n'Eleuteri Mut (el seu setè lliurament)

Eleuteri Setè, cada cop tocant-hi menys, cada cop més fora d’agre

[és clar....amb l’Internet....faig el paper de “déu”....(de déu, com se l’empescaren els dissortats datspelcul qui se l’empescaren a l’origen, quan la gent encara eren més rucs que no són ara)....(:)....ço és, un “déu” “totpoderós”....omnimerdós....empastifant a tort i a dret....espectre de malson....ficant-hi maligna cullerada....o assegut....arrepapant-s’hi....gratant-se els marros....guaitant com tot no rutlla, tocant una tecla o altra, canviant de panorama, fotent el nas (i els ulls) a cada intimitat de cada element engabiat a la gàbia terràqüia, i àdhuc a escala planetària....jovià....fotent-se’n dels tel·lúrics....com els alfes se’n foten de nosaltres els betes....o pitjor....molt pitjor....a l’última potència....el més cruel imaginable....i doncs veig (dic) l’univers....sencer....galàxies....constel·lacions....cometes....eons....ions....antígens....guanines....citosines....quarks... bosons....gluons....punyetes....guaita’m!....guaita’m, ultra-savi, assabentat a més no púguer....coneixent fil per randa tot el que s’esdevé....el que li pren a cada pobre epidemi atrapat en asfixiant gabieta....tot alhora....anant amunt i avall....a mon albir....sense moure’m....cul de bon seure....a punta de tecla....com em bufi....segons em lleu....segons li lleu a mon lleure....i au....pertot lo món: quin oratge no hi fa, ni quins partits no s’hi juguen, ni quines bombes no hi cauen, ni quins desastres no es desenvolupen ci o lla....sóc “déu”....sóc déu, oh i tal, ausades....el sóc....sóc déu....i ben panxa content....ei!....el goig se’m sobreïx per les orelles....ben ample (dic) (i tant!) que n’estic!] ωωωωω

[em desentenc de la gent qui es maten embalades en vehicles esventats per carreteres clafertes d’obstacles....en trànsit intens....no perdré pas el temps discutint com ni per què es mataven doncs els morts i morents en estridents estavellaments....m’allunyaré de tot soroll....quin fàstic de moviment sense solta ni volta....amb canya llarga per foscors més solitàries duc les serps a distància....m’assaltarien com si els sóc presa indefensa....hà, mesquines!....no en van prou lluny, d’osques....serps a l’aguait qui em trec de sobre com qui es treu una altra despulla de la seua vida intacta....i m’endins ara (doncs!) per caminois estrets concorreguts per no ningú....ni ningú doncs s’hi mata....ni cap soroll de boig vehicle s’hi sent....íncubs encallats....ascles i fenelles a les parets d’argila que s’eixamplen mentre pas....àdhuc la somalla terra feraç vol somriure’m....(combrega’n!) (amb dents netes em fa que em diuen:) floreix (doncs!) flor meravellosa florim rarament i el que ens floreix: preciós espècimen latents tot aquest sobrepuig d’anys perquè la glòria esclati cada cop en astoradora perfecció de goig d’ésser sempre català flor d’esponerosa carn combreguem-ne, carnívors camsem-nos-en (doncs!) no pas mai.] ωωωωω

(He anat a veure en Verdura, n’Aristarc, un conegut, adés veí nostre, qui ara rau a les últimes, a un llit de la clínica de la presó. Moribund, entre raneres, m’ha contat que...) ...era dalt a l’àtic, encara projectant un model que havia de presentar l’endemà – (en Verdura era enginyer de ponts) – quan m’he adormit damunt la taula – de sobte – devien ésser entre les tres i les quatre de la matinada – he sentits a baix crits esfereïdors – m’he despertat de bursada – d’una revolada, tot esverat, sense saber què feia, he anat amunt i avall, a un cantó i altre de la cambra – després he apagat el llum – he corregut fins a l’escala – un llamp ha il·luminades les escales – algú amb cara de jesucrist de pintura italiana renaixentista hi puja – puja per les