Quart d'escorrialles

—[Al clot de l’insomni. En resum, a)]
—Quin paper més grotesc d’astorats badocs, i quina llau de cruels rialles de l’inexistent públic qui s’eixamenaria enfonsat en la més pregona foscor, quan tot d’una s’haurà aixecat el teló de la realitat i ens n’haurem adonat que, tanta de discussió titellesca, i al capdavall tots no hi fèiem altre que fútil teatre.
—Fútils, fútils; sebollits pel sentiment de futilitat de tota l’empresa, ens ensorrem a lloc com estàtues de sorra endutes pel mateix ventet fet pel teló quan s’obr.
—Damunt el làbil, fungible, tost esvaït, escenari on ens ensorrem, cada dramàtica situació ha valguda, fet i fet, exactament la mateixa merda.

(...)

—[Al clot de l’insomni. En resum, b)]
—Letàrgic, i llavors només amb prou feines latent, fonent-te tu mateix en la invisibilitat, havies suara perdudes totes les lletres, que se t’esfumaren com escrites adés en pols, pols que s’enduia el mateix tímid oratjol produït pel bleix suau als oronells del temps adormit.

(...)

—[Al clot de l’insomni. En resum, c)]
—Tot el que ets és un cos — si el cos declina, declines; si el cos mor, mors.
—Ets hoste nebulós, espectral paràsit, al teu propi cos. Tot just un fumet parasitari, vagament deleteri, qui has anomenat consciència.
—Un fumet qui també es dissol amb la dissolució del cos qui li feia de pec, ignorant, cuguç, amfitrió.

(...)

—[Al clot de l’insomni. En resum, d)]
—Hi ha cops on de cop re no copses. Perdut, de cops dius, Qui sóc, on sóc, què hi faig, i només et mig respon el sempitern interregne límbic dels sempre perllongats interrogants, retrunyint, ecoics, per les tenebroses grutes d’un crani aïllat entre detritus i derelictes de general naufraig.

(...)

—Dormíem amb les finestres obertes i sense reixeta contra els mosquits, i mai cap mosquit a casa, vós, i llavors, damunt, durant la nit, sovint quan em despertava perquè havia de pixar o perquè un malson em deixava penjat en cap situació irresoluble, sempre em trobava la cambra plena de muricecs, tres o quatre o cinc rondant, i això és clar explicava allò.
—Ara, el que no era explicable era d’on sortien ni entraven els muricecs, car quan les finestres eren closes per causa de tempesta o pel fet del fred que feia fora, els muricecs continuaven de nits rondant per la cambra, fins que una nit em fiu la resolució d’escatir-ho d’un maleït cop, i doncs pretenguí clapar, mes no clapava gens, i alhora servava vora meu una llanterneta per si de cas; de sobte, orella fina la meua, alhora un soroll d’ales i un sospir alleujat de la dona qui en aquell moment aturava la prepotent ronquera; i veus que encenc la petita lot de no gaire raig de llum, i efectivament, me n’adon encontinent de dues coses, que hi ha si més no un muricec volant i que la dona rau, com sol, completament eixarrancada, ocupant com ocupa sempre si més no tres quarts de llit, amb la quarta o cinquena o sisena part per a mi, arrupidet al raconet, sempre si caic no caic; i ara, ull viu, noi, i meravella’t, que de l’ull del cony de la dona n’ix un altre, vull dir, un altre muricec!
—Ah, ara sé on s’encauen, ara sé on s’amaguen els muricecs casolans; ara doncs estic tranquil, l’enigma resolt, vet ací on viu l’esbart de muricecs qui tant de bo no ens fan; amb les primeres clarors entren per la boca del cony de la dona, i per les inescrutables grutes vaginals durant el jorn s’hi deuen penjar i au, a dormir-hi i a pair-hi, i cada nit deuen eixir-ne tot contentets a fer la feina de nodrir’s i cardar.
—Tret que els dubtes m’envaïren una nit de mal repòs, i havia llegit al diari la passa del moment, i, efectivament, vaig encendre la lot i la vaig adreçar al cony de la dona benauradament dorment, i n’eixia una bromerota, i vaig pensar, la ràbia, vós!
—I ara doncs la por, la terror meua, vivint cada nit amb la seguretat que amb aquells fiblons tan primets i esmoladets dels muricecs per a xuclar sangs i nèctars i què ho sé jo pas per què més, no em fiblaran, folls, enfellonits, ausades, enrabiats; enrabiats per qualque ràbia obscura quan sóc, pobrissó, ingènuament clapant i au, ja he begut oli; amb quatre dies de saliveres i embogiment, al pot.
—Així que vaig agafar el portant i aquella mateixa nit, toquí el dos, i havia deixada una noteta a la tauleta sobre la mort inventada d’un familiar inventat, i el que fotia en realitat era anar-me’n a la vila veïna, i a la clínica m’hi feia vaccinar amb el vaccí adient, i vaig tornar a casa i a cada muricec li vaig donar un nom i l’hi deia fluixet quan el veia, tot saludant-li i alhora li feia molt amical la guerxina.
—Guerxineta per a tu, Zacaries; i per a tu, Teofrastre; i per a tu, Victorià; ah, Properci, com anem? Guerxina per a tu, company! Ja ens coneixem!

(...)

—Il fait plein de cocus le chef de gare.
—Com deia mantes de vegades, mon padrí era cap d’estació d’un llogarret de pas, on fer-hi contraban, ei, avinent d’allò pus; també, de cops, el tren s’aturava i el revisor davallava i portava algú qui no havia pagat el bitllet, i si era un home, mon padrí feia vindre el saig del poble, i si era una dona se l’enduia al despatx i li feia comprendre, amb bones paraules, que podria pagar d’una altra manera; aleshores em deia, Vigila que no vingui ta padrina, i el sentia cardar’s part davant, i part darrere (sobretot si la bleda deia, Ai però si avui tinc la mala setmana!) la impagadora del moment, la qual en acabat, al proper tren que s’aturés a ca nostra, hi pujava tota plena d’un urc especial d’haver pogut enganyar el cap d’estació amb un viatge tan llarg de franc i a canvi només de cap doble cardada de no re.
—Cal dir que de les coses del sexe n’aprenia un colló, durant aquells estius benaurats de la meua gloriosa infantesa.
—Per exemple, que les dones prou poden, les dones rai; per sempre més he tingut present la sort que han d’haver un cony; un cony val tot sol un capital.

(...)

—A cada orgasme, cridava, per triplicat, car a les èpiques aventures, els estrenus aürs sempre hi venien per tríades, Ep! ep! Aür!
—Molt afeccionat a les lectures on els herois de taules rodones i cavallers de llices a ultrança i torneigs amb tots els complicadíssim ets i uts, els heroics manefles amb llurs escuts de vori, i llurs mànecs d’espasa de vori, i les portes de vori rere les quals dracs insolents i indignats, i bandes de bandits molt dolents i celerats, i ducs bares, i comtes fementits, no desen fleumes donzelles qui cal salvar.
—I guanyen els intrèpids herois batalles i alliberen verges, i trinquen, i criden, com cridava, per triplicat, Ep! ep! Aür! perquè la padrina, si mai em sentís, potser es pensés que encara llegia les ínclites aventures dels esforçats cavallers dels temps miserables de tant d’heroi dandi i culcagat.

(...)

—Pel que fa als herois, acana’m això, Filibert, em deia, en la meua deliciosa innocència de minyó carallot.
—Tot va de mà: mà súper, mà bat, mà aqua... La mà qui fa del carbó, diamants, i atura bales a mig camí, i d’un mastegot t’aplana el món; i mans qui baten enlaire, i et trameten a volar; i suats palmells qui corroeixen tancs o ponts metàl·lics o mines de plutoni a Saturn, ca?

(...)

—Tot cop que amb el piu nan
Figa cardés un cran
Hi tatuava ran.
—Gotes de sang del bran
Deixen a mà i guant
Mes figa prendre-l’en
Amb llecadora on?
—Ni una no sé trobar’n.
—Mentre diu el meu clon
—Ja re no em lleva el son
Car tota polla em pon.

(...) —Clons imaginaris, tots.
—Com més impotent no ets, més potències per al teu clon.
—La teua mà només serveix per a pelar-te-la; la seua per als prodigis més prodigiosos.
—Ets ulls i orelles sempre estrebant el coll al darrer reng...
—Mentre ell, dalt la caixa, hi ensuma i, boqueta de cul, hi ora. Hi ora i reconta, hores i hores, alhora vantant-se i excusant-se, carrinclonet, encantador, d’ésser al capdavall tan collonut.

(...)

—Tots els cavallers, imaginaris clons — els Negres, els Verds, i encara amb més raó els Irisats.
—I, pelut com en Jofre, en Merdí, el qual jaquí escrit que, Vull que em sàpigues fill d’un enemic qui emprenyà ma mare; sóc doncs canviot de malbargany, amb la ronya inextirpable del xarnec sempre damunt, d’un fat tan malaurat com el pitjor imaginable, a part, és clar, que fui nat sense cigala, d’on que dugui sempre a mà el màgic malastruc ceptre de platí febrit, amb el qual maleses rai, pobrissó.
—No hi duu al seu ceptre amb què fot pel sés tots els qui pot engalipar, a la percaça de la pitjor rucada, en Merdí, dic, cap camalligues pudent, i això perquè les princeses no portàvem encara (aquells anys d’encanteris i eixarms, i romanços i catralls) calces ni tampons, perquè, escigalat, i anorc, per què tornejaria ell, ni fotria totes aquelles ximpleries de soldat marieta, a part que les princeses, totes tríbades, vós, embruixades per na Morgana, qui, com és sabut, amb l’aquiescència del bon Otger son marit, abans prou es cardà i infectà les famoses parts nobles dels famosíssims nou barons, amb en Juli Vímet de descronicat desè, ell, un altre eximi català del meu poble, qui ficà la cèlebre capterrera eriçada amb vidres d’ampolla verda a la muralla de n’Adrià.
—L’esquer principal que als llaminers els penja en Merdí del fàl·lic ceptre és que cal trobar sigui com fos la sacra podrida gibrelleta on el molt betzol piti pitonet (santíssim oracle incomprensible) cagà per darrera vegada. I els molt valents marietes “tendres gements qui no troben mai l’hora de trencar l’ham”, peixet mort a la carranxa, sense mai haver trobat per què collons tants de treballs ni penes.
—On cascun dels expedicionaris tornem en porreta, és clar, tret que què més volies?
—Car, en acabat, què altre es viure que tornar eternament sense el bon prèmit, eh?
—I llavors, és clar... Continuarà al número proper.
—I, dient d’herois dels temps dolcets, afegim-n’hi, no l’oblidéssim, en Llançalot dels Gorgs dels Estupres, qui llançà lots i lots i lots de llets als al·lots.
—I el príncep Valent, no fotem! Com més “valent”, pitjors les carxenes en escabetx.
—I tot plegat, tant se val, titànics entre els ciments, ultracròniques d’entreson, estopa pels descosits. Cada heroi prou capaç i prou cabàs de les més agosarades bogeries.

