Treballant la boïga [c]

(Segons les lleis de la mecànica quàntica, catòlics hom som tots, car integrats per les mateixes partícules tothora liberals i universals, molt promíscuament mesclant-se i de les faisons totjorn pus impensables, vós.)

Feia vint-i-tres anys (ho alfarrassava llavors mateix, comptant amb els dits) que no me la trobava. Érem al mateix supermercat on l’havia trobada per darrer cop. Ja no hi havien ni en Rick ni en Jim, i amb els assistents i dependents i marmanyers i caixistes d’ara no érem pas allò que se’n diu amics; coneguts i capcinada, i au; no pas grans bones xerrades, com abans. Cert que no hi vinc pas tan sovint. Només de lluny en lluny. Ara visc sol, i fa vint-i-tant anys no n’havia de nodrir pas poca, a casa, de gentada. Segurament la mateixa situació amb la verge. Sé que son marit, el polonès, qui de cops l’atupava de valent (no sé pas si a ritme de polonesa xopinesca o de brahmsiana dansa hongaresa, emprant un bon, més cruel, centó binacional, segurament), li havia fets cinc fills, el gran dels quals jugava amb el petit dels nostres al mateix equip de futbol. D’allí que ens coneguéssim, amb la verge; més que més, que anaven els dos marrecs a la mateixa elementary school. I d’ací ve que l’anomenés verge, l’hongaresa (qui en realitat es deia Mol·ly, i el polonès brutal, Bob, car, essent on érem, prou anàvem tots plegats amb els noms americanitzats, és clar); ara ho explicaré.

Aquell migjorn, o si voleu migdia, això feia una pila d’anys, trenta o més, on a l’escola hi havia el dia de festa i s’hi feien tota mena de jocs i de rifes i de competicions, i davant una de les classes transformada en cambra d’operacions per a un dels jocs per als més petits, passant distretament pel corredor, em vaig aturar en sec com ara davant l’adotzenada visió de la verge, tret que aquesta era una aparició de debò debò. L’hongaresa hi era al mig, de la cambra, organitzant el joc, i hi era majestuosa, quietament i llongament orgasmint (ço és, havent secret orgasme), miraculosament il·luminada per una llum molt viva que li queia una mica de biaix, una llum molt groga, un bany d’or puríssim, una fina pluja àuria, com si Zeus mateix se la cardava, car era la llum del Sol que davallava d’una lluerna al sostre, i aquella màgica visió, aquella lluentor bategosa, la separava del soroll i del bellugueig de baix, com si fos en plena ascensió, una verge gloriosa, ascendent, elevant-se damunt l’emmudit xivarri de la repel·lent mocosa canallota; i això durà una meravellosa eternitat que se’m marcà al cervell tan pregonament que cap boïga no ha pogut encar esborrar-m’ho. En vaig romandre empedreïdament seduït, desconfit, fetillat, com dic. Badoc, palplantat al corredor, amb la canalla i la gent qui em passava per la vora com silents fulles de tardor, o em fotien empentes com tramvies, només la veia a ella. Era una altra verge magnífica com qualcunes de les qui pintaven els millors italians durant el renaixement. Sols que aqueixa era viva, era multidimensional, era tangible, era concreta, era de carn, beatífica carn.

I ara la tinc novament davant, i com ella em deu veure tan dilapidat i moribund, la veig tan envellida, tan feta malbé, disminuïda, minvant, dissipada, tan gairebé degenerada, ai, amb tota la divinitat esfumada, que, tot i parlant-li, part de dins em vaig enfonsant. Mai no li vaig confessar la meua devoció, i ara, com per a tota altra cosa, és massa tard. Sempre sembla ésser’n, tret que quan ets vell i ja no hi clisses gaire, pitjor rai. A part que encar que li ho hagués dit, què hauria pogut fer ella altre que creure’m més tocat que no deu ja, per pler d’altres detalls, creure’m que soc?

Cal dir que ahir (era ahir?) tornava doncs al cau tot deprimit. Maleint el temps esventat. I al mateix temps, quina merda, això d’haver d’arrossegar un cos (facis el que facis, prou aviat mort) tota la vida!

Tant se val. Ara, això altre sobre les verges... Te’n trobes arreu i enlloc. Res no és verge. Tot és corrupció, sols que de vegades la imaginació et fa creure rucades. La carn és carn, i s’ha acabat.

Una altra verge, ara que n’enraon. Una minyona de casa, una d’aquelles qui venien d’allà baix on encar torturen animals molt bestialment i pública, i ballen aquella cosa repugnant, gemegosa, indescriptiblement i horriblement lletja, que en diuen flamenc, i on semblava que era normal que els pares desminyonessin les filles per tendretes que fossin. Jo una miqueta precoç, crec que ja havia fet els dotze anys, ella en devia haver fets els vint o una miqueta més, i de cops, només quan anava moguda, qui s’ho anava a imaginar, aprenia llavors que potser era veritat que a les paies en general els abellia més que, aposiopètic, hi romancegessis, que t’hi mig adormissis, maurant i acaronant arreu, amb compte subtil, amb miraments rai, ans d’anar al gra, i hom és clar que volia anar al quid de la qüestió directament, i els dits se te li enfilaven, accelerats, cuixa amunt vers l’humitejat, ara eriçadet fitó, i la mà potser et rebia un cop, i et retens i fas bondat; doncs bé, tant se val, els dies de bona setmana, quan ella es veu que anava amb desig de conyeta, doncs, això, ens barallàvem de mentides, i bo i fent el ruc per terra, com dic, ens toquejàvem, i m’abellia sobretot, tornem-hi, fregar-li el secret. Doncs això, fou en una d’aquelles ocasions que em va dir que de ficar-hi la pitxolina, re, que era verge, que al secret només hi havia penetrat son pare, i jovenet com dic que era, allò tanmateix em va sobtar, que aquella dona de pèls tan negres al secret tingués aqueixa estranya concepció del que era ésser verge, com si el fet que son pare se la cardés de petita no comptés!

Doncs bé, un dissabte o un diumenge on, passat migdia, després de dinar, mos pares se n’havien anat al cine, jo era per casa llegint, i em vaig aixecar, vaig anar a la cuina, vaig agafar una poma i un ganivet, vaig partir la poma en quatre quarts i n’anava pelant el primer quart i voltant per casa, quan vaig veure la minyona adormida al sofà, li vaig aixecar les faldilles dolçament i, tot mastegant, li guaitava, com dic, els fascinants pèls del cony que li sortien de les voretes de les calces blanques, quan una idea em violà l’enteniment de noiet entenimentat, i una miqueta, no pas gaire, entremaliat. Vaig tornar a la cuina, vaig agafar dos dels tres quarts de la poma que restaven, i em vaig ficar a pelar’n un, mentre què faig en acabat amb l’altre? L’embotia suaument al secret, vull dir, al cony de la minyona. No cal dir que abans de menjar’m el darrer quart, veient-la com la veia, i manipulant-la secretament com la manipulava, ja me l’havia en acabat pelada (aleshores era gairebé instantani, podia pelar-me-la sis o set vegades per dia, i la tita rai, sempre respon, sempre presta, i tant, de mantinent, al cap de res, com dic, heus que a la titola me li agafen els delitosos tremolins, i m’orgasmeix molt complidora, amb les escorregudes de més a més essent fàcils, per llur minso cabal diguem-ne, llavors de torcar) i ja m’havia rentat i preparat i tot per a sortir, cosa que vaig fer, tancant la porta sense fer sorolls, mentre em menjava com dic el darrer (i quart) quart de poma ben pelat.

La història no hauria més suc si doncs no fos que al cap de dos o tres dies, bo i entrant a la cambra de la minyona, romanc fet de glaç, astorat pel gens versemblant espectacle. Allí la tens, agenollada davant un altaret, amb el quart de poma al centre i unes floretes i un llum d’oli davant, amb tot de postals i cromos d’imatges dels ninots i ídoles típics dels cretins pel voltant. Abracadabrant.

Què fots, que li demanava. I em diu (perquè érem francs i ens ho dèiem tot, com dues amiguetes íntimes) que a ella també li ha passat com li passava a la verge (l’antonomàstica, es veu). Que ella també essent verge, potser no ha parit encar un infant si fa no fa sagrat i tota la mandanga, mes ja a hores d’ara (albíxeres, al·leluia) si més no un quart de poma, tu! I que si allò no deu arribar a miracle amb cara i ulls i homologable papalment i tot, que si més no prou deu ésser un bon començament, i que per això l’adorava, i que havia somiat en l’aparició d’un àngel qui, monejant-li pel cony, l’hi instal·lava (sinó el fill, el quart de poma) ben endins, al ventre impol·lut, mentre tots dos (ella i l’àngel) davallaven molt calmament i afectuosa per un riu molt ample i molt llarg, de cresp molt suau, suavíssim, en estàtica barca menada misteriosament per invisibles poders celestials.

Feia que sí, que era d’admirar, tot plegat, i que segurament aquell quart de poma no es marciria ni s’ompliria de verdet ni es podriria mai, com certs braços o cigales de santes i sants, i durant unes setmanes i mesos d’estiu allò fou veritat, que fos immarcescible, perquè quan ella no mirava, ocupada a la cuina o què ho sé jo, d’esquitllèbit anava i li substituïa el quart de poma molt colt, ara un pèl malmès, per un de ben nou; en acabat, subreptici, com se’n diu, fent-me el qui no hi és, l’antic i santificat el llençava, sense més cerimònies, a les escombraries, car és també cert que aquella vegada, per superstició, car no se sap mai, el primer vell quart tan adorat i miraculat l’havia tastat, i, no pas perquè hagués viscut a un cony, mes quin gust, ecs, les basques, vós, nauseabund, repugnant a més no púguer. Així que miraculós ni beneficiós, gens.

(I ara que hi caic, abans d’anar-me’n a l’internat per al nou curs, per comptes de ficar-l’hi d’amagatotis, a l’altar, el quart de poma nou, com quan fiques llepolies i petites joguines, sota l’abrigall, al cul del tió de nadal quan la quitxalla no vigila, li hauria d’haver ficat, dic, un bocí de carbó, per a desemboirar-la, desencaboriar-la, rembre-la de la tanoquíssima superstició.)

Tant se val. Una cosa que no li deia mai, pobra xiqueta, qui llavors, quan jo ja no parava per casa ni als estius, es va casar amb un bon pagès i se’n va anar a viure amb ell, no sé pas si encar acompanyada amb el quart de poma de la bona sort i tot, i va tindre una filla qui treballà a la televisió i tot, prosperant de valent, doncs el que no li deia, dic, era que la seua verge (l’antonomàstica) potser un altre cas com un cabàs, idèntic al seu. I que un bon vespre, o millor nit, doncs, la diguem-ne l’antonomàstica, clapant, una altra dona (una altra pruent prostituta qualsevol del fanàtic barbàric llevant) deslliurà un infant no gens lledesme, diguéssim, espuri, il·legítim, i, d’amagat, com bruixa qui roba infants sans i comcal, i els suplanta per aquells petits monstres apellats canviots, ella també se’n va desempallegar, bo i plantant-lo entre les cames de la qui clapava, i allò era al ben fosc, tard a la matinada, ja vora el matí, i, poc després, en aixecar’s, la verge es va veure amb un nyec mocós, un nadó tot cagat de meconi, entre les cuixes, i cridà al miracle, més que més que havia somiat que un àngel (un àngel com l’àngel qui fui, l’àngel mig íncube qui fou en realitat la meua dolça mà introductora de quart de poma, i llavors, fet bell home, dugué la minyona en barca molt sensual riu avall) li deia cosetes a cau d’orella, i hagueren de vindre sanedrins i sacerdots d’aquells tan pudents (qui en sap els noms!), i amb els dits tot torts i bruts, s’encertiren que la paieta era verge de debò, i en certificaren la sorprenent escaiença, l’avinentesa memorable, i digueren, som-hi, aquesta apuntem-la també al llibre dels fets fotuts i refotuts.

