Qrim Qatalà CXVIII

Qrim Qatalà 118


[Extrets de l’estada a Beta Terpsiqhor, on anamnesi groga i manifest oblit en estrenu torcebraç no forcegen (pas poc)] [4]



Ara que amb un avió robat ens pensàvem d’allò més lluny dels boigs pilots de guerra, damunt l’ampla blava calma mar entre penya-segats, de sobte un pilot de guerra boig — més boig encara que no els altres, car ell mateix deu raure esgarriat, tan lluny del seu obsedit ramat de pilots de guerra boigs — ens surt de trascantó entre gegantins penya-segats damunt la mar immensa blava calma i el cel immens blau calm i comença, anomalia contumeliosa supurant agressiva pútrida, encara més obsedit, comença, interminable, de metrallar’ns. Duu a l’elm perxades dues gallines blanques vives calmes, i incessant prem el gallet, i les gallines al seu elm avesades ni mica no escaroten, impàvides. El sentim cridar com un boig titllant-nos de maleïts desertors i de gallines, on protesten aleshores escatainant les gallines, i es desdiu, i ens tracta ara de maleïts desertors i de volpells, i crida alhora que ens enfonsarà i que ens matarà, i que què altre mereixem, maleïts desertors volpells ignavis quigolles cagats? I efectivament, mata el company i l’avió me’l malmet d’aital faisó que haig de llençar’m a mar un pèl abans la màquina no s’estavelli a l’abrupte espadat mur d’un penya-segat. El pilot de les ardides intrèpides estoiques gallines no en té prou; posseeix ous d’escreix, proclama a crits, i no jaqueix pas presa per re — encara doncs continua metrallant-me, maleït desertor acollonit capó merdós, et vull mort, et vull mort! I em metralla incessant de dalt estant, bo i mantenint l’avió gairebé inert suspès en l’aire fi blau calm clar... Fins que nedant sots el cresp, a tesa per les bales garbellat, l’astruga escaiença ha volgut que ensopegués qualque foranca o petita tuta on m’he embotit com cuc qui fugís del bec de cap àvida gallina. Nedant pel corredor subaquàtic he emergit a una folgada cova subterrània. El boig al cel tard o d’hora se’n cansarà de crivellar l’aigua incòlume; s’haurà de pensar per força que m’hi he negat, i ell i la seua bogeria mortífera fotran el camp a emprenyar enjondre altri. A la lluminosa caverna que bé hi estic — cap intrús destarotador no ve a trencar-m’hi el llong son ajornat; ningú tampoc s’hi immisceix ni me l’infiltra (tret ara i adés qualque peix distret qui se m’ofereix de benvingut nodriment), i no em cal doncs vigilar neguitós tothora uixos i finestres, que de sobte cap cobejós sanguinari ocupant no les esbotzi, i els somnis tornen ara ininterromputs i a poc a poc reesdevinc qui de debò sóc. Potser quan tornaré del tot a ésser, i havent amb prou lleure en acabat doncs estudiats i adu sàviament tastats mants troglobis, curiosa fauna ans bolets sorprenents de molt íntim bategós cor de muntanya vagament enllumenat per ocultes lluernes, biont tot plegat inèdit de qui detallats estergiments rupestres hauré lleixats per a redescobridors impensables, potser llavors, dic, triaré de tornar al món. Satisfet en efecte que potser prou èpoques s’han escolades, nedaré pel corredor subaquàtic de bell nou devers el cresp pacient de l’oceà i en trauré el cap i ensumaré si l’aire hi és net polit purificat dels mefitismes miasmàtics de la paràsita guerra; confiós que la pau s’haurà reinstal·lada, i tots els malparits infectes de bel·licisme, de llur puta vici assassí, malalts d’ànima podrida, seran collons venturosament morts d’una vegada (i d’empertostems!), tornaré, qui sap, dic, a veure el cel blau calm clar i els admirabilíssims ocells i les flors virolades... i, exculpades, també... també les enfeinades estoiques gallines blanques.


~0~0~


Miralleigs d’insectes constantment mobilitzats dins mon rellotge


Té la forma d’un rellotge de sorra, tret que, dins, la sorra no hi és; hi són milers de coleòpters qui no han més remei que anar-hi relliscant amunt i avall.

Això obté el resultat que el temps esdevingui caòtic.

Un temps caòtic qui em guia lluny del mareig on em duien els altres (maleïts) rellotges qui mesuraven martiritzadament impassibles un temps mesurat.

Ara que el temps al meu defora és caòtic i marejador, el meu temps interior és harmònic i reglat, molt comcaleretament galgat.

Prou puc, tota hora hi he trobat i tothora m’hi he trobat. Inexhauribles escarabats.


~0~0~


Sóc qui com tothom s’adapta al que hi ha
sóc qui si no ha pa prou menja coca
sóc qui sens gossa també es carda un ca

qui sens enemic per trencar la boca
esclaf la de l’amic qui nosa em fa

llavors és clar me li menj el cervell
com es menjarà el meu quan m’ha mort ell.


~0~0~


Sóc l’insignificant al marge qui tothom es malicia si no fos cas que, pàl·lid i finet, i fastigosament refinat, de debò no es cardés en privat l’espectacularíssima deessa qui s’exposa damunt les taules.

En Boulez i en Götz tocaven n’Ives, i ella, esclatant sots el projector, damunt l’escenari, gloriosament ho ballava.

Tothom m’esguardava d’esquitllèbit alhora amb vil menyspreu i irritada mortificant rosegadora parasitària enveja.

Tants de traïdors esguards col·limant-me, i nogensmenys poc que em moc gens, estatuesc, impàvid, petitó...

Insignificant, no us hi sóc pas. O tot plegat inconspicu insecte. Negligible petèquia? Belleu una taqueta a l’ull? Les ulleres? Els aclucalls?

Trossos d’ase! Desgraciats! El que no saben és que la seua genialitat ans insobrable beutat es transformen en privat sovint en bogeria i agressió esclatants, d’on ma vida no sia a ca nostra constantment a caire de sobtada pèrdua.

M’haurien de veure, de primer tast, els blaus esclatants entre esclatants blancors. Les colors putrefactes a la pell amagada tan sovint botxinejada. El vernís iridescent de les ales sollat per lleigs treps. I a les ales els sets. I cada nus escapçat i cada esfilagarsada gassa que em volta els turmells.


~0~0~


Monstre qui es rabejà en sabons


L’escultura del monstre mineralitzat apareix tota sollada; qui se n’enamorava fins al punt de cardar-se-la d’amagatotis i escórrer-s’hi manta vegada i envernissar-la doncs de lleterades? I al capdavall l’altra qüestió, així mateix mitjanament interessant: el desconegut sacríleg... de qui se n’enamorava, de l’escultura o del monstre?

Mentre l’esguardem, a instants el rovell sembla agredir l’ensinistrat acer. Hò, confirmat. La semença del monstre fructifica; a la seua pell metàl·lica hi van apareixent tots els joiells de la paleta. Al ventre, rutilants verdets es broden com filigranes adés cosides per fantàstics ferrers o per màrtirs diabòlics qui exorcitzaven a pics d’ensangonada agulla els pecats de la carn.

