Qq 108

Per on retruny la veu del barroer destí


S’esmarreixen els pipiripips
els quiquiriquics s’eixarreeixen
i les mòmies penitents
pedalen com enzes.

Centúries anèmiques
de pànic de sípies
llurs funambulesques esquenes
noliegen crepuscles.

Epistemològiques píties
per finestres eròtiques
amb hams escandallen
fidelitats de bruixes.

Ah retrunys diarreics
de cacofònics oracles.

Idiosincràtiques petges
d’aviram cal·ligràfic.

El que dius i no dius
ous lilats d’afollanius.

Qui t’entén no t’entén
amb l’hivern la catipén.

I pedala penitent
cada mòmia contravent.


(...)


Wo tönet das groβe Geschick?


Ah malaurança de ton tràgic destí
de tes fintes se’n fot i t’amorra al purí.


(...)


Fat faduc fada faduga
ama l’aranya el mosquit
i el caragol la lletuga.


(...)


Volgué el destí que mon cul fos rodó
i que per a veure-hi prou clar em manqués un fotó.

Volgué el destí que perdut en la foscor
algú m’encertés amb la cigala al fitó.

Recony destí (esgaripí) fes quelcom!

Carallot et fas fotre (respon) prou li passa a tothom!


(...)


Ho vol el destí


Era provant de cagar i ja feia una estoneta
fins que de sobte... plop!

M’exclamava:

That was the tiny turd
fate wanted me to drop
all along

after all those mind-numbing
galactic gyrations
and wrong-matter goings-on

during those long

long

unendurably long
eons.


~0~0~


Les pors d’ara


Amb el poeta coreà
remembrem les heroiques joveneses
on nostres cossos perfectes
obrien bulevards.

Eren estatuescs
i dominaven les avingudes linears
i els cordials templets.

Xipollejaven en fonts monumentals
i en antres i xibius feien esclatar d’entusiasmes.

Trobaven sempre indret
on dir la poètica veritat...
sense les pors que els prenen ara.

Les pors d’ara
on sota l’ombra dels pistolers
amb orelles de tres pams
els cossos escarransidament controlats
no gosen fotre altre
que silenciosament remembrar ensems
llurs pretèrites llibertats
en absència llavors
de les mefítiques màquines.


~0~0~


Error etern


Nat de fresc, de mantinent
te n’adones astorat
que havies entrat a la botiga equivocada!

Mai més no en surts
client enxampat pels segles dels segles.

Els morts qui tenen la botiga
només hi venen turments incessants
en esteses infinites.

A les palpentes vas
per corredors infinits de foscor
de qui els murs són intocables
car habitats molt atapeïdament ni pregona
pels tous monstres més malignes
de la realitat amagada.

Al cresp dels murs horriblement flonjos
on tot so ni llum s’esmorteeixen i moren
oceans sens fons de monstres
qui, mai arrigolats, et devoraven.

Rere els murs sens fons de foscor
només l’horror nu hi rau
de l’ofec continu
i l’angoixada reincident interminable pampalluga.

Tos crits esfereïts no van enlloc
englotits com tos ulls
per les urpes i esmolades ferramentes
que estocàstiques es disparen dels murs il·limitats.


~0~0~


En Txal·li Rab Biüt


Sóc en Txal·li Rab Biüt
sóc sempre cercant maror.

I et dic que el món no és rodó
que és tot collons boterut.

I et dic que tot és cançó
per a enganyar l’orellut.

Qui més togat més tofut.
Qui més pagat més prostitut.
Qui més artístic més xaró.
Qui més savi més doiut.

On més perfum més pudor.
I qui més xerra qui vols mut.

Per al més titella l’escó
Per al més tifa el plató.
Per al botifler la raó.
Per al més ric l’afegitó.
I el més cruel fet faraó.

Com més tip més gorjut.
(Teca rai per al panxut.)

Com més fanoc més barrut.
Com més ruc més conegut.
Com més lladre més cregut.
I com més traïdor més crescut.

Com més de llei més de l’embut.
Com més cassigall més en faiçó.
Com més assassí més medallut.
Com més assenyat més de corcó.
I jotfot com més fidel més banyut.

On no hi arriba la intel·ligència s’hi fot la màgia
com on no hi arriba l’educació la merdosa màfia
i el braç de l’avariciós on del bo ni la màniga.

Sóc en Txal·li Rabiüt
banyat en dèria aràbiga
molt enrabiat a la gàbia.

M’estic ple d’aspror
amb llengua àziga
amarg en un racó
llepant-me arrelut
la nafra al carpó.