(...)

—Incursions dels clons a la consciència, mentre esdevinc cavaller, passant per tots els ritus i ordalies. El ritu del peix qui put. Les ordalies de la prístina ombrel·la per tot peculi i (cul... ih! amunt, amb tant de compte) obrint-la, obrint-la.
—Ara anava pels vàters públics, robava tampons usats, me n’omplia la sina, i a casa, damunt el llit, amb llum directe i ulleres d’augment n’estudiava els esotèrics ets i uts, els molt marejadorets missatges.
—De curós llegidor d’oraculars (hi oren els culs) orinals, havia progressat a llegidor curiosíssim de tampons usats.
—I em faig cabelleraire, si us abelleix, anant fent, selvàtic, anantant com tèrmit entre cabelleres de xafarderes; del calandratge i manguilatge al gomboldatge dels flocs i rulls i serrells; amb resilina a les articulacions dels genolls, bellugant molt sèdulament el culet, senyor de les perruques, i tan ruques, absorbint les incessants xerreres, les altes oracions! Atipant-me de dona fins al badalot, car quants de buits “perquè jo...” no amollen, vós!
—Vanta’t ruc, que a vendre et duc!
—Heroiques totes, “alhora vantant-se i excusant-se, carrinclonetes, encantadores, d’ésser al capdavall tan collonudes”.

(...)

—Deixa’t estar, falòrnies. Camí d’enlloc. Feres atots.
—Afronta ara, seriós, amb ver coratge, la teua autèntica vocació, no t’obliqüis debades més, o vas de definitiu mal borràs; assumeix ton tarannà; a ta punyent nissaga de pedestres degenerats, com gos peter a les faldilles de qualsevol puta o pagès xuflaire al seu mesquí terròs, arrapa-t’hi; no perdis cap altra baula, capdecony!
—Esdevinc doncs com cal, meteòric ans heroic escombraire, hò i més, èpic, empíric, místic, mesquiter. Som-hi doncs, ja t’has fet gran.

(...)

—El joc era el més datpelcul mai concebut.
—Es tractava d’omplir un foradet amb una piloteta que calia empènyer amb un bastonet.
—El foradet era enmig de terra, entre una mena d’herba verda, vull dir, merda.
—I em van amenaçar molt seriosament, Empeny amb el bastonet o ací mateix et tallem lo cap.
—Quin remei. Em calgué agafar el bastonet, i llavors, amb el bastonet a la mà, m’aturí a pensar-m’ho. M’hi pensí i repensí. M’hi pensí un colló d’estona. Escaujava i alfarrassava la força que caldria per a etzibar mastegot a la piloteta, la distància que li calia recórrer, la fricció del sinuós terreny, i ep, això rai, un munt de ximpleries d’aqueixes.
—Mes el que de debò esperava era que, tothom collons badant badant, s’adormissin d’una puta vegada, i llavors fotria el camp dellà la fosquejant carena...
—I ja m’heu vist, capsdecony!
—I tanmateix, llas, per comptes de ningú adormir’s, es foteren tothom a esperonar, Empeny! Empeny! Empeny!
—Fastiguejat, vaig fotre cop amb el bastonet a la piloteta i au, el món es foté a rodar i m’agafà un fort neguit, un vertigen vomitós, i de sobte m’estimbava per un clotet fosc, i aleshores me n’adonava, mentre anava avall avall avall, que el clot era pregon pregon pregon, tan pregon que, en la foscor més absoluta, no s’acabava mai, i vet ací, em dic, que em sembla que hi mig caic, vull dir, que ho mig comprenc — que la piloteta que em foteren ataconar a cop de bastó era de debò jo mateix.
—La piloteta, jo mateix, qui, atupat, atzufat, emboterudit, havia anat ara rancament rodant i rodant, piloteta de crani esquerdat, amunt avall avall amunt...
—I avall avall avall avall, i com més anem més acceleradament, rodant i rodant, fins a estimbar’m. Fins a estimbar’m a l’interminable foradot del maleït no re.
—Avall avall avall fins que al fons del fons ara mateix me la fotré.

(...)

—Era conegut entre certs somorts intel·lectuals locals com aquell feblement i blanament prestigiós personatge, qui, bo i cercant i espigolant entre el fresc herbei la millor combinació de mots, les millors antigues frases que esclarissin els dilemes i enigmes dels vivents d’ara mateix, de cops en trobava de bones.
—És a gespes i herbeis, on els brins el ventijol remena perquè cascun et reveli o suggereixi a l’intel·lecte un mot o mitja idea, on em plau de perdre’m i no pas entre resclums i llibrots.
—Això els hauria d’haver respost aquell cald matí de festa on em veia estrènuament sol·licitat per les tres granades plenetes bibliotecàries somalles i embolicades amb tovalloles.
—Érem ombrats a la platja, jo massa ocupat canviant bolquers i vigilant la canalleta, i elles tres tovament voltant-me i insistint que era el personatge ideal, que em volien per a cap de llur vasta biblioteca pública.
—Els dic que quantes de vegades els he de dir que no és no, i que prou tinc d’altra feina, i, més emfàticament, que Quina horror no duc a sol·licitacions de tota mena!

(...)

—Em veig ahir quan era un pobre desgraciat
Qui no sabia si arribaria viu a avui
I em veig avui on sóc un pobre desgraciat
Qui no sap si arribarà viu a demà...
—I em dic Collons quin progrés!
Fotrem goig! Galdós! Reeixit! Bona!
Vas lluny! Felicita’t badoc!

(...)

—De cops, tu qui et plaus sobretot de solitud (qui viu sol, se la pela tant com vol), quan, per dissort, abandonat per qui et guia, et trobes enmig de la voluda si fa no fot hostil... com te’n desixes?
—Cascun dels integrants d’aital voluda, com tu mateix, perdut en la ficció d’elleix, car la consciència de si mateix no és pas altre que l’engany de creure’s continu en el barreig fortuït d’uns quants elements si fa no fot orgànics molt efímerament agrumollats en cap entesa més o menys estable.
—De creure’s continu quan re no n’és, altre que l’única continuïtat del mateix barreig en roda de torniol que ara pren esbojarrada revolada i ara sembla perdre força, mes que mai no troba la gruada mort de l’equilibri.
—Aleshores, doncs, quan ets entre tants, de cops, a tall com aquell qui diu d’esport, t’has demanat, silentment, un parell de qüestions.
—Amb al capdavall sempre el mateix resultat.
—Et dius, d’antuvi, Esguarda-te’ls, i em dius si hi veus algú de més ruc que no tu.
—Aleshores, en haver-te obeït, i haver esguardat, sense fer-te notar, persona rere persona, la resposta és sempre, No; no hi veig ningú més ruc que no sóc.
—Això aclarit, segonament et demanes, Torna-te’ls a guaitar bé i em dius ara si hi veus algú més intel·ligent que tu.
—La resposta, després de tornar-hi amb la inconspícua cerimònia d’abans, torna a ésser, No, ningú.
—És clar, car, primer, és cert que hi ets el més ruc pel fet de creure’t el més intel·ligent.
—I, segon, és evident que hi ets alhora el més intel·ligent pel fet de creure-t’hi el més ruc.

(...)

—Per creure’m la ficció que sóc o ruc o no ruc, per força ja en sóc (de ruc).
—Tret que potser menys (ruc) que no els qui no saben que són ficció, precisament perquè saben menys que no sé.
—Mes, alhora, dec ésser-ne més (de ruc) pel fet que potser ho saben i, essent com són menys rucs que no jo, no perden l’estona capficant-s’hi.
—Potser tenen millor coses a fer. Potser no n’hi ha gaires (o cap) de tan desvagat com jo. I si n’hi ha, potser ho aprofiten millor.
—Per què millor...?

(...)

—Em plac així mateix de perdre’m pels llimbs on dones tòtils fan infinita cua per a sentir’m cantar.
—Car s’escau que jo, com tots els hermafrodites qui no ens cal d’altres sexes que el nostres propis, i qui sovint ens cardem naltres mateixos sense que ningú se n’adoni, com qui diu, mudadets i tot, fent cosetes sense mans part dessota els pantalons, on assolíem folls orgasmes simultanis tant en les nostres parts femelles com mascles, i d’ací que cantéssim tant, com se’n diu, orgiàsticament, espasmòdica, diabòlica, angèlica, robòtica, sucubòtica, apocalíptica, inorgànica... les dones, en sentir’ns, se’ns morfonen, se’ns fonen, se’ns desfan, se’ns dilueixen, i ragen i ragen, fins que tot és un toll d’agredolcetes secrecions on nedem plegats, onades rere onades d’aigües verdes que no et lleixen mai veure l’horitzó, ni si porta promesa o esperança, o just, com sempre, agressivitat i mort.

(...)

—Només els enzes analitzen els somnis.
—Els qui som més escarrabillats, i menys grillats, somiem les anàlisis.

(...)

