36. maquinetes espatllades

perdent, anar perdent és el que toca mentre als afores la fosca va embolicant-ho tot










he espatllada a dretcient la maquineta de fer poemes

l’he omplerta de gargots

la tinta ho anava empastifant tot

el líquid, l’aigüeta on les lletres que farien els mots hi suraven

o nedaven com peixets, és ara tota bruta

i se n’escola per les juntures de la maquineta malcollada...



abans o després m’ha deguda caure

veig que bon tros dels cargols estan mig descargolats

faig com qui gens convençut voldria tornar a collar-los

no, no la recobraré pas

tots el peixets confusos, moribunds...



la minva de facultats

no és solament als dits i llur traça

és també entre els engranatges i coixinets

(esquimats, enferritjats...)

de la maquineta sensorial fent xup-xup

sota aquest pansit apedaçat estrenyecaps groguenc...





la família em convida fora

viatgem (per a eixorivir-me?) a la ciutat nadiua

nadiua meua

i hauria d’ésser doncs qui s’hi reconeix millor

i nogensmenys re no reconec

m’hi reconec pitjor...



de seguida m’he deseixit del grup

no sé anar mai en boldró

no puc pensar prou bé entre la xerrameca

i no vull tampoc que ningú se n’adoni que hi sóc

(potser segurament que hi sóc de massa)

i ara, és clar, m’he perdut

per la ciutat nadiua

hi sóc en tot l’estrany – no reconeixent ningú

per ningú reconegut...



tothom, la gentada en voluda, fent cua a un lloc o altre

mes mai no faig cua enlloc

no sóc dels qui fan cua

m’estim més de pairar-me’n

quedar-me’n sense, res no és essencial

deixeu-me doncs anar

no és que vulgui cremar cua

és que per a anar a l’altre cantó

he de passar entre vós

trist atapeïment per a veure ni sentir quin pallassot...?



massa de gent pertot

massa de gent novella, d’on han sortit?

i sobretot gent d’enjondre

quina cafetera russa...!



només un boig damunt una garangola plena de deixalles...

i, ara que em fonc, a l’altra banda d’avinguda

on la gent hi és tan escarsa

una captaire esparracada...

recorden el mateix poema

meu

que tant l’un com l’altre diuen mal dit...



tot i que aquest parell són (i és d’agrair!)

dels qui no tenen cap oïdor

ningú fent cua per a escoltar-se’ls...



sol estrany perdut i fosc

i el telèfon de butxaca que no té la bona comunicació

no truca ningú qui conec

agafa, si a les palpentes hi toc les tecles

una altra banal ràdio alemanya

no truca doncs enlloc

a part que no veig gens bé què faig

a poca llum i amb les ulleres perdudes...



sense ulleres no arreglaré doncs mai tampoc

aquesta màquina de trucar

llencem-la a qualsevol bocoi com la de fer poemes...



i els topants

els fluctuants topants

per on passava de petit

els fluctuants topants envaïts per excrescències

gairebé irrecognoscibles

i ja no sé ni tornar-me’n...



he perdut els meus

(si mai tenia ningú, els he perduts)

absent de la ciutat nadiua

havia anat perdent els vells

en ecos que s’aprimen fins a la nul·litat...



ara, a la ciutat nadiua, estranya del tot

es veu que

també

hi perdia els nous...