Li hauria pogut dit que així aproximadament fou com històricament (històricament?) s’esdevingué. Això així; ep, o quelcom de molt semblant, què ho sé, jo, i al capdavall de què m’hauria servit, ella no n’hauria entès, ni a tots ops volgut entendre’n, futil·la; car ella rai, cascú ses manies.

(...)

(El senatore Solitúdine, quin gran paper.)

Em parlava en Jim del sanador del seu poble, un tal Ludovicus Solitúdine, qui se’n va anar a ciutat i quan deia “sanador” li entenien “senador”, i no sabia de primer què cony fos un senador, tret que algú l’assabentà per què servia una cosa tan inútil com aquella, és a dir, per a no fotre altre que emprenyar la gent amb tifarades de lleis irritants i rabejar’s en la tiferia sense fotre altre, d’on que en Solitúdine trobés que allò, doncs, quina ganga, tu, i que se n’anés encontinent a una botiga de robes i es comprés un vestit ben carrincló, i es mudés doncs com un altre paràsit del senat, i ara era a tots els efectes un senador de veritat, i legislava collonudament, amb cara de mitjamerda desgraciat qui sap molt de no res, com tots els senadors de veritat. Fins que no es va morir molt honorat, i al seu poble encar se’n fan creus, i no cal dir els brúfols i bous, i els porcs i bocs, qui abans no havia, pobrissons, molt cruelment crestats, sanats, encar que no tant cruelment com sanà en acabat els súbdits d’aquell molt merdós estat.

Em deia en Jim que al poble d’on venia en Solitúdine encar en deien, com als temps medievals, de la castrazione, la sanatura, i del castratore, sanatore.

Arribava, sorrut, el tallacollons, o més aviat (no gens sorrut encar) un vailet seu qui pels abruptes encontorns havia trascamat de valent abans son pare, i, bon sonador, feia sonar el seu flabiol, que se’n deia el sanatruges, molt musical, i amb allò avisava el poble sencer que demà, per una mòdica quantitat, i a la plaça del poble (vora el temple a la deessa Isis, per exemple), portessin, els qui volguessin, tots els animals i criatures qui els abellís que hom capés, que el sanador arribaria, fes Sol o plogués, de bon matí amb els adients coltells ben esmolats.

Caponar o crestar, accapponare, no calia que ho fes el castrador professional; crestar els galls ho sap fer tothom. És tan fàcil, com per a les dones (totes pruents prostitutes) fer cuguços llurs marits. Banzim-banzam, i apa, som-hi, fet.

Ha passat en Rick amb un carretó d’enciams, i, com fa sovint, m’ha dit que no em cregui re del que em diu en Jim. Només somric. En Jim li diu a en Rick que aixanti la mui, que qui no sap re és ell. I continuava dient-me que als vells temps, hom considerava (amb raó) que els collons (i després àdhuc en les femelles els ovaris) només eren promotors de malaltia. I que de llevar-se’ls o de no tindre’n, prou era un esplèndid benifet. Els sanats, tant les bèsties com els humans, guanyaven un pilot de salut. Es fotien en menys baralles, i doncs n’acabaven molt menys nafrats ni morts, i de tota manera menys crancs al cos no els sortien, i al contrari, molta més vida els pertanyia, i vigoria, i volum, i beutat, tu. Un home capat molt més bell i formós. Prou pot, i els galls, i els moltons, i els gats, i els gossos, i tothom. Que no calia considerar els crestadors com a personatges agressors ni els crestats com a víctimes. Al contrari. Que el flagell per als humans el constituïen aquelles glàndules criminals d’hormones verinoses, aquells penjolls fastigosos.

Hi estava d’acord, totalment. Hom esdevenia d’allò més tendre, i hom s’engreixava, hom es trobava robust i amb salut rai. Meravellosa mutilació, li deia, et restituïa, et tornava a fer sencer, sense el defecte afegit, el detriment adventici de l’altrament irrentable brutícia del sexe; i els fastigosos penjolls, oi, ous o ovaris, fora, un pic tolts, directament per als repulsius gossots, qui prou els amen, els repulsius gossots qui tot s’ho mengen, els gossots capats.

I mentre en Jim i en Rick (qui tornava a passar i m’havia sentit) se’n reien, car potser es pensaven que ho deia de riure, que parlava irònicament, i no pas, vós, gens, aprofitava per a dir la meua anècdota; prou ens agradava bescanviar’n.

En Rick ja em coneix, com coneix en Jim, i no se’ns en creu ni una, i per això fot el camp, mes a en Jim li dic que allò seu em duia al meló que, també (al meu poble, no, a un del costat), s’escaigué un cas potser una miqueta semblant.

L’equip de soccer nostre era una merda, i van decidir de canviar l’allenatore, és a dir, el coach, l’ensinistrador de l’equip de futbol. Van triar un mec qui semblava dur d’allò pus. Un qui es deia Ramiret Tallacolls. I el triaren, crec, precisament pel fet que es digués Tallacolls.

I és clar que es devien imaginar els ximples directius que en Tallacolls els fleumes jugadors els fotria anar d’allò més rectes i disciplinats, algú qui tallava colls i tot, vós.

És clar, així mateix tampoc, que no sabien declinar-li de debò el nom, car no era pas que el seu nom vingués de nissaga talladora de còlls (that is, of necks), ans de cólls (that is, of testicles, of balls), i així els entrenà, com si els hagués capats, fent que li esdevinguessin de més en més femenins, femellencs, fins que, completament emasculats, si més no anímicament, veies que jugaven com carrinclones senyoretes de casa tifa, de casa tifa de pútids tifes plens de tiferia, com aitantes te’n trobes a ciutat.

Doncs bé, d’antuvi, aquells jugadors sense boles perdien tots els matxs, mes espera’t, que força tost, aviat, aviadet, els jugadors dels altres equips es van encomanar de l’estil cul-bellugós, i pel fet que ells, vull dir, els del nostre equip, portaven un cert avantatge en l’estil, començaren d’anar pujant, fins que crec que acabaren campions i tot.

I és que, evidentment, tots els esportistes són essencialment macaris, cosons, mariots – com en diuen ara? homofotuents – i del mateix mou, les esportistes totes tríbades. Els esportistes implicats en els esports d’equip (rugbi, futbol), i de contacte sobretot (boxa, lluita), i tant se val, en general tots els altres. I quina glòria per a ells, quin alliberament, contents com gínjols de poder revelar públicament llur vera natura, tu!

Brandava el cap en Jim. Potser em deia amb aquell signe ventís que aquell cop no hi tocava gaire, tret que de seguida es posà a servir una clienta, alhora que em feia adeu amb la mà; s’atansava migjorn i la clientela pujava com bromera aqueferada d’un carrer com més anàvem més atapeït.

Me’n tornava al cau cama ací cama allà. Potser, consirava, en Jim és, com jo mateix, un esportista fracassat. Potser també fa esports alternatius. Potser tira amb bassetja molletes a ànecs i cignes, potser amb salabret caça mosques als culs de les haveries. La seua vida privada, com la meua, de debò qui la coneix?

(...)

(A mesura que l’objecte s’esgavella.)

Caminant, dic, consirava que, com l’objecte envelleix, tot d’espetec s’ha esvaït, no hi és més, i àdhuc el mateix paisatge, al fang del qual suara es rabejava, es veu destruït, hi manca totalment. En un tomb d’esdevinences sorprenent, resulta però ara que els oceans són eduls, tret alhora que els atuells amb els quals te’n serviries el lladre del temps els ha abassegats i enlloc no rauen. L’únic que sembla romandre, latent i furgant engrunades orelles endins del darrer morent testimoni, són les diferents cridòries de monstres nafrats, els incessants sorolls estridents, com ara els d’ocells molt proditòriament i inconvenientment plomats, xisclant contra les cremades, o les folles adés preferides flors rabiüdament i metàl·licament xiulant, com ara si fossin satèl·lits que s’estavellen caiguts del cel, amb també els vulgars renecs i malediccions dels gripaus i els tritons i les serps qui es rosteixen, tot plegat una altra planera extinció general per a acompanyar la trista comèdia.

As the object ages, soon, in an instant, it spontaneously disappears, plus the very landscape where it was mud-wallowing suddenly has been utterly destroyed, isn’t there anymore. In a surprising twist, the oceans have become edible, only that all the eating utensils have been already stolen by the thief of time. There only seems to remain, ensconced in the crumbling ears of the dying last witness, sundry uproars of hurting monsters, unremitting strepitous sounds, as of, on the sly and most inconveniently, unfeathered birds screaming against the burning, or insane pet flowers rabidly and metallically whistling, as if they were crashing satellites, plus the common execrating and reneging of all your roasting toads, newts, snakes, in short just another such general unencumbered extinction to accompany the sad comedy.

(...)

(Après enguany aprés boïga.)

Malapedaçada espiral estàtica — ni hi puges ni hi davalles. T’embertrola. T’hi té atrapat.

Amb això, ficats ací, tots naixem vençuts. Vençuts pel destí. El destí d’ésser un amuntegament de cèl·lules casuals perdudes a l’univers perdut. Condemnats a mort en un univers a mort condemnat.

Els qui es pensen vencedors – els més il·lusos i carrinclons, els més datspelcul i desgraciats. Plànyer’ls – el millor favor que els podem fer. Repugnants.

(...)

Fou llavors on de cop i volta un ultrafeixuc objecte sideral tocà el Sol i el trameté a cal collons. Tots els planetes perderen llurs òrbites, n’hi hagué que simplement s’estavellaren dins el Sol mateix, una mica de carburant més, d’altres se n’anaren a parir parteres a tres quarts de quinze, un o dos s’estabilitzaren a tall d’esferes diguem-ne selèniques i només rodaven al voltant del Sol desplaçat ensenyant-li la cara roent i no pas el cul més fred.

Calia en el cas on érem reaccionar radicalment. Reaccionar radicalment tot romanent estàtics, no fos cas que encar afegíssim a la putrefacta catàstrofe.

I doncs, tothom a lloc, sense desestabilitzar la natura. Per això calia escamallar tothom. Hom pescava cada sobrevivent, i li endinsava les dues cames als dos forats adients del frenètic fornet. Allí en un tres i no res les cames esdevenien carbó-vidre. Només calia en estrebar’l fora del fornet al cap d’uns quants de segons fotre-li un copet amb l’espinyadora, i au, ja tenim un altre escamallat qui no es bellugarà pas gaire.

No cal dir que per a bona mesura els collonets i cigala hom els els havia envidreït-carbonitzats i au, de bell nou, un altre copet (aquest encar més feble) amb l’espinyadora, que vídua de flesca, contenta rai que hom trobés que encar era de cap utilitat, i ja tenim l’home nou en un planeta més com cal.

Allò era la darrera guerra. Camats contra escamallats. I els escamallats guanyarem sempre. Car on aniran els desgraciats amb llurs cames? Les cames re de bo; només serveixen per a desestabilitzar. I per a no anar enlloc. Altre que per a envair territori d’altri, per a introduir tota mena de flagells i d’altres malalties letals. A part que nosaltres rai. Servem l’aigua i els peixos, servem les gàbies i els micològics horts. Ocupem tot el molt minso territori ocupable. Som els homes de senderi. Som els qui conquerim l’enteniment general. Som els qui immòbils som inamovibles. Són ells qui, d’ençà de les ardents invivibles perifèries, han d’atacar el fort.

