Qrim Qatalà CXXIII

Qrim Qatalà CXXIII [Extrets de l’estada (9)]


Piles i piles de llibres poètics
i n’extrec què sinó un viure insegur
un tentineig tacat de tinta “blue”
femer qui creix en hàbitats patètics.

Originals es volen o “estètics”
o heroics rai o regalant glamur
mes a molt pocs no pas altre allò els pruu
que la pruïja de mostrar’s “poètics”.

I no n’hi ha prou. Cal tocar a altri la fibra
que se li aixequi quelcom: els cabells
de por, de joia el cor, del que equilibra
els obencs, o els orincs dels gaiatells

i llavors és clar la immensa titola
darrer triomf que tot ho reviscola.


~0~0~


Estronts i cagallonets amb noms d’estranya persona i tot


M’avançava una miqueta de no re als esdeveniments ni a les escaiences posteriors.
Havia vist al Museu dels Fòssils uns cagallons qui hom havia anomenats.
Anomenats a tall de persona individualitzada.
Cagallons amb nom, amb nom; anomenats molts sacriliciosament, vull dir, això rai, sagrada.

Som els copròlits, som els copròlits!
Això em cantaven (a manguis exclusivament) i a tall de salaces cancanaires
a tall d’aquelles múrries balladores, els copròlits tan consagradament exposats.

I cascun duia el seu nom ben contundent.
Cucafèram Espaordidòrum. Marracòrum Aiquinaponàram.
Dimonietus Monejairium. Moltarnatus Bugium.
Nothifixitis Gairus. Megacagairutis Palterius.

I m’esguardava els meus cagallonets i els meus estronts l’endemà
i els veia anònims i semblaven sanglotar de molt justificada tristor.

I doncs decidia d’anomenar’ls.
Car tots prou neixen al món.
Tots són de déu.
Tots tenen una història.

I au, doncs, cagalló que afaiçon, estront tantost construït, nom que li allev.
Molt merescudament.

Tu et diràs Pepet.
Tu Joanet.
Tu Cristineta.
Tu Eugènia.
Teodoreta tu.

I així anar fent, tothom molt comcaleretonetament batejat
i eu sentint-me en acabat divinament rai.

Segons s’assemblin a tal o a tal altre parent i conegut
amic o enemic
i gentota carallot d’aquella qui malda per a treure la tarota
pertot i sobretot a les carrincloníssimes notícies dels noticiaris
tothom per la cara que fot es guanya un nom o altre.

No solament pobl el meu món
pobl el món encar més merdós del futur.

Baldament els meus cagallons i estronts sobrevivents
fets dura pedra
aprenguin amb els innombrables mil·lennis d’enraonar i tot!

I quan qualque estaquirot de les saons sens fi d’un univers moribund
pretengui il·lusament d’anomenar’ls “copròlit Nom Espantós”
responguin plens d’urc català...

Que em dic Pepeta, collons!
Que em dic Lluïset, capdecony!
Aprèn-ne, xeuba, vols?


~0~0~


Ennuec d’en Nic


Tornant (virtualment o ficta) de meretricar per lletosa matinada, crisàlides de faiança eren els caramells; com pontífex qui aspergís l’endimoniat apotecari, l’alfàbrega espolsava gebres. Espieta sempre asimptòtic, ensopegava al parc tothom cardant, crec, resupinats sota abrics. Pertot m’hi trobaven de pus. Sense xanç en aquell xàl·lenj, vull dir, collons, portant les de perdre, fotia el camp ans no em ploguessin rocs.

Més ençà, hi ha un boig qui esbomba àzig sos doxàstics gronys. Catralls, rancs bobanys, que brollen a gets d’un pou que put a noc. Dempeus damunt caixa corcada, es deu nogensmenys pensar al marmori pedestal instruint la plebs amb idees contundents. Gens de parrèsia i molt fluixa retòrica, el borinot. Ignominiós vòmit, malaguanyada ptialorrea. Cridar, ara ennassat, adés ronc, sap, i prou. Pec flagell, saps què? Allunyem-nos-en.

Eixordat per l’exordi, del mèrdic sermó ja no en vaig copsar sinó vagues remors sense il·lació. Vius com mosteles, llests com rabassos, minyons pispaven a massa distrets cardaires flonges carteres. Hi havien, a elevats panells, xarones empastifades llampants que la boira desgraciadament desvelava. Les autoritats, és a dir, els dels diners i les xurriaques, ordenaven i t’endinyaven (t’anunciaven, recomanaven) que... (camàndules de cruel plutòcrata!). Per llivells tan dubtosos com els dels traficants de supersticions, assoleixen massa sovint de convèncer pler de beneits dels cabàs.

Els qui no som ningú no podem mai greujar cap institució (si ens enxampen, ens espellen), mes ells ens greugen de continu amb conceptes de corrupció accelerada, ens volen fer creure en espectres, en zombis, en déus, en bisbes, en vàlues, en guerres, en merdegades i metzines camuflades en pegats de salut i nodriments d’estaquirot superheroic. No anirem enlloc.

Dos morts, mascle i femella, bígams, piu encadellat al galze, romanien acumbents. Pacte suïcidari? Qui sap. Espinguets de dol s’atansaven. Els armats qui venien belleu a sebollir’ls. Els merdes vestits de merda merdament formats. No me’n recordava que era al cementiri dels merdes de tots els exèrcits. Molt millor perdre’s en bordell. Ennuecs d’enuig em pugen. Fugia esperitat, color de cony com fuig.

Doncs sí que sóc ruc. I jo qui em pensava que...

Em trob a casa la dona plorant. No la trobava pas dormint. Estrany.

—Sé que tornes de putes.
—Doncs sí que saps coses. Ara, si em demanaves si amb meretriu meretricava suara no gaire ha, doncs nyiclis, vós, lluny d’osques a més no púguer, saps?
—Tornaves de puntetes. Era una bona nit per a matar’m, no pas?
—Cançons cadavèriques cantades per dones histèriques — immune, com se’n diu? gens susceptible, vaccinat.
—Tens un escorpí per atzeb. No me l’etzibaràs pas mai pus! Les infeccions. Les sides, els lues, les sudes, els castells! Noies llogadisses virulents com llonganisses. Com llonganisses enllardonades amb boles de verí. Pallangues qui es belluguen com ludions mutilats. Llurs tòrrides discràsies en sotrac orgàstic esputen fels de corrupció. Impregnades de destructiva saó, llurs putes conys intempestius et paralitzen en el perniciós deliri. La teua pixa de depravat centaure microscòpic, tu, èpic titella, cràpula de priàpul de pàpules ple, gall de panses, crestallut i crostallut qui et creus, són crostes herpètiques que de les crostes a les crestes dels conys et creixen per tot.

