Qq 109

Ocell d’isnell passatge


He vingut a veure el món
i m’ha semblat prou collonut
mes fotia un esternut
i s’ha dissolt en un minut.

No pas perquè sóc dissolut
ans perquè no és gens solvent
i molt soluble i dissolvent.

Ah com en planyc els qui hi són
com en planyc la il·lusa gent!


~0~0~


No pas del tot gramatical, mes sempre i pertot campió integral


Cert que tinc (o em té) (ens tenim amb) un jo indestructible.
Un jo d’un egoisme abassegadorot, imperial, forçós, gairebé total.
Un jo imponent qui sempre i pertot reneix més poderós.

Per xo que me li ens me li calgui tota mena de forçudes forçades lliçons...
D’humilitat.
I millor, molt millor, d’humiliació.

Mosques del món, veniu a cagar-vos-em-se-me-l’hi al nas!
Me li us li n’hi cagueu els ulls i tot!
Això rai, això rai!

Dones del món, millor, millor!
Dones del món, rieu-vos-em-me-l’hi-l’en, de son (mon) (nostre) carrincloníssim... Escarransidíssim atzeb!
Què hi fa, què hi fa – puix que (res de pus itifacient...)
Més monumentalment astronòmic còsmic idealment no tremparà!

Homes valents, retraguéssiu-me-li-me’n com n’és, de cagat...
Com en som, com ens caguem sempre i pertot...
Ens ho me li ho esgaripeu viltenint-nos-en amb disgust incessant!
I tanmateix, i tanmateix...
Mai no en tindrem pas prou!

Que algú molt poderós ens em me l’ompli sovint de crus mastegots!
I tant se val, tant se val...
Car encara ens se us em pensaríem superior!
Superior, superior, superior!

Ah, res a fer, res a fer...
Car cert que no pas del tot gramatical,
Mes sempre i pertot...
Arreu i tostemps...
Eternament i infinita...
Campió integral!





~0~0~


Branca del brancam de mon banyam


En un moment on la dona cau
(diguem-ne exagerant) en furor uterina
i s’escau doncs per un d’aquells atzars
que presa de folls desigs de cardar
no troba a cony roent cap de sos druts
(cap d’aquells qui anomena “homs de veritat”)
cap al cuguç s’atansa imponent
vull dir se m’atansa espontàniament
i furient m’arrenca del cap
una de les branques més dretes
del profús brancam de mon banyam.

Encontinent d’esme l’ha oliat
i ben amunt i ferm se l’ha ficat
lluent godomassí improvisat.

Bisbe doncs adient i amanós
tret de les mateixes banyes
que immensament dominant
m’imposava al llarg dels anys
en generosa penyora
de tota la pacient bondat
que li feia esgarrapat
abellot qui mai no ronda
cap forat.


~0~0~


Utilitat de la ciència matemàtica


La ciència matemàtica ens estorç dels mites ximplets qui ens esclavitzarien.

Per exemple.

Sempre m’havia pensat que el clítoris de la meua dona era més gros – llarg ample espès i ferm – que no pas mon molt humil cigaleta.

Una nit no gaire ha on la dona tornà pet d’una de ses salvatges orgies i caigué doncs al llit com plom adormit...

Què fiu...?

Doncs gosí anar amb la cinta de mesurar a mesurar-li el clítoris encara tot umflat dels múltiples orgasmes pobrissona suara soferts.

Una polzada i mitja!

Amb trepidació em fiquí tanmateix a trempar...

Mesurí llavors mon bategós vitet...

Quatre polzades i mitja!

Ah bondats de les eines de precisió matemàtiques davant la palesa inferioritat del que hom carallot diu a barrisc!

L’instrument científic donant mil voltes a la simplicitat no gens acurada d’un dit!

Un temerari escapcívol dit qui voldria mesurar fineses impossibles!

No!

Que sigui d’empertostemps la infal·lible maquineta dels savis qui digui el que el món científic llavors certificarà.

Tornem-hi...

Quatre polzades i mitja!

Ara sabem amb total certitud on som!

Amb mon tímid atzeb tanmateix guanyador!

Per tres senceres polzades!

Qui mai ho hauria dit!

Ah si en va perdre de fosc misticisme... la dona... aquella condemnada nit!


