Qrim Qatalà CXXIV

Qrim Qatalà CXXIV [Extrets de l’estada (10)]





[ens episòdics]


Som condemnats en gàbies microcòsmiques.
Un instant són les escenes enceses.
Feren les llànties llurs sentors cacòsmiques.
Sempre als preludis ja ens foren defeses.

No ens ho ensumàvem, tarotes anòsmiques.
Tot d’una al fons de fosques pregoneses
No ens esmercem en zeloses proeses
D’ens episòdics entre forces còsmiques.

Ara rodem eternament concèntrics
Perdut el quest, cada cop més anèmics
Fins que parteixen cap enlloc excèntrics
Cascun dels àtoms. Cascú sa i estalvi
Va a quin altre jo ficte qui el salvi?

No en té mai prou amb tants d’enganys eufèmics?


~0~0~


[evaporat en un instant màgic]


Hi arribàvem de matinada per avingudes fosques i desertes perquè sabíem que la funció començava molt aviat.

Així i tot, calia fer cua davant la finestreta dels tiquets.

Fora, hi havia diversions per a entretindre els qui esperàvem.

Hi havia un firaire amb aparells i mecanismes de guerra, pintats com cal, amb camuflatge i tot, mida miniatura, els quals, estesos part de terra, sense cap avís, sabien autodestruir-se fent un petit espetec. Els àtoms de les estranyes màquines paramilitars s’esfumaven en el no res; cada àtom de l’objecte fins llavors present, ara evaporat en menys del que pren aclucar els ulls.

Ens assegurava llavors el firaire que, amb prou contribucions d’inversors al seu projecte, podria desenvolupar els aparells presents en màquines gegantines de cabuda no pas sols individual, ans per a qui sap les gentades i tot; per a tothom qui volgués, individualment o massiva, desaparèixer en un tres i no res — cada àtom seu (personal i col·lectiu) evaporat en un instant màgic... per a fondre’s en el tot de qui sap quina altra dimensió.

Ens demanàvem per què fórem tan rucs d’invertir en el no res de qui sap on? No era millor guardar els calerets per a allò si fa no fa substancial, allò diguem-ne concret? I vam desviar automàticament els ulls cap uns còdols terrosos i uns munteguets d’encenalls de cedre fets per algú (qualque minyonet enfeinadet) qui havia feta punta a un llapis. Humils còdols i entranyables munteguets d’encenalls oblidats a un raconet. Ens els miràvem amb ulls humits. —En allò esmerçàvem el nostre capital, si de cas, oi, tu?

Car allò ens tocava el cor, ens vam dir, mentre tornàvem a la cua, ara la de davant la porta d’entrar, car ja havíem entretant obtinguts a la finestreta els tiquets adients.

Ella i jo confiàvem molt en les bondats de l’espectacle. D’ací (oi?) que ens haguéssim llevat aitan d’hora i que haguéssim fetes — tanmateix prou pacients, i molt com cals, sense mai fer trampa ni entrescar-nos-hi — tantes d’agradabilíssimes cues, on cascun dels esperançats — gnòmics i iridescents, com paraigües únics d’encantat paraigüer — marcàvem la bona hora de l’atans imminent de la revelació de la meravellosa veritat.

Algú, més impudent, gosà amb veu llampegant llavors cantar aquella cançoneta somiada.

El Sol surt per l’horitzó.
Llavors escalfa els cossos.
Si una dona s’hi despulla
Cal fer-hi els ulls grossos.

Cap càndida gasela entre les qui esperaven tanmateix no s’inclinà, en aquell ambient pus tost fred, a seguir la cruel injunció de l’anònim trobador dorment. Així mateix tampoc el Sol no en féu cap cas; l’aurora no s’anunciava. Ara, tothom altri sí; en certa faisó, en férem cas. Callats, hi férem els ulls grossos, a la impudència del no gens canor cantaire. I l’únic despullat hi fou, ara enrojolat de vergonya, ell, el qui, somiant dempeus, tan truculentament no ens havia astorats amb l’albada, que, tanmateix mel·lífluament taral·lejada mentalment, no ens relliscava a tots plegats, per cabal suaument somrients, pels enteniments deliciosament bressolats.


~0~0~


Reguitzells tirallongues cues


[Tallàrem la cua força endavant tot i que acabàvem d’arribar-hi.
Ja m’havia preparat per a rebre empentes i mastegots, mes un esguard ferotge de la dona, dominant, els aturà en sec.
N’hi havia alguns que rondinaren, mes tot plegat força feblement.

Empetitit, com si no hi era, guaitava, fent el distret, enfosquir-se el cel.

Després gosava incertament abaixar la vista.
Fascinat, romania esguardant enrere, a la cua de la cua.
Lentament, la gent hi desapareixien, dins la gola d’una serp gegantina.

Els qui es veien empassats no deixaven anar sinó lleus gemecs, tothom al capdavall tan ple de blana conformitat.

I aleshores me n’adonava, també m’atenyien venint de cap endavant el sons delicats d’altres lleus gemecs.

De què ens servia, doncs, haver-hi tallat?

Al cap de la cua, entrava la gent, amb la mateixa fleuma acceptació, a la gola d’una altra serp hom hauria dit que idèntica, o, si això no, bessona, a la de la fi.]


(...)


[O som la glota serp la gent?
La gent, nosaltres, fent infinita cua, de bec a bec d’història, no anant al capdavall sinó cap enlloc.
Com si som, per quina mena de follia...
Esventada atiada amfisbena, la qual ho devora tot, àdhuc la mort, i la matèria mateixa?]


(...)


[I fan cua els animals?
Els animals, amb tots els nostres trets, les nostres mans, ulls, membres, nítols, si fa no fa emmirallats...
Tanmateix no són de déu, tanmateix no compten, ells?
A quins espais s’expliquen, s’explanen, s’expandeixen, esdevenen?
Què hi decideixen, què hi realitzen, com hi reïxen, a llurs mons paral·lels?
Se’n surten millor?
Llurs cues no pas absurdes com les nostres, venint d’enlloc, anant enlloc?
Car prou que no sembla pas possible cap altra espècie tan pàmfila com la nostra, oi?]


(...)


[Fotia cinc o sis dies que fotíem cua.
Afamegats de caldéu tots plegats.
De sobte una dona donà a llum.
Com ens hi llençàrem.
Ens en cruspírem ipsofacte secundines, vidiella i nyec
(no en deixàvem ni osset).
I ella no pas que se’n plangués molla.
Era la primera a esgarrapar-hi, teca candent.

Ara enfortits ens ullàrem enjogassadament.
Ens alfarrassàvem mútuament.
Qui era prou grassonet i tendret i si fa no fot indefens?
Per al proper tec?
Qui gosaria aquest cop fer-ne la primera mossada?
Tàcitament, tàcitament entesos, oi?

És grassonet — deu ésser d’allò pus tendret.
Fem-li plegats homenatge pus tost que no ombratge.
L’hem de tindre confiadet.
Aquesta cua qui sap com durarà?
Serà nostre proper viàtic.

I en acabat?
En acabat l’ull dirà.]


(...)


[La fam ens feia menjar els dits
fugíem per l’embut
fugíem el foc boig que feia centúries martellejava els vasts embornals del darrere
per a constrènyer’ns a fer cua a l’estret estopí
d’on hom assajava amb totes les feinades d’eixir
és clar que aparentment sense mai reeixir-hi.

Fèrtils els dits ens rebrollaven
i les invectives contra els focs gairebé s’esvaeixen
ara que coincidentment
els dits capllevaven de fresc enyorosos de llum
(in luminis oras)
ens rebrollen com circells vers les vores amb llum
i llur tast és de circell
lleugerament agre.

N’hi havia de carallots (mai millor dit) qui havien provat
amb contorsions de saltimbanqui rai
de menjar’s la titola.

Llas! la titola s’esdevenia d’ésser al capdavall
(qui ho hauria dit? irònic, vós!)
l’únic dels mengívols pius que mai no ens ressuscitava.

