Treballant la boïga [d]

(Experiències liminars, on no saps si ets dins o fora.)

Quants de camins no m’he somiat “retrobant”, a capses a ca nostra, o a capses a ca d’altri (coneguts o família), fotografies (en blanc i negre, per amor a la realitat, i com correspon a l’època de la meua jovenesa), on hi soc, amb els coneguts i amics i família antics qui dic, vivint una vida que mai no he viscuda del tot com ix a les fotografies. I alhora, en “reveure-les”, he pretès llavors, en el somni mateix, recordar efectivament, recobrar, les vicissituds, mai gens dramàtiques, sols corrents, sempre més o menys ajustades a allò probable, car sempre hi sortim els mateixos, els diguem-ne íntims o mig íntims, i cert que així mateix alguns comparses només coneguts lleugerament i potencialment presents, mes al capdavall, totes les escenes, tot i que dins la possibilitat que s’haguessin pogut escaure, són cada cop singulars, i ara “reviscudes”, per a trobar’m, en desvetllar’m, tristament perplex, melangiosament enganyat, amb un sentiment de manca.

Memòries oblidades que recobr, i que coment, doncs, dins els somnis, bo i dient, Oh, i tal; ara, mercès a la foto, me’n record d’aqueixa avinentesa, d’aqueix esdeveniment, d’aqueixa festa, d’aqueix moment de lloure o d’esplai, que m’havia volat del cap; o, ui, d’aqueix episodi cabdal que he volgut oblidar potser perquè m’era dolorós o em feia tremolar.

I me n’adon amb això que potser un cos (o un cervell, un magatzem somàtic) mai no es prou emprat, que prou ha calaixos sobrers, calaixos desocupats, i que prou ha capacitat doncs per a més vida, és a dir, per a més capítols de la mateixa vida; capítols diguem-ne alternatius, que tanmateix han de seguir’s, encar que només sigui esbiaixadament, amb els més sòlids, els escaiguts, els no somiats, i han doncs de dur si fa no fa els mateixos personatges, els mateixos paisatges, alterats, això sí, i de vegades espectacularment, i tanmateix, tornem-hi, tan factibles que t’has de convèncer tu mateix que hi has estat, que ho has fet, que hi érets, viu, actiu, present. On és clar que llavors el somni pot haver esdevingut realitat, ço és, quelcom que et forma i informa, i d’ací és comprensible i lògic que, ran d’aqueix somni viscut, se’n puguin desprendre, en acabat, al llarg de les nits, de tant en tant, d’altres somnis que desenvolupen la mateixa memòria del somni “realitzat”.

No et neguitegis. Ambdues són bones, ambdues valen. No dic pas que ambdues es valguin. Mes ambdues valen. Tant l’una com l’altra afegeixen teca a allò que ets.

Te’n recordes? Infant al·lucinat, no saps quina de les dues és veritat: si l’altra realitat o la realitat del somni. I també et confons, i hi ha moments que no saps si les dues són realitats, o són les dues somni.

Així, certs actes empresos en somnis s’incrusten a la memòria amb més lluminositat i vigoria que no pas certs altres actes vists o fets, i aquells actes onírics, més tard, endurits, arrelats, esdevenen hostes perennes, indesencastables. I de trast en trast, en el batibull dels dies, reapareixen, reforçats, i tan creïbles que dubtar de llur realitat és posar en dubte qualcuns dels autèntics fonaments que et serven la persona. Exacte. Han esdevingudes peces fonamentals a l’estructura de la teua personalitat, de faisó que fora greujant avulsió de voler expurgar-te’n o prescindir’n; en romanies incomplet; o pitjor, inestable. Car a la llarga, et conformaven, ajudaven a fer, a construir, qui ets, qui has esdevingut.

Soc qui soc perquè he fet, és a dir, he viscut, tot això. Inclòs allò que, un cop somiat, és a dir, pel somni convidat a aparèixer, a fer’s present, llavors ha esdevingut part meua, s’ha instal·lat entre les impressions més dignes de recol·lecció memorística — d’assegurada, garantida, commemoració.

(...)

Ballàvem balls de moda a escenaris malfets
Tots hi érem coneguts de vides prèvies.

Als camps enllagostats d’horitzons tarongina
Amb sàvia impunitat ostàvem els eixams.

Trescaven espardenyes per predis amb farnats
Cossos d’antigues guerres recrescuts com bolets.

Intrèpids i limícoles som nimfes i llimacs
Llençàvem als llampúdols lleis insubstancials.

Vianants de penombres per impropis paisatges
La multitud maligna escarnint-hi el coratge
Del soliu desconfit qui soldadet de plom
Amb una sola cama gressori com ocell
Peona persistent vers el foc i la fosa
De son fat imminent alhora que hom vicàriament
En reviu ignomínies i martiris sublims.

Amb alpaques espúries per terrenys submarins
Caricatures sòpites silents obrim ganyims.

(...)

O aquella altra mestra del petit de ca nostra qui, a la taula de les lliçons, hi havia lleixada oberta (perquè l’infant la descobrís i me’n mostrés alguna, Mira, papa, una foto teua!) una capsa amb força fotos doncs meues, on pretén ella llavors que fa recerca sobre l’accident d’avió que es veu que vaig sobreviure de ben jove. Li dic que són fotos amb falses perspectives, que aquells automòbils (molts dels quals destarotats) entre els quals rellisc, per exemple, són de joguina, són presos per la càmera en un angle enganyador, ambdós paviments grisos són fotografiats a diferents llivells, aquell paviment autèntic (de carretera) on s’escau que relliscava, i aquell altre, molt més endavant, on els cotxes n’hi havia de drets i d’estavellats, essent només una planxa de fusta grisa que semblava absorbir la mateixa llum, mes ella, amb aire despitat, fa continent de voler tancar la capsa, i m’ha passat pel cap que potser s’enamorava de la meua imatge antiga, veient-la posar tanta de fe en el meu victoriós patiment, i fa que no amb el cap, i diu que no s’ho creu, que no pot creure-ho, que: Pobrissó, el trauma em devia esborrar l’experiència del terrible accident on tants de morts no aparegueren. On la seua recerca, doncs, l’ha duta a conclusions sòlides, més sòlides que no la meua realitat, és a dir, la realitat i prou, pobra dona.

Sí ves, ximpleries de mestra curta. Mestres curtes — llurs tanocades, adotzenada situació. Volar en avió és car; volar en avió és horrorós — i més, molt més, menant altri el faduc aparell aeri — més horrorós encar que viatjar en vehicle terraqüi, assassí consuetudinari. Només hi he volat tan poc com he pogut — i només ja de ben gran, per forta obligació, per motius imperatius.

(...)

Un dels meus dos amics havia d’anar cada dimecres a ca les antigues professionals, que una de les dolces vellarres li impartís lliçons de cant i musica. Els tres companys solíem anar-hi junts; així, alhora que ens excitava, l’aventura, bo i plegats, no ens acovardia tant com ens hauria acovardit anant-hi sols. Car hi havia al replà del pis on vivia la granada mestra sempre cadires fora les portes, repenjades sovint a la barana de l’ample ull d’escala, i una de les dones qui hi eren era molt envejosa i dominava la conversa. Sempre que ens veia, maltractava de paraula la mestra de musica, antiga bona prostituta com totes elles. Aquell dimecres, tard al vespre, bo i anant-hi, com sempre, amb por que m’aixafessin els vehicles de la metròpoli, m’havia endarrerit, i no veia els dos amics meus, on cuidava perdre’m per totes aquelles avingudes clafertes de trànsit i de gentota, fins que, alleujat, no trobava el carrer, i ara em calia localitzar la casa, un casal semblant als altres, i per això que anés amb compte per la vorera, bo i sacsant la memòria i esguardant els detalls de cada edifici, i hi havia un homenot, embolicat en una gavardina beix (una London fog com la de mon oncle l’Elèctric), el qual, tot passant, em deia, mentiderament, és clar, a cada casa que passàvem, tot empenyent-me lleugerament amb el muscle, Aquesta és la casa, aquesta és la casa... No sé per què volia decebre’m ni sisvol per què se m’adreçava. No li’n feia cap cas. Potser era un homosexual i em trobava assequible, tot i que ell fotia un paper d’individu sorrut i molt despectiu, enemic de tothom. Al capdavall, trobava tot sol la casa ocre (ocre com totes les del voltant). Pujava fins al pis de la mestra i, efectivament, les arnades putes eren fora al replà, i la repel·lent envejosa no em lleixava passar, allargava la cama i em deia, Què portes ací? Què portes ací? Ensenya, ensenya! I em volia prendre els bitllets que eren per a pagar les lliçons mensuals del meu amic.

