Xiboms letzes Lied [3]

Retut i tot per tant de treball fet damunt bigues i carenes, ara, enmig la foscor, no podia clapar. L’angoixa i el vertigen davant l’ineluctable pas del temps. Sempre som fent folls equilibris damunt el mateix perboc del mateix raor, bo i volent anar endavant envers un fit o altre, i tanmateix mai no anant enlloc, caient a un costat o a l’altre. I gosàvem esguardar enrere, i el mareig! El mareig, l’angoixa, la por, la basarda, de quelcom monstruós qui ens empaita afamegadament.

—Efectivament, Xibom, fa la veueta que transitòriament m’afranqueix. Te’n deus recordar. De l’atàvic mot de savis hindús. El camí que duu a l’afirmació vital on et sents unànime amb la calma del no res és tan difícil de passar com si el passaves damunt el tall d’un raor.
—Simulacre de lúrid elf (car te m’esm, com els santons qui dius, tot ple de blaus), balb gombutzí, doncs, o cossatge lletjot, qui larval m’enllardones l’intel·lecte, on te m’obres a la consciència com putativa ombrel·la opaca qui m’eclipsa, avariciosa, la resta de la biomassa, dic que per què haig d’haver rebut aquest galdós guardó qui perenne se m’encasta pels giravolts més agrests del cervell com bandit avatar amagat entre els morrons.
—Morrons, dius, i em vénen a l’esment aquells estranys ocells disfressats de fosc, a tall d’ibis, els savis moros, amb llur idèntic missatge. Hom (com tothom qui viu) camina pel mateix camí. Schwierig ist dieser Weg. Auf dieses Messers Schneide leben wir. I es diu sirat, aquest camí, i és fi com fil de teranyina, i tallant com raor esmolat, i hom no se’n pot cansar, o cau a l’infern etern dels piroclors espetarregants, i el viatge dura tres mil — tres mil!— anys. Jo només n’he fet una desena part. Això vol dir, paciència i mesura, saps? I qui no endevines amb qui t’has d’emmirallar? Amb els caragols! Cal ésser caragol a la vida. Tant pel perboc com pel cas del raor, rai que, a poc a poc i amb bona lletra, passar, hi passem, els caragols; esmolat com raor no vol dir res per a nosaltres, això rai, xano-xano, fent tranquils equilibris al fil molt perillós, bo i portant a l’esquena la càrrega feixugueta de la casa-closca, fa?

Allò llavors em sotragava la memòria. I tant. Car s’esqueia, de petit, que un veí turc de la meua edat havia a la terrassa de ca seua un conillet tot blanc qui la seua família li havia comprat i jo, envejoset, en volia també un. I deia de continu, Un conillet, un conillet, i la meua mare, qui sovint me’n fotia de grosses, es veu que llavors, emprenyada per les meues súpliques d’irritant faldilletes (“mos soplecs de poixèvola femelleta”), a la cuina on érem, em va donar un ou i em va dir que era un ou de conill, que només em calia plantar-lo, i que si el plantava bé i el regava i en parava compte com déu mana, segurament que em creixeria un conillet, i llavors tindria un conillet per a mi tot sol, i ben merescut i tot, vós.

Al cap del dies, nogensmenys, sí ves, el conill no creixia gens, de cap manera, i li vaig dir a ma mare, com ara plorós, que devia ésser que l’ou de conill que m’havia donat era bord perquè no brostava ni capllevava ni treia l’orelleta ni re. Ma mare ni se’n devia recordar, car prou que diu, Quin ou?

Dic, tot impressionat, L’ou de conill que em vas donar ara fa més d’un mes perquè en cresqués cap conillet!

Diu, fotent-se’n i tot, Ai tanasi, els conills no en ponen pas, d’ous; allò era un ou de gallina normal i corrent!

—Doncs tampoc no en puja cap pollet, que prou lògicament responc, fent com qui diu el botet.
—És clar, carallot, com vols que en pugi cap, si era un ou dur! — m’etziba ma mare, cruelment.

Traïdories sempre rai, aquella dona. Ferit a l’ànima, me’n vaig anar plorant com càndia magdaleneta. Era palès i repalès, pobrissonet, que ningú no m’estimava, ves.

Ran d’aquella gran putada, una més doncs, i de les més grosses, vaig decidir nogensmenys de no creure’m mai més ningú. Car qui fóra tan ruc de caure sempre al mateix parany? Mentides tothom. Sobretot els pares, entitats de tortura. I els mestres, pitjors, tots feixistes. No confiaré en ningú altre, s’ha acabat. Vull anar ben servit, em faig jo mateix el llit.

Aleshores què li roman a l’infant a qui el vel de la delusió se li trenca amb el de la innocència? Què es creurà? Amb quina ajuda d’ariet intel·lectual penetrarà el món repulsiu de les aparences? Fou així com ensopegava amb els llibres, quin remei. Qui sap si als llibres... Una esperança (molt evanescent) de trobar-hi la veritat. Car prou coneixies els llibres d’escola, Tot de malignes evacuacions patriòtiques (ço és, engruixidores de butxaques de plutòcrates) i, ecs, vós, les falòrnies inempassables de la religió. Tampoc no et podies creure els llibres, no; versemblantment tots escrits pels mateixos feixistes de sempre; merdegades rai, els llibres. Segurament que deu haver-hi llibres prohibits? Aqueixos són els teus, aqueixos cercaràs; t’hi jugaràs la pell fins a trobar-los (si existeixen, és clar!)

I remenant d’esquitllentes ja em veus doncs a les esparses lleixes amb llibres a les cases dels companys. Fins que de casualitat no en trobares un de comprovable! De científic. La ciència és això, l’asseveració de quelcom que et ressalta al capdavall de tot un recaceig més o menys complicat, resultat que llavors pot ésser repetit seguint el mateix procediment, usant els senys (ulls nas toc orelles llengua) i el seny. Allò és un llibre com cal. I sabies doncs que allò que s’hi deia no era mentida, si podies eixir al carrer, i millor al camp, i comprovar-ne les realitats. Ve-li!

—Així és com descobria els caragols, Jeroniet!
—Prou pots, prou pots.
—La teua prolèptica veueta fou sortosament reapresa en el meu tendre avatar del passat.
—Això cal, això cal (i no t’ho dic pas en rus).

Vaig córrer cap a la caragolera penjada vora les pells de conill, a la terrasseta de darrere casa, i vaig treure’n uns quants caragols qui no fessin pudor de mort. Els vaig ficar en un capseta de ferro, amb un fons de terra afegida, i els vaig donar enciam mullat. Els desava en lloc secret, sempre prop meu; ara a l’espona vora la paret, ara al racó més arraconat on raïen les joguines. Ells s’eixoriviren i començaren d’atipar-se, pobrissons. La remor de llurs dentetes incomptables, ara qui eren tot un esbart qui rosegaven, rataven, raspaven, ratllaven, amb llurs ràdules meravelloses, allò, dic, aquell sorollet, era musica de paradís. Car tot s’esdevenia exactament com havia predit el sacre llibre que havia molt santament pispat!

Es tractava d’un llibre prim i groc del gran poeta de la natura, l’occità Marcel Roland. Amb ell, en quatre pàgines magnífiques, n’aprenc tot el que cal aprendre’n, dels caragols. I tot hi és veritat. Veritat. Veritat. Cap mentida, vós (si més no superficialment copsable, ep, que no és pas poc). Esdevinc ipsofacte malacòleg especialitzat, ple de goig descobrint el món; el món no pas de les idees, sempre fals; el món, vull dir, autèntic, el d’allò tangible, visible, ensumable, tastable, oïble, vós; i prou, no hi ha res més; no hi ha pas cap altre món que valgui.

És clar que hi havia detalls... hà! Ara m’hi pixaria de riure, però llavors, amb la meua immaturitat i la meua bona fe, quina impressió no rebí amb l’esglai majúscul que s’enduu ell mateix, l’oncle Marcel, estudiant els seus caga-raüls qui ha vists descloure en cap test o cossiol ben desat, i ara, a través la primeta translúcida closqueta dels cargolins de poc nats, se n’adona de llur primera cagadeta!

—Què és aqueixa defecació, diu, esfereït, i es fica a llagrimejar vivament. Ah sollament insidiós que t’insinues enmig d’aqueixa virginitat! Dejecció universal a la qual ens condemna la nostra forma terrestre! (...) De quina tara original és l’excrement la remçó, el pagament? Per què l’animal, del més nyicris ni naquis al més complex i encaboriat, (...) no es pot pas nodrir sense facturar aqueixos humiliants residus que el col·loquen, si més no mirat d’aquest cantó, ben part dessota el vegetal?

I ara ell, rapsòdic, en cantava les virtuts tròfiques, de les verduretes i els arbrots, qui prou saben nodrir-se aprofitant les coses netes i naturals, i sobretot sense cagar merda!

—Si en aquest món hom atorgués el primer lloc a l’entitat més pura, no hi ha cap dubte que el trofeu se l’enduia el vegetal (i no pas els molt excretoris homes, vós!)