Trobàvem en contrasemble que els nassos sí
els nassos a més a més servaven l’encant de l’escurçó
i si algú de la cua somiós s’adormia
pots estar segur que algú altre
queixalut l’hi fotia mos, al nas apetitós
(el qual com més mossegat més s’empetitia
i ja no renaixia sinó renoquet, naquis, rebordonidet
si bé que prou encar més ensucradet i sucós
i llavors el posseïdor del nasset més tendre i tou i nou
de dormir ja mai ni pensar-hi
no fos cas!).

Les cosmopolites orelles com els hemorroides
tastaven a cendres i estalzims
i hom (tret dels perversos) no s’hi enllepolia gens.

Ah i els collons —
única (tret que molt perillosa) llaminadura, vós!
qui els tastés no volia mai més re altre
(empedreït, desmenjat
displicent i mesell per a re més!).

És clar que per a qui els tastés allò era molt àvol maledicció
i hom en acabat (ja ho veieu!) s’estimava pus morir’s de fam
que no pas haver de tastar cap altre excés de carn
d’aquells que ens rauen grotescament
a les si fa no fot ignotes perifèries del cos.

Tot d’una ja no ens mengem sinó l’ànima angoixada.

S’estén el pànic al cel
el foc salvatge també apareix al cantó
on ens crèiem que avençàvem
si fa no fa esperançats
devers potser el salvament.

Saltaven dels focs
ara més esbojarrats i atiats
coents espurnes
i atesos a l’atzar ens desrenguem.

Ambres i rovells de corrupció ens taquen
i n’hi havia molts que en quèiem malalts irremissiblement.

Riuades contraposades es formen
a rauxes les gentades s’arruixen
sense saber-hi ni potser voler-ho
estranyament de dret cap als focs
i els qui enmig del desori ens hi volíem estàtics
som enduts
tantost endavant tantost enrere
i les taques ambres i rovell de l’entec
també se’ns estampen horrorosament
ineluctablement —
cossos qui se’ns podreixen amb celeritat.

Qui gosés encoratjar novament
reng i seny
hom el trepitjava irrisòriament
inútil emprenyador
com si pogués ignorar els focs desbocats que a cantó i cantó
ens embolicaven
i s’estimés més que ens hi sacrifiquéssim com estaquirots
fent mèrits absurds
davant qui?

Car prou aviat no hi hauria enlloc sinó els focs
els focs.]


(...)


[Fets de no re
fèiem cua per a entrar-hi.

Tantost entrats
fets de quelcom
començàvem de fer cua per a eixir-n’hi.

N’eixíem tot d’una
instantàniament fets etern no re.

Prou cues
prou cues.]


(...)


[Fèiem cua per a entrar-hi
i ells en feien per a sortir-n’hi.

Tant ells com nosaltres avançàvem lentament i amb somriures.

I ens abraçàvem l’entrant i el sortint
i hom ens en feia fotos, de l’abraçada.

I davant part davant les cues anaven avançant.
Ells fugien de dins, nosaltres de fora.

I tant ells com nosaltres
sabíem que tots plegats
fugíem debades
car dins i fora les condicions hi eren idèntiques.

I sabíem oimés que l’únic que al capdavall de debò comptava
eren els somriures
les abraçades
i les fotos que ens en fèiem, si fa no fa càndides ni artístiques.]


(...)


[Com les espadel·les amb ales al cap
fèiem cua en constant bellugueig.

T’anava al voltant frenèticament
i espontanis ens volen els caps —
ens volen els caps cap a la col·lisió.

I a l’instant on ens trencaríem els cranis
els abdòmens amb sengles sotracs sobtats
se’ns avencen als caps —
i alhora t’ha omplert
a feixos adelerats
el get feixuc de la meua lleterada.

I ara ens capgirarem
i la teua cua s’entortolligarà a les ales del meu cap
i al teu cap alat la meua cua apaivagada rau
entre moixells de son.

I la cua on som ambtant
neda neda —
neda endavant
suaument
inexorable.]


(...)


[Amb quina vanitat els suïcides no fèiem cua cap al nostre escorxador.
La vanitat del suïcida no és excedida per cap altra vanitat al món.
No podíem anar-hi més presumits.
Paons cua-estesos, ep!

Quins tifes tots plegats!
La tiferia — esgarrifosa!
Esgarrifosa, vós!
Joiells maquillatges llustrins esmalts plomes...
Pells estarrufades...
I quins barrets — espectaculars!

I pretensiosos — a uf, a betzef!
O no preteníem oir com qui diu angèlics
els subtils violins de la nostra exclusiva mort tutelar!
Acords altament simptomàtics d’excelsa superioritat.

I ens en contàvem d’apujades, de recargolades, de sublims!

Jo... — dèiem — és que jo...
I ens crèiem tan importants!
I que valia tant la pena de voler’ns matar!

La meua absència — quin buit inescandallable, universal!
Els dissortats jaquits enrere subjectes ara a ignominiós eclipsi perenne!

Com el geperut que tot d’una ans irrefrangiblement perd el gep!
El gep de la sort!

Meravellós gep de la sort entre els omòplats del món!
Millor — entre els omòplats dels mateix Atles, car el gep era jo —
el gep que justificava la substancialitat mateixa del món.

El geperut, sobtadament sense gep, segrega àcida càustica incredulitat
aviat no en romandrà sinó esmicolat esquelet...

Aberració límbica, gambuix corromput...
De santó miraculós a colossal error ambulant.

El desengany del geperut, és a dir, de tothom qui resta enrere, és tan enorme!
Sense ànima ni ombra, ni... ni...

Tothom trobarà a mancar la meua presència
tothom tothom
tothom enyorarà la meua molt molt molt cabdal presència de llavors...
Quan només els duc inabastable benaurança...
I tant!

Serà, sense jo, tot una constant catàstrofe
puja-hi dempeus!

Car jo... a mi... totes em ponen... sempre... sempre m’han post...
m’han postes... totes...
totes...

I dolor...
dolor... gens!
Gens...

Sempre atlètic, ja ho he dit, i fascinant i seductor!
Collonut d’allò pus!
Quin atot únic de la humanitat!

Perquè jo...

“Nyac!” — fotia llavors el perboc
que ens tallava en sec el coll...

Justament a mig dir Jo...

Perquè jo...
Jo...
...]


(...)


[A cops de colze pretenguérem tallar la cua
abortiu intent
la turba poixèvola esdevé insolent
oprobi i ignomínia ens plouen com rocs.

Anàvem a dir’ls —Tranquils minyons...

Quan tot d’una
novament
com tants de cops
objectes sideris vinguts d’enlloc i d’arreu
torben la turba.

Caos pertot
la cua temporalment a parir parteres
trencada en mil bocins.

I nogensmenys...

Com d’obscens esperits (trip-trap, trip-trap)
reprenen les petjades
i la cua va refent-se...

Com sempre —
on es desfà es refà.

I au, així anar fent.

Coratjosos hi érem
molt més a prop —
on account of all the dead no longer there.

Mes havien apresa la lliçó?
No, no l’aprendran mai.

I ens haurem de guardar l’admonició avortada
potser per a millor avinentesa
quan provarem de tallar la cua si encara som vius.

—Tranquils minyons
t’hi fiquis com t’hi fiquis la casualitat dictarà.

(Un coup de coudes jamais n’abolira la queue.)]


(...)


[Com fugiríem d’aqueixa jungla de pobresa malaltia i brutalitat?

Alguns reeixíem d’amuntegar’ns al que ens pensàvem que potser fos un punt d’evasió.
A pleret l’amuntec s’acunçava en cua.

S’escolaven així els anys i ni ens hi bellugàvem.
Cua anquilosada.

Les baixes pels atacs sobtats de ferotges bèsties silents i despietades formaven buits que reomplíem en havent-nos mogut tampoc no gaire de lloc.
Les malalties de tanta de pobretat es cobraven a l’atzar cossos a betzef.