escales amb cara de calm assassí – sense saber del tot què faig, doncs, com dic, agafi el televisor, l’engegui d’esme, i el llenci engegat escales avall – tot espetega, de cua d’ull veig flames a la catifa – tot seguit, embalat, me n’he anat cap a la finestra – sense parar gaire compte, m’he penjat a l’ampit i llavors m’he deixat caure – en esclatar’m el cos a terra, tot i que un arbust fa que minve l’embranzida de la caiguda, veig que m’he trencat alguna cosa – només puc fugir ara arrossegant-me – m’he trencats, efectivament, un braç i una cama – m’he amagat, ple de penes, de xacres, de punxades, a trenc de desmai, al bosquet – al bosquet que volta el rec – tinc por que els jesucrists no es desfermen encara finestra avall i comencen de disparar atraçats per les lluentors sobtades dels llamps... ...aviat s’hi veurà – si abans no perdi el coneixement, em podré arrossegar fins al camí – veuré si hi passa cap vehicle – per a demanar’ls (si encara me’n romanen forces) que em duguen si els plau a l’hospital... ...mentre m’adoben a l’hospital, arriba la policia – es veu que la dona i els fills els han trobats a baix de la casa violats i assassinats pels jesucrists – els dic, als bòfies, quina cara de jesucrist no fotien els malignes – em diuen que què em pensava, que la majoria de malignes foten cara de jesucrist, que si no els en dic de millors (que me la corde)... – foten cara ells mateixos de monstruosos pets bufats, de maleïts arrogants dimonis, com sempre... I ara, tot apedaçat, tinc por que els jesucrists no em troben i acaben de rematar’m – com un conill arraconat a la meua cambra d’hospital – també doncs me n’escapoleixi – me n’adoni prou que, amb aquesta acció, els bòfies potser es pensaran que tinc quelcom a amagar – que sóc de debò l’assassí – tot i que l’únic que tinc a amagar no és altre que el cos apedaçat – un cos que vull que sobrevisque... ...esberlat, carranquejant, tort, de costat... m’he ficat a caminar... la meua intenció és d’anar de Banyuls a l’Ullastret, de l’Ullastret a Barcelona – ah, si em puc fondre amb els altres vagabunds de la gran ciutat! ...no m’he endut res... vaig sense un ral a les butxaques – de fet, sense butxaques – només amb calçotets sota la flassada... ...m’he vist als aparadors – hi sembli un jesucrist... i ara he pogut eixir indetectat de la Vilanoveta... el paisatge clar i esbargit em fa l’efecte que em renovella la salut... lluu el Sol, els rocs tenen líquens, molses, llangardaixos... hi ha allà baix un campament de gitans, amb fogueretes i tendals – no pertanyc a la bòfia per a interrompre’ls – no puc fer-me el mitjamerda doncs i anar-los a ficar-hi el nas, a emprenyar-los, a violar’ls... (per a això serveixen les bòfies: per a dur la vil anarquia a les vides regulades de les gents com cal... s’immisceixen amb aires de fanfàrria terrorista al cor d’on la gent fa la sublim viu-viu i ho destaroten tot, els malmeten la convivència... pertot arreu hi porten l’incendi, la violència, la inundació, la discòrdia, l’horror...) No sabia que encara era hivern a les muntanyes... damunt la neu i els rocs glaçats, només amb mitjons xops i embolicat amb una flassada blanca del llit de malalt a l’hospital... em costa molt d’anar envant... em moriré de qualque calipàndria... o se’m cruspiran les feres – hi ha gats mesquers – (com els lleopards qui vaig conèixer a Haití) – amb ungles esmolades – ullals afamegats – es rebolquen a la neu... si m’ensumen, sóc pell... He degut caure exhaurit... he sentit alè cald al coll nu... i llavors... Llavors s’obr el cel, Eleuteri! S’obr el cel i en davalla la imatge angèlica de la meua padrina qui tant m’estimà de petit! – allò em sorprèn molt agradablement – jo qui em pensava que al cel només hi havien