I doncs, sí, i tant, consirant-hi més seriosament, de qui te’n riuries, beneit del cabàs? Si en realitat m’haig de retre a l’evidència — la raó era tota seua; ho és i sempre ho serà — homes de carn, homes de merda. Aquell alt punt filosòfic seu jaquia en el meu tendre esperit un estigma indeleble. A tots ops, em marcava prou pregonament perquè ja per sempre més em fes por la brutícia, i pitjor la merda. I la carn, doncs, i particularment, naturalment, els conys. Aquells doblecs sangosos de llepissós tendrum; aquelles crestes de gall embut avall; aquelles teules d’equimòtiques coriàcies planxes de llicorella imbricades anàrquicament per empostadors espàstics; aquelles orelles de porc empotades en llorda o en tot cas ben suspecta samfaina; aquelles puntes de naips del joc de cartes d’identitat que flamejant escarteja l’espectacularment tètric cap dels diables; aquell dur crematori on, eixalades i estellades, naufragaven, tost tornades cendra, les banyes dels més heroics ariets; aquella cuca groga qui tot d’una, infernal, pren foc com el sofre; aquell paorós badall que escatós es desplega com boca de llangardaix. Sí ves, què altre es podia esperar. Al capdavall, mai no en tocava ni un; encara ara em faria cosa.

No pas tampoc, ep, que, com dic, les endevinés totes, pobre home; sí ves, qui fóra infal·lible, ca? Per exemple, on diu que sota mateix de la banya dreta s’hi troba el trau clau — el cony, el gerro de Pandora, la vera cornucòpia, on tot hi cap, on tot hi entra i tot hi surt — el cul, el sexe hermafrodita, el trau ponedor, i el buirac i l’arc qui llença el dard amorós — el forat omnipotent, doncs — res d’això. Només cal agafar cap caragol de part de terra i comprovar-ho, vós; és troba molt més avall, el trau clau; a la dreta, hò, mes ran de bocana de closca, en general a l’altre costat del melic, el qual, columel·la amunt, te’l trobes oposat a l’àpex de la fascinadora closca.

Car aqueixos deliciosos mol·luscs gastròpodes es llencen Liebespfeilen— calcaris dards amorosos, armes d’amor (tela amoris), gipsobels, projeccions de guix, que hom en diu — amb els quals s’apunyalen recíprocs, excitacions sexuals molt exquisides, crims passionals per a donar i vendre, i així es fan sortir les titolasses, amb les quals s’intercanvien lents espermatozous; magnífic, abracadabrant, procés, vós.

—Me’n record al triàsic, quan els meravellosos cefalòpodes hi prosperàvem — (em diu la veueta?) Rient-nos-en, dels volcànics desgraciats terrícoles, i tanmateix com ens han atrapat en evolucions fenomenals; el que fa el pas molt constructiu dels anys!

Ran de res, m’immiscia a converses i pretenia estendre-hi modestament el meu saber, no fos cas que algú de bon cor volgués eixamplar-me’l amb les seues molt escaients esmenes. Mes tothom m’esguardava com si era cap insecte insolent, i, cap jup, havia de romandre sempre a les escapces.

Em feia fonedís, commogudament conscient de fer nosa, i au, amunt, anant fent, trampejant ritualment per àrees conegudes.

Si no t’hi volen, ni mai; això rai — em deia, cadufs avall, insocorregut. Fins que un matí, carranquejant per una altra ruta, em veig de cop i volta restaurat per analèptica teofania. La troballa. Se m’havien aparegudes, rosses i colrades, les tres gràcies. Sortós. Nasqueres amb la flor al cul. De massa sensibilitat a flor de pell, a exòtic pom de peixets de colors a flor d’anus. Exultéssim; tàcitament i molt mesurada, exultéssim.

Cert, llavors, en acabat, que sempre que passava part dessota llur alzinada casa i hi havia la noieta fent bugada damunt l’herba en un cossi posat damunt uns maons davant l’ampla finestra, romania encantat admirant-ne la força, sobretot si es tombava i veia relluir-li, sobtadament sedec, la suoreta a les sofrages entre els molt poderosos tendons poplitis; de vegades, també sortia sa mare, una dona magnífica, dura, musculada, i el seu esguard m’agallinava, i continuava el meu camí, cap jup i tot empegueïdet, mes aquell dia la noieta semblava dir-li quelcom a la seua germaneta qui jugava damunt l’herba, i em va semblar, il·lús, que m’ho deia a mi, i doncs automàtic vaig girar cua, tot i davant la presència imponent de la mare, i vaig gosar pujar una mica damunt l’herba devers elles; m’hauria mort de goig si em permetien d’assistir-les en la bugada. Puc ésser de cap ajuda?

És clar que ni em contestaven, com si no hi fos. Per això me’n tornava, i de sobte la veu de la noieta, dient quelcom o altre, segurament un comentari a sa mare o cap observació a la petita, però ho aprofitava per a aturar-me, tombar el cap, tornar-hi, És que em deien quelcom?

—Per què t’hauríem de dir res! — es digna a respondre’m aquest cop, d’una faisó inqüestionable.
—Perdó, gràcies — aquest cop el de gràcia; me n’anava per a no tornar a passar-hi mai més, davant llur prohibida casa.

No ets volgut al món dels comuns, em tornava a dir, ara, amb tota justícia, de faisó més definitiva. Desconfit, conxorxa’t amb tu mateix. On te n’aniràs a partir d’aqueixa, doncs, sinó al temple silenciós del saber? Solució, ca?

Emigrava doncs amunt, per esgraons de l’abassegador edifici, supervisat per l’esguard impertèrrit de cada dona al replà, sense que mai calgués cap mot. De dona en dona, seriosa i cairada i dominant, ascendint graus de paradís, fins que arribaràs a la bibliotecària en cap, qui era naturalment la Deessa Màxima. Què vols? — imperiosa inquireix.

Només insignificant, negligible, sense fer cap nosa, beure alguns tímids glopets a la font de la vostra impàvida saviesa — dic. I crec que assenteix. On m’asseia llavors entre els infinits rengs de feréstecs, escaguissadors, volums.

I així anava aprenent i triant. Què fóra un bon subjecte d’estudi que no cagués? Això, és clar, ficant a part els vegetals — els vegetals qui, fementit, devorava, ai, llas!

I ho trobí — les terres rares: piroclors i altres, vós, els quals no amollen d’altres dejeccions que les molt netes radiacions. Ai, pobrissó, nogensmenys, no prou viu per a això; les fórmules, vós, uf, massa complicat per al meu melonet tot verd... Però, xarrupava xerigots, i em dic que qui sap si potser prou pesquis no n’hec per als... per als formatges? Qualls, bolets i bacteris; bona química, la formatgera, fa? En tot cas, un cop fermament girat cap a la ciència, i per casualitats de la vida, de tots els innombrables embrancaments de la ciència, guaita que em sembla que en aquest hi faràs carrera. Els elements tirògens (originats en formatge) no semblen cagar gens o a tots ops no gaire. Hi ha, és clar, els tiroglífids (els àcars i trombicles qui de cops molt rars assoleixen de fer-s’hi), i hi ha els tirotoxicons (les ptomaïnes verinoses que s’hi formen quan es fa massa malbé), però qui sigui lliure de pecat... Vull dir, al món, a l’univers, què hi ha de pur pur? Ni la purina, i ni cal dir el purí. Així que...

Davallava la neu, la sentia caure flonjament damunt les teules, l’estrafeien les llampurnetes que se’m feien, soles, als ulls, i em sentia alleujat, i lleuger, com si m’esvaïa sencer al rerefons tot blanc de la negror. Nur einen Hoden, nur ein Ei — anava dient la cançó de la neu qui tombava, incessant i suau, mentre me l’anava pelant, sense gens d’intenció, només d’esma balba, i au, per a anar fent.

I, ah, sí, és clar, allò dels caragols i el meu heroi de jovenesa, en Marcel. Ens contava com apreciava les caga-raülades, les caragolades de la seua clarosa terra; prou pot. I ens recomanava l’aixarop de llimac, perfecte per a les afeccions bronquials. I sobretot, quelcom que em jaquia ert d’emoció. Sobretot quan l’hivern no serà prou fort, o d’una manera provisional, quan vol descansar, diguéssim, quan no hi ha prou humitat o teca, quan les condicions són transitòriament adverses... Potser llavors el caragol pensa que no val la pena fer-se un epifragma complet, i aprofita qualsevol cosa adient, com ara la closca d’un company, una fulla seca, un bocinet pla de llenya, i llavors només en cimenta les vores amb la seua bava polivalent per tal de tancar-se a caseta tranquil·lament. He vist un cop un d’aqueixos eixerits gastròpodes aprofitar per a aqueixa tasca un bocí de diari, el qual no crec pas que ho fes per a haver material de lectura durant els dies de clausura obligada! A tots ops, no es pot pas negar que aqueixos mol·luscs són de cops capaços d’un grau de reflexió sorprenent.

Contràriament a l’oncle, crec immediatament en la bona fe del candi caragol. Era evident, pobrissó, que la seua intenció era d’aprendre de lletra! Així mateix com hom, un pic se li obre la molt voluminosa arca de la biblioteca, es farceix d’arcà, així mateix ell, amb dèries polimàtiques, volent desxifrar codis enigmàtics, cròniques dogmàtiques de diari tendenciós. Ep, i ça com lla, tant se val. La qüestió: epifragma escrit. Bada tu quina idea no m’ofereixes, Marcel! Ciència aplicada de la bona.