I amb això em retreu els lluents relleus de certs bells ganglis crurals, tubercles esmaltats, com de vidre, o de pedra febrida, dels quals com argenter tofonaire qui geodes cobeja n’estic d’allò més orgullós, car qui sap en què (brillantíssim) mai no esclataran. Cal fer-s’hi, saps? Dut pel corrent, com tots els morts qui s’adormien bressolats pel deliciós riu del no re, se m’aclucaven els ulls, una mica pet de les mentes preses al bar vermell on les meretrius a tall d’ídoles s’exhibien com s’exhibien adés les degenerades cases reials als vells almanacs.

—Cinc anys seguits avui que no tens permès de cardar’m. Ara esdevindran els anys eterns, la interdicció infinita, el ramadà conyístic l’únic mes per a tu accessible, un mes sense nits. Aombrats per les ombres ombrívoles, així romandrem. Gros, gros segriny de penúltims mamuts a frec d’extinció. Les rodes basardoses de la foscor interminable esclafant-nos d’empertostemps. Al cel tothora els ossos garranyigosos tremolencs de l’incansable tro. Per sempre pus, desvagadament, ja ens veus, estireganyant-nos neguitosament cigaletes destrempades o ensopits llambrots de cony mentre esperem, precàriament atendats, les fatídiques noves de l’esclat darrer. Panorama excel·lent. A tots ops, millor que no de bell nou cap colpitis de caldéu.

Ofesa per certs nous tatuatges al tòtem, m’hi escopinava horroritzada. Son cony irritat avorreix butllofes.

—Rebregadot pellingot, font de gams innombrables, em va dir.
—La salpingitis acomboia vidus, vaig respondre.
—La tieta Rosalia, de qui l’àlies era Rosa Aliè, vàtica emfàtica, d’averanys sens erra, ja m’ho advertí amb les primeres gonorrees: aquest home és inveterat conyarrí, només et durà refrecs d’àvols pruïges, planyent, afegí.
—Me la cardí gens rancuniós a un racó mentre tu abdicaves fent la migdiada. Les cotnes del cony de ta tia eren graella i guillotina. M’hi rostien l’escapçada sardina. Cony ignipotent i vit doncs roent. El seu i el meu, ella i jo. I tu l’absent, al sofà, burell calcomania. De ta tia àdhuc les empàtiques crosses treien amb els sotracs espurnes, mentia acidulat, mes sense obstacles, per inspirats fascicles.

En tot cas, és veritat que tots els conys es valen — carn foradada, i au. M’havia ficat al llit i prolegòmens del son, hipnagògiques em tornaven del bar vermell les animades imatges. Hairy cunts à gogo. Tothom semblava xalar-s’hi bon tros. Mon cor descordat, desacordat, descorat, sense coratge, només servava esme per a empassar’s les categòriques mentes.

De cua d’ull. Ah, yes, ausades, aquella vagina de mora, entre indi i morat. Apsara de llora pell. Cert. D’aquell cony sortós en retrunyia un eco que l’home més astènic, no cal dir el dinàmic, hauria interpretat com volent dir: —Vine’m a fotre, vine’m a fotre, si et plau!

Què hi confegia mentalment, entre mentes i trasbalsadores flaires? Poètic, orfe de xona, dejú de coit tots aqueixos anys d’infernal eixut.

—No sé si puc/ Servar’m el cuc/ Com veig el suc/ Que et surt del cony.

Havia perdut el do de mon clarinet, i amb l’escalforeta i la por el retrobava. Començava de veure’m les orelles. Al bar vermell, entre mentes i mèntules de gais bagassers, d’ajogassats gaiols, el verecund escagassat, per nerviosisme, fa o es jaqueix fer. Un mariner gegantí. Tendrals circells, mos dits amb prou feina envolupen sos ous.

—Quelcom put a cony. Ah quina ferum de cony tendre que ensum! que fa.

Ogrenca cigala. A tornajornals, mon encès vitet.

—Encès vitet, et llences suïcida cap al foll vesper.
—Ma cigala és un ogre. Espasa de carn — diu l’home, i em fa engrapar-li el pom de l’espasa de carn que duu clavada al baix ventrell.

Hesiten els espermatozous. Tot just desencofurnats hesiten els espermatozous. Es diuen: —Amb instint d’insecte vinc de no anar enlloc.

Empegueït, jo també me’n vaig, abassegat per la feixuga vermellor dels llums. Forn en brasa.

—Forn en brasa, fum qui t’emmetzina — pledeja, nugaç, l’untermensch.

Dec somiar.

S’intersequen llurs carns al vèrtex roent del cony, que és eix fonamental, ço és, font fervent de tota essència. Al parc, qualscunes se’m lliuren, mènades tipes. Me li trac l’escurçó a mossegar-li la mandonguilla buida. I ara l’altra. I l’altra. Aitantes! I la tieta! Vaig de bòlit, de tasca en tasca a acomplir, foc follet qui crema en il·limitades descàrregues.

Vaig rebre al cap un cop de paella. Vaig veure’n el cel de la desembromallada nit.

Boig d’horror, de rancúnia corruixat, l’escanyava. No hi podia més. Sangs m’ho disfressaven tot del mateix feixuc vermell on suara rebia l’entec d’aitanta d’humiliació. Amb orba esquírria, el cony li arrencava. He corregut cap a muntanya.

(...)

Vaig trobar un cony abandonat; impertorbable, me’l fiquí a la sina i continuí endavant. Conys, no pas que em serveixin de gaire. Sempre em semblaven una miqueta críptics. Pudors, ragets, plecs laberíntics; qui en tragués l’entrellat, savi fos. I les sangs! Les sangs; les sangs sí que no m’agradaven gens; no em feien cap gràcia, no; por i tot, vós!

Doncs què faràs? el llençaràs? vull dir, el llençaré?

M’ho pensaré. Així rumiava, per altes roques, amb recalç, samarreta verda i uns mig escamallats pantalons de pijama.

De sobte la veu del duaner.

—Res a declarar?

Sense adonar-me’n travessava, silent com qui camina amb mocassins i duu quatre plomes a la clepsa, la ratlla de les Carolines. De la de Migjorn a la de Tramuntana. El duaner lluu elm lluent, lluu un poblat mostatx, lluu ulls de lluç. Viu a un humil casella de burot, feta de toves. A les esquerdes, llangardaixos, talla-robes, tritons.

Com li ho diràs? Com li ho diràs...? Com en deuen dir del cony part d’ací dalt...?