I tota màquina i tota pròtesi i tota roda prou són taxativament prohibides. Condemnat a mort instantània tot traïdor qui faci crosses, per exemple, o, pitjor, s’empesca cap motor. Cap motor, quin descans! Prou sorolls. Prou túixec fumegós. Prou gas gastat. Els àvols molt llords contaminadors hom els agafa, hom els fica el cap a un dels forats del frenètic fornet que normalment serveixen per a carbonitzar-hi ans envidreir-hi cames, i hom fa el mateix amb llur cap. Llavors, al cap de no res, a cada maleït interfector de la natura un copet d’espinyadora al coll i au. El romanent del cos una mica més de nodriment per al planeta que es recobra ni es renovella lentament.

(...)

Ara us ho diré. El que cal sobretot és no fotre mai gaire.

En aquest món de vanitats, inanitats, banalitats, fer re ja representa fer-les; si no fots re, si més no t’estalvies d’afegir merda al merder.

(...)

Tothom qui marca a les històries és un tarat. Sense tara no hi ha marca. Només quan no ets ningú ets lliure.

(...)

Hom neix obedient. Marcat per l’instint, com qualsevol altre insecte, hom ix de l’ou amb aclucalls, disposat a obeir fanàticament tota autoritat, i com més autoritària millor.

I no es pot mai canviar el tarannà de ningú. Tothom és sempre com és. I prou. Capficar-s’hi (a voler canviar qualcú, i encar pitjor, a voler canviar’s ell mateix) és d’estúpids datspelcul. Incommensurabilitat de la inutilitat. Incommensurabilitat de l’eixelebrament. Ridícul. Qui hi perd un minut?

Tret que no et caigui al crani diguem-n’hi cap teula o aeròlit disparats, i te l’ascli, i el cervell, esbalaït, prengui una altra drecera, pitjor o millor, tant se val, sempre seràs el mateix idiota. I amb la teula o l’aeròlit, o cop de destral, potser esdevens un idiota diferent. Això és tot.

(...)

Vençut, t’assumeixes vençut i açò et reforça. Car saps millor qui ets. Guanyes identitat. Amb aquest increment de propietat íntima, hi ha més a triar de tu, i doncs més a estimar-hi (i a rebutjar). Més a ésser tu mateix, d’una manera més assegurada. Tot en tot, més amor propi. Ets més que no érets abans que no sabessis del cert que també tu fossis el vençut.

Qui no es vol com és, porta un enemic al cos. Qui se sap i es vol (o s’accepta) (o es tolera) hi té un amic. Un amic amb el qual se’n poden dir de bones.

(...)

(Només sol ets lliure.)

M’agredeixen els camps mentals, i com més ruc ni cretí és l’individu més m’agredeix — les onades em són tan contràries!

Comprova-ho. Tantost que hi ha algú altre pels teus voltants, les seues ones cerebrals ensopeguen amb les teues i tot esdevé confusió i feixuguesa — i ni cal dir, pler de llordesa a les orelles.

I com més són, els roïns entremesos, doncs pitjor: moltes més d’ones mentals enrevessades, massa de brutícia a un cervell tot marejat.

Fuig-ne. Fuig-n’hi. Fot-ne el camp. Ara. Abans. Ni començant.

(...)

En tota interlocució entre pocs o molts, tant se val, sempre soc qui porta la borromba, el darrer a mai dir-hi molla, només pensant que hom aixequi la sessió i pugui ja fotre el camp sense despertar gaires sospites més. No soc pas dels qui mai enlloc s’entremeten. Poden aquells feixurar tant com vulguin, car, pel fet patent que re no em pertany, del que feixurin, re mai no em toca ni tocarà. Ni em toca ni tocarà tampoc cap indret al diguem-ne esperit. Venguin el que venguin, res que gens ens interessi.

(...)

Només sol ets lliure.

Qui va sol va ben acompanyat, i boia i fa el que vol. Indemne es manté, i ataràctic, gens molestat. Equilibrat. Conscient. Tastant tastets d’eternitat. Egregi contra els gregaris, els promiscus, els contagiosos, ell, afí als plaers solitaris, gaudeix del seu bocinet ínfim.

Plaers, doncs, només la natura en sap de lluny en lluny oferir.

Secret alhora de la felicitat i la longevitat és pelar-se-la vint-i-tres vegades per dia, per exemple. Catorze la nit i nou el jorn és com jo ho faig, mes és clar que les combinacions són al tast lliure de l’individu. Hom se la pela, hom s’espunyeix la ceba, a idònia conveniència. Cascú prou s’ha de trobar, tot solet – la fórmula màgica.

Car el sexe no s’ha fet pas per a cardar — s’ha fet per a meditar — cada masturbació una meditació — cada meditació una pausa al temps — temps pausat és temps allargat, és temps millor emprat. Mentre te la peles, el temps s’aprofundeix com ara en gorg i no transcorr; no se t’escapoleix com aigua qui se’n va.

(...)

Havent enraonat amb en Çapont, sempre et roman un gust amarg. No ets pas tu, qui enraones gaire. El lleixes que fantasiegi, pobre jan.

I després, tot caminant, et poses a discórrer. Si potser li hauries pogut dir això o aixà. Ara que, a qui aprofitaria? Ni ell et faria cap cas, ni a tu t’esclariria el que ja has ben clar al maginet.

(...)

Pel que fa a la cosa del sexe, a mi, de parlar’n, rai, molt; m’apassiona, gairebé; ara, de fer-ho, gens. La dona el contrari. Parlar’n no en parla gens; ara, de fer-ho, tothora, i gairebé, diries, indiscriminadament i tot.

(...)

Ara t’ho dic. Les dones, amb tota rigor, ens irroguen tothora putades rai.

Tan feliç que hom no era abans d’aqueixos trenta anys de presó i cadena, escolta’m, Allí ets, abans de casar’t, tocant-te les campanetes, millor, els cascavellets, els picarolets, tranquil, dormint les teues horetes adequades, feinejant les que calien sense esdevindre cap escarràs sense lleures, i amb això, amb la resta, la resta d’horetes, com et diverteixes, oi, com, de tant en tant, prou saps sortir a cardar amb cap bagassota o bagasseta, segons la lluna, segons el gust del moment, cada vegada una de diferent, de totes les nacionalitats, hom s’ho imagina, s’hi rabeja, el luxe!

I llavors què fots, desgraciat? En quina temptació diabòlica, en quin bertrol letal, no et sumeixes, condemnat? T’encadenes a una bola de ferro en forma de monstre de maldat, amb pits i cul i cony que d’antuvi et semblaran de franc i sempre avinents, cert, mes que ben tost es declaren amb manies esborronadores, amb tota mena d’esporàdiques bogeries, d’agressius capricis, i d’odis estranys i desigs criminals, i que només obsessivament vol que treballis com un esclau, o ja t’acusa públicament de qui sap les infernals abominacions. Ella a tu! I tothom s’ho creu!

Prou t’ho havia advertit ton pare, mes qui en fot cas, de son parot? Sabut i sapigut: hom creu que son pare, no hi ha ruc més ruc al món. I llavors, més tard, al cap de no pas gaire, prou s’ho troba, ai!

Ja t’ho trobaràs, em va dir. Marit i marrit sempre va junt. Et passarà com a l’oncle, vull dir, a l’Ocne, qui es casà amb cap fava pestilent, petulant i despecega, qui li infligeix tota mena de pena matrimonial, menjant-se-li tot l’esplet, tot el profit del seu treball sense fotre altre que gratar’s el parruf ple de puces. L’Ocne, et dic, qui hom representava com el carallot incessantment fent una molt llarga, eterna, corda de cànem que mai no arribarà tanmateix enlloc, car la seua somereta, darrere d’ell mateix, se la va cruspint sense descans. Potser algun dia llegiràs una miqueta i t’eixoriviràs. Cal llegir molt i molt abans de no casar’s, molts de clàssics, qui són els qui hi lluquen de debò, i, fer això en acabat, quelcom encar molt més intel·ligent, no casar’t pas gens, no casar’t pas mai; tret és clar que ho facis cap amunt, amb dona rica i treballadora, i tu, gens llondro ni macabre, aprenent harmònica musica, la de les esferes sobretot.

(...)

Casat amb una dona has de parar compte cada minut de la teua vida; peus de plom i nus a la gola; car collons, allò, com s’enfelloneix, com se t’alçura, i tot de sobte, i per no re i sense mai sàpigues per què; i quan s’enfolleix, pitjor, Medees totes, i ara mateix, tot d’una, malament rai, ja has begut oli, amaga’t tan ràpid com puguis, no fos cas; car sortir-ne viu, mai sinó amb prou feines.

(...)

No hi ha servitud més estúpida que la voluntària, ja ens ho deia (esbombat per en Montaigne mateix) en La Boétie. Servitud tràgica, estúpida, repulsiva, i tanmateix, ai, més que majoritària, gairebé general.

Ben mirat, és normal, entre els homes com entre els de més (potser tots, qui sap, no soc gaire bon zoòleg, vós) dels animals guiats pels instints. És normal i lògic, dic, que hom ami ses cadenes. I com més encadenat, millor. Com més encadenat, menys responsabilitat. Tret que alhora, és clar, més ressentit, més rancuniós.

Per això content i satisfet i feliç cascú amb el seu merdós dictador de torn. Al capdavall, ben cert que no hi ha tirà més brutal ni cruel que allò que hom anomena déu. I nogensmenys no pas poques (innombrables) les legions de carallots qui diuen amar “déu” sobre totes les coses. “Déu” — qui sap a què o qui collons es refereixen, no ho sap ningú, i ells pitjor que ningú, sempre a les escapces — “déu” — “what the fuck is that?” — “search me!”.

Tu voluntàriament encadenat, servil, esclau, sotmès a la violència necessària de l’estat o el coronat qui en representar’l t’esclavitza i t’asserveix; en prendre ell tota la responsabilitat, se’t venja dels qui ressents, dels qui odies, dels poderosos qui li farien ombra (a ell, no pas a tu, qui ja hi vius, a l’ombra més abjecta), i com més cruel i brutal, més hom l’aprecia (i el vota, si cal). Mata i desfà, i extermina i anorrea, allò que tu no pots i tanmateix prou desitges, i allí ets, un miserable no res bavós, un petit nan grotesc, gaudint del macabre espectacle, sense remordiment, ni sentit del pecat, ni por de cap pena ulterior, car tots els nelets, blasmes i culpabilitats possibles se’ls carrega al gep el tirà del moment.

Et fa ell la feina bruta. Per procuració. Hi participes amb el teu silenci, amb la teua por, o amb el teu fer-li costat mut o cridaner, amb la teua servitud totalment voluntària, car només caldria que diguessis que no, i no ho fas mai, i si ho fas, no et sent ni el coll de la camisa, acollonit que no et caigui en retribució un bon sec llamp al suc.

El tirà d’ara ja s’ensorrarà o l’ensorraran un dia o altre, i al seu lloc, això rai, ja s’hi ficarà un tirà nou. Molt més lleig cau un gros gegant que un petit nan. I el tirà nou, caldrà fer-li un monument encar més piramidal, catastròfic, i caldrà llepar-li de mantinent la merda al cul i a la boca i a les mans sangoses amb tanta o encar amb més assiduïtat que hom no feia amb el qui suara s’estrompava o era estrompat — sovint prou escandalosament ni estrepitosa, i cacofònica, retrunyent, repercussiva, al capdavall inútil — molt de soroll i tot hi és boll.

(...)

