un plat com cap cambrer discòfor.)

—Oi! Bé que no vull que te me n’embafos
I mig escanyat ja me l’aixafos
O pitjor també els ouets no m’esclafos

—De mos tasts no vull que null hom se’n mofo!

—Ui! La por prou fot que se m’agarrofo!

—Vincla’t colomí que per on traus l’“ovo”
T’hi endiny els meus molt trempats “metàfors”!

Sobtats se’ls tornen verds tots els semàfors:
Es toquen i es besen gens adiàfors
I els culs es burxen amb un vit ben fofo.

(...)

T’acolloneix la furor de les dones
Quan se’t carden i desmaneguen ferm.
Llurs conys poderosament musculats
Totjorn t’eren un dràstic violent
Que et trametien no pas a trempar
Ans a cagar esmeperdudament.

Putarres frenètiques llurs cridòries
Com en pateixes carcassa decrèpita.
Estrèpits d’estavellaments molt greus
Angoixosament t’escandallen l’ànima.

Concisa mútica rèmora l’hoste
Monstruós massivament et viola.
Ostatge destrossat et sents morir
Amb cada nova salvatge sacsada.

Com mesquí helmint somorgollat en merda
Folla femella et sebolleix en carn.
Dona moguda antropòfaga mènada
En histèric atac contra el ninot de drap.
Et sondrolla entrò que no ets ni cendra.

Pols ets i tota pols ha d’anar armada
Contra cap galopant esbojarrada.
O romans fent de mula fent d’ase o cavallot
I estront mig animat fas cap al carallot.

Jup i desfet gens bé no s’hi viu al carall.
Execrada joguina tost et perds pou avall.

(...)

(L’annex no pot existir sense la senyorial mansió que li dona raó d’ésser, la qual sòlida i magnífica mansió, de tot annex, si calgués, prou podria passar-se’n sense que res de nociu se’n seguís.)

Annex, ço és, dependent, totalment dependent de qui em forneix (contra constant caní servei) els mitjans elementals de subsistència, ço és, teulada, llit, teca, i àdhuc, si s’escau, cap cau per a l’estudi, cap finestra per a l’observació, i sovint i tot una certa excitació dels sentits...

Tot el que de debò sigui tanmateix moure’m a lloure en llibertat, ço és, plaívol, abellidor, sense encarcarador compromís, sempre...

Sempre haig de fer-ho (tot això altre) d’amagat, com ara clandestinament, de puntetes, de totes totes (exacte!) subreptícia — menjar, jeure, estudiar, observar, ésser.

La meua llibertat doncs per força condicionada, vigilada, tret que no pas tothora, car...

Car àdhuc el generós escarceller és clar que s’adorm o es distreu.

I és llavors on esdevinc.

(...)

Fui n’Aristarc, delicat marit, qui s’enfonyà a jaure sota el tàlem, i allí, molt benaurat, es lleixà mastegotejar (fins a contusió cerebral irrecobrable!) pels exacerbats sotracs de muller i drut qui, atlètics, en bullent acció, tot el parament àdhuc desmanegaren.

(...)

Corrupció mental de voler fidelitats idiotes i contraproduents, antinaturals de totes totes.
Tot home ha vel·leïtats d’esdevenir cuguç per part de molt enèrgic drut, tot i que, per podriment cerebral, tem alhora qui altri se li foti la dona.
La dona qui exigeix fidelitat al marit, encar és més suïcida. Carallot, ni deixa tastar ni tasta.
Un cervell natural, net de tot empelt de civilització assassina, vol que la dona cardi tant com li plagui, i això l’allibera.
Allibera el cervell i qui el porta. Car no hi ha llibertat, vós, com la sexual.

(...)

(Exterminis de xamfrà.)

Xeic adés poderós qui has esdevingut letalment gelós de l’odalisca la qual, magnètica i astuciosa, et tortura i humilia, i qui, en l’horitzó miasmàtic que tanmateix pots mig guipar amb els ulls del clatell, t’ha fet estampar d’esquena al mur i t’ha fet aixecar el caftà de samitell esvellegat, i ara lentament i amb simitarra rovellada et perfora el paltruu, per a de mantinent i sense més romanços fotre’t ja colgar, mig viu encar, en cap prat perdut perquè qui hi peixi trobi que els brins són amargs, belleu entecats de micelis tuixegosos i tot.

Demostrada havia immediatament la seua gran superioritat de dona meravellosa l’odalisca màgica, qui en un tres i no res prenia el poder per mètodes de cony dictatorial i imperiós, amb els tentacles del qual, alhora hams i esquers irresistibles, mes per a tu inabastables, inassolibles de totes totes, et menava on volia, a tort i a dret, i per camins més públicament ridiculitzadors, ultratjosos, greujants, agonitzants, ignominiosos.

Ordena: «El xeic pateix molt angoixosament de qualque apendicle mal apedaçat. El colguem per al seu bé i el del poble. Traieu-li dels dits abans les afroses tumbagues, i som-hi.»

Et sebolleixen trempant. En acabat, dona magnífica, incòlume, impassible ara, sempre esguarda entorn amb ull altiu bo i escaujant el trist panorama girientorn, sospesant segurament quin altre carrincle potentat, molt efímerament poderós encar, properament, tost d’allò pus, no trobarà prou delit de molt opressivament fotre executar en acabat així mateix de tortura ans humiliació superlatives.

(...)

(Fa que llegeix.)

Sacre escriny, anell de foc, nafra al viu, mossada de drac.
La fascinació t’endogala, rodament de cap, cuidaràs trabucar, empès pel contrapès de l’espasa que se’t descorda en saliveigs.
Conys esbatanats, com Sols al cel, millor que no els Sols del cel.
Són Sols, els conys, de qui l’enlluernament totpoderós no sols és tolerable, és d’allò pus gaudible.

Oh paia qui estirada damunt l’herba fa que llegeix ben eixarrancada, d’on que hom el cony li hagi de contemplar amb un cert interès ni amb una indubtable sufocació ascendent.

El cony relliscós, parany de vesc clafert, que llofres esparverat, i llavors, endut pel vertigen, massa t’hi atansaves, i et xucla endins, començant pels ulls, fins que en ofec de vesc, condó extraviat, serp espellada qui es rebrega en apnees, t’has fos.
Pertot on mai ragueres no en romanen vestigis. Ni moquet de trist llimac.

(...)

(Llurs conys em feien l’ullet.)

Llurs conys em feien l’ullet
Mes no pas llurs ulls que molt hipòcrites em fitaven severs.

M’havia comprades per correu unes ulleres
Unes ulleres que “transparentaven” els vestits de les dones
(Inclosos tapaculs, vós!)

Eren unes ulleres màgiques anunciades al darrer full
D’una revista de ninots per a infants
I m’havien costades cinquanta cèntims
(Mai millor emprats!)

(...)

(Odi i repugnància.)

Odi envers altri i repugnància d’altri.
Sortosament, això (únicament) em constitueix.

(...)

(Breu explicació amb un enrotllafulles.)

El veia despenjar-se tan fàcilment i compassada, a tall d’enjòlit cuc geòmetra, i m’aturava a observar-lo.
L’he vist mesuradament davallar pel seu fil sedós, un enrotllafulletes (un tortrícid diminut), qui, tot seguit, davant meu mateix (potser m’ha vist tan lleig), s’ha repensat, teratoscòpic, pobrissó, i, ara amb esforços, refregaments, i rebrecs i feinadotes rai, ha tornat a pujar el fil tan amunt que gairebé en el fullam el perdia de vista.
Potser només es desdeia d’anar tan avall, diguéssim que no gens li abellia l’ambient sotà.
O pitjor, sentint-se embrutat pels ulls d’altri, potser es deia allò que m’he dit manta vegada.

(...)

Espieta espiat, m’he tocat i retocat — i enlloc no m’he trobat.
Qui em reconeix? Ktò vinavat?
Només el boig qui t’acusa.
T’acusa perquè és un bocí de merda qui aprofita tota excusa.
Per a poder enllordar — tot objecte proper o llunyà.
(...)

En tot cas, no pas que li anés a demanar el per què tot allò.
Prou ho he après, a hores d’ara. No cal demanar mai per què de re.
Què em pot respondre l’erugueta que no em responc jo mateix?

(...)

Hom fa (quin remei!) allò que li toca de fer. I allò que li toca de fer no és pas allò que certs homes boigs (és a dir, tocats, desnaturalitzats) voldrien absurdament que hom fotés, ans allò que li mana la natura.
La natura ens mana, tant al tortrícid com a manguis, de néixer, de feinejar, de morir.

(...)

Què vol dir saber-se ací?
No vol dir re.
Bromeres i xurries mentals.
És una delusió creada per les il·lusions que impacten al cervell i les al·lucinacions de la mateixa activitat cerebral, una activitat d’antic desenvolupada en l’animal per tal d’empescar-se vies devers la supervivència.
Ara, aquest excés d’activitat es veu desviat al domini de la imaginació on el propi fantasma pren forma com a existent, fins i tot quan, perquè la seua vida cap perill imminent no l’assetja, no li cal pensar que viu i que per instint caldria conservar-se’n (viu).
Desvagat, es veu tanmateix caçant i escapant en les fantasmagories de l’esperit. Com si hi fos. Enteranyinat en els fils de seda de l’ésser. Un animal tan complex com l’enrotllafulles.
Un atac qualsevol a la màquina del cervell fa esclatar la bombolla de la delusió, i allò prova que tot ho era: alhora il·lusió i al·lucinació.

(...)

(Existir sense haver de viure: aquesta fora la fòrmula idònia.)

A l’aigüera de la cuina netejant nyams abans de ficar’ls al forn, i alhora silentment existint, ço és, esguardant per la finestra.

Curiosament, pel carrer hi veig passar tres follets japonesos en bicicleta. Un dels follets el veig caure força desmanegadament. Es colpia horriblement el cap a caire de vorera, crec. A tots ops, romania ert, amb un trep sagnant; sang d’insecte. Els altres dos follets llavors amb un llambrec d’entesa en tenen prou; foten el camp volant.

I ara em distrec amb el que es deu esdevindre darrere, a la sala. Què hi fot l’home? Què hi fot l’home qui, assegut molt confortablement i àdhuc presumida, guaita els dos televisors alhora? Un, mut, hi emet esports. L’altre, amb veu, hi fa cançons antigues, idiotitzants, de rock.

Al rerefons del cervell, m’ho he demanat fa estona. Què hi deu fotre? No crec que l’home hagi vingut només per a abassegar els televisors; tampoc crec que es vulgui cardar ma mare (massa vella), ni la dona (massa lletja).

Havent-me doncs distret, veig, tornant l’esguard finestra enfora, que el follet mort ha desaparegut; no pas, però, la bicicleta tota espatllada. Hom se’l cruspia? El follet, vull dir. Dubt bontròs que hagin tingut prou temps de fer-ho els voltors qui, conxorxats, sempre m’assetgen pels voltants de la finestra i sé que em fan niu al terrat, o hi relloguen. Tant se val. Un altre misteri. Així mateix, cal dir que no crec pas que l’home hagi vingut per a mi. Soc massa lleig i massa vell. I sobretot, gens marieta. Caldria que em pagués quantitats inversemblants perquè acceptés que se’m cardés.

Quan se n’adonarà, el tanoca, que hi és debades? Carallot. A part que avui, per dinar, no els coc sinó nyams al forn. Així que...

(...)

(Finestra a la inessència.)

Finestra a la inessència, on res no significa re.
Tot rucades.
Un món trucat.

(...)

(Observacions hodiernes.)

Finestra enllà veig cambrers i cuiners com corren adelerats a canviar d’indret d’aparcament llurs automòbils, car altrament es veu que en aquella hora multa rai.

I, ençà, els cossis i les aigüeres on els enciams eren a mig rentar sobreïxen de valent i les llengües de les flames dels gasos als fogons oblidadament deixats encesos abans de coure-hi comencen de llepar ominosament els voltants, mentre, enllà, al fons, el gos s’ha agafada la ferramenta als raigs de la roda de la bicicleta de la neneta, de qui la mare el ventijol generós li aixeca la faldilla vermella amb floretes blanques i ens regala la vista tot un cul rodonet meravellós, car calces no en porta molla, i no hi ha doncs al món dona més com cal ni perfecta, amb les seues parts fetes públiques, son cony flairós i la sempre molt llepable roseta de l’anus, i tots ens hi somiem, cuiners, cambrers, desfeinats d’observatori, esminyonant-la, gomboldant-li els seus delitosos traus de fresca carn crua.

(...)

(Orgànic.)

Res no es desaprofita.
Sebollit nu nu nu... i sense trempar
Pols pols pols... que es reaprofitarà

. (...)

(Sal a l’ham.)

Era pescant assegut al pescant/ Se m’atansa un xarnec amb turbant/ I em diu no pas gens rude Sal a l’ham/ I dic Per què? No hi fic pas enciam.

Sal a l’ham hi torna torçant la cara/ I responc Qui sap tu potser ta mare/ Car qui s’hi entén en cucs ben amanits/ Ell volent-los salats i jo endolcits.

Interroga ara el carro funerari/ Que prenc per al meu esgambi ordinari/ No em sap jardineret al cementiri/ Ni que allí seré quan també ell no expiri.

Ni que si de cops faig cap al riuet/ Amb per tot ormeig canya llinya i suret/ Amb a l’ham d’esquer larves de cadàver/ Tot allò pescat a l’aigua ho tornava.

(...)

(Entre sudaris.)

Com més anys no he viscut, més me n’he convençut:
En somorta llum d’aquari, només hi vivim, desesperadament orfes, rèmores.

Havent estudiat a la Universitat del Cementiri, te n’adones que:
Viure és pecar contra el totpoderós déu de la mort.

Viure, doncs, carallot, estigues-te’n tant com puguis; això.

(...)

(Somnis lascius de peix qui pon.)

Soc l’home qui tot ho entengué:
Que per a això serveix un paper.

(S’hi torca què?
Merda? Lleterada? Cagada de gos?
Esput? Sang? Bava? Llavis? Plors?
Engrunes de cervell? Ço és, pensaments? Vull dir, pensades?)

Tot al sac, vós.
Tot al sac (de paper).

(...)

Tornant a les cases altes on estic segur que hi visc, veig molta de gent a baix fent cua davant la porta principal; com m’adreç amb confiança cap a la porteta de servei com si sabé què faig, un home alt xiroi pus tost granat, se’m presenta, m’ofereix la mà, Roig Castells, diu que es diu, i afegeix, deveu habitar la casa, em podríeu dir si sou en Romeu notari, o si sou parent seu?

Li responc que no, Que no, que només hi viu mon pare, i que no és notari, no, ni re.

I llavors, ell tornant-se al seu lloc a la cua, romanc paralitzat, Mon pare...? A quin pis...? I per què mon pare...? I jo... on?

És evident que oblidava on visc ni si visc ací, en qualque pis de ben amunt. Me’n tornava doncs enrere, i tombant la cantonada, me n’adonava que a una altra casa, més avall, hi vivia una tieta meua. M’hi he adreçat i entrava al vestíbul; hi havia dos vigilants, una a cada taulell, els taulells davant part davant abans d’arribar als ascensors i les escales. No sabia a qui demanar ni tan sols què demanar-los, quan, en aquell instant una dona rossa sortia cap al carrer per les complicades vidrieres de l’entrada principal. M’ha semblat reconèixer-hi una cosina. He sortit darrere. La dona duia quatre infants, dos per banda, entre els quatre o cinc anys els quatre; corrent darrere ells, qui anaven força de pressa, l’he cridada, ço és, he cridat el nom de ma cosina, Otília, Otilieta, tret que amb els sorolls del carrer, camions esventats, tramvies mig espatllats, clàxons d’aquelles màquines infernals que fumen amb fums deleteris, ço és, els molt merdosos automòbils, no em devia pas sentir, fins que, corrent i esbufegat, no gaire lluny d’ella, al capdavall ha tombat el cap.

Soc ton cosí Pau, cinquanta anys que no ens vèiem.
Pau!
Tota aqueixa canalla, no són pas teus.
Ca, carallot; del nen. És com si fossin meus, la seua dona es morí parint-los. Tots quatre alhora.
Alça, de debò? Greu que em sap, t’ho pots pensar!
El nen també és mort. De tristor, segurament, mes que no de les malalties i els maleïts medicaments.
No ho sabia, terrible, esfereïdor. Doncs sí que fotrem goig!
I tu? Què deus fer per aquestes endreçúries?
Ni puta. Només em sembla que he arribat, de tan i tan lluny, remotes terres o mars, avui, aquest matí mateix, i afigura’t, perdut, deambulant, no reconeixent re, ja ho veus, providencialment, oi? Trobar-te a...

En aquell instant, una sorollada de frenada no gens reeixida. Els quatre infants de ma cosina aixafats per un enorme camió. Ma cosina corrent-hi, i jo darrere, no gaire de pressa, amb cara de ruc.

Arriben les ambulàncies, els bombers, entre la gentada, la qual, és clar, rucs exclamacions rai.

Ignorat, me n’he tornat tot caminant cap al port.

Hi ha a un balcó un infant idiota qui amb un canut em llença aigualida mes vescosa merda de gos. Dues vegades m’ha encertat. La primera, la merda vescosa m’ha tocat la sabata, la segona la cama nua, car cert que vaig amb pantalons curts, com si he sortit aquest matí a córrer pel carrer.

L’amenaç amb el bastó. Que enfellonit que estic!

Veig que l’idiota tornar a ficar-se merda de gos, del gos qui té al costa, a la boca, i que la mastega bé, i que es torna a agullar cap a mi, i que torna a llençar-me merda, tret que ara soc lluny de tret.

Me’n vaig disgustat. Crec que els infants idiotes (i no cal dir els gossos) haurien d’ésser liquidats tantost néixer. Car quina merda viure idiota, i quina merda pels qui n’hem de suportar les merdegades!

Arribat a port, a la fi del temps, el curs del qual per un cop es mostra si fa no fa benèvol, esguard girientorn i amb quin descans de l’ànima no ens redescobrim tots plegats marietes!

Morirem abraçats, enduts pel mateix ineluctable corrent. Un corrent que sempre duu avall, i mai no refà enrere el pas. És com trena d’aigua qui cau i cau, i no pots retrossar. Nimfa amb cabells d’aigua negra qui a caire de moll es pentinés, eternament avall, avall. I els marietes qui som menats per les pues com polls a la babalà, fins al fons del fons del fons...

(...)

(En Sísif Mesquiter.)

De primer, empaitat pels lladrucs del gos de la darrera masia, era ara en plena ascensió al castell, bo i pujant sense gaires esforços, amb el caixot buit a l’esquena, a retre’n la mesquita, quan, tot caminant capjup, com dic, ben innocentment, em sent el sensori envaït per una visió...

Una visió prou revelatòria on el déu dels cretins no és de fet sinó un Sísif Mesquiter. Va pujant tant amunt com cal bo i empenyent tràgicament el seu caixot curull de podrida merda, només per tal de, un cop és al capdamunt, buidar-lo al cap dels eixamenats cretins qui sempre demanen més merda.

Segons el seu portamentides “infal·lible”, sempre troben, en maligne conciliàbul qualsevol, que, oh i tant, tu, que la merda d’avui era la millor fins ara de totes les vessades al llarg de les centúries.

I avui què tocava? Doncs avui tocava rebre ben bocabadat l’enorme merdegada de... De l’infern!

I avui? Avui l’enorme merdegada de... Del paradís!

I avui? La de l’ànima!

I? La de la divinitat de la puta mare!

I? La bestiesa del creuclavat dels collons!

Merda rai, ramat! Merda rai! Merda infinita, au! Au!

(...)

(Salvat pel caixot.)

Mesquiter a la feina molt assidu, davallava en la tempesta per estret viarany d’espadat amb el caixot mig ple de merda a l’esquena, quan sobtada torrentada se m’enduu intempestiu al riu de baix de tot. Endut, el cap se m’estavellava en penyal o quer obscè, i esdevenia amnèsic, havent perdut abans el coneixement durant una estona segurament no gaire llarga, car me n’adon tot d’una i molt esfereïdament que soc a mig ofegar-me, on d’esme i a les últimes m’he tombat en rodó i, si duia el caixot a l’esquena, el duia ara al pit i panxa, d’on, tot i amb el cap a tres quarts de quinze, mercès al caixot qui sura, sobrevisc.

Sobrevisc, havent oblidat doncs bona part dels esdeveniments que els darrers mesos m’afectaven. On em veig en acabat lentament assajant de recobrar-ne del naufraig petites peces que poc o molt hi toquin i se segueixin.

(...)

(Floretes safrà, floretes sofre.)

Eixim sorgim brollem brostem al món ja acolorits:

Totalment claferts de safrà, com cap cuguç.
I de sofre, com cap condemnat.

(...)

(Massa ingenu, em trobava amb dits tots emmerdats, dits mossegats pel sanguinari dimoni qui viu a l’infern que és el cony de les dones.)

Les dones ja neixen dogmàtiques.

Pobrissons homenics, embruixats pel maligne dimoni qui nia al recer més arrecerat del cos de les femelles.

Aquell genocida carallot, el feixista de màxima notorietat, en Hil·la (com en diem els menorquins, rimant amb xil·la), prou ho va dir, als seus ximples escrits, per a consum de la xurma ignorant qui és sempre la clientela del feixista:

«Començant, només ens caldrien les dones, feixistes per natura i posseïdores d’allò més preuat. Amb les dones al nostre camp, els homes vindran per pebrots darrere. I llavors tindrem pels ous totdeu.»

(...)

Les dones, cap respecte envers la incontrovertible autoritat del mascle. Les dones res no els plau tant com de portar la contrària. La “meua”, al començament, en veure que era molt gelós, em fotia banyes sense aturar.

Més tard, acostumat que cardés amb tothom, li vaig dir que fet i fet potser no m’excitava pas poc que cardés amb pler d’homes. Què havia d’haver fet! Es va deure imaginar llavors que era doncs la meua voluntat que continués de cardar pertot arreu, i tot d’una, nyec!

Allò l’estroncava en sec. Ja no va cardar gens mai més.

(...)

(Eutopia: un món sense dones!)

Les dones són molt àvol flagell: Constantment t’empenyen al conflicte.

Per llur irritant atiament, forçant-te a demostrar de continu el teu grau de tòxica masculinitat i doncs de molt merdi-baronívola virior, barement bel·licoses per procuració, t’impel·leixen incessant a l’assassinat o al suïcidi.

Només sense l’asfixiant domini de les dones, obtindrem els homes pau i progrés. I finalment la comprensió del relliscós enigma de l’univers.

(...)

(Conys impenetrables: Metàfores dels cervells.)

Ningú no sap de debò qui és. Ni qui mai pot ésser què cony és. Ningú no es coneix ni molt superficialment.

Com collons pot mai altri penetrar el cap de ningú altre?

Potser físicament, això sí, però a què treu a cap? Destruint el cervell a cops de punxó no resol re. O tot. A tots ops, això és pixar fora de test.

(...)

(Inici de bes a l’avió.)

Abans l’avió no s’estavellés
El meu enemic polític i servidor
Per quin atzar asseguts a la voreta
Ens hi ensopírem i volgué el vaivé
Que jo i aquell home encantador
Per quina altra inconscient
Atracció estranya
Dictada per les sempre
Perfectament ordenades
Variacions caòtiques
Cascú inclinat vers l’altre
Ens toquéssim de llavis.

On un sotrac ens sorprengué
I aquell inici de bes fou estroncat
I ara els dos eixorividets
Ens esguardàvem
Per un instant estranyament
Mig enamorats.

Automàtic em treia
De la butxaca el net mocador
I mut i amb toc discret
En fregava les bavetes
Tant la seues com la meues.

(...)

Tastaven a Leningrad calamars
I les cariàtides fosforejaven
A la lluor dels cresps crepusculars
De les aigües ripàries i atentes escoltaven
(Com escoltava el cuguç rere un braç
De cariàtide amagat) com juraven
Els il·lícits amants amb accents greus i clars
Fidelitats exclusives i es daven
Molles penyores amb mescs de salpàs.

A rampeu de les clàmides que els vents no bellugaven
El cuguç sinantròpic com de pedra ha romàs.

A millor lloc (diu amb mots que li baven)
Davall peples estès mai no rauràs.

Peus de cariàtides que els seus llavis llepaven
Serpeta tot mocs com llimac contumaç.

(...)

(Al rabeig de l’esbojarrada mutabilitat de tot.)

Atès que tot no podia ho haver, em conformava amb no re.
Llavors, com més he llegit, més ruc he esdevingut.
Ja no em crec re. Ni que de sàpiguer re sigui possible.
Vides d’insectes les nostres. Cap diferència.

(...)

(Ningú no és obligat a creure’s la veritat.)

Contràriament a en Carlets Fourioler
Man (com en Carlets Fourier) mai no ric.

Per a manguis qui com tothom altri nasquí
Cagant-me en la puta mare qui em va parir
No hi ha aumon re que foti mica de gràcia.

No so gens rioler doncs i re no m’enriola
Ni veure els folls malmenats per l’oclocràcia
Cascun dels quals vers enlloc sempre enfeinat i mesquí trota
Ni la concupiscència del comú idiota.

So l’entenimentat i de riure me n’estic
Si mai rigués riuria amb el melic.

No so cap puta dona ni so gens malparit
Que amb ambicions i deures es vol prou divertit.

Només so qui de marrec s’escau que ha sentit
Els clocs sinistres del cloquer mortal
Qui tothom comoneixen a esdevenir mulons
Els cadàvers davallem a immensos boldrons
Marrec man qui tothora els sent al rerefons
Votant-li també a ell i sense dilacions
L’extinció imminent i per tostemps.

Riu atorrentat veu que tost s’enduu tothom enlloc
Sense atendre a creences ni natures ni tremps
Sempre amb crueltat molt despietadament
D’on que ara vell el marrec s’agafi a l’existent
No pas perquè allò el salvi del corrent
Ans perquè és un insecte qui s’ha fet al noc
I si no s’hi mou com no m’hi moc,

Borinot aquesta és la sola rialla que vull que portis
el rictus sardònic del rigor mortis.

Darrera sarcàstica riguda
En un món d’efímera raguda
On tot és fosc somni irresolut.

(...)

(La lliçó és que sempre paga d’estuprar.)

He somiat que estuprava en ermot llunyà
Desagraïda dona qui amb l’esquerp bellugar
Del ossos i tendrums dels seu cul tan cul repatà
Desenterrava un esplèndid tresor romà.

Amb una puntada l’engegaves que anés fangar
I et ficaves llavors a recollir reptilià
Pistrincs joiells i prodigiós recapte similar
D’on ara que siguis més ric que aumon no cap altre soldà.

La moral?
Deu ésser doncs que sempre paga prou d’estuprar.

(...)

—Que de què serveix remembrar les voluptats d’antany?
—Doncs per a enguany més suaument pelar-te-la.

(...)

(Errònia jugada en joc condemnadament trucat.)

Com si hom els fotés el pitjor tort,
Traspassant de vida a mort
Deploren tots els il·lusos llur sort.

Els dic: Haver pensat abans, lluc instantani,
D’obrir els ulls a una incerta llum
Feta tota de confusió i de fum
Que néixer i perir és com qui diu simultani.

Tot el que brolli de la immensa ferum
De l’etern podrimener subterrani
Prou, enyorant-se, hi tornarà espontani.

(...)

(Un altre de tants d’episodis banals. Atac a la platja claferta de carallots gregaris de l’avionet disfressat, tan cridanerament ornat, i que tanmateix llavors esclata en bomba nuclear.)

Per subtil esquerda introduït d’estranquis en predi d’altri, veig esfereït que pertot hi ha altars, amb molt ben parats oferiments, no pas de floretes ni d’acolorides cintes i d’espelmes flairoses, ans literalment de fètides merdes en diferents grans de conservació o de deterioració, eixutes i molles, al peu de les adotzenades estàtues de carallots segurament prou coneguts per la pega plebs, si fa no fot celebritats i notorietats del moment, ridículs herois, merdosos arquetips, tot plegat, condemnats també a desaparèixer instantàniament dins el mateix no re d’on (ells com tothom) molt efímerament no eixien.

Aquella gent tan rica i presumptuosa, doncs, tots llurs sants veig que són figures més o menys il·lustres de la civilització actual, adorades i coltes, i poixevolades i questes, amb aquelles estranyes penyores de folla avorrició; o amb aquelles mateixes abominables penyores, les imatges, imprecades i execrades per manca d’escaients favors.

En aquell altre instant veig al desert carrer, rere els murs i reixes del palauet, un vehicle immens, llarg i negre, que s’atura davant la imponent portalada. Sé que els propietaris, sempre mudats i de dol, són gent mafiosa, voltats tothora de goril·les armats. M’he fotut doncs a córrer jardinot avall. Avall, avall, prat que no s’acaba. Fins que faig cap a la sèquia que reconec. Hi passàvem de marrecs, cercant-hi tresors.

Només importunat per qualsque gossos qui esgalabr adequadament amb rocs, he recorreguda la sèquia fins al riu. Camions hi ha fent cua a un mèdol o duana on cal pagar, ells, per a, a través d’aquells quadres de ferro vigilats, entrar a la platja pedregosa, i carregar-hi sorra o còdols, a emprar més tard per a diverses noves construccions. Essent no ningú i anant a peu, hi entrava sense entrebancs.

Resseguia lluny-lluny la riba fins al pontet desballestat, i el travessava fent tentines, i cap jup me’n tornava al llarg de l’altra riba cap a ca meua. Ca meua, és a dir, aquella entranyable diminuta caseta de fusta, antiga comuna de masia benestant llençada als elements, que recollí i m’enduguí, i aparií i apedací, i plantí en indret sense veïns vora un caminoi pedregós i estret i remot, per a afegir-hi davant, acuradament pintat amb pintura trobada, un numeret inventat, com si fos caseta de debò, que pogués àdhuc rebre lletres i tot, i així anar fent, tot plegat, domicili permanent, heus que hi sojorní, si fa no fa felicet, tots aqueixos anys... Tret que, avui, abans d’arribar-hi què hi veig part de terra per a la meua desolació? Oi que diries la meua roba d’hivern? Els guants, l’abric, el tapanàs, el barret? Prou els reconec. Tots bruts i tot, i desaparellats i estripats, i del tot irrecobrables, llas!

Salvatge atac, quins nous invasors encar...? — Això m’anava demanant quan m’arribaven, ara que la foscor esdevé més espessa, sorollots de festassa. I de sobte un llarg llamp eixorbador de llum. Una foguera! Qualque erupció de festa extemporània. I de mantinent, rere les ombres dels arbres, els albir. Quina gentada! I la meua caseta al capdamunt de la foguera, una foguera adornada amb tota mena d’endergues de fortes colors: balons blaus, vermells, grocs; penjolls i gonfanons, i oriflames i plomalls; enzes i ninots fets a la babalà amb plàstics i gomes i cartrons tot bigarrats; i tot allò acompanyat pel xivarri afegit de certes casolanes, molt barroeres, excel·lències pirotècniques... I els bàrbars festejadors fent-hi al voltant tota mena de brutícies, despullant-se, copulant, defecant...

M’ha vingut encontinent a l’esment el somni d’aquesta nit passada. Tota aquella barbaritat de gentota a la platja, en diferents graus de nuesa, mostrant les deformitats, les vergonyes, estesos voluptuosament, o feixugament i concupiscent llençant repulsius esguards, i les ombrel·les i les tovalloles policromes, i de sobte...

De sobte, aquella remor d’avioneta que s’atansa, i el soroll aviat eixordador que avia: no solament de motor mig espatllat, també de musiquetes rucs i molts engrescadores, i és una avioneta tota decorada amb balons blaus, verds, grocs, vermells... I amb filaments fulgurants, i amb penjolls i emblemes i andròmines rares pintades molt vivament... I la canalla a la platja, que il·lusionats amb aquella grotesca joguina penjada al cel, ah, i la gent gran no pas menys... Què deu anunciar...?

Anunciava la mort de tothom, car ara, molt acceleradament, es despenja del cel, i en estavellar-se enmig dels qui es banyaven a la costa i els qui a la platja es torraven, l’aparell infernal esclata en mil bocins roents. Era segurament una bomba nuclear teledirigida.

On, lúgubre captaire de laves i estroncis, m’eixorivia suat i patint.

Mes, i ara...? — Que em demanés.

Esclatarà així mateix la meua caseta al capdamunt de la foguera? El bosquet s’incendiarà sencer en un espetec de fúria? I tots els qui, pecs i eixelebrats, són tant d’etzigori i de gatzara al meu il·legítim territori...? Hauran la mateixa pega que els fleumes de la platja...? Acabaran sobtadament fets cendra...?

Melangiós, i lúgubre i rovellat, com qui fuig de burles i crueltats devers l’oblit de la negra frescor, cuitava, lluny de les brutals llengotes que darrere meu em feien els focs, cap a cap revolt quiet vora els marges del riu, on els seus hàlits suaus potser em volguessin llepar les noves nafres al cor.

(...)

(Recordant un cop més mon fat irrevocable.)

Gall capat la dona em pica la cresta
Els blaus i nafres dels escarns soferts
I els esperons tornats banyes dalt la testa
Em transformaven en enze dels malencerts.
No m’ha tolts solament els ous o collons
És clar que em tol també els esperons
I m’ha tolta la incipient cresteta
I a la nafra sangosa gens obsoleta
Ans amb urpes rudes d’hòrrid botxí
Cada inútil esperó em clava amb verí.

I ara, som-hi, au, com tots els capons
Aniré pel món, vull dir el galliner
Sempre banyut i beta i femelleta
Mai confós amb els pollastres de bé
Qui esdevindran alfes i galls i mascles
Cardant-se’m la dona per totes les ascles.

(...)

Capó qui fuig del niu, llavors roman pensiu.
Enriolat, Quin riu prendré ara? (festiu
Es demana) i ull viu escauja el camp baciu.

Si em fic al Flegetont, em crem a foc i flames.
Si al Cocit tot hi és plors i melodrames...

L’Aqueront melangies em duu de mastodont.
Rabeja’t a l’Estix, que és odis d’enemics...

Leteu, riu dels oblits, bàlsam per als sentits
Ací és on faig el mort, dut calmament a port.

Capó feliç qui féu niu
De l’esfinx a la nariu
Ara somia en no re
Desarrelat i serè.

Bressolat per aigües lentes
Davallant va a les palpentes
Vers l’enlloc definitiu.

(...)

(Stoic acceptance.)

Horns — sweet crosses worn with equanimity.

Doing zenic headstands, the horns are my head’s feet, so that my headstands are indeed also my horny feet feetstands.

(...)

(Putarres les preferim ben puretes.)

Cal córrer sempre contra el pas de l’espai i consumir els cadàvers abans no es podréixon. Trinquéssim, dic, per les putarres de noranta anys amunt! De fet, pler de persones les preferim.

Replecs salaços d’úters i d’estranys traus d’aqueixos.

Obstinat com lleig espantall qui el vent t’adreça sempre davant, urta a urta, amb el seu estúpid mofeta esguard, et trobes, esbojarradament espiant-te a cada mirall, la teua fesomia de falsari, els teus trets de criminal, d’usurpació i contrafacció assumit reu.

Tenallat per la pusil·lanimitat, fent histèriques tentines, sort encar de la meua cua de 144 vèrtebres, car un poc pantera, un altre poc partera, i amb les nuoses rels aquàtiques de qualque alta ventissa cataracta, em mantinc mig dret, vell llangardaix erròniament antropomorfitzat per certs elements meteorològics i geològics que de casualitat es concatenaven per a afaiçonar’m figura d’aspecte ara passable, ara impossible, com qui diu, alhora guanyant i perdent, sempre de bolla, ço és, de xiripa, com volia en Darwin Safareig, de qui les indiscrecions s’engrunaren adés en prodigioses rancúnies de les quals encar ara me n’esgarrif qui-sap-lo.

I tot això ve a tomb per allò altre.

On els gurus del nostre govern acordaren que el nostre govern havia d’ésser un govern compensatori; és a dir, aparellar els més rics amb els més pobres, els més bells amb els més lleigs, els més hàbils amb els més sapastres, i és clar, com sempre, els més rucs a manar al govern, i els més intel·ligents ben lluny, d’anacoretes.

Personalment, com tots els anacoretes menys ben dotats d’aparell cardaire, per compensar, les dues (dues!) dones massisses (anomenem-les per xanxa Anna i Coretta) qui em són assignades, les haig de servir sexualment de faisó vulguis no vulguis quotidiana, d’on que, cardar, si més no doble de la gent, qui, d’anacoretes mínims, gens.

Les dues dones assignades són, com dic, colossals, per a fer parió, diguem-ne, amb l’esquifidesa o petitor del tit (una petitor de dit), o per a compensar la palesa deficiència, encar més que de la meua carcasseta, del meu molt minúscul aparell.

Tant l’Anna com la Coretta són gegantes gegantesques, de sengles conys doncs, ai, gegantins. La por seguida, vós, el cangueli perpetu, que de sobte cap de llurs conys no se’m cruspeixi, ja no dic sols el menovell, sencer i de viu en viu.

Com deia el més savi dels anacoretes d’adés: «Les dones, no hi ha animal més perillós.» Quan els agafa la cardera, fuig a tot estrop, car t’escometen i et demoleixen i t’enderroquen i et cavalquen frenèticament. Se t’encavallaven sense pietat.

Si en fantasia, si en somnis solet al llit, la cosa, l’il·lusori episodi luxuriós, et semblarà potser desitjable; en realitat, els ossos se’t van trencant irremissiblement.

I n’escapes (si n’escapes!) tot esguerrat.

I el pet de cap de llurs rosetes monstruoses em duu a tentinejar cap a cap vèrtex de tortuós oblit, o a prendre’m per mariner acollonit qui a l’agre del cicló s’abraça com pegellida al pal major, o per terminal embriac qui s’arrapa, ell, a cap ben ferm darrer fanal d’abans el llord abís definitiu.

La dona, i com més immensa pitjor, subjecte letal. Et vol objecte desjecte i dejecte; ejecte i rejecte. Injecte, conjecte, interjecte. Adjecte abjecte del seu sol projecte i trajecte.

Malament rai. Peti qui peti, galdós, quin goig no acabem fent.

(...)

(Un peti tapun tamè.)

Llegint alhora certs clàssics del vuit-cents (els romanços d’en Zolà, els guaitajorns d’en Dostoievskiï), t’astoren els casos constants on els envejosos homes ignars, amb tota naturalitat, és a dir, com cal, com volen segons ells natura i societat, com vol llur cabal de prescripcions morals, amb tènues excuses d’infidelitats i merdes d’aqueixes, destrossen a cops i coltellades llur mullers... I de sobte una altra de les meues espurnes de saviesa se m’encén a la clepsa.

Efectivament, allò em duu l’esment a consirar aquells anys on, de ben marrec, quan no sols ma mare, ans, és clar, totes les mares atonyinaven de valent llurs fills, car era quelcom d’allò més normal, tothom trobant-ho d’allò més adient.

Sí ves. Les dones sense distracció que voleu que facin?

Per sort per a la meua pell, al cap de mesos, ma mare trobava un entreteniment profitós. Converteix de cop i volta ca nostra en un prostíbul per als infectes feixistes militars. Tot d’una veus el nostre jardí devastat, depredat, pol·luït, pels invasors — llurs tancs aparcats arreu i de qualsevol manera, la casa voltada de tancs i envaint cada racó. Totes les plantes assassinades.

I ma mare tractant els clients d’allò més amablement ni penosa. Ai, fills meus, endavant, endavant. Què serà, oi? Rectes? Vagines? Goles?

I els servidors dels infectes, tots estrangers, tots degenerats (si fa no fa dels mateixos fastigosos indrets dels invasors), amb les meuques, les minyones, les raspes de les cases veïnes; i els macips de cul rodó, així mateix; i els infants emprats, llurs fills.

Oblidat dalt de tot, tancat al sostremort sota la teulada, ho veia, al meu torn també qui-sap-lo l’entretingut, per les escletxes.

(...)

El que tu pots trobar criminal, jo puc trobar que és criminal trobar-ho criminal, així com allò moral per a una espècie de bèstia, o creatura, és la pitjor aberració per a una altra; car moral, com el mot mateix ja diu, és el que és apropiat als costums vulgars dels temps o del lloc; això vol dir que, com les modes en general, i els modes o faiçons de dur, per exemple, almusses i afiblalls, o barrets i tapacolls, allò que hom en diu moral va canviant amb el lloc, i va canviant amb els temps; allò que és moral, doncs, depèn de qui ho veu i on; així que au, tira envant i no em toquis més els collons.

(...)

Sempre m’he bellugat com un fantasma. Car de ningú al món qui se’n fia? Pertot arreu els boigs, llur perillositat.

He desaprès àdhuc de parlar. Tot parlant, sempre, tard o d’hora, qui pretén d’escoltar’t, s’ofèn. Te’n tornes escuat, si doncs no amb un trep i tot.

Així, he arribat al convenciment que parlar, només parlen els estúpids. Ara els qui no diuen re, ara els qui no tenen re a dir (i xerrotegen nogensmenys). De fet, només sents parlar els qui et voldrien vendre una enganyifa o altra: els retòrics, els firaires, els xarlatans, els estrafolles i mentiders. Els capsdecony. Els puerils, els efeminats, els tifes, els perfumats. Hò, i els canfelipútrids, i els polítics, i els capellans.

Alguns dels qual parlen (peroren, sermonegen, arenguen) només amenaçant-te brutalment a tortura i mort. Els botxins, doncs, i els bòfies i militars.

I els xerramecaires, els xerraires xafallosos xafallosejant pels descosits, els ridículs locutors a ràdios i tv propaganditzant desesperadament.

(...)

Havent escrit tot allò en acabat d’haver’s vist pres per una de les seues espurnes de saviesa, se n’anà a clapar. (Per sempre.)

(...)

(Amb en Jim.)

Avui al supermercat, m’atén a la caixa el meu amic en Jim. Amb en Jim, un plec d’afinitats al cap de les setmanes ens ha anat agermanant.

Per exemple, si ell és originari (i és clar nacionalista) de la República veneciana, eu (ambdues coses) de la República catalana.
Prou vaig arreu sempre amb la meua estelada al barret o al trau, veus?
Diu: Quina bona idea!

Oh, i espera’t; blandícies mútues, rai!

Car si s’escau que ell féu cap ací per a fer de cuiner a l’ambaixada gavatxa, jo fiu cap al Brazil, també de coc d’hotelet!
I saps que, amb les meues nocions de medicina, després de dos cursos i mig a la facultat, saber d’anatomia, de química i de cirurgia, em van ajudar un colló, d’allò que se’n diu força, en la meua tasca culinària?

Per a més casualitat, tant l’un com l’altre, es veu que modestament coneguts, al barri, per, d’entre les nostres especialitats més famoses, sobretot pels trotters, o pork’s feet, que reeixíem a parir; uns peus de porc sensacionals, admirats àdhuc pels crítics més rucs. Els coia a la mississippiesca, ell, mentre que els meus pés de porco eren a la lleidatana, ço és, amb gambetes i cigronets.

I oi que a ambdós ens abelleix d’abillar’ns a la tantmefot? És clar. I els dos ens passegem, fent ballar elegantment sengles bastons, com els pixavins d’adés.

I llavors les confidències. Que son padrí fou postilló d’un marquès; que mon padrí cap d’estació, més tard purgat per anarquista. Mon padrí i la seua estacioneta... Ah, tu, sentors de pinassa!

O que fou son oncle gondoler i mandolinaire; que mon oncle un casanova, com ja he explicat manta vegada, amb múltiples conquestes de dones de tota condició, de les més proletàries i ignorants a les més vives i benestants.

Doncs bé, passant per caixa, ara es veia que havia comprades massa de taronges perquè no es vessessin de la bossa de plàstic, i en Jim m’ha dit que m’esperés, que anava dins a cercar un ferret dels forts per a tancar ferm la bossa, que no em caigués cap taronja.

I llavors l’estona se’m feia interminable. I guaitava girientorn i tot es bellugava, tret que en Jim no apareixia per enlloc. I la por ara que tenia que perdria l’autobús. I zelant pel carretó tot ple, que ningú se n’apropiés, m’he passejat una mica pels corredors, alhora llençant llambregades amunt i avall, no fos cas que enxampés en Jim.

I llavors he vist el mànager i la seua dona qui se n’anaven tot vermells i esfereïts cap a la porta de fora, i li he dit, que si tornava en Jim, que m’havia deixat penjat a la caixa.

I la dona s’ha ficada a fer botets i a sanglotar finament, i el mànager, molt seriós, m’ha dit que se l’havien endut per la porta de darrere, la porta del magatzem on descarreguen aquells camions monstruosos, perquè el pobrissó Jim s’havia ferit.

Allò m’ha deixat fet malbé. Un atac de feridura! Un altre dia demanaré que em diguin a quin hospital és, i si ha sobreviscut, toca ferro, l’aniré a veure i li portaré taronges i bombons. De moment, amb el carretó carregat, i amb les taronges que em queien pertot, me n’he anat sense pagar i corrent cap a l’autobús.

(...)

Veies un cartell fent repugnant propaganda de qualque maleït arruïnat indret remot, segurament habitat per molt bruts i sanguinaris monstres. Car l’indret es deia Asspain. I feia el cartell, hi deia: “Visit Asspain, for, as the very name proclaims, we are all about Boiling Shit and Putrid Blood.”

(En Jim i eu ho trobàvem hilarant rai.)

(...)

(En Plató no pas que en toqués gaires; aquesta, però, l’endevinava de mig a mig.)

Va dir que els millors sorges, i els millors bòfies, són els qui obeeixen com gossos. Vingué a dir, de fet, que, fètidament engabiats en caneres o casernes, i deixats anar en gossada per a atacar, no eren tot plegat sinó gossos condicionats com els gossos d’en Pàvlov. Si els d’en Pàvlov salivaven al so de la campaneta, els bòfies o gossos saliven amb les ordres de matar, de torturar, de fer malbé a garrotades, els qui es negarien a plegar’s a les lleis malèfiques dels criminals qui els manen a ells i els han ensinistrats i condicionats com gossos maleïts.

Només cal veure com saliven, mentre assassinen i destrueixen, les barbàriques malignes forces d’ocupació i de genocidi dels repulsius invasors.

(...)

Paràsits reptilians, els repulsius invasors, quan ens ocupen el territori, ens converteixen en els sotmesos, en els altres, els irredimibles, els qui no els és permès d’afirmar’s, d’ésser ells mateixos, per molt que maldin interiorment; i si malden gaire exteriorment, ja els anorreen sense més excusa.

Només destruint els paràsits, reesdevindríem sencers.

És falsa la dita que dos no es barallen si doncs un no vol, o no pot. Car és palès que aquest darrer rep de valent; i com menys pot o vol, més fortament. És anorreat, liquidat, esborrat, si l’invasor qui l’envaeix vol guerra.

Si tu no et defenses, a mort, t’ha mort.

(...)

(Reminiscències sobtades.)

A escola hi havia (obligatori!) (i en xarnec) un globus terrestre; quan el mestre discutia amb la seua dona, i tothom se’ls guaitava, hi vaig fer un forat just i adient (al globus terrestre) i me’l vaig cardar ràpidament, escorrent-m’hi amb tota la lleteradeta dels meus vuits anys, com feia quan havia de pujar d’ençà de la botiga, plena de dones qui compraven pa, a la cambra dels meus pares i obrir-hi l’armari, i, dins, obrir-hi la caixeta per a fer canvi per a un bitllet de mil, i sabia on amagaven uns quants parís-hollywood, i me la pelava ràpidament esguardant les dones tan poca-vergonyetes i alhora m’escorria al mocador, i desava les revistes i tancava l’armari i baixava corrent a la botiga a continuar servint les clientes.

Ningú no m’enxampà, sempre fotent aquella careta d’innocent, que els capellans aprofitaven per a tocar-me el forat del cul, i una miqueta més tard de quan em cardava el món, cap als onze anys i dotze, un altre mestre, l’Emilià, ho aprofitava, pobre home, per a acaronar’m els collonets a cada lliçó d’història.

No em va fer trempar mai. Prou ocupat estava tractant de fer memòria amb tots aquelles repugnants “proeses”, guerretes de datpelcul i d’altres genocidis, de la classe més merda entre els humans: la dels imbècils històrics.

(...)

(Eternament extrudint merda.)

Me’n record que a la botiga d’en Jim hi venien aquells dies globus terraqüis.

Assenyalant-l’hi un indret maleït, li dic a en Jim, mentre ens en rèiem.

You see those terrestrial globes? Look here: “Asspain...?” Ass pain! What an asshole of a country, just the place where the world shits.

(...)

(Se’ns atansa Andròmeda.)

Ambtant, a velocitats és clar sidèries, se’ns atansa Andròmeda.
En un grapadet de milers de milions d’anys, la col·lisió d’Andròmeda amb la nostra ruqueta galàxia esdevindrà segurament prou famosa, cal pensar.

(...)

(Ni sent ni veig ni oig.)

Ni oig ni veig ni sent
I un joc de mots m’encén.

Ni sent ni oig ni veig
I tot vident envej.

Ni veig ni sent ni oig
Sols de somiar em fa goig.

(...)

(De l’home del sac a l’home qui te’n donava.)

De petitó, oi que us feien poreta amb l’home del sac?
I oi que una miqueta més grandets, quina putada, oi? Èpoques dels sempre feixistes invasors castelladres, oi que per força us enviaven a escola i a l’església?
I qui us hi trobàveu?
Disfressat iniquament de capellans i mestres, l’home del sac s’hi havia tornat realitat.
S’havia transformat en l’home qui us donava sempre impunement pel sac.

(...)

(Suara mateix havien volats mastegots al tren, llavors al parc els gàngsters, i llurs bessons els bòfies amagats, ens la campàvem.)

The best films seen run vividly through the sundry screens of my sleep.

Today the train and the attack, and the old airport transformed into a park, and at its periphery the mangy gunmen and the fights, and the firmly wielded oily pan, and at the center of the airy park, surrounded by old dandy shops, the girls, the girls.

The fresh summer-dressed girls and their taunting tongues and their valiant walks.

Later, perched on their taunting tongues lingered at dusk the tainted uproar of a murder of rooks.

And of course the Sun, its mild tame valedictory benediction.

And, very subdued, comes, at the end, somehow the easy conviction of an uncertain darkening victory, at the very least of something won, a tiny something perhaps, but won, wan, won.

(...)

(O...)

Els veia arribar amb jeeps i eixir-hi i jeure nus de sobines damunt la sorra del desert, i no calia esperar gaire perquè eixissin a llur torn dels caus sota les roques les serps i fessin cap just on eren els jaguts.

De sobte, veies que als homes i dones qui jeien com morts els naixien braços múltiples, com a certes exòtiques divinitats, i eren els nous braços les serps qui els prenien substància alhora que els impregnaven amb llur verí es veu que molt revigoritzant.

No sé per què, una idea fugissera, m’hauria volgut llavors serp. M’hauria amorrat no pas als costats ni a cap altre indret del cos que als conys. Als conys de les colrades, ofertes, segurament molt sucoses, dones.

Al cap d’algunes hores, les serps partien, els visitants s’aixecaven, es vestien, pujaven a llurs vehicles i se n’anaven tal qual. El Sol començava de fer figa.

Ara, amb els binocles penjant, tornava, tanmateix acomplit, i entre aücs d’hienes, pausadament caminant, cap al meu catau de melangiós llangardaix.

(...)

(Espectacle del món. I tant de cos xemicat pertot on miris.)

Cada cos, cada organisme, joguina absurda ocupada en jocs barrejats.

Tot plegat, efímeres maquinetes de carn orbament engegades cap a buit, titubant vers enlloc.

(...)

(Matinera resolució en molt tendra edat, observadoret callat.)

Només acceptaré de rebre favors (en metàl·lic preferentment), i ho faré amb total indiferència, i mai no donaré re, potser només un remot riure sense cap significat, només, ja dic, per a esquivar el compromís, mes que podrà ésser interpretat (sempre falsament) de faisons diverses, segons el tarannà del carallot oïdor.

Diran sarcàstic, vanitós, desagraït, o seràfic, o empallegat, dubtós, embarassat, vergonyant...

No n’endevinen ni una. Catafractes, lluny d’osques. Interpretant debades, quan tot és ininterpretable. Ara que tant se val. Fos com fos, hi insistiran? En què? Ni puta idea.

(...)

(Estàtic, com ninot de mona, o millor, de nínxol, de fornícula, de monument.)

No es pertany, ni pertany enlloc. Home, si de cas, si pogués triar... Amb prou feines movible. Només per a copsar un millor angle, ca? I mig invisible, és clar; vull dir, latent, ca?

S’hi banyen a milers i milers en llets de feres mamíferes, de qui les uberoses popes inestroncables ragen.

Hi suren ventres, pits, culs, conys, incomptables.

Paradís de dones.

(...)

(Rantell d’ala curteta.)

Sempre enganyat, a pleret de tot m’han despullat.
Un titella sense cap protagonisme, tret que, quan havia re diguem-ne robable, encar servava qualque interès per als robadors.
Ara, pelat, ningú no perd estona a enganyar’m.
Això rai. Ara que, cal reconèixer, sovint, abans, com hi xalava, amb l’escaiença; i tant, collons, vós, i tant!
No pas a l’instant de l’engany, és clar, no fotéssim massa cagarel·la, tampoc. És clar que a l’instant m’empegueïa qui-sap-lo.
Ara, en acabat, al cap de no gaire, de no res, quin tip de riure, vós: Que en soc, de ruc! Que n’ets, de bajà! — que em deia, cofoi.

I et ve a l’esment de bell nou l’avinentesa on, ben jovenet i il·lusionat, t’amagaves pel corral de ca tos pares, furant per raconets, i hi anaves a colgar un tresor quan te’n trobaves un de veritat. Era un croat, que enlluentires amb la màniga mateixa en tot el seu esclat meravellós. Com te’l desares llavors, i només el mostrares a ton padrí quan te’l trobares assegut al bar del Principal davant el banc dels caducs sinofosos qui ni per a cacauets no duien prou. Ton padrí et deia que aquell croat venia del temps gloriós de l’imperi català — de feia set cents anys, tu! (On tu, sense que et vingués prim, comprenies set mil, i més tard encar deies als teus íntims, en Modest i en Cosí, que setanta mil. Un croat dels anys de la picaó, quan els catalans havíem conquerit l’univers, no fotis!)

I el croat, al capdarrer, qui te’l prenia? Tant orgullós que n’estaves, carall.

I el rellotge que havia estat de ton pare? Aquell rellotge de tants de robins que et va donar quan se’n va comprar un de nou? Carallot, no et durà pas gaire!

I l’afer continuat amb les gitanes? No cal dir res més. Les dones en general, prou les coneixem. I les gitanes, és clar, a part de dones, són gitanes. Entesos. Double trouble, double jeopardy, jotfot. Enganyat a dues mans. Capit. Copsat. Comprès. Som-hi, tombem (de full? no, de solc).

Monòleg aquest que em men tot sol amb aquest tanoca qui em fita al mirall. No el convenceré pas. És d’aquells qui no se’n creu ni una. Massa escarmentat. Escamnat: cuguç i allisat. Moix massa de vegades escaldat. Moix sense pèl. Gairebé sense pell, de tan nu com va. Carallot, ximplet, nici, taujà.

Con en deies? Un titella sense paper. Un comparsa dels superflus, de recanvi, i espatllat. Sense cap compromís.

Com en dius? Repeteix, aquesta és bona.
Sense cap compromís.
Sense cap compromís a omplir, vols dir. Exacte. Collonut. Lliure per a campar-se-la, com inofensiu rampell, vull dir, rantell, rantell o marfull o cuïc. Cuïc d’ala curta pul·lulant per l’aire pel que duri. Pel que duri; no gaire, és clar. Fins que la mort, badallant, com qui diu ni a dretes (aaahmmm...!), no se l’empassa. Ben aviat.

Coratge? Per què serveix això? La cenestèsia de l’insecte i la meua, cap diferència.
Enjòlit, ballant polques entre els garrofers riallers.
Xiulant barcaroles i rondons entre els ametllers florits.
I cancanant per la carpineda.
O taral·lejant pels exòtics bosquets, molt agradosament ni sorprenentment acaronat pels pèls de cavall de les casuarines, de qui les infructescències singulars a tàndems em graten ensems sucot i coroneta de l’agraïdeta clepsa.
O sota els presseguers assolellats, entre voleiar d’abelles i abellerols, badar-hi mentre refaig l’alè.
O divagant, vogant canal avall, entre els horts i les jacarandes en flor.
Rantell, insidiosament ensinistrat hermafrodita, colpidor parires, per desèrtiques contrades on les autòpsies, reincidents, interminablement es repetien, estralls a totes les prestatgeries, que cauen en reguitzell com les adés tan ridículament acunçades i ara tan bàsicament vanes, corcades, piràmides.
I damunt la sorra; damunt la sorra, dic, onírics, els icònics estereotips. De gom a gom, tots hi som, els drapaires, els escrutadors, els estercoraris, els alumaires amb llurs estronts i xerris, i llurs escíbals, durs com pedres i daus i carreus ciclopis llençats en orbes trajectòries vers l’enemic virtual, lluny al cor moribund del desert, amb trabuquets i manganells de nul·la punteria.
I tots dos ulls, esdevinguts finalment caragols. Caragols passejant com si re, tranquil·lament, pels talls esmolat dels raors que són caires de cràter volcà estossegós.
Estossegós, tossirà.

