Qrim Qatalà CXVII

Qrim Qatalà 117


[Extrets de l’estada al món rutilant on manifest oblit i anamnesi groga se’m foten tips de mastegots (3)]


Puixconsirs de puixbatzac de ràgnaroq. Noemes per al després (Impressions pòstumes)



Vuit nou setze aventures


Quatre petites aventures abans d’arribar a la feina. De bon matí, anant a cagar, a l’hora d’haver enllestit i fent rajar l’aigua dins la tassa, tota la merda que se’n sobreïx, tota, la meua, vull dir, i la de la dona, qui hi havia anat abans, a cagar, vull dir, i es veu que havia cagat un estront d’aquells que caga sovint, fora mesura, ample com la cuixa d’una vedet de cabaret, i doncs l’havia embussada, la tassa. Recollint la merda doble, i la doble merda, he perduda l’hora d’esmorzar. Corrent com un boig, un pic a l’ascensor, un infant molt bretolet aguaitant no sé pas a quin pis, el controlava, l’ascensor, no dic pas per telecinesi, mes rai que amb qualque altre procés llunyà, de telecomandament, i m’he passades dues hores, fins que ell se n’ha ujat o qualcú de dalt o baix li ha ventat un clatellot o bastonada, dues... dues hores pujant i baixant dins aquell collons d’estreteta gàbia. Sortint al carrer, m’he esguardat al mirall del rebedor de baix, a l’atri de l’edifici que desemboca com dic al carrer, i me n’adonava que em creixien al cap bolets d’aquells primets, sotils i fràgils, dels qui creixen damunt la femta, vull dir, damunt les buines i d’altres caguerades, boletets merders, coprobis, tanatocenòtics, com ara els bolets de tinta, els dels fems, els pixacans verds, les bruixes de bec de llança, els pilòbols o canons fúngics, qualsque peus de rata bords, i he pensat que potser representaven, com qui diu fetes carn, les idees que van brollant a pleret d’ençà d’aquest trist femer de cervell que n’hec. Ja faré per pentinar’m millor demà, de moment havia massa pressa. Al metro, rebent la guaspa d’un botavant al baix ventre, o potser només la virolla d’un paraigua, he renegat en català, i una dona qui pretenia saber tots els idiomes del món, ha començat a contar-me’n de totes les colors; era una paia ja granada, de cara, tot i pintadota, força sabatera, mes un moment que s’ha ajupit a recollir un flascó que li queia, he vist que fotia unes cuixes molt fermes, de vedet de cabaret, i començava de trempar i tot, quan m’ha dit de tastar el que sobreeixia del flascó, una crema rosada o millor una nata de dues colors, cirera i rovell, on ficant la llengua he vist que mai no havia tastat, re més afrodisíac potser no, re més nectarí, això vull dir, ambrosíac. I la vedet, sobtadament rejovenida i per tant encara més bona i bonica que no em semblava al començament, la qual, damunt, enmig de la Philadelphia subterrània, enraonava aquell català tan enciclopèdic, m’ha explicat que en aquell flascó l’esplèndid ans exquisit nodriment hi era etern i infinit, no s’acabava mai, això sí, mentre no el buidessis del tot mai, car la feu o fargalada, el pòsit o marret al cul, era fet d’uns boletets qui es reproduïen sols mentre romanguessin pròpiament tancats i ben afetgegadets, atapeïts, i que per xo mateix, si mai obries el receptacle, que se sobreeixís, d’on n’he romàs amb un pam de nas, tot admirat. Mes era el meu moment de davallar del tren, i m’he acomiadat de la maga més content nogensmenys que no un gínjol amb la força afegida del meravellós nodriment tot just tastat.

Arribant a la feina, l’estona màgica s’ha fos, i la rutina mortífera ha recomençada. Re no m’ha tocat mai tant els collons com haver de treballar; ho trob pitjor que anodí, ja ho he dit, ho trob letal. Per xo, jurc a no fotre-hi gran cosa, a mastegar l’estona somiant truites i prou. M’assec rere la taula del despatx i em pos com qui diu a clapar amb els ulls ben badats. Simultàniament la penosa pitecantropa qui em mana, sovint ve amb una ploma d’estruç a fer’m pessigolles rere l’orella, potser per a veure si em desvetll o si m’empreny gaire, o si encara qualque jorn d’oblit li’n fotré cap cas – sexualment, vull dir. No hi ha perill.