~0~0~


darrera nit ací


en la solitud de l’haver refusat tota participació enlloc
la nit abans on cal partir
la desesperació s’instal·la
d’haver-ho d’abandonar tot
sense ni tan sols haver-ne emprat bon tros

tant que n’hauries pogut fer content altri
si mai ho haguessis sabut calcular bé!

mes ara és massa tard
és massa tard

la blanca aparició d’una dona àgil no ho adobarà pas
et roman un darrer refús que li ofereixes amb bones paraules
tot i que amb molt més de gust li hauries dit la veritat

vostres músculs
vostra alçada
vostra agilitat
vostra sol·licitud
ah com em porten ànims a l’ànima
mes haig d’anar-me’n
butxaques buides
tantost s’hagi fet clar

i qui voldria convidar ningú devers enlloc?

com veieu a fi de comptes un darrer refús
un darrer refús s’imposa

i ara encara un cop d’ull tenyit d’enyor a la cambra
la cambra que ho conté tot i et conté

l’abraçaves si et fos factible
te l’enduies ben embolicada al cor

mes acostuma-te’n

amb la claror hauràs fotut el camp
capcot
sense re
caminant de bell nou cap enlloc.


~0~0~


grogors enjòlit


no feien cap cas els vells desnonats dels suspesos ventiladors grocs
mentre nosaltres dos encara vigorosos ens aferràvem al negoci

en vendríem milions i conqueriríem l’illa blava
on enterràvem els morts i llurs monstruosos tresors

i garlàvem animadament
mentre al cel el bosc groc de ventiladors suspesos
volaven anàrquics catàrtics exhilarants de gom a gom

l’arrencaqueixals a la cantonada esdevenia un bri pus desastrós
d’on que mon company tot i el boiant cuidés defallir

un rar vidriol em corroeix la melsa
recitava amb celles acalades i molls ulls

cops tothom en rep... només compta sobreviure’ls — encoratgí

mes volia rebregar-se’m per terra
no gens convenientment car qui jaquia surar els ulls enjòlit
amb el més proper indiscret espectacle tot arran?

el prenguí de bracet i el filtrí cap a ca meua

la dona sempre amb un ull de biaix cap a la bagatel·la
el rebé tota fimbrosa

triï triï — li deia
sota lo xut empallat amb al bec lo talismà
a l’estatger rere la cortineta hi té
lo ruà i lo ricí
lo resolis i lo benguí
la melissa i lo sloà
el bolet i la gelea reial
la cera d’espelmeta beneita i l’oli de bacallà

m’hi entremetí i declamí — no serà re no serà re
sou fet de pasta de molibdè
preneu-vos per comptes aquest cordial

mig refet em vantà a la dona
vós rai que teniu un home molt potent — féu

us puc assegurar que abans no se li torcés lo mànec
cardava com un camell — bleixava ella
i els seus sospirs afegien balons grocs al firmament

a l’ocre llindar tacat d’agrors i líquens ens reposàvem

cel inversemblant
amb delit ens plevírem allí mateix de fer-ne d’empertostemps
ni que fos acrònics o àdhuc pòstumament
lo ditirambe

falba harmonia
epidèmics en tombaven els pinyols i les llavors

amb pitjor juí hauríem aixecats grans aürs
d’albíxeres

elegants ens n’estiguérem

els viratons de la pols ens esgrogueïen el panorama

amb els ulls així esperonats
ara ho jaquírem per a l’endemà

pel succés de suara tanmateix encaixàrem

els vells desnonats la borrasca els esborrava.


~0~0~


barruf de món fugit em sura com rot que em fes l’enfitat cervell


en vida pretèrita al temps d’antigor
quan érem benauradament salvatges
un flamíger meteorit s’estrompà enmig d’un vast ermot

altament intimidades
les nues tribus dels voltants de lluny atalaiaren l’indret atès
erts l’esguardaren redubtablement i reguardosa bategar
solell nocturn qui de l’ou rost de la dura terra s’esdernega a néixer

seductors torterols
el fum verd lluent
que eixia fimbrós com sardanes de temptadrius del cràter abruptament crestat
els tenia més tard plegats hipnotitzats

impel·lit per l’estre de la distinció
em fotí enmig de la grogor

m’hi haig ficat impertèrrit
i romàs n’haig al bell centre
hores i hores
jorn sencer
immòbil i furient
nu i encès
sota la creixent intensitat de l’envejós antic Solell penjat al sobirà oceà

imbuït pels calds metalls aliens
a pleret esdevinc semidéu indestructible

sagrat cercle infernal
ningú altri qui gosés atansar-s’hi no feia altre mai
que cremar-se peus i cames sense remissió
fins al carbó que intermitent s’escruixia roent
entre sos esgarips de darrer horror
i l’esfereïment esvalotat dels presents
cos tost ensorrat entre cruanys de pregonament abrusada carn

i eu?
què hi feia en acabat de semidéu per aquells rudes paratges?

què altre que fotre-hi l’escarabat a qui la cuirassa inviolable
permet ficar-se arreu
i monejar-hi a son grat?

tret que sempre grau per grau
amb prou moderació
amb la greu circumspecció que escau a un molt durable heroi...
si vol esdevenir com esdevinc
mite imperible.