Resolíem al capdavall votar opcions.
En comptàvem amb els dits d’una mà quants no fórem a favor de les proposicions adés d’un grupuscle adés d’un altre.
La mà dreta comptava els qui votaven amb el grupuscle de la dreta, la mà esquerra amb els de l’esquerra.
Llavors demanàvem els papers de tothom, prioritzant, és clar, els dels guanyadors.
Mes volíem incloure el millor de cascú, tant dels qui guanyaren com dels qui perderen com dels neutres.
No volíem perdre’ns en el caos, és clar que no.

Per dissort, abans no els acabàvem de reunir, ja la intempèrie ens els havia mig esborrats.
Vents i pluges amb quina inclemència no mancaven mai a escometre’ns.

Així, quan els volíem estudiar, ja no sabíem quin bocí de paper tot rebregat pertanyia a quina facció ni què hi deia entre el barreig i la mullena.

Un tremolí em solcà la pell del braç.
Dits qui comptaren els vots, sense toc ara, mercè implorarien tots junts a l’implacable voler del destí?
Mai!
Els enfonsava al tarquim; potser hi retrobaven teca.

Uns crits diguem-ne humans em van fer aixecar els ulls.
Qualque esbojarrat sempre hi havia d’haver qui esdevendria foll i fugiria a la babalà.

Aviat n’oíem els esgarips horroritzats.
Feres se’l cruspien, o focs en clots insospitats se l’engolien.
Fos tot d’una, el silenci s’imposava dens durant una estoneta d’alta basarda.

En acabat, re.
Recomençava el perillós xivarri de la jungla salvatge.]


(...)


[Somni irresoluble com la vida mateixa.

Érem només dos a la cua esperant que obrissin la finestreta
tret que prou sabíem que no l’obririen mai.

Per això per a matar l’estona
ens contàvem sens fi anècdotes edulcorades i amargades
de la nostra mentida del viure.

Com ara certes proeses atlètiques i rucades afins
que havíem acomplides qui sap quan
i per descomptat per a l’immediat oblit.

Ell i jo
només esperant
esperant
esperant que no obrissin pas mai.]


~0~0~


Els rovellats eunucs i llurs sengles frugals xiulets


Dos titelles amb sengles xiulets. I que com xiulen els xiulets? Doncs xiulen com canta el cucut.

—Cu-cut cu-cut — van fent pertot arreu. I si mai es troben, elets alats, se saluden com qui diu prou civilitzadament.

Eunucs frugals, amb quin perpetu coratge no fan pel món, ja us ho diré, d’esclatant revulsiu, en aqueix fangar elegíac de societat, on cada diarreic corcó només malda a fer-hi la mísera viu-viu!

—Bones compres a la plaça?
—Tau-tau tau-tau.
—Oi? Tampoc hi trobaves tirabecs? La dona em matarà.
—Guaita, en tens prou amb un parell de sarpats?
—Em salves la vida. Què et don a canvi?
—Ja ho trobarem.
—Som-hi. I adés adés on dius que anirem a fotre el nas?
—Home, al cul de la merda, és clar!
—I hi fotrem la llengua, i els llavis.
—I que sembla xalar-se’n prou, la deessa, garneua rai!
—Prou fa el que vol, sempre ho ha fet; i m’esgarrapa l’esquena com una malparida!
—I què hi fotrem! Prou m’abelleix, ai.
—Doncs prou pots! Què vols que et digui!
—Ei, prou m’abelleix així mateix; eladament, hom s’hi rabeja, manoi!
—Crec! Anava a dir que “crec que...” i amb el “crec”... crec! Se’m trenca el fil.
—Doncs, re; tant se val, això rai; un altre cop serà; au.

Ara reprenen danses triomfals en avinentesa d’universal ranera. Filargúrics com electròlits, si cascú vogeix proclamant heurístic les bondats de l’eutrapèlia...

—“Us estalvieu més tard mals qui-sap-los!”
—“Us transformeu tots en cuguços referencials, collons — únic camí cap a la felicitat universal!”
—“Amb angúnia de crisàlide, no us surt altrament re altre que mala llet!”
—“Del cardar. Parleu-ne rai, mes mai no ho féssiu!”
—“Només capats arriba hom enlloc!”

...sempre, al capdavall, diàfans ensopeguen, i llavors amb quina joia de llampant ectoplasma!

—No l’enxampessis mai en flagrant adulteri!
—No pas! Glacial emasculatriu, qui et talla, si mai et creix gens, lo piu!
—Sona-li de lluny madrigals amnèsics, vull dir, anestèsics.
—Puja-li bavós amb un pomet de prímules.
—Oidà!
—I si et diu mai “clou!”
—Cloc cloc! Cloc cloc! — que faig, molt agradablement obtemperant; car prou sóc molt millorat capó, promogut a adorable lloca!

Sanefes i arabescs de vores de camins. Insectes i senills, arquitectes gens suspectes ni senils.

—Els sassos en tot cas fèrtils, feraços, tant se val qui els conreï — si el pagerol pugnaç amb el seu encara més maleït gos, bel·licós parell de merda, qui mai no aprecien els dilectes Cu-cuts que els trametem — o, millor, conreats (els sassos) pels agents naturals, font de tot bon gratuït nodriment.
—Amb urc hi anem, elats, aerostàtics; elats, com si surem, molt finament alats, entre enrojolades brometes, per cingles, carenes, codolars. Pedestres, sense cap densitat ideològica, amb quina estètica llibertat, no albirem, de llunyes alçades, les sempre accessibles intrigues dels folls residents.
—Ah, i els eclipsis a l’estora historiada del cel. Els llamps grotescs, d’ambres ombres, no pas poc eròtics de cops, i les òrbites i els vòrtexs i els estels immolats. Terra escoixengut, hi buidem el paltruu sense rigiditat, amb alta mal·leabilitat, i ens torquem entre branques, com els nostres estarrufats parents els ocells.
—Els gossos no ens saben; ningú no ens sap com ens sabem. Ens sabem pels parracs les identitats, car els xiulets, idèntics.

Dos ocells negres vénen volant a posar’s a una nua branca. Semblen xerrotejar-hi, enraonar-hi i tot, com si són a l’andana de qualque estació internacional. Ara un emprèn el vol cap a migjorn, com si ha pujat a un tren exprés que tot d’una ha partit amb embranzida. L’altre ocell espera una estoneta – que arribi el seu (tren), segurament. I ara sí, ara agafa un tren veloç tramuntana amunt, volant tan lluny com hom pot de l’altre, per a trobar’s mai (qui sap) a l’altre cantó de la petita esfera qui pel firmament apelfat a l’atzar no roda...?

Així es com es retrobaven.

—Serva’t prop meu ara que s’atansa l’eclipsi — en la sobtada foscor n’entonarem l’epinici.
—Les potetes de mosca mentre somiava... O eren les ungles de la diablessa...?

Mentre del dèdal marejador de la casa de les joguines, en sortiren esfereïts, tapant-se els forats del cul.

—En sortírem esfereïts...
—I tapant-nos els adolorits forats del cul.

Pantomimes de metronòmics follets, els dos titelles dels sengles fort negligibles xiulets.

—Havíem entrat (per etivocació?), ell pel seu cantó, jo pel meu, a l’estreta casa de les joguines, on tot són escaletes i petites alcoves, farcides de joguines de totes les colors. Les carrinclones joguines esteses arreu — plàstics, paraigües oberts, balons a betzef — n’omplen sostres i graons, i els esculturals homes trempant s’hi passegen, llurs ereccions enormes, astoradores.
—Ereccions tètriques, herètiques. De meretriu eretisme. Qui n’havia mai vistes, d’aqueixes?
—Ni als pitjors malsons. I on ens n’amagaríem?
—On? On?
—On ens n’amagarem? Car, collons, et fiquis on et fiquis, t’hi empenyen els trempaires. I damunt els llitets estretets estesos als racons ran de terra, se’t llencen damunt, o volen que te’ls hi llencis.
—O ja se’ls troben tots ocupats, els llitets, amb d’altres compel·lidors apol·los qui hi fan llur sòlites, inapel·lables, molt pol·luents porcades.
—Estocàstics, impel·lents, una mica pertot, hi esclataven (quina por!) uïssos mocallosos de cigalot.
—Ai, pobrets de nosaltres!
—Ai ai ai ai ai!