Quatre aventures més sortint de la feina. Ja s’ha fet fosc i he entrat a la clínica-museu on un dels meus fills hi exposa una tela. És al barri dels fanals vermells. Les cases de barrets salpebradament barrejades a les solls. A la janella d’una soll m’he treta la meua molt breu cigala, gèlida com caramell, i m’hi ficava a pixar. Perquè els soll la soll qualsque ombres d’homenots molt monitoris, amb prou feines mig d’esquitllentes vistes, incompreses, se’m planyien, llençant-me vituperis vulnerants rai. Em disculpava profusament i han afluixat, l’agnició els ha obert els ulls que potser una soll no fóra tampoc el pitjor indret per a pixar-hi. Tots els gossos qui passen ho fan, i a la mateixa “meua” porteta. Encara amb les cames fluixes de la por d’haver potser hagut d’heure-me-les amb les ombres dels homenots dels ganivets i les pistoles, m’he ficat dins l’edifici. A la clínica-museu tot hi és jovent. De conya li dic al porter si és radioactiu, car el veig molt fosforescent, o potser fluorescent, sempre en la penombra sota tants de neons carmins i glaucs; familiarment, fent xanxa, avii a dir-li si no fóra cas que fos cap foraster, o xarnec, o invasor, o extraterrè, infiltrat, car la basarda que fot amb aquella fila seua tota bategant de lluors fantasmals, esborronadores. Se m’ha alçurat com si li pessigava el voraviu (del cony), cosa que en contrasemble prou hauria plagut que li fes a la pitecantropa, la qual gens joiosa que no li ho hagi mai fet — quin món de malcontents! L’anava a lleixar que xauxinés en el seu fel alterat, en la seua trista discòlia, quan se m’ha fotut davant, com monstre esfereïdor, el seu ull àgata, i l’altre, amb un esmaragde per monocle, ambdós traient terrorífiques guspires, i amb la ferramenta nua, i les baves rabiüdes i aviant grunys de fera folla rai. Li dic que si us plau em disculpi i em permeti de passar a fer la meua cosa, mes encara se m’enfelloneix pus. Treu fum pels oronells. Com si se’m volgués barallar, se m’abraona. Estic cagat, encara més cagat que no abans amb les ombres redubtables. I això tot i que és un pobre vell sense forces – tret que un porter és un porter, i tots els porters són purrialles tremebundes i poixeules. Ambtant, l’escaramussa em fa caure el barret, d’on que els bolets merders al cap se m’ericin, i tot seguit atraguin eixams d’amics i enemics de mon fill el pintor. Ep, catorze anys mon fill només, i ja pintor reconegut als més jussans llivells de la contracultura! Com voltors en carronya, el jovent a queixalades em consumeixen els descoberts bolets al·lucinògens, luminescents, que em troben per la clepsa, i això fins que me l’han jaquida ben rosegada, i amb qualque trep d’afegitó. Cercant el capell per a tornar’m a cofar, veus incorpòries crec que volen trametre’m oracles (portents de calamitat), mes s’escau, llas, que no n’hec els receptors per a copsar-les, i de fet al capdavall aquells potencials mals averanys només esdevenen uns quants més de sorolls afegits al batibull indesxifrable del xivarri de fons. Mes, calla, que llavors un ressagot encara ve a rostar’m el crani.

Què llepes, li dic, poc n’hi ha pus, sàpies!

Pare?

Era mon fill el pintor, amb no pas el pinzell a la mà i tot, ans el llambroix ben esmolat, car és un d’aquells qui “pinta” bo i estripant més o menys supèrfluament la tela. Amb el llambroix, gladiatori, escarafallós, se m’exclama que Què tens, què et creix a la clepsa? I, amb allò, no pas poc que m’esvera, com si s’ha tornat per embordonida metamorfosi la còpia o el doble d’aquell moribund epilèptic barber de mal record qui amb el raor rovellat cada matí d’hospital a can Boig es disposava a raure’ns. I li esdevinc autòmat ferri; no sé pas com altrament podia convèncer’l, persuadir’l, que, no essent pas de carn, poc podia heure cap greu malaltia, cap patologia esglaiadora d’atròfia cerebral, cap incessant flagell d’apoptòtica ràbia que m’afectés el cervell, d’on tota l’orgia excedent ans supervacània de cèl·lules mortes potser se’m transformava, a l’altre costat de l’os boixat, en boletets d’atropina i de mareig. Em truca a les galtes amb la guaspa del llambroix, i li resson a estàtua de metall. Cloc...! Cloc...! Branda el cap sospesant la qualitat de l’obra d’art, amb cara d’entès, i, bo i tocant l’ase, al capdarrer tomba cua, no crec pas doncs que gaire complagut, potser envejós del desconegut artista qui m’ha parit. Ara que totdéu em jaquia en pau, abans el xiquet belleu no tornés amb algú altre a inspeccionar l’estrany element, ho aprofitava per a fotre embaladament el camp. Amb aletes de dofí, nedava dins la boira.

Com peixet en aigüetes de cony, anava per les humides foscors del món com qui diu, de tan lleuger, imponderable, sense substància. I heus que d’esme els peus o les aletes m’han dut, passats els palols dels diplomàtics, al creek dels gitans. Aquest era el torrent eixut on els gipsies, els bandejats egipcians, habitaven. M’adrecí de dret a la barraqueta prop un dels rampeus del pont on hi havia viscuda la minyoneta amb qui la dona, prou anys fa, m’havia encoratjat que m’amistancés; era aleshores molt joveneta, sis set vuit anys; son pare la dona el representava a la presó, la vida d’aquell home depenia del fet que la dona el defensés com cal; i entre els pagaments que la dona extorquia del pobre gità atrapat era que la xicotella filla seua, la qual sempre anava vestideta amb el mateix vestidet vermell, molt bufoneta, esdevingués doncs la meua amistançada. Només calia que cada cop, tot anant-me’n en acabat de cardar-me-la, li jaquís un regalet d’aquells que a l’època aitampoc no valien ni un cèntim. Sabia que la dona volia que ho fes, que ho fes, de cardar’m la petita, per a “esbaldir’m les cabòries”, deia ella, mes en realitat per a emprar-ho, quan la cosa li calgués, d’arma contra qualsevol protesta que mai pogués després aixecar contra els seus costums (pus tost vicis) cada dia més ultradominants. Mai no me la cardí, la noieta. I els regalets que li portava no eren aitals. Li duia el menjar que trobava a les papereres de l’oficina, sovint entrepans amb prou feines encetats. I li duia també el que lucrava part de terra si mai la dona em feia assistir a qualque reunió de dones distingides i els queia, bevent rient i xerrant, qualque perla o arracada. Breument li aixecava la faldilleta primeta i vermella en arribar, i li estampava un petonet al molt venust mont de venus, tot glabre, mes d’encantadores sentors naturals xop; mai més avall, mai no li petonegí ni li toquí la pipeta, ni d’esquitllèbit, per exemple. Tot seguit li abaixava la faldilleta i aquella excitant brevetat era com qui diu la nostra cardada. Llavors em feia l’esvaït i em treia de les butxaques les begudes i els entrepans amb prou feina encetats. I ella i ses germanes i llur mare, tots ens atipàvem al festí. Avui, tornant-hi, no hi queia que tot això s’esdevenia fa prop de quaranta anys. Com la noieta, encara vestideta amb el mateix vestidet vermell, m’ha obertes les cortines, he vist que era una vella. La reconeixia nogensmenys immediatament. Mes no pas ella a mi. No te’n recordes quan t’aixecava la faldilleta...? M’ha omplert d’injúries. Alguns dels seus fills volien tallar’m el coll i tot. He corregut cap al fons del barranc, els fills empaitant-me i bordant com gossos ferotges. Sí, ves, prou és sabut: Les velles disbarats rai; solen fer’ls i dir’ls – jotfot, ben rimat, mot de rus, na ctarukhu büvàet prarukha. Ara, mentre era amagat, la pluja, per comptes d’emboniquir, empitjoria prou. Més tard, com s’han escolades les hores, he cregut que podia eixir de l’amagatall i tornar-me’n cap a cai. Pujant el vessant molt costerut, relliscava al fang; em costava un ou, pujar. En fer cap al mur que voreja la carretera ja no em romanien forces per a sobrar’l, i sort que passava llavors per la carretera mateixa un gang de lladres assassins qui m’han ajudat. Els he regraciat pregonament, i m’han dit (bons xicots qui són els gangs d’orgullosos lladres assassins generalment) que no patís, que la solidaritat entre els qui som trepitjats per les forces malignes, ja se sap, natural. Ara vora la carretera, sota el plugim fred, què no hauria donat per heure, en lloc de les meues, tan escarransidotes, les cuixes que han les vedets de cabaret...! Mostrant-les, tost hi trobava qui em menés, això rai. Mes hom es fa fotre, i endavant. M’abric amb una de les disfresses de lladre assassí que els de l’esplèndid gang m’han ofert de franc perquè no aplegués cap calipàndria.