~0~0~


entre autors


a la fira dels “misteriosos” hi he conegut en Senko
a qui mig veraç dic “sou el meu autor de misteris preferit”

complagut ens ha convidat amb un parell d’altres d’admiradors a ca seua

hi anàvem els quatre en taxi

en Senko és un home molt escarransit
ca seua és un forat malsà
sos llibres són idèntics als meus
la seua màquina d’escriure ídem

per què eu qui visc en un piset de baix en casa tan merdosa com la seua
qui tinc els mateixos gruixuts llibres
la mateixa màquina de pitjar-hi
si fa no fa els mateixos aires tèrbols enmig el bataller proletariat...
no escric sinó frèvoles impressions
que certes minyones troben sovint “romàntiques” i prou?

és perquè sóc bohemi i lliure
no estic casat i domat
les correccions conjugals no em tenen feliçment endogalat

al contrari doncs
amb similituds de saltarel·la
oblic
tota nosa ni damnat impediment
mon hiperbòlic passatge arrupit arran i estampat com caqueta trepitjada
jaqueix tan tost o tard com calgui

ah i sedegues de discret afalac
les dones del veïnat si mai tenen fora de saó un cert desfici a la carranxa
vénen d’estranquis que els “reciti”
part de cigala
qualque ardent versió del meu “romanticisme”

i si mai cal fugir en un minut plegat
això rai

només cal arramassar quatre llibres
quatre parracs
la màquina d’escriure
l’alcohol i el tabac
i au
lluny
anònim cap a cap altre atapeït veïnat...

(...)

i els paperots fantàsticament guixats...?

els paperots que volin com somiosos papallons de la bona sort
per a les dones i minyones ara enyoradament ploramicoses als balcons
del món oblidat.


~0~0~


Els qui patírem la humiliant vençó voldríem refer els mons


Si re depengués de manguis
no fóra pas prou diferent com tot no rutllava!

Per començar...

A mon món
tota arma i tot diner
i tot maquillatge i tota màquina...
passaven a destrucció immediata —
i eren per sempre pus interdites
(no sols pas d’ús ans de concepció).

I tot soroll i tot perfum
(que no fossin causats per causes naturals)
esdevenien moralment tan reprensibles
que ningú amb dos dits no gosava emprendre’n
l’inici de la confecció.

Ens dedicàvem plegats al treball
a tall de d’abelles o formigues —
tret que sense jerarquies.

Absoluta igualtat —
tothom alhora obrer i regina.


~0~0~


Impressions


Mentre els cobejosos banquegen
m’assec als líquens.

Mentre els tifes pontifiquen
remèn l’arròs.

Mentre passa el film (un bri grotesc)
al capdavall només mos ulls en són els protagonistes.

Tot el que s’hi esdevé
(tanta d’esmeperduda dèria i xafogor despesa
tant de temps balafiat)
només si l’enregistrava el cel·luloide de mon cervell
adquireix cap tènue tast ni ensum de realitat...

I tampoc no et pensaràs pas
que no et serveix de res — ton nas!

Desprèn-te’m (imatge) cap a nivells d’enjòlit capmàs!

Per a arrodonir el somni
aboleix el que vol.

El que no hi vol ho aboleix —

Visió impresa —
únic vector que hi ha romàs.


~0~0~


El jorn on vaig perdre la imatge


Era guaitant-me al mirall damunt el faldar de la llar
i la dona em va cridar:
Robert!

Me’n record que me n’anava cap a l’esquerra
lluny de la dona
quan la meua imatge a l’espill se n’anava també a la seua esquerra
cap a la dona
(impostor!)

Se n’anava la meua imatge
(em voldràs trair
després que tan amics no fórem?)

Mai més no ens retrobàrem.

Ell (no re altre que buida imatge rai doncs)
reeixia ans relluïa (és clar!) en societat.

Esdevingut un altre entre els entretenidors
entre els titelles de merda
actors músics cantants comentaristes mistagogs llufaires
tota mena d’assortit enganyador
(s’entreacontenten amb vagues nocions de sobreviure a la mort)
i de qui l’equip (país nació pàtria sistema imperi...)
sempre hauria d’haver guanyat
car sempre és el millor
(ah insípida vanitat
fals orgull
fat fatu fat).

Mentre jo (sense imatge)
em perdia amargat
pels amatents deserts
de les grogors sens fits
patufet foscant.


~0~0~


Cette fois il nous faut deguerpir for good


Desenguerxeix, doncs, i deguerpeix, Robert, que em dic.
Oi? Derelinqueix.
Derelinquíssim, Robert, prou cal, res a fer, som-hi, ja hi som.

Sabent-me greu d’haver de tornar a abandonar
tots els meus llibres
i aquest cop definitivament.

Tots aqueixos anys amb por que vingués
la patrona del bungalou
i ens fes pagar.

I ara doncs el darrer dia
regalant els llibres
no podent endur-me’n
tampoc aquest cop
ni un.

