vuitè Eleuteri (mut & remut)

n’Eleuteri Vuitè, la veritat, no hi veu re ωωωωω

Vejam què anuncia aquest altre matí quan s’aixeca el capdecony tots aquests apunts notes i remarques sobre somnis i idees tots aquests gargots que ara prenc per indesxifrables... disposem-ne! donem-los per mesos en net i a tesa coneguts de fet prou són escrits al palimpsest del meu cervell on sé que si més no un lector els ha llegits i al capdavall aquest mateix solitari de l’indret secret de dins mon crani sempre fóra l’únic qui mai s’abelliria a rellegir-los prou hi són bé, doncs per què canviar-los de lleixa? s’hi podriran a pleret i a l’altra lleixa qui els adulterava? ec! me’n pugen calfreds i tremolins. ωωωωω

(se’m presenta el pobre capellà al qual últimament tot li surt a la biorxa, i, deprimit fins als límits, em diu – bon altre – que “no hi ha déu” i que “el món és tot merda”....“tot és fet de merda, i no hi ha sinó merda” diu....on què has de fer?....li has de dir la típica fal·làcia del filosop falorniaire que “tot i que tot sigui merda, això no impedeix que no hi hagi un déu, car algú ens cal qui cagués tanta de merda com és el món”....on em diu, tot parat: “tens raó; déu és el qui la cagà!”....com si hagués descobert quelcom de si fa no fot pregon....i ara sóc eu qui li atura els peus....“tret que qui? qui? qui cagà déu? és clar!”....car això és com allò que deien els savis – quan eren més nets de boca que no nós altres – allò de què fou primer, l’ou d’on va néixer la gallina o la gallina qui pongué l’ou?....tret que ara diríem: “què fou primer: la merda d’on fou fet déu o el déu qui féu la merda?”....“tens raó!” em torna a dir, “tret que en tot cas déu és merda”.... “no, no” li dic gairebé d’esme, car ho has de dir a cada carallot d’il·lús qui de sobte cau del ruc i es torna incrèdul, “el teu concepte de déu és merda, com tot concepte de déu no pot ésser altre que merda; el que cal és fer abstracció de la part merda de l’univers i ullar per comptes la part no pas merda, car si tot fos merda, voldria dir que tot ja ha estat paït, i doncs que re no és encara transformable”....“transformable? vols dir merda en déu, i déu en merda? tant se val: tot s’equival!”....“no, no; res no és merda fins que se’n torna, home; on tu només hi veus merda, d’altres hi veuen flors i àdhuc violes”....“viuen als núvols i algun dia en cauran no pas fets calamarsa ni llamps ni pluja ni gripaus i serps i espases de foc; en cauran transformats en merda”....“seran doncs com déu; què més vols?”....“un paraigua!”....“per què? segons tu, fóra un paraigua de merda”....“exacte! un paramerda!”....“no, home; si tot és merda, plou merda, i el paraigua és merda, com la teua mà és merda i el teu braç és merda, i fins la teua merda i tot és merda”....“no em consolaràs pas amb paraules de merda”....“no sóc ací per a consolar’t”....“per què hi ets?”....volia respondre-li amb qualque rèplica faceciosa, a tot estirar belleu riallera i tot, però per què...? què li diria que no li sonés a merda?....“per què....?” vaig dir....“per què...?” va dir....“si tot és merda,” fiu “els vius per força hi som copròfils, i si som copròfils, per quins set sous ens en planyeríem, que tot ho fos? al contrari, la merda fóra el nostre goig suprem”....“qui pren a oprobi d’ésser coprobi!” va dir....i jo: “qui només veu merda arreu, arreu hi veu merda, i prou....què et diria que no et sonés a merda?”....“hum!” féu “per eixos verals anava el meu sermó per al diumenge....quelcom com ara:....tots som cucs....coprobis nus qui vivim en un pastís de merda....hi ha els coprobis acèfals qui....pel fet que ni hi veiem....ni tastem....ni ensumem ni oïm....tot ho trobem perfecte....i hi ha els altres coprobis, els amfisbènids....amb un cap a cada bec....i el cap d’un bec de cos els ho veu tot clar....i el cap a l’altre bec de cos els ho veu tot fosc....un cap s’estima la merda on és....l’altre cap l’avorreix...”....“doncs quin panorama, vós!” fiu “mes....i déu? car què fóra un sermó sense l’endèmica, molt virulent, paraula déu...?”....“déu és el qui trepitja constantment merda!” va afegir, clafert d’emprenyament....“cruel entitat!” apuntí, i: “trepitjar merda....diem que li duu sort perquè de fet li duu pega? car amb els déus cal no jugar-hi gaire, ca?”....“al capdavall per què no?” féu “fórem escarbats merdissers, com ell, arrossegant la caca amunt i avall, empenyent el palteret....anant-lo a estibar o a estimbar qui sap on”....“segons li bufi, és clar; segons la lluna...”....“car qui en re juga, juga amb merda...”....“pilots d’anys amb el pilot de merda....fet pilota, car com diuen els metafísics, l’esfera de merda prou és el cos perfecte....o escolta:....déu és merda, allunyem’ns-en: què te’n sembla com a divisa de capçalera per a l’invent d’una nova religió? una nova religió més neta que no cap altra....potser te’n feies famós....o calla....per al teu sermó....si vols que et sigui èxit estrident....per què...?....per què no canvies merda encara en qualque eufemisme prou sonor i opac?....per què, per comptes de merda, no en dius glòria....o dolcesa....o benaurança....o sublimitat....o...”....“sí, sí!” va dir, i ja s’hi veia....“exhorta’ls” vaig insistir “esperança’ls, exaspera’ls, pobres datspelcul, exhaureix-los, destarota’ls, exclama’t, burxega’ls....no els diguis pas merda, els dius, eximi, espasmòdic, excelsitud....exquisitat....aspiració....excel·lència....supremacia....exhibeix-los-ho, que se n’eslleterin com putes vaques de bestials mamelles....èxtasi, esplendor....esperona’ls, empastifa’ls, fum-los-en a futrals....perfecció, hò, imperfectibilitat....canta’ls-en de més cabdals, avia’ls....essencialisme, espargiment....màgia, miracle i meravella, lluentors i lluentons, i llustrins i lluminàries rai....els dius d’elets i triats, jotfot....els dius d’únics divins....que són el que no hi ha....lla dalt....ascendits....rabejant-se al rabeig més magnífic ans expandit....els dius que allò no és merda, que allò és....el com se’n diu....el paradís!”....“és clar!” i probablement ja s’hi veia....banyat de cosona xarona burgesa admiració....novament festejat flascament i fleuma pels seus sòlits filisteus de molt balb sensori....acèfals satisfets....rient-se’n molt panxa-contentament i sense boca.) ωωωωω

