22. naquis penjollet

minso adminicle, vull dir, apendicle







inquireix sobre el fet inqüestionable de la meua naquiditat caudal

“com és que la fas tan curta?” – diu.



li dic: “sí ves; és el cas que el meu petit jueu

cada camí qui es fica al forn crematori d’un cony

en surt una mica més fet cendres que no abans...”



per la seua ganyota d’ultratjat comcalerisme me n’adon

que potser hi anava amb el broc massa escantellat;

veig que deu trobar la resposta barroera, xarona i adu un bri tabalot,

per xo faig cara de ceballot,

i li dic: “quant a la meua naquissitat caudal, doncs, dona, és el cas

que...” i li etzibaré amb posat més cusc l’altra veritat,

que: “se’m torna la cigaleta, ja ho veus tu, cada camí

més nàquissa i mancada d’ambicions,

sí que ja només és trist esguerro o monyó,

pel fet que, com prou saps, sóc de mena cardaire,

el verriny totlany m’acordona la gola;

i, caminant caminant,

cada camí doncs que em ve la dèria neguitosa de la trempera urgent,

sóc capaç i tot de no mirar-m’hi gaire

i d’embotir-la doncs

en la primera escletxa;

què hi fumbrem, sóc així de borinot,

bensenes, aital, com bufaforats eixelebrat, temerari, totjorn al vaitot a despit

d’escorpins i d’aranyes negres i de nigues cuques de forat i, belleu,

qui sap, qualque lleona somnolent;

d’on al capdavall que el fet d’endinyar-la a cap fenella de porta

amb la bústia darrere

per al correu

sigui avinentesa que en el meu cas s’escaigui d’esdevenir’s no pas poc sovintet

i vet ací que de trast en trast

s’escaigui així mateix llavors que un gos guardià rere la porta trobi avinent

de fer-hi un mos: de fer-m’hi un mos,

escanyant-m’hi ans estroncant-m’hi al bec mateix i en sec la lleterada

i no pas únicament la lleterada, ah, llas.”



allò la convenç, i em diu de pobrissó

i que cal prou llepar-hi amb prou dolcesa les velles nafres escarificades

del com més anem més descabalat bri de broquet...



d’on rajar-hi, car encara n’hi ha, en raja,

això rai, nimfes sacres, kantas niskas,

us atanseu a la deu remorosa de les mel·líflues ambrosies,

degoteigs musicals de curatius rajolinets,

i us hi estotjàveu ans estatjàveu,

si sabíeu com hom hi gaudia,

i ens estalviàvem d’arriscar’ns

pels metàl·lics ersatzs de potencials rovells d’esgarrany i microbi tetànic

i, a les tèrboles foscors d’allèn, les eventuals esmolades dents dels cànids;

llengües mòbils, verges molles,

i sospeseu-hi, minyones ruboritzades, santes nimfes,

els meus collons més prenyats que no els mateixos ploms d’Arles,

com em dic, alzinat en plint de molses, Carles.