23. Cossos

Cossos

el meu cos sempre fa pudor de cremat com si s’avesés al foc al foc imminent de l’eternitat

cos . . . os . . . s . . . cuc qui el psítac es menja d’un cop de bec sacre esperit alat el psítac qui ara duu a la gola els mots del poema que abans de morir volia dir.

onades de sang i damunt les onades crits llunyans de gossos o gavines mes no és pas que sigui vora la platja sóc sebollit el meu estret taüt immòbil sota sis peus de terra onades post-esfígmiques – pre-esfígmiques – (després i abans del batec) ressons d’ultratomba – la meua carcassa als verms s’envola, llis, el meu esperit amb ales d’en Górecki i jaqueix el meu cos inert dormint al llit del tot atapeït coits de coiots a la celístia s’enfonsa, sí, en la puta nit es rebolquen pels albellatges feres fenen la calitja tàvecs els oleandres i els gessamins remouen les cabelleres les fites resplendents entrebanquen els trepigs del clandestí luxuriosos prèsbites de pet darrere la verge qui s’arrauleix cridòries remotes no imaginaré re més.

he vists massa cossos de morts i he vists massa de botxins de qui la petulància obnubila i qui no se n’adona? viu o mort és tret la fràgil espurna el mateix cos el mateix forat cagat del cul els mateixos mocs les mateixes taques nafres arítjols brians... “apedaçat, gens baladrer, pas que faig cap mal paper” pensa potser el botxí emmedallat qui tota meuca farta posarà d’exemple els fongs amb capells i pigues escorcollen escorces de soques foscants el gelós il·luminat pitja o burxa amb l’estilet puja per les lleixes que fan les feixes el geliu airet de la matinada al safareig ve a beure-hi el gaig fa l’orni un xot té l’ull gruixut.