renegats, maleïts, dimonis... jesucrists criminals... sempre amb ulls que ploren sang... i dents podrides decidides a mossegar’t... No, però. Era la meua padrina, al cel, qui ha descendida amb la seua cara afable de lluna plena, a embolcallar’m amb tovíssimes vànoves, amb cotofluixos, com si em fica en niu de nuvolets fins... (...) (Em pensava que n’Aristarc s’havia mort – somreia amb un somriure immòbil... benaurat... com ara al cel... als braços amants de la seua estimada àvia... La porta del dispensari del carçre fou oberta a cops de ferradura, diries, a guitzes de mula folla... un ferotge terrabastall... n’Aristarc badà els ulls, esverat. Van entrar tres bòfies: en Güendolí Godomassí, en Pere als Orcs, na Blanca als Àmecs. Duien xeringues, injeccions. N’Aristarc es debaté. Debades. Fou injectat, xeringat. Pertot arreu. Orelles. Boca. Cul. Ulls. Melic. “Si no en vols, ni mai!” Se’n reien, diables repel·lents. Vaig fotre el camp volpellament. Em volia llençar per la finestra. Trencar-m’hi a terra un braç i una cama, fugir arrossegant-me damunt la neu, refugiar’m amb els gitans... Mes, llas, res; la finestra era reixada. Me n’aní, encara més naquis, minve, que no havia arribat, per la porta mateixa. Ningú no trobava que fotia prou cara de jesucrist per a clavar’m a qualque cel·la amb rats queixaluts i amb llefiscosos verins que ragessin de les parets. Tothom devia trobar que fotia cara de bòfia. He eixit, estort, al carrer. “Eleuteri”, m’ha saludat algú qui passava. “Membra’t que avui sopem al campament.” I s’ha descordat una mica la camisa: m’hi mostrava, a la sina, les sis o set guatlles que hi duia, qui sap on pispades. Me’n record que somriguí. Els gitans sempre anem de comares i compares, fent cofis-i-mofis; ens sabem prou (ca?) la nostra. I si no ho féssim així, com? Voltats com anem pels malignes, els bòfies i llurs estiracordetes, diables de dents sagnants i d’ulls podrits. Em cagaré en llurs morts.) ωωωωω

[oh....i me’n record ara d’un d’aquells moments èpics de la meua vida....tornant de la batalla....em vaig trobar unes sabates més noves que no les meues i vaig jaquir de banda les meues que de mantinent algú altre prengué....i doncs tant se val....em vaig voler enfilar les “noves”, tret que dins encara hi havia els peus del mort qui les havies dutes....tots els guerrers se’n reien....com ara si ja s’haguessin “ensumat” el meu esglai, la meua horror sobtada, car aquells peus de mort que trobaven els meus – (el meu, car només tractí de metre’n un, i ja em vaig tot espantar) – aquells peus del guerrer enemic s’havien mig liquats en podrir’s, s’havien mig desfets en corrompre’s....s’engrunaven en cendres fètides i en negres sucs repel·lents....vaig llençar (doncs!) les sabates ben lluny i vaig haver de posar’m als peus el calcer de l’altre....el qui adés s’havia endut el meu....el calcer rebutjat per aquell qui doncs qui sap on parava (car s’havia esmunyit enlluny com una fura) era doncs un parell d’espardenyes de dona, morades, de vellut ratat, esgarrapades, amb força forats, sense talons....ja m’esmava quina fila devia fer caminant ara amb allò....com qui diu de sòmines rai, o de farsant, de sàtir grotesc....se’n fotien més fort els guerrers dels voltants....em xiulaven procaçment....volien que amb aquelles xinel·les punxegudetes i esvellegades bellugués el cul, com qualque meretriu casolana....“guaiteu el Mut!....qui no el donava avui pel cul, tan elegant i llepívol amb les seues sabatetes de matrona prenys!”....tret, és clar, que tot era inofensiu, juganer....murrieries entre companys qui tornen en acabat d’una campanya prou reeixida, vós....car no era pas veritat que semblés gens ni mica el que insinuaven que semblava....al contrari: em sabia tanmateix lleuger, llambresc, nerviüt, membrut, membranós, bru, tendinós....