Cinquè d'Escorrialles

—Quan els llepaculs feren vaga, ens vérem obligats a llogar torcaculs.
—Vés a saber per quins motius els sempre fidels copròfags prengueren aquella incongruent posició; potser trobaven que la femta que ingerien no era darrerement prou nutritiva?
—Nosaltres, rai. La despesa, en havent llogat els torcaculs, prou ens pruïa, és clar, mes encara ens arreglàvem. Ara, quan els torcaculs a llur torn (potser perquè se n’adonaren que ens havien pels collons) decidiren també de fer vaga, llavors malament rai, car haguérem d’anar amb els culs sempre cagats.
—A la llarga la situació esdevenia insostenible, i és així com al capdavall sorgí, com matacà de la brutícia, la carrinclona secta dels solidaris. Els solidaris eren uns il·lusos qui propagaren durant una estona força efímera l’absurda doctrina del torcament de culs recíproc, és a dir, tu em torques el cul, i et torcaré el teu, i això no pas en parelles d’intimitat ultramerdosa, ans teòricament en cadenes infinites de candidats naturalment betzols, fins que el betzolisme s’estengués a la totalitat de la població! Tantes de bestieses! I quin ofici més repugnant, que no? Tant se val, car al cap de no gaire ja eren tots morts. Periren de fàstic, car una cosa és la pròpia merda i una altra de ben diferent la merda d’altri, no fotem, vós. No érem pas nosaltres els qui havíem nascut per a rabejar’ns en merda. Ni llepaculs ni torcaculs. Nosaltres érem senyors.
—Fou aleshores, ara quan la situació esdevenia revera desesperada, que qualsque revolucionaris ensopegaren en la solució. Hagueren la feliç idea de torcar’s el cul personalment! Hom es torca el propi cul ell mateix, i au, prou romanços, vós!
—Vérem com d’inanició moriren, copròfags desnodrits, els inútils llepaculs. I com moriren d’inactivitat els ja no prou servils torcaculs.
—Au, a la merda tots plegats — diguérem, divertits, i amb els culs tanmateix si fa no fa polits.

(...)

—L’artivici hec de l’artifici.
—Sense vici, la merda de la vida és llavors merda absoluta. El vici n’atenua, si més no un bri, la virulent totalitària merditat.
—L’artivici és el vici d’artifotre pler d’artificis, tants com el cos et pugui suportar; car tots els vicis es veuen limitats en els seus admirables efectes per la resistència del cos que els aixopluga.
—Personalment, és clar, l’artivici hec d’artifotre tothora un artifici o altre.
—Enlluernat pels focs més esclatants d’enjondre, sempre sóc fugint, adreçant-m’hi com decebuda fascinada falena. I vet ací que tot el que faig no sigui sinó enlluernat artifici.
—A tot el que faig, tot hi és artificial. No hi ha res de genuí, en el sentit absurd que hom entén el mot genuí, car en aquest sentit re no n’és (de genuí), altre potser que l’infinitament petit pinyolet (vés a trobar’l!) que sotscenyeix la ubiqua matèria.
—A fer l’artifici m’hi empeny, com dic, el meu artivici. Parlant d’artifotre, tot allò artifotut per mi no és doncs re sinó artifici.
—En cada diguem-ne producte meu, la llengua hi és artificial, l’entrellat ho és, i l’ésser i el desésser d’allò fet (allò articardat), i el raonament que aparentment el sustenta, i, en fi, la mateixa substància sencera.
—Artificial. Artificial tot. I, amb el meu inherent inveterat artivici d’enganyat artífex, cada eina ploguda del cel m’és aleshores doncs vàlida per a artifotre l’artifici.
—Car hipersensitius, rai, mos senys...
—Sorolls llums flaires tasts tocs excessius, m’atueixen.
—Hipersensitius, mos senys gens assenyats repleguen senyals artificials pertot arreu, i llavors n’artifan això o allò. —Car sóc pur artifici — res estable, tot precari, leri-leri, a trenc de rompre’m en mil bocins.
—Tots els meus components són artificials — i disgregats, què esdevindran...? — tots plegats, ací i allà, qui sap a quines parts d’altres insospitats artificis en acabat no foten cap.
—De l’art més descordat, tot és descordadament part.
—Viure és assajar artificialment rai d’organitzar-ne molt provisionalment i curta un bocí que no trigarà a esclatar per a anar a espetegar, cascun dels ignars components, a tres quarts de quinze l’un de l’altre en tènues organitzacions no pas tampoc verament volgudes; estocàstiques, casuals.

(...)

—Els quatre rats qui m’han tractat, tots quatre m’han trobat (ep, segons em deien, o els sentia dir) que sóc inaferrable.
—Un xicot molt taral·lirot, t’amolla un estirabot que sembla que vulgui dir alguna cosa, i quan te’l tornes a escoltar te n’amolla un altre que sembla dir tot el contrari. No sap ni on para. Tocat.
—Un ninot sense paleses conviccions. Desagradable. Adust. Sense passions, tret amb, de cops, de lluny en lluny, rares rauxes que no arrenquen d’enlloc.
—Imprevisible. Gens fiable. Buit. Fet de no res, d’àtoms esbocinats, de pols, de cendra escampada pel vent.
—Inaferrable, d’elements altrament lliures ventissament circumscrit.
—“Inaferrable” — magnifica definició, hi subscric. Vull aferrar’m i no em sé pas trobar. Què més voldria que aferrar’m, vull dir, part dedins, aferrar’m a alguna seguretat ni fermesa ni agafatall del que sóc... En tot el desésser, ensopegar-hi qualque apòfisi de l’ésser que mai s’hi imbriqués...
—Carallot, debades. Identitat inaferrable, com peix llenegós en ollal de vescs.
—Identitat..? Quina...? Invent vacu. Què fotre’n?
—No, cap. No puc. Un zero; nul. No n’hi ha, no, gens. No hi és, no. Enlloc.

(...)

—Sense mot no hi ha concepte.
—Sense concepte no hi ha l’angoixa afegida d’un nou nus a la curta corda de la vida.
—Tot nou concepte és buida paraula i sempre afegeix a la complicació.

(...)