I de quins melangiosos reialmes s’atansen ara els escamots de flairoses falenes a abeurar’s a les virolades escates damunt l’estàtua? Són escates de lleterada eixuta que l’alè de les falenes fon en àcid que el metall del monument al monstre banyut osca amb incisions que a pleret esdevenen lletres. Les lletres paraules, les paraules mots.

Els epeolàtres qui restàvem bocabadats davant els incomprensibles escrits no ens n’adonaven d’antuvi que allò no servava cap versemblança ni (encara menys) cap veracitat. Al cap de tant d’estudi, els ulls ens cremaven.

Abruptes flors d’ònix ornen en acabat les cremades frases. N’ixen vapors qui ens anestesiaven. Quin quest iniciem, doncs, renats al buit museu on no hi veiem res més?

Havíem colgada l’amnèsia a l’hermètica tomba del cervell, i ara, negligint tota oblidada saviesa, rics de remors novelles que ens mormolen, com ales marmòries, verinoses impietats, amb bovina perplexitat esguardàvem com dels llapons al ventre del monstre en brollaven, amb tota versemblança, llefiscosos budells. Orfes de cap impuls heroic, els veïns romaníem glaçats, cascú a la seua zona de tremolosa llum. Potser ens hauria valgut més voler’ns ramats nòmades, car immòbils i angoixats en presència de la transformació, les sangs ens tendeixen als trombes, com els trops de les nostres retòriques a l’exageració.

Ens crèiem experts, àdhuc llumeneres pel que fa a l’obra mestra present, els nostres mòdics auspicis predient que per estranyes seduccions l’apol·línia estàtua del monstre retria més lascives les faldilles del porcam femella assistent, mes en canvi havia estat per força mascle qui l’havia de lleterades clafert.

Qui blasmar’n? Cap dels nostres, segurament. De l’opulent ventre ara ens n’adonàvem que no en naixien budells; allò eren llunes creixents de banyes qui foradaven ous gegantins, tot plegat productes del coit només provable pel fet del semen relliscós que descobríem aquell matí damunt l’estàtua a la sala sola del monstre estel·lar.

Els moixons sinàptics a la gàbies dels cervells de tots els presents ens clavaven els esperons a remotes zones de dolor; atureu les remenadisses, moixons cerebrals; què són, tantes de bretolades, avui? Moixons xerraires, xerrant tots alhora, no n’esbrinem re clar. És cert que del monstre estatuesc en neixen, metàl·lics, banyuts i lletjots com ell, monstrets? I a sobre canten? Sents, sents...?

—Segriny d’amor dura tota la vida... Plaer d’amor només dura un instant...

Carrinclons! Grotescs! Llurs nassos d’hipopòtam, llurs ulls de cocodril, llurs orelles de mussol, llurs geps de camell...

No hi ballarem pas! Tot el porcam de femellota assistent, sí; procaces, sentimentals, ballaran. Mes no pas nosaltres, els erudits! Drets com cloquers... Cloquers sotmesos a tremolors sísmics, ja ho sé.

De temps immemorials, sabut ans conegut és que frueixen les dones nou cops més que no pas nosaltres, els seriosos mascles. I, sobre, els erudits, zero, recony!

Per això, també jo, prenent exemple d’en Tirèsies, vestit amb vestit de dona, amanint l’endemà, allà sóc, fent cua al supermercat, hores altes de la nit, rosegant el bec d’un all qui vull comprar-hi. Car què altre comprar-hi? No pas hòsties fecals, com a les esglésies dels bajans.

Llegint escrits de gent intel·ligent, m’havia assabentat que el colós ara així bestialment embarassat, arqueòlegs clandestins, amb precisos filaberquins, curosament el descolgaren, pròsperament florint en metastatitzada banyera de precària galàxia on agres simis extàtics adés albiraren els folls paroxismes d’altres sinistres firmaments. Navegant silenci interminable, durant els contundents cicles mil·lenaris, totjorn a frec d’extinció, a mercè dels crònics engranatges universals on l’esborrament total prou sovint toca, la banyera amb el colós anaren, metastàticament doncs, i per quines casualitats, adquirint cristal·lines cèl·lules, d’on aparells genitourinaris i ompliments penetradors se’ls formessin pels diferents caus paleolítics, tenaç evolució que segur que adequats ontòlegs explanarien ara molt millor.

Tot és que cel reesdevingué, suput, blau d’espígol. I que només calgués, es veu, la guitza ferotge de cap immortal metafòrica papallona perquè certes pruïges de menarquia desvetllessin antitètics estómacs, anatomies embrionàries, tèrbols oxímorons i d’altres estripaments de teranyines a les intimitats cerebrals de l’estrenu dormilega. La cohesió química d’ambdós fòssils, garratibat colós i rònega banyera, per transmutacions de llur inherent plasticitat, sots les gasoses filagarses d’acolorides clarors que feraces se’ls filtraven, amb llurs qualitats atmosfèriques segurament pels resultats doncs prou fructíferes, i damunt, d’estranquis, els genitals gèrmens afegits qui ara gestaven, tot plegat aquella relíquia de l’abissal avant-prehistòria, de qui la graviditat era, tot i el mig amagada, monumental, ara — com del remot permafrost els dos frares, quan fórem expedicionaris, qui amb els dits per tot escarpre, tot altre ormeig i equipament de sobte irrellevant, en rescatàrem, incrèduls radiants, una figureta de la nostra infància — te’n recordes del ninotet, colta joguineta, Eliseu? — i amb reticent enyor, a tots dos els ulls se’ns enlloraren — també ara, dic, tornava a néixer a l’àpex de l’existència conscient el monstre bivalve. I no n’havia prou amb la seua renaixença, alhora es reproduïa acceleradament.

Miralls policroms de l’anònima reencarnació, dins l’espectre de les monstruositats, possibilitats sens fi.

Així que avui al museu hi vindrem de dona. Potser més intuïtives n’endevinàvem, per monòlegs sinestètics típics de femellam, les paratàctiques idiosincràsies.

Irrevocable ruptura de colós prenyat, quina jungla de putxinel·lis salvatges, arquetípicament napoleònics, sincrònics amb els nostres cors suïcides, no se’n descarten, orfes, car en martiri entusiasta la colosa es va escalabornant com terrorífic iceberg malorquestrat ans tot d’una calamitosament apostrofat per la virolla de l’alt taló de la meua heroica sabata dreta. Ran descloure, s’esmunyen arreu com sípies rabents. I terebreixen el soler, sedecs d’avinents sediments, car llur mare mamelles hermètiques i prou, de metàl·lica pedra novament.

Muda romanc entre la runa, interiorment curulla d’urc, femella acomplerta, qui reeixidament parí.

—Les lletres! Les lletres! — cridava tothom, veient que els desapareixien com rats per cada recent eixidiu —. Les paraules! Els mots!

Cogitava, al meu racó, amb un mig somriure al vult si fa no fa venust, de dona curosament quillada. Cogitava que potser... Que potser... Sí, que potser parlàvem tot plegat d’una altra obra mestra enduta pels elements. En deu haver (deu mancar’n) com innominades abelles, ni llur sèdul apicultor les identificaria. O com pessigolles als plecs a trenc d’ésser suaument higienitzats de tanta d’ignota femella engolida pel temps.