(fent degudament abstracció del malaurat calcer....aquelles sabates xarones, cosones....rarotes, doncs)....i tampoc no vaig dir re....vaig somriure i au, amunt....endavant, amb més embranzida, briu i espenta que no cap d’ells...] [hà...!....em deien de Mut amb raó....aquest motiu m’esqueia, car només feia mu quan molt calia....sempre aixantant la mui, no fos cas....altrament amb qualque mormol me n’eixia prou bé....(no pas que fos esquerp....escoltava, somreia, feia que sí....però no deia gairebé mai re)....el meu amic n’Epictet prou m’havia advertit que, al si de les corporacions encara més que no enlloc – (al si dels cossos armats, però també al lloc més impensat, llas) – pel verí de la llengua mor qui n’escopinaria....diu: “els bocamolls malament rai, i els qui es pensen que han de tornar confidència per confidència, caps de tartana, pobrissons....sovint tan lleu diuen piu, ja han begut oli....hi ha soldats del Cèsar qui se t’asseuen a la vora i comencen de maleir l’autoritat....te’ls creus, i perquè van disfressats de bona persona, te’ls sinceres, et dius que si ells es pleveixen a dir’t tot això, per què no te’ls plevies tu a dir-los-en si fa no fa....no vols fer el paper del sorrut, o del desagraït, o del qui no té prou recapte al sensori....i au, ja has caigut al parany....on ells han començat, tu reprens el fil eriçat dels greuges....en un tres i no res t’emmanillen, i som-hi, al cap de tres dies et trobes davant el piquet d’execució.”] ωωωωω

(la dona em diu que sempre vaig tot “chiffonné”) (chiffonné: “fet un cassigall”) (deixat, casolà, lleugerament repulsiu) (descuradament, i xipòtola i sapastre, vestit) (esparracat, i mal barbat; i arronsat i geperut) (tot al contrari doncs dels seus amants sempre mudats) (amb aires de 007) (!) (i veig que a grecs i romans) (segons llur literatura, sempre molt dretana, i doncs corcada rai) (a ells també això els semblava; eren doncs d’aquest parer) (veig, dic, que els clàssics pensaven exactament això) (per totes – i per a totes – les literatures, “descenyit” equival a “efeminat”) (hà!) (doncs ja ho veus tu) (sí que fotrem goig) (coneix-te tu mateix: ets un banyut amb totes les de la llei) (sí ves, què hi farem) (mala cara quan morirem?) (en dec estar tan capficat...?) (sí, creu-t’ho) (ni molla) ωωωωω

(li estava dient) (:) (el cony viu de la meua dona) (qui voldria viure al cor d’un cony mort?) (per això crec que ésser banyut és benedicció) (benaurat qui..., va dir aquell) (ara, és clar, com els clàssics més potents han fet notar, hi ha classes i classes de banyut)....(el banyut típic o banyut-banyut és aquell qui no sap que porta banyes, i és un digne representant d’allò que en un humà hi ha de més acceptable: el seu signe més sallent és la felicitat)....(hi ha llavors el banyell) (el banyell és el banyut faldilletes, casolà) (consentit, humil, sotmès) (cugucet, cagadet, culet estretet) (la seua dona porta el pòndol, mana en tot, duu els diners a casa, es diverteix amb els amants) (i ell coudineta a la cuineta, escudella i carn d’olla; i fa les feines de la casa, i puja curós rai els marrecs) (va amb espardenyes i espellifadet amunt i avall espolsant i netejant) (no surt mai si no és doncs a la botiga, a omplir el cistell, llegint d’una llista llarga) (els druts de la seua dona el consideren un bon jan) (el seu signe més sallent és la paciència: sempre espera que els altres hagin acabat – i pot esperar mesos sencers – per a llavors amoixar i gomboldar i tractar d’allò milloret el cony massa nyaufat de la dona) (s’hi arrecera molt agraït) (i aquest sóc jo)....