—Ara que finalment m’he metamorfosat en cagalló ambulant, quina casualitat que pertot arreu on vagi al món hi pudi a merda com si el món mateix en fos fet.

(...)

—Així és com va sempre, vós. De petit que me n’adonava. Hi ha algú qui avui hi és, a la botigueta, bo i pouant a un sac de segó amb un lliurador d’alumini per a servir-te’n una bosseta, i demà te’n trobes la fotografia al nínxol del cementiri. N’Aristarc Verdura igual. Un dia el viu viu, l’endemà el viu mort.
—Llavors quin altre estrany cas d’hipermnèsia. El quadre es repetia. Anava a dir la darrera vegada on el viu... Mes ho haig d’esmenar, car tota aquella acció la reveia, i per xo diré la segona darrera vegada on el viu...
—Car qui sap. Potser perquè érem bessons bessonats, un cop el cremaren a ell i ara em cremaven a mi...? O a l’inrevés...? I allò que van veure els seus ulls ho veien els meus...? O el que els meus veieren ho veien els d’ell...?
—Tant se val, tot xo no aclareix res. I diré el que haig de dir, que la segona o tercera o enèsima darrera vegada on el viu... fou novament quan pitgí el piu, i ell son cos i el taüt de pi mig corcat que l’encaixonava foren furiosament cremats. La dona del crematori (em fa que era la mateixa de l’altra vegada!) volia fer-ho tot ella, engegar les flamotes, fer veure que s’amargava, menjar-se el xeflis, espolsar les cendres, i dir passi-ho bé i tot, i au, el proper.
—Mes eu, bada, coneixia prou les lleis per a saber que la família teníem tot el dret de fer-ho nosaltres mateixos. I n’Aristarc era un germà bessó meu; érem, tothom se’n recorda, érem com els llegendaris “piïs”, vós, com aquells “ocells besats”.
—I ací inclouré aqueixa nota sobre la bona empescada del flequer del nostre barri, a la carretera de Corbins, el del millor manró, a qui si se li besaven els pans i els havia de desenfornar alhora..., i quina en va veure doncs quan li vaig parlar dels piïs. Llavors, xo féu, dels “pans besats” en feia propaganda com del darrer crit en pans, i en deia, apol·linairament rai, com qui diu, en deia, dic, “pans piïs” i en venia un plec, perspicaç negociant de molt aristocràtica família gitana, com nosaltres.
—Tant se val, ocells besats, dic, n’Aristarc i eu, qui, com els cèlebres “piïs”, han de volar a parells, car cascun dels quals, vull dir, cascun dels dos, només ha una ala, i han doncs de volar ensems, fins i tot capiculats si s’escau que ambdós duen l’ala al mateix cantó, o en companyia molt estreta, com n’Aristarc i eu, si cascú duu l’ala al cantó oposat, car al capdavall molt esquerrà ell; eu, ai, dretà rai; o l’inrevés.
—Qui m’ha matat, havia dit amb vult desesperat, abans l’embòlia o l’infart, o, a tots ops, l’atac sobtat no se me l’endugués.
—Com el sabia si més no aitan hipocondríac com eu, pobrissó, d’antuvi qui en feia gaire cas? Mes llavors, estès damunt la pollosa màrfega, eu véu com ell veu com se li atansa l’eterna foscor, sent que avall s’enfila pel forat sens fons, s’escola, passa ultra, s’esmuny enfora i enlluny i enjondre i enlloc, duana sense retorn avall, mèdol darrer, mòdol, eixauc, embega, embut d’un sol vector, car la resta és duad cap al nul oceà... I bona nit, vós.
—Per ocanes darreres, vides perdudes s’enfilen, en gola de lleó. Parant tarumba, l’aspriu Aristarc, es fon, es fon, rodolant cap al canyet, s’hi afegeix, hora de calumniar, amb les darreres escorrialles de cap força, tota noció rebuda i, d’esme, ai, inclosa al sensori i consirer, tota aproximació de transcendència. Tururut i au, ja ho he dit.
—Un capellà fou cridat, qui sap per quina capdecony xafardera de l’escala. De primer em pensava que el paio era una mica ruc; després me n’adonava que n’era molt — molt ruc; un d’aquells incansables xerraires qui se’ls veu aviat la imbecil·litat que duen damunt. De més, no és pas que no el conegués, car prou que l’havia clissat abans. Cantonada de Sederies, maurava magre i gras d’una cegueta monstruosa qui, per no res es deixava tocar la xona. Pell bruna, complet negre, corbata i sabates caquis, manxant-se a través de cap a trau a la butxaca, buidava el buirac a la cantonada mateixa. Llavors el veia bo i esmunyint-se’ns tot arrupidet, alhora beneint-se com un beneït beneit. Et condon tots els pecats, i tant, i tant. Ves, no en parlem més, que jegui el boc al llaç i que tot romangui com ho trobem, car, més ho enterbolíem, pitjor no ens anava.
—Tantost aparèixer li vaig dir que es cerqués la vida on hom (cap datpelcul de cervell ratat) se li cregués les infames falòrnies. Go busking elsewhere, mate; you’re not wanted here.
—Transfiguració del ximple pretès demiürg en podrit paràsit curull d’estupor.
—El viu que com pàmfil colgamorts cosificava els cossos com mobles d’orc o paradís, i la testosterona se m’esvalotava. L’hauria atupat i tot, tret que era l’hora de ficar foc al momificat cadàver, i me’l treia del damunt com moc d’entec.
—El fonògraf tocava absoltes o quelcom d’altre de dolorós — dolorós a les orelles, sobretot, per xo li deia a la paia que l’apagués, ço que la fàtua féu, no sé si dir-ne cínicament o paradoxal; a tots ops, bellugant mamelles i natges com si fossin elements cosmològics perniciosament sotmesos a qualque sobtat desumflament de l’errònia bombolla universal, on tots plegats xauxinàvem, pecs.