Em ve llavors a l’esment aquella altra paradigmàtica imatge d’en Xavier Nogués, i em faig el fredolic, i m’arrap i embolic els flascs sacsons, i així, com ara sacsat flascó, una bombolla — vull dir, un cop d’inspiració — desmanega l’embolic, desrenga totalment l’embarassant situació.

I faig: Ja ho sé que ho diu faceciosament, i per a fer xanxa amical, per amistat, entre els amics. Ha-hà. Sempre dic que que content que estic de poder pujar al replà de les joioses persones, les altes heroiques celebrades aventureres, les qui adés i totjorn fruïren dels millors fruits de la vida; el sublim replà de les actrius i artistes molt emotivament recordades en les cròniques liberals i desvergonyides dels autors més eixerits, moltes de vostès (prou ho he llegit; molt estudioset, pobre de mi) meravelloses ecdisiastes de renom inextingible, les quals amb quina imparal·lelable ni inaparionable elegància no profligaven o llençaven part de terra les diferents exquisides pells o exúvies, mentre es despullaven tan artísticament per al públic ignar i tanmateix aitan apreciatiu, i doncs personatges, vostès, esdevinguts històrics durant tantes d’èpoques ni de temporades immemorials on foren sempre coltes i admirades pels viltenibles badocs qui, bo i bavejant de desig, els llençaven sous ingents que, per exemple un poetastre com jo, mai no veurà ni en pintura; el replà aquest, senyores, dels vers ans actuals (dels autèntics ans veritables) miracles! — i és per això, per respecte, que em veuen sempre amb la gorra a les mans, quan, com cal, tan humilment ni cua-abatut, no hi transit...

És clar que en realitat la gorra me la treia perquè, els primers cops que hi pujava, havia de tornat a davallar perquè me la feien volar d’un clatellot ull de l’escalota avall. I allò del replà prodigiós, és clar també que els ho deia sabent prou que tots els veïns dels altres replans en deien, del llur, del de les antigues llibertines, «el replà de les llebroses».

I naturalment, com és sabut, el nom... El nom fa (i sobretot desfà) la cosa.

Un nom pejoratiu, preinculpatori, d’inici destrueix, ja podreix, allò així anomenat. Fica-hi en canvi un nom positiu i, au, tothom amic. On, poeta insignificant mes efectiu, no trobant-me ja boicotat en la meua transaccional comesa, i fent, per irrisori comiat, en la nostra novella intimitat, com ara qui amb crosses camina, com dic, per a acréixer la hilaritat ambient, feliç de no veure’m gens esclofollat ni menys a tesa esbotzat, ans rabejant-me en la incolumitat, ja no trigaria gaire al replà (retitllat amb nom per mi solet molt millorat), i empassant-me definitivament uns pocs mastegalls de gargalls de pànic, ja m’infiltrava, gairebé totalment rescabalat, al piset de la versada musicòloga, la polifacètica envejada, on, proficient, mon amic cantaire molt recargoladament i tot ja cantava.

(...)

Pel fet que m’empegueeixc tan fàcilment, quan haig de viatjar fins la metròpoli a fer-hi certes tasques burocràtiques, això faig: m’abill amb embolcalls lleugerament arnats de dona granada i lletja, i llavors, d’empegueir’s com m’empegueeixc, ningú ja no ho troba tan estrany ni se n’aprofita tant. Pobra vella ordinària, ningú als taulells amb els fastigosos buròcrates o entre els personatges sovint prou animalots a la cua, no se m’acarnissa tant. Doncs bé. Aquest matí, tornant de fer algunes d’aqueixes tasques que dic, paperots a segellar i merdegades així, davallant del metro i pujant cap a ca meua, m’he trobat que queia una pluja fina i per això que anés més de presseta que normalment no faig. I llavors què veig, eh? — vull dir, incrustades al ciment concret del paviment gris i lluent, no pas, ep, a l’asfalt de quitrà, per exemple, on podies haver pensat que per la calor de l’estiu o per recent aplicació era encar tou, i de tota manera tampoc aquest matí mateix no crec que hi fossin, vull dir, les dues sabates de dona empeltades al concret. Allò m’ha fet pensar en les possibilitats de l’avinentesa. Aquelles dues sabates porprades de dona forta, què doncs les havia enfonsades tan indesencastablement, a una distància d’alna, alna i mitja, tot davallant per la carretera, sense haver d’altra banda lleixat d’altra marca abans o després...? Era una dona raptada qui llavors llençaven, o s’escapolia ella sola saltant del bolquet o trabuc o tombarell d’un camió, i això amb un impacte tan gran que les sabates s’inserien al paviment, on llavors ella, descalça, escampava la boira bo i corrent tan durament com podia...? O...? I aleshores me n’adonava que, amb totes aquelles denses cabòries, m’havia desviat del meu carrer i ara era vora el carreró que passa vora el bosquet de les violacions, i àdhuc dels dos o tres estupres amb mort conseqüent d’aqueixos darrers anys, on la por tot de sobte rai. I més que més que veig uns homes rere uns troncs d’arbres gruixuts, i em fa l’efecte que són tres parelles que carden, i llavors, encar llestament passant i esguardant de cua d’ull, veig que no, que són sis homes vestits de blau. Sis homenots alts i forts — i ah, un setè petit i rodanxó vestit de beix — i tot i que soc lletja i granada, no crec pas que desdigui tampoc gaire, i al cap i a la fi, un cony és un cony, i m’he ficat a córrer, amb les sabates a la mà, i ells (ai, que em moriré de l’esglai!), ramat de bocs lascius, gens impertèrrits davant la temptació d’unes faldilles en lloc apartat fosquet i plujós, han arrencat a córrer darrere meu, i estic perdent el buf i alhora veient-me en tal destret letal que ni en cap simulacre oníric no crec que he patit mai tant, amb els violents estupradors encar més enfurits en descobrir (quan em despullen) molt desencantadament els pebrotets i la titoleta, que m’he aturat en sec i els volia llençar les sabates al cap quan el sis corredors han continuada llur heroica correguda sense ni llençar’m un esguard, i he romasa amb un pam de nas, i ara que al cap d’estoneta veia arribar el rodanxó rebufant, en voler’m tornar a ficar una sabata, he pretès haver’m d’aixecar tant la faldilla que li ensenyava i tot una cuixa blanca i llisa, i ell tampoc ni un xiulet d’apreciació, el malparit, i quin desig llavors de fotre-li cop de genoll als ous, tret que he pensat que per ací si fa no fa hi faig força sovint camí, àdhuc disfressat de jo mateix, és a dir, d’home, homenic, i potser, qualque altre dia, reconegut, llavors malament rai — i que si s’hi tornaven, doncs què, llavors? — oi? — vull dir.

(...)

Pres d’amor per una oca
Qui botzina desdenys i s’aboca
A la bassa ans que mai l’atenyi
No trob enlloc valor que també a mi m’hi empenyi
On sols ara una amor a distància
Albirant-la entre boires etèria
A la barana de pedra la meua presència
Com la seua sense gaire diferència
Es va lentament desdibuixant
I esdevenim cigne de somni ella
I jo de soliu jardí sòpita esnarigada esquerdada estàtua.

(...)

(Invitació a l’estrangulament.)

Ho és, estrany.
Tornant de nit al meu recambró, em trobava damunt el llit tres parells de guants nous.
D’on vénen? Ni som a nadal ni celebrem l’aniversari del meu malaurat natalici.
Qui em fa present d’aquesta invitació a l’estrangulament?

(...)

En el sèdul constant despullament i refecció d’escrits en llengües indesxifrables — i és clar que no parl pas de vells grimoris claferts de conjurs i d’eixarms, i de semonces i comoniments, i d’exorcismes i de capdeconyades d’aqueix coll; que parl de signes d’escriptura ur- o ultra- primigènia lleixats pels elements més insospitats, mig orgànics mig inorgànics, en èpoques tan enfugides en llur irrecobrable pregonesa que, si vols de debò enfonsar-t’hi (no pas que puguis, és clar, car com dic és impossible), les cinetosis i, més innòcuament els torns de cap, llavors malament rai — doncs, com dic, en els assidus interminables despullaments i refeccions on ma vida es despesa, cal dir ara la insuperable joia on molt de lluny en lluny no m’ensopeg amb joiells textuals per ningú abans descoberts i àdhuc per cap enteniment humà gens sospitables, on (via fora!) l’empremta indubtable d’en Llebeig pots escunçar-la potser al lloc més amagat ni imperceptible!

