Xiboms letzes Lied [2]

—Què és, això de minyona? — em repta bo i entrant, amb cara de reguiny i segriny, la minyona. Fa setze anys que som casats, condonys!

M’escapolia per cap tossal calcari amunt, per cap turó de tuf, on, pujant-hi, trepitges improvisats esglaons qui se t’esmicolen, se’n van com l’esca, i per això t’encalles i àdhuc recules, i les parelles qui festejaven amagades pels aspres forats dels múltiples vessants t’atalaien amb aspectes enfellonits, de pocs amics, com si t’anessin a apedregar amb magmes punteguts.

—Em sents!
—Que mani? Que mani?
—Tornes a retrocedir; malament rai! Com obsedit paleotòleg, sempre esgarrapant pel mateix clot de terra tot xorc. Mòmia qui hi visqués, no en fa pocs, de mil·lennis, que evacuà.
—Setze anys?
—Setze anys casats, desagraït!
—Setze.
—I com em dic?
—Com us dieu?
—Com em dic, pocavergonya, com em dic!
—Lubrícies? Lascívies? Concupíscides?
—Concu...!
—Inverecúndies? Impudències? Satiriàtiques? Voluptídines? Libídines? Escalfatafarrínides?
—Vols rebre? Vols callar? Vols anar-te’n a la merda? Luxúries!
—Luxúrides, àngela! Luxúrides, Luxúrides, i això que ho havia al bec de la llengua; perdó!
—Vols riure? Catacroc! — m’abonyegava el bla meló. Luxúries!
—Ai!
—I prou!
—Sí senyora.
—I per què m’has fet pujar? Encara qüestió de morenes? Encara problemes pel cagar?
—Cagar? Pitjor. La invasió, els refugiats, els monstrets qui s’ho cruspeixen tot.
—Ni monstrets ni brocs ni endergues. Només hi veig en Panorm, qui, bon infant...
—Infant? De quants d’anys? Vint-i-cinc i setze, quaranta-u! I encara no ha crescut ni el que creix un bernat pudent en catorze saons.
—Prou! En lloc de mostrar-te-li d’allò més agraït que, zelador carismàtic, et vigili assidu el son, no fos cas que a la fi encara no et morissis...
—(Què més voldríeu!) — car me’n començava de recordar; em sosvenien, subterrànies, les memòries. Sí, és clar, perdó, luminescent, coreogràfc, ubic, bon vigilant. Encantador, meravellós...
—Així m’agrades.
—Com simi qui espiés per la finestra, amb aberrant semblant de cadavèric ibis, ulls de dura negra febrida pedra, ulls d’obsidiana, ulls de gaieta, escarritxant com rosegador, amb urpes de forràs, nas de mocós rabàs, i fent dringar les adenoides, com un altre bon gripau amb galteres...
—Què! — me’n queien, bolets, a balquena.
—Perdó, volia dir com cucut eteri, rítmic, qui, jeràrquic, escartegés allò adés esborrat amb allò altre ara vitand, per ops d’al capdavall sonar com cap engabiat canari orb, qui, somnolent, es creu nedant en sagnoses condensacions, en emulsions de coalescències mercuroses, en ampul·làcies limitacions oceàniques, on, com ca cerber amb les antenes roents, ferotge cefalòpode pararia compte que ningú no transgredís, alhora transformant-se, en els seus somnis, en captivador escurçó, qui, amb vera o fraudulent paciència, aguaita que l’ouet no s’espelleixi d’on el rèptil vertiginós capllevaria; se n’està, doncs, mentrestant; no hi potineja, peremptori, com cap polla qui a lloure gratés el rònec faristol del terra del corral cercant-hi harmonies de grills; i així, pacient, l’escurçó qui se somia somiós escorpí atendat sota el propi croc com ratat conopeu de bisbe, rau inert fins que no n’ixi, com vitet qui del xap trau el nasset, el nounat llangardaix gruat, qui, si reeixís a prendre’l, escorxarà llavors amb pinces de valetudinari cranc, pinces desdentegades a tall d’esgarrapacrestes no gens esmolat, per a coure’l en acabat, amb evocacions cosmetòlegues, fent-se el desrengat i el melangiós, lloable, funerari, en paella on encara l’oli bull, als seus ulls visionaris, on es reflecteixen, com als d’ambre dels cruels corbs, les si fa no fot incomptables juxtaposicions de sacres i profans vitralls colpits per mil Solells a l’encop, s’hi croquissen espontanis zincats joiells, com si els escatxics de cap badiella qui hom fregís li saltessin a cremar-los-els, tret que no en fa gaire cas, ni el distreuen tampoc gaire els molt enlluernadors diminuts estocàstics flaixos, afectat, pobrissó, de sínquisi centellejant potser amb l’emoció del tec anunciat, ans li floreixen, com pel·lagres, boiroses excrescències, proliferacions malignes, bellugoses ni relliscoses com ammocets en ham, i sempre em ve a l’esment, quan sóc testimoni de semblant fenomen, el mateix apàtic plausible porcairol qui nogensmenys guarda la molt colta soll, ell mateix qui, com observí ara fa qui sap, homilètic, mig repta mig rebutja inconclusiu els prevaricants clegues qui arrossegant arengs, com fetitxes i altres creus, foten pitjor ferum que no els mateixos bacons molt llefres ni llépols ni feixins, com sabeu, de rabejar-se, sorollosos, tribulets, al gatxull.
—I ara!
—Mec mec!
—Mec mec? Mec mec?! — quin esplet, benigne, no n’entom, d’ursins calbots.
—Prou, prou; ja faig bondat. Ja faig bondat.

Setze anys casats. En dec haver fets cent onze. I ella, qui s’havia de morir als setanta-sis, en deu ensarronar a hores d’ara noranta pel cap baix. Com m’he fet heure! Quin paperot!

—Em vestiren ocells, ocells de totes les tonalitats del blau sacre, virginal; i a tu peixos, peixos de rovell i verdet. Quina emoció! No t’en recordes?
—Molt vagament. Peixos? Ocells? Ho veig i no ho veig.
—Ensinistrats pels japonesos o malais, els adorables veïns.
—Els afal·lerats, els empedreïts menjadors d’infants!
—Només els sobrers! Els trameten al cel abans no heguin avinentesa de pecar gaire, pobrissons.
—Els peixos no deuen viure gaire a l’aire.
—Prou se servaven la respiracioneta durant la molt egrègia cerimònia; ben ensenyadets, és clar!
—Sóc del parer que se’m devien morir tots plegats damunt.
—Tots ens morim, tard o d’hora.
—(Tard) — vaig pensar. (Massa tard.) Encara em sembla ensumar-ne el tuf. I els ocells no es moriren, de fàstic, vull dir?
—Finit el perllongat ofici, s’envolaren ensems, eixam gloriós, i romanguí nua com perfecta estàtua; tothom caigué de cul, astorats pel miracle.
—(Segur que pel miracle.)

I ara hi queia jo, de cul. Feia setze anys! Com m’engalipava amb les seus llagrimoses impetracions (que amania amb fosques amenaces). Que si ens caséssim fóra pare del monstret, i no se l’enduien a tortura els circenses assassins. Que ella morint-se al cap de poc (menys d’un any), esdevenia coronat amb el títol molt atractiu de vidu, on les senyores d’alta societat qui troben que és signe de noblesa mòrbides m’admiraven. I m’ablania falaguera, i àdhuc esdevenia severa amb el monstre, li adreçava extraordinàries objurgacions que mai no havíem vistes ni veuríem.

—Per la meua mort imminent, serà un matrimoni efímer, senyoret, i morganàtic.
—Morganàtic? Voleu dir en blanc, és clar.
—Això també, senyoret! Us ho pregaré de genollons i per totes les verges. No em violareu pas!
—Ni ganes, vull dir, ni pensaments; per qui em preneu?
—És clar, un homenic tan estudiós, i amb noranta-cinc anys, pobrissó; on vaig a parar? Però us deia morganàtic per la diferència de posició, una serventa sense lletra, i un senyoràs tan important ni eruditet com vós!
—Sí ves.
—A part que la llei sàlica, com sabeu, interdeix la unió incestuosa.
—No som pas parents, nogensmenys!
—Marit i muller, i no fórem pas parents! No hi ha parentiu més proper, pobrissó!

És clar que els aclariments, si mai arriben, massa tard sempre arribaran.

—Un esquelet encoixinat de carn/ Adhesiu revoltant que en deletèria/ Carronya tost prou et convertiràs.
—Adés pletòric com lasciu rabàs/ De qui herculi mils de pous i cisternes/ Imploren immersions de tes àncores/ Palesament sarcopènic doncs ara/ Et dringuen mínims ouets del descoratge/ Esquellerincs de por que el cor ultratja.
—La vostra rúbrica així imposada/ Tothom reposa satisfets tendrums.
—Esguarda al mocador els llepadums/ Sàpigues que de cops relluu la merda/ Com or que hi hagués en lleterada gerda.
—Ni jo no em crec cap dels esplets pretèrits.
—Rebràs medalles a cascun dels mèrits/ Si penedit ja n’ets ans no els has fets.

El casament, la festa, el veïnatge. En grates al record míldius de luxúries en distòpia cacofònica. Temps de narcisets i jonquills. Xampanys engendradors d’homoeròtiques fantasies. Teràpies erògenes d’higienes compartides. Faunes incorregibles meravellosament dotats per a la fruïció. Vulves bacives de vídues qui s’encadenen i desencadenen com tous ferrets de jocs de malabars.