~0~0~


Perquè som en temps de guerra, saps que el missatger, en desguitarrada bicicleta per intricades rutes maleïdes, qui duu el missatge que condonaria la pena de l’apòstata, sempre fa cap un bri massa tard, i que l’apòstata doncs hom l’afusella aquell matí trist i tèrbol, hivernal i despietat, sempre amarrat al mateix arbre somort de tronc a tesa traucat.

Saps així mateix que com en tota guerra les màsqueres brutals amaguen éssers nus com cucs — hò i més, com cucs carnosos llefres només d’abrupte sexe, i de bon tec, i candent mam. Saps que el que dius i fas i el que penses no s’adiuen gens. I un cop armat i nitós, obnubilat, entre boires, solituds, foscors, tot s’hi val. I que les violacions són inevitables.

Saps que si ets com ets, home d’alta instrucció, i delicat en les formes, violes en solitari, àzig, per cabal, com cuc de fina insinuació. I que qui resta darrere, resta d’empertostemps mut.

Car no et plegaries pas mai, com fan els grollers grofolluts vulgars, a la bruta brutal violació per cominal, en fastigós bojal astorat ramat qui esgarrifosament abuixeix, gossada inelegant, beòcia, insípida, insipient, quimeruda, bútxara.


~0~0~


Ah benaurat, que agraït que dona no m’hagueren nat, i que ara doncs pugui jeure tot estès al camp d’atapeïdes margaridoies i tous de tous herbeis i delicades borres, i que de sobines pugui esguardar el cel blau serè sense cap neguit al món, acariciat ara i adés per les delicadetes potetes de les aranyes i escarabatets, ah les pessigolletes, i per les pells esgarrifadoretes de les serps, i els freturosos velluts de ratetes i musaranyes qui m’ensumen pertot arreu, llur escalforeta una delícia a la carranxeta on m’inauguren pler de tremolinets, i tancant els ulls puc immergir’m als llimbs dels entremons, gomboldat dolçament per tants i tants de curiosets cadellets, domèstic i silvestres, i això sense cap por, vós, sense cap por que cap no em penetri, punxegós, unglós, mossegós, al bategós conyet!


~0~0~


Us vinc tot esglaiat
a demanar-vos caritat
i valtres espantant marfulls
tot rient m’heu tret els ulls.


~0~0~


Testimoneiatge


M’emprenyen les lletges qui dubten de mon coratge.
Només m’han vist nyicris i pàmfil estès damunt la platja
on no responc de cap vil tifa a cap cruel arrambatge.
Ecs — dic — a les ganes de riure de tanta puta i valent de ribatge!

Males bues qui em veuen ferrús — orfe de cap novençanatge:
com si encar verós mai no he perdut lo poncellatge.

Poc m’ullaven de murri espieta entre xúrria o arribatge
tractant d’acomplir vit encès mon estrenu espionatge
bo i de peixos i algues podrits fent mon enterratge —
per cert (tot i que fètid i virós) magnífic camuflatge.

Si m’ullessin mai penjat de manta de selva a l’alt brancatge:
Com m’hi enfilava llambresc — laberint abstrús amb no cap mapatge
mai contaminant-ne el toix abstrús intricat engranatge.

Havent abans sofert el martiritzant bregatge
d’arrossegar’m amb un tapaculs per tot bagatge
per fangs d’oasis i dunes de desert — dels crus elements ostatge.

Estalviant-me doncs tot portatge
encar que gràvid sovint de greu fardatge
degut als fruits que arrap enjòlit sens plomatge
volant pels aires amb de les lianes l’avantatge
mes amb el perill dels ocells assassins qui a cada viatge
ombrívols m’aguaiten per a fotre’m el pitjor ultratge
amagats com qui diu a cada trau ocult i secret prestatge.

Mentre sóc dalt rai que no m’embadoca cap miratge.
Vaig per feina formant pel cel tant d’espectacular decalatge
que qualcú qui mai romangués a l’ombratge
en romandria amb un pam de nas enlluernat per la imatge.

Potser (qui sap) en romanen larvats lèmurs rere el fullatge
o moneies rai camuflades pel dens pampolatge
qui m’observen filosòfiques fer-hi el sa i obscè salvatge
i llur testimoniatge (millor doncs llur testimoneiatge)
fóra per a qualcuns ja prou gatge de mon coratge.

Car si d’altres no trobessin que allò poc engatja
prou sobre les virtuts del meu heroic guiatge
entre les feres ferotges com en èpic llargmetratge
fot en Tarzan (qui m’hi estrafà sens agrair’n el mestratge)
encar vull que les moneies testifiquin sens més muntatge
i en llur pur metallenguatge
facin arribar a tothom qui em qüestiona el dur missatge
l’acuradíssim reportatge
que m’han vist en nit de lluna i bell oratge
en qualque clariana lliurar’m al poètic gomboldatge
d’una lleona a qui alhora li llep cada pit i natja
i el ses flairós... i el cony qui de verriny li formatja.

Vejam si a les ties rucs se’ls aclareix llavors lo paisatge
dins llurs llords feixucs cervells rere el llord pelatge
de fètid ans fastigós maquillatge.

(Elles i els cervells els aniria bé un bon desgreixatge
un bon desgomatge... ja us ho diré — readobatge.)

Sé fer quelcom de més que no fotre (inútil) de patge!

Sóc al contrari l’esversat personatge
qui endollat — en frenètic sobrevoltatge
es carda (per amagat que no tinguin l’habitatge)
cada fera salvatge ni ocellot d’estrany plomatge.

Cap sòpit pipioli no sóc qui pagarà cap novençanatge
el jorn carrincló on cap puta lletja vol emblar-li (qui sap) el poncellatge!


~0~0~


Oh cony lluminós de palesa infusibilitat! Oh cony de qui el foc és el del fènix etern!


Foc de fènix, el del cony, qui rosteix, infatigable, una infinitat d’efímers pollastres adoradors.
Cada pollastre mor en carbó, mentre el foc del fènix pels segles dels segles, inapagable, es manté.

No! Cap quiquiriquic de pollós pollastre mai no en fondrà el foc colend, sagrat, reconsagrat.
Glòries, aürs i peans, cony!
Cony qui cremes fins a l’extinció tants de pollastres com gosin d’atansar llur nàquissa mànega.
Llur nàquissa mànega de míser suquet, inútil, escàs.


~0~0~


Quan érets iridescent escata


Oh mon ull!
Te’n recordes quan érets iridescent escata
i estrafeies el peix qui llampega
per les segles melòdiques qui solquen els horts?
I éreu plegats com osques al quars...
com d’espetecs les xàldigues
entre maragdes i òpals?

Ah mon peix de lluent escata
qui et passeges pel món deixelant-ne frescors!

Tot hi era nou i meravella
i el cel oceà
i el roure i l’ametller i el garrofer i les tomaqueres
i de tants d’aguerrits insectes les proeses!

Oh mon ull qui en constant paradís sallares!
Guarda-te-me-l’hi si us plau per sempre la mateixa escata
per què esguardar encar allò que mai ens manqués
pels boscs a deixelar-hi.