Nocturn i amb coturns m’encofurn a l’oasi on són les urnes del camp d’olles. Masters of deception, mestres de la decepció, ço és, de l’enganyifa, els gitans, els lladres assassins, la dona... i el tit, el tit qui no hi és tot, l’obscè ninotet, l’hipòcrita, el del repapieig constant, i a qui li neixen, sobre, verinosos bolets al cap. I mestres de la decepció per excel·lència, encara, les cendres dels morts. Esternut! Amb les banyes enfarinades, hi feia el bou, de qui el jou li penja, mes no pas cap ou; el seu sou, ni cal dir, directament al compte de la patrona, de la mestressa, de l’autoritat en cap, la més autoritària ni preeminent ni lúgubre de tots els superiors que em co-manen ni comanden, i a qui m’encoman, santet!

Fins que l’autobús no ha arribat, i sos fars a l’encop l’horitzó i mon magí al capdavall esboiren.

La dona ja era al llit, llegint una altra d’aquelles novel·les d’horror que tant l’il·lusionen i que tantes de bones idees no li donen.

Em delia per fer-la sabedora de les vuit aventures d’avui, les quatre del matí, les quatre del vespre... especialment l’elixir d’immortalitat de la misteriosa sortillera al metro (“La de les cuixes trempaires d’allò pus”, remugaré que no em senti ni el queixal corcat...) O el cas dels bolets estupends o (si sabés com funciona això, ho sabria, però no ho sé...) diguem-ne els pòlips cerebrals qui brollen extracranialment, i prou es veu que són plens d’al·lucinògenes bondats... O les retroballes amb la llunyana gitaneta, de qui el pare ara remembr que prou fou executat a la presó... fotia ara doncs què...? pel cap baix trenta-tants anys... O el porter qui em volia escorxar... O el pintoret carallot de fill qui hem...

Noia, he tingudes avui vuit aventures que...

Jo una, ha interromput, imperial.

Una? Amb qui, amb qui? i veus que jo ho jaquia tombar tot, ipsofacte, embavellat, meravellat. Pler d’aürs d’esperitat epinici o potent peà em naixien a l’esperit; no sabia com posar’m per a escoltar-la.

És la dona una donota vulgar, negrosa, extremadament lletja, nana i grassa, mes cardar, carda (amb els seus, es veu, pel que en sé, pels retrunys i diendes que m’atenyen!), carda, dic, amb bestial efusió: un miracle que mai no me n’he ujat, de tornar a veure representat a les pantalles panoràmiques del meu magí. I’m just a person of great complaisance, whose lady is the conqueror, de qui m’embaladeix sentir’n les probes proves prosaiques i d’altres unimprovable proeses.

L’he tancat a la meua oficina i l’he hagut pel cap baix sis hores presoner. Un intern dels més joves i ferms; poderós instrument el seu, ha descarregat vuit vegades; profusament afusellada de lleterada, tres vegades al cul, tres a la boca, dues al cony.

Només?

Només?

Només dues al cony?

Prou saps les preferències del jovent qui puja; m’ho retrauries com si fos culpa meua!

Mai del món, déu me’n guard! Perdó...! Perdó! Perdedor! Penitent!