Som cretins. I ens en prenen, amb tota raó. Pagats per l’estat, amb el dictador al capdavant, filldeputegen a tort i a dret, vull dir, els fillsdeputa de capellans, els quals, recordem-ho, saben llatí. No els veus pas casar’s mai, ells! Prou foten casar els altres — refotre, tu, com hi insisteixen, els malparits! Mes ells, res, panxa contenta i cagar sa. No els veus pas retre llur vigilada llibertat de viure la bona vida, alliçonant els altres, ensarronant-los, mentre que ells, som-hi, que no ha estat re, ells popant-se-les dolces, no pas tan rucs ni datspelcul com semblen, fa?

(...)

Els veia un dia conxorxant-se, moros, jueus i cretins – el fàstic! Maleïts merdacaners i llepes, garants de tots els bútxares i tirans. Repulsius reptilians amb rituals i ínfules d’estront d’entra-i-surt, amb llurs ridículs hàbits i arrossegalls de cascarres i merda de gos. És llavors que, tot d’una, diguem-ne inspirat per l’espectacle horrorós, escrivia el meu primer i únic poema. Feia si fa no fot aixà:

(Poema darrer darrer de re.)

En cada déu hom s’hi caga
Un déu i no res tot és u.

Hom es caga en tot déu
I es caga doncs en el no res
On en fumet deleteri
Tota merda s’esfuma.

Així com s’esfumarà
El cagador qui la cagà.

Tota la merda a la merda
S’ha acabat s’ha acabat
S’ha acabada tota la merda.

(...)

El dictador és perpetu — només canvia de trast en trast de cap — és com qui porta la geganta i mig treu el nas pel seu cony d’elefanta. La geganta és sempre la mateixa; el gran capdecony qui la porta, però, amb els lustres i dècades que s’escolen, al cap d’estona no és mai el mateix.

(Com la minsa (no gaire paradòxica) paradoxa del vaixell d’en Teseu, ve-te’n ací una altra, atenuada. El vaixell amb les edats va canviant de peça en peça, mes és clar que sempre és el mateix. Mateixa cosa amb la geganta, la qual és sempre la mateixa, només el seu cony és diferent. I la dictadura és sempre la mateixa, només el cap del tirà és diferent. I àdhuc el teu propi cos – i el de cadascú – mateixa cosa – cada cèl·lula hi mor i es reemplaçada per una altra, i tanmateix el cos és sempre el teu.)

Hi ha camins on el tirà corrent o de moda passa de moda i esdevé de cop i volta obsolet. Se li estronca el corrent, i estancat l’abaten. Llavors sovint hom li alleva torts extrems, tots els blasmes per a ell, conductes aberrants i abominables, crims capitals en reguitzell, i tota mena d’usurpacions, i arnades nocions, i neguits reaccionaris, i trons semblants. I el nou tirà, el nou dictador (dins la vella, sempre la mateixa, sempre idèntica, dictadura) repetirà els mateixos crims i torts i les mateixes usurpacions i conductes abominables i aberrants, i potser fins i tot una mica pitjors, per poc que pugui, per poc que vegi cap escletxa que li permeti d’ésser encar més cruel i brutal, car és així que el sistema rutlla, i només així pot rutllar i eternitzar’s, amb violència sempre màxima, la que més plau al vulgar, la que prefereix la “bona” gens — es diuen ells mateixos de bons i de taujans, és així com els han educats, és així com els torçaven el cervell d’ençà de nats.

L’home corrent, l’home bo, només el pots considerar com un altre vulgar organisme, gens estrany a la natura, amb els mateixos instints que qualsevol altre, més o menys nociu, coprobi. El coprobi s’hi rabeja, en el seu medi, no en coneix cap altre, i prou cofoi, el troba bo i s’hi troba bé i bo. És el coprobi bo, el coprobi normal, el coprobi de cada dia, tot satisfet amb el que hi ha.

No en trobaràs gairebé cap en el procés de fotre’s a signar, per exemple, cap cartell de deseiximents per tal d’alliberar’s, deseixir’s, de qui l’esclavitza. Aquell qui el sotmet a esclavatge, al contrari, ell en diu el seu salvador (vociferant, esbombant-ho, els més rucs) (i només fluixet, d’amagatotis, amb molts de ‘tu ja m’entens’, els més cauts i malfiats, els insegurs, i tanmateix conformats).

(...)

(Massa sovint, en situacions perplexes.)

Lliure per la meua provecta edat i sobretot la disposició de mai no aportar re a una societat que et vol esclau dels acabalats assassins i llurs merdacaners i estiracordetes, ço és, els inquisidors i els armats, em passejava aquell passat-migjorn per l’assolellada plaça. Havia entrat a un llibreria i hi havia despeses un parell d’horetes assegut a un racó, bo i llegint vasts llibrots d’història, mentre, més que no llegir, sovint escoltava les converses del llibreter, i ocasionalment àdhuc l’encar més pega llibretera, amb els clients, els de més força obtusos i datspelcul, mes de tant en tant algun d’enormement divertit en el seu pedantisme, del qual aprenia fins on pot arribar la imbecil·litat dels simis apellats (de mou és clar que molt falsament humil) homes.

Els pedants, m’he ficat automàticament a pensar en els més coneguts o pròxims, o a tots ops els qui més em marcaven quan no feia gaire que eixia de l’ou i també em feia gràcia d’estudiar.

Oi que era en Freud qui deia que les dones els abelleix tant de cosir i teixir, i d’apedaçar i sargir, perquè primitivament, encar mig símies i tot, s’entretenien a filar i monejar amb els pèls del cony?

I aquell predicador de tants de llatinòrums qui deia que el déu dels cretins feia sempre les coses tan ben fetes. Per exemple, creava els humans justament amb un nas perquè poguéssim portar ulleres.

O al Carme, vora casa nostra, mossèn Ramon mateix, qui deia sovint que la verge, la seua, la dels cretins, era com el porc, tota bona. Les cerres per a fer raspalls, amb els collons i el moneder, amb la cotna i els pàmpols, amb la cua i la sopa, amb els budells i les botifarres, etc. I afegia que, històricament, allà baix al fanàtic llevant, millor i tot. La merda de la verge hi feia créixer els millors enciams del món!

Me’n reia tot sol i potser el llibreterot, qui em vigilava, es pensava que me’n fotia de les guerres i els guerrers, carrinclona patuleia enfeinada en irrisòries capdeconyades.

Tant se val. Al cap de llarga estona, he sortit no pas havent acabat la meua tasca, ans només per a estirar les cames, quan aquell llibreter, un home rabassut i tot ragut, sense ni un pèl enlloc, m’ha retret, fora, que despengués tantes d’hores a la seua botiga sense comprar-hi re, i musclejant li he dit que sí ves, la vida, cascú el que pot. A part que no pas que no havia comprat re, si més no a la plaça, car, abans, a una de les botigotes del costat, hi havia comprat, d’ocasió, un xerrac no gaire rovellat. Ço que li mostrava amb facilitat car d’embolicat no gaire i molt malament.

I ara em ficava al parc del centre de la plaça i hi escoltava què deien la gentada, i fitava fulvs líquens i col·lemes als troncs de les aulines, i tot d’una una neneta rosseta amb un vestidet tot rosa i rajant gotes de pixats molt grocs m’agafa la maneta i em diu de pappy, pappy! bo i prenent-me, què ho sé, per son besavi, potser.

Li dic que no, nena, que no, però no em vol lleixar anar, i ara doncs que me n’anava del parc, haig de girar cua, no es pensessin què ho sé jo pas, que me l’enduia a casa a fer-ne bocins amb el xerrac, per a cruspir-me-la ben tendra, i li demanava on era sa mare o son pare, i no sé entendre què em diu qui o què són. Puta canalla, qui els entén? I vaig repetint el que em sembla que em diu o n’esbrín.

Happy, then? Are they happy, your parents?
Ah, they are hippies, are they?
They are not Hopi Indians? Hopi, really?
Oh, they are huffy, they scold you, do they?
Oh, you say hefty, they have big tummies, is that so?

Així, enraonant i alhora caminant, l’he poguda emmenar, sense despertar gaires més sospites, enmig d’una colla de zíngares i burgeses qui venen i compren, i més que no res s’emproven i desemproven tumbagues, i he dit a una de les egipcianes, tota pintada sota el mocador de cap i les pudentíssimes bleves, que quins anells per a la xiqueta, on, entre la incessant xerrera, el sòlid escataineig ambient, i mentre aitambé les dues eren ben ocupades en la llorda insignificant besunya, relliscós, m’esmunyia enllà, totjorn enllà, sí ves, devers futures aventures.

Ja es faran fotre, saps?

(...)

Lleixa enrere recelós la remor de rusc de la plaça dels miracles i proeses de molt dubtós reeiximent. El vespre asèptic es torna ominós. Urpa despòtica de la nit el vol constrènyer de bell nou a escollir entre pou i pèndol. Noves víctimes de la inquisició xarneca se li apareixen en tètric reguitzell.

Corpuscles al crepuscle. Corpuscles empedalecs i eixorcs qui en la crepuscularitat es fonen. I ell? Una altra rebordonida mòmia traient espurnes pels narius, no pas amb cap raor refulgent a la dreta, com el que duria la mort qui ens parí a tots, ni dalla, ni falç, ans sols just un xerrac rovelladot, el qual li serveix tanmateix per a ostar llebrers o gossots, de qui sap quina color, qui l’hostilitzarien pels carrerons.

Errabunds zíngars li volen vendre bàlsams forestins, de forests on arments d’alpaques se li barregen als enllordats llençols. Visc en barrastral de galliner espasmòdic. Hi soc a les onze, engiponat amb cridaners cassigalls de pudent endevinadora. Els lloros vora meu belluguen constantment les parpelles. Se m’alçura l’espinada, me la solquen tremolins; com si ferotges escarabats m’hi esgarrapessin ascendint-hi. Paràlisi inapel·lable. Sé que ara mateix començaran d’espicassar’m sense pietat. Sentiment d’immenses nombroses impotències. I alhora de vagues culpabilitats. Empantanegat en abjectes greuges, i doncs a la fi d’arreu foragitat. Esgarriat, caminant com ara torrat, damunt rebles i calçobres, et colpeixen a cantonades bufons qui et titllen d’angoixat i t’acaren als espills on encesos cadàvers dels parents qui conegueres t’espaordeixen.

Sucumbeix al teu instint de ronyosa guineu i fuig. Fuig de l’oasi emmetzinat. Escumes de numen, frueix-ne, i dels guanys d’altri part no en vulguis pas. Enmig dels ombrívols atzucacs, damunt els costeruts reguerons, estantissos bessons siamesos qui a la gatzoneta fresen, llurs anus presos de frisances.

Pudors arreu de basarda i suarda. Clogueres llavors totes les capses. Mai subornat pels empentissos desgraciats qui recargolen i descargolen cofins plens d’ametlles granissades les quals ells absorbeixen, amb tanta de rauxa que cauen en ofec terminal. T’alleuja una tos remota.

Basteixen els instal·lats amb amb escreix i reblen les cabotes amb caps de condemnats. Sí ves. En el món oníric les pràctiques no són gens ètiques, ja t’ho diré.

(...)

Bossarrera esbocada que rages abrivadament, a les teues gorgues escanyats ens esgarriem.

Hec la impressió, el pressentiment, que dins l’esqueixat destret la barca grinyola nogensmenys de goig. Com qui intueix que ateny allò per què es deleix – darrer naufraig.

