4. romanç del secà insistent

Romanç del secà insistent









Amb vareta de saüc

Davalla el saurí del tuc

I diu: “Saps què he trobat?

Suquet part d’aquest costat.”



“Suquet? No ho entenc”, li dic

Amb bona cara d’amic.



Em respon amb mala llet:

“D’aquell que es beu a galet!

Collons, pallús, vull dir sang!

Sang de nimfa morta al fang.”



“Estranya llaminadura:

Saurí, això, hom s’afigura,

No es llepa ni tasta o beu;

Hom ho colga amb una creu,

I bona nit i bona hora;

No es remena ni enyora;

No fos cas que portés penes.”



“Penes? De quines obscenes

Evasions no em vols complícit?”



“Poc que parl de res il·lícit;

Em veuríeu bandoler?

Pobre de mi, un masover...!

Us alçuràveu debades,

Feu-me doncs cas, i ausades

Veureu tot com doncs va anar.

Som del meu sant l’endemà.

Sóc a comprar a la botiga

Quan l’ull se m’entortolliga:

Hi ha una dona qui s’asseu

Davant meu com en museu

L’estàtua d’una deessa...

Rere un estintol s’adreça

De tal faisó que sóc l’únic

Com de submarí neptúnic

Qui la veu pel periscopi

De mos ulls estil Procopi

(Qui guipà na Teodora

Pertot nua, amb la bacora

Sense drapets i els pits francs);

Li veig xuclets i verdancs,

Dic, a les cuixes que obre,

I se m’eixarranca, a sobre;

Les cames amples desclou;

Se’m mulla el bec com si plou

De la titola trempaire:

Voldria burinar enlaire

I dins la fosca carranxa

Que m’ensenya sense xanxa,

Seriosa i coqueta ensems,

Mentre els genolls als extrems

Passen del seu camp de joc...

La titola em surt de lloc,

Tinc por que no esbotzi el xap

I ara sigui un altre nap

Exhibit nu pels prestatges,

Amb pans, llets, vins i formatges,

Que toquegen els mig morts

Qui compren, raquítics, torts,

Oiats, mal escorreguts,

Mig de pedra, asseguts,

Fastiguejats fastigosos...

Sols ella i jo vigorosos

Semblem en aquest món balb,

I ara li veig el fons alb,

Vull dir, les calcetes blanques

Al bell centre de les anques.”



“Tota aquesta hipotiposi

No altera la diagnosi:

Ni catàlisi ni enzim

Desdiu que hi ha hagut un crim,

I que tu en saps un bon tros.”



“Collons, saurí, us feu l’atroç...”



“I tu, l’hisendat, l’estruç;

Vull que em diguis sense embús

Si qui mataves colgaves

Entre les cols i entre els raves,

I ara et surt un saurí il·lús

I et descobreix l’engargús.”



“Si ves, per això us llogava!

Jo reu, de ningú em fiava.

Poc que som tan llonganissa:

Tempta el diable i l’aquissa,

Valent ximplet, ai, cabàs! ”



“Sóc un home perspicaç.

No manlleuta de confés,

Ni a qui hom fa dur els neulers.”



“Borinot, per xo us volia;

Pas que som tan xirivia.

Pas que som tan pastanaga,

Que us llogués per dur’m la baga

Al coll (amb tumbaga gràcil

Em casaré amb la mort fàcil,

Com heroic trabucaire

A qui la gàbia sargaire

Fa per penjar’l foramurs;

Podrit, tinc millor recurs!)

Si em deixeu finir l’història

I no hi barregeu xicòria

Ni ja d’altres hortalisses,

Com ara alls i ravenisses,

Farem via i resoldrem

El misteri que ara us prem

Els pulmons i els que no sonen:

La gent com cal enraonen.

Vós, acollonit i asmàtic,

M’acuseu, melodramàtic,

De crims de sang i penúries,

D’espúries endreçúries

On enterrava cadàvers.