—Doncs mireu, hò. M’he trobat per la muntanya... Bucòliques muntanyes, ca? Xalambrins espicossant als travertins, francolins als llambordins, i llavors guarnicions i guarnicions de cargolins escorxant el gat entre donzells i tanarides i cadells; i els esbarts! Els esbarts espatotxins d’urubús i d’hoatzins. Ah, els xurrimpàmpols dels hoatzins; ah, dels urubús als llavis els carmins!
—L’urubú em cantava els matins d’adés cançons d’albades llefiscoses ans víscides com lleterades. Metabòlic, potser amb dificultats dentals, ara fa anys, emperò, se’m fa el ronsa.
—I doncs amb mal de queixals no us canta.
—Gens.
—Qui us cantaria en aqueixes dramàtiques condicions, inescandallable. Ni els eclèctics psítacs carolinencs, tan preats en llur cotorreica espasticitat.
—I tant. Ningú, ningú. Ni els granots primaverals. Ni les cantàrides, que ja és poc cantar. Ni cal dir els cougars.
—Ni els cougars?
—Ni àdhuc els conjurats cowbirds.
—Ui. Qui no li canta ni el cucut, fotut, fotut.
—Sí ves! Quan a hom se li estronca la cantera...
—Tot so abruptament tolt. Com qui rau estàtic estaquirotejant a l’àrtic. Ni mec.
—Onades només de balbes imperceptibles bafarades d’embarassament.
—Tènues, fútils, com sargassos o tendrums que s’entrebesessin fumosament, difuminada. O com topades de pops? El dens atrament de llurs lleterades?
—Si fa no fot. Mes què dèieu que hi trobàveu, trescant a la babalà ans bocabadadament? Cap geoda, ca?
—Geoda? No, no. Una xona.
—Una xona?
—En fi, una fufa, un parruf.
—Em ficaré millor l’otòfon, i m’ho tornareu a dir.
—Potser no sou enòfob. Em convidareu a vi?
—Eh?
—No re. Un cony de pas. Això em trobava, pse.
—Un bony. Les muntanyes, fraus, llaus, graus, caus, traus, cataus de feres, un bony, no re, natural.
—Sabeu? El primer pic on havia vist un cony, la por, pobrissó del tit! Quina cosa més goluda, mama! Uns llavis així de grossos, i que salivava, com si es delia per a cruspir-se’m de viu en viu!
—Qui se’n plany? Cony? De què?
—Ai com fugia, esbufegadot que encar en vinc! I bleixant com si he vist el llop. Però allò és pitjor que no llop, allò, monstre assassí... Us ho explicaré amb quequeig de quec, perquè faci més efecte, un efecte de mànigues que voleien explicant el fet, ca, ca?
—L’assumpció més hàbil serà que no heu trobat re. I que d’amagat, ni merda. Anant com qui diu nu com aneu. Per eixa raó entre d’altres, doncs, au, au. Per l’uix. Sense fels amargs ni agres llets. Benvingut a la Carolina Nord. Les idolatrables ans idíl·liques noies llogadisses hi són virulents com adulterades deletèries llonganisses, efectivament. Ho heu endevinat. Tothom l’endevina, aqueixa.

(...)

Havien xiulades bales. Qualque caçador qui m’havia pres de lluny estant per bèstia estranya? Piadosament, creiem-nos-ho. Ara, que era viu, no m’ho havia cregut mai del tot, ni que mai pogués fer re al món, ni que sabria mai què m’empatollava. Era el meu secret — de vegades prou faig continent que sóc, que dic, que faig, mes en realitat, re, re, re, tot comèdia.

I en acabat som-hi, ja hi som, a l’altra Carolina, l’impecuniós Nic Peculiar, mai ni un ral a la butxaca — fam rai. Esvaït, tampoc sense cap altre pla contingent, i ni un honest rosegó per rats rosegat; ensumant la tanarida, això sí, i els donzells.

—Enyorós d’absentes?
—De mentes, de mentes, de mèntules.

Sóc com el pobre gessamí — com més pansit, més poc a dir. M’assec en sec al pedrís. Hi rebia la visita com qui diu protocol·lària d’un altre dels entranyables uxoricides qui hom aplegava velis nolis a l’asil d’invàlids. El bròfec homuncle, per l’acció dels psicòtrops ja bon tros menys paranoic, avui em conta, punyent relat, com assassinava, ell, la peremptòria mestressa qui adés tant no el desmantellava.

—Era claferta de desigs inconfessats, sovint ni volguts reconèixer. Les seues pulsions: d’insecte qui es cruspeix qui alhora es carda. Quin martiri, Nic. Sempre n’acabava trossejat. Els sobresalts quan em crida al llit, Nic! I com em sotsobra, sense compliments, com si anem en bòlid per sots de pregoneses sens fi. M’agafen tota mena de rodaments de gep, com si sóc condemnat camaleó sotmès a la tortura de les llums versicolors. Espurneigs de sinapsis esbojarrades. No hi veig de cap ull i alhora en totes les gammes, àdhuc les que no hi són i mai no hi han estat en cap dels planetes més econòmics; em comprens?
—Qui jeu amb gallimarsot, adéu virot.
—Me’l trencava de mig a mig al primer embat. Ara on aniré amb el virot tot tort i inhàbil; i amb un mal que em fot de tots els dimonis?
—N’hi ha per a tornar’s boig, Ixió.
—Tu ho has dit. L’accident. Se li incrustà el volant al pols. L’esquerre, em sembla.
—Pràctic!
—Encar calda, li arranquí...
—El cor?
—Ep, home, no som pas salvatges! El cony, el cony.
—El cony; com jo, cavà?

Me’l mostrava. Em mostrava el seu cony, el parruf sencer arrencat al cadàver de l’assassinada.

Tret que allò no és pas cap cony; són uns estalvis apelfats. Uns estalvis apelfats a hores de llavors força llords — és clar que mai tan llords com un cony de veritat.

De sobte en el dubte m’he sumit. I si el meu cony tampoc no en fos? Si he viscuts tots aqueixos anys — saons i saons que s’escolaven pel sedàs de la confusió — si els he viscuts estafat, en la fofa il·lusió? En l’òrfena, monàstica, totèmica, il·lusió? Sísif amfisbènic, urobòric, xifòpag, autodatpelcul i en un cercle viciós? Qui m’ho desllorigarà?

Li ho demanaré a un contemporani molt més avençat en aqueixes qüestion conyístiques. Per exemple, qui? Qui entre els bacanards qui ens mediquen, prolífics, és menys acerb ni saturn, prou acostadís, ah, i informat...?

O millor a qualque d’aqueixos infermers, potser al qui em sembli més podrit ni bestial, el qui deu conèixer-se’n més, de conys i d’hímens escarxats; dones i dones qui deu haver estuprades, estripades, amb virilitat ans virior enormes; els milions de conys que ell i d’altres com ell no han deguts comprovar, assajar, espatllar, fotre fora de combat, magnífics!

I ara les rialles em tornen a la realitat. (—La realitat? —Sí.) Es veu que perquè m’havia cagat a la sabata, ell i jo, els dos repapiejaires homeiers, ens en rèiem de valent. Tret que més que palterada, allò gairebé eren boletes de xerri, o en tot cas cagallonets de senyoreta delicada i distingida, carrinclonota; estrontets molt ben formadets, primets, petitets i virolats, viats amb coloraines ben separadetes, verdes, carbasses, castanyes, cafè amb llet, com llepolies potser, o salsitxetes exquisides, per a ric maltip, arribista, ful, posaire, xaronot, esnob.