~0~0~


Em palpava allò nou que em creixia al capdamunt del cap


No era pas que no fos ja prou banyut d’una manera diguem-ne al·legòrica.
(D’allò més sovint, em trobava que mercès a les activitats de la dona, noves banyes rai.)

Tret que allò era diferent; no era al·legòric ni còmic; allò era seriós, era actual, era un fet objectiu.
I preocupant, és clar.
Un esglai.
Era com si qualsevol fantasma carrincló se’t tornés de cop sobte monstre corni, ossi, i creixent, i qui se t’atansa i amenaça davant per davant.

Només em calia doncs allò, aquella queritinització accelerada i teratoide, aquella estranya manifestació queratodèrmica, aquelles simètriques excrescències queratinoses de la pell...
(que d’altra banda més tard aprenc que certs dermatòlegs especialitzats coneixen prou bé; car com hi ha molts de banyuts qui s’ignoren, també hi ha força de gent a qui els creix espontànies banyes de veritat i no surten mai enlloc si no van ben embarretats).

Ja no eren les meues doncs unes altres de les molt nombroses banyes místiques que les activitats equívoques de l’audaciosa dona m’anava imposant.
No; aquelles començaven d’ésser com dic banyes autèntiques, tangibles, palpables...
Banyes que em naixien al capdamunt del cap.
Banyes de cornúpeta, aviat potser foren semblants a les del boc, o del rinoceront, o, més modestament, del vedell, o del dimoniet, l’esfinx o querubí...

I tanmateix no!
Per sort no foren banyes!
Eren antenes i palps d’insecte!
De llampant insecte qui no viu la vida com adés la vivia jo, condicionada per les activitats de tothom altri.
Els insectes som la sal de la vida, som l’oceà de l’acció, vivim directament, tal com raja, com la natura mana!

Així doncs tornava al món ideal, entre els meus!
Estimats, si sabíeu tots aquests anys com us m’enyorava!


~0~0~


Quin cony i cul més peluts té la molt presumidota senyora Dingleberry!


Cada matí quan li faig el llit m’hi trob el mateix regalet d’uns quants borrallons de merda seca que se li anaven penjant durant el jorn als pèls del ses i que llavors, amb els moviments de la nit al llit, se li anaven desencastant tanmateix ben congriadets i arrodonidets.

Aquest matí quan els anava a espolsar dels llençols, s’escau que per la cambra passés el seu fillet tan delicat.

L’aturava, li dic que esguardi quina curiositat: Veu, senyoret, aquests borrallonets tan boniquets damunt el llençol? Són pansetes de les més bonetes.

S’ha empassat l’ham d’un glop, és clar; car qui s’hauria mai cregut que mai el gosés, un pobre desgraciat com jo, ensarronar?

Golafre, els ha anats trobant tots, deu o quinze borrallonets de merda seca.

No n’ha lleixat ni un.
El tan finet tabescent mammotrepte se’ls ha menjats, ben mastegats, gaudint-ne un colló, tots plegats.
L’endemà es trobava millor; les galtes rosetes...

Bona medecina, dic, pobrissó de mi, bones pansetes; d’amagatotis l’en vaig fornint.
Complicitats, complicitats... subtils.


~0~0~


Quan tot s’esvomega
l’alfa i l’omega
com fet de mantega
que el Sol desmanega.

Tothom hi és de pega
quan tot s’esbaldrega
cascú amb el món brega
cascú s’hi esbufega
s’empantanega
de tot déu renega.

Com l’ós esbramega
i no respira... orxega
car prou s’hi ofega
s’hi esllenega
i cap futur no llega.

Com més abassega
ni afetgega
fibló l’apollega
llampec el banyega
rosec botzinega
amb no re ensopega
el desabonyega
amb un pet es disgrega
del tot s’esdernega.

La mort l’arrossega
mentre s’esfilega
mentre espetarrega
i cap al no res l’engega.


~0~0~


Inconspicu, femelles, vull veure-us despullar
vull veure-us cagant
vull veure-us cardant
no vull ésser vist
no vull ésser parlat
no vull que m’ensumeu, que m’endevineu
em vull imponderable, inexistent
l’energia brutal del vostre esguard em faria esdevenir figura sòlida
i llavors l’horror i la vergonya d’ésser!

No, ningú no em clissa!
rellisc arreu com aura impalpable
pobre diable
vull ésser el testimoni i prou que de debò existiu
que no sou productes del meu magí
aparegudes per al meu divertiment.

Només en la vostra vida visc
no pas paràsit, ep
car cos no en tinc
només ulls — ulls i dos dits qui em sacsen lo vit.


~0~0~


Resurrecte entre àngels


Després de la gran nevada, amb la pala de treure’n he sortit ben abrigat a aclarir el camí que duu al riurau; damunt el cresp llis de la neu que encara queia, despietada, una falena sobrevivent, qui el jorn abans, decebuda per l’escalfor, havia diguem-ne ressuscitat del llarg somni de l’hivern, i havia tranuitat cercant castament amb qui estripadament cardar, ara es trobava perduda damunt la sobtada traïdora neu; quan amb la meua pala anava, de la neu on era ella, a prendre’n doncs palada, m’he tret per comptes el guant i la faleneta l’he agafada dolçament fins a dur-la sota el ràfec, entre les fulles seques de la proppassada tardor i les rels duradores de l’heura de vora la paret, que hi trobés novament on mig colgar’s per a continuar passant (sobrevivint) el fred maleït. La temor dels impressionants grossos ulls negres lluents, que contrastaven amb la blancor enlluernadora de la impol·luta neu, es tornaven, quan la desava en lloc segur, en moll agraïment. Escalfadet íntimament, he tombat en acabat de bell nou cap a la feina, tret que amb briu i braó embravits; he continuat tractant de treure l’enganxifosa feixuga neu del camí que duia fins al riurau on raïa el vehicle que altrament no podria fer eixir si fos cas que mai em calgués, per qualque emergència o situació límit. En aquell instant, quan més atrafegat era trametent a dures palades la neu al costat, un esvaïment m’ha pres. Tot s’ha enfosquit, tot ha rodat, tot ha desaparegut. Quan m’he desvetllat era al paradís.

Havia sofert un atac de cor, i m’havia doncs mort. I, pel meu acte de bondat diríem que gairebé sense importància envers la faleneta, tanmateix he estat premiat amb el paradís dels lepidòpters.

—On sóc? On sóc? — que dic, carallot com sempre en condicions semblants, tret que aquest cop apujant-ne el grau.
—Al paradís de les papallones. Ets papallona honorària. Quan les papallones tornem de l’infern dels humans, ací és on venim, a libar-hi, cardar-hi i transformar-nos-hi per a una eternitat si fa no fa de felicitat — una eternitat si fa no fa... de segura felicitat, oi?

Em veig lepidòpter al·legòric, rudimentari, alegrement rabejant-me, entre d’altres nàiades enantiòdromes, per les nuus de l’enjondre llunyà, per entre els arcs de pluja del pus-enllà més remot.