(...)

Calla, home, ara me’n record. És clar, el farmacèutic; l’àvol, malèvol, apotecari de la cantonada! Quin puta, ell, vós! Ell i la seua folla fembra d’adúltera muller, sempre fatu cony fàtuament exhibit! Esgarrifós!

No em serveix el lletovari qui salvarà la vida a la meua asmàtica padrina si abans no li enseny tots els pèmpins que duc a la butxaca. I estrebava el braç damunt el taulell i em furgava pels voltants de la bragueta. Show me your pennies, all your pennies, come on, or you’ll be sorry, your fucking granny gone! — i saps que el cuguç malparit m’estreba amb l’altra mà una orella.

Desembutxacava fins a la borra. Tota l’estepència que duc. I un dels més prístins croats de fa setanta mil anyets de no re féu llavors més goig ni millor dring que no pas cap altre dineret dels qui, avergonyidets, es vessaren damunt el taulell de vidre molt sonor. Entre les pudoretes medicamentàries, el banyut, diabòlic, farmacèutic, alhora fent veure, golut i geperut, que regirava entre la tritllejant menudalla, vull dir, monedalla estesa, bo i mormolant, Hum, hum, i ep, tants de pennies únics i de tan mal trobar, engrapava d’estranquis el preat croat i se l’embutxacava.

No hi ha re — deia hipòcritament en acabat. I em tornava tots els centimets “únics”.

Allí em desapareixia el croat. Per què me n’oblidava? Era segurament que, fitat misteriosament, allò de darrere em ficava nerviós, aquell ull esborronador que darrere seu em fetillava, l’ull roent del cony addictiu (És que els conys són tan addictius, em deia sempre el malaguanyat arquitecte Çapont) de la seua dona eixarrancada entre les antigues etiquetes i els rars flascons de sospitoses tonalitats.

(...)

(Les notes als marges són l’aplaudiment o l’escridassada; són l’únic suc de la xerrameca.)

Carallot autodidacte, m’he llegits aqueixos darrers seixanta anys tanta de la darrera literatura dels darrers deu mil anys com he pogut, literatura composta essencialment, és clar, d’innombrables guaitajorns de folls, i amb això, havent darrerement descobert, meravellosa troballa, que un obscur autor qui fins com qui diu ara mateix, darrers de segle dinou, s’havia fet dir Artús Llebeig, era el mateix autor anònim de fa deu mil anys que havia escrit allò altre, en lletres amb prou feines desxifrables, i que, en acabat, al llarg de les centúries, era indubtablement l’autor pel cap baix d’un miler més de llibres, signats o no signats amb un altre miler, si fa no fa, de diferents noms, i que, si hom, com jo mateix, era capaç, amb habilitat extrema, de fer seguir bocins i àdhuc capítols sencers d’aqueix miler de títols, hom creava, dic, un altre llibre, que era llavors el llibre cabdal, únic, definitiu, de la pega humanitat. I que amb aquell llibre, ja no calia escriure’n cap altre per molt que la terra encar durés, toca ferro, gens.

I és clar que ho volia revelar al professor literari de més anomenada, perquè fos ell qui reconegués l’indestructible descobriment, i d’ací així mateix que, xano-xano, m’adrecés, nervioset, a la universitat, on fins avui no hi plantava, sortós, puta petjada. Car prou sabia que entre els professors d’universitat, imbècils rai; el meu professor, però, n’Estanislau Feltxaire, darrerement havent-li llegit tres dels seus llibrets plens d’elucubracions enrevessades, pets cerebrals qui esclaten, de través i molt fètida, enmig de molt pastosa xerrameca, era el personatge ideal per a caure de cul davant la meua sublim penetració intel·lectual.

Pel carrer, jo qui soc aferrissadament advers a les modes, ja hi devia fotre un paperet una mica estrany. Eren els anys on les dones només portaven capell, guants, mitjons i sabates, tot de blau, i prou, i els homes, encar més rucs, només portaven una samarreta blava curta, i encar patien més, peunús, damunt l’asfalt. Jo no. Jo hi vaig amb aquell vestit negre tot cenyit que suara no heretí de la meua molt ardida sogra, qui als noranta anys encar pujava a la muntanya, amb aquest mateix vestit de molt elegant muntanyera, per tal d’anar a veure el seu desgraciat de guru.

Tant se val, fent-me insultar per famílies senceres qui gossejaven pels balcons, tanmateix il·lès, he fet cap a la universitat. Li he demanat a la recepcionista, aquella bleda, que volia enraonar de coses bontròs idònies amb el professor Estanislau Feltxaire. M’ha dit, alhora que pretenia trucar’l, que au, amunt i avall, i a dreta i esquerra, i novament... etcètera. I quan he entrat al despatx del professor, aquest m’ha pres pel braç i se m’ha endut, per una altra porteta, directe al carrer.

No he tinguda estoneta ni per a presentar’m. Bon jorn, professor, soc el literat Epinici Montardit, en Nici, per als amics, i...

Correm a l’estadi. Érets, justament, els qui ens convenia — m’ha dit, mig esbufegat. Tè, tu portaràs aquesta galleda.

Era una galleda mig plena d’un líquid grogós. I l’havia de dur, anant-li darrere, els ulls malauradament balandrim-balandram, fitant-li el seu cul grandiós, pels carrers costeruts que menaven a l’estadi.

Ara ho explicaré. Qui s’ho anava collons a imaginar. És que aquell professor d’enginyeria i el meu, de literatura, s’esqueia que es deien amb el mateix nom. I jo qui em pensava que d’Estanislau Feltxaire només n’hi havia un. Tanta de recerca literària m’havia enfosquit l’actualitat de les altres estúpides branques del coneixement. Car enginyeria, jo, vós, ni puta, francament.

Tornem-hi, tant se val. Aquell líquid era el contingut de dues ampolles de cervesa de cinc litres cascuna. A aquell enorme temple, l’estadi, no s’hi podia entrar amb ampolles de cap mena, ni d’aixarop ni de ruà ni d’opopònac, per molt que et calgués el darrer remei, ni que t’haguessis de morir si no en prenies la deguda dosi. La llei es veu que era taxativa i pitjor que no laxativa i tot. T’hi jugaves el coll. Ara, la llei, per un oblit dels legisladors, eternament, com es sabut, els individus més curts de gambals de cada generació, no deia re de les galledes.

D’on que l’enginyer professoral volgués fer un experiment sobre el terreny. Ja hi tenia al rengle més elevat de l’estadi un altre estudiant com jo, car es creia que era un estudiant seu, tot i la meua provecta edat ni palesa ancianitat, i l’estudiant de dalt de tot havia lligat, o pus tost embolicat, un fil d’un metall d’aquells tan resistents a un dels innombrables pals d’estendard que hi havia a caire de mur vertiginós. L’altre bec d’aquest doble fil el professor l’havia recobrat d’un clot secret sota una tapa de claveguera i el voltava ara a una rodeta de ferro penjada a una branca baixa d’un freixe de no gaire lluny. Cal dir que érem al costat abandonat on l’estadi gairebé tocava, a part d’una feixa de terreny boterut, l’estanyol infecte d’on fètides marors no n’eixien com bromes de pestilència i de fi del món. L’estanyol de les joguines rompudes i d’altres bruts enjòdols duts per les clavegueres, l’estanyol dels insectes irritants i contagiosos, l’estanyol podrit, amb els esborronadors cossos de negats mig cruspits pels peixots malignes qui hi suraven.

Som-hi, i ara, fotent un cop d’ull al voltant, sorprès me n’adonava que, entre la brutícia, no érem pas els únics a voler fer córrer galledes per les petites corrioles, els de baix estrebant un dels fils, els de dalt l’altre. No sabia doncs què collons volia descobrir amb el seu experiment el professor que no fos ja descobert per tots aqueixos proveïdors de cervesa d’estranquis.

Ara me n’assabentaria, nogensmenys. Car, a tall d’histèric postilló, s’havia fotut a renegar. Havíem portada la mala galleda per a fer-la córrer amunt.

Cerca’m pertot arreu si trobes cap galleda i porta-me-la, vés cap allà que jo cercaré a l’altra banda — i m’ha tramès vers l’esquerra desolada d’aquell descampat ple d’escombraries i de perillosos degenerats. De cua d’ull l’anava espiant per a no perdre’l de vista, i alhora per a no perdre’m a cap forat d’infecció. I després m’he repensat. Tot d’una em dic, Collons, què cony hi faig ací, de miserable enginyer? Soc un artista!

I artísticament, coreogràfica, he fotut el camp. Em vaig dient, Encar soc viu, encar puc descobrir qui sap les singularitats mai descobertes.

Arribat a casa, he llençat el vestit negre al crematori. La dona, na Rou d’Aurora Montsió, t’han legítimament coneguda internacionalment, a trenc d’esclatar en pitjors improperis ni vituperacions, m’ha cridat, Nici, encar no has fet el dinar!

Aitant d’estudiar, les hores s’esventen — m’he disculpat. I he aparegut a la cuina amb el cul enlaire i una samarreta blava, per un cop anant a la moda, crec que per a fer’m, si fos possible, perdonar.

No cal dir que ella ni cas.

Mercès; mercès, doncs — llavors vaig dient, fluixet, a cada objecte benauradament casolà, sobretot als que, garneuets, em cauen de les mans i espeteguen en rialles ronques, alhora que el deliciós dinar amanint no vaig.

(...)

(Copròlits i femtes fumants.)

Tants d’escrits et trobes llençats a les escombraries. Cal dir que a part que en general són nogensmenys molt millors que no pas els escrits consumits per la pega plebs, tots plegats no són aitampoc sinó com l’obra que en Lipsi hom diu que féu el jorn mateix on fou nat, és a dir, una pura merda, an unadulterated shit.

Merda seca els uns, tova els altres. Això és tot.

(...)

(Com si són brosses a l’ull, reptant, ivaçoses, fan voleiar tuls, i lliris, les sibil·les.)

Per aflicció cerebral que hom molt carallotament crec que anomena «afecte pseudobulbar», on es veu que no controles les emocions, sovint, reu de la compulsió, t’embarumes, tanmateix ben acollonit, per foscúries i boscúries, i per fondàries i llunyàries, i a tenebrors inhospitalàries on tombes en espectrals encantàries, i, pitjor, ai, molt pitjor, raus tot d’una entre lluminàries literàries, èbries o tocades, a tots ops clafertes de cobermòrums i d’altres enrònies, i l’esglai que t’enduus a cada instant et porta a exacerbacions i esgarrifaons de ressons olímpics, i et fiques llavors a violar sòrdids reptilians acadèmics, i amb urpes malèfiques, del tot anòmales, crescudes de trascantó, et poses potser a sacsar (com fats còctels) ingenus rosegaires, i a evaginar malaconhortats cefalòpodes, o a esquinçar ple d’angúnies escrits escunçats al pútid clavegueram, i a desmanegar és clar mànecs, i embuts i paelles, i a anul·lar, amb els roents raigs dels ulls, rellotges, i a difamar flamants, tot i que innocents, meteors de caire versemblantment interestel·lar; i, per greu que et sàpigui, estarrufat de fatuïtat, et trobes llavors així mateix a qui sap quin pinacle de molt umflat urc, i, cul nu, esdevens macari o doneta, i mentre et fas donar doncs pel sac a cap racó de rònec atzucac o, bo i fitant papallones geòmetres pels pinsaps, a cap clot ombrívols del bosc, aprofundeixes molt filosòfic en les pregoneses del suïcidi, tant d’infants, com d’adolescents, com, passats els eixolescents, ja d’obsolescents i tot, amb la moda sobretot de penjar’s pels collons (per pocs que n’hagin) amb enginyosos jocs de politges i corrioles i llibants en acordió, i dedueixes, errat, que tot és degut al fet que els influeixen les idealitzades, idolitzades, minyones, de qui les grolleres figues hagueren de grufar hores i hores nocturnes, alhora que, ensems, en paral·lel, es veuen elles colrades en platges sanitoses d’illes iridescents i remotes, i patinant a l’esbravadot oceà rere iots rabents, en estiueigs i noces d’efervescent fantasia, i qui, nogensmenys, en la realitat, escardalenques i ranques i rancunioses rai, et nodreixen, de petit, amb polsegoses teranyines, i te n’engavatxen i t’hi ennuegues, te n’engargusses, immergit en pànics, i, caigut llavors en el trist trànsit on, irrisoris, diu que s’estimben els posseïts i els infusos, i tots els altres inspirats per les collonades d’aquest coll, trobes que aquella estroboscòpica gaura, aquell inoportú empallec a la gola, i que t’estronca amb l’ofec així mateix el corrent del pensament, ha així mateix la virtut dels barbitúrics, és a dir, t’hipnotitza amb miralleigs selvàtics, on es perden, entre els matolls, isnells evasius velociraptors, qui, barbollaires, et revelen reguitzells infinits d’enfollides, esberlades, vidrioses, pseudoveritats, que cuiden fer’t parar tarumba, i ara els ulls et fan mal i veus visions, i tot bull i vessa, i has el crani atapeït, pitjor, afetgegat de malsons que et duen al mareig i al vertigen, i no pots moure’t que no t’estrompis pla, amb el visatge esclafat entre les pedres, i què faràs ara mateix sinó, anant arrere, arreu punxat per tríbols, patètic i peripatètic, tantost caminant tot pansit vers enlloc, tantost de retorn d’enlloc, entrepassegant per la tenassa, renegant, amb raspera, aferrissat als vímets en àrida carbonera, mossegat per l’huracà, o caient de fort alt a la via per on el tren no passa i t’afusella, i, en l’astorador retrunyiment, hi romans catalèptic i enrampat, com en escaiença de tètric funeral, raptat en orrupte pels vampirs espectrals qui ixen del mort, un mort de fresc qui potser ets tu, i et veus il·lusament angèlic, car palès que quan el cervell vol veure quelcom que manca a la realitat, prou tanmateix reïx a veure-ho, car el cervell es veu que murri, garneu, i autònom, rai, sempre musant en- (i amusant-se amb-) caòtics, sovint extremadament abjectes, projectes de puta supervivència, com ara mateix, que arrenques en plors, i a les fonts del visatge se t’hi arraïmen, eixamenen, sedegues i concupiscents, diminutes sibil·les volaires, qui, a tall d’insecte, en barrut papalloneig, t’hi rellisquen, guerxinant sense solta ni volta, mormolant-te secrets a cau d’aclucall més que pas no d’orella, com si et volen fascinar, com se’n diu, et volen fetillar d’amors, et volen convertit en practicant de bells i lleigs actes carnals, pruents i brutals, i t’esguardes el clotet de la mà esquerra, no fos cas que hi portessis sense recordar-te’n una mica de mel com a lloure irresistible per a caçar mosques i d’altres borinots, i te n’adones que hi han traces de quelcom, de crisàlides mil·lenàries que en temps oblidats emprares de cosmètic, o les minyones mateixes te n’empastifaren, abans del sacrifici, on, tèrboles, et lleixen jorns i nits sense sopes, havent doncs de pensar-se-les totes, i és ara, efectivament, que colgat et tornes a veure per les boes i per totes les altres serps n’Apep, àdhuc per les botifleres cobres, i llurs cagades i egagròpiles i betzoars, és clar, i et dius, esquizofrènic, Ara t’ho dic, prou deu ésser que, enmig la ranera, l’al·lucinació se t’instal·la, tu, i et refàs, amb força de voluntat, amb els collons quadrats, i no et plegues ni plegues, ans romans galant i xalest malgrat el tol·le-tol·le que pel voltant teu saps que avien els malignes envejosos disfressats de mòmies malmirroses, mascarades, udolaires, els avis tocatardans, els avis de l’avior, tarlans i tronats, estrets a la gàbia, vora els lilàs difunts, criticant-te, eixorbant-te, cruspint-se’t cru, gens estugosos tot i desdentegats, i pudents, ferum de gadolla i enyifa, de farnat i carnús, i esguerrats, i guenyos, a frec de fermentació, cos fet fems, esgaripant, The dues are due! The dues are due!, i no et rets, no, mai penedit de res, vituperatiu i ple de fellonia, objectes de ta objecció, tornant-t’hi, rebuig i revenja, cop de puny contra cop de puny, les banyes del malembridat boc emissari burxant a tort i a dret, doncs, i alhora escapant cap a la cruïlla insospitada, turmentós, amb escaient coratge, diabòlic, triomfant, aviant de comiat pets molt sonors, i així, mentre immòbils se t’esvaeixen en la distància com més lluny no fots el camp, sorruts coloms de fresc escapçats, taques burelles confoses per neguitosos abscessos a la pell del passat, escombraries, mutilacions, restes exsangües de lacres i segells de l’ahir vulnerat, desminyonat, a tesa escruixit, oh, horitzó, som-hi, t’hi embales, pacífica perspectiva, esdevenidor esplendorós, reflexos al cresp de la bassa només lleugerament importunats pel degotar de la plugeta, i lluny, com més anem més remota, remor de rella que repassa residus d’egrègia malvolença; berma avall, una decisió, em llogaré de sotamà a les drassanes, m’hauré pentinat el xurrimpàmpol, el rufó, l’anastola, i raspallat paltó o sahariana, i diré llagoter que regracii coralment l’oportunitat, que m’hi escarrassaré tot nici des l’inici, que de procrastinar ni d’empudegar, gens, i que als episodis de garrotades i aldarulls gremials, això rai, vós, el més enjovat a l’excitabilitat ambient, lliurat a l’escalf, totjorn eret, perdut havent tot desig de menjar, immergit en les pitjors crueltats de les pitjors, vull dir, millors, fantasies eròtiques, no pensant gens en clapar, ans en fotre-hi barrada, ja m’hi veig, esborrant tota llar i tota comoditat i tot bressol i tot ventre i tot giravolt, de maig a maig, a deshora endollant i desendollant els aparells de lluita germanívola, mai de genolls, ni d’esplai ni d’esgambi, ans amarg com els fels de mants d’agomfis, mes molt escatilosos, esturions, mossades a betzef, i, si em lloguen, em dic, a la merda, tu, m’esmunyc a la primera de polissó devers marítims aïllats alous on re altre no m’empaita, ni aqueixos polivalents malsons que em projecten al sensori missatges contradictoris, encontrats, diamètrics, conflictius, ara que (ja veient-se el manumès escàpol) tant se val, que l’enxampin, tu, atès que, estratègic, se’n refot, de tants de destrets ni trencacolls; esclau dels malsdecap, hò, mes també aquell qui sovint benaurat troba vanes solucions que el fan nogensmenys felicet com microbi en bombolla, belleu a trenc d’esclat, belleu prou duradora... qui sap... detalls (potser) més endavant... per ara, prou.

(...)

(El poble armat mai no ret sa llibertat.)

Majordom especialitzat en anar canviant els bolquers a l’ancià dictador benèvol, el gran salvador de l’illa, l’institutor de totes les perfeccions de la nostra societat, ell qui purgà l’illa de tots els malignes conceptualistes de barbaritats, els abstractes, els qui et vendrien grotesques putes enganyifes, els filòsofs, els poetes, els eufemistes de merda, i sobretot els cretins de tota religió, inclosos animistes i espiritistes, tota la vil patuleia de falorniaires, monçonegaires, camandulaires; ell, doncs, qui, oimés, en una altra, abans aparentment inassolible fita, ens alliberà de tota corma antisexual, i ens féu doncs lliures com qualsevol bocí de cel on re que toqui el sexe no és ni molla vergonyós, i volgué que conys i cigales s’emancipessin definitivament, i doncs que tota mena de relació consensual fos no sols doncs acceptable ans indubtablement magnífica, que tota mena d’unió lúbrica fos, lògicament i legítima, homologada al cent per cent, segons el desig mutu, i això dels zero als cent cinquanta anys (amb tots els tasts eròtics ni inclinacions sanament lascives, això rai, vós, poc cal que us en neguitegeu gens, al contrari, car són ara i ací d’allò més celebrats, ans encoratjats i esperonats; amb els més intel·ligents espècimens qui ens estimem més, bugres excels, per exemple, i sempre demanant permís abans, és clar, amar carnalment les bones bèsties en estat degudament concupiscent, com ara les belles eugues i les vitenques vaques, i les entremaliades dofines i les serenyes oques, i les tan finetes iguanes, i en fi, així anar fent, què us diré que ja no us ensumeu); i som-hi, tornem-hi, amb els atots lliurats per a tothom en igualtat indiscriminada per l’òptim, prodigiós, providencial, president vitalici nostre, el qui eliminà sense cap mena de contemplació (fot-li’n fort, cridàvem tots) el flagell inhumà de bòfies i militars, i féu obligatori d’anar armat i que cada casa hagués doncs el seu casolà arsenal, car cap societat poc pot servar ni un segon sense armes la llibertat; i fou ell principalment qui féu fotre a mar tot allò brut, les màquines de pol·lució i de sorollada, els productes d’enverinament de l’ambient (suprem protector ell de plantes i animals!), i qui organitzà les competicions agrícoles i industrials, i en féu l’esport més apassionat i apassionant, on tots triàvem el nostre ofici concret, car només existeix, com cal i com és de llei, el concret per a nosaltres, i merda i mort per a tota metafísica, és a dir, per a tot allò que no és científicament mesurable, tot allò que desdiu la tangible realitat, i llavors, un cop contents en la nostra tasca, car sempre podem anar canviant-la (a part ni cal dir la comesa sempre en vigor d’ésser perpetus naturals escombriaires, car la població sencera nets rai), competíem per unitats lliurement associades contra d’altres unitats ocupades en la mateixa tasca, i guanyés qui guanyés, la satisfacció sempre era general, car l’emulació prou ens era la virtut més preuada.

Doncs bé, majordom de cambra, com dic, de l’ancià benèvol dictador, el qual aquell matí s’escau que era encar al llit, com sempre entres dues beutats (en aquella saó dues imposants metgesses de races oposades), ell doncs com un torronet ben entrepanadet per dues tendres llenques de flairós pa d’àngel, les fresques beutats oimés cada nit diferents, i de diferents molt acomplides vocacions, i sempre ni cal dir molt honorades de poder haver clapat ni que només fos una nit amb el salvador de l’illa, car la cua de gerdes femelles magnífiques per a clapar-hi era sens fi, i poc podies presumir mai d’una proesa ni d’un reeiximent, ni d’un esplet ni d’un triomf pus sensacional, doncs, això, llavors, tot de sobte s’obria la porta de l’avantcambra on ronsejava jo, i hi entrava un cap d’estat africà molt devot del nostre dictador qui, sense ni demanar’m permís, se’m fotia a la cambra del molt colt president nostre, i no sols això ans despullant-se en un tres i no res encar se’m fotia al llit, on les noies, és clar, una miqueta esvalotades, saltaven nuetes, i les haig d’embolicar que no m’agafin fred, pobrissones, i les duc a la cuina que prenguin quelcom i les hi lleix que s’espavilin amb els cuiners o si volen anar a cagar a la comuna i fer llurs ablucions conyístiques i matinals, i me’n tornc molt resolt a la cambra del president, i veig que l’africà li demana molt deplorablement una visita institucional a la seua contrada que tant vol imitar la perfecció de la nostra.

No sé què em fa interrompre i ficar cullerada i demanar-li a l’africà si també li haig de canviar els bolquers a ell, i em respon que foti la falç a esplet d’altri, que els dos grans estadistes prou feina han. I el benèvol president nostre branda el cap devers la meua humil ans fidel presència com ara si em digués que perdoni l’exabrupte de l’africà, qui civilitzat allò que se’n diu civilitzat encar no gaire, la prova que implori la presència del nostre molt sublim campió. I quan diu, i dic, civilitzat és clar que entenem civilitzat segons el nostre mètode imperfectible, i no pas gens, ecs, el mètode dels bruts salvatges de les malaguanyades societats on els conceptes abstractes, les ridícules ficcions (diners, i déus, i espectres, i mistagògies, i barrufs; i autoritats, i fantasmes, i evanescències, i buidors; tota mena de molt tocades del bolet ximpleries i irrealitats), els esclavitzen sense remei.

(...)

(Si l’encert, l’endevín.)

A l’agre de l’exploració, en ple periple, cuidí fotre-me-la; sort que algú em retingué, mà de ferro a l’avantbraç; i el penya-segat de remotíssim abissal terminació, i de segur escarxall absolut, era a frec, i un peu ja em penjava avall; és clar, pobre de manguis, que, bo i cogitant pregonament, i fosc que tot al voltant ja no era, poc me n’adonava que cap torm aparegut de sobte enmig l’estretet tirany, a caire de molt perillós estimball, em feia ensopegar i m’impel·lia al buit il·limitat i tot negre. Buit, al fons infinit del qual brama i brogeix l’enfollit torrent de la duad, que s’enduu tots els cadàvers dels ens mai existits i la totalitat ensems dels cagallons al llarg de llurs vides expel·lits.

Quan tornàrem a camp, si fa no fot il·lesos, hi insistírem. Diguérem, Que consulti la sortillera de guàrdia la seua màgica volvel·la i que ens reveli de mantinent si el Sol eixirà més o menys com avui, encar que només fos doncs tan precàriament, i que no se’ns haurà demà fos del tot, on doncs re altre llavors no ens romandrà que eternals tenebres, i això, és clar, per un curt tram, car encontinent què altre que una fi del món encar més imminent i una vida doncs més efímera encar, on, si això fos allò dit, aqueix doncs essent el nostre fat, més valdria que canviéssim els objectius, i...

What...!

Que diu el porsavant que la bruixa és morta aquest mateix matí, empassada, tantost fotia el peu fora la tenda, per cap petit gorg de cràter fumegós aparegut de cop-descuit aqueixa nit davant ca seua, un cràter de no re, i tanmateix fatal, el qual nogensmenys no havia sabut pas veure’l en tots els seus maleïts tarots ni tarotes...? Doncs quina inepta, vós!

Saps què? Falòrnies! Falòrnies!

Prou doncs de volvel·les per a cosmòlegs i aracnòlegs, dic, i prou d’harúspexs i copromàntics, i prou també de místics i psíquics psicòtics, i de pàtics, i mòrbids, i macabres i ominosos, i anguniosos i maniàtics, i feixucs i fastigosos, annals i guaitajorns i memorials de flatulents escriptors, i de daus i de buides banalitats budistes, ni d’i-txings ni revelacions ni de massa ximples oraculars centúries, i ni cal dir, de bíblies i de merdegades d’aqueixes que només engendren desgast cerebral, és a dir, estupiditat general.

Que enraonin per compte les bèsties, i que siguin elles qui ens ho diguin tot d’una puta vegada. Les escoltéssim amb cura adequada. És palès que en saben molt més que no semblen lleixar d’antuvi entendre!

Som-hi, doncs. Esclarits enteniments, i prou per tant d’endevinalles folles i d’esperancentes d’il·lús. D’ençà d’ara fet i entès. D’ençà d’ara mateix només la veritat. La veritat!

(...)

(You don’t seem to know shit.)

Ull viu, car qui et recomana seny, et vol retut.
Et vol retut, és clar, i ben ruc: ase dels cops i gaudint-hi.

(...)

(On tothom altri s’hi confon conec/ el meu molt vast palau perfectament.)

Sempre apilant llibres me’n trob de bons
A biblioteca els entafor i avall
Me’ls enduc amb compte que a cap glaó
No se’m rompi el moble i els llibres fotin
Amb espetec un ruïnós castell
On com balb nàufrag no ned retrobant-hi
De vell meravellós llibre oblidat
On m’embadoc sense comptar ni on soc
Ni si entre els vidres profús no em dessagn
On redut a la calma i àdhuc banyat en èxtasi
Puc ara refet arramassar els llibres
I aixecar el moble mateix i esmenar’l
Campió qui fui qui sempre guanyà
Venint d’enrere amb un somrís bledà.

(...)

Opulent apilant per vastes esteses
Moble clafert de llibres davallant per escales
Greu daltabaix per desnivell d’estances
Seriós arreplec i nou acunç d’escenes.

Llibres caiguts esdevingudes llebres
Qui zigzagant per terra et fan travetes
Tu i el moble perdent-vos en estretes
I adonant-vos estetes a vitals abraçades.

Hom s’esvera i vira esvara i s’esvora
I si estelles es clava poc se’n plany ni rancura
Prou se l’enduu l’onada que en cadira d’ivori
El mena a lluites llunyanes entre mussols i ciris.

Lleus remembrances de fets oblidats
En un sondroll de títols que amb prou feines esbrines
Ni et corseca el desànim ni poc permets que troni
Per la volta del crani verborrea insurrecta.

Enemics qui adés foren amics te’ls enfonyaren
A polsegosos indrets d’espatllats
Mecanismes que ara apariaries
Per a allò amagat treure’n i trobar-hi
De bell nou l’enlluernadora màgia.

Amb secreta clau d’escriny que al més íntim no duus
En foradet al cos a la carn enfonsada
Els obres perquè lliures ara en surtin les obres.

(...)

(Per què fer-hi mai cap, buit de realitat?)

Tost hi seré al port amb la desconeguda
Qui se’m voldrà cardar de sobte allí mateix
Desesperació de dona molt moguda
Voldré llavors fer l’orni : com qui no la coneix.

I ella s’emprenyarà i semblarà beguda
I tot perquè no sap que hom, fugit, reneix
I prou esdevé altri : una ment més aguda
Després d’haver vist món rebutja l’antic feix.

Per indrets llegendaris tastava hom conys exòtics
No es satisfà pas ara amb ressorts tot usats
Vol novetats a dojo, poder triar els forats
Com ratolí molt savi qui el dispeser despòtic
El rebost li ha vedat.

Li robaré la clau
I sabré que és tot buit : que no re rau al cau.

(...)

Tot és llumí – s’encén un instant
I roman apagat d’ara endavant.

(...)

Si el Tot és llumí espatllat, què fora l’U?
L’U fora afollada guspireta del llumí malrascat.

(...)

Eufòric tornant de qualque gatzara
M’aturava a un aparador equilàter
On bevia calma llet un pirata
I on de groc la cambrera li fa la gara-gara.

Jo també voldria beure-hi un grog
I vull que la dona groga em gomboldi
Que potser àdhuc hom si cal s’entresoldi.

Traient el pit superforces m’arrog:
Banyes de fum em fa la piamàter
Treballant-m’hi amb zels de psicagog.

Em flamegen uns ulls ambres i atzurs
Se m’eixoriveix l’eix adés fluix pel desús.

Trauc amb el nas el vidre i ara un cràter
Que laves de sang promou trau el meu cap d’oblata.

(...)

Saviesa secular de ma cosineta quan es pixava al formiguer, i alhora a les formigues qui la infernal riuada (la duad irreparable) s’emportava, tanmateix les reptava dolçament dient-los: «A la voreta del riu no t’hi faços lo niu.»

Per què em pensava llavors que els zuzunets de les xiquetes no podien mai ésser com les fufotes de les dones? D’això se’n diu manca de maduresa. Quan te n’adones que, jovenet o madur, amb pèls o sense, un cony és un cony i prou, que un cony — llas! — no es transfigura, que no deixa doncs mai d’ésser ell mateix, la teua formació intel·lectual — naturalment tan plena de llacunes i de desil·lusions — és a frec d’ésser completa.

(...)

«Desgraciat del cuc qui es fot a la panxa d’un altre», deia amb la mateixa saviesa de sempre mon padrí quan endrapava fruits o bolets lleugerament habitats per minúsculs invasors.

A part, és clar que: «El que no mata, engreixa.»

(...)

Això fa hom ans de perir i podrir:
Es diverteix com feia son padrí.

I doncs què altre vols en aquest món de merda?
Aprofita i prou cada trau i esquerda.

Som-hi i no en parlem pus : hom puja a l’autobús
I s’hi veu sempre sol i gamarús.

Pot haver-hi molt de viu ni d’obtús
Molt de dret com un fus i de tort com un nus
Pler de vella qui cus i de malalt qui tus
I d’assassí dels qui mengen ulls crus.

Tant se val, hom hi és sol i gamarús
I tem amb raó, sap que tard o d’hora
Algú o quelcom per l’esquena el perfora:
Coltellada que rep : bona nit i bon’hora.

(...)

(Confonc els rols o soc de debò alhora el mort i la mort?)

Cada cop que algú invoca (convoca) (evoca) la mort em xiulen les orelles.

Al cap d’un minut o dos ja he decidit qui mataré.

Mataré el qui m’invoca.
Mataré el designat a mort.
Els mataré tots dos.
No en mataré cap.

Mentrestant, els assassinats es multipliquen. Com més gent al món més morts.
Avui mateix en trobaran qui puden pertot arreu, fins ara mateix ignorats i sovint no pas a qualsevol lloc remot, ans ací mateix, a l’armari del costat, rere la porta, a la cagadora, a la cambra dels hostes, al recambró dels mals endreços.

Hom és a casa, hom hi és jugant amb son infant, i hom tot d’una es demana d’on deu venir aqueixa pudor tan forta i estranya, i obre una porta qualsevol i se’l troba, un altre mort en avençat estat de descomposició.

(...)

(Em rosega tothora la idea de la mort.)

Entre el sensori i l’imaginari, un abís; un abís on no saps sinó caure-hi.

Anava guimbant de nit a trenc de timba, i vols-t’ho creure, de cop sobte em veig enjòlit bo i fent mants salts mortals com qualque altre vulgarot acròbata.

Larves carnívores em somriuen baix de tot.

Maldic, tot davallant, els rulls i les sines de totes les marmòries beutats, blancs de les meues ires, ara que, no gens resipiscent, buit de tot dol i de tota melangia, per instint de mòmia, un lúgubre èxtasi no em pren. I maldic llurs conys, lloures eteris qui llambrejant en la penombra, em feren ‘nar de cul pels descosits tota la puta vida.

I el mosaic esbocinat vaig entrellucant, i en vaig sentint el quequeig que, a força d’ésser adventici esdevé incoherent, i sé que fou tot plegat una vida de merda.

Per què doncs em sap greu retre-la? No hi puc fer més. Em sap greu, em reca, em gasta, em rau, em fereix, m’assassina, em tortura, m’afligeix, veure’m mort, és a dir, esdevingut fos, anorreat.

I ara, encar més malhumorat, veus que m’ennueg i amb tota versemblança, sísmic, vaig aviant esgüells, udols, aücs, i imprecant, vell prevaricador, novament afoll, embriòtic, o així mateix vaig flastomant alegrement, i ho dec somiar, una pluja oratjosa, gotes com glavis, vent huracanat, se m’enduu cap a qui sap quin altre incert obscur somni.

Ensems inert i volant, segurament esmicolat, sotmès ara a les regles estranyes de la mecànica quàntica, als altres universos i a llurs ineludibles i sovint contràries lleis, totes en aiguabarreig, entrellaçat amb bessons dispersos per mons infinits, superposant les nostres visions subjectives, maurant i pastant interpretacions, fins a perdre tot contacte amb la realitat.

Tot hi és zona afòtica, i la matèria negra emet un soroll blanc de verminoses cobles llunyanes qui toquen no ho sé pas, dificultats òtiques rai, potser guimbardes, potser nunuts, celebrant un esplet faraònic enguany de peres Bosc, camperols mudats tots, contràriament als maellers, i tallers i boquers, tots sollats de sang i merda, ells, qui els estalonen, amb tallants i xerracs que ominosament degoten.

O, contigus o oposats, hi ha peons i arquers qui em llencen sarcasmes o lloances, agònics o solacers, tot alhora, i què faig? M’estic despullant de noses, del tapís sencer de borinots, follets, genis i miasmes, i d’astres i planetes (enigmàtiques deposicions de quin cul ardent al capdavall?), i de casalots i de mainatges, de tripijocs i d’aquiescències, d’ídoles i de cruïlles, car al reialme alternatiu on totes les assumpcions són violades, qui els trobaria calents, ço és, mica necessaris?

A favor de la superficialitat de l’engany dels senys, la delusió, la dictatorial, imperativa, il·lusió, ignora per contra la veritat d’aqueix envitricoll constant, aqueix batibull, de partícules caòtiques que s’enfonsen al reialme afàsic del no re per ineluctablement fondre-s’hi.

Per esglai, romania glaçat, vençut per la torpor, sumit en l’aturament, fins que el mòrbid trasbals, com punyent detergent de química verinosa, per quin biaix de vertiginós terbolí, i a presters i a gropades, esborronat, em fa, contundent, estavellar a d’altres alienes atmosferes, on, potser eixarmat, a quins llivells llunàtics, colgat en polpes flàccides, en arrugades bromeres, més acollonidores carreteres no se m’obren, i em veig de bell nou en porpres seqüències extraordinàries, davant escamots d’afusellament, i catalitzadors que entrexoquen, i al·legats porcins, i polloses temptacions de maquiavèl·liques bagasses, i gruixuts creixements a cossos qui es descomponen, tanta de decadència, i de gastament maligne, i d’imminent meteòrica anihilació final, on, quina vergonya, senyoreta, tothom canibalitza tothom.

Retrògrad, maladaptiu, òrgans vestigials em reapareixen, assassí de dracs, i una jovenesa aborigen se’m desencadena, emocional, i se m’esbraven llavors els abrandats coprobis a l’horitzó dels tènues colzes, i amb quina acceleració encar, ofès, oldà, no m’esllenegaré, esdevingut canviot, lleig, ranc, esguerrat, maligne, fins que les epopeiques orquestrals cendres d’allò altre que fui oblidaran de rentar amb llurs lleixius aquell monstre egolàtric, el qual, arreu abjecte, on es presentarà ara?

Féu torts a tothom. La truja qui el garrinà. Li encolomaven, abusius, l’encarcarament insuportable d’ossos i carns que s’autoanul·laven acceleradament. Amb prematuritat ultratjosa, fou el més malparit. Molt apitrant (tanmateix deunhidoneret l’esporuguit), s’havia ficat ardidament de genollons. Part en vull! — exigeix. Sense adonar-se’n, amples i pregones reserves d’hipocresia i colltortisme se li congrien llavors com greixos de depravació. Escotomitzat a tesa, pretén creure-s’ho tot. Es declara només feliç en la contemplació del fet que existeix i prou. I gràcies. Car altrament goig fotríem. Tantost els esdeveniments irrompien i les passions corrompien, era palès que tot se n’anava en orris.

Unes notes calmes de piano s’aixequen de les cendres. Contra tot allò tan esgarrifós, l’absurditat total on s’immergia, antiheroic, rebutja les insanitats del mutu socors cerimoniós. Cap atractiu ni encant ni seducció no troba en les fètides mentides ambient.

Neix el malson de l’àmec oblidat a l’esfínter. Amb els seus trets àvols, brutals, se somia que exerceix, túrgid, d’uixer vel·leïtós. Tots els qui flascament singlant o sirgant cap al traspàs mostren símptomes infal·libles d’haver’s cregut que els imaginaris trama i ordit on fantàstics es filtraven servaven mica d’ordre, amb el mateix forrellat ensangonat els perfora.

Hagué més tard la gosadia histèrica d’espigolar xifres, d’esmolar el pesquis, d’esperonar desesperats, i s’acarnissà a sacsar idees, i a eriçar peròs, ignominiós gamarús, espantall innocu, i de què li serví? Entre taüts i nuvolades, malaguanyat petjà naufraigs, i a frec d’anorreament potinejà i emmerdissà, i emmordassà inútilment les pors, espatllada joguina lligada a un cadàver.

Enantiòdromes aberracions d’èlitres oníriques roents se’m separen dels cos. Allò s’acaba. Fet.

(...)

(Ma vie de gigolo.)

Massa de dècades decadent, m’estrompava a la mort.
Massa de dècades decadent, pou avall avall avall, estavellat al pis pla de baix de tot, ja em tocava, que no?
La finició de la funció defineix la defunció.

(...)

(Univers fugisser.)

La Terra, boleta de tediós ciment amb ulls de foc, fot el camp reculant; reculant irremissiblement, sense retorn, fins al mort oceà cendrós de la futilitat.

(...)

(Dos carallots urta a urta.)

Binocular m’esguardava el matràs, i el matràs monocular em sotjava, i el la nostra mútua meditació tot el que resolem és que ni amb tres ulls l’entesa del món gens no se’ns eixampla.

(...)

Tota trajectòria vital (sempre efímera com cap ventositat) es pot definir sense romanços així:
«Defecat al món. — Defecat pel món.»

(...)

Entre Victòria i Vençó
La Llargària d’un Cagalló.

(...)

(La nostra ardida drapetomania,
Diuen els braus estronts empresonats,
Ens impel·leix a l’alliberament.)

La princesa assevera no gens púguer cagar
Al cul un lleig pessigolleig l’alçura
I és que els estronts captius alfarrassaven
La situació amb l’ignominiós
Congreny que a la duana de baix els impedia,
Esfínter repatani, la manumissió.

Fins que amb eixordadores òssies estrenuïtats
No reïxen a estòrcer’s i llavors, amb cantúries
I glòries divinals, s’esbalçaven aquàtics
Els reials estronts qui estorts s’hi rabegen.

Joioses a la tassa ressonen melodies,
Arpegis d’harmonies, i els epinicis d’a-!
Lliberament final.

(...)

Truquen la nit i l’acolloniment s’instal·la
Prenc la pistola i encenc els llums arreu.

Era la mort.
Ja no me’n recordava que li feia de sabater.

Pobra dona! Maleïda imperativa tasca
Anant totjorn sense descans pertot arreu
Tan devotament ni heroicament dedicada.

M’ensenya les sabates totes rosegades
Esfilagarsades
Gens decents, vós, i amb prou feines tangibles.

Ara l’en cercaré si fa no fa de noves.
Humilment se m’espera a la porta.
En donar-les-hi com m’ho agraeix
Amb ulls humitejats em regracia el favor.
On faig que tampoc no calia.

Mort moribunda
En cloure la porta haig de brandar el cap.

Cada vegada que ve la veig més claupassada
Més feta malbé
Més esgarrifadorament dilapidada.

No crec pas, noia, que duris encar gaire!

(...)

Semblaves voler-te menjar el món cru
I el món és clar se t’ha menjat a tu.

(...)

Aquells són els anys on faig d’alumaire
Ningú no pensa que lluny en vaig gaire
Ni que em volta de santedat la flaire.

I tanmateix qui recull les cagades
No podeu dir que treballa debades
Perles sovint fins i tot hi ha trobades.

L’anell amb què es casava per exemple
O les claus que obren de la glòria el temple
Mentre còsmic el melic es contempla.

I també el diamant que em féu milionari.
Si em lliura meravelles l’envejós ordinari
Basca em duu la bava de l’ancil·lari.

El diamant es deia acceptança
D’un destí que és sempre a la balança.
T’arronses quan el gran poder s’atansa

I t’eixamples si ets sol i qui et subjuga dorm.
Durant llargues durades m’hi transform
Manumès a recer al rebost del corm.

(...)

Arribats a milionari
Ens ofega el baldufari
I el tumult turiferari.

(...)

Ve la tardor i m’arrap al rebost
Com corc de gra m’enterr als fonaments
L’hivern lleix passar per a estort tornar.

(...)

Passem a gual gral·latoris
Pels sistemes excretoris.

(...)

Ací so, minoritari, amb cada aparell espatllat
I la feixuga melangia del capat degradat minotaure.

(...)

Saps què et dic? El món és fet de malparits qui volen sobreviure a costa d’altri.
Et roben et maten t’enverinen t’empresonen et menyspreen.
Els ajudes quan s’escanyen i no t’entenen.
Et burocratitzen i els patracols on érets llavors enfonyen als crematoris.

(...)

Mentre m’exterminen
Vaig filosofant.
Només t’afegeixes (tirallonga potser infinita) a tots els exterminats.

I ara la fórmula: Fou bell mentre durà.

(...)

Castrat em castraran de nou, i altra vegada, i altra, i vint-i-nou, i a la fi, amb la carranxa sens cap ou ni nou, i amb un piu al qual re no li nou, cap nervi se’m remou ni fot renou.

(...)

Amb protèrvia la bita en tot trau del fotre molt confiada somiava engalzar-s’hi.
Tot trau del fotre, punyent edicle per a mi sens atri.

(...)

D’antuvi, adolorit, vull dir, adelerat, escopòfil, esguardant i escoltant la dona fotre amb altri, el goig era tot meu.
Amb en Lou Reed, optimista hom cantusseja: Making love by proxy.

Llavors, com la dona s’apropia tot el poder, totalment amputat, només puc viure per la seua beneïda intercessió; què vols fer-hi?

Living now by proxy.

(...)

(Desastrosa intervenció.)

Letàrgic, amorriant-me a la corcada palla, amb els intestins, on adés a lloure els instints no nedaven, ara molt atrofiats ans disminuïts, algú em llença una corda.

Carrinclonament i ridículament penià, arrossegant-me ínfimament part de terra, mòrbidament tractant d’ensumar traus erogatoris de tigressa, com a l’ham, a la corda m’ancor.

Recepta disruptiva, qui m’hi estreba? I on?

Vers el galze de la tigressa d’Hircània, tostemps nogensmenys segellat, tancat hermèticament. I la corda és ble gros. És metxa encesa. Cremaré com cremarà l’estromàtica palla.

Entre silents aücs de por hom menjar es lleixa.

(...)

Perquè s’esqueia que aquells dies llegia pler de novel·letes «criminals», tot de sobte la histèria, ai, i amb quins ulls de boja, no em repta i em retreu que:

You want to kill me!

What? – que dic, totalment pres en fals, desprevingudament rai.

Mes prou és cert, nogensmenys que ningú no és lliure de controlar tostemps els propis pensaments, i potser, qui sap, llegint-llegint els crims dels diferents «dolents» a les novel·letes, quelcom em pessigollejava el sensori, i em feia passar pel magí, sense adonar-me’n gairebé, com qui diu, quelcom, un altre cas com un cabàs, qualsevol circumstancial avinentesa on la seua mort es veia acomplerta, i per això mai, si ets prou sincer, no pots afirmar re amb prou convicció.

Els convençuts són els mentiders, els fuls, els traïdors.
Sense l’ombra d’un dubte, ningú no és de fiar.

(...)

Com deia en Maragall:

«Si el món ja és tan bonic, ai aimada Senyoreta/
que damunt m’emplastréssiu als morros vostre cony/
no us semblaria que prou fora idiotament superflu?»

(...)

La duad és sempre la mateixa – una fluïda artèria que duu, morta, tota matèria adés viva.

Un pic tota matèria viva haurà morta, la duad, inservible, s’aturarà de sobte – haurà esdevinguda estàtica, estancada; aviat indiferenciada amb els voltants.
Pols immobilitzada.

Riu de lava glaçat i llavors d’empertostemps petrificat.
Res no la mou.

I, de casualitat, en l’eixut, i per l’atzar d’esquerdes al terreny, inscripcions s’hi han marcades – il·legibles, car no hi ha llavors res amb ulls, ni tacte...
Ni és llenguatge cognoscible.

(...)

Esguarda-te’l destruït.
En romans desanimat.
Havies fet (feina rai!) un pastís enorme, amb totes les cremes i llefiscoses llepolies que calien, i potser massa i tot.

Volies vendre’l sencer, tal qual.

Mes tothom, els virtuals clients, bo i tastant-lo, el van fent a bocins.
Desintegrat.

L’esguardes, molt desanimadament, irreparablement fet malbé.

(...)

Reculen els vaixells vers la meua garita.
Van tots carregats de productes varis.

El xinès dissident (qui em porta els necessaris
Estris de la neteja) com una mula guita
Fa espetegar la barca encapellant la bita.

Atraca a l’andana i els alitzaris
Que entendrit em duu en volea em gita.

Opopònacs sempre em duu i lletovaris
I en agraïment amb brea i vernís
El llagut li acunç i condicion
I ell (adés tan bestial) se’m corfon
I un jorn promet estòrcer’m sense avís
D’aquest esclavatge d’escombriaire
On hom prou tot m’ho tol tantost trairat haig gaire.

(...)

(Pron rere les dunes.)

Prop dels calds indrets on vivien les serps afrodisíaques, pron rere les dunes, amb l’ull bo encavallat al bec minvant, o broc petit, d’una ullera d’almirall, els veia fer cap...

Sabia a la bestreta si fa no fa on anaven perquè de casualitat els havia sentits enraonar-ne. Ara, alhora neguitós i il·lusionat, romania a l’aguait.

Nus i de sobines, es van estendre, separats entre ells a tres o quatre iardes, gairebé en tirallonga; i ensems seriosos i rient, es recordaven mútuament i sinal·lagmàtica de les messions que havien ficades. Aquesta era la juguesca. Jaurien al Sol resplendent durant dues horetes. L’alarma que anunciaria la fi de la sessió era muntada i a la vora. Aquell qui fora mossegat per més de serps afrodisíaques alhora, aquell s’enduia el qui sap si gaire sumptuós «prèmit» aplegat.

No s’escolà gaire estona i les primeres serps feren acte d’aparició. Eren serps blaves, d’un blau espurnejant i pregon tot part damunt, i d’un verd turquesa més mat davall.

De mantinent les veies amorrar-se’ls als cossos oferts. Serps, aquell any fecund, en feien cap més que no hauries cregut; noves desficioses generacions, àvides de poder d’una vegada etzibar-hi queixalada.

A pleret, els éssers estesos donaven un rampeu pampalluguejant a les ídoles hindús. Ídoles qui colc. Durgues, Budes, Kalis, Xives, de múltiples braços i cames ofídics, reptilians. Ídoles exuberantment sexuades, gens epicenes, vós.

Solcats de dolces tremolors, ondulaven estacats el cossos de sobines. Els nus sacrificats, com ara injectats d’eròtiques essències, esdevingueren esbojarradament excitats. Els homes, llurs vits, altius minarets qui bavegessin devers la propvinent gerda rosada dels llunàtics conys adoradors. Les argentades dones, lúrids lutis lívids guèisers llurs conys, delejant-se que esclats de cràters lunars amb laves de lleterada els els esmorteïssin i apaguessin.

Tothom, com més mossegats, més escorregudes no patíem.

Havent-me fregats els ulls, els cossos de coure febrit, aviat a caire, diries, de coure’s i de fondre’s sots el Sol roent, diries, dic, que perdien volum...

Enlluernat i ronc, i minvant, ja fent amb l’estona més acugulades ganyotes de triomf, així mateix em jaquia gradualment pair per la ubèrrima duna...

Quan al capdavall sonava l’alarma, tots ens havíem descomptats. Braços i cames d’ídola (set o vuit, o quinze o setze, per cap), qui se’n xautava gens, qui en preava un bri ni n’oferia un all?

Ni qui se’n fotia cap pedra a la melsa? Extenuats, força pitjor que no pas lleugerament torrats, sense gaires maneres, ells amb llur parell de vehicles, jo caminant, ja ens esbarriàvem cascú cap a ca seua, i amb els mateixos possibles que ja no dúiem d’entrada.

Les serps? Tipes se’n tornaren, així mateix a encauar-se, satisfetes segurament d’haver omplerta llur nòmina ni acomplerta llur besunya.

(...)

(Nous detalls de la mateixa avinentesa. Curiositats herpetològiques.)

Al món natural, sense aclucalls no vas enlloc. Cal ésser ruc per a no ésser un ruc. Els rucs ens fixem només en una cosa i fins que no n’escatim la totalitat de la intenció (car cada cosa ha intenció per molt inorgànica o inerta o morta que no sembli part de fora) no passem a una altra cosa.

Ací, de mantinent, s’escolen els dies, i els jorns no se saben gens encendre, mentre les nits esclaten.

Aquest matí, la meravellosa dona alta qui m’atrau d’estranquis a la seua cambra... La veig amb febre tan alta que l’emblaveix. Li toc el front i crema. No pots anar enlloc així; cal que jeguis ben coberta amb flassades i et portaré remeis casolans.

Em diu que tanqui amb clau la porta i em fiqui amb ella al llit. Em diu que només si me la card ben cardada es trobarà millor. Només cardar la guareix. I que em desitja tan esbojarradament. Que és solament això, l’escalfor, la febre, la blavor resplendent de la seua meravellosa pell — desig; foll desig que me la cardi.

Les parets de la seua cambra, ningú se n’adonava fins que me n’adon ara mateix. Me’n record que pintaven la casa ben recentment, i tanmateix les parets de la seua cambra són plenes d’esquerdes, i estranyament mullades, i la pintura tota escorreguda, com si volguessin donar un rampeu a la seua pell blavosa, esgarrapada, molla, claferta de mossecs i pessics. Pell botxinejada de femella dionisíaca.

Les ullava, entre els llamps, durant la nit. Dionisíaques descordades frenètiques femelles qui alletaven, les més ferotges, amb popes ensangonades, escurçons i àspids; potser les menys ardides, o enfollides, tanmateix, nodrien amb llurs pits curulls, perplexes, obligades, mig escanyades colobres, de qui els patidors bells visatges m’esperonen rere els draps de la finestra al plor impotent.

La dona blava ha degut haver tornada del seu cruel viatge nocturn escalant, a cop d’ungla mur amunt, per la finestra, a tall de gata ella mateixa, en acabat de despendre les hores destrossant, amb les mans nues, gats eixits, sobreïxents de verriny. Els arrapa part la boca i els parteix pel mig com si estripés un full, i les dues meitats crues les fa orbitar al seu voltant, mentre ella roda aparentment immòbil, accelerats satèl·lits de sang i de trencada carn.

Ara mateix, mentre sospès la perillositat de la situació, isnells llambrecs adreç d’esquitllentes finestra enfora. Si ens descobríssim, tant ella com jo adúlters, la dispesa un manicomi.

Fora, encar, els gats sobrevivents. Presos per la fal·lera del cardar, en arreçó, en perxa, erets, amb extremats matrassos, per capterreres i llosats, escalant ungla-esmolats canaleres, tothora rere les tèbies llefiscoses xones de les gates mogudes. I de sobte, el dron, el borinot mecànic qui em llença l’ull enlluernador del seu llum a plens ulls, de tal faisó que és com si fitava un Sol rabiós, i trastocat, sense veure-hi de cap ull, caic enrere, als braços de l’enfebrada, qui amb força colossal m’estreba la tímida colobra, i m’esgarrapa i mossega arreu, i vull cridar a socors, i una natja gegantina m’emmordassa.

Mira si en la meua vida de trist lepidopteròleg per selves remotes no me n’han nogudes poques, de dissorts i malastrugances, de pèrfides trobades amb feres afamegades, mes en aqueixa avinentesa, sota el cul majestuós de la geganta blava, ja em veig perint-hi sense remei. Em dic secretament que és imperatiu que trobi, ben aviat i per on pugui, cap forat que em permeti de fer anar el mig oblidat do respiratori.

I llavors, ah, entendridora ensopegada, en aquell tòrrid rebost, moribund, entre com més anem més frèvols esbufecs, nogensmenys, com t’entretens, oi punyeteret, admirant la perspícua disposició i les aposemàtiques coloracions de les escates de les seues dues magnífiques papallones de carn!

T’hi perds, a onades de beatitud, com dins cràters celestins.

(...)

M’he aixecat amb una cara incopsable
Qui hi esguarda es perd en buidors sens fi.
És de nou la cara d’un babuí
Qui malgrat tot es vol invulnerable.

L’enigmàtic geni del babuí
Qui horitzó avall fita allò irrecobrable
Per la finestra del temps irrespirable
Conclou que tota cosa ha el tarannà d’un llumí.

Carena de la serralada ençà
Hams muntes paranys enzes s’amunteguen
Maniquins qui amputats t’apedreguen
Pops cleptòcrates i el so sobirà
Dels monòlegs que es fonen tantost dits.

Apagat babuí vaig badant pels ampits.

(...)

(Dissertant tot solet me n’adon perfectament que al món se li escaguitxen les costures a velocitats decididament ecplèctiques.)

A la mateixa dispesa, en aquest cul de corredor, a l’altra cambra, la del meu davant, els dos espies alemanys del ram de l’aigua. Que eren espies us ho escatia fàcilment; durant un instant de molt ardida incursió, amb el meu ull ultraperspicaç, me n’adonava encontinent (amb un llambrec en tinc prou) que, de tots llurs (múltiples) papers identificatoris, no n’hi havia ni un que no fos fals.