Acomiadant-me dels qui se’ls queden
desitjant-los sort.

Hem d’anar-nos-en on fos
a una altra vila
on ocuparem les cambres
d’un altre hostal.

I la patrona s’oblidarà
de fer-nos pagar.

I recomençaré de reunir
l’enèsima delitosa biblioteca
carregat de trast en trast
de feixucs paquetots de llibres vells.


~0~0~


ou de carn qui el tren pongué


per la finestra del tren que se n’anava
veia perdre’s la petita...

sa mare volia que la guardés
mes ella, enjoiellada, se n’anava
a repartir sos joiells entre el pobrets...

per a no haver de donar raons
a la mare (encara més enjoiellada que no la petita)
de la desaparició...
havia de desaparèixer jo mateix
a qualque racó o altre del tren que s’embalava...

a la propera estació
el tren em pondrà no gens conspícuament
talment com ou de carn qui rodolant es perd.


~0~0~


belluga’t al groc


belluga’t al groc
que hi reapareguin els castells
i les dolors s’hi fonguin;

belluga’t al groc
que els paisatges s’hi estenguin
inoblidables, sanguins;

belluga’t al groc
i que els blaus en esbarts ocellívols
s’hi escampin;

belluga’t al groc
i encomana’t al vast viatge
vers el cor de l’espiga
on perennes bateguin
les segones essències.


~0~0~


Al port amb la desconeguda


Seriós, descendia del vaixell.

Al port, la desconeguda em sortí al pas. Semblava pidolar. Les seues dues mans em tremolaven davant, com si m’engresquessin a sacsar les butxaques per a trobar-hi uns pistrincs per a l’almoina.

Em corsecava un neguit. Aquelles mans... aquelles mans...

Aquelles mans les havia vistes aquell mateix dia almenys tres cops ja.

Aquelles mans eren les mans que es repenjaven als passamans de les escales que pujava mig a sopols, com si portés fang a les sabates, de tres en tres esglaons; eren les mans que després es repenjaven a la barana de coberta. Aquelles mans aquell matí havien netejat amb blanc detergent en pols i esponja groga els fogons a la cuina de baix on faig de rentaplats. Aquelles mans m’havien cordades les sabates i m’havien fregats turmells i canyelles durant el partidet de futbol que fèiem entre els marinerets, tots portant el mateix uniforme verd fosc de la selecció nacional catalana.

Aquelles mans eren les meues. Les mans de la desconeguda eren les meues. Les seues les meues!

Aquestes mans...! — vaig dir, i volia prendre-les-hi.

La falsa captaire es va fotre a riure a grans riallades, com una puta, i se’n va anar corrents cap al barri de putes del costat.

L’empaitava esmeperdut, bleixant, esbufegat, corbategós. I totes les altres desconegudes se me’n reien.

I ella...? I ella...? I la dona qui m’ha robades les mans...? — anava dient pertot arreu. I em prenien per foll i ceballot.

Delerós, encara la cerc ara, a les palpentes, tentinejant, amb mans manllevades, robòtiques, per totes les cantonades dels barris de putes de cada port.


~0~0~


Narració llonga breu


Entre ell i jo hem descoberts els nínxols secrets dels herois de l’antic setge.

Eren amagats sota les peanyes dels balcons.

Ningú no sabia que alguns dels balcons dels edificis més singulars de la vila decelaven aquells amagatalls.
Només calia saber aixecar el balcó, tot plegat, peanya i baranam, i sota trobar-hi la pedra llisa.
Rere la pedra els cadàvers amb els secrets.

Quan calia escriure’n l’informe acadèmic trobava que mon col·lega esdevenia estrany, fred, contemptori, vexatori i tot.

“Ja ho escriuré jo”, em diu, com si jo no servís de res.

Volia objectar-hi. “Per què? Per què? És que en saps més? És que hi ha quelcom que no m’has volgut dir...?”

Sense respondre’m, despectiu, se n’ha anat a dinar a dalt, als menjadors de la Universitat.

Totes mes recerques a parir panteres, doncs? Mes col·laboracions a can pistraus?
Quin mareig! Potser sí, que no sé ni on em para el cap. De debò conec el significat del nostre descobriment? Què hem descobert, fet i fet? Val la pena perdre-hi el lleixiu? No fóra millor reconèixer que no hi entenc pràcticament re?

Ple de cabòries i neguits, doncs, anava a pujar a dinar quan m’ha vinguda caguera
. Sense guaitar abans on defecava, es veu que ho he fet damunt d’altres caguerades. El canfelip sempre put tan horriblement, qui se n’adonava!