Mes ara que m’ha vist tot encaterinat, callava en sec. Per què? Car s’ha ensumat que potser (molt remotament) l’hauria contradita, i amb un dit... Nafrada ella pel poc grau (segons el seu parer aparent), pel poc grau d’estupefacció de part del seu petit tímid estiomenat apèndix, el seu enrunat condemnat annex, davant aitals provocadores proeses com les que lliurement i molt generosa em presentava... Amb un dit tot dret ans tirànic... Segurament no trobant prou o gens satisfactòries les fluctuacions de la meua lluna, trobant-me al contrari doncs més llunàtic, bisbètic, maniàtic, del que no li fa gràcia o m’és permès, i sobretot avui pel que fa a les degudes apreciacions que pertocarien a la vivaç narració dels seus recents reeiximents eròtics, no havent doncs el tit sotmès sabut accentuar amb prou ahs i ohs els indrets narratius més brutals on es desenvolupaven les recurrents escorregudes, com d’altres vegades, més viu, perspicaç, prou havia sabut fer-ho, bo i acariciant-li alhora lanúgens mentre m’ho reconta, i vantant-li, sense interrompre-la, que Ui, com de bé li tallava l’aixa sexual, i que Qui pogués com ella... i com el xicot tan enèrgic, vigorós... i doncs que Prou poden la parella fantàstica... Amb un dit m’ha dit (i parlava el despit) Castigat!... Amb un dit... Amb un dit ert, íctic, rigorós... Un dit de justícia inapel·lable m’assenyalava cap a la cuina o cap a la sala de banys, o belleu el carrer mateix, on a un raconet arraulit tranuitar avui em caldria. Dit de desencant, no pas plaent ni llagoter. “Car lo seu ofici no és dir plasenteries ne llagots, sinó desenganar”, ens superior, oracular, de qui depenc com niellada marioneta ranca.

I què faig ara? Doncs re, escrivint les vuit nou setze aventures d’avui, per a entretindre’m i ensems espantar el fred.


~0~0~


—Als salons molt luxosos dels escollits, tota dona ràpida, esvelta, llambresca, magnífica, exquisida, elegant, amb sabates o botes espectaculars, tard o d’hora em revelava en privat i rient amargament el defecte indesencastable que els cal sempre amagar per a semblar el que són: deesses transitòries d’un món parençós i baladrer, mes efímer com bòlid encès.
—Totes les dones m’ensenyen llurs peus esguerrats, i aquella era la confessió — llurs tendències pecaminoses, llurs vicis inherents, es mostraven de cascuna al peu contrafet, qui les menava irremissiblement al pou de perdició.
—Els els besava, contrit, constret.


~0~0~


Il buio dietro di me, o collons que em sembla que per l’ànima m’hi ha passat amb la seua campiona goma d’esborrar el gran Stalin


A eliminar-m’hi metòdicament en acabat que he esdevingut un altre no ningú.
Car m’hi puc cercar, mes enlloc gens trobar-m’hi no pas. On sóc, on sóc, heroi georgià?
En Paperina hi fa l’estruç per comptes de jugar al rugbi, mes jo hauria d’ésser-li davant tractant de barrar-li el pas.
I la vareta de saurí es belluga sola? On m’hi veus, havent tot cofoi trobat (ben de xiripa) la font?
Hi ha l’Eleonora i hi ha la Corinne, mes jo, qui sóc qui devia ésser’ls al mig?
Un home i un altre home, i un altre, i una dona, qui fou la meua, tret que com ho demostr?
Una dona voltada d’homes rient i jo no hi sóc, ni desfigurat i portant-hi romes banyes.
Per sconfiggere la noia, un incontro col fantasma. Me’n record tanmateix que per a la instantània prou m’havia tolt lo llençol. I que hi feia ganyotes.
Oggetto di un amore inespresso, nel cuore della notte, llençava bengales, tret que ara només hi apareix l’esclat enlluernador, sense cap protagonista.
Giace il corpo nudo di una giovane, i festejant amb una cervesa cascú a la mà, en Mørck i en Frølich, i la tercera birra, enjòlit, qui la sosté? Una buidor, una mancança.
No hi sóc, no hi sóc; no hi sóc mai, ni per casualitat.
La Rosetta m’infonia coratge perquè acabés arribant el primer, però prop la línia de la meta, arribant, ningú. I dalt de tot al podi, ningú.
Les rels de tanta de violència qui les escatirà? Amb paorosa cadència matemàtica, l’atleta d’arreu i de pertot desapareix.
Amb l’Agota desembarcàvem a Bikini, ambdós sognando di immergersi nella natura, mes veig que no hi arribí mai, que només hi arribava ella, sola, romasa per sempre pus vídua.
Amb l’Etsuko i la Roberta, immersos en le grandi interrogazioni sulla morte, ens abandonàvem a la química.
Amb la Dorothy, una ragazza che non teme sfide, ensinistràrem papagalls. Els papagalls hi són, però jo? Quina garneua química m’hi esfumava?
Amb l’Ellis, le combinazioni hanno dell’impensabile; tantes d’oscil·lacions, tot hi és tan borrós; fins ella tendeix a la desapareixença.
Inaferrable vastedat del meu passat totalment fos, un desert infinit sense cap amenitat.
Amb la Carolina Matilde i la Gina (ambdues de pèssima reputació), la serenitat de la senilitat, jugàvem a cartes. Hi veig la taula, els naips, els gots... Mes m’hi veig? No pas!
Sulle acque del mare, una taca de sang, ampla, amplíssima, aviat haurà cobert cada oceà.
Amb la Ilaria, la resposta és No, no reapareixeràs.
De qui t’enyores? De què? Carallot!
La spaventosa verità, qualche vecchia fotografia, on pensaves ésser-hi, mes mai no hi fores, enlloc.
Les incisions al portaclaus portaven les teues inicials. I ara? Re no hi ha oscat.
Amb la Masumeh, em feia durament punir amb boges gelosies; s’escaigué que en Fix, un amant seu, l’occia.
Basta una notte perché la mia vita vada a rotoli.
In quelle ore febbrili tutto va storto, i d’afegitó me’n declarava culpable, ço que significa infatti agire nella zona umbratile.
Solo di fronte a un granny killer che sembra avere capito tutto di me, esgarrapava aterrit la paret de l’ergàstul.
El món no ha cap sentit, tret del fet natural que només els calgui patir als innocents.
Ah dopamines i altres mels de les dolçament doloroses endorfines! Massa poc! Redéu, m’ho refeu!
Què hi diuen ara les osques, les incisions?
L’aritmètica, l’àlgebra, la trigonometria i la lògica s’hi descriuen meravellosament. Tot i que no crec que m’hi trobi tampoc, les estudiaré fins que no em cridin per al cadafal on retre’m a l’altre no re.
Cadenams d’escorxador. Txtò vü víditi, tavàritx?
Nitxevò.
Grinyols de janelles de cledes on entrem com ramats tots els companys de guerra, morts i vius.
Anònim tothom, no m’hi reconeixeré pas. No m’hi reconeixia ni que hi fos.
Gdiè ià?
Nikudà. Nikagdà. Niktò.