Heus ací allò que els veia que es manegaven en aquella cambra, d’ara somortes, ara prou lucíferes, clarors. Només ajustaven, o ni això (porta mig oberta i tot), quan es fotien a cardar. S’esplaiaven a lloure damunt llur sofert llitet, uns embats amorosos que feien feredat. Dos homenots de mitja edat i d’estatura i volum considerables, i això fins aquest matí, on se m’estroncava el miracle, atès que un d’ells el sents que es lleva acusant l’altre que, jaient abraçats, li ha clavada una ungla a un dit del peu, i que quan se les escurçarà, aqueixes unglotes tan lletges als peus, i em sembla que és ran això que han partides peres i tot, i aquesta nit ja no vindran junts, com em va passar amb aquelles dues lesbianes qui dormien passat l’envà de la meua cambreta quan era estudiant, i, aquella primera nit dels astoradors prodigis, les espiava fregar’s el cony per la finestreta que badava vers llur cambra, la qual gaudia de finestra al balcó, alhora que la meua cambreta era una miserieta on amb prou feines si hi cabia el llit i, sense ventilació, vet ací el perquè de la finestreta alta a l’envà de separació, i tanmateix, com dic, aquella primera nit de gaudi immens fou també la darrera, car es veu que durant el jorn les dues tríbades s’havien barallades, i durant la nit de l’endemà només una va venir a clapar, l’altra fent cap l’endemà per a endur-se de l’armari, tota emprenyada, allò que era seu, i se’m va acabar l’espectacle gairebé tantost no havia començat, car la femella qui vingué després es veu que no solament no era homosexual, era de més a més boja, i em va vindre una nit a la cambreta i em va voler tallar en coll amb un ganivet de la cuina. Doncs això és el que dic, una cosa semblant s’escau amb l’afer dels alemanys, se m’acabava ben aviat veure’ls combatre eròticament, i és clar que d’ençà de llavors la cambra del davant, havent emigrat de primer un dels espies, i l’altre, el qui romangué a la cambra, emmalaltint d’enyor i de melangia, amb la dispesera havent-li de portar peix bullit al llit i tot, i al cap de poc fugint també ell, d’on que la cambra s’omplís en acabat d’un matrimoni, on l’home era escombriaire nocturn, i la dona, prima i eixuta com una canya, havia tot un esbart de mocosos cridaners i merdaplens qui la duien constantment a perperir, d’on encar doncs que jo mateix en fotés el camp, d’aquell indret, com tots els altres (llas!) tard o d’hora maleït.

Car es veu que els indrets els ullprenc (pel bec dolent), els fascín (per la part dels ous podrits), que la meua malmirança els duu tota mena de malcaiences, i d’ací que de seguida no es facin malbé, i que ben tost no serveixen de re, o, si doncs no això, una de tres (dues de tres?) (tres de tres?); si doncs no això, uns ulls pansidors, dic, és la pega que hec, la meua malastrugança intrínseca, un mesquí portallatzèries que soc, o, encar, si això doncs tampoc, és el món mateix qui s’espatlla ivaçosament, de tal faisó que els meus ulls (de sensibilitat tan estranyament esmolada) no ho perceben (això) molt més ràpidament que no ningú.

Ara bé, talòs, atès que l’encertis, com ho proclamaràs, que el món se’n va esventadament cap a la merda? Et dirien d’alarmista i sinistre, i de dispèptic i capdecollons, i al capdarrer tothom se te’n fotria, com aquell bòfia, al qual denunciava l’infant idiota qui em llençava balcó avall embostes de merda fresca de gos al cap, i per comptes, bòfia ignar, de prendre’m seriosament i acunçar el desgavell, es foté estrepitosament a riure-se’m; o, ara que hi som, aquell altre bòfia al qual informava de la dona vella i esvellegada qui de la finestra estant, prop l’estació Victòria, em cridava que l’havien segrestada i que la torturaven i que pugés a salvar-la, i el repulsiu pudent em digué que tirés envant, i m’ocupés del meu moc.

(...)

L’espia alemany qui se’n va anar, més tard el veia instal·lat molt burgesament en una caseta no pas gaire lluny d’on llavors habitava. Aleshores ja s’havia “casat” amb una alemanya diminuta, escarransideta, decrèpita, lletjota, la qual emprava, no pas sols per a fer’s passar per “normal”, és a dir, no pas sospitós marieta, ans per a ses operacions de maligne espieta.

La doneta, ranquejant amb la seua mangaleta, i geperudeta, ella, amb els seus cabells blancs i el visatge rugós, la feia “perdre’s”, bo i repapiejant despistadament, per garatges, per empreses, per mines, per cuines d’hotels, per fàbriques si fa no fot secretes, amb un magnetòfon i una càmera microscòpics i, fotent l’oblidadissa i la senil sense remei, li tornava, a pas molt lent, no pas sense abans, com dic, patir qui-sap-los riscs, àdhuc que un cop es feia violar i malmenar de valent per tifes xarnecs guardians quan passava sota una de les escales de sortida, per una porta auxiliar d’una de les fàbriques de productes químics, li tornava, la velleta, dic, amb tot de sorolls i converses, i fotos i films detallats de les estratègiques activitats locals.

Aquella dona era un tresor patriòtic alemany. Ell, en canvi, no veies que fotés gaire més que, amb l’excusa de vegades de fer’ls aprendre sòpites danses tedesques, festejar amb alguns dels macips qui li feien les feines de la casa i el jardí, i atupar la dona de trast en trast, i quan ella “treballava”, fer el dinar i, molt golut, atipar’s.

Cert així mateix que els xarnecs, vull dir, els trinxes, els tèrbols brètols qui fotien de vigilants part darrere d’aquella neuràlgica factoria dels gasos mortífers i qui li violaren la pobra dona, aparegueren morts tots quatre la mateixa nit, cascú a ca seua (de cops les cases llurs distanciades de vint o trenta milles, vós), amb una bala al cap disparada per la mateixa pistola teutònica palesament adobada amb fi silenciador.

(...)

(Petting ass by proxy.)

Llogat per a netejar la blancor de les immenses escalinates de l’església, aquell dia particularment emmerdades, de més a més de les sòlites brutícies i les cagades de gossos, per la immunda trencadissa provocada per dues devotes qui, tornant carregades del mercat, s’hi havien barallades, d’on que tot allò que duien als cabassos se’ls vessés als graons i fos repetidament trepitjat, i sobre, a part d’allò, pitjor, personalment havent rebudes força males noves ahir a cal metge, no cal dir que no em trobava gaire de filis, i més veient desfilar aquelles famílies d’estòlids invasors amb cridaners membres innombrables qui portaven llurs faves condemnades minyonetes a fer la primera comunió, i exigien per allò estrenes de totdeu qui ataüllaven qui passés o s’estigués plantat, fumant o gratant-se la pera, tractant belleu de guipar cuixes amunt, sots les faldilles, de certes (molt poques) prou potables parroquianes.

Adonant-me’n que de demanar-l’en a l’escombriaire prou se n’estaven, aquells desgraciats bandarres, pensava que allò era el que em convenia més d’ara endavant, per poc que viu durés gaire... De fer-me passar d’empertostemps per escombriaire, fins i tot si, per una d’aquelles molt rares casualitats, esdevenia milionari, i (d’escombriaire) ja no em calia fer-ne gaire més. Car saps què et dic? Disfressat d’escombriaire no te n’estalvies pas pocs, de rac-racs ni de nyic-i-nyics fastigosos dels poixèvols; veient-te com et veuen, ja no gosen d’emprenyar-te els desagraïts ploramiques de sempre.

Tant se val. Amb escombres i galledes, i pales i fregalls, soc doncs netejant, de genollons, aquells oceans de cendres i burilles, i de despenjades necrosis i d’infeccions de captaires i illetrats, i aquelles himalaies de vidres i farines, i empastifaments de tota mena, fangs i buidarades, i pixarrades i caguerades, d’embriacs, i de folls i fanàtics, de badocs i lladregots, quan qui veig pujar les escales...?

Aquella agradable burgeseta, esvelta i elegant, de cabells curts, rosseta, qui (sense cap raó!) tan bé em tracta sovint, amb llambregadetes i migs somriures, de tal manera que hi ha haguts ja dos cops que en un confessionari m’ha lleixat lleugerament maurar-li el cul. No pas penetrar-la, ni amb el mànec tan relliscoset de l’escombra, vós, mes maurar-la, rai, una miqueta, de caritat.

Li vull dir quelcom, com ara que potser soc mig digne que avui hom se’m compadeixi, sobretot ran del que m’ha dit el metge, però amb el primer hola, al qual ni respon, es veu de seguida que no m’entén. Una tibantor l’encarcara i passa rudement endavant, vull dir, amunt.

Romanc no pas palplantat, mes enravenat rai, havent soferta aquella nova ignomínia que tanmateix només, això rai, em cal desar al rebost del recambró dels oblits que em rau a qualque racó del cervell perquè (esperem que ben d’hora) la data de validesa l’hi expiri naturalment.

De fet, encar soc endarrerint-me amb esdeveniments de suara, quan (com ara guitat al cul), estavellant-me al més hegemònic present, m’haig de confessar que no, que la cosa no pot pas ésser que sigui, car, de debò, tot d’una, vós, qui diríeu que veig de bell nou pujant les escales...?

Ella! La mateixa femella amable, i no pas, pobrissona, que hagi tingut temps d’esmunyir-se per la porteta de darrere i tornar a fer l’entrada magistral. D’on (em dic) que la primera de les dones... O havia estat un miratge, o veia visions, i era un espectre, un barruf, o un doble, o (fotem-hi adient cagarel·la) una altra «verge» apareguda, o, ep, tant se val, qui sap què. Tret, és clar, que tot això de ben ximpletament misteriós no ho fos (per comptes de la primera) la segona.

I ara què li diré, què li diré...?

No li deia re, i ella tampoc; pujava les escales com si no m’hagués conegut mai, ni una ganyoteta de reconeixement.

N’hi havia per a llogar-hi microscopis, i escatir-ne i desllorigar-ne l’arcà intricat substrat. Mes aleshores, oh, i espera’t, ep, car llavors encar quatre o cinc dones idèntiques a les dues primeres heus-les qui fan cap al replà de baix de tot, amigues entre elles.

Per què m’he confós? Me n’adon (no soc pas tampoc tan ruc) que allò és palesament un chor polifònic de fines, refinades, cantaires d’aquelles qui trinen i refilen tan escardalencament ni arrodonida. Un chor de paies d’ultrafrontera (crec, però no em feu cas, que daneses, si fa no fa pel que xerren), totes amb els mateixos trets tan estèticament rosacis i regulars, escaients, avinents, i totes vestidetes amb el vestidet estretet i estampadet de la meua burgeseta, i amb els rossets cabelletets curtets, i la mateixa delitosa, coreografiada, faisó de bellugar-se, vull dir, de bellugar’s.

Cap d’elles de fotre’m cap cas, gens, però jo, de gairell, per una esquerdeta als aclucalls, a totes me’ls esguard el culet... I com els els conec! Prou en sé la meravellosa flaire, i el gerd i ferm toc, i per quins suaus, celestials, vull dir, paradisíacs, giravolts, on s’enfonyen les molt propícies ni miraculoses fornícules de la glòria, els escabres, basts, dits del lleig i escarransit i boterut pellaire no troben socors de sucoset recer, car (ah murriet!) ca que ell també, amb quatre hàbils incursions (tampoc no fa gaire), prou ben maurats els els maurava, per procuració, a totes?

(...)

(No es gens recomanat jeure la nit sencera amb femelles.)

Cardar-hi, no dic pas; ara, dormir-hi, qui-sap-lo perillós.

Car hi ha certes nits (de lluna plena, sobretot) on certs conys (atesos de licantropia) (rabiüts) (mossegaires) es veu que esdevenen, això, mossegaires. I hom es lleva amb la cama (pota) esquerra (dreta) (si la dona dorm a l’altre cantó) tota plena de mossades misterioses. T’esguardes la botxinejada pota i no te’n saps avenir, i la dona te la sobta (sotja de sobte) i esdevé tota esgarrifada, no sabent, la pobra, que ha, secretament, entre nemoroses cuixes, un refotut cony de tendències licantropes, el malparit.

(...)

Contràriament a la meua molt malastruga experiència, la de l’arquitecte Çapont, el qui pengim-penjam féu a mos pares la caseta a Pardinyes.

Te’l trobes aquell vespre davant la boqueria, que com tota boqueria exhala aquella podrida pudor de cadàver, i et diu que no, que què collons de conys amb ferramenta i tarannà de llop, que no puc anar més lluny d’osques.

M’és el jaç tota vagina; hi jec i faig jaç a cada vagina, font de jovenesa; n’ixes molt més renovat, carallot, i tant.

Tot roda al món, i els objectes, bo i ballant, em canten en chor cants de sirena, on, estratosfèric, ball tot sol, tot sol com un mussol ballador. I si mai l’esguard se’t desvia cap a cap cony, oh, llavors, car cada cony és ull de sirena, encantador, un esguard del qual em desvia a penya-segats on sens fi t’estimbes, fins que potser al cap d’eternitats, sedec de més, molt més, no ressuscites, caient, caient, sense sabates, cony avall; cony avall, avall, de foc.

Com sempre que el veig, cada cop més desnerit, se’m declara indefugiblement addicte a la femna.

Les femnes, totes, tu, aitant les folles com les altres, ara t’ho dic, summitat.

Ja de petit, embogit de desig, de verriny, d’arreçó, àdhuc m’anava aquell migjorn a cardar un vesper, i tots els reunits, família i coneguts, em deien esfereïts, «Un vesper, un vesper! Abstén-te’n! Te n’estàs! Arruix!» Mes jo res, tu, endavant, sempre empudegant, empoixevolint, enfellonint, els massa tranquils panxacontents habitants de les fondàries. Per això em naixien. Per això els naixien. Fa, ca? Cavà? Cavanet? I és clar!

És que en passen tantes i de tan bones! Arreu, tomba els ulls. Cavà? N’hi ha a betzef. Se me n’hi va darrere la cigala.

Guaita-te-la! Upa-là! Deessa!

Indecent a la insabuda; alhora massa bella i massa calda, feta doncs indecent per la mateixa natura, poc pot mai impedir que pertot on trepitgi els vits no s’enrigideixin desesperadament, a trenc d’esclat. Tothom vol cardar-se-la, per virtuosa que sigui ni per molt discretament que s’abilli. Que ca? Cavà?

Voluptuosa fora fins i tot sota vesta o llençol o mortalla, ses proporcions i sos bonys de carn, la seua meravellosament feromònica flaire, sempre paleses; oi que ni tu no hi pots fer altre que, bo i veient-la o flairant-la (aqueixes marejadores sentors de cony encès!), la trempera et parteixi vers la roent estratosfera?

Que dius que no, ximplet!

Ai, cabàs! Tu, tan amable, i tan deferent amb les femnes, ja es veu d’una hora lluny que, si mai et mulleres, prou acabaràs cuguç, i no pas solament un cuguç adotzenat, ans un cuguç de referència i tot; de referència, ço és, cuguç on tothom altri (de tendència cuguça) prou hauria (i haurà) d’emmirallar-se.

Ah, ja n’ets, ja t’han enxampat, les fementides fembres! Doncs segur que portes banyes, a veure, guaita cap al fanal, ui, i no pas poques! Ara que qui et plany! Millor! Més llibertat, si ho amides i ho escauges pel bon cantó. Excuses ara per a tu rai.

Fora pansiments, home. I tant. Som-hi, ara t’ho dic, què has de fer; has de saber trempar tothora, i sobretot a l’hora calda, al ball estret, per exemple. I els has de saber enraonar a cau d’orella.

Dic diamant, dic dinamita!

I tingues a l’esment l’anatomia. Tot cony és fistulós. Toca-hi, tantost pots, com si és doncs xiulet. Tu ferm, a l’estopí bufant-hi. Resultats magnífics!

Ah, i un darrer consell, que tinc pressa. Cada vegada que la teua dona, o les paies en general et diuen, que segur que ho fan, prou ho sé, que la fots tota petita, els dius que més petita la foten elles. Fa, ca? Cavà? Cavanet? I tant. Au.

(...)

No engatgis mai la dona quan amolla barbaritats sense aturador. Tard o d’hora se li estroncarà l’aixeta del verí i per força, extenuada, callarà. Què hauries tu d’haver dit? Ni què diràs en acabat? Res, res, ni abans ni després.

(...)

Ah sí. Ara les veig.

Hi ha avui [?] a casa tres dones velloses. Soc a un racó, havent servits els tes i les galetes i els entrepans, i esperant noves ordres. I elles sens descans, xerrant i xerrant i xerrant de matèries fades, de matèries de dona, fins que no enraonen de l’únic interessant, del cardar. El cardar – sal de la terra.

He escrites unes memòries i les he trameses als fills, i cap d’ells ni cas.
No hi has degut parlar gens de les teues aventures més trapelles.
Ca, i ara! Per als fills? Què dirien?
Doncs jo no sé què faria. Car no pas que hagi tinguda una vida de casada sens falla.
Sens falla, volent dir, sense haver tombat en adulteri, és clar!
Manta vegada, jotfot!

I ara la dona, també enriolada, afegeix, amb raó: What about me? Mea culpa. Truly, a fucking machine. As if every guy around would’nt know. So?

Crec que les altres, rient així mateix, m’adrecen humiliants llambregades al raconet, on és clar que no gosaré mai aixecar els tímids ullets.

I se’n conten de molt bones, i ara les orelles em bavejen escoltant la dona parlant d’un dels seus druts, el gran tadjik, qui coneguí i tinguí el plaer d’així mateix servir quan viatjava per afers d’estat cap on vivíem.

Netejant un cop molt enèrgicament a la dutxa el vit d’ase d’aquell amant tan fort i alt amb sabó, m’atura la mà massa entusiasta i em diu que me n’estigui, que el sabó allí és contraproduent i que potser després...

Voldria excusar’m, i tanmateix com estroncar’ls les meravelloses contarelles? Palès que m’hauré d’escórrer als calçotets.

(...)

Qui és cuguç — si s’ho sap manegar — el món és seu.
De fer-te cuguç — no hi ha do millor que et pugui fer la dona — esdevingut cuguç ets el senyor del món.
Els altres et fan la feina bruta i t’han de més a més la dona feliç, d’on pler de benaurances per a tu, prou pots, no se’n segueixen — alzinat fred coneixedor qui ets de tots els secrets de les humanes febleses.

(...)

Encar segons l’hipomànic Çapont les dones el portaven de corcoll. Me’l vaig tornar a trobar sortint del barri xinès.

No hi puc fer més, què vols? Me’n cardaria mil per dia. Cada cony de dona és cant de sirena, tu, i m’hi estavell com un carallot qui només sap trempar i retrempar, escorreguda rere escorreguda, corrent d’un cony a l’altre, mig esbufegat, com veus.

El meu bastonet s’adreça ortotròpic
Vers la flairosa font de tots els meus desigs.

Conys enllorats
Ma tita es dispara com llengua de camaleó.

Gaudeix de l’orografia del seu cos. Deixa’t de capdecollonades. Enlloc de l’univers millor geografia. (Etc.)

(...)

Faig que sí a tot el que diu. Com li faries entendre, il·lús, massa histèric ell en el seu fanatisme vulvolàtric, que la solemnitat de certes figues, qui et sotgen fit a fit i baven de crueltat, et recorden la mateix solemnitat del dissortat, estòlid, mitjamerda, del jutge repel·lent, obsés i papissot.

Com dir-li que no ets vulvòfob, mes que certes figues de certes agres, verinoses, putes, deunhidoneret. Conys de les pitjors, més assassines, putes qui deslliuren jutges, els mateixos jutges papissots, asàfics, del feixisme terrorista secular canfelipútrid.

Que tu rai. Que, entre el milió de màncies al món, a tot estrebar, tu també molt addicte a quelcom o altre, per exemple, a la vulvomància; el vulvomàntic endevina no sols el futur del cony, sigui enllorat, o sigui eixut, ans, només veient el cony, endevina la vera cara de la persona qui el duu; i contràriament, només escaujant el visatge de la dona, hom endevina quina mena de cony no tragina, pobrissoneta, més avall.

Abans de la xarxa a internet, els afeccionats a l’alta pornografia només havíem dues opcions. O pagàvem, o anàvem a espiar per finestres i traus. I pagar, no haig pagat mai per a re. Saps què? Hom fingeix, camuflat, i, tantost pot, veu. I qui veu, de cops la sort vol que pugui observar i tot.

Parlant de fufes eixutes, fent d’escopòfil em trobava sovint sotjant sorprenents estupres.

I, en fi, que és així que una vegada fui testimoni d’un crim molt fastigós, i qui el cometé fou dona amb faldilles estampades, i la bòfia, ridícula, insistent, irritant, demanant-me si la podia identificar, i jo dient-los que només me’n recordava no pas de la fila, ans de la figa, del zuzú, de la zezeta, de la fufa, doncs, que no feia la dona, tot i que no l’havia vista pas (la fufa), mes, com sempre que veig cap dona, més que no pas la cara, cal reconèixer que els veig la figa, què hi farem, soc així, nat amb certes qualitats, com tothom, tant se val, així doncs que, a totes les diguem-ne més o menys sospitoses de la ciutat, em calia, simplement, veure’ls (ben vista) la figota, i això, és clar, per tal de saber en acabat si tornava a veure-hi la culpable.

Cert llavors que els repugnants pudents em van dir que era un tocat i, amb seriositat de botifler ignar, que si me’n fotia, que si me’n fotia d’ells – ells, la gran cosa, miserables.

(...)

Això em duu a l’esment el que em deia un cop en Jim, em demanava per què anomenàvem «charred necks» certs podrits canfelipútrids qui venien a tall d’horribles invasors a fotre’ns la contrada a la merda. El coll, li deia, els esdevenia fosc, amb trets de carbonització segurament a causa de tant de xarrupar les caldes cagades del borbó de torn. «Must certainly come from eating too much holy hot shit from the rotten asshole of the fucking current Bourbon.» Colls famolencs esdevinguts, per osmosi, translúcids, massa acostumats, pel passatge dels cagallons borbònics, a la cremor putrefacta. Quelcom de si fa no fot. O que així adquireixen a la llarga la mateixa tonalitat. The neck acquires de same tonality (of that putrefying shit).

(...)

Alhora li dic que als temps ultramèrdics del feixisme xarnec, les maleïdes ràdios només tocaven bona musica quan algun dels desgraciats cagallons del règim no es morien o eren assassinats.

I que per això pregaves, educat melòman, que els angèlics “terroristes” no en despatxessin cada dia un de nou.

(...)

(Segons les lleis de la mecànica quàntica, catòlics hom som tots, car integrats per les mateixes partícules tothora liberals i universals, molt promíscuament mesclant-se i de les faisons totjorn pus impensables, vós.)

Feia vint-i-tres anys (ho alfarrassava llavors mateix, comptant amb els dits) que no me la trobava. Érem al mateix supermercat on l’havia trobada per darrer cop. Ja no hi havien ni en Rick ni en Jim, i amb els assistents i dependents i marmanyers i caixistes d’ara no érem pas allò que se’n diu amics; coneguts i capcinada, i au; no pas grans bones xerrades, com abans. Cert que no hi vinc pas tan sovint. Només de lluny en lluny. Ara visc sol, i fa vint-i-tant anys no n’havia de nodrir pas poca, a casa, de gentada. Segurament la mateixa situació amb la verge. Sé que son marit, el polonès, qui de cops l’atupava de valent (no sé pas si a ritme de polonesa xopinesca o de brahmsiana dansa hongaresa, emprant un bon, més cruel, centó binacional, segurament), li havia fets cinc fills, el gran dels quals jugava amb el petit dels nostres al mateix equip de futbol. D’allí que ens coneguéssim, amb la verge; més que més, que anaven els dos marrecs a la mateixa elementary school. I d’ací ve que l’anomenés verge, l’hongaresa (qui en realitat es deia Mol·ly, i el polonès brutal, Bob, car, essent on érem, prou anàvem tots plegats amb els noms americanitzats, és clar); ara ho explicaré.

Aquell migjorn, o si voleu migdia, això feia una pila d’anys, trenta o més, on a l’escola hi havia el dia de festa i s’hi feien tota mena de jocs i de rifes i de competicions, i davant una de les classes transformada en cambra d’operacions per a un dels jocs per als més petits, passant distretament pel corredor, em vaig aturar en sec com ara davant l’adotzenada visió de la verge, tret que aquesta era una aparició de debò debò. L’hongaresa hi era al mig, de la cambra, organitzant el joc, i hi era majestuosa, quietament i llongament orgasmint (ço és, havent secret orgasme), miraculosament il·luminada per una llum molt viva que li queia una mica de biaix, una llum molt groga, un bany d’or puríssim, una fina pluja àuria, com si Zeus mateix se la cardava, car era la llum del Sol que davallava d’una lluerna al sostre, i aquella màgica visió, aquella lluentor bategosa, la separava del soroll i del bellugueig de baix, com si fos en plena ascensió, una verge gloriosa, ascendent, elevant-se damunt l’emmudit xivarri de la repel·lent mocosa canallota; i això durà una meravellosa eternitat que se’m marcà al cervell tan pregonament que cap boïga no ha pogut encar esborrar-m’ho. En vaig romandre empedreïdament seduït, desconfit, fetillat, com dic. Badoc, palplantat al corredor, amb la canalla i la gent qui em passava per la vora com silents fulles de tardor, o em fotien empentes com tramvies, només la veia a ella. Era una altra verge magnífica com qualcunes de les qui pintaven els millors italians durant el renaixement. Sols que aqueixa era viva, era multidimensional, era tangible, era concreta, era de carn, beatífica carn.

I ara la tinc novament davant, i com ella em deu veure tan dilapidat i moribund, la veig tan envellida, tan feta malbé, disminuïda, minvant, dissipada, tan gairebé degenerada, ai, amb tota la divinitat esfumada, que, tot i parlant-li, part de dins em vaig enfonsant. Mai no li vaig confessar la meua devoció, i ara, com per a tota altra cosa, és massa tard. Sempre sembla ésser’n, tret que quan ets vell i ja no hi clisses gaire, pitjor rai. A part que encar que li ho hagués dit, què hauria pogut fer ella altre que creure’m més tocat que no deu ja, per pler d’altres detalls, creure’m que soc?

Cal dir que ahir (era ahir?) tornava doncs al cau tot deprimit. Maleint el temps esventat. I al mateix temps, quina merda, això d’haver d’arrossegar un cos (facis el que facis, prou aviat mort) tota la vida!

Tant se val. Ara, això altre sobre les verges... Te’n trobes arreu i enlloc. Res no és verge. Tot és corrupció, sols que de vegades la imaginació et fa creure rucades. La carn és carn, i s’ha acabat.

Una altra verge, ara que n’enraon. Una minyona de casa, una d’aquelles qui venien d’allà baix on encar torturen animals molt bestialment i pública, i ballen aquella cosa repugnant, gemegosa, indescriptiblement i horriblement lletja, que en diuen flamenc, i on semblava que era normal que els pares desminyonessin les filles per tendretes que fossin. Jo una miqueta precoç, crec que ja havia fet els dotze anys, ella en devia haver fets els vint o una miqueta més, i de cops, només quan anava moguda, qui s’ho anava a imaginar, aprenia llavors que potser era veritat que a les paies en general els abellia més que, aposiopètic, hi romancegessis, que t’hi mig adormissis, maurant i acaronant arreu, amb compte subtil, amb miraments rai, ans d’anar al gra, i hom és clar que volia anar al quid de la qüestió directament, i els dits se te li enfilaven, accelerats, cuixa amunt vers l’humitejat, ara eriçadet fitó, i la mà potser et rebia un cop, i et retens i fas bondat; doncs bé, tant se val, els dies de bona setmana, quan ella es veu que anava amb desig de conyeta, doncs, això, ens barallàvem de mentides, i bo i fent el ruc per terra, com dic, ens toquejàvem, i m’abellia sobretot, tornem-hi, fregar-li el secret. Doncs això, fou en una d’aquelles ocasions que em va dir que de ficar-hi la pitxolina, re, que era verge, que al secret només hi havia penetrat son pare, i jovenet com dic que era, allò tanmateix em va sobtar, que aquella dona de pèls tan negres al secret tingués aqueixa estranya concepció del que era ésser verge, com si el fet que son pare se la cardés de petita no comptés!

Doncs bé, un dissabte o un diumenge on, passat migdia, després de dinar, mos pares se n’havien anat al cine, jo era per casa llegint, i em vaig aixecar, vaig anar a la cuina, vaig agafar una poma i un ganivet, vaig partir la poma en quatre quarts i n’anava pelant el primer quart i voltant per casa, quan vaig veure la minyona adormida al sofà, li vaig aixecar les faldilles dolçament i, tot mastegant, li guaitava, com dic, els fascinants pèls del cony que li sortien de les voretes de les calces blanques, quan una idea em violà l’enteniment de noiet entenimentat, i una miqueta, no pas gaire, entremaliat. Vaig tornar a la cuina, vaig agafar dos dels tres quarts de la poma que restaven, i em vaig ficar a pelar’n un, mentre què faig en acabat amb l’altre? L’embotia suaument al secret, vull dir, al cony de la minyona. No cal dir que abans de menjar’m el darrer quart, veient-la com la veia, i manipulant-la secretament com la manipulava, ja me l’havia en acabat pelada (aleshores era gairebé instantani, podia pelar-me-la sis o set vegades per dia, i la tita rai, sempre respon, sempre presta, i tant, de mantinent, al cap de res, com dic, heus que a la titola me li agafen els delitosos tremolins, i m’orgasmeix molt complidora, amb les escorregudes de més a més essent fàcils, per llur minso cabal diguem-ne, llavors de torcar) i ja m’havia rentat i preparat i tot per a sortir, cosa que vaig fer, tancant la porta sense fer sorolls, mentre em menjava com dic el darrer (i quart) quart de poma ben pelat.

La història no hauria més suc si doncs no fos que al cap de dos o tres dies, bo i entrant a la cambra de la minyona, romanc fet de glaç, astorat pel gens versemblant espectacle. Allí la tens, agenollada davant un altaret, amb el quart de poma al centre i unes floretes i un llum d’oli davant, amb tot de postals i cromos d’imatges dels ninots i ídoles típics dels cretins pel voltant. Abracadabrant.

Què fots, que li demanava. I em diu (perquè érem francs i ens ho dèiem tot, com dues amiguetes íntimes) que a ella també li ha passat com li passava a la verge (l’antonomàstica, es veu). Que ella també essent verge, potser no ha parit encar un infant si fa no fa sagrat i tota la mandanga, mes ja a hores d’ara (albíxeres, al·leluia) si més no un quart de poma, tu! I que si allò no deu arribar a miracle amb cara i ulls i homologable papalment i tot, que si més no prou deu ésser un bon començament, i que per això l’adorava, i que havia somiat en l’aparició d’un àngel qui, monejant-li pel cony, l’hi instal·lava (sinó el fill, el quart de poma) ben endins, al ventre impol·lut, mentre tots dos (ella i l’àngel) davallaven molt calmament i afectuosa per un riu molt ample i molt llarg, de cresp molt suau, suavíssim, en estàtica barca menada misteriosament per invisibles poders celestials.

Feia que sí, que era d’admirar, tot plegat, i que segurament aquell quart de poma no es marciria ni s’ompliria de verdet ni es podriria mai, com certs braços o cigales de santes i sants, i durant unes setmanes i mesos d’estiu allò fou veritat, que fos immarcescible, perquè quan ella no mirava, ocupada a la cuina o què ho sé jo, d’esquitllèbit anava i li substituïa el quart de poma molt colt, ara un pèl malmès, per un de ben nou; en acabat, subreptici, com se’n diu, fent-me el qui no hi és, l’antic i santificat el llençava, sense més cerimònies, a les escombraries, car és també cert que aquella vegada, per superstició, car no se sap mai, el primer vell quart tan adorat i miraculat l’havia tastat, i, no pas perquè hagués viscut a un cony, mes quin gust, ecs, les basques, vós, nauseabund, repugnant a més no púguer. Així que miraculós ni beneficiós, gens.

(I ara que hi caic, abans d’anar-me’n a l’internat per al nou curs, per comptes de ficar-l’hi d’amagatotis, a l’altar, el quart de poma nou, com quan fiques llepolies i petites joguines, sota l’abrigall, al cul del tió de nadal quan la quitxalla no vigila, li hauria d’haver ficat, dic, un bocí de carbó, per a desemboirar-la, desencaboriar-la, rembre-la de la tanoquíssima superstició.)

Tant se val. Una cosa que no li deia mai, pobra xiqueta, qui llavors, quan jo ja no parava per casa ni als estius, es va casar amb un bon pagès i se’n va anar a viure amb ell, no sé pas si encar acompanyada amb el quart de poma de la bona sort i tot, i va tindre una filla qui treballà a la televisió i tot, prosperant de valent, doncs el que no li deia, dic, era que la seua verge (l’antonomàstica) potser un altre cas com un cabàs, idèntic al seu. I que un bon vespre, o millor nit, doncs, la diguem-ne l’antonomàstica, clapant, una altra dona (una altra pruent prostituta qualsevol del fanàtic barbàric llevant) deslliurà un infant no gens lledesme, diguéssim, espuri, il·legítim, i, d’amagat, com bruixa qui roba infants sans i comcal, i els suplanta per aquells petits monstres apellats canviots, ella també se’n va desempallegar, bo i plantant-lo entre les cames de la qui clapava, i allò era al ben fosc, tard a la matinada, ja vora el matí, i, poc després, en aixecar’s, la verge es va veure amb un nyec mocós, un nadó tot cagat de meconi, entre les cuixes, i cridà al miracle, més que més que havia somiat que un àngel (un àngel com l’àngel qui fui, l’àngel mig íncube qui fou en realitat la meua dolça mà introductora de quart de poma, i llavors, fet bell home, dugué la minyona en barca molt sensual riu avall) li deia cosetes a cau d’orella, i hagueren de vindre sanedrins i sacerdots d’aquells tan pudents (qui en sap els noms!), i amb els dits tot torts i bruts, s’encertiren que la paieta era verge de debò, i en certificaren la sorprenent escaiença, l’avinentesa memorable, i digueren, som-hi, aquesta apuntem-la també al llibre dels fets fotuts i refotuts.

Li hauria pogut dit que així aproximadament fou com històricament (històricament?) s’esdevingué. Això així; ep, o quelcom de molt semblant, què ho sé, jo, i al capdavall de què m’hauria servit, ella no n’hauria entès, ni a tots ops volgut entendre’n, futil·la; car ella rai, cascú ses manies.

(...)

(El senatore Solitúdine, quin gran paper.)

Em parlava en Jim del sanador del seu poble, un tal Ludovicus Solitúdine, qui se’n va anar a ciutat i quan deia “sanador” li entenien “senador”, i no sabia de primer què cony fos un senador, tret que algú l’assabentà per què servia una cosa tan inútil com aquella, és a dir, per a no fotre altre que emprenyar la gent amb tifarades de lleis irritants i rabejar’s en la tiferia sense fotre altre, d’on que en Solitúdine trobés que allò, doncs, quina ganga, tu, i que se n’anés encontinent a una botiga de robes i es comprés un vestit ben carrincló, i es mudés doncs com un altre paràsit del senat, i ara era a tots els efectes un senador de veritat, i legislava collonudament, amb cara de mitjamerda desgraciat qui sap molt de no res, com tots els senadors de veritat. Fins que no es va morir molt honorat, i al seu poble encar se’n fan creus, i no cal dir els brúfols i bous, i els porcs i bocs, qui abans no havia, pobrissons, molt cruelment crestats, sanats, encar que no tant cruelment com sanà en acabat els súbdits d’aquell molt merdós estat.

Em deia en Jim que al poble d’on venia en Solitúdine encar en deien, com als temps medievals, de la castrazione, la sanatura, i del castratore, sanatore.

Arribava, sorrut, el tallacollons, o més aviat (no gens sorrut encar) un vailet seu qui pels abruptes encontorns havia trascamat de valent abans son pare, i, bon sonador, feia sonar el seu flabiol, que se’n deia el sanatruges, molt musical, i amb allò avisava el poble sencer que demà, per una mòdica quantitat, i a la plaça del poble (vora el temple a la deessa Isis, per exemple), portessin, els qui volguessin, tots els animals i criatures qui els abellís que hom capés, que el sanador arribaria, fes Sol o plogués, de bon matí amb els adients coltells ben esmolats.

Caponar o crestar, accapponare, no calia que ho fes el castrador professional; crestar els galls ho sap fer tothom. És tan fàcil, com per a les dones (totes pruents prostitutes) fer cuguços llurs marits. Banzim-banzam, i apa, som-hi, fet.

Ha passat en Rick amb un carretó d’enciams, i, com fa sovint, m’ha dit que no em cregui re del que em diu en Jim. Només somric. En Jim li diu a en Rick que aixanti la mui, que qui no sap re és ell. I continuava dient-me que als vells temps, hom considerava (amb raó) que els collons (i després àdhuc en les femelles els ovaris) només eren promotors de malaltia. I que de llevar-se’ls o de no tindre’n, prou era un esplèndid benifet. Els sanats, tant les bèsties com els humans, guanyaven un pilot de salut. Es fotien en menys baralles, i doncs n’acabaven molt menys nafrats ni morts, i de tota manera menys crancs al cos no els sortien, i al contrari, molta més vida els pertanyia, i vigoria, i volum, i beutat, tu. Un home capat molt més bell i formós. Prou pot, i els galls, i els moltons, i els gats, i els gossos, i tothom. Que no calia considerar els crestadors com a personatges agressors ni els crestats com a víctimes. Al contrari. Que el flagell per als humans el constituïen aquelles glàndules criminals d’hormones verinoses, aquells penjolls fastigosos.

Hi estava d’acord, totalment. Hom esdevenia d’allò més tendre, i hom s’engreixava, hom es trobava robust i amb salut rai. Meravellosa mutilació, li deia, et restituïa, et tornava a fer sencer, sense el defecte afegit, el detriment adventici de l’altrament irrentable brutícia del sexe; i els fastigosos penjolls, oi, ous o ovaris, fora, un pic tolts, directament per als repulsius gossots, qui prou els amen, els repulsius gossots qui tot s’ho mengen, els gossots capats.

I mentre en Jim i en Rick (qui tornava a passar i m’havia sentit) se’n reien, car potser es pensaven que ho deia de riure, que parlava irònicament, i no pas, vós, gens, aprofitava per a dir la meua anècdota; prou ens agradava bescanviar’n.

En Rick ja em coneix, com coneix en Jim, i no se’ns en creu ni una, i per això fot el camp, mes a en Jim li dic que allò seu em duia al meló que, també (al meu poble, no, a un del costat), s’escaigué un cas potser una miqueta semblant.

L’equip de soccer nostre era una merda, i van decidir de canviar l’allenatore, és a dir, el coach, l’ensinistrador de l’equip de futbol. Van triar un mec qui semblava dur d’allò pus. Un qui es deia Ramiret Tallacolls. I el triaren, crec, precisament pel fet que es digués Tallacolls.

I és clar que es devien imaginar els ximples directius que en Tallacolls els fleumes jugadors els fotria anar d’allò més rectes i disciplinats, algú qui tallava colls i tot, vós.

És clar, així mateix tampoc, que no sabien declinar-li de debò el nom, car no era pas que el seu nom vingués de nissaga talladora de còlls (that is, of necks), ans de cólls (that is, of testicles, of balls), i així els entrenà, com si els hagués capats, fent que li esdevinguessin de més en més femenins, femellencs, fins que, completament emasculats, si més no anímicament, veies que jugaven com carrinclones senyoretes de casa tifa, de casa tifa de pútids tifes plens de tiferia, com aitantes te’n trobes a ciutat.

Doncs bé, d’antuvi, aquells jugadors sense boles perdien tots els matxs, mes espera’t, que força tost, aviat, aviadet, els jugadors dels altres equips es van encomanar de l’estil cul-bellugós, i pel fet que ells, vull dir, els del nostre equip, portaven un cert avantatge en l’estil, començaren d’anar pujant, fins que crec que acabaren campions i tot.

I és que, evidentment, tots els esportistes són essencialment macaris, cosons, mariots – com en diuen ara? homofotuents – i del mateix mou, les esportistes totes tríbades. Els esportistes implicats en els esports d’equip (rugbi, futbol), i de contacte sobretot (boxa, lluita), i tant se val, en general tots els altres. I quina glòria per a ells, quin alliberament, contents com gínjols de poder revelar públicament llur vera natura, tu!

Brandava el cap en Jim. Potser em deia amb aquell signe ventís que aquell cop no hi tocava gaire, tret que de seguida es posà a servir una clienta, alhora que em feia adeu amb la mà; s’atansava migjorn i la clientela pujava com bromera aqueferada d’un carrer com més anàvem més atapeït.

Me’n tornava al cau cama ací cama allà. Potser, consirava, en Jim és, com jo mateix, un esportista fracassat. Potser també fa esports alternatius. Potser tira amb bassetja molletes a ànecs i cignes, potser amb salabret caça mosques als culs de les haveries. La seua vida privada, com la meua, de debò qui la coneix?

(...)

(A mesura que l’objecte s’esgavella.)

Caminant, dic, consirava que, com l’objecte envelleix, tot d’espetec s’ha esvaït, no hi és més, i àdhuc el mateix paisatge, al fang del qual suara es rabejava, es veu destruït, hi manca totalment. En un tomb d’esdevinences sorprenent, resulta però ara que els oceans són eduls, tret alhora que els atuells amb els quals te’n serviries el lladre del temps els ha abassegats i enlloc no rauen. L’únic que sembla romandre, latent i furgant engrunades orelles endins del darrer morent testimoni, són les diferents cridòries de monstres nafrats, els incessants sorolls estridents, com ara els d’ocells molt proditòriament i inconvenientment plomats, xisclant contra les cremades, o les folles adés preferides flors rabiüdament i metàl·licament xiulant, com ara si fossin satèl·lits que s’estavellen caiguts del cel, amb també els vulgars renecs i malediccions dels gripaus i els tritons i les serps qui es rosteixen, tot plegat una altra planera extinció general per a acompanyar la trista comèdia.

As the object ages, soon, in an instant, it spontaneously disappears, plus the very landscape where it was mud-wallowing suddenly has been utterly destroyed, isn’t there anymore. In a surprising twist, the oceans have become edible, only that all the eating utensils have been already stolen by the thief of time. There only seems to remain, ensconced in the crumbling ears of the dying last witness, sundry uproars of hurting monsters, unremitting strepitous sounds, as of, on the sly and most inconveniently, unfeathered birds screaming against the burning, or insane pet flowers rabidly and metallically whistling, as if they were crashing satellites, plus the common execrating and reneging of all your roasting toads, newts, snakes, in short just another such general unencumbered extinction to accompany the sad comedy.

(...)

(Après enguany aprés boïga.)

Malapedaçada espiral estàtica — ni hi puges ni hi davalles. T’embertrola. T’hi té atrapat.

Amb això, ficats ací, tots naixem vençuts. Vençuts pel destí. El destí d’ésser un amuntegament de cèl·lules casuals perdudes a l’univers perdut. Condemnats a mort en un univers a mort condemnat.

Els qui es pensen vencedors – els més il·lusos i carrinclons, els més datspelcul i desgraciats. Plànyer’ls – el millor favor que els podem fer. Repugnants.

(...)

Fou llavors on de cop i volta un ultrafeixuc objecte sideral tocà el Sol i el trameté a cal collons. Tots els planetes perderen llurs òrbites, n’hi hagué que simplement s’estavellaren dins el Sol mateix, una mica de carburant més, d’altres se n’anaren a parir parteres a tres quarts de quinze, un o dos s’estabilitzaren a tall d’esferes diguem-ne selèniques i només rodaven al voltant del Sol desplaçat ensenyant-li la cara roent i no pas el cul més fred.

Calia en el cas on érem reaccionar radicalment. Reaccionar radicalment tot romanent estàtics, no fos cas que encar afegíssim a la putrefacta catàstrofe.

I doncs, tothom a lloc, sense desestabilitzar la natura. Per això calia escamallar tothom. Hom pescava cada sobrevivent, i li endinsava les dues cames als dos forats adients del frenètic fornet. Allí en un tres i no res les cames esdevenien carbó-vidre. Només calia en estrebar’l fora del fornet al cap d’uns quants de segons fotre-li un copet amb l’espinyadora, i au, ja tenim un altre escamallat qui no es bellugarà pas gaire.

No cal dir que per a bona mesura els collonets i cigala hom els els havia envidreït-carbonitzats i au, de bell nou, un altre copet (aquest encar més feble) amb l’espinyadora, que vídua de flesca, contenta rai que hom trobés que encar era de cap utilitat, i ja tenim l’home nou en un planeta més com cal.

Allò era la darrera guerra. Camats contra escamallats. I els escamallats guanyarem sempre. Car on aniran els desgraciats amb llurs cames? Les cames re de bo; només serveixen per a desestabilitzar. I per a no anar enlloc. Altre que per a envair territori d’altri, per a introduir tota mena de flagells i d’altres malalties letals. A part que nosaltres rai. Servem l’aigua i els peixos, servem les gàbies i els micològics horts. Ocupem tot el molt minso territori ocupable. Som els homes de senderi. Som els qui conquerim l’enteniment general. Som els qui immòbils som inamovibles. Són ells qui, d’ençà de les ardents invivibles perifèries, han d’atacar el fort.

I tota màquina i tota pròtesi i tota roda prou són taxativament prohibides. Condemnat a mort instantània tot traïdor qui faci crosses, per exemple, o, pitjor, s’empesca cap motor. Cap motor, quin descans! Prou sorolls. Prou túixec fumegós. Prou gas gastat. Els àvols molt llords contaminadors hom els agafa, hom els fica el cap a un dels forats del frenètic fornet que normalment serveixen per a carbonitzar-hi ans envidreir-hi cames, i hom fa el mateix amb llur cap. Llavors, al cap de no res, a cada maleït interfector de la natura un copet d’espinyadora al coll i au. El romanent del cos una mica més de nodriment per al planeta que es recobra ni es renovella lentament.

(...)

Ara us ho diré. El que cal sobretot és no fotre mai gaire.

En aquest món de vanitats, inanitats, banalitats, fer re ja representa fer-les; si no fots re, si més no t’estalvies d’afegir merda al merder.

(...)

Tothom qui marca a les històries és un tarat. Sense tara no hi ha marca. Només quan no ets ningú ets lliure.

(...)

Hom neix obedient. Marcat per l’instint, com qualsevol altre insecte, hom ix de l’ou amb aclucalls, disposat a obeir fanàticament tota autoritat, i com més autoritària millor.

I no es pot mai canviar el tarannà de ningú. Tothom és sempre com és. I prou. Capficar-s’hi (a voler canviar qualcú, i encar pitjor, a voler canviar’s ell mateix) és d’estúpids datspelcul. Incommensurabilitat de la inutilitat. Incommensurabilitat de l’eixelebrament. Ridícul. Qui hi perd un minut?

Tret que no et caigui al crani diguem-n’hi cap teula o aeròlit disparats, i te l’ascli, i el cervell, esbalaït, prengui una altra drecera, pitjor o millor, tant se val, sempre seràs el mateix idiota. I amb la teula o l’aeròlit, o cop de destral, potser esdevens un idiota diferent. Això és tot.

(...)

Vençut, t’assumeixes vençut i açò et reforça. Car saps millor qui ets. Guanyes identitat. Amb aquest increment de propietat íntima, hi ha més a triar de tu, i doncs més a estimar-hi (i a rebutjar). Més a ésser tu mateix, d’una manera més assegurada. Tot en tot, més amor propi. Ets més que no érets abans que no sabessis del cert que també tu fossis el vençut.

Qui no es vol com és, porta un enemic al cos. Qui se sap i es vol (o s’accepta) (o es tolera) hi té un amic. Un amic amb el qual se’n poden dir de bones.

(...)

(Només sol ets lliure.)

M’agredeixen els camps mentals, i com més ruc ni cretí és l’individu més m’agredeix — les onades em són tan contràries!

Comprova-ho. Tantost que hi ha algú altre pels teus voltants, les seues ones cerebrals ensopeguen amb les teues i tot esdevé confusió i feixuguesa — i ni cal dir, pler de llordesa a les orelles.

I com més són, els roïns entremesos, doncs pitjor: moltes més d’ones mentals enrevessades, massa de brutícia a un cervell tot marejat.

Fuig-ne. Fuig-n’hi. Fot-ne el camp. Ara. Abans. Ni començant.

(...)

En tota interlocució entre pocs o molts, tant se val, sempre soc qui porta la borromba, el darrer a mai dir-hi molla, només pensant que hom aixequi la sessió i pugui ja fotre el camp sense despertar gaires sospites més. No soc pas dels qui mai enlloc s’entremeten. Poden aquells feixurar tant com vulguin, car, pel fet patent que re no em pertany, del que feixurin, re mai no em toca ni tocarà. Ni em toca ni tocarà tampoc cap indret al diguem-ne esperit. Venguin el que venguin, res que gens ens interessi.

(...)

Només sol ets lliure.

Qui va sol va ben acompanyat, i boia i fa el que vol. Indemne es manté, i ataràctic, gens molestat. Equilibrat. Conscient. Tastant tastets d’eternitat. Egregi contra els gregaris, els promiscus, els contagiosos, ell, afí als plaers solitaris, gaudeix del seu bocinet ínfim.

Plaers, doncs, només la natura en sap de lluny en lluny oferir.

Secret alhora de la felicitat i la longevitat és pelar-se-la vint-i-tres vegades per dia, per exemple. Catorze la nit i nou el jorn és com jo ho faig, mes és clar que les combinacions són al tast lliure de l’individu. Hom se la pela, hom s’espunyeix la ceba, a idònia conveniència. Cascú prou s’ha de trobar, tot solet – la fórmula màgica.

Car el sexe no s’ha fet pas per a cardar — s’ha fet per a meditar — cada masturbació una meditació — cada meditació una pausa al temps — temps pausat és temps allargat, és temps millor emprat. Mentre te la peles, el temps s’aprofundeix com ara en gorg i no transcorr; no se t’escapoleix com aigua qui se’n va.

(...)

Havent enraonat amb en Çapont, sempre et roman un gust amarg. No ets pas tu, qui enraones gaire. El lleixes que fantasiegi, pobre jan.

I després, tot caminant, et poses a discórrer. Si potser li hauries pogut dir això o aixà. Ara que, a qui aprofitaria? Ni ell et faria cap cas, ni a tu t’esclariria el que ja has ben clar al maginet.

(...)

Pel que fa a la cosa del sexe, a mi, de parlar’n, rai, molt; m’apassiona, gairebé; ara, de fer-ho, gens. La dona el contrari. Parlar’n no en parla gens; ara, de fer-ho, tothora, i gairebé, diries, indiscriminadament i tot.

(...)

Ara t’ho dic. Les dones, amb tota rigor, ens irroguen tothora putades rai.

Tan feliç que hom no era abans d’aqueixos trenta anys de presó i cadena, escolta’m, Allí ets, abans de casar’t, tocant-te les campanetes, millor, els cascavellets, els picarolets, tranquil, dormint les teues horetes adequades, feinejant les que calien sense esdevindre cap escarràs sense lleures, i amb això, amb la resta, la resta d’horetes, com et diverteixes, oi, com, de tant en tant, prou saps sortir a cardar amb cap bagassota o bagasseta, segons la lluna, segons el gust del moment, cada vegada una de diferent, de totes les nacionalitats, hom s’ho imagina, s’hi rabeja, el luxe!

I llavors què fots, desgraciat? En quina temptació diabòlica, en quin bertrol letal, no et sumeixes, condemnat? T’encadenes a una bola de ferro en forma de monstre de maldat, amb pits i cul i cony que d’antuvi et semblaran de franc i sempre avinents, cert, mes que ben tost es declaren amb manies esborronadores, amb tota mena d’esporàdiques bogeries, d’agressius capricis, i d’odis estranys i desigs criminals, i que només obsessivament vol que treballis com un esclau, o ja t’acusa públicament de qui sap les infernals abominacions. Ella a tu! I tothom s’ho creu!

Prou t’ho havia advertit ton pare, mes qui en fot cas, de son parot? Sabut i sapigut: hom creu que son pare, no hi ha ruc més ruc al món. I llavors, més tard, al cap de no pas gaire, prou s’ho troba, ai!

Ja t’ho trobaràs, em va dir. Marit i marrit sempre va junt. Et passarà com a l’oncle, vull dir, a l’Ocne, qui es casà amb cap fava pestilent, petulant i despecega, qui li infligeix tota mena de pena matrimonial, menjant-se-li tot l’esplet, tot el profit del seu treball sense fotre altre que gratar’s el parruf ple de puces. L’Ocne, et dic, qui hom representava com el carallot incessantment fent una molt llarga, eterna, corda de cànem que mai no arribarà tanmateix enlloc, car la seua somereta, darrere d’ell mateix, se la va cruspint sense descans. Potser algun dia llegiràs una miqueta i t’eixoriviràs. Cal llegir molt i molt abans de no casar’s, molts de clàssics, qui són els qui hi lluquen de debò, i, fer això en acabat, quelcom encar molt més intel·ligent, no casar’t pas gens, no casar’t pas mai; tret és clar que ho facis cap amunt, amb dona rica i treballadora, i tu, gens llondro ni macabre, aprenent harmònica musica, la de les esferes sobretot.

(...)

Casat amb una dona has de parar compte cada minut de la teua vida; peus de plom i nus a la gola; car collons, allò, com s’enfelloneix, com se t’alçura, i tot de sobte, i per no re i sense mai sàpigues per què; i quan s’enfolleix, pitjor, Medees totes, i ara mateix, tot d’una, malament rai, ja has begut oli, amaga’t tan ràpid com puguis, no fos cas; car sortir-ne viu, mai sinó amb prou feines.

(...)

No hi ha servitud més estúpida que la voluntària, ja ens ho deia (esbombat per en Montaigne mateix) en La Boétie. Servitud tràgica, estúpida, repulsiva, i tanmateix, ai, més que majoritària, gairebé general.

Ben mirat, és normal, entre els homes com entre els de més (potser tots, qui sap, no soc gaire bon zoòleg, vós) dels animals guiats pels instints. És normal i lògic, dic, que hom ami ses cadenes. I com més encadenat, millor. Com més encadenat, menys responsabilitat. Tret que alhora, és clar, més ressentit, més rancuniós.

Per això content i satisfet i feliç cascú amb el seu merdós dictador de torn. Al capdavall, ben cert que no hi ha tirà més brutal ni cruel que allò que hom anomena déu. I nogensmenys no pas poques (innombrables) les legions de carallots qui diuen amar “déu” sobre totes les coses. “Déu” — qui sap a què o qui collons es refereixen, no ho sap ningú, i ells pitjor que ningú, sempre a les escapces — “déu” — “what the fuck is that?” — “search me!”.

Tu voluntàriament encadenat, servil, esclau, sotmès a la violència necessària de l’estat o el coronat qui en representar’l t’esclavitza i t’asserveix; en prendre ell tota la responsabilitat, se’t venja dels qui ressents, dels qui odies, dels poderosos qui li farien ombra (a ell, no pas a tu, qui ja hi vius, a l’ombra més abjecta), i com més cruel i brutal, més hom l’aprecia (i el vota, si cal). Mata i desfà, i extermina i anorrea, allò que tu no pots i tanmateix prou desitges, i allí ets, un miserable no res bavós, un petit nan grotesc, gaudint del macabre espectacle, sense remordiment, ni sentit del pecat, ni por de cap pena ulterior, car tots els nelets, blasmes i culpabilitats possibles se’ls carrega al gep el tirà del moment.

Et fa ell la feina bruta. Per procuració. Hi participes amb el teu silenci, amb la teua por, o amb el teu fer-li costat mut o cridaner, amb la teua servitud totalment voluntària, car només caldria que diguessis que no, i no ho fas mai, i si ho fas, no et sent ni el coll de la camisa, acollonit que no et caigui en retribució un bon sec llamp al suc.

El tirà d’ara ja s’ensorrarà o l’ensorraran un dia o altre, i al seu lloc, això rai, ja s’hi ficarà un tirà nou. Molt més lleig cau un gros gegant que un petit nan. I el tirà nou, caldrà fer-li un monument encar més piramidal, catastròfic, i caldrà llepar-li de mantinent la merda al cul i a la boca i a les mans sangoses amb tanta o encar amb més assiduïtat que hom no feia amb el qui suara s’estrompava o era estrompat — sovint prou escandalosament ni estrepitosa, i cacofònica, retrunyent, repercussiva, al capdavall inútil — molt de soroll i tot hi és boll.

(...)