—Totes aqueixes cases on havia viscut
De les quals només en descobria secrets i amagatalls
Un cop partit ben lluny i al cap d’anys i panys.
—Tots aqueixos camps de futbol on enlluernats
Per l’esclat del Sol casolà de la pilota esdeveníem cecs.
—Tots aqueixos ocells damunt les molses de les roques
De qui només n’aprenia el nom quan eren per sempre més desapareguts
I habitava d’altres continents on tot sol el Sol també petà com una gla
I tots anàvem de sobte despullats de pell.
—Totes aquelles antagòniques incandescències còsmiques
On aplaudíem la vinguda del gat socarrimat pel forat a la porta
Perquè així tot tornava a una flairosa sospita de normalitat
Tot i que sabíem del cert que érem a l’indret equivocat
Que pertanyíem de debò enjondre i dellà els anys
On ens nasqueren de la font eixuta de l’oblit
Les imatges del que mai no fórem ni del que no fórem mai
Abans el doll de les il·lusions no s’estronqués
I calgués llavors llepar sens esme secs llevats d’errònia pols.
—No ens duien a altres ancoratges que als d’enlloc
Els quequeigs i tentines d’un cervell que l’ennuec obnubilava.

(...)

—Sóc qui vull, car viure és ésser somiat per la matèria.

(...)

—Sóc el verificador sepulcral de nuviatges hipogeus.
—M’havien dit que els morts es prometen, es casen i copulen d’esquitllentes.
—Escèptic de mena, me’n volguí encertir. Per això passava el pont d’argent que duu al camp d’olles on tots són sebollits, i, nitament, entre tempestes de llamps veloços com mos peus alats, em ficava a escorcollar tombes i a monejar amb cadàvers.
—La verificació, nogensmenys, discorria a l’hora de la veritat per dreceres insospitades, per coordenades caòtiques, per ben poc reeixits pronòstics ni anticipacions.
—Car sorprenia, no pas cap nuviatge més o menys romàntic entre amorosos ni libidinosos morts, ans un duel entre gelosos. Es veu que també entre certs força cucats esquelets, n’hi ha de cuguços qui, per les gelosies alçurats, a perdent escruix, per a la riota de tot el reialme ctònic, a flasques bogeries es lloguen.
—Lliurats doncs a braceigs garranyigosos, i a grinyolencs encamellaments, ara enarcats, ara encorbats, en estireganyaments al plegat pseudocoreogràfics i epilèptics, espasmòdics i quasi-rítmics, fent amb els cossos i ossos tota mena de ràpids enredats gargots, els dos adversaris, els pudents penjolls de llurs podrits tendrums, com dic, per pruents verms parasitats, els quals verms els veies amb grotescs visatges enfellonits rai davant la inconvenient extemporània interrupció, ells qui eren adés tranquil·lament sopant en família, i ara, amb les contorsions i les sobtades embranzides ni estrebades, eren gitats ni aviats qui sap on, on, de cops, anaven a espetegar, no gens benvinguts, a ca d’altri, els dos adversaris, doncs, afegiré, com íncubes insidiosos que em volguessin fer malbé la seriosa investigació que mamprenia in situ, tectònic, a cops de pala, i no pas que no em sabés greu pels vius paràsits, els reduí, disgustat, a pols inressuscitable.
—Amb tota la prosopopeia de l’espantall, la propera vegada que els veia, repetia als qui m’havien dit allò dels nuviatges i les còpules que no, que Els morts no se n’enamoren ni carden fantàsticament entre ells, ans, fins i tot allà baix, dissortats, es barallen a ultramort.

(...)

—N’hi ha qui es justifiquen i tot. I diuen:
—Els qui no la férem ni de pollí ni de rossí, potser la fem de morts, car es veu que prou cal fer-la a una hora o altra.

(...)

—Traçut quirúrgic fent petar bombolles
D’adipocera entre els pudents terrossos
Sóc qui de nits va profanant camps d’olles
Tafanejant a tombes gratant cossos.
—Pervers monàstic rostant amb els llossos
Furgant mortalla amb ceptres i virolles
Esquelets prims qui van caient a trossos
Haig d’ignorar llurs ferotgies folles
D’orquestra d’òpera amb tètrics brams
Sorda necròpsia entre els enciams.
—A observar vinc us estalvieu el pànic
Corcs faducs qui us em cardeu el clatell
No sóc qui vol estroncar l’oceànic
Banzim-banzam del goig de l’esgavell.

(...)

—Dessagnats, fútils, ectoplasmàtics, cerquem, els habitants subterranis del camp d’olles, el maleït inventor de la mort.
—M-o-r-t. Quatre lletres que, meses l’una darrere l’altra, ens neguitejaren per a la resta de la duració; ens acularen a a capficar-nos en la fi de tot.
—Delerosos rèprobes, tan divertits i enjogassats que no vivíem abans de conèixer les lletres (malament!), el mot (pitjor!), i el concepte (pèssim!).
—Gens diplomàtics, qui filava prim llavors! Amb quin goig no assaltàvem molt putarres truges, les marríem a salt de cavall; i, espontanis, assassinàvem, ep, enemics a tort i a dret; i ens nodríem del que ens caigués a l’abast, sense por ni recança de morir ni d’emmalaltir ni de perdre el quest ni l’horitzó, ni, ausades, la continuació de tot això.
—I vingueres tu, i confegires el mot que ens pansí i ens amargà, i ens enverina cada segon d’efímera existència ara! Qui t’enxampés, malparit! Com en sorties, t’ho pots imaginar!

(...)

—El somnolent primitiu esguardà tots aquells esquelets ovals qui hom incinerava en l’idíl·lic crepuscle, l’engrescà llavors la idea del relleu que li oferiria el suïcidi, la sublim peripècia de l’anorreament per mà pròpia.
—Fos en la multitud / De dret cap a l’embut.
—Metanoicament, després del trauma, reorientant doncs la vida romanent cap a supervivència, no va voler fer-ho davant els gossos enllaminits per la prospectiva — se l’imaginaven estès i incapaç de defensar-se, i se’l cruspien ja doncs amb els ulls.
—Sabent-se predestinat a les mateixes tristes evolucions de les tost putrefactes llores i cualbres, i adu, més elevadament i llarga, els pobres entròpics gravitons; rostat per les agonies d’aquest cos seu tan pec, tan incongruentment, omnívorament, cobejós de cromàtics reialmes infinits on ancorar-se d’empertostemps, i, ell ensems amb sos joiosos sequaços, gaudir-hi — gaudir, melòdic, harmònic, simfònic, amb les innombrables glòries fetes només per a molt destrament ni naturalment pessigollejar els esmolats senys dels qui, com ell i els seus, viuen plens d’energia encara, el primitiu...
—El primitiu havia malmeses, massa entotsolat en les esfèriques cabòries, les possibilitats de promoció.

(...)

—Consirava el suprem que, Era palès que un dels sequaços s’abstreia enjòlit, bo i habitant certs orbes, on per exemple, una de les tasques compulsòries requeria que hom teixís, non-stop, ulleres de roba per a l’ull del cul del suprem.
—El va cridar a la seua presència. Primitiu, li va dir, no cometré el tort de condemnar-te al blasme incontinent, i menys al càstig corporal; transformat en ase dels cops ofert d’enze ans d’esquer als fèlids qui caçaríem, venjatius. Prou et veig, quin paperet! Crestat i escrestat, sens esperons, eixalat, gall gallinaci qui voldries aviar un gall i aviaries, per a la riota general, un quiquiriquic operàtic de deunhidoneret; mira què et dic, que ni de percudir-te l’os de la musica, que com saps ja galleja tot sol, no faré. Al contrari, només et diré que tots hi hem passats. Cada salvatge ha caigut al mateix bertrol sobtat on (com les estacades puntes l’elefant) l’ha acorat el mot letal — “mort”. Transfixió anagnorítica, decisiva, re-fonamental.
—Suprem, caic de cul. Em pensava que era sol a haver-ne fet cas, ni escoltat el mot marcidor, pansidor, destrempador, del traïdor inventor, respon el primitiu.
—No, home, no! Tothom s’hi adapta. S’hi adapta o mor. En vida, mor en vida, paràsit llavors qui, com comprendràs, no podem tolerar; car no lluita ni es sacrifica prou, com li pertoca per a la supervivència de la tribu.
—Adaptar-me, ho he provat tantes de vegades! M’esmava fins i tot que el camp d’olles on sebollim els cadàvers és un parc d’atraccions on els morts desdiuen la mort matant-se i rematant-se tantes de vegades com els rota.
—Potser tu també seràs un altre fatal inventor. Com el de la mort. Inventaràs l’ofici de bard. I ens ompliràs el cap de falòrnies més o menys distretes, segons la teua habilitat.
—Quina bona idea, Suprem!

(...)

—Prolèpticament, anticipatòria, tres o quatre dies més, i som-hi, ja hi som, al pot.
—La cognició permanent, quotidiana, que som pell i prou (no pas millor que arnada, penjada, pell, rostida al Sol), és un pes massa feixuc de portar.
—Tocatardà, el bard recull, de la batalla, l’alè darrer de cada mort.
—Inefable, en diu — mot molt ruc, inútil.
—Car prou cal dir-ho, fer-lo efable, faula. O pleguem.

(...)

—Som a la mercè de la siguètica. Davant la siguètica — ço és, el callament universal, car la volta del cel no et retorna sinó buidor, l’eco de l’interrogant — cal escoltar el silenci.
—Cal escoltar el silenci i aprendre’n, car l’ésser (l’essència del que som) no es revelarà mai amb d’altres mots que els que tu mateix no inventes.
—Només inventarem paraules i les relligarem de faiçons més o menys xamoses, amenes, harmòniques.
—On no hi ha resposta, és on troba hom les més diverses soltes, a tot i al tot. Ep, i en rau prou (molt moderadament) content, o es fa fotre encara pitjor.

(...)

—Síl·labes intruses m’obren camins inèdits a esquemes cabdals.
—Què hi faig, estàtic, covarot?
—Res. Esperant fotre el primer cop.
—Car qui pega, mana!
—Car pegant, les pedres canten.

(...)

—La matèria ens somia i no som sinó somnis somiats per la matèria — qui sap això, sap tot el que cal saber.

(...)