Veu per la finestra l’estat caòtic de les coses i veu als calaixos del seu si la vel·leïtosa feblesa de les pròpies creences calcigades en escruix (àdhuc les més “fermes”) pel sobtat instant agressiu i consira doncs: “La vida et duu constantment ensurts.” (en surts?) – es demana amb el canó del revòlver repenjat al pols. ωωωωω

Sempre ha sotjades (discretament) (els de més de cops) les dones. Se n’adona que d’ençà que tenen zero anys fins que en tenen pel cal baix cent vint-i-tres i mig subreptíciament les de més (i les de menys prou descaradament) el cony es graten. Pelut o pelat el cony (els) pruu. Llet de figa – en patiràs el malefici: condemnat el cony a pruir per sempre i a delir’s pel cilindre. “A totes els bull el cony.” (els el vull?) – consira ell. ωωωωω

Per què quan el pudor es torna dona esdevé més lleig encara? El pudor mostrat per les de més de les dones és sols estratagema murri? Car cert que no hi ha gaire a amagar i tanmateix prou que ho amaguen. Es tapen el forat perquè endevinen avialment que allò secret és més místic i al capdavall més diví... o per què troben, llas, que els fa pudor? (a kind of bigger asshole, eh?) (talk about a stink!) (what with the menses and all!) “El pudor per la pudor...? Hum!” (quan fa pudor el pudor?) (quan en fa la pudor?) – doblement es demana i, ran de prou consirer, és del cosiment que tot depèn del grau més o menys elevat de l’angle del seu alçaprem. ωωωωω