Som cretins. I ens en prenen, amb tota raó. Pagats per l’estat, amb el dictador al capdavant, filldeputegen a tort i a dret, vull dir, els fillsdeputa de capellans, els quals, recordem-ho, saben llatí. No els veus pas casar’s mai, ells! Prou foten casar els altres — refotre, tu, com hi insisteixen, els malparits! Mes ells, res, panxa contenta i cagar sa. No els veus pas retre llur vigilada llibertat de viure la bona vida, alliçonant els altres, ensarronant-los, mentre que ells, som-hi, que no ha estat re, ells popant-se-les dolces, no pas tan rucs ni datspelcul com semblen, fa?

(...)

Els veia un dia conxorxant-se, moros, jueus i cretins – el fàstic! Maleïts merdacaners i llepes, garants de tots els bútxares i tirans. Repulsius reptilians amb rituals i ínfules d’estront d’entra-i-surt, amb llurs ridículs hàbits i arrossegalls de cascarres i merda de gos. És llavors que, tot d’una, diguem-ne inspirat per l’espectacle horrorós, escrivia el meu primer i únic poema. Feia si fa no fot aixà:

(Poema darrer darrer de re.)

En cada déu hom s’hi caga
Un déu i no res tot és u.

Hom es caga en tot déu
I es caga doncs en el no res
On en fumet deleteri
Tota merda s’esfuma.

Així com s’esfumarà
El cagador qui la cagà.

Tota la merda a la merda
S’ha acabat s’ha acabat
S’ha acabada tota la merda.

(...)

El dictador és perpetu — només canvia de trast en trast de cap — és com qui porta la geganta i mig treu el nas pel seu cony d’elefanta. La geganta és sempre la mateixa; el gran capdecony qui la porta, però, amb els lustres i dècades que s’escolen, al cap d’estona no és mai el mateix.

(Com la minsa (no gaire paradòxica) paradoxa del vaixell d’en Teseu, ve-te’n ací una altra, atenuada. El vaixell amb les edats va canviant de peça en peça, mes és clar que sempre és el mateix. Mateixa cosa amb la geganta, la qual és sempre la mateixa, només el seu cony és diferent. I la dictadura és sempre la mateixa, només el cap del tirà és diferent. I àdhuc el teu propi cos – i el de cadascú – mateixa cosa – cada cèl·lula hi mor i es reemplaçada per una altra, i tanmateix el cos és sempre el teu.)

Hi ha camins on el tirà corrent o de moda passa de moda i esdevé de cop i volta obsolet. Se li estronca el corrent, i estancat l’abaten. Llavors sovint hom li alleva torts extrems, tots els blasmes per a ell, conductes aberrants i abominables, crims capitals en reguitzell, i tota mena d’usurpacions, i arnades nocions, i neguits reaccionaris, i trons semblants. I el nou tirà, el nou dictador (dins la vella, sempre la mateixa, sempre idèntica, dictadura) repetirà els mateixos crims i torts i les mateixes usurpacions i conductes abominables i aberrants, i potser fins i tot una mica pitjors, per poc que pugui, per poc que vegi cap escletxa que li permeti d’ésser encar més cruel i brutal, car és així que el sistema rutlla, i només així pot rutllar i eternitzar’s, amb violència sempre màxima, la que més plau al vulgar, la que prefereix la “bona” gens — es diuen ells mateixos de bons i de taujans, és així com els han educats, és així com els torçaven el cervell d’ençà de nats.

L’home corrent, l’home bo, només el pots considerar com un altre vulgar organisme, gens estrany a la natura, amb els mateixos instints que qualsevol altre, més o menys nociu, coprobi. El coprobi s’hi rabeja, en el seu medi, no en coneix cap altre, i prou cofoi, el troba bo i s’hi troba bé i bo. És el coprobi bo, el coprobi normal, el coprobi de cada dia, tot satisfet amb el que hi ha.

No en trobaràs gairebé cap en el procés de fotre’s a signar, per exemple, cap cartell de deseiximents per tal d’alliberar’s, deseixir’s, de qui l’esclavitza. Aquell qui el sotmet a esclavatge, al contrari, ell en diu el seu salvador (vociferant, esbombant-ho, els més rucs) (i només fluixet, d’amagatotis, amb molts de ‘tu ja m’entens’, els més cauts i malfiats, els insegurs, i tanmateix conformats).

(...)

(Massa sovint, en situacions perplexes.)

Lliure per la meua provecta edat i sobretot la disposició de mai no aportar re a una societat que et vol esclau dels acabalats assassins i llurs merdacaners i estiracordetes, ço és, els inquisidors i els armats, em passejava aquell passat-migjorn per l’assolellada plaça. Havia entrat a un llibreria i hi havia despeses un parell d’horetes assegut a un racó, bo i llegint vasts llibrots d’història, mentre, més que no llegir, sovint escoltava les converses del llibreter, i ocasionalment àdhuc l’encar més pega llibretera, amb els clients, els de més força obtusos i datspelcul, mes de tant en tant algun d’enormement divertit en el seu pedantisme, del qual aprenia fins on pot arribar la imbecil·litat dels simis apellats (de mou és clar que molt falsament humil) homes.

Els pedants, m’he ficat automàticament a pensar en els més coneguts o pròxims, o a tots ops els qui més em marcaven quan no feia gaire que eixia de l’ou i també em feia gràcia d’estudiar.

Oi que era en Freud qui deia que les dones els abelleix tant de cosir i teixir, i d’apedaçar i sargir, perquè primitivament, encar mig símies i tot, s’entretenien a filar i monejar amb els pèls del cony?

I aquell predicador de tants de llatinòrums qui deia que el déu dels cretins feia sempre les coses tan ben fetes. Per exemple, creava els humans justament amb un nas perquè poguéssim portar ulleres.

O al Carme, vora casa nostra, mossèn Ramon mateix, qui deia sovint que la verge, la seua, la dels cretins, era com el porc, tota bona. Les cerres per a fer raspalls, amb els collons i el moneder, amb la cotna i els pàmpols, amb la cua i la sopa, amb els budells i les botifarres, etc. I afegia que, històricament, allà baix al fanàtic llevant, millor i tot. La merda de la verge hi feia créixer els millors enciams del món!

Me’n reia tot sol i potser el llibreterot, qui em vigilava, es pensava que me’n fotia de les guerres i els guerrers, carrinclona patuleia enfeinada en irrisòries capdeconyades.

Tant se val. Al cap de llarga estona, he sortit no pas havent acabat la meua tasca, ans només per a estirar les cames, quan aquell llibreter, un home rabassut i tot ragut, sense ni un pèl enlloc, m’ha retret, fora, que despengués tantes d’hores a la seua botiga sense comprar-hi re, i musclejant li he dit que sí ves, la vida, cascú el que pot. A part que no pas que no havia comprat re, si més no a la plaça, car, abans, a una de les botigotes del costat, hi havia comprat, d’ocasió, un xerrac no gaire rovellat. Ço que li mostrava amb facilitat car d’embolicat no gaire i molt malament.

I ara em ficava al parc del centre de la plaça i hi escoltava què deien la gentada, i fitava fulvs líquens i col·lemes als troncs de les aulines, i tot d’una una neneta rosseta amb un vestidet tot rosa i rajant gotes de pixats molt grocs m’agafa la maneta i em diu de pappy, pappy! bo i prenent-me, què ho sé, per son besavi, potser.

Li dic que no, nena, que no, però no em vol lleixar anar, i ara doncs que me n’anava del parc, haig de girar cua, no es pensessin què ho sé jo pas, que me l’enduia a casa a fer-ne bocins amb el xerrac, per a cruspir-me-la ben tendra, i li demanava on era sa mare o son pare, i no sé entendre què em diu qui o què són. Puta canalla, qui els entén? I vaig repetint el que em sembla que em diu o n’esbrín.

Happy, then? Are they happy, your parents?
Ah, they are hippies, are they?
They are not Hopi Indians? Hopi, really?
Oh, they are huffy, they scold you, do they?
Oh, you say hefty, they have big tummies, is that so?

Així, enraonant i alhora caminant, l’he poguda emmenar, sense despertar gaires més sospites, enmig d’una colla de zíngares i burgeses qui venen i compren, i més que no res s’emproven i desemproven tumbagues, i he dit a una de les egipcianes, tota pintada sota el mocador de cap i les pudentíssimes bleves, que quins anells per a la xiqueta, on, entre la incessant xerrera, el sòlid escataineig ambient, i mentre aitambé les dues eren ben ocupades en la llorda insignificant besunya, relliscós, m’esmunyia enllà, totjorn enllà, sí ves, devers futures aventures.

Ja es faran fotre, saps?

(...)

Lleixa enrere recelós la remor de rusc de la plaça dels miracles i proeses de molt dubtós reeiximent. El vespre asèptic es torna ominós. Urpa despòtica de la nit el vol constrènyer de bell nou a escollir entre pou i pèndol. Noves víctimes de la inquisició xarneca se li apareixen en tètric reguitzell.

Corpuscles al crepuscle. Corpuscles empedalecs i eixorcs qui en la crepuscularitat es fonen. I ell? Una altra rebordonida mòmia traient espurnes pels narius, no pas amb cap raor refulgent a la dreta, com el que duria la mort qui ens parí a tots, ni dalla, ni falç, ans sols just un xerrac rovelladot, el qual li serveix tanmateix per a ostar llebrers o gossots, de qui sap quina color, qui l’hostilitzarien pels carrerons.

Errabunds zíngars li volen vendre bàlsams forestins, de forests on arments d’alpaques se li barregen als enllordats llençols. Visc en barrastral de galliner espasmòdic. Hi soc a les onze, engiponat amb cridaners cassigalls de pudent endevinadora. Els lloros vora meu belluguen constantment les parpelles. Se m’alçura l’espinada, me la solquen tremolins; com si ferotges escarabats m’hi esgarrapessin ascendint-hi. Paràlisi inapel·lable. Sé que ara mateix començaran d’espicassar’m sense pietat. Sentiment d’immenses nombroses impotències. I alhora de vagues culpabilitats. Empantanegat en abjectes greuges, i doncs a la fi d’arreu foragitat. Esgarriat, caminant com ara torrat, damunt rebles i calçobres, et colpeixen a cantonades bufons qui et titllen d’angoixat i t’acaren als espills on encesos cadàvers dels parents qui conegueres t’espaordeixen.

Sucumbeix al teu instint de ronyosa guineu i fuig. Fuig de l’oasi emmetzinat. Escumes de numen, frueix-ne, i dels guanys d’altri part no en vulguis pas. Enmig dels ombrívols atzucacs, damunt els costeruts reguerons, estantissos bessons siamesos qui a la gatzoneta fresen, llurs anus presos de frisances.

Pudors arreu de basarda i suarda. Clogueres llavors totes les capses. Mai subornat pels empentissos desgraciats qui recargolen i descargolen cofins plens d’ametlles granissades les quals ells absorbeixen, amb tanta de rauxa que cauen en ofec terminal. T’alleuja una tos remota.

Basteixen els instal·lats amb amb escreix i reblen les cabotes amb caps de condemnats. Sí ves. En el món oníric les pràctiques no són gens ètiques, ja t’ho diré.

(...)

Bossarrera esbocada que rages abrivadament, a les teues gorgues escanyats ens esgarriem.

Hec la impressió, el pressentiment, que dins l’esqueixat destret la barca grinyola nogensmenys de goig. Com qui intueix que ateny allò per què es deleix – darrer naufraig.

Per segla irrespirable on vomita el noc el greix fètid de tantes de carcasses, sents el còmit hiperbòlic qui regalima vergonya mentre arrodoneix els darrers tocs perquè els desmanegats galiots s’eixoriveixin per a uns darrers cops de rem. Llur ploricó perpetu es veu entretallat per rudimentaris bleixos d’esperança vana. Lleu hi serem. Enjornet hi som. Tost, tost, s’haurà acabada la singladura. L’oradura. La desconfitura...

Han els psoriàtics pebrots fets fang, i, exhaurits, els bonys d’arreu al cos ni pus no els supuren. Tota mena de suquet els manca. Som a les darreres gotes de benzina...

Còmit orb qui ens sotja que no prevariquéssim ens lliurarà per caritat qualque darrera tètrica opacitat, escadusserament agibellada amb escardalencs fragments de les consuetudinàries molt idiotes cantarelles bèl·liques que ens restitueix, belleu un bri, les forces minvants.

Esbucat, no gaire a contracor se’ns vincla l’aparell devers foscors pregones. Galdosa escaiença, quins tips de riure amb els sondrolls. Ja hi som! Ja hi som!

Al negre horitzó treuen el nas les tres pedretes; no pas cap Sol llevant de sempre oprobioses promeses. Festegéssim. Optimisme, vós, esvalotaments dels sentits terminals que esborren divergències, desavinences. Tots sols els cors es desengeloseixen. Amunt, amunt! Arbrem’ns-e en l’amistat.

Amb destresa estrebem llibants on tots aquests anys, sense mai púguer, ens hauríem volguts penjar. Inversemblants escarnim tota deterioració i ens fiquem a fer quelcom que en diries bucòlic, com ara botets eixelebrats d’esquirols curulls de fruit fermentat, o saltets de finalment tot desengavanyats captaires amb els cistells tots buits de cap recapte, i doncs gens descoratjats, al contrari, car escombrats devers les bavoses ombres del mai més. I encar ens fiquem, anacreòntics de la darrera bugada, a cantar també la majestat de la inexistència gruada.

I com reneguem, estorts bordellers, manumesos i obscens, ni amb quina frescor de nus caçadors als cims on fiblem els tigres de les neus i les bromeres qui ans, coribàntics, rabits, havíem atrets amb desafiants crits de guerra, i qui ara, a tret, assassinem com assassinem la tosa, tosquirada, astorada, mort.

(...)

Em trobava llavors musant pregonament, potser esbrinant els fort intricats envitricolls de l’ens abstracte i la seua relació amb les complexes esferes ontològiques, quan, fulminantment, el molt picant cosmos se’m ficà luxuriós entre els llençols. No era pas el primer cop que se’m ficava al llit com la mala puta que el cosmos era, una de les més iniqües, d’aquelles qui es desplacen llisament i suren subreptícies com closques foradades, havent alhora trets al carrer llurs brillants esques i esquers, els espectaculars estris llurs pertanyents al ram fecundatori, tret que ara el trobava, el cosmos insidiós, de més en més primot.

I consirava ara, per comptes de re altre (com ara, ecs, cardar-me’l, com ell hauria segurament volgut), consirava, dic, com pal·liar doncs l’abacallanament progressiu dels seu cos malalt.

Li diria, com em deia la tieta Tal·lulah, les meravelloses històries de la misteriosa implacable deessa Xíl·lalàh?

Na Xíl·lalàh, la més bella i escultural, i lleugera i llambresca, de les femelles mai nades. Filla del Buit i de la Nit. Son pare el no re, sa mare la pregona foscor. Vestida o nua totjorn negra o tota de negre, com negra nit, armada tothora amb llarga pistola sempre infal·lible. Serenor de poltre blanc qui, adamita, ara munta nua. L’esguarda, poltre nu, amb ull de complicitat. Avença com pantera negra i viu als caus dels cims més inaccessibles. Els seus enemics, armats fins a les dents, sempre a mig camí, arribant la primera claror, sense mai haver atès cap dels caus inaccessibles on dorm, són doncs sobtadament presos de vertigen, i s’apregonen irremissiblement al buit, ells i llurs ormeigs letals. Na Xíl·lalàh, qui mai no saps on rau, possessora del collar amb els anells del destí. Vulguis no vulguis, quan dorms, se t’enfila fins l’espona, i insensiblement et pren una mà i a un dels dits t’hi instal·la l’anell que et marcarà per al romanent de la teua vida; l’anell t’ho diu tot, qui ets, per què serveixes, quants de dies no et romanen al món, com moriràs... Només cal que l’interpretis. Esguarda’n acuradament la color i la constitució; esbrina de què és fet; quin metall noble o gemma o substància tel·lúrica o sideral s’hi imposa sobre els altres; és d’ambre, d’argent, d’òpal, de diamant, de carbó...? Els significats són sempre feixucs i també infal·libles.

Tu qui deleges misteris ací has prou teca per als somnis. Bah, som-hi, que, calmat, amb la mateixa serenor del poltre blanc, i el dolç triomf inapel·lable de l’heroïna qui tot ho aplaca, belleu engreixàs i tot.

(...)

(Soliloqui del llocot de qui la casa cremà.)

Tot fugint del foc, desencadenat de la biblioteca, només havent salvat del foc unes puntes de llapis a la butxaca, i, absurdament, una tasseta blanca de cafè, retrob malsons de cruïlla.

Sense casa, sense llibres, on dur’l ara? On dur aquest vici addictiu de cos, al qual vaig ineluctablement lligat?

De cap al pou? Al riu? Al cementiri?

O a captar pels carrers? Mestressa, un rosegó? Se’m cremà la casa...

I amb cap carisma, qui em donarà mai re? Incapaç de guanyar’m les garrofetes, on mai m’enfonyaré? Sense teula ni taula, ni closca ni llesca, ni llet ni pit ni llit ni pot, reduït a res, sense casa ni cosa, ni lloc ni pom, ni mam ni bull, ni suc ni tec, ni osca al tuc on amagar’m, a què m’exposaré?

Malament rai! Desesperació. Ep, i sense cap atractiu, sense cap habilitat, sense cap noció pràctica que valgui o pugui canviar per un trist ral?

Calma i recapituléssim. Quina altra tecla em manca per tocar? A part que fins i tot això només és una manera de dir, car l’únic esturment que em sé tocar és la cigala, una fútil cigala-circell, ai, semblant a la del garrí.

Massa lleig, i brut i sorrut, fins i tot per a vendre’m a les velles burgeses, fer’ls creure que els puc aportar qualque mena de satisfacció somàtica. Carallot, no. Com me’ls present? Soc l’eunuc nu, sense àpat ni iglú...?

Em voldran de debò d’escombriaire? Massa rugat i crepitós? Massa inepte? No prou vigorós ni resistent?

Només sé prendre la mateixa via que prenguí de petit, quan per inútil els de casa m’expulsaven. Caminet vora la via del tren, trepitjant esglaons d’escaleta d’infern, les soles fent cruixir cagaferro, i trontollant, trobant-me amb carbonisses als ulls, i tanmateix, tant se val, avall, amunt, ensús, dejús, som-hi, empeny, evitant les locomotrius de fums asfixiants, evitant també els fanals dels sempre silents ominosos homenots nocturns qui tornen o van a les soliues monstruoses fàbriques. Per a perdre’m a un clot, entre obriülls, caient exhaurit, esperant que les misericordioses bèl·lues de la nit no se’m cruspeixin d’una puta vegada.

(...)

(Presència del cos — vol constants atencions.)

Reconeixement íntim de la condició del cos. Cenestèsia. En el seu espai irregular, enlloc no s’hi troba natural; no és com el gatsaule, totalment sencer, acomplit, al seu indret corresponent.

Insolvent, arreu hi és superflu. Onírica situació. On ficar el cos sobrancer?

(...)

(Cenestèsia.)

Colpit pel mot
al metopi em surt un blau.

(...)

No gaire amic del meu cos desconcertant, traïdors o enemics m’havien ficat en automòbil, objecte maligne que llavors esdevé extensió del meu cos, ja prou rebec i malcomprès sense aquell mortífer enjòdol de molt maleït afegitó.

Quants de destrets ni d’estralls no se n’empiulen!

(...)

(Paraclausitíric, ço és, trempant davant la porta, barrat d’accés al cony.)

Tants d’anys paraclausitíric, hom s’hi avesa i au. A part que patògens vaginals, gens, vós. Això rai.

Els primers anys, elegíac, massa ingenu, debades havent bavejant al paracolpi, llàgrimes em queien la nit, al llit. Fet un eunuc per voluntat de la dona, havia perdut el poc d’amor propi que em restava. Em trobava totalment espatllat, com un ninot de cordes amb les cordes toltes.

Llavors, acceptant el meu rol de bon eunuc, ço és, cusc domèstic, a la voreta del llit, dels afers de la dona, un urc nou m’anava reforçant part de dintre. Era al capdavall útil a la societat, al binomi ella i jo; em guanyava, servint-la i servint els seus druts, em guanyava, dic, teulada i teca, ço és, l’essencial, amb el meu treball, tot dit i fet! Era com qui diu un home (capat, això sí) ben acomplit. Un home treballador!

I un home altrament lliure i lliure de recances per a adonar’s al somni i al magí.

Anant pel carrer, guaitant les dones remenar anques i culs, i dient-me, oronells vibrants, flairant, trempant com espadó...

Som-hi, som-hi... Ja hi som, ja hi som... Una altra, una altra...

Cada cony, flor; cada cony inconegut, exòtica flor. Hum-hum, preciós, gloriós! Prat incommensurable i ubèrrim!

(...)

(Desencantadot espieta.)

Eh que ho he dit? Fui de petit i jovenet, molt àvid escopòfil. Sedec de coneixença, ca?

Quin desencant una miqueta més endavant en comprovar que homes i dones caguem la mateixa! La mateixa merda! Matèria fecal indistingible.

I llas! Pitjor. Atxul·lat, i fins a quin grau, pobrissonet, totalment descoratjat, en descobrir que un forat de cul mascle i femella, cap diferència. I que, un bri davant el trau emuntori, el canonet que sovint es descarrega amb prou rebombori i la furga que hi furga i hi atapeeix, en altres paraules, el clotet i el ravenet, pelleringa i penjollet, eren tot plegat fets exactament de la mateixa matèria càrnia, i àdhuc la pudoreta que desprenien, depenent de la higiene del personatge ensumat, era en ambdós així mateix la mateixa.

I que tot doncs s’emmirallava. La bosseta dels collons i els llavis davanters del cony, la cigaleta del gojat amb la minicigaleta de la noieta...

Etcètera etcètera; l’únic, ja dic, el joc d’escovilló i canó, un joc ximplet i irrisori, i tot inventat i amanit per la natura (qui sap per a quin maligne designi tot plegat) per a anar ensarronant la pega gent.

Prou ens ho deia n’Updike després. «Ran d’infant, tot som espietes. En això no hi ha cap vergonya; la vergonya és que al capdavall tots els secrets descoberts hagin d’ésser alhora tan pocs i derisoris.»

Quatre rucadetes miserablement nugatòries, indeed.

(...)

Abans no conegués el bon mot de n’Updike, ara hi caic que ja havia descobert (tot solet, com tants d’altres pobres estudiants sense gaires calers ni ambicions) que sí, que allò era tot, que no hi havia res altre a descobrir, que tot era mort i mentida. Que tot l’orgànic reverteix a l’inorgànic d’on no ha sortit. Que tot hi és barreig sense cap ni centener. I que tot era carn i buidor. I, d’hora molt més que no pas tard, que tot s’havia de podrir.

El descoratjament, la desil·lusió, m’estamordiren. Ja ho he dit. Allò em portà a passar una estació a can boig.

(...)

(Atacs sobtats.)

Sobtada idea: sobtada escorreguda del cervell — del cervell, no pas de la nauseabunda tita — (tret és clar que, sense closca, el cervell encar n’és més — nauseabund.)

Idees i lleterades, tot si fa no fa — quin parellot de bessons!

Tantes d’idees portadores d’un plaer instantani que, encontinent, en la buidor ulterior, esdevé amarg, ranci, verinós.

I doncs, i emfàticament, crec que en la producció (més o menys llefiscosa) tant de l’una com de l’altra, l’empegueïment (poc o molt) hauria d’ésser idèntic. Qui s’avergonyeix de les lleterades, també de les idees. Qui de ses idees se’n troba orgullós, que se’n trobi de ses lleterades. Tot en darrera instància va a parar al mateix pou. I doncs fem-ho sense por; votéssim per l’equivalència, per la simetria, pel ritme, l’harmonització.

(...)

(Només hi vinc amb fragments, negligint palla i pellerofa.)

Me’ls esguardava capficat, biblioteca anfractuosa, circumval·latòria. I consirava, segurament (no ho sé) amb ridícul posat seriós. I crec que, consirant, em deia:

Ja ho veus. Havent llegits aqueixos cent vuitanta-vuit mil volums que ara, abans de revendre’ls o cremar’ls, van congriant pols, què hi veig?

Hi veig un emmirallament força adient amb el fet que cada matinot, en llevar’m amb un cap (tanmateix feixuc, tot i que prou es deu anar buidant); cada matinot, dic, m’hagi d’espolsar el cap ben espolsat.

Davant la pica, fotent-me cops a zigis i polsos, veus que em ragen de les orelles polsegueres més o menys considerables; això segons la nit.

És la pols de les idees. És la pols de les idees, les coneixences i les memòries que emmagatzemava al crani.

Idees, memòries, coneixences, doncs, que s’han tornades pols.

Què altre voldríeu que hi fessin, que de tornar-s’hi? És clar.

(...)

S’amuntega com sorra dins la pica la pols de les idees.
Petites piràmides cruspides pel temps, se’m va ensorrant tota la fútil construcció cerebral.

(...)

Quants de milions i milions de llengües extingides, mortes i colgades, no has hagut de migaprendre per a anar desxifrant en Llebeig Omnipresent?

Tant se val, som-hi. Ací som. Bo i traduint un passatge de n’Artús Llebeig escrit en un molt abstrús llenguatge prehistòric, un passatge que deia, si fa no fa (no em feu gaire cas), així:

«Havia netejat la dolla de l’espelma i era bo i traient les llonzes que penjaven del crocs damunt l’aigüera perquè s’eixuguessin, quan, la Riteta, la meua jove dona, la mateixa qui a la piscina de l’hostal es féu cardar per cinc dels seus companys aquella nit d’eclipsi, mentre jo, cloc-piu i amb maldecap, era dalt, guaitant desmenjadament per la finestra de la cuina. La coneguda Riteta, qui al poble ensenyava el culet a l’escaleta, i el primer dels mascles qui li venia amb cap cançó prou agradable, el feia pujar al llit, doncs...»

I és el mot “d’olla”, vull dir (ja em perdonareu, pel fet que fos a la cuina bo i netejant, pensava alhora en olles), és el mot “dolla”, doncs, que em duu l’esment a passejar.

Car dolles arreu rai, fa? Dolles d’aglans, dolles d’ampolles, dolles de boles de jugar a bitlles, dolles de broquets, dolles de martells... Una infinitud, vós.

Dolles on el doll, o millor l’endoll, no s’endolla.
I dolles de dones, parlant de la dona, és clar!

Matràs colpint dolla de morter, com vit colpeix dolla de cony. Corol·les, dolles de flor perquè hi cardi l’insecte.

(...)

Bo i rentant plats i olles a l’aigüera, i alhora, hesicàstic, omfaloscòpic, perdut, narcolèptic, en els mateixos dolços somieigs on el cos no m’impel·leix a perdre’m, car què altre pot hom fer que tendir on el cos li diu que ho faci? Impossible d’ésser altre, sobretot quan hom és sol i doncs lliure dels constrenyiments de la societat, i doncs pot ésser, si gosa, de debò sincer amb ell mateix.

(...)

Carall, si hi penses! No n’haig subtilitzats pas pocs, de llibres, pertot on anònim, invisible, no he passat!

I al capdavall, què? Vuitanta-vuit milions de llibres llegits, i quan dic llegits no dic pas perllegits, dic llegits part damunt, és clar, no fotem, i només per ço de cercar-hi i trobar-hi les traces paleses d’allò que n’Artús Llebeig s’ha dignat potser d’escriure-hi. I què? Quan acabarem? Quantes de vides et caldrien?

Relliscant per un terra relliscós de relliscoses serps. Tots aqueixos llibres, quants d’extractes per a construir el llibre únic, els fulls, fills folls, em rellisquen i em fan relliscar. M’obriré el cap, i què n’eixirà? Ecs!

(...)

Per a dir el text, el reveig; és ell l’actor “immortal” qui prou havia de produir, abans, un immens llefiscós “estany” de densos gargalls — com ara qui expel·leix, per a la breu estona que vindrà, tot l’odi que duu damunt, per tal de dir quelcom d’odiós escrit per l’odi d’altri, quelcom tanmateix aliè al seu propi odi.

Allí el coneguí, en Sever, a la Brutícia.

Per uns textos meus totalment idiotes, confegits per qui sap quina mania, i llavors recitats ací i allà per esparracats ambulants, pertanguí, com ell, en el meu cas sols un curt temps, a una associació d’actors i autors, que en dèiem, per associació d’idees, La Brutícia.

Hom afegeix textos com hom afegeix cèl·lules, a la pell i pertot; no se’n sap estar. És clar, fins que d’on no n’hi ha no en raja, i hom fuig de l’ésser, el seu cos fot el camp, es fon; abolit, sense escenari, se n’ha anat enlloc; ço és, al mateix lloc d’on, ara feia no res, adés no eixí.

Tant se val. Els de la Brutícia ens reuníem els qui podíem en una taverna anacrònica amb pregons perfums d’hirsutes aixelles, on, fictes, elàstics i apolàustics, els barrilaires i taral·lirots de torn, veneris, envejosos i còsmics, desplegàvem, idonis, al caliu de típiques angúnies de replà, notòries supersticions pròpies, bo i fent-nos, és clar, entre interludis ocupats pels badalls de fam, els grans iconoclastes.

En Sever es fingeix sovint primitiu i llavors trinca amb salvatgia, a la russa, en diu.

Com a manguis, la dona, rea una mala nit de concupiscent ravata, li fracturà el penis. Tot i que sense ossos (sense ossos a diferència de tants d’altres mascles entre els simis com ell), el vit de l’home també es pot trencar — o si més no esqueixar, esguerrar. Llavors, amb els teixits del vit trempat esqueixats, el vit no és solament tort, és que, trempat, presenta una mena de colze blegat, i el bocí penjant, la part de dalt, tot feble i tou, sembla fer tothora flasca, pansida, humiliada, reverència al cony injuriós, burleta i rialler.

Al més candent de la seua fama, bruixat per l’espectacle de la malaltia, la ronya i els culs llords dels barracars, es lleixà endur per la xurria i àdhuc el vòrtex de la seua misantropia i, esdevenint d’allò més brut i gens higiènic, fugí, còmicament, intrús octogenari, a habitar entre cofurnes i enfonys, entre nosaltres, la terregada, el rebuig pràcticament paralitzat de la terratremolitzant sutzetat (=societat), on cap de nosaltres no vivim tampoc en el futur, car cada dia és segur que serà el nostre darrer – els drapaires, els captaires, els dissortats, els ignorants, els tarats i mutilats, els perduts i abandonats, i excepcionalment, els agressivament desesperats, els més malentranyats dels malparits.

(...)

(Sever — la importància de no ésser’n gens.)

Com repeteix, clàssicament, en Sever: La seriositat és un arnès somàtic, t’encarcara, t’enravena el cos perquè ningú no descobreixi que, sota tant d’aparent misteri, no pas gaire; que, tot plegat, darrere l’estàtica, sorruda, façana, un cervell ple de mancances i prou.

En Sever Puigterebrant, aiorí, em deia que ja de petit associava seriositat i serositat, que, de fet, es pensava que era la mateixa cosa, el mateix concepte pronunciat de dues maneres.

I ara que, de vegades, veig molt encarcaradots jutges pel món, jutges molt merda, ronyosos corbs mig plomats, amb cara de tres déus, els fillsdetruja, hi veig, és clar, sempre, la serosa larva qui són, la serosa farta fastigosa larva acollonideta qui s’amaga rere armadures de carrincló tibament, de ridícula rectitud.

(...)

(Només em prenc seriosament de no re prendre’m seriosament.)

En hores de bonança espiritual, em passej obert bledament a totes les sensacions. He vista aquest matí abans migjorn eixir d’un dels estrets compartiments dels vàters públics la minyona de casa els parents; l’he reconeguda immediatament, ella i el seu vestit gris estampadet amb amples flors verdes, i no m’ha vist; era rentant-me les mans i la veia de biaix per un espill, i la veies parant molt de compte, esguardant amunt i avall amb una certa temença i llavors indicant, a un altre d’aquells espontanis amants seus, que endavant, car no hi havia sarraïns a la costa, i m’he dit, a casa els parents on aquella minyona altrament tan hipocríticament modesteta serveix el dinar o l’aperitiu, recorda-te’n sobretot de no tastar-hi mai més re.

I llavors he seguit amb els ulls aquells tres qui anaven tan embalats en sengles bicicletes, i he vist que eren el gros pagès i la seua dona i un amic llur. I he recordat el dia que el pagès havia amuntegat milers de xecs de poca quantitat de tothom qui havia pogut aplegar al comtat per tal de poder eixamplar el sistema educatiu comtal, amb més escoles obertes i millors mestres, i com el comú del comtat li havia denegat la moció i ara ell no sabia què fer amb els xecs, si tornar’ls o cremar’ls i excusar’s públicament, i recordava alhora com la dona llavors l’aporrinava de valent que era un fracassat i que no servia per a re, i com llavors va passar una dona prima amb el seu home, i la dona prima va lleixar anar un comentari, va dir: Crec que hi ha una llei federal...

I amb allò una llumeneta se li encengué al bon pagès panxut i se’n va anar immediatament a veure el Doc Smith, qui sabia, a la vila, molt de lleis, i segurament que els areopagites comtals al capdavall se n’haurien d’espinyar, i allò duria sense dubte un final feliç en l’afer de les noves escoles tan necessàries, i, aleshores, allò ho aprofità la seua apassionada dona per a ficar’s finament a casa d’un veí, el mateix qui ara anava amb el pagès i la dona en rabent bicicleta verda i fresca avinguda avall, i els veies, ans la porta no es clogués, com s’abraçaven i com de plaer ja gemegaven (hugging and moaning, com els dos corbs de n’Odin), i de seguida senties que es fotien a cardar desesperadament, amb ella, i ara doncs el seu ben martellejat cony de valquíria, aviant al vent que es girava uns crits de gaudi revera esfereïdors, vós.

«En -eix», ara sent que li diu son pare, i la neneta respon immediatament, «peix eix queix meix!»
I diu son pare, «peix eix queix meix?»
I la xiqueta, li assenyala, a un vehicle estacionat a la vora, dues calcomanies de moltes que en duu, una amb un peix, una altra amb un meix. I li assenyala el propi queix de baix, on el pare somriu, i li assenyala així mateix l’eix d’un carretó davant una botiga.
I el pare, qui duu un barret del mateix groc viu del vestit de la filleta, la qual ensinistra tot passant en vocabulari, ara oïc que diu, estripat, «en -any!»
I la minyoneta, ben viveta, escarrabilladota, palesament provant amb allò aitant la seua bona visió com el seu bon cervell, respon, d’espetec, «bany plany guany pany!»
Alhora assenyalant el tollet on es banyen uns pardals, un infant qui surt de la botiga i es plany de quelcom a sa mare, el pany d’una porta de la vora, i el tant per cent d’un llampant anunci de banc.

Què en faria en Sever amb aqueixa excel·lent xiqueta, alhora d’alloret més estigmàtica i intel·ligent?

I el cap se me’n va cap ell. Fill de bessons siamesos incestuosos, i potser per això deplorablement afectat de poliquèsia, ço és, sempre atacat d’excés de caguera i defequera, en Sever, o el seu punyent simulacre sepulcral i sarcàstic qui se’m perd pel reialme ocult de la memòria, me’n diu de cops de bones.

Menats per la inexhaurible cobejança dels malparits, el món es veu malauradament regit per una mena de sistema digestiu. Consumint i ratant tot el que veuen. De replà en replà fins que re no romangui de fet malbé. Anant de guerra en guerra, bo i paint, paint... Fins a la nova guerra “última”, on tot és destruït, justament únicament per a poder llavors tornar a construir la mateixa merda. La Mateixa Merda.

No hi ha solució, essent com és la natura humana, on de deu nascuts set o vuit només pensaran a fotre el romanent (vull dir, tothom altri), i només es delejaran per a engreixar’s i per a haver tant com poden, i per a dominar el proïsme pròxim. Caldria eliminar per comptes cada infant qui apuntés instints o tendències de malparit.

En efecte, per a canviar d’una vegada el signe, de negatiu a positiu. És a dir, per a transformar el món del ventre repel·lent que és, en un altre que sigui un cervell raonat, on l’home roman a lloc i es desenvolupa naturalment i harmònica amb la mateixa ben adondada natura, caldria fer quelcom impossible. Que cada nadó amb els trets genètics dictatorials, o militars, o cruels, o brutals o burgesos, fos destruït encontinent. Per a aturar tota la Merda.

Només els “inferiors” hauríem dret a viure; els “inferiors” no fem mal a ningú — sols als futurs “superiors” de Merda. (Car el “superior”, com més superior, i doncs glot, i doncs més pudent i merdós (poliquèsic!), i més assassí i més destructor, més es mereix ésser anihilat de rel. Massa Merda al món.)

A tot això d’en Sever, li dic que raó rai. Tret que per dintre estic pensar: «I els “calladets”? Què en fem dels infants calladets?»

Car que siguin calladets i inactius, no vol pas dir que no pensin plens d’odi, ni que quan ningú no els veu facin les pitjors malifetes. Ni que si mai arriben a cap lloc enlairat no recomencin els sòlits genocidis. Ca? Ca?

Per exemple, no sé pas com era jo mateix de tan petit; ara, callat en soc. Soc un home callat perquè no sé ésser hipòcrita i, si mai dic re, segur que, dient la veritat, dic qualque barbaritat que ofendrà qui em sent, car prou duc damunt un odi general que em sobreïx, sobretot contra les conveniències, i els qui tot allò que diuen ho diuen per conveniència.

I ara que hi caic, d’un detall me n’he recordat sempre. Impel·lit per la por de ma mare, gran crueltat meua, diria hom, amb tota la raó. I prou cal afegir que, collons, el greu que em sap, aquell mon acte d’immens malparit. Com ja he degut esmentar qualque altra vegada en aquestes memòries dubtoses, érem doncs ma mare i jo a la cuina una qualsevol nit d’estiu dels meus set o vuit anys, i (sempre me n’he penedit!) vaig cremar al caliu dels fogons, entre brases, un muricec extraviat. Quins estranys grinyolants esgarips i quina careta de terroritzat dimoni! La mateixa fila que En Benc, deia la mare.

I ara hi pensava, amb els bocs (els de Biterna i els altres agres per als bons faunes), per què, els muricequets, pobres bestioles, els maleïts cretins els transformaven en dimonis? Els dominis, vull dir, els dimonis dels cretins, són un invent imbècil, un invent de cretí. Els muricecs són individus esplèndids.

Perdó, doncs, muricec, una vegada més; m’havien omplert a escola el cap de merda. Era sense adonar-me’n, i per cretí contagi, un vailet cretí d’allò pus.

Els cretins inventaren aquells tres cretinitzants invents. Invents, és a dir, només existents a llur podrit magí. Els grans enemics nuncupatius: món, dimoni, carn. És a dir, si ja és prou putada haver nascut, encar et volen més putejat: per un món cruel que tanmateix fan més cruel amb llurs dogmes i inquisicions i manies de boig, i, si no en tenies prou amb els malignes ulls fits d’un déu bòfia, i jutge, i botxí, també ara per un dimoni qui et va burxant el cervell, i, ja, per una carn, és a dir, un cos, que, no pateix pas prou malalties, encar volen que pateixi més, que esdevingui més escarransit, amb l’afegitó que cal alhora odiar a mort la carn d’altri. Galdós. Quin goig, vós. Quin bell panorama no ens serveixen, els epicatarats cretins.

A part que una mica de perspectiva, vós. Els incongrus arqueòlegs de fiquem-hi trenta milions d’anys endavant qui figurem’ns-e que es troben qualsque teulissos vidrats, un teulís amb el mot món, un altre amb el nom carn, un tercer amb el nom benc.

Què en pensaran, d’aqueixos gargots altrament incomprensibles, indesxifrables? Els prendran per casuals ataurics a envidriats i esmaltats tests de rajoles de civilitzacions tan antigues, potser de les èpoques de les amebes? A tots ops, saps què diran a la fi? NPI! Ni puta idea. I si, en llur estrany mètode de comunicació, mai diuen re, rucades rai. Primitius, avials, obsolets, engrames a la pedra? És la terra ara de debò na Gaia?

Tant se val, som-hi on era. I ep. Tot d’una corcorcant-me davant la imatge del meu cos al mirall de l’aparador màgic. M’ensenya, diu, els òrgans, i de cor no m’hi veig sinó tòfona. El meu cos formatge mig fos i amb tòfones. Aritjolat de més a més amb pler de petits i grossos àcars i crancs qui arreu roseguen a tentipotenti. Ai, com dic, si en fotrem, de goig.

Badoc, tot t’ho creus, sols sigui contrari a tu mateix. Si fos res favorable, la incredulitat i l’enuig. La ràbia pel que prens, segurament amb raó, per vil estrafolleria.

Fantàstic! Atia’t un bri. A deshora et deshonora l’adorable. Sortia ella esventadeta d’una botigueta de paraigües i ombrel·les, i t’hi ensopegues i et burxa amb la virolla, i et tracta, amb incandescent loquacitat, la melòdica beutat, de cuguç sistemàtic, i et diu que, de totes les categories cosmològiques, pertanys, en el terreny ontològic, emocionalment als gitats a les escombraries, i potser als encallats als closells i als morrions, i que els teus apetits bestials, de bàrbara carcassa, són en resum el tràgic nadir entre els espatllats objectes apellats homes.

Com altre respondre a l’afalagadora iconoclasteta? Ai, esplèndida Cal·líope, gràcies; exactament! Got me fully, to a tee.

Coatí escuat, potser assajaria d’eixamplar cuscament les excuses, mes l’estatuesca dama sublim de l’ombrel·la roseta, amb rebufant embranzida, ha desertat el trist teatrí.

Havent la musa emprès l’èxode, hom roman és clar un bri somiós.

(...)

(I hom es diu, potser, Musa, oi? Hm!
I no dic pas que arrufi llavors el nas ni que faci uns morrets de petarrell ni que pensi, o millor que es pensi, com jo, un altre clàssic, i encar digui, com diem els clàssics, Ai... soon to be... n’est-ce pas...?
Tost esdevinguda, cavà...? Grotesca. Grotesca ronyosa vellarda. Llas, llas i rellàs!)

(...)

(Qui ulla, l’ullen.)

Vivint en somnis, sentíem botzines
D’oques salvatges qui ens duien estius
Tots els malalts empassàvem metzines
I enllà de reixes ullem cels captius.

Corbs en congrés a les altes alzines
Hi alcen el vol els nostres cors furtius
Ales escàpoles obren petxines
I ànimes corren vers els cims massius.

Quina fal·lera ens vol somiadors?
Qui fos ocell i mai hi fos prou cap gàbia
Per a arranar del nostre esperit la ràbia
De viure sense deures ni temors!

Malalts ens volen perquè ens volem lliures
Esmolarem els becs, s’acabaran els riures.

(...)

(Vinclant sovint un coll llarguerut i prim.)

El jardiner havia esdevingut massa vellet, cifòtic, amb un gep que li havia crescut darrerement bontròs, i els calia un ajudantet com més tanasi i sotmès millor. La ben fonamentada sospita doncs era que em van llogar pel meu posat estúpid. No pas que em costi gaire, d’adquirir un posat d’imbècil. Diguem-ne que soc un natural. I tanmateix, heus ací un altre dels grans avantatges d’heure un posat així, de reconsagrat idiota.

Som-hi, doncs. Era un casal d’aparença diguem-ne ordinària, això sí, si el comparàvem amb els altres sumptuosos casals d’aquell barri benestant, o millor, opulent. La mestressa, una dona aristocràtica, gran, d’uns seixanta o setanta anys, encar força atractiva i bencossada, i forta, severa, disciplinària, sense compliments. Mai no es va aprofitar de la meua estupidesa, com fan sovint, hom diu, dones de la seua edat, i es carden el robust jardiner, per exemple.

Llavors, des del començament, hom m’ho deia ben clar. Només serveixes per això, fer humilment el que et digui en Gervasi. I prou. I que ni piu. I que mai no em fora permès d’entrar dins el casal mateix. El meu terreny, a part la barraqueta del jardiner G., on, entre els desats sacs d’adob, i les bosses de llavors i les caixes amb plançons, i els estatgers i els crocs amb les eines, em pertocava el luxe meravellós d’una cambreta amb una màrfega i un llum nu, doncs això, el meu predi permès, dic, era el jardí mateix, i, com a màxim accés, ja dins el períbol mateix i tot, podia accedir, si mai m’ho ordenava el vellard, un sector, a l’annex del soterrani, on hi fèiem bolets.

La porta era magnífica, densa, imponent, tret que al racó dret del ventall dret de la porta (un ventall condemnat, immòbil) hi havia una obertura, una mena de gatera tota rodona per on s’enfilava, just, el tronc d’una parra. Aquella parra, nada al viu del jardí, pujava, amb un tronc com la meua cuixa, pel cantó dret de les escalinates, esglaó a esglaó, com una serp pitó o anaconda monstruosa, i això fins arribar al replà del pis principal, on feia pàmpols i raïms daurats, banyada per la llum que davallava de l’ampla, immensa, lluerna que durant el jorn il·luminava l’ull de l’escala talment hi fes doncs de jorn.

Me n’assabentí (dels giravolts perfectament herpètics de l’enfiladissa parra), a poc de començar, que (innocentment, prou li ho demanava) m’ho contà llavors el vell Gervasi, i sobretot perquè més tard, al cap d’alguns mesos de pencar-hi, quan vaig poder immiscir-m’hi (al casal), pujant l’escala de l’arrapada parra, un vespre on la mestressa caigué malalta (ictus? aneurisma? no dic pas que no; gent de malgènit, amb això són sovint pagats), i els soldats de l’ambulància feren cap abans els de l’autobús blau no apareguessin, i els de l’ambulància els vaig menar fins al pis principal on la mestressa i el vellard, qui és qui havia avisada l’ambulància sense que jo ho sabés, car ja havia pogut plegar per la jornada i era al llit llegint, i amb el soroll i el trucar a la porta de la reixa del jardí, em vaig vestir de pressa i vaig veure qui eren aquella gent qui venien tant a deshora, i la mestressa era dins una de les cambres i fou aleshores que, per comptes de fer bondat i tornar a davallar, aprofitant l’avinentesa, i amb la curiositat pueril que he tinguda sempre de veure com són els canfelips de can ric, em vaig ficar a ficar el moc pertot arreu, cercant de trobar’n un, de sumptuari canfelip, i batejar’l amb les meues feines. No en trobava cap. Per comptes, me n’adonava que, estranyament, tot hi era de rajoleta, de rajoleta blanca i lluent, com si, tot plegat, tot el casal mateix, no fos sinó un canfelip per a aristòcrates, o potser, millor, una clínica d’allò més com se’n diu, asèptica, em sembla, prístina, profilàctica, sense tara. Ara, rajoletes, rai. Com dic, tot, els terres, les parets, els sostres, d’arreu, tant dels passadissos com de les cambres, eren així, ornats o revestits de les mateixes rajoletes impecables. Àdhuc les portes eren enrajolades, vós, àdhuc les portes. Ara, les cambres, sense cap finestra i amb el mateix llum inassolible, blanc esclatant, dalt de tot al sostre, eren totes idèntiques, quadrades, no gaire extenses, i, com dic, sense cap mena d’amenitat dintre, nues totalment. Les de més les trobaves hermèticament closes. Només en veies un parell de buides, i l’únic que hi filustraves dintre era una bonera a un racó, una bonera amb morralló, per on poguessin escórrer’s els líquids o el que fos. I llavors, espera’t que vaig adonar-me’n que les cambres tancades havien cascuna tanmateix una mena d’espiell o espirall horitzontal, tan dissimulat que semblaven només com ara si les regates cimentades entre rajola i rajola eren una mica més pregones, oscades. Hi fiquí l’ull, i ara ho comprenguí tot.

Amb el meu posat estúpid i aquesta carota de lluç, hom esdevé espectador privilegiat de les coses més rares ni abstruses. Una de les primeres comeses que em confià el vell jardiner fou de descoratjar una guineu qui sovint passava rabent com un llampec i se’ns enduia un faisà o qualque altre exemplar d’aviram si fa no fa exòtic. Potser si hom no els eixalés, la guineu no ho hauria hagut tan fàcil, això és quelcom que potser hauria volgut apuntar, però és clar que muts i a la gàbia, car qui vol aixecar polseguera els primers dies, quan hom hi és de prova, i ha de provar sobretot que és un gamarús idoni, sense idees, ni iniciativa ni visió, és a dir, que duu els aclucalls ben posats, i que, amb la boca, màxim que l’empra és per a xiular als gossos.

Un detall remarcava. Obvi, vull dir, palès. Fan cap cada matí, en un autobuset blau, els domèstics. Uns domèstics sempre endiumenjats, seriosos, ràpids, com se’n diu, eficaços. S’hi estaven, hom suposa, el que calgués, i un pic han fetes totes les feines dalt al palauet, ixen igualment silents i homogenis i se’n van fins l’endemà. No són mai gaires, quatre, cinc, sis, depèn, tots mudats, com dic, aquells genis d’homes de blau, tret que sovint cert que un d’ells hagi d’ésser gairebé menat per dos altres, com si hagués sofert un mal viatge, com si es trobés força malalt; després, quan, amb les brutícies embolicades en un sac també blau, surten tots alhora i pugen en ramat obsés i mut a llur petit autobús, no havia pensat mai a recomptar’ls.

Ara, bo i veient les cambres i per què servien, comprenia qui eren aquells domèstics. Eren bòfies de categoria. No eren com els ordinaris bòfies brutals i pallussos qui veus pels carrers, els innombrable i barroers uniformats qui, insolents, frueixen burlant-se’n i fotent puntades al cul a ma padrina i a d’altres padrines i infants qui s’escauen de fer cua per a provar d’haver el reconsagrat carnet d’identitat que t’obliguen a treure’t els repulsius invasors, per exemple.

No, ells, els domèstics, són molt més refinats en llur crueltat i en llur covardia. Turmenten inquisitorialment, ço és, amb estil i amb corbata, amb prestància i coneixement de causa, és a dir, sense cap excusa. Els bòfies del carrer són xurma d’intel·ligència nul·la. Ells, en canvi, havent estudiat i havent estat robustament ensinistrats, segueixen a consciència i al peu de la lletra les lleis de llurs llibres d’instruccions de tortura, i les ordres dels sinistres jutges les comprenen perfectament i les apliquen amb rigor exemplar, sempre tan excel·lentment educats i polits, ells.

Els enemics polítics del règim solien desaparèixer. Els diaris és clar que deien que desapareixien perquè eren uns cagats. Mes l’espiell m’ho revelava. No. Desapareixien (grapats d’ells, si més no) just al casal de la marquesa.

Car l’instant, uns segons, que haguí per a mi tot sol, ans encontinent no trobessis que l’autobuset blau no fos ja baix, vaig poder-hi veure dos cossos a mig desfer en sengles cambres idèntiques.

Calia pensar que, després de perllongat botxineig, l’ostatge (robat devia fer unes setmanes pels de la secreta arribats en orrupte, de nit i d’estranquis), el presoner polític, doncs, ara fet malbé, gairebé claupassat, li feien creure, encar més exquisits, que allò on l’havien menat aquells homes mudats i àdhuc perfumats, era una mena de clínica privada de molt de preu, i que potser amb allò hom li havia perdonats els seus grans crims contra l’estat.

I res. Car, un pic ficat dintre una de les cambres, l’hi tancaven per sempre, ja mai més no fotent-li’n cap mena de cas, ni donant-li cap mena d’atenció ni de nodriment.

Només cal imaginar l’horrorós martiri. A la cambra de rajoletes absolutament netes, lluents i blanques, tancat per sempre, després de la set i la fam, i el mal per tot el cos botxinejat, sense possibilitat de penjar’s, només amb la possibilitat d’assajar de xemicar’s el crani a cops de cap als murs, al capdavall s’hi moria, i s’hi podria, i així hi desapareixia, fins que els domèstics, quan espiaven i el veien prou madur, fàcil de transportar i de transformar en fum, no se n’enduien els lleugers romanents en un sac blau. Rentaven l’endemà la cambra, i au, nova per a un nou resident.

Tot entrant, els domèstics, si doncs no m’havien vist sortir per la porta, m’hi veien prou arran, cert que amb la meua cara més talossa i el posat més perdut ni tocat del bolet, mes segur encar que malfiats rai.

I ara vet ací, vigilats de molt a prop pels homes de blau, els soldats de l’ambulància (segur que es tractava d’un hospital militar, i doncs d’allò més ultratjós, més aferrat al règim) qui eixien amb el que em pensava que fossin dues civeres, mes, en realitat, veig que són taüts. Sengles taüts, i de mantinent caldrà suposar que sepulcres, igualment impúdics, nàquissos, insuficients, amb el cigalot immens del jardiner que, en no poder encabir-l’hi, eixia cataràctic, i així mateix amb les mamelles de la marquesa. Grotesc.

Em demanava si havien portat un tercer taüt. Ara, que ara tampoc no podria dir aquest bonic mot, Tantost trets els tres taüts...

Car al tercer m’hi haurien prou balderament encabit a mi. Així que instant de cangueli, vós, ho reconec.

Tant se val, i així anar fent. Allò escaigut i prou.

Tantost morts aquella nit la marquesa i (que estrany, oi?) també el vellard, en Gervasi, i com dic, segurament, tantost sebollits, tantost que se’m guaiten amb les glabel·les plegades, abans de tanmateix no voler pujar a l’autobuset, els heroics domèstics.

Mes què volíeu tampoc que en fessin, d’aquell ajudantet profà i estúpid? Hom li digué amb un peu a l’estrep que fugís immediatament, que cardés el camp cap a la merda, ço que ell féu, reculant, reculant, devers la reixa, i enllà de la reixa que es clogué en acabat que ells engeguessin i partissin, i encar al carrer, alhora oferint, en repetit obsessiu comiat de crestat estruç, i molt, molt agraïdament, mercès i remercès, i qui sap per quina casualitat sense rebre a la coroneta cap bala perduda.

(...)

Escampava la boira amb les mans a la butxaca i trepitjant tan llambresc i esventadet com puc.

I crec que és aquella mateixa nit on, a la dispesa, havia somiat que em trobava novament a l’edèn o jardí paradisíac d’on els mudats de blau suara molt mudament corruixats no m’expel·lien. Pel fet que hom, amb els esdeveniments de la nit, havia lleixada la reixa del jardí només ajustada, un ramadet de noietes escoltes, lleugerament uniformadetes, ho aprofiten per a ficar-s’hi i acampar al jardí. Si en veig llavòrens de siluetes delitoses a la contraclaror de la llum del capvespre! Les hi veig despullar’s per a la nit, i per a jeure a llurs sacs, i crec així mateix veure com algunes es graten el conyet, i ara l’episodi s’accelera i somii que soc clapant a la meua estimada màrfega, i tot d’una, sense fer gaire soroll, unes quantes de les noietes nocturnes, bo i cercant pertot arreu la comuna, s’han ficades a la meua barraqueta de jardiner, i m’hi faig el pregonament adormit mentre pixen i caguen pertot arreu, i ara, amb llurs lots enceses, em descobreixen, i si hi ha noietes qui es torquen culs i conyets a la meua samarreta, n’hi ha d’altres que aprofiten la sacratíssima visió del meu microscòpic vitet per a muntar-hi i cavalcar-hi esbojarradetament.

I encar m’he somiat que l’endemà, en desvetllar’m amb el Sol i els ocells, me n’adonava que la samarreta era plena de merdetes de delitós culet de noieta i de sangueta d’himen de noieta, i doncs m’he trobat una estoneta feliç d’allò pus.

Fins és clar que no he vist on era, arrupidet en rònega cambra de rònega dispesa.

(...)

(Patírem la vençó molt equànimement.)

Aquell incident en casa aristocràtica, i bòfies d’allò que en diuen d’elit, me’n duu un d’ulterior a la memòria.

Molt polidament, això sí, aquell bòfia meravellós cremà tots mos manuscrits, on haguí de regraciar-li-ho molt humilment.

A part els meus pàmfils fulls, havia davant seu, en colors fortes, una foto meua, vull dir, una foto on jo hi era, i justament caient cap per avall per un tobogan; hi anava tot vestit de blau, i la neu, en la seua assolellada blancor, enlluernava.

Crec que la meua imatge aquell senyor tan posat i tocat la tenia exposada davant, durant el meu fi interrogatori, per a demostrar’m, o potser millor, per a demostrar’s, que així és com em veien i com m’havia de veure tothom (i jo mateix, és clar), és a dir, caient, caigut, més: totalment desconfit, destrossat, vençut, molt merescudament fet una merda per a l’eternitat.

Tret que allò que ell ignorava és que aquell migdia on em feien la foto, carallot si en queia, de divertit, d’enjogassat! I que la ganyota que es devia pensar clissar en el meu visatge, pensant-se que fos de vergonya i de patiment, no era sinó d’immensa joia.

Mes és clar que cada part pensa el que pensa. I tant se val, vós; al capdavall, tan feliços tots plegats, cascú apalleronant-se en la pròpia enrònia.

(...)