—Drac catastròfic, quiti de tot deler d’abassegament, nu i camuflat per la natura mateixa, no hec cap tresor amagat enlloc.
—Si els maleïts garrepes s’aferren als trofeus, jo ho faig al brancam més ocult.
—Sóc el camaleó.
—El camaleó s’enlluenteix com un iglú. Entre les cuixotes, l’esfereïdor, el convolut, brutal, mecànic, aparell de cardar. Pugnaç, se li dispara sol.
—Calçada i descalça, tota verge és falsa.
—Que vingui el cavaller stakhanovistant, pencant de valent, a plantar cap emboscada on suposadament caic, i on ell redimeix llavors ors i hímens. Quan es tornarà a cofar, feina acabada, se n’adonarà que a l’elm, lax, m’hi cagava.
—Cap antena no em trem. La rialla em solca i salla pels dedins, com la merda li regala a la cara.

(...)

—El món, dipòsit de somnis, i tots els éssers, tants i tants i tants i tants, tants arreu d’éssers fantàstics, creatures inversemblants, amb potes i sense, i antenes i palps, xarpes, pinces, ulls irreals, i ales, i escates, i plomes, i volant, i nedant, i subterranis, enormes i de tan nàquissos invisibles, llurs formes surrealistes, grotesques, màgiques, de malson, doncs, tots plegats, què?
—Res, diferents manifestacions espectrals, fantasmagòriques, de la mateixa bogeria hipnoplàstica (hipnagògica, hipnopòmpica, onírica, visionària).
—Amb el deixondiment, constrets a desaparèixer en sobtat lleu espetec. Opalescent, coruscant, bombolleta crebada.

(...)

—Perquè un altre somni recomenci...?
—Matèria vana, qui mai prou no n’aprèn.

(...)

—No sabia si afegir-me a la voluda i perdre’m amb ells, pel costat de la trencadissa i l’esclofollada, com ramat qui s’estimba.
—O perdre’m tot sol pel costat que mena de bell nou al replec i a l’escarransiment dins l’embolcall del capoll.

(...)

—Sóc en Nefertari Plumbi, le con dans son cocon.
—Egregi, només es belluga de la cadira de boga quan les pixeres li xiuxiuegen que ja n’hi ha prou d’ajornaments. Llavors aguaita darrere els aclucalls, s’aixeca sense espantar cap llebre, i, caut, es belluga mica. Al cap d’estoneta, havent trobat cap racó soliu o amagatall segur, que no l’espiï sisquer cap renegaire xalambrí, es trau el prim bec de l’inconspicu alambí intercrural seu, i, vinclant-lo i fent-lo molt curosament vessar, hi fa un riuet molt fi.
—Sóc com el polit tripoxiló, qui roman a casa, i si mai em visita la dona, portant-me cap aranya enverinada per a dinar, potser li dispari amb l’alambí un petit rajolí de semença sana.
—Tant se val; o seré, nas de cera, si doncs no torna sola, qui el ciri els servarà.

(...)

—Sóc qui, larval, al sot entotsolat es rabeja als llimbs on van a espetegar els conys angelitzats. Els conys glabres i velats, vós. I, ai, els espanyats i voltats de pèls com potes de verinós centcames, oimés massa sovint canuts i cendrosos com cadars de dúcars.
—Em dic Ítac Pelut i Arrelut, fènix fenici qui insolent conquereix dins la gàbia posicions.
—Conys lambitius, qui, com catil·la amb la seua molt elàstica llengua aspra el gat qualque plat deliciós, catil·laràs golut.
—Sialagogs conys a betzef, amb tasts delicats d’avajons, i d’agrassons, i de gerdons, i d’aniset, i d’absenta, i tasts ofensius d’àvol paregòric, i d’ominosa teranyina, i d’anhedònic mesc, i d’opopònac huracanat, i d’hostil al·lucinogen.
—Conys a coves i coves. I a urnes. A les urnes i als coves interiorment enllumenats, com rovells eloqüents i amb saluets d’escarabats bumbums, les sísmiques genives dels barbàrics conys monòtones exigeixen que la llengua les eixarmi.
—Noi nu, incorruptible, ullals de llop m’ixen de les fondàries del crani. No sóc qui s’empatolla sobre sonsos universos màgics. Amb ujats ullals, nutant, nutant, en devores denses garbes, de conys esclofollats del pec proïsmal, varietat femella, fins que, arraconat galant, flagrant o en contumàcia, perllongant eternament, sense mai escórrer’t, l’acord d’en Tristrany, hi ets i hi manques, eclipsat i palès, alhora extint i epidèmic.

(...)

—Bútxares botxins t’arrenquen tonsil·les
Romans oblidat en corredor ignot
Traït et saps com l’heroi Aquil·les
Entre les ombres de l’avern remot.
—Amargues ametlles balbes papil·les
Només et tasten de gelat xapot
N’escopines capellans i postil·les
Et tracten damunt de taral·lirot.
—Voldrien replevir potser l’infant
Qui adés traïren mes la consciència
Et roman oscada pel fet nefand.
—Sols si et visités mai intel·ligència
Condones els causants d’aital greu tort.
—Mentre ets tan pec t’és rancúnia l’esport.

(...)

—Confessa en el teu repapieig com fores, llargs anys ha, i això durant qui-sap-lo, un onocoet qualsevol, ço és, alhora un porc i un ruc. Ni sabies ni et captenies. Només bramaves i porquejaves.
—No pas com ara que, campió d’incògnit, posares tant de seny, escrivint i àdhuc aviant màximes opaques.
—Quin prèmit et deu esperar, sortós de tu?
—Albires un paradís les portes dels qual són les del cony universal. Les fulles de la porta d’eix cony són, típicament i prou tòpica, dues, la de vori i la de banya.
—Tost, ben tost, hom hi xipolleja, s’hi refocil·la, al suau rabeig s’hi banya.

(...)

—Qui que com Aquil·les
Badés les pupil·les
Guaitant-se les vil·les
Dels seus enemics.
—No pas que cavil·les
Ni amb dubtes t’instil·les
Cercant escintil·les
Llepant clots i pics.
—Cert que fort vacil·les
Triant les fibril·les
Dels conys qui catil·les
Amb xarrups oblics.
—Bavetes destil·les
Quin mareig si oscil·les
Mentre clits titil·les
Amb un dit ben fix.

(...)

—Port antic sebollit per cendres. Lentament descobert.
—Amb les ungles, i àdhuc amb sèduls martellets, les crostes de cendres que embolcallaven certs petits objectes ara heu reeixit que hagin setes finament retirades.
—Hom se n’adona que tot el qui hi ha incrustat roman gairebé nou.
—Han passats sis-cents anys d’ençà que el port antic fou sebollit per cendres, i ara et menges una poma alliberada de la seua incrustació, una poma vella de sis-cents anys.
—La trobes tanmateix prou fresca, i bo i menjant-te-la, penses en els teus avantpassats llunyans, els qui vivien quan la poma fou collida, i et demanes si amb el tast una mica gastat de la poma et comuniquen quelcom.
—Ensuma-la a fons.
—Car la gent del bon nas l’endevinem i l’endevinarem sempre. Sabem on rau el que cerquem. Només ens cal ensumar.
—Indefectiblement, escollíem la parella qui ens calia, la parella sense malalties, per exemple.
—I sabem sobretot que, Si ho diu tothom, és mentida.

(...)

—Invàlid, a la meua cadira de rodes, trempava esfereïdorament.
—Era la marejadora flaireta que emanava del cony de la ferma infermera qui, xerrant d’altre amb qui sap qui, em romania dreta al costat.
—D’esme, sense adonar-me’n, caminí.
—Miracle, doctor! — digué, fotent-se’n fort, la diabòlica.
—I el doctor què diu?
—Infermera, sortosament, amb la calor que fot, la vostra íntima fortor ressuscita els morts.
—Se’n rigué ella més fort, i no se n’anà pas a rentar, com aitampoc no hi aní jo un jorn prou assenyalat durant les meues rebels joveneses.
—Segur com petit milhomes, me’ls presentí.
—Mai cap alta societat no m’ha acollonit molla gens. Els llepafils, nogensmenys, en rebre’m, m’ensumen, no pas com robusts ni adequats èskimos, ans com fluixets merdamiquetes.
—Fan carotes, i algunes carrinclones presumides, disgustades, m’assenyalen la sala de bany i tot.
—Corruptes, totes i tots pudien a perfums, ço és, a productes de dissimulació pertinaç de pudors d’escruixidora malaltia.
—A la merda, els dic, no serà pas ací que hi trobaré re de bo.

(...)

—Quin minyó més perspicaç!
—Caminàvem pel barri més antic, i entre estretors i resclums, ens trobàrem que érem al carreró de la Llibertat de la Paraula, gairebé a tocar del qual apareixia la placeta de l’Etimologia.
—El minyó digué, Quina contradicció de conceptes!
—Què vols dir? — anava a demanar-li, mes hi pensí i hi caiguí. Car cap paraula no pot pas mai ésser lliure. Lligada a la història primitiva i a la seua evolució subseqüent. Arrossega el seu passat com una bola de ferro encadenada al voltant del turmell d’una seua cama. No se’n pot mai estòrcer, vós.
—Ni que es tolgués aqueixa cama, on llavors, víctima de greu labilitat, la paraula esdevenia una altra.

(...)

—Tot s’equival, l’home i l’animal, el xibiu i el palau.
—Tot és nombre i tot és nom.
—Donaré el nom i els nombres que pertanyen a cap ens a cap altre ens o entitat, i els d’aquest ens a un altre qualsevol, i tot serà confós i re no haurà canviat.
—El món serà exactament el mateix per al meu enteniment, que tot el que entén sap que és façana i que, rere, el mateix grumoll, el mateix caramull de bullents minúsculs elements molt emprenyats, hi guerregen constants.

(...)

—És a les teulades que visc
A teulades on tot allò cabdal no s’esdevé.
—On el cel és a tocar de mà
I només els ferms sense por gosem fer’ns-hi.
—Equilibristes acrobàtics, enlloc arrapats, hi enxampem llamps amb l’antena roent de la titola
Quan s’escau que som, vibràtils, a mig cardar entre cony i cony de bategoses dones.
—Car dones fermes i coratjoses rai, n’hi ha a folcs i esbarts pels vasts espais dels ventegosos teulats
Són a boldrons disbauxats, totes deleroses ans amatents a les més ardides indicacions.
—Escàpoles d’una vida somorta a les cambres i carrers d’aires corromputs i fats tripijocs
Les albiraves teratoscòpic escalar murs com teriantròpics talla-robes
Qui llavors a terrats es tornessin a metamorfosar en beutats prodigioses
Perquè s’afegissin també al teu seriós serrall enjòlit
On ardides indicacions tothora desxifressin, sàvies.