(el bon Carles va acabar de llegir el bon Gògoll) (l’any 1841, l’abric d’en Nicolau s’acabava així: “l’espectre, ara crescut i amb uns mostatxs de déu-n'hi-do, bo i semblant adreçar-se cap al pont Obúkhov, s’enfonsà en la foscúria”) (el 1848, el manifest d’en Marx comença així: “un espectre entrevé Europa...”) (i tots dos l’encertaven) (a qui el roben robarà). ωωωωω

espectre, ara eix fonamental, adés sòlid accessori qui refloreix com arrogant brutalitat o trofeu terapèutic quan transgredim per a assolir miratges en la contesa entre badiella i neulella el galtut ix a l’endeví i bisbètic, astorat guerrer de l’ombra mentre els altres orfes de l’eclipsi en truculents aldarulls es debateguen cerca la jugular amb l’escarpre de la seua boca glopeig moratori entre faccions contradictòries part de dalt quan de dol clouen part de baix tricobotris estíptics la nafra que la llavor o l’espora disparava socors al miracle arriba entre cardons esborifats de pèls de mare caòtic assortiment de vitalitats abans no esdevingui cementiri el sanatori espectres, eidòlons necessaris perquè el text de l’entrellat puntuat ans puntualitzat mitjanament no es vegi il·lusió tremolenca com l’aigua de pampallugues on ens negàvem no tornarem a aquest oceà sinó per via de fumet de lava torterols que exprimeixen totes i cadascuna de les teues fugaces idees de carn parides en flames. ωωωωω

anava a dir: sóc un home de principis però ni de principis ni de mitjans ni de finals anava a dir: potser doncs un home de mitges tintes? no un home sense tinta ni orxata ni sang. ωωωωω

(muricec ablamat) (tricobotri de crustaci tanca’m la nafra que pugui ascendir) (suor llefiscosa de batraci obre’m les membranes que pugui no-dir) (esmegma i capellà de selaci estén-me els tentacles que pugui bleir) (verí de sotana i cetaci espelma i barnilla atia’m les flames que sóc saturní) ωωωωω

Hi ha res més adotzenat i xaró que el simbolisme? – (avorreix-lo, ecs!) Escolta-te-me’ls: la pluja, la química, la feina incessant del pansir-se, les seqüeles, les partícules ínfimes, na Medea encara cridant, els llambrecs hostils, les algues qui s’atien elles amb elles fins al triomf d’una cabellera d’escurçons irats... Era divendres “sant”. Li vaig dir: “per què hauria d’anar a missa, padrina, quan podria anar de putes?” (Temple per temple, ca?) Molt més tard tenia vint anys i hi havia qualque gamarús xafallós qui se m’empatollava sobre “deures”? Vaig fer: “per què hauria de servir ‘la pàtria’, quan podria servir’m un vermut amb cargols i olivetes?” (Descobreix, d’un cop per tots, que cada indret sagrat de pàtria molt vantada) (i com més vantada pitjor) (no és al capdavall altre que cau de superstició, de falsedat, d’idolatria, de sacrifici, d’assassinat, d’enganyifa i de falòrnia.) Tant se val. M’enfelloneixen pler els texts, les imatges, els sons... tots els artefactes que “signifiquen” (és a dir, que volen significar) re. Car res no significa re – en tot cas ni cap text, ni cap “imatge” si fa no fot artística, ni cap so ídem, ni cap objecte més o menys colt pels rancs de cervell... no signifiquen ni poden significar re. L’únic que al món significa gaire re és: el palter, el cadàver i el cony. I prou. Merda, mort, sexe: altre no hi ha. La meua violent repudiació exhibia ensems vàlues prou òptiques, factuals, tàctils, sensòries... i tot allò. Ai coi que és artístic el noi! Tret que... els aparells a la cuina i enjondre lleixaren de funcionar. Hom intentà de ressuscitar’ls. Debades. Hom els assesta cop de mort tan lleu hom troba que no són altre que màquina que com més anem es desfà en ínfimes partícules. Sense ambigus enfarfecs d’interpretació els qui monejàvem com pallassets o titelletes ens n’estem, pleguem del tot. Supressió del desig en sec; tallada brutalment la perillosa matràfola que embolicava l’objecte nu (com és) (exacte), els pipiolis esdevenen mestrívols. Trobar-hi significació fa de rucs. Aquell tractament on l’objecte era assaltat per la pluja corrosiva de la saliva del crític sufocava els engranatges, obstruïa els argues, sollava els èxits, minava les identitats... Res no trempava com cal. Pòstums ens guien amb maldestres arguments cap al millorament de les tendències més capaces. Alterats, tornarem a funcionar. Soroll, però, no en farem gens. Això apreníem. ωωωωω