(Experiències liminars, on no saps si ets dins o fora.)

Quants de camins no m’he somiat “retrobant”, a capses a ca nostra, o a capses a ca d’altri (coneguts o família), fotografies (en blanc i negre, per amor a la realitat, i com correspon a l’època de la meua jovenesa), on hi soc, amb els coneguts i amics i família antics qui dic, vivint una vida que mai no he viscuda del tot com ix a les fotografies. I alhora, en “reveure-les”, he pretès llavors, en el somni mateix, recordar efectivament, recobrar, les vicissituds, mai gens dramàtiques, sols corrents, sempre més o menys ajustades a allò probable, car sempre hi sortim els mateixos, els diguem-ne íntims o mig íntims, i cert que així mateix alguns comparses només coneguts lleugerament i potencialment presents, mes al capdavall, totes les escenes, tot i que dins la possibilitat que s’haguessin pogut escaure, són cada cop singulars, i ara “reviscudes”, per a trobar’m, en desvetllar’m, tristament perplex, melangiosament enganyat, amb un sentiment de manca.

Memòries oblidades que recobr, i que coment, doncs, dins els somnis, bo i dient, Oh, i tal; ara, mercès a la foto, me’n record d’aqueixa avinentesa, d’aqueix esdeveniment, d’aqueixa festa, d’aqueix moment de lloure o d’esplai, que m’havia volat del cap; o, ui, d’aqueix episodi cabdal que he volgut oblidar potser perquè m’era dolorós o em feia tremolar.

I me n’adon amb això que potser un cos (o un cervell, un magatzem somàtic) mai no es prou emprat, que prou ha calaixos sobrers, calaixos desocupats, i que prou ha capacitat doncs per a més vida, és a dir, per a més capítols de la mateixa vida; capítols diguem-ne alternatius, que tanmateix han de seguir’s, encar que només sigui esbiaixadament, amb els més sòlids, els escaiguts, els no somiats, i han doncs de dur si fa no fa els mateixos personatges, els mateixos paisatges, alterats, això sí, i de vegades espectacularment, i tanmateix, tornem-hi, tan factibles que t’has de convèncer tu mateix que hi has estat, que ho has fet, que hi érets, viu, actiu, present. On és clar que llavors el somni pot haver esdevingut realitat, ço és, quelcom que et forma i informa, i d’ací és comprensible i lògic que, ran d’aqueix somni viscut, se’n puguin desprendre, en acabat, al llarg de les nits, de tant en tant, d’altres somnis que desenvolupen la mateixa memòria del somni “realitzat”.

No et neguitegis. Ambdues són bones, ambdues valen. No dic pas que ambdues es valguin. Mes ambdues valen. Tant l’una com l’altra afegeixen teca a allò que ets.

Te’n recordes? Infant al·lucinat, no saps quina de les dues és veritat: si l’altra realitat o la realitat del somni. I també et confons, i hi ha moments que no saps si les dues són realitats, o són les dues somni.

Així, certs actes empresos en somnis s’incrusten a la memòria amb més lluminositat i vigoria que no pas certs altres actes vists o fets, i aquells actes onírics, més tard, endurits, arrelats, esdevenen hostes perennes, indesencastables. I de trast en trast, en el batibull dels dies, reapareixen, reforçats, i tan creïbles que dubtar de llur realitat és posar en dubte qualcuns dels autèntics fonaments que et serven la persona. Exacte. Han esdevingudes peces fonamentals a l’estructura de la teua personalitat, de faisó que fora greujant avulsió de voler expurgar-te’n o prescindir’n; en romanies incomplet; o pitjor, inestable. Car a la llarga, et conformaven, ajudaven a fer, a construir, qui ets, qui has esdevingut.

Soc qui soc perquè he fet, és a dir, he viscut, tot això. Inclòs allò que, un cop somiat, és a dir, pel somni convidat a aparèixer, a fer’s present, llavors ha esdevingut part meua, s’ha instal·lat entre les impressions més dignes de recol·lecció memorística — d’assegurada, garantida, commemoració.

(...)

Ballàvem balls de moda a escenaris malfets
Tots hi érem coneguts de vides prèvies.

Als camps enllagostats d’horitzons tarongina
Amb sàvia impunitat ostàvem els eixams.

Trescaven espardenyes per predis amb farnats
Cossos d’antigues guerres recrescuts com bolets.

Intrèpids i limícoles som nimfes i llimacs
Llençàvem als llampúdols lleis insubstancials.

Vianants de penombres per impropis paisatges
La multitud maligna escarnint-hi el coratge
Del soliu desconfit qui soldadet de plom
Amb una sola cama gressori com ocell
Peona persistent vers el foc i la fosa
De son fat imminent alhora que hom vicàriament
En reviu ignomínies i martiris sublims.

Amb alpaques espúries per terrenys submarins
Caricatures sòpites silents obrim ganyims.

(...)

O aquella altra mestra del petit de ca nostra qui, a la taula de les lliçons, hi havia lleixada oberta (perquè l’infant la descobrís i me’n mostrés alguna, Mira, papa, una foto teua!) una capsa amb força fotos doncs meues, on pretén ella llavors que fa recerca sobre l’accident d’avió que es veu que vaig sobreviure de ben jove. Li dic que són fotos amb falses perspectives, que aquells automòbils (molts dels quals destarotats) entre els quals rellisc, per exemple, són de joguina, són presos per la càmera en un angle enganyador, ambdós paviments grisos són fotografiats a diferents llivells, aquell paviment autèntic (de carretera) on s’escau que relliscava, i aquell altre, molt més endavant, on els cotxes n’hi havia de drets i d’estavellats, essent només una planxa de fusta grisa que semblava absorbir la mateixa llum, mes ella, amb aire despitat, fa continent de voler tancar la capsa, i m’ha passat pel cap que potser s’enamorava de la meua imatge antiga, veient-la posar tanta de fe en el meu victoriós patiment, i fa que no amb el cap, i diu que no s’ho creu, que no pot creure-ho, que: Pobrissó, el trauma em devia esborrar l’experiència del terrible accident on tants de morts no aparegueren. On la seua recerca, doncs, l’ha duta a conclusions sòlides, més sòlides que no la meua realitat, és a dir, la realitat i prou, pobra dona.

Sí ves, ximpleries de mestra curta. Mestres curtes — llurs tanocades, adotzenada situació. Volar en avió és car; volar en avió és horrorós — i més, molt més, menant altri el faduc aparell aeri — més horrorós encar que viatjar en vehicle terraqüi, assassí consuetudinari. Només hi he volat tan poc com he pogut — i només ja de ben gran, per forta obligació, per motius imperatius.

(...)

Un dels meus dos amics havia d’anar cada dimecres a ca les antigues professionals, que una de les dolces vellarres li impartís lliçons de cant i musica. Els tres companys solíem anar-hi junts; així, alhora que ens excitava, l’aventura, bo i plegats, no ens acovardia tant com ens hauria acovardit anant-hi sols. Car hi havia al replà del pis on vivia la granada mestra sempre cadires fora les portes, repenjades sovint a la barana de l’ample ull d’escala, i una de les dones qui hi eren era molt envejosa i dominava la conversa. Sempre que ens veia, maltractava de paraula la mestra de musica, antiga bona prostituta com totes elles. Aquell dimecres, tard al vespre, bo i anant-hi, com sempre, amb por que m’aixafessin els vehicles de la metròpoli, m’havia endarrerit, i no veia els dos amics meus, on cuidava perdre’m per totes aquelles avingudes clafertes de trànsit i de gentota, fins que, alleujat, no trobava el carrer, i ara em calia localitzar la casa, un casal semblant als altres, i per això que anés amb compte per la vorera, bo i sacsant la memòria i esguardant els detalls de cada edifici, i hi havia un homenot, embolicat en una gavardina beix (una London fog com la de mon oncle l’Elèctric), el qual, tot passant, em deia, mentiderament, és clar, a cada casa que passàvem, tot empenyent-me lleugerament amb el muscle, Aquesta és la casa, aquesta és la casa... No sé per què volia decebre’m ni sisvol per què se m’adreçava. No li’n feia cap cas. Potser era un homosexual i em trobava assequible, tot i que ell fotia un paper d’individu sorrut i molt despectiu, enemic de tothom. Al capdavall, trobava tot sol la casa ocre (ocre com totes les del voltant). Pujava fins al pis de la mestra i, efectivament, les arnades putes eren fora al replà, i la repel·lent envejosa no em lleixava passar, allargava la cama i em deia, Què portes ací? Què portes ací? Ensenya, ensenya! I em volia prendre els bitllets que eren per a pagar les lliçons mensuals del meu amic.

Em ve llavors a l’esment aquella altra paradigmàtica imatge d’en Xavier Nogués, i em faig el fredolic, i m’arrap i embolic els flascs sacsons, i així, com ara sacsat flascó, una bombolla — vull dir, un cop d’inspiració — desmanega l’embolic, desrenga totalment l’embarassant situació.

I faig: Ja ho sé que ho diu faceciosament, i per a fer xanxa amical, per amistat, entre els amics. Ha-hà. Sempre dic que que content que estic de poder pujar al replà de les joioses persones, les altes heroiques celebrades aventureres, les qui adés i totjorn fruïren dels millors fruits de la vida; el sublim replà de les actrius i artistes molt emotivament recordades en les cròniques liberals i desvergonyides dels autors més eixerits, moltes de vostès (prou ho he llegit; molt estudioset, pobre de mi) meravelloses ecdisiastes de renom inextingible, les quals amb quina imparal·lelable ni inaparionable elegància no profligaven o llençaven part de terra les diferents exquisides pells o exúvies, mentre es despullaven tan artísticament per al públic ignar i tanmateix aitan apreciatiu, i doncs personatges, vostès, esdevinguts històrics durant tantes d’èpoques ni de temporades immemorials on foren sempre coltes i admirades pels viltenibles badocs qui, bo i bavejant de desig, els llençaven sous ingents que, per exemple un poetastre com jo, mai no veurà ni en pintura; el replà aquest, senyores, dels vers ans actuals (dels autèntics ans veritables) miracles! — i és per això, per respecte, que em veuen sempre amb la gorra a les mans, quan, com cal, tan humilment ni cua-abatut, no hi transit...

És clar que en realitat la gorra me la treia perquè, els primers cops que hi pujava, havia de tornat a davallar perquè me la feien volar d’un clatellot ull de l’escalota avall. I allò del replà prodigiós, és clar també que els ho deia sabent prou que tots els veïns dels altres replans en deien, del llur, del de les antigues llibertines, «el replà de les llebroses».

I naturalment, com és sabut, el nom... El nom fa (i sobretot desfà) la cosa.

Un nom pejoratiu, preinculpatori, d’inici destrueix, ja podreix, allò així anomenat. Fica-hi en canvi un nom positiu i, au, tothom amic. On, poeta insignificant mes efectiu, no trobant-me ja boicotat en la meua transaccional comesa, i fent, per irrisori comiat, en la nostra novella intimitat, com ara qui amb crosses camina, com dic, per a acréixer la hilaritat ambient, feliç de no veure’m gens esclofollat ni menys a tesa esbotzat, ans rabejant-me en la incolumitat, ja no trigaria gaire al replà (retitllat amb nom per mi solet molt millorat), i empassant-me definitivament uns pocs mastegalls de gargalls de pànic, ja m’infiltrava, gairebé totalment rescabalat, al piset de la versada musicòloga, la polifacètica envejada, on, proficient, mon amic cantaire molt recargoladament i tot ja cantava.

(...)

Pel fet que m’empegueeixc tan fàcilment, quan haig de viatjar fins la metròpoli a fer-hi certes tasques burocràtiques, això faig: m’abill amb embolcalls lleugerament arnats de dona granada i lletja, i llavors, d’empegueir’s com m’empegueeixc, ningú ja no ho troba tan estrany ni se n’aprofita tant. Pobra vella ordinària, ningú als taulells amb els fastigosos buròcrates o entre els personatges sovint prou animalots a la cua, no se m’acarnissa tant. Doncs bé. Aquest matí, tornant de fer algunes d’aqueixes tasques que dic, paperots a segellar i merdegades així, davallant del metro i pujant cap a ca meua, m’he trobat que queia una pluja fina i per això que anés més de presseta que normalment no faig. I llavors què veig, eh? — vull dir, incrustades al ciment concret del paviment gris i lluent, no pas, ep, a l’asfalt de quitrà, per exemple, on podies haver pensat que per la calor de l’estiu o per recent aplicació era encar tou, i de tota manera tampoc aquest matí mateix no crec que hi fossin, vull dir, les dues sabates de dona empeltades al concret. Allò m’ha fet pensar en les possibilitats de l’avinentesa. Aquelles dues sabates porprades de dona forta, què doncs les havia enfonsades tan indesencastablement, a una distància d’alna, alna i mitja, tot davallant per la carretera, sense haver d’altra banda lleixat d’altra marca abans o després...? Era una dona raptada qui llavors llençaven, o s’escapolia ella sola saltant del bolquet o trabuc o tombarell d’un camió, i això amb un impacte tan gran que les sabates s’inserien al paviment, on llavors ella, descalça, escampava la boira bo i corrent tan durament com podia...? O...? I aleshores me n’adonava que, amb totes aquelles denses cabòries, m’havia desviat del meu carrer i ara era vora el carreró que passa vora el bosquet de les violacions, i àdhuc dels dos o tres estupres amb mort conseqüent d’aqueixos darrers anys, on la por tot de sobte rai. I més que més que veig uns homes rere uns troncs d’arbres gruixuts, i em fa l’efecte que són tres parelles que carden, i llavors, encar llestament passant i esguardant de cua d’ull, veig que no, que són sis homes vestits de blau. Sis homenots alts i forts — i ah, un setè petit i rodanxó vestit de beix — i tot i que soc lletja i granada, no crec pas que desdigui tampoc gaire, i al cap i a la fi, un cony és un cony, i m’he ficat a córrer, amb les sabates a la mà, i ells (ai, que em moriré de l’esglai!), ramat de bocs lascius, gens impertèrrits davant la temptació d’unes faldilles en lloc apartat fosquet i plujós, han arrencat a córrer darrere meu, i estic perdent el buf i alhora veient-me en tal destret letal que ni en cap simulacre oníric no crec que he patit mai tant, amb els violents estupradors encar més enfurits en descobrir (quan em despullen) molt desencantadament els pebrotets i la titoleta, que m’he aturat en sec i els volia llençar les sabates al cap quan el sis corredors han continuada llur heroica correguda sense ni llençar’m un esguard, i he romasa amb un pam de nas, i ara que al cap d’estoneta veia arribar el rodanxó rebufant, en voler’m tornar a ficar una sabata, he pretès haver’m d’aixecar tant la faldilla que li ensenyava i tot una cuixa blanca i llisa, i ell tampoc ni un xiulet d’apreciació, el malparit, i quin desig llavors de fotre-li cop de genoll als ous, tret que he pensat que per ací si fa no fa hi faig força sovint camí, àdhuc disfressat de jo mateix, és a dir, d’home, homenic, i potser, qualque altre dia, reconegut, llavors malament rai — i que si s’hi tornaven, doncs què, llavors? — oi? — vull dir.

(...)

Pres d’amor per una oca
Qui botzina desdenys i s’aboca
A la bassa ans que mai l’atenyi
No trob enlloc valor que també a mi m’hi empenyi
On sols ara una amor a distància
Albirant-la entre boires etèria
A la barana de pedra la meua presència
Com la seua sense gaire diferència
Es va lentament desdibuixant
I esdevenim cigne de somni ella
I jo de soliu jardí sòpita esnarigada esquerdada estàtua.

(...)

(Invitació a l’estrangulament.)

Ho és, estrany.
Tornant de nit al meu recambró, em trobava damunt el llit tres parells de guants nous.
D’on vénen? Ni som a nadal ni celebrem l’aniversari del meu malaurat natalici.
Qui em fa present d’aquesta invitació a l’estrangulament?

(...)

En el sèdul constant despullament i refecció d’escrits en llengües indesxifrables — i és clar que no parl pas de vells grimoris claferts de conjurs i d’eixarms, i de semonces i comoniments, i d’exorcismes i de capdeconyades d’aqueix coll; que parl de signes d’escriptura ur- o ultra- primigènia lleixats pels elements més insospitats, mig orgànics mig inorgànics, en èpoques tan enfugides en llur irrecobrable pregonesa que, si vols de debò enfonsar-t’hi (no pas que puguis, és clar, car com dic és impossible), les cinetosis i, més innòcuament els torns de cap, llavors malament rai — doncs, com dic, en els assidus interminables despullaments i refeccions on ma vida es despesa, cal dir ara la insuperable joia on molt de lluny en lluny no m’ensopeg amb joiells textuals per ningú abans descoberts i àdhuc per cap enteniment humà gens sospitables, on (via fora!) l’empremta indubtable d’en Llebeig pots escunçar-la potser al lloc més amagat ni imperceptible!

I llavors les feinades sobrehumanes per a extreure’n doncs el minúscul diamant, ço és, el mot, o fins i tot la paraula solitària, o encar més difícil, la síl·laba, o la lletra, o l’inici o fragment de lletra, per papirs i òstracons ultratjosament críptics, i a grotescs gargots a grutes brutes, i per glifs i verjures de llivells arqueològics infinitament perduts al fons dels volcans tel·lúrics, i no cal dir munts i munts de jeroglífics, i ideogrames, i trossos de traços i traces, i aups i grafits esculpits als inferns glacials d’un pol o altre, i mantes ninotades arreu, tot plegat, sols que sàpigues del cert que són indicis que provenen del text únic, és a dir, l’original on tota revelació és exposada, incrustats de la mà molt oracular del prístin coneixement d’en Llebeig Artús. On aleshores, vull dir, quan te n’ensopegues cap, ai, vós, llavors, déu-n’hi-doneret els botets duts a terme per l’assolit triomf momentani, els quals botets, ep, cuiden (això rai, car prou la cosa s’ho val!) desllorigar’t apòfisis i epífisis, en fi, qualque símfisi o altra, car els anys, com tothom (fins els més rucs) saben, poc perdonen.

(...)

(Cançó del pusil·lànime impotent.)

Mon ànima, flamèl·lula poruga
La veus com s’aixopluga en closca de tortuga.

Per florones pul·lula i alhora ulula
Al seu fur intern, si eruga de lletuga
O samaruga vescosa i moguda
Desconeguda desprevinguda
Tost detinguda i tost compareguda
I esclatada berruga, xaruga malastruga
Com qui anònima viu en fràgil ballaruga
Bota ferrada ve en calguda caiguda
De feixista qui aixafar-la vol i l’afeixuga
Amb vil trepitjada per bota ploguda
D’un cel advers i pudent de peu qui la subjuga.

Feixistes, quin desig, maleïda marfuga
D’assassinar’n tantost cap pels volts encar no se’m belluga!

(...)

(Noms inoblidables.)

Pujant vers els Magraners, mon padrí havia, vora unes nogueres, i no gaire lluny d’una séquia antiga, un hortet amb jardí. Li demanava constantment, quan hi anàvem, encuriosit infant sedec de coneixements, els noms de les plantes, sobretot les plantes amb fruits. Mon padrí hagué la pensada de ficar al peu de les plantes més característiques llur nom, escrit en relleu, ratllant amb un ganivet damunt pedres toves. Com havia a casa un llibre amb els noms en grecollatí, ço és, en científic, els afegia, en parèntesi, sota el nom en català.

La ràbia furibunda del feixisme odiós. Maleïts invasors!

No sé pas si amb un martell o amb un roc, un matí assolellat que hi anàvem tot xirois a regar, ens trobem aquells petits quadrats de gres tots trencats. Amb els noms en català esborrats amb un ímpetu extraordinari — i també el nom científic, car els ignorants que ens ho destruïen, pensant-se segurament que allò encar podria ésser català, i no doncs fos cas, hi insistien. A més a més, en llur típica faisó, pel fet que tot allò català calia matar-ho d’arrel, i matar, si podien, qui el parlés i tot, les plantes mateixes, moltes d’elles, es veien fetes malbé, arrencades o trepitjades, sobretot, me n’adonava, petit i tot, les que portaven els noms catalans més bonics.

Mon padrí em deia que no plorés. Que tard o d’hora tothom es troba les tornes; a tothom li arriba el torn. Tranquil de moment, i no assestis, no colpeixis, fins que no arribi l’instant idoni. I llavors ho fas definitivament. Car no hi ha mai perdó per als pestilents del continu flagell.

(...)

I aquell matemàtic excels, aquell home fort, amb un nom de ferro, en Ferreny, n’Enric, ho lleixava meravellosament establert aquell mateix dia, una mica més tard, quan passava ell caminant per a la salut a un ritme també fort, i va veure la destrossa dels podrits invasors.

Va dir que, envaïts per aquells exèrcits ininterromputs de miserables penjats, els nombres ja no quadraven. Ens fotien en inferioritat, i, majoritàries, aquelles famolenques malignes bèl·lues ja no en tindrien mai més prou. Qui se’ns hi acarnissarien fins a la fi.

Ens volen anorreats. Comprens el mot? Ens volen no res. És a dir, ho pots concebre? Car costa, eh, costa molt de concebre. No volen que de nosaltres en resti ni un zero. És a dir, no en romangui ni el zero de la memòria. La memòria d’un nombre (un nombre qualsevol) desaparegut. Ens volen reduïts a menys de zero. A mai no haver existits. Com si cap de nosaltres, ni cap dels nostres avantpassats, ni els teus padrins, ni els padrins dels teus padrins, ningú, ningú nostre no hagués mai trepitjat món.

(...)

(Reneixes català/ forçut com un volcà/)

Això és el que feia aquell altre vespre. Havia anat al teatre produït de franc al parc central. M’havia guaitat l’espectacle banal d’ençà de ben lluny del perímetre on hi havien els seients (que eren cadires soltes acunçades en rengs irregulars, en semicercle). Vigilava el meu bolic, que ningú en la foscor no me’l pispés o m’hi sostragués re de les coses per a manguis tan necessàries, com ara els papers, les ulleres, els llapis, i la roba, i el crostó i el formatge. Quan han sortides a l’escenari unes dones amb faldilla curta qui hi ballaven, m’he atansat, caminant a la gatzoneta i amb els braços enrere, a tall de granota qui avancés de recules, com qui diu, fins al primer reng, aspirant a veure’ls les calces o a tots ops un màxim de cul. Després, quan tornaven els èpics (els carallots, és a dir, els bèl·lics i els armats) amb llurs declamacions d’imbècil, he tornat a recular fins als límits més foscants, sense peocupar’m ni d’abaixar el cap. En acabat, quan els qui feien la funció ja plegaven, i només restaven asseguts a les cadires alguns enamorats, o vells, o ensopits, he tornat davant de tot, fent veure que havia perdut quelcom, i en realitat només per a palpar part de terra o damunt les cadires a la percaça de re que algú hagués perdut, sobretot ulleres (m’agrada col·leccionar’n perquè això dels ulls prou se sap que afer malparit rai), i m’he trobat un rellotge espatllat, quatre monedes baixes, un mocador que no he agafat, i unes claus que, exemplarment i civilment, he ficades damunt l’escenari perquè aquell qui no les perdia les veiés de lluny i tot. Alguns dels qui romanien asseguts els sentia rondinar i tractar’m de fastigós; no en fotia cap cas, massa acostumat a les injúries dels asseguts.

Quan anava a pirar lluny del parc, veig que no gaire lluny de la reixa de l’entrada hi ha dues dones qui es barallen. Hi ha també en la penombra un home merdetes qui els deia, amb veueta de meuca, de, Ladies, ladies... i que no es peguessin tan fort, que es farien mal.

Anava a passar de llarg sense dir re, naturalment, quan una de les dones no sé que s’ha tret de la mànega, i amb allò, alhora, l’altra cau a terra, on la tramposa agressora l’aporrina sobre amb tota mena d’ultratjós insult, on es veu que el pitjor (el pitjor vituperi possible) és, amb l’accent repulsiu que conec dels invasors de la terra d’on em tragueren, de “Catalana!”

És a dir, la dona vençuda pel cop traïdor i ara estesa a terra i rebent tota mena de cops i puntades, és una dona qui es mereix, per catalana, per l’odi que la seua condició d’origen no desvetlla en l’enfurida, rabiosa, assassina, acabar esvellegada, macada, ensangonada, i encar rai, car es veu que, si l’altra pot, es mereix així mateix acabar-hi molt ignominiosament morta i tot. On, jo qui passava silent i com si no hi fos, amb quina embranzida no m’he tombat de cop-sobte, bo i etzibant-li un mastegot demolidor que li tramet parts de la calavera volant a tort i a dret tot al voltant, i, encar sense badar els llavis, bo i continuant, catric-catrac, el meu trànsit vers l’eixida, l’home merdoset també rep de torna un meu cop de puny al ventre que el lleixa estès i rebregat. Llavors, fora del parc, amb pas tranquil, som-hi, nocturn, vers el cau, a clapar-hi, suaument bleixant, dia gairebé complet.

(...)

(Insectes.)

Ara ja es pot dir. Jovenet, em trameteren en autobús a un internat embotit entre muntanyes. Els frares qui el regien havien una forta anomenada de severs, i àdhuc, a la faisó dels capellans, de cruels. El color de l’internat entre la neu era verd fosc, i de fet, a l’interior tota era verd fosc — tant els nostres uniformes com els dels frares, i els pupitres, i els llençols, i les parets.

La gent del poble ens deien, amb força raó, d’insectes. Llur catedral era antiga i historiada, amb relleus de temes o motius dels anys de les insuperables supersticions — amb dissenys diguem-ne doncs catedralicis.

Havíem sortit a passejar un després-dinar i el frare de les arts ens en mostrava alguns, dels temes en relleu als murs de la catedral, i fou aleshores on se me’n va clavar al cervell un (de motiu en relleu) que en va dir que es deia «excèlsior», ço és, més amunt, on hi havia un papu penjat al cel, enjòlit entre núvols i astres, vestit amb mortalla i aparentment trempant de content.

Aquella nit, quelcom que havia atrapat a les fredors de la catedral en la nostra excursió, la pell se’m va inflamar pertot arreu, un èczema terrible, una parapsoriasi fastigosa, amb brians carners que se m’obrien com cràters. Veient-me heroic, com qui diu a les últimes, nedant fins a la restinga, vaig aparèixer, nàufrag, rere les cortines que li protegien el llit, fins la presència del frare vigilant nocturn. S’estava amb un dels minyons més tendres, el qual, segons el meu parer, no pas que es lleixés donar pel cul tan fàcilment, atès que, així part damunt, l’alfarrassava força «rectoluctant», nom que havia après al pati d’un altre meu amic (imaginari).

Va anar el frare vigilant a advertir el frare apotecari, i aquest, no gaire de filis, em va sucar rudement el cos de pomades i de potingues d’un color verd fosc. Ara anava despullat, i així i tot gens de fred no tenia, amb la calor produïda a la pell per la inflamació, i sobretot amb la capa de repetides cremes verdes la qual devia fer mig pam i tot.

Em vaig ficar al llit, i l’endemà, oh meravella, un excèlsior perfecte s’havia dibuixat, en relleu, tot sol, a la pomada damunt la meua pell, i això si no era, és clar, damunt la pell mateixa. I allò cridava esbojarradament al miracle, i entre els frarets més vellards i de repapieig més patent, claupassats i moribunds, i per això sentimentals, hom ja deia, quec i estossegant, amb un fil de veueta, i al cap de no gaire, de les possibilitats que esdevingués beat, o sant i tot, d’espetec, amb aquells estigmes que em sortien, i ho dic en plural, car amb les nits que se seguiren, i amb les pomades endurint-se, tanmateix els temes catedralicis s’anaren estenent, i així m’hi apareixien, simptomàtics, resurreccions de papus, i naixements de papus, i anunciacions a papus, i capdeconyades rai d’aquest coll tan empapuat, vull dir, és clar, tan empapuït.

No cal dir que jo em lleixava fer. Hom em tractava a cos de baixà. Només em mancava l’harem. A manca del qual, doncs, el condeixeble meu qui dormia al llitet del costat, un minyó escarransidot, groc com un canari, el frare de les arts se’l venia a cardar secretament cada nit. I això amb el condeixeble, contràriament al «rectoluctant» d’abans, feliç d’allò pus, bé que, potser per això, per la seua enorme felicitat que hom se’l cardés, sovint, més tard, de nits, desertat, el senties sanglotar sovint, segurament en llatí i tot, com na Biblis, «de son frare enamorada i desitjosa tothora d’heure’l entre cames, d’on son sagnós eixidiu emuntori, sa bonera de baix, sens arrest havia ans plorat, com sens arrest en acabat sos ulls ploraven, quan d’heure’l com dic encar freturava.»

Cal afegir ací que tant el condeixeble com el frare eren ambdós forasters. Tots els frares d’aquell maleït internat ho eren, imposats pels invasors. Tothom sap que, a l’inrevés, els joiosos frares catalans, llur molt sana divisa és que: «Som mascles. Només cardem conys. Desdenyem popes i natges. I és clar, vós, sobretot (ecs!) traus culans que treuen merda!»

Al poble hi havia un parell de metges qui anaven contra la teoria general dels estigmes de miracle apareguts a la pell del petit santet tan humil i festejat. Deien que, d’acord amb la ciència omnipotent, hi havien al món una mena de bolets estranys qui transformaven certs insectes en vehicles híbrids que propagaven alhora llurs espores i, en perfecta simbiosi, les dels insectes mateixos. I essent com jo era, al cap i a la fi, com era conegut pertot el poble, un insecte més, que aquella fos, doncs, una solució més lògica no era sinó cosa de seny. I que dels ninots d’església a la pell de l’insectoide carallotet, els artistes casuals (cal al món tot és atzar i xiripa i bolla, i bada, i et trobes que al nas mateix et surt tot de sobte un bony que pot esclatar com supernova i crear un nou univers), els artistes, dic, per causes naturals, no pas altres que els curiosets bolets òlim per genis científics molt lògicament descoberts.

Hagué de fer cap el bisbe — sempre voltat de baionetes, car, com era sabut, totes les corts i audiències pageses, els diferents tribunals dels avis savis camperols, l’havien condemnat a mort, per la seua crueltat i els seus costosos i ridículs encanteris rituals devers i contra els moixons i altres molt útils ocells (crotòfags o gens), i això en gran detriment de collites i ramats — el qual (vull dir, el bisbe), ximplet protector dels insectes, ell qui havia el costum feixista de passejar carronyes; carronyes dels seus papus sagrats, les quals adobava amb epítets totalment absurds, i així eren «carronyes immarcescibles», «carronyes incorruptes», «carronyes immortals», carronyes al capdavall mig estalviades, sempre d’estranquis eclesial, d’ésser, per verinoses, per devots sapròfags insectes immediatament devorades, declarà (el bisbe, dic), en un sermó extemporani, que allò (el meu cas com un cabàs) era un exemple d’al·lucinació global i ecumènica, un exemple d’imaginació endimoniada i possessa, tots plegats víctimes satàniques de la perversa malaltia a la qual altrament són col·lectivament addictes els més ignars dels pagerols, ergo, la del «no haver vist mai cul en finestra». I, tot seguit, amb ordres segurament del cap podrit més feixista de tots, aquell repulsiu espantall de pobre desgraciat miserable qui es feia dir de «Feixistíssim», davant la riota internacional, car, no pas tan rucs, els europeus prou havien des del començament endevinat que, amb el frare de les arts donant pel cul el condeixeble meu del costat, era evident que era ell mateix (l’artístic) qui, a la crosta de potingues verd fosques damunt la meua pell, hi esculpia, abans de tornar-se’n al seu llit, i per gracieta, un altre dels temes catedralicis que en dic, em féu (el bisbe) netejar ben netejat, i a continuació, ja mai més verd fosc, expulsar encontinent de l’internat, on el més feliç, jotflic, ni cal dir-ho, ací, man, el tit.

(...)

Entre detritívors i estercoraris
Destriant carronyes
Al cor de qualque víscera
Rere melsa i fel prop ili o jejú
Recòndita em trobava
Una altra arracada d’or.

Deia mercès a l’animeta —
Que llavors m’embutxacava i avant.

(Molt agraït a les animetes —
Les animetes materials —
Hom se’n fa tot un tresor i tot.)

(Gens agraït però amb les altres —
Les que només són trista putriditat.)

(...)

(Atès que el context és sempre irrepetible, cada lliçó — avinentesa, escaiença, esdeveniment — no pot ésser sinó històrica.)

Feia estona que veia part del meu costar eixir les flames a l’ala. I ara anuncien que l’avió farà un aterratge d’emergència, on tothom es comença a cagar i pregar, és a dir, es fot a cagar-pregar, car l’activitat s’equival, mentre que eu la pudor ambient se’m fa massa molestosa, de tal faisó que tantost sentia que tocàvem sòlid, he oberta de bat a bat la porta d’emergència, i, fugint del resclosit i no fos cas que encar em taquessin, he fotut ivaçosament el camp, tot i que sentia que pregaven aquest cop pels altaveus que ningú no es mogués dels seients per molt cagats que fossin. Amb el meu vestit impecablement blanc, m’he ficat a córrer amunt, per la platja blanca, i m’ha sobtat troba’m uns personatges sinistres, abillats molt ridículament i tenebrosa de jutge, feina repulsiva com cap altra mai inventada, i cuidava perbocar només de veure’ls quan me n’adonava que només eren extres de film que hom rodava no gaire lluny, on, més tranquil, m’he atansat a una barca blanca que reposava a la vora de la platja, i m’hi he endinsat i he afluixat el llibant o andarivell que la fermava, i ara em veig lliscant, salpant, i llisament sallant.

Mar, cel, airet, i solitari, què vull més? Gloriós i impolíticament blanc en blanca barca en nítids blaus de cel i mar, salp i sall, i l’avió i tota altra màquina i les caguerades i les pregàries dels enganyats, tot se’n pot anar al carall. En l’oblit em bres, per a mai més tornar.

(...)

(Nu i cru com en Príap me’n tornava al bordell.)

Quin espectral cefalòpode, amb el cervell als peus entre tota la trepitjada merda de gos, s’empescà el grotesc invent de la metafísica?

Perquè el cos és tot carn, i la carn tot corrupció, hauríem de renunciar-hi, i martiritzar i sacrificar el cos en nom d’una impossible entitat perduda al firmament qui, damunt, fora tan bajanament repulsiva que tot el que mai fos goig humà ho condemna amb un etern (etern, etern!) (ço és, infinit, de mai no acabar, per sempre pus indefugible) infern?

Au bah. Tota metafísica és merda, home — una merda molt més corrompuda i putrefacta que no ho podria mai ésser cap carn ni cos.

(...)

Amb la mort a l’entrelluu, sempre darrere, ensumant-me el cul, i mon cos carn qui es corromp, es disgrega, es deteriora, s’esborra i s’esvaeix...

Cos qui amb les hores es deleix i s’elideix tot sol, hom capcot què fa?

S’hi esguarda la seua titola de carn.
Som-hi, trempant.
Ens la pelem fins al darrer instant.

(...)

(«Catric-catrac m’alliberes del drac.») Mort, amb quin esbufec d’alleujament no et dic de benvinguda!
Tu qui esborres en sec i d’espetec tots els malsons, i sobretot el malson del viure.
Tu qui tot patiment anul·les, i anihiles d’un tret el drac dels malsons.
«Catric-catrac m’alliberes del drac.»

(...)

(Contrafricció = contraficció.)

Davant la ineluctable futilitat de tanta de peripècia
La inexorabilitat del caos perenne
Esdevens sòlida incommovible contraficció
De tota l’horrorosa ficció, tot el repel·lent muntatge mentider
Tota la fastigosa falsia d’un món totalment inestable
Al·lucinat pels boigs i assassins qui, sense saber què s’empatollen
Tanmateix contínuament no el defineixen.
(...)
Folrat de cops i injúries, espitxa’t cap a l’eixida
I recorda-te’n de no re, car a no re tornes.
(...)
Ferit i clandestí et fingiràs viu i a ton lloc.
Sense mai pertànyer-hi, hi romans quiet i mut.
(...)
De moment pelem’ns-la doncs
I més endavant passarem a millor.

(...)

[Sempre emprenyat per la màquina, cal doncs ésser-hi (bona lliçó, Thoreau!) contrafricció.]

Deambulant aquell matí i hores senceres per cues tèrboles, i davant estretes finestrelles per a buròcrates a cop de xerrac badades irregularment en parets de fusta pintada de verd brut, i deambulant-hi doncs sempre sense el “bon” paper a la mà, on em calia aleshores cada camí, abans i tot de no arribar a la finestrella, tornar enrere a cercar el paper que em mancava, justament on ja no era, car tots els que hi havia abans penjats en ganxos a les parets havien ja estats presos per d’altres miserables peticionaris de les cues. I l’hora esdevenia massa tardana, la llum mateixa s’anava esmorteint, la gentada aprimant, l’aire fumegós espesseint...

Llavors me n’adonava d’una finestrella encar més diminuta, polsegosa, sense ningú davant, potser mai usada. Hi havia tanmateix darrere una dona passablement jove, negra, seriosa. Li he explicat el meu cas molt lamentable. M’ha dit que vigilés. Que esguardés sempre amunt, al cel. Que: «Cauen en picat i som carn picada.» I he comprès que es tractava d’aquells bares, proditoris, avions buits de gent i claferts de bombes que hom en deia «borinots mecànics» i que els més traïdors i assassins dels cagats i merdetes, dels obscens, volpells i tifetes, llencen contra les poblacions inermes. I veig ara que la púdica pítia ofereix de popar a una impecable filleta seua, i que em convida a ca seua, on de mantinent me n’adon que m’ha mig obert, segurament amb el peu, tallada en la fusta verd brut, una gatera, on bo i ajupint-me, a marrameus, he passat secretament a l’altra banda. Ara veig que l’estupenda pítia va nua, així com el meravellós infant, i amb un gest m’indica que em despulli, i que m’hi colli, on el seu cos i el meu, abraçats, amb el de la filleta enmig, una escalfor fem aixecar que embafa encar més el vidre polsegós de la minúscula finestrella i la fa esdevindre, tot i que la llum de la sala també va perdent força, força opaca.

M’ha dit que l’ami, que l’ami amb tota la passió, que li sembla sentir que els borinots mecànics s’atansen, que aviat cauran en picat, que aviat serem tots plegats carn picada.

Pel matí ben de matí he sortit a la boira del carrer per una porta del darrere, amb, encar aletejant-me a la lívida mà, la blanca neta pòlissa pròpiament plena, i segellada i signada. Era un permís per a sobreviure encar una altra quinzeneta.

(...)

(D’oblit a oblit.)

«Welcome to nowhere.»

Subjectes tots al mateix metabolisme, objectes qualssevol deglutits pel temps, alhora esdevenint (més o menys lentament) (amb els anys) merda.

Tost oblidada, obliterada, me... e... er.... d....

(...)

Se’n van volant els dies efímers i ventissos
I romanen intactes els cossis estantissos
On adés es rabejaren els cossos
De mants congressistes grassos i grossos.

Larves lluitem pels nostres interessos
Atapeïdes en pudents congressos.

Hi estretim els llaços o exigim redreços
Ens avancem precoços o empegueïm balbuços
Fins que passats els lliços sovint prou feliços
Ens destapem els sessos i ens traiem emboços.

Sense estabeigs i ja gens contumaços
Ni fets a trossos ni a trits i padellassos
Ens omplim paps i butzes i en nodrim els cussos.

Sempre és la justícia el predi dels pallussos
Llurs cervells de la mida dels tramussos.

Amb efectivitat bé que arrufant els nassos
A tard s’enduien botxins morts a cabassos.

(...)

(Expectar fa de rucs.)

Abandones, tantost nat, tota esperança.
I au.

(...)

(Penetracions molt catalèptiques, és a dir, entenedores. On has romàs llavors meravellat, com qui tot d’una descobreix un món d’idees novelles.)

Per exemple, no sabia pas — perquè no he perdut mai l’estona llegint les ximpleries (patriòtiques, religioses, propagandístiques, d’espectrals capitalismes) als diaris — que a la regió, i sobretot a la vila nova on era, molt sinistrament no hi batallava, de nits, un estripador de ventres de carones prostitutes, ni sabia tampoc que era un altre molt conyarrí camioner com ara manguis. Per això trobava estrany que en aquell lloc nou hi haguessin de nits, de fet, a triar, tantes de poques putes pel carrer, i, quan te les trobaves, que fossin a tan bon preu, ni que no volguessin pujar a la cambra ni jeure amb tu que no fossin dues més a observar les maniobres de l’entra-i-surt sexual. Atès que cap cardada no valia sinó una lliura, allò que feia era aprofitar la cosa, i amb només tres lliures cardar’m les tres, una darrere l’altra. D’on, no pas que més tard, quan ja havia anat a un altre país i tot, i trobava que les putes hi eren molt més cares, tot i que molt menys cautes, i havent per curiositat llegit en un llibret d’història recent les gestes i els treballs d’aquell boig qui estripava putes a l’altra vila per manguis tan coneguda, no pas, dic, que pensés a agrair-li-ho, agrair-li el fet que me n’hagués pogudes cardar tantes i amb l’amable públic present (per al tit, qui sempre ha estat un pèl exhibicionista, un benifet afegit) i, damunt encar, per tan poc preu. No. No li agraïa re, mes no puc pas dir que la idea (terrible) no m’hagués un instant creuat l’enteniment, aquest enteniment sovint tan malparit que no tinc.

(...)

De vesprada, tornant a casa, a peu pausat, pensant en totes aquelles senyores als despatxos on he perdut pràcticament el jorn, havent-me bellugat amunt i avall debades per tal d’obtenir-hi un permís de mínima construcció, aquelles meravelloses dones tan extremades, d’edats perfectes, entre els quaranta i els seixanta, amb vestits blaus o vermells, i àdhuc grocs i verds, sempre tan cenyits i sovint tan curts, que encar ara (pensant-hi doncs) en trempava, tot i que, per a, com qui diu, consolar’m, em deia alhora que això rai, que quan te n’has cardada una (sense comptar la “teua”), te les has cardades totes, i d’espetec llavors la sorpresa esbalaïdora de trobar’m amb un paisatge de debò doncs astorador, car el carrer ni el reconec, tot envaït d’estranyes màquines de guerra, palesament desenterrades de fresc, car encar totes aritjolades de rels i de fang, i gairebé no puc ni entrar al garatge de ca nostra, plantat amb tot d’aparells d’aparença letal, i ara veig la dona, tota bruta d’haver treballat el jorn sencer, ella també, desensebollint doncs, i amb quin entusiasme, amb la resta de veïns a llurs respectius jardins i patis, els mateixos ferotges tancs i canons i armes de destrucció generalitzada, bastits tots plegats, em diuen, esbufegant, que de materials, ço és, metalls i aliatges, totalment desconeguts, prova fefaent de quina decisiva batalla no degué haver lloc, avall avall, al mateix indret on les nostres cases no s’aixequen ara, i parlem, doncs, de temps altament reculats, milions i milions d’anys i anys enrere, i procedents de qualque civilització massa avançada, la qual també s’autodestruí i de la qual, com deien, fins ara ni puta il·luminació enlloc, i que potser (no; segur) allò ens durà, a part la fama científica, vós, uns quants de sacs de milions per a tot el veïnatge. Era com si la vel·leïtosa roda de la fortuna hagués volgut somriure’ns ni que fos alhora amb la tristesa concomitant de veure que viure a aquest planeta de boigs només duu a extinció segura i reiterada.

(...)

M’he tornat a esguardar a l’espill i, en veure’m les ganyes blaves de sempre, i tot plegat aqueixa carota de peix, amb les escates a la pell ictiòtica, i aqueixa plana rara prolongació del visatge en vèrtex o cantonada, i llavors obrint els llavis per a albira-hi (amb un ull a cada costat) les sòlides dentetes esmolades i triangulars, he tornat, és clar, a pensar en l’hora on fui nat — a l’atzucac d’en Serra — a la cantonada del qual ma mare hi feia de puta de cantonada, i força prenyadota de manguis, llavors, aquella nit on em nasqueren, no fui pescat de son ventre pel vit d’un pecador qui se la cardava. Embrionari, i doncs sense gaires coneixements encar, abans de néixer, xanguet de manguis, em devia imaginar que allò (el vit del pecador pescador) era un cuc com un altre de qui l’instint íctic em deia que nodriment rai, i això, és clar, sens imaginar (ben poca experiència la meua) que darrere hi podia mai haver un ham, hi enfonsí les dentetes esmolades i triangulars, i hi serrí les maixelles i aquell home hagué d’extreure, cridant ben esfereït, i amb totes les forces, el seu cuc del cony de ma mare, la vigorosa puta de l’atzucac d’en Serra, i man, vós, darrere, sens mai lleixar presa, es veu que volent-me’l empassar sencer, el meu primer aliment, com dic. Meravellosa memòria, encar ara em fa gràcia tornar-hi.

(...)

Com anar solc pel mateix solc, me’l retrobava sovint. Maniquí gelós de manguis, com a tornajornals gelós jo d’ell; ell de ma mobilitat — de la seua quietud inamovible jo. Li ho veig als trets etèriament canviants del seu semblant, com ell ho percep als trets sempre estàtics del meu, mentre calladament i llonga ens observem vidre intrencable a través. M’aturava davant l’aparador i, així afaiçonats, no hi podíem fer altre; muts i clavats ens adoràvem i execràvem. Ens colíem i avorríem. Cascú com és; inútil voler ésser altre, o cosa altra. Dilema sòlit. Exànimes actors, a la fi no sabíem si triar naufraig i negament, o assajar encar un darrer esquimotatge. Cada camí la mateixa metamorfosi. Dues cariàtides qui s’han jurades per a l’eternitat amor i odi. Ah, vós, fondre’ns! Ens delíem per tombar, enllà de fronteres, a braços recíprocs, gruant ambdós atènyer ensems del no re la glòria! Doncs bé. Aquell vespre, esbalaïts romanguérem com ara arribats cascú, en acabat d’un viatge sideri de milions d’anys, a l’astre de l’altre. Tot venint, m’havia trobat un barret no gaire esvellegat penjat a un rastà o estarloc i me’l posava, assolint (amb el llostre darrere, em filustrava reflectit al vidre) de bastir’m un posat encar més grotesc que no el que duc d’habitud. Potser no em reconeixeria. I és clar que no volia (gaire) que la bare transformació el nogués excessivament. Mes què hi farem, com dic, no podia estar-me’n. Així afaiçonat, ves; predeterminat, com tothom altri; índole incanviable; i així, de més a més d’imbuït de l’endelèquia amatòria, una certa malignitat (ho reconec) també m’és ingredient. I llavors (massa tard) he comprès el meu crim imperdonable. «No dubtis mai de manguis, et seré sempre fidel, tu per a manguis ets qui ets de per vida, de per de bo, d’empertostemps! Indestructible!» he cridat impassible, sens fer cap gest ni menys badar gens els llavis. M’hi albirí horrorós com en mirall boirós. Només els ulls ablamats em denunciaven. Gàrgola esborronada. Serrí les dents, fermí la llengua, tanquí hermètica la boca. I m’havia cregut llavors que percebia als seus ulls llàgrimes. Proterviós i no gaire perspicu, per què m’anava a imaginar que tant m’estimava també ell? Nauseabund, glopejava pluja metàl·lica. Maniquí vexat, ensenyà llavors ell la seua maldat de bafaner butoni. Còmic conserge taciturn i àdhuc corruixat, flagel·lat tot d’una per quin terratrèmol que les estratificacions fot totes damunt davall, arrencava a ballar carrinclonament i de faisó absolutament homosexual. Quina vergonya. Dels pantalons cenyits la corretja li petava i li havien caiguts, i hom clissava que duia faldilletes de seda, i part dessota encar unes exigües calcetes de blonda negra. Vaixell fins ara apàtic i de sobte mogut i sotragat per les hostilitats d’un oceà enfellonit, com búixola díscola, el seu piuet d’efeb grec assenyalava migjorn. Enlluernat, he romàs gratant-me els ulls, pruents com fregats amb pebres. Com l’innocent xamec qui per primer cop albira indelebles evidències de l’horror on ens rabegem, un mareig gens proficu m’enteranyinava l’enteniment. Malauradament, en un dels meus involuntaris capcineigs, m’enrampava al vidre que no sabia pas que fos electritzat durant la nit. M’he ensorrat a un toll efervescent. Grasses falenes burelles em voltaven, m’havien preses, crec, per lluminós gripau. La foscor nocturna era altrament total. Pel carrer feia hores que molla ningú no hi transitava.

(...)

(Accents — car la vida n’és feta, i només compta on s’accentua.)

Àgoragambant pels grans magatzems, ço és, pausadament passejant-hi, i doncs badant-hi a betzef (car els àgoragambaires, tu ja m’entens, som els filòsofs de més antiga soca, i doncs més adientment pensius i com cal), i ara ves que hi ull un boldró encantadoret de noietes uniformades amb el bufonet uniforme de l’escoleta on van, i totes parlen alhora i sense vergonya, i cascuna en un accent estranger molt pronunciat i que denota de cadascuna el tranc nacional tostemps respectable; hi ha la búlgara, la catalana, la danesa, la normanda... La gent qui passem en romanem (alguns) molt delitosament impressionats. Em ficava a pensar que allò, aquella feliç escena, era com si ara eixia d’una pel·lícula nostra, pròpiament americana, d’aquelles de biaix amatent, suau i rosa, dels anys cinquanta del segle vint, on no hi veies mai cap negre ni mexicà ni cap repulsiu personatge qui no fos còmic, i fàcilment desconfit i fet malbé, ni hi senties cap renec, tothom tan net i mudat, i eixerit i perspicaç, i enraonàvem un americà tan xiroi i guimbaire, i al mateix temps, ep, que me n’adonava que trempava (sempre trempant, jo!), ara que no pas amb les xiquetes sense atributs verament sexuals, vull dir, de popes i natges, i llavis i sabates de taló alt, ans amb les voluptuoses dependentes de trenta i quaranta anys qui atenen els clients i als prestatges i als calaixos i als mostraris i als taulells, les qui, assegudes rere les taules, fan de secretàries i comptables, totes amb llurs vestits tan cenyits (si molt m’estrebes, extremats!), i de colors llampants, blaus, carmins, verds vius, porpres, i llurs mitges (de niló) (amb costura!), i llurs llavis sucosets i vermells, i llurs cabells flairosos i llurs camalligues i faixes i sostenidors i bragues, els relleus a la roba dels voravius i barnilles i elàstics i clips i crecs dels quals et deien de les glòries que escondien (les glòries terrenals de sentors astoradorament nemoroses!), i ai, fills meus, què em feu pensar ara, atureu-me, atureu-me, que encar m’escorreré.

(...)

Cada primer dissabte de mes, a la “llibreria” nostra, hi fan una venda de llibres a uns preus tan assequibles que, com d’altres caçadors de gangues, sovint m’hi lleix caure. Són llibres descartats per ells mateixos (els de la biblioteca pública), o oferts en capses per lectors més o menys acabalats que fan net a llurs biblioteques, o per veïns més normals qui es troben en els ordinaris neguits del trasllat.

Aqueix matí veieu-me tot d’una animat d’allò més (i nogensmenys, al rerefons del sensori, irritadament ragut per tanta de sort que potser més tard, o segur, em durà, per supersticiosa reversió natural, qualque propera dissort) d’haver trobats dos volums tan rars i valuosos que no em pensava pas mai, no dic pas solament de poder posseir’ls ni comprar’ls a un preu tan llaminer, ans ni tan sols enlloc del món retrobar’ls.

Així, esperona’t tanmateix per tanta de bella astrugança, continuava furetejant, quan una bona ànima em deté molt polidament i em demana que si el podria ajudar, vol que li digui quelcom de certa importància sobre un volum tanmateix adotzenat que serva, car impressionat sens dubte per la cara d’entès que dec fer, a qui millor implorar gotes iridescents de sàvia coneixença, i és clar que, complagut, li vaig dient (delicadament per tal de no deprimir’l) el què sobre el vulgar volum, quan, ara que l’home, una mica bruscament i nogensmenys molt agraït, pren oratge, toca rajola, xala amunt, me n’adon que només feia el papallona, l’enze, i ambtant, molt fi, el seu còmplice no sols m’emblava els dos exemplars raríssims tan durament cercats tota la meua vida de frustrat lletraferit, m’emblava així mateix la resta del material que duia damunt, i sobretot la bossa que havia lleixada a la vora dels meus tresors mentre explanava a dues mans les intricacitats i peculiaritats de l’edició del llibre del company, és a dir, em desapareixien els documents tan importants (bàsics absolutament) que sempre duc damunt, i certs escrits molt llongament elaborats, mes no pas encar finits, i àdhuc el coixinet (i no vull pas dir cap rodament d’engranatge cabdal de cap maquinària vital per a mi, només em referesc al tanmateix imprescindible meu coixinet mascota, el coixinet que sempre que m’assec no em fic sota el cul, no fos cas que les morenes se m’alçuressin), tant se val, i no cal dir, afegim-hi els calers estrènuament estalviats amb els quals pretenia fer les adquisicions d’aquest dissabte.

(...)

Com tot multimilionari, també la impúdica dona es podia permetre tota mena d’impunides disbauxes. Bacanals profuses i polimorfes i perverses, i barrejades i promíscues, i amb prosèlits i pipiolis, amb efebs i odalisques, i amb èczemes i d’altres eròtiques infeccions i afeccions, i amb zens i zels de bruixots i bruixes, i amb sofres i benzines, i amb dolles i endolls lateralment i obliquament entaferrats, i amb qui-sap-les lacrimabundes lleterades.

Llavors, tornant de qualque “orgia”, que era com ella apellava qualsevol altra vulgar disbauxa amb un seu amant regular, també, també, li havia de netejar la part íntima de la carranxa, paracolpi i pòdex, sobretot de les fràcides enrancides sabes del mascle, mes així mateix dels diferents rebuigs excrementicis.

I li havia de desinfectar, com dic, les nafres causades per les agòniques estretes — als genolls, generalment, als colzes, a les galtes, i a les protuberàncies de darrere la pelvis. I fins i tot fissures i diverticles a caus més endinsats.

I rentar, és clar, les calces i la resta de vestits tots llords.

I de vegades (sovint, àdhuc) els vestits, la samarreta, els calçotets, de qui són? De qui vols que siguin, de l’amant, i aqueixos els haig de rentar, lacai, lacai, amb cura encar més extrema, no fos cas que en acabat em fes reptar amb irritació extrema, on em queia per avinentesa així mateix qualque mastegot de gairell i tot.

(...)

Reflectides al Neva, trobaves les fosforescents cariàtides de l’Ermitatge en ebullició pel teu succés. Et deies, «El jurament de la “teua” dona al seu amant, al teu davant, t’ha de dur sort perenne, malparit!» I et semblava ensems oir insistents els primers heroics acords, sublimment victoriosos, de n’Espàrtac d’en Khatxaturian. A l’ombra, a segon grau, impassible la sents comprometre’s al seu príncep armeni (tü nikagdà niè dolgen) (il ne faut jamais douter de moi) (sempre seré teua) (ià vsegdà budu veren tibiè), i ah, el goig privat que et sobreïx! Alle meine Blütenträume reiften! A part, vós, que qui vol una dona merdosa... Who wants a shitty wife unwanted by the generality of fuckers out there? Hi érets (com sempre hi ets, testimoni, cronista, còmplice) (i aprofita-ho, glorieja’t un instant en la proesa i esplet solitaris del silenci constant!) (d’on se n’evapora tota virulència). Hi érets, dic, sense que hom es dignés reconèixer (ni al rerefons, entre tenebres) que hi fores. I ambtant ella, efectivament, jurava fidelitat eterna al seu exòtic drut, el qual probablement sabia alhora que cap accés sexual no havies a la dona (ni a cap altra dona, per descomptat!), d’on que belleu més en gaudís. Mes impossible... Impossible, vós, que en gaudís tant com tu llavors no en gaudies, meravellosa avinentesa, tu!

(...)

Hom s’ho creu sovint. «Aquest cop ja hem begut oli.» Mes al cap d’una estona més o menys llarga de turment (unes hores, unes setmanes, uns mesos) hom es refà, torna a veure’s les orelles, i reprèn la caminada. «Som-hi, que no ha estat res.» Fins la propera (la darrera aquest cop?) (l’hora de la definitiva escombrada?), la propera que ineluctablement s’atansa.

(...)

Aquella vegada era perdut per lloc escabrós de vora el riu selvàtic i em mossegava al colze la lleona (la qual tant no m’esglaiava mentre se m’atansava que era incapaç de moure’m, esborronat), tret que al mateix instant de la mossada un arbre enorme s’ensorrava tot sol damunt el jeep dels caçadors. No crec que cap en sortís viu. I ara, del tot desorientat, no sabia on enfilar’m, la lleona amb el brogit de l’arbrot tombat havent fugit esgarrifada, i, ah, visió il·luminada, aquella dona de vestit verd, un verd madur, ha eixit del seu vehicle i se m’enduu molt amablement a ca seua, a guarir’m de la mossada.