Grafítiques tenebres els rebien.

—No hi enteníem re.
—Amb els xiulets per l’esglai retuts muts, no podíem fotre-hi ni el muricec.

A les palpentes, tentinejant, per glíptiques osques i flictenes als murs si fa no fa crípticament guiats, mòrbids magins, gèlides espinades, tanmateix reeixiren a trobar cap uix que els dugués, voraços, cap a cap aproximació de llum.

Amfibis, els dos maniquins transgressors, defugint romandre enxarxats, s’esmunyien, entre ramats d’idíl·liques àncores, de les arpes dels crancs gegantins, i ara, sorpresos de veure l’aurora, sorpresos fet i fet de viure...

—Car per quins set sous sóc viu?
—Sense mèrit.
—Sense cap mèrit.
—Perquè sí.
—Perquè sí.

...jeuen a la sorra. Mig adormits, amb dits desvagats, hi ditegen.

—Em dius (tant d’escriure!) per qui has escrigut? I amb qui t’has (tant de morir’t!) llavors morigut?
—Per al primer qui fotés cap esternut... d’amable benvinguda al gelós cornut.
—Per a qui el condó d’estranquis has sostragut... d’aquell qui es carda la dona del cucut?
—Per què no pas doncs la dona del puput... la qui té el cony més cucat, vull dir cucut?
—Potser (ai barrut!) vol anar menys restrenyut.

Anodins eixams de voltors pel cel corrosiu xifren funerals. De furtius a desimbolts, estranys ratolins, amb roents ullets de fòssil de decoració, se’ls atansen fins que els sanglots del somni repul·lulant no els sonen a blasmes i rebuigs de fer fugir animal més insolent i pompós i tot.

Qui escandallaria l’enteniment salvatge d’aquelles indelicades, ímprobes, carcasses. Ens crèiem a tocar d’ullal de cap suculent ramat de cadàvers qui amb embalbiment de gàrgoles romanien a l’abast, quan bruscament, de llurs cràters oncògens, n’ixen hipnopòmpics bramuls d’escàndol. Sort que hom és omnívor i no serà pas avui en tot cas on es veurà pòstum.

—Per què plores?
—No re, rucades. Memòries dutes pel son.
—M’ho dius, te’n desenfeixugueixes. Quina angoixa t’escarranseix?
—Magí degenerat, em remossega sensori i esperit, se’m beu tot sol el seny.
—Cabussa-t’hi.
—El cony, el cony!
—Ho dius amb quin esfereïment...
—Font de sang, de llet, de mel...
—D’horror?
—D’horror.

Roseguen rosegons, xarrupaven no gaire lluny aigüetes filtrades a clotets de fresc escarbotats.

—Per què ens casaríem amb cap vida nova que ens fos mai oferida?
—Si vols, somiéssim truites vagament erògenes, tot això que ens assuauja.
—Tinc fred.
—És l’esbiaixada natural dels nostres tendrums vers la vitrificació. Car qui ens negaria les tendències troglodítiques, vull dir, de sa, dedicat, espeleòleg.
—L’espluga, l’espluga. Aqueixa és la casa que vull.

Amb trets si fa no fa deliqüescents d’ullpresos naturalistes no pas noguts per cap altra intempèrie, es lliuraren a assajar assíduament d’endinsar’s a cap via secreta que els dugués a contrades més abruptes i doncs propícies a les impel·lides al·lucinacions de les dolces hores soliues, on els anodins embagaments de mantes d’ubiqüitats no els sostreuen a les constants paradoxes que altrament els ixen de trascantó a contradir els inconfessats anhels que, amb les interrupcions, tan inútilment no els rosegaven.

Mentre part de solell ascendeixen, a l’insòlit rabeig de certa opacitat porpra, un ventall d’opinions prou salubres reflecteix la millora de l’aire que ara, amorós, prou escalfa força.

—Si albires mai cap dotzeneta de noies, diguem-ne, de dones, pensa sempre en llurs conys suats, en llur flairós pèl moixí; passes amb la teua moto, i més tard (quan seràs més vellet) amb la teua bicicleta...
—Moto... Bicicleta...
—I toca’ls la botzineta, tifejant-hi, molt arran.
—La botzineta? Cu-cut cu-cut...?
—No. Hi passes amb tot de...
—No?
—No. Passa-hi carregadet, amb cordetes a les mans, amb tot de bossetes de farines, d’aqueixes que tens a la nevera, de germen, de gluten, de civada, de nou de coco, d’avellana, d’ametlla, de llavor de lli, de segó... Te’n pengen dels dits amb filets, o te’n pengen als manillars, i fas —Mec-mec, senyoretes!
—Mec-mec...?
—Mec-mec! — presumint, presumint. Fas el mec!
—Faig el mec...?
—I si mai t’atura un pudent de la bòfia, es veu obligat a tastar totes les farines; crues, és clar; no pas que vol cagar-la davant els seus companys si se t’enduu emmanillat, sospitós de traficar amb malèvola droga; tret que només portes mostres de farines.
—Pastosa, saburral, llenguota.
—Es queda amb un pam de nas, disgustat. Car mai no portes cap mena de cosa prohibida, ni pensaments.
—Ca! Una personeta tan honesta i comcalereta, caram!
—I t’agrada presumir enmig del carrer, a part que ets molt bon motorista, i més tard, amb els anyets amuntegats, prou passable ciclista.
—I m’agrada fer el mec mec.
—T’agrada fer el mec i fer —Mec-mec, quan passes entre senyoretes i senyores elegants i joves, de conys suadets.

Pels solcs de l’anguniat oprobi, acolorit llangardaix hi salla. Per a llurs constrets llimbs, quina delectança. I ara se’ls esmuny entre floretes de tortellatge, i, amb allò, inquisitius koans els distreuen. Llavors hom oblida entre trèvols i roldors les píndoles del declivi. Hom es medica, a recer de cap cornàs, amb juleps de pluja entre els moraduixos i les orengues.

—Qui no es consola és perquè no ho vol.
—Els budells se’m flagel·laven recíprocs.
—“A pessic jugal, mastegot zigomàtic.” La saps, aquesta?
—Sabia la dels “no gaire grans mals, més minúsculs remeis”.
—L’humil saviesa del manyac longeu.

Eixia la lluna, geperuda, quasi plena.