—Paradís? Ara sí que m’heu ben fotut! Mai no he cregut, quan era a l’infern dels humans, que tot això dels paradisos fos altre, és clar, que molt repulsiva falòrnia!
—Ho és, ho és, per als condemnats humans qui només es poden metamorfosar d’humans en humans, i passar doncs d’un infern a un altre, i això per a totes les eternitats que ragin.
—De fet, sempre he qüestionada la intel·ligència dels betzols qui es pensen que són millors que no cap gallina — que ells, cascú, ha estat nat exprés, creat per un déu molt malparit, qui, com a prèmit per tots els patiments i crueltats que li endolla, el farà anar, si fa prou bondat i doncs és també aitan cruel i malparit com el seu déu, el farà anar, al capdavall, dic, a petar a un cel etern (etern, ecs!) — i en canvi la gallina, si acaba al seu estofat, a la seua cassola, a la taula del triat, de l’especial, del deixeble molt acollonit del déu cruel, encara gràcies! Es pot ésser més curt de gambals, pobrissons?
—Sempre hi tocares, en aqueixa qüestió, company. Gallines, humans, mosques vironeres, tot el mateix. Tret que per a les papallones, éssers angèlics (a propòsit, tu, els únics àngels existents en la realitat, no pas als caps malalts dels falorniaires carrinclons), per a les papallones angèliques la darrera de les espectaculars metamorfosis és la de l’hora on arribem al paradís si fa no fa etern. Car com saps etern no hi ha re.
—Doncs ara sí que em voldria morir!
—Sòmines, prou n’ets.
—És clar, és una manera de dir. Per dir que n’estic de debò epoustouflat!
—Doncs no; només hi parlem catal..., vull dir, lepidopterà, al paradís de les papallones; al paradís tout court, vull dir.
—Ep!
—Tens raó, humà promogut a papallona, tothom té qualque relliscada molt perdonable, i diu de lluny en lluny un mot fet en llengua impròpia, què hi farem, solecismes, meretricitats, prevaricacions, del totjorn transmutatiu llenguatge sense adonar-te’n ragen!
—Perdonat, doncs?
—Ets al paradís, carallot!

Com riguérem! Conquerit el vertigen – havent après, com ara de faisó infosa, bon tros del vocabulari lepidòpter, dient doncs, un pèl foteta, tant si ve a tomb com no, sàtirs i nimfes, dúcars i cadars, erugues i metamorfosis, i equivocant-me (atetitzem-ho!) amb crisomeles, clepsidres, cariàtides, fins que no em surten les admirabilíssimes ans imperfectibles crisàlides – em bellugava gairebé tan graciosament com mos compatriotes, vull dir, comparadisíacs, ja no gens nogut per cap roent recança, al contrari, exultant d’haver jaquit d’empertostemps enrere l’esborronador mal viure dels infernals humans, sempre ara jovencell passerell, tastant tothora com qui diu tim d’anyell, pels aires saurs, amfibòlic i elàstic, enjòlit, sense remucs ni rebrecs entre nítides atmosferes, sostingut i flotant, alat! Celestial, suspès, per firmaments de meravella, entre tots els lepidòpters, espirituals, espirituals com animetes insegures, inconstants, reticents, fent humil viu-viu, poblant escadusserament l’infinit avinent. I cardaires, vós, alhora espirituals i cardaires, guarnint amb llur sàvia producció els caos oceànics de raó, i els orats laberints quàntics de propi i proper, entenedor, acolorit, morfomètric, entrellat, l’engraellat cartogràfic que fica cada cosa a lloc. Tret que... Hò, tanmateix una nosa m’ennuegava la pròpia circulació de les idees. Interpel·lava doncs encara el meu amable guia.

—Em dispensareu, oi? Quan dèieu angèlic, veieu? Potser ací anava errat. Car seguint la molt estúpida secta dels valensians...
—Els valensians, la secta més mòpia ni tanoca mai inventada!
—Tots eunucs, com sabeu!
—Hò, es tolien els “instruments” amb instruments molt primitius... I compta, company, que ja vivien al segle tercer de l’era històrica comuna dels malapresos humans... quan prou hi havien pertot instruments diguem-ne cisoris prou ben desenvolupats... Carronyaires, salvatges, tots capats en honor de llur déu tan repel·lent i cruel. Sacrifici pitjor que bestial: gratuït!
—Llegia que sovint s’havien d’amagar ben lluny, on ningú no els clissés gaire, als marges del desert, no fos cas que hom escollís amb tota justícia d’anorrear’ls... Massa mal vists, doncs, massa viltenibles, massa com se’n diu...?
—Massa onocoets...
—Onocoets?
—Mig rucs mig porcs — meitat tocats del bolet, meitat adoradors de la brutícia.
—Exacte!
—Animals inservibles, trasts putrefactius.
—Hm!
—I tant.
—Doncs, la meua qüestió... quant a la cosa angèlica... Seguint aquells tanoques de valensians, i d’altres potser no tan onocoets, però també déu-n’hi-doneret el cretins, m’havia mig empassada la noció que d’àngels, re; que els àngels eren una representació idealitzada dels eunucs... Imberbes, finets, casts, sense aparells de generació... I com sabeu eunuc ve del no pas poc transmutatiu llenguatge grec i vol dir literalment “guardià del llit”... I entre el “guardià del llit” i l’“àngel de la guarda” qui, pintat, els carrinclons supersticiosos fiquen part d’allà baix...
—Als orcs dels humans.
—...a la capçalera dels llits, ja em perdonareu, però...
—I les ales?
—Ah, les ales; les ales dels eunucs, voleu dir? Les ales potser... Potser perquè els eunucs es belluguen de cambra en cambra com si volessin, tan finets, àgils, com dic, sense fer soroll, o piulant com melòdics grassonets ocellets... Castrats jovenets, els eunucs, ho deia tothom, eren com angelets de culet remenadoret. I que al cel, tots capats, per descomptat!
—Doncs no pas al nostre!
—No pas! I agraït que us n’estic, no fotem! Imagineu-vos-em ara que qui m’hagués ressuscitat fos algú com aquell datpelcul dels texts soi-disant, ai, vull dir, que els falorniaires lladres pretenen que són sagrats...
—Sagrat mon cul!
—Exacte. Aquell canta-cançons poca-vergonya qui, brètol bardaix, xaquiós, estrafolla, als texts “sagrats” (no em faços riure!), es feia passar per mag, fill “directe” del seu déu més capat que no els altres, i va tindre la infame gosadia de fer drogar avant la lettre (a la bestreta!) un pobre carallot qui es deia fotem que Llàtzer, i, quan aquest caigué “mort” i l’amagaren rere la llosa, va deixar passar tres dies per a “ressuscitar’l”, i aquella no era cap angèlica resurrecció al cel lepidòpter, com la meua, vós, ans per a menar’l (més fotut que mai, tres dies sense tastar re!) novament al mateix infern dels humans! Es pot ésser malparit, però, escolteu, tant!
—Sorteta que feies, doncs, que no?
—I tant! Mercès, vós, i companys!

Ens ficàrem a ballar sardanes. Polsim d’ales iridescent ho encatifava tot. Allò que queia no era merdosa neu. Allò eren ambrosies i mannàs. Tots n’acabàvem una miqueta high.