Ah, i que desencantat pels infames obsequis! Per a manguis, calcetes de sedes amb llacets i fines filigranes brodadetes; per a ella, porres, o godomassins enormes, plens d’adhesius ominosos, críptics, amb esvàstiques i roses místiques, i hòsties i bèsties apocalíptiques, i verges pornogràfiques qui aixequen al cel ulls extàtics, i molt madures espartanes amb trenes rosses i els dits als gallets de terribles armes.

El tot presidit per no gens ferms trons on seuen escanyolits ancians, antics de vàries centúries, de qui les anatomies no gosarien pas cap proesa amb folls projectes si fa no fa d’incrementar la desenfrenada natalitat. O-oh! Caspa màgica d’un llevantí de cap densament arrissat, amb cabells molt cargolats, lluents, negres, tofuts, qui damunt la canibàlica foguera dels japonesos (o dels malais — ara sí que la dona m’ha fotut — els confons sense cap raó tan sovint!) fa astoradors espectaculars focs artificials. I ací som al mateix temps arribats a l’hora els bomberets. Els quatre fictes brutals bombers qui venim a extingir focs i fogueretes qui es descordarien per causa potser de llevantí extremat, i venim sobretot a rembre i a escatxigar ben escatxigades amb poderosos raigs les senyoretes qui altrament greument no es cremaven, i sobretot-sobretot a ataconar la gent. Desbandada general.

—I, dieu-me, Luxúries, com va el nostre amic Jeroniet?
—Qui sap on para. Qui sap si és viu o mort. Hem escombrat pertot arreu, i ni entre la pols no el trobem. Es tornava petit com ou de puça, i troba’l, tu! Li pots córrer darrere! Punyeteret, vols-te creure que se’ns ha escapat. Un home casat i tocant els tres cents, i encara fent vida de malparit vividor!
—Voleu dir, pobrissó?
—Ni pobrissó ni re; un penques, com tots els homes, només pensant en cardar.
—Amb què? Potser volíeu dir cardar amb puces.
—Que em vols fer emprenyar?
—Vull dir, perdó. I la nebodeta, em dieu? Desconsolada, doncs?
—L’Eufoma? Untröstliche, carallot! Desconsolada, diu el sapperlot! Dummes arschgeburtes Aas, com si no ho sabessis que ja porta guanyats catorze premis Nobel.
—Catorze?
—Això si no m’he descomptat. D’aqueixos en guanya tres o quatre cada any; dels altres, fotimers. Tu i jo orgullosos d’allò pus, que no?
—I tant, i tant.
—Familiars molt propers. Tothom ens gratula, com chor de granotes, jotfot!
—Doncs prou podem.

Els qui fa seixanta anys qui ens pixem a la sabata, ja en fa uns quants que sabem que vivim amb prou feines en el buit safarós de cap batzolera butllofa mig encastada a la pell del cul del temps. Allò que hom, molt pompós i sense cap raó, en diu contenidor del tot, ço és, l’univers, res, tu, com dic, butllofa que es desprén i esclata en pútids fumets amb qualsevol casual oís del temps tot moribund. Au bah.

No. Els qui hem jagut íntimament amb l’infinit, no ens acoquina gens haver de donar pel cul entitats de molt menor categoria — com ara creença, honor, fidelitat, coratge, tremp... Ni francament cap de les copioses escombraries entre les pírriques virtuts, els perifèrics molt viltenibles conceptes com estintolen totes les falòrnies militars, patriòtiques, religioses i imperatives. Obediències, penitències; jerarquies, gradacions; tiranies i pitjor, les monarquies; en fi, tant se val, tots els dallòs i dallonses que, en nom de cap rucada empescada per qui et vol endogalat i prohibit, et compel·leixen a la desfeta.

Així que això rai. A tot dius que sí, i després fots la teua.

Quines coses més deixondides ni entenimentades no dic! I aleshores hi caic, tot d’una. Car és clar que em pensava que parlava amb mi mateix, mes era la veu del saviet, qui, transformat en puça s’havia instal·lat a la meua orella de coiot.

—Qui em profana la sagrada orella?
—Sóc el saviet, ruc!
—El saviet ruc! No hi ha savis rucs; al contrari, tots som molt intel·ligents!
—En fórem més si ens adonàvem de les comes.
—Tocat! Ep, bentornat, Jordiet! Quin tret més distintiu el del teu tren inductiu; quin tremp més seductiu el del teu trop instintiu; quin trip-trap més extintiu pel teu trep tan aflictiu!
—Vigila, noi! Vigila la malèvola puteria de les les dones. Et volen empetitir com m’han empetitit a mi!
—Home, les dones... i els anys — dic, judiciós.
—Les dones i els anys — reconeix, car no és pas savi per no res.
—Te’n recordes la nit del teu casament, quan ja eren les quatre de la matinada tocades i tothom com qui diu a jóc, i havia esclatada una tronada espaordidora, amb pluja que queia a bots i barrals, i llamps a betzef, i les dones et van fer sortir a recollir les flassades i els coixins i els parasols oblidats al pati, i mentre ho anaves entrant tot, retut, panteixant, tentinejant, mig abatut, arrossegant-les com podies, sense forces, tan feixugues, totes xopes i brutes d’estalzins i de fang, i et venia a l’esment el vespre sangonós on recollires el cos exànime d’en Silvestre, banyat no pas de pluja, de sang, i alhora també llord de sutges i de fang, i el vas estintolar a un dels enormes suports a la cua de cap canó ara inhabilitat, com ara hi repenjaves els coixins i les flassades a caire de banyera perquè s’hi escorreguessin, i aleshores vas caure malalt, i hom et trobava l’endemà i se t’enduia de qualsevol manera, i et llençava al llit, d’on no et despertes sinó suara cremat pels ulls malignes de “mon fill”, el monstre?

I ara me n’adonava. Era per això que em llevava amb pler de llambrescs lluerts qui em nedaven pels ulls. Eren les grosses llàgrimes pel meu company del cor. Retiràvem amb el meu batalló, car havíem tornada a perdre la batalla, i entre els innombrables morts qui ens ensopeguem, prop un pou mort que més que sobreeixir de merda, sobreeixia de sang, vora on creixien les estranyament incòlumes lleterasses, el veig, el reconec, ell qui pertanyia a un batalló tramès al front feia molt més.

Ara me l’esguardava amb posat de tòfola girafa. Tantost tastant vastes reminiscències, pòstumes, insidioses, se’m mig cristal·litzen, oceàniques, relliscoses, damunt l’esmalt centellejant de la consciència, en irrupció balística, avinenteses d’encantadora follia on sucumbim en insolents cavernes lupines a insòlites estretes mai de debò escunçades, només desitjades per la meua vergonyosa, gens ardida, psique, fins que, insomnes, arrugats, rogallosos, gens polits, de bon matí no emergim a rebre, mentre són encara pixant damunt el foc de camp per a apagar-lo, el desdeny; a rebre el desdeny exagerat, dic, de la resta dels expedicionaris, el diagnòstic segurament pejoratiu dels quals ens distreu, ens fa riure, fins al punt on, assuaujats, per al nostre crèdit, ens fiquem a ballar al ritme de la darrera corranda de moda. Cert que llavors, sense fer cas dels qui tornaven a reraguarda i em reptaven agres que em faria aferrar i ferrar per l’enemic si badava gaire, vaig arrossegar-lo fins al suport rovellat del canó crebat i l’hi vaig curosament repenjar, perquè la pluja li netegés aquella carona d’àngel, qui petonegí tumescent i obnubilat i obtumescent, tàcit, com ara.

—No totes són harpies qui només volen que t’estavellis, destruït; ni són tampoc totes lloros qui et tornen balb colom prest al suïcidi amb llurs xerrameques estupefaents — haig de contradir el saviet quan insisteix quant a la inherent maleficència de les dones. Sehr Schwarzseher bist du heute, amic meu. Quants de cops no t’he contat els benifets incomptables que no em féu n’Ipsivendris, de qui tan benauradament sovint ecos totalitaris com resilients incendis a la gèlida ànima nihilista no em creixen espontanis a escalfar-me!

Part darrere, de sobte la mà enorme qui cuida estrangular-me, m’arrapa el coll i em fa tombar el cap vers el taulell. Esglaiat, perdent el bleix, sóc davant un altre dels gegatins tuaregs qui són els escollits buròcrates del camp de concentració on ens emboteixen els vencedors.

—Desembutxaca! — ordena el del taulell. Del tot! — i després, veient tot el que hi duc, amb una ganyota de menyspreu. Onze marks!

Com ara ofès, no n’ha prou amb robar-me’ls, m’ordena que li reti així mateix tota la roba. Hom em senyala el cul amb ferro roent i, en acabat, tot despullat, hom em llença com cap drap brut dins el clos descobert, damunt la dura neu gemmada de glaç.

M’hi arrossegava d’esme, endavant, endavant, constant, persistent, sense aturar-me sota la densa nevada. Vaig continuar arrossegant-me dies i mesos damunt la neu glaçada, i devia haver travessats sense ni adonar-me’n les reixes i els filferros que marcaven els límits del camp, sempre bocaterrós, com un cuc desesperat qui assagés infructuosament de colgar-se subterrani, terra hermètica endins, per a la seua salvació, i una vegada unes rels rebeques qui traïdorencament mig capllevaven ran de neu glaçada m’arrenquen un colló. De bon antuvi, ni me n’adonava; és que no me’n podia desencastar i empenyia endavant, caparrut, brivant, bornant, i em trobava esfereïdorament subjectat per les urpes de qualque blanca fera oculta, i per això hi ficava encara més de voluntat, fins que quelcom no afluixà i, alleujat, vaig poder continuar avançant.