—Heus ací en Jordi Negret/ castigat a la paret/ per haver donat bolet —/ ja ho veus tu quin paperet! —/ a la dida d’un xiquet/ força aviciat i estretet.

Jugàvem al tic-tac-toc (o, belleu entremaliadament pouant a més versats teoremes, jugàvem a resoldre peluts tangrams i estomaquions) amb les boletes de xerri de diferents colorits, i l’infermer Juli Setrill de bursada ens ha ventats sengles carxots. Entra llavors en soliloqui nerviós.

—Feliçment conclosos ans com cal acomplerts els requisits i omplerts llavors els formularis, ara inscrit als llimbs de mides sanitoses apropiades, per una solvent medicació d’aproximat discerniment, l’anomenat Nic Peculiar, l’estrany mutant qui, ataràctic, en llangors s’esllangueix, ara, per malèvol sarcàstic, promiscu, demagog, arbitrari i farsant, i per cagar’s, calçotets estranyament indemnes, directament a les sabates, demostrant al capdavall trobar-s’hi d’allò pus collonut, no gens drapetomànic, doncs, com a càstig recomanem, senyories, que sigui fotut fora. Signat, en Juli el dels folls turments.

(...)

Som a la presó de Birmingham, l’uxoricida Ixió Luxori i jo. Érem plàcidament fent mitja, i brodats d’agulla amb tamboret, i puntes de blonda amb boixets, quan, barement i nocturna, sorpresos doncs per un altre diluvi de mastegots ocorregut espontàniament, ambdós, rebre, rai.

És que els escarcellers alabamans et fulminen a carxots tantost els escau. És per a ells, intrèpids, un joc. Ahir, tanmateix, pels meus trets anorèxics, no me n’havia caigut cap, de bolet. Prou sabia que avui em tocava. Així i tot, l’estomacada sempre t’obre el mateix interrogant.

—Ara que la meua puta vida s’ha escolada gairebé fins les darreres filagarses pel forat del cul del temps, un forat del cul atramentós i que put abassegadorament a la corrupció de la mort, potser caldria que, abandonant totes les galindaines, pretensions i farfutalles, sense accelerar els esdeveniments, musant de cara a la finestra, on, fent abstracció de la vida vegetal que enyor pregonament com si fos la vida que m’hauria d’haver pertocada, els altres ocupants, diguem-ne els ocupants amb potes, els qui es belluguen innecessàriament, sense quest ni tresc, com si els incumbís tothora d’anar boigs pel paisatge, rabiüdament assassinant tothom qui tenen a tret, bé pel plaer de fer-ho, bé per gana, en tot cas grotescs tots plegats, súbdits del temps tirànic que en un tres i no res els ha convertits en repulsives gàrgoles ancianes o, si més aviat, en fètides carronyes, encar per rostar, o mig rostades, o ja en oblidada pols, potser caldria que per a distreure’m l’angoixa en llegís els darrers fulls, com si diguéssim d’aquest còmic de virulents colors, al paisatge enllà la finestra d’aquest racó on hom reïx tanmateix d’arrecerar’s per a esventar-hi si fa no fot en pau el bleix definitiu.

N’Ixió em veu immergit en aquella malaltissa absorció ontològica i tem, dic jo, pel meu enteniment, i per xo em deixondeix amb qualque profanitat ben modulada. I llavors, és clar, es caga tremebund en els escarcellers.

—Són com gossos, llur ànima la del gos; se’n saben, gossos, i d’ací que a nosaltres ens vegin com a animals; no es qüestionen re, ni la immanència, ni la contingència, ni l’ésser-hi. Ni l’ésser-hi, Nic, ni l’ésser-hi. Ho veus?
—Ho veig. Són gossos i ens veuen com a animals. I no es qüestionen què hi foten, al món, ni qui els hi ficava, ni què, ni a què trau cap tot plegat?

L’exabrupte era encar més comprensible atès el fet que els brutals escarcellers ens havien, poc feia gaire, confiscat, tant a ell com a mi, l’únic consol que ens romania, ço és, els sengles tovíssims conyets; els molt particulars ans íntims conyets, aitan ben tocats i retocats, fenyuts, masegats, cardats; les nostres relíquies molt coltes, les nostres suaus penyores d’adés, aitan plenes de benaurat enyor, i que tant n’Ixió (diguem-ne els seus estalvis flongets) com jo (jo cada nou jorn dematí amb més reserves pel que feia al meu, així mateix quant a la seua legitimitat, veracitat, autenticitat, quiditat) encar doncs servàvem, ell el seu, jo el meu, sempre a la sina, ben amagadets, ben escalfadets i acubilladets, ben desadets, i ben secrets, car prou era palès que eren per a cascú de nosaltres el tresor més preciós que hom mai pogués imaginar’s.

Doncs bé, merda, sense. Sense!

Ens havien fets anar en encadenats escamots a unes excavacions veïnes, prop les basses on van a parar els purins de mantes de solls; basses pudents, mefítiques, on, immemorialment, innombrable canalla molt desprevinguda s’hi ha anat ofegant. I ens hi fan treballar amb pic i pala, eixamenats ací i allà, pertot, ara uns a aquest nou forat, ara d’altres a aqueix de més antic, grans esvorancs oberts tot a l’ample d’unes espectaculars ruïnes, on trobem romanalles, relíquies, padellassos, bocins d’objectes de segles enfonyats, de certes tribus índies i que, si ens hi caben, ens fiquem d’estranquis a la butxaca, per a bescanviar’ls més tard per favors, generalment per cigarrets, car tothom sense excepció som fumadors. Mes, creu-t’ho. Tantost tornem a pujar a l’autocar, els maleïts bestials ens regiren i ens ho prenen tot, i a manguis i a n’Ixió, els conys i tot, per molt que ens en planyem, i llavors damunt ens toquen garrotades.