Quan (prou de tocar’ns les faves),

Us volia perquè el pou

Ara sec brollés de nou.”



“Si està embussat amb un mort,

Triaves molt mal consort:

Ni ben pagat sóc mai mut!”



“Vejam-lo ara el barrut!

A sobre voldreu cobrar:

Sang de nimfa qui habità

La font del comellar, oi?

No pas cap raget xiroi

D’aiguaneix de qui el tritlleig

Atragués bon safareig

De marietes, xicaloris,

Papallones, i els desoris

De mant insecte content...”



“Més val que posis esment

En la sang al fang antic

Que ara sua i que amb inic

Neguit de revenja clama...”



“Això us retrec, que a la cama

Algú es nafrés i en trobeu

Ara el rastre; receleu

El mal suquet: aigua vull,

No pas sangassa ni bull

D’antiga àvola màgia.”



“De màgic, res; hemorràgia

Diem, que el bastó deixela,

I el cos espectral bruela...”



“‘La verguella d’évol ruc

Espelleix farnat xaruc.’

Gran títol de diari fals

Per dir que no val tres rals

El que troba amb boig deler

Un carrincló barater

Com vós: el carnús d’un llop,

O de qualque ocell miop.”



“Bruela el cos espectral

Que no era pas animal;

Que era persona, i justícia

Li escau, i no pas cap nícia

Excusa de criminal

Qui ara exposem en ollal

De bell nou a la llum clara.”



“I què fotreu, cuca rara?

Què fotreu, tant descobrir?

M’esmocareu com dofí

Pescat en aigües salades?

O em foteu qualques barrades

Com si sou matalasser

Amb vares d’avellaner

I jo llanut com un ruc...?

Estalvieu-vos-em el truc.

Ara qui truca sóc eu.

Veieu aquest marrameu

De cosa que empeny i pitja

Com si fos una politja

Que m’alcés el carallot...?

No us penseu que som bruixot,

Duc en butxaca pistola...”



“Mestre, us dic, hom es desola

Si causava qualque esglai.

Sóc pagès, vós samurai.

Callaré com papagai

Sense llengua, això rai.

Veieu-me abaixar l’estuf,

I dir, ben humil, que uf!

Pus tost vull del bon parruf

De la dona sens rebuf

Rebre dades ‘bon terreny’...”



“Saurí, veig que poses seny...

T’ho diré ja perquè ho sàpiguis:

Això deia: ‘Que no hi càpiguis,

Titola, no t’exonera

Del crim de dar l’esponera

En espectacle a tant d’orc

Zombi perdut, corc eixorc,

Per la sinistra botiga...

Fot-te endins, pensa’t que ets piga

D’aquelles de mal mostrar.

Pansit, doncs, i au, a callar...!’

Car sàpiguis, bon saurí,

Que al centre del braguetí

Alb que li tapava el cony,

La princesa hi duia, enfony

Que supura en escorranc,

Una tacota de sang!”



“Era doncs mala-setmana,

O bé greu tall en membrana...?”



“Moixoni, tros d’ase, vols?

Em cor-rosegava sols

Llavors el fet que ara ho fes:

De mostrar-se’m ex-profés

Amb les calces totes brutes.

‘Per qùe? Per què?’, et disputes,

‘Per què sense cap raó

M’ensenya, destrempador,

Un cony que raja com font?’

Mal averany, vil afront!

(Me’n fot si és cap fluxió,

O trep fet amb fi raor.)

La dona pas que t’honora

Com adés la Teodora

Ensenyant culet i pits;

Maleïda ‘trencavits’!

Vol encolomar’t el crim!

Fuig ben lluny, amic Joaquim!”



“Doncs, senyor Quim, ben fet, ca?”



“Fotia el camp com un ca

Sedegós rere un moltó,

I ella em segueix amb fervor

Com una moixa moguda,

Com una boja beguda!

(O una monja amb glaucoma

Qui es guaita aquell boig a Roma.)