I llavors les feinades sobrehumanes per a extreure’n doncs el minúscul diamant, ço és, el mot, o fins i tot la paraula solitària, o encar més difícil, la síl·laba, o la lletra, o l’inici o fragment de lletra, per papirs i òstracons ultratjosament críptics, i a grotescs gargots a grutes brutes, i per glifs i verjures de llivells arqueològics infinitament perduts al fons dels volcans tel·lúrics, i no cal dir munts i munts de jeroglífics, i ideogrames, i trossos de traços i traces, i aups i grafits esculpits als inferns glacials d’un pol o altre, i mantes ninotades arreu, tot plegat, sols que sàpigues del cert que són indicis que provenen del text únic, és a dir, l’original on tota revelació és exposada, incrustats de la mà molt oracular del prístin coneixement d’en Llebeig Artús. On aleshores, vull dir, quan te n’ensopegues cap, ai, vós, llavors, déu-n’hi-doneret els botets duts a terme per l’assolit triomf momentani, els quals botets, ep, cuiden (això rai, car prou la cosa s’ho val!) desllorigar’t apòfisis i epífisis, en fi, qualque símfisi o altra, car els anys, com tothom (fins els més rucs) saben, poc perdonen.

(...)

(Cançó del pusil·lànime impotent.)

Mon ànima, flamèl·lula poruga
La veus com s’aixopluga en closca de tortuga.

Per florones pul·lula i alhora ulula
Al seu fur intern, si eruga de lletuga
O samaruga vescosa i moguda
Desconeguda desprevinguda
Tost detinguda i tost compareguda
I esclatada berruga, xaruga malastruga
Com qui anònima viu en fràgil ballaruga
Bota ferrada ve en calguda caiguda
De feixista qui aixafar-la vol i l’afeixuga
Amb vil trepitjada per bota ploguda
D’un cel advers i pudent de peu qui la subjuga.

Feixistes, quin desig, maleïda marfuga
D’assassinar’n tantost cap pels volts encar no se’m belluga!

(...)

(Noms inoblidables.)

Pujant vers els Magraners, mon padrí havia, vora unes nogueres, i no gaire lluny d’una séquia antiga, un hortet amb jardí. Li demanava constantment, quan hi anàvem, encuriosit infant sedec de coneixements, els noms de les plantes, sobretot les plantes amb fruits. Mon padrí hagué la pensada de ficar al peu de les plantes més característiques llur nom, escrit en relleu, ratllant amb un ganivet damunt pedres toves. Com havia a casa un llibre amb els noms en grecollatí, ço és, en científic, els afegia, en parèntesi, sota el nom en català.

La ràbia furibunda del feixisme odiós. Maleït invasors!

No sé pas si amb un martell o amb un roc, un matí assolellat que hi anàvem tot xirois a regar, ens trobem aquells petits quadrats de gres tots trencats. Amb els noms en català esborrats amb un ímpetu extraordinari — i també el nom científic, car els ignorants que ens ho destruïen, pensant-se segurament que allò encar podria ésser català, i no doncs fos cas, hi insistien. A més a més, en llur típica faisó, pel fet que tot allò català calia matar-ho d’arrel, i matar, si podien, qui el parlés i tot, les plantes mateixes, moltes d’elles, es veien fetes malbé, arrencades o trepitjades, sobretot, me n’adonava, petit i tot, les que portaven els noms catalans més bonics.

Mon padrí em deia que no plorés. Que tard o d’hora tothom es troba les tornes; a tothom li arriba el torn. Tranquil de moment, i no assestis, no colpeixis, fins que no arribi l’instant idoni. I llavors ho fas definitivament. Car no hi ha mai perdó per als pestilents del continu flagell.

(...)

I aquell matemàtic excels, aquell home fort, amb un nom de ferro, en Ferreny, n’Enric, ho lleixava meravellosament establert aquell mateix dia, una mica més tard, quan passava ell caminant per a la salut a un ritme també fort, i va veure la destrossa dels podrits invasors.

Va dir que, envaïts per aquells exèrcits ininterromputs de miserables penjats, els nombres ja no quadraven. Ens fotien en inferioritat, i, majoritàries, aquelles famolenques malignes bèl·lues ja no en tindrien mai més prou. Qui se’ns hi acarnissarien fins a la fi.

Ens volen anorreats. Comprens el mot? Ens volen no res. És a dir, ho pots concebre? Car costa, eh, costa molt de concebre. No volen que de nosaltres en resti ni un zero. És a dir, no en romangui ni el zero de la memòria. La memòria d’un nombre (un nombre qualsevol) desaparegut. Ens volen reduïts a menys de zero. A mai no haver existits. Com si cap de nosaltres, ni cap dels nostres avantpassats, ni els teus padrins, ni els padrins dels teus padrins, ningú, ningú nostre no hagués mai trepitjat món.

(...)

(Reneixes català/ forçut com un volcà/)

Això és el que feia aquell altre vespre. Havia anat al teatre produït de franc al parc central. M’havia guaitat l’espectacle banal d’ençà de ben lluny del perímetre on hi havien els seients (que eren cadires soltes acunçades en rengs irregulars, en semicercle). Vigilava el meu bolic, que ningú en la foscor no me’l pispés o m’hi sostragués re de les coses per a manguis tan necessàries, com ara els papers, les ulleres, els llapis, i la roba, i el crostó i el formatge. Quan han sortides a l’escenari unes dones amb faldilla curta qui hi ballaven, m’he atansat, caminant a la gatzoneta i amb els braços enrere, a tall de granota qui avancés de recules, com qui diu, fins al primer reng, aspirant a veure’ls les calces o a tots ops un màxim de cul. Després, quan tornaven els èpics (els carallots, és a dir, els bèl·lics i els armats) amb llurs declamacions d’imbècil, he tornat a recular fins als límits més foscants, sense peocupar’m ni d’abaixar el cap. En acabat, quan els qui feien la funció ja plegaven, i només restaven asseguts a les cadires alguns enamorats, o vells, o ensopits, he tornat davant de tot, fent veure que havia perdut quelcom, i en realitat només per a palpar part de terra o damunt les cadires a la percaça de re que algú hagués perdut, sobretot ulleres (m’agrada col·leccionar’n perquè això dels ulls prou se sap que afer malparit rai), i m’he trobat un rellotge espatllat, quatre monedes baixes, un mocador que no he agafat, i unes claus que, exemplarment i civilment, he ficades damunt l’escenari perquè aquell qui no les perdia les veiés de lluny i tot. Alguns dels qui romanien asseguts els sentia rondinar i tractar’m de fastigós; no en fotia cap cas, massa acostumat a les injúries dels asseguts.

Quan anava a pirar lluny del parc, veig que no gaire lluny de la reixa de l’entrada hi ha dues dones qui es barallen. Hi ha també en la penombra un home merdetes qui els deia, amb veueta de meuca, de, Ladies, ladies... i que no es peguessin tan fort, que es farien mal.

Anava a passar de llarg sense dir re, naturalment, quan una de les dones no sé que s’ha tret de la mànega, i amb allò, alhora, l’altra cau a terra, on la tramposa agressora l’aporrina sobre amb tota mena d’ultratjós insult, on es veu que el pitjor (el pitjor vituperi possible) és, amb l’accent repulsiu que conec dels invasors de la terra d’on em tragueren, de “Catalana!”

És a dir, la dona vençuda pel cop traïdor i ara estesa a terra i rebent tota mena de cops i puntades, és una dona qui es mereix, per catalana, per l’odi que la seua condició d’origen no desvetlla en l’enfurida, rabiosa, assassina, acabar esvellegada, macada, ensangonada, i encar rai, car es veu que, si l’altra pot, es mereix així mateix acabar-hi molt ignominiosament morta i tot. On, jo qui passava silent i com si no hi fos, amb quina embranzida no m’he tombat de cop-sobte, bo i etzibant-li un mastegot demolidor que li tramet parts de la calavera volant a tort i a dret tot al voltant, i, encar sense badar els llavis, bo i continuant, catric-catrac, el meu trànsit vers l’eixida, l’home merdoset també rep de torna un meu cop de puny al ventre que el lleixa estès i rebregat. Llavors, fora del parc, amb pas tranquil, som-hi, nocturn, vers el cau, a clapar-hi, suaument bleixant, dia gairebé complet.