Ullant amb ull d’àliga
si s’hi caga el puput
al dedalt de cap pompó.

Sóc en Rab Rab Rab
ceballut com baobab.

Sóc en Biüt Biüt
i si mai re menyscab
nou seguit t’ho he retut.

Potser diràs que em gab
mes com em dic Txal·li
no sóc pas qui circumval·li
per cap excusa de ral·li.

I més val que reinstal·li
cada cosa sots son pal·li.

Cada cosa... no pas cap cabró
qui hom prea pel mal que ha fotut!

Malparit de la coentor
de part meua ja ha rebut.


~0~0~


Clavat matemàtic


Doncs quin misteri, vós!
Quin misteri de la natura —
I el seu substrat estructural fonamental tan matemàtic!

Ahir feia cinquanta anys
I em mesurava la cigala —
Cinquanta centímetres!

Cinquanta centímetres —
Clavat matemàtic exacte misteriós natural!

Car sapiguéssiu que —
als deu anys ja em feia deu centímetres!

I vint als vint!

Si mai faig els cent —
Escolteu!
Em farà un metre!

Un metre —
Clavat exacte matemàtic natural misteriós!
Misteriós!

Sóc així!
Sóc així.
Que no...?


~0~0~


Romanç horrorós del fatídic viatge al canfelip
on ne só perduda la muller


La moral d’això que us deia que em va passar
és que més val que corregueu a comprar
un bon tap ben gros
si voleu mai guardar la dona.

La qui us renta els plats
sargeix els sets
cus els botons
amaneix els tecs...

renta els draps
moca els marrecs...

escalfa el llit
amanyaga els ouets...

i de trast en trast fins us toca i torra els collons
perquè li foteu (car prou s’escau llavors)
qualsque mastegots
ni de garrotades mants de gecs...

i tot per a la bona circulació... de la relació
a més a més d’un bé de déu de bondat sense rancor
que se’n segueix i desprèn... naturalment.

Ara per a bona mesura
el tap que heu obtingut
l’hi entaforareu al cul ben premut...

que no se’l tregui mai pus
que ja no li calgui anar
mai a cagar...

que no us digui (com em va dir)
xiquet me’n vaig al canfelip...

I se’m fongué... com ninot de neu.

I per molt que no l’espereu
ja us hi podeu asseure
ja us ho podeu ben creure...

prou veieu que ja no ve
que l’espereu amb candeletes
i en això qui s’hi avé?

Se us encenen les ninetes
de la irritació major.

Ja mai més no us tornarà.

La meua es va enamorar
al canfelip d’un cagalló
molt rumbós... i ambdós
hi feren l’escarabatot del doble dors
i en acabat es varen escapolir
i es van recasar i molts de fills varen tenir
(tots molt merdetes cal reconèixer
mes fills al cap i a la fi).

I jo prou em veieu sol i pelat
sense dona qui m’escalfi el llit
ni cusi ni sargeixi ni renti ni netegi
ni torqui paracolpis ni perineus de nyecs...

ni tampoc no m’emprenyi emprenyatriu
perquè llavors li venti qualque o altre correctiu
que mantingui tothom a to.

I això us dic: no tindreu por
si pareu compte i amb ull viu
us compreu un tap ben gros...

i si us sé element efectiu
cap de vosaltres serà tan carallot
de no entaforar-l’hi encontinent al mariot...

és a dir amunt amunt del budell culà
i si ara no tot pas us satisfà
si més no la dona rai
tampoc no se us enamorarà
en cap viatge al canfelip
de cap cagalló maltip
lleig arquetip
d’aquells qui no en tenen prou amb sortir
tampoc no es volen del tot desjunyir

encara es volen renéixer
i doncs tornar a entrar...

i així metempsicòtics
reocupar reocupar reocupar...

fins... a... l’exhaustió...

Només us dic companys
que un tap és la solució.


~0~0~


Erlöser aus dem Dschungel


Volia anar a pixar al balcó, mes em calia per a arribar-hi abans passar per alguna de les cambres on temia enxampar-hi en calda acció una parella o altra de gais.

Al pis tots n’eren, i trobar-te’ls enllaçats damunt el llit no era pas diguem-ne factible ni en tot cas del tot permissible.

Car ja no hi era gaire ben vist; essent com era l’únic qui no fotia re; que no pencava, vull dir; i doncs qui no aportava al pis la seua participació.

Només hi era l’artista més fi de tots; i potser el més revolucionari.