—Comptat i debatut, tots som bords.
—Car tots, per ara i tant, fills de dona.
—Prenyades (estranyes verges) per un raig de lluna.
—O més probablement d’estranquis sota els raigs de la còmplice lluna, de qui tots n’heretem les banyes, car al cap i a la fi no hi ha home qui no sigui banyut.
—Car tot cony roman tothora obert a les escaiences.
—Tots bords, doncs, i tots banyuts com la lluna.
—Els homes, animals llunàtics. Tantost contents com humiliats de tindre una dona qui carda amb d’altres — al capdavall, vulguis no vulguis, tants com li roten — una dona alhora prou desitjable, doncs, i tan incontrolable!
—Saps? No era el primer qui veia desaparèixer cony de la dona amunt.
—El primer què?
—El primer individu. El primer home. El primer dels seus druts.
—No t’anguniïs...
—Havien cardat tota la nit, i ell s’estava estès al llit, retut, dormint pregonament; la dona es va badar de cuixes, i se li va instal·lar a la gatzoneta encavallant-li el cap, el seu cony es va estendre com immensa boca de qualque enorme bèstia marina dels funests abissos; a poc a poc, aquella gola estireganyada es va anant empassant el cap, el cap sencer del drut adés dorment i ara negat en famolenca gola constrictora... I després... I després, metòdicament i lenta, sense altre aparent esforç, avesada a la tasca, amb un moviment sinuós, eixamplant-se gradualment més i més, aquella monstruosa boca de cony, entortolligant-lo, trencant-li els ossos tranquil·lament a mesura que se’l cruspeix, com qui diu, mitjançant una acció alhora de succió i de peristaltisme ascendent, el cos sencer del drut despès anava... Anava desapareixent, empassat ineluctablement, muscles espremuts, pit xemicat, braços a bocins, malucs triturats, cuixes, cames, peus... I au.
—Fiu!
—I au, el cony carnívor pot fer el rotet; s’havia empassat, sense dents, només xuclant xuclant, com cap immensa serp, el cos sencer. On hi havia un home petulant, ara què hi ha? Matèria de pet.
—Marcat a l’ànima, comprenc.
—I ara, com les vegades prèvies on el fet s’havia escaigut, què passaria? Doncs que la dona faria una setmana de vacances. No sortiria de casa; de fet, n’estava, força botida; colpidorament deformada. En acabat de l’apàtica, letàrgica, setmana, amb el seu excel·lent metabolisme — gairebé gens d’egagròpiles ni betzoars mai perbocats; potser un anell de noces i algun metall dental — havent ben paït aquell àpat, ja es tornaria a arreglar, a desemperesir.
—Resurrecció.
—I ell? Ni record. Totalment desaparegut, el tifa molt apropiadament transformat en merda.
—Massa poc! Ai, perdona. Em fan parlar atàvics rosolis de ràncies gelosies i els presumptes torts de què cuegen.
—Paït i cagat degudament, la dona torna a sortir com si re no s’ha esdevingut, ni més grasseta ni més primeta, perfecta, com sempre.
—Crim perfecte, els crims de cony són sempre perfectes.
—D’ací... D’ací la meua por cerval... El somni me la tornava a dur. Aquella nit...
—La nit on tu fugires...
—Era al procrustí llitet, arrupidet al meu racó. I tot de sobte ella, figura espectral, se m’apareix.
—Espectral en la foscor...
—Se m’eixarranca a la cara, cony estampat al meu nas, forat del cul a la meua boca. I ara cal xarrupar...
—M’hi conec, m’hi conec.
—Cal xarrupar com si t’hi va la vida, ço que, d’altra banda, molt probablement és el cas.
—Xarrup xarrup.
—I alhora la por, la maleïda por... La por que tot d’una el cony no decideix d’esdevindre boca de colossal serp de malson.
—I que tu esdevinguis un més entre els empassats, com enorme morena terrorífica qui ve i se t’empassa, tendra anguila humilment peixant per cap bei fosquet.
—Se’ls empassa despullats.
—Menys d’egagròpiles. Peluts repussalls de remuc. Com n’has dit? De betzoars.
—L’únic que em sap greu és que no en puc aprofitar els vestits. Sóc massa petitó, escanyolit, comparat als bellíssims druts.
—A qui li ho dius? M’hi he vist milers de vegades.
—Per això... Per això, en els llibres antics dels imbècils religiosos...
—Durant generacions brutalitzades pels anquilosats dogmes dels malignes pontífexs, les dones dominants ara ens la tenen jurada.
—Sempre equiparaven, els imbècils religiosos, la dona amb una serp... És clar, la dona, un cony que és una boca de serp qui s’ho pot empassar tot.
—Potser alguns d’aquells imbècils... el greu escarment ran pareguda terroritzant experiència, i au, esdevinguts així mateix eunucs frugals...
—Qui amb perpetu coratge...
—I amb sengles xiulets asmàtics.
—Un so rovellat entre ennuegat udol i esgarrifós garranyic...
—En aqueix fangar elegíac de societat, on cada diarreic corcó només malda a fer-hi la mísera viu-viu...
—Hi fem...
—Hi fem... Fotéssim-hi! D’esclatant...
—D’esclatant revulsiu, com deia suara el clàssic.
—De mig a mig erroni, pobrissó.

Sí ves. O com digué el primer novel·lista, el parafrasta Caritó, “jo rai”. Amb els meus ormeigs i atifells d’herpetòleg, fi solipsista entre feltres i velluts, els veia adés de lluny, ara de prop. Çassús, passaven els ocells a velocitats admirables. Çajús, rosegaven els insectes les cares de certs cadàvers; llur zel els feia honor. Ara, però, muts i a la gàbia i foteu-me el camp, car un dels eunucs prop la carronya, rere la llegendària barca, ve a cagar-hi. Amb romanents de gúmena d’àncora s’hi torcava, curós, amb tremolins d’autòmat revoltat, el cul.

—Llavors, efectivament, vam trobar un crepuscular ranvespre, d’horitzó encantador en la posta pictòrica, vora la platja deserta, una barqueta abandonada, amb sovintejats foradets i tot a la fusta corcada, i, una miqueta més tard, gairebé vora la barqueta, vam trobar uns patinets abandonats, rovelladets. Amb uns claus i una pedra, clavàrem les rodes dels patinets al cul de la barqueta.
—I ara endavant. Anàvem, de cops ell, de cop jo, l’un caminant i l’altre jagudet, molt opíparament, vull dir, sumptuosa, en prou llisquent, no gaire sotraguejant, barqueta de rodes. Una barra curta de metall idòniament balmat, ben falcada amb corretja de sivella, enferida a la faixa del caminant, prou enginyosament arrossegava, de costat, la barqueta on reposava l’altre, entre coixins i flassades que amaníem amb cassigalls trobats pigmentant alegrement ací i allà qualsque munts d’escombraries.
—Caminàvem ara vora la carretera. Jo dempeus, xino-xanet, ell en barqueta. Hi havia davant el cafè del poble, asseguts a una tauleta, una parella de diguem-ne enamorats. Quin quadre deliciós. Hi ha un ventet que bufa, te n’adones pel tarquim tot tou que hi ha vora la carretera, tarquim que tremola com petita duna xopa, o com fosquet pastisset d’enxocolatada crema.
—Ella i ell enraonaven a primer pla. El Solell al cel safirí accentuava les ombres de llurs belles fesomies. Mes llavors, ai, que la donzella somiqueja! El galant es treu, impol·lut, tan impol·lut que, amb els raigs roents del Solell, tothom enlluerna — enlluerna tant que diries que cremaria el cel·luloide d’aquella emocionant, molt sentimental ans pregona, pel·lícula en blanc i negre — un mocador.
—Ço és, el galant es treu un mocador tot relluent de blancor i el lliura a la sanglotant beutat, i ella fa acció d’anar’s a torcar finament les llagrimetes, i un buf de vent més fortet heus que s’enduu el mocador. S’envola el mocador com coloma esmunyedissa. I llavors...

Amb l’esperit somiador (viatjant “in spiritu”), ací teníem les quatre llegendàries ànimes on cascú tard o d’hora es descompon. Com diuen els savis, fiar emmena a ruïna. La calamitat imminent. El cap al cel i els peus al cementiri.

—Fatídic mocador.
—Ai com corr l’heroi a recobrar’l! Sense mirar-s’hi, jugant-s’hi la pell, com qui envesteix cap niu enemic amb pilots de retrunyents armes automàtiques; no, no; som-hi, ell endavant; collons, i valent!
—Protagonista intrèpid qui corrs devers el mocador i tan esvalotat que no te n’adones que un camió vol fer cap amb forta embranzida!

La impressió de l’objecte enlluernador ofusca la trèmula ressonància dels intersticis per on el crepuscle s’assereix.

—Continuàrem, un pas rere l’altre, la nostra anada.

Els limícoles, en processó extàtica, tocaven a jóc.

—Vam sentir l’estrèpit i els garranyics esgarrifosos dels frens del camió, i l’espetec estrany, i els crits esborronadors de la gent?
—Els sentírem.

Tota implacable experiència s’afegeix als cànons purgatorials.

—Però no ens vam pas tombar enrere?
—Doncs no, gens.

Mims de roí metall, pigall l’un de l’altre, i l’altre de l’u, llaunejaren avall.

—El vam avisar?
—I tant! Home, indefectiblement!
—L’avisàrem, l’avisàrem rai!
—Ambdós ensems amb els nostres xiulets.
—Que aviaren, prou emfàtics, llurs grinyolants advertiments.
—Qui ens duria la contrària?
—Mentider!
—Els nostres sengles xiulets prou xiularen, àdhuc, palesament, amb cert escreix d’avesada vigoria.
—Cu-cut cu-cut...!
—Cu-cut cu-cut...!