Esdevinguí de mantinent conscient que a les orelles, on tothora la sang s’exclamava esborronada, m’hi xiulava una veueta. Era l’ou orfe, de qui el comiat plorós d’enyor pregon pel seu bessó volia punxar-me a qui sap quina decisió, car, arrossegant-me damunt la neu glaçada, cert que del que diu no n’entenc ni borrall(ó). Fos com fos, vaig tombar el cap. Vaig veure no gaire lluny, a alçada dels turmells, una estranya pedreta peluda. Una pedreta peluda, em vaig dir, això és estrany. Una estranya pedreta peluda; embruixada, vós. I vaig continuar mufant, bufant, assucant, sense fer més cas d’aquell colló perdut.

Embruixat, efectivament, com si la pèrdua d’aquell llast m’hagués portada sort. Car al cap de poc em trobava a un bosc espès i fosc. I fins vaig gosar llavors aixecar el caparró per a copsar una visió delitosa. Una caseta encantadoreta, tota feta de torrons (en tost de maons) i de rajoles de xocolata (en tost de teules), i sabia del cert que aquell era el fantàstic aixopluc de la llegendària bruixa de la forest. La bruixa de la forest qui eixí a la porta per a rebre’m, i m’estrebà fins no gaire lluny de la llar, on em va cobrir de flassades netes.

Vaig dormir-hi no sé pas quants de segles. Deixondit, la bruixa de la forest, aquella bellíssima persona qui amb força traça cuinava infants, i qui d’ençà del jorn on em trobà que em deia molt afectuosament d’ogre, em servia, amatíssima, grans bocins d’empireumàtica carn untada amb mel que jo llavors, esplèndid, banyava amb vins famosos, immutable campió qui fagocita a lloure.

Mesos de contes de fades visquí aleshores, aeròbics, resplendents, meravellosos, certs instants sublims dels quals, certes seqüències ni episodis particularment excel·lents, com fulles mortes fetes fi fum en fluix foc d’aromàtica fullaraca, em tornen encara ara en els somnis més lúcids, a posar-m’hi pau, a apaivagar-hi tot malson ni escanyadora aprensió de mort imminent. Es col·lapsen els més greus perills en insignificants obstacles, i els enigmes que em garratiben es resolen en benignes soltes somrients, tantost les memòries de les accions d’aquella benastruga, espíntria, dona no se’m fiquen, excitades, encoratjadores, a pampalluguejar, a espurnejar, com menuts llustrins que esclatessin en beneficial energia. Els trets constrets se’m desconstrenyen; col·lectivament els núvols negres descarreguen festius paperets acolorits, i els veïns més frustrats ni assidus conreadors de rancúnies ja no argüeixen irritats, ans fan cap, orquestrats, a fer-me, cordialment i falaguera, les pitjors tasques ni feines a l’irredempt jardí, i a casa hi desencallen les més encallades ni incòmodes peces de fornitura, com ara baldufaris, i baluernes i obsolets marracos, i antigues neveres, o carcasses de rentadores i de vehicles massa clàssics ni venerables, d’èpoques irremeiables ni de prehistòriques veremes, i arcaics, calamitosos, llits amb mòmies seculars.

—Etwas zu tun, und gerne — diuen despreocupats, musclejant, alhora amb urc i humils. I agraïts, vós, i amb els millors auguris per a un veí tan superlativament profitós d’haver sempre a la vora; per als nostres mesquins esperits, la vostra portentosa presència és prova palesa que al capdavall haurem existit i ens hi és des d’ara mateix llegat de goig immarcescible.

Mai desencantats, esllomant-se de valent, a l’esplet s’apleten, en mola s’immolen, aviat cuits, al productiu martiri.

—Te’m mereixes, te’l mereixes — m’esgresca la veueta.

Neurones de ventre m’embafen el cap, se m’hi empesquen ensorraments a bòbiles, ensarronades entre els serfs (els geòlegs de conys, els topògrafs de bonys asimètrics, els tocòlegs de pòrfirs de claveguera) qui hi roden com meandres, m’hi maquinen oprobis i malfats, m’empenyen a la pell col·lusions entre paràsits, i als òrgans adjacents monòlegs de màrtirs asexuats, o retorqueixen amb dolors estern amunt com qui m’envaís amb cap pastós esbart de rèptils destralers qui prolífics es subdivideixen en tsunamis que em circumnaveguen repetidament, i a bastonades o canonades fan brollar fonts elegíaques, i devastadors terratrèmols que m’esguerren i raten i em volen vestigial, i el cos sencer me’l perforen amb munions de molt feixugues llufes que em pengen perquè se m’hi amotinin i d’elles mateixes, zwangsläufig, hi guerregin com galls. Prop l’antiga esdernegada bòbila, les pòtoles i les grassatrius zumzegen entre llunes. Oscil·len com virades per marees. I esdevenen sentimentals i s’amanyaguen com molt ben avingudes germanes, o n’acaben tolides a sísmiques recíproques mossades, de tal manera que després els pengen llenques lívides de pelleringues com si llurs cossos són molt llords tampanys on viroses carnasses s’eixuguessin. I tu, pingüí, mamut, mascarell, indeterminada monstruositat, tota ulls fascinats entre les ombres, absent albardà qui hi procrastines en sojorn insegur, immune a la ignomínia, fins que no t’esvaeixes amb les primeres claroretes de l’albada, què hi peles, inert? De trast en trast t’han ullat i et viltenen de lluny i t’alabeen amb maons les enfellonides filles instrumentals, i només quan cíclics els macabres vehicles dels virtuals clients llencen llurs raigs d’àcids roents t’arrugues batzegós fins que no ets entre els astorats munts d’escombraries sinó vèrtola del malalt terreny, ròssa inservible, excedent, afoll de zoo sinistre, clandestí, o enigmàtica llavor qui arronyacada rau baciva d’empertostemps, pinyol envernissat en aiguavidre de qui els voravius en cràter en traeixen la inutilitat, si doncs no el verí i tot. Ep, i ara comença la gatzara i per això t’has fos. No m’empestareu pas més!

Armat amb el triple acer de la paciència, acusmàtic, aprenc molt més si estamp l’orella a les parets i escolt ço que els omniscients barrufets hi mastullen a l’altra banda.