Roman anònim, Ramonet! (pels caminets de la Pixarrera, salaç xitxarel·lo de sobte llampat i doncs destrempat) (se li atansà en veure’l mig carbonitzat en Vespasià) (pastor, em sembla) (o llenyataire) (o lladre de bosquet) (se li cruspien el nas ratat halibuts afamegats ploguts del cel) (així discorr) (li fot unes quantes d’esclopades a les cólls, per a veure si així el reviscolarà) (se li pixa damunt) (raig sanguinolent) (lleig lletovari que espetega al vult del caigut bo i fent un so d’aram) (de barral buit) (membruda atzembla brama al lluny) (un bleix respon del mig mort) (preances sien dades al bretolíssim capdecony) (fa ell, descregut) (car gens no som folls ni brètols, hà) (afegeix) (en Ramonet obre els ulls) (en Vespasià el sotja amb ulls ardents) (com us dieu?) (gens exorable) (Meloni) (Meloni Esbronc) (respon, anònim) (hi vinc a herboritzar) (especialitzat en carminatius) (heu vist per aventura pels voltants cap exogonium bracteatum?) (res, o quelcom!) (en català bàsic) (car enlloc com ací el risc!) (en Vespasià se li alçura) (gens no li abelleix que hom pretengui de fer’l beure a galet) (atzembles) (vaig dir, citant en Malapart) (del cresp glaçat de l’estany només els caps horroritzats en capllevaven) (totes guaitaven cap a la vora de terra) (semblaven escapçades estàtues de marbre que volguessin relliscar com en cap joc de hockey el palet rabent cap al sest eixut) (i això significa...?) (féu ell, i acaronava la falç a la faixa) (?) (no li ho podia pas dir) (hermenèutica, malament raièutica) (exegesi, ja t’han donat pel culesi) (qui cerca significats cerca excuses per al crim) (en canvi li dic: atzembles malaregues, hom se’n troba pertot) (o preneu els bolets) (llur creixença depèn dels graus d’humitat i de temperatura) (no esperen cap interpretació de l’oratge per a sàpiguer quan treure el nas al món) (els caràcters que s’amaguen, delits, als marges de l’escrit regalimen palesament moll truculent – hàbil puntuació molt atansada a la notació musical) (moll d’os, voleu diu?) (com dèieu que us dèieu?) (ara me’n recordava que, ran dels cops , havia perduda la memòria) (li dic) (i llavors pretenc de recordar-me’n i responc: Estronci) (em dic Estronci) (car havia oblidat de debò el nom de Meloni) (per sort ell també; altrament poc hi fóra ara per a contar aqueix cas dels anys on em deia Ramonet) (i tanmateix és bo de recordar-se’n) (per qüestions de nom – excusa banal – moren molta de gent) (o preneu en Llorenç Val·la) (reprenc) (bon llatinista, va dir que tots els documents on es basaven les potestats per a l’exercici de llur bestialitat eren força barroeres falsificacions) (prou romanços, va dir, un text només és un escrit que denuncia l’any on fou escrit; cada inflexió que duu s’escridassa dient la mentida d’aleshores) (la d’ara és diferent) (cada nadó d’aquells anys el batejaven i alhora ja l’exorcitzaven, car deia la idea corrent nada de la interpretació de qualque rucada o altra que cada individu era nascut posseït per un àvol dimoni qui es deia ara no em membra com) (no sóc prou lligamosques, vós, ara, per a recordar-me’n) (es deia Satanàs al Bàratre, com a les comèdies?) (probablement) (sota quin arbre el llamp que em duu a la desmemòria no em cau, si ho sabíeu, bon camperol?) (era el crape myrtle dels meus veïnatges felicets d’antanyasses ça-enrere quan el món encara feia