Quan tanmateix maquinalment he feta rajar l’aigua perquè s’endugués el palter, veig que la tassa devia doncs ja estar embussada de no feia pas poc.
Reguardoses, les merdes negres pujaven bombollejant

. El pitjor naturalment és que amb el nerviosisme m’hi ha caiguda la jaqueta — segon cop a la vida que tal destret m’esdevé: que em caigui la jaqueta a tan pútid, frustrat, maelstrom; a tan repugnant caòtic xarboteig; a cap xipolleig, a cap rabeig, multimerdós, com aquell; a tal cap de fibló de copioses femtes i cagallons; quin rodament de merdes i quin rodament de cap, vós; tot plegat gairebé res a la vida de tan esborronador!

La jaqueta amb el llapis electrònic on hi ha enregistrades les meues investigacions. La jaqueta amb les meues ulleres. La jaqueta amb els documents!
L’he pescada entre les merdes de qui sap quants de culs.
Mai més no l’ha netejaré de tot.
Mai més no em netejaré prou.
La minsa aixeta del petit rentamans poc dóna l’abast.

Avergonyit i nogensmenys encara prou brut me’n tornava a baix, sense dinar.

És aleshores que la noia eixerida ha entrat al nostre despatx.
Hi estic secretament enamorat, però ella no sé pas amb qui surt. Tothom prou sembla tindre’n la clau, per al seu trauet de pany, mentre jo la meua clau si no en fot pas, d’anys, que l’he perduda; potser la perdia i tot tot naixent.

Ara, onta rai. I com ho faré perquè que no se n’adoni de la pudor que faig?
El meu gras col·lega sempre put, com tots els grassos. Per això hi tenim al racó aqueixa ampolleta destapada de colònia. I si badant badant la fes caure? Fet! “Ai, perdó!”

“Si que estàs avui nerviós”, em retreu.

“És que hi ha nous problemes amb la investigació”, li dic, i veig per la finestra que al pati, damunt l’herba, el gros fastigós, havent acabat segurament de dinar, juga amb el seu petit, tan gras i fastigoset com ell, i segurament pudent, encara que qui pudi més a merda avui sigui jo.

“Vinc a solucionar-t’ho tot!” tan optimista se m’exclama. “Tret que abans me n’he d’anar a dinar.”

I en un tres i no res s’ha disfressada d’elegant cambrera, amb el seu uniforme flor de magrana, cenyit i amb joiells lluents.
Així no li calen credencials per a anar arreu l’edifici, tot i que no en tingui cap dret, essent com és, no pas investigadora, secretària d’advocat, tot i els agalius que ofereix de meuca de barri car.
Com em plauria de pujar amb ella, mes la pudor que faig fa orxegar.

M’estic rere la finestra, cremant amb els ulls l’amic i col·lega qui m’ha traït.
“Mal llamp forcat no els rostís, ell i son nyec tan grotesc!”

“Ai verge!” que em retrec.
He pres el meu ordinador i mos papers, i he fugit.

Fugit de la Universitat, de la vila, de la investigació, de l’amor.
Per a mai més no refer-hi cap.

I em fonc al rerefons.


~0~0~


L’estilista català


He ben corregut fins al cim sense estrompar’m.
L’únic qui ni s’estrompava ni s’havia abans retut.
Ah si he doncs ben corregut i com tot entrebanc no he sobrat!

I quines faces de desconfits els qui darrere m’han romasos!
Llargs i curts, cuits i crus, amples i estrets — ujats, nefastos!
Faces de cal dentista, la de cascú amb sis variacions de la mateixa emoció.

Tothom convençut (més: plerofòric) que sóc titànic i nogensmenys sol·lícit,
Que davant la corol·la empedreïda de cap volcà poc em destrempa el vertigen,
Ni que, despesec rai de trofeus, poc m’obnubilen del triomf les noces salvatges.

No pas felló, ni enlluernat, ni esvaït, ni a cap barloc mai encallat,
Ans fàl·lic, de ciment armat, gens astorat, menfotista amb l’espectre
De malalts matisos o el tro subreptici que la carronya del crepuscle rota.

Horitzons de sofre, or a l’oró, exhausta posta, on la visió penetrant
Em floreix de l’epigramàtic diàleg entre l’escamarlà i la piragua.
Assumpcions a betzef, minyonies de nàusea, ulls omnituents.

Tripes insultants, pròlegs tempestuosos, silencis trepidants,
Nimfes i vailets encolats, de qui mai no estrafaria pas follament de zelar
Per cap futur de fracàs. I guarets, buidors, eixorquies i d’altres objectivitats.

Per dreceres del coratge, somnambulant, sense vacil·lacions les tall.
Deteriorats vòrtexs, robusts fenòmens, cohorts de nèmesis...
Ni amb les goles més ressonants ni horrorosament eloqüents poc m’annexaran.

Repulsives carcasses qui jaquies enrere d’hordes amnèsiques,
Qui amb corglaçats engranatges renuncis plantaven àdhuc als declivis,
Tu ton tarannà de víctor, nodrit de certituds, el capdamunt, lúbric, fongueres.