(...)

(Insectes.)

Ara ja es pot dir. Jovenet, em trameteren en autobús a un internat embotit entre muntanyes. Els frares qui el regien havien una forta anomenada de severs, i àdhuc, a la faisó dels capellans, de cruels. El color de l’internat entre la neu era verd fosc, i de fet, a l’interior tota era verd fosc — tant els nostres uniformes com els dels frares, i els pupitres, i els llençols, i les parets.

La gent del poble ens deien, amb força raó, d’insectes. Llur catedral era antiga i historiada, amb relleus de temes o motius dels anys de les insuperables supersticions — amb dissenys diguem-ne doncs catedralicis.

Havíem sortit a passejar un després-dinar i el frare de les arts ens en mostrava alguns, dels temes en relleu als murs de la catedral, i fou aleshores on se me’n va clavar al cervell un (de motiu en relleu) que en va dir que es deia «excèlsior», ço és, més amunt, on hi havia un papu penjat al cel, enjòlit entre núvols i astres, vestit amb mortalla i aparentment trempant de content.

Aquella nit, quelcom que havia atrapat a les fredors de la catedral en la nostra excursió, la pell se’m va inflamar pertot arreu, un èczema terrible, una parapsoriasi fastigosa, amb brians carners que se m’obrien com cràters. Veient-me heroic, com qui diu a les últimes, nedant fins a la restinga, vaig aparèixer, nàufrag, rere les cortines que li protegien el llit, fins la presència del frare vigilant nocturn. S’estava amb un dels minyons més tendres, el qual, segons el meu parer, no pas que es lleixés donar pel cul tan fàcilment, atès que, així part damunt, l’alfarrassava força «rectoluctant», nom que havia après al pati d’un altre meu amic (imaginari).

Va anar el frare vigilant a advertir el frare apotecari, i aquest, no gaire de filis, em va sucar rudement el cos de pomades i de potingues d’un color verd fosc. Ara anava despullat, i així i tot gens de fred no tenia, amb la calor produïda a la pell per la inflamació, i sobretot amb la capa de repetides cremes verdes la qual devia fer mig pam i tot.

Em vaig ficar al llit, i l’endemà, oh meravella, un excèlsior perfecte s’havia dibuixat, en relleu, tot sol, a la pomada damunt la meua pell, i això si no era, és clar, damunt la pell mateixa. I allò cridava esbojarradament al miracle, i entre els frarets més vellards i de repapieig més patent, claupassats i moribunds, i per això sentimentals, hom ja deia, quec i estossegant, amb un fil de veueta, i al cap de no gaire, de les possibilitats que esdevingués beat, o sant i tot, d’espetec, amb aquells estigmes que em sortien, i ho dic en plural, car amb les nits que se seguiren, i amb les pomades endurint-se, tanmateix els temes catedralicis s’anaren estenent, i així m’hi apareixien, simptomàtics, resurreccions de papus, i naixements de papus, i anunciacions a papus, i capdeconyades rai d’aquest coll tan empapuat, vull dir, és clar, tan empapuït.

No cal dir que jo em lleixava fer. Hom em tractava a cos de baixà. Només em mancava l’harem. A manca del qual, doncs, el condeixeble meu qui dormia al llitet del costat, un minyó escarransidot, groc com un canari, el frare de les arts se’l venia a cardar secretament cada nit. I això amb el condeixeble, contràriament al «rectoluctant» d’abans, feliç d’allò pus, bé que, potser per això, per la seua enorme felicitat que hom se’l cardés, sovint, més tard, de nits, desertat, el senties sanglotar sovint, segurament en llatí i tot, com na Biblis, «de son frare enamorada i desitjosa tothora d’heure’l entre cames, d’on son sagnós eixidiu emuntori, sa bonera de baix, sens arrest havia ans plorat, com sens arrest en acabat sos ulls ploraven, quan d’heure’l com dic encar freturava.»

Cal afegir ací que tant el condeixeble com el frare eren ambdós forasters. Tots els frares d’aquell maleït internat ho eren, imposats pels invasors. Tothom sap que, a l’inrevés, els joiosos frares catalans, llur molt sana divisa és que: «Som mascles. Només cardem conys. Desdenyem popes i natges. I és clar, vós, sobretot (ecs!) traus culans que treuen merda!»

Al poble hi havia un parell de metges qui anaven contra la teoria general dels estigmes de miracle apareguts a la pell del petit santet tan humil i festejat. Deien que, d’acord amb la ciència omnipotent, hi havien al món una mena de bolets estranys qui transformaven certs insectes en vehicles híbrids que propagaven alhora llurs espores i, en perfecta simbiosi, les dels insectes mateixos. I essent com jo era, al cap i a la fi, com era conegut pertot el poble, un insecte més, que aquella fos, doncs, una solució més lògica no era sinó cosa de seny. I que dels ninots d’església a la pell de l’insectoide carallotet, els artistes casuals (cal al món tot és atzar i xiripa i bolla, i bada, i et trobes que al nas mateix et surt tot de sobte un bony que pot esclatar com supernova i crear un nou univers), els artistes, dic, per causes naturals, no pas altres que els curiosets bolets òlim per genis científics molt lògicament descoberts.

Hagué de fer cap el bisbe — sempre voltat de baionetes, car, com era sabut, totes les corts i audiències pageses, els diferents tribunals dels avis savis camperols, l’havien condemnat a mort, per la seua crueltat i els seus costosos i ridículs encanteris rituals devers i contra els moixons i altres molt útils ocells (crotòfags o gens), i això en gran detriment de collites i ramats — el qual (vull dir, el bisbe), ximplet protector dels insectes, ell qui havia el costum feixista de passejar carronyes; carronyes dels seus papus sagrats, les quals adobava amb epítets totalment absurds, i així eren «carronyes immarcescibles», «carronyes incorruptes», «carronyes immortals», carronyes al capdavall mig estalviades, sempre d’estranquis eclesial, d’ésser, per verinoses, per devots sapròfags insectes immediatament devorades, declarà (el bisbe, dic), en un sermó extemporani, que allò (el meu cas com un cabàs) era un exemple d’al·lucinació global i ecumènica, un exemple d’imaginació endimoniada i possessa, tots plegats víctimes satàniques de la perversa malaltia a la qual altrament són col·lectivament addictes els més ignars dels pagerols, ergo, la del «no haver vist mai cul en finestra». I, tot seguit, amb ordres segurament del cap podrit més feixista de tots, aquell repulsiu espantall de pobre desgraciat miserable qui es feia dir de «Feixistíssim», davant la riota internacional, car, no pas tan rucs, els europeus prou havien des del començament endevinat que, amb el frare de les arts donant pel cul el condeixeble meu del costat, era evident que era ell mateix (l’artístic) qui, a la crosta de potingues verd fosques damunt la meua pell, hi esculpia, abans de tornar-se’n al seu llit, i per gracieta, un altre dels temes catedralicis que en dic, em féu (el bisbe) netejar ben netejat, i a continuació, ja mai més verd fosc, expulsar encontinent de l’internat, on el més feliç, jotflic, ni cal dir-ho, ací, man, el tit.

(...)

Entre detritívors i estercoraris
Destriant carronyes
Al cor de qualque víscera
Rere melsa i fel prop ili o jejú
Recòndita em trobava
Una altra arracada d’or.

Deia mercès a l’animeta —
Que llavors m’embutxacava i avant.

(Molt agraït a les animetes —
Les animetes materials —
Hom se’n fa tot un tresor i tot.)

(Gens agraït però amb les altres —
Les que només són trista putriditat.)

(...)

(Atès que el context és sempre irrepetible, cada lliçó — avinentesa, escaiença, esdeveniment — no pot ésser sinó històrica.)

Feia estona que veia part del meu costar eixir les flames a l’ala. I ara anuncien que l’avió farà un aterratge d’emergència, on tothom es comença a cagar i pregar, és a dir, es fot a cagar-pregar, car l’activitat s’equival, mentre que eu la pudor ambient se’m fa massa molestosa, de tal faisó que tantost sentia que tocàvem sòlid, he oberta de bat a bat la porta d’emergència, i, fugint del resclosit i no fos cas que encar em taquessin, he fotut ivaçosament el camp, tot i que sentia que pregaven aquest cop pels altaveus que ningú no es mogués dels seients per molt cagats que fossin. Amb el meu vestit impecablement blanc, m’he ficat a córrer amunt, per la platja blanca, i m’ha sobtat troba’m uns personatges sinistres, abillats molt ridículament i tenebrosa de jutge, feina repulsiva com cap altra mai inventada, i cuidava perbocar només de veure’ls quan me n’adonava que només eren extres de film que hom rodava no gaire lluny, on, més tranquil, m’he atansat a una barca blanca que reposava a la vora de la platja, i m’hi he endinsat i he afluixat el llibant o andarivell que la fermava, i ara em veig lliscant, salpant, i llisament sallant.