Que bé que s’entenen, oi? Quina benedicció! Quin aparellament més providencial!

—És que cada individu projecta el seu món.
—I hi ha doncs tants de mons com individus.
—El sensori de l’individu rep impressions, i aqueixes impressions s’arrosseguen de per vida, i es refonen amb cada actualització, amb cada percebuda renovació del mateix o semblant acunç de circumstàncies.
—Així, hi ha, en tot individu, tant en individu diguem-ne humà com animal, per fer una diferència, que és de grau.
—Un individu felí, per exemple (ras i curt, un gat), la sentor que desprens li obre, a la memòria que instintivament arrossega, una impressió favorable o desfavorable que refon en tu. Així, si és una bona memòria, la sentor, l’eidòlon, que deixes anar de tu mateix, la projecció de tu mateix, l’espectre sensorial de tu mateix, si és satisfactori, dic, si és favorable, l’individu gat agafa afecte envers tu; si és desfavorable, immediatament esdevé irritable, rebec, no gens amic teu.
—Hi ha, efectivament, hi ha en tot individu, unes animadversions i uns afectes (incompatibilitats i compatibilitats, doncs) amb d’altres individus, els mons dels quals poden coincidir, en certs angles o espais, amb els del primer individu.
—O no.
—O no. És a dir, pots sentir una certa afinitat i doncs una certa bona predisposició envers un individu, mentre aqueix serva una forta animadversió envers tu; és perquè el seu món i el teu no coincideixen, o fins i tot es troben (per aquelles casualitats) en confrontació.
—Són mons contradictoris.
—D’on que atribuir la construcció del món a un ésser fora del teu sensori, és fotre’s un mateix — és una absurditat, una inutilitat, una balafiament espantós.
—No hi ha creador.
—Tot es crea, incessant, per projecció.
—No hi ha creador ni doncs culpable. Ningú a qui agrair re ni blasmar per re. Cap benaurança ni rosàcia prometença enlloc, tret la que et porten certes espècies de dolça follia.
—Car tot món és projectat per un mateix.
—I tothom sent el que vol. És com el bisbe que en arribar a una altra vila demana on és el bordell i tots els dignitaris qui l’envolten assumeixen que per qualque defecte de pronúncia vol saber on és la catedral. Aquesta anècdota me la contava una caixera molt vergonyosa la qual, sense saber-ho, la tenia tota enamorada; això quan era jove, eh? Molt jove, i encara em pensava que la vida era qui sap què. Era on? A un magatzem de queviures on anava sovint. I aquell dia li comprava què ho sé jo, tirabecs. I em demana, ja començant-se d’enrojolar si sóc gàl·lic —Sou gàl·lic?. I, automàtic, de seguida li presentava l’all.
—El garlic!
—Pobra noia. Potser volia tornar’l a pesar o a tastar, o què em sabia.
—A part que els gàl·lics garlic rai.
—Un malentès de distret. I ens fiquem a riure, i tinc ganes de fotre el camp. Sempre m’han fet un fàstic immens les dones apegaloses.
—Llefiscositats de moc de cony eixint-los per cada forat al cos. Cada porus un moc.
—Fou llavors que em va contar l’anècdota del bisbe. Els dignitaris confonent bordel·lo per cathedral. I ella roent com un pebrot.
—Demostrat. Sovint no és defecte de pronúncia, és defecte d’entesa.
—A part que cal convenir que els mots bordell i catedral no s’assemblen gaire.
—Tret que ben sovint ambdós són plens de lletges putarres a saldo.
—Sort encara que darrere meu es formava una cua de clients. Me n’anava i no hi tornava mai més.
—Tu el cony d’icona prodigiosa qui, bo i fintant en circells d’obra mestra, es fon pels obtusos budells del laberint del maipús. Per la teua perllongadíssima, eternal, absència, en acabat la proletària enfigassosa vol suïcidar’s; gemecs de mamelles massa suades adés, jeremiades esquelètiques ara que no envela ni endrapa altre que selectes cucs blancs, les dilectes maleïdes larves de l’escarabat de maig, d’on que l’aberrant coneguda de rere la caixa esdevingui ara ultrafeixuga, grotescament embarassada, i tan flatulent que potser, si es mor de veritat, la faran santa.

Trists verms, això els tocava sovint per tota teca, en aquella asimptòtica correguda cap als opacs no res. Per qui sap quin ontològic tap, objecten al consum de tritons qui encerten entre escletxes. Ponderen corol·laris qui oposen les rares actituds dels infructuosos excèntrics a les dels eviscerats patidors del xiulet ara commonitori, ara comminatori. Quan et manca aquella carn especial que manca al capat, la manera on veus el món refuta tot altre groller cuinat d’aquells que t’atzufen els enterramorts i funeraris.

—No mentirem. Cu-cut cu-cuts!

Els estridents reialmes de les pròtesis són només per als indulgents candidats a l’insensat viure urbà. Ells, llurs memòries escrutables els ixen planeres per les goles. No pas vilipendiades lliçons de faisons homilètiques amb facetes faves, ans, com pèl·lets d’empedreïts tendrums, vindicades alquímies d’estómacs avesats a processar totes les abjeccions, infames burxades que et torturen l’endurit pinyol.

—A tothora traïts per la carn.
—Pel proditori trempar, hom pateix el temut trofeu que li aixeca els pantalons del pijama amb astoraments de penya-segat. Ella ho sorprèn (oh terror!) i de mantinent cataclísmica injungeix —Demoleix l’obsolet obelisc o també te’l tolc!

Només conquereix el més caníbal. Els qui perifèrics heretaven la condició de desconfit súcube, a tot estirar, amb empolainades invocacions, estàtics es penedeixen demanant constant perdó pels evidents desmèrits.

—Ni fent tota la bondat del món hom hi reïx mai mica.
—A cop de corneta, el cornut aprèn la lliçoneta.
—Quan la corneta del corneta fa Cu-cut cu-cut, el cornut s’amaga ben amagat perquè la seua dona hom (altri!) se la cardi ben cardada, i ell no n’hagi d’acabar, per haver’l hom sorprès en mala hora a mal indret, ben ataconat.

Tothom els sentírem, claferts de reverència. Corns de caça anunciaven l’arribada de quin altre senyor? I ara fóra ell, el senyor, qui triaria quina de les dones del poble es cardaria avui, ço és, a qui ficaria les banyes.

—Repetidament, els corns m’anuncien les noves banyes, car molt sovint la meua dona és benauradament la llavors triada per a la sacra cerimònia de l’embanyament.
—Sortós que naixies.

Cada cop més minvades llurs facultats cognitives. —Els fels en fals. —Els fils en falç. —Els fulls folls. —Els fills fuls. Tennis insidiós que es menaven avençant com rats cellards per tenebroses clavegueres ctòniques. Mentre d’altres si fa no fot herculis fèiem volar a la superfície borinots o estels, ells feien, no pas sorrats per cap mena d’òrquic, testicular, alçacavall, voleiar l’esperit.

—Sense collons vol dir sense enveja, ni despits, ni esperit de revenja, ni...
—Pobres diables, per no portar pes...
—Òrfenes torretes, ensorrades, desfornides, fetes rosegats enderrocs, totes desertes de guaites, d’anys i panys morts a ganivetades.
—Portem, et deia, portem, no pas banyes, banyetes; petites i tendrals com les incipients, sempre incoatives, molt vergonyosetes, emmirallades, cigaletes.
—Sense corneta...
—Ni collonets...
—Només l’humil...
—L’humit...
—L’humil rovellat...
—Xiulet.