~0~0~


Grans qualitats histriòniques les meves, com tothom pot inferir esguardant-me actuar; puc per exemple depènyer’m de gatet vermell, ablamat, candent, molt emotiu, afectuós, i saltar als braços del més ronyós sense més greus conseqüències que el ronyós perdi, amb la cartera i qualsque pèls de la barba, una miqueta els estreps; puc depènyer’m de grossa mosca negra, me’n puc depènyer, bonior inclosa, en eixam i tot — miliards de grosses mosques negres atretes si s’escau per cap gros peix qui es migpodreix, i el públic sencer llavors sovint els crits de por, de fàstic, de neguit, de què, i els xiscles i els aücs d’emprenyament, d’odi, d’angúnia, de rebuig; a ningú no jaqueix mai gens insensible, la meva totjorn memorable immarcescible actuació; puc fer d’actor en qualsevol molt tràgica tragèdia que tanmateix tomb per cabal, amb ajut de ningú altre, en cap irresistible comèdia; o inversament, màgica... màgicament, puc tombar en tragèdia de perir-hi d’angoixa tota comèdia de pixar-s’hi al seient; puc anar ambtant cometent tot crim antisocial — Com és, que la comesa d’aital escomesa no heu mai omesa? fa, despesa, malapresa, gens entesa, galta-encesa, l’ofesa promesa, empesa, malmesa, fort lluny emesa, de cul estesa, a la merda tramesa, perduda la contesa, desatesa, pretesa pagesa feroesa, a tesa fesa... amb jo, geni de les taules, prou rient de l’endemesa — puc doncs haver comès el crim més psicòtic, vull dir, sociopàtic, davant tothom, i eixir-me’n manumès, il·lès, palès, com si res, somrient en patuès, car hom (tot embadalit testimoni) prou construeix al seu sensori la faula que em veig constret per l’histrionisme màgic del talent insobrable, que els fats de la genialitat no em col·laven, col·latari doncs de l’impuls ultracreador que els déus de l’escenari reserven exclusivament a l’únic escollit, i, si doncs no pas tot això, que potser l’atzagaiada s’esqueia per teatral accident; car al capdavall sóc sempre l’innocent: heus el paper on més que no en cap altre excel·leixc!

Un dels amants de la meva dona, un ferotge pistoler d’un gang de criminals molt cafres, m’havia un cop regalada i tot una pistola. Què en faré, pobrissonet de manguis? que li dic. Se’n riuen tots. Davant el mirall, creu-te aitan bemparit com naltres, em responen. De tota manera, te la regalem sense bales.

Me la trec dalt l’escenari. Disparava damunt la multitud. S’esqueia que sí que en duia, de bales. Què hi farem? musclejava. I els de més m’aplaudien, amb ulls mullats; els de menys remugaven, ensagnats o havent perdut algun element de la família, mes al cap i a la fi oi que ho feia assistit, empès àdhuc, per l’estre de les taules? Guaiteu-li, quan no actua, quina careta d’innocent!

Guardons no sé on ficar’ls, els faldars en vessen, les vitrines, les lleixes, els armaris... A cada festival, he de plorar rebent-los. Ah que feixuc, traginar damunt tanta de benedicció divina!


(...)


En Quirze, tornant de veure Travessa Deserts, l’obra cabdal del teatre universal, diu que durant la genial escena del tsunami, que tothom cada vegada espera amb candeletes, car el públic representa que una onada els cau damunt, i es tracta d’un tendal tot blau que és doncs l’aigua, i hi ha un forat per cada cap d’aquell qui és assegut damunt cada seient, d’on que només en suri de tothom el cap, i llavors, sota l’aigua, s’hi esdevenen tota mena de crims descominals, les dones fetes mènades engrapant-te la collonada, o pelant-te-la a tot estrop, i els lladres rai, regirant-te les butxaques, i els assassins acorant-te amb fi coltell, i doncs es veu que avui en Quirze hi tenia a la dreta una harpia i a l’esquerra una histèrica. Ambdues se li llencen sota l’espès llençol blau a violar’l. Mes què s’hi troben? No pas la seua cigaleta mínima ni els seus collonets que han pres l’ascensor ivaçós cap a la seua gola, la qual sobresurt del cresp de l’oceà nerviós, i és doncs a resguard de tota agressió. S’hi troben cascuna doncs les arpes de l’altra. Com dues feres furioses les dues mans entren en batalla. Sent en Quirze regalims melosos que li davallen pel trep dels pantalons damunt la carranxa i les cuixes. Prest l’escena del tsunami finirà. Cal afanyar’s tothom. Ara! S’aixeca l’onada al teatre, i hom entre el públic estossega educadament. Els homes s’apaguen les braguetes, les dones s’hi fiquen bé, les llordes calcetes desades a les bosses o llençades sota el seient. Els lladres s’esmunyen com serpetes cap a l’eixida de remei. Els morts són arrossegats secretament i subtil pels bidells. Hom a escena ha passat a la següent brillant acció de la magnífica obra de l’immens Carles Reig. En Quirze, què? S’ha ben closa la bragueta, com tothom prou instruït, mes troba que quelcom s’hi belluga, com s’hi fos una cuca grossa, remenosa, esgarrinxosa, mossegaire gossa. S’excusa i se’n va. Ha vist la immortal peça ja vuitanta-cinc cops, així que no pas que tingui por de perdre’s res que no hagi ja vist manta vegada. El que no havia vist mai, quan s’ha descordat en la semifoscor del passadís que duu de la porta d’emergència al carrer, són les dues mans de les dues erotòmanes que encara se li barallen ferotgement per heure-li les desaparegudes bajoques o si més no el bri de vit que pobrissó no té. Per a demostrar’m la veritat de les seues paraules, que de tota faisó anc no dubtava, m’ensenya els anells que ha furtat a les dues bel·licoses mans. Anells de preu molt apujat, ficava-hi messions, car lluents i luxosos rai, de safirs, robins, diamants i platins. Pel que fa a les mans, diu, al pont discretament se’n desempallegava prou; encara deuen molt emprenyadament nedar Tàmesi avall, cap a l’oceà, a escanyar-hi pel cap baix taurons.