Mar, cel, airet, i solitari, què vull més? Gloriós i impolíticament blanc en blanca barca en nítids blaus de cel i mar, salp i sall, i l’avió i tota altra màquina i les caguerades i les pregàries dels enganyats, tot se’n pot anar al carall. En l’oblit em bres, per a mai més tornar.

(...)

(Nu i cru com en Príap me’n tornava al bordell.)

Quin espectral cefalòpode, amb el cervell als peus entre tota la trepitjada merda de gos, s’empescà el grotesc invent de la metafísica?

Perquè el cos és tot carn, i la carn tot corrupció, hauríem de renunciar-hi, i martiritzar i sacrificar el cos en nom d’una impossible entitat perduda al firmament qui, damunt, fora tan bajanament repulsiva que tot el que mai fos goig humà ho condemna amb un etern (etern, etern!) (ço és, infinit, de mai no acabar, per sempre pus indefugible) infern?

Au bah. Tota metafísica és merda, home — una merda molt més corrompuda i putrefacta que no ho podria mai ésser cap carn ni cos.

(...)

Amb la mort a l’entrelluu, sempre darrere, ensumant-me el cul, i mon cos carn qui es corromp, es disgrega, es deteriora, s’esborra i s’esvaeix...

Cos qui amb les hores es deleix i s’elideix tot sol, hom capcot què fa?

S’hi esguarda la seua titola de carn.
Som-hi, trempant.
Ens la pelem fins al darrer instant.

(...)

(«Catric-catrac m’alliberes del drac.») Mort, amb quin esbufec d’alleujament no et dic de benvinguda!
Tu qui esborres en sec i d’espetec tots els malsons, i sobretot el malson del viure.
Tu qui tot patiment anul·les, i anihiles d’un tret el drac dels malsons.
«Catric-catrac m’alliberes del drac.»

(...)

(Contrafricció = contraficció.)

Davant la ineluctable futilitat de tanta de peripècia
La inexorabilitat del caos perenne
Esdevens sòlida incommovible contraficció
De tota l’horrorosa ficció, tot el repel·lent muntatge mentider
Tota la fastigosa falsia d’un món totalment inestable
Al·lucinat pels boigs i assassins qui, sense saber què s’empatollen
Tanmateix contínuament no el defineixen.
(...)
Folrat de cops i injúries, espitxa’t cap a l’eixida
I recorda-te’n de no re, car a no re tornes.
(...)
Ferit i clandestí et fingiràs viu i a ton lloc.
Sense mai pertànyer-hi, hi romans quiet i mut.
(...)
De moment pelem’ns-la doncs
I més endavant passarem a millor.

(...)

[Sempre emprenyat per la màquina, cal doncs ésser-hi (bona lliçó, Thoreau!) contrafricció.]

Deambulant aquell matí i hores senceres per cues tèrboles, i davant estretes finestrelles per a buròcrates a cop de xerrac badades irregularment en parets de fusta pintada de verd brut, i deambulant-hi doncs sempre sense el “bon” paper a la mà, on em calia aleshores cada camí, abans i tot de no arribar a la finestrella, tornar enrere a cercar el paper que em mancava, justament on ja no era, car tots els que hi havia abans penjats en ganxos a les parets havien ja estats presos per d’altres miserables peticionaris de les cues. I l’hora esdevenia massa tardana, la llum mateixa s’anava esmorteint, la gentada aprimant, l’aire fumegós espesseint...

Llavors me n’adonava d’una finestrella encar més diminuta, polsegosa, sense ningú davant, potser mai usada. Hi havia tanmateix darrere una dona passablement jove, negra, seriosa. Li he explicat el meu cas molt lamentable. M’ha dit que vigilés. Que esguardés sempre amunt, al cel. Que: «Cauen en picat i som carn picada.» I he comprès que es tractava d’aquells bares, proditoris, avions buits de gent i claferts de bombes que hom en deia «borinots mecànics» i que els més traïdors i assassins dels cagats i merdetes, dels obscens, volpells i tifetes, llencen contra les poblacions inermes. I veig ara que la púdica pítia ofereix de popar a una impecable filleta seua, i que em convida a ca seua, on de mantinent me n’adon que m’ha mig obert, segurament amb el peu, tallada en la fusta verd brut, una gatera, on bo i ajupint-me, a marrameus, he passat secretament a l’altra banda. Ara veig que l’estupenda pítia va nua, així com el meravellós infant, i amb un gest m’indica que em despulli, i que m’hi colli, on el seu cos i el meu, abraçats, amb el de la filleta enmig, una escalfor fem aixecar que embafa encar més el vidre polsegós de la minúscula finestrella i la fa esdevindre, tot i que la llum de la sala també va perdent força, força opaca.

M’ha dit que l’ami, que l’ami amb tota la passió, que li sembla sentir que els borinots mecànics s’atansen, que aviat cauran en picat, que aviat serem tots plegats carn picada.

Pel matí ben de matí he sortit a la boira del carrer per una porta del darrere, amb, encar aletejant-me a la lívida mà, la blanca neta pòlissa pròpiament plena, i segellada i signada. Era un permís per a sobreviure encar una altra quinzeneta.

(...)

(D’oblit a oblit.)

«Welcome to nowhere.»

Subjectes tots al mateix metabolisme, objectes qualssevol deglutits pel temps, alhora esdevenint (més o menys lentament) (amb els anys) merda.

Tost oblidada, obliterada, me... e... er.... d....

(...)

Se’n van volant els dies efímers i ventissos
I romanen intactes els cossis estantissos
On adés es rabejaren els cossos
De mants congressistes grassos i grossos.

Larves lluitem pels nostres interessos
Atapeïdes en pudents congressos.

Hi estretim els llaços o exigim redreços
Ens avancem precoços o empegueïm balbuços
Fins que passats els lliços sovint prou feliços
Ens destapem els sessos i ens traiem emboços.

Sense estabeigs i ja gens contumaços
Ni fets a trossos ni a trits i padellassos
Ens omplim paps i butzes i en nodrim els cussos.

Sempre és la justícia el predi dels pallussos
Llurs cervells de la mida dels tramussos.

Amb efectivitat bé que arrufant els nassos
A tard s’enduien botxins morts a cabassos.

(...)

(Expectar fa de rucs.)

Abandones, tantost nat, tota esperança.
I au.

(...)

(Penetracions molt catalèptiques, és a dir, entenedores. On has romàs llavors meravellat, com qui tot d’una descobreix un món d’idees novelles.)

Per exemple, no sabia pas — perquè no he perdut mai l’estona llegint les ximpleries (patriòtiques, religioses, propagandístiques, d’espectrals capitalismes) als diaris — que a la regió, i sobretot a la vila nova on era, molt sinistrament no hi batallava, de nits, un estripador de ventres de carones prostitutes, ni sabia tampoc que era un altre molt conyarrí camioner com ara manguis. Per això trobava estrany que en aquell lloc nou hi haguessin de nits, de fet, a triar, tantes de poques putes pel carrer, i, quan te les trobaves, que fossin a tan bon preu, ni que no volguessin pujar a la cambra ni jeure amb tu que no fossin dues més a observar les maniobres de l’entra-i-surt sexual. Atès que cap cardada no valia sinó una lliura, allò que feia era aprofitar la cosa, i amb només tres lliures cardar’m les tres, una darrere l’altra. D’on, no pas que més tard, quan ja havia anat a un altre país i tot, i trobava que les putes hi eren molt més cares, tot i que molt menys cautes, i havent per curiositat llegit en un llibret d’història recent les gestes i els treballs d’aquell boig qui estripava putes a l’altra vila per manguis tan coneguda, no pas, dic, que pensés a agrair-li-ho, agrair-li el fet que me n’hagués pogudes cardar tantes i amb l’amable públic present (per al tit, qui sempre ha estat un pèl exhibicionista, un benifet afegit) i, damunt encar, per tan poc preu. No. No li agraïa re, mes no puc pas dir que la idea (terrible) no m’hagués un instant creuat l’enteniment, aquest enteniment sovint tan malparit que no tinc.