Adún tot el meu exèrcit benèvol de caragols recollits d’ací i d’allà, i romanc a l’aguait per a escatir quin de tots no serà el més dotat per a les lletres. Car vull ensenyar de llegir un caragol, vull anar una mica més lluny que no l’oncle Marcel, ell qui em guarnia innocentment amb la meravellosa pensada. Greu problema el meu, nogensmenys, de no entendre l’idioma que parleu, fills meus, pobrissons. De fet no en sent ni la veu, només el monòton rosec quan rosegueu. Potser no enraoneu amb mots. Així no sabré mai si apreníeu de llegir o no. Científic fracassat als nou anyets, capdecony qui sóc.

Fou llavors que en Zeferí sobresortí, n’excel·lí i amb escreix. En Zef em vingué a l’ajuda, ell em tragué de la meua dejecció, del meu descoratge, del meu descreure en les possibilitats infinites de les evolucions. Car me n’adonava que potser no sabia de llegir, però prou sabia d’escriure! Li n’havia ensenyat obeint a una inspiració somiada. Era al llit i vaig fer un bot de joia. Ensenyaré, dic, a un caragol d’escriure; amb el moc, amb el moc!

I ara, amb una mica més d’empenteta, canviava la tonada la neu qui queia, i feia, Amb el moc, amb el moc.

Pugem-hi dempeus, fou ell, en Zeferí, qui respongué, amb el seu moc, i amb la seua beneïda traça. Benaurada criatura! Vull que li donin el premi Nobel de literatura! A escriptors molt pitjors que en Zef prou que aquells fleumes n’han oferts a betzef, de premis Nobels de literatura, a milers de grafòmans plens de pudent merda moralista, vós!

Encara una virtuosa empescada de savi pipioli, sortosament aviadet en flor! Els més avençats els ficava a règims molt estrictes. Tu a bleda, tu a enciam; a carbassó tu; i vosaltres a pixallits, a lletsó, a tanarida... I així anar fent. Hom esdevé el que es cruspeix, prou és comunament conegut. I doncs, cert, els qui només menjaren bledes, faves, bajoques, naps, boixeroles, figaflors... no em sortiren gaire espatotxins, pobrissons; pus tost insípids, ca? Ara, en Zeferí, qui fou ficat a un règim únic de meló, ell, espaterrant, vós!

Com dic, sense ni un bri de rancúnia pel règim tanmateix prou saborós, al contrari, fi i llambresc com cap de fibló, grans lletres que li fiqui davant, lletres que llavors amb el moc lleugerament pres de la tinta i el tint de la lletra que, molt com cal i amable, li feia llegir, mig em reprodueix en paper blanc! I cada dia que passa ho fa millor! Si al començament, les lletres semblaven fetes amb titola de gos, lleu esdevenen més i més esmoladetes, i si d’antuvi només sap fer majúscules, aviat volia fer-me’n de gòtiques i tot. Li haig d’aturar els peus, vull dir, el peu. Car com més gòtiques les lletres, més il·legibles, vós, i qualque dissortat pseudocientífic podria pensar en acabat que estic exagerant i tot.

Tothom entre els meus companys d’estudi més de fiar se me’n feia creus. Quin miracle, cavà? Una malavella! Qui s’ho cregués! — expressions d’aqueixes, pobra canalla inexperta. I jo demanant a totes les sueques qui trobava pel carrer que li donessin el premi Nobel. A tants de lloros que no han donat el premi Òscar d’actriu i àdhuc d’actor, i per què no li donarien el premi Nobel de literatura a un caragol. Quin món més mancat, amb tants de maleïts prejudicis. Tot aquest indigne, injust, palès, antimol·lusquisme!

I així érem, cercant sueques a les quals atansar-nos amb prou urc de gran causa, quan, llavors, qui diríeu que em va fotre el projecte a can Pistraus? Ma puta mare, és clar! Ella, na Magma (tret que no, no es deia Magma; es deia, al començament, Magda, mes qui sap si, ja amb inclinacions de químic, per coalescència emulsoide, o per sinèresi sinergètica, o per com se’n digui, car és clar que de jovenet (Un xicotet adust, qui s’arronsava per les parets) era extremadament estúpid, molt més encara que no ara, i, entre pler d’altres patafis, de Magda i mama en feia Magma), i, en fi, hom es grata on li pruu, i enlloc no pruu pas pus que al paltruu més íntim on la lava de la seua mala llet se’m fongué en el magma estantís de l’ànima.

Què deia del dissortat, malaguanyadet, Zeferí, aquell qui com cuquet immortal d’orella i amb la veueta d’en Simfosi, en recorda sovint que, Sempre vaig carregat amb ca meua/ magníficament prest a fotre el camp on sigui/ no pas com cap desgraciat exiliat nu/ car meu és el mèrit d’haver nascut així de savi? Que què en deia? Doncs que havia estada naturalment na Magma, doncs, ma mare, qui, un vespre on jo era fora, caçant sueques o potser bolets, la mala guilla em cardava en Zeferí a la cassola. A l’hora de sopar me’l trobava surant al plat! Si amb allò no n’hi havia per a matar-la! Li dic de pestilent feixista, i encesa m’etziba més de cinc cents pinyacs i tot, plus quingentos colaphos infregit mihi, condemnada. Enmig la nit, al llit, tot ple de blaus i d’abonyecs, em veig qualsevol dia rostit en brau d’aram. I després direu que sóc adust, no gens tractívol. Amb el cor esberlat, pispava l’escriny de laca i vellut, on, desats, raïen els seus vilipendiats joiells, i tanmateix ple d’urc amb el meu inútil lladronici, tocava, bo i estalviant-me el bleix, el dos; tocava el dos com arna qui al gruix de migjorn aixeca el periscopi i emergeix enmig del pèlag, precisament al triangle de Bermuda, on tot hi són sofres i estels diürns.

Em trobava doncs a un altre món. Entre gargots al cel d’intermitents satèl·lits; més a prop, entre jovent abandonat qui, en nodrides gimnopèdies, ens avesem a sobreviure. Perdia tots els sacsons i adquiria a canvi múscul i habilitats de molt digne perdulari, de nyèbit eximi, i, clavant les incisives a l’oceànic abocador on desemboquen totes les clavegueres, per a veure què hi pescava entre els estronts i els xerris i les cagarrines, intrusiu em veig grapejant a la fi grassos aparells de física, segurament escolats de bombardejats laboratoris; ni paranoic ni vanagloriós, aprenia ara dels rats emmelats, de qui la paraula viva movia les vives pedres, i àdhuc les cariàtides se’ls fonien de tendresa, com fer-ne escaient empriu, i amb entusiasme de detectiu i tot.

Fou n’Eduí, n’Eduí Guitzalcul, qui em guià a la bona platja. Fui amb ell un de més entre els qui rescatàrem els petits cetacis embarrancats entre les xarxes, mes no m’afegí pas més tard, tancant-se el capvespre, a la clariana del bosc vora el riu, entre barques capgirades, als qui dansaven seriosos, ans escoltí atentament els dedicats tocadors, de qui n’admirí, silent, les altes maneres i les traces en ditejar precisament llurs rars instruments.

Quelcom em distragué. Una cuca groga, de cames i antenes tigrades (zebrades, si voleu); hi aní darrere, m’hauria plagut, abellit, saber-ne el nom i per què serviria al món, un conyet alat qui en òrbites ambrades entona muts rèquiems pels seus assassinats. Fou llavors tan gran aleshores el meu desig de desvelar-ne el nom que me n’expedia darrere. A quin templet selvàtic no s’aixoplugava a xamullar-hi no gens confortables confidències de neuròleg secretament avergonyit del seu postureig de fals erudit? Avara pobretat dels morosofistes qui fètidament sermonegen i amb mans acròbates, que amorosament ressegueixen les proeses de les constel·lacions, deceptors rere el llogre, ens esperonarien, parroquians anòmals, que ens agenolléssim, abismals, damunt guanos i gangues, über Schund und Schmutz, i damunt aiguamorts que se’ns engolirien com gripaus sense esme qui, polzada a polzada, es van enfonsant. Enllà de l’ou del tot on la muntanya creix, el sermonaire romandria alçurat, hi presumiria, cridant com ficte foll, d’haver trobada una altra palleta o Goldklumpen del primigeni suplici, i els qui se n’empassaven la falòrnia, sangoneres i octòpodes els anaven rostant. Hom s’hi enlaberinteix i hi espia com desembridada oreneta qui cerqués tresors sebollits, o ous de pasqua o cireretes de pastor, i cau al parany anacrònic de confondre’s d’edat. [Cal dir que molt més tard hauria d’aprendre que es tractava d’un redúvid, més exactament d’un psel·liop (d’un escarbat molt dandi qui portava, doncs, pler de braçalets a les potes).]

La qüestió, naturalment, és que tornant al foc de camp vora el riu on em pensava trobar-hi tothom jóc, t’hi trobes una devastació enllardonada de cadàvers i de trontollants presoners, als quals bel·luïns saigs abillats amb grogues samarretes de sarja, encontinent, i a batzacs i calúmnies, t’hi han afegit. Tastava la teua carn d’encantat, d’estaquirot, el glavi del botxí. I, escatainant, com corries rere la cua del darrer dels atrapats. Sempre has estat un cagadet. Cert que els febles durem; els valents la caguen tost.