Per segla irrespirable on vomita el noc el greix fètid de tantes de carcasses, sents el còmit hiperbòlic qui regalima vergonya mentre arrodoneix els darrers tocs perquè els desmanegats galiots s’eixoriveixin per a uns darrers cops de rem. Llur ploricó perpetu es veu entretallat per rudimentaris bleixos d’esperança vana. Lleu hi serem. Enjornet hi som. Tost, tost, s’haurà acabada la singladura. L’oradura. La desconfitura...

Han els psoriàtics pebrots fets fang, i, exhaurits, els bonys d’arreu al cos ni pus no els supuren. Tota mena de suquet els manca. Som a les darreres gotes de benzina...

Còmit orb qui ens sotja que no prevariquéssim ens lliurarà per caritat qualque darrera tètrica opacitat, escadusserament agibellada amb escardalencs fragments de les consuetudinàries molt idiotes cantarelles bèl·liques que ens restitueix, belleu un bri, les forces minvants.

Esbucat, no gaire a contracor se’ns vincla l’aparell devers foscors pregones. Galdosa escaiença, quins tips de riure amb els sondrolls. Ja hi som! Ja hi som!

Al negre horitzó treuen el nas les tres pedretes; no pas cap Sol llevant de sempre oprobioses promeses. Festegéssim. Optimisme, vós, esvalotaments dels sentits terminals que esborren divergències, desavinences. Tots sols els cors es desengeloseixen. Amunt, amunt! Arbrem’ns-e en l’amistat.

Amb destresa estrebem llibants on tots aquests anys, sense mai púguer, ens hauríem volguts penjar. Inversemblants escarnim tota deterioració i ens fiquem a fer quelcom que en diries bucòlic, com ara botets eixelebrats d’esquirols curulls de fruit fermentat, o saltets de finalment tot desengavanyats captaires amb els cistells tots buits de cap recapte, i doncs gens descoratjats, al contrari, car escombrats devers les bavoses ombres del mai més. I encar ens fiquem, anacreòntics de la darrera bugada, a cantar també la majestat de la inexistència gruada.

I com reneguem, estorts bordellers, manumesos i obscens, ni amb quina frescor de nus caçadors als cims on fiblem els tigres de les neus i les bromeres qui ans, coribàntics, rabits, havíem atrets amb desafiants crits de guerra, i qui ara, a tret, assassinem com assassinem la tosa, tosquirada, astorada, mort.

(...)

Em trobava llavors musant pregonament, potser esbrinant els fort intricats envitricolls de l’ens abstracte i la seua relació amb les complexes esferes ontològiques, quan, fulminantment, el molt picant cosmos se’m ficà luxuriós entre els llençols. No era pas el primer cop que se’m ficava al llit com la mala puta que el cosmos era, una de les més iniqües, d’aquelles qui es desplacen llisament i suren subreptícies com closques foradades, havent alhora trets al carrer llurs brillants esques i esquers, els espectaculars estris llurs pertanyents al ram fecundatori, tret que ara el trobava, el cosmos insidiós, de més en més primot.

I consirava ara, per comptes de re altre (com ara, ecs, cardar-me’l, com ell hauria segurament volgut), consirava, dic, com pal·liar doncs l’abacallanament progressiu dels seu cos malalt.

Li diria, com em deia la tieta Tal·lulah, les meravelloses històries de la misteriosa implacable deessa Xíl·lalàh?

Na Xíl·lalàh, la més bella i escultural, i lleugera i llambresca, de les femelles mai nades. Filla del Buit i de la Nit. Son pare el no re, sa mare la pregona foscor. Vestida o nua totjorn negra o tota de negre, com negra nit, armada tothora amb llarga pistola sempre infal·lible. Serenor de poltre blanc qui, adamita, ara munta nua. L’esguarda, poltre nu, amb ull de complicitat. Avença com pantera negra i viu als caus dels cims més inaccessibles. Els seus enemics, armats fins a les dents, sempre a mig camí, arribant la primera claror, sense mai haver atès cap dels caus inaccessibles on dorm, són doncs sobtadament presos de vertigen, i s’apregonen irremissiblement al buit, ells i llurs ormeigs letals. Na Xíl·lalàh, qui mai no saps on rau, possessora del collar amb els anells del destí. Vulguis no vulguis, quan dorms, se t’enfila fins l’espona, i insensiblement et pren una mà i a un dels dits t’hi instal·la l’anell que et marcarà per al romanent de la teua vida; l’anell t’ho diu tot, qui ets, per què serveixes, quants de dies no et romanen al món, com moriràs... Només cal que l’interpretis. Esguarda’n acuradament la color i la constitució; esbrina de què és fet; quin metall noble o gemma o substància tel·lúrica o sideral s’hi imposa sobre els altres; és d’ambre, d’argent, d’òpal, de diamant, de carbó...? Els significats són sempre feixucs i també infal·libles.

Tu qui deleges misteris ací has prou teca per als somnis. Bah, som-hi, que, calmat, amb la mateixa serenor del poltre blanc, i el dolç triomf inapel·lable de l’heroïna qui tot ho aplaca, belleu engreixàs i tot.

(...)

(Soliloqui del llocot de qui la casa cremà.)

Tot fugint del foc, desencadenat de la biblioteca, només havent salvat del foc unes puntes de llapis a la butxaca, i, absurdament, una tasseta blanca de cafè, retrob malsons de cruïlla.

Sense casa, sense llibres, on dur’l ara? On dur aquest vici addictiu de cos, al qual vaig ineluctablement lligat?

De cap al pou? Al riu? Al cementiri?

O a captar pels carrers? Mestressa, un rosegó? Se’m cremà la casa...

I amb cap carisma, qui em donarà mai re? Incapaç de guanyar’m les garrofetes, on mai m’enfonyaré? Sense teula ni taula, ni closca ni llesca, ni llet ni pit ni llit ni pot, reduït a res, sense casa ni cosa, ni lloc ni pom, ni mam ni bull, ni suc ni tec, ni osca al tuc on amagar’m, a què m’exposaré?

Malament rai! Desesperació. Ep, i sense cap atractiu, sense cap habilitat, sense cap noció pràctica que valgui o pugui canviar per un trist ral?

Calma i recapituléssim. Quina altra tecla em manca per tocar? A part que fins i tot això només és una manera de dir, car l’únic esturment que em sé tocar és la cigala, una fútil cigala-circell, ai, semblant a la del garrí.

Massa lleig, i brut i sorrut, fins i tot per a vendre’m a les velles burgeses, fer’ls creure que els puc aportar qualque mena de satisfacció somàtica. Carallot, no. Com me’ls present? Soc l’eunuc nu, sense àpat ni iglú...?

Em voldran de debò d’escombriaire? Massa rugat i crepitós? Massa inepte? No prou vigorós ni resistent?

Només sé prendre la mateixa via que prenguí de petit, quan per inútil els de casa m’expulsaven. Caminet vora la via del tren, trepitjant esglaons d’escaleta d’infern, les soles fent cruixir cagaferro, i trontollant, trobant-me amb carbonisses als ulls, i tanmateix, tant se val, avall, amunt, ensús, dejús, som-hi, empeny, evitant les locomotrius de fums asfixiants, evitant també els fanals dels sempre silents ominosos homenots nocturns qui tornen o van a les soliues monstruoses fàbriques. Per a perdre’m a un clot, entre obriülls, caient exhaurit, esperant que les misericordioses bèl·lues de la nit no se’m cruspeixin d’una puta vegada.

(...)

(Presència del cos — vol constants atencions.)

Reconeixement íntim de la condició del cos. Cenestèsia. En el seu espai irregular, enlloc no s’hi troba natural; no és com el gatsaule, totalment sencer, acomplit, al seu indret corresponent.

Insolvent, arreu hi és superflu. Onírica situació. On ficar el cos sobrancer?

(...)

(Cenestèsia.)

Colpit pel mot
al metopi em surt un blau.

(...)

No gaire amic del meu cos desconcertant, traïdors o enemics m’havien ficat en automòbil, objecte maligne que llavors esdevé extensió del meu cos, ja prou rebec i malcomprès sense aquell mortífer enjòdol de molt maleït afegitó.

Quants de destrets ni d’estralls no se n’empiulen!

(...)

(Paraclausitíric, ço és, trempant davant la porta, barrat d’accés al cony.)

Tants d’anys paraclausitíric, hom s’hi avesa i au. A part que patògens vaginals, gens, vós. Això rai.

Els primers anys, elegíac, massa ingenu, debades havent bavejant al paracolpi, llàgrimes em queien la nit, al llit. Fet un eunuc per voluntat de la dona, havia perdut el poc d’amor propi que em restava. Em trobava totalment espatllat, com un ninot de cordes amb les cordes toltes.

Llavors, acceptant el meu rol de bon eunuc, ço és, cusc domèstic, a la voreta del llit, dels afers de la dona, un urc nou m’anava reforçant part de dintre. Era al capdavall útil a la societat, al binomi ella i jo; em guanyava, servint-la i servint els seus druts, em guanyava, dic, teulada i teca, ço és, l’essencial, amb el meu treball, tot dit i fet! Era com qui diu un home (capat, això sí) ben acomplit. Un home treballador!

I un home altrament lliure i lliure de recances per a adonar’s al somni i al magí.

Anant pel carrer, guaitant les dones remenar anques i culs, i dient-me, oronells vibrants, flairant, trempant com espadó...

Som-hi, som-hi... Ja hi som, ja hi som... Una altra, una altra...

Cada cony, flor; cada cony inconegut, exòtica flor. Hum-hum, preciós, gloriós! Prat incommensurable i ubèrrim!

(...)

(Desencantadot espieta.)

Eh que ho he dit? Fui de petit i jovenet, molt àvid escopòfil. Sedec de coneixença, ca?

Quin desencant una miqueta més endavant en comprovar que homes i dones caguem la mateixa! La mateixa merda! Matèria fecal indistingible.

I llas! Pitjor. Atxul·lat, i fins a quin grau, pobrissonet, totalment descoratjat, en descobrir que un forat de cul mascle i femella, cap diferència. I que, un bri davant el trau emuntori, el canonet que sovint es descarrega amb prou rebombori i la furga que hi furga i hi atapeeix, en altres paraules, el clotet i el ravenet, pelleringa i penjollet, eren tot plegat fets exactament de la mateixa matèria càrnia, i àdhuc la pudoreta que desprenien, depenent de la higiene del personatge ensumat, era en ambdós així mateix la mateixa.

I que tot doncs s’emmirallava. La bosseta dels collons i els llavis davanters del cony, la cigaleta del gojat amb la minicigaleta de la noieta...

Etcètera etcètera; l’únic, ja dic, el joc d’escovilló i canó, un joc ximplet i irrisori, i tot inventat i amanit per la natura (qui sap per a quin maligne designi tot plegat) per a anar ensarronant la pega gent.

Prou ens ho deia n’Updike després. «Ran d’infant, tot som espietes. En això no hi ha cap vergonya; la vergonya és que al capdavall tots els secrets descoberts hagin d’ésser alhora tan pocs i derisoris.»

Quatre rucadetes miserablement nugatòries, indeed.

(...)

Abans no conegués el bon mot de n’Updike, ara hi caic que ja havia descobert (tot solet, com tants d’altres pobres estudiants sense gaires calers ni ambicions) que sí, que allò era tot, que no hi havia res altre a descobrir, que tot era mort i mentida. Que tot l’orgànic reverteix a l’inorgànic d’on no ha sortit. Que tot hi és barreig sense cap ni centener. I que tot era carn i buidor. I, d’hora molt més que no pas tard, que tot s’havia de podrir.

El descoratjament, la desil·lusió, m’estamordiren. Ja ho he dit. Allò em portà a passar una estació a can boig.

(...)