Esguard d’escarabeu tiranys desglaça, i l’ascensió durant
Mes pebroteres tan feraces llurs pebrots verds, verosos i vermells
Somiats reveig i benaurat entre espurnalls d’estuprada tresquera.

Vermina llur metzinosa dialèctica, esperons amb verins — amb dits de virtuós
Qui de l’eriçat violí en rebla les espines que nigues els nourien,
Si pel barutell del lúcid vesper de mos recursos no els elidia!

Oneironauta, nauxer oníric, pels ergonòmics objectes matemàtics
(Estructures del destí per la física visceralment repudiades), m’hi endinsava,
Tascó eclèctic, domèstic cosmòleg de qui el velocípede implosiona.

Cada món — no gens estètica víctima d’accident en perversa ruta.
Llurs nafres atmosfèriques cap de les sòlites lúgubres elucubracions no les vexen.
Fantasmagories macabres de laberint corcat, els fragments tel·lúrics s’hi cristal·litzen.

Centelleigs d’àgates i marbres, de nacres i safirs, zincs i carboncles,
Cruanys que bateguen amb el delit espontani d’espígols i peònies.
I les ululacions i la bonior enigmàtica al rerefons al·ludeixen a súcubes.

Les escates balbes d’esmalts espuris del fòsfor insidiós n’usurpen
Les vàlues oblidades dels pòl·lens ardents cap als gambits idíl·lics.
Panteons d’envergadura naixien nomàdics a reorquestrar obscurs somieigs.

Orgies de mènada en soterrani esquàlid, estètica Thule d’on les rels de l’èxtasi,
Prenys com armes, conreen esquerdes que regalen luxúria
Com pels plecs de l’harem on mon lleure s’eixampla.

Eclíptic accípitre salla per l’esplèndid capvespre on els amorals dimonis,
Amb tècniques químiques, Pèlions apilen damunt Osses simbòliques,
I amb obsedida èmfasi per creixents contínuums de buits paradoxals...

Sóc l’oblong narcís qui per pugnaces evasions megalomaníac es reencarna.
Silueta hercúlia al taní, Alceu enquistat entre les enjoiellades Hespèrides,
Gran lluminista, amb llambresc cervell absolc dels qui me n’ofreneu les noses.

Plaent capteny se’m desprèn de l’inherent avantatge que duc d’aborigen
Ara enlairat al cim més sa, tret que, hagiogràfic rai, tanmateix no vull signar
El que unànimes pondereu com prolífica proesa que obsolet el futur fa.

Sóc català, distant estilista qui çajús us veu metanoics, prons, híbrids, abortius,
Per tot obstacle transgredits, per tota violència corromputs, encefalítics,
Trèmuls, amb crosses, epiglòtics, tèrbols, adolescents i evaginats.

Amb quin palpable crit no esberl meteòric l’opacitat del cel,
Mac a llorda tarja de d’hermètic Olimp, monàstic recer dels febles farsants,
Amputats titellaires de qui les decebents narracions, exposades, s’han foses.

Mediocres untuosos de la fotesa retòrics qui el profà campió, herètic, descompon.
Llurs patètiques torturants bombolles, indignitats dogmàtiques,
Amb insolència mon ceptre fa esclatar — i en plouen a l’atzar fems antediluvians.

Intransactre, mai petjant cap branc fressat i menys relliscant per sòlites empiuladures,
En imperible llosa epitàfica fenc al capdamunt, entre didàctiques escultures,
Per a la incoherent posteritat: N’Aristarc — crític duríssim — hi conreà verdures.


~0~0~


Aristarc Verdura, mort


Com adés ça enrere n’Erisicte, qui assassinà arbres i punit per la natura mateixa, nafrada al viu del tendrum, hagué (condemnat doncs per la Mare) d’esdevindre autòfag, així n’Opili, qui el 1999, per l’emètica mimesi empès a fotre com la voluda ignara, i per això, havent perduda tota noció de rigorós balanceig de les dades ofertes, cruspit pel bertrol de la mistificació esbombada pels mitjans, es ficà eixelebradament doncs a consumir encara que no tingués gens de gana, o en tingués de faisó infinitesimal, i sempre artificialment provocada per les insípides, molt betzols, propagandes (i els infinitèsims els millors matemàtics sempre els hem presos per zeros, i doncs els hem tinguts degudament per abstractes o sense vàlua ni influència), fins que, és clar, com no podia escunçar-se altrament, amb els seus còmplices farts i repugnants, ell i els altres llefres molt pecs, van col·lapsar l’antiga harmonia, ara doncs esdevinguda novament caos, confonent ara ell, amb el seu enteniment enverinat per l’ambient pol·luït, ésser amb mantindre’s viu (la dada ontològica “ésser” amb el simple detall tròfic “menjar per a no morir”), n’Opili, per excés de fam, aquesta vegada, en operacions mútues amb d’altres, esdevinguts tots plegats espontanis cirurgians (a part el fet “normal” en aquelles circumstàncies terminals que qui podia escorxava algú, la víctima de mantinent i traïdorencament assassinada – la xagna amanosa de l’arquetípic esparver – i la rosegava a l’indret del banal tort mateix, tant com podia, car hom ensumava carn i allò s’omplia immediatament d’hienes i voltors humans), es feien recíprocament, com dic, forats al cos i es llevaven òrgans i greixos excedents amb què llavors es nodrien, tot i que no els en calgués tant com prou fenyien, fingien, creure’s: prou podien altrament d’antuvi haver cremat el greix excessiu que feixugament encara traginaven, mes, és clar, els malparits, malavesats rai, malvestats rai — tot fos omplir el pap.