Em desinfecta el colze a la cuina i m’ofereix un pastís deliciós, i al cap d’una estoneta curta em crec enverinat; tot em roda, i caic. M’he despertat paralitzat damunt una màrfega en indret fosc i tancat. Hi han quatre llibres a un prestatge. Algú canta una òpera (o potser és la ràdio encesa). (Aquells quatre llibres, aquells bocins d’òperes, mai més no els he poguts veure’ls o sentir-les, ni de lluny, sense que em vingués basca.)

Soc a les golfes, immobilitzat pel verí (o pel virus de la ràbia?) (o per quina altra malaltia esguerradora, conseqüència de la salvatge mossegada?).

I llavors hi entrava la dona de verd madur. Soc el seu esclau sexual. Se’m llença damunt. Se’m carda vuit o deu vegades seguides. Els seus orgasmes són com ara sismes. Els infants seus són a estudi. El marit a la feina. Aquell verí, aquella malaltia, m’afecta el cos de tal faisó que haig la xil·la erta perennement, en la seua màxima potència, sense possibilitat de descarregar ni d’abaixar’n la tensió. Com se’n diu d’allò? Priapisme? Satiriasi? Ara no em ve al cap. No puc pensar recte ni com cal. Quants de jorns ni quantes de nits no m’hi té, totalment incapacitat? Sense que pugui veure la llum, sense que em pugui bellugar. Sense que pugui menjar ni beure re, sense que pugui ni pixar ni cagar. No pot ésser gaire. M’hauria mort, de fam, de set, de la bufeta esclatada, dels budells rebentats... D’antuvi havia pensat que em segrestava al catau insà setmanes i setmanes, mesos, però no, no hauria durat pas. I prou, prou, no és pas que no hi consirés a cada instant. «Som-hi, ja hi som. Ara és hora; hem arribat al final.» Mes no, no n’era l’hora. I apa, em trobava, al cap de la crisi, encar viu. Tret que allò qui ho estirava encar gaire?

Quin pecat he fet ara, com l’he ofesa? Molt emprenyada, aquell dia de pluja m’ha arrossegat fins baix de tot, fins al garatge. Hi arribava segurament tot abonyegat. M’ha ficat, banzim-banzam, al seu vehicle. Se m’ha endut a la carretera, se m’ha endut lluny. Lluny, potser devers el mateix indret on m’havia perdut i havia presenciat la mort dels caçadors. O potser (més probablement) a la riba oposada del mateix riu selvàtic. Sense aturar del tot el vehicle, m’ha llençat com cap altre rebuig fastigós i vergonyós al riu — o pus tost al costat del riu, que brogia, furiós.

Hi havia pedres blanques al fons de la prístina bassa on era recent cadàver.

(...)

Era a ca d’altri, a muntanya, a lloc aïllat i selvàtic, a guardar-hi en llur absència la torreta.

Els tres fiblons letals em tenien encantat. No podia llevar els ulls de la lluita a ultrança entre els tres contrincants, cascú lluitant contra els altres dos, amb tota l’anorreadora intenció d’enfonsar el fibló passada la cuirassa natural dels altres. La folla batalla entre els tres embriacs (dues aranyes i un escorpí) em recordava un malson amb tres súcubs qui de l’epítasi o bromera urinària d’una adés nacrada crisàlide no s’espellien a tall de bumerangs de qui les òrbites em duien al mareig més dolorós. Em deseixia amb un esglai i amb una cefalea d’una feixugor aital que em creia el crani tornat bola de ferro encadenada als turmells d’un pres qui per l’eternitat roman en tenebrosa hermètica indefugible tàvega.

Una de les dues aranyes letals prou la conec, era n’Hermione, qui una dona intensament sedega de revenja, na Ludmila Fang, parenta nostra, ensinistrà perquè li fes niu al cony i exterminés aquell maleït depravat qui sabia que la primera cosa que fotria en veure-la era ficar-li els dits fufa endins.

Tant se val; som-hi amb l’episodi que tractàvem.

Dues aranyes gegantines, altes, gairebé bessones, de llargues potes i fiblons esmolats, doncs, i un escorpí gegantí de cua cargolada i amb un fibló de pam.

Per què no fugia ara que els tres se les heien a mort, distrets amb llur comesa de sobrevivença i oblidats de la meua presència d’embruixat? Per què romania a lloc, bo i sabent que el supervivent llavors vindria a clavar’m el fibló que suara havia occits els altres dos? Per què em creia al rerefons de l’enteniment que quelcom encar em protegiria i n’eixiria, malgrat les atziagues aparences, estalvi, il·lès? Confiava que els darrers dos es fiblarien recíprocament i cap d’ells no reeixiria a atènyer’m? No era allò imprudent? Pitjor, temerari? En aquell instant, abans d’escatir’n la fi, un cop sobtat al bescoll em bolca cap endavant. Perdia el coneixement...

I ara què hi distingia? Ah. Tornem-hi. Hi havia pedres blanques al fons de la prístina bassa on era recent cadàver.

(...)

Saurins de groc em remenaven part de ventre. En plena colostomia, amb ulls midriàtics, els percebia ensems, boldró itinerant, adés èpic i seriós, adés inapel·lables, xarrupant xampanys en ambient d’antic prostíbul misteriós; un bordell d’època espúria, arrodonit i amb estoes, a tall de mercadal, on ara un aplec de faunes, de qui els polièdrics pèls esgarrifen i duen a escarafalls, grollers, escombraven rebuigs humans, romanents d’individus mal incinerats, i aplegaven en borrasses sangoses inharmònics bocins d’espectres espantosament amputats amb cisells de llargàries vàries, que barrejaven amb rosegalls de ruminants linxats, o de monstres d’ambigües i luxuriants gruixàries adenoidals. i altres inversemblants afegits.

Em creia banyat en glaçons. Se m’evaporava amb el fred extrem tota mena d’enuig.

Assetjat ideològicament, severa degradació, els omòplats al crematori, em sentia com ara si hom m’havia buidat. Borrell oblidat, sense tap, badat, vessant-se. Taula rasa. I rostant la taula, la terra promesa, de bell nou. Amb tots aquells caòtics solipsismes que se m’escrivien tots sols als palimpsests. Tremolant, petava a riure. Rient. Rient sardònic a l’atans del no re.

Al cresp de la banyera, subrepticis tentacles de crom, en abís funerari, amb oronells balbs, negant-me en angúnia i rancúnia. I distret pels destrets. Ah. Em farceix de vacil·lacions eròtiques la vista llavors de l’acrobàtic iceberg.

(...)

Waking to the birth of a stilted finger in the shape of a white needle, the gastropod, as any othe serious artist perhaps would, hammered at it with a tuning fork.

Equally enthusiastic about the project, was a grinning green lady, with eyes of a burning howling clawed demon.

At twilight, the malicious stirrings of a hideous savage beast gnawig at a cherub, badly cooked, in parts transformed to ashes, in others quite raw still. In turbid clouds he’s whirled downward, his lungs ripped in growing anger.

In a boiling chasm, mycelia are growing very fast and wrestling amongst themselves like astronauts in a leaky vessel where the air is rapidly lacking.

Hands of an old man are fast dislimning the representations of a spent life. Deleted scenes buried long ago resurrect to a recrudescence of the fleeting ununderstood travails of yore.

I felt depleted. Terrified. Lost cause. That’s it. Final genuflection.

Or not. I thrusted then my scant critical faculties upon the headshrinkers.

(...)

Era el comitè de recepció. Tots espies: pops, sípies, calamars. M’esperaven amb flors entre les natges per a retre’m tota mena d’homenatges.

«T’esperem tots amb flors entre les natges
Per a retre’t tota mena d’homenatges.»

(...)

Quecs, els meus budells es buidaven ad nàuseam. I llavors l’esglai. Soc cagant serps o cagava en niu de serps? Els estronts es belluguen exactament com serps, i doncs, xiulant-me les orelles, segurament al so de dolçaines i flageolets, tocats per Pan i el vent i els meus enferotgits cabells, fugia llambresc d’aquell rost indret melangiós i fosc on, passats uns andars destarotats, feia molt desaconselladament les feines.

(...)

Mare i filla les recondies, molt protector, en aquell petit oasi de sorra entre roques, no pas gaire lluny de la platja, on, nuetes, s’han esteses bocaterroses; les vols colrades i vigoroses; no les vols pas aflictes de flictenes; per això les embroques amb cremes contra els queixals del Sol.

Ara amb dos lleugers estimets a llurs sengles natges, tombes cua. Saps que les hi tens en seguretat, i vas de trast en trast, tot al voltant, traient el nas, com ocell de son niu o rat de son cau, controlant els mortífers qui et controlarien, com ara aquells mateixos, dins llur carretó estret que, darrere la bicicleta, porta amb prou feines un ciclista en lliurea, el qual, solidari, t’ha fet tanmateix signe imperceptible que van armats, on li’n tornes un altre, de tant discret com el seu, fent-li avinent que també tu en vas.

(...)

No cauràs mai més al mateix bertrol.

(Hi caic cada vegada.)
(Més em valdria viure-hi.)
(Viure’n del qui hi cau.)
(Why fight it?)
(Merda.)

(...)




(Seqüència de guariment.)

1) Geni d’enjondre
2) Arriba al món i
3) Amb un llambrec en té prou.

4) On el meix peix, hom neix, creix, i fineix
5) No phœnix. End of story.

6) Trist, oi?
7) Sí ves, és que tothom, sense excepció, els neixen imbècils.

8) Hom hi és educat, amb els aclucalls calats, en la imbecil·litat de les doctrines proditòries i celerades dels poderosos, ço és, els lladres assassins qui arreu manen, i on cada mestre hi és tartuf, fal·laç, fementit i pèrfid, i, no cal dir, on els capellans de tot dogma imbècil hi menteixen, i els bisbes hi menteixen bisbèticament, i els arquebisbes hi arximenteixen...

9) Al capdavall, mai la societat no permet pas a hom ésser doncs altre que imbècil
10) Hom el circumscriu als límits molt estrictes de la imbecil·litat ambient recomanada per totes les fonts de compel·lida instrucció i
11) El fa romandre emmordassat i relligat, inerme davant l’agressivitat contínua dels sistemes repressius on xauxina (i no pot fer-hi altre que).
12) On tanmateix és evident que només un cos lliure, expressiu, i armat contra la cobejança, pot de debò ésser mai cos de veritat.

13) Carallot, només caldria que...!
14) El geni prou se n’adonava encontinent, observa de mantinent que els imbècils (els de dalt sobretot), llur precípua activitat és cagar.
15) En aquell rerefons missaire, tots els mimètics “grans” personatges, així com llurs “exquisides dames” qui, cagant, ço és, en llurs “exercicis espirituals”, caguen i recaguen, i no foten pràcticament altre que cagar a totes hores del dia; només caldria que hom (el carallot de baix) se n’adonés també, i potser (potser, qui sap, car és molt imbècil, i ni llavors potser no se n’adonaria de re), belleu llavors, dic, nogensmenys se n’assabentaria hom, del cert, qui són de debò els qui el manen, o ho pretenen, fotent d’ajudants dels botxins darrere arrepapats — com ara els carrinclons, molt restrets, i frustrats en llur restrenyiment, encar més mòrbids i bestials, i mortridors i cruels, caps bèl·lics, i les escaguissades gosses ferotges de la molt irrisòriament fanàtica moralitat, en fi, tots els innombrables trossos d’estront qui sempre posen traves, i travetes, i entravancs a una vida curtíssima i, per maligna natura, ja prou (molt! molt!) miserable.

16) Sí ves, això rai, ell rai, prou pot; geni d’enjondre aprèn fàcilment (amb un cop d’ull n’ha prou) i comprova que “democràcia” i totalitarisme, tot u; que estatisme i anorreament, tot u; que cretinisme i satanisme, tot u; que opulència i lladronici, tot u; que canfelipútrids i l’esclavatge de llur càrrega inútil, tot u, ep, som-hi, i tant, així anar fent: etcètera, etcètera.

17) I aprèn a la primera que a cap morro de vaques no li pots fer mai de bo; com un datpelcul li oferiries una flor, i, per a agrair-t’ho, el bòfia robotitzat t’ho tornarà fotent-te la porra (o una granada) (o un rat) recte amunt, així que...
18) Prou!

19) Ultrat, ujat, el geni d’enjondre, tip de fàstic, lleugerament enfellonit, tot i el negligibles que troba que són aquells mesquins subjectes, gira cua i fot el camp
20) Se’n va dient, Mai més, mai més i encar
21) Sí ves, ja s’ho fotran!

(...)

(D’expectacions diverses.)

a) A tothom ens espera el no re.
b) Però no podem pas viure esperant el no re.

c) Cal esperar per força quelcom d’altre.
d) La llibertat. Tot i ventissa, la felicitat. La salut.
e) I anar fent.
d) I au. Fins al darrer qüec.

(...)

Pic que em fic a cap bar de bones putes, sigui on sigui de part del món, em tornen a l’esment els dies joves on els quatre ens trobàvem als bars més animats amb aquelles úniques dones alliberades, anomenades prostitutes, on no pas de sexe, gens, que n’enraonéssim, per molt que ho semblés, ans de sotamà molt subversivament conspiràvem contra l’invasor. Érem el pinyol dur del PUI, el Partit Únic contra l’Invasor, també conegut de vegades com a Partit Únic per a la Independència, i érem els Únics, i no podíem pas ésser sinó els únics únics i els únics bons, car no es pot ésser independent sense abans fotre fora l’invasor, i no és pot ésser de cap tendència altra que l’única possible, ço és, la de la independència, sense haver assolida abans la independència mateixa, ço és, sense haver abans fotut fora l’invasor. I qui no entenia això, no solament no era encar un Únic Fet i Dret, era un repel·lent imbècil pel fet de no comprendre allò tan indubtablement essencial, i si ho comprenia i no actuava en conseqüència, pitjor, era un maleït traïdor, únicament llavors bo per a la pròpia destrucció (i si doncs no pròpia, ja l’ajudaríem sense que se n’adonés fins al darrer moment).

(...)

Fou llavors que en Janot va dir, Si no fos que... (Segur que anava a dir quelcom com ara, Si no fos que només ens escolten molt ocasionalment quatre putes, algunes de les quals són potser delatores...)

I tantost que sentia que deia «Si no fos que...» ja sabia que allò que se seguiria fora mentida.
Mentida! — deia, abans no acabés.
I els tres van romandre parats, sobtats, expectants, esguardant-me.

«Aquesta és la utilitat de l’“obstacle” inventat. Esdevé la gran excusa que t’exonera de tota mandra. De tota mancança. De tota manca de voluntat. De tota mala fe.»

Car és palès que qui es fica obstacles no arriba enlloc. Potser perquè en realitat no té enlloc on arribar. O, més segur, perquè de fet, de debò, no hi vol arribar. I prou.

(...)

(Si hom s’até als mals averanys i s’avé sens por a esbrinar’ls.)

Convidat a llur torre entre prats, he portades, sense saber-ho i menys voler-ho, greus dissensions a la família de la dona, pel fet que potser no soc prou expressiu. I en realitat, hi visc feliç amb el mínim de contactes; podríem dir que l’únic que hi vull és perdre’m pel camp i observar-hi les lleis de la natura en llur estat doncs natural; meravella contínua. Avui, amb la dona en plors per quelcom de lleig que sa mare (o sa germana) d’afegit li deia encar, entecat en acabat per llur nerviosisme (el de la família sencera), em ficaven a la fi tan nerviós que prenia la falç en fals i m’encetava la mà.

(i...)

I llavors arribà a la torre tot un branc de la família, i tantost feien cap amb el cotxe, i tots sortíem a rebre’ls malgrat el mal carés de l’oratge, tempestuós i brúfol, amb pluges intermitents dutes pels vents, bo i alçant, amb cara de por, embasardit, els ulls al cel, sempre brontòfob, vaig cometre, sobre, el nyap desolador, l’horrible mal pas, de comentar, tantost, dic, els nous familiars de visita així mateix no sortien del vehicle, de comentar, dic, en veu alta, Quins mals averanys, oi?

On tothom ara esguardàrem acovardits el cel, on un vòrtex de fi del món s’havia format, pregon, lentament circulatori, un abrupte abís cel endins il·luminat de l’interior amb una llum d’un altre món, o d’ultratomba, i al bell mig del vòrtex, ara més esbojarrat, la ruïna d’un montgolfier accidentat, mantingut tanmateix enjòlit, tot i que només consisteix en l’estructura més escassa, amb el cabasset tot esvellegat i qualsque de les més sòlides barnilles, sense ni parrac doncs de la virolada tela, ni rastres tampoc del cremador, ni de cap mena d’enderivell ni de llibant, i així romanguérem una estona esborronats, ningú no gosant dir cap facècia ni lleugeresa.

Pensava després que, atemorits davant aquell fat terrible de prospectiva fi, aquella més propera possibilitat de mort horrorosa, potser aquell torb tan brutal, amb aquell cel tan malvolent i quimerut que ens anunciava els orcs expectants, potser, dic, provava al capdavall ésser terapèutic, on esdeveníem, amb la por que allò fos molt probablement el darrer que mai no féssim, tots més amables i amb millor disposició devers els altres.

I així, me’n record que érem a baix, a la gran sala de lleures, amb els tions xiroiament encesos a la llar, i jo, molt més obert i simpàtic, enraonant amb un dels petits qui em deia que, de gran, volia ésser Aquell Qui Anava Rere La Guineu, on li demanava què faria, pobrissó, si llavors la guineu girés cua tot de sobte, on el marrec em responia que sí ves, que llavors, qui fora, fora El Menjat Per La Guineu, on, entre algunes rialles nervioses dels seus parents, l’esmenava dient-li que no, que n’hi havia prou canviant llambrescament de paper i doncs havent esdevingut ara Aquell Qui Va Davant La Guineu, un altre ofici i no pas gaire menys decorós que el primer triat. Anar a tot estrop davant, davant el perill, gloriosa tasca.

Ara, en acabat, encar sé veure en la memòria el moment diví on, voltats, als acolorits prestatges, pel miracle constant de totes aquelles meravelloses cuques (insectes els de més; els de menys, lacèrtids i amfisbènids) en formol, sensacional, formidable, col·lecció del sogre naturalista afeccionat, les noies, totes vestides molt escaridament i trempívola de ballarines, ficant-se a assajar, amb la musica del gramòfon (el so del qual les fresques minyonetes afavoreixen i prefereixen en tost del so que els eixiria de llurs sengles ràdios minúscules, aparellets que com dic desen a les butxaques dels pantalons ara descartats, amb totes les cançons del món de totes les tendències dins emmagatzemades, i que hom pot escollir a lloure, només prement una xifra o una altra en un teclat gairebé microscòpic), doncs això, com dic, assajaven, les gerdes nimfetes, al so declamatori del magnetòfon, delicioses posicions de dansa, i jo ambtant estès de panxa a terra, mig consultant un espès prospecte de propaganda turística, on hi ha sobretot un article sobre un bon ciclista català, de nom Jafà Hernandes, el qual ja ha guanyades es veu que força de corregudetes, i promet esdevindre campió assenyalat i tot, i alhora doncs trempant si de cua d’ull els fit (a les noietes, ep) les carranxetes.

Fou llavors, en la pau ociosa de la felicitat íntima, que sentírem aquell esglaiador espetec. Entre pirotècnies de malson, des les altes pregoneses al cel infernal, cau inexorable un dels esquelets del montgolfier, el qual, estimbat de milles i milles endalt, acceleradament emès, trencava llavors la lluerna de dalt a la cuina, i les dones qui hi cuinaven, ui, els comprensius esgarips de serrall en foc, llur trets d’harpies a mig cremar i tot, i mentrestant, de mantinent, tothom corrent-hi, saps?

Així que ara romaníem erts, en cercle molt acollonit, sense gaire gosar ni bleixar, cauts, al voltant del multicentenari, poliepocal, esquelet tanmateix amb prou feines gens desballestat ni esbalandrat. I hom se n’adonava, potser un dels més petits, Porta un paper tot brut de caca encastat entre sacre i carpó.

I era veritat, i el més valent dels oncles l’extreia amb dos dits esgarrifats, i els més impotents i pedants ens atansàvem a llegir’l. Indesxifrable! Belleu que es tractés (ca?) d’un llenguatge d’ultramon? De qui sap quina altra galàxia, i tot allò de part d’allà dalt enllà enjondre fora d’horitzó imaginable al firmament infinit.

Tret que... Tret que... atura’t. Se n’empara un altre dels xiquets, el meu amic de la guineu, i sense titubar gaire, inventiu i perspicaç, força eloqüent, i amb quina espontaneïtat d’espaviladet, hi llig!

Hi llig, Fatus, tifes, bafaners, preteníem anar rere el llop dels huracans, i de sobte el llop huracanat tombava cua i ara, encar presumptuosos i cantant, contra els vents i els volers dels déus, hi anàvem tanmateix davant, fins que... com ara polla eixalada... el llop afamegat ens... ens...

Un dels vèrtexs del paperot hi mancava, havia romàs entre els dos ossos cabdals, i no calia ésser ja més sacrílegs bo i profanant el cul del cadàver de l’home concebut a qui sap quin altre món per a esbrinar quin fatal mot no acabava doncs la confessió del llunyà aeròbata nostre.

I que què en férem de l’esquelet? No pas sopa, això us ho puc assegurar. Ara no ho sé trobar. Em sembla que el sogre el subtilitzava, l’arrossegava d’amagatotis al soterrani; devia, dic jo, ficar’l en acabat en formol. Per a admiració de successives generacions, per poques (o cap!) que pugui haver’n encar, sobretot si ens atenim, ai, als mals averanys. Als mals averanys, no solament d’aquell vespre... De cada collons de fotut dia d’ara endavant, fa?

(...)

(Somni d’en Rovell, líric estiracordetes.)

Per amor a una miqueta de companyia extra, havíem, un dia que passejàvem, la dona i jo, anat a la gossera municipal on podies triar un dels gossos condemnats a ésser passats per la pedra l’endemà, per si de cas no el volies adoptar, i vam haver una mena d’estranya sorpresa, car no pas que ens ho esperéssim, que entre els gossos i gosses, i sobretot entre pler de cadells, s’hi trobés així mateix una noieta d’uns set o vuit anys, tota nueta i roseta, molt bonica, tret que una miqueta salvatge, una rossota de cabell ros, tirant a taronja i tot, i a la dona i a mi ens féu gràcia, i els de la gossera contents de lliurar-nos-la, així estalviant-se un assassinat.

La dúiem a casa i la dona, molt amatent, l’ensinistrava assíduament en els seus deures de gossa de casa. Deures essencials i fonamentals i obligatoris i naturals de tota femella. El d’haver d’obrir el cony quan el mascle ho vol, el de fer neteja contínua, el de cuinar el dia sencer, i de fotre de dida i de mainadera, i de cosir i sargir, i apariar les cagadores, i etcètera. I la noieta no pas que obeís amb tanta de submissió com això. Estranyament, sovint bordava i (si l’enteníem bé) deia, Repulsiu invasor, parla’m en català. I no pas que en féssim gaire cas, la vergassejàvem una mica, i au, segur que tard o d’hora aprens i t’hi fas. Ara, sí, de debò, ella, ceballuda, la mateixa mania, per molt que l’atupis, ca? Sempre bordant de la mateixa manera, Repulsiu invasor, parla’m en català.

Mes tant se val, els dies s’escolaven, i la rossota ambtant mai no menjant ni bevent re, fotent una vaga completa pel que fa al nodriment diguem-ne corporal, d’on que segur que la inanició total, i doncs letal, no se’n seguís segurament d’ací poc, d’on oimés que una mica preocupats i pensant si no l’hauríem de fotre al carrer amb una puntada al cul d’una vegada, car massa és massa, vós.

Aqueixa gosseta se’ns morirà a casa, i amb la pudor que farà, el fàstic de llençar-la a les escombraries que tindràs, li deia a la dona, i ella em deia que encar una miqueta de paciència, home, que potser...

I un vespre tornava a casa d’haver passat el jorn treballant, ço és, d’haver acompanyat cadàvers d’ajusticiats a l’escorxador, quan bo i entrant a casa un silenci ominós em rep, i amb la mangala alta, no fos cas, vaig encenent un llum ací, un altre enllà, i arribat al menjador l’espectacle. La gossa, vull dir, la noieta, s’havia menjada part de la dona, les veies les dues (dona i gossa) part de terra, la gosseta, urpes retretes, comatosa, dormint el son dels justs, tipa de carn després de tantes de setmanes sense haver menjat re, i encar nogensmenys amb les maixelles arrapades a una cuixa de la dona, i la dona mateixa doncs, sí ves, què hi farem, morta i remorta, què voleu, amb el coll completament devorat.

Collons llavors tanmateix com he corregut, sense fer gens de soroll, al soterrani, a aplegar-hi els maons i el ciment i la paleta, i com he sortit a la terrassa, i hi he tapiada la finestra que s’obria part de dins, al menjador, i com tornava a dins la casa, per la porta del davant, i ara tapiava l’entrada al menjador, i com havia així emparedades dona i rossa. La ràbia que ja abassegava aquella gosseta rosseta, com li sortiria ara de l’esperit — ha-hà, totalment debades!

I amb allò, re; agafava la maleta, i me n’anava a cals sogres, i, degudament, com me’ls planyia llavors que, ai, sí, hò, que feia setmanes que la dona m’abandonava com una puta, que tots aquells dies no havia volgut dir re, perquè esperava, amb el meu bon cor, que se’n desdigués i tornés a casa, i que ves, encar l’esperava, i sospirava, i bleixava, i panteixava de dolor, de neguit, de basarda, de dol. De dol, de dol. De dol molt pregon. I així, entretingut, fotent-me de trast en trast el planyívol com guillotina mal engreixinada, despenia dos mesos molt tranquils i oblidosos d’estiu a cals sogres, ben distret, anant per les fires i les festes majors, tot i fent-hi veure, molt convincent, és clar, que de dol, n’estic, i molt, de dol per la fugida de la dona, de qui ningú al món no en sap encar donar raó, i així fins que cal tornar a casa, una miqueta refet, consolat, amb la benedicció dels sogres qui em saben tan bo i saben llur filla tan capsigrany, ai, si ves, per voluntat de déu, com totes les dones.

Dos mesos s’escolaven, doncs, i estic segur que de la dona només la merda enrancida cagada per la gossa, així que faig cap, tranquil·lament, d’allò més trempat, al menjador emparedat, i trec a cops d’escarpa un maó i faig un cop d’ull endins i amb una lot faig llum en la foscor i, efectivament, de la dona ni rastre, tota consumida, rostada, ni un os mal rostat que en roman, i la noieta, la rosseta, la gossa, immòbil, enmig del menjador, de qualsevol manera, morta.

Així que, a pleret, xiulant, vaig llevant maons de la meua paret tan ben feta (no havia estat paleta de jove per no re, vós!), i ara vull anar fins la finestra a fer-hi també un forat a la paret que hi entri l’aire net i escombri una miqueta la fortor gairebé irrespirable d’aquell menjador on s’esqueia durant dos mesos llargs la sòpita tragèdia, quan la gossa fot un salt de cop, amb una embranzida de lleona qui ataca, s’aixeca dreta i m’abat, i alhora, tot al mateix temps, amb un índex amb una ungla llarguíssima i duríssima m’eixorba absolutament, em treu els dos ulls, i em talla la caròtida, i em travessa entre costelles el cor. Amb una ungla, no pas amb un punxó ni ganivet que hagués potser trobat a cap calaix del bufet o de l’estatger o damunt la credença, amb una ungla, ho he vist en aquell mateix instant on m’eixorbava i em tallava la caròtida i em travessava entre costelles el cor.

I en acabat? En acabat, res. En acabat, ix.

Ix, lliure, a campar-se-la, qui sap si per la finestra mateixa, o per la porta del davant. Tant se val. És fora.

Fora, doncs. Ai, ai. I quants de pobres piadosos compassius caritatius vers cristians invasors no són encar ara novament en perill de readoptar-la!

(...)

(A l’espill sincer de la ment m’hi veig clarament.)

(Forma efímera qui el vent del temps esborra en un no re.)
(Així és com em conceb, perquè no em puc mentir i fer com si fos qui sap què.)
(No soc enlloc, no vaig enlloc, no vinc d’enlloc, forma qui es fon.)
(No hi ha cap realitat.)
(Forma, larva, nyam-nyam, nyam-nyam, nyam-nyam.)
(I prou.)

(...)

(Larva.)

(Forma efímera.)
(Amb vocació d’estàtua.)
(No em vull moure més.)

(Ja t’has bellugat prou.)
(Nat de la matèria, rosegares matèria, esdevingueres matèria.)
(Larva qui fou.)

(...)

(D’antebèl·lum.)

Soc a un vagó de tercera en un tren de l’any de la quica qui va a pas de tortuga, i vet ací que, imprevist, entra per la finestra un plegamans força tètric i grandet, i qui fa por a tothom; les dues histriòniques dones davant meu, llurs crits penetrants ara s’intensifiquen feixugament, i per a estalviar’m els espinguets cacofònics i també perquè sempre m’ha abellit de portar la contrària, sobretot si al capdavall tampoc no m’infligeix gaire dolor ni perill, l’engrap d’una xarpada i amb la mà closa pretenc de lliurar’l cruelment als elements, de llençar’l per la finestra mateixa, que llavors ajust una miqueta, mentre d’esquena a les agraïdes dones, la mà closa me la descloc a la sina, i em torn a seure somrient. La cuca, vull dir, el plegamans, davalla i davalla i se’m planta entre els collons, mentre que la bestiola de carn qui duc sempre a la carranxa em puja i puja. El meu somriure esdevé somiós i més ample, i em fic a pensar clàssicament, Graduellement descend la mante, tandis qu’à l’entrecuisse il y a «la petite bête qui monte monte monte», d’on, com més la cigalota no creix, concomitantment, com és sabut, més els ouets no se m’escarranseixen, i ara fins a la quasi desaparició, llur bosseta totalment constreta. Ep, i les tòrrides pessigolletes que et fa! Les dones boges es pensaran que tampoc no hi soc tot perquè de tant en tant em fot a riure per no re. Mos ous embrionaris, microscòpics, rosegadets a pleret per insecte golafre, quina extemporània absurditat! Ja em perdonareu, però el que no veia que s’esdevingués de veritat és que el plegamans pogués cruspir-se-me’ls, els ouets, com si em fes cap favor, com si considerés que em netejava d’un parell de trists tumors paràsits qui m’aritjolaven part de baix. Ai, els cristal·lins esgarips de les dues faves si ara hagués gosat, com si fos entre la plebs mascla en pública latrina, descordar’m i abaixar’m els calçotets per a comprovar-ho! Cosa que tanmateix només faig tantost havent davallat a l’estació. Soc caminant vers el poblet, i m’he desviat, i vora el camí rere uns matolls, en la foscúria naixent, m’he abaixats els pantalons i hi he fotut un cop d’ull. Revera, vós! Emasculació enllestida, punyeteret! Li dic, no gens irritat, pus tost paternal, sens cap recança ni enuig que em mutilés com m’ha mutilat, i amb el somriure només desitjant-li alhora bon profit i bona barca, pobret, Au, bah, errant insurrecte, vés! I entre els coneguts no et parangonis tampoc amb cap tigret de Bengala, car al capdavall què? Només et cruspies un parell d’arcaics arronyacats negligibles granets de carn, fa?

Secretament complagut amb tots els meus mutiladors, em complac a complaure’ls; tants de terribles torts que es pensen que em foten, i què? L’únic que resolen és estalviar’m, a canvi de bufones cicatrius i d’èxodes amb comiats prenys de benevolència i d’esperança, certes rels malaurades de futures malalties i segurs maelstroms de dolor, oceans infectats i boires d’aiguamort on el cos enfollit sovint per força ha d’absentar’s.

(...)

Com mai no havia prou calers per a comprar’m menjar, una idea magnífica. Amb la dita incontrovertible de: El que no mata engreixa, només em calia intentar el suïcidi a qualsevol lloc ben triat on sempre hi hauria cap emprenyador o altre qui m’ho impediria al darrer instant, on, llavors, en haver fallit l’intent, greixet rai. És a dir, amb l’acte doncs que em matava, per força m’engreixava, sobretot que sovint, d’afegitó, l’ànima piadosa, ço és, l’entremetedor de merda, en saber la raó del suïcidi, m’allargava (tira peixet!) qualsque pistrincs i tot, el desgraciat.

(...)

Sempre dionisíac, àdhuc in the privacy of my own room, a l’internat estricte, amb un estúpid creuclavat a la paret per únic idiota testimoni, dionisíacament m’esbargeixc. Ara, davant l’espill, em pix tot sencer de cap a peus, bo i dutxant-me de pixats just sortits de l’aixeta de la mànega de la meua pixa mateixa. I trempant tràgicament, cigala umflada enllà d’allò més sublim, aprés la lluita (agònica) amb mi mateix, ah, l’esplet, la uberosa collita d’una gran satisfacció.

(...)

(Viure és l’autèntic fonamental coit interromput — prou s’escau entre dos estats eterns d’orgasme absolut — orgasme absolut en el silenci, la insensibilitat i la glòria de la interminable quietud de no re.)

M’hi veig sovint, corrent tan fort com puc, entre els feixucs vehicles verds i carbassa dels anys cinquanta, per a arribar a l’hora dels enterraments.

Què m’impel·leix als cementiris? Quina devoció m’hi vol a l’hora de la inhumació?

No ho escateixes fins molt més tard. Havies sobreviscut, als teus vuit anys, l’accident amb el camió de cabina vermella que s’havia desfrenat tot sol carrer costerut avall, i l’infant aixafat qui veies immediatament després, a la cantonada per on havies fugit, era de la teua edat i anava vestit com tu, i creies ésser ell, i potser alhora ell es pensés ésser tu. Això sempre t’ha rosegada la consciència.

Trista història, cavà? Vies secretes de l’esperit, cada decés per banal que fos et fascinava. A les nits, espiaves per les finestres les cambres mortuòries, on de dol les donotes vetllaven.

(i...)

Tolit mentalment de ben aviat envant, t’afecciones al camí complex.

Car oi que qui tot ho pot fer, no fot re (de bo)? Tots sos ops i entravancs són superflus, autoimposats, artificials?

Allí el tens, banyant-se al tedi, només esperant la servitud d’altri, i badallant, clafert de basca, dient, Quin fàstic, vós.

O, M’estic servant el cap perquè plumbi no se m’estrompi part de terra.

En canvi, ca? Només l’impedit arriba lluny. L’impedit s’encoratja sol. Els cansats fem la feina. Els disminuïts per la malaltia o les circumstàncies hi anem amb més empenta. Allò que ens és prohibit, és allò que en acabat més volem fer, i allò que, fent-ho, ens duu l’únic plaer de l’acció.

Com més d’obstacles ni de dificultats més collonuda l’aventura. Sols allò quasi impossible (o impassable) val la pena d’assajar d’atènyer (o de sobrar).

(i...)

Casat, la dona em manava, Ne te montre pas quand je suis avec un nouvel amant; aussitôt que le vrai homme s’aperçoit qui tu es, c’est à dire, une écœurante femmelette; quand il voit ta tête dégoûtante de perdant et de soumis, il perd la plupart de son intérêt à sa nouvelle conquête. Faufile-toi dehors et reste bien caché, jusqu’à que je n’aie besoin de toi.

I perquè plou, romanc a la caseta del gos absent. Permanentment absent. Mai no ens hem poguts veure. Odi mutu, ens repel·lim recíprocament.

Tot això no treu cap a cap cap. O potser sí.

(i...)

Els conqueridors ens sublimem en l’adversitat. De petitet, en la pobretat extrema, era la còmica admiració dels sortosos qui em sentien estranyament canalitzar tanmateix paraules de savis.

Fill de drapaire, vivint al fons d’un atzucac tot fosc, remotament utilitzat de canyet pels més rics qui passaven amb automòbil, o moto, o àdhuc caminant de nits, i hi llençaven amb fàstic immens llurs animalots morts, en acabat bo i sentint a hores disperses, lentament i en veu alta, mon pare llegir els diaris d’antany, els més filosòfics i físics i químics i abstrusos, i amb la ràdio trobada oint, i llavors escoltant amb cura, només òperes rares, ben tost, marrec sol, sense mare ni padrines, brut i mocoset, i sense d’altres coneixements que els de la mort dels infectes animals, i les obres selectes de les sàvies summitats, destil·lades en mots memorables i prodigis perennes, canalitzava... Canalitzava, dic, sense comprendre-les, paraules i fórmules insistents d’aquelles ecplèctiques eminències, oidà, per a desmesurat divertiment d’estranys i propis.

(i...)

O meditéssim si us plau en els fetitxes. S’interposen a mig camí devers l’objecte cobejat. El teu desig es troba impedit per qualque obstacle que nogensmenys, un pic ben vist, esdevé acceptat, àdhuc volgut. Hom s’hi fa. El teu cos s’hi abelleix, força satisfet, tot i que expectant pus, mirant endavant, allargant la cosa. Ha trobat que així, amb el deler («momentàniament per sempre») estroncat, ço és, delitosament estireganyat, molt lleugerament ni parcialment atès, tot esdevé molt més excitant; se t’instal·la al cor una ferma promesa d’orgia de celebracions sempre a punt de caure, a caire d’actualitat.

Com els pederastes trempen pels xiquets, ço és, per quelcom només a mig fer, per por d’impotència, és a dir, de no poder atènyer mai allò de debò fet, i doncs com cal. I els actirastes trempen amb els raigs del Sol, contents amb aquelles miques de baves del déu solar, el qual atènyer’l (ni als parhelis, vós) i llavors contar-ho, no hi ha «impossibilitat més impossible». I així anar fent. Afegim-hi els meravellosos cerasterastes, incapaços de sobrar la castració física o mental, i per contra feliços a frec d’esclat amb les banyes que ens neixen molt orgullosament al front. I ara som-hi ara amb els rinerastes qui en tenen prou ja trempant amb el nas, i els colperastes amb la vagina, i els omfalerastes amb el melic, i els estomerastes amb la boca, o els masterastes amb els pits... Sempre aturats a un replà o a un esglaó del gaudi que duria a la totalitat, tanmateix sempre temuda. Una totalitat que un cop atesa, què? S’haurà acabat tot l’encant, tota la fascinació. Car si hi ha una cosa segura al món és la desil·lusió, el desencant, el descoratge, la frustració, la buidor. La desesperació del «ja ho tinc; ja ho he vist; ja ho conec»; del «ecs, repetit!». Del «tot és sempre el mateix, tot és sempre igual»; del «mai re de nou, mai un nou horitzó ni unes alçades ni un ne plus ultra que m’hegui el cor robat». I al capdavall, doncs, qui (o millor què) duu la il·lusió que et fa tendra i suportable la vida, sinó l’obstacle, l’impediment, l’enjòdol, la grandíssima nosa, que, alegrement ocupadíssim, et basquejaràs per sobrar amb l’esforç i el braó, l’energia, el determini, el destí autocreat...?

(i...)

En un mot, tots els erastes (com tots els fetitxistes, doncs, i els altres erotòmans) vivim en una lògica i raonable (i joiosa!) (conscienciosa!) il·lusió (res a veure amb la il·lògica i forassenyada, amarga i nauseabunda estupiditat dels cretins, ep!), encantats amb allò mai no assolible.

(i...)

Precisament, com un altre carallot sense traça, havia uns anys provat d’escriure (mestrívolament). «Modern drama.» Drama modern, For a while one sees red, and then nothing. All lost.

Zup! Ras! Tot esborrat!

Milers de fulls escrits desapareguts a velocitat elèctrica. Escrivia en ordinador, i segons com el tocaves de sobte un curtcircuit t’ho trametia tot a can pistraus; ço és (horrible!), al reialme inexistent del no re. Reialme inexistent d’on naturalment que re no pots recobrar-hi. I allò (aquell esglai corferidor) era alhora com ara si rebies un mastegot tan fort al cap que l’amnèsia se t’instal·lava. I anaves de cul. Érets el cranc posseït per la sacculina, ço és, posseït pel paràsit qui el comanda — i no pas solament que el cranc vagi de cul — és que te’l fa anar de qualsevol manera, i mai a la pròpia voluntat — la qual, com els teus escrits, i doncs els teus pensaments, també on rau? De cop-descuit, buf! Esfumada!

Le fond de l’air est enragé. Mes llavors el cel se t’estimba damunt, i la terra t’embolica, i pertanys a la natura, i quant pot durar el desesper? Dura allò que dura, i prou. Quin remei!

(i...)

Ara us ho diré, He emprats tots els carners de la contrada. De fet, el meu cadàver a hores d’ara deu raure pràcticament a cadascun dels carners, no pas sols d’aquest territori immediat, de les tres o quatre contrades frontereres.

En acabat, naturalment, amb cada nou cos, milers de fulls esborrats.

I un incís. Amb els cossos, és com amb tots els escrits de totes les èpoques, de totes les llengües, de totes les humanitats, de tots els mons dispersos pels universos. Pèrdues colossals, textos eclipsats, biblioteques delides, tant de recapte literal fos d’empertostemps. I amb el que roman, les feinades! Com la meua quimèrica empresa de voler-hi trobar el text per antonomàsia. El Text. No pas, és clar, les petites crosses que hom anomena artístiques, ni sisvol les revelacions sumèries més o menys sumàries, ans solament la veritat, la veritat sense cap dissimulació, la veritat terrorífica que mata instantàniament.

Cercant-hi, en un mot, l’escrit cabdal, on tot es revelat, l’escrit secret del sempre resilient n’Artús, en Llebeig.

(i...)

Aleshores (com ara per a guarir’m, què?) m’havia fet pastor. I la vida, de jorns, els estius, prou bucòlica, idíl·lica; ausades, pastoral; em provava, vós; em provava un ou; boiant, famós. Sobretot, ai! Sobretot envist de (o comparat amb) la vida àvol, atroç, que per força em tocava de nits.

Reflectiu, assegut a cap clariana de bultra, a la voreta de qualsevol de les dues Nogueres, amb canya, i llinya, i clau doblegat amb cap cuc al piu esmolat, pastor a sos lleures i esplais, d’esgambi, immers al miralleig de l’aigua, atès de benaurança, la benaurança d’aquells rars instants parentètics on trobes el món perfecte, fluixet xiulant, som-hi, què? Tot i sense gaires apteses halièutiques, reeixies sovint a pescar-hi quelcom, carpes, tenques, barbs, qui prou couries al caliu, mentre el dolç ramadet teu, a l’amorriador, tan reflectiu com tu, sestejant no remugava.

De vegades, un tremolor s’estenia entre els estimats companys de quatre potes. Enyoraven, trobaven a mancar, llavors la vana xerrera del vellard. Les tranquil·litzava. Desficieu’s-em pas; al contrari, ensulsiéssim ensems la contaminació de la basarda. Prou sabeu que em sacrificava ara mateix (àdhuc davant el tètric teatre del lleopard qui defeca per la gola) perquè re no us nogui.

Els ulls ambres d’un astor d’estoliditat exemplar talaiaven sobergament el panorama. L’apaivagant mormol del seguer semblava haver pausat. Àdhuc la flaire adés embalsamadora de les més feraces abelles, llurs feromones d’en “Bonnàs” Nàçanov, diries que s’enllefernava ara de temença no gaire fragant.

Els animaré. Animaré tothom. Totjorn preparat contra la tragèdia, aixec victoriós ara la gaiata, ara l’escopeta. No ens lleixarem pas sollar per cap dels tràngols habituals. Bleixem, badallem, fem bé de creure’ns cuirassats, atès que anem armats; prou armats perquè cap maligne sotrac no ens vulgui (i hi reïxi) empassats tot d’una per l’abís, ni doncs bruscament exclosos dels vivents, fotudament enduts pel laberíntic clavegueram de l’extinció.

(i...)

Mes llavors la llum comença lentament d’afluixar, de perdre empenta. La foscor guanya els primers graus. Malament rai. I el cos... Se’t ressent; carpeix; claudica, crepitant. Apoptosis en traca, en espetecs de tralles, en reguitzells íntimament sorollosos, batecs funests de cloc de mort, de seny lúgubre i dissortat, et solquen molt aprensivament pertot arreu. Fet. Incontrovertiblement, et deterioraràs ràpidament. Esdevens monstruosament abonyegat, molt lívid, pitjor que no glauc, d’un verd relluent. Caldrà fer via. Som-hi, nois. Les quinze ovelles i xais. Ja sabeu cap on. Cap al camp d’olles més proper.

Receptius a la posta esclatant, d’esquena a l’ou de serp que és el Sol, admireu amb quanta d’idoneïtat no daura les cases frontereres amb el descampat pedregós que, nogensmenys amb prou calma, transitem.

Passat el noc, encar ullprès pels raigs vermellosos del Sol a mig colgar que espetegaven a les primeres cases, aixecaves alarmat les orelles. Espectacular titella! La silueta atziaga d’un monstre qui se’t va acarant a pleret. Un homenot gegantí i sense cap.

Sense cap? El neguit se’ns encomana com cap onada d’irrespirable xafogor.

No. Això rai. Ara te n’adones. El desconegut porta als braços, davant, tres gossets apilats de forma plana, i el de dalt de tot, pelut i negrós, li amaga el cap, on l’homenot segur que guipar, prou hi guipava, tret que a través dels pèls del gosset.

No el conec de re. No pot ésser el meu amic, el vigilant del fossar del poble. On som? Si als Alts del Malpàs, en Jaumet Peix; si als Rasos del Maltemps, en Nèstor Deflaw Laflò.

(Amb en Laflò no em plau gaire d’entendre-m’hi. Massa defectuós en ses apreciacions, pel que fa a les rucadetes diguem-ne metempsicòtiques i semblants. El seu domini de les mitologies de l’Allò Desconegut, deplorable, tot plegat. Li sentia demanar a un ressuscitat l’altra nit, que: De quin llivell astral no procedeix, si del tercer o el tretzè...? Si bades gaire al seu costat, t’enfila, de camins, teories de l’ocult pus tost puerils, beneitures místiques, ximpleries dogmàtiques, ortodòxies de boget, cagarrines ja no dic no gaire convincents, de cops verament esgarrifoses i tot, sinistres, simiesques, de psicòtic perillós; més val no fer-hi gaire negoci, no.)

Ara, a part les idiosincràsies i enrònies de cascú, tots els vigilants, això hem en comú, que els gossos no ens poden veure. Ens tenen massa por. Un cangueli que, en un tres i no res, i tantost no ens ensumen, els tramet, escaguissats i aücant lamentablement, enllà a la quinta forca, a pastar-hi cols, a enfonsar el cap a cap xafeguer o altre.

Amb l’home anònim no ens diem re, un bel de ma part, un encar més tímid lladruc de la seua. I és clar que, ara que hi som, no pas que tots els cementiris hagin vigilant. Només els qui han soferts robatoris i transposicions (descol·locacions, permutes) incomprensibles (demoníaques...? es demanen els més pallussos) de cadàvers si fa no fot recents. Tret que vigilant de cementiri se’n ve de mena. Tots són de la meua mateixa nissaga.

A la nit (de totes les nits, la nit que ens toca el canvi) ens metamorfosem, passem de rebordonits a tot botits; ens rebotim, ens abonyeguem, ens estovem, mòrbids, flonjos, fosforescents. Ja ho he dit. I els gossos, supersticiosos, ço és, ignorants, ens copsen tothora com som a la nit, abans, i sobretot immediatament després del bescanvi de cos, i el desconcert els duu a follia i fugen esperitats. Les ovelles, molt més intel·ligents, no; elles prou saben de què va; cada prim temps ressuscitacions, vull dir, resurreccions, palingenètiques en veuen a pilots; és cosa de cada any, res de més adotzenat. Les ovelles, i els perspicaços xais per imitació, sempre em reconeixen, tot i amb nou cos ressuscitat.

(i...)

Amb en Jaumet Peix plomàvem la grua, despullàvem la serp, esporgàvem l’esbarzer, tu ja m’entens, escorxàvem la mòmia, fèiem petar la pagesívola xerradeta abans d’entrar al busil·lis, al cor de la cosa. Entre els del mateix boldró, hom es troba sempre normal. És natural. I al contrari, els estranys sempre trobes que són els altres.

El nostre boldró de canviadors de cos, no som pas gens més estranyets ni estrambòtics que els qui, segons les llunacions, pateixen canvis de tarannà. I no fem pas pitjor paper en aquest aspecte que aquells qui pertanyen als patidors de dispèpsies cícliques, per exemple, ni, com dic, ni de bon tros, que els tocats i els mig tocats, és a dir, entre els qui són víctimes de marees sobtades, aleatòries, de temperament, ep, i tant, ni amb els de les febres intermitents, i les patologies recurrents, i els amenaçats de mort per atacs d’un cos capriciosament imprevisible, i au, bah, som-hi, no em direu que som més fantàstics ni complicats que els mons i les galàxies mateixos, i els astres que roden i desroden, que s’encenen i s’apaguen, que es fan i es desfan, ah, i els volcans, per exemple, i els qui viuen i es moren, ah, i no t’oblidis del cèlebre etern retorn, i què me’n dius d’aquelles partícules guant (o mitjó?) (condó?), qui ara són bones per això i ara per al contrari, eh? I, en fi, tant se val, collons, tot, afegim-hi tota altra cosa... Cada objecte existent te’n forneix proves. Tot s’aprofita i reaprofita, fa? I tot es perd, i re. La fosca vergonya es reflecteix a l’espill del flum del temps que tot s’ho enduu, i es reflecteix enllà, passats els ponts efímers de mantes de vides, en lluminós esplet, en proesa de crònica tardana, en... Lleixem-ho anar; per què m’embolicaré en quelcom de tan planer?

(i...)

Doncs això, tolint la fútil discussió, i com qui li demanés si n’hi ha de potables, li dic, I com ho tenim, noi?

Em respon, N’hi ha un o dos de ben madurets. Com m’hauria pogut respondre el contrari, amb les mateixes garanties de presta factibilitat, Dos o tres de prou fresquets.

I després fot capcinada, i fa, Vine, et recomanaria aqueix. I, sempre tractant d’escatar traves, generós, m’hi porta, potser lleugerament emocionat i tot. L’enamora presenciar en pau i un cop més, i sobretot en cos d’altri, la suprema transacció. La seguretat que allò li ofereix deu trobar (amb raó) que no té preu.

Prou pots, sort que has, cuguç. En Jaumet bonjan et lleixava triar. Amb el benentès que, allò que volies, ho volies preferentment ben senceret; ni gens espatlladot, ni amb gaires vicis ni marfugues ni manies. Car obstacles rai, vós; no pas, però, insuperables, no fos cas que toqués bescanvi l’endemà mateix i tot. Tota aquella feinada no gaire neta feta, doncs, debades; i de mantinent tornem-hi, uf.

Cal dir que sempre, si puc, triaré un home si fa no fa com el qui duc presentment. Mai cap cos de dona, no fotem! Aqueixa cagada, no la tornarem pas a fer! Greu error, jotflic!

Una vegada m’hi trobí, dins aquella massa informe, amorfa, enorme, femella doncs, tota boteruda, amb tot de bonys de carn que glatien desordenadament, caòtics i sense d’altres característiques que aquell detall encès, roent, pruent, de la monstruosa goludíssima boca de baix, pútida boca, mai sadolla, que horrorosament exigeix tothora, Salsitxes, salsitxes! Salsitxesszzzz!

Aquell bocassa tota genives, i belleu dentuda i tot, que es badava persistent, i et feia pensar esgarrifat en una altra d’aquelles gegantines flors fètides, obertes com grans pots de mel, perquè al suquet putrefacte que hi rau gairebé a surar s’hi eixameni l’insecte més vil, i, innombrable, el moscam vironer s’hi congriï embruixat. Corria a recanviar-me’l (aquell cos maleït) fos com fos, a qualsevol altre cementiri, d’urgència, el primer trobat, el que em caigués més a tocar de mà.

(i...)

Sense gaires feines amb la llosa, mercès a en Jaumet, i ajudats també de sotamà pel mort, potser mig delerós de reveure els estels després del seu polsegós i estossegós arrest solitari, cap dels tres mica subordinat als altres, com si tothom qui, introduït als secrets del misteri, ha rebut com cal el vaccí de la naturalitat, nus els dos protagonistes, ens hem donat el bes de la concòrdia i som-hi, cascú amb els vestits de l’altre, esdevinguts encontinent els propis.

El resurrecte s’imbueix, s’infon, de mi; jo d’ell. S’havia llevades, sense pena, fustotes, pedres, robotes, i, molt finament, com si fos quelcom que pertoqués, sense sorolls ni escarafalls, ens substituíem, escanviàvem el lloc. El meu antic cos esdevé subterràniament seu; el seu-meu aeròbic novament. Acotia-me’l bé, sembla ell fer’m avinent (o hauria de dir encar sembl jo dir’m?) amb un dolç somriure de comiat.

Humilment, com xufanc avesat a la tasca, hom s’adapta llavors a la closca novella. De primer antuvi, un lleuger tremolí electrificat. I apa, prou; som-hi per feina. Hom tentineja, una mica de rovell a les articulacions. Mes prou aviat xocant-la amb en Jaumet, fent-li siau, i gràcies, noi. I en acabat veient-hi clar, aventurant-se a la nit, prest a gomboldar son ramadet, a acotxar-s’hi bleixant, alleugerit, estort d’una antiga, massa opressora, feixugor.

Tret que, és clar, no pas que no restin al teu cos d’ara relíquies, romanents, del seu. Qualsque signes desats massa recònditament al seu antic niu cerebral dels secrets. I això explicaria, en acabat, l’existència de vegades de somnis com si diguéssim aliens, generats doncs, com dic, per les idees que heretaves amb el seu cos. Mes què? Això rai, hom s’hi acostuma; hom sap d’on ve l’estrany teatre, i l’accepta sense més neguit, car al capdavall què voldries fer-hi? És el que és, poc s’hi pot fer altre. La vida, ficció; la història, què altre? Teatre del bo, teatre del dolent. Titelles, larves. Comèdies, farses. Putxinel·lis, guinyols.

(i...)

Amb la transmigració de l’esperit (ço és, la consciència) cert que perds (com amb cada bugada els llençols proverbials) recapte mental, mes sí ves, sant tornem-hi, què hi vols fer? La qüestió que en romangui prou per a sàpiguer’t tu mateix. Amb això pots anar tirant. Les ovelles mateixes et retornen amb llurs bels alliçonadors pler de memòries addicionals. De tota manera, és palès que recordar rai; tothom, sa i malalt, recorda el que vol (àdhuc més que no el que pot).

I el vell cos nou, cos rebut, o pus tost investit (i incumbit i imbuït), qui llavors el teu esperit afaiçona a l’engròs, tot i que prou malmès, servei rai te’n farà. Molt més que l’antic massa usat, esguerrat, estifollat, fet malbé; un cos dut a malbarat i que feia figa, que se n’anava a la merda ivaçosament. I ara fins i tot...

Fins i tot amb el nou cos vell, i fent memòria de passades aventures, o millor d’inicis estroncats, i de desconfites i triomfs d’aventures, saps on tornar i aquest pic com metre-t’hi.

I, de passatge, sense compromisos, amb la diguem-ne mínimament renovellada virior, i cada camí amb una mica més d’experiència, la modestament transgressiva seducció, si calgués (i no pas que calgui gaire; els de més dels cossos reciclats no pas gens disposats tampoc encar vers la bagatel·la), qui sap tanmateix si t’ajuda, si, fent-t’hi, on toca, encar més avinent i amatent, agradable i generós, devers les caramaseres, i les masoveres, i trobant al capdavall que amb més pràctica coneixes de debò millor els punts d’atac, qui sap, dic, si els resultats no esdevenen més tangiblement sonadets.

I val a dir, perquè és una veritat com una casa, que no hi ha dones com les més planeres; sovint, molt sovint, són les qui amaguen el tresor entre cuixes més madur i doncs saborós. Així que... Res, home, res; tu ja m’entens.

Ai pagesetes qui amb amorositat et serveixen en sedós cistellet llurs terapèutiques figuetes! Germans, nyam-nyam!

(...)

(Arcà episodi tanmateix així mateix xorc.)

Entre sutzor fluorescent, veia al racó de qualque carreró una altra rampelluda defloració, i ja m’esmava, en caricatural seqüència, la noia d’antuvi embalbida i confosa, més endavant enfonsada en el fangar del prenyat. La confusió conferia als seus trets l’agonia dels daus que són massa lentament en acció de caure. Paquet de vans delers, cabdellat de qualsevol manera, com tothom, la xiqueta, duta a aquella extremitat, com qui diu a l’ombra del volcà leri-leri d’efusió, més bruta de cony encar que una monja, ara pregava, és clar que debades, perquè cap lletja cuca d’ossari, en brutal escaiença, no li desviés, cavalcant, devers la tragèdia, el clotets de l’osset del seu destí que queia i queia... I queia, ai llas, malauradament fins a l’encaure.