Com cap vella qui rere les faldilles de cap capellà consira que enganya el diable, i segurament alhora la mort, així jo amb les dones, llurs faldilles. Dones de tot pèl; pèls de marejadores sentors. Dones rere les quals t’amagues perquè la mort no et trobi, hò i tant. Tan canviables, elles, que la mort es confon. Tan lleu s’han camuflades, com ara invisibles, al rerefons, com — barram! — t’esclaten davant molt enlluernadorament. Llur beutat es corromp en unes hores — de bruixa a beutat, de beutat a bruixa. Amb elles, ni el temps fulament omnipotent no sap on va. El temps, pobrissó, confós per la folla activitat de les dones, ara va de cul, ara de cara.

Havia plantat un ou perquè em pensava que en creixeria una gallina. No sempre l’endevines, saps? Tant se val, home; les més trompaires, les millors — rebla ell, amb veueta de pardal cloc-piu. De la mateixa manera que et trompen, trompen aquell ens malignament despietat, repulsiu cadàver qui, amb dalla rovellada per tota crossa, carranqueja com deletèria, abassegadora, ombra per a arrabassar-te de lloc i fotre’t de dret al canyet sens fi.

Les dones, mendraig. Mendraig on t’aixoplugues de tot mal. Fins àdhuc lluny de cap dona, en acabat que ma mare fracassés en el seu paper, mai no sóc sol — sempre de servei a la qui mana. A cadascun dels meus amagatalls hi és, present, sincopada, la veu. Les veus de les absents — mestres, mestresses, o deesses — qui em tenallen, dominat.

Els captius, ara, després de l’emboscada on havíem caiguts. Enduts doncs per vaixells on la teca és magra i la nuditat gèlida. Als trasts, engrillonats, passant-la puta, intempèries agressives qui-sap-lo. Ran les molses, evanescències, com incopsables mormols, sallen vers el Sol; vull dir, damunt la fusta dels trasts, ran la molsa que s’hi feia, en vèiem néixer i créixer emanacions, evaporacions, evocacions, intimacions, gairebé com tangibles imatges; com ara si fossin les nostres allerades ànimes, i perquè només hi restessin als trasts, fregits al Sol, els cossos. Els cossos insignificants, negligibles, ensulsiats, com insensibles socs, o potser cassigalls que es regolfen en resclums, o si vols, encara, despulles resseques, pelleringues penjades.

Envaïts, per la basarda, per les xàldigues i estrèpits dels explosius, tota moció aturada en sec per l’emoció, esdevenim muts, muntes, enzes, estaquirots, encarcarats gossos grocs, atzembles petrificades, porcs espins despullats, petxines buides, dessagnades sangoneres, glaçades flors, nimfes deglutides, cruanys pixats, egagròpiles, betzoars. En àvol coratge, abans i tot no ens diguessin d’evacuar, prou que evacuàvem — als calçotets. D’altiu reclús a les estepes, qui, aspriu, com esperma salvatge, explorava rànules, campànules, cànules, grànuls i orgànuls a papallons i escarabats, mi-te’ns, garratibats, aversius, abstinents.

Els dimonis emprenyats dels rius que el mar fagocitava ens van cerndre amb llurs rastelleres de dents i queixals, rengs i rengs, ferramentes d’esquals; els nostres cranis d’asfalt, ruboritzats en negre, melanòtics, de dol, trencaven els vidres del crepuscle, contrarestaven els ressonants gresols de l’encantament interromput per l’alquímia periscòpica de l’eclipsi sobtat. Zooms de maixelles de nefands arquitectes dels reialmes anorreadors qui com periscopis foraden les esferes on, belonefòbics, ens arreceràrem, engabiats primparadament i precària en bombolles, perquè llurs espines infectes, nefastes, se’ns clavin a lloure i amb enorme succés. Entrats definitivament en zona de tristor, al raconet ben ensinistrats ni domèstics, amb lleure rai, escalivem idees i escrúpols. De cops cal retre’s a l’insobrable contrapès extintiu del factor corpori, sí ves.

Com deia suara, els més acostumats a dur el pòndol, per minso que fos, es migren els primers. En canvi, els qui nasquérem esclaus resistim molt millor tota mena de deficiència a l’ambient on som. És conegut. Així és la vida. Només cal que trontollis, i ja els malignes dels voltants et veuen caigut i fet estelles. Els febles molt més elàstics que els forts; els forts, massa rígids, difícil troben d’adaptar-s’hi.

L’Eduí, en conseqüència, un dels primers a haver de saltar, ja cadàver, o si fa no fa, per la borda; per la borda, vull dir; palanca avall, ausades, oidà, i amb una guitza al cul. Potser per això m’he pensat tots aqueixos segles que es deia Guitzalcul de cognom; sí ves, no me’n feu gaire cas.

Covards pirates o reclutadors de l’exèrcit, molt cruels quan són en boldró; com se’n foten, com el desdenyen i l’escarneixen, n’Eduí, sos darrers patatxaps.

La memòria havia programada la proesa del senyor Arió. N’Arió i l’arpa, vull dir, la lira, i el seu chor de peixos apolàustics. Peixos? Potser millor dofins, foques i pops, els qui n’aplaudien els ditirambes, abans els pirates no el llencessin daltabaix, o ell mateix, confiat, ja s’hi llencés, estalviant-se de cop i volta la palanca, i se l’enduguessin, els marítims oients, en triomf i a cavall, com s’escaigué amb la nimfa Galatea i sos quatre dofins ben aparellats.

Ara, en canvi, no; cap peix ni gros ni petit no el rem ni el redimeix ni rescata, n’Eduí, ans tauró — no gens ben enconat tauró, qui, lúgubre, malenconiós, se’l cruspeix d’una mossada. Aquest cop els qui aplaudim (el tauró) som els espectadors, els cagats soldats duts a la guerra en flatulent vaixell.

Desembarcats, en reng i de dret cap al mercat d’esclaus, el camp de Mart, l’hospital i la garjola. Del luxe de la plaça enorme i majestuosa, plena d’acabalats badocs forasters qui es perden entre els laberints i l’estesa estatuària d’una gegantesca font ara eixuta justament perquè pugui ésser visitada pels badocs, passeu als carrers dels vilatans de soca-rel on tot són botiguetes de mestres en totes les arts populars, a part dels qui vénen de tot, qui més qui menys més o menys especialitzat en certs gèneres de queviures, i ja, jaquint enrere aqueixos barris genuïns, encara més lluny, us endinseu als repulsius fanguissars on viuen, amuntegats, els intocables, els inguaribles, i on tot, cada atrotinat objecte, ha una capa de fètid engrut, de cosa llefiscosa, de bilorda, de brutícia, de merdegada i lleterada, i greixum i vòmit. Allí hi ha el nostre indret, garjola o quarter, camp de concentració o bordell.

Acabàvem als hospitals on ens guanyàvem tota mena de vasts apedaçaments. Fou allí, crec, on l’aranya memorialista em féu niu al cau de l’orella. Íntima entre ulls i orelles, fou al lòbul de l’orella dreta on jaquí, inscrites, a mida microscopiqueta, totes les meues memòries.

Al llit, per negra nit, quan amb el son vols occir-la, la nit, l’araig, pensa, company, i amb escalfor reconfortant, en la teua amistat predilecta, la teua dilecta negra aranyeta, qui hipermnèsica et llegeix amb veu inconfusible certes confidències abans microscòpicament inscrites a l’inexhaurible padellàs del lòbul de la teua orella dreta.

Aquell dia que guaitava per la finestra, i casa nostra tocava tot d’una al nou abocador, aparegut de cop-descuit, de la nit al jorn. I, en rast d’alls, ben arrengats, et sobtava veure-hi, entre els boteruts detritívors i sapròfags, entre els arrugats estercoraris, qui, com gantes i pelicans i ibis qui triessin pinyols per a dur-se al grier, es passaven geperudament la vida escarbotant entre carronyes i escombraries, mon pare mateix, al costat d’una dona lletja, anciana i vulgar, qui portava un vestidot vermell, que s’havia arregussat cul amunt, car tant ell com ella, com tots els altres foragitats, s’entretenien orquestrals a pixar damunt unes flors qui havien haguda la boja gosadia de créixer en aquell femer mai encalmat. Romanguí badant la llarga estona que durà la pixarada unànime. Fascinat per llurs sexes antiquats. Totes aquelles pixes de vell, pigadotes, feixugues, com porres somalles; carn morta, balbs penjolls, inútils mànecs, i llavors el solitari cony de l’amiga, esbotifarrat, a mig prolapse, volcànic, encès, amb fumerols mefítics que corroïen, ja no dic frèvoles floretes, faves, naps, bleda-raves, nyàmeres, nous, conquilles d’òsties, caps de morts... I els peixos morts qui amb mon pare pescàrem aquell migdia ja enverinats pel mateix riu i tot.

Parabòliques pixarades, com si fossin llançaments de granada llençats per moribunds fluixos de manoquella, no pas doncs gens hiperbòliques, esmeperdudes, canonades de lleterada. M’hi identificava. Hi nedàvem doncs, hàbils infusoris, esflocallats, austers, sense ínfules, fotent-nos-en, d’aquelles pluges banals, incomprensibles com mollons escrits en marcià i que no afegien ni sostreien res al mòrbid clima del qual gaudíem, naturistes excel·lents.