(...)

—A quin prodigi ni meravellós personatge no m’assemblava ara?
—Per telèfon si romania a casa, i personalment acostat si mai eixia, tothom, o en tot cas un nombre com més anàvem més important de carallots, de primer sovint, i més tard com aquell qui diu sense descans ni aturall, tothom demanant-me, Ets el kàiser, ets el kàiser permanent?
—Ni kàiser ni permanent! — em deia, sense respondre mai, i...
—Permanent? Qui raja de continu? Qui esdevé constant? Qui mai no s’estronca? Qui es conserva com pentinat de pedra marbre?
—Llur fanatisme exacerbava el meu. S’obsedeixen a sembrar els caos, on caòtic ja no sé què em dic. Els contradic per contradir.
—No sóc en KP, no em dic KP...! O sí...? Em feu patir!
—El tió de la febre m’atiava al front el foc.
—No; no m’ensarronareu pas! Aquest vostre triomf malastruc ni desastrós no em llevarà pus el son! Sense asclar’m el crani, davallaré de la figuera! No em creuré pas renat, com afoll qui hom retorna al fastigós cau visceral. Sóc qui sóc. Negligible individu astorat davant el caos del viure. Un altre impermanent no ningú!
—I, tolit per l’insistent xafardeig, amb tants d’autòmats, còpies emmirallades a l’infinit d’altres insignificants individus qui es fonen plegats en chor agressiu, llurs innòcues escombraries que nogensmenys, microscòpiques, et corroeixen els nítols i t’agredeixen el cervell fins al punt que ja no saps doncs ni qui ets, i et vols fer fonedís, i assages la finta intel·ligent, el lúcid ultrapàs, mes debades; els voltors sempre hi són, orquestrals, a empudegar’t.
—I mut, en eixivernament i dejuni, jo qui desfaria i faria l’ambient, l’ambient em fa i desfà. Esdevinc com ells, manat ni menat per les escaiences, altre, i àdhuc altri; troballa inoïda, oldana, rara i peculiar, indesitjada, en magatzem insospitat.
—Així, amb embogidor brogit de ment massa entremaliada, aquelles rèmores indesencastables, les mènades del meu malson, em demoleixen el redundant passat.
—Emergiré verge, com accipítrid qui, llambrescament cinètic, amb urc i pompós, profana badies i boscs.
—Al caient del darrer crepuscle, un descurat floc groc gaiol tot tapant-li l’ull, hi ha al lluny aquell Sol embretolit qui amb desori, tip de tant de cremar femta, fot el camp per a no tornar mai pus.
—Sóc el tsar permanent de les psoriasis al cel, oïa que diu, sóc el kàiser permanent dels quitzes i els quetzals, el cèsar permanent sóc de la inversemblant situació dins el ficte ans caòtic tot; butza sutza i betzol, arnada per enzes i estaquirots.
—A cap branc de la figuera m’hagués penjat, si abans el xèrif permanent de la festa no fotés aquells grans escarafalls, a l’encop mostrant a tothom el diari estranger que s’havia trobat mig embolicant un peix mort a la platgeta del riu Trinat.
—El vaig veure llençar amb fàstic la part pornogràfica del diari indesxifrable, Ecs, pervertits estrangers! Prou hauríem d’ésser capaços de convocar’ls tots alhora i prendre’ls les claus. Poc es mereixen ni vehicles ni domicilis! Fora!
—Votaria pus tost que els les tornés, les claus a llurs cases i automòbils, tret que em veig en mínima minoria; els de més dels trinats, aclaparadors, se’n riuen, i, malparits de mena, com sempre, sorollosament aproven. Juganerament i nogensmenys prou perillosa fan espetegar enlaire les pistoles. La meua l’havia llençada al riu abans de penjar’m, anònim.
—Sempre ben disposat envers tothom, mai kàiser permanent de no res, amic en canvi d’oliveres i de tarongerars, de tomaqueres i de camps de cols i cebes i alls, la festa amb el xèrif tan datpelcul i l’excés concomitant de musiquetes cacofòniques de pallús fent-se’m força feixuga, m’esmunyia nocturn cap a la meua cambra d’escombriaire rònec.
—Abans no hi sóc, bo i pujant camp a través pel talús, no sóc pas encara dalt de tot, i d’un raconet on els fars dels cotxes a la carretera no hi fan cap sinó en forma de llunyans raigs esbiaixats, m’he posat a pixar, ulls clucs, gaudint-hi bon tros.
—A mitja pixarada, una dona fosca m’està demanant, patètica, ajut. Tot d’una se n’adona què hi faig, i se m’escandalitza, gorgònica. Cuita-corrents em sacsava la titola i acabava de pujar fins a la berma de la carretera. Hi ha una cua de vehicles aparcats. Què vol? Què vol? — anava dient-li a la dona fosca, mes ella ha fugit, devers un seu fill, crec, un homenot qui tampoc no sap on para, com d’altres com ell, gent amunt i avall, confosa, desorientada.
—Què els deu moure a tant d’enrenou? Potser qualque desgràcia a la festa? Un tret desviat que ha fet blanc en el més desvalgut dels nens adorats? I si fos la mort de l’hereu, del kàiser permanent de recanvi, puix que el titular s’ha penjat sots decebent figuera? I si funcionen, els putatius suprems de tots aqueixos carallots, a tall de dalai lama o collonada pareguda?
—Ningú fent-me cas. Massat tabalots, massa atabalats. Si per cominal tots bogegen, per cabal cap no em respon re d’entenedor. Qui me’n farà de debonet cinc cèntims?
—Més val que me n’hi torni, per a encertir-me’n, ca? Potser avui és el dia on un tast nou de llibertat no m’ateny, on reesdevinc jo mateix, o si més no una aproximació no pas gaire massa aberrant.
—I au, doncs, som-hi. Tornant a pujar, a davallar, a pujar, pels turons on s’estén la festa nocturna, de solstici d’estiu, i res, tot normal, favots asseguts entre les roques i l’herba, tocant guitarres, presumint, festejant; m’he tornat a trobar amb les xicotes que havien manllevat al “zoo dels amanyacs” de l’hotel els tres pollastres, vermells de cap a peus; són tres espècimens verament espectaculars, de premi, de raça com dic tot-vermella, panerítrica; tothom doncs l’admiració rai.
—Hi ha haguda qualque malvestat? Qualque bescanvi de trets? Qualque esllavissada, qualque accident?
—No, no, em responen les xicotes, i els pollastres només fan cara de son.
—Així que falsa alarma; tornéssim doncs a girar cua, vós, de bell nou devers la meua cambreta d’escombriaire moderadament feliç.
—Tret que aquest cop m’hi he ficat directament, amb gens de ganes boges de fotre’m a cagar pel camp. M’endinsava a l’edifici per una porta lateral, i de sobte, i vés a saber d’on surt, i alhora hi caic que ves per on ara conec la causa de l’alarma de la dona i els seus rabassuts parents de fa una estona; tot d’una, dic, encara al pla terrer de la casa, se m’apareix un llangardaix gegantesc, crostut, verdós i llefiscós, i enfangat, i esverat i rabent. No és pas la primera vegada que veig cocodrils i caimans i monstres d’aqueixa mena, tret que mai tan fotudament a prop, i, damunt, atrapat en un corredor exigu d’edifici molt modest.
—Haig de dir que l’atac sobtat de la bestiota d’escruixidora ferramenta, ara que en dic re, em duu a l’esment el dia on era al tren i hi havia, dos seients davant meu, un parell de noies ben boniques, les quals espiava rere unes cues tendres de bambú repenjades als respatllers dels seients que hi havia a l’endemig, que pertanyien (els feixos de bambú) a un matrimoni xinès, i les noies parlaven animadament amb la dona, i tot d’una la dona es bellugà, les tiges tendres de bambú s’eixamplaren com ventall i les dues noies fermes tantost veure’m em prenien pel marit de la xinesa, i em somreien i se m’adreçaven amb comentaris innocus, i jo, descobert, tot empegueït, no sabia què fer ni on anar ni guaitar, quan sort que el xinès de debò, vull dir el marit legítim, no aparegué part dessota de sobte, car es veu que era acotxat furgant a una maleta de davall els seients, i de mantinent les noies se n’adonaven de l’error, i es ficaren doncs a intercanviar opinions amb el xinès com cal, i no pas amb l’estranyot, boterut saborall, que era jo, i de tota manera tant se valia tot, car en aquell instant mateix, armats i sinistres, irromperen al vagó el cinc sicaris qui em volien mort, i em vaig disparar cap a l’eixida de l’altre costat del vagó, corredor estret avall, esperitat, mentre ells començaven d’engegar trets a tort i a dret, i tothom, els passatgers en bloc, les cridòries i corregudes, i arribat al bec extrem del vagó, no sabia ara si esgalabrar’m bo i llençant-me a la via o fondre’m a l’alta ampla pila de carbó del tènder.
—Una mateixa impressió, doncs, verament, com dic, l’atac del cocodril i l’atac dels cinc sicaris.
—A tots ops, penes perdudes, el dia del tren. Car més tard me n’assabentava que els cinc saigs bestials no em volien re. Que de fet venien a assassinar el xinès, el qual en previsió, no feia ni dos minuts, havia tret el nas novament, després de romandre ajupit llarga estona, mig davall els seients, bo i estricant de la maleta les seues armes.
—Amb el tren mig aturat per l’avalot, i abans els ferroviaris no em cremessin amb el carbó, jo ja era entre els mirtils i les gencianes de vora la via, llepant-me com cap benaurada salvatgina les lleus nafres tot recents.
—En tot cas, tornant a la bestiota de la gola enorme claferta de ganivets, només em passava pel cap de ficar’m a fer-li por.
—Iapa! Iapa! — he aücat, car sé que aquest és el mot clau per a acollonir’ls, i efectivament, en sentir-me aücar “iapa”, i alhora veure’m bellugar braços i cames com qualque caníbal, o millor cocodrilòfag d’allò més gormand, el rèptil bestial, tot esglaiat, es fot a un altre corredor, tret que de seguida n’ix, astorat per algú o quelcom de l’altre cantó.
—I ara em toca tornar-hi, més regirat que mai, i el llangardaix monstruós, un suspecte heloderma, diries, doncs bé, i tant, ivaçós rai damunt les seues quatre curtes potes i el seu ventre tot botit, m’ha passat tocant i s’ha fotut aquest cop cap al corredor que duu a la porta lateral per on jo acabava de fer cap, tret que ara que respirava, tret que encara dient “iapa, iapa!”, no sé quin entrebanc el monstre de gila ha trobat, o quin collons d’insult pruent l’ha atiat, la qüestió que torna tot emprenyat, i ara se’m fot damunt, i em mossega, ultraverinós, el braç dret!
—Ni que encara portés pistola, i llavors encara tingués temps de treure’m la peça de l’estoig a la corretja, tampoc no el podria abatre a trets, car prou sé que és espècie protegida.
—Mentre se’m mig cruspeix, encara em sembla haver pensat que res, vós, que les meues “iapes” no servien pas de gran cosa al capdavall, tret que...
—Tret que, de debò, les guitzes que li estic desesperadament etzibant als collons prou fan molt més efecte, car veus que em jaqueix anar, i ara sóc jo qui corre rabent pels corredors, i cap a les cuines del soterrani, on no en faig poc, de rebombori, d’on que cuiners i marmitons melòmans no surtin tots plegats, armats a abatre el cocodril, tret que no sóc pas qui s’hi afegirà ni aniré tampoc enlloc, car m’he esvaït, i sé al cap de no gaire que em duen en civera, i ara m’he despertat a l’hospital amb un mal de deunhidò i amb un braç força apedaçat.