—Viu llavors que els sòrdids sistemes hormonals dels antropòlatres (tots els qui s’aprofiten dels cossos d’altri, i especialment dels cossos sens vida, com ara, com dic, colgamorts, capellans, i d’altres maleïts indigents dedicats a les pompes fúnebres), amb aquella irreverent intrusió i aquella triomfal sortida de to meues, se’ls convulsionaven, i per infiltracions histèriques de quines brutícies glandulars d’allò més mal ginyades, oblocucions hiperbòliques i feroços retrets fútils se’ls desaglutinaven dels pudents gorgs ineducats dels confusos defectuosos més íntims senys llurs, i se n’engargussaven irreversiblement.
—Ningú, per molt llumenera, no n’hagués tret infinitesimal rovell, de tanta de closca impertinent. Per xo en pagava tanta de concernència, a res que d’allò que diguessin valgués la pena de fixar-m’hi, com a la possibilitat que, fossilitzats enllà dels mil·lennis, llurs enquitranades espinades en col·lusió amb llurs carns severament disciplinades a les regles de l’empedreïment, per infinita o asimptòtica inalterabilitat de galgades paral·laxis, entressin mai en col·lisió amb cap del meus més remots interessos.
—Al contrari, com si sóc novament en cap jungla fonamental, bo i èbriament puntuant-t’ho amb les peülles, cridí, Perish all survival! Mort a tota supervivència! I porc-espí eriçat entre els amenaçadors ombrívols colraves, fugí les carrinclones cridaneres lluminàries d’aquell xaró escenari de crematori i, encara amb els ulls tots empaitats per grinyolants pampallugues, entrí a la cafeteria de la vorera oposada a sopar-hi. Servit una cascada llampant de gambes i caragols a la planxa, de sobte despullat de tot confí, esdevingut beuarra i lúbric, per la dissolució ràpidament deteriorat, tota fortalesa moral esvinçada, mentalment ofert a les més despietades orgies, m’adoní al bordell més proper al tripijoc massa enginyós on sóc macabrament submergit per un oneig incessant de multiplicades xones. Tot un exèrcit d’immodestes beutats, llurs joiells intercrurals rajant cruels mels d’extinció, m’hi amorrí enfonsant-hi els ullals fins al carpó.
—D’aquella solemne esdevinença n’eixia amb la reputació superlativament millorada. L’altre Aristarc, deia tothom, els febles tant com els durs, els gais i joiosos com els pansits, els folls i desancorats com els savis tocats i plens de tics, els qui amb els forats dels cul sagnants demanaven més benaurada humiliació com les altres atroces bandarres més ximples que el cagar cap per avall...
—L’altre Aristarc, amb la seua ultradegenerada odissea, com ens ha avergonyit! Quin superhumà amb totes les de la llei, collons! Ens ha jaquits la resta innoble dels engossits bípedes barallant-nos per les quatre crostetes romanents de ronyós declivi virtuós. Només ell, heroi sense parió, ha pogut fotre peu a l’espaterrant primer llivell que duu a la descoberta de la intimitat mai sollada pel trepig de cap altre exploratori pensador de roent vit lluminós de laberints essencials il·luminador a l’ànima ignota d’uns cossos astoradorament dotats de sistemes de científica defecació! Com la seua proesa no ens mig desarrela finalment de l’atròfia mil·lenària! Filets de plomes de dinosaure comencen de llevar a les nostres indignes pells fins ara tan coriàcies que calia la seua única heroïcitat per a si més no una miqueta oscar. Naufragats androides, per quins episodis sempre idèntics on ens perdem en oceans de bestieses dogmàtiques on el timó per força se’ns torna a trencar i el coll ens tornem a rompre als esculls de la tria errònia.
—I així anar fent. Quin en fa cap cas?
—Mut augur en la crònica calç viva de l’única veritat, els tòtiles paralítics de la idea fixa, maligne i coratjós com serpent qui no revela on rau el moll de l’os del que cal de debò conèixer, resolguí d’ometre’m, i jaquir-los doncs que s’acabessin de podrir tots plegats, paranoics cagots, devotament arrapats a la perniciosa vaguetat de llur primitivisme que, de la biologia, n’ignora àdhuc la triple absurditat d’un parell de natges i l’encesa mà avuncular qui molt lascivament no les subjugaria.
—Orquestrat laconisme el meu que els nusos dels ressentiments estrenyien entre els planyents insectes de qui la inconsútil amplada d’ales rosegava gradualment, bo i atansant-se’m, els abissos de la més axiomàtica insanitat. Minses teranyines d’arpegis pianístics, d’espurneigs de xafarderies, d’hilaritats mig ofegades, de cofis-i-mofis de llepafils, i emboirats parpelleigs pels espiells i els més verídics telescopis o perspicils, no pas que em fessin més estel·lar l’estada.
—Compel·lit, em desembeiní com entremaliada crisàlide qui refusa l’intermediari reialme dels eruptius sorolls i les errors de percepció. M’emanaven pudors d’incinerades escombraries...
—Cremí, cremí, i forçant la màquina, amb un xut de tisora, silent, el xou cloguí.
—De l’altra part de l’hermètica vidrada portella del forn, qui ni quants de la claca, dels conxorxats, se’n curava encara? Cap ni un. Tots semblaven, recargolant renecs i marrameus fecals i insolents, cardar pels descosits.