—No s’han aturats mai a deliberar mica en els hermenèutics purins, per exemple — continua ell a pintar’m el tarannà animalístic dels monstruosos escarcellers —. Tots els enjogassats infants qui s’hi negaven. La vida!
—I tant, i tant.
—Els purins: elemental realitat, pinyol de l’ésser, tot s’hi converteix!
—Oital, oital.
—Ei, ei, sóc un no re que es disfressa de re, mes rere el re no hi ha re.
—Profund, pregon.
—Ei, ei, sóc el moro, el jueu, qui es disfressa de porcòfob, de misocoiró, qui fa veure que no pot ni veure’ls, ni les truges ni els garrins, i que, de fet, sense testimonis, maleït hipòcrita, no menjaria pas mai re més.
—Ha-hà.
—Car per què hi ha re i no pas no re?
—Bona, bona.
—En realitat, però, només hi ha no re, tret que es disfressa de re, de qui sap què, d’estel de pa de neu de ninot de nit de nou... i de... i de... i de...
—Hum, hum...
—Oi? Què hi dius?
—Que de totes, totes. I tant. Clavat. I la llibertat, eh, i la llibertat.
—La llibertat, la llibertat, nosaltres.
—Nosaltres, nosaltres. Nosaltres sabem de què es tracta. Sobretot nosaltres, els empresonats. I tant. La llibertat rau al cap. El meu cap no rau a cap presó. I a la presó del cap, hi campa, lliure, la més ampla llibertat.
—Per això, per això...
—Per això som totalment humans.
—Exactament, no pas disfressats d’humans!
—No pas sòpits i soms i sems sojornaires a l’autoengany.
—Cap pretensió de pretensiós mestre Pardal. Que només trempa amb cul o cony. No, alliberats. Amb el cap en tenim prou.
—Trempa, cap, esdevén-te’m, allibera’t!
—Perdre el cony, bah! No serà pas això el que m’estroncà la pixera, vull dir, la trempera.
—Així m’agrada, fort!
—Simultàniament tot es belluga, l’erosió i els implacables moviments tectònics li fan a la terra de continu una cara nova.
—I què me’n dius dels sideròlits qui li cauen perquè aviat, tota estigmatitzada, ni ella no es reconegui al tèrbol espill del firmament?

I llavors n’Ixió Luxori qui l’hauria apercebut? Potser al voltant queia quina altra nit? De cop i volta. Alabama, tothom (cada déu dispèptic, maltip de tant de mort) li té el dit ficat a l’ull.

O es tracta de re més proper, de cap atac al cap? Cercava neguitós dins la gàbia angoixant de la consciència. On ets, on ets? Hi trobava dubtoses relíquies de les meues tres ànimes; no, de dues; una altra de les tres, efectivament, ara me n’adon que viatjava esgarriadament per les nits hiperbòries.

Ànima bessona, n’Ixió, te’m disfresses de tritó esmunyedís i em sobreviuràs per esquerdes hospitalàries d’habitacle encar tan abstrús. M’hi immortalitzaràs? M’hi tindràs present? Tu ben acomboiadet, gomboldadet, çassús, i eu de llonga data desaparegut a fons candents?

—He vista un cop la mal velada xicarrona anar-se’n de la barra molt cap jup. Em sembla que de cap al suïcidi, llas. Maleït terrorisme de la religió...! Com caldria no lleixar-ne cap viu, dels paràsits enfaldillats qui van pel món “ensenyant” merdegades, i pitjor, merdegadegades, i corroint i corrompent doncs els cervells dels infants amb infantilismes mortífers...
—Societat podrida. Fent bona cara al criminal clergue, el pitjor enemic, qui caldria aixafar encontinent... Tantost te’n trobes cap... el penges al primer fanal... o li arrenques el cap del coll... o el colgues ben pregon a cap clot! I no pas perquè mai t’hagi ficat el dit al forat del cul i hi hagi sacsat tot torbat... mes perquè se’t caga al cervell... t’aixeca el barret del crani i se’t caga amb merda verinosa i corruptora el cervell, i el dels teus fills i nacionals... i ton cervell i els llurs es tornen palters plens d’infecta merdologia (o teologia) i no serveixen ja sinó per a destil·lar més merda, i no pas cap pensament. La merda dels déus és la merda més corrosiva ni enruquidora del món. Qui et vingui amb déus, ve a cagar-se’t al cap i a enverinar-te el cervell perquè se’t torni, en quatre dies o menys, tou estront ple de pudents virons de rosegadora ferramenta. I on érets home, no ets sinó cagalló ambulant qui creu en fantasmals éssers qui l’esclavitzen perquè l’han cagat, i als déus els agrada, segons els clergues qui se t’han cagat al cap, de jugar amb llur merda. I llur merda ets tu.
—Totes les religions són per al pec llepapalters meravellosa sublimitat; per al brutal dictador seca utilitat — i (hà!) per a qui té dos dits de cervell (i els fa servir) molt palesa imbecil·litat — digué en Lucreci no en fa poques, de centúries. I encar tanta de patuleia decebuda. Quin món de titelles dominats no pas pel seny, per l’instint. Haurien poguts néixer insectes, recollons, cap diferència!
—Tot crèdul datpelcul empeltat per la merda dels clergues s’infantilitza fins a límits que funcionaria amb el mateix ritme si, per comptes del palter de cervell que no té, no hi tingués sinó un palter amb quatre virons pudents qui amb les rosegadores ferramentes qui el corroeixen no aixequessin per casualitat ara un alçaprem, ara n’abaixessin un altre, que els fes si fa no fot rutllar com rutllen o no rutllen ara, robots emmerdissats, treballant i predicant, i prou, car pensament lògic ni propi no els en cal cap.
—Ara, en canvi, toca’ls (als infants) una miqueta el pipí, acarona’ls o estima’ls o tracta’ls amb humanitat... I ets un criminal qui cal apedregar, “ajusticiar”, torturar, anorrear...
—Tot a l’inrevés. Món cap per avall. Per comptes de dur a justícia els capellans per violar el cervell dels infants... Els hi porten (quan ho fan, molt rarament!) pel benifet d’haver-los estimats!

(...)

—Ou mon prec, Doi, si et plau!
—Quin prec?
—Ui ui ui ui ui!
—Si vols pregar més val que preguis al teu amic Ixió, ara qui és al cel!

Se’n fotia, foteta com umflat gripau, i verinós.

—L’os de la cama romput, Doi; ui ui ui ui ui, Doi!
—Quin os? L’isqui?
—L’isqui? Quin isqui? Qui vols que...? On?
—Eh?
—No, no! El tebi, vull dir, el tibi.
—Tibi mècum mòcum. Mec-mec! M’hi mòcum!
—No, el tibi, la ràdio...
—Què hi diuen?
—La tíbia! I l’altre, el del costat, més primet, es diu raig, radi? Espera’t, no. Ulnes, fíbules... això, aquest, aquest!
—Blàstules, filipèndules, pústules; èczemes. Vagínules, cratícules, escròfules; ènemes! Camandulaire de caldéu, somnàmbul de dret al patíbul. Au, au.

El maleït escarceller Doi Barrut, sovint iracund i sempre bel·luí, se m’havia aparegut com beneïda aparició i, rient, jocós, havia aixecat el pedrís amb una mà, i amb l’altra em prenia per la pell del bescoll, i així, penjant, se m’enduia, per a llençar’m d’espetec a un racó de la nostra cel·la, llavors lamentablement tota òrfena del pobrissó Ixió Luxori, i després, re, tancava la reixa i ja fotia el camp quan li demanava per pietat que oís mon prec.

És que abans el daltabaix, érem, n’Ixió i jo, al patí de la presó es veu que fent-la petar, i en fer-la petar tan alleradament, si ves, desafiàvem il·lusos els déus. Anàvem tan desorientats! Havent perdut el seny, vull dir, el cony. L’home qui perd el cony és un home perdut.