—Amb ulls augmentatius, tot hi és gegantí, d’on n’inferia que segurament m’anava escarransint més ràpidament que no em creia. Amb tot, l’avantatge era que hi clissaves detalls que abans t’haurien passats per alt. Escombrava doncs, abans d’ahir, higiènic, les voreres de davant ca nostra per llur tendència latent a recollir les desesperacions dels exhausts i els atxul·lats, i viu que irascibles demolidors s’hi atansaven bo i fotent-se’n. Amb l’escombra llavors hauria volgut, bel·ligerant, concassar-ne les facècies, així fent-los avinents que llur servitud als dictats dels psicòtics “desenvolupadors” només ens accelerava tots plegats davallada avall devers la gloriosa immersió oceànica, on fórem devorats per les llambresques locomotrius dels subrepticis monstres qui, nodrits amatentment per les pol·lucions desenvolupatòries, fosos al rerefons, pleocroics, tinctumutants, adeptes a l’adaptabilitat, excel·lint-hi, versats en la cripsi, camuflats per llurs sempre actius cromatòfors, omnipresents s’hi coven, per a, eixits finalment de reclusió, bo i tapant-se els ulls i obturant-se els oronells, acabar de cruspir-se’ns, macròfags insadollables. Car què altre ens mereixíem?
—D’escombrar voreres a devorat com escombra de ninot de bruixa al capdamunt de tot de la foguera.
—Endut per les ales de l’insomni, el cervell balder al crani, fet com qui diu malsà vapor de les piràmides de budells qui em rauen dejús, anava recollint a la vorera de davant ca nostra, per a llençar-ho en acabat als pers de les escombraries, els indesxifrables ingredients que romanien precàriament a la deriva, tot seguit que els incoherents venedors ambulants de merdes, ço és, els acadèmics malais esdevinguts folls furiosos, penjant-los el moc, corrent amok, no s’haguessin fets fonedissos, després que acoltellessin amb medalles i agulles de condecoracions certs sense-sostre qui, evasius, s’arrossegaven pels voltants, rabidament ni apassionada rostant ossos d’expirats rostits; fugien els agents dels alzinats cleptòcrates mundials, robadors arreu de vides de pobrets, en acabat de llurs crims de punyalada, els kriss (o sinuoses dagues malaies) llurs els enfonsaven fins al hulu (el pom) als ventres i pits i colls i ulls dels rèprobes i indigents qui es trobessin pel camí, i ara les quatre misèries dels nostres pòtols veïnals s’esparpallaven part de terra com vísceres i espòndils; llurs quatre cigrons, llurs quatre cèntims i llurs quatre paperots llampants amb dibuixets d’aventures sanguinàries, les torcívoles rodes del grop de vent nocturn que es girava tot d’una els arrombollaven com turgescent pira de sacrifici, i mentre em ficava a tremolar de temor i de fred ensems, una veueta misteriosa em penetrava els rars integuments de l’ànima...
—Tots els avisats a la bestreta oïm veus (no pas del tot mai comprensibles) del secret tothora revelat...
—Car era clar al clar de lluna que no era sol; amb el viu esguard cercava girientorn més nocturns grassators dels qui totjorn irrompen amb bausia a fer mal; aleshores me n’adoní, un dels pobrissons akrissanats encara agonitzava, i ho feia — oh! — taral·lejant una cançó; una cançó, com en diries, celestial.
—D’esquitllentes m’escapolia de la fàbrica on els orfes torquats hi pencàvem vint de les vint-i-set hores de cada dia — amb un filet de veu em deia el bon home. Ho fiu, l’acte cabdal del meu manumetre’m, rere l’ombra d’en Burt (en Burt era el menys cruel dels capatassos de la fàbrica; el coneixíem amb el nom molt colt d’en Burt en honor d’en Burt Lancaster, car feia el mateix simpàtic mascle posat de l’insigne personatge, havia el seu mateix somrís irònic, i era fort, atlètic i il·lustrat com ell). Seguia doncs en Burt, car sabia, no sé pas com, instintivament, que volia que el seguís. Tret que, desnodrit infant de sis anyets, sovint el perdia de vista. I quan et penses que l’has perdut o te l’imagines que ell, plorós, t’ha perdut, bo i tombant la cantonada, oidà, te’l trobes aturat, somrient amb el seu encantador somrís irònic, potser ocupat a guaitar quelcom o altre, com aquella vegada que era guaitant-se una captaire amb un petit infant, i tant en Burt com jo, com si no els coneguéssim! Un llambrec de complicitat entre en Burt i jo ho diu tot: quin parell d’empedreïts farsants, la captaire esguerrada i raquítica i el mateix nadó, potser vells de mil anys en el més antic ofici! Quan en Burt ja em permet i tot que no li vagi gaire darrere, som no gaire lluny de la mundialment cèlebre estació, un monument del segle vint, i, ran del meu crit de meravellada sorpresa, ens havíem parats a guaitar les harmonioses cases dels treballadors de l’estació, amuntegades com cel·les de rusc d’abelles, tret que ja no eren blanques ni groguetes, ara eren totes brutes dels fums i estalzins escopinats pels fumerals de les gegantesques locomotrius. Ran la meua exclamació, fins i tot en Burt se’m mig adreçà. Em ve a l’esment — digué — ara deu fer vuitanta anys que les construírem. Car abans de fer de capatàs, havia fetes feines utilíssimes per a la societat, com ara de paleta. Tot d’una pujàvem escales de casa ampleta. Érem al pis d’aquell home i aquella dona, coneguts o parents d’en Burt, i caiguí retut a una cadira; ningú no em feia cap cas, mes tampoc no m’ostaven escales avall. Els sentia enraonar de coses familiars. Llavors l’home es ficà a tocar una cançó sensacionalment delicada; generosament, féu cantar una mica la dona, una estrofeta, en la qual tasca, pobra dona, no hi reeixí gens; era una dona d’aquelles típiques, qui només hi són de reble, diguéssim, per a acabar de farcir el paquet, i qui si mai fan res, mai no ho facin amb gaire traça; en acabat, bo i tocant en el seu delitós orgue casolà, continuà cantant-la ell, idòniament, angèlic, la fantàstica melodia, mentre la dona s’ocupava sense emprenyar gaire dels seus animalets, gats i hàmsters i d’altres rosegadors qui havia en gàbies prou balderes. M’hi vaig deliciosament adormir. Aquell fou un son paradisíac. La matinada em sorprengué feliçment llençat a un cossi d’escombraries. De llavors fins ara, sempre he viscut d’aprofitar allò que tothom no llença. Fins avui que hom em punxava massa endins; qui l’ensumava? De tan furtiu, ningú l’ha vist ni col·legit. I nogensmenys, zas, dall i redall, m’enfonsa la daga a costat i costat. Sí ves, tant se val, vós. Moriré oint la miraculosa melodia; els tres minuts harmònics que sempre han acompanyats els meus somnis de sublimitat mentre surava per les altes esferes de Xangrilà. La primera tonada la darrera, vós, i bona nit.

Amnèsies i anamnesis se succeeixen, en miratges transitoris, adés eròtics i empesats amb midons i guixos mig grotescs mig tràgics, adés anodins, com ara noses que com conspícues bombolles fan bot al cresp del cervell on palesament se’m deteriora el combustible. I qui em serveix en safata foradada aquelles filagarses d’episodi? Doncs no sé pas quin estrany subaltern amb aclucalls i qui, las, apàtic, sovint s’extravia al bosc indesxifrable dels micelis neuronals, entre tòtems escapçats i amb jugulars glaçades, i, fent singlots i tentines d’embriac, orbita totjorn boteruts taparots o superficials abonyecs de significacions no gaire augustes, com si tot plegat el malparit em volgués fer creure que he perduda la xaveta.

Un jorn on m’estimulava al llit l’eina formatgera, les benastrugues, letífiques, vespes qui adés badaven i trastejaven per l’hortet de baix, entraren per la tarja de la porta, totes en folc espitregat, i llurs tendres, tomentoses, trompes em feien pessigolles al capoll ficant-se’m a llepar-hi mels d’esmegmàtic formatget.

En contrasemble, ai, aquell altre vespre infaust, atziac, on jeroglífics d’esquelètics llampecs entraven fetillats pels vidres astorats de la finestra, i llavors...

Prou m’ho havia lla lluny dit n’Ipsivendris, l’amada bruixa de la forest, híspida beutat, com Venus al cel espetegadorament lluminosa, Furtius, els portents desecren treves; els càlculs inescandallables dels ídols amb plomes, el fat de tothom a cap immunitat prèviament firada no les obliguen ni pleguen; sàpigues que cap de les deesses ni llurs subsidiaris deuetons, per molt eloqüents que oraculegin, no vol tampoc dir que el canó mai no se’ls ennuegui, i doncs que fortuïtament disbarats no amollin.

Car llavors, com dic, se’ns abat a tots l’esborronador estrall que tot ho esterrossa; vastes esteses de destrucció; absolut desastre; tots els arbres i les barraques, amuntegaments de fustes; el complex d’edificis mateix de les Químiques Formatgeres, teulades, finestres, murs, tot plegat enderrocs que el fang s’enduu; plötzlich vielleicht viele unbekannte Leichen einfach verschlucken; batzegats sobrevivents de la primera hora, en acabat sovint engolits per pous de sorres apareguts de cop i volta, dins sobtats esfínters d’esfinxs de luxe, flors marcides de carnívores goludams il·limitades.

Un mig arbret molt prim resisteix l’huracà i la torrentada, li sóc esparracadeta bandereta blanca, ens vinclem ensems sense mai rompre’ns; fins que arribaré al subterrani on milions de papallones s’hi han també aixoplugades; sempre la meua afinitat amb munions d’amics insectes; capacitat d’entendre-m’hi, gairebé d’afegir-m’hi, un més a l’eixam, enjòlit, si us plau, expedicionaris impertèrrits dels aires, les aigües, els averns, les fustes, els cossos, les embarcacions, les fortificacions, els fonaments.

Mentre sóc ulls clucs per a millor esponjar-ne les nocions, qui com exactes tessel·les no m’explanen com s’ordena el periple de l’existent, què més...? Què més m’anava inculcant el saviet a la consciència...? Quan...? Quan, en orrupte, un carxot, pitjor, un reguitzell de mastegots epilèptics que qualcú m’endinya, me’l desallotja. On ha anat a parar? Tornarà mai més a emergir, puceta sèdula, estrènua, llords canons amunt del meu decrèpit cos?

Tot just quan l’han desallotjat a trompades, em deia la veueta que és clar que me’l mereixia, ep, naturalment, fóssim prou probes ni íntegres, compartit; compartit pòstumament, amb en Silvestre, el premi, el premi.

Car crec que em donaven al llit el premi Nobel de química, Molt merescut, molt merescut, asseverava, insistent, la veueta. Car oi que descobrírem en tàndem, mimètics, amb inspiració olímpica, una descoberta força inútil, i era que... Era que... Què? Que la ptialina en quitina...? La ptomaïna en cocaïna...? No, no. La caseïna... La caseïna, hò! La caseïna i la... La saponina, la saponina... Això — que els formatges els podíem, amb fórmules laberíntiques ans dedàliques rai, a través d’un reguitzell d’extremadament formoses equacions, els podíem, dic, els formatges, transformar en sabons! Car al temple del laboratori quins jocs d’equivalències oligoestèriques, vós! A bonics cops de “=CO·O=”, eh, perfecte, magnífic, esplendorós? Alliolis ben lligats, idil·lis dels elements afins, tot hi casa i tothom a casa, feliç, exultant.

Els molt doctes farauts de l’Acadèmia no sé pas què s’empatollaven, en malai, i no pots tanmateix treure els ulls de llur aspecte. Car si l’un fa cara de cul, l’altre de cap, de cavall tatuat, de tal faisó que opinaries, opinic desopilat, que et trobes davant un parell de pòtols qui s’han disfressat amb una disfressa de cavall de carnestoltes, i àdhuc te n’adones que el de cara de cul duu un set als pantalons, i la veueuta sàvia et diu, empenyent-t’hi, Sargeix-l’hi, sargeix-li-la, i tu et respons que qui se’ls atansa, amb aquella pudor de quadra tan forta que foten, ni per què t’amaniries pla al fet que ningú et pogués encara millor fotre la guitza, a part que qui se’n recorda, ni amb quins ulls d’ara, d’enfilar l’agulla, ni qui és ja prou hàbil per a fer els molt necessaris nusets als fils?

Mes qui s’embranca en supèrflues ni perifèriques qüestions quan l’important és l’immens reconeixement rebut, d’on que eixorividet ni espatotxinet no em trobi, pobrissó, ben presumidet repenjant-me mig incorporadet al coixí i tot.