(...)


Roselles al verd madur
aloses al cel rosaci
vinc amb posat bonifaci
a donar-t’ho tot a tu.


~0~0~


Al llarg de ma minyonesa, per tota mena de com qui diu granats planetes de cigaleta dreta i clatellot distret tothora orbitat, un soleret, fou, mon culeret.

I tant. Mercès a mon perfecte culeret prou fui la joguina vel·leïtosa de tots mos mestres i superiors.

Als deu onze i dotze anyets, el tres primes anys de batxillerat, cada juny i cada setembre, car mai no aprovàvem al juny, el mestre qui ens (l’) ensenyava, essent mal vist pels buròcrates de l’institut de Lleida, on tots els qui hi eren eren nazis, ell, a causa de veure’s represaliat pel règim franquista pel fet d’haver feta la guerra al cantó de la llibertat, tement segons ell que, només per a fotre-li la guitza, a naltres ens suspenguessin, anàvem plegadets, el mestre (tot pagat i tot pagat, si veieu què vull dir), i els quatre o cinc deixebles els pares dels quals es podien permetre la despesa, anàvem, dic, els quatre cinc o sis, en tren, a examinar’ns a Barcelona. Ens hi passàvem una setmana excel·lent, cada dia dormint a l’hotel, carrer de la Boqueria, i sopant al restaurant, carrer d’en Xuclà! I veient els tramvies i les espaterrants distraccions de la festejadissa Rambla als beneïts anys cinquanta, oh i els negres del port, i les moneies als terrats dels magatzems, i les pudents bèsties del zoo; ah meravella, encara millor, els escamots nocturns d’extremadotes meuques de prop l’hotel, i, què us diré, etc etc i etc.

L’únic dolent era l’esmorzar. Mercès a mon culeret, ja ho he dit, era el preferidet del mestre, com en acabat ho havia de continuar essent de tots els altres – mentre em durés la jovenesa, cavà? – i dels capellans i militars qui sempre m’han manat, rebent de gairebé tots favors especials que ara no detallaré, perquè volia parlar dels esmorzars. Quan ens llevàvem i havíem de córrer a un institut de Barcelona o altre — car s’esqueia, per causes de programa programat, que cada assignatura l’haguéssim de passar a un institut diferent (de vegades s’esqueia que a dos indrets separats a cantó i cantó d’enrevessada ciutat simultaniegessin les activitats, d’on que assignatura sempre ens asseguréssim de mancar’n una o altra, penjada per al viatge proper) — abans ens aturàvem a una lleteria i hi havíem d’endrapar un bol de cafè amb llet i una ensaïmada.

Cada matí la basca! Quina tortura amb la llet i l’ensaïmada; en acabat els havia d’odiar durant anys i panys i tot, fins que... Fins que me’n vaig adonar que no eren ni l’ensaïmada ni el cafè ni la llet, ans les lleterades, mel·liflus suquets, que del mestre em romanien encara a la boca, les causes de la meua terrible basca; car, jotflic, és clar, o qui us crèieu que era sempre l’escollit del gran favor de dormir amb el mestre...?

Doncs exacte, vós, clavat.


(...)


A maristes ens feien cantar els versos d’en Verdaguer


lloances sien dades
als santíssims capellans
de petits ens escapollen
i així cap noi bon catòlic
de fimosi no pateix.


(...)


tot s’hi tanca


ull del cul clos
ningú mai més no en parla
tancada perla
en ostra inviolable
feta entre sílexs fòssil.


(...)


El son et diu què rau davall la màsquera


Com un mussol de fluixa manoquella
vaig remenant el cul pels barris bruts
alliberant de cops la pell qui pella
d’altres cosint-me els llavis amb embuts.

I a l’ardit dic si em cull la pimpinella
el pus sortós serà de tots mos druts
al cel hi és i li xiula l’orella
de l’ivaçós que va entre astres muts.

Haurem finit i en veurem el carnatge
i riurem fi i fins a la fi de l’any
recordarem la nit de foll afany.

On el meu trau negre és l’únic paisatge
i l’univers s’hi fon clos rere el pany
inviolable etern del nostre guany.


(...)


Sóc el ninot qui sense empentes enlloc no farà cap.
Sóc el titella qui sense instruccions periclita.
Sóc pallasset al racó si ningú prou corda m’ha dat.
Sóc qui ulls badats al cel mut rau mort i re no el ressuscita.


(...)


Sóc qui sempre fot el camp quan la competició fa cap.
Puden i contra els qui puden qui pot?