—Ep... — em reptava seductivament un altre meu guia, una papallona cardívola d’allò pus.
—N’acabàvem pus tost intoxicadets... — esmenava, i vaig aprofitar-ho, i presentar-li encara un petit dubte.

—I els dimonis, fa? Hom m’aclaria perfectament allò dels àngels, mes, llurs contraris, els dimonis, què? Potser falòrnia igualment?
—No. Els dimonis porten banyes, és a dir, són cuguços. És a dir, tots els homes de la terra, pobres diables, són dimonis. I llur món (cal redir-ho?) és un infern.

El sil·logisme casava, s’adeia de totes totes. Dimonis ells; angèlics i celestials, espirituals i cardaires, nosaltres. Per què insistir-hi, carallot?

Osta dubtes! L’ullí, m’ullà. Ens ficàrem llavors a enfilar-la d’allò pus apassionadament, i llarga i enjòlit i amb boig voleiar d’ales, nus com bestines, и таких как бабочек, vós.

Meravellós! I com anava dient, certificat! És clar que, tot allò ça-sus, també, ves... en cal saber el ver vocabulari, altrament semblaria inefable; a tots ops, res a veure amb la pena pudent dels eunucs, i menys amb l’infern constant dels xeubes, toies, crèduls, xarons humans! Bah!


~0~0~


“Caríssim Aristarc, t’escric avui...”


Com jo sempre he estat enyorívolament agraït a tots els qui de petit em mostraren les glòries sexuals, així els petits als quals una miqueta més tard no els les mostrí.

Havien passats trenta anys d’ençà que a na Lul·lal·lí li vaig fer conèixer com hom reeixia a ficar-s’hi un pipinet com el meu. Petitó, mes tot dretet i funcional, i qui penetrava el seu conyet amb llisquent meravella.

Doncs bé, al cap de trenta anys (si fa no fa), es veu que na Lul·lal·lí m’ha localitzat. Ella què deu tindre ara? Els trenta-set, per als seixanta-cinc meus. La lletra que m’envia és una mica allò que en diuen (ximpletament) pornogràfica. No puc divulgar-la sencereta sense el seu permís. Parafrasejarem i au. M’hi agraeix de tot cor que me la cardés tan finament i delicada ans delitosa i benèvola i gojosa. Que mercès a mi havia sabut com s’havia de fer per a obtenir, amb assistència fàl·lica, l’orgasme que només els éssers superiors som capaços de mai atènyer.

Èxtasi sens límits per als qui fórem pròpiament introduïts al plaer del cos, diu, contra la transitorietat de la satisfacció sexual per als qui mai no reeixiren a ésser convertits quan calia (durant els anys d’innocència com cal ben estifollada, xemicada) a l’única religió que val re, la del cos en plenitud de facultats sensòries; car el cos és dinamita que s’encén sens cessació si hom ha sabut abans, quan n’era l’hora, ben carregar-lo.

I se les heu amb la innocència. La innocència, diu, és la maleïda closca que si no es trenca quan és tendra, s’endureix, s’espesseeix, es petrifica, esdevé impossible d’asclar, i encara més d’esbadellar, d’espellir, de picar, i de l’ou del plaer el cos ver mai no emergeix, car no pot descloure, cos escapçat, esguerrat, capat, insensible, inhàbil, merdós... per a llençar. Cos en ambre, glaçat, sense potències, ni potencialitats, com mort. Cos xarbot, ecs! La mateixa estructura òssia, encarcarat arnès, o millor taüt amorf, del teu esperit ex-vital, de qui la impotent viu-viu no serveix ni per a les lúgubres ombres de la vetlla del teu cadàver mentre et penses, il·lús, que encara vius.

M’afalaga. Allò de les dones no és pas gens enveja (collons, no pas!) (que en van de lluny d’osques, els psicòlegs de trucalembut!). La dona qui ha un cos sa, ço és de dona ben introduïda als secrets del cardar, no ha pas mai enveja de penis, ans desig... desig de penis!

I aprofita llavors per a citar el clàssic, vantant-me amb ell el minsoi mes poderoset aparell. “Amb fort petit cimbell feres les eixerides minyonetes caure en llençol.” “I amb ta nul·la producció mai no tacares gota ni faldilletes ni llençols.”

Afegeix a la lletra que si sabia (faisó de regraciar’m una miqueta més) que fou ella qui havia menades tantes de les seues amiguetes (les més vivaces i doncs intel·ligents) devers l’escenari secret on pogués prendre’n deguda cura, car, precisament perquè eren amigues seues i se les estimava, volia que amb el meu pipinet tan menudet i tanmateix dretet els fes ans no fos massa tard conèixer l’amor indolora ans molt satisfaent, els obrís una perspectiva de possibilitat amorosa que faria sens dubte de llur vida un succés. Deia amb això que se n’adonava perfectament que la meua amor envers les noietes de cap als set anys era només una de les formes de la meua amor molt suau devers les dones, amor mai no basada en l’agressió ni en la força, ans en la reciprocitat i la carícia, i basada sobretot en els “vicis”, és a dir, en les formes d’amor més curioses i delicades, en els beneïts instants on la curiositat (que sempre duu a la creativitat) demana de l’amor la total atenció.

Llegint la reivindicadora missiva, curull de goig, plorava amargament. I m’esguardava a la nua carranxa la gegantina absència alhora de la meua adés tan xiroieta titoleta i de sos dos ínfims ouets qui les sacres minyonetes sempre compararen rient a dues baletes de vidre d’aquelles amb les quals juguen a bales els boniquets minyons. I m’haig de demanar si l’elegant missiva mateixa no és sinó qualque sublim acte de caritat ara que na Lul·lal·lí s’assabentava que sóc a les portes de vori i banya de la molt solemne mort.

Capat i sense titola i tot, hò. No pas perquè m’hagi unit a l’execrable secta dels valencians, no! Ans perquè els oncòlegs ho havien insistentment recomanat...

Debades!

Intricades arnes d’arenes endocrines continuen isnelles de reproduint-se’m al cos atès, pertot corcat. Pàl·lid, amorf, desfet, desconfit, puerperal, titella desmanegat i negligit, pràcticament paralitzat per la catàstrofe, ve per lletra a gomboldar’m una de les meues enyorades deixebles dels anys on feia d’amagatotis, d’esquena a la repel·lent xurma dogmàtica, gairebé a l’assassina societat en general, d’àngel de pau i benaurança.

Me’n vaig al cel del no re acompanyat pels bons desigs de les meues apòstoles. Baldament llur mestratge imposi al món la veritat dels vicis benèfics!

Damunt els taulons del meu invocat escenari secret es va desfent definitivament la darrera feble filagarsa d’allò que fou el fil del meu rodet vital, adés tan curioset i benefactiu que per cada foradet adient com somrient sargantana dolçament s’esmunyia.

Passeu-ho bé, minyones del món, íntimes amigues, qui porteu arreu mon decorós missatge. Sabré morir silent, com savi animalet.