Car quina proesa la nostra! Quin triomf que commou els darrers bastions de densos contraforts equilibrats còmicament ni cònica al capdamunt de les més altes muntanyes del nostre estretet microcosmos, on, fins ara fracassats, tota boça ni torcebraç si fa no fot científic que els plantegéssim superaven, i, sempre nosaltres tombats al darrer esglaó, al peu de la serralada, ja només ens era permès potser d’accedir, al·lucinats, a marginals bordells de tedioses mutilades meucarres qui obsequiosament no ens trametien les pitjors malalties, a contrapartida de què, tant ell com jo, escrupulosos i tanmateix equànimes, les pagàvem, romàntics, superlativament; i ara, ara, ai el cor, quina emoció més forta, si te n’adones que encara deu haver-hi nogensmenys al món justícia, car prou és veritat que, com érets tu qui trempava amb més d’afany, tantes de putarretes bellugant el cul plegades, mai no n’havies vistes pas tantes, allò, llurs cossos divinals, era un bédedéu de poternes hipogees que exploraves a quatre potes, com quan en acabat exploraves als atanors dels laboratoris els secrets del cos de la deessa realitat, enganxifant-t’hi dits i artells i separant-ne les parets amb quina facilitat, com si et trobessis, troglodític, entre coles i velluts i elasticitats de cony, i doncs, ara, dic, després de tantes de vicissituds globals viscudes, resulta ausades que també ets tu botonet d’accessòria encantadeta roda de carro on tot no giravolta ni vol raure, car heus-te’ls (no pas?), de carn i ossos, els marmessors meretricis qui et porten la medalleta, en Csimí i en Zimir, i potser àdhuc els dinerons, quan, com dic, del trebol, pataplif, patapluf, que et calamarsegen els pinyacs.

És l’Eufoma, la nebodota, qui amb verí t’eviscera, i et vol pel cap baix despulla, i t’imputa a deshora tots els mals, i en Jeroniet, pobrissó, te’l tramet, qui sap per quines vidielles avall, a terres molt perilloses, de safarosos safirs, on els àcids digestius cada virtut no usurpen.

—Lladre, em pisparies el meu primer premi Nobel de química i tot!

Car certament es veu que la seua descoberta amb claredat sobrava la nostra, és clar. De saponina a caseïna per inversió màgica de les nostres prèvies fórmules. Tot sabó és formatge, on els biòlegs i d’altres bromatòlegs, manoi, com jubilen!

No vull veure (ni puc, amb els dos ulls umflats) l’equina pantomima (quina moma!) (quina moma, quina moma, amb maldestres saltimbanquis i l’eqüestre ridícula puta vestal i tot, muntant-se i desmuntant-se ara jo ara tu.), la servil cerimònia, dels cavallers Maximí i Casimir, de l’Acadèmia malaia, qui, amb llavis tumescents, produeixen l’erupció d’un flocall de mots florits i flairosos com pom de roses pansides, on la nebodota s’aixeca els setins i calamacs del faldillam i es fa enfilar la medalleta dalt de tot al gep. Sentors cancerígenes ragen dels seus lúbrics badalls i vull viatjar, no pas amb cap turmell, ans amb el cervell, alat, obsedidament i per mètodes balístics, cap a cap estany de pau, amb molses i falgueres per les vores, on m’assec, amb els ormeigs adients, a pescar-hi què us diré? No pas per a emplenar cap ollal ni salabret; car, tal·là-tal·lera, amb qualque barb o tenca o carpa n’hec prou i massa, el qual xanguet així mateix al capdavall, mentre s’esfilegarsen els bromallons on, rosat, el llostre s’acompleix, i acompanyat, no pas per cap bestiota qui bordés ni d’ullals bavosos que aixafessin res, ans pels refilets dels inofensius ocellets qui cerquen jóc, ja jaquiré fugir de bell nou a l’aigua, perquè a cascú els joiosos companys seus de l’estany no li diguin, Bentornat! Bentornat, Jeroniet! — com suara havia dit jo mateix a la veu del saviet, qui al cap dels anys, anava pujant, pujant, treballós, per llonganisses mig buides de nítols fastigosos meus, fins que no se’m tornava a seure, egregi, al tron de l’antitragus, pobrissó.

I ara em pugen per la finestra, amb el fumet flairós de qualque ambrat rostit, veus de na Lascívies (Lubrícies?) xafardejant amb les veïnes, mamelludes dones dels sacrificants nipons, turcs o teutons qui colen fogueres i brases, i a burgueres hi couen a l’ast les víctimes hodiernes. Per una vegada les donotes s’obliden de contemptibles galindaines, i de molt adornades trifulgues i tragèdies, i discuteixen, bafaneres, de les increïbles proeses dels marits.

—El “meu” marit és un gran consumidor d’aranyes; wie der Astronom Lalande, mein Mann liebt rohe Spinnen zu essen; es pot ben dir que gairebé no consumeix res més.

He tancats els ulls i em tornen de molt lluny paraules condensadament sàvies, mentre descendíem per vessants devastats. Car tot feia baixada per als horriblement envellits sobrevivents. Anava de boldró en boldró d’encara il·lusos, esperançats, opsígons, bo i salvant laberints de boscs arrasats, esteses caòtiques de troncs tacats de rovells d’antigues sangs, a escoltar-hi l’apta veu de cada savi, o més generalment, seriosa cavallot de molt greu saberuda matrona.

—Arbres caiguts, hi espigolem aranyes — dictaminava aquella esparracada sàvia, i cert que llavors en tastí cap, negra i híspida i geperuda, desada tímidament a cap clotet de la botxinejada fusta, i heus que un espurneig avial m’escalfava l’aridesa d’un sensori adés massa colpit pel terrabastall, pel greu daltabaix suara patit. Mon cervell passava d’ésser fregall eixamorat a esponja xopa, de borra qui es panseix a esca centellejant, com ara si aquell fos nodriment catàrtic qui m’acaronés els nervis, m’allisés rebrecs d’ànima agredida, m’hi perdigonés amb cap estocàstica calabruixada de noves sinapsis.

Era com si tornava a ésser, benaurat, a ca la bruixa Ipsivendris, on sense recança em refeia bo i ingerint tendreses i d’altres carns fresques que tendrament m’estenia perquè m’engreixés, guanyés estaminal trempera, esdevingués novament home. Car què altre voleu que hi fes que atipar-me i pesar figues, i adesiara, trapella, mandrosament cardar-hi? Fins que... Fins que ai, vaig oir de lluny trip-traps de dures botes d’escamots de càstig, catric-catracs de bèl·lica màquina infernal i, estesos els patagis, m’enfugia.

I ara les franges, estirades de dalt a baix, com gonfanons destrempats. I l’himne descordat de l’esqueixat llimac qui, sense trencar-se, es perllongava indefinidament. I m’he desemboirat sacsant la closca, i he tractat de dividir els dies viscuts en tres llistes clares. M’he posat cap per avall, estès d’esquena damunt el matalàs, amb cames i peus enlaire, tan alts com puc, per a sostenir, per a suportar diguem-ne el pes, de les llistes que aniré guixant imaginadament, ulls clucs, al sostre mental d’un cel lluent. Tres rastelleres ben endreçades, una al costat de l’altra, i aquesta al costat de la tercera, amb diferents tonalitats de la mateixa color més o menys indeterminada, entre rosa i blavoseta; les rengleres he decidit d’allerar-los força d’espai a cascuna, car prou crec que hauran d’allotjar-hi tirallongues força feixugues i llargues; al primer enfilall hi ficaré els actes físics importants; al del mig, els esdeveniments decisius vists; al darrer, les experiències impactants que m’afaiçonaven l’esperit.

És clar que després me n’he adonat que tot plegat hi era confús, que tot ho confonia, que els mots i les imatges que volia ficar, ara a una llista, adés a una altra, es barrejaven i es contrarestaven i s’anaven esborrant, s’anihilaven mútuament, i em rodava el cap, i la sang folla em bategava a les orelles, i els ulls em veien pampallugues monitòries, com ara muts esclats d’armes de foc. I comprenc doncs que, en realitat, com efímeres mosquetes de maig, només vivim un dia, i que en aquest dia no s’hi esdevé res, absolutament res. Llavors, pitjor: el complicat entrellat esdevenia sòlid, es desprenia sol i em queia d’espetec a asclar-me el crani. He fet doncs un crit espaordidor.

Un crit al qual ningú ni piu, ni bèstia què et pruu. Així que ho jaquies córrer. I quan et decidies finalment a anar a buidar la gibrelleta que sobreeixia pertot arreu, t’has ficat amb força cura al canfelip i te’l trobaves excessivament ocupat. En Csimí i en Zimir hi eren, jaguts part de terra, repenjats a la tassa, damunt les ben encerades rajoles, i hi escoltaven molt espirituals discs de jazz, tant l’un com l’altre, el culcarat com l’èquid, totalment pintats, això sí, molt polidament, d’elegantíssim negre. De més a més, te n’adones: quina collonuda sentoreta d’attar (oli de roses) no exhalen, delicadament perfumats; és quelcom, et dius, que deu anar amb la disfressa.

I tot i que llavors consiraves, Aviat no s’hi cabrà, ho feies ben fluixet, no volies pas consirar-ho gaire fort, no fos cas que en Jeroniet, segurament arrapat, enfonyat, qui sap on entre les esgarrifadores anfractuositats del teu repulsiu paltruu, com qui diu encara entavellat per cap budellot entre quatre pèsols mèrdics, et sentís aquell consir tan lletget que et venia, fi com olinda, a pessigollejar-te el clatell. Vols-t’hi jugar que se’ls amaguen d’amants? Aquell parell de múrries truges, de paròdics fardots? La farta Lubrícies i l’apresa neboda estotjant a ca meua (nostra, Jeroni!) aquella reserva de ben peixats llavorers.

