es van espatllant les maquinetes

perdent, anar perdent és el que toca mentre als afores la fosca va embolicant-ho tot he espatllada a dretcient la maquineta de fer poemes l’he omplerta de gargots la tinta ho anava empastifant tot el líquid, l’aigüeta on les lletres que farien els mots hi suraven o nedaven com peixets, és ara tota bruta i se n’escola per les juntures de la maquineta malcollada... abans o després m’ha deguda caure veig que bon tros dels cargols estan mig descargolats faig com qui gens convençut voldria tornar a collar-los no, no la recobraré pas tots el peixets confusos, moribunds... la minva de facultats no és solament als dits i llur traça és també entre els engranatges i coixinets (esquimats, enferritjats...) de la maquineta sensorial fent xup-xup sota aquest pansit apedaçat estrenyecaps groguenc... la família em convida fora viatgem (per a eixorivir-me?) a la ciutat nadiua nadiua meua i hauria d’ésser doncs qui s’hi reconeix millor i nogensmenys re no reconec m’hi reconec pitjor... de seguida m’he deseixit del grup no sé anar mai en boldró no puc pensar prou bé entre la xerrameca i no vull tampoc que ningú se n’adoni que hi sóc (potser segurament que hi sóc de massa) i ara, és clar, m’he perdut per la ciutat nadiua hi sóc en tot l’estrany – no reconeixent ningú per ningú reconegut... tothom, la gentada en voluda, fent cua a un lloc o altre mes mai no faig cua enlloc no sóc dels qui fan cua m’estim més de pairar-me’n quedar-me’n sense, res no és essencial deixeu-me doncs anar no és que vulgui cremar cua és que per a anar a l’altre cantó he de passar entre vós trist atapeïment per a veure ni sentir quin pallassot...? massa de gent pertot massa de gent novella, d’on han sortit? i sobretot gent d’enjondre quina cafetera russa...! només un boig damunt una garangola plena de deixalles... i, ara que em fonc, a l’altra banda d’avinguda on la gent hi és tan escarsa una captaire esparracada... recorden el mateix poema meu que tant l’un com l’altre diuen mal dit... tot i que aquest parell són (i és d’agrair!) dels qui no tenen cap oïdor ningú fent cua per a escoltar-se’ls... sol estrany perdut i fosc i el telèfon de butxaca que no té la bona comunicació no truca ningú qui conec agafa, si a les palpentes hi toc les tecles una altra banal ràdio alemanya no truca doncs enlloc a part que no veig gens bé què faig a poca llum i amb les ulleres perdudes... sense ulleres no arreglaré doncs mai tampoc aquesta màquina de trucar llencem-la a qualsevol bocoi com la de fer poemes... i els topants els fluctuants topants per on passava de petit els fluctuants topants envaïts per excrescències gairebé irrecognoscibles i ja no sé ni tornar-me’n... he perdut els meus (si mai tenia ningú, els he perduts) absent de la ciutat nadiua havia anat perdent els vells en ecos que s’aprimen fins a la nul·litat... ara, a la ciutat nadiua, estranya del tot es veu que també hi perdia els nous...