Arribats a cap trivi entre garites i vedrunes, ja s’ormejaven per als braons i les invectives dels titànics vigilants qui els garfeixen amb els arpons de llurs urpes i els borden tan fort i tan a prop que els tragues se’ls premen d’ells mateixos als uixos de les orelles, quan Isis, xarxona, cassigall, es desprengué del seu vel arnat i tot d’una certes ombres químiques s’abateren monolítiques. S’havia fet de nit. I un a tall de coleòpter, l’altre de crustaci, coalescents miratges, es consolidaren en crosses. Espectre ranc qui, enfebrat, travessa les tòxiques agonies de la foscor. Òrfenes gàbies, desertades pels taurons d’adés, se n’adonaren que tot era xèric, desert, sabotatge, ruïna, podriment i genocidi. Només orquestres mudes de pols, calçobres i cendres. Esperons rovellats acoltellaven encara flancs d’esquelets tots rostats d’antics húnnics estellons. I les beines de les espases, cuirs ratats, donaven un rampeu als romanents dels molls eixuts dels ossos oberts. Havien tornat al born.

—Ja tornem a ésser com qui diu a casa. Com colpades llavors alades qui volaren pel món i acabarem caient al mateix bressol d’on adés vents cruels les deslletaren.
—A prest empriu retenim, en avinentesa, el títol (falaguer rai) d’asos dels cops garantits, coneguts cuguços capats, testimoni tot plegat del nostre tranc ni del nostre talent per a rebre.
—Per a rebre, i prou.

Com ropalòcers qui haguessin libat a flors de cagaferro, unes ulàlgies de caldéu se’ls deixondien. Dir les veritats més crues sovint equival a mossegar les nafrades lloses de les tombes on els vers filòsofs per sempre abrogats, llurs cadàvers cremen encara en flames de vius electrons, semblants a eixams no gens cerimoniosos d’abelles de ferro roent qui t’entren pels ulls del coneixement i tota fada il·lusió definitivament desemmortallen.

—Sé perfectament on vaig.
—Cap al darrer naufraig.

Com sequoies a cada cantó del forc on, un a la dreta, l’altre a l’esquerra, la casa de cascú no rau, una paciència inexhaurible els arma. A l’hora de la veritat, com sempre, la molt més forta realitat del somni els fa fretura. Els fluixegen les cames.

—Les indignitats, les informalitats, les públiques demolicions, humiliacions, no fa? Tantost et casares amb sàdica dona policia.
—M’embruteix, em deshumanitza, mes mai no hauria gosat replicar-hi mica. Guitzes i bitzacs sense solta ni volta.
—Rebre i callar, heus el secret.
—Car més tard encara rebia pitjor, en la delectable intimitat de la llar.
—Fins al punt de perdre els testimonis; i sense testimonis, què et val la vida? Ningú no voldrà ni escartir’n mai, ja no dic la vàlua prèvia, la raó d’aital total desaparició.
—Sempre enyorem la mateixa felicitat. Paradís d’on fórem, per qui sap quins entrecasos, expulsats. Tu del regit per la colossal torturadora inquisidora. Jo de la meua imponent truja, de la seua soll, on em fou allerat de poder fer-hi créixer uns quants d’anyets, a manca d’altra cosa, el gep.
—Havies de portar-hi barret-paraigua, de tantes de lleterades que no et plovien al cap, dels amants qui fotien i tot cua per a cardar-se-te-la. Qui en resol el pandemoni?
—Tintes de sang del seu immens calamars intercrural es barrejaven amb els estalzims de les cremades amb què els monumentals cigars roents dels druts negres no m’estigmatitzaven; a les molses de les llordes catifes, hi ressuscitava sovint, just a l’instant on no ho havia de tornar a fer tot net, perquè les visites es renovellaven, sempiternes. Ara t’ho diré...

—Ara et diré els qui ens casàvem amb truges
Com ens ho fem; el pitjor són les pluges
Que de retop rebem; llurs conys tremuges
Monumentals; gegantines aluges
Qui xuclen vits; els tentacles en duges
De mil colors els ofeguen fins que puges
A reduir la tensió i ara en fuges
Abans no et caiguin els cops, i et sopluges
A cap racó amb rats i fosc, i te n’uges
I traus el nas, veus cap crim, i trabuges.

Has girat cua mentre viu t’apuges
Els calçotets que amb el desig empluges
I amb tanta por amb els estronts repuges.

Patir rai els qui ens casàvem amb truges!

Trontollaven més del normal. Gams degeneratius tots dos rai.

—Què et reviscola?
—Re; potser encara qualsque conys vists de lluny lluny lluny.

Babeques a l’afust de qualque esquena d’ase, amb ulls rotunds, de dalt estant, els trobaven potser inconseqüents.

—Femelles del doble gust.
—Mai no hi hauria al món millor gelat!
—En flaires la merdeta mentre en tastes lo cony.
—En flaires lo conyàs mentre la merda en tastes.
—Hum hum hum hum hum!
—L’ambre gris, del recte al perfum.
—I ens diran a nosaltres de degenerats.
—Hà!

Escarabats banyuts, els espantallops qui entrevenien els fanals, se’ls arremolinaven a tall de gambuixos d’honor al voltant de les nues clepses, els bruns solideus, adés que s’hi adormien, a la platja tornats molt mandrosos xifosurs.

—Dones normals és el que cal; llurs conys giripiga única; només ensumar’n un, hom ateny llimbs de benaurança.
—Nèctar als conys. Com el nèctar al cony de la planta carnívora.
—La capseta secreta dels déus; hi estotgen d’amagatotis d’estranquis d’esquitllèbit, els molt murris, garneus, llurs nèctars: medecines tuties panacees opopònacs xarops, boníssims, inapel·lables, infal·libles, per al gust i el tastar, i l’eterna joventut i l’excel·lentíssima immillorable salut.
—Nèctar amb flaire de bacallà. Giripiga per als manumesos macips; som-hi?

Omnívors, afolls adés aixafats per mòrbids botxins, per sortilleres atiades per atramentosos desigs, cercaven pertot on veurien encara omesos conys.

—Infructuós sacrifici — fa el sagaç estruç, mentre el creuclavat geperut avia sanglots.
—I això? Quina en tribanes, que tot d’una aitant t’entristeix?
—Per què jurcar-hi? On treu a cap? Una dona despullada i una despulla de cabra espellada, fan si fa no fa el mateix efecte; el metge Jaume Roig, ara clàssic català, ja ho descrivia.
—No viuríem pas, si no ho féssim enganyats; això ho sap tothom.
—I tanmateix... Hi ha moments... Hi ha moments que costa... Costa...

Espuris sobris estrats també integren llur composició? Noses dissimètriques esmerçades en duels els empudeguen senderis? Corrosió letal del pinyol! Com se’n distrauran?

—Ara, te n’has adonat...? Per què sembla (dic, sembla) que les esquerranes siguin més lletges que no les dretanes?
—Hom remarca entre les esquerranes una gran proporció de gallimarsots, qui és clar no prenen pas aparent cura de llur cos.
—I el contrari entre les dretanes, on has d’afegir-hi els marietes primmiradets; les dretanes es disfressen amb tota mena d’unts i pròtesis per a semblar més belles del que no són.
—Totes al capdavall si fa no fa. L’únic que canvia entre dretanes i esquerranes, doncs, la disfressa.
—Psicològicament, hom assegura, no hi ha pas dona qui no es trobi íntimament lletja — d’ací les dones casades llurs constants imprecacions, llurs carregosos pidolaments de “gests” i mots d’afalac envers llur com més anem més patètica figura.
—Les estàtues clàssiques són belles (quan en són) perquè són estàtues — sense metamorfosis, sense fases degeneratives, sense malalties.
—Cap dona pot confiar mai atènyer la bellesa perenne de cap estàtua.
—Solament poden aspirar potser a la bellesa efímera d’uns quinze anyets beneïts (esdevinença molt rara, car als quinze i tot les lletjors actuals i sobretot les imaginades, rai, incomptables!).
—Exemple, certes salvatges sense miralls ni coneixement de què collons foren els traumes. Són, un instant, perfectes.
—Altrament, què dura? Re.
—Car les dones són “fetes” per a portar infants al món — res més.
—Això no és culpa ni dels homes, ni dels “déus”, ni de ningú — és ordre de la natura, és ordre dels gens qui comanden el cos.
—És la raó al capdavall per la qual som al món — per a transportar uns invasors mínims qui, per casualitats de la selecció atzarosa i orba del pec univers, ens triaven de transitoris contenidors.
—Les barreges orgàniques han reeixit a condemnar’ns que ens reproduïm infinitament, sense cap objectiu, perquè sí.
—Nosaltres correm tots els riscs i ells ben arrapadets als collons; entre escalforetes de sémens, sempre prests a prémer el gallet i etzibar el tret.
—Doncs tu i jo, cavà? Herois rebels! Ens neguem en rodó a fer’ls la farina blana.
—Eunucs frugals!
—Esclatants revulsius!