I quin paperot el meu! Anant-hi amb compte no fos cas que fes cap oradura i els fotés l’orinal curull per barret. Sóc com hàbil furtívola reineta esquitllant-me dels trencacolls, i alhora ullant, llarga llengua en garsó, a punt, en avinentesa, d’assestar flingantada i endur-me al pap potser alhora l’espiadimonis qui colca el cavall de faves, car així és com se’m fiquen, obscenament encavallats, per a jaquir-me pas, curials, vers la bocana de la cagadora. Tret que, és clar, de l’avial, escrostonat, tocadiscs, punyent, un trompetista es delloriga i ens entabana; els seus refulgents acords ens empenyen els tres animalots a densa melangia; lleu, som tres grius, de qui els grotescs sanglots emocionats esclaten en recances, en neguits i en segrinys d’enyorades contrades del passat on encara escorcollàvem, prou esburbats, llampants experiències. Allò ens torç als tres plegats les xil·les.

Marejadots, com reaccionaríem ara al soscaire? Ai si hom fos capaç de recordar-se’n, pobrissó! Allò que seguia s’embussava al cul d’un atzucac a l’intel·lecte, i sí ves, què hi fotrem? Quin cop al cap ens el desencallarà el jorn on menys t’ho creies? I, si doncs no, ni mai.

Amb quin corruix no ve a corregir-me la Luxúries! Potser ha trobada massa fada la teca de la darrera grifolda entre els disbauxats veïns, i el mal pair, la dispèpsia, me la dispara.

—On són els negres!
—Quins negres?
—Els acadèmics!
—Such mich! Si portés butxaques, us em desembutxacava, vós!
—I què fa el vàter tot ple de sang i merda?
—Inquiríeu per casualitat si el monstret...
—Quin monstret?
—Tornem-hi!

Esperitat follet em recomana, Penedeix-te, anacrònic, del que encara no has fet ni fotràs mai. L’entenc perfectament, el duc a l’orella, l’arrogant geni de la dita gloriosa sempre a bec de llengua. Bon consell — faig, amb veu imaginada que només pot sentir ell. Faré com dius, diré... Sóc culpable de tot, i de més, i au. I potser ja no hauria de parlar mai més.

Què volen de nosaltres, aqueixes goludes invasores? Home, si de fet oi que no hi ha al món res més ridícul que anar recollins diners?

Ai, pobrissons, als meus cent cinquanta, i als teus tres cents, ja xuclats a sec, privats d’adí, raquítics, escanyolits, ni ombra del que fórem, i encara ens roben i ens freguen pels nassos el pobres que som; ens pispen net les misèries que estalviàvem fotent de savi de ral en quioscs de firetes. Endevinàvem per als idòlatres llurs destins i els dels mateixos mons i déus qui sallen, incongrus, per l’espai. Sinestètics, exòtics, faraònics, amb coroça de capdecony pintada amb les colors del cony mogut, o amb careta de testa de xibec, profetitzàvem rotunds i redundants, fecunds, meditabunds i tremebunds. I algú o altre ens dava cap propina perquè ens compréssim cap cafè que ens apaivagués tos i rogalls.

Canta’m versets de barroques lletanies que amb el son enganyarem la fam. Xapescàvem agònics, trepitjant vidres trencats i xisclaires moixons d’ales rompudes, tètric nocturn enmig del jorn, amb el tremolós brum dels matolls, i el Sol tenebrós, apagat per la pols i pel fum. Amb hostilitat letal ens embolcallen les romanalles del delictuós flagell endèmic; ens anem morint, gastats, abandonant enrere fragments de cos esqueixat. Arreu i a betzef enfeinats eixams d’enginyosos insectes qui delicadament van rosegant-t’ho tot.

Me n’he anat sol per on ningú altre no gosava. Sota els trepigs, el pedruscall aplaudia l’atreviment. I au, som-hi. Aniré a lloure, ranquejant, mes corrent la dula, sense més ensopecs, fins que tombaré retut. Pel matollar, estirat part de terra i estrebant-m’hi, m’envaeixen per tots costats, com folles formigues, esbarts d’infants afamegats qui, si abans no m’aixequés i fotés el camp per estretalls pirates cames ajudeu-me, s’atansen queixaluts a rostar-me.

A frec d’ésser cruspit, cabells d’harpia se m’abaten, m’ennueguen, m’escanyen. Aixeca’t i fot el camp per viaranys clandestins, m’ordena efectivament la veueta sàvia. I havia oberts grossos com taronges de sang els ulls sangosos perquè veiés la Luxúries com l’havia tornada a clissar. M’havia semblat que era vessant-m’hi, assídua i sibil·lina, orella avall, el verí definitiu de les seues empatollades suggestions de suïcidi.

—Aquesta orellota, amb el que et put, t’ho hauries de fer mirar més aviat per cap proctòleg; diese Krankheiten, vull dir, Fissuren, Fisteln, Abszesse, Hämorrhoiden, ecs, quin fàstic, faríem goig! Heure això a les orelles, crani endintre no presagia pas res de bo; t’haurem d’evacuar de mantinent.
—Què? Was?

Car cert que abans ho entenia tot i ara no entenc res; abans totes em ponien i ara ni una no em pon ni pondre’m vol; potser és el cuquet a l’orella qui, intrús, manefla, m’ha canviades les cançons. Potser caldrà partir peres un dia d’aqueixos, vós.

No feia gaire (quants de lustres ni dècades, doncs?), havia oïdes, íntimament, herètiques pirotècnies que se’m disparaven al bell centre del cervell, com si l’estrafolari paquet molecular qui sóc anés de debò a esclatar d’una puta vegada en mil bocins, en mil minúsculs divertidets escarabatets de totes les colors. Atomitzat. Asche zu Asche, Staub zu Staub. Tret que és clar que...

—Només essent gairebé no res abans d’ésser de debò no res, l’angoixat patiment de saber que un paquetet, tan collonut com et penses que ets, lleu s’espargirà, arreu i enlloc alhora, en un esclat de cendres mig enceses, per a no reformar-se mai més en tota la interminable infinitud, esdevé, contra tota raó, mínimament suportable.

Passaran trens rovellats duts per qui sap quina inèrcia ni quin deler de pesantor ni agre d’estavellament. Empesos per quin totpoderós sisme espasmòdic d’embranzida inicial.

Baldriga-baldraga qui s’esfilegarsava ràpidament, ignorant com em deia ni qui era ni què cony hi fotia, esdevinc pueril meteorit qui, a mig fer-se malbé, serpentejant, rossola tanmateix com negra bola de neu qui s’engruixeix amb les estalzinoses teranyines plogudes suara ran la despietada espoliació. El vent del cumblac encara duu enjòlit molt perillosos objectes augmentats esglaiadorament per llurs ombres si s’atansen fortuïts a rebatre’s contra terra. D’ací que amb ulls geogràfics sotgés amb zel interestel·lar aquell cel cruel, d’on osculatrius esferes i paral·lelepípedes i d’altres geomètriques tosses, com ara portes, i bigues i vies i felipes, cuidaven esclafar-me. Amb el mareig de tant aixecar el cap i alhora caure, m’ataquen basques i esdevinc orb per excessiu enlluernament. Indòcils em llagrimejaven, desagraïts, els ulls, i se’m descordava el jejú i trontollaven els murets de toves als envitricolls del meu cervell.

Notes trucs i corregudes pels corredors del teu cervell i, portes qui s’hi obren i s’hi clouen incessants. Pels carrerons com congosts foscs i abandonats, amb totes les clares botigues on adés es treballava ara condemnades, sorolls de persecucions esfereïdores.

—Quark ballarí trau el nas per l’estopí, es jaqueix de falòrnies, de l’embut buida les còrnies, les espieres torna bòrnies; quark xafarot viu de l’esvalot, com qui cerca un ou, per a remenar amb vit de bou, va errant pel buit, no en troba cap de cuit, no en troba cap de cru, pessigolleja nassots de manitú.

Quantes de vegades et trencaràs abans no et trenquis del tot? Això érets tu, mònades en butllofa que s’esquerdava. Àtoms, molècules, cèl·lules, sense lligam; com rusc cremant en flames amb cada abella campant com pot, o com formació en tortuga de l’exèrcit romà amb el pinyol corcat on cada supersticiós soldat fot el camp esbojarradament esgaripant enforcat al cul per quin faune fantasmal o dimoni intrús; allò que suara fou unitat és ara cèl·lules solitàries perdudes, sense quest, penjades en territori exposat on l’enemic et sotmet a anorreament immediat.

En un desert on per ràfegues deserten freixes i àlbers, i només sembla romandre-hi l’estoic cirerer radioactiu amb cireres que crepiten i espurnegen, i al voltant del qual segurament caldria fer-hi una barrera perquè ni els ocells ni els oblidosos hi pelluquessin, el tren. El tren hi és bromosa silueta atreta telepàticament devers l’aürt estrepitós. Triaràs per quin biaix assages d’entrar-hi sense mai reeixir-hi?

Tant se val. No és pas que passis a través res, ni que res et passi part davant; és només que et vas passant, ço és, podrint, i, podrint-te, passes doncs a raure a llesques diferents del mateix no res on t’enfonses. Pastís d’hospital. Ecs, ecs, ecs.

Pastís d’hospital. Mon oncle Bixbix s’hi anava morint, i ja puc curar-hi que no es refarà pas; li dic si li cal res i com es va trobant. Ara, res. El qui sap no diu; el qui diu no sap. Sempre ha estat així, sempre així serà. Mantell virolat, xarons tirabuixons, cofoi o sorrut, enze o equànime, per què em contestarà? Tot el que em diria, prou en faré esplet als llibrets i me’n pleviré amb més goig ni calma ni percaç. Potser li sap greu de viure amb ell mateix, en acabat de tants d’honorables fracassos, i ara la mort, fracàs definitiu.