Fou belleu la mateixa negra nit on, mig desesperat, em distreia observant la negror del cel, i algú, ombra entre ombres, les seues males intencions prou clares, quan anava sinistrament darrere aquella noia, la qual en fugia a grans gambades, i sóc qui per fosques cantonades segueix doncs el malvat personatge no fos cas que encara pogués ésser, no se sap mai, de cap ajuda a la femella, tret que qui deu voler-me mal a mi ara és tot el destacament de bòfies nocturns qui com ombres disperses em segueixen. Aparicions sobtades qui t’envaeixen els fins ara ben guardats voltants on et semblava que era segur de poder-t’hi moure. És com quan cap manifestació al carrer, de nipons o de teutons, qui exigirien qui sap què amb molta d’esquírria, pobrissons, apassionats, recargolats, irats com cans amb mals de queixals o cucs al cul, geniüts com pallassos, reganyosos com mig desmanegats titelles, plens de buida raó, amb incomprensibles consignes (molt raonables, segurament, per als assabentats, tret que per als llecs com jo completament absurdes), i anaves fent la teua, tranquil·lament distret, i ara de cop i volta la legió et sobrepassa i en llurs feréstegues reclamacions hi ets implicat vulguis no vulguis, i sovint ets àdhuc un dels qui rep per tots costats. Hi havia un cop fins i tot, en un indret on sota un cel d’asfalt, entre fàbriques i dipòsits descomunals, on cap vegetació no prosperava, ni un brinet de mala herba, tot d’una t’hi trobaves que aquells merdacaners, els manifestants d’aquell lloc perdut, passaven gemegant i es castigaven les carbasses amb branquillons de bèrberis i amb tirsos de bananers, i amb tiges de malcoratge granat, i amb potes de mussol dissecat, i anaven nus, tret que molts d’ells amb les coroces de gairell, i gairebé tots amb el cos ple de pegats i manxiules, com si es tractés de gafs o llebrosos, duts ells mateixos al ben necessari sacrifici inquisitorial. A molts els sagnaven esgarrifosament clepses i galtes. Ho trobava d’allò més ruc, mes què hi farem, tothom bestieses rai. Em sembla que d’aquella festa en deien la dels Clodoveus creuclavats, o martiritzats, o sacrificats, o quelcom si fa no fa així de repugnantment paregut, immolats, torturats, turmentats, investigats, morts d’àvol mort per qualsevol causa esplèndidament dadapelcul. Ep, em sembla, tot això, ja dic, car potser ho somiava posteriorment. És clar que si ho he somiat és que és veritat.

Tant se val. Doncs el mateix ara, llavors, tret que potser amb més perillositat encara, una perillositat letal. Car som al més dens de la nit i els testimonis manquen i doncs la brutalitat de la bòfia no hi ha pas déu qui l’exposi mai ara. De cop i volta, m’he vist sense eixida. Havia entrat en un atzucac, i segurament els qui m’empaiten ho sabien. Era al fons de cap clot pregon, de cap frau espadada, on les parets són els culs, la part d’arrere, d’unes cases altes. He grimpat per uns balcons i certes anfractuositats a pedres i maons, fins que he trobada a un racó entre dues cases una petita eixida amb un safareig. Allí m’amagava bo i apaivagant-me, tractant filosòficament de fer-me minvar la bogeria dels batecs, tret que, de cop, vet ací que s’hi jaquia caure un dels bòfies. No el devia sentir pujar esbufegant-se, segurament per la borinor de la sang esglaiada a les orelles. Era un animalot d’home, el bòfia aquest; un home jove, ben proporcionat, enorme d’estatura, segurament de força, tret que es veu de seguida que no em vol de mal. Diu que no cal que em capfiqui, que no m’esveri, que servi la calma, que ell només hi ve a cagar-hi, que no pot més, que la cosa se li escapa, que ha pujat a buidar-hi els budells, que per a anar més lleuger jaquia l’arma amb un company de baix, que coneix l’indret, que el safareig és un lloc idoni, que Algunes nits hi vinc a cagar-hi; la merda s’hi asseca al cap dels dies, i au, hom hi pot tornar a cagar, descansat, sense pudors ni interrupcions extemporànies; no és pas l’únic indret, prou n’haig un parell o dos més que em vénen a tret, convenients d’allò més, i... I llavors sense haver hagut temps ni de descordar-se els pantalons, encara dempeus, massa xerrar, la merda li fuig. Anava a respondre-li si allò de cagar-se a ca d’altri d’estranquis, i justament a segons quins safareigs, era cerimònia típica de la bòfia, potser quelcom semblant a allò que hom sent a dir de vegades, allò que en diuen missa castrense, tret que el volcà del seu cul descarregava sense avís. La pudor em feia orxegar. Un moment àdhuc el ganivet malai, el kriss, em tremolava a les mans, tret que se sobreposar-me. L’hec a la meua mercè, cagat i tot, potser més encara ara, que la merda el deu entravancar. Per poc que faci cap mal gest, el meu xuri li foradava el pit. D’altra banda, per què me n’estic? Si no ho faig ara, si era prou ximplet de jaquir-lo partir tal qual, arribant a baix, o abans i tot, ja m’haurà denunciat. No haig doncs cap altre remei; l’haig d’apunyalar, tot i que em repel·leix d’atansar-m’hi més. Tret que ell roman ara tot avergonyit. On trobarà pantalons, ploramiqueja. L’uniforme tot cagat d’una diarrea massiva, d’allò més pútida, pútrida. I el safareig és mort; l’aixeta, vull dir, no raja. Ni manera de rentar-se, doncs. Ara enraonava el cagat, Trenca el vidre de la finestra; no hi ha ningú; et podràs escapolir per la part del davant, a l’altre carrer; no cridaré, no diré res; com vols que digui res; la vergonya. El meu ganivet apuntava al seu cor; només em calia donar prou embranzida al braç, i au, enfonsat.

—Els ho diràs cridant, els diràs d’ací mateix estant que sóc sortint per la porta del davant.
—No; entrem al pis; hi deu haver roba, a un lloc o altre, segurament; en cercaré, m’hi torcaré, em vestiré de qualsevol manera, fugiré després de tu; a casa meua em ficaré un uniforme de recanvi. Com se me’n riurien els companys si em veien tot cagat, oi que m’entens?

Assentia, car els rucs com jo som fàcils de convèncer, mes tantost era, llavors, prenent totes les precaucions per tal de no fer gaire soroll, bo i assajant de fer petar el vidre de la finestra, havent prèviament augmentat el gruix de la roba a l’alçada del colze per a esmorteir-ne el cop, car és amb el colze que sóc intentant de crebar el vidre, heus que l’home cagat aprofitava l’estona, es vinclava al buit i es fotia a cridar com un esperitat cap als de baix, S’escapoleix! S’escapoleix per l’altre carrer, la porta del davant! Allò em glaçava un instant. L’instant següent, automàtic, el meu kriss se li clavava a l’esquena. A baix, xiulets i esgarips; corregudes, trets engegats. El cos del cagat espetegava en estavellar-se avall.

Les sabates m’havien trepitjada merda. Ara que descendia a tot estrop, anava relliscant perillosament pels esglaons. Aviat, no era pas l’únic qui davallava escales. Davant, desvetllats per les cridòries, força gent havia eixida al carrer. Pertot arreu on caminava, confós entre els manifestants, la gent feia fàstics, Quina pudor, deien, ecs!

De merda de gos, les escales de l’hospital n’eren també plenes. Aquell dies treballàrem a la ràdio, rèptils qui navegàvem en cendres. Hi reconeixíem tots els nostres crims, ço és, els de l’enemic. Ens nodrírem mentrestant d’allò que trobàvem, caiguts com granades de mà que feien si fa no fa figa — sabons, formatges, cebes, llunes. Amb prou mònita, esdeveníem arnes de catifa als peus dels generals. I quan els més abrandats dels saigs ens escanyaven, el que calia era desentendre-se’n; desentendre-se’n.

—A qui deuen escanyar ara? Ah, a allò que breument degué ésser continent on fui contingut, closca asclada que episòdica em contingué. La meua oldana pelleringa, doncs? Collons, carallot, no va prou lluny d’osques. Si en fot, d’anys, centúries, eons, que, traslladat enjondre, la jaquia darrere, balafiada conquilla, arcaica.

La patrona del bordell, Puffmutter Octàvia Magna. Zu Magna kam ich, kriechend. Sota les seues faldilles, puça, cutibut, fistó, fístula, alga, fong, liquen, paràsit. Cony clos amb clau, cony cosit, inviolable, hermètic — flor carnívora ara que les dents i els sucs gàstrics hi feinegen, corroeixen. Embruixat, dins el sepulcre, el genoll com magranes, hi ventava, amb mans d’espectre, lèmurs qui la desraó em personificava, esguerrades efígies aparegudes com estampats als inclinats paisatges als dedins de les faldilles. Els aberrants ritmes eròtics del paisatge i, davall, l’abís infernal. Serva-t’hi fort. Na Mefitis, deessa dels sofres, còsmica energia defeca. Te’n banyes les banyes. Femat, reneixes. O si més no això és allò que el crani assumeix, o allò que el pa revingut que et fa de cervell, evocatiu, no subsumeix. Respiràvem alkarsí o cacodil, i potser desvariejàvem.