(Atacs sobtats.)

Sobtada idea: sobtada escorreguda del cervell — del cervell, no pas de la nauseabunda tita — (tret és clar que, sense closca, el cervell encar n’és més — nauseabund.)

Idees i lleterades, tot si fa no fa — quin parellot de bessons!

Tantes d’idees portadores d’un plaer instantani que, encontinent, en la buidor ulterior, esdevé amarg, ranci, verinós.

I doncs, i emfàticament, crec que en la producció (més o menys llefiscosa) tant de l’una com de l’altra, l’empegueïment (poc o molt) hauria d’ésser idèntic. Qui s’avergonyeix de les lleterades, també de les idees. Qui de ses idees se’n troba orgullós, que se’n trobi de ses lleterades. Tot en darrera instància va a parar al mateix pou. I doncs fem-ho sense por; votéssim per l’equivalència, per la simetria, pel ritme, l’harmonització.

(...)

(Només hi vinc amb fragments, negligint palla i pellerofa.)

Me’ls esguardava capficat, biblioteca anfractuosa, circumval·latòria. I consirava, segurament (no ho sé) amb ridícul posat seriós. I crec que, consirant, em deia:

Ja ho veus. Havent llegits aqueixos cent vuitanta-vuit mil volums que ara, abans de revendre’ls o cremar’ls, van congriant pols, què hi veig?

Hi veig un emmirallament força adient amb el fet que cada matinot, en llevar’m amb un cap (tanmateix feixuc, tot i que prou es deu anar buidant); cada matinot, dic, m’hagi d’espolsar el cap ben espolsat.

Davant la pica, fotent-me cops a zigis i polsos, veus que em ragen de les orelles polsegueres més o menys considerables; això segons la nit.

És la pols de les idees. És la pols de les idees, les coneixences i les memòries que emmagatzemava al crani.

Idees, memòries, coneixences, doncs, que s’han tornades pols.

Què altre voldríeu que hi fessin, que de tornar-s’hi? És clar.

(...)

S’amuntega com sorra dins la pica la pols de les idees.
Petites piràmides cruspides pel temps, se’m va ensorrant tota la fútil construcció cerebral.

(...)

Quants de milions i milions de llengües extingides, mortes i colgades, no has hagut de migaprendre per a anar desxifrant en Llebeig Omnipresent?

Tant se val, som-hi. Ací som. Bo i traduint un passatge de n’Artús Llebeig escrit en un molt abstrús llenguatge prehistòric, un passatge que deia, si fa no fa (no em feu gaire cas), així:

«Havia netejat la dolla de l’espelma i era bo i traient les llonzes que penjaven del crocs damunt l’aigüera perquè s’eixuguessin, quan, la Riteta, la meua jove dona, la mateixa qui a la piscina de l’hostal es féu cardar per cinc dels seus companys aquella nit d’eclipsi, mentre jo, cloc-piu i amb maldecap, era dalt, guaitant desmenjadament per la finestra de la cuina. La coneguda Riteta, qui al poble ensenyava el culet a l’escaleta, i el primer dels mascles qui li venia amb cap cançó prou agradable, el feia pujar al llit, doncs...»

I és el mot “d’olla”, vull dir (ja em perdonareu, pel fet que fos a la cuina bo i netejant, pensava alhora en olles), és el mot “dolla”, doncs, que em duu l’esment a passejar.

Car dolles arreu rai, fa? Dolles d’aglans, dolles d’ampolles, dolles de boles de jugar a bitlles, dolles de broquets, dolles de martells... Una infinitud, vós.

Dolles on el doll, o millor l’endoll, no s’endolla.
I dolles de dones, parlant de la dona, és clar!

Matràs colpint dolla de morter, com vit colpeix dolla de cony. Corol·les, dolles de flor perquè hi cardi l’insecte.

(...)

Bo i rentant plats i olles a l’aigüera, i alhora, hesicàstic, omfaloscòpic, perdut, narcolèptic, en els mateixos dolços somieigs on el cos no m’impel·leix a perdre’m, car què altre pot hom fer que tendir on el cos li diu que ho faci? Impossible d’ésser altre, sobretot quan hom és sol i doncs lliure dels constrenyiments de la societat, i doncs pot ésser, si gosa, de debò sincer amb ell mateix.

(...)

Carall, si hi penses! No n’haig subtilitzats pas pocs, de llibres, pertot on anònim, invisible, no he passat!

I al capdavall, què? Vuitanta-vuit milions de llibres llegits, i quan dic llegits no dic pas perllegits, dic llegits part damunt, és clar, no fotem, i només per ço de cercar-hi i trobar-hi les traces paleses d’allò que n’Artús Llebeig s’ha dignat potser d’escriure-hi. I què? Quan acabarem? Quantes de vides et caldrien?

Relliscant per un terra relliscós de relliscoses serps. Tots aqueixos llibres, quants d’extractes per a construir el llibre únic, els fulls, fills folls, em rellisquen i em fan relliscar. M’obriré el cap, i què n’eixirà? Ecs!

(...)

Per a dir el text, el reveig; és ell l’actor “immortal” qui prou havia de produir, abans, un immens llefiscós “estany” de densos gargalls — com ara qui expel·leix, per a la breu estona que vindrà, tot l’odi que duu damunt, per tal de dir quelcom d’odiós escrit per l’odi d’altri, quelcom tanmateix aliè al seu propi odi.

Allí el coneguí, en Sever, a la Brutícia.

Per uns textos meus totalment idiotes, confegits per qui sap quina mania, i llavors recitats ací i allà per esparracats ambulants, pertanguí, com ell, en el meu cas sols un curt temps, a una associació d’actors i autors, que en dèiem, per associació d’idees, La Brutícia.

Hom afegeix textos com hom afegeix cèl·lules, a la pell i pertot; no se’n sap estar. És clar, fins que d’on no n’hi ha no en raja, i hom fuig de l’ésser, el seu cos fot el camp, es fon; abolit, sense escenari, se n’ha anat enlloc; ço és, al mateix lloc d’on, ara feia no res, adés no eixí.

Tant se val. Els de la Brutícia ens reuníem els qui podíem en una taverna anacrònica amb pregons perfums d’hirsutes aixelles, on, fictes, elàstics i apolàustics, els barrilaires i taral·lirots de torn, veneris, envejosos i còsmics, desplegàvem, idonis, al caliu de típiques angúnies de replà, notòries supersticions pròpies, bo i fent-nos, és clar, entre interludis ocupats pels badalls de fam, els grans iconoclastes.

En Sever es fingeix sovint primitiu i llavors trinca amb salvatgia, a la russa, en diu.

Com a manguis, la dona, rea una mala nit de concupiscent ravata, li fracturà el penis. Tot i que sense ossos (sense ossos a diferència de tants d’altres mascles entre els simis com ell), el vit de l’home també es pot trencar — o si més no esqueixar, esguerrar. Llavors, amb els teixits del vit trempat esqueixats, el vit no és solament tort, és que, trempat, presenta una mena de colze blegat, i el bocí penjant, la part de dalt, tot feble i tou, sembla fer tothora flasca, pansida, humiliada, reverència al cony injuriós, burleta i rialler.

Al més candent de la seua fama, bruixat per l’espectacle de la malaltia, la ronya i els culs llords dels barracars, es lleixà endur per la xurria i àdhuc el vòrtex de la seua misantropia i, esdevenint d’allò més brut i gens higiènic, fugí, còmicament, intrús octogenari, a habitar entre cofurnes i enfonys, entre nosaltres, la terregada, el rebuig pràcticament paralitzat de la terratremolitzant sutzetat (=societat), on cap de nosaltres no vivim tampoc en el futur, car cada dia és segur que serà el nostre darrer – els drapaires, els captaires, els dissortats, els ignorants, els tarats i mutilats, els perduts i abandonats, i excepcionalment, els agressivament desesperats, els més malentranyats dels malparits.

(...)

(Sever — la importància de no ésser’n gens.)

Com repeteix, clàssicament, en Sever: La seriositat és un arnès somàtic, t’encarcara, t’enravena el cos perquè ningú no descobreixi que, sota tant d’aparent misteri, no pas gaire; que, tot plegat, darrere l’estàtica, sorruda, façana, un cervell ple de mancances i prou.

En Sever Puigterebrant, aiorí, em deia que ja de petit associava seriositat i serositat, que, de fet, es pensava que era la mateixa cosa, el mateix concepte pronunciat de dues maneres.

I ara que, de vegades, veig molt encarcaradots jutges pel món, jutges molt merda, ronyosos corbs mig plomats, amb cara de tres déus, els fillsdetruja, hi veig, és clar, sempre, la serosa larva qui són, la serosa farta fastigosa larva acollonideta qui s’amaga rere armadures de carrincló tibament, de ridícula rectitud.

(...)

(Només em prenc seriosament de no re prendre’m seriosament.)

En hores de bonança espiritual, em passej obert bledament a totes les sensacions. He vista aquest matí abans migjorn eixir d’un dels estrets compartiments dels vàters públics la minyona de casa els parents; l’he reconeguda immediatament, ella i el seu vestit gris estampadet amb amples flors verdes, i no m’ha vist; era rentant-me les mans i la veia de biaix per un espill, i la veies parant molt de compte, esguardant amunt i avall amb una certa temença i llavors indicant, a un altre d’aquells espontanis amants seus, que endavant, car no hi havia sarraïns a la costa, i m’he dit, a casa els parents on aquella minyona altrament tan hipocríticament modesteta serveix el dinar o l’aperitiu, recorda-te’n sobretot de no tastar-hi mai més re.

I llavors he seguit amb els ulls aquells tres qui anaven tan embalats en sengles bicicletes, i he vist que eren el gros pagès i la seua dona i un amic llur. I he recordat el dia que el pagès havia amuntegat milers de xecs de poca quantitat de tothom qui havia pogut aplegar al comtat per tal de poder eixamplar el sistema educatiu comtal, amb més escoles obertes i millors mestres, i com el comú del comtat li havia denegat la moció i ara ell no sabia què fer amb els xecs, si tornar’ls o cremar’ls i excusar’s públicament, i recordava alhora com la dona llavors l’aporrinava de valent que era un fracassat i que no servia per a re, i com llavors va passar una dona prima amb el seu home, i la dona prima va lleixar anar un comentari, va dir: Crec que hi ha una llei federal...

I amb allò una llumeneta se li encengué al bon pagès panxut i se’n va anar immediatament a veure el Doc Smith, qui sabia, a la vila, molt de lleis, i segurament que els areopagites comtals al capdavall se n’haurien d’espinyar, i allò duria sense dubte un final feliç en l’afer de les noves escoles tan necessàries, i, aleshores, allò ho aprofità la seua apassionada dona per a ficar’s finament a casa d’un veí, el mateix qui ara anava amb el pagès i la dona en rabent bicicleta verda i fresca avinguda avall, i els veies, ans la porta no es clogués, com s’abraçaven i com de plaer ja gemegaven (hugging and moaning, com els dos corbs de n’Odin), i de seguida senties que es fotien a cardar desesperadament, amb ella, i ara doncs el seu ben martellejat cony de valquíria, aviant al vent que es girava uns crits de gaudi revera esfereïdors, vós.