(...)

—Vagues memòries, vós, del temps on el dalai lama latent, o potencial, vull dir, el kàiser permanent en capoll o borró, era jo, portat en civera, cap per avall, amb els meus enormes, grandiosos, dilatadíssims, collons penjant bo i gairebé fins a terra, i llavors pujant els infinits esglaons de dura pedra del ziggurat sens límit, alt com el cel, i els meus durs collons, més durs que la dura pedra dels esglaons, catacrec, catacroc, a cops de collons, doncs, desengalavernant-ne, vull dir, esgalabrant-ne, escalabornant-ne, fins a arribar dalt, l’un després de l’altre, les arestes, ben a fons, de tots i cascun dels esglaons de la interminable escalinata, on a l’àpex què m’esperava...?
—Segurament el sacrifici, o, qui sap, l’entronització.

(...)

—El meu tron en tot cas, aquesta cadira de boga a la cantonada del carreró costerut que aboca a la concorreguda via, amb vehicles i passants sense atur el sant dia sencer.
—Sóc en Mixa Kadírov. Gairebé (molt localment) famós. Tothom pels voltants em coneix. El permanent Kadírov, el Kadírov permanent. Hi sóc del matí tantost m’aixec, fins tard de nit on me’n vaig a clapar.
—Darrerement hi sóc amb n’Eleuteri Quq, ell amb la seua darrera mixa Qadírova a la falda, amanyagant-li el clatell i rere les orelles, mentre li ronca i parrupa de benaurança claferta. (Es veu que la va anomenar Qadírova, no pas en honor meu, car aleshores no ens coneixíem, ans perquè la mixa jeia sempre, hores i més hores, a la mateixa cadira de boga.)
—Allí som, na Qadírova, en Kadírov i en Quq, tres estetes estàtics, veient passar la inútil follia del món.
—Res (cap de les miserables vicissituds del barbàric viure) no ens torcé. Nasquérem es veu amb la mateixa vocació de vell. Reeixir en aqueixa vocació no és tan fàcil com semblaria de bell antuvi. Al contrari, s’escolen els anyets i contemples com el contemporanis s’estrompen com flitats insectes, van caient com segats a deshora per pec dallaire qui tostemps es descompta greu.
—Vocació de vell, dic; en realitat, de vella. Els homes de debò vius es fan dona o doneta, es fan femelleta, es fan faldilletes. Les dones de debò rucs es fan homes, homenots, salvatges, brutals, orbs al bec esmolat de l’espasota qui els penja constantment damunt el suc, anant sense descans de perill letal a letal perill.
—Les dones, mai cap grossa responsabilitat. El dia sencer a casa, fent feinetes a cobert, mocant marrecs, parlant de draps, cardant amb qui els rota; sexe rai, sexe a pler, legal i d’estranquis; i per cabal, tocant-se la pera a voluntat, davant l’espill o a les fosques, elles rai, godomassins a milions, estris fàl·lics per a donar i vendre, d’ubiqüitat densa i dispersa, i perversa. I llavors, és clar, lleure a balquena, rere els vels de les finestres i les persianes del bacons, alhora lloant la verge santíssima (whoever the fuck she be) i tractant la resta d’humans d’indignes cassigalls, i au, així anar fent, passant les dolces hores, fent mitja o ganxet, i espiant, veient passar els carallots qui passen, mig geperuts, carregats si fa no fa d’anys i de sarnes, arrossegant esbufegadament llurs xacres... I elles fotent-se’n, a lloure, criticant, finament i cruelment, retraient-los llurs ambicions, dèries, cabòries, passions, desesperacions, tractant-los tots de datspelcul, d’absurds, de vans, fats, il·lusos, descreguts... Carregades, elles, de tota la raó, de totes les raons, mestresses, dòmines de llurs dominis. I tant. I ai qui pogués!
—Tothom qui camina s’exposa a la riota.
—Això diem els vells a tots els pipiolis qui es pensen saber-ne tant. No sols ens hem llegit sencer el llibre de la vida, ens el rellegim! Mentre vosaltres, què, trossos de quòniam? No sou ni a mig primer capítol!

(...)

—Sóc la mixa Qadírova.
—Ara us dic què.
—Abans que res, cal dir que en realitat és fals que hom pugui trobar-me sempre jaguda a la meua cadira de boga. Al contrari, tantost tothom s’allita, nitament, nit rere nit, ixc defora, i, per terrats i teulades, em faig a les finestres més interessants, les finestres rere reixes, a espiar-hi què s’hi cuina de secret a l’interior.
—Els meus indrets preferits d’observació són quatre — hospitals, presons, quarters i manicomis, on el control exercit pels poders restrictius és fa més desvergonyidament palès.
—Fantasmagòriques visions a les cases dels boigs.
—Els militars sempre xauxinant en desigs de mort, vespes verinoses, en escoles d’assassins sense entranyes.
—Per als engabiats, tortures a doll, amb no pas les menors venint justament de banda dels mateixos tancats.
—Pitjor i tot que les sòlites repel·lents flagel·lacions conventuals, car les femelles, no pas gaire millors en cap concepte. Intromissions de fus en mal trau, no pas seguint cap subtil trontoll, ans amb ànim d’esguerrar de valent, prou, prou.
—I a can malalt, ecs, el fàstic, el fàstic immens, les degeneracions, les turpituds! I els fats presumits qui hi porten l’esmolada batuta tothora cometent, amb l’eufòria del fanàtic ocupat a fer malbé, el mateix error, la mala idea d’esbudellar els fètids, on aleshores, exponencial, creix la pudor. Eufòrics, els fanàtics s'hi rabegen. Tornem-hi. Llurs eufòries de fanàtics, quantes de malvestats!
—Quants de monstres arreu; quanta de calamitat pertot! La crueltat humana, quin pou merder de misèries sense fons! Tan excel·lents qui es creuen, els arrogants, els brètols bertrols, i quina vergonya veure’ls privadament! Tan carrinclonament vanitosos, i literalment banyats en merda.
—I llavors la general aviditat sense objectiu altre que totalment fútil. I les revenges interminables.
—Tancats ells amb ells, com prou dic, pitjor. El cisell rovellat de l’odi mutu en fa pútides gàrgoles.
—Sempre sembla que a tots els sabés molt de greu que algú altre (altre que qualssevol dels dogmàtics ídols inútils qui estranyament i incomprensible es veu que els acolloneixen), sigui fugaçment feliç, sobretot si es tracta d’algú amb la mateixa graduació que no ells. L’enveja és universal i només l’horror absolut i absolutament igualitari, el mateix idènticament per a tothom, sembla que els faria plegats una miqueta contents; altrament, tot desequilibri imaginat, els duu constantment a parir.
—Sòrdids i esquàlids amuntegaments. I cascun dels fastigosament amuntegats, histèric per a arribar. Arribar on?
—On, dic, si tantost els veus mai fer cap a cap esglaó del confusionari ziggurat massa costós físicament de pujar, ja cauen daltabaix, en quin ridícul espetec, escruixidorament estavellats. Ascensionals tribus i tribuns sempre pagant el mateix tribut de l’excelsa trompada.
—No es pot viure en amuntegament, ni en ascensió piramidal, amb guitza constant i cop de colze; llavors, tot hi és fetor, tot hi és fetitxe, i tot hi és guerra.
—Espellifats artífexs, esllomats, mig fets malbé, oblics, tot ho veuen de biaix, un biaix que, incessant, se’ls estreteix.
—Pietat, pietat per als humans, dissortada horda qui s’autodestrueix!
—Agraïda als fats que no fos nada una d’ells.

(...)

—Visc al ritme natural. Les úniques restriccions són les imposades per la natura mateixa, no pas pels elements més repulsius de l’espècie.
—El cagalló més buit i virós sempre sura, i imposa el seu verí als de baix.
—Així van organitzats. Els animals més malastrucs del planeta. Condemnats tots plegats a anar infectats amb el pitjor virus, amb quelcom apellat “consciència”.
—La ressonant buidedat de la consciència engendra la superstició, i la superstició engendra la sacra violència, ço és, la violència justificada per la mateixa superstició, justificada aquesta per la buidedat de la consciència que cal omplir amb quelcom o altre, i doncs, per als ignorants humans, amb què altre que amb salvatgeries sense cap ni centener, sense cap lògica altra que totalment corrompuda i perversa.
—La consciència és una arma suïcida; et mata ràpidament o lenta, però et mata; sempre, i molt amargament, et mata.
—Per la via ràpida, amb un cop arrauxat de cap, quan l’humà pren en mà el determini de finir-ho tot d’una puta vegada. O per la lenta, amb el rosec angoixós dels teguments.
—Car haver consciència què altre és al capdavall que ésser conscient de no ésser absolutament res, i nogensmenys no poder-s’ho amagar als instants de desesperació... I no trobar-hi mai remei, mai remei. I tant doncs si allò els rata els tels interns!
—La destrucció total sempre imminent, i res de possible a fer-hi, res de res.
—Descoratjant, depriment, horrorós, espectacle, tot plegat!
—Són de compadir, i tanmateix si hi ha una sola cosa que els és intrínsecament impossible, altre que de per riure o per auto-enganyifa, i en tot cas molt passatgerament, és això, la compassió.
—Malaguanyats!