Engarjolats, amb el xicot Silvestre, damunt la muda pedra, en pallets adjacents, imaginàvem evasions. Fins que no serem venuts, o llogats d’assassins a cap exèrcit dels negociants qui entre treves estratègiques fan guerres encara més profitoses. A la guerra tot s’hi val, cada genocidi romandrà impune, encara més, tot genocidi hom t’hi encoratja que el cometis per a la glòria dels qui t’hi atiaven, i ara es fan d’or a la rereguarda.

Fa quatre-cents milions d’anys, me’n record que els peixos començàvem de voler caminar. Convidat al bateig del gat, ferms tetràpodes ens hi atansàvem, encara mig aquàtics, amb aletes fossilitzades, amb aures d’escollits, amb cares de pàmfils, tot rabits, en trànsit, cadascú amb un menut buirac al capdamunt de cap anell al dit, buirac clafert no pas amb dards d’amor, ans amb càpsules de cianur de potassi, vós!

I ens diem, Ací som — sempre atrapats; hi serem titelles, hi serem follets, tant se val, mania mòrfica la nostra, flors de miceli oceànic, ventissos bolets d’oceà gràvid on ésser-hi i no ésser-hi al capdavall és el mateix.

Més tard, en circumspecte col·loqui, com fan els savis qui se n’entenen de ciències bariàtriques i estudien doncs els bombats abdòmens, ascítics, grotescament umflats de tant distesos, a frec d’esclat, els sacs de gemecs no pas gens aromàtics, que les còrpores enormes dels més abusius dels presoners no traginen com marracos espetarregants, com gàrgoles d’enfitat paltruu qui a trenc d’envol va rotant, psicòpates de peristaltismes sobreïxents on la ràbia assassina els brolla com vòmit de volcà, nosaltres, doncs, dic, com els savis atàvicament minuciosos, bo i esprement i doncs fent segregar les més arrelades intuïcions del nostre primitivisme, també estudiàvem, tret que no pas panxes monstruoses dels escamarlats bestiotes qui menaven la xurma, ans els estratagemes per on, galiots escanyolits, tot colzes, malpeixats, sabríem sobreviure.

Així érem, i cada suggeriment trobava, de part d’un o altre, inconvenients; lleu, apocopat el programa pels dos becs, ens en quedàvem sense. Llepissosos, embrionaris, com renocs, ens calia tornar a iniciar, amb una certa recança, amb minvant empenta, l’embolicada evolució cap a l’entesa. Les eines esmussades de la persuasió no assolien d’encetar gaire el tantmenfotisme, el riure-se’n de la virolla, ni el menyspreu i la insolència, dels qui ja només ragem ganyotes de resignació.

—Saps què? Res no és necessari. Només volem el que hi ha perquè hi és. Si no hi fos, com podries voldre’l?

Coreografies de presó espartana, marcial; tothom tothora ens hi capteníem com en avinentesa d’enterrament solemnial. A cops de xiulet, o de bram, o de xurriaques, a la cangrí, com a la casa d’orats, com a les sales terminals dels hospitals, les confidències, les confessions autèntiques, les revelacions veritables dels tarannàs, els caràcters, el despullament de les ànimes, les intimitats exposades, car què altre havem a fer, vulnerables esclaus, a qui, lixiviats de cervell, espletats a fons, torçudament adoctrinats per la teràpia, ensinistrats per al crim d’estat, i per a qui només és pecat la insubordinació, la desobediència, el negar-se a l’autosacrifici, què altre havem a fer-hi, dic, que, a instants de mínima desatenció, d’assajar de connectar d’esperit a esperit? Les tortures del dolor del cos qui travessa hologrames discordants s’allargassa en eternitats de consciència estireganyada — l’holograma no ha els límits precisos. El cos, estrebat per la roda àvol del turment d’unes vinyetes d’espaitemps desllorigades capriciosament per unes circumstàncies adverses, no assaja de copsar, infructuós, sinó fatus prestigis d’albelló, brometes de funesta fermentació on s’hi dibuixen monstres enriolats.

El fill o el nét del fotògraf qui m’havia fotografiat en el meu únic moment de glòria, bo i guanyant la baralla dels presoners tots contra tots, baralla que els guardians ens feren fer si no volíem veure’ns plens de forats d’ençà de les torres de guaita per l’acció de llurs metralladores disposades a trenc de quequeig, em diu molt amable que cercarà la foto, i de fet em convida darrere, i em mostra lleixes i lleixes amb milers i milers de capses que contenen milions i milions de fotos, totes en blanc i negre, de l’època, si fa no fa, de l’allunyada data que li esment, dels anys, doncs, on fui jove i guanyí per una d’aquelles casualitats la baralla i fui l’únic qui, sonat i tot, doncs, els guardians conxorxats jaquiren fugir. No pas que no m’esperés llavors un tret a l’esquena, que parava un darrer cop tan ampla com podia, però l’estona s’escorregué i el tret no arribà mai. Era enmig d’un indret desolat i, tentinejant, caiguí seix de xaragall avall, i rossolant de qualsevol manera, acabí encallat rere una roca abans de caure al fons, i m’hi adormia, despès.

I llavors, mentre era regirant entre les fotos, un altre home, un home gegantí vestit de negre i vermell viu, s’ha aixecat d’una cadira arrambada a un racó remot i fosc, i se m’ha atansat i s’ha ficat també a escartejar fotos. I vaig aixecar el cap i viu que em fitava amb els seus ulls pintats de negre i viu alhora que amb aquells ulls fascinadors em feia una guerxineta i viu que em somreia amb un somriure inic i murri, mes força encantador, diabòlicament festejadís, i amb un alè pudent d’ous podrits em diu que la foto que vull ell l’ha a ca seua, que ell és qui ha totes les fotos, que ell ha estat anys i panys la màxima autoritat de l’indret desolat on la presó furtivament no niava, i que no sols les fotos, ans ha, així mateix, totes les cèdules i tots els documents gràfics de cadascun dels guardians i els presoners, i les execucions i les efemèrides. I a ca seua se m’enduu de la maneta i arribats s’entronitza i m’haig d’agenollar-me-li davant, i fui son esclau i son objecte sexual — mon cul cosit i recosit tant com fos ops — pel seu vit monstruós fins que es va morir de vell, car prou que tots passem com brometes al cel, nuvolets esfilagarsadets que ni notes ni no notes, ninot, o núvols d’aquells si fa no fot, que jaqueixen anar quatre gotes, o baletes de glaç o volves de neu, i de cops els enfurits nuvolassos qui, com aquell descomunal dimoni d’home, tronen i llampeguen tant com poden, mes al cap i a la fi tan efímerament desesperats com les brometes més fines, i el cel en acabat sempre resta impassible, ull blau o gris de mort immemorial, i a un angle de la taula, viu que m’hi havia jaquit un paquetet de bitllets que em vaig ficar distretament a la butxaqueta del guardapits de fil i cotó que li emmanllevava, el qual tanmateix oblidava a ca seua quan me n’anava definitivament, d’on que al cap de poc em requés pler d’haver oblidats si més no els bitllets, car prou bé que m’haurien vinguts quan tornava a veure’m afracte enmig dels eixams ferotges qui pul·lulaven per la vila.

Al retorn a la vila, cap anagnòrisi? No hi reconeixes cap de tos avantpassats? Al bordell, estitolat, xiscló, ço és, sense titola i amb un sol ou xarbot, sempre (quin remei) obsequiós, hom m’ha feta veure la lleona. Em diuen que ma mare és na Magna (ni mama ni Magma ni Magda, doncs), na Magna Octàvia. Ampla, unerschöpflich, menjant insadollablement, desproporcionada, cardant pets a tort i a dret, fent espetarregar contumaces nespres, ah i epicaricaca, ella, hò i tal, pels descosits, schadenfroh, rient-se’n del mort i del qui el vetlla, i sobretot com cap furient tarasca no planyent pas cap mastegot si mai calia descoratjar cap querella de serrall. Amorfa, vestida sempre amb mortalla, ara de diasprell, ara de samitell, no ajorna mai cap injunció, bevent litres i litres de kvass amb tot l’aplom, i tant si ve a tomb com si no, potser fent-te visitar la cambra d’en Barbablava. Vora la porta, el clau on hi ha la clau, tacada de sang. A dins, ens hi trobem, penjades de ganxos, les desobedients. En aquell moment, les martiritzades les coneixíem totes, n’Ottilie, n’Orotunda, n’Ofèlia i na Cäcilie; no pas que fossin mica mortes, mes ella, per al nostre divertiment, els furgava al viu de les nafres amb un cisell, i, és clar, a tota la gerúsia assistent ens cau la bava i voldríem, foc al cuc claudicant, pobrissons, també furgar-hi, amb què, tant se val, vós; esguardàvem girientorn, pessigolles a les mans; a l’iconòstasi, els estris de tortura (els esturments), la raspa, l’alçaprem, broques rai, pler d’eines esteses a la babalà, avinents, faitisses, a la pingueressa, qüestió de fer una mica el botxí, els pobres mecs, tret que la mestressa, tantost ens atansàvem a tocar res, ens deia, Caca!, ep, i com obeíem, també!