Tot és que el premi no es feia pas esperar. Així és com et diuen gràcies, els déus. Els déus, sempre tan generosos; rellisca una vegada, home perdut qui et quedaves sense cony, i au, condemnat d’empertostemps. Car sí, barrum! Tot d’una l’huracà esclatava al pati. Qüestió de sort, d’escaiences, de sorteigs. Els divins, tan maleïdament juganers. N’Ixió, la pedreta blanca, se sentia arravatat per la gloriosa polseguera i ascendia al cel. A mi el feixuguíssim pedrís capgirat em falcava molt negrament ans dolorosa una cama.

Delirava. Cap arravatament per a mi. I doncs, i doncs... I doncs, tampoc cap glòria.

(...)

Ara, al mur, amb l’ungla, i en el record, escric.

—Ennuec d’en Nic.

—Sol i sens cony i amb la cama trencada
em veig sovint en bròfegues presons
prop llots de mort on s’ofeguen mainada
i embuts sobtats se t’enduen bessons.

I dic què hi fots? Per quina matinada
se t’obrirà mai cap cel de cançons?
Els elements inics manta putada
i la muntanya et vol fer rosegons.

Enraonies d’errònies enrònies
i ara per rònegues estances vagues
on et fotran i tot cagar a les bragues
d’hòrrides mòmies gordes cerimònies.

Ja has begut oli del postrem anap
naquis de cony seny i cama. Quin nyap!

(...)

Tornant de meretricar, i amb quina rossa més candent, de molt sucosos traus que eu llaurava assidu i amb quin goig, la dona, la meua excel·lent muller, qui s’esqueia d’haver’s ja acotxada ben acotxadeta al llit, car prou eren les onze tocades, m’havia deixat ben preparadet un bon sopar.

M’estic morint en el dolç deliri. És d’agrair. Somni feliç, follia d’amor, pacífic trànsit de transcendència estàtica, o ègloga. Ègloga on sóc lleuger, llambresc i eteri com cap fíl·lid o potser una miqueta més garneu encar, com cap espiadimonis...

I de bursada tanta de benaurança estuprada! Veure’ls fa angúnia. Rebre’ls l’angoixa. Espuris àngels custodis, la parella d’obscens escarcellers, en Boi Despit, i en Doi Barrut de nou, amb quina violència no penetren a la cel·la. El dolç morir’m, escalabornat, escruixit, pitjor, xemicat de mig a mig. La brèvola benignitat fuig feta filagarses que es reuneixen enjòlit en denses fètides boires. M’hi ofec. Al carall, doncs, la idíl·lica immanència, on com ou covat netament surava, suaument nedava.

En Doi m’ha pescat amb el seu guant de ferro i ara se m’enduu com si sóc un titella desmanegat, un putxinel·li xop. En Boi duu una pala gegantina per a millor fer cap forat. No crec que mentre se m’enduen trobin cap diferència entre jo l’home i la meua minsa closca buida.

Se m’enduen a sebollir’m — em fa que se m’han cregut mort. Com avisar’ls? Baldament nogensmenys se n’encertissin abans de fotre’m sota terra! Amb un bon caritatiu cop de pala al cap, per exemple.

Som-hi, eclipsat definitivament, víctima, diran si mai calgués, del mateix huracà que s’endugué l’ascendent l’ascendit l’assumpte santíssim Ixió!

Ell al cel, jo als orcs hipogeus. Innocent l’un, l’altre culpable. I tanmateix companys. Amistat forjada en les dificultats. Ja xerrarem a través la impassable barrera; potser amb senyals (de fum? de foc? de llum? de mut? de mim?).

Ganyotes, ens farem ganyotes plenes de sentit. I potser, i potser. I potser àdhuc pot trametre’m de dalt a baix sense que el foc l’evapori (això fóra massa cruel, massa malparit; això fóra massa cosa de capellà!). Potser apuntant-s’hi bé, em pot enviar, d’amunt estant, un rajolinet. Un rajolí del porró celestial. Ambrosíac, vull dir, és clar, nectari. Nectari, oi?

Entre esferes i elements esotèrics, arcans, enlluernador papalló nivós ell, tètrica falena negra jo, mes al capdavall, què? Exemplars selectes tant l’un com l’altre per a l’entomòleg, com se’n diu, el lepidopteròleg dels reialmes anagògics. Parents d’espècie, tot plegat; ambdós clavats a cap vitrina d’insectari astral, empiri, sideri, estel·lar. Espècimen rar ell, potser negligible jo, mes ni ell ni jo excedents qui excedeixen el quòrum dels comptats. No pas qualcú qui hom hauria de poder fer desaparèixer així com així. Dins un forat, i au. Ep, ep! No!

Mes qui els atura. Al contrari. Ambtant, els tres endavant. Passa la tètrica faràndula, el fosc seguici a baix de tot, els dos enterramorts i el mort qui s’ignora, dos augusts i l’albardà ase dels cops, un dos, avençant compassadament i tanmateix amb la vigoria d’un molt maligne tumor que cavalca estrenu, bo i ferint d’esperons, a tota màquina, vós.

I ara, merda, pitjor, car s’esqueia que la pala no era pas per a cap forat. La pala era per a tallar’m a bocins... En Doi em llença a la babalà prop la gossera, i els gossos llurs lladrucs de folls enfollits. I en Boi qui s’hi posa tranquil·lament, i au, a cops de perboc de pala. Hò, empra la pala a tall de tallador, a tall de fulla de tallar pasta de fer pa, i amb quina facilitat, com si no sóc sinó ninotet sotil.

Quants de bocins en farà, de mi? Comptem-ne els cops, és interessant. Comptem-les, les peces. Nou. El nou màgic. Nombre de les transformacions, de les alquímies. M’hauria calgut néixer tartrany; potser ara fórem nou, per comptes d’ésser dos, un, zero.

Nou peces, efectivament, en comptava els batzacs de perboc de pala. Un tall rodó al coll; tall tall tall i tall a l’articulació alta de cascun dels quatre membres; tall sec i poderós a la cintura, i llavors pit i costellam migtallat, i ventrell i pelvis migtallats, i apa, nou peces, nou peces de carn per a vint-i-tants gossos afamegats. La cridòria, la baralla, les salvatges ferotges mossades entre les hostils injurioses mossegades.

En Boi enviava, a lentes, tantalitzadores, palades, els nou trossos del meu cos tan expertament espedaçat als gossos perquè em devoressin, espectacle astorador. I l’esfereïment llavors a les finestres dels raquítics presoners.

Certament.

—Mateu-me, mateu-me! — imploren alguns dels més histèrics dels presoners, llurs crits desesperats, ecoics, d’ençà dels murs impàvids que afronten la cort amb l’estentòria gossera entre reixes i, davant, aquella circense solemnitat on esdevinc l’objecte prou mal·leable dels dos artistes botxins.