Em dic: Amaga’t el moixó quan falcons i astors t’entrevénen l’espai.

(El moixó t’engabia, mes la gàbia t’és l’estructura on t’estintoles.
Sense moixó ni gàbia, en farinetes et dissols.)


(...)


Sóc molt poner


Sóc molt poner
fins m’espanta un full de paper

Sóc molt molt poner
no fos cas que el full de paper em condemnés al mal paper

Sóc molt molt molt poner
el paper del soldat del jutjat de l’esbrinat el torturat el presoner

Sóc molt poner
Sóc molt poner
Sóc molt poner

Em fa por el gos
l’uniformat el lleig l’animalot la mort

Em fa por el llamp
el vent el roc el glaç el cor el cap

Em fa por el soroll
el mareig la gent els sismes i esglais

Em fan por els boigs
els esbirros els viatges les màquines
les dones la merda els microbis i mosquits

Em fa por l’infinit
l’eternitat el cosmos la mort

Sóc molt poner
la mort

Sóc molt poner
tants de perills
no sé què fer

No sé què fer.


(...)


Ningú mai no n’ha entès el malentès


Sóc un homenet qui-sap-lo rítmic. Tothom qui em coneix ho coneix: l’obsessió amb l’accent; cada frase un vers.

Part de dins, la vida netament compartimentada (com-part-i-mentalitzada) en poemes-instant... o una mica més llarguets poemes-moment... poemes-estones... poemes-sessions... poemes-episodis... Tots, tots, és clar, sempre susceptibles d’esmena... segons escaients avant- i puixconsirs. Fore- and afterthoughts. Perquè el producte sigui al capdavall una vida ritmada, equilibrada, sense sotracs. Com si sóc un ruquet amb a cantó i cantó d’espinada els arguenells de pes sempre exactament mesurat, ni excessiu ni naquis, bessacs equiponderants, anant amb passets rítmics, ruquet equí... amunt i avall, xano-xano, totjorn equí.. equí... equilibrat, equipol·lent, equivalent, pròpiament escandit... escandit. Passa a passa, mormol a mormol, accent a accent, inflexió, cesura, cadència, eufonia... Sil·làbic arribant tanmateix a tot arreu victoriós... heroic... èpic... Èpiques anacreòntiques pindàriques arcàdiques ditiràmbiques gambades que em duen al clímax benaurat de la satisfacció. Acusmàtic cervell imbuït de còsmica harmonia, combregant amb l’univers com si és hostieta de rares propietats al·lucinògenes, i de qui l’alta energia m’ha dissolt devers enjondre, qui sap on, a can Nyoca, a Citera, a Sibaris, a Xauxa... fins que ruquet qui cau del ruc, sant tornem-hi, m’esdevens ara pírric, sàfic, simbòlic; epitàfic, elegíac, mèlic; líric, mimètic, oblic... paròdic, epitalàmic, onomatopeic; hipercatalèctic àdhuc... carranquejant de retaló, trepitjant-te el peüc del davant, amunt amunt... mes sempre, això sí, si us plau, sempre amb el saltiró d’eixauc i tot pres en melòdica poètica consideració. Car et vull totjorn campió.

Quan era jovenet, un passerell qui fins ara només havia viatjat en tren, vagó de tercera, s’escau que un dia nefast vaig prendre, amb visat i tot, un avió per a anar a Amèrica. Il·lusionat hi anava a esdevenir-hi un molt il·lustre i magníficament remunerat guionista a Hollywood. El mal és que dalt aquella andròmina diabòlica que enjòlit sotsobrava com si anés gloriosament beguda, naturalment tot d’una em trobava, pobrissó, tan esveradet que, sense saber què fer, ni on ni com posar’m, per a esbaldir els foscs, massa sacsats i tèrbols, pensaments o bromeres, jo que també d’esme agafava i mig llegia tot el que trobava al butxacot penjat al darrere del seient del davant. Hi llegia com t’has de “salvar” quan aquell desastre de trastot vell, aquell derelicte fotent l’asclada baldufa pels núvols, aquella fumosa infame carraca esgarriada als laberints del cel on les lleis de la pesantor van totes a la biorxa, tot d’una t’etziba una petarrada encara més ominosa ni sospitosa i esfereïdora i, crac crac crac, crac! crac! crac...! Nyec, que tot de sobte esdevé inservible, de cap a esmorrar’s sense remei, i llavors, pobre de tu, com doncs t’hi has de posar – hà! – abans de la monumental trompada, i què t’hi has d’embolicar per si de cas – toca ferro! – tot plegat s’estavella a l’oceà – car si s’estavellava a terra, fes-te fotre, pobre sòmines, aquest cop ja no gosem ni a enganyar’t, bon profit l’oli, saps? Au, i tot allò que encara m’acollonia més, i marejat i tremolós que ja no estic, amb els daltabaixos i els vaivens, vaig agafar una revista d’aquelles de franc on tot hi és pràcticament sòpita propaganda per a enjòdols i d’altres fleumes, i s’escau que hi havia d’afegitó a un raconet un article sobre l’actriu n’Una Muna, força lletjota, esgarrifosa, tret que tothom... cascú el seu ideal, per guerxat que sigui – car cert que n’hi ha als quals els plauen les anatòmiques raritats, diguem-ne. Tant se val, a l’article no sé què li demanaven, mes quelcom en treies de segur, que la paia carrinclonades rai, bestieses a betzef, irrisòria sentimentaloide tràgica, la vida un agònic patiment. Allò no m’animava gens; bleda més carallot, només em mancava ella, amb les seues sinistres manies de tocat del bolet alhora poruc i cruel.