Les hurís i les peris, i els beril·lis dels esturments, potser et fiquen de filis per a cap cardamenta extemporània. No hi ha entre el bestiar cap xiqueta nova? Totes les cadires de bova ocupades? Cop de fuet de part de l’Octàvia me’ls eixoriveixen, aquells pansits nyaps de força estigmatitzades beutats assegudes en folc engallinat en cambra menuda, i ara, tot d’una, quines mostres les llurs d’atlètica capacitat copulatòria!

Damunt el terra llis, grinyolaven les potes de les cadires amb certa aspror que els tocs d’ases de la patrona desaprovaven severament. En Minut, en LaLlorda i en Muixart, més llepaculs, com ara malparits, tacanys, inquilins, qui se’t fiquessin a casa, se t’hi barregessin i ja no te’ls poguessis treure de sobre mai més, s’afegien sense permís a castigar, com clowns hiperbolitzadors, les prou niellades, reticents, oblidadisses xicotelles de les sedicioses cadires. Sort de la Magna Octàvia qui me’ls destrueix com fets de tres vidres paral·lels.

Foren ells, LaLlorda, Muixart i Minut, els tres cadets, esbojarrats pel permís imminent, qui, en una altra prèvia avinentesa, reberen un semblant correctiu. Érem al tren, embalat vers la nova destinació, tots quatre encara de servei, i havien entrats sorollosament al meu compartiment on somiava truites bo i enraonant confidencialment amb una mantis de pam qui s’havia ficada pel vidre mig obert de la finestra i qui servava a la vola de la mà on em pessigollejava amablement les incisures.

Après que em veieren fent aquell paperet de ruc qui sempre feia, decidiren d’inquietar-me tant com pogueren, em betzolaren, em foteren pagar qualque altra imaginària patenta. De mantinent, mentre d’estranquis, fent-me l’escarransit i l’embasardit, amagava la mantis a la sina, els tres maleïts es ficaven ensems a torcar-se les mans, cafides de greixums i lleterades, als meus cabells. Doncs bé, fou precisament llavors on els generals aparegueren tot d’una al vagó i, passant, nogensmenys, se n’adonaren, les altes medalles, encontinent, de la situació, i l’objurgació, el grony, l’arrambatge, que reberen, de part de l’almirall, el mariscal i el califa, els qui m’humiliaren puerilment, els jaquiren fets uns draps bruts i sense esme. No gosaven pas bellugar-se. D’on que, sota els esguards benèvols dels generalíssims qui els havien reptats aitan efervescentment ni digníssima, ho aprofités per a tornar-me-n’hi, pobrissó. Fui jo llavors qui els escopinava impunement al cap. Llurs cabells lluïen mos gargalls com diademes i ells els calia romandre d’allò més ferms, inamovibles, davant la iracúndia molt justificada dels superiors, mentre les nobilíssimes dames dels apostrategs feien que sí, que havia tota la raó, pobrissó, i trobaven l’escena tan com cal i com déu mana.

Tot i que em veia absolt i dessollat per endavant, no gosava, gens ardit, davant els ulls massa patidorament apiadats de les boníssimes dames, de treure’m a llur davant el meu ridícul instrument per a pelar-me-la, per a així poder en acabat aitambé torcar-me les arpes ensemençades als cabells dels criminals.

I ara no eren pas les potes de la meua mantis gegantina qui em llegia esdevenidors problemàtics a les incisures, ans les banyes d’en Zeferí que se’m ficaven mentrestant a llegir inscripcions d’aranyeta. És que em venia a l’esment el meu vell conegut, en Kadírov, i aquells dos coronadors d’oradures qui al barri mateix el coronaren. Eren dos hindús qui ordien en urdú sobre el futur universal i aleshores pronunciaven molt correctament i lenta cada mot, Cor-o-na-dors d’ho-nor-ab-bles or-a-dur-es.

Vaig assistir-hi. En tota la sala del centre comunitari era l’únic assistent a la celebració de les molt sàvies, proverbials, dites, conegudes per bon tros del veïnat, de l’amic Kadírov. S’escaigué que també jo, bo i bellugant (no gens destrament!) la cadira, per tal d’asseure’m davant la taula on hi havia l’homenatjat i els dos homenatjadors, em vingué al cap de disculpar-me dient, Bellugar una cadira per a mi (llas!) gairebé una tasca tan difícil com haver acomplerta l’obra completa d’en Kadírov, i en tot cas, observat pels mateixos coronadors qui, observant totes les regles adients, observen la coronació del coronat. Espetegaren a riure. La primera i darrera vegada que reeixia de fer riure ningú, pobrissó.

I ara potser m’adormiré, car, convocats, juguen sense dir res, en Jeroniet i l’aranyeta negra, a dòmino. Nistagmes em prenien quan trepitjaven l’utricle com si fos estora d’entrada, i segurament s’hi netegen les merdes de gos guanyades pujant per les circumvolucions de la còclea. Són prou savis, en Jeroniet i la negra aranyeta de les memòries, per a parar compte, mentre juguen a dòmino amb peces de kriptonita damunt la tauleta de l’enclusa, que el martell no transformi les peces en ossicles encara més petits, injugables.

Amb el son sordejava. El que deien em feia riure. Ells sí que eren còmics, no pas com jo, eixut, insípid, favot.

—De lleure? De vacances? Sense escola?
—L’enclusa, dius?
—Hores cluques, amb els esclops pels lligaboscs, sense memoràndums ni blocs?
—La còclea, doncs?
—Dic si d’esplai? D’oci?
—Oh sí?
—Oci.
—Oh sí! La còclea, la còclea!

Escales cagades per cagades de gos cap al paradís de les sempre verges — les puelles dels sortilegis, les hurís, les peris, i els putti llurs culets — ah, i els sollats beril·lis dels esturments. Com caragolet amunt, amunt, som-hi, som-hi, endavant pel tall del xuri, pel fi fil del xi; és conegut, déu és una aranya i el corriol al seu cau molt desitjat es diu sirat.

Sirat? Escales? Cap correlació entre les noies i les baules de la cadena d’ancorar? I els esculpits barrots de la barana que t’hi duu?

—T’hi duu?
—Dejú?
—Secardí.
—Ets tu? Zeferí!

En Zeferí i les inabastables dames sueques dels peixos grossos qui se l’esguardaven encantades. Es meravellaven de les seues banyes immenses, res a veure amb l’irrisori estri meu, qui voldria fer eixorivir, cadavèric, mà-balb, cada dit glaçons, inútilment.

Sorrudes, ja no reien; amb ulls de foc, molt enfellonides, odioses, m’arraconaven amb dits com atzagaies i l’atuellet lamentable me’l ficaven a l’índex expurgatori. No el volien veure mai més. I per tots els topants del somni mateix, me n’interdeien la presència, i em feien caure pel negre forat sens fi, i quelcom, algú, m’hi fotia un mos. Hom em mossegava amb persistència.

Era el mateix gripau qui suara havia xuclat el cony de la morta, era ell, qui ara, en cambra fosca, inaccessible, on hom m’ha tancat definitivament, m’anava rostant els dits dels peus. Aviat seré a la cuixa, el sent pensar, i me l’imagín, macabre, amb el monocle lluent i els bíceps tumultuosos, mentre em va rosegant, obrint-me espantoses finestres de carn fins a l’os, i esbarts de microbis disfressats de formatges m’hi penetren, assidus, amb tota naturalitat, car són ells, el ramat conformista de la gent de cada dia qui vénen a nodrir-se, inconsternables, a l’atzar, entre els sems, sabaters, florits, amoixats, mig podrits, embromerats, verins que segreg.

Sort que com més et migres més se’t reforça el dogma irracional del resurrecte. I, un pic cruspit del tot, ja et veus surant, ja et veus àdhuc dalt, al cau mateix de la teranyina, on s’aixeca el gruat turó. El turó del pedicants, ço és, vulgarment, dels datspelcul; els datspelcul qui pediquen, ço és, qui donen pel cul els angelets, car què altre són les hurís sinó angelets disfressats?

I el turó, el turó, el turó, cada cop que descarregues esdevé, mentre dorms i et refàs per a la propera sessió de pedicamenta a gogò, el turó dels ooommms. On tot és pau. Entre borrissols de borra t’hi rabeges, paquiderm. I els matemàtics, crònics, ooommms fan la volta al cel i tornen i, roncant, els hi tramets novament. Una altra volteta, capsdecony. Fins que et pujarà la mosca al nas, i te n’hauràs atipat que passi ventós i volant tant i tant d’ooommm. I potser obries els ulls, i veies que jugaven a fer gols amb la bala del teu cap. Tret que sempre acabava, la bala del teu cap, fora de joc, fora de joc, fora de joc.

I al capdavall no era pas que diguessin ni Goool...! ni Ooommm. És que deien tots els qui eren eternament al cau de la teranyina, al turó dels momificats, Fotem el camp, fotem el camp, fotem el camp. I l’mp del camp era fet d’un llarguíssim ooommm.

Fes-me’n tornar a recordar, aranyeta negra de les memòries, em dius, Renoi, noi, com l’encertares en tornar-te assidu fugitiu, i com de pertot d’on te n’anares, tost s’instal·laren les ruïnes, de les quals ningú no se’n salvava qui abans no anés totalment descarregat.