(hi ha també el banyut banyeta) (el banyeta és el banyut puta) (treu profit de les banyes que la dona li col·loca) (viu dels regals dels druts) (viu dels guanys que li duu el contacte amb els qui se li tiren la dona) (tots els seus superiors – virtuals o autèntics – tenen via lliure cap al cony molt viu de la dona) (hum hum hum!)....(el banyut banyoles és el banyut qui ama ésser popular) (el banyoles aposta pel bany de masses) (té molts d’amics) (els amics se li foten la dona) (i riuen plegats) (i hom li paga el beure sovint)....(ah, mes hi ha banyuts malparits) (ah que són dissortats!) (com ara el banyut bany de sangs) (el banyut bany de sangs no està gens content que la dona li clavi els corns) (sempre va malhumorat, curullant fel, pensant-se hecatombes on pela cada amant de la seua dona i ell es suïcida damunt l’estany safarós de sang) (és tan ridícul, pobrissó!) (quina manera de tractar les dones!) (es mereix totes les banyes i més) (la dona sovint se li carda paios no gaire adients només per a enfurismar’l, vull dir, castigar’l) (si no se li planyés tant, segurament que els triaria millor; no se’n boixava pas tants) (tots els qui ens li cardem la dona ens en riem bon tros) (ens escalfem els collons amb el fum que treu de les orelles) (ha-hà) ωωωωω

(li anava dient) (sempre ho he comprovat) (a la pell) (a la pell, eh!) (:) (com més negret) (com més pobret) (com més xarneguet) (...) (...) (...) (més felicet!) ωωωωω

Aviat no hi entendré re; aquest matí força d’hora em portava la meua filla a ca l’advocat, on calia que signéssim, es veu, qualques papers, quan me n’adon que hi ha un camió que ens ve contínuament a la vora....i el qui el mena fa tota mena de signes a la meua filla que ella ignora olímpicament. Li dic a la xiqueta: “em sembla que l’home del camió et vol dir no sé pas què.” “No en facis cas, no en facis cas”, urgeix ella; i jo: “no és aquell jove que teníeu ahir nit a casa?” perquè ara me n’adon també que l’home del camió s’assembla molt a un jove al qual vaig veure d’esquitllentes a la cuina un moment que hi vaig anar abans no s’escaigués que el jove no s’esmunyís per l’altra porta; trobava anit estrany aquell jove a la cuina, però vaig oblidar-me’n de comentar-ho a la filla, amb les preocupacions dels papers de l’endemà, a l’hora de sopar. La xiqueta és casada, però s’escau que el seu home és a Finlàndia per coses del seu negoci de bons i d’accions, i de manlleus i peculats, i de qui sap les carallotadetes monetàries. El viatge cap a ca l’advocat de sobte s’accidenta prou. El camió se’ns posa davant i ens barra la via. Frenem i esperem. La xiqueta encara sense dir re ni guaitar cap a l’home del camió. L’home o el jove qui ara en baixa, doncs, i se’n va decidit a la carretera de la vora, la que baixa en direcció oposada a la nostra....i li dic tot esverat a la meua filla: “què fa el boig?....guaita, s’agenolla enmig de la carretera!....guaita, ara s’hi estén!” Però la nena cap cas. No se’l vol guaitar ni mica. Li dic: “i ara s’aixeca i se’n torna al camió....i guaita què en porta!....em sembla que és un explosiu....en fa una pila enmig de la carretera, veus? Em sembla que vol rascar un llumí. Nena, es farà volar....i ens farà volar a tots plegats! Això és un suïcidi massa espectacular....un suïcidi-homicidi....tothom en parlarà demà....i nosaltres que rebrem només per casualitat! Atrapats com rates en forat enverinat....