(...)

—Es veu que cap dia lleganyós, en Quq, cansat de tant de fer els ulls grossos davant les indecents follies a ca seua, on nebots i mullers se’n pleveixen pler de tot el que se li apropien, especuladors qui amb allò peculat especulen públicament, sense cap por d’ésser denunciats, car en règim repressiu, rai, es veu, dic, que al capdarrer començava tímidament de plànyer’s.
—Ets tu, qui li tens el dit ficat a l’ull! Mai no l’has pogut veure, pobrissó! — que li respon la verinosa dona.
—I tanmateix l’he sorprès xeringant àcid al meu col·liri de la vora del llit. Què fots? — que li dic. Eh? — sempre tan loquaç, diu, bo i anant-se’n amb cara d’emprenyat. I au. Fins a la propera.
—I la propera ha estat quan, d’amagatotis al corredor fosc, el sorprenc empastifant amb qui sap quina metzina l’entrepà que de matinada m’enduc a la feina i que tinc desadet a la nevera. Murri, jo què feia? Canviava les etiquetes a les bosses: on hi havia el meu nom a la bossa de l’entrepà hi he posat el seu, i viceversa, a la seua el meu, tret que ell ja devia haver-ho fet abans, havent vigilat en acabat d’ençà del corredor fosc, on fet i fet, tanta d’angúnia, qui dorm en aqueixa diabòlica casa...?
—I tant se val, bosses, etiquetes, brocs i farfolles, tot és que caic enverinat enmig de la carretera. Em sé mort, i veig tots els camions dels companys qui eviten d’un pèl d’aixafar’m; deuria fer-hi massa fàstic aixafat; la qüestió que, tot i mort, només en sóc a mitges, car abans no s’abati la nit, en la humida solitud, m’he pogut si fa no fot aixecar.
—I ara, què? Que tinc la impressió (deu ésser un verí al·lucinatori) que he crescut una barbaritat; els qui em veuen, s’astoren d’ullar aital fenomen, gegant i boterut, com ara afligit per l’ultra-acromegàlia o com se’n digui; tret que així que m’he endinsat entre ruïnes i renovacions a ciutat vella, he anat recobrant la meua mida, escarransit, anònim, veient-ho tot alhora com era i serà, estudiant-ho doncs tot amb un cert sentit de culpabilitat, car és palès que tot ho entenc molt millor que no pas cap de cascun dels altres titelles qui, ignorants carallots, va passant per aquesta vida de merda.

(...)

—Aquell maleït paràsit, es veu, de més, que l’havia ja conegut abans de casar’m i tot; ara que enllà de l’horitzó de l’amnèsia el boirós vaivé em sotsvenia, de jove, ambdós a la mateixa dispesa, crec que el veig on tothom, i amb raó, el tenia per boig, i on s’hi feia dir Micky Merda, però llavors més tard la dona li’n deia de Miquetes Merda o de Merdetes Mica. Afegia que es tractava d’un nebodet molt necessitat.
—Qui sap? Ella s’ho devia entendre. Això dels noms, ca? Potser una de les versions del nom arrencava de rels de pare i l’altra de rels de mare? Potser el nebot es canviava el nom a la Carolina Jussana, a la presó que hi fou deu o dotze anys? A dispesa, abans no es “millorés” el nom, hom el coneixia com a en Miquetes Cagat; ja llavors anava extremadament perfumat, i com tothom qui va perfumat, era perquè, sense la pudor merdosa dels perfums, fotrien encara més fortor de merda i de podrimener, ja ho he dit. El perfum que emprava feia pudor de podrit, perfum d’ambut, de mòmia, de puta morta. Quina vergonya de carronya, pensaves, veient-lo presumir.
—No es torcava mai el cul, i es cagava pertot; allà on cagava hi deixa la merda; tenia la caguera fluixa o malparida i, moment que creia que no el guipava ningú, es cagava a lloc, i on la seua palterada pogués fer més mal; palters seus te’ls trobaves pertot arreu, penyores d’animadversió.
—Un cop, ai, llas, hi jaqueix un palter que en el meu melangiós desesper distretament acaronava, fins que no me n’adon que estic acaronant un altre vellutat palter jaquit damunt la cadira de boga pel nebot de la dona. I si això és un palter, on és doncs na Qadírova?
—Heu vista la mixa enlloc? Fa tres hores que sóc cercant-la pertot arreu!
—Em contesten fotent-me la botifarra.

(...)

—El nebot d’en Quq, quina història.
—Sempre pretén d’arreglar-ho tot, i tot ho espatlla, la nevera, les portes, les escales. Maleïda influència que destrueix la casa i destarota en escruix la tranquil·la domesticitat que el pobre Quq es portava amb la dona; ella cardant i entretenint-se amb sos amants, en Ququet fent sèdulament les seues feines, i amb allò hom ha pler de lleure encara, ell amb el seu bòlid vermell, guanyat amb els calers estalviats d’anar escombrant carrers i fent d’escombriaire amb els camions de les escombraries, ella amb els amants a semalades.
—I les lleterades! Les lleterades amb què l’intrús resident no li empastifa els entrepans a la nevera? Ja n’hem parlat.
—Quq, la cagadora embussada, desembussa-la, vols?
—I ell obeint l’ordre de la dona, quin remei, ventafocs, esdernec, escarrasset per al que calgui. —I tornem-hi, No, però ara que et veig, Quq, la cagadora de baix em diu en Miquetes que torna a estar tota embussada, desembussa-me-la, vols?
—Segur que l’ha tornada a embussar ell! I llavors en Quq fent la tasca adient, el braç tot enfonsat a la cagadora. I...
—Qui em mossega! Quin llangardaix gegantí o drac queixalut, quin caiman de claveguera no se’m menjà la mà!
—Ai l’esglai! I a continuació, Ai l’angoixa, marruixa!
—Car, efectivament, era el cadàver de l’altra seua mixa molt estimada (totes ses mixes es diuen Qadírova), la ferramenta de la qual se li cruspia mig braç. I la infecció, terrible, és clar. El nepòtic enemic a casa l’havia escanyada i negada (“la crueltat humana, quin pou merder de misèries sense fons!”). I vet ací el darrer l’embús.

(...)

—El paràsit i un parell de sos amigots, brètols, trinxeraires, bordellevats. S’atansen on, assegut a la poltrona, el pobre Quq, molt enfonsat en ell mateix, tractava de desxifrar uns abstrusos fulls trobats a les escombraries, o com assajava sovint, potser el trobaves entretingut a ficar tot Nietzsche en una frase, quan, tot de sobte, ai, com s’ofega, com s’ennuega, i d’allò pus estossegós!
—En aquesta casa no es fuma! — que cridi ell, pobrissó. —I serà com si parlava a les parets, car l’ignoren de ple, continuen fent barrila ells amb ells.
—I en Ququet esclatant amb espinguets, I won’t have it! Out! Out!
—Que se’l guaitin doncs molt amenaçadorament ni criminal. Make me, creep! — el nebot i els altres, amb ulls d’assassins.
—Un cas com un cabàs. Jovent sense pietat, vejats meravella. I en Quq qui se sent doncs ancià, massa claupassat. I que es demana, Geperut, claudicant, i en calçotets, quin paper hi dec fotre?
—Galdós.
—Per això se n’anava a plànyer, acollonidet, davant la dona, car prou és ella la qui mana.
—No podrien fumar fora?
—Encara més fàcil, a fora te n’hi vas tu; tanta de por et fa el fum?
—Em fa vindre basca i malsdecap.
—Doncs apa, vés, ja ho saps; la porta.
—Fou llavors que el prengué la rauxa. Me n’aniré, per sempre!
—Hi perdràs bous i esquelles; desgraciat, i on aniràs? què menjaràs? on dormiràs?

(...)

—Hi havia repenjada a la “nostra” cantonada una bicicleta, i de rauxa, doncs, què faig? La prenc (les bicicletes són per a qui les munta), hi pujava i anava a veure la qui amb, per mans dues aranyes, excel·leix en dur a bon port les meues minúcies; enfonsa la meua minúscula, mes grotescament goluda, hidra a desmesurades carlingues, on el batibull em duu, commogut, a perillosos exterminis de cascun dels senys.
—Vaig tornar en si, i als oronells se m’encomanaven sentors de fi del món. Al foscant celobert feixucs aeròstats queien atesos per molt cruels flagells, i pels carrers es defenestraven tots sols aquells xaronots objectes que representaven molt ridículs pitis pitonets en compromesa situació de vergonyós creuclavament. Tothom es veia ja de paràsit ultraterrenal al cul d’Abraham, bo i rabejant-se en disbauxes. N’hi havia qui cridaven eurekes, estranyament vindicats.
—El cos em responia al rebombori general, organel·les de pigmentació m’inauguraven a la pell gemmes cosmètiques, i pel paltruu orgànuls rebordonits m’hi instal·laven arestuts arsenals aparentment radioactius.
—S’entenebreix el fat teatre del món i en la balba foscor només hi veig, en negatiu, ròssecs d’antics enlluernaments. —Cada instant viscut s’escolava com ficció de somni inaprehès.
—Fules impressions, fosfens lleugerament retinguts a l’ull de vori per on passen tots els somnis mentiders.
—Puix-imatges del que mai no s’esdevingué.
—Cada puix-imatge tost fosa, episodi fugaç, ventís, d’una vida de fum; vida de fum fos dins l’inexistent, tantost imaginadament ni fictament viscuda.