~0~0~


Un dia aquell home prim i estrany, pelat de cap, lleugerament geperut, fumador, havia un xiquet, amb el qual escoltaven beisbol a la ràdio del cotxe. Els havia vists plegats algunes vegades. Tot d’una, per comptes del xiquet, l’home estrany havia un gos. Era un gos negre qui, me n’havia adonat passejant durant les meues caminades quotidianes, era un gos, dic, qui tantost ensumava infant, esdevenia molt agressiu. I llavors vam trobar, els del veïnatge, a mancar un altre infant; segrestat per qui sap qui. I no era el primer, si eixamplàvem l’àrea i, per comptes del veïnatge, dèiem els veïnatges adjacents, i molt pitjor, és clar, si hi addicionàvem el comtat sencer. Molts d’infants segrestats, dels quals mai se’n sabé ja re.

Vaig manllevar a una de les meues filles un nét tot ros i rosat, d’innocents ulls blaus, un angelet. El passejava sovint davant l’home estrany i el seu gos agressiu i repulsivament bavallós.

Una nit que l’home i el gos escoltaven beisbol a la ràdio de llur cotxe, vaig deixar anar el nét, i em vaig fer fonedís.

El nét rosset i rosat mai més no tornà. L’home fastigós i el seu gos repugnant l’havien raptat, l’havien a tesa violat, se l’havien menjat.

Què com ho sabíem, la bòfia i jo? Perquè, mestre ninotaire, havia fet abans un ninot elàstic, amb carn de laboratori i maquinària cel·lular, qui s’assemblava força a mon nét tan eixeridet. Dins els seus ulls les ninetes n’eren microscòpiques càmeres.

La bòfia i eu ho veiérem. Com l’ombrívol homenot raptava l’infant, com s’hi llençava esquàlid, afamegat, com li feia les mil-i-una porqueries, com el trossejava a mossegades, com se’l menjava de viu en viu, i com en donava els budells i d’altres peces, com ara els ossos tendres, que el gos se’ls cruspís fins a no deixar-ne puta memòria.

Les càmeres ho mostraven tot. La gola, l’esòfag, l'estómac, els budells, el recte, la merda, dels devoradors.


~0~0~


És clar que els pixats estabilitzen budells i estómac!


Sabéssiu que de petitet angoixat rai, i segurament d’aqueixa angoixa que patís d’un païdor pus tost feble. Les basques i torçons, pobrissó, i que em calia coldre llit, car, fillets de déu, ninotet espatllat rai... Tret que malaltet, per comptes d’anar a estudi on hom els adoctrinava, pobrissons, amb les bestieses assassines de la religió i el feixisme, aprofitava per a llegir i esdevindre encar més savi, com cal autodidacte acomplert.

Mes, hom es demanarà, i per a guarir’m què? Doncs llavors... Els sis mesos que era a ca la tieta Disodora, malament rai! Car què em donava la tieta mongívola, la Disodora? Ai, a part els precs i oracions als monstres de la seua ment dement, damunt, el remei més criminal: la ruà.

Fins que me n’empescava una de bona. Si mai s’esqueia que el mal m’agafés durant els sis mesos que era a ca la tieta Disodora (car els altres sis, que era a ca la tieta Eufràsia, rai, vós, car ella em feia beure aigua del Carme, d’on que, amb la malaltia, n’acabés alhora fort xiroi, una miqueta trompa, ja us ho diré, i prou sa al cap de poc de més a més), mes, si, com dic, mai sóc a ca la Disodora, una dona pudent i grassota qui caminant s’ofegava; si llavors, com era inevitable, la dissort volia que m’agafés el mal de panxa, ja em prestava jo mateix, d’allò més isnell, tot i les ganyotes de dolor que em transfiguraven i em feien una miqueta més indesitjable i lletget, a anar a cercar el remei sense més dilacions. A ca l’apotecari de la cantonada, a cal cèlebre cuguç pedòfil, qui a cada infant tocava el cul, i pitjor (o millor). Vés doncs a ca l’apotecari que et doni una ampolleta de ruà.

La ruà era l’aleshores força conegut xarop alhora radicalment laxatiu i vomitiu empescat pel criminal Leroy, i així es deia també el líquid apegalós verí, “Leroy”, nom que l’apotecari, ja prou ridiculitzat, com dic, per tothom, pels pecats molt menors d’ésser alhora cuguç i pedòfil, llavors, bo i fent-se el buit saberut, només empitjorava la seua fama entre els pocs entesos (entre els quals encara, per massa jovenet, no em comptava pas) malpronunciant xaronament la ruà. Era un diguem-ne remei gairebé mortífer, ja prohibit a can gavatx, d’on procedia, però encara empès pels maleïts franquistes de can xarnec.

Què en feia amb l’ampolleta un cop comprada? La buidava, en un bon acte venjatiu, a cap cocó prop algun dels gossos qui sempre m’han bordat amb esquírria i odi majors, i m’han mossegat quan han pogut (l’odi rai, sempre ha estat mutu, vós, i, ves que tingués cap autoritat, i com a mossegada de tornajornals, en prohibia pertot l’ús — l’ús del gos — com hom ha prohibit prou reeixidament l’ús d’un altre vici nefast, el tabac), que hi llepés golut, doncs, i n’acabés patint com m’hauria tocat patir a mi, jotflic. I llavors m’hi pixava, a l’ampolleta. D’on que la Disodora em donés a beure els pixats, tres culleradetes curulletes, i l’endemà, rai, si fa no fot refet; refet i prou, no pas xiroi ni mig trompeta, ni animat i emprenedor, amb el nou jorn que apuntés prometedor, com quan l’Eufràsia em donava el seu elixir deliciós, mes, si més no, tampoc no pas encara més fotut i pitjor que sense el porc fastigós xarop seu, la feixista ruà dels collons.


~0~0~


Qui am? Am el tribunal correccional on bucòlics els ursins creixen com bolets de qui la insistent odissea immòbil em té fascinat. A la gàbia dels acusats, els àrbitres embordonits els veus arraïmats en falanges paral·leles, com si es trobaven al reialme consternadorament ridícul dels diplomàtics. A la faisó dels nihilistes, amb subtilitat de pet muetzí dalt minaret tentinejaire, el jutge en cap declara tots els altres togats übermenschen empantanegats en plomes d’edredó. Per les assolellades finestres es metamorfosen vius microbis en mandroses tortugues. Comença la sessió. Beu a la font prop les escales el més inhibit dels reporters. Els estímuls que l’obsedirien en l’escrutini de l’atmosfera jurídica d’adés, o en la taxonomia dels prevaricadors presents, absents li són, i de cisellat objecte qui amb l’escarpra de l’autodidactisme era capaç de tornar’s escultura qui ascètica estudiés cada coroneta emperrucada per a veure’n eixir, via el rude micromotor del cervell, bombolles de pretès raonament, ara no és més que un altre oncle indistint qui esborradament neda entre fètides matrius d’escàndols gàstrics. Els torçons dels invasors, públic dement i tristoi com esparracat ramat de Cassandres, donen un rampeu als dolors soferts per les gallines quan volen pondre un ou gros com iceberg.