(...)

De vesprada, tornant a casa, a peu pausat, pensant en totes aquelles senyores als despatxos on he perdut pràcticament el jorn, havent-me bellugat amunt i avall debades per tal d’obtenir-hi un permís de mínima construcció, aquelles meravelloses dones tan extremades, d’edats perfectes, entre els quaranta i els seixanta, amb vestits blaus o vermells, i àdhuc grocs i verds, sempre tan cenyits i sovint tan curts, que encar ara (pensant-hi doncs) en trempava, tot i que, per a, com qui diu, consolar’m, em deia alhora que això rai, que quan te n’has cardada una (sense comptar la “teua”), te les has cardades totes, i d’espetec llavors la sorpresa esbalaïdora de trobar’m amb un paisatge de debò doncs astorador, car el carrer ni el reconec, tot envaït d’estranyes màquines de guerra, palesament desenterrades de fresc, car encar totes aritjolades de rels i de fang, i gairebé no puc ni entrar al garatge de ca nostra, plantat amb tot d’aparells d’aparença letal, i ara veig la dona, tota bruta d’haver treballat el jorn sencer, ella també, desensebollint doncs, i amb quin entusiasme, amb la resta de veïns a llurs respectius jardins i patis, els mateixos ferotges tancs i canons i armes de destrucció generalitzada, bastits tots plegats, em diuen, esbufegant, que de materials, ço és, metalls i aliatges, totalment desconeguts, prova fefaent de quina decisiva batalla no degué haver lloc, avall avall, al mateix indret on les nostres cases no s’aixequen ara, i parlem, doncs, de temps altament reculats, milions i milions d’anys i anys enrere, i procedents de qualque civilització massa avançada, la qual també s’autodestruí i de la qual, com deien, fins ara ni puta il·luminació enlloc, i que potser (no; segur) allò ens durà, a part la fama científica, vós, uns quants de sacs de milions per a tot el veïnatge. Era com si la vel·leïtosa roda de la fortuna hagués volgut somriure’ns ni que fos alhora amb la tristesa concomitant de veure que viure a aquest planeta de boigs només duu a extinció segura i reiterada.

(...)

M’he tornat a esguardar a l’espill i, en veure’m les ganyes blaves de sempre, i tot plegat aqueixa carota de peix, amb les escates a la pell ictiòtica, i aqueixa plana rara prolongació del visatge en vèrtex o cantonada, i llavors obrint els llavis per a albira-hi (amb un ull a cada costat) les sòlides dentetes esmolades i triangulars, he tornat, és clar, a pensar en l’hora on fui nat — a l’atzucac d’en Serra — a la cantonada del qual ma mare hi feia de puta de cantonada, i força prenyadota de manguis, llavors, aquella nit on em nasqueren, no fui pescat de son ventre pel vit d’un pecador qui se la cardava. Embrionari, i doncs sense gaires coneixements encar, abans de néixer, xanguet de manguis, em devia imaginar que allò (el vit del pecador pescador) era un cuc com un altre de qui l’instint íctic em deia que nodriment rai, i això, és clar, sens imaginar (ben poca experiència la meua) que darrere hi podia mai haver un ham, hi enfonsí les dentetes esmolades i triangulars, i hi serrí les maixelles i aquell home hagué d’extreure, cridant ben esfereït, i amb totes les forces, el seu cuc del cony de ma mare, la vigorosa puta de l’atzucac d’en Serra, i man, vós, darrere, sens mai lleixar presa, es veu que volent-me’l empassar sencer, el meu primer aliment, com dic. Meravellosa memòria, encar ara em fa gràcia tornar-hi.

(...)

Com anar solc pel mateix solc, me’l retrobava sovint. Maniquí gelós de manguis, com a tornajornals gelós jo d’ell; ell de ma mobilitat — de la seua quietud inamovible jo. Li ho veig als trets etèriament canviants del seu semblant, com ell ho percep als trets sempre estàtics del meu, mentre calladament i llonga ens observem vidre intrencable a través. M’aturava davant l’aparador i, així afaiçonats, no hi podíem fer altre; muts i clavats ens adoràvem i execràvem. Ens colíem i avorríem. Cascú com és; inútil voler ésser altre, o cosa altra. Dilema sòlit. Exànimes actors, a la fi no sabíem si triar naufraig i negament, o assajar encar un darrer esquimotatge. Cada camí la mateixa metamorfosi. Dues cariàtides qui s’han jurades per a l’eternitat amor i odi. Ah, vós, fondre’ns! Ens delíem per tombar, enllà de fronteres, a braços recíprocs, gruant ambdós atènyer ensems del no re la glòria! Doncs bé. Aquell vespre, esbalaïts romanguérem com ara arribats cascú, en acabat d’un viatge sideri de milions d’anys, a l’astre de l’altre. Tot venint, m’havia trobat un barret no gaire esvellegat penjat a un rastà o estarloc i me’l posava, assolint (amb el llostre darrere, em filustrava reflectit al vidre) de bastir’m un posat encar més grotesc que no el que duc d’habitud. Potser no em reconeixeria. I és clar que no volia (gaire) que la bare transformació el nogués excessivament. Mes què hi farem, com dic, no podia estar-me’n. Així afaiçonat, ves; predeterminat, com tothom altri; índole incanviable; i així, de més a més d’imbuït de l’endelèquia amatòria, una certa malignitat (ho reconec) també m’és ingredient. I llavors (massa tard) he comprès el meu crim imperdonable. «No dubtis mai de manguis, et seré sempre fidel, tu per a manguis ets qui ets de per vida, de per de bo, d’empertostemps! Indestructible!» he cridat impassible, sens fer cap gest ni menys badar gens els llavis. M’hi albirí horrorós com en mirall boirós. Només els ulls ablamats em denunciaven. Gàrgola esborronada. Serrí les dents, fermí la llengua, tanquí hermètica la boca. I m’havia cregut llavors que percebia als seus ulls llàgrimes. Proterviós i no gaire perspicu, per què m’anava a imaginar que tant m’estimava també ell? Nauseabund, glopejava pluja metàl·lica. Maniquí vexat, ensenyà llavors ell la seua maldat de bafaner butoni. Còmic conserge taciturn i àdhuc corruixat, flagel·lat tot d’una per quin terratrèmol que les estratificacions fot totes damunt davall, arrencava a ballar carrinclonament i de faisó absolutament homosexual. Quina vergonya. Dels pantalons cenyits la corretja li petava i li havien caiguts, i hom clissava que duia faldilletes de seda, i part dessota encar unes exigües calcetes de blonda negra. Vaixell fins ara apàtic i de sobte mogut i sotragat per les hostilitats d’un oceà enfellonit, com búixola díscola, el seu piuet d’efeb grec assenyalava migjorn. Enlluernat, he romàs gratant-me els ulls, pruents com fregats amb pebres. Com l’innocent xamec qui per primer cop albira indelebles evidències de l’horror on ens rabegem, un mareig gens proficu m’enteranyinava l’enteniment. Malauradament, en un dels meus involuntaris capcineigs, m’enrampava al vidre que no sabia pas que fos electritzat durant la nit. M’he ensorrat a un toll efervescent. Grasses falenes burelles em voltaven, m’havien preses, crec, per lluminós gripau. La foscor nocturna era altrament total. Pel carrer feia hores que molla ningú no hi transitava.

(...)

(Accents — car la vida n’és feta, i només compta on s’accentua.)