Polit com hiena, me’n record que estosseguí sense estar gens ennuegat i que, com qui desaprovés i àdhuc censurés, arrufí molt hipòcritament les celles, i, her bleeding wound be damned, prou vergonya passava la pobrissona, continuí tanmateix a nodrir la meua tafaneria enllà de la crua esdevinença.

Ça com lla, això rai, més endavant esdevinences podria prou ésser que en trobéssim de millors, car és evident que fins i tot al fons de la més negra nit, d’imbècil i d’agressiu pel carrer, pler.

Per exemple, aquest capdecony abillat totalment de negre, amb capa, barret, vareta i maletí, palesament un altre pseudo-misantrop mag de firetes, un altre carrincló soi-disant mestre de l’ocult, ara mateix ridículament terroritzat per la foscor, fugint, perdut, en àvol delit, sense que els seus molt (auto)vantats dots endevinatoris li serveixquin de re, les seues misèries premonitòries ficades en evidència, no sabent de cap manera com collons fer-s’ho, i per això adreçant-se’m, en un xiuxiueig pràcticament inaudible, tan fluixetament i queca com pot, quelcom que és clar que no entenc. Com dic, com si no fos prou fosca la nit, i ell encar tapant-se el visatge amb un mocador de coll negre, amb això, i amb l’ombra del barret calat, al capdavall, doncs, ni el veig ni l’entenc.

Faig, mentre me li atans i ell alhora recula, Què dius? Què dius?

I torna a mormolar quelcom, no sé pas si el mateix d’abans, en tot cas igualment de totalment inintel·ligible, i...

De sobte, re, la desaparició. En una exhalació, quelcom se l’enduu, i a mi, amb l’embranzida mateixa de la proximitat immediata, em fot mig desmanegat part de terra.

Quan encar no he estat capaç, amb l’esglai i la ferotge empenta, ni d’incorporar’m, sentia de més en més reboants, sorolls d’alarmes i sirenes, i decidia que per comptes de fugir, més em valia fer’m el mig mort.

La bòfia i també un parell d’ambulàncies han fets cap, amb tot de lluminàries i rebombori, i és aleshores que, gemegant, una mà als ronyons, he plantades les plantes dels peus, i he dit als infermers que jo rai, que jo re. I és així com la bòfia m’acorrala. Els dic que no he vist pas gaire, que re, que a matadegolla, i a tota llet, passava, se’ns abatia, inclement com voltor vers la carronya, tret que brunzint terriblement, un automòbil negre, amb els fars apagats. Que tot seguit romania sens esme, aterrit i esterrossat.

—I no has vist res més?
—Home, sí. Només il·luminat pels lleus llumets constants del tauler de comandament davant el volant, he vist el xofer del vehicle, un home escarransidot, vestit tot de blau, amb una estufada perruca rossa; m’aventuraria a dir... que em sembla, diria, mal disfressat i tot... que es tractava del gàngster Tal i Tal, qui de cops surt als diaris i tot.
—N’ets segur?
—Home, moderadament. Potser l’home màgic màgicament li fotia banyes, a l’home blau, amb la rossa meravellosa, és a dir, la seua dona, sabeu?

Els dos bòfies qui m’interroguen, grollers i de gàlibs hipopotàmics, saben de qui parl. I si ho faig amb finesa i idoneïtat manifestes, ells, violons desguitarrats, responen engargullant rialles com balenes mig escanyades.

És que la imatge de la rossa fortota, a qui tothom amb mitja cigala fa bavar; una imatge que no solament per les cuixes musculades, i els pits agressius, i el cul grandiós, ans també, més humilment, pels mels prominents, pels ulls que són prístins estanys, per la cabellera abundosa, duu generalment a trempera instantània, és famosa entre tot mascle de la vila; mascle qui, per merdoset que sigui, sense excloure algú tan desgraciat com un bòfia, per la nit, tant adormit com despert, la deu molt adorablement somiar.

I ara no sé pas si tinc permís d’anar-me’n, i m’estic doncs esmunyint imperceptiblement cap a les ombres, quan part d’arrere m’assalta un dels “bons” inspectors, vestit de persona, i a cau d’orella, com si em revelés cap secret fort feixuc, em diu que el maletí del mag era ple de la drogueta iagé. O, per a ell, “yage”, que pronuncia incomprensiblement “jeig”, de tal manera que cal que m’ho repeteixi pler de cops... Fins que li dic, Ah, iagé!

I li responc que no n’empr, que de drogues mai cap, que només duen a estupidesa, a castració cerebral i a pler de baboiades cretinoides, que ecs, que són decoccions repulsives...

I només me n’adonava després que m’ho deia tan secretament perquè es pensava que potser érem fent cap transacció il·legal, amb el mag — jo comprant-li droga d’estranquis i ell venent-me-la. I és aleshores que li dic, que, ruc, molt ruc! Que ni puta idea, que totalment lluny d’osques, que no n’endevina ni una, que soc un ciutadà exemplar, que quin mal hi ha a passejar’s de nit pel veïnatge si hom, un intel·lectual força ressonant, amb molt bones relacions amb els advocats més eminents de la vila, i àdhuc amic del paer en cap, per cap mal de cap degut a massa estudiar, li cal una mica d’aire fresc, eh? Eh?

Amb allò, me n’he anat sense dissimular que me n’anava.

I soc a casa, repassant una mica aquell cas com un cabàs, on he dit (mentint sense vergonya!) que el cotxe assassí m’ha semblat veure que el menava un home tot de blau amb una perruca rossa, molt probablement un gàngster reconegut, un mec molt nyicris, cuguç dels pocs imbècils qui no volen ésser-ho, ridícul, proverbialment gelós, tret que sé del cert que qui conduïa el maleït vehicle era ella, la dona del blau esquifit i homeier, la preciosa meravellosa beutat qui em permetia, de vegades, de córrer junts si mai ens trobàvem pel mateix trajecte. Venus magnífica qui corr amb una roba de corredora moderna, una roba color de carn, prima i molt elàstica, tota cenyida al seu cos voluptuós, revelat encar més, amb cada pèl i senyal (el seu cos de nòrdica deessa rossa), quan la roba esdevé transparent i tot amb la suor o el plugim. I els accidents i incidents que causem, jo el cavaller malcarat i ella la princesa nua... tret que qui és prou valent, en ple migdia, d’emprenyar gens amb la dona del drac rabiüt?

Només abans-d’ahir li demanava, bo i passant els dos, tot corrent llambrescament, davant ca meua, si li abelliria un suquet de tomàquet, i amb quin esplèndid somriure no m’ho agraeix, i com entrem a la cuina i com trac de la nevera el suc, i l’en prepar un got alt tot ple, i llavors, fillets, com es taca aquella seductora roba d’esport, i amb quins escarafalls no alç el crit al cel, i li dic, agenollat, que tot és culpa meua, que si us plau em lleixi rentar-l’hi ara mateix, i com es despulla, llavors, doncs, i amb quina naturalitat, son cos enlluernador exposat, em dona la despulla, l’exúvia, aquella segona pell tan flairosa, i me l’enduc a rentar-la amb les mans amb sabonets d’olor, i com ella se’n riu, i com el seu cony em llença raigs solars i llampecs de Júpiter i guspires de Vulcà, i com les banyes del blau es deuen tornar roents com cràters, i com les meues banyes es tornen d’un blau porprat, i el meu cor cuida esclatar, i li fic l’exigua segona pell a eixugar, i torn de genolls cap a ella i, eixarrancadota, em permet de llepar-li la xona, el sota pits, les aixelles, els peus entre els artells... Ella, ella! L’assassina del mag. Prou l’havia vista perfectament aquella nit de foscor quasi absoluta al seu automòbil sobtat. I amb allò, dut a l’èxtasi, exacerbat, tot llepant-la amb tanta d’exuberància potser m’excedia i tot, i se’m pixa i se m’escorr, i xarrupar-hi rai, fins i tot part de terra, que cap gota miraculosa d’aquella deessa suprema no se’t perdi, capdecony!

Tant se val, el gust és tot meu. Que bé que dormia aquella nit! I l’endemà s’escau segurament que ha llegit, ell, el blau, o algú del seu gang, que qui el delatava era un pobre solitari poeta miserable qui anava sovint a fer la copeta a tal taverna, on, eixint del canfelip, em trob que ell fa, amb tot l’estrèpit, cap a la porta, i amb una arma de repetició comença d’omplir de bales el recinte per a fotre-hi al capdavall una enorme matança.

L’home de blau ha assassinat gairebé tothom al bar que freqüent. Soc un dels pocs qui hem sobreviscut, i en el meu cas havent romàs il·lès i tot. Com dic, eixia de l’excusat, i he sentits els primers trets i m’he llençat pla a un dels esglaons de l’escala i, entre les reixes de la barana, allargant els braços, m’he parapetat rere una placa metàl·lica que de les mans d’un cambrer mort em queia volant, i que d’esme, com qui encamelca cap ampla verga, he reforçada part darrere amb un parell de coixins ben dobles que hi havia a prop, i ara, de la planxa, algunes bales reboteixen, tret d’una que penetra, encar que no pas del tot, fins a un pèl del meu nas, on s’atura fent-m’hi pessigolles. On, sí ves, enmig de la mortaldat, com un foll, ningú qui em veiés queia de cul que, amb el nerviosisme afegit, trenqués a riure.

Quan les bales han aturades de ploure, he tret el nas, he vist que re no es bellugava, i, com serpeta sord-i-muda, m’he esllavissat devers la part del darrere, passada la cuina, per aquella porta estreta que he oberta amb una puntada.

(...)

(Descol·locada d’òrbita, l’esfera, adés penjada per precari fil
Ara, encar més tremolenca i espetegadissa, anava de dret i de tort, i generalment de cul
I ella i jo, en acabat d’una astorada fascinació per les espectaculars noves manifestacions de bèsties i elements
De cul n’anàvem encar més.)

Es capgiraven les muntanyes i queien en embut
I com si es vessessin de copes monstruoses sondrollades se somorgollaven enjondre les sobtades laves dels volcans
I els oceans solcaven el cel a contracorrent i havent fets cercles perfectes
Impel·lits pel moviment extravagant d’una esfera que no escatia si havia de rodar cap a un costat o l’altre
S’ensulsiaven de mantinent en cataclísmics patatxaps
I ara teníem llepant el finestral ran de peus mateix un oceà vingut potser de les antípodes i de cresp estranyament calm
Amb tot peix tanmateix aparentment desaparegut endut qui sap per quines altres forces a quins altres desolats paratges
Mes on els ocells hi caminaven excitats amb les plomes de la cua que els feien ara de cames
Mentre amb les cames d’abans s’esgrimien com boxadors
Alhora no crec pas que se’n sabessin avenir de tot plegat
Car xerrotejaven esvalotadament com si es discutissin sovint força irritadament i tot
És que aquella cosmologia inèdita ens volia tots transformats en al·lucinats i visionaris
I testimonis incrèduls ens costava d’empassar’ns-ho
Més que més que adés emmagatzemades per a immediat genocidi
La totalitat de les bombes nuclears s’havien disparades ensems
I el món era alhora un caos de foc i d’aigua i ningú ni re no hi trobava el seu lloc
I ella i jo tampoc no sabíem on amagar’ns
Ens arraconàvem al soterrani?
Eixíem al terrat?
Ens colgàvem ben avall en hermètiques closques?
Això darrer fora la millor de les solucions suputàvem
Mes on trobàvem una closca prou adient on arraulir’ns-e i expectar-hi
Eixivernant-hi eternament
L’estabilització
De l’esbojarrada esfera?
I al capdavall per què...?
Per què esforçar’s a sobreviure?
Per a veure-hi encar què? Quina altra còsmica destitució ni universal malastrugança?

(...)

(Ai, Brigit, on et fiques? Per insolents doctrinaris et solles i sacrifiques!)

Després de la disbauxa entre amics celebrant l’esdevinença, érem ell i jo al llit de matinada encar tractant de dormir una miqueta quan féu cap na Brigit cridant, Arqueòlegs, Violins, Aurores!

Nova arqueòloga com nosaltres, la vèiem, ulls mig clucs, sense aixecar’ns, com trafegava, fent net, no gaire abillada, només amb una lleugera combinació primeta i blava, i de trast en trast aturant-se llarga com era, i extàtica, escultural, banyant-se a la llum, de tant daurada vermellosa, del Sol qui naixia, i s’esmunyia, puteta, per la finestra sense finestrons ni cortines, i el meu amic i jo em sembla que pensàvem el mateix — Malaguanyada perfecta gerda donzella, maleït el pudent burgès qui se l’endurà, i li farà malbé la beutat, i li estroncarà el doll de ciència!

I així fou. No gaires mesos més tard, convidats un matí d’estiu a llur retorn de la lluna de mel, érem vora el plàcid estany bo i admirant-ne els arbres i els ocells exòtics, els dos encar sense feina del nostre ram, el meu amic (excel·lent tastabacteris de coves, grutes i soterranis) tornat formatjaire, i jo llavors (fent bon ús de mos dots d’acròbata) instal·lador de baranes de balcó, i na Brigit ens confessa, sense soroll eixint nua de davall el cresp indi de l’aigua, que en quina merda de família no havia acabat caient, i ell i jo només podíem fer-hi cares de circumstàncies, car era veritat, vèiem a l’altra vora d’estany el pare, la mare, els dos germans del pudent burgès, i als peus ens queien les desolades ànimes.

No havia feta sort, l’excel·lent minyona.

Què s’esdevenia aleshores? Es trencava sense cap mena de conjura tota cohesió. D’antuvi afeblits i sangglaçats, els tres arqueòlegs, constrets (i amb quin deler ni amb quina passió) no pas a cercar on coven encar els impaïts dracs passats, ans (amb quin fàstic, mal-llamp!) a conviure i a signar tàcites adhesions amb carronyes encar vives, de creences cúpides i grolleres, tot d’una, sense ni com va ni com ve, ens ficàrem llavors plegats a córrer, orbs, assajant d’estòrcer’ns d’aquell selvàtic reialme de la por, de l’agror i de la lletjor, empaitats pels gossos dels patrons de qui les insípides embacinades ens enllardissaven com ara de pegunta i d’engrut, i disparats amb intencions letals d’ençà de les espitlleres a les torrelles dels sentinelles.

L’endemà, ella novament empresonada, partint ell i jo amb els esguards abaixats, ens haguérem de fer, amb recances i penediments palesos, els erronis i atmosfèrics, els ebris i desmanegats, els tocats de l’ala i els gens atractius pobletans, i tanmateix, ja bandejats per sempre, i òbviament guarits de per de bo de tota vel·leïtat anarquitzant per les bordades de les bales i les mossegades dels cans, fent alhora com qui s’ofereix a maldar, en les nostres minses aptituds, en el futur, exclusivament per al millorament de la raça, i no cal dir l’apoteòtica exaltació de les essències pàtries, àdhuc, si mai trobàvem feina, esbrinant patèticament i anunciant amb bombos i platerets que en les pregoneses inescrutables de la terra hom s’ensopegava amb la veritat de la ficció de la perenne existència de la immarcescible totalitària unitat i gloriosa intangibilitat del règim.

(...)

(Firat firaire.)

Empaitat de bell nou per la maligna bòfia
Escallimpat per mants de trets i coses rares
Firat firaire qui s’ha d’endur a correcuita el bolic
He perduts joiells i robes i sobretot ai el manuscrit il·lustrat
De l’epilèptic depravat, foll perillós alhora ubic i esduït
Ensems riallós i udolaire i qui si se n’assabenta tantost no em veu em mata.

Ara lluny de l’acció encar cal que pari compte
I que cerqui únicament indrets foscs i inhabitats
Altre que pels més safis i abjectes mai presos en compte.

Automòbils qui m’assassinarien em passen fregant
I llavors plogut arreu havent oblidat on vivia ma mare
D’esquitllentes em filtrava a amagar’m a foscors
De tronades universitats dels anys de les picaós:
Molt d’aparat i requincalla, d’escala i de buidor
I de substància gens.

I a hotels sense senderi on pels sorolls als aparells
Et dius que s’hi juguen partits a vida i mort
I sempre n’ignoraràs el resultat car relliscant pla i de gairell
Entre cantons i racons tot ho mig guipes també d’escallimpantes
I tantost les victòries i les desconfites s’escauen i creix el moviment
Cal tornar a filar enfora
Devers ruïnes ara i a d’altres cementiris
On jauràs en jaços de rampoina i tarranc
I quan esclarirà si mai esclareix la roba xopa
L’eixugaràs estesa en lloses i damunt dretes pedres tombals
I el bolic malplè et farà de matalàs i de coixí i de flassada
I hauràs a mà el ganivet i no prendràs cosiment sinó
En encar una nit més sobreviure per a veure l’endemà
Si les garrotades minven i amainen
O com tostemps, sí ves, ben a l’inrevés.

(...)

(A l’Hostal Xaró.)

Tots hi érem gent de l’espectacle, i les enveges, hom s’ho pot imaginar, ubèrrimes.

Sens haver dormit ni un segon en cadascuna de les nits que, a l’hostal dels artistes, doncs, hi passava, cal dir que la meua producció en xerrades d’allò més eloqüents i divertides, sempre inspirat, fou tanmateix insuperable. L’enveja del meu adversari, l’escriptor alemany de pell translúcida qui vivia sota meu, i me’n record que quan el Sol espetegava a la meua cambra i em feia mal als ulls, sortia jo al replà, davallava uns quants esglaons, i bo i repenjant els fulls diguem-ne al tercer esglaó començant part de dalt, al replà, on la claror del Sol de la meua cambra era encar força potent, i amb el cul diguem-ne al cinquè i les cames allargades vers els sisè i setè, per la tarja de la porta del meu adversari, l’envejós i malfiat teutó, dic, la seua cambra un pis més avall de la meua, el veia que em veia, i que, ull verd de gairell, no feia gaire bona cara en veure-m’hi, i sobretot en adonar’s que el meu verb lliscava cabalós i que no s’estroncava mai gairebé gens, mentre que el seu patia tota mena d’embòlies i d’infarts, i al capdarrer tot plegat, als fulls, no s’hi plasmaven que fent-hi el trist paperet de lamentables singlots i sanglots, ara carrinclons i xarons, ara sens cap ni centener.

Cert que a la cantina, sovint, els dels oficis destralers, els copdepunyaires i els lluitadors qui es copdepunyeixen o es trameten a trompades pertot arreu dins el cercle designat, assajaven d’enreveixinar’m i d’empoixevolir’m, tot ficant o burxant per exemple llurs ditots davant el meu fantasmagòric vult de pregon intel·lectual, mes què? No re. Amb quatre mots els tinc enfonsats i en plena crisi existencial, havent-se acabada cada noça ni grimègia en cor-romput gemec, car, desgraciats, què poden llurs mastegots contra el meu verb? De què els serveixen llurs fictes claus de lluita contra el meu genuí geni? Com es defensaran llurs insignificants gests de brut animal contra l’enginy flingant de mes prenyades frases?

I els assistents a llur humiliant vençó com romanen llavors embruixats pel miratge que mon discurs no crea en el tens ambient. N’albires qui cauen asseguts, retuts al poderós enlluernament de mes imatges. I ara prenc la col·lació tranquil i en pau, solitàriament amat i admirat, però de lluny. De cua d’ull, veig tornar a llurs cadires o als taulells, penedits i resipiscents, així mateix els agonals apol·linis combatents i haig de reconèixer nogensmenys, encar que només sigui això, que els envej llur aspecte sa i boiant, i encar pus llur pell rosada i llisa i lluent, contra la meua esgrogueïda i frunzida com si cap cul petaner de cap gras mític teòfan monarca de les lletres s’hi hagués assegut dies sencers. La meua (pell) mancada de son, la llur petant foc, i tanmateix la llur (una consideració marginal), és clar, només assolida per fàrmacs metzinosos i espècimens químics empescats per apotecaris folls i d’instints assassins.

I llavors s’escaigué quelcom de molt estrany. Lacrimae rerum. Quina emoció, quin desgrat immens, nat de totes aquelles nits sens somnis, no m’aclaparava i capolava totalment ara...? Innocentment, em rajaven les llàgrimes galtes avall, i tots els tronats troneres, en adonar-se’n, a pleret, inclosos els suara desconfits colossos i els febles i escanyolits agonòtetes qui els mesuraven, els actors de singulars tarannàs i els especialistes de la simitarra, els enigmàtics dramaturgs i els regruats i renocats crítics, de qui els atributs morals en llurs instants de glòria potser atenyien els llivells més baixos atesos per les mosques vironeres i altrament cagalloneres, trobaven, ensems, en chor frisós, que quin balafi de primitiu adí, d’essencial substància, en un monument vivent com jo, malaguanyat!

I, precisa és la meua memòria que el fet fou com dic, s’eixamenaren plegats al meu voltant, escorcollant-me arreu i alhora fent-m’hi pessigolles, perquè oblidés l’angoixa sobtada, i estronqués la pèrdua contínua, i no fes malbé més aquell cos qui produïa miracles memorables, i ritualment, ço és, de faisó recurrent, a tall de les aloses qui, si enjòlit se’t plantaven a la coroneta, la flameta del talent immarcescible com qui diu divinament se t’instal·lava gratis, d’on que la ment més elegant de la planeta (la meua), calia de totes totes, deien, o millor amb llur diteig pianístic significaven, ficar-la a bon recer.

Només l’agreujat alemany em reguardava agrament i odiosa. Fui jo mateix qui, mesos enrere, l’apellava mestre Aranya. De qui n’eren potes cada pestanya! I jo qui faceciós compongué la cançoneta que començava, Cada pèl de pestanya, pota d’aranya, pota d’aranya!

I ara devia pensar, pobre graforreic frustrat, quelcom com ara si fa no fot això, Ai, espinosa aranyeta, on t’has ficat? A quin niu de carronyaires rats qui gombolden aquest famèlic farsant nat, qui pon retòriques excuses d’eunuc com pon trivials ouets també un besuc? Si mai me l’ensopeg sol, li fotia un parell de guitzes de ruc que me’l lleixava d’empertostemps xaruc!

Vet ací, però, doncs, que ara, enmig l’etzigori, m’agafava el cangueli, i era com si per comptes del cervell, fos el gland gringolat del meu balb carallot qui sospesés (per eclipsi dels ouets qui prenien l’ascensor butzam amunt) les suposades tesis sanguinàries de fervor religiosa que li passaven per l’entecat enteniment al nihilista magiar, vull dir, prussià, il·lús picolador d’inexistents conxorxes hegemòniques que calia rebatre, més que no pas amb buides al·legacions i sorollades de fracàs i trencadissa, amb magmàtica i silent demolició en lloc solitari i nocturnal. Un anorreament roent que no fes sospitar al capdavall sinó còsmica liquidació per esglai mortífer d’angúnia existencial. I jo mateix em xiuxiuava, sens que ningú em sentís, Ai, ai, tu, es tornarà aquest adotzenadot conte triomfal en cap altra abissal tragèdia de revenja...?

Tot d’una, no gaire ben pascut, dinar mancat, me n’anava. I em deia, encar, A despit de tots aqueixos reeiximents efímers, què roman? I on faig cap? I com em trob privadament ni íntima? Sí, ves, com tothom. Si fa no fa igual de malament fins a l’enterrament.

Rars refilaven pels afores aquells ocells qui ara mateix al magí reveig. I perdut pels encontorns així mateix jo rogallós engolava peans arquitectònics, car déu-n’hi-doneret les casotes i casalots veïns, i quin estils els llurs més clàssics ni senyorials, amb dòriques i jòniques, i capitells i cloquers, i arrabans i carcanyols, i rastells davants les portes, i arcs, vós, arcs vius dels més seriosos ni impressionantets ni agemolidorons... I els frisos frisons...? Cal aixecar l’esguadó i omplir el pitó! Inspirats inspiren! I llavòrens oi que t’acolloneixen també les blanes apoteosis i els trets d’escàndol a les carones d’eixes medusones i hidrones furientones, oh, i d’eixos entranyables efebons amb llurs cigalones tan raquiticòniques? (I’m feeling silly with envy in front of all this onslaught of bourgeois architectural wonders!)

Tret que... Ullprès pels cerimoniosos paisatges urbans, dalt la carretera, badava i... On m’he ficat, jo també? Per on davallava? I a quins orcs? Au, tota la il·lusió d’ara mateix a la comuna. Car es veu que sens adonar-me’n m’esgarriava vers el barri dels indigents indígenes idòlatres. Polseguera i brutícia. Sort que fa mesos que no plou. No vull pensar-hi, quin infecciós aiguamort quan plogui! Bandejats pel cretinisme imperial, ací s’hi arraïmen sectaris i heretgets. I llurs rucades, ai que emfàtiques, fills meus! No faré al·lusió ni als hindús ni als zulus ni a les ètnies més insanes, car al capdavall qui se n’entén...? Només diré que la pudor d’aquells per a qui de rentar’s fora el pitjor pecat, cal ésser valent, o heure les vies nasals ocloses, ca? I la massa estossegosa de clergues aquells qui vestits amb llençols més o menys traucats se santificaven el dia sencer bo i llençant-se mútuament a grapats la pols d’aquella plaça on només dunes de pols blanca hi havien...? Infructuós malaveig, com el de cada adepte a la superstició, sigui cretina, sigui atípica.

Tant se val. Sollat de mil maneres, m’afany de dret, cingle amunt, de bell nou cap a l’alta carretera, on adés somiós m’esguardava ja partint cuitacorrents de l’hostal dels xarons nyeu-nyeus abans el rebuig de l'envejós veí de baix no esdevingués un fet sagnós i material, i no se m’hagués atansat amb àvols intencions, com més inspirat ni doncs concentrat, guixant-hi desesperadament, no estic en les meues composicions, amb qui sap quina arma nòrdica i tedesca, o àdhuc el punyal o ulu de la cuinera inuit, pruent heroïna per als associats, tots càgoles i homosexuals (sobretot els més brutals i adonats al pugilat, com és conegut), i qui entre cruanys i fumalls (la cuinera inuit, doncs), ens coïa les xinxes tan sàviament amanides que ens n’enllepolia — hom en demanava, simiesc, pus i pus, prodigi culinari de la primera magnitud.

I m’hi llucava (novament somiós), entre llinars lilàs i ondulants, i amb benaurats folcs qui paixien plàcids al benastruc horitzó, per la carretera que em duria lluny del perill, arrossegant part de terra, anant ranc (vulgarment, plantant faves), la bossota negra de plàstic, carregada amb tot el que em pertany, sobretot paperots... Quan em sobta el bòlid verd descapotable del meu avergonyit enemic bo i passant de bòlit, i me n’adon que ni ha gosat esguardar’m, caravermell, i potser és ell qui fuig clafert de basarda, un pic se n’adonava avui, a l’hora de la noïble manduca, quants d’artistes bestials, adés per mi bonament humiliats, no es revelaven en acabat mos amics del cor. I fruïa de l’instant, pensiu, potser somrient, fitant-me els nogensmenys encar impol·luts guants blancs qui masturbatoris sorollaven la mangala, quan cuid caure ferit per letal atac de feridura si la sibil·lina Viviana, una de les poques artistes femelles de l’hostal, d’on, dejuna de cony, és clar, no essent es veia que lesbiana, i els mascles, com deia tots marietes, o fent-s’ho veure, no fos cas que els expulsessin de la sinecúrica gangueta, se n’anava a passejar a les viles veïnes a caçar-hi rudes pagerols amb qui jeure, i ran de vestíbul, passat el pavelló, com m’enrogeix l’orella salivant-me-n’hi, I com va la weltschmerz...?

No sé què m’he cregut de sobte amb l’infame germanisme. Segurament, inconscientment, que l’envejós enemic amb el bòlid havia girada cua i el tenia amb l’ulu a l’esquena, i quin tremolor i quina agonia, fins que no he tombat el moribund visatge, i ara volia matar-la, Viviana podrida. Com les de més de les dones primotes, d’espinada fàcilment trencada, em veia en un llampec migpartint-la.

—Somiant despert, Bobby? I no veient-t’hi de cap ull, tan entotsoladament embegut per l’amor que encar duus fidelment a ton veí, el hanseàtic prohom, el ben cossat adonis, qui nogensmenys (ai, boterut!), de tu ni cas, i amb menyspreu et desnona?
—Les més errònies campanes senties tocar, pobrissona!

Mes la pítica hitita hi insisteix, Carallot, tu qui podies rai triar a tentipotenti al pom cabalós de llampants atletes; atletes, no sols palesament del múscul, també del mot dit, i de la postura, i del pinzellet, i de l’arpegi. Ah, i entre els més llestets i ruquets, també atletes de les lletres. I te n’anaves a enamorar esmeperdut del més obdurat dels culs estrets!

I ses paraules em fan bombolles de cremaó, m’enceten la pell de l’ànima com lava de Montgibell, i responc, tort de tant tens, Catamarga, et dic! Més lluny d’osques, ningú!

I amb el bastó de tercer peu, acceler i prem, amb ànsies de vol.

Mes la sortillera (na Viviana, nàiada de les galledes amb sabó i baieta, car no crec pas ara — ai el presumit, ai l’esnob! —que de debò sigui a l’hostal altre que dona de les feines) (d’artista, re, tot i que potser amb això encar més punts al seu favor) (and the wit of the charwomen, indoor zoologists, their contiguous vanities, pointing at their nipples, their gentler flesh, is a well-known fact), sos mugrons que em mosseguen darrere (mugrons: mots grossos i rodons qui em premen i pitgen l’esquena amb urgències d’un qui es nega en aigua negra), amb fressa de temptadriu, la sents que fa, Què hi dius? Tu i jo, el frígid gimnosofista i sa misteriosa menairona. Tornem a caseta de bracet? O estàs cagadet que aquest plaer castament monògam sigui llucat de lluny com guillotinable, i tot, pels fanàtics puritans qui coerceixen el deler natural d’unió eròtica dels enxampats a llur parany a les exhauridores tasques distòpiques de la poliàndria? No vols ni un cop xarrupar-hi micoia, al xarop tuixegós de la monogínia qui vessa vital de l’anap coruscant que puríssima t’ofereixc?

Què li respondràs? Per què vol que boï? Què li he fet, ondina anèmica, de qui me l’imagín perpetrant-me els pitjors torts? No estava prou bé sense? Com puc boiar si la seua presència em sorra? Following a vociferous interrogation, his member passed from the solemnities of a solemn monument to the minimal assumptions of a minimalist.

Espècimen androgin, com eixit de postal sentimental, amb la fulminant luminescència d’un Ícar robòtic, de la mateixa berma de la carretera on caminaves, et lleixes tortuós tomballar, tanmateix àpter, devers el ventre famolenc d’uns bancals amb cavalls i elms; elms amb abelles i mels, i a les branques que ara et bressen pteranòdons de veus estentòries. Car per què t’embolicaries en (ni t’enjovaves mai amb) l’obesa responsabilitat d’una relació ni eròtica, ni tard o d’hora erotitzadament quotidiana? Tot aquell temps robat, fills meus, penseu-hi!

Sens compassió i amb pler de desdeny, seguint la teua estètica propensió de sempre, allà baix entre esmades hamadríades t’enxarxes fins a la nit epistèmica, on et catapultaràs de bell nou (tu qui evitaries amb urpes i ullals i udols que t’empenyessin a les arrítmiques vicissituds del paracaigudisme) al mateix indret on si fa no fa desaparegueres tampoc no fa gaire davant la senescent depriment visigòtica, amb qui mai més (jura-t’ho!) no en voldràs re sabre-hi.

(...)

(Heus doncs l’escena que ens fou donat d’observar avui.)

A escenari la platja amb un fons d’oceà plàcid. Quatre homes estesos damunt la sorra, dos de pròxims, que de tant en tant enraonen, i els altres dos sols. Són homes de mitja edat, molt peluts, tot nus, amb allò que se’n diu els atributs sexuals a la carranxa força infradesenvolupats. Llurs mullers, quatre dones altes i belles, dretes, dempeus, vestides amb vestits d’estiu, airejats i lleugers, d’organdí, de buratí, gens estampats ni florejats, cascun d’una simple tènue color — blau cel pàl·lid, groc aigualit, verd fluix, rosa cremós.

L’home qui juga amb el seu gos bru de pèl curt o ras, un gos força llarguet, molt amorós, a qui acarona dient-li de bon noi, bon noi, al cap d’una estona, (l’home doncs) li demana a la dona, No et despulles?

—Més tard, fa ella, la beutat de vestit blau cel pàl·lid que l’airejol fa suaument onejar.

Els dos homes més atansats parlen de futbol.

—Ara que juguem amb vint-i-dos jugadors per banda i en un camp triplicat i unes portes escaientment augmentades, i sobretot amb una esfèrula tan petita i diminuta, renoi com entren els gols per l’escaire, ca, vós?
—I tant, ara el joc fa de debò goig; cal reconèixer-ho.
—Oi que sí? Vau veure l’equip dels grocs safrà l’altre vespre? Quin golafre de golut golet just al vèrtex més prim!
—I els dels ratllats de negre i carmí, l’efecte que duia la bimba abans de fer aquell diabòlic tomb i esmunyir’s per on devia fer anys que s’hi feien teranyines!
—Meravellós, meravellós... Però... I tu, noia, escolta, què? Encar no et despulles?
—Més tard, respon ella.
—I tu, també, què trigues?
—Ara mateix, una miqueta més tard, fa l’altra.

El quart dels homes, escoltant amè jazz en veu molt fluixeta, enraona, molt filosòficament confús, a la seua dona.

—Tot allò no era gens plausible. A despit de les imprecacions de l’avifauna circumdant, qui a la selva atapeïda em volien obliterat, elucidava que si evitava tanmateix els traïdorencs gorgs de guano plantats arreu com paranys, tota aquella fada distòpia de la natura enemiga mortal, a la qual ja no faria mai més el bus, amorrat ignominiosament als seus marros, colent-la com un gamarús, i per qui no em lleixaria tractar mai més de nefari cosmopolita arribat a noure llur malfadat descordat desenvolupament que tot ho abassegaria per a reduir els nus bípedes a un reducte de derelictes degenerats i residuals obligats a la feina de brossaires i remenadors de femers i aprofitadors del que totes les altres espècies no rebutjaven, vet ací que un escamot de... de... de... Carall, ja ho diré demà!
—Buccel·laris.
—Buccel·laris? No, buccel·laris, no; aquests foren molt nobles soldats. Vull dir, mones menyspreables.
—Aluates.
—Els aluates, sí, els aluates, vestits amb jupetins de seda ocres i burells, d’on treuen amples monedes d’or i me n’apedreguen aücant molt vituperatius, els malparits, d’on ara, doncs, amagant-me rere una ampla bardissa força tofuda de llorers-cirerers, com captaire qui acaptés clorofil·la, sempre esguardant tanmateix enrere, cercant amb ulls inútilment esperançats allò perdut... Tantes de re... de re...
—Recances.
—De recances, i d’innombrables pífies, i mis... mis... mis... Odiant-ne el riure, saps?
—Misogelàstic.
—Misogelàstic rai, exactament. En aquella zona marginal, d’on qui en surt mai viu? I elles, les oprobioses diverses espècies arborícoles, la riota i l’alabeament, la... la...
—L’apedregament.
—L’apedregament que m’adrecen incessant, i jo volent-me, anguniat, angoixat, agònic, a manca de cap paregòric, ai... ai.. ai...
—Eidètica.
—Eidèticament i òntica, existencialment al·lucinat, volent-me... Volent-me, dic, ventallar enan... enan...
—Enantiòdrom.
—Enantiòdrom, com dius, ço és, generant un corrent contrari que anul·lés llurs improperis i llurs intencions àvols i llurs assassines tendències, doncs això, aleshores, vaig... vaig... Tu no et despulles, noia?
—Més tard, més tard.
—Més tard...?

I ara a pleret tot s’enfosqueix. I prou, la peça fineix amb el sorollet de les onades de l’impertèrrit oceà.

(...)

(Un eunuc, amb un parell d’ous a la reserva, demana, garneu, permís per al suïcidi.)

La dona, civilitzatriu colossal, reptant-me llavors i molt endenyadament que no he estat prou servicial amb un recent drut seu (i és evident a totes les cultures del món com cal que no hi ha pitjor pecat ni mancament que aquell de no ésser prou servicial devers els druts de la deessa), veieu-me si voleu doncs pregonament penedit (encar dic més, resipiscent), bo i arrossegant-me davant seu, i dient-li, amb prou feines fent-me el somicaire, entre els suposadament molt severs cops que m’endinya, que d’ara endavant tot ho faré millor o, per aquestes que, és clar que amb el seu permís, esdevingut palesament inservible, em suïcidaré.

(...)

(Sense dir mai piu, evitant tota confrontació, fent fictes acataments sense cap significat, d’esquitllèbit, com qui diu, m’he retrobat als rufagosos cims.)

Els ignorants som servicials. Inevitable, no hi pots fer altre. Una cosa (ignorància) duu ineluctablement l’altra (vil servilisme). Com dic, res més palès. Ara, un buf; i som-hi, amb aquest petit apunt d’afegitó.

Car tanmateix prou és disfressat de mut innocu lacai (mut, innocu i lliscosament obsequiós, car tot indici de tímida resistència ni de reprimida hostilitat prou faria així mateix que hom notés que existeixes i llavors tot el traç se te’n va en orris)... Ho tornaré a dir, prou és doncs disfressat d’obmutescent objecte útil, abúlic i anencèfal, que t’assabentes dels secrets, i assenyaladament, dels secrets de les fins imminents, inclosos, ni cal dir, els de la fi de l’univers. I els del progrés galopant i inaturable de les infeccions terminals, i, més peremptòriament, els de l’augment abassegador de les aigües que inunden irremeiablement les metròpolis, i és així llavors com esdevens, amb peus de cabirol, espeleòleg, i en acabat, als fons dels fons, molt previsor troglodita, dalt la muntanya més boteruda ni inaccessible, mentre davall, per les valls i les planúries, els policroms gratacels més sobergs comencen infructuosament de voler treure, glopejant angoixosament, boca i nas a la superfície que cruel creix i creix.

(...)

(En Guifre el Plomegós.)

Me’n record que l’any noranta-u era, per a d’altres causes i quefers estercoraris al locutori, on en Hughes, català d’adopció, enraonava amb la Rehm al seu programa radiofònic, i va dir si fa no fa allò tan encertat de, «Since Wilfred the Hairy, whose well-known motto was: “Freedom belongs to the strong”, and there problably isn’t a stronger race in the world than the Catalonian one. Catalonians have never ceased to seek and assure their liberty as a whole, and wholly sovereign, nation.»

Amb allò la idea m’esclatava. Et diré Wilfrid the Feathery, vaig decidir. Car cert que aquells dies cercava un bon nom per al meu molt intel·ligent psítac anònim, ofert per un mariner algerià moribund qui vivia a la mateixa dispesa (me’l feia heretar perquè sabia que l’ocell i jo érem grans amics).

Li havia ensenyat a dibuixar (al psítac) amb l’urpa esquerra, car me n’havia adonat el primer dia que, com els bons, era esquerrà, i allò que dibuixava, inspirat qui sap per quina sort d’inspiració misteriosa, era exclusivament torres, altes torres que tocaven el cel de l’univers, car això cerquem tots els objectes (orgànics o no), òbviament poder tornar al buit benaurat del cel de l’univers; en fi, eren torres altotes dic, construïdes a tall de zigurats, o bé truncadament còniques, amb carreteres en espiral; tot plegat, si fa no fa, de l’estil meravellós dels Brueghels, o, dit en d’altres mots, allò que hom anomenava, en les ridícules ignorants fantasies de l’avior, torratxes de Babilònia o de Babel, al capdavall tants de camins tanmateix reelaborades en acabat pels millors, ço és, els més pensius, artistes, els quals sens dubte prou sabien o intuïen que, essent com són totes les ximpleries religioses en el fons sexuals, amb rucadetes a doll d’ídoles sàdiques i masoquistes procurant-vos llurs diverses avoleses pseudomiraculoses, se n’adonaven, dic, que aquella era al capdavall una ben palesa representació fàl·lica que simbolitzava l’erecció del cigalot i, en acabat del llampec de l’escorregudeta, l’ensorrament normal; i així anar fent, apocatàsticament i fantàstica, fins a l’erecció novella, i sant tornem-hi. Tant se val. Sabut: tot creix per a esfondrar’s. Açò a banda.

I ja, després d’allò, doncs, enraonant catalanesc (i no pas sarraí com fins aleshores amb el mariner), el psítac, vull dir, en Wilfrid the Feathery, es veu que el seu somni d’aleshores era de poder banyar un elefant en banyera. M’ho va dir enrojolant una mica i, assegurant-li que era un desig molt raonable, li vaig prometre que faria el que podria. I un dia de neu i fred on no es veia ningú pel carrer, ben abrigadet, el vaig portar al zoològic. Vam parlar amb un vigilant qui s’escalfava vora una estufa, i al capdavall reeixírem a convèncer’l. El vam esperonar amb certes possibilitats de profit. Li vam dir que podia, si volia, filmar la seqüència, i en acabat podia comercialitzar el film, i amb allò va veure que hi hauria molt de curiós que voldria veure doncs la curiositat, i que guanyar, prou guanyaria qualque pistrinc.

Ens dugué entranyes endins del zoològic pràcticament buit, i ens presentà un elefant gegantí. Es deia Loli, i no era doncs elefant, ans elefanta. I així mateix era, privadament, una elefanta ballarina, i destrada plàcidament fins a l’indret dels banys, aleshores, durant la dutxa sencera, ballà un minuet d’allò pus encantador, i el ballà, fruint-t’hi pler, i no pas sola, amb el tebi raig ballarí que eixia furient d’una mànega que enjòlit servava amb l’urpa esquerra un Wilfrid que hi gaudia ell mateix com un riallós camell. Tant eu com el curador aplaudírem fortament l’exhibició, el curador amb un sola mà que es feia espetegar damunt la cuixa, car amb l’altra mà, l’esquerra, servava un petita càmera de fer cine, i molt engrescat, rodava la dilecta escena de cap a peus.

Li havíem explicat a en Wilfrid que una banyera per a elefants, qui sap on la trobava, i en Wilfrid, molt enraonat, va accedir a imaginar que al cap i a la fi l’esfera terrestre què altre és que una banyera si fa no fot oceànica on tot plegat (tot el que conté) no es rabeja més o menys bressolat (de vegades salvatgement, de vegades suau) per l’incessant moviment de rotació, i això com dic sens arrest ni descans, sens aturador ni estroncament, sens jugulació ni conclusió, fins que és clar no s’esberlarà i tot es vessarà al cel buit del sempre efímer univers, sí ves.

(...)

Com érem tan francs l’un envers l’altre, li vaig revelar un secret que no havia revelat mai a ningú, tret, és clar, als meus companys de la classe de pàrvuls.

Li explic: Es banyava al riu nua na Mrigitte, i jo amagat rere un revolt, molt més amunt, no tant però que no la veiés de lluny i en trempés rai, me la pelí, i ma semença corregué avall i un dels cuquets de ma potent semença li entrava pel foradet i, què vols, l’emprenyava! La Mrigitte, deessa verge, qui no volgué mai fill de cap de les eminències terràqüies qui sempre li anaven darrere, tothora a les escapces, portà nogensmenys el meu.

Un matinet on la deessa se’n va anar a cagar a l’hort, car tothom sap que «omnes cacant, etiam deos», havent enllestit, es va trobar davall amb aquell cagalló extraordinari i extraordinàriament estrany. Li va semblar que havia cagat damunt un llimac gegant, i, a la faisó dels divins, el maleí, i ho lleixà córrer i no hi pensà pus.

I el meu fill quan m’ho va contar, un fill molt estimat (tot i que, en efecte, la seua aparença priàpica, de llimac negre i banyut, amb la seua vèrnix del mateix jorn on nasqué encar i per sempre adherida a la llefiscosa pell, com si pateix de balanitis crònica, sí ves, cert que d’antuvi podria haver fet recular un pare ruc), li vaig dir que, plançó de na Mrigitte, deessa incomparable, i llavors (no pas?) meu, ell rai, que no es neguitegés gens, que, fill doncs de pares diametralment oposats en tota mena de característica (amb les singularitats més elevades provinents de la divinal meravella, i les més repugnants i claveguerenques peculiaritats derivades de moi même), ell l’ideal, tu, per força en perfecte equilibri i adaptat a tot mitjà — una mena d’homeòstat paradigmàtic, qui (oidà i epinicis a raig doncs per a ell!) arxicuguç i ombriu de part meua, i fal·laç bruixot de part d’ella, el veia de seguida clafert dels dons artístics més preuats arreu de l’univers, i segur que, enderiat orfista implicat en oceàniques labors, de qui les celebrades obres persistirien (cap reòtom prou bo per al seu abrivat corrent!) i endurarien fins a l’espetec final (quan el «panta re» de debò fa el pet), i que, això rai, ni transformat en estrany fòssil perdut per les atípiques òrbites, la cobejança dels pobladors d’universos contingents en el futur podrà tampoc estar-se’n gens, i així mateix que oimés ja el veig doncs subseqüentment i àdhuc eterna tocat (acaronat) per mans (o rares extremitats) així mateix devotes en excés.

Amb vult receptiu, amb la humida buata que l’envolta una mica més lluent per l’emoció, amb totes aquelles noves estratègiques dades que rep i que transcendeixen tota escuma i bromera negligibles de les que altrament no rep hom jorn rere jorn, en el quotidià trivial de l’espaiament fútil del temps, em conta que recentment, per al seu art, cercava, entre mareses sorres, esquelets de sèrpules, i oh, com se n’adona, immune, com munten llavors les inexorables aigües! On, tostemps anònim amic tant d’avis com de fadrins, per molt que injustificadament el tractin d’aliè inversemblant i evitable, com s’escarrassava llavors a voler salvar tot l’equipatge de la gentada! Li deia la veu interior del seu esment de la qüestió, T’escarrasses, Bob, debades; pas que et servirà de res haver volgut salvar tot l’equipatge de la gentada qui probablement a hores d’ara on són sinó al fons de l’augmentat oceà.

I ell, nogensmenys, sens defallir, com penca! Horòscops exacerbats, seriosament fantàstics, apotelesmàtics li mostren, als estesos llençols avinents de la ment, ombres imminents d’aeroplans, esmolats com raors i yatagans, convençuts a esqueixar la terra agrest del cel rufagós, perquè pels esbudellats esvorancs s’hi descolguin, encar plenes d’humus apegalós, les aguerrides làmies qui, amb cares de conills burletes, feres fissípares, encantadores de serps, teixeixen, incansables, xarxes vives esdevingudes garbuixos de gruixos insubornables, per tal d’estrebar’ls llavors d’ençà dels quatre cantons i l’oceà enfollit aplanar’l com amb maçó, millor, com per mamotrecte o papu monstruós qui tot davant i davall definitivament seu ho allisa i asserveix...

Cal dir (diu) que els aeroplans providencials són apedaçats amb les matèries més diverses, bocins d’instruments oblidats qui avorteixen a l’esfera i de sobte, excelsos, rabits, són expulsats també (més precisament) cap a òrbites inconvencionals d’astres insospitats, i, com el vaixell d’en Teseu mateix, tots es diuen (els aeroplans salvadors), l’Obsedit.

En extemporània paràlisi davant el glamur que mon barliqui-barloqui de fillot no irradia — glamur de gladiador obscè, pudint com amorfofal·lus, i de trets genètics i psicològics prou destructius, car desguitarradament caritatius, mes que jo, faldilletes de cor encetat pertot arreu, qui, bon parot, només li vol de bé, i entre blavors i verdors salutíferes de cels i aigües i boscs i màquies, paixent-hi com artista eclogal i bucòlic — i veient-lo, llas, metastatitzat en bleda qui tot s’ho creu, se’m convulsa, garneu, no pas l’ascites (car no parlem ara de peritoneus ans de perineus), no, un altre grumoll serós (al perineu doncs) que ara tampoc no sé com se’n diu, de devers la cripta prostàtica tot d’una pessigollosa, com ara plena d’enjogassats escorpins cuadrets, i episòdic, com en còmica platja, incontrolablement, fisiològica, ai, em fic a trempar.

No sé com amagar’m, mentre en Bob continua, insadollable, explicant la marítima aventura, car man, quina vergonya, vós, trempant davant seu com trempí, llong espai escolat abans, davant sa cèlica, entronitzada, mare.

Sort que vaig si fa no fot vestit, i que així, tot i que no pas menys empegueït, i sobre desrengat com ara per qualque neurogàs (el tabun que put a fruit lloca, per exemple), puc fer creure part de fora que, amb la fosca tenacitat de certs crancs clandestins qui, havent irromput carns endins, hi soscaven i subtolen, mon melangiós esperit segueix, prou pulcrament i gentil, son quall quaix impassable de pec discurs que ix tanmateix com lava de la seua boca de garota — anus mecanitzat, que m’hauria de traure totes les inclinacions d’incestuós uranista.

Així i tot, not, past del vertigen, que trontoll, que la terra no és ferma, que és cresp de massa líquida... I se m’atansen, protoplasmàtics, magí endins, sucres estovats, fums de boïcs, tants d’elements espectrals, que mentre m’hi sojornen es metabolitzarien, si els ho permetés, en rampellada de bogeria.

«Àdhuc na Venus es descompon», dèiem, pler d’anys enrere, els clàssics.

Tota deessa s’ensorra i es dissipa, i esdevé arrugada com carculla d’ostra, i m’estic ficant la mà a la butxaca, no pas per a tocar’m (greu sacrilegi fora la cosa ara) la tita, i em dic que les beutats més divinals esdevenen al capdarrer com el lliri engrunat que fa poc no hi desava, i l’esme se me’n va a sa mare, ídola d’harmonia somàtica imperfectible, qui ara les edats han deguda doncs transformar, sense que el seu estatus de divinitat li fos cap mena de valença, ai, malaguanyada, en anorreada estàtua de contrada conquerida pels bàrbars indefugibles del catastròfic futur.

Esplendorosa migranya, aquesta que cruel t’assetja amb cossers exèrcits d’agressives llampurnetes i babarulles i pampalluguejants lluernes. Cefalòpter, el cap et roda i et vola amb ales feixugues de mareig.

A quin càustic reialme de miscel·lànies sínies que estocàstiques es concatenen com les circumstàncies que em volen incandescent, esporgat, abjecte i al geriàtric no he anat a raure. Oh i espera’t. Ara es tornen les sínies esventades en descordats verms de llord sudari qui em llencen, per diputació, i emprant, tanmateix creatius, sacres sarcasmes, insolents lloances, les quals no hec enlloc l’immund coratge, lapidari, de delir.

I pitjor, molt pitjor, assaltat ara, violat, per la visió interior d’enfollidores perfectes figures geomètriques regulars que, simètriques i infinitament pregones, i canviant esbojarradament en inexhauribles variacions sempre harmòniques, únicament en blanc i negre purs i esclets, a tall d’op-art que es bellugués incessant i que et duen alhora i alternativament a l’angoixa i a la inestroncable rialla.

I repapiej, rient, i dic, Flac floc, burla, moc.

I el ninot respon, Pare, treus bromera. On com li fas comprendre que «Tot treu bromera, la bromera essent el somni de la procel·losa matèria», si no és prou madur per a comprendre’m?

Quan arribaràs a vell també en trauràs tu, li diries, mes t’acontentes advertint-lo tan dolçament com pots que es lleixi de romanços, i s’amaneixi per a l’horror extrem de l’apocalipsi sempre imminent. I alhora ens veig, sense accessoris redundants, fugint, fugint, totjorn fugint.

Guilléssim. Guillàvem. Febrils, a trencabranquetes, ens esconillàvem. Ell i jo, i els nostres, lluny, cada camí més lluny. Fugíem flagells. Flagells fugíem. Lluny de les oclòtiques morbiditats, de totes les avoleses ambient. Per a fotre’ns on? On capiguéssim, on capiguéssim.

(...)

Entre mareses sorres cerc esquelets de sèrpules
Amb virolla furgant fusaioles i estípules
Com a nius hi esperonen membres lascius de cràpules
No pas gens esquifits ans a amidar amb forcípules.

Ungles punxents o tègules de tití burxa-escròfules
Com qui cavés a músculs que abdueixen escàpules
Platja que si la fenc s’arrufa i lleva pàpules
Fesa i esbufegant com ara immersa en còpules.

Entotsolat i intacte gens espantat per típules
A l’atzucac dels somnis tots els atzurs són cúpules.

I ara som-hi valents extraguéssim aurícules
I aboquem-les en sítules amb altres crancs d’antènules
Ens torquéssim en màpules i oblidéssim camàndules.

Qui especula amb espícules si volem només sèrpules!

(...)

Fou ell, el plomegós Wilfrid, ocell molt llépol d’hàpaxs, i sobretot gran dibuixant, és clar, qui em féu veure aqueixa altra incontrovertible veritat. Em va dir que em desencantés com ell s’havia desencantat. Que en el fons tots els objectes existents són indibuixables. I els orgànics encar pitjor que no els inorgànics.

Tots els objectes s’espatllen amb el temps que ineluctablement s’espaia.

Poues i escorcolles al rebost de les idees que duus al cap per tal de trobar-hi, ni que fos de casualitat, o a l’atzar dels somnis, el mot o el traç que t’ajudarà a revelar i a definir l’objecte, i un cop et sembla que n’has trobat cap i vols doncs aplicar’l a l’objecte, ja és massa tard.

L’objecte ha canviat — s’ha espatllat, ha esdevingut una mica (o molt més) desconjuminat, alterat, malmès. I si això doncs no, pitjor, podrit.

(...)

Com la noia de neu, qui tot d’una es fongué, tot és fon. Cada paraula, volva. Cada paràgraf, volves. Cascú, doncs, també, volva, i tot ço que pensà i tot ço que féu i tot ço que digué.

I què hi faig, volva, entre volves?

El meu amic a la botiga, fos. El meu dibuix al museu, fos. La meua enginyosa línia a l’antologia, fosa. Res no és com era; tot hi manca; i la joia i l’embranzida de viure, foses. Amb tots els meus referents esborrats per l’enveja del temps, soc així mateix qui hom esborra, i de mi, què hi roman? La buida carcassa d’allò que emplení.

(...)

Li vaig dir que recordava, d’abans de néixer, l’apaivagador batec del cor regular de l’albatros, i llavors, sempre abans no em parís, el desassossec que em duia el terratrèmol sobtat i sovintejat del seu batec d’amples ales quan volava grandiosament damunt les ones, car, efectivament, sens cap dubte que l’alterós albatros de qui li parlava havia estat ma mare.

I saps on em va parir? Em va lleixar anar, ou que s’esbadella dolçament tot davallant, no pas devers les calmes ones dels alcions, ans, com volgué mon fat, al coll d’un condemnat a mort. Un condemnat a ésser penjat, i allí, al seu coll embolicat de soga, prest a l’execució, és on vaig anar a fer cap, nadó dissortat, balandrim-balandram, penjat al coll d’un penjat.

No és gens estrany, doncs, em va respondre, que tothom t’hagi dit, d’ençà de nyec i tot, que sembles un penjat.

(...)

(Ací un altre apunt al meu dietari.)

Havent de fosca matinada amb els llums de la bicicleta feta llum per a l’accident (una derrapada nocturna qualsevol) que s’esqueia gairebé davant meu. Accident sortosament lleu. Passat l’esglai, l’home el lleixava complanyent-se (xerrameca sense més interès) amb els encuriosits veïns.

Davallant de la bicicleta i ficant-me a relliscar lliurement i adorable (enjogassat com un xiquet) (descordadament apolàustic ara que ningú no em guipa) damunt la neu i el glaç de les vorades.

Del sopar d’ahir, avui de matinet, abans d’esmorzar i tot, repartint-ne amorosament als ocellets les pellucalles.

Al taller de baix, apariava dues claus trencades. Ara tornen a rutllar perfectament.

Admirant aquest despús-dinar l’exuberant tempesta. Meravellosos, memorables, violentament escabellats paisatges.

Durant l’hora on el Sol ha volgut treure el nas, amb quatre adients pinzellades afuava les colors al quadre que tinc a mig fer a la finestra de l’àtic dels mals endreços. Tot estudiant mentalment la continuació de la pintura, acunçant-ne llavors (vull dir, endreços), endergant-ne, arrengant-ne, arrenglerant-ne. Pensant així mateix en els mots amb cunç (tan divergents: escunç, acunç), i els mots amb derg, i amb reng, rengle, regle. Tothora delicioses combinacions. Qüestions abassegadorament bàsiques per a un pintor (o pintoret, home, pintoret).