òspima, quina pila en fa!....això és molt d’explosiu blanc....què és això? dinamita?....em pensava que la dinamita era groga. Oh, no! Què fa? Per comptes d’encendre l’explosiu, ve cap ací! Fes alguna cosa! Ve molt enfurismat....o potser desesperat. Em sembla que porta una bomba de mà. Me la llençarà a mi....li sóc més a prop! Potser duu un got d’àcid! Quin àcid deu ser? Fluorhídric? Creus que pot fondre el vidre? No pots anar ni endavant ni endarrere? Mou-te, noia, que hi deixem la pell! Saps què? Tracta d’anar cap al mig, potser l’arbre aquest es trencarà. Ai, déu meu, ja hem begut oli, Joaneta! Fes alguna coseta, dona!....crida, actua, obre la porta i....per què no li dius que s’aturi? Ens matarà a tots!” Em vaig cargolar ben cargolat, esperant que tot espetegués, i em deia: quina manera més absurda i impensada de morir....quan al cap d’estona me n’adon que re no em pren ni s’esdevé. Em descargol a poc a poc tot parlant tímidament a la xiqueta, i ara veig que amb els crits de por que feia, o potser no feia però m’imaginava, i amb l’estrèpit imponent dels batecs d’un cor embalat, tot plegat no he sentida la porta ni he vista eixir del cotxe la xiqueta. Obr l’altre ull amb temença rai, i ara veig que tampoc el jove irat i foll no em vol llençar al cap l’àcid ni la bomba de mà. Som plàcidament aparcats darrere el camió....i el trànsit, tot i que escàs a banda i banda, rutlla com si de re no fos. Davall doncs del cotxe damunt el jardinet que migparteix les dues bandes de carretera, i ara guait girientorn per a veure on s’han ficat. Potser parlotegen de llurs cabòries dins la cabina del camió. Passejant i fent l’orni, hi faig un cop d’ull d’esquitllèbit....i no: la cabina és buida. Saps què? M’atansaré a l’edifici aquest imposant que hi ha davant. Sembla una clínica o quelcom si fa no fa....un palauet de jutges i acusats....una corporació on fan neveres i robots....què em sé jo. Dins l’edifici funcional ara me n’adon que és un indret on duen els morts....o els morents ja sense remei. Hi ha molta de família adolorida, hi ha molt de taxista i home d’ambulància qui se’n torna o fa cap, i gent així mig vestida de metge: infermeres, cirurgians, capellans, aquells altres qui obren els cadàvers de mig a mig i hi guaiten part de dins per a veure de què s’ha mort el mort... Vaig a pleret de sala en sala, i hi veig molta de gent melangiosa; ningú no fent gens de xerinola, no, ni les infermeres ni els metges epicúrics o auxiliars, qui sovint ja saps per experiència, i perquè ells n’estan massa avesats, se’n foten del mort i del qui et vetlla; tothom tanmateix doncs avui ací amb cara de prunes agres, tothom força pansit, però enlloc ni la filla ni el jove aquell d’anit a la cuina i avui al camió... Així que, atès que ací no hi tinc ja re a pelar, me’n tornaré cap al cotxe de fora. És veritat que fa calor pel temps que som. Ara veig que els operaris de la vila fan neteja a les casetes de la mateixa vorera, tret que pujant cap al parc, no pas baixant cap on tenim el cotxe aparcat. Dins les casetes, amb la calor intempestiva i la humitat de les pluges fora de saó, s’hi feien malbé totes les mercaderies. Els operaris, dirigits per capatassos amb cares de desolació, llencen les carns cucades en cossis immensos per a les escombraries, i hi llencen ensems els llibres tots fets un fang com qui diu indestriable; i carall, no saps el greu que també em fa a mi tot allò malaguanyat: quants no menjàvem de franc amb aquelles carns? quants no en llegíem els llibres, que potser eren plens de saviesa i clars raonaments on hom al capdavall ho entenia tot! Ah, però llavors me n’adonava que al cotxe m’esperava la xiqueta i que el camió se n’havia anat. He corregut una miqueta, com ara excusant-me pel retard. “Perdona, noia; no sabia que havies tornat”, que li dic quan m’assec i ella alhora ja engega cap a ca l’advocat. “Farem encara tard”, només diu. Al cap d’estona he gosat dir: “com ha anat amb el xicot eixelebrat del camió?”, però no m’ha respost; només ha esperat que me la guaités per a llavors ella brandar el cap una micoia fent que no, que no, que no en volia parlar. Sí ves, com deia, misteris rai. ωωωωω