Es torç — em dic, antropòleg un pèl xenòfil i tot qui sos cars espècimens tanmateix esguarda com ara vaixells ambigus i convulsos — es torç, crec, massa la clina, violant doncs fort les lleis de l’equilibri.

I capficat rai amb mes xifres i requadres. Car quin laberint de perverses tendències i sobtats clinàmens, oi? Cloc els ulls i, esvaït ans quimèric, apareix llavors l’ambient on tot creixia, es desenvolupava.

Amb ulls d’etnòleg, amb ulls doncs equànimes i enfonsats amb lleure tant als horitzons pretèrits com als vinents, me’ls esguardava tots plegats per un espiell petit. Vull dir, mos conills porcins.

N’Aristarc n’era el més golafre, i doncs destructor. Verdura que veia verdura que es cruspia i ensems malmetia perquè mai pus ressorgís. Presumia de gras i d’acabalat i de propietari i de mestre de bòfies, jutges, exèrcits, periodistes, proletaris, capellans i d’altres esclaus.

Home daurat qui molt tifeges,
Si mitjamerdegessis menys,
Potser gosaríem passar la tanca
Sense gaires pors de trepitjar palters.

El qui portava aquell escrit altrament inintel·ligible fou encontinent assassinat i devorat. Em pessigollejaven els panxells dels dits. Només pitjant un botó el brutal i sos sequaços els hauria fets desaparèixer. Mes me n’estava; com podia l’investigador com cal deixar d’ésser neutre i imparcial? Qui voldria mai comprometre la deguda precisió científica? És axiomàtic que tot fenomen es val tot altre. Diré, com n’Ammoni, de qui les vehements dendrites llurs luxes sinàptics teixien incisives troques de pensades exquisides, que la precisió del científic es mesura pel baròmetre de la seua absoluta objectivitat. “Hi és com si no hi fos, i és aleshores que tot àtom, creient-se sol i en la intimitat, poc anc feny, fingeix, fer altre que el ha de fer per pròpia voluntat.” El principi de la incertesa doncs batut; no pas alterant-ne (de la cosa) doncs les propietats pel fet de fotre-hi l’ull, o pitjor, el dit (al gallet). “No n’intersequéssiu pas (dels observats) gens llur sobirania. Febríssiu per comptes només tot allò rovellat, en vostres mitjans d’observació, i prou, mos cars minyons”, això escrigué mon mestre, i prou que ho seguia fins ara que mai no m’ha calgut desdir-lo, ca?