Sense permís, he regirades perplex en les vitrines: canyelles, aiguanafs, carbons; píndoles de totes les colors de l’espectre; quantes se n’engolia, balb, l’hèctic Bixbix? Em sembla que, abstinent, no cap. M’ha feta una guerxina quan li ho demanava? Cert que aviava ganyotes a tort i a dret. Arrufava sovint el nas; un nas transfigurat en un grotesc clítoris rudimentari; per això se’l gratava tant? Així mateix, tot d’una, i en forma d’interrogant, diries que involuntàriament, se li arrugava l’ofri, com si el sorprenguessin part dedins encara certs pensaments sospitosos. Potser escrutava el seu trajecte i li recaven crims i ultratges, torts i greuges, qui sap si els rebuts o els etzibats.

Quina pau d’aigües quan pixes sostingudament a la tassa; sorollet de font suaument apologètica. Mentre pixes, alces els ulls i el guipes pel mirall; quin ominós miratge l’afligeix? S’obsedeix amb posat adolorit a dir que sí amb el cap. De sobte, però, un alleujament a les faccions, com si a pleret hi matinés, simbòlic, el vel que esborra els pecats marcats a l’antiga pecadriu fesomia. Ascendeix o faig el ruc jaquint-me entabanar per les irregularitats a l’espills. A risc de caure de cul, tombaré el cap.

Fa una ganyota pintoresca al burot avial que li foradi el bitllet cap a l’ultramon, o el fot de fàstic contra la meua propinqua presència?

—Mes què són aqueixos estranys espetecs, i sobretot què és aquest suquet tan pudent que m’ix de l’orella?

I a la fi, esbufegada, deia la veueta, Perdona, però sóc molt com mon oncle Moxi-moxi; haig sempre fretura de defecar a l’instant més inconvenient; per exemple quan, sepulcral, en Moxi-Moxi, segons ens contava ara deu fer, què, sis cents, set cents, anys, un vespre on anava a enfonsar la xil·la alternativament en dues dones cuixarrones qui, gens esquerpes damunt la màrfega se li obrien, i llurs esponerosos pentenills, dels quals ferums tan fortes de conys no n’emanaven que feien bolcar d’esglai tant cap ens escardalenc com ell, com cap altre ens molt més opulent ni polput, ni crapulós ni populós, ni papulós ni palpissut, d’entre els consternats nassuts qui romanien a la cua, doncs fou llavors aleshores, diu, dic, on, també ell com els altres trempant fins a la vera volàtil essència del coet, i esdevingut gelós vector de penetració fins-a-la-peti-qui-peti, pobrissó, intempestiu se n’havia tanmateix d’anar abans a cagar, mon oncle Moxi-moxi, oi, d’on que el seu lloc fos pres encontinent per cap altre assedegat de nimfes entre els polifònics agonitzants qui, molt reprensius, gemegaven darrere, i hagués de romandre, ell, per culpa de la merda inoportuna, de bell nou a les escapces. Hò, i espera’t. Potser lleugerament pitjor i tot; aquell malaguanyat jorn on feia cua per a rebre el Nobel d’astrofísica, varietat èpica quàntica, em sembla, i, és clar, amb tota vitalitat, li vingué la impertinent caguera i, ja cagat, un pèl abans mans de carrinclonota pubilla no l’hi lliuressin, hagué de córrer empegueït rai, i el guardó o el trofeu o la copeta o el ninot que devien lliurar, doncs, se l’endugué un altre de la cua; sempre el mateix destret, pobre oncle! Més tard, ja el veies, cavicorni, havent perdut el torn, a la cua de cap altre premi Nobel dels més rucs, exemple, el de política porquina o de la cort, crec; o, no em facis cas, potser m’err i es tractava de cap altre Nobel de més volada, en pornografia, diguéssim, especialitat sadisme exhilarant dels pèrfids helicobàcters; a tots ops, quelcom si fa no fot; ja saps com aqueixa patuleia moderna troba estupefaents especialitats fins furgant amb ungles blaves a melics de lluerts i a matrícules de clons.

Com mantres que em calmessin, encadenadament m’adormia fent interminable balanç de les meues possessions que amb els anys minven i minven.

—Gibrelleta mangala sabates pantalons
gibrelleta mangala... sabates pantalons
gibrelleta mangala sabates... panta... lons...

El monstret en deu haver fets més dels vuitanta i tanmateix encara, gatgejant qui sap mai què, hom el sent també, amb estronts triats, i aprenent, es veu, cal·ligrafia, gratant, gratant, damunt les noves parets de vidre espès, bisellat en blanc, amb filigranes d’atauric, o d’enreixat o gelosia. Potser ho fa que en Qim-Prim, el nou drut de la neboda es fa veure l’arquitecte. Les constants modificacions a allò que adés, en tremps i saons antediluvials, fou ca nostra i ara és indefectivament ca llur, han feta desaparèixer la meua avial tresquera. Ja no puc arribar-me a la finestra a ullar els cremats energúmens i llurs entretingudes pràctiques culinàries, ni atansar-me al canfelip a buidar-hi la gibrelleta.

Només cal avesar-s’hi. Més val que ningú no sàpigui que sóc encara viu. Les noves construccions que em barren el pas cap enlloc, aviat m’hi sabré esmunyir com cap verm inconegut cada cop més reduït.

I ara pesava figues, aviat mataria l’araig, quan, com qui és atacat per les minúcies incendiàries de l’epilèpsia, tot d’una el ficte arquitecte entra, a marrameus, al meu racó. Què hi pinta al meu purgatori el glabre no ningú? No m’amagaré pas tot rebregadet al microones perquè l’intrús l’encengui; ni fugiré per la finestra (tampoc no puc, vedada per les recents altres parets) per a penjar-me al frangipani de baix on m’hi eixarranc, escorxat, com si sóc flor qui falenes del cap del mort pessigollegen; ni tornaré a córrer per a vendre’m al mercat d’esclaus tan a bon preu que se m’enduran a tot estrop vils compradors abans els meus sanguinaris perseguidors no fotin cap. No; no cometré mai cap més d’aqueixos errors tan greus; letals nyaps així hom només els pots fer un cop. I ja ho sé que m’he promès de prendre-m’ho tot amb eutrapèlia, i de només mai enraonar quan fos del tot necessari, mes aquell sotrac vingut d’enlloc em desperta al cos pirotècnies de difunt qui en taula de dissecció s’abandona sibarític als plaers més indiscrets.

I ara me n’adon, obrint el ulls, que en Qim-Prim em fita amb el monocle com si li sóc bufó espectacle, i potser, taujà, m’esclafarà com cap corc de tremujal amb un dit mal esporgat.

—Tità qui ens brutalitzes, vaig piular llavors, mentre, com vespa antiga, d’ales aglutinades en plecs, ranquejava damunt la fusta sense poder molla volar; esdevinguis avui entomòleg mig antropològic, ço és, híbrid amb cor, collons, i no ens siguis per comptes tan fisiològic ni equí, trempant en marbre, com cap poliglot massa enginyós, mentre ens assassines; estalvia’ns l’estrepitosa lletania, és clar, quan, a barrades i a esclafaments de llorda ungla, ens tornes caviar qui, aritmètic, hom tasta reguardós, com cap ós la mel, amb busquetes ni branquillons ben mesurats, no fos cas que cap metzina s’hi celés. No pas que hom no copsi ni clissi que et creus presenciant cap òpera esbufegada, on, coalescents, els escaigs bategosos del teu masoquisme i els dels viciosos qui escauges ni avalues, en imperiosa anticipació de les antipaties consegüents, ensopeguen com horitzons d’escenari que es clou, glacial, com ara empès per dos massius icebergs atrets mútuament. Recorda-te’n si us plau, de l’Illa de les orquídees i del Turó de puritat, on tu i ell anàveu nus i llauràveu i cardàveu i només menjàveu cogombres i ous d’estruç, i amb estellallenyes i maçola us engrescàveu, pel més recòndits voltants, al bosquet i a l’abocador d’escombraries que hi tocava, a rompre i esbotzar fustes repudiades (esquís pianos calaixeres escriptoris) per a cremar després, en intrèpides fogueres, els llibres de tothom. I com xarrupàveu a ruscs com qui a mugrons s’amorra, mamerris de llavis codolencs, calapetencs, coriacis, i com amb la mateixa maçola, en temps de desglaços i allaus, signàveu l’extinció definitva dels fòssils que mancaven, cabdals, als pàmfils paleòlegs.

Silenci de golfes estretes on cada garranyic ni grinyol no és sinó calúmnia i excomunicació. El soporífic gegant, glauc com gafarró o com submarí, per què hauria pujat, kamikaze capdecony? Es jaqueix aenzar pels cimbells de tots els meus paràsits qui ficava, sondrollant-me, a bellugar. Biòleg molecular especialitzat en clavegueres, conec intuïtiu les veus del més rebotegosos ni poixèvols, i aquests, per atlètics mecanismes, sé com trametre’ls, com qui fot virtual xurriacada o assaja amb la bassetja, que es juxtaposin justament al cos del busaraca emprenyador, que s’hi rabegin sense embaràs, sobretot timpans o narius endins, d’aquell pom de porta de nas seu i d’aquelles orelles anàcroniques de ratolí que ha.