Al vespre bona estona prenent cura del drut de la dona caigut malalt. Per ço que és intel·ligent, és agraït. Això veig que escriu al seu dietari a honor meua, I never really knew a cuckold until I knew him. True cuckolds are the salt of the earth.

Havent assolint un bri de nirvana en la meua meditació d’avantclapera, me’n vaig a gitar en pau i amb el dolç sentiment d’haver complert.

(...)

Via fora, oi?

Tot el que escric és poètic, és feina mística; millor, de mistagog. Els poetes no admetem correccions, car actuem per inspiració intocable.

(...)

[Aquest era el col·loqui (entre el reu i els dos botxins).]

B—Com creuclavarem ara aquest carallot sense braços ni cames?
R—Amèlic.
B—Pel melic?
R—Amèlic, sense braços ni cames, com els amels.
B—Quines mels? Vols callar?
B—Embolicant la troca, no ens resoldràs pas aquest tribull que ens atribola. Aquest dilema inextricable.
R—Ai sí, pobrissons, dilema, encar em fareu plorar!
B—Jutges imbècils han manat de creuclavar’t. I ara?
B—Diu la sentència: Aquest altre maleït reu d’heretgia també me’l crucifiqueu de matinada. I au.
R—Ep, i si potser fos així com hom inventava les pròtesis?
B—Les pròtesis, què vols dir?
R—Home, collons, un mica de grec; tothom sap que els botxins sou els més ignars dels bípedes de poc pèl; ara, ep ep ep, no us em sulfuréssiu, només dic allò que sap tothom, i si vosaltres em dieu que no sabíeu ni el que tothom sap, més ignars encar!
B—Jo sí que ho sabia...
B—Em sembla que jo també... Sí, sí, també!
R—Doncs bé, salvant ara els comentaris que no fan al cas... Què me’n dieu si assaj una definició de la paraula?
B—Quina...?
R—Pròtesi!
B—I tant! Som-hi. Tot sigui per al bé de la civilització, on hom (ço és, nosaltres) obeïm ulls clucs l’autoritat. Per merdoses que siguin les imbecil·litats...
B—O imbècils les merdositats...
B i B—Que comandi.
R—Doncs això. Hom anomena pròtesis els elements afegits al lloc on abans mancaven. En el meu cas, això faríeu: m’afegiríeu, braços i cames, i, apa, tot resolt.
B—Bona idea!
R—L’única! La idònia!
B—Mes... Com te’ls endollem? Amb quin engrut ni pega ni reïna?
B—Sempre et cauran part de terra, o millor dit, cauràs tu tot desmanegat abans els afegitons no fotin la feina.
B—Hò, i d’on els traiem? Ni de qui els prenem, els pro...o...? Els braços, les cames? D’un altre condemnat a morir diferent? D’un cadàver? D’un parent teu, d’aquells qui de nit vindran d’esquitllèbit per tal d’assajar de despenjar’t... Això sí, havent pagat prou els vigilants qui faran l’orni?
B—I de fer de vigilants ens toca aqueixa nit a nosaltres, així que... Deuen ésser prou rics, els teus?
R—No, no. Ni rics ni rucs. No tinc amics ni família. Marginat pels marginats i tot.
B—I calers a la butxaca?
R—Calers a les butxaques? Quines butxaques? Amb quines mans (ni peus) hi escorcollava?
B—I als plecs dels sacsons?
R—Sacsons? Ni pols! I quins sacsons? Jo, el paradigmàtic mort de fam!
B—Paradigmàtic?
R—El més típic del món.
B—Doncs jo el trob grasset...
B—Què deu menjar? Arrossegant-se pertot com un cuc...
R—Arrossegant-me pertot com un cuc, teca, alguna te’n vas trobant.
B—Ho haurem de provar, tu!
B—I tant!
B—Teca gratis!
R—La matinada s’escola i encar no m’heu acabat de crucificar. Cagant-la avui, demà potser encar us crucificaran a vosaltres.
B—Malament rai. Què hi vols fer?
B—Ens trobem davant un envitricoll sense eixida.
R—I si m’embotíssiu els monyons...
B—Uns monyons que no arriben ni a mugró de puta verge de sis anys!
R—Tanmateix!
B—Ha-hà! Bona, tu! Uns monyons... com se’n diu...?
R—Embrionaris?
B—Això!
R—I si me’ls embotíssiu a un tub de fusta, eh? Ben lligats, és clar, això també. I sobretot, si doncs no de fusta, de qualsevol altra matèria que trobéssiu, sempre que no sigui de podrida carn; car només em mancava això, pudir a mort abans i tot d’hora. Què me’n dieu del ciment? El guix? La pedra tosca? I si ho demanéssiu a un expert en la qüestió?
B—Quina qüestió?
R—La qüestió de les adients matèries.
B—He vistes tot venint unes canyetes...
R—Així no em moriré mai. Canyetes! Amb allò, cap dels claus ni les sogues a les meues extremitats no em foten mica mal! I si em clavéssiu un clau al cor?
B—Impossible! Els molt savis jutges, en llur imbecil·litat inescandallable, manaven execució del reu per creuclavament i prou.
B—Ço és, sense més romanços.
R—I fent una petita equivocació...? Un clau destinat al puny esquerre que nogensmenys s’esmuny i, nyac! Al cor!
B—Una etivocació? Impossible! No ens etivoquem mai!
B—Mai! Molt honorables servidors de l’estat!
R—Doncs fotrem goig! Què haig de fer en acabat? Morir’m de fàstic?
B—Com nosaltres.
B—Esperant que et moris.
R—I si aqueixes pròtesis es trenquessin tantost us en canséssiu i comencés de fer’s fosc, i jo caigués despenjat, i després de l’estrompada, fotés el camp bo i arrossegant-me com el cuc qui soc, mentre vosaltres, és clar, pernoctant de reglament, al peu de la creu, clapeu flatulents com els cucs qui sou? Vosaltres haureu complit, i jo hauré desaparegut; ara bé, qui sap com, qui sap si no he esdevingut un altre triat pels misteriosos taumaturgs qui de trascantó també ascendeix núvols amunt...?
B i B—...
R—Eh? Eh?
B i B—...
B—Oh, quina son...
B—Badallant, badallant...
B—Hi has pensat mai? L’orni? Quin ocell deu ésser?
B—L’orni? Deu fer cara de babau...
B—Doncs em sembla que el sent piular...
B—Oi que piula a l’hora d’anar a clapar...
B—Amic dels bons minyons... La seua cançoneta de bressol d’orni qui piulant et bressola...
B—Amb la seua melodia com se’n diu...?
R—Somnífera...?
B—Em sembla que somiaré en l’horror de les pobrissones bones blanques larves gruixudetes qui es veuen tot de sobte fantasmagòricament engolides, ai, per l’enorme monstre qui amb son ventre repta, un monstre d’aquells com se’n diu...?
R—Gastròpode...?
B—Ai, sí, tu... Les larves, dius... I els cuïcs i borinots de tota sort, i les diverses cuquetes, qui eren aqueferadament i innocentment mig cruspint-se els fruits caiguts, i ara el gastròpode monstruós... nyam-nyam!
B—Nyam... Tot ensems, fruit i cucam. Tots alhora, al pap.
B—Pap... pap...
B—Hum...
B—Roncant, roncant... Bona nit, tu.
B—Bona nit...
B—Uf... uf.

(...)

Marginat pels marginats
Exultava en la solitud
Parlava amb els escarabats
I amb les rels de mant taüt.

(...)

(Esborranys sense ulterioritat. — Entreu-hi sense trucar.)

Caminant per on vulguis, sempiternalment sacsant-te els ouets per un foradet a la butxaca, com en Claudi els daus en gobelet esfondrat, pensa que sota terra hi pul·lulen les presències cata-ctòniques, sobretot les ombres innombrables dels assassinats qui hom interpel·laria demanant-los raons debades, car les ombres són mudes; és clar, car si no ho fossin malament rai, sentiríem veus, i qui sent veus i creu en déus ja sabem que és boig. Quin batibull infinit de veus, quines indesxifrables polsegueres de cridòries i xerreres, no fotéssim, vós!

Prou! prou! — cridaríem, anant de dret a la beneita quietud del suïcidi.

(...)

Què hi faig ací, estaquirot prop de tombar?

Grotescament elegíac, lúgubre, l’arquitecte, perxat a una aresta tallant de l’edifici, es declarava fascinat per l’esclau qui ascendia bastides amunt — era fet, l’esclau, d’aital tenuïtat que aviat l’hauries de suputar desaparegut. I així, com cap altre dramaturg babilònic i obscurantista, gens intel·ligent, l’arquitecte, abandonant-se a les vel·leïtoses metàfores, s’enraonava a si mateix, tret que, condemnat als dolços tabús del monstruós repapieig, es veia, amb raó, com alcavot que repartís tasques a quisvulla envers la consecució d’un fi, en aquell cas, l’últim zigurat.

Ma calda feina d’alcavot transforma cada esclau — ateu i ardit, i doncs assenyaladament complidor — o al contrari, poruc i devot, i doncs molt puerilment violent — indiscriminadament en zelós borinot qui crònic apuja pedres o n’insereix segons les instruccions rebudes, sense més exhibicionismes ni taps, Sísifs de pa sucat amb oli, pobres betzols, i tot, tanta de repetitiva mandanga, devers la meua visió cèlica que aleteja a tall d’àliga dels cims més alzinats, llurs sacrificis triomfals esglaons de la meua glòria postrema i pòstuma, tret que mai no arribaré, és clar, a aquell anònim ocellet qui ara creia recordar haver vist — un humil pardalet qui, peonant, es passejava per l’avinguda on l’acció no havia lloc — immortalitzat en un film esdevingut al llarg de les edats un clàssic inesborrable, i per això desat en indrets inviolables, no sols nacionalment ni terràqüia, ans així mateix diversament astral i doncs universal.

I amb cada segon que s’escola, envelleix en la tebior i llacor de l’estancat, del consuetudinari, i de la gastada usança, l’adés màgicament colldret arquitecte urbà i municipal, ara esdevingut feble i capvinclat, i amb el seu pervers musell, porta radical de la corrupció del ventre, mastegant remugats renecs, i, coll avall, les venes de neó embruixat que relluen com les de les granotes a les ombres de la incipient foscor, quan la llum de Ra a pleret no es fon, i li davallen de les rels psicòtiques del cervell pels braços i mans, i pel pit, passadís estretet, constret per les boes inscrutables dels lleus a mig rostar per les ferramentes dels estranys íntims rosegadors, empresonats rere l’opacitat del seu cos de col·lapsat boxador, fastiguejat es vol ara, diu, de caires cairats amuntegats sòpitament damunt les superfícies estopenques dels remots deserts, i embafant els vidres de la impotència que l’encaixen irremissiblement, enyora un esdevenidor inassequible i gens permès d’altres formes arquitectòniques on les volutes i les boterudes rotunditats fossin parells o si més no pareguts, als embogidors volums de legions i legions de nues i força grassonetes dones prenys i prop d’encaure, al darrer mes de llur lliurança.

Planteig fantàstic d’ondulacions envernissades, d’urnes cèries, d’escandalosos amnis i umbons, d’emfàtics estigmes d’avantinfantament, d’acumulacions càrnies de castes (i no tan castes) femelles, llurs meravelloses panxes, natges i mamelles, i ja, aprofitant l’avinentesa, afegim-hi tota mena de sinuoses pròtomes, protuberàncies, protrusions, braços, colls, cuixes, cames, arrodonides figues, vull dir, figures, cascuna a tall de tor segmentat, eructacions apoteòtiques de pedra procreadora, generativa.

Com podria la meua darrera visió ésser altre que eròtica? Tanta de mai vitanda meretriu cismàtica i heretgeta o àdhuc, tant se val, beneitona i crèdula, somorgollant-se i rabejant-se dalt la piscina d’aigua sacrílega al capdamunt del zigurat, on resideixen mon nas per a qui cap flairança prou sexual no és gens impenetrable i mos ulls a les exactes mesures avesats que engoleixen les imperfectibles proporcions del cos femella en la seua màxima esplendor.

I si d’esme es neteja dels aiguacuits i els quitrans els dits al cendrer, i l’esguard encar li cerca l’esvaït esclau, de qui la membrança li torna del darrer cop que el veia, aquell espars jorn colend i doncs de descans, a l’ampla perspectiva central de la capital, frec a frec amb una dona primeta i geperudeta, tan físicament negligible com ell, ambdós invisibilitzats per llur pocacosesa, un parellet de simulacres fisiològics; els escorxàveu, i dins no hi trobàveu re; re altre ambdós que buida pell, i tanmateix, benaurats, fent manetes en llur fatigós periple envers enlloc, i tot d’una, hi cau que potser tot pujant bastida amunt, un moment de distracció, i ell ha caigut i jo l’he mancat, he mancat la seua caiguda piramidal, primordial, inexcusable.

I per això mon objectiu dins la meua darrera (tost la seua primera?) construcció esdevindrà quefer i tasca ineludibles, serpentejant-hi amb la intenció obsedida de cercar’l pertot arreu fins a trobar’l viu o mort, car son fat i el meu és palès que han estats relligats per les lleis de l’estocàstica infusa, i doncs la casualitat de la penetrant idea sobtada, i l’intuïtiu instint vital, i el com se’n diu encar, el llampurneig mental, la il·luminació duta pel flat anímic bàsic. Potser si bescanviàvem papers, les nostres vides reguanyaven cap nova embranzida devers on. Qui sap! Només ens cal disfressar recíprocament i fàcil. Jo amb el seu escarit amagaculs, ell amb la meua toga, feixuga i entravancadissa, claferta de brodats i amb les ínfules i els sacres penjolls que van amb el càrrec, i ell llavors dirigirà els treballs, i jo simple i ximplet camàlic de quers escairats. Ah, oidà, som-hi! Del malginy més fosc a l’aurora del bell averany! I si esdevinc el seu conseller a cau d’orella i l’enverín amb els volums de les odalisques prenys! Gèrmens de les tosses i els embalums de l’esdevenidor on les descomunals construccions no seran fetes. Tosses seductores, embalums voluptuosos, zones erògenes d’ideals icones qui t’exhorten al pecat més pur i dolç, dilectes, falaguers prenyats, que hom (els selectes propietaris!) retorç a lloure i amb amoroses o rancunioses mans. A tots ops, haurem canviat el curs de la història! Assidus pels veïnats més faiçonables suren com ara magnèticament els harmònics edificis de boterudes carns, globulars, alhora gràvides i ingràvides! Fet!

En biografies molt aproximades els arqueòlegs del futur trobaran els meus ossos als fonaments entre esclatades ceràmiques i especularan si no fui, per la meua edat molt més avançada que no la dels pencaires, qui els crancs inclogué qui es passejaven per les avingudes dels prims sacsons als dissenys de tenses semiesferes. I cercaran la pedra signada de l’edifici, i quin nom hi hauré fet ficar? No pas el meu? El de l’esclau? No crec que els esclaus els sigui permès posseir cap nom. Serà un nom inventat, com els noms que els historiadors donen als historiats. Nom fictes, d’invent, d’idiota inspiració la nit entre coixins. I al capdavall de què em serviria la pòstuma anomenada, i a ells, els tan lluny d’osques biògrafs i arqueòlegs, de què els servirà mai la pega especulació? Putes vanitats sense més esdevenidor que el de la putrefacció general.

Potser cauré, el cap em roda, vós. Turpituds d’embriac avui les meues. Es creia sufocar, esvellegat per la malaltia, i gosa nogensmenys l’arquitecte esguardar cap avall; hi sovintegen els obstacles. I qui li sembla llucar-hi pels espais nus entre l’intricat jaç de taulons? Tants d’esclaus carregats amunt i avall! I el desaparegut, on? No, no ho era. I tampoc ningú li comunicava, car poc val gens la pena, un esclau més o menys, que qualcun d’ells, bo i pujant per les posts encavallades de la carcassa de la bastida, abraçat al carreu, com ara enamorat de la Pedra (com n’Hipòlit de na Fedra) (ço és, gens), quina pensada també ell llavors, de trepitjar cap cap sord, pensant-se’l d’esme cap fals i ben falcat, i ara, marioneta capada de cordills, titella estimbat, rau a baix de tot entre escairadures? Esdevingut escombraria entre els rebuigs, una minsa nota de color, esclofollat com vòmit.

Enlluernat per l’esplendor del no re, hipnotitzat mussol, com ell, caic roncament fins a espetegar a l’ample llindar, on qualcú (un qualsevol o altre) espletarà la magrana engrunada del meu cap i la vendrà d’amagatotis al mercat negre, qui sap si a preu de bocal per a les confitures, amb l’avantatge que, més endavant, el meu crani descarnat i decoratiu servirà a mans delicades per a ficar-hi de trast en trast un pomet de flors eixutes. Què dic? Esperem-ho!

(...)

(Primordis de les hores tost lloques s’han tornats.)

Ineluctablement s’acumulen els anys
Tot el que fou etzigori és ara daltabaix
Peus que volaven s’enfanguen en pegues
Negres calitges t’embromen els ulls.

Llevar rovell era esplet de gimnàstica
Ara és el jull mestretites del blat.
Ton ceptre empenyorat se’t panseix ara
En botiga o xibiu com ambre injuriat.

Cap altre antull t’és permès ni mancança
Tot cal que sigui fèrriament imprès
Si el cap se te n’anés cap a vanes frisances
Ert se’t tornava i rebec el cervell.

Innocenta’t de cada tort fet ni crim comès
Feliçment re no et reca — mors amb tot inaprès.

(...)

Esdevinguts tots petites peces de rebuig en un planeta que si abans es deia Terra d’ara endavant en direm Cossi de les Escombraries.

Marginat pel burakumin mateixos, ço és, pels marginats qui s’ocupen de morts i les carronyes, o sia, els carnissers, els botxins, els adobers, els enterramorts, ah, i els egipcians qui veig fer, a descampats vora les vies, joiosos àpats amb els guisats de gallines i conills amb la passa, trobats ja morts o encar estòlidament inerts, sens gens d’energia, repenjats a troncs d’arbusts o a l’ombra de les mates, llurs petits cors d’animalet extremunciat bategant ràpidament, mes llurs músculs i ossos privats de tota mena de moviment.

Me’n fot. Soc a l’ànima un altre Hans im Glück, i només estic content nu i lliure com el vent. Com menys hec, més alliberat no em veig. Car posseir és càrrega inútil: és carregar amb qualque o altra feixugor entravancadora, innecessària, fastigosament i neguitosament onerosa.

(...)

Per massa campió, en tot tots els pobles d’aqueixa mísera banyera on les infeccions hi bromeregen folles, hi soc objecte de rebuig.

No hi puc fer altre. Soc com soc. Cosserament excel·lint en tot.

Tot ho faig perfectament, i prou. Com si fos allò darrer que mai no faré. Menjant com si fos el meu darrer tec. Clapant com si fos el darrer camí que al llit no seré. Caminant com si mai pus no passejaré. Llegint com si els ulls se m’haguessin de fondre en acabat. Exactament. I així en tot.

(...)

Pertot arreu rebutjat i exclòs
Per ésser sempre l’as esplendorós
Els sap greu fins que pugui rostar un os
Em prendrien la pell si fos cap os.

De guanyar encar i en tot quasi ni gos
Em tractaven pitjor que no cap gos.

(...)

Si en aquest món tan malparit no hi saps viure, fes com en Fourier (diu en Barthes), escriu-te el teu propi.
Viuràs llavors (si més no mentre l’escrius) en un món com cal.

Reactiu als mastegots de la vida que t’atenyen de pertot sens avís, t’esmunys enrere o al costat, i atès que ets dels qui se la saben (prou) llarga, arraconat t’hi crees (pel que duri) una existència enraonada.

(...)

Amb quina satisfacció de quelcom o altre de justament acomplit no t’allunyes de la finestrella; érets gambant i veies una cua i te n’adonaves, pel que senties dir pel voltant, que allò era una cua de vaccinació pública, és a dir, on les autoritats sanitàries, per tal de lluitar es veu contra un altre d’aquells tan virulents virus vírics i virosos que t’enverinen, i pitjor enviruseixen fins que, massa rabiüdament envirusit, la dinyes.

Com dic, t’hi ficaves, sense dir re, a la cua, i au, anaves avençant lentament, i llavors te n’has adonat que una mena d’encarregat o altre, amb uniforme i tot, s’ha atansat a l’infermer de rere la finestrella i ha assenyalat cap al mec qui era davant meu i he llegit als llavis que li deia, Fins aquell, i prou. Amb allò, amb aquell missatge perspicu i inconfusible, on li deia a l’infermer que per a manguis nyeclis, què podia fer altre que pensar-hi novament, Sí, ves, ja hi som, tornem-hi: marginat pels marginats, no soc bo ni per a promoure la salut pública; i potser llavors me n’hauria anat, sinó que re altre no havia a fotre, i doncs hi he romàs, i els qui eren darrere meu, més distrets, i que no crec pas que se n’adonessin de re, tampoc no s’han moguts.

Endavant a pleret, al cap d’estoneta, heus que em toca de ficar el braç per la finestrella i el xeringaire qui no ha fet gens de cas a l’encarregat betzol i ha continuant xeringant el personal, m’esguarda el braç, escauja on dec dur més carn i nyac, m’hi clava la xeringa i em vaccina i au.

I era aleshores doncs on em sentia satisfet i omplert d’un cert sentit d’haver reeixit a qualque força important tasca o altra, com dic. I en acabat, au, m’he distret gambant, i esguardant els aparadors, i en general l’entretingut teatre ciutadà, amb la peculiar fauna de sempre, la canalleta qui juga sense neguits, l’angoixat jovent qui festeja amb més o menys èxit, els perennes tòtils adotzenats qui van de bòlit o es desesperen per rucades, i res, així anar fent, quan me n’adonava que el cel s’enfosqueix, que amenaça diluvi, i he pensat que em caldria trobar aixopluc, i he pensat a ficar’m a un cine, tret que, perdut entre les avingudes ignotes, no sabia com trobar’n cap, i així, anant amunt i avall, ara sí que m’he perdut definitivament per la vila immensa, i acab deambulant per on? Només em mancava això; pels pitjors indrets, pels més miserables i perillosos carrerons.

I, ara que llampega i trona de valent, i el rerefons és d’horitzó apocalíptic, ves si no faig cap encar a un descampat adjacent, on n’hi ha uns quants qui s’entretenen amb el cap d’un mort; no sé pas si l’han pelat ells mateixos o l’han trobat qui sap on; a tots ops, és el cap d’un mort ric, i doncs lladre, d’aquells de qui la ferramenta és composta de mants de queixals i dents d’or, i ves quina no se n’empesquen, tot enjogassats, els pollosos perdularis: el pengen d’una branca, i troben pels voltants bastons, i s’embenen amb mocadors llords els ulls, i amb el cap penjat hi juguen molt divertits i amb fortes rialles a trencar l’olla.

I el joc esdevé enrioladament violent, i s’entrealleven d’estrafolles els jugadors, i d’espiar part de terra amb el mocador mal lligat, per si cauen els queixals o les dents, els auris claus postissos que adés no feia gaire, impertèrrits, sens mai esgarrifar’s, s’aferrissaven a cruspir’s tiberis de luxe màxim, i acaben els participants naturalment a bastonades, i no sé pas quin de tots de més viu que no els altres se n’ha embutxacats més, d’escàtils o dents avellaneres, ni de quines altres peces més o menys niellades dels queixalers de l’adés fastuós propietari..., quan heus que me n’adon que què hi faig, tan a prop d’aquella escena de teatre de gran guinyol, on potser els grotescs actors se n’adonaran de la meua presència, i rebre, pobre de manguis, llavors, de propina, rai..., amb el meu cap, tot i que mig desdentegat i ni cal dir que sense or enlloc, potser trobant-se seguidament així mateix d’olla per a trencar i tot.

Així que hom s’eixoriveix tot d’una i hom tot d’una s’envola, i fa alhora com si ni hi era, i tost, fugint com dic, i delicadament, com si ni hi és.

I ves que tot d’una esclata, d’allò pus esplendorós, el Sol, i veient-me, feliç, enmig si fa no fot d’un tros extens plantat d’espinacs que tot just capllevaven, m’he ficat, contemplatiu, d’allò més calm, a esguardar, no pas cap confús drama carallot i pollós i desdentegat a cap pantalla ni realitat urbana, ans el drama més penetrant i significatiu de l’exacta acolorida natura.

Benaurat segon acompliment major de la (al capdavall) fort resplendent jornada, vós.

(...)

Part de fora, veig que ja era hora, recony! Que tothom ara era conscient d’una puta vegada que la fi del món se’ns fot inexorablement damunt.

I, entretingut, vaig fotent el nas arreu, i els voldria dir, als desgraciats tan dependents de llurs carrinclones possessions, Per què collons perdeu el cul empaquetant tan adeleradament? On collons ho dureu? Ara que a la fi som en llibertat màxima, quan re no ens pertany, estorts de tot objecte i empallec...! Altre que el merdós cos, de sempre condemnat de tota manera a podrir’s, tret que ara som-hi, de mantinent, encontinent, imminentment, immediata, ara mateix! Hauríeu tots de fruir-hi immensament!

I llavors em trobava part de terra una bata blanca, i me la cardava damunt, i es veu que ja en fotia l’equànime posat, i tothom em prenia per metge encantador, i em deia de doc i de doctor, i allò m’umflava qui-sap-lo, glabre Samsó omnipotent, a la fi esdevingut jo mateix, és a dir, millor, algú qui ha reeixit de conèixer’s totalment, i havent-se conegut, ha esdevingut prenys d’ell mateix, i es pareix tot sol, i soc xamós i collonut, priàpic Pigmalió del meu equable nou jo, i les dones doncs venien a tocar’m, i m’imploraven remeis i consells, i és clar que els recomanava que es fotessin fortes fregues a les figues, que re com allò no duia guariment ni joia ni pau, i volien i se’n delien les de més que els els fregués jo amb mes mans avesades d’home saberut i de ciència, i, a frec de plecs de fufes, bo i titil·lant-hi, tantalitzaire puteta, els ho feia doncs una miqueta, molt generós, tret que com dic molt ventissament, llas, car la cua esdevenia massa gruixuda, i no volia pas concedir privilegis d’exclusivitat a ningú, i elles agraïdes tanmateix, amb llàgrimes d’amoret a les xonones i als oronellons i als ullons.

I als homes afeblits i cagats per l’acolloniment, què els recomanava? Doncs, per collons, una abraçada molt estreta a l’arbre més vigorós, de qui les arbòries llàgrimes de boirós comiat, segur que, si les tastaven, els apaivagaven els escaguissats esperits.

I als infants? Als ells els hauria recomanat que assassinessin abans no fos massa tard llurs pares, els eixelebrats malparits qui els dugueren al món, i a qui allevava amb raó intencions satàniques i pitjor, tret que els infants, com llur nom assenyala, no sabien parlar, eren com els gossos, i si en sabien micoia, tampoc no comprenien re, i els mancaven conceptes i vocabulari, i tot i que es pensaven, pel que veien, que, Samsó omniscient, ho sabia tot, fins i tot on eren desades les estisores per a l’assassinat, plantejar-ho els costava un ou, i al capdarrer qui collons se’n cura ni té prou temps per als infants de merda, quan hi ha tant de pútid adult recargoladament angoixat pertot arreu, i a qui divertidament recomanar les més esgarrifoses rucades, com els és consubstancial, i consuetudinari, i escaient, i com es mereixen i a dreta llei prou els pertoca, pobrissons?

(...)

No se m’atansava cap repel·lent geront de l’agressiva gerúsia mentidera. Ni cap d’aquells pitjors, molt pitjors elements, vull dir, cap capellà ni mul·là ni rufians missaires d’aqueixos qui venen cars els verins de les estrafolleries religioses, i us roben, no sols els calers, l’ànima i la raó. Ja em devien veure de lluny, i ara no tenien les bòfies darrere per a defensar llurs sanguinàries depredacions, i la por que tenien que no els pelés, i amb excés de rabiüda violència, no gosaven lleixar’s veure’s.

I no pas que me n’estigués per això de recomanar a dones, homes i infants la mort amb màxima crueltat dels malparits d’aqueixa casta que veiessin pel camí, anessin encar uniformats (disfressats) amb llurs boges irrisòries faramalles o no. Que es desfessin doncs de totes aquelles carrinclones pors apotropaiques, aquelles supersticions atàviques, que els impedien de dir de dolent dels déus torturadors qui els torturen en tortures sens fi. Quina imbecil·litat! De què serveix fer-s’hi el bon noi davant (ni darrere, car es veu que tenen espies pertot arreu) un superior (un collons de déu, no fotis!) qui et condemna a cadena perpètua, on has de menjar de continu merda i patir tota mena d’indignitats, per a la puta eternitat! Com si hi hagués re altre rere l’eternitat, on allò llavors s’acabés i tot recomencés, i les tornes fora hora que tornessin, i aleshores doncs poguessis tornar-te’n davant seu i tornar-t’hi!

I els anomenava, com exemple a seguir, en Prometeu, qui condemnat pel seu déu més gros i fastigós a haver el fetge recurrentment menjat i remenjat per bec d’àliga mentre roman d’empertostemps en escrú quer encadenat, es cagava en aquella cagarrina de déu traïdor, i el llepaculs Oceà, sabent que el cagarrina cruel el sentia i el veia, li deia que no fos carallot, que el cagarrina omnipercipient, qui tot ho veu (omnituent) i tot ho sent (omniaudient), s’emprenyaria, i allí s’alçurava en Prometeu tornat-li al colltort Oceà que de cagar’s en déu amb totes les putades que el déu et fot, és el mínim que hom pot fotre, i això no re, car ves que, si per cap casualitat, no acabava deslliurat i el podia agafar pel coll, sabria llavors, el maligne déu sense escrúpols ni pietat, què fora patir!

I què me’n dius dels ardits getes de Tràcia, qui, en cas de dura tempesta, l’odi irreparable contra els déus il·legítims dels torbs, entronitzats xaronament rere el núvols, i amb els seus irritants i destructors trons i llamps, els feia, renegant de valent, contraatacar bo i llençant contra el cel llances i viratons per a mirar d’heure’ls i pelar’ls?

(...)

(I aquell apunt justament em duia a l’esme i a la ment, és a dir, a l’esment, l’episodi on soc qui en desxifra, llamps.)

Ceraunomàntic, cada cop que la tempesta elèctrica es desfermava, eixia de casa esperitat i pujava al turó més alt i escarit, per a veure’n les lletres de llamp. Els llamps confegien llurs lletres, i ell així, bo i llegint-les, endevinava el seu futur i el de l’ou mateix on era, l’ou, ai llas, on havia, oimés, de compartir l’espai amb tota aquella furibunda multitud qui només enmig la tempesta més boja el lleixaven a son lleure, car llavors els conills com s’amagaven, acollonits que no els caigués cap llamp al cap o se’ls emportés cap huracà a parir definitivament parteres.

Els llamps, arbres eteris, que, de cops, a l’agre del furiós temporal, es lleixaven atalaiar suspesos (qui sap com!) als invisibles varengatges celestials.

Arbres místics, a les rels dels quals rauen les tombes dels herois lunars adés relatades a les cròniques ocultes dels arcans temps dels titans (llibres intangibles que, per irritats que esdevinguin els elements, romanen irrecobrablement enjòlit). Tombes les llurs guardades per dones nues (fort malmeses, és clar, totjorn enmig dels grops pus colpidors), qui nogensmenys excel·leixen en les ventisses manifestacions de llurs freqüentacions fantasmals.

Els breus fruits d’aqueixos arbres de llum, per llur claror arrencats, com qui diu, amb la força procel·losa, dels fulls esbravats de les cròniques que il·luminen les proeses dels lunars titans, es tornen, als ulls totjorn alarmats de l’inspirat intèrpret, laberíntics averanys, previsions selectes, que revelarien, a través d’allò que s’esdevingué, allò que s’esdevindrà.

Cap temença de part meua, ni de la ningú altre al poble, pel que fa a la seguretat del tocadet endevinaire, quan el veus com un estaquirot lla dalt, tan alzinat, i amb tant d’electró caòticament esvalotant al mateix temps per l’emprenyadota atmosfera.

S’escau que fins ara els llamps sempre l’han respectat, profeta, com se’n diu, marmessor, de llurs missatges, els quals, ai pebrots, si n’eren, d’altrament indesxifrables!

Ja des ben jovenetet, principalment un matí vora un migdia d’estiu, que era a la piscina local, plena de gent amb la calor que feia, de sobte, ell qui havia perduts els calçotets de bany i els cercava, servant-se la respiració, part de terra, al fons de tot, de sobte l’aigua esdevingué foc concentrat, com si es tornés l’aigua mateixa flamarada de polsets de licopodi o fos xera o flaix de xenó, o com si bullís esmeperduda, i les parets mateixes del caixot on tothom adés es rabejava tremolaven ara com en avinentesa de terratrèmol o de fi de l’ou, vull dir, del món.

Es demanà què fos aquell rebombori, si provocat per cap estavellat cometa, o per un d’allò que en diuen massiu meteorit, o encar, afegeix-ne pebrots pitjor, si, sota la influència ell de les banals historietes de ninots, no s’esqueia de debò que els extraterrestres havien desembarcat i, és clar, com calia, ho malcardaven tot, anant-hi a la babalà, fotent-ho tot daltabaix, i damunt davall, i davant darrere, i malament rai, rai.

Al capdavall gosà treure el cap al cresp, a part que als lleus amb prou feines li romania bleix d’oxigen, i se n’adonà molt sorprès de l’estesa immensa de cossos lleugerament carbonitzats que hi suraven. Va veure força allunyat un pagès encar destarotat, mig tarumbeta, i li demanà on eren els alienigenats i llurs letals coets o platets o piramidals pagodes de dellà dellà, enjòlit, surant entre els vents, i de qui la furibunda fuliginositat encar podia hom copsar empastifada als cadàvers dels adotzenats conciutadans adés colpits pel fulgent, gloriós, atac.

I el balbuç respongué, quequejant, que allò tan “exabruptós” no fou sinó cap mal llamp forcat, i que es cagava en tots els déus, i prou.

Així que, desil·lusió, vós. Una merda de llamp de no re. Malparit de mena que tanta de desolació no instaurava girientorn. I nogensmenys només n’he sentides, a baix de tot, les pessigolles, es digué ell.

I ara, nu i trempant, emergí, ultracuidat i clafert d’urc, incòlume, com n’Afrodita, d’entre les lleterades o bromeres oceàniques.

Elet elegit qui amb elació reneix, qui no es creuria diguem-ne superior, vós. Casuista, ivaçosament aboleix les fatigoses baules del raciocini i arriba a la conclusió que el seu cos és temple immarcescible, totèmic, simptomàtic, de geometria imperfectible, i, pebrots, per cap flagell intergalàctic gens assolible.

És natural. Invulnerable a les fulminacions celestes es va creure doncs d’ençà d’aquell sortós migjorn. Com ara si era cap favorit, o millor, el fill predilecte d’en Jou dels Llamps. Esdevingut, parell de carallots, quaix tant megalòman el fill com el pare.

Tant de poderós poder, per figurat que fos, li pujà fàcilment al cap. Fascinat per la majestat de son pare (putatiu), decidí guanyar-se’n la confiança. Va vindre de carronyaire al nostre abocador, i bo i recacejant-hi automàticament hi trobà un somier rovellat i uns pots foradats, i amb allò es féu, al garatge de cals pares seus, un elm punxut, un cucurull de ferro per a “cridar” els llamps i una cota de malles per a mills conduir’ls, mills embolicar-se’n, mills fer-se’n cuirassa d’heroi invencible pròpiament catafracte.

Llavors, en avinentesa de fulgurant tronada, què feia? Doncs pujava a la teulada i hi convidava el bes paternal ans, pebrots, lluminós d’en Jou. Amb un succés nul, car si anc queia cap llamp pels voltants, eren els pollancres de vora el riu o les xemeneies de les casotes pus altes dels veïns que s’enduien, immerescut, el prèmit.

Era de xiquet molt dolent en esports de tota mena; tantost volia córrer o competir gens, era tremendament ridiculitzat, tractat de carrincló i de tomàquet i de carbassa i de bleda i de meló.

I doncs, pebrots, sap què? Això rai. Si no és bo corrent, en i ho serà volant! Volaria! I si doncs no pas amb el cos, això rai encar, amb l’esperit, vós, i tant. Al capdavall, prou millor, que no fer re (és a dir, qualsevol cosa) en cos, fer-ho en esperit. Esperit superior. Solució típica dels santificadíssims covards de tostemps.

Prengué banys d’arc de sant Martí, aprofità tanta d’especuladora expedició i en prengué pler. I s’esmà que allò l’untava astoradament amb cap cuirassa d’imbatibilitat. I que li conferia una força sobrehumana. Ço que, jotflic, bada, no li serviria pas poc per a pus endavant.

Certes nits d’estiu on la tempesta esdevenia huracanada, i els incisius retrunys dels trons t’allisaven les orelles, eixia espectral, fet un bunyol d’època inquisitorial, com cap clergue maligne doncs, abillat amb robes grotesques, i jeia al jaç del cau de cap llúdria, al peu mateix de l’arbrot pus ambiciós de vora del riu, esperant-hi l’eixordador espetec que ho rostiria tot al voltant, tret d’ell mateix, és clar.

Em volen les abellidores fúries del cel belleu per a millors empreses, es digué. I agafà el cucurull de savi antic o mag alquímic i l’arrodoní a cops de martell i hi plantificà banyes o antenes, i dins hi escopinava i s’hi pixava, i allò era la seua signatura, i trametria aquell missatger dellà les bromes, i el col·locava en òrbita, i així el seu missatge deixondia els poders ultragalàctics. Quelcom si fa no fa.

Ara, de llençar el banyut satèl·lit amb prou força que entrés en òrbita extra-atmosfèrica no era pebrots tan fàcil. Amb tota fogositat, i ni que fos amb el millor mandró del barri, l’impel·lia amunt, i lluny i endalt poc que hi anava gaire. Havia fets musculets debades. Tampoc gitant-lo amb xuclador de cagadora, la càrrega útil a la cassoleta de cautxú i el bastó ben llarg i fet rodar, ben servat, perifèricament, aitantes de vegades com calgui perquè prengui un màxim d’embranzida.

I què? Doncs això. Plop. Ou bòtil, buit; aiguapoll.

Quin aparell llançador, quin fonèvol gegantesc, li era ops doncs d’empescar’s per tal de foragitar el cabdal projectil fins als ambients prou estel·lars ni doncs prou remots perquè les mítiques personalitats, al capdavall ateses, es denyessin respondre? Quelcom com ara cap manganell o brigola tan ben parits que llur projectil assolís d’atènyer’ls, ja et dic.

—Saps què? Un segon. Tost t’ho tinc; lleu t’ho duc.
—Som-hi, company, vull dir, spútnic. Fes això. Aparell llançador, dius, cavà? Això rai.
—Pren exemple dels molt ardus ni astronòmics herois a les històries de ninotets.
—Ginya-te’n un que sigui, amb tarrancs i estarlocs adients, i pedrotes a la cua de contrapès, el trabuquet molt dramàticament ni espectacularment com cal, vull dir, d’allò pus èpicament idoni, fa? Amb el qual, aitantost com, amb el teu ben esmolat Tió, o Matagelós, o Ascaló (o Excalibur, si vols), n’hauràs tallat el tibat amant, el catúfol llavors bo i fotent un capgirell tan fantàstic que fueteja el meravellós objecte que porta el teu esperit, amb precisió perfecta, per òptimes trajectòries, servant les quals depassa amb escreix els crepuscles metafísics, les cosmografies mitològiques dels babaus barbuts romàntics, i força pus endins encar rai, endavant, vós, peti qui peti.
— I saps que, tot i que no en guipes ni solc ni aup, sallarà com una seda pels fulminis ans sideris espais de les deu o dotze esferes cristal·lines, enllà dels prats llegendaris on els llampecs i llurs ziga-zagues, i els quimèrics focs follets, i els pluriforcats fulgurants jocs pirotècnics de tants d’electrificants meteors, inexplicables altrament que per la divina incomparable dexteritat dels colossals dimonis qui hi juguen, estripadament ni gòtica, llurs òperes wagnerianes, les quals totes plegades jaquides enrere, s’instal·larà finalment a la dreta d’en Jou, de qui el rotund, estentori, retronar, i l’esbarriament espontani pels capriciosament esbotzats laberints planetaris dels seus llamps de coulombs incomptables, àdhuc d’apocalíptics farads, toqui qui toqui, i a qui toqui qui es faci fotre, tirànic tità, tirà titànic, de futris i de filis, a l’atzar, tant se val, tothom tothora molt imminentment precari, si em cau no em cau, a caire d’extinció per electrocució molt enriolada, al capdavall, benastruc, per procuració, com n’exultes, quin benestar de cal deu, tot el muntatge, tot el tripijoc, trobes, és prodigiós, és estupend.
—De tant de lluny estant, i n’hec el control absolut, et dius, afectuós, si fa no fa extasiat, fumant el calumet...

I allò féu.

I, niemnoga spustià, l’spútnic s’enlairà.

S’enlairà per la part dels ous, car, carallot, de ben poc que no se li estavellava al cap i tot.

Li queia allí mateix.

I ara, miracle. Car a la fi avui (els anys s’esmunyien pel colador araneós de les indeturables hores) el cucurull de ferro, promogut a aventurer satèl·lit que escaujaria els ambigus mèdols de l’univers, deia fava, tot esfigassat. I no pas que no n’hagués prou, l’espuri coet singular, la suposada fabulosa nau de les vistoses estratosferes, la pebrots pretesa veloç atzagaia cosmològica, d’aterrar esclafat cop rere cop, ans se li veia d’una hora lluny que no, que la mísera incapaç carraca plegava. Que ja no volaria (ni doncs s’estavellaria) anc pus. Que ara palesament s’establiria de planta, car aquelles banyes seues, totes pansides, prou semblaven al cap d’estoneta que es vinclaven amb intenció, com si llur desig ni pus gros deler fos de colgar’s a la terra per a esdevenir-hi rels fúlcries, i de florir i fruitar qui sap com ni quan ni en quina quimèrica forma.

L’inventor no en féu pus cas. Per comptes de tanta d’inútil feina, aprengué de llegir. Llegir desconfeix tota acció; tot el que aprendries bo i fent, a part l’exhauriment d’un cos gens durador, a cop de lectura ho aprens fort pus ràpidament. A l’ou no hi ha pas atot més important.

Vestit de blaugroc en honor al blau del tro i el groc del llamp, el sever ceraunomant trobava així mateix, en un altre ordre de coses, que era talment una molt greu... Molt greu atzagaiada que l’equip local també s’escaigués d’anar blaugroc. Que la plebs ignara anc pogués esmar’s ni ensumar’s que ell fos molla afeccionat a aquells impertinents provincials, belleu s’ho prenia massa a la valenta, mes verament el consternava, l’importunava un no dir, li fotia la tremenda guitza, el lleixava al capdavall pus flàccid ni desfet que si, restret amb el neguit, s’havia enfitat amb porrons i porrons de ruans i àdhuc de pitjors purgants.

Eren els blaugrocs un equip de canalleta, portat, com tots els esports i tots els equips del món, per molt carrinclons pedòfils. I ell era naturalment un misopedista convençut, encar més misopedista que no pas misantrop i tot. Car hi ha re pus fleuma ni estúpid que un infant? I com pus menut pus ruc, vós.

Sense recança ni penediment, sense tràgiques pantomimes ni ignominioses mauleries, canalla qui veia, canalla qui hauria gitada encontinent cràter avall del volcà més emprenyat. Sense cap compliment, vós. Car els avorreix amb passió; l’avorrició que els duu, maleïda canalla (oprobioses aberracions, cul-bellugosos esquers d’infern), el perdrien per poc que s’hi abandonés altre que en el seu vellutat fur intern, car prou altra feina ha ell al món, com ara la d’escatir la proximitat de la fi de l’ou.

Tot i que no és gens espieta ni xerreta, ni escopòfil ni sicofant (naturalment, car els bípedes no els pot encobeir ni guipats en satíric diorama), prou que sap com tot com va, com si els llamps no li ho diguessin, vós.

Sap que els blaugrocs són un equip mixt; sap que la canalla qui hi juga, tant xiquetes com xiquets, ronden els set vuit nou anys.

No pas nogensmenys que juguin gaires partits; de fet, enguany tampoc no en jugaven encar cap; rauen els darrers de la taula, amb zero punts, zero gols fets i amb quaranta-vuit de rebuts. Haurien d’haver jugats a hores d’ara setze partits, mes cada cop, tant si és al camp de la pollancreda com al camp dels lledoners, els dos camps de la lliga del barri, s’escau que o hi han arribat massa tard, trobant-se llavors amb el camp buit, o no hi han arribat gens; havent-se perdut no pas ni en el trajecte, ans en l’entrenament mateix d’abans del matx. Car l’entrenament és, per als jugadors, i sobretot per als entrenadors, quelcom de molt pus definitiu que no cap matx. El punt més important, i quaix exclusiu, de l’entrenament, és el d’ensenyar els xiquets de cardar’s com cal les xiquetes. És clar que les xiquetes han d’arribar totes verges a la pubertat, a la nubilitat, a l’era sacra del menstru feraç; hi han d’arribar verges, si anc es volen maridar, i cert que llurs pares escanyarien els entrenadors si anc trobaven que llurs filles, hom les desminyonava a l’equip. Per això els xiquets només cardaven les xiquetes per la via del recte. Un recte que a pleret es convertia per a cadascuna de les noietes en molt sensitiva i doncs plaent vagina, amb tots els ets i uts de delitosos esgarrifs a clítoris i parets, i amb tots els adminicles i canalets de bona secreció escaients.

Per sessió, tancats a l’amorós niu de llur pavelló d’entrenament, el circ que hi tenia lloc era d’allò pus amorós; cada minyó es cardava cada minyona, i cada minyona doncs era amb molt de succés ni d’excés cardada per cada lasciu minyó, i totjorn doncs, allò era per força fet, tots plegats ben ensenyats, per la bona via: la del cul. De tal faisó que, arribades verges a la pubertat, com dic, i trobant, per intercessió paterna, nuvi de mantinent, se n’adonava llavors, molt esglaiada, cada verge xiqueta, que allò altre que li volia fer aquell miserable enze de marit era molt estrany i dolorós, i segurament àvol. Pobrissones verges, aquells degenerats, a quines monstruoses ordalies no volien doblegar-les! Allò que hom volgués anc enforcar-les part de cony! Quin acte pus degradant ni penós! Pus antinatural ni desagradable, pus pervers ni brut ni brutal! Ni fastigós! Ecs ecs ecs!

En la penombra resclosida del dormitori llavors, quin punyent deler, cada ensangonadeta, molt adolorida ni horrorosament sollada, minyona, d’assassinar’l; no sé pas què la detura, màrtir molt meritòria, que ja no l’aboleix amb totes les de la llei amb un cop de martell, que ja no li esbotza la closca, ara que molt indolentment no ronca, reptilià estuprador!

Capa’l, si més no, minyona; cresta’l, sana’l! Tàctils, les desconfites del pecat el vult li desfiguren, que no? Viciós! Belleu expiava així el crim de tant de vici i esdevenia llavors dreturer, obedient, sotmès, aromàtic i obsequiós, com els déus de l’ètica heroica i l’ateromatosa moral altrament no manen!

Sovint, com uns afgans de poques unces, com bàrbars diminuts, els pitjors del món, havia de patir oir’ls cantar llur típic moròleg esportiu, ço és, llur extremadament barroer himne d’animació.

—Som els blaugrocs/ som els blaugrocs/ som els macats albercocs/ som com de Biterna els bocs/ poc hi anem amb gaires brocs/ fotem puntada a tort i a dret/ i es fica el gol pel forat més estret.

Escruixit, s’havia de burxar amb irat calafat desfiles d’estopa ben endins dels canons auditius, i llavors no sentia arribar els trons i allò el treia verament de polleguera, el duia totjorn a follia. Mudament vituperatiu, corria al turó més llunyà ni soliu, i al cim, exhaurit, hi queia, on pensiu ni brontomètric es refermaria en la tasca.
D’antuvi, amb el maüix es desembossava els canons dels bons sorolls naturals; llavors, amb maüix i calafat, en bocins de banya i d’ivori que duia al sarró hi anava tornejant uns massa veraços ulls gegantins, totjorn molt intimidatòriament sotjadors, perquè, lleixats a l’estiribel en acabat, quan ell no hi fos, ni a cap cim, ni encar despert, escaugessin d’elleixos tot girientorn l’horitzó, i l’alarmessin a cau d’orella si la tempesta de les veritats no s’atansava imminent, d’on que, alarmat, encontinent saltés del llit (o d’on fos que ragués ni parés), i llebrenc ni prou llambresc, travessés ordiars i segles, i vernedes i esbarzers, amb llanterna o sense, i hi corregués, i s’arrapés com peu de cabra, perquè ni trombes ni ventades no l’hi arravatessin, al quer de l’alt turó on adés secretament no afaiçonava doncs els ulls de banya i d’ivori, de malaquita i d’obsidiana, els quals ulls, molt més per nets i esclets jocs catòptrics ni esciatèrics, fotoenzimàtics, que no pas per vulgars tripijocs màgics (les llavors dels llamps llunyanament emmirallades llavors en les febrides ninetes convexes dels talismànics ulls de pedra) a llegir-hi i a llegir’ls, els llamps; els llamps de les revelacions pus grosses ni catastròfiques.

Un cop tornava tot pansit i destrempat de cap tempesta borda, xorca (sense llamps), i, bo i aprofitant que anava de blaugroc, pres de rauxa, havia pujat d’esquitllèbit a l’autobús dels blaugrocs que els duia a un barri o poblet veí; s’havia assegut a un racó, part de terra, prop la porta, amb la gorra ben calada, i dementre que la canalla fotien el ximplet i els entrenadors els tocaven els culets, ell, durant el viatge, com si no hi fos, ara que passaven pel pont i tothom si fa no fa esguardava embadalit, finestres enfora, les barquetes i llurs flocs i treus de vessos bigarrats, se’ls havia cruspits tots els pastissets de maduixa que els entrenadors portaven amanits per a “celebrar” la fi del matx que és clar que anc no hauria lloc, car s’havia d’haver jugat ja abans i tot que l’equip no partís de viatge.

Les dues capses eren allí mateix vora seu, a tocar de mà, sota unes gavardines burelles, i el sofert ceraunomant, massa despitat pel fracàs de la tempesta lloca, i massa zelosament irritat per la janglant cridòria de la vil canalla qui sota la múrria mestria dels idòlatres entrenadors de mans de granota n’escoltaven els matussers panegírics, poc se’n pogué estar, i es torcava el musell amb cap màniga de cap gavardina de la butxaca de la qual, de pus en pus, en pispava un bitllet de loteria que tampoc, ai llas, reeixiria, més tard, gens.

Hi va haver de tornada de l’inútil viatge, un pic descoberta la manca dels pastissets de maduixa, cap rebel·lió dels virginals jugaires? Qui se’n cura? Qui en dona un all? Al canyet els cianòtico-ictèrics, vós. Al canyet les pupil·les i els pupils i els pedòtribs qui totjorn els mauraven. El preclar llegidor de lletres empíries, l’endeví de les sacres escriptures titàniques, ja no hi era; se’n tornava, ell, ensumant els pròdroms, no fos cas que encar li toqués de pescar amb el nas la pólvora dels trons, i reeixís, ell, a ésser testimoni un cop més de cap altra obra mestra dels fúlgids escriptors.

Avui, per exemple, quan ha arribat dalt de tot, ha pogut perfectament llegir les lletres de llamp O, R, i T; bon torsimany, en té prou. Havent arribat una miqueta tard, qui sap quina lletra o lletres hi anaven davant (de l’ort).

Ort? Ort?

(...)

Romanc catalèptic, embegut de presagis a l’horitzó fatal.

Hom ulla expectant les negres promissòries nuvolades. El llamp és la flor del tro en cel estroboscòpic. Què voleu fer-hi? Enamoradet de les tempestes, els llamps em fan trempar, literalment, i a la màxima potència, i amb paper de plata hom es fortifica la faveta. Hom trempa sempre a honor de la tempesta, perquè la punta de la fava rebi els llamps, i el mitridaditzi (un altre Nabuc atès pel llamp, hò, mitridatitzant-s’hi) fins que del tot no l’immunitzi. Hom al cap dels mesos s’ha vist colpit o almenys escallimpat per pler de petits llamps diguem-ne mig benignes. O el paper de plata hom el comunicava, part dessota, amb un filet de ferre fins part dessota la sola de la sabata.

I hom després, somiant doncs d’ensinistrar els llamps per a rebre’n els missatges, les secretes consignes dels gegants celestials, perquè belleu caiguin precisament al cercle formant-hi lletres, i hom en pugui llegir, inequívoc, el text, ha fet abans un cercle a terra, desembarassada, i hom enmig s’hi ha plantat, saltamartí itifàl·lic, diabòlic, màgic, i s’ha lleixat bellugar pel grop com astrapomant estilet que dibuixa tot sol, menat pels fils misteriosos de l’astrapí (el llamp), els astrapins (els llamps), que li porten, encantadors, la il·luminació, les il·luminacions indelebles, car d’última veritat xopes.

Llamps, guals aeris per a atènyer rere l’eclipsi. Cada llamp tendrum fos dels tendons de la rampelluda nefelosfera. Llamps llardissosos, filacteris de vent i argent viu, cintes escrites per la serp de foc a la llosarda grisa del cel.

Ensumes vent pluig, pròdrom de tempesta. Has al més alt puig aires de conquesta. Vols domar-hi el llamp. Et tu, ferm i de ferm, tu.

Tu, qui en fores horroritzat testimoni. Romans tancat, i no t’hi poden treure, el vent inic no ho vol. La porta, barrera impassable. Al bosc del davant, els llamps cauen pertot. Anc pus no en reconeixeré els topants (Tret belleu pels sots tenebrosos de l’insomni.)

Enorme depredadora tempesta, de menudet. Bufa embogit el prester. Tot s’ho enduu, incloses les gàbies de conills. Llurs esgarips esfereïdors. Volen pels aires també els descomunals pedrissos de les vorades de la carretera que puja en grau fort oblic. En Moloc o en Jou (déus dels llamps, ambdós Zeus Astrapaios), tant se val, cada cop on la dona els enganya, els creixen furioses fulminants les banyes al cap; les banyes, els reflexos de les quals es desixen en línies de foc que acoren les nuvolades d’engrony i d’enuig en forma de llamps. I clafert de basarda, prenyat d’idees “llordes”, tanmateix t’escorries.

Temptat d’ençà d’aleshores per la tempesta, mai ballarina pus obscena. La tempesta essent el cony badat de la natura. En canvi, l’arc de coloraines, afoll de la unió monstruosa de la impotent plugeta moribunda amb el Sol malvingut, sempre m’ha dut a dol. Hi esdevinc ombra sinistra de claupassada bruixa. Patètica icona.

Reverberen enlluernaments i ressonàncies, flagrants vehicles que circulen per les ominoses comminatòries foscors de les meninges; sísmiques resistents resilients imatges de les línies rere retines i timpans; mentre brontofònic enraona eixordador el tro.

Diu FOOORRRTT, FOOOORRRRTTT... Ecoic, insidiós, corruixat com ronc escurçó de llum.

Llamps, on els positrons creen i destrueixen memòries en col·lidir i anihilar electrons d’àtoms qui connectaven idees, creences, confabulacions, narracions, biografies. Cada cop on positrons et travessen el cervell, esdevens, al teu propi si, un altre. La teua ficció de tu mateix es torna, lleugerament o feixuga, diferent. No ets totalment qui érets; et reneixes, per l’amor de cada positró suïcida-assassí, altri.

L’antimatèria, creadora doncs de ficció contínua. Tothom i cascú hom de ficció. Cada hom, hom ficcional. Ens ficcionals qui incessants segreguen ficcions.

Llegeix: —A l’hort de l’esport/re no hi creix sinó tort.

Els resultats de llurs encontres sempre sabré a la bestreta. Demà perdran per vint-i-un punts. Si volia, guanyava totes les messions.

(...)

De cap còsmica apoteosi novella, prou fora ell qui, únic, en servaria el secret, car qui altre a l’ou covarot de l’univers qui en fos marmessor, de les obres llegendàries dels sobergs herculis de dalt, ni prou premonitori, ni guia intuïtiu, ni llevador dels vels d’allò que les nuus prenys no deslliuren, de lluny en lluny, per als seus ulls solament — lletres triomfals, com si se’n deseixissin a lloure, sense màcula — per a ús propi, au.

Tant se val. I si tot açò tampoc no vol dir re, doncs ni mai! Prou continuaré sabent-ho tot, revelat per les pacientment adondades forces del cel.

(...)