goig, l’arbre d’en Jou, o de l’amor, que d’altres en diuen per ests verals....o era un arbre altre?) (què collons sé) (importaria gaire?) (gens) (per a nosaltres, els dentistes catalans, alhora grans poetes populars, cada arbre és un queixal corcat) (s’hi fan paràsits, bolets, insignificants escrits d’enamorats) (l’astrònom Gentil hi va alfarrassar amb fórmules, òrbites, planetaris i mantes còsmiques projeccions on li calia anar) (foté el camp aitan lluny com la naquis estossegosa esfera no permetia) (hi espera llavors el passatge de Venus davant el Solell) (parlem d’un indret remot a la jungla pruent de l’altra banda de món) (i això durant més de deu anys seguits) (quan torna, la seua dona, creient-se vídua, s’ha tornada a casar) (Venus la frívola, inconstant, aprosèctica, diríeu?) (jo no dic re) (ben fet) (s’enrigidí el bandit) (Estronci, dieu?) (si fa no fa) (sabeu?) (el llamp...) (aquell home era un tros de pa) (el detritus del bosc era marginàlia, tots d’esclaus o senyals espargits pel paisatge) (minúcies que s’exacerbaven amb la minva de llum del capaltard) (allò el marejava) (el vertigen de la por l’esgarrifava tot) (pàvid paisà, Vespasianet) (la seua pell esdevinguda petxina amb pler de volves, vòrtexs, torniols) (els nítols, adés voltats d’entusiasmes, i ara, llas, pudents, miasmàtics) (tot i que duia marcats arreu els estigmes del vàndal, m’aidà a posar’m dempeus) (amb ell de robust pleixell – tret que tremolava una mica – devia jo semblar un bolet a mig fondre’s) (amb veu de sibil·la li dic: oldana volatilitat de les glòries paràsites!) (hostes vindran!) (tot el que creix: hifes, micelis, al cos del veí) (vaig veure que les erosionades aletes dels seus oronells bategaven com si ara dissecaven l’ambient) (quina coincidència que llavors ataqués la fera) (infectats per les seues reeixides dents esdevinguérem tofa farinosa) (la jungla recent revelava, amb crits viciosos i obscens, l’amplada del seu intricat capteniment) (la jungla, i la fera dins, eren els afolls d’una atmosfera que se’ns suïcidava) (m’havia tornat aigua fins al cinyell) (i ell no era sinó signe volat, excisió de l’existent) (durant un instant el vaig veure perxat, com gàrgola engargussada, a la fètida ferramenta de l’antropòfag) (hi feia l’efecte d’un papagai obsedit amb el panorama del que hi ha) (romania fascinat) (ell, vull dir) (no pas eu, qui havia caigut) (o pus tost m’havia fet caure tot solet) (a un sot feréstec) (al sot llordíssim de les angoixades admiracions – hom hi inspecciona dimonis) (hom requesta del seu sensori qualsevol substitut de lògica que li proveeixi com un carxot de trascantó qualsevol formigueig d’enteniment) (larves s’hi rebregaven, la xerrameca xafallosa dels qui s’empatollen incessantment, apariant – perfeccionant, en diuen – l’horror irremeiable de la civilització) (els sempiterns manifassers de merda qui “organitzarien” el món) (si no podrien romandre sebollits, i coberts per capes i capes d’impermeables hermètiques laves congriades en impassable silenci!) (no hi tornaré mai més) (foscor de bosc morent) (mentre la fera s’entretenia amb el pastor jo era la fera qui els trepitjava) (tret que sé que l’indret és fetillat pel malefici inconjurable) (i ara?) (entre murtres d’oblit, la veritat, no hi veig re) (odre de dolors) (només el que toc) (i encara) (ni amb el que toc hi toc gaire) (pse) ωωωωω