(...)

—De cavall a cabell.
—Quan era pintoret de calms paisatges naturals, després de l’etèria visió del místic cavall blanc qui va vindre a llepar-me el visatge mentre m’adormia sota l’om, una segona miraculosa visió fou la del cabell blanc, de granada ans higiènica femella, sedós, ondulat, copiós, que apareixia al cap del lleugerament conegut qui venia a embadalir-se davant la magnífica dona qui hi jugava amb la seua filla a dolços jocs de blana pilota, i el petitó de tres o quatre anys qui s’aventurava una miqueta més lluny, bo i recacejant pel maragdí prat brins i insectes, bolets i molses, caragols i llangardaixos.
—Feia anys que coneixia molt part damunt el personatge. Era n’Aristarc. N’Aristarc era un home tranquil, d’edat un pèl avançada; de cabell negre, curt i escàs, força calb. L’estrany fou aquell primer migdia. A un dels marges del prat maragdí hi érem un altre pintoret de cavallet i jo. Sota els oms, pintàvem oques i estanys, de vegades cavalls, de vegades lluentors intergalàctiques de papallones i escanyapolls ensumant llises fulles de vern i esclatants floretes de tamarius.
—N’Aristarc va veure la dona bellíssima i en romangué extasiat, ja ho he dit. Bocabadat. Tot fou u, veure-la i l’espars cabell fosc que de cop i volta se li tornava cabellera esponerosa, saníssima, sedosa, tota blanca; un esplet impressionant de rulls setinats, un nivi cascadeig de velluts i laques, de finíssims glaçats caramells que espurnejaven al Sol. I, qui sap si animat per la força quasi-samsoniana del cabell ubèrrim, no gosà llavors atansar-se a la dona i a la noieta, i al titó, al xicotet, els tres magnífics exemplars de la perfecció humana. Rossos, colrats, esvelts; amb cada parpelleig que feies, estàticament estatuescs; tres ultramundanes meravelles. I llur mel·liflu enraonar. Mare i filla, tot jugant, cantussejaven, diabòlicament enjogassades, una melopea evocativa, un recitatiu melòdic, sublim, inquietant, misteriós. El titó, allunyadet del grup, només en coneixia dubtosament una estrofa, i l’anava repetint gairebé sense adonar-se’n, mentre es perdia en els curosos recaceigs de l’ameníssima natura del voltant.
—Hipnotitzat, n’Aristarc romangué ben a prop dels tres espècimens impecables, i quan fou hora que els tres retiraven, retirà amb ells.
—Sé que aquella migdia mateix, mentre els infants feien la migdiada damunt l’herba de llur jardí, n’Aristarc s’encauà al mateix jardí en un sot herbós i hi jagué amb la magnífica beutat. Copularen extraordinàriament i silenciosa. N’Aristarc n’eixí transformat. Lluminós, gairebé translúcid, surant en núvols, sense veure-hi de cap ull, tornava al parc. Fou llavors, abans no perdés la cabellera, que assagí de pintar-lo, d’afegir-lo al meu paisatge.
—L’endemà tornaren. Tothom hi tornà. Sota els oms, no gaire llur de la segla amb els verns i els collverds, els dos marginals pintorets rabassudets, efeminadets, bonhomiosos i negligibles, els dos pintorets insignificants a qui les galtes grassonetes el mític cavall blanc un cop s’abaixà a llepar-los.
—Enmig del prat fresc, el miracle humà de mare i filla, i el preciós entremaliadet marrec, tots tres vellutadament recitant, i suaument jugant, i beatíficament esguardant adesiara els vols màgics de les efímeres.
—Jagut a un sot herbós no gaire lluny, somiós, rabit, posseït, elevat, n’Aristarc, a qui els pobrets quatre cabells tot de sobte se li havien tornat novament profusa cabellera de lluents ones d’argent.
—Ja es veia n’Aristarc segurament fruint novament de la dona meravellosa. Si ahir se li lliurava, avui se li lliuraria. Tret que no comptava ni ell ni ningú amb el cop d’ull que, tot tornar-se’n, la deessa féu distretament als quadres que pintàvem els dos no ningús. Al meu llenç que, pretensiós de manguis, vaig cofoiament creure que s’hi aturava un bri de fugaç estoneta, va deure guipar-hi n’Aristarc transformat en arcàngel.
—Tant se val. Entre arcans símbols si fa no fa tremolosament astronòmics, ell hi levitava, resplendent, com qui diu fosforescent, coruscant, lentament i eternament reglotat pel gorg monstruós, l’abís llegendari on bull o pus tost xauxina el pàmfil univers, com ara qualque mena de terriblement augmentada noctiluca, enjòlit, vull dir, en sempiterna apesantor, ingràvidament, imponderablement suspesa enlaire, antropomòrfica noctiluca ell, doncs, llisament, imperceptiblement, sallant per les negres aigües mortes de l’espai, àdhuc lleugerament nimbat pel llambrall, el miralleig, d’aquell fantàstic gambuix de cabellera extraordinària, en fi, allò que se’n diu més o menys un ens arcangèlic, com bé pretenia, amb la meua prou humil traça, en afixar-ne la remarcablement transfigurada figura, un cop bellament extreta de l’estranya realitat.
—I ara, endavant. Darrere les tres molt excel·lents imatges de la perfecció antropomètrica, l’abundantment i blancament esbullat Aristarc.
—No, no! — vam sentir que feia llavors la femella incomparable. I força alçurada, li feia signe a n’Aristarc que no els seguís, que se’n tornés, que els deixés en pau.
—N’Aristarc no comprengué el cas. Per què? Per què? — van sentir que deia, aturat —. Per què fugiu avui, si ahir...?
—Ets l’arcàngel! — va cridar, positivament esfereïda, la beutat meravellosa.
—N’Aristarc es va tornar de plom fos. Arcàngel...?
—Ens destruiries. Ens destruiries tots.
—Pobre Aristarc. La cabellera sumptuosa li desaparegué de cop i volta. Tornava a ésser un homenet com un altre.
—S’atansà als pintorets qui, astorats per l’escena no depenyien, tot d’una onírics, sinó somieigs de flonges especulacions. Va dir, Què ha passat?
—Els dos pintorets sense cap altre protagonisme només ens vam arronsar d’espatlles.
—Sense comprendre re, cap cot, lentament anant-se’n, n’Aristarc desaparegué.
—Desaparegueren també l’escultural família de perfectes espècimens sobrenaturals. Família adorable; de tan formosos, ideals. Fugiren aquella mateixa nit. El meu mut company pintoret també desaparegué l’endemà. Mai no vaig saber veure sinó de confuses esquitllentes cap dels quadres que reeixí de pintar. Sempre se’ls amagava molt putament de gairell.
—Cap dels cinc personatges d’aquell fet no els vaig veure mai més. I ara, sol, jo, què hi pintava...? Res.
—De vegades em reca que no li hagués gosat dir a n’Aristarc qui em pensava que era el marit de la beutat única. No pas que en fos cert del tot, mes hauria jurat que el seu home era aquell estrany qui de vegades em semblava que travessava el prat maragdí, ivaçós com llampec roent, com com una ventissa taca de pintura tota vermella; una pinzellada espectral, incorpòria; un veloç flamareig.
—Sabia, no sé pas com, que era un home omnipotent, molt vermell, amb banyes i cua, irònic, somrient, despietat. I que aquell badoc de n’Aristarc, carallot d’ell, n’hauria sortit al capdavall ben socarrimat.