Àgoragambant pels grans magatzems, ço és, pausadament passejant-hi, i doncs badant-hi a betzef (car els àgoragambaires, tu ja m’entens, som els filòsofs de més antiga soca, i doncs més adientment pensius i com cal), i ara ves que hi ull un boldró encantadoret de noietes uniformades amb el bufonet uniforme de l’escoleta on van, i totes parlen alhora i sense vergonya, i cascuna en un accent estranger molt pronunciat i que denota de cadascuna el tranc nacional tostemps respectable; hi ha la búlgara, la catalana, la danesa, la normanda... La gent qui passem en romanem (alguns) molt delitosament impressionats. Em ficava a pensar que allò, aquella feliç escena, era com si ara eixia d’una pel·lícula nostra, pròpiament americana, d’aquelles de biaix amatent, suau i rosa, dels anys cinquanta del segle vint, on no hi veies mai cap negre ni mexicà ni cap repulsiu personatge qui no fos còmic, i fàcilment desconfit i fet malbé, ni hi senties cap renec, tothom tan net i mudat, i eixerit i perspicaç, i enraonàvem un americà tan xiroi i guimbaire, i al mateix temps, ep, que me n’adonava que trempava (sempre trempant, jo!), ara que no pas amb les xiquetes sense atributs verament sexuals, vull dir, de popes i natges, i llavis i sabates de taló alt, ans amb les voluptuoses dependentes de trenta i quaranta anys qui atenen els clients i als prestatges i als calaixos i als mostraris i als taulells, les qui, assegudes rere les taules, fan de secretàries i comptables, totes amb llurs vestits tan cenyits (si molt m’estrebes, extremats!), i de colors llampants, blaus, carmins, verds vius, porpres, i llurs mitges (de niló) (amb costura!), i llurs llavis sucosets i vermells, i llurs cabells flairosos i llurs camalligues i faixes i sostenidors i bragues, els relleus a la roba dels voravius i barnilles i elàstics i clips i crecs dels quals et deien de les glòries que escondien (les glòries terrenals de sentors astoradorament nemoroses!), i ai, fills meus, què em feu pensar ara, atureu-me, atureu-me, que encar m’escorreré.

(...)

Cada primer dissabte de mes, a la “llibreria” nostra, hi fan una venda de llibres a uns preus tan assequibles que, com d’altres caçadors de gangues, sovint m’hi lleix caure. Són llibres descartats per ells mateixos (els de la biblioteca pública), o oferts en capses per lectors més o menys acabalats que fan net a llurs biblioteques, o per veïns més normals qui es troben en els ordinaris neguits del trasllat.

Aqueix matí veieu-me tot d’una animat d’allò més (i nogensmenys, al rerefons del sensori, irritadament ragut per tanta de sort que potser més tard, o segur, em durà, per supersticiosa reversió natural, qualque propera dissort) d’haver trobats dos volums tan rars i valuosos que no em pensava pas mai, no dic pas solament de poder posseir’ls ni comprar’ls a un preu tan llaminer, ans ni tan sols enlloc del món retrobar’ls.

Així, esperona’t tanmateix per tanta de bella astrugança, continuava furetejant, quan una bona ànima em deté molt polidament i em demana que si el podria ajudar, vol que li digui quelcom de certa importància sobre un volum tanmateix adotzenat que serva, car impressionat sens dubte per la cara d’entès que dec fer, a qui millor implorar gotes iridescents de sàvia coneixença, i és clar que, complagut, li vaig dient (delicadament per tal de no deprimir’l) el què sobre el vulgar volum, quan, ara que l’home, una mica bruscament i nogensmenys molt agraït, pren oratge, toca rajola, xala amunt, me n’adon que només feia el papallona, l’enze, i ambtant, molt fi, el seu còmplice no sols m’emblava els dos exemplars raríssims tan durament cercats tota la meua vida de frustrat lletraferit, m’emblava així mateix la resta del material que duia damunt, i sobretot la bossa que havia lleixada a la vora dels meus tresors mentre explanava a dues mans les intricacitats i peculiaritats de l’edició del llibre del company, és a dir, em desapareixien els documents tan importants (bàsics absolutament) que sempre duc damunt, i certs escrits molt llongament elaborats, mes no pas encar finits, i àdhuc el coixinet (i no vull pas dir cap rodament d’engranatge cabdal de cap maquinària vital per a mi, només em referesc al tanmateix imprescindible meu coixinet mascota, el coixinet que sempre que m’assec no em fic sota el cul, no fos cas que les morenes se m’alçuressin), tant se val, i no cal dir, afegim-hi els calers estrènuament estalviats amb els quals pretenia fer les adquisicions d’aquest dissabte.

(...)

Com tot multimilionari, també la impúdica dona es podia permetre tota mena d’impunides disbauxes. Bacanals profuses i polimorfes i perverses, i barrejades i promíscues, i amb prosèlits i pipiolis, amb efebs i odalisques, i amb èczemes i d’altres eròtiques infeccions i afeccions, i amb zens i zels de bruixots i bruixes, i amb sofres i benzines, i amb dolles i endolls lateralment i obliquament entaferrats, i amb qui-sap-les lacrimabundes lleterades.

Llavors, tornant de qualque “orgia”, que era com ella apellava qualsevol altra vulgar disbauxa amb un seu amant regular, també, també, li havia de netejar la part íntima de la carranxa, paracolpi i pòdex, sobretot de les fràcides enrancides sabes del mascle, mes així mateix dels diferents rebuigs excrementicis.

I li havia de desinfectar, com dic, les nafres causades per les agòniques estretes — als genolls, generalment, als colzes, a les galtes, i a les protuberàncies de darrere la pelvis. I fins i tot fissures i diverticles a caus més endinsats.

I rentar, és clar, les calces i la resta de vestits tots llords.

I de vegades (sovint, àdhuc) els vestits, la samarreta, els calçotets, de qui són? De qui vols que siguin, de l’amant, i aqueixos els haig de rentar, lacai, lacai, amb cura encar més extrema, no fos cas que en acabat em fes reptar amb irritació extrema, on em queia per avinentesa així mateix qualque mastegot de gairell i tot.

(...)

Reflectides al Neva, trobaves les fosforescents cariàtides de l’Ermitatge en ebullició pel teu succés. Et deies, «El jurament de la “teua” dona al seu amant, al teu davant, t’ha de dur sort perenne, malparit!» I et semblava ensems oir insistents els primers heroics acords, sublimment victoriosos, de n’Espàrtac d’en Khatxaturian. A l’ombra, a segon grau, impassible la sents comprometre’s al seu príncep armeni (tü nikagdà niè dolgen) (il ne faut jamais douter de moi) (sempre seré teua) (ià vsegdà budu veren tebiè), i ah, el goig privat que et sobreïx! Alle meine Blütenträume reiften! A part, vós, que qui vol una dona merdosa... Who wants a shitty wife unwanted by the generality of fuckers out there? Hi érets (com sempre hi ets, testimoni, cronista, còmplice) (i aprofita-ho, glorieja’t un instant en la proesa i esplet solitaris del silenci constant!) (d’on se n’evapora tota virulència). Hi érets, dic, sense que hom es dignés reconèixer (ni al rerefons, entre tenebres) que hi fores. I ambtant ella, efectivament, jurava fidelitat eterna al seu exòtic drut, el qual probablement sabia alhora que cap accés sexual no havies a la dona (ni a cap altra dona, per descomptat!), d’on que belleu més en gaudís. Mes impossible... Impossible, vós, que en gaudís tant com tu llavors no en gaudies, meravellosa avinentesa, tu!

(...)

Hom s’ho creu sovint. «Aquest cop ja hem begut oli.» Mes al cap d’una estona més o menys llarga de turment (unes hores, unes setmanes, uns mesos) hom es refà, torna a veure’s les orelles, i reprèn la caminada. «Som-hi, que no ha estat res.» Fins la propera (la darrera aquest cop?) (l’hora de la definitiva escombrada?), la propera que ineluctablement s’atansa.

(...)

Aquella vegada era perdut per lloc escabrós de vora el riu selvàtic i em mossegava al colze la lleona (la qual tant no m’esglaiava mentre se m’atansava que era incapaç de moure’m, esborronat), tret que al mateix instant de la mossada un arbre enorme s’ensorrava tot sol damunt el jeep dels caçadors. No crec que cap en sortís viu. I ara, del tot desorientat, no sabia on enfilar’m, la lleona amb el brogit de l’arbrot tombat havent fugit esgarrifada, i, ah, visió il·luminada, aquella dona de vestit verd, un verd madur, ha eixit del seu vehicle i se m’enduu molt amablement a ca seua, a guarir’m de la mossada.

Em desinfecta el colze a la cuina i m’ofereix un pastís deliciós, i al cap d’una estoneta curta em crec enverinat; tot em roda, i caic. M’he despertat paralitzat damunt una màrfega en indret fosc i tancat. Hi han quatre llibres a un prestatge. Algú canta una òpera (o potser és la ràdio encesa). (Aquells quatre llibres, aquells bocins d’òperes, mai més no els he poguts veure’ls o sentir-les, ni de lluny, sense que em vingués basca.)

Soc a les golfes, immobilitzat pel verí (o pel virus de la ràbia?) (o per quina altra malaltia esguerradora, conseqüència de la salvatge mossegada?).