Els duien camallades doncs vers el carrer de sempre. Havien volgut (un darrer intent) tornar a casa? Tornarien a passar pel jou (la porta de la vergonya), vençuts, ajupits, com tots els desfets, ço és, pel mateix indret on els druts passaren, i per a ells, els vencedors, els orgullosos, la porta no era pas jou, era arc de triomf?

—Cu-cut, ja sóc ací!
—Mai m’hi moguí d’ençà que m’hi casí!

Hi havien viscuts simètrics, arraulits, dujats, atuïts, ortopèdics, un parell de balbes secundines qui es fitaven repenjats a les baranes dels afrontats balcons. I qui sap si cap vespre de llamps i trons no van rebre simultanis cap incisiu signe del cel. S’havien fosos cap dins. Havent recollits quatre parracs, i de roís qualque palpís estantís replegat al tapís. Reaparegueren, equipats.

Aleshores s’envolaren alhora de llurs il·lustres masos gloriosos.

Pels èters salutífers, per sumptuosos trams entre propicis astres, ensems furetejaren pels budells de la despietada llibertat. Muntaven godomassins, els ben oliats mànecs de les escombres de llurs sengles dones — cavallots, lletges mullers, hermètiques bruixes, de qui la mística atracció és massa...

Massa escandalosament irresistible.

—No hem anat enlloc — diran.
—Espolsàvem solament baranes.


~0~0~


Tothom en aixecar’s


Tothom en aixecar’s
fa cara de pallàs.

Tothom també en casar’s
fot cara de cabàs.

Tothom en masturbar’s
cara de calamars.

Tothom en concagar’s
(ai quina cara fas!)
la del rosegaaltars.

Tothom en mig desfer’s
fa cara de confés.

Tothom en acabar’s
fa cara de trencar’s...
fa cara de partir’s...
de pansir’s... de podrir’s...
d’anar-se’n al fracàs.

Tothom en el ocàs
prou sembla que patís.

Tothom en el traspàs
amb pinta de postís.

Tothom i ja en morir’s
la cara d’imprecís.

Tothom i l’Ermengol
amb cara de dur dol.


~0~0~


[sabors d’amors]


Li besava el cony [sapore di mare...]
Li besava el cony [sapore di sale...]
Li besava el cony [sapore d’amore...]
Li besava el cony [sapore di te!]

I a ritme de la cançó
Fins que no s’acabés la cançó...

Li xuclava
Li xuclava
Li xuclava
Li xuclava...

Li xuclava [sapore sapore!] el cony.


~0~0~


[godomassins avials els ullals del senglar]


Com en Fourier, curiós lesbià
sóc el senglar qui el mestre véu grufar
entre bolets que flairaven a cony
i el maleït guardabosc cercant grony

per a encular’l treu pistola i tirony
i el té a tret, i el mestre —On m’ensofrony?
que diu, perdut, l’ull a la babalà
per si trobés cap clot sobtat i a mà —

mes res a fer-hi, el condemnat burot
el té amorrat al fang i el mariot
li té exposat per a metre-hi el tirony...

quan el senglar ha ensumat flaire de cony
i al cul de l’agressor hi fica els ullals —
godomassins lesbians... avials.


~0~0~


Cony de rellotge


Amb aquell cony de rellotge
sempre feies tard.

Hi arribava l’endemà
mancava tota efemèride
mancava la processó.

On era l’hora de viure?
Quan hi feies cap
la mort hi havia passat.

Cony de rellotge
tramet-me als espais
on tot s’esdevingui
just quan hi sóc.

Sense futur ni passat
atura el mareig
i duus-me al present
de l’immesurat.

Oh goig estàtic
sense cap tic-tac
on les ones quietes
em neden insensibles
em mar aturada
d’oceà immens i mut.


~0~0~


[espectacles vils]


Dalt la carena que divideix els climes
em veig sovint entre neus i deserts
sota els elèctrics dos pals dels encerts
dels enginyers d’adés i llurs esgrimes
de raigs rebels i les dissorts opimes
que em poden dur quan als espais oberts
de neus i sorres amb ulls tot desperts
a un cantó esper l’ascensió de les primes
nubianes àgils i a l’altre que els nòrdics
musculats rossos barbàrics els pòrtics
trenquin i esbotzin de tota decència.

Car món estàtic fóra decadència
i el xoc més val dels espectacles vils
que no no tindre al meu buirac prou fils.


~0~0~


[cap avall pel budell culà]


L’úvula ensems sonant sis clavicordis
s’havia cruspits el drac trenta-tres sant jordis
quan amb el trenta-quatrè s’escanyà —
tus i es remena i el vol vomitar.

“Ninots com ell sovint me n’arrigol
mes se m’enxarxa a la gola... i gol!
Au cap avall” — dius, i sembla que bordis
com qui per boca infanta mil primordis.

“M’opilen oronells taps com batòlits
al gargamell hi pag excés de nòlits.

Mes tant se val au pel budell culà
i el trenta-cinc ens el mengem demà.

Car el que cal és que cascú al seu rol:
Amb mi les verges — i mort qui les vol.”


~0~0~


[submarins mitreus]


Som els elets qui rebérem l’encàrrec
De matar totdéu qui restés dempeus.

Com desglaçada serp o malespàrrec
Amotinats dels submarins mitreus
Assassinem de sobte els més faves
I en acabat els vius i els nous i grans.

Negociants venem els contrabans:
Nous i grans que ara mateix et menjaves.

Som escombriaires amb grans intel·lectes.
Som els electes — triem analectes
Som els elets de les escombraries.

Les grans nous i els nous grans a gatamèus
Les nous grans i els grans nous — exhausts hereus:
D’exòtics temps previs les escorries.


~0~0~


Vull que m’humiliïs! (li ordenava, altament emprenyat)


—Maleïda puta de dona qui tinc. Aquesta nit, com tantes i tantes, torna de fora i em diu que fa tard perquè s’ha trobat algú amb el qual li han vingudes ganes de cardar-hi, i han pujat a cap hotel i hi han estats cardant hores i hores. Car prou sap que re no em fa trempar, ni per tant re no em fa tan content, com de saber que algú altre se la carda, mes avui s’escau que, malfiant-me’n, prou l’he espiada, i jo mateix ara no fa ni mitja horeta que he fet cap a casa i sé que torna, no pas de cardar, ans de l’església! Traïdora de merda! L’hi he vista, amagat rere una columna, pregar com una boja, agenollada i llagrimejant i fotent-se copets al pit, davant una ninot de guix malpintat i després davant un altre, com si demanés favors als ninots, ai miserable!
—Que demanés, dic, segurament, el favor més gros, que els ninots assoleixin, qui sap per quins mitjans satànics, la meua “conversió”, el meu abandonament de la “perversió” que em tenalla, car m’estima, ui com m’estima, la truja, la porca!
—Saps què? L’he cosida a mastegots.
—Jo sí que et convertiré, li dic bo i ataconant-la de valent. Et convertiré en un sac tot boterut i ple de blaus! No m’enganyis mai més, li dic, ara amenaçant-la amb un canelobre molt feixuc com si li anés a asclar el crani. Si em dius que tornes de cardar amb cap dels teus milers i milers d’amants, millor que sigui veritat, i me’n portes proves, vull tastar’n les lleterades! Car si et torn a enxampar amb mentides no en surt pas viva, m’entens!
—Vull que m’humiliïs força i tothora bo i cardant amb tothom! M’entens? M’entens!


~0~0~