(...)

—De pas, havia vista la meua espinada qui, pinzellada vermella, se’m fonia tota sola, llunyana, soliua silueta, ratlla de l’horitzó avall.
—I jo romania fos com plom.
—Espinada, espinada! Tornaràs...?
—No tornarà mai més, taca vermella al vermell del crepuscle, somort llampec, llepia incerta, llepet de merda desaparegut al llenç del cel negre.
—Ah, al raconet indistint, com s’escarranseix encara, el pintoret cagat.

(...)

—Arrufí el nas, amè sarraí qui esteta fiscorneja
Mentre a escena malgaix esplomatgegat continua el kabuki.
—Flagrant valedor del flogist flàccid cantusseja florilegis de captiu
Qui així dissuadeix els putxinel·lis de guardonar bocs ni voltors
Que reconeguin penedits per comptes únicament
La indústria feta al forn de la pollosa formigueta.
—Orador superlatiu, gripau clandestí entre noctiluques
Tragué del portabagatges un manubri i un piolet
On críptic i remot amb ruptures d’urpada
Abrupte pinta a les catacumbes llufes als espantalls.
—Al zoo a la zona dels enzes ell i jo quin parell d’inútils plepes
Als vèrtexs del nostre camp de visió quatre crancs orbs i prou.
—Mes tot d’una l’eterna balbesa del horitzó s’avalota de cruïlles
On reconeixements fantàstics ens encenen.
—Exhausts posseïts efectivament reconeixem desvetllats
Rere el camuflatge la presència de l’indestructible nitrogen
Qui espolsant rutinàriament tota altra intransigència
Foc calat, cabdalment empeny l’any.
—Indigne hom es ret finalment a l’evidència
I plegant veles i pinzells entre polsegueres d’amiant passa avall.

(...)