Hipnòtiques, les natges de la fiscal es belluguen amb el mateix ritme seductor que les de sa germana. Quina? La del sanatori? O potser la del bordell? Ambdues, les tres gràcies són famoses petaires, llurs ventositats són atroces, i sonen com udols de mussol anguniat per una seqüència insoluble de dilemes. Somiaire de carns arquetípiques que sóc, nefaris llenços cinètics se’m presenten a l’enteniment, on els tres culs treballen ensems com els dels soferts llauradors a Arcàdia, obscè paradís negat per tènues vins que adoben els més inhospitalaris racons, on nebuloses duges es desnuen, amb parsimònia de fredes sargantanes, en venèries divinitats, de qui la natura purament ficcional tampoc no impedeix que les sentis sovint xiuxiuejar subtilment en sardònics aparts força teatrals. Que què diuen? Llur natural promiscuïtat les empeny a enunciar tirallongues simptomàtiques de la propvinent extinció total. Aqueixos grumollosos ninots cauen a l’abís infinit bo i follament dansant — fan, i — этот мир гниёт на глазах.

Alhora, amb habilitat maquiavèl·lica, l’innocent qui, caient, només es volia fracturar qualque membre negligible, n’acaba elidit, amb totes les línies dels signes vitals planes, i ni amb un batec ja disponible. Amb didàctic escarn responen, marmoris, com glaçades catedrals, els diabòlics decadents qui agonitzen rere moles i moles de cordes de penjat, que, molt saludables fetitxistes, naturalment idolatren. A quin vòrtex rosegador dius que el reporter inhibit ara s’enfonsa, per ivaçosos llivells o replans que tantost colcats s’esfumen en el buit, talment com ara allò que era prometedor estel naixent amb matràfola rai al capdavall tampoc no és altre que esfèrula de fràgil cristall que oscil·lant es pon en bassa de quitrà? Dic que la densa nit als vidres de la finestra es veu solcada per irònics llampucs que la violen; ara, damunt els seus negres llençols sollats s’hi esbossen diverses cruels monçònegues, com ara dogmàtiques flors de tarongina, o arpegis delicadament sargits, o longevitats no gens higièniques, i llavors d’altres heteròclits luxosos atributs, paràsites dicotomies que s’eixamplen com banyes sens fre fins a l’ofec i l’ennuec si silent mai les vols despullar en la solaçada monotonia del teu cervell que irremissiblement es dissol a l’atzar fins als orígens del procés, on hi albiraves les histèriques harpies de qui els ulls, ultratjosament incandescents, llencen punxegudes flames que et fonen os a os l’entera espinada, i et duen el flasc organisme a córrer com cuc entre tenebres, bo i infructuosament tractant de fugir el flagell que t’encalça. Aquest flagell es noma pestilència, i per molt coratjós que et mostris, com serp qui descargolant-se contraataca, t’ateny nogensmenys, fins que amb sòrdida lassitud abjures de tota veu apòcrifa.

I espontàniament has d’endurar mut les cremades del somni, on les onades de foc entrecol·lideixen per a guanyar en embalum i trametre’t llavors llurs llengües infinitèsimes amunt per cada porus i cada vas sanguini com si són enigmàtics caragols minúsculs, molt adeptes a llepar’t i llavors obstinadament corcar’t la vana arquitectura interna. Se t’esvaeixen veloços els cedres rostats. Vertigen de reporter temptat pel merder o paleocarst que volcànic se l’engolirà. Idíl·lica dolina avall, murri i enyorós se’n recorda potser d’aquell bell jorn on s’havia ficat a ballar com un boget perquè enmig del cru hivern el termòmetre deia que fora havia finalment pujat part damunt zero, o del vespre on tibant la martingala que el cavall no li fotés el cap enrere i l’anorreés, com lluent escanyapolls estrany a tota misèria, feliç ans ambiciós es mesurà amb certs gladiadors casolans, entre obeliscs i ares, i al capdarrer el guardonaren amb una cinta groga de tercer. Era una cinta perfumada pels dits d’una de les vigoroses camperoles qui avesadament tricotaven esguardant l’espectacle. Ociosament, l’amazònica beutat es devia haver gratat no feia pas gaire l’espessa saba a l’òptim santuari del cony. Encara et reenvigoreixes si en el record en tornes a respirar la colta quinta essència.

Els reus ambtant, hom rubrica i corrobora llur culpabilitat; hom presentava es veu proves evidents, certament viciosament enteranyinades tanmateix, de tal faisó que els poc entesos tot plegat un instant en romanem paralitzats, amb un pam creixent de nas. Llavors tothom desenrovella genolls i desfila galantment. He eludit tot contacte amb l’eunuc reporter qui semblava desaparèixer com fi gep de lluna rere la carena, mes que, en un sobtat atac d’ira, ha pres d’ostatge una de les joliues precioses hidres qui se m’asseien al costat, i de qui, amusat, n’ensumava les flaires, com ell havia ensumada la flaire de la saba vaginal de la vigorosa camperola qui el guardonà feia ara un bon pilot d’anys amb la cinta groga del tercer premi en la contesa de, tot colcant la bèstia, enfilar la daurada anella ben alt penjada, i polèmic qüestiona tot el profusament tacat (contaminat) procés. Fal·laç sofista, amb artística duplicitat vol fer veure, a tothom qui encara en fa cap cas, garses per perdius. El que el va obreptici veu és un taüt que amb terrabastall se li abat. Els brutals uixers d’armes dels jutges sinistrament li venien per tots costats, com trenta-tres sinistres fronts atmosfèrics ensems (willy-willys o ferotges ciclons, llurs telons negres de fi del món), a convèncer-li l’encesa carn que a l’avinent taüt perfectament s’hi cap. He romàs a consolar l’hidra preciosa, de qui l’abdomen s’espelleix llavors com closca, i menut Tàntal en neix. Aviciat barrufet incestuós, el nou nat s’enllamineix amb els innombrables mugrons, d’on reïx a treure’n espurnes que esdevenen gèrmens de més pregona convicció.

Ausades, tots convençuts que s’ha feta doncs justícia, tornem a prendre les armes a la sortida i reinfectem el carrer; un carrer com més anem més erosionat, com per àcids endocrins incessantment ratat. Tant se val, la roda de les repercussions continua rodant. La població encantada pels fenòmens al cel que la condemnen a perllongada desesperació. Esglaiadors usurers a les corroïdes cantonades us proposen metàfores suïcides, per si sou massa covards per a la corruptora veritat.

Desarrelat, com si he perdut el ritme, ficte captaire, m’he aturat, l’elm calat fins a mig nas, alfarrassant les ramificacions de l’esbandida. Quin quest ara, Lleig Ardit, cavaller sol?

M’he respost que les meues potencialitats no es troben encara gens satisfetes; sursum corda que corda em roman, exult.

I què hi amaves doncs de més a més?

Saltironant, faig capmàs... Les robes de seda, llurs esgarrifadorets fru-frus, les plomes d’estruç, les cintes cerimonials semblants a anguiles lluents i relliscoses com aspre cel·luloide, anava a dir el marejós ritual sencer, la litúrgia torracollons i tot, amb devers la fi els febles flèbils càntics baixets de les egipcianes de rerefons, xarones elegies que hom podria trobar gairebé punyents, en esguard dels parents qui perdien, penjats pels botxins, per a qui la tasca fou prou efusiva. Te’n recordes? Meresqueren esparsos aplaudiments i tot.


~0~0~