Què en restarà, de mi, darrere meu? Ah sí, un sabatot allà baix per tot record. Mena d’irrellevant Empèdocles no pas a cap gloriós volcà, ans a les goles dels monstres més casolans i repulsius, i sobre, en el meu cas, perquè no se’n recordi mai més ningú.

—En Nic, qui els gossos caòtics es menjaren de cop-descuit, un migdia cru.
—En Nic? Quin Nic?
—No es deia Nic? Pse. Tant se val, és clar.

Feren continent de saludar l’acollonida plebs els imponents gladiadors? Gairebé, gairebé. A tots ops, prou s’esguardaren força satisfets.

—Res no dissuadeix els dissidents com veure els companys menjats sobtadament per fera impensable, Boi.
—Somriguéssim a les càmeres, Doi.


~0~0~


Sóc carismàtic i de nàcsia insigne


Sóc carismàtic i de nàcsia insigne.
Ball pel carrer si la puta em fa signe.

—Buides butxaques per molt que les gratis.
Fa tant se val doncs, i se’m dóna gratis.

Al món hi ha còdols i torrents i arbres,
Solells i llunes, i ocells i flors barbres;
Rovines, runes, i insectes pictòrics,
I esclats de trons, llamps, i volcans eufòrics.

I és que la vida (oi tu?) no és gens tràgica.
És una merda, això entesos, mes tràgica...?

El món és ple d’imbècils albardans:
Hi ha militars, jutges i capellans!

Quina riota veure’ls ximplejar!
L’armat covard matant qui mai s’armà...
El fosc qui fot qui fes cap guitza als afins...
L’enfaldillat robant els crèduls cretins...

—I què me’n dius dels malalts qui es podreixen lentament?
—Afegeixen fems al merder i haurien de morir rient.


~0~0~


Hi fórem, tòrpids, destriant enigmes
Hostilitzant cadenats, conys tinyosos
D’inestuprables harpies, estigmes
Ens en romanen, com glavis refosos.

Al clot de serps deleàturs i sigmes
Tintes tot fútils d’oasis reclosos
Palimpsest llord, clafert de paradigmes
Fosc entrellat amb els arbrats tots tosos.

Fecund pinyol pels torts soferts inhàbil
Trofeu de saldo brut pels mocs del caos
Pels inherents defectes fluix i làbil
Tocat del cap, esgarriat dels taos.

Font de verí hi abeuràrem erronis
Mai més, mai més; hem renascuts dimonis.


~0~0~


Sóc neurastènic la tardor s’atansa
Epigramàtic trencaré una llança
Per la gran dama qui tothom posterga
Estrenu heroi de Bigorra i Roergue.

Ets filantròpic i lloances llances
I ets pròdig amb floretes i romances
Que eclogalment i prou òrfica endergues
Per a les més dejunetes de vergues.

Sóc monolític quant a les flairances
Sempre el nas m’hi va i amb nul·les recances
Flors de rosses més pansides que panses.

Ets virtuós i pervers i albergues
Per a vellotes i lletges, sobergues
Tremperes grosses i mai desenvergues.

[Rossota àziga de cony pansit
Dolcíssima em gomboldarà el prismàtic
I jo orgàstic orgàsmic orgasmàtic
Kamikaze olímpic rapsode he dit
Profètic litúrgic trau culà al dit
Didot didàctic cavaller agraït:

Millor la pansida de cony en flor
Que no les podrides molt de ressò
Ronyoses pècores de cony florit.]


~0~0~


Popes i natges flairosos somriures
estic trempant i m’amides aortes
la boca aigua pels mòrbids queviures
ditets amunt per les aigües tortes.

Màgics coàguls dels quals em deslliures
mecanogràfics panxells a tes portes
entre la vuit i la nou molt d’escriure’s
d’amors ocults que les reten absortes.

Llença’m imatges bombardeig oníric
com qui es perd per platges de vestals fúlgides.
Lliure m’hi vull paradís pedofílic
gaudint de verges de rosetes túrgides.

Ens escorrem ensems llums ecogràfics
rítmics ens duen als deliquis sàfics.


~0~0~


Puta diu i s’ha petat, diputat


D’alògia víctima, només parrupa.
Pensar no gens. Fa tremolar els cartílags
Als oronells que el gèlid gris atupa
I amb ulls de boa veu créixer els tussílags.

És el colom gris qui al pluig s’estarrufa
És el gripau pausat qui espolsa epílegs
La mona pudent amb cul de baldufa
O el mussol savi amb sos angles sacrílegs.

No en manca cap, sencers amb llurs putrílags
Que els van rajant com dites de sortílegs.
Tots hi fan cap, el nas ple de mucílags.

A l’hemicicle, rai de magarrufa
Es fan, i es guaiten qualque llei amb lupa.

Tot hi és per riure, i el que en surt és trufa.


~0~0~


Apa els alacantins

Apa els alacantins
herculis per fora
elèctrics per dins
boteruda la vora
espurneigs als confins
fem cap tard o d’hora
i esguardem supins
entre estels la flora
les serps entre els brins
bocinets d’aurora
encesos llumins.


~0~0~


Sóc carismàtic i d’insigne nàcsia


Sóc carismàtic i d’àmplia panòplia
Sóc polièdric i de caire harmònic
Atrabiliari sóc, amb pell de líquens.

Sóc molt elàstic, de tempre acrobàtic
Sóc hidropònic amb trets d’ornitòleg
Sóc acusmàtic mes de mena insípid.

Sóc estrambòtic amb biaixos úmbrics
Sóc aristòcrata al trau la gardènia
Sóc eutrapèlic, de rampells volàtils.

Sóc catedràtic amb la nàpia incòlume
Sóc soporífic, de jeia histriònica
Sóc cataclísmic, de tarannà úlmic.

Sóc faraònic amb esclats hel·lènics
Aristotèlic amb visions empíriques
Del tot lucrècic amb clau heraclítia.

És clar que cínic clitoridomànic
Bon tros amfíbol i atelocefàlic
Sóc diabòlic i d’escreix anorc.

Amb ulls de múl·lid i ungles vulneràries
Abscindí úvules d’ínclites vulves
Bufetes pèrfides d’utriculàries.

No sóc hipòcrita ni em captinc voltúrid
Un poc histèric amb rauxes colèriques
Reponc els òvuls a relleixos fúlvids.

Sóc impertèrrit a la saó àlgida
De pírrics vòrtexs i vertígens còsmics
Lúcid i ombrívol reacunç les úvules.

Romanc mnemònic com bon numismàtic
Sóc de prosàpia de tall inconsútil
Sóc epitàfic i d’èpica húnnica.

L’apocalíptic m’és sempre paròdic
I el crematístic em fot claustrofòbic
Quirats cromàtics aixamfran simbòlic.