—Sem a l’any mil nou-cents setanta-cinc. Em dic Dolors i vinc de Perpinyà. Mit-ací el flamer i allà és la glòria. He vinguda a Cotlliure, atreta com babau falena. “La Gàbia”, companyia d’amants al teatre, diu que assaja una dramatització de la meva novel·la Bales des del cavall i a la bestreta. Hi era atenta d’allò pus i qualcú em crida l’atenció, em diu si, parlant de cavalls i trets enviats pels qui colquen en praderies, malvats, contra indis irredempts, sabria pas qui és en Marcel-Llorenç Descavalls. Dic que ni puta. I em diu l’actriu mediocre, Doncs és un personatge pintoresc com pas gaires, vós. Adés molt colt per les forces repressores, viu ara vell amargat en un mas pus tost fet malbé penjat a la gira del Tallaferro. Diu que m’hi pot menar amb la seva mobileta.
—En Marcel-Llorenç Descavalls, nom autèntic de qui signava les seves obres pseudo-serioses amb el nom estrany d’Aristarc Verdura, i amb el re-redundant o tris-tautològic de Vit Sardina i Bisbe les tres o quatre obres teològiques que escrigué abans no posés seny i es tornés ateu i pornògraf, havia aquell vint-i-sis de maig setanta anys. L’havien nat a Prats de Molló començant el 1905. Havia estat un excursionista empedreït. Havia pujat el Canigó, segons ell, vuitanta-nou vegades. I encar el pujaria si no m’haguera tornat ranc d’anar fotent guitzes als Solexs qui ens omplen el camp i els caps d’empastifs i de sorollada, panteixant va dir, efectivament, en pic d’etzibar puntades rai al precari vehicle de la meva amiga, amb qui, entre tombant i tombant d’idíl·lic rost, havíem berenades (i en ombratges de pins prou pus!), i ara ens enteníem força més avantatjosament que no férem pas ahir a escena, on tot i que a l’obra només hi feia (vull dir, la companya, pas la petita moto) d’indi assassinat, ho feia, oidà, ben malament.
—Tant se val. Com dic, la rebuda fou famosa d’allò menys. Només treia el nas i, carranquejant i a frec de fotre’s daltabaix el llindar, se’n va anar a malmetre el vehicle, i totes dues, la meva companya, qui es deia, em sembla, Eustàquia, i jo, qui l’esperàvem al pedrís de davant la porta de ca seva, en acabat que en trucar ell sortís a la finestra a dir-nos que faria cap tantost, i s’havia escolada una hora, i doncs, sense pus ni pus, com dic, ara aviava escarafalls a tort i a dret.
—Què us pruu tant doncs, l’avi? — li demanà l’Eustàquia.
—Em fuigs ben lluny, deletèria! Només t’ensumi i em despertes Mitridats entre adins i teguments, llepadums, entrellats i bessonades — va respondre l’avi Marcel-Llorenç (o l’avi Vit? o l’avi Aristarc?), bracejant i fotent empentes, i, bo i tornant a separar, amb aire enfurismat, les quatre fustotes que li feien servei de porta, s’endinsà al mas destralejat, i nosaltres dues darrere, musclejant i un bri enriolades com les gallines.
—Aparentment es ficà encontinent a un rebostet que hi havia lla mateix i n’eixí seguit, bo i mastegant desdentegadament un bocí de cotna de pernil molt perfumat.
—En un remuc, fulminà, Ecs, vós, res pus anafrodisíac que les putes escarransides qui damunt fumen!
—Home, Llorençarrí, quines coses de dir; pas que fumàvem! Com psicopàtic repulsiu hieromonjo, com mistagog amb els calçotets cagats, tot t’és esquizofrènica equació faitissament resolta en escàndol. On hauràs l’honta! I com ço que pas que et veiéssim ben pus ortopèdic, ans de gratituds estàtic? Car, sòmines, qui et creus que contarà les teves pòstumes vicissituds sinó aqueixa i eu?
—I com dues lascives eugues de cursa, bo i martellejant de rònegues peülles, li trepitjàrem capriciosament els incompetents rovellons o moixernons que se li eixugaven al Solell dessús una escala repenjada sots una finestra bòrnia. Hi ascendíem immunes als penjaments que ignívom tornava a adreçar-nos. Entràrem a ca seva per l’esguerrada finestra i iconoclastes estripàrem a l’atzar, entre la pols i les floridures, aquell cementiri de lligalls i de volums pollosos, de baldufaris i mamotrectes de texts de llonga data ratats i re-ratats, bo i cercant-hi, dejús, belleu qualque full precursor on hi lluïssin de debò esclaus o indicis a cap de les sarcàstiques savieses que mai li brollaren, qui sap per quina bolla ni xiripa ni astruga escaiença, ençà del si fa no fa hemisfèric conopeu cranial, per a veure’s pus tard fossilitzades en un dels seus patracols ostensiblement il·luminats per la ploma estèril de la seva encara pus anciana repatània sor, llurs operacions paral·leles, foll mecanisme de vana gimnàstica del qui cus i recús, i sargeix i resargeix la mateixa inguarible plaga, fórmula emprada a lloure per a la reproducció dels malsons ultratjosament anodins anomenats, al caòtic oceà de l’edició d’adés no fa gaire, llibres permesos.
—Panòptiques, ans no fes cap, bo i claudicant pòtolament i geperuda, l’abjecte guinyolet, ell amb la seva escanyada escopeta d’assassinar enrancits gitans i d’altres vestigis espectrals, protoplasmes encoberts, pleonàsticament fuits de qui sap quins metzinosos califats, ja havíem, a cicles de nerviosa estuació, eviscerats, en olles de metall, on jeien inermes i tots impregnats de petroli, per a només amb un llumí ésser fets cendra instantània, envolupats molt secretament, entre els arnats arnesos de cavall i les falses honors i pler d’altres oripells en filagarses, els seus originals de sang. De sang, hò!
—Extraguérem qualsque texts, ja a hores d’aleshores gairebé convertits en polpa, i tractàrem de llegir-los. Què era aquella tirallonga d’oradures! Traumatitzades, romanguérem una bona estona fora de tot remei. Fins que sanglots ens brollaren dels pits, com crits de cornac finalment segregat del pes del pèrfid elefant qui l’esclafava.
—Com ara banyades pel llum boirós de cap molt sòrdid llevantí bordell, espaordides joguines de fang a mans i pixes dels nostres repel·lents segrestadors, nines inundades pels mal encarrilats raigs de lleterades azotúriques, si d’antuvi marinàrem en el desesperat nihilisme del pobre espletat, ben tost nogensmenys, intrèpides, no sols desdenyàrem les virilitats d’aquells suposats perduts, ans exacerbades les nostres curiositats pels torts jeroglífics que suraven al suc vermell que el Sol ara enlluentia, vàrem, incendiades, amanir-nos per al contraatac.
—Maleït col·laborador feixista! Abominat narcisista qui amb emblats cofins recollires, de les febres del genocidi, les més esplèndides i menys opaques il·luminacions per a llavors convertir-les en les entròpiques escombraries de la teva clamorosa complicitat amb el règim de l’enemic.
—Malparit! Depènyer com a teves, en acabat d’haver-les esfereïdorament deturpades, les vigoroses savieses dels nostres sacrificats!
—I amb aplom, mentre aquella irascible carronya finalment entrava a l’esquàlid sostremort dels seus depravats misteris, saltàrem nosaltres, llambresques com musculades panteres, a la polsegosa cort, entre les enriolades gallines, qui ens llençaven, com pruents llevantins qui ens volguessin encara per a llur llord bordell, salaces picadetes d’ullet, i aixecàrem els ulls amb zel anarquista per a esguardar aquell espantall eixut qui es volia llençar frenèticament finestra avall perquè es cremava com es cremaven tots els retalls robats, mes li mancaven collons per a fer-ho, i riguérem foramesura, més que més que molt grotescament l’espotzim de la seva sempre fètida boina era ara encès com ble d’incert ciri d’infames absoltes.
—Amb veu de lloro datpelcul i a mig rostir, xisclava, Qui só! Qui só! I àdhuc els quissos ploraven de rialles.
—Fugírem amb tots els estorts animals quan la casa encesa cuidava ensorrar-se amb l’adipocerosa mòmia de la inservible sor dintre, i amb l’avorrit botifler, qui escrigué ditiràmbiques llaors als qui covardament ens endogalaren, mercès als abjectes badalls que davant el sacrifici del nostre poble les dogmàtiques forces europees viroses no abocaren, finalment horriblement menjat per les rabiüdes flames que sanitosament vindicatives no havien sorgides d’ençà dels retalls de papers estripats escrits en sang pels martiritzats presoners del règim canfelipútrid.
—Com a tots els repulsius enemics a qui només desitjàrem llavors i sempre oblit i anorreament, contàrem viure encara prou anys per a encertir-nos que ben tost ni gall ni gallina no se’n cantaria, de les execrables produccions d’aquell maligne aprofitat.
—Diguérem ensems, Això rai, que re no dura, i encara menys ço que mai no pretengué escriure el maleït botifler Verdura.

(...)

—Un foc fiu perquè s’hi escalfés el Sol
Perquè la pluja s’hi mullés
Perquè l’heretge hi renasqués
Perquè s’hi desfogués la bruixa
Perquè hi sestegessin els fènixs
Perquè els insectes s’hi rabegessin
I els esfinxs més clar hi guipessin.
—Un mosquit gegantí s’hi atansà
Sos ulls negres i esfèrics relluïren flamígers
Eren com dos enormes mons bessons
Qui cuidessin d’espetegar d’un instant a l’altre.
—Creatura inaprehensible escolta’n el crit
Fins al pinyol de l’ésser el penetra el foc.
Sos ulls universos bessons a miríades relluents d’estels
Cert que no es vol pas guerxo de por que tot no esclatés.
—Llavors ses ales translúcides bo i guspirejant tremolaren
I elevaren un vent que trameté al vol el nostre món
On el gegant interromput en la seua contemplació del foc
Irritat fiblà aquell cul rodó i ple de blaus d’impúdic planeta
Que davant a fotre-li la fada gara-garota se li plantava.
—Volaren amb aquella acció els caps de milions i milions
Eren les orelles llurs ales i òrbites i eclipsis a pleret es manegaren
Mentre escapçats i doncs eixalats els cossos femarien l’indret
On el cap boterut eixorellat del botxí sens fi rossolava.

(...)