Els meus elegants dibuixets prou encaterinaven sovint tothom; mes els meus sobtats actes directes contra els escruixidors, allò hò que tothom lleixava ben esparverat.

Ara, com dic, doncs, em tocava merescudament viure (o si més no dormir-hi) al rebost, la cambreta més interior de totes, sense finestra; amb un respirall reixat al sostre i prou, i una bombeta molt fluixa allí dalt suspesa a l’extrem d’un fil ratat; ben estretet, fredet i fosquet jo doncs, entre les bananes, les llaunes, el pernil penjat i les xocolates.

Quan volia anar a pixar al balcó em calia doncs parar compte que els de la cambra exterior que triés no fossin a trenc de fer l’amor o diguem-ne pitjor, en plena sessió plenària; a l’inrevés, que hi dormissin ben adormits, i aleshores, a les fosques i sense fer gens de soroll, poder doncs sortir al balcó i al capdavall lleixar anar.

Un jorn un company de revolució i jo tornàrem al pis en acabat d’un atemptat; només hi volia recollir els papers falsos que m’identificaven de foraster turista tot just arribat, fent cara de ruc, i no sabent gairebé ni un borrall del que s’empatollen els brutals qui mantenen al poder els damnats escruixidors.

Tret que quan érem al pis, els brutals de la bòfia han trucat; nerviós, he agafat d’esme l’esfera eriçada de color morat fosc on hi ha el verí explosiu que pot potser anihilar tota una població de molts de milions; mentre l’agafava cuita-corrents per l’osca que com cinyell estret l’envoltava, l’esfera enverinada s’ha asclada per aquella osca prima i he començat a respirar el verí extremadament virulent!

M’he despullat mentre el meu company tan cagat s’oferia ja als brutals i, sense pensar-hi més, esfereït que m’escanyava a mort, m’he llençat, amb l’esfera letal encara enganxada escaguitxadament als dits, per la finestra, al rierol que hi passa sota.

El verí explosiu continuava desprenent-se, en un xiulet reguardós, de l’esfera fatídica.

He nedat contracorrent i somorgollat mentre l’esfera a la fi se’m desencastava i s’anava lentament buidant corrent avall; corrent enverinat ara, i ardent, que se n’anava, com serp de fi del món, ivaçosament devers la vila on milions i milions d’habitants començarien d’estossegar com estossegava i cuidarien esglaiadament perir-hi com hi cuidava; amenaçats de mort imminent com jo mateix prou n’estava.

Les bales dels brutals de la bòfia qui estintola els podrits escruixidors espetegaven al cresp violeta del rierol fumós; em sentia una mica menys invulnerable, impenetrable, que de costum; girientorn senties els coents escatxics dels maleïts projectils.

Erlöser aus dem Dschungel, Erlöser aus dem Dschungel... per tal de no pensar en re tan angoixant com la mort dolorosa qui duia punxant-me pertot arreu, anava repetint obsedidament el mantra alleujador que havia après de petit.

Vaig capllevar, i llavors eixir esbufegat, entre matolls indestriables i ulls de cocodrils.

La nit s’havia estimbada, mes la vila incendiada de no gaire lluny il·luminava ara el cel com un altre Solell d’ocàs final dels déus desconfits.

A hores de llavors, tothom moríem — les diverses bòfies qui em perseguien, mos gais companys, els milions de ciutadans... àdhuc les serps i cocodrils.

Ah com enyorava en aquelles darreres hores tèrboles el meu rebostet amb les bananes i taronges, i les meues aventures d’haver d’anar a pixar al balcó travessant abans les cambres perilloses dels gais enamorats!


~0~0~


fa flors


fa flors
           i el viatge que no s’acabaria mai ara girava cua

fa flors
           i el retorn s’iniciava amb les naturals aprensions

fa flors
           i troba a l’estació al cap d’eons les mateixes claus

fa flors
           i no perd mai el tren cap a l’endemà clarós

fa flors
           i hom comprèn que malgrat la inversemblança és ver ço que diu

fa flors
           i l’encarregat li obr la porta dels banys i li fia la tovallola

fa flors
           i el seu cos tot tatuat pels exotismes s’emmiralla als tatuatges de l’altre

fa flors
           i sap que anant tan lluny no anava enlloc car ragudes a lloc li eren les rels

fa flors
           i les rels adés latents ara se li embalen cap les inexplorades pregoneses

fa flors
           i reprèn el viatge que no s’acabarà mai llevat de l’instant on sobtadament...

farà flor
           i de bell nou girarà cua.


~0~0~