«En -eix», ara sent que li diu son pare, i la neneta respon immediatament, «peix eix queix meix!»
I diu son pare, «peix eix queix meix?»
I la xiqueta, li assenyala, a un vehicle estacionat a la vora, dues calcomanies de moltes que en duu, una amb un peix, una altra amb un meix. I li assenyala el propi queix de baix, on el pare somriu, i li assenyala així mateix l’eix d’un carretó davant una botiga.
I el pare, qui duu un barret del mateix groc viu del vestit de la filleta, la qual ensinistra tot passant en vocabulari, ara oïc que diu, estripat, «en -any!»
I la minyoneta, ben viveta, escarrabilladota, palesament provant amb allò aitant la seua bona visió com el seu bon cervell, respon, d’espetec, «bany plany guany pany!»
Alhora assenyalant el tollet on es banyen uns pardals, un infant qui surt de la botiga i es plany de quelcom a sa mare, el pany d’una porta de la vora, i el tant per cent d’un llampant anunci de banc.

Què en faria en Sever amb aqueixa excel·lent xiqueta, alhora d’alloret més estigmàtica i intel·ligent?

I el cap se me’n va cap ell. Fill de bessons siamesos incestuosos, i potser per això deplorablement afectat de poliquèsia, ço és, sempre atacat d’excés de caguera i defequera, en Sever, o el seu punyent simulacre sepulcral i sarcàstic qui se’m perd pel reialme ocult de la memòria, me’n diu de cops de bones.

Menats per la inexhaurible cobejança dels malparits, el món es veu malauradament regit per una mena de sistema digestiu. Consumint i ratant tot el que veuen. De replà en replà fins que re no romangui de fet malbé. Anant de guerra en guerra, bo i paint, paint... Fins a la nova guerra “última”, on tot és destruït, justament únicament per a poder llavors tornar a construir la mateixa merda. La Mateixa Merda.

No hi ha solució, essent com és la natura humana, on de deu nascuts set o vuit només pensaran a fotre el romanent (vull dir, tothom altri), i només es delejaran per a engreixar’s i per a haver tant com poden, i per a dominar el proïsme pròxim. Caldria eliminar per comptes cada infant qui apuntés instints o tendències de malparit.

En efecte, per a canviar d’una vegada el signe, de negatiu a positiu. És a dir, per a transformar el món del ventre repel·lent que és, en un altre que sigui un cervell raonat, on l’home roman a lloc i es desenvolupa naturalment i harmònica amb la mateixa ben adondada natura, caldria fer quelcom impossible. Que cada nadó amb els trets genètics dictatorials, o militars, o cruels, o brutals o burgesos, fos destruït encontinent. Per a aturar tota la Merda.

Només els “inferiors” hauríem dret a viure; els “inferiors” no fem mal a ningú — sols als futurs “superiors” de Merda. (Car el “superior”, com més superior, i doncs glot, i doncs més pudent i merdós (poliquèsic!), i més assassí i més destructor, més es mereix ésser anihilat de rel. Massa Merda al món.)

A tot això d’en Sever, li dic que raó rai. Tret que per dintre estic pensar: «I els “calladets”? Què en fem dels infants calladets?»

Car que siguin calladets i inactius, no vol pas dir que no pensin plens d’odi, ni que quan ningú no els veu facin les pitjors malifetes. Ni que si mai arriben a cap lloc enlairat no recomencin els sòlits genocidis. Ca? Ca?

Per exemple, no sé pas com era jo mateix de tan petit; ara, callat en soc. Soc un home callat perquè no sé ésser hipòcrita i, si mai dic re, segur que, dient la veritat, dic qualque barbaritat que ofendrà qui em sent, car prou duc damunt un odi general que em sobreïx, sobretot contra les conveniències, i els qui tot allò que diuen ho diuen per conveniència.

I ara que hi caic, d’un detall me n’he recordat sempre. Impel·lit per la por de ma mare, gran crueltat meua, diria hom, amb tota la raó. I prou cal afegir que, collons, el greu que em sap, aquell mon acte d’immens malparit. Com ja he degut esmentar qualque altra vegada en aquestes memòries dubtoses, érem doncs ma mare i jo a la cuina una qualsevol nit d’estiu dels meus set o vuit anys, i (sempre me n’he penedit!) vaig cremar al caliu dels fogons, entre brases, un muricec extraviat. Quins estranys grinyolants esgarips i quina careta de terroritzat dimoni! La mateixa fila que En Benc, deia la mare.

I ara hi pensava, amb els bocs (els de Biterna i els altres agres per als bons faunes), per què, els muricequets, pobres bestioles, els maleïts cretins els transformaven en dimonis? Els dominis, vull dir, els dimonis dels cretins, són un invent imbècil, un invent de cretí. Els muricecs són individus esplèndids.

Perdó, doncs, muricec, una vegada més; m’havien omplert a escola el cap de merda. Era sense adonar-me’n, i per cretí contagi, un vailet cretí d’allò pus.

Els cretins inventaren aquells tres cretinitzants invents. Invents, és a dir, només existents a llur podrit magí. Els grans enemics nuncupatius: món, dimoni, carn. És a dir, si ja és prou putada haver nascut, encar et volen més putejat: per un món cruel que tanmateix fan més cruel amb llurs dogmes i inquisicions i manies de boig, i, si no en tenies prou amb els malignes ulls fits d’un déu bòfia, i jutge, i botxí, també ara per un dimoni qui et va burxant el cervell, i, ja, per una carn, és a dir, un cos, que, no pateix pas prou malalties, encar volen que pateixi més, que esdevingui més escarransit, amb l’afegitó que cal alhora odiar a mort la carn d’altri. Galdós. Quin goig, vós. Quin bell panorama no ens serveixen, els epicatarats cretins.

A part que una mica de perspectiva, vós. Els incongrus arqueòlegs de fiquem-hi trenta milions d’anys endavant qui figurem’ns-e que es troben qualsque teulissos vidrats, un teulís amb el mot món, un altre amb el nom carn, un tercer amb el nom benc.

Què en pensaran, d’aqueixos gargots altrament incomprensibles, indesxifrables? Els prendran per casuals ataurics a envidriats i esmaltats tests de rajoles de civilitzacions tan antigues, potser de les èpoques de les amebes? A tots ops, saps què diran a la fi? NPI! Ni puta idea. I si, en llur estrany mètode de comunicació, mai diuen re, rucades rai. Primitius, avials, obsolets, engrames a la pedra? És la terra ara de debò na Gaia?

Tant se val, som-hi on era. I ep. Tot d’una corcorcant-me davant la imatge del meu cos al mirall de l’aparador màgic. M’ensenya, diu, els òrgans, i de cor no m’hi veig sinó tòfona. El meu cos formatge mig fos i amb tòfones. Aritjolat de més a més amb pler de petits i grossos àcars i crancs qui arreu roseguen a tentipotenti. Ai, com dic, si en fotrem, de goig.

Badoc, tot t’ho creus, sols sigui contrari a tu mateix. Si fos res favorable, la incredulitat i l’enuig. La ràbia pel que prens, segurament amb raó, per vil estrafolleria.

Fantàstic! Atia’t un bri. A deshora et deshonora l’adorable. Sortia ella esventadeta d’una botigueta de paraigües i ombrel·les, i t’hi ensopegues i et burxa amb la virolla, i et tracta, amb incandescent loquacitat, la melòdica beutat, de cuguç sistemàtic, i et diu que, de totes les categories cosmològiques, pertanys, en el terreny ontològic, emocionalment als gitats a les escombraries, i potser als encallats als closells i als morrions, i que els teus apetits bestials, de bàrbara carcassa, són en resum el tràgic nadir entre els espatllats objectes apellats homes.

Com altre respondre a l’afalagadora iconoclasteta? Ai, esplèndida Cal·líope, gràcies; exactament! Got me fully, to a tee.

Coatí escuat, potser assajaria d’eixamplar cuscament les excuses, mes l’estatuesca dama sublim de l’ombrel·la roseta, amb rebufant embranzida, ha desertat el trist teatrí.

Havent la musa emprès l’èxode, hom roman és clar un bri somiós.

(...)

(I hom es diu, potser, Musa, oi? Hm!
I no dic pas que arrufi llavors el nas ni que faci uns morrets de petarrell ni que pensi, o millor que es pensi, com jo, un altre clàssic, i encar digui, com diem els clàssics, Ai... soon to be... n’est-ce pas...?
Tost esdevinguda, cavà...? Grotesca. Grotesca ronyosa vellarda. Llas, llas i rellàs!)

(...)

(Qui ulla, l’ullen.)

Vivint en somnis, sentíem botzines
D’oques salvatges qui ens duien estius
Tots els malalts empassàvem metzines
I enllà de reixes ullem cels captius.

Corbs en congrés a les altes alzines
Hi alcen el vol els nostres cors furtius
Ales escàpoles obren petxines
I ànimes corren vers els cims massius.

Quina fal·lera ens vol somiadors?
Qui fos ocell i mai hi fos prou cap gàbia
Per a arranar del nostre esperit la ràbia
De viure sense deures ni temors!

Malalts ens volen perquè ens volem lliures
Esmolarem els becs, s’acabaran els riures.

(...)

(Vinclant sovint un coll llarguerut i prim.)

El jardiner havia esdevingut massa vellet, cifòtic, amb un gep que li havia crescut darrerement bontròs, i els calia un ajudantet com més tanasi i sotmès millor. La ben fonamentada sospita doncs era que em van llogar pel meu posat estúpid. No pas que em costi gaire, d’adquirir un posat d’imbècil. Diguem-ne que soc un natural. I tanmateix, heus ací un altre dels grans avantatges d’heure un posat així, de reconsagrat idiota.

Som-hi, doncs. Era un casal d’aparença diguem-ne ordinària, això sí, si el comparàvem amb els altres sumptuosos casals d’aquell barri benestant, o millor, opulent. La mestressa, una dona aristocràtica, gran, d’uns seixanta o setanta anys, encar força atractiva i bencossada, i forta, severa, disciplinària, sense compliments. Mai no es va aprofitar de la meua estupidesa, com fan sovint, hom diu, dones de la seua edat, i es carden el robust jardiner, per exemple.

Llavors, des del començament, hom m’ho deia ben clar. Només serveixes per això, fer humilment el que et digui en Gervasi. I prou. I que ni piu. I que mai no em fora permès d’entrar dins el casal mateix. El meu terreny, a part la barraqueta del jardiner G., on, entre els desats sacs d’adob, i les bosses de llavors i les caixes amb plançons, i els estatgers i els crocs amb les eines, em pertocava el luxe meravellós d’una cambreta amb una màrfega i un llum nu, doncs això, el meu predi permès, dic, era el jardí mateix, i, com a màxim accés, ja dins el períbol mateix i tot, podia accedir, si mai m’ho ordenava el vellard, un sector, a l’annex del soterrani, on hi fèiem bolets.

La porta era magnífica, densa, imponent, tret que al racó dret del ventall dret de la porta (un ventall condemnat, immòbil) hi havia una obertura, una mena de gatera tota rodona per on s’enfilava, just, el tronc d’una parra. Aquella parra, nada al viu del jardí, pujava, amb un tronc com la meua cuixa, pel cantó dret de les escalinates, esglaó a esglaó, com una serp pitó o anaconda monstruosa, i això fins arribar al replà del pis principal, on feia pàmpols i raïms daurats, banyada per la llum que davallava de l’ampla, immensa, lluerna que durant el jorn il·luminava l’ull de l’escala talment hi fes doncs de jorn.