—Ves si ho sabia, carallot, peuplà i arrupidet, que a l’ampit del foradet que em fa de finestreta, al rònec, baix de sostre, sostremort que em fa d’estudi, hi havia, tanmateix puixant i abundós, el meu molt colt cactus.
—I nogensmenys ara mateix que sentia remor de les putarretes del jardí veí qui es fotien a prendre el Sol, com em llençava sense mirar prim a espiar-les!
—I alhora a fotre’m les punxes del cactus a l’ull dret.
—Pobrissó, em sagnava i tot, ep, i en acabat les seqüeles que per sempre més les fiblades m’hi deixaven, de tal faisó que miodesòpsies rai; d’ençà d’aquella gloriosa feta, m’entrevenen la visió set o vuit constants taques a l’ull, que per a més refinament prenen forma de vuits buits, negres i panxuts, ço és de forats de pany per a la clau, potser per a recordar’m per al que duri l’assidu espieta qui essencialment no só.
—Així i tot, amb l’ull dret fora de combat, qui es creuria que me n’estava un segon d’emprar només l’esquerre?
—És clar, vós, car qui en fotia cap cas de l’ull dret i els seus banals contratemps, si, delitoses putarretes, amb l’esquerre en tenia prou per a potser veure’ls els conyets!

(...)

—Sapigueu que en acabat del meu llarg període de dedicat escopòfil, descobria meravellat l’exhibicionisme. Els tímids beneïts de més a més amb una cigaleta minúscula, prou ens plau un ou d’ensenyar a xicotelles de vuit a dotze la nostra misèria que de cops, tanmateix, les deixa bocabadadetes i tot.
—Llavors, amb aquella descoberta, si esdevinc lliurat al nou esport! Més assidu en l’exhibicionisme indecent que en el perillós espiar culs, allò si m’animava!
—Fins que, ai llas, un migdia assolelladet que, jagut entre les canyes, mentre hi jugaven a prop, ensenyava el vitet trempadet a un parell de noietes de set o vuit, no me n’adonava, carallot, que també l’exhibia al gosset qui una d’elles duia a la voreta; el gosset, encara menys impressionat que les noietes, no sé què es degué pensar que veia, mes es rebolcà com una serp i m’hi foté queixalada.
—Minúscula que la feia abans, vós, i amb la mossegada en perdia, sobre, la meitat. De quatre polzadetes amb prou feines, passava doncs ara a menys dues.
—Un benefici se’n desix; la mossada del quisso em guaria del vici joiós, vull dir, de l’empedreïda virtut, de l’exhibicionisme.
—Quina altra virtut d’aquella exquisida mena diríeu que no triava a continuació...?

(...)

—La dona no vol cap planta amb punxes al jardí
(Que siguin les qui a mi m’agraden més se li’n fot, és clar, esmeperdudament).
—M’ha fet arrencar el bèrberis deliciós qui tenia amagadet entre azalees;
L’havia plantat feia una quinzena d’anys i cada any molt agraïdament floria meravellosament,
Tret que la mateixa meravellosa esponera de floretes primaverals en traïren la sacra presència.
—Malaguanyadet arbust de rels massa fortes i endinsades, rels musculars, d’un groc vivíssim;
Tot demanant-li tristament perdó, estimat bèrberis, les rels, poc he estat capaç de desenterrar-les prou
I es veu que amb la barroera operació l’assassinava,
Car al cap de poc, al seu exili, bandejat d’estranquis al jardí d’una veïna,
S’ha anat esgrogueint, les seues fulles, sempre tan ardidament verdes,
Ara grogues com eren les escapçades rels, i veig que se’m mor,
Se’m mor, llarg comiat, se’m mor irremissiblement...
I tristament i lenta, i cada matí, acompanyant-lo, rememorem temps feliços d’adés.
—Que la dona no ami cap planta amb punxes m’inclou.
—Sóc mala herba insignificant, furtiva, jull, xereix, cadells, blet o fenàs,
Qui com lànguid lacai, fàmul tímid, haig de romandre al servei silenciós de casa seua
I la meua punxeta haig de parar sempre molt de compte que no es faci notar gens,
Que no se m’enrigideixi mai, o prou corre perill, grogueta d’esglai,
De veure’s amb l’emprenyat zim-zam d’unes molt cruels tisores d’esporgar
També condemnada al sobtat no hi sóc.
—Minso branquilló ran tallat
Naquis arbrissó
De malarmat a desarmat en un bleix.

(...)

—Bondat, bondat, cal fer sempre bondat.
—No els portis mai la contrària ni els revelis mai re greu quan menen cap cotxe. Et fotran daltabaix de cap cingle, o rabents se t’estavellaran perquè n’acabis xemicat; el teu bocí més gros, prou que cap a cap didal, això rai, càpiguer-hi gens.
—Molt emocionals, emocionals, molt. I de l’emoció, mort se’n segueix.
—“Passionate intensity, l’eina mestra del feixisme”, paraula de mestre.
—Vaig conèixer un mec un cop qui es deia Aristarc Verdura.
—Un conegut força benestant.
—Carallot, va triar, passaven pel Garraf, i ella l’estimbava... Va triar, dic, força malament el moment de dir-li que n’amava una altra, que volia el divorci i que...
—Patatxap, de dalt el penya-segat avall.
—La despulla, vull dir, la desferra, encesa, fou l’aigua de la Mediterrània qui l’apagà.

(...)

—Sempre m’han fet por les persones de carn i ossos, sobretot les dones, ésser malèfics, no te’n pots fiar mai. Escriptors plens de merda, molt “valents”, ço és, molt cagats, m’havien dit, en llurs llefiscosos gargots aplegats en llibres, que allò del cardar era la gran cosa.
—Ec! Quina guatlla, quina butllofa!
—Ho vaig assajar, Pigmalió de Pixa, no pas amb els esfereïdoríssims ninots de carn i ossos, amb estàtues, amb persones de marbre i pedra, i bronze i coure, i jo què em sé quin metall ni mineral.
—I abans i tot de batejar-les amb les escorrialles de l’esparsa saba de la meua ànima, ja me n’adonava que no, que no era pas possible, que el resultat, fet i fet, fóra desastrós. Car trobava que, sense excepció, totes les escultures si fa no fa antropomòrfiques, gàrgoles, mascarons, cariàtides, atlants, carasses, els mancava quelcom, no hi eren totes. Les sentia rere llur disfressa marmòria o metàl·lica com se’n fotien, cruels, dels meus apassionants intents.
—Llur riota esdevingué més i més obscena, la riallada més i més estrident i obsedida, histèrica, llarguíssima, i m’empaitava, ratadora, anés on anés.
—Em volia iconoclasta revenjaire i ressentit. I llavors me n’adoní. Eren boges, totes boges, putes estàtues. I doncs, això rai. Només em calia lobotomitzar-les. Lobotomitzades, es tornaven mansuetes, es tornaven càlides, es tornaven com cal. Per això em munia amb estilets, amb xins de butxaca, amb bisturís, amb cisells, amb escalpels... I, nocturn i caut, ja m’hi veus, ple de bona voluntat, a badar’ls el crani insà i escapçar’ls la tara de la insultant hilaritat al cervell.