Sóc elegíac a instants meteòrics
O ditiràmbic d’úriques síl·labes
Anacreòntic, veig arcàdies cícliques.

Ocell palúdic, sense al·lucinògens
Úvules i òvuls en lírics concúbits
Per les centúries dic epitalàmic.

Sóc catecumen d’angúnies i còpules
I molt litúrgic amb turgències mútues
L’estomaturg fúlgid qui objurga els lúgubres.

Descobrint òrbites per trams d’hipòdroms
Gnòmons innúmers de búixoles òrfiques
Trob apeiròfob que em perdia equívoc.

Sóc carismàtic, de substància glútia
Sóc vulnerable a sidrals d’harúspexs
Amb hiperbúlia hercúlia ara em dic búdic.

Sàfic heroic, acúfens pindàrics
Anacolútics a atzucacs em duen
D’altes edícules em cauen llúceres.

Gargalls d’ostíols d’ulòtrica índole
Mòrules pèndules de dèries ctòniques
Sóc hiperbòlic cronòleg de tènies.

Iconoclàstic idòlatra crònic
Clon d’ombres lúbriques, llúpies halúrgiques
Creixen a clepses i muscles queràsfors.

Pústules pòstumes tomben impàvides
Sóc epidèmic qui n’entoma tàctil
Sóc protohistòric de línia fantàstica.

Furro escolàstic amb mals disparèunics
Esvent patògens de nissaga esdrúixola
Port catracòlica d’amplàries fúnebres.

Cap calipàndria hipercatalèctica
Els prolegòmens de rels obstètriques
Víscid vestíbul em talla embriòtom.

Ous cadavèrics per guia paròsmic
Puj hipotètic fins que parentètic
Declar eutròfic el cim pleonàstic.

Tornant catàdrom per aigües mel·líflues
Sóc metamòrfic ran l’àvid periple
Ple de parènquima telolecític.

Sóc programàtic, de tendències rígides
Hipocorístic amb anacorètics
Haptotròpics, de catatímia víctimes.

Molt epitèlic amb els epilèptics
Me’ls trec gens lúdic amb ordre tel·lúric
O sóc mimètic i onomatopeic.

Sóc l’ataràctic de gènere típic
Característic cromo carismàtic
Sempre analític amb ímpetus mèlics.

Gens paralític al plòcon sulfúric
Duc dialèctic tantes de durícies
Perquè hemostàtiques nafres se’m tanquin.

És antisèptica, barba amb cladònies
Mos taps de nas carúncules d’eufòrbies
Antipirètiques diaforètiques.

Sóc filosòfic d’impulsió sintètica
Prenc alitzaris per tota diürètica
Prou diarreic esdevinc i plúmbic.

Gens carismàtic i de nàcsia mòdica
Sóc qui empra tàctiques tot plistocèniques
Em fonc en pols d’epífrasis noümèniques.


~0~0~


You are trying too hard — diu l’enze cambrer


I au, no res.
Amunt, amunt, trontollant de valent, i amb dues rodes.
Vist de lluny, qui sóc?
Enigmàtic punt.
Enigmàtic punt qui ineludiblement evolueix en línia.
Línia qui es bifurca tard o d’hora en doble enigma.
Doble enigma qui per força es desenvoluparà en cruïlla.
Cruïlla on hauràs de triar, segons te la bufi llavors, de segur entre com qui diu quatre pals de creu.
Per a fer cap irremissiblement a quin clau?
A quin clau, és clar, car a quina clau, cap.

(...)

En bicicleta com si no res tant per llisos paviments com molt rosts enfangats tarters.
I tant.

(...)

Pujava en bicicleta fins al capdamunt del conegut calvari.
Cert que al butxacó de dalt hi duia una lletra de recomanació perquè esdevingués un dels protagonistes del múltiple creuclavament.
Els quatre qui hom havia de triar (mitjançant qualque complicat sorteig) perquè fossin famosament creuclavats, ja ens hi trobàvem, rient, entre els presents.
Prou ens ho pressentíem, tots quatre, crec, que fórem els sortosos triats.
Les quatre creus tot alzinades romanien fermament palplantades, com quatre davanters encarant la porteria per a fer-hi, imminents, el més cridaner dels gols.

(...)

La lletra de recomanació s’havia envolada tota sola amb el vent fort que corria amb el riu, quan amb la insegura bicicleta en travessava el pont.
I tanmateix sé que seré un dels triats.
Que el meu destí d’una manera o altra serà acomplert, tant se val les recomanacions emblades pel vent.
Per això tot m’ho prenc tan despreocupadament; me’n fot de la virolla, verament.

(...)

Els quatre tendres triats el director qui ens veu amb poca o no gens experiència d’ésser creuclavats ens pren seriosament a part i ens adverteix que qui hom creuclava solla qui-sap-lo.
Se solla elleix, amb merda, pixats i lleterades rai, mes solla també tot el que hi ha davall, el supedani, la soca de la creu, i no cal dir els maleïts badocs, els quals llavors els escarafalls de fàstic, que espatllen tot el misteri, diguem-ne, del moment.
Ens ha enviats tots quatre al paraigüer més proper.
Us hi la peleu tantes de vegades com calgui; buideu-hi els collons, que no us en resti gota.
I pixeu-hi que la bufeta no pugui dir bufa; eixuta sense remei.
I cagueu-hi inspirats, que els budells us enyorin més tard pobrissons les entranyables merdes d’antany.

(...)

Els quatre ostensibles herois ens ficàvem a la tasca, qui més qui menys, com qui diu amb una certa abrasió i tot.
S’hi esmercen estrenus els quatre capitans, que diguin els títols a les fotos panoràmiques a les més llampants publicacions.
Hi anem tan fort! Car prou ens temem el pitjor.
Que no fos cas que de mantinent els rols fossin de qualque faisó capgirats, o àdhuc que un altre sobtat vent boig no trastoqués cada creu
Quatre incògnites més, jotfot!
I que ningú en acabat tampoc no sabés treure’n l’entrellat, ni en trobés el desllorigador, ni...
Un cop més, durant una altra... Una altra generació pel cap baix.
Ridícul eixam aitan sovint esgarriat!

(...)

I au, aleshores, en aquella avinentesa, què?
Res, cop de bicicleta, i cap avall.
De bell nou tornant a casa esporret, escuat, d’allò pus mortificat.
Per a trobar-t’hi un cop més que t’hi llençaven?
Prou deies que te n’anaves per sempre, capsigrany; ara et fas fotre!

(...)

El poc que hi tenia raurà tot barrim-barram pengim-penjam a la carretera.
La guitarra feta estelles, la màquina d’escriure tota estavellada i feta malbé, els quatre llibres estripats; la tauleta, que eren quatre totxos i una post damunt, ara en quin estat, irrecuperable.
I encar, és clar, hauré d’afegir-hi l’exsangüe bicicleta.
Pse.
Pse.


~0~0~