No me la trec pas de sobre,

No sóc pas prou bon manobre

Amb pic, per a deseixir’m

D’aital grop, torb o llotim...

M’entra a casa tal com gossa

Ranquejant i sense crossa.

Em somriu com angeló

I se’m mor en un racó.”



“Quina aventura, senyor!

Ara comprenc l’estretor

On us ficava la dona!”



“La dona mai no perdona!

Si tu no et mors, se t’encasta

Com sangonella molt casta.

Més casta, més sanguinària:

No hi ha llei més adversària

Per a l’home que el del gep

Que el qui s’enamora rep.”



“Jo m’enamorava d’aigua.”



“Ben fet! I jo amb un paraigua...!

S’obre, suau de barnilles;

Com barnilles de cotilles

Li abraces quan és tot clos;

La virolla com el llos

D’un clítoris té trempat

I amb el mànec cargolat

Feu manetes passejant;

Sovint t’amagues, jugant,

Sota les seues faldilles

I no sagna mai ni ai, filles,

Què us diré, me l’estim pler;
/>No plora ni fa el paper

De la gran puta ploraire.

Si es mulla, ho fa amb una flaire

De pluja neta i com cal;

I no empra mai l’orinal;

Empra, és clar, el paraigüer

Que l’ambient no fa malbé,

Car ni put ni duu entec:

És un estri molt llefec.

I fort valent: no l’afolla

Cap embat de cap virolla.

Virolla: piu esmolat

Que mant batraci ha enculat

Com ara acora el saurí!”



“Ah, assassí, assassí!”



“Fotràs el nas a mal cau!”



“Em passa per vindre en pau.

Ah, si ferro fos la fusta,

Si la mà fos guant de justa,

I la vareta fos glavi...!

Mestre, que se’m mulli el llavi,

Si us plau en la sang eixuta

De la nimfa qui absoluta

Batlleix sobre la font cega.

Colgueu-m’hi, font de la pega,

Que ensems hi esperem eterns.”



“Sí faré, saurí; hiverns

I estius s’hi escolen idèntics.

Belleu brollaran-hi autèntics

Salzes, verns, saücs o polls,

Com planti també als tolls

Fètids de cada carronya

Les vares de la vergonya

Amb què em vingueres inerme.”



“Serà font màgica al terme.

Atraurà malt pelegrí...”



“Ai, sòmines que ets, saurí.

Font serà més maleïda,

Amb la sang eixarreïda

Que trenca cada bordó

De bord caminant felló.

No s’hi atansa ningú.

Allò que se’n diu tabú.

Tot bastó, crossa, mangala,

Grèvols s’estellen; s’eixala

Cada esperit; vindre cal

Amb una espasa essencial.

Com el bran del rei Artús,

Tret que, és clar, menys gamarús.”



“Menys gamarús que n’Artús...?

(Et mors, i tot és abstrús.)”



“Saurí, n’Artús na Ginebra

Es bevia, i entre el gebre

I la febre es debatia.”



“Bona nit, de bruixeria

N’estic tip; amb la princesa

Em colguéssiu... Sang encesa...”



“Saurí, a dijous divendres

Segueix, i vénen les cendres

Que s’envolen cap enlloc

On sols dijous el renoc

Reia, jeia, es rabejava...

La nimfa meua rajava

Una font de sang dolenta

I em seguia amb empenta

Com vampira molt roenta...!”



Com te’n desixes, pensí,

Mentre colgava el saurí.



“Com te’n desixes, com fer-ho?

Et vols ningú i ets un zero.”



A cap crim segueix un crim,

I a un crim segueix un no-crim.

Això de la sang, Joaquim,

És un argument molt prim.

De suc, quin fàstic sublim.

Voldria’m nat sense al cim

D’una muntanya de vidre.



D’una muntanya de vidre,

D’una muntanya de vidre.

Al cim voldria’m nat, Quim,

Sense sang i fet de vidre,

D’una muntanya de vidre.