(...)

—Què diu la meua metgessa, vull dir, la meua ginecòloga, quan li dic que, De cops em creix un bony al cony?
—Diu, Un bony al cony?
—Dic, Sí, una mena de dit.
—Diu, Un dit o un vit?
—Dic, Escolteu, a mi què m’expliqueu. Quan era tit, manaven els feixistes, com ara, però molt més acarnissadament, vull dir, assassina, oi? I tot hi era lliga del bon mot, d’on la majoria dels mots bons eren dolents, i tot hi era doncs censura, i tot hi era capellà llufaire, i re no es podia mai dir pel seu nom, així que el cervell se’m capgirava, i mai no he acabat de sabre què sóc.
—Llavors, cony s’escrivia bony. Vit, dit. Ficar el vit, picar el pit. Tocar els pits, ratar les nits, car tocar trobava la lliga que fóra mot brut, i en feren tacar, i tacar també els semblà que podria ésser brot mut, i en foteren ratar, i si els infants popaven, vull dir, perdó, vopapen els nets de les nits, els pares rataven doncs les nits de llurs mares. I mare era un gran insult, car mare implicava bony, i mare es tornà doncs pare, d’on que pare tofés pare, i allò a la lliga feixista els tocava els llocons, mes llavors, pitjor, car se n’adonaren, dic, els de la lliga, que lliga, ui, i se suïcidaren tots. Però abans, quan era tit, com dic, els capellans i els raquítics buròcrates del bigotet i les ulleres fosques, i els bòfies revinguts, t’agafaven pel carrer, o a l’església mateixa davant la padrina babaua, i se t’enduien a un raconet i et picaven el pit al bony; i tu eixies del racó amb un bony tot adolorit i sagnós, i potser llegies als llibres dels grans que els bonys eren humits i eren roses i que s’engolien tota mena de pits i dits, i sits i nits, i gits i fits. I tenien pèls i mels, i és a clar que aquest era precisament un dels moltíssims esculls i niells on s’encallaven definitivament milions d’escriptors de pa sucat i de cronicaires de mitja mitja (ei, d’aqueixos, com menys n’haurà sempre millor!), car vet ací que l’empastifament lligaire, capellanufaire i bofiesc de feixistes datspelcul trobaven sospitós el mot pèl, que “milloraven” en mel, tret que abans havien trobat mel mot de no gaire fiar-se’n i havien proposat de substituir’l per pèl, i així, es trobaven els escriptors embogits, ujats i enfeixuguits Sísifs del mot incert, canviant indefinidament, vull dir, incessantment, pèl per mel, i llavors, naturalment, mel per pèl, i si hi ficaven mels i pèls de bony, que hom s’ho imagini, si pot, mels i pèls es convertia automàticament en pèls i mels, i aquest en mels i pèls, i així, com dic, fins a l’infinit, tant córrer per a no bellugar’t mai de lloc, bucle infernal, hom es repeteix eternament caient, faci el que faci, al mateix bertrol de la immediata futilitat (fat d’altra banda dels tots els absurds humans, àdhuc els molt més intel·ligents que no els xucla-xerris i rellepa-estronts escriptors); en tot cas, el text que llegia de tit, de minyó, no deia sinó “els èls i les els dels bonys” on allò qui ho interpretava a la meua edat? Ep, i amb tot això, et malfiaves al capdavall, per inducció, que aquells bonys no fossin pas, tot fet i dit, els vulgars nyanyos, ans quelcom de més aviat devora el cul, que aleshores, és clar, no es podia dir de cul, ans es deia mul. I cert que hi ha muls amb bony i dit alhora, i qui sap a hores d’ara doncs on bòfies, capellans i buròcrates no em picaven el pit; en tot cas, mal rai. I mal és deia sal, i llet, pet. Et picaven el pit al mul, i tot i la sal que et feia, pets te’n rajaven rai, tret, és clar, que pet era una paraulota que la lliga del bon mot no permetria mai, on si de llet se n’havia de dir pet, i de pet, net, quin embolic no et feies contínuament, i de fet, d’això es tractava, de pujar la nova generació rabejada en la saó més assaonada del feixisme de faisó tan confusa que ja em direu d’on trac ara l’entrellat, mot que no es podia dir, és clar, car s’assemblava massa a entrellet, d’on què en treies al capdavall sinó l’enlletret, i per això em vaig fer lletrat, i per això sóc tan pec i ruc, i poruc, i datpelmul i capdebony, i no sé per què serveix aquest bony al cony, ni si tinc la mà plena de vits, en el qual cas de quin gènere em féu, vós qui en sabeu?
—Diu, Tu vés venint i amb el vits de la mà em continues gomboldant i pessigollejant lo bony, i sobre pagant, no fotem, és clar, per a això hi som, sobretot.
—Dic, Vós maneu, no pas?
—Diu la ginecòloga, I com ho saps!
—Dic, Dieu “saps”? Dic “pas”? Quina confusió, col·lega Gina! Les lletres salten i cauen i qui sap com copularan, vull dir, pocularan! L’enlletret és inxesdifrable, la llengua se’m güenlla!
—Diu, Això rai, llepa’m lo bony, i se’t guareix la llengua amb l’entrellet, i prohom lletrat amb el cervell ver cell tornes trellat.
—Dic, si fa no fa, Xaf-xaf, xef, xif, xof, xuf-xuf, xuf.


~0~0~