Me n’assabentí (dels giravolts perfectament herpètics de l’enfiladissa parra), a poc de començar, que (innocentment, prou li ho demanava) m’ho contà llavors el vell Gervasi, i sobretot perquè més tard, al cap d’alguns mesos de pencar-hi, quan vaig poder immiscir-m’hi (al casal), pujant l’escala de l’arrapada parra, un vespre on la mestressa caigué malalta (ictus? aneurisma? no dic pas que no; gent de malgènit, amb això són sovint pagats), i els soldats de l’ambulància feren cap abans els de l’autobús blau no apareguessin, i els de l’ambulància els vaig menar fins al pis principal on la mestressa i el vellard, qui és qui havia avisada l’ambulància sense que jo ho sabés, car ja havia pogut plegar per la jornada i era al llit llegint, i amb el soroll i el trucar a la porta de la reixa del jardí, em vaig vestir de pressa i vaig veure qui eren aquella gent qui venien tant a deshora, i la mestressa era dins una de les cambres i fou aleshores que, per comptes de fer bondat i tornar a davallar, aprofitant l’avinentesa, i amb la curiositat pueril que he tinguda sempre de veure com són els canfelips de can ric, em vaig ficar a ficar el moc pertot arreu, cercant de trobar’n un, de sumptuari canfelip, i batejar’l amb les meues feines. No en trobava cap. Per comptes, me n’adonava que, estranyament, tot hi era de rajoleta, de rajoleta blanca i lluent, com si, tot plegat, tot el casal mateix, no fos sinó un canfelip per a aristòcrates, o potser, millor, una clínica d’allò més com se’n diu, asèptica, em sembla, prístina, profilàctica, sense tara. Ara, rajoletes, rai. Com dic, tot, els terres, les parets, els sostres, d’arreu, tant dels passadissos com de les cambres, eren així, ornats o revestits de les mateixes rajoletes impecables. Àdhuc les portes eren enrajolades, vós, àdhuc les portes. Ara, les cambres, sense cap finestra i amb el mateix llum inassolible, blanc esclatant, dalt de tot al sostre, eren totes idèntiques, quadrades, no gaire extenses, i, com dic, sense cap mena d’amenitat dintre, nues totalment. Les de més les trobaves hermèticament closes. Només en veies un parell de buides, i l’únic que hi filustraves dintre era una bonera a un racó, una bonera amb morralló, per on poguessin escórrer’s els líquids o el que fos. I llavors, espera’t que vaig adonar-me’n que les cambres tancades havien cascuna tanmateix una mena d’espiell o espirall horitzontal, tan dissimulat que semblaven només com ara si les regates cimentades entre rajola i rajola eren una mica més pregones, oscades. Hi fiquí l’ull, i ara ho comprenguí tot.

Amb el meu posat estúpid i aquesta carota de lluç, hom esdevé espectador privilegiat de les coses més rares ni abstruses. Una de les primeres comeses que em confià el vell jardiner fou de descoratjar una guineu qui sovint passava rabent com un llampec i se’ns enduia un faisà o qualque altre exemplar d’aviram si fa no fa exòtic. Potser si hom no els eixalés, la guineu no ho hauria hagut tan fàcil, això és quelcom que potser hauria volgut apuntar, però és clar que muts i a la gàbia, car qui vol aixecar polseguera els primers dies, quan hom hi és de prova, i ha de provar sobretot que és un gamarús idoni, sense idees, ni iniciativa ni visió, és a dir, que duu els aclucalls ben posats, i que, amb la boca, màxim que l’empra és per a xiular als gossos.

Un detall remarcava. Obvi, vull dir, palès. Fan cap cada matí, en un autobuset blau, els domèstics. Uns domèstics sempre endiumenjats, seriosos, ràpids, com se’n diu, eficaços. S’hi estaven, hom suposa, el que calgués, i un pic han fetes totes les feines dalt al palauet, ixen igualment silents i homogenis i se’n van fins l’endemà. No són mai gaires, quatre, cinc, sis, depèn, tots mudats, com dic, aquells genis d’homes de blau, tret que sovint cert que un d’ells hagi d’ésser gairebé menat per dos altres, com si hagués sofert un mal viatge, com si es trobés força malalt; després, quan, amb les brutícies embolicades en un sac també blau, surten tots alhora i pugen en ramat obsés i mut a llur petit autobús, no havia pensat mai a recomptar’ls.

Ara, bo i veient les cambres i per què servien, comprenia qui eren aquells domèstics. Eren bòfies de categoria. No eren com els ordinaris bòfies brutals i pallussos qui veus pels carrers, els innombrable i barroers uniformats qui, insolents, frueixen burlant-se’n i fotent puntades al cul a ma padrina i a d’altres padrines i infants qui s’escauen de fer cua per a provar d’haver el reconsagrat carnet d’identitat que t’obliguen a treure’t els repulsius invasors, per exemple.

No, ells, els domèstics, són molt més refinats en llur crueltat i en llur covardia. Turmenten inquisitorialment, ço és, amb estil i amb corbata, amb prestància i coneixement de causa, és a dir, sense cap excusa. Els bòfies del carrer són xurma d’intel·ligència nul·la. Ells, en canvi, havent estudiat i havent estat robustament ensinistrats, segueixen a consciència i al peu de la lletra les lleis de llurs llibres d’instruccions de tortura, i les ordres dels sinistres jutges les comprenen perfectament i les apliquen amb rigor exemplar, sempre tan excel·lentment educats i polits, ells.

Els enemics polítics del règim solien desaparèixer. Els diaris és clar que deien que desapareixien perquè eren uns cagats. Mes l’espiell m’ho revelava. No. Desapareixien (grapats d’ells, si més no) just al casal de la marquesa.

Car l’instant, uns segons, que haguí per a mi tot sol, ans encontinent no trobessis que l’autobuset blau no fos ja baix, vaig poder-hi veure dos cossos a mig desfer en sengles cambres idèntiques.

Calia pensar que, després de perllongat botxineig, l’ostatge (robat devia fer unes setmanes pels de la secreta arribats en orrupte, de nit i d’estranquis), el presoner polític, doncs, ara fet malbé, gairebé claupassat, li feien creure, encar més exquisits, que allò on l’havien menat aquells homes mudats i àdhuc perfumats, era una mena de clínica privada de molt de preu, i que potser amb allò hom li havia perdonats els seus grans crims contra l’estat.

I res. Car, un pic ficat dintre una de les cambres, l’hi tancaven per sempre, ja mai més no fotent-li’n cap mena de cas, ni donant-li cap mena d’atenció ni de nodriment.

Només cal imaginar l’horrorós martiri. A la cambra de rajoletes absolutament netes, lluents i blanques, tancat per sempre, després de la set i la fam, i el mal per tot el cos botxinejat, sense possibilitat de penjar’s, només amb la possibilitat d’assajar de xemicar’s el crani a cops de cap als murs, al capdavall s’hi moria, i s’hi podria, i així hi desapareixia, fins que els domèstics, quan espiaven i el veien prou madur, fàcil de transportar i de transformar en fum, no se n’enduien els lleugers romanents en un sac blau. Rentaven l’endemà la cambra, i au, nova per a un nou resident.

Tot entrant, els domèstics, si doncs no m’havien vist sortir per la porta, m’hi veien prou arran, cert que amb la meua cara més talossa i el posat més perdut ni tocat del bolet, mes segur encar que malfiats rai.

I ara vet ací, vigilats de molt a prop pels homes de blau, els soldats de l’ambulància (segur que es tractava d’un hospital militar, i doncs d’allò més ultratjós, més aferrat al règim) qui eixien amb el que em pensava que fossin dues civeres, mes, en realitat, veig que són taüts. Sengles taüts, i de mantinent caldrà suposar que sepulcres, igualment impúdics, nàquissos, insuficients, amb el cigalot immens del jardiner que, en no poder encabir-l’hi, eixia cataràctic, i així mateix amb les mamelles de la marquesa. Grotesc.

Em demanava si havien portat un tercer taüt. Ara, que ara tampoc no podria dir aquest bonic mot, Tantost trets els tres taüts...

Car al tercer m’hi haurien prou balderament encabit a mi. Així que instant de cangueli, vós, ho reconec.

Tant se val, i així anar fent. Allò escaigut i prou.

Tantost morts aquella nit la marquesa i (que estrany, oi?) també el vellard, en Gervasi, i com dic, segurament, tantost sebollits, tantost que se’m guaiten amb les glabel·les plegades, abans de tanmateix no voler pujar a l’autobuset, els heroics domèstics.

Mes què volíeu tampoc que en fessin, d’aquell ajudantet profà i estúpid? Hom li digué amb un peu a l’estrep que fugís immediatament, que cardés el camp cap a la merda, ço que ell féu, reculant, reculant, devers la reixa, i enllà de la reixa que es clogué en acabat que ells engeguessin i partissin, i encar al carrer, alhora oferint, en repetit obsessiu comiat de crestat estruç, i molt, molt agraïdament, mercès i remercès, i qui sap per quina casualitat sense rebre a la coroneta cap bala perduda.

(...)

Escampava la boira amb les mans a la butxaca i trepitjant tan llambresc i esventadet com puc.

I crec que és aquella mateixa nit on, a la dispesa, havia somiat que em trobava novament a l’edèn o jardí paradisíac d’on els mudats de blau suara molt mudament corruixats no m’expel·lien. Pel fet que hom, amb els esdeveniments de la nit, havia lleixada la reixa del jardí només ajustada, un ramadet de noietes escoltes, lleugerament uniformadetes, ho aprofiten per a ficar-s’hi i acampar al jardí. Si en veig llavòrens de siluetes delitoses a la contraclaror de la llum del capvespre! Les hi veig despullar’s per a la nit, i per a jeure a llurs sacs, i crec així mateix veure com algunes es graten el conyet, i ara l’episodi s’accelera i somii que soc clapant a la meua estimada màrfega, i tot d’una, sense fer gaire soroll, unes quantes de les noietes nocturnes, bo i cercant pertot arreu la comuna, s’han ficades a la meua barraqueta de jardiner, i m’hi faig el pregonament adormit mentre pixen i caguen pertot arreu, i ara, amb llurs lots enceses, em descobreixen, i si hi ha noietes qui es torquen culs i conyets a la meua samarreta, n’hi ha d’altres que aprofiten la sacratíssima visió del meu microscòpic vitet per a muntar-hi i cavalcar-hi esbojarradetament.

I encar m’he somiat que l’endemà, en desvetllar’m amb el Sol i els ocells, me n’adonava que la samarreta era plena de merdetes de delitós culet de noieta i de sangueta d’himen de noieta, i doncs m’he trobat una estoneta feliç d’allò pus.

Fins és clar que no he vist on era, arrupidet en rònega cambra de rònega dispesa.

(...)

(Patírem la vençó molt equànimement.)

Aquell incident en casa aristocràtica, i bòfies d’allò que en diuen d’elit, me’n duu un d’ulterior a la memòria.

Molt polidament, això sí, aquell bòfia meravellós cremà tots mos manuscrits, on haguí de regraciar-li-ho molt humilment.

A part els meus pàmfils fulls, havia davant seu, en colors fortes, una foto meua, vull dir, una foto on jo hi era, i justament caient cap per avall per un tobogan; hi anava tot vestit de blau, i la neu, en la seua assolellada blancor, enlluernava.

Crec que la meua imatge aquell senyor tan posat i tocat la tenia exposada davant, durant el meu fi interrogatori, per a demostrar’m, o potser millor, per a demostrar’s, que així és com em veien i com m’havia de veure tothom (i jo mateix, és clar), és a dir, caient, caigut, més: totalment desconfit, destrossat, vençut, molt merescudament fet una merda per a l’eternitat.

Tret que allò que ell ignorava és que aquell migdia on em feien la foto, carallot si en queia, de divertit, d’enjogassat! I que la ganyota que es devia pensar clissar en el meu visatge, pensant-se que fos de vergonya i de patiment, no era sinó d’immensa joia.

Mes és clar que cada part pensa el que pensa. I tant se val, vós; al capdavall, tan feliços tots plegats, cascú apalleronant-se en la pròpia enrònia.

(...)