Al mateix temps dues llondres enzes dones, suades i grasses, i curulles de sengles eixams de mocosa merdosa canalla, davant meu s’han aixecades, i entre els plors i els renecs de llur repel·lent prole, enraonaven, o pus tost discutien a crits, precisament, dels defectes i mancances o les vàlues i atots de la n’Una Muna, i vaig començar a vomitar fel en un bossa que duia un ferret a dalt per a tancar-la i anava plastificada part de dins, i volia morir’m, volia que el tren, vull dir, que l’avió, caigués d’una puta vegada, i ambtant el cap se me n’anà, i una idea fixa se m’instal·lava al costat del desig cada cop més ferotge de mort, i la idea fixa nova qui m’anava zigzagant per la via del costat de la idea de mort, era la de la n’Una Muna... i com tothom semblava haver’s conjurat per a parlar-me’n...

—Tothom m’anomena n’Una Muna... tothom m’anomena n’Una Muna... tothòm-m’anomèna-n’Úna-múna... tothòmmanomènanúnamúna... tothòmmanomènanúnamúna... tothom tothom thothom... tothom m’anomena n’Una Muna... tothòmmanomènanúnamúna... Tut..! Tut...! tothòmmanomènanúnamúna... tothòmmanomènanúnamúna... tothòmmanomènanúnamúna... Tut...! Tut...!

No sé pas per què amb el cap acotxat, entre el genolls, vomitant fel, i volent-me morir, i amb la n’Una Muna dels collons rosegant-me el que em romania de cervell (ben poc!), i sobretot el ritme... el ritme del tren damunt les vies... em pensava doncs que hi era, que hi tornava a ésser, al tren, i me’n recordava com d’una tremolenca lluminària remota... me’n recordava que als trens hi havia una corda prop el sostre que podies estrebar si hi havia una emergència per tal de fer’l aturar, no fos cas que algú fos a mig caure o hagués tot just caigut... o un boig comencés d’acoltellar la gent... o què sé jo quina agressió tingués lloc... i com sentia que em moria... i que allò devia comptar com a emergència al capdavall, d’una revolada, em vaig aixecar, i vaig voler estrebar la corda de l’alarma... i no la trobava enlloc... i em pensava doncs que m’havia tornat cec... o que m’havia ferit... que perdia tot senderi... i em vaig fotre a cridar... Mama! Mama...! I de sobte algú, un matalot bestial, va vindre’m a tot estrop part de costat... m’envesteix com rinoceront, la banya al ventre, i alhora encara m’entaferra el gran mastegot... M’ha tombat en sec... tot plegat desmanegat dec raure entre desferres...

Em sembla que se’m pensava el fètid robust bòfia disfressat que era un terrorista, o segrestador, o què ho sé jo... que hi volia fer un forat a l’avió... o cagar’m en déu o en el règim...

Em despertaren a l’aeroport... Una cambrota rònega... Potser m’havien mort i era a un altre món... En tot cas no en copsava del tot l’idioma encara, i atabalat, i amb l’accent pagerol dels goril·les de l’aeroport... malament rai... Ara els volia explicar que m’havia pensat ésser al tren... i que... el pànic... el pànic... els versos anàrquics... la desesperació pel desajust... i la cacofonia... la cacofonia...

No me’n fotien cap cas – cert, d’aqueix cas, ningú mai no n’ha entès el malentès.

Vaig acabar a la presó... on vaig continuar rebent tacons... Em baten amb les batutes i bastonets de llurs braços i, al bec de dalt, les rodonors d’ornades i orlades mans closes, i els pinyacs... els pinyacs em ressonen celestials com si sóc tot plegat tibadeta pell de timbal. Em baten rítmics... rítmics, crec, efusivament pianístics, orquestra maniàtica, sensacional.

M’estim molt més això que no pas la clangor de les trompetes d’infern que clangeixen insistents amb esquírria i despit, i sense cap cadència ni escaient escaiença dalt aquelles gàbies de ferro que els malcarats grops aeris fan grinyolar amb garranyics d’esgarrifaó.

Cada vegada que, quan no hi ha més remei, el ruquet ratadet qui sóc, fúnebrement tocat pel fat advers, puja a un avió, començ neguitosament de llençar’m orb a qualque temerari balloteig, sense ritme ni diapasó, barroer rai, etzibant petites guitzes i bitzacs, com si qualque bare invisible enemic no m’ha embotit recte amunt una maleïda barreja picant, i més que no pas ruquet educadet i pausat, sóc esquerp moneiot sense cap gràcia, i de qui els rigodons i rigolets, de cap rim ni raó emparats, s’han tornades, entre taüts on rauen, de pàmfils passatgers, xerraires cadàvers i no gens hàbils esquelets... s’han tornades dements danses macabres que per comptes d’exorcitzar, esventar, maleficis, n’atrauen, en criden a cacofònics esgarips... tot i escarritxos, grinyols, garranyics, xerrics i ric-racs infernals tractant alhora infructuosament d’obviar.

I llavors, és clar, abans la narcòtica química no actuï, encara immergit en la densa temença, el que no faré mai és llegir-hi criminals revistetes de dona. Ja per sempre més he odiades aquelles fadíssimes faves qui hi surten, suposadament actrius, mes l’únic que són, la veritat, ja us ho diré, com als temps clàssics que tothom enyorem, és meuques d’un cert preu, i prou.

—Ah, serviu-me, senyoreta, si us plau, un tallet de la coca de ruibarbre que ompliré d’escopolamines. I el volcà esbojarrat esdevindrà niu casolà, melòdic, harmònic... Aquesta vegada, viatge de debò com cal; somiant truites fins la terminal, on tota l’arítmia brutal s’haurà doncs terminada, i de bell nou ferms damunt terra ferma, fermament sabrem fermar i afermar cada línia, de qui l’escansió s’escau... s’escau perfectament... – oi? oi? – perfectament... perfectament s’escau.


~0~0~