Amb boca de roent cèrvix, de tor inflamat, de cul desarrugat d’enorme ponedora, humil i tanmateix amablement ferm en les seues conviccions, em sorprèn, somiós, evocador, modest, dolç, en pau amb si mateix, bioluminescent, rapsòdic, subtil, eudemònic, remembrant la seua sumptuosa estada entre les arbredes, les papallones, els escarabats, qui, en aquella illa de puritat entre turons d’orquídees, l’ajuden i l’amusen i l’inspiren, i li presenten, perquè ho sàpigui extreure amb cura infinita, tot el que té de poètic nogensmenys, i malgrat ell mateix, si el saps massegar com cal, el planeta genocida.

—Hi rebíem lentes il·luminacions. Hi fèiem sabó, remenant, remenant, amb paciència excelsa. Hi cuinàvem llongament, eons rere eons, sovint a l’uníson amb les molt més romanceres coccions ni coaccions dels universos; entotsoladament combregant amb llurs estireganyats xup-xups de mai no acabar-se, i en sublims enyors, aixecant els ulls envers llurs magnífiques manifestacions. Car tot hi era observat amb tota la calma del món. Benaurada hora que dura l’eternitat. De vegades quèiem en clots i hi romaníem, extasiats. Els ulls dels cloroplasts i els nostres en exultant entesa tàcita. Fins que levitàvem i serpentejàvem, lleugers com borrissol, eteris, volàtils, insubstancials, constantment oblidats, pels camins del zen. I enraonàvem amb unció, sense cap pressa, amb l’omniscient cavall blanc. Car cert que sovint, quan quèiem en zona de pregona meditació, heus-te el cavall blanc qui ens llepava el visatge. I sentíem que ens mormolava, suau com l’oreig, Junts... Junts anirem a tot arreu sense moure’ns del prat. Floretes insectes vols d’oc... Cristalls de sal al cel... Aiguaneixos fonts palets molses... Vent pluja neu tro llamp... Bou arbre ànec bernat...

Transportat a la beatitud dels seus llimbs, fins jo i tot hi albirava el místic cavall d’ivori qui amb les seues no dites savieses m’apaivagava fins a punts de profund i tanmateix joiós penediment. I em deia, Ell qui havia estalviades tantes de vides de bestioles, per què no hauria d’estalviar la meua?

Algú el cridava de baix. I aleshores em demaní, amb la mateixa equanimitat, Per què me l’hauria de salvar, potser avui era el dia justament on se’n cansava.

Cert que sempre val més savi conegut que boig per conèixer. Per comptes de comiats insípids ni d’amargs esguards de mai més no veure’ns, abans de pirar, l’arquitecte oblic, bo i evitant el bany accelerat de negatius espurneigs, tria, imprevisible, de masturba-se el seu ou solitari, ou fratricida de llonga data qui annihilà abruptament son frare molt més rèprobe i flirtaire, de qui les emissions proliferaven sense ni com va ni com ve, com febrós ans ictèric grafòman qui fiqués cullerada de sopa de lletres a cada aparença ni virtual aparició de gorg revingut que (o li semblés que) es cargolés en plecs de cartilaginosa carn, on vessava doncs, gens clandestí ni temorós, desnatades llets i alhora aigualits i hematosos elixirs, de qui els miralleigs ambres, a miríades escarnufaven (i hom podria pensar que escarnien o àdhuc estrafeien) els moribunds piulets dels estels més apagadament somalls en cap univers no pas poc de lluny obsolet, pitjor, d’anys i panys inexistent, univers extingit, col·lapsat irremissiblement, desaparegut en realitat del magre territori hermètic de quin altre espai, de tan minvant, clausurat, on nogensmenys en Qim-Prim, cloquejant íntimament amb mig subjugats singlots de riure, qui sap si imaginant-se’m patint-li qualque banal flagel·lació, alfarrassant encertadament que sóc massa contemptible per a tal viril ni indòmit conqueridor, qui ara pot, si ho vol, negligir, massa magnànim, de què ho sé jo... d’afusellar-me, d’executar-me, de rentar-me el cervell com cap altre demagog o tribú, o potser no, potser només m’empatollava, massa fecund en les meues pors, obsedit en ajornar l’ultratge, i no es masturbava pas gens l’ou, potser només se’l bellugava a les envistes d’un altre fi, l’emprava diguéssim a tall de dau, tot esperant què en veu sortir, quin nombre no m’enduc, el de l’esclafament immediat o el del muscleig menfotista del Saps què? que et bòmbon, desgraciat, quan gira cua i fot definitivament el camp, car al capdavall prou el criden peremptòries les inesquivables mestresses de baix.

Calfreds d’agonia em descomfeixen, car sóc a les portes infernals de l’esmicolament o l’esvaïment, del total anorreament del meu minso material, pobrissó, amb la meua arestuda, punxeguda, carcassa de súcube diminut fàcilment trepitjada en sorres i pols? O, amb estoica serenitat, aconsellat pel bonament electrificant cavall blanc, sé encarar el resultat amb prou decència, autocompassió i avergonyiment de cagar-la a última hora, amb què em garantia, doncs, estètic, si més no una mort exemplar? Ni l’un ni l’altre, vós, car, badant els ulls, filustr doncs que ni m’ha renyat, que de fet ni hi és, s’ha robat elleix rere la nova façada ran la qual es veu que no raïa, construïda sense que ni me n’adonés, mentre era a dalt, arquitecte màgic qui aixeca parets de vidre només amb els reflexos del lluent esguard.

El meu gimnàs ara molt més reduït, m’incumbeix doncs dissenyar-m’hi també noves coreografies, molt més inanimades, a tall dels muts ballets immòbils que dansem els bandejats txeroquiïs amb els nostres confrares més pollosets ni espellifats ni al capdavall, com dic, ostracitzats, quan ni en avinentesa de casament hom prou que se n’està, d’amollar-nos molla del tec, ni molles de l’especialment especiat esmorzar, i ni cal dir el dinar; i encara si mai volem sentir la veu teocràtica del jeràrquic padrí, ho hem de fer disfressats de llosa de cementiri tacada de caqui, perquè ningú es maliciï ni que hi som, intocables. Ara que, tant se val, vós, els qui no ens morem mai, conservats com copròlits, hem totes les hores del món per a flairar-nos-en rai, de fúnebres asteroides qui se’ns estavellaven a les closques les quals altrament ens rompien com porcellanes; símptomes invasius ens en plouen arreu de pertot i d’ençà de la més antiga antiguitat, sí que, amb el nostre currículum sempre encallat, no gens fluid — com totèmics gripaus qui, per mèrit diguem-ne paralític, d’ancorada prostració, bombardejats pels sorralencs raigs de la font calcària, s’empedreïen, i, en detriment de qui sap quins tabús, no raucaven sinó titllant, a sords trets de trabuc, amb prou feines brandant el gargamelló, tothom de simulacre enteranyinat en dèries voraces i rau-raus de ruc, i de tous balots de tripes i orxegosos aixarops, i de blans bolics d’icors i cervells i greixos i ous nus — ajornem, mentrestant, adeptes al sentdemà, l’instant on no cau, ecoica, la guillotina del prou prou prou, i només segurament pel fet de voler saber, encara encuriosits, a quins inaptes topalls no s’aturen els solcs dels tendenciosos batalladors, els fal·laciosos entabanats, encara que no cal ésser gaire savi per a endevinar que tampoc no deuen de tota manera menar enlloc, els solcs, les vies, les molt il·lusament vantades rutes empreses pels qui suren a graus, car on anirien a parar? On anirien a parar? On?

Aquell cop on trepitjava ruïnes, hi trobava tresors; m’enfilava per traus estrets i eixia de goles precàries, i tot plegat hi gaudia un ou, gaubança i jubilació a betzef, car al capdavall tot hi era aventura i jovenesa i au, lluny de tot destret. D’un morter de coure, monedes d’or en curullaren. Florien les monedes d’or esteses com floretes al camp, i és clar que no trigaria pas gens a ploure aigua règia, car les maltempsades prou són teixides al tapís de la bonança, i tot llençol serveix de mortalla, i tota crònica de proeses de nota necrològica. I ara vindran entecs sens fi, i els mals de queixals, i les vetlles no fos cas, i els tributs a ops d’haver la pau, car els acabalats al poder sempre demanaran més, i et trametran els brutals qui amb llur tarannà de brau insà t’arramiran, vulguis no vulguis, a conteses on què en treus altre que els nítols esbarriats damunt el fang? Car per què t’hauria hom de permetre que participessis en cap guany per magre que fos? Els qui de la teca natural en trauen abusiva nyapa, no volen pas ni ombra dels qui la protegiríem, per mer fet de no fotre altre que jaquir-la fer, benauradament adormits al prat o ensopits sots el roure esponerós perquè potser el cavall blanc es prestés a llepar-nos la galta.

Res. Queia la nit com cada nit, i t’aqueferes al tremujal, rellotge de la mort qui vas corcant per a anar corcant. Tot ha de caure, perquè més tard hom pugui trepitjar ruïnes, trobar-hi tresors, enfilar-se a traus estrets, emergir de goles perilloses, jubilant, ple d’un jove goig, guaitant el cel, que hi plogui, que hi plogui. Bruixa qui em pentines, bruixa adorada, mentre la nit ens embolcalla, cotó fluix entintat, sopa de lletres, gloc-glocs, gàrgares, glops, de bla pou...

Bla pou, bou pla, puu blau, blau bou, pou bla, blau peu, peu bla, beu pou, plou ble, ple plau... Enyorós tecleig a l’orgue casolà. L’harmoniosa tornada a la dolça tonada vagament taral·lejada per la llunyana veu del barrufet omniscient.


(...)