N’Edmon Acròbata, equilibrista l’abdomen del qual el veies atrofiat com el de cap antic maniquí, esguerrat, esmerlit i geperut com era, com ara cap canviot qui les bruixes — havent-te robat el bell infant — per comptes llavors a l’escaleta et cagaren, ara, amb mostatx acadèmic, fent-se el llefec, el seu receptacle desmanegat que cap gastroenteròleg amb dos dits no hauria pas certificat com a prou hàbil per a encara pair re, amb ulls inescrutables de llamprea o anguila, i trau a la faç reduït pel desús, i sobre desdentegat (com l’agòmfia aurora d’un Sol com més anem més escarransit ans enfredorit), assajava en aqueix raconet de xuclar d’amagatotis un bon embalum de certa indeterminada putrefacció plena de mocs, potser vírics virosos romanents de qualque altre rèptil, d’insípida reputació, lleig com egagròpila, mort qui sap els mesos que fa de qualque gam de rel també termonuclear, o, si això doncs no, potser que fos carn corrompuda, residus deleteris de qualque gegantí coleòpter mort de vell i no pas per ningú fins ara detectat; i no pas aitampoc que aquella repulsiva oradura no se l’hagués n’Edmon cruspida de viu en viu, ni crua, com ara es disposava a fotre, tret que, és clar, amb lleure i permís, prou s’hagués, com tothom, més estimat rostir-la en graella i amanir-la amb cap mosaic d’essències i síntesis de suc de peix i de ceba, i de crancs i sabaters de riu, i d’esmaltats papallons i espiadimonis de fonteta qui saurí psicòtic tot just ha esbatanadament exorcitzada, tret que ni estoneta ni menys encara llicència poc havia, pobrissó, i poc doncs així mateix que li fos llegut (ni pel temps robat ni pels ulls i nassos dels molt tenaços vigilants) de ficar-se al pap re que abans n’Aristarc mateix o algun dels estiracordetes i merdacaners del seu escamot de cruels llunàtics (quin florilegi de lascius terroristes, eh?), no ho hagués triat i tastat i, si s’esqueia, en acabat tragitat; i el veies doncs aleshores atansar-se, com qui es carda el paisatge, fornicador de fiters, macs i terrossos, arrossegant-s’hi, devers la cobejada safarosa teca, quan, com dic, els mimètics aliens de l’agre baló boterut d’òrbita oculta qui ja vingueren, dansant de panxa com soldanes i odalisques, a abduir tothom qui enxampessin i a transformar alhora el món en un bordell suspès al buit, a caire d’abís infinit, a frec de dissolució, semblaren haver tornats, despertats de llur mil·lenari eixiverniu, a fotre la mateixa tasca d’abolir anacròniques civilitzacions, tret encara que no eren pas els malignes savis extraterrestres aquesta vegada, ans els heroics criminals de l’eclèctica colla dels alfes qui balístics i amb hòrrids visatges li cauen tot de sobte damunt a fer-li la doctrina, i quin desfici i quina esgarrifaó llavors l’estancat inerme Acròbata, de qui els ossos, com trepidants bambús, simultanis toquen chors de bacanal i avien xiulets de líriques follies, alhora que cuiden eixir-li de l’estricte perímetre del seu cos tan succint, per a solaç dels seus innombrables paràsits moribunds, mentre així estimulats (per aquella obra mestra de l’orquestració òssia) els molt rudes atacants ceballudament se li abaten a onades descordades, d’on, per manca de prou trellat, i doncs per excés de passió, que ells amb ells topin i s’inundin com adés les pluges constants de granotes apilades, i, qui poc qui molt, tothom rebi batzacs rai i ningú no romangui gaire intacte; sinistra farsa tot plegat que el meu ull vidu a la finestrella no pas gens evita, un pèl fascinat i tot, d’anar captant a graus negligibles, de tal faisó que li sembli pel·lícula de cine, pebrada austerament per drings llunyans d’enyorós violí, mes vet ací que disruptiu el sabó de la mort ve a fer-hi dissabte potser on menys qualcú o altre no s’havia cregut, car prou veies en acabat que entre els qui restaven dempeus el datpelcul cuguç de n’Aristarc poc s’hi comptava, i com doncs llavors no aprofitaven els seus desagraïts rancuniosos segons per a rompre tot pletge erroni i, tot esquarterant-li el generosíssim cos, per a ficar-se de mantinent a repartir-se’n l’abundantíssima carn, com bons germans d’antuvi qui garbellen els millors mossos i ensems s’acaronen sexes i tot, mes tot d’una, un pic més tard, sortint de tota ratlla que els contingués, és clar, i a la mercè de llurs disposicions de carallot salvatge, havent-lo trinxat com al morter, trinxant-se alhora mútuament, com donzells a la lliça qui pugnen desancorats per a fer detonar els caps dels adversaris i alhora, ah mesquina delusió típica de cada pec il·lús, esdevindre al capdavall prou provisori transitori efímer cap de tribu antropòfaga, sí ves, què hi farem, amb tots els subordinats només atents que tu també tinguis, per massa golut, collons, un “accident”.

[Pugnaç corcó, el darrer dels aliens encara enjovat per l’espectacle del vell món ensorrat badallava ara, i semblava al capdavall decidir-se per jaquir de servar proa al vent, i seguir per comptes ja el sa costum dels companys qui, en acabat de fer cap i transformar l’indret d’aterratge en la típica serralada de marbre viat, lleugerament avinagrat, farcida, entre altes vedrunes, de perfectes circuits i amples planures totalment llises, on, sempre a les envistes de la vasta nau ara camuflada al paisatge que hom titllaria tanmateix d’extraordinari, hi ballaven, letals simpàtics aliens plens de goig, com babèliques granotes, o, si amb l’hivern s’hi posava glaç, hi patinaven i relliscaven com monstruosos vailets entremaliats, cabeilis adorables qui nogensmenys, per llur fabulosa lletjor, prou embasardirien hidres i gorgones i tot, fins que, ujats ujats, no se n’anaven, com dic, tots a clapar, durant mil·lennis rai, i fins a la propera... fins a la propera... fins a la pro... pera ex... cur... excursi... ó.]


~0~0~