(...)

—Qui s’estavellés de bell nou amb el seu bòlid vermell perquè tot sumés novament zero!
—Perquè tot tornés a la perenne pau.

(...)

—El bòlid vermell, feia dies que la dona havent-li dit que se’n podia plevir a plaer, el nebot en acabat se l’havia fet robar. Tret que segur que se l’havia a venut o l’havia regalat a algun dels seus amiguets, tots del ram.
—Vuit de març i, pel seu cap d’any, la dona li donava a en Quq un rellotge; era un rellotge d’aquells que, feia trenta quaranta efímers anys, els gitanos venien a la platja de Cambrils; s’espatllava si te’l miraves; quan no te’l miraves, qui sap què devia fer. En Quq el llençava, renegant, entre l’espernallac.
—Li vénen a l’esment, amb la trencadissa, els cops de porta d’en Miquetes Merda. Car, quan tothom dorm, la sorollada. Altrament, sempre tan furtiu, i lladre, com fura pudent. Cap sorollet, com si no hi fos, tret que traït pel perfum de marcolfa de mal preu, pudor irrespirable, de datpelcul molt greu, sobretot quan es tanca amb sos amiguets, pels qui es fa donar tan sovint pel cul.

(...)

—Marruixa, marruixa...
—La mixa Qadírova me l’enduc a asseure’m per sempre pus amb en Mixa Kadírov, fotent-nos-en i criticant totdéu d’ençà de la cantonada, vivint com déu mana, sense fotre altre que anar clissant tranquil·lament qui ni què collons s’escola pel paisatge.
—El bon Mixa Kadírov. Me’n record perfectament, aquell dia deu fer un parell d’anys on la processó dels ressentits ridículament entestats a “millorar” un món i unes existències que no són al capdavall sinó tremolencs negatius d’enlluernaments antics de quelcom que en realitat mai no s’esdevingué, no ens fotia espetegar tant de riure.
—Ca que en sentir el seu nom havia pensat en mon padrí?
—Mon padrí, qui es va morir assegut a una cadira. I ca que havia pensat, amb tota la raó, que, Aquest home farà com jo; es morirà assegut?

(...)

—La dona per oblatiu missatger em fa dir que torni a casa, que en Merda un ós se la cruspit.
—Ah, ós salvador, seràs mon tabú, vull dir, mon tòtem sempre colt, mai més no te’m menjaré.
—Uns llenyataires apalatxians (els fills sense altre horitzó ni cultura que la que es desprèn d’ajudar els pares per a continuar sense trenc en la mateixa feina bruta) n’han descoberts els ossos.
—Això vol dir que he sobreviscut (la gran cosa!) a un altre dels boigs nebots d’aquella maleïda família, on la bogeria com claveguera negra els recorr amb prou feines ran de pell; la follia assassina els és penjarella adscrita, com petit fanal a cantó amagat, i qui sap quan se’ls enroenteix i reviscola ni activa en virulent verí disparat.
—Saps què? Sóc un ésser sense enyors ni falòrnies d’aqueixes. No vull tornar a casa. Casa impura i sollada, degenerada, alienada, per l’avolesa de l’intrús.
—Que hi torni sa mare! Ja m’estic prou bé, assegut a l’altra cadira de boga tot filosofant cínicament amb en Mixa Kadírov a la cantonada dels fenòmens qui en irrisoris naufraigs malden per bracejar.
—Que es desi el seu cony i casa seua i els seus bòlids suïcides.
—Com viuràs? — em va dir.

(...)

—Money? I never touch the stuff — fa l’escombriaire Quq, i prou s’hi coneix. Pitjor merda que la merda més merda.

(...)

—En solaçants soliloquis, en puerils apologètiques, ens comonim a trobar tristes solucions a molt superficials inanitats. Fins que (rumfla! sac i peres! ja el tinc! el boc jau al llaç!) no trobem sinó ròssecs de somiats enlluernaments sense altra plenitud que de buidedat.
—Som dos vellets de tornada, i potser, perquè sí, enraonant de la fi esborronadora, tan divertida, d’en Merda. I potser ara veient passar el beneit del Xumet, qui, en episodi pixanerament irrisori, voldrà ara robar el paraigua a la castanyera.
—A Aristòfanes, hi ha uns déus tan cretins com el déu dels cretins. Així doncs, de la mateixa manera que les putes monges no es renten mai, i, si mai es renten, ho fan tràgicament vestides “per a no ofendre els ulls omnituents d’aquell déu tan fastigosament marieta que tenen”, i, com sempre, tanta de puresa les omplia de merda i putrefacció, així en Prometeu (ep, ell de per riure, però, car parlem del bon Aristòfanes), “tapant-se amb un paraigua obert perquè els déus no el pesquessin fent-se l’home”.
—Així el beneit del Xumet, tràgic rai, tan tràgic que fot riure, com un condemnat, amb el ver visatge del diable, cercant encara, el carallot, per avingudes i carrerons, tot brut i sollat, sense haver-se rentat per desesperació d’ençà del benaurat dia on, perquè encara era un embacinat ressentit i perquè tampoc no em volia mullar, li prenguí el seu mesquí paraigua...
—I justificacions a posteriori, rai. Em diràs...
—Què són tots els objectes sinó d’utilitat aparent, de fungibilitat òbvia, de palesa labilitat. El paraigua per a qui es mulla. El terra per a qui la treballa. El llibre per a qui el llegeix. L’eina per a qui sap servir-se’n. Les dones (llurs conys) per a qui se les carda. Tots aqueixos objectes adients a l’ús, quin pecat que restessin inactius. Conys, llibres, terra, paraigües... Pleviu-vos-en, som-hi, au, au, prou, prou, i tant.

(...)

—He perdut el paraigua (un paraigua d’època!), i és com si perdia la virginitat; ai-ai-ai! aiaiaiaiaiaiai! la dona em matarà!
—La por que el ratava que si tornava a casa sense el paraigua, la seua ferotge dona no l’acabés ja de reptar a mort.
—Dove è l’ombrello? Dove è l’ombrello? Maledetto! Voglio quel ombrello del cazzo! Mi senti?
—Volíeu entrada d’albardà de pollós teatre més ridícula que la del beneit del Xumet ara? S’atansava com gossa fementida a la bonhomiosa castanyera de la cantonada i volia emblar-li de cap sarpada el paraigua, pobra dona, la qual, inclement, comença d’alabear’l amb nespres, i moniatos i castanyes, i cruanys i cremalls, i amb la tapa de la paella castanyera i tot, i alhora bufant com una desesperada al seu estrident xiulet, d’on que alerti amb allò la puta bòfia peonera.
—Fugia isnell el beneit del Xumet, però no pas prou perquè la bòfia, més isnella, no l’enxampés com qui diu en un no res.
—Ai com els plorava, el datpelcul! Multa grossa s’endugué, i amb les explicacions que volia donar al jutge encara el prenien per boig, i recomanaven tancar’l.
—Prou t’avisàrem; nogensmenys, persistires.
—És ca, senyor jutja... I afegeix que la dona se li empedreeix; indehiscent, mai més no se li obr; sense paraigua, ell és pelleringa perduda al caos de l’univers; esperant qualsevol cosa veritable, com ara que la dona es torni a tornar carn, ni qui hi és no sap. Qui hi sóc…? Què valc a l’horitzó confús…? Res.
—O en tot cas hi és el defecte; pensant en tot el muntatge altrament insensitiu, hi és el nyap. I, tocat de l’ala, amb pas incert, es ficà a recitar...
—Paraigua paraigüí em casí amb un pingüí
M’hi mullerí com se’m maridà
No s’hi mirà fort me’n mullí
Inepte inepte inepte ballarí.
—Per inescaient rebequeria, li afegeixen, de pena, uns mesets més.
—Massa poc, riu algú.
—Flaix de càmera, llavors. Puix-imatge per als diaris tan dolents i repel·lents que ni els escombriaires no ens vaga de perdre-hi l’humor repassant-hi els ja prou ujats ulls.

(...)

—Desorbitat, féu cap l’ordinari amb tèrboles, terribles, noves —
Els pròdroms, els gnòmons, les avant-imatges, els averanys!
Diu, i ens nodreix inoportunament perdent el bleix
Amb fragments de recargolats prolegòmens.
—Així, mentre envellits, pitjor, momificats,
I horroritzats (testimoni, les capil·lars rebequeries)
Qualcuns dels pertorbats qui enfilats als rosts esglaons
Prou acollonidament no l’ouen
Cuiden perir d’estretors al pit ara mateix, a l’instant
On del perill imminent de destrucció total
Ens n’ha ja oferts mants de soporífics detalls...
—Quins esllavissalls d’hilaritat els nostres
Car davant els definitius ultimàtums
Els qui érem tastant els mateixos brins de sollat herbei
Eternament ni tan tranquil·la al peu del tremolenc ziggurat,
Què havíem a perdre altre que les sòlites individuals esvinçades,
Sempre prou divertides, cal reconèixer,
Mes no pas, ni punt de comparació, amb el què guanyàvem,
Ço és, l’irrevocable derrocament de la mateixa merdosa piràmide.

(...)

—La tribu dels perdents som la tòpica “tribu perduda”. No ens perdem mai; som l’única tribu qui no es perd mai.
—Car som la tribu d’enlloc. No venim d’enlloc, ni hi anem; hi som.
—No som mai perduts, perquè sempre som exactament on som. I no hi ha altre lloc on ésser, altre que al lloc on som. Som al lloc únic.
—És clar, els de debò perduts són els criminals talossos qui ens cercarien.
—Car malaguanyades les tribus “trobades”!
—Encontinent, daltabaix, i au; perdudes a l’absolut pregon pregon no res per sempre pus.

(...)

—El meu cos adventici, encara mig guipant, en escorços arbitraris, el confós mosaic del món qui s’estén ad infinitum en sonsa frenesia còsmica, els parla per una darrera vegada dels fruits sorprenents trobats novament a certa distància.
—Dic als companys de la tribu d’enlloc
Que ara que rac mort a l’ermot
Rac mort a l’ermot i hi esdevinc
Més que mai subjecte tàctil.
—Tàctil com la més amena clofolla.

(...)

Les escorrialles juntes, ací...