I com els supervivents, arrapats talment tardígrads, ens trobàvem damunt ronyoses jàsseres, varengues, bigues, fustes, enduts pel corrent de la inundació, das hervorragendes Thermalbad, raonablement xirois, bo i prenent-nos-ho com quelcom d’afegit, una efemèride més, vós, o millor, qualque altra cura d’aigües i bombolles, eine ausgezeichnete Sprudelkur. No pas mai sols, ans totjorn acompanyats amablement pels grans amics, sempre molt adequadament lleugers de pes, ço és, les cuques i les aranyes, i els esbarts de microbis disfressats, i els erronis inquilins qui sempre s’hi inviten sols, i mant de xilòfag assortit, amb alguns trempats teredínids qui, molt bromistes, ens en conten durant el periple de molt deshonestes.

Ep, i observats tothora per qui? Qui era qui impertorbable treia el nas pel cresp, i veia què (segurament no gaire), com qui diu pel forat de la bragueta de l’oceà?

I hi hagué (oi que sí?) qualsque alcions de la calma qui se’m volgueren fer niu al cap i tot, i em recava un ou descoratjar-los, mes que comprenguin, els prec, que allò fóra una mala idea. Car volem potser al capdavall arribar a un lloc o altre.

Ah, era ell qui treia la il·luminada testa. Ho demanàvem doncs a l’animal més intel·ligent de la terra, faraut, porsavant, dels habitants dels eons vinents. Era un cefalòpode qui, esperit molt absortiu, incòlume, sense càlam, car no li cal, ens guaitava, impassible, perdre’ns. Car, amb plomes o sense, només sap qui coneix i reconeix, i teixeix i reteixeix. Car tot és mentida si doncs no és pas provat i comprovat, sentit i ressentit, begut i absorbit. I finalment aprovat, certificat, pel somni, vós. I, al capdarrer, per què s’hauria de moure qui tot el que ha, i prou és massa, li queia a la falda?

—Ens podríeu adreçar si us plau fins a cap riba segura?

Esdevenia llavors el molt erudit octòpode molt actiu, i ens assenyalava, tot d’una enjòlit i voltat de variegades tintes, alhora vers nou punts diferents. Cobreix la circumferència. A nou adreces de tot el voltant ens ha tramesos, a vuit amb els braços, mentre amb el venerable cap curull de cabdals nocions capcinejava devers la darrera. Una o altra serà la veritable, pobrissó. Segur que l’endevina, el molt científic. No s’equivocarà pas. Ens dirigeix, per força, camí bo endavant; només cal que ens hi fiquéssim, ruquets. Pop ho és, i molt més ortodox que no els miserables enfaldillats qui, encara que arreu facin esbombar, vans, que en són, d’ortodoxos, gens; car no crec pas que, plens de falòrnies, sàpiguen verament res de res.

De comiat, el savi m’havia besat amb cada xuclall — vint-i-dos mil. Galdoses relíquies en guardes, llepies a betzef. En llegiràs, en desxifraràs, algun dia la crònica, sense intermissió, de tot allò interessant tard o d’hora de debò venidor. Què t’hi haurà dit? Segurament no res de gens afalagador. Tant se val. T’hi redediques, ardu; només fugitiu quan els lleus t’ho criden. Deleteris ambients, cames engegueu-vos-em. Ço del meu, ben poc, tot em cap sempre al sarronet, i au.

—Fotem el camp, fotem el ca...ooommm..., fotem el ca...ooommm...
—Ets tu, Zeferí? Te’n vas? On?
—Ooommm...

I ara, llavors, la darrera violació. Et cau damunt, carregada, gens subtilment, de blasmes, una altra de les garranyigoses lliçons de la dona. Cert, car mentre romans insepult, se t’arrapa a l’esperit i te’l rossega la mateixa lluita de sempre, la d’assajar de comprendre’t a tu mateix. I sovint, inconclusiu, caus tentinejant, a les palpentes, al parany que et parava la dona. Ja has begut oli. Atès que cada lliçó de dona és una nova violació de l’esperit qui dubta. La veu de la dona esdevé punxent virolla, càustica cigala, qui amb efracció et penetra l’orella i llavors et dóna pel cul el cervell.

És que les dones sempre m’han presa l’orella per cony. L’orella dreta, l’orella dels orgasmes, l’orella de les esgarrifaós, la qui s’esgarrifa per no res, per un sospir, per un mormol, per cap xiu-xiu, per cap sibilació, de serp.

Ja de petit, molt acollonit per les furioses escridassades de ma mare, les amenaces esfereïdores, m’embarrava, pobrissó, amb cadires i armaris contra la porta, perquè no m’entrés a la cambra enmig de la nit i m’estossinés quan sóc clapant. Isnell en la fuita, cagadet a l’aixopluc.

Només deprimit, he negligit d’amagar-me si mai hi hagudes dones a casa. Deprimit, tant et fa que hom t’occeixi o que t’escopini, si vol, verí sagnós de lloba a l’orella.

Aquesta dona d’ara (com es diu? un nom ridícul; na Platxèries? na Satiriàtiques? na Pruïges? Llúpies? Lupanàries?), aquesta, abans no em capés, la por era que ho fes, mes ara que ja era cosa feta, la por, la feredat, esdevenia belleu pitjor, molt més difusa, amb possibilitats més vastes, i terroritzants, car ignorades, inlocalitzables amb certitud, amb el perill constant doncs que la falç de l’amortallada assassina se t’abati ara qui sap on; el coll, els peus, els ulls? Car al capdavall els collons, rai, no fa? Grotescs petits apèndixs bons per a no res. Mes els ulls, la gola, els tendons a sofrages i sagnies! Diarrees rai.

Els collons, buf! Al contrari, vós; capat, de beneficis, prou. Per exemple, si anem pel costat de la facècia, la grimègia, ja no em cal menjar més cues de panses. Atès que, si mai vull recordar-me de res, m’hi puc fer un nus; a la xil·la, vull dir; això rai, que no se m’aixecarà pas pus, i el nus no es desfarà.

Un exemple encara més gloriós. No podria ni per casualitat mai ésser un altre d’aquells desgraciats qui s’empescaria, per a la mort del món, una altra religió i tot. Car és conegut que això d’empescar-se un d’aquells reguitzells de tòtiles falòrnies que hom anomena religions és només afer d’homes. I d’homes molt carallots, d’aquells qui se sentien culpables en trempar. Quan veien la carn morta tot de sobte ressuscitar, renoi, quines ximpleries sobre resurreccions i vides d’ultratomba no s’imaginaven llavors! És clar, s’imaginaven, plens d’enveja i de rancúnia, vides pòstumes sobretot molt putejades en forma de càstigs i turments molt exquisits per als veïns qui a l’hora del desastrós invent ells veien com a tan aberrants, i que, per tant, tant avorrien, ço és, tant odiaven amb horror.

Les dones no, les dones incapaces d’empescar-se religions pel fet que no trempen, que cap vitet no els ressuscita, i que de tota manera prou són ja creadores de vides reals, i doncs d’universos autèntics, vós. No els en cal inventar de merdosos ni de guerxats. Els homes més inútils, però, es guipaven de cop-descuit ressuscitar el carallet i pensaven, Si aquest miserable cos pot ressuscitar, per què no l’altre? I si tots els cossos podrien fotre el mateix, què fer-ne, un cop ressuscitats, sinó trametre’ls a un reialme altrament inaccessible, on, és clar, ell i quatre gats tan desgraciats com ell, viurien per sempre més, pelant-se-la en presència d’allò més trempador. Com la pixa qui de debò s’ho mereix reneix en cony, així el cos molt meritori reneix en paradís.

Mentre els altres, milions i milions de morts, hom els condemnava als martiris eterns per a divertiment seu i dels amiguets. Atès que tot allò que desplau al boig qui inventava la tràgica carrincloneria d’aquell xaronot esquema és anomenat transgressió, i tot el que fa l’odiat aberrant per força ho és, doncs, au, apa, vós, som-hi, qui transgredeix a l’infern fa cap, a violari, sense cap caplleuta de remença a l’horitzó absent, fagocitat per la mai tipa eternitat. Tant se val. Quines bestieses, vós.

Deia que sentia doncs drings llunyans de trencadissa; eren els vidres del meu cervell que s’esbocinaven percudits per l’ofenosa veu que l’irruïa. Hipnopòmpica, la colpida consciència se’m debatia, estrènua, per tal d’escatir què digués, o no, la veu.

Què em dirà? Més val que m’eixoriveixi o encara la butiràcia pell d’aquell pelut batraci que ella en diu paracolpi se m’encastarà irremissiblement al cap. Ja hi començaves prou de sentir, galtes retràctils, els mòrbids llangardaixos de les seues cames, les panxes de cocodrils de clavegueres de les seues cuixes. I, ofegat en sofres, hauré llavors de tornar a mentir descaradament. Descaradament i sense cara, menjada per aquella bocassa de llamprea. Escanyat de fàstic, mes amb una ganyota de somriure excels, com aquell qui no se’n penedeix ni se n’avergonyeix, nec pudeat quidquam, segurament doncs fent, en acabat del calvari, quelcom com ara...

—Ooommm... Quin miracle vostra fufa. Oh meine Muschi, du Entelechie meiner Träume!

Perquè la imperiosa mestressa no acabés, amansida, de cruspir-se’m del tot.


(...)