I llavors hi entrava la dona de verd madur. Soc el seu esclau sexual. Se’m llença damunt. Se’m carda vuit o deu vegades seguides. Els seus orgasmes són com ara sismes. Els infants seus són a estudi. El marit a la feina. Aquell verí, aquella malaltia, m’afecta el cos de tal faisó que haig la xil·la erta perennement, en la seua màxima potència, sense possibilitat de descarregar ni d’abaixar’n la tensió. Com se’n diu d’allò? Priapisme? Satiriasi? Ara no em ve al cap. No puc pensar recte ni com cal. Quants de jorns ni quantes de nits no m’hi té, totalment incapacitat? Sense que pugui veure la llum, sense que em pugui bellugar. Sense que pugui menjar ni beure re, sense que pugui ni pixar ni cagar. No pot ésser gaire. M’hauria mort, de fam, de set, de la bufeta esclatada, dels budells rebentats... D’antuvi havia pensat que em segrestava al catau insà setmanes i setmanes, mesos, però no, no hauria durat pas. I prou, prou, no és pas que no hi consirés a cada instant. «Som-hi, ja hi som. Ara és hora; hem arribat al final.» Mes no, no n’era l’hora. I apa, em trobava, al cap de la crisi, encar viu. Tret que allò qui ho estirava encar gaire?

Quin pecat he fet ara, com l’he ofesa? Molt emprenyada, aquell dia de pluja m’ha arrossegat fins baix de tot, fins al garatge. Hi arribava segurament tot abonyegat. M’ha ficat, banzim-banzam, al seu vehicle. Se m’ha endut a la carretera, se m’ha endut lluny. Lluny, potser devers el mateix indret on m’havia perdut i havia presenciat la mort dels caçadors. O potser (més probablement) a la riba oposada del mateix riu selvàtic. Sense aturar del tot el vehicle, m’ha llençat com cap altre rebuig fastigós i vergonyós al riu — o pus tost al costat del riu, que brogia, furiós.

Hi havia pedres blanques al fons de la prístina bassa on era recent cadàver.

(...)

Era a ca d’altri, a muntanya, a lloc aïllat i selvàtic, a guardar-hi en llur absència la torreta.

Els tres fiblons letals em tenien encantat. No podia llevar els ulls de la lluita a ultrança entre els tres contrincants, cascú lluitant contra els altres dos, amb tota l’anorreadora intenció d’enfonsar el fibló passada la cuirassa natural dels altres. La folla batalla entre els tres embriacs (dues aranyes i un escorpí) em recordava un malson amb tres súcubs qui de l’epítasi o bromera urinària d’una adés nacrada crisàlide no s’espellien a tall de bumerangs de qui les òrbites em duien al mareig més dolorós. Em deseixia amb un esglai i amb una cefalea d’una feixugor aital que em creia el crani tornat bola de ferro encadenada als turmells d’un pres qui per l’eternitat roman en tenebrosa hermètica indefugible tàvega.

Una de les dues aranyes letals prou la conec, era n’Hermione, qui una dona intensament sedega de revenja, na Ludmila Fang, parenta nostra, ensinistrà perquè li fes niu al cony i exterminés aquell maleït depravat qui sabia que la primera cosa que fotria en veure-la era ficar-li els dits fufa endins.

Tant se val; som-hi amb l’episodi que tractàvem.

Dues aranyes gegantines, altes, gairebé bessones, de llargues potes i fiblons esmolats, doncs, i un escorpí gegantí de cua cargolada i amb un fibló de pam.

Per què no fugia ara que els tres se les heien a mort, distrets amb llur comesa de sobrevivença i oblidats de la meua presència d’embruixat? Per què romania a lloc, bo i sabent que el supervivent llavors vindria a clavar’m el fibló que suara havia occits els altres dos? Per què em creia al rerefons de l’enteniment que quelcom encar em protegiria i n’eixiria, malgrat les atziagues aparences, estalvi, il·lès? Confiava que els darrers dos es fiblarien recíprocament i cap d’ells no reeixiria a atènyer’m? No era allò imprudent? Pitjor, temerari? En aquell instant, abans d’escatir’n la fi, un cop sobtat al bescoll em bolca cap endavant. Perdia el coneixement...

I ara què hi distingia? Ah. Tornem-hi. Hi havia pedres blanques al fons de la prístina bassa on era recent cadàver.

(...)

Saurins de groc em remenaven part de ventre. En plena colostomia, amb ulls midriàtics, els percebia ensems, boldró itinerant, adés èpic i seriós, adés inapel·lables, xarrupant xampanys en ambient d’antic prostíbul misteriós; un bordell d’època espúria, arrodonit i amb estoes, a tall de mercadal, on ara un aplec de faunes, de qui els polièdrics pèls esgarrifen i duen a escarafalls, grollers, escombraven rebuigs humans, romanents d’individus mal incinerats, i aplegaven en borrasses sangoses inharmònics bocins d’espectres espantosament amputats amb cisells de llargàries vàries, que barrejaven amb rosegalls de ruminants linxats, o de monstres d’ambigües i luxuriants gruixàries adenoidals. i altres inversemblants afegits.

Em creia banyat en glaçons. Se m’evaporava amb el fred extrem tota mena d’enuig.

Assetjat ideològicament, severa degradació, els omòplats al crematori, em sentia com ara si hom m’havia buidat. Borrell oblidat, sense tap, badat, vessant-se. Taula rasa. I rostant la taula, la terra promesa, de bell nou. Amb tots aquells caòtics solipsismes que se m’escrivien tots sols als palimpsests. Tremolant, petava a riure. Rient. Rient sardònic a l’atans del no re.

Al cresp de la banyera, subrepticis tentacles de crom, en abís funerari, amb oronells balbs, negant-me en angúnia i rancúnia. I distret pels destrets. Ah. Em farceix de vacil·lacions eròtiques la vista llavors de l’acrobàtic iceberg.

(...)

Waking to the birth of a stilted finger in the shape of a white needle, the gastropod, as any othe serious artist perhaps would, hammered at it with a tuning fork.

Equally enthusiastic about the project, was a grinning green lady, with eyes of a burning howling clawed demon.

At twilight, the malicious stirrings of a hideous savage beast gnawig at a cherub, badly cooked, in parts transformed to ashes, in others quite raw still. In turbid clouds he’s whirled downward, his lungs ripped in growing anger.

In a boiling chasm, mycelia are growing very fast and wrestling amongst themselves like astronauts in a leaky vessel where the air is rapidly lacking.

Hands of an old man are fast dislimning the representations of a spent life. Deleted scenes buried long ago resurrect to a recrudescence of the fleeting ununderstood travails of yore.

I felt depleted. Terrified. Lost cause. That’s it. Final genuflection.

Or not. I thrusted then my scant critical faculties upon the headshrinkers.

(...)

Era el comitè de recepció. Tots espies: pops, sípies, calamars. M’esperaven amb flors entre les natges per a retre’m tota mena d’homenatges.

«T’esperem tots amb flors entre les natges
Per a retre’t tota mena d’homenatges.»

(...)

Quecs, els meus budells es buidaven ad nàuseam. I llavors l’esglai. Soc cagant serps o cagava en niu de serps? Els estronts es belluguen exactament com serps, i doncs, xiulant-me les orelles, segurament al so de dolçaines i flageolets, tocats per Pan i el vent i els meus enferotgits cabells, fugia llambresc d’aquell rost indret melangiós i fosc on, passats uns andars destarotats, feia molt desaconselladament les feines.

(...)

Mare i filla les recondies, molt protector, en aquell petit oasi de sorra entre roques, no pas gaire lluny de la platja, on, nuetes, s’han esteses bocaterroses; les vols colrades i vigoroses; no les vols pas aflictes de flictenes; per això les embroques amb cremes contra els queixals del Sol.

Ara amb dos lleugers estimets a llurs sengles natges, tombes cua. Saps que les hi tens en seguretat, i vas de trast en trast, tot al voltant, traient el nas, com ocell de son niu o rat de son cau, controlant els mortífers qui et controlarien, com ara aquells mateixos, dins llur carretó estret que, darrere la bicicleta, porta amb prou feines un ciclista en lliurea, el qual, solidari, t’ha fet tanmateix signe imperceptible que van armats, on li’n tornes un altre, de tant discret com el seu, fent-li avinent que també tu en vas.

(...)

No cauràs mai més al mateix bertrol.

(Hi caic cada vegada.)
(Més em valdria viure-hi.)
(Viure’n del qui hi cau